View allAll Photos Tagged Reparar
Un recinte emmurallat cloïa la vila de Verdú, que s'havia anat configurant a ponent del castell. A la banda de ponent de les muralles es trobaven tres torres d'angle i tres bestorres de planta quadrangular. Existiren també quatre portals: a l'oest el de Lleida, o de Sant Miquel; al nord el de la Font o de Tàrrega; al sud el de Guimerà també anomenat Portal de Na Beneta, i a llevant el Portal Nou.
Actualment es conserven integrats en la vila alguns sectors reconeixibles de la muralla tals com la torre del portal de Lleida, el portal de la Plaça Major (segle XIII), els porxos de la Plaça Major, els Escarrerons. A la toponimia d'alguns carrers del poble (carrer de la Muralla, carrer del Mur) resta ben present la seva configuració original, i s'aprecien encara restes ben visibles disseminats per tota la part de la vila que va formar part de la vila closa.
Cal tenir present que, amb tota seguretat, hi ha restes de la muralla que encara resten ocultes en subsòl del perímetre original de recinte, i que d'altra banda hi ha parts de la muralla que poden trobar-se a l'interior de les cases de la vila.
Degut al creixement de la vila extramurs, des de principis del segle XVI fins al segle XVIII es basteix un nou circuit de muralla adossat a sud per a protegir els verdunins del raval, amb tres portals, actualment desapareguts: a la part de ponent el Portal d'en Colom, emplaçat al fons de la plaça que hi donava accés; el Portal de les Eres a la sortida del mateix carrer (avui Arquebisbe Terès); i finalment, el Portal de la Margorell, a l'extrem del carrer.
La vila closa entorn al castell de Verdú, defensada amb torres quadrades, fou bastida a les darreries del segle XII. Cap al segle XV, segons indica l'historiador Piquer, comença a sorgir el raval d'extramurs.
L'Abat de Poblet, Joan Payo i Coello va aprovar el 5 de febrer de 1484, que la meitat dels ingressos produïts pels impostos que gravaven els mercats i fires verdunins fos lliurada als jurats de Verdú, per tal que l'invertissin cada any en "obras i fortifficar en lo castell de la dita vila". El mateix document publica el desig dels jurats que "per quant la muralla de dita vila està molt deforme e en tota ruhina", era necessari "reparar e obrar la dita muralla".
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
L'edifici de planta rectangular participa en gran mesura de l'estil del Barroc, amb tres naus que es troben dividides en trams reflectits exteriorment per contraforts. La coberta és a dues vessants, de teula àrab.
La façana és de composició senzilla. Presenta una portada amb porta allindada, brancals de pedra i acabament en frontó trencat amb volutes. A la part central del parament de façana, hi ha una finestra circular. L'acabament és amb timpà triangular, a on enmig es situa un rellotge. Hi ha restes d'arrebossat i pintat amb imitació d'encoixinat pla, s'aconsegueix l'efecte pictòric de l'esgrafiat.
El campanar, de pedra picada, es situa a la part esquerra, de planta quadrada i tres cossos octogonals, el superior més petit i amb corredor protegit per barana de balustres. Els pisos estan separats per una cornisa motllurada. La cantonera està feta de pedra natural. Presenta obertures de mig punt on hi ha les campanes.
Interiorment, el temple es caracteritza per una concepció de l'espai unitari que adopta la tipologia de nau única amb capelles laterals. L'edifici té 30 metres de llargada per 20 d'amplada. A l'interior destaca la pica baptismal de marbre datada al segle XVIII, ubicada a la primera capella de l'epístola, la qual està decorada amb un fresc obra del pintor barceloní Josep Oriol Balmes Bosch, artista figuratiu que pintà el mural sobre el tema del bateig l'any 1962. A la següent capella de l'epístola destaca també el mural de la Mare de Déu de Montserrat (1961) obra de Joan Montcada i Planes, artista vinculat a Cubelles perquè hi va estiuejar al municipi vàries dècades del segle XX. El Sant Crist de l'altar major és obra de Josep Maria Camps i Arnau, uns dels escultors col·laboradors d'Antoni Gaudí; i la imatge de l'Assumpta i dels dos àngels de l'escultor Cándido Mateo Moral, del grup artístic de postguerra Betepocs.
L'origen de la parròquia de Santa Maria és desconegut. Mossèn Joan Avinyó afirmava que probablement ja existia en el segle XI, quan un document es parla del kastrum de Cubeles. La parròquia és esmentada en el breu del Papa Anastasi IV l'any 1154 i en el testament de Ramon de Guàrdia, el 1205.Ll'església de Santa Maria ja estava construïda el segle XIII, data en què es té constància del rector més antic de la parròquia, Arnau de Buch. El temple era de petites dimensions i disposava d'un cor. L'altar major tenia un retaule realitzat a finals del segle XVI.
A finals del segle XVII el temple s'havia quedat petit, ja que el nombre de parroquians anava augmentant. Aquest fet va determinar que es sol·licités al rei Carles II el 2 de juliol de 1698, la construcció d'una nova església. La construcció de l‘actual edifici que substituïa el d'origen medieval es va iniciar l'any 1700, les obres es van quedar aturades, quan només s'havia arribat a l'alçada de les cornises, per falta de recursos i la guerra de Successió. Es reiniciaren el 1719 i entre 1724 i 1732 es construïren les voltes del presbiteri i de les capelles de Sant Crist, Sant Pere i Sant Isidre, a més de la primera arcada fins a la trona. Mossèn Miquel Cortí, rector de Cubelles entre 1716 i 1754, fou el principal impulsor de la represa i finalització de les obres, que es finançaren gràcies a la construcció d'una premsa de lliura a favor de l'església. EI nou edifici va ser beneit el 28 d'octubre de 1725, però la construcció del temple no es va finalitzar fins al setembre de l'any 1737. Del 1732 fins al 1736 es van completar les voltes i es va fer la barana de l'escala i la balustrada del cor, així com les portes de l'església.
El campanar es va aixecar l'any 1765, segons es desprèn de la inscripció que figura al cos superior. L'any 1792 el rector de la parròquia demana permís al Bisbat de Barcelona per construir un pont des de la casa de Ia rectoria fins a la torre o campanar. Aquest pont es va enderrocar l'any 1968. El 1794 es va acabar la construcció de I'altar de la Mare de Déu del Roser, obra del mestre escultor Miquel Galceran de Vilafranca, i el 1797 es fa un contracte amb Anton Nadal per daurar l'esmentat altar.
En aquella època, l'Església catòlica va emprendre la lluita de la Contrareforma, utilitzant com a recursos propagandístics un art teatral que concebia els edificis religiosos com un espai on s'escenificava el tema central del pensament barroc: el contrast entre l'horror i la misèria de la condició humana i l'esplendor diví. L'element més destacat d'aquest espai interior barroc és I'altar, el qual esdevé una mena d'arquitectura d'or amb figures policromes.
El segle XIX es van efectuar diverses millores al temple gràcies a la generositat de Joan Pedro i Roig. L'obertura dels finestrals laterals i de la roseta de la façana, així com l'enllosat, foren les principals.
El campanar que combina la forma quadrangular amb l'octogonal va ser profusament utilitzat a Catalunya durant el segle XVll i següents. El de Cubelles es va realitzar a la primera meitat del segle XVlll i és una rèplica, de dimensions més reduïdes, del de la parroquial de Sant Antoni Abad a Vilanova I la Geltrú, projectat per Fra Josep de la Concepció l'any 1670, el qual va esdevenir un exemple per altres de construcció posterior.
El temple va ser cremat el 1936 en el context bèl·lic de la Guerra Civil i es va esfondrar la volta i els altars quedaren destruïts. Durant la Guerra Civil l'església oferia un aspecte ruïnós i solament va ser utilitzada com a magatzem del sindicat agrícola. L'any 1943 es va reprendre el culte perquè es van reparar les cobertes. Des d'aquesta data no s'han deixat de fer obres en diferents ocasions fins a la dècada de 2010.
patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-1
Tutorial para comprar y cambiar la pantalla de tu iPhone 5s, 5c o 5 iphonedigital.es/como-cambiar-reparar-reemplazar-pantalla...
Modelo Perseo 62 s, buzón dotado de cerradura de seguridad Octógon con 2 años de garantía. Características principales se puede reparar, por piezas, no cambie más sus buzones, instale un buzón para siempre. Rechace imitaciones la calidad se paga, no existe en el mercado nada igual, Fabricante Golden Box Mail, instalado por www.goldenboxmail.es
Un recinte emmurallat cloïa la vila de Verdú, que s'havia anat configurant a ponent del castell. A la banda de ponent de les muralles es trobaven tres torres d'angle i tres bestorres de planta quadrangular. Existiren també quatre portals: a l'oest el de Lleida, o de Sant Miquel; al nord el de la Font o de Tàrrega; al sud el de Guimerà també anomenat Portal de Na Beneta, i a llevant el Portal Nou.
Actualment es conserven integrats en la vila alguns sectors reconeixibles de la muralla tals com la torre del portal de Lleida, el portal de la Plaça Major (segle XIII), els porxos de la Plaça Major, els Escarrerons. A la toponimia d'alguns carrers del poble (carrer de la Muralla, carrer del Mur) resta ben present la seva configuració original, i s'aprecien encara restes ben visibles disseminats per tota la part de la vila que va formar part de la vila closa.
Cal tenir present que, amb tota seguretat, hi ha restes de la muralla que encara resten ocultes en subsòl del perímetre original de recinte, i que d'altra banda hi ha parts de la muralla que poden trobar-se a l'interior de les cases de la vila.
Degut al creixement de la vila extramurs, des de principis del segle XVI fins al segle XVIII es basteix un nou circuit de muralla adossat a sud per a protegir els verdunins del raval, amb tres portals, actualment desapareguts: a la part de ponent el Portal d'en Colom, emplaçat al fons de la plaça que hi donava accés; el Portal de les Eres a la sortida del mateix carrer (avui Arquebisbe Terès); i finalment, el Portal de la Margorell, a l'extrem del carrer.
La vila closa entorn al castell de Verdú, defensada amb torres quadrades, fou bastida a les darreries del segle XII. Cap al segle XV, segons indica l'historiador Piquer, comença a sorgir el raval d'extramurs.
L'Abat de Poblet, Joan Payo i Coello va aprovar el 5 de febrer de 1484, que la meitat dels ingressos produïts pels impostos que gravaven els mercats i fires verdunins fos lliurada als jurats de Verdú, per tal que l'invertissin cada any en "obras i fortifficar en lo castell de la dita vila". El mateix document publica el desig dels jurats que "per quant la muralla de dita vila està molt deforme e en tota ruhina", era necessari "reparar e obrar la dita muralla".
alt 1008 m
L'església de Sant Cugat de Gavadons, situada al nord del poble, és un edifici romànic del segle XII. El nom de Gavadons és documentat des de l'any 948 i correspon a la part actual del terme de Collsuspina que antigament era unida a la demarcació del castell de Tona. La primera menció de l'església és de l'any 968, tot i que l'actual edifici sembla aparèixer al segle XII. Al segle XVI l'església era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Coll-sa-sima, ja que es trobava al cim de la serra que tanca la plana per la part de ponent i la separa del Moianès. Possiblement durant el segle XVI es van fer reformes a l'església, s'hi referen les voltes i se li van afegir dues capelles laterals cobertes amb voltes de creueria amb impostes esculturades a l'arrencada dels arcs i claus treballades.
Al segle XIX s'hi feren novament obres. El campanar definitiu d'espadanya es transformà en un cos quadrat de gran voluminositat, es construí una sagristia adossada, la casa rectoral, reforma que comportà la mutilació de l'absis. D'aquest segle data l'altar neoclàssic popular dedicat a sant Pere Màrtir.
Entre el 1971 i el 1975, la Diputació hi va fer obres de restauració sota la responsabilitat de Camil Pallàs, que li va donar una aparença més medieval.
En la intervenció realitzada entre el 1981 i el 1984, tot i que la primera intenció era només reparar les voltes i les teulades, es va optar per retornar a l'edifici la seva imatge vuitcentista.
El mirador de Sant Cugat de Gavadons, des d’on es pot contemplar la Plana de Vic, el Montseny i els Pirineus orientals, és una visita obligada.
Descripció:
Aquest castell és l'exemple més clar de l'origen del poble de Calafell. Fou bastit sobre un turó entre finals del segle X i els inicis del segle XI, on s'hi establí un petit nucli camperol,on també es va construir la primera església, que precedí l'actual església romànica de la Santa Creu.
El recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny. La muralla del castell va sofrir modificacions els segles XV-XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives. No en resta més que les muralles, fetes de paredat. Presenten alguns dibuixos d'opus spicatum i unes espitlleres de dos tipus diferents, les més antigues, de forma rectangular i altres, arrodonides a la base i rectangulars a la part superior, construïdes més tard per a disparar amb armes de foc.
La part més antiga del castell és situada entrant a mà esquerra, construïda probablement en el segle XI. Dels segles XII-XIV és la zona dreta, on veiem un encastellat amb merlets. La part situada davant de l'entrada també és de la mateixa època. La fortalesa fou destruïda cap el 1640 i reconstruïda al segle XVIII, quan es feu l'escalinata d'accés.
En el costat dret tenim l'església de la Santa Creu, una construcció romànica de nau única de volta de canó construïda en el segle XI, que forma part de l'estructura oriental del castell. De fet l'absis semicircular, amb decoració llombarda, forma part de la muralla. Cal destacar que sota l'absis, a un nivell més elevat que la nau, hi ha una cripta, i que durant una reforma l'absis va ser sobrealçat com a torre de defensa i es va afegir un campanar d'espadanya sobre el punt d'unió de l'absis i la nau. Posteriorment, el costat sud fou enderrocat per afegir-ne una altra nau, també de volta de canó.
Cal destacar la decoració pictòrica de l'absis, del mateix estil que la capella del Sant Sepulcre d'Olèrdola. La cripta també conserva pintures d'estil gòtic, i sota el terra de l'església hi ha una necròpolis de sepultures antropomorfes excavades a la roca, que daten del segle XI-XII.
Notes històriques:
El Castell de Calafell apareix documentat per primer cop l'any 1037, amb motiu d'un plet de terres. El castell era propietat de Bernat Otger. El 1189, un llegat testamentari informa que l'església era dedicada a la Santa Creu. Hi ha documents del 1671 que diuen que el castell ja era destruït. Fou propietat dels Castellbisbal, de Joan II (fill de Pere el Cerimoniós) i dels Palou. Durant el regnat de Ferran II començà la política de retorn a la corona reial de totes les possessions que havien estat malvenudes en temps del rei Pere, entre les que hi havia el castell de Calafell. Va ser parcialment destruït durant la Guerra dels Segadors, i malgrat que es van reparar les muralles, l'interior es va transformar en cementiri, fins l'any 1938. També va ser escenari d'enfrontaments durant la Guerra del Francès, l'any 1808.
Després d'un període d'abandonament, el Patronat-Fundació del Castell de Calafell va iniciar una tasca de recuperació, investigació arqueològica i restauració l'any 1982, per tal de reobrir-lo al públic
Observacions:
En les excavacions s'han trobat materials ceràmics dels segles III i II aC, evidenciant una ocupació d'època ibero-romana en aquest turó.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
De l’any 1621, s’ha conservat una dovella procedent de la porta d’accés a la rectoria exempta, la qual informa que en aquella data es va produir una reforma en aquest àmbit, de la magnitud de la qual no es té constància, ja que l’excavació no el va afectar.
Cal dir que el primer esment documental d’aquest cos és del 1554, quan es manà reparar la porta d’entrada.
Un recinte emmurallat cloïa la vila de Verdú, que s'havia anat configurant a ponent del castell. A la banda de ponent de les muralles es trobaven tres torres d'angle i tres bestorres de planta quadrangular. Existiren també quatre portals: a l'oest el de Lleida, o de Sant Miquel; al nord el de la Font o de Tàrrega; al sud el de Guimerà també anomenat Portal de Na Beneta, i a llevant el Portal Nou.
Actualment es conserven integrats en la vila alguns sectors reconeixibles de la muralla tals com la torre del portal de Lleida, el portal de la Plaça Major (segle XIII), els porxos de la Plaça Major, els Escarrerons. A la toponimia d'alguns carrers del poble (carrer de la Muralla, carrer del Mur) resta ben present la seva configuració original, i s'aprecien encara restes ben visibles disseminats per tota la part de la vila que va formar part de la vila closa.
Cal tenir present que, amb tota seguretat, hi ha restes de la muralla que encara resten ocultes en subsòl del perímetre original de recinte, i que d'altra banda hi ha parts de la muralla que poden trobar-se a l'interior de les cases de la vila.
Degut al creixement de la vila extramurs, des de principis del segle XVI fins al segle XVIII es basteix un nou circuit de muralla adossat a sud per a protegir els verdunins del raval, amb tres portals, actualment desapareguts: a la part de ponent el Portal d'en Colom, emplaçat al fons de la plaça que hi donava accés; el Portal de les Eres a la sortida del mateix carrer (avui Arquebisbe Terès); i finalment, el Portal de la Margorell, a l'extrem del carrer.
La vila closa entorn al castell de Verdú, defensada amb torres quadrades, fou bastida a les darreries del segle XII. Cap al segle XV, segons indica l'historiador Piquer, comença a sorgir el raval d'extramurs.
L'Abat de Poblet, Joan Payo i Coello va aprovar el 5 de febrer de 1484, que la meitat dels ingressos produïts pels impostos que gravaven els mercats i fires verdunins fos lliurada als jurats de Verdú, per tal que l'invertissin cada any en "obras i fortifficar en lo castell de la dita vila". El mateix document publica el desig dels jurats que "per quant la muralla de dita vila està molt deforme e en tota ruhina", era necessari "reparar e obrar la dita muralla".
O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
Hoy han comenzado las reservas del iPhone X, y millones de usuarios en todo el mundo han podido ya hacerse con estos smartphones, aunque tan solo una parte podrán estrenarlos el próximo 3 de noviembre: la escasez de unidades ha hecho que aun reservándolos hoy la mayor parte de los compradores tengan que esperar varias semanas para recibirlos.
Todos estos usuarios ya han pagado por tanto los más de 1.000 euros que cuestan estos terminales, pero a ese coste podría sumársele otro importante: reparar la pantalla de un iPhone X cuesta 321,10 euros, una cantidad que deja claro lo especial que es este componente de los nuevos terminales de Apple.
Cuidado con esa pantalla
La información sobre los costes de reparación de una pantalla dañada que Apple ha actualizado en su sitio web oficial indica cómo mientras que la reparación de los modelos Plus del iPhone (6, 7 y 8) cuesta 201,10 euros, la de los modelos “no Plus” sale por 181,10 euros.
En el caso del iPhone SE y del iPhone 6 la repara..
360elsalvador.com/reparar-la-pantalla-del-iphone-x-te-cos...
Alguien Sabe La Receta....
Alguien Puede Decirme
Como Sanar Una Herida....
Como Sanar Mil Heridas?
Creo Que No Es Posible...
Solo EL Tiempo Curara Los Temores
& Dolores Del Corazon...
O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
El procés de restauració del segon rellotge
A l'inici dels noranta del segle XX es restaurà el campanar, substituint-se el rellotge mecànic per un d'electrònic. El vell aparell quedà sense funcionar i sense manteniment.
Coneixedor de l'estat del mecanisme, Antoni Nogués, professor del Cicle Formatiu de Grau Superior de Producció per Mecanització de l'IES Alt Penedès de Vilafranca, proposà als alumnes de la promoció 2003-2005 la seva restauració.
Fou necessari l'acord de l'Església catòlica de la vila, donada la ubicació del mecanisme, del Patronat de Comerç, Consum i Turisme de l'Ajuntament, que és qui en té la propietat, de la direcció de l'institut, del professorat de mecànica industrial i dels alumnes del cicle formatiu.
Els representants de l'església autoritzaven l'accés, l'ajuntament de la vila es feia càrrec de les despeses i el centre educatiu posava els coneixements tècnics i els recursos humans.
Era inviable reparar-lo al campanar pel poc espai i per la temperatura hivernal. No es podia traslladar muntat a l'institut ja que no passava per l'escala, calia desmuntar-lo tot.
L'octubre i novembre de 2004, sis hores a la setmana, les classes es feren al campanar. Es dibuixà el conjunt i tot seguit es desmuntà, apuntant l'ordre i la posició en què es treien les parts. Ja a peces, el traslladaren a l'institut, on es procedí a restaurar-lo. El criteri de restauració fou el de conservar tot el possible, sense afegir i sense pintar res de nou, procurant mantenir-ho tot tal com va ser trobat i substituint només allò imprescindible. A finals de gener del 2005 es muntà a l'institut.
Es convidà el regidor de l'Ajuntament per a que veiés la tasca feta. Aquest, al finalitzar la visita, proposà que el rellotge tornés a funcionar al campanar de forma permanent. Però ara existia un problema de difícil solució: les modificacions fetes durant la restauració de l'edifici. Abans els pesos baixaven quasi deu metres, longitud necessària per a què funcionés ininterrompudament durant trenta hores. Ara, la reubicació de l'antic Àngel del campanar i el nou cimentat de l'estança del rellotge pràcticament ho impossibilitaven.
El temps destinat a la restauració s'havia esgotat i trobar una alternativa per a reubicar els pesos semblava impossible. Els alumnes que acabaven de fer la restauració del rellotge es volgueren encarregar de tirar endavant el que seria la segona part del projecte. En no haver-hi més temps escolar, s'oferiren ells mateixos com a voluntaris per a fer-ho un cop acabat el curs. Començaren a pensar en diverses solucions que permetessin reubicar els pesos. S'escollí la més complexa, arriscada i ambiciosa, però alhora la que hauria de permetre un accés més còmode a la sala del rellotge, Consistia a aprofitar l'espai del gruix de la paret que hi ha entre la part exterior i la interior de les finestres.
El juny de 2005 els alumnes més entusiastes i el professor començaren l'adequació del rellotge al campanar. A la primavera de 2007, la feina quedà enllestida.
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
Photo I took near Alajuela, Costa Rica after the earthquake of January 2009. A truck is trying to repair the destructed roads.
(Fotografía que tomé cerca de Alajuela, Costa Rica después del terremoto de enero de 2009. Un camión está tratando de reparar las vías destruidas.)
Vale do Anhangabaú, destacando a sede da Prefeitura (Edifício Matarazzo), fotografados do viaduto do Chá (reparar na grade no canto inferior esquerdo). #fotocomcelular #mobgrafia #fotourbana #paisagemurbana #anhangabau #prefeitura #prefeiturasp #viadutodocha www.ver.pro.br reeducando o olhar cotidiano. Janeiro de 2019. Foto autoral de Joao Cesar Pereira Fernandes usando suas armas: cérebro, olhos, mãos e câmera.
Anhangabau, regiao central de Sao Paulo. Foto autoral Joao Cesar Pereira Fernandes. www.ver.pro.br
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
se me a juzgado reiteradas veces por ser rencorosa y orgullosa, incapas de perdonar.... por blasfemar, por rebelde,etc...
y que? los asumo como errores y los reparare si es necesario ... mas prefiero asumir mis errores como un simple ser humano que como otros intentan actuar como dios aprendiendo una biblia y citas de memoria para enseñarselas al resto como supuestos disipulos ...las aprenden de memoria y las repiten una y otra vez creyendo que eso basta para ser libres....
si la insumision es pecado entonces me kemo en el infierno..
si cuestionar es un pecado, tambien
LO QUE SI JAMAS PERMITIRE ES QUE SE ME TRATE DE RENCOROSA PORQUE YO SI SE PERDONAR A LA GENTE QUE ME AH ACOMPAÑADO Y ME SIGUE ACOMPAÑANDO ASI COMO ME HAN PERDONADO A MI...
y eso no es porque la genetika, el destino y la naturaleza lo hicieron, simplemente porque cuando el amor/cariño es real no es necesario forzar la instancia para disfrutar de esas compañias