View allAll Photos Tagged Reparar
Data: 07/02/2026
PT: Ontem encontrei a Laura (@laura.emnll) e Larissa (@lmnzss) saindo do Hospital da Esperança, na Av. Cel. Marcondes, onde realizam um trabalho social.
Elas atuam como Doutoras da Alegria, levando leveza e afeto para os pacientes e seus familiares em meio a um período de grandes adversidades.
Laura e Larissa, obrigado por dividirem um pouco do seu tempo com meu projeto e parabéns pelo trabalho que vocês realizam. Minha total admiração.
PT(BR) A segunda foi a Milena.
Caminhando pela Feira da Av. Manoel Goulart, onde vez ou outra tiro algumas fotos, não pude deixar de reparar no estilo da Milena com sua sacola super estilosa do Chico Bento.
Pedi para tirar algumas fotos e gentilmente aceitou.
Milena, que estilo!!! Obrigado por compartilhar seu tempo!!
Instagram: @retratos_por_tomaz
Saiba mais sobre o projeto e veja fotos tiradas por outros fotógrafos na página do grupo 100 Strangers no Flickr: www.flickr.com/groups/100strangers/
Veja a descrição do meu projeto aqui: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
EN: Yesterday I met Laura (@laura.emnll) and Larissa (@lmnzss) as they were leaving Hospital da Esperança, on Av. Cel. Marcondes, where they carry out social work.
They work as Doctors of Joy, bringing lightness and affection to patients and their families during a time of great adversity.
Laura and Larissa, thank you for sharing a bit of your time with my project, and congratulations on the beautiful work you do. You have my deepest admiration.
Instagram: @retratos_por_tomaz
Learn more about the project and see photos taken by other photographers on the 100 Strangers group page on Flickr:
www.flickr.com/groups/100strangers/
See my project description here: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
fixing drum brakes...
© All Rights Reserved - No Usage Allowed in Any Form Without the Written Consent of Manfred Westreicher
Sant Miquel de Gallifa
Sant Miquel de Gallifa és una església romànica al veïnat de Gallifa al municipi de Sant Boi de Lluçanès (Osona) inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1]
Descripció
Es tracta d'un edifici orientat a llevant d'una nau amb absis semicircular i coberta amb volta de canó i teula àrab a l'exterior. Les parets exteriors són llises excepte la de l'absis, que té un fris d'arcuacions llombardes. Té dues finestres a l'absis i una porta rectangular a la façana de ponent sobre la qual hi ha un campanar d'espadanya amb dos arcs.[2]
Es distingeixen clarament tres fases constructives. La primera és de la segona meitat del segle xi, a la nau i l'absis. La segona és la del campanar d'espadanya i la tercera és la reconstrucció de la porta.[2]
Història
L'edifici va ser documentat com a capella rural depenent de la parròquia de Sant Boi de Lluçanès, apareix amb el nom de Vila-Seca l'any 1150. La dependència de Gallifa, mas del qual agafa el nom, es comprova en la donació de Pere de Gallifa a la seva filla Dolça, l'any 1244. Possiblement el 1686, quan el bisbe Pasqual visita la parròquia de Sant Boi, aquesta capella no tenia culte i el mateix bisbe mana enguixar-la i reparar la teulada. Devastada el 1936, fou oberta de nou al culte fa pocs anys, des que els propietaris del mas Gallifa han restaurat la capella, la masia i els voltants.[2]
Una de las descripciones más bellas del siglo XIX proviene de un viajero capitalino en 1843, quien al acercarse a Peñaflor escribió: Una gran alameda le conduce; su término no se ve y se pierde en la falda de los cerros", Esta alameda era una imponente fila de árboles que marcaba el camino hacia Peñaflor, creando un paisaje memorable para los viajeros que se dirigían desde Santiago hacia el poniente.
Desde los primeros tiempos de la Colonia, un importante camino unía la ciudad de Santiago con los territorios situados al poniente, atravesando vastos llanos por los cuales transitaban caminantes, cabalgaduras y carretas. Se le denominaba Camino Real o Camino de Carretas.
Ya en el siglo XIX, el principal problema para el intenso tráfico era su recurrente mal estado, especialmente en invierno:
Las carretas que iban a vender cosechas a Santiago o traer productos desde la capital quedaban impedidas de pasar por los barriales, aunque para sortearlos se recurriera a varias yuntas de bueyes.
Los carruajes también sufrían las mismas dificultades.
En verano, en cambio, la situación era distinta: el camino era de buen piso y presentaba paisajes de la más rica matiz.
La reparación de los caminos se hacía utilizando como mano de obra a los reclusos de la cárcel de la Villa de San Bernardo, capital del Departamento de La Victoria, al que pertenecían Peñaflor, Malloco y Padre Hurtado (entonces conocido como Santa Cruz) .
En 1844, el gobernador envió a un funcionario a verificar la situación del camino de Malloco, para saber cuántos hoyos había, dónde no podían pasar las carretas, cuántas cuadras tomaban los pantanos y el estado de las zanjas antiguas. Para sortear los pantanos se pedía a los hacendados colaborar con matas de quilo (especie nativa que abundaba en la zona), pero las peticiones no siempre eran satisfechas.
También había problemas con los puentes, cuya habilitación o reparación corría por cuenta de los propios hacendados, quienes con total desidia muchas veces se negaban a hacerlo. En 1844, el dueño de la hacienda de Santa Cruz (hoy Padre Hurtado) solo se había preocupado de reparar un puente con palos sobrepuestos, a pesar del abundante tráfico de carretas, carruajes y pasajeros.
El Camino de Mallarauco está íntimamente ligado a la historia del Canal de Mallarauco, una de las obras de ingeniería más importantes del siglo XIX en Chile: Entre 1873 y 1893, se construyó el túnel del canal de Mallarauco, que en una extensión de 3,5 kilómetros perfora el vientre del cordón de cerros que separa la localidad de Pelvín (en la comuna de Peñaflor) con el valle de Mallarauco (en la comuna de Melipilla), llevando las aguas del Mapocho.
La obra fue tan fantástica que cambió el rostro de Mallarauco de secano a riego. Se construyó cuando la ingeniería aún estaba en pañales, utilizando perforadoras Francois Dubois y una extensa red de canales que totalizan 40 kilómetros de longitud, 9 de los cuales bordean los cerros de Pelvín tras su nacimiento en la puntilla de "San Juan".
La tradición oral popular atribuye la construcción del túnel a un pacto con el diablo ("cola de flecha"). Se narraba que el terrateniente Patricio Larraín Gandarillas dueño de Malloco, Peñaflor, Pelvín y Mallarauco cruzaba los cerros en carruaje a medianoche junto al diablo, mientras charlaban animadamente. Muchos seguían creyendo que sin la intervención de fuerzas sobrenaturales habría sido imposible tal construcción.
En 1837, Don Patricio Larraín Gandarillas heredó el mayorazgo de Francisco Larraín Rojas y se hizo propietario de la totalidad del valle, con sus fundos Mallarauco, Pahuilmo, Mallarauquito y también Pelvín y Peñaflor, al oriente de la cuesta.
El terrateniente no contento con sus vastas posesiones, manifestaba recurrentemente que quería comprar todas las tierras al oriente, como la hacienda de Santa Cruz (hoy Padre Hurtado), Maipú y Los Cerrillos. Su propósito era no tener que pisar tierras ajenas para llegar a la capital
-----------------------------------------------------------------
One of the most beautiful descriptions of the 19th century comes from a traveler from the capital in 1843, who, upon approaching Peñaflor, wrote: A great avenue leads to it; Its end is not visible and disappears into the foothills.” This avenue was an imposing row of trees that marked the road to Peñaflor, creating a memorable landscape for travelers heading west from Santiago.
From the early colonial period, an important road connected the city of Santiago with the territories to the west, crossing vast plains traversed by pedestrians, horses, and carts. It was called the Camino Real or Camino de Carretas (Royal Road or Cart Road).
By the 19th century, the main problem for the heavy traffic was its recurring poor condition, especially in winter: Carts going to sell crops in Santiago or bring goods from the capital were unable to pass through the mud, even with several teams of oxen. Carriages also suffered the same difficulties. In summer, however, the situation was different: the road was in good condition and offered landscapes of the richest variety.
The repair The roads were built using as labor the inmates of the prison of the Villa de San Bernardo, capital of the Department of La Victoria, to which Peñaflor, Malloco and Padre Hurtado (then known as Santa Cruz) belonged.
In 1844, the governor sent an official to inspect the Malloco road, noting the number of potholes, the impassable sections for carts, the extent of the swampy sections, and the condition of the old ditches. To navigate the swamps, landowners were asked to contribute clumps of quilo (a native species abundant in the area), but these requests were not always granted.
There were also problems with the bridges, whose maintenance or repair was the responsibility of the landowners themselves, who often refused to do so with complete negligence. In 1844, the owner of the Santa Cruz estate (now Padre Hurtado) had only bothered to repair one bridge with overlapping poles, despite the heavy traffic of carts, carriages, and passengers.
The Mallarauco Road is closely linked to the history of the Mallarauco Canal, one of the most important engineering projects of the 19th century in Chile. Between 1873 and 1893, the Mallarauco Canal Tunnel was built. Extending 3.5 kilometers, it pierces the heart of the mountain range separating the town of Pelvín (in the Peñaflor commune) from the Mallarauco Valley (in the Melipilla commune), carrying water from the Mapocho River.
The project was so remarkable that it transformed Mallarauco from a dryland area to an irrigated one. It was constructed when engineering was still in its infancy, utilizing François Dubois drilling rigs and an extensive network of canals totaling 40 kilometers in length, 9 of which skirt the hills of Pelvín after originating at the "San Juan" point.
Popular oral tradition attributes the tunnel's construction to a pact with the devil ("arrowhead"). It was said that the landowner Patricio Larraín Gandarillas, owner of Malloco, Peñaflor, Pelvín, and Mallarauco, would cross the hills in a carriage at midnight alongside the devil, chatting animatedly. Many still believed that such a construction would have been impossible without the intervention of supernatural forces.
In 1837, Don Patricio Larraín Gandarillas inherited the entailed estate of Francisco Larraín Rojas and became the owner of the entire valley, with its estates Mallarauco, Pahuilmo, Mallarauquito, and also Pelvín and Peñaflor, to the east of the slope.
Not content with his vast holdings, the landowner repeatedly stated his desire to buy all the lands to the east, such as the Santa Cruz estate (today Padre Hurtado), Maipú, and Los Cerrillos. His aim was to avoid having to cross other people's lands to reach the capital.
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
Tem um braço lá atrás atrapalhando um pouco, mas vocês são educados e com certeza não vão reparar; não é?
Desfile de Sete de Setembro de 2017. Um dos meus melhores momentos como fotógrafo. O tempero era um coração partido e as músicas do Golden Boys a consolar-me, na rua e no computador na hora da edição.
_There's an arm back there getting in the way a little bit, but you're polite and you're definitely not going to notice; Isn't that right?
Parade of "Sete de Setembro 2017". One of my best moments as a photographer. The seasoning was a broken heart and the Songs of the Golden Boys comforting me, on the street and on the computer at the time of the edition._
_ Bing Tradutor _
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
Una vez tengamos la reparación hecha de chapa procedemos a la aplicación de la masilla evitando aplicar mucho grosor de la misma, especialmente en los cantos. la lijaremos a mano con la ayuda de una garlopa pues es la única manera de evitar los visos. Finalmente y cuando tengamos recuperada la forma original del coche afinaremos la masilla a máquina.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
El Casal dels Clapers de Malgrat de Mar es va construir a finals del segle XVI com a casa senyorial, residència de la família noble dels Clapers. Al segle XVII va complir funcions d'hospital de sang i al XVIII va passar a mans de la família barcelonina dels Mercader, que s'uniren al segle XIX amb els comtes de Bell-lloc. El 1886 es va convertir en la seu del Casino Malgratense. L'any 1921 s'hi va fundar una cooperativa de treballadors i pagesos que comptava amb sala de ball, cafè, biblioteca i sala de lectura. El 1929, es va instituir formalment com la seu de la Cooperativa Obrera de Consum La Malgratense. A finals de gener de 1939 els exèrcits combatents a la Guerra Civil van passar per Malgrat de Mar, en produir-se l'enfonsament definitiu de l'exèrcit republicà, després de la batalla de l'Ebre. Va ser en aquestes dates que la Cooperativa va patir un saqueig de conseqüències nefastes i el local va ser convertit en estable d'un cos de cavalleria italiana pertanyent a l'exèrcit nacional.
Des de finals de 1939 fins al 1951 l'entitat només va oferir dos serveis: el servei de botiga i el de forn de pa. Acabada l'època de postguerra es va veure la necessitat d'ampliar i renovar la botiga, realitzar reparacions parcials a l'edifici i reparar la màquina pastadora de pa. Des que va començar a funcionar el forn, els socis pagesos hi duien farina pròpia a canvi de la qual, i segons proporcions prèviament determinades, els donaven uns tiquets per adquirir pa a un preu especial. Al cafè de la Cooperativa, hi va tenir la seu social el Club d'Escacs fins a l'any 1963. Aquest club es va fer càrrec del cafè fins al 1966, quan el local va tancar definitivament. El 1981 es va constituir la Societat Catalana Alt Maresme formada per altres cooperatives, la qual cosa va portar la institució existent a convertir-se en cooperativa de consum.
El 1991, l'Ajuntament va adquirir l'edifici i el va reconvertir l'any 1998 en la Biblioteca Municipal La Cooperativa, que encara ara funciona. Les noves instal·lacions es van inaugurar l'1 d'abril del 2000 i van ser el resultat de les reformes i el trasllat de la biblioteca que des del 16 d'agost de 1970 es trobava a les instal·lacions de l'Escola Pública Montserrat, al carrer Escoles.
Arquitectura
Casal de planta baixa, pis i golfes. Cal destacar-ne el portal adovellat de pedra amb escut nobiliari, els balcons i les garites de defensa a les cantonades. Aquest edifici ha patit moltes modificacions des de la construcció en el segle XVI. En aquell moment es va construir amb planta quadrada, tres ales i un espai central descobert, inicialment destinat a l'agricultura i a l'emmagatzematge i on hi havia hagut un pou. A principis del segle XIX, es van construir quatre cubs que acollien una zona per l'elaboració d'oli (un d'aquests cubs es conserva i s'exhibeix a la sala d'exposicions). A mitjan segle XIX, a l'espai central de l'edifici s'hi van construir cinc arcs de maó massissos que suportaven un passadís al nivell de la primera planta, tot permetent que aquest espai central continués descobert. Finalment, el pati es va cobrir i l'any 1886 el Casino Malgratense hi va construir una sala de ball, que van reformar de nou i totalment el 1929, quan la societat cooperativa Malgratense va instal·lar la seu social a l'edifici. La remodelació integral del casal dels Clapers per a l'ús actual es va produir el 1998, quan l'Ajuntament va decidir convertir-lo en la biblioteca que encara hi ha avui.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
Segui a internet, que diz ser possível rehidratar acessórios em couro usando óleo de amêndoa.
Herdei esta carteira e estava com zonas "coçadas". Ficou com excelente aspecto, mas preciso de deixar secar bem, para perceber se realmente resulta.
E já agora, que detergentes da louça tiram nódoas de óleo de amêndoa da roupa. :(
No mes de outubro de 2022 a Biblioteca Ágora inaugura un novo centro de interese temático que abrangue unha selección de libros para aprender a crear, modificar ou reparar materiais por un mesmo.
As categorías que inclúe este centro de interese son: artesanía (madeira, coiro, cerámica, etcétera), decoración e bricolaxe, estilo (manicura, cosmética, maquillaxe, etcétera), labores (bordado, crochet, costura, patchwork, etcétera), manualidades, pintura e debuxo, escrita, fotografía e vídeo, música e voz.
Martinete adulto (Nycticorax nycticorax) trayendo material para reparar el nido.
Espacio Natural Doñana.
Foto de la serie "Fábrica de reparar cuerpos humanos pobres"
Voigtlander Bessa R
Color-Skopar 35mm
Agfa Agfapan APX 100 Professional
Rodinal 22º 7`30"'
Plustek 7400
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
No mes de outubro de 2022 a Biblioteca Ágora inaugura un novo centro de interese temático que abrangue unha selección de libros para aprender a crear, modificar ou reparar materiais por un mesmo.
As categorías que inclúe este centro de interese son: artesanía (madeira, coiro, cerámica, etcétera), decoración e bricolaxe, estilo (manicura, cosmética, maquillaxe, etcétera), labores (bordado, crochet, costura, patchwork, etcétera), manualidades, pintura e debuxo, escrita, fotografía e vídeo, música e voz.
Descripció:
Aquest castell és l'exemple més clar de l'origen del poble de Calafell. Fou bastit sobre un turó entre finals del segle X i els inicis del segle XI, on s'hi establí un petit nucli camperol,on també es va construir la primera església, que precedí l'actual església romànica de la Santa Creu.
El recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny. La muralla del castell va sofrir modificacions els segles XV-XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives. No en resta més que les muralles, fetes de paredat. Presenten alguns dibuixos d'opus spicatum i unes espitlleres de dos tipus diferents, les més antigues, de forma rectangular i altres, arrodonides a la base i rectangulars a la part superior, construïdes més tard per a disparar amb armes de foc.
La part més antiga del castell és situada entrant a mà esquerra, construïda probablement en el segle XI. Dels segles XII-XIV és la zona dreta, on veiem un encastellat amb merlets. La part situada davant de l'entrada també és de la mateixa època. La fortalesa fou destruïda cap el 1640 i reconstruïda al segle XVIII, quan es feu l'escalinata d'accés.
En el costat dret tenim l'església de la Santa Creu, una construcció romànica de nau única de volta de canó construïda en el segle XI, que forma part de l'estructura oriental del castell. De fet l'absis semicircular, amb decoració llombarda, forma part de la muralla. Cal destacar que sota l'absis, a un nivell més elevat que la nau, hi ha una cripta, i que durant una reforma l'absis va ser sobrealçat com a torre de defensa i es va afegir un campanar d'espadanya sobre el punt d'unió de l'absis i la nau. Posteriorment, el costat sud fou enderrocat per afegir-ne una altra nau, també de volta de canó.
Cal destacar la decoració pictòrica de l'absis, del mateix estil que la capella del Sant Sepulcre d'Olèrdola. La cripta també conserva pintures d'estil gòtic, i sota el terra de l'església hi ha una necròpolis de sepultures antropomorfes excavades a la roca, que daten del segle XI-XII.
Notes històriques:
El Castell de Calafell apareix documentat per primer cop l'any 1037, amb motiu d'un plet de terres. El castell era propietat de Bernat Otger. El 1189, un llegat testamentari informa que l'església era dedicada a la Santa Creu. Hi ha documents del 1671 que diuen que el castell ja era destruït. Fou propietat dels Castellbisbal, de Joan II (fill de Pere el Cerimoniós) i dels Palou. Durant el regnat de Ferran II començà la política de retorn a la corona reial de totes les possessions que havien estat malvenudes en temps del rei Pere, entre les que hi havia el castell de Calafell. Va ser parcialment destruït durant la Guerra dels Segadors, i malgrat que es van reparar les muralles, l'interior es va transformar en cementiri, fins l'any 1938. També va ser escenari d'enfrontaments durant la Guerra del Francès, l'any 1808.
Després d'un període d'abandonament, el Patronat-Fundació del Castell de Calafell va iniciar una tasca de recuperació, investigació arqueològica i restauració l'any 1982, per tal de reobrir-lo al públic
Observacions:
En les excavacions s'han trobat materials ceràmics dels segles III i II aC, evidenciant una ocupació d'època ibero-romana en aquest turó.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Restauración de un libro que consistió en reparar, hacer injertos de papel y reencuadernar con tapas nuevas.
Medidas 17 x 24 cm.
235 páginas.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
El titular de los Servicios de Agua Potable y Alcantarillado de Oaxaca (SAPAO), Sergio Pablo Ríos Aquino, supervisó la noche de este martes las labores de rehabilitación emergentes implementadas por la fuga de agua potable en la colonia Casa Blanca, en la agencia San Martín Mexicapam.
Oaxaca de Juárez, Oax., 25 de febrero de 2015
Já que logo postarei as fotos do Animê Dreams 2011, aproveitei para postar as do ano passado. Como podem reparar, eu era terrivelmente n00b com a máquina fotográfica, a ponto de não saber tirar a data *capota*
Só tirei fotos da sala das dolls (que não teve esse ano, snif, snif). Tinha fotos da sala de Lolita no meu celular... Mas sei lá onde foi parar o cabo dele –q
No mes de outubro de 2022 a Biblioteca Ágora inaugura un novo centro de interese temático que abrangue unha selección de libros para aprender a crear, modificar ou reparar materiais por un mesmo.
As categorías que inclúe este centro de interese son: artesanía (madeira, coiro, cerámica, etcétera), decoración e bricolaxe, estilo (manicura, cosmética, maquillaxe, etcétera), labores (bordado, crochet, costura, patchwork, etcétera), manualidades, pintura e debuxo, escrita, fotografía e vídeo, música e voz.
Seat Ibiza con golpe fuerte en la puerta y pequeños bollos en la aleta delantera. Ademas tiene la moldura de la puerta doblada.
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
L'edifici de planta rectangular participa en gran mesura de l'estil del Barroc, amb tres naus que es troben dividides en trams reflectits exteriorment per contraforts. La coberta és a dues vessants, de teula àrab.
La façana és de composició senzilla. Presenta una portada amb porta allindada, brancals de pedra i acabament en frontó trencat amb volutes. A la part central del parament de façana, hi ha una finestra circular. L'acabament és amb timpà triangular, a on enmig es situa un rellotge. Hi ha restes d'arrebossat i pintat amb imitació d'encoixinat pla, s'aconsegueix l'efecte pictòric de l'esgrafiat.
El campanar, de pedra picada, es situa a la part esquerra, de planta quadrada i tres cossos octogonals, el superior més petit i amb corredor protegit per barana de balustres. Els pisos estan separats per una cornisa motllurada. La cantonera està feta de pedra natural. Presenta obertures de mig punt on hi ha les campanes.
Interiorment, el temple es caracteritza per una concepció de l'espai unitari que adopta la tipologia de nau única amb capelles laterals. L'edifici té 30 metres de llargada per 20 d'amplada. A l'interior destaca la pica baptismal de marbre datada al segle XVIII, ubicada a la primera capella de l'epístola, la qual està decorada amb un fresc obra del pintor barceloní Josep Oriol Balmes Bosch, artista figuratiu que pintà el mural sobre el tema del bateig l'any 1962. A la següent capella de l'epístola destaca també el mural de la Mare de Déu de Montserrat (1961) obra de Joan Montcada i Planes, artista vinculat a Cubelles perquè hi va estiuejar al municipi vàries dècades del segle XX. El Sant Crist de l'altar major és obra de Josep Maria Camps i Arnau, uns dels escultors col·laboradors d'Antoni Gaudí; i la imatge de l'Assumpta i dels dos àngels de l'escultor Cándido Mateo Moral, del grup artístic de postguerra Betepocs.
L'origen de la parròquia de Santa Maria és desconegut. Mossèn Joan Avinyó afirmava que probablement ja existia en el segle XI, quan un document es parla del kastrum de Cubeles. La parròquia és esmentada en el breu del Papa Anastasi IV l'any 1154 i en el testament de Ramon de Guàrdia, el 1205.Ll'església de Santa Maria ja estava construïda el segle XIII, data en què es té constància del rector més antic de la parròquia, Arnau de Buch. El temple era de petites dimensions i disposava d'un cor. L'altar major tenia un retaule realitzat a finals del segle XVI.
A finals del segle XVII el temple s'havia quedat petit, ja que el nombre de parroquians anava augmentant. Aquest fet va determinar que es sol·licités al rei Carles II el 2 de juliol de 1698, la construcció d'una nova església. La construcció de l‘actual edifici que substituïa el d'origen medieval es va iniciar l'any 1700, les obres es van quedar aturades, quan només s'havia arribat a l'alçada de les cornises, per falta de recursos i la guerra de Successió. Es reiniciaren el 1719 i entre 1724 i 1732 es construïren les voltes del presbiteri i de les capelles de Sant Crist, Sant Pere i Sant Isidre, a més de la primera arcada fins a la trona. Mossèn Miquel Cortí, rector de Cubelles entre 1716 i 1754, fou el principal impulsor de la represa i finalització de les obres, que es finançaren gràcies a la construcció d'una premsa de lliura a favor de l'església. EI nou edifici va ser beneit el 28 d'octubre de 1725, però la construcció del temple no es va finalitzar fins al setembre de l'any 1737. Del 1732 fins al 1736 es van completar les voltes i es va fer la barana de l'escala i la balustrada del cor, així com les portes de l'església.
El campanar es va aixecar l'any 1765, segons es desprèn de la inscripció que figura al cos superior. L'any 1792 el rector de la parròquia demana permís al Bisbat de Barcelona per construir un pont des de la casa de Ia rectoria fins a la torre o campanar. Aquest pont es va enderrocar l'any 1968. El 1794 es va acabar la construcció de I'altar de la Mare de Déu del Roser, obra del mestre escultor Miquel Galceran de Vilafranca, i el 1797 es fa un contracte amb Anton Nadal per daurar l'esmentat altar.
En aquella època, l'Església catòlica va emprendre la lluita de la Contrareforma, utilitzant com a recursos propagandístics un art teatral que concebia els edificis religiosos com un espai on s'escenificava el tema central del pensament barroc: el contrast entre l'horror i la misèria de la condició humana i l'esplendor diví. L'element més destacat d'aquest espai interior barroc és I'altar, el qual esdevé una mena d'arquitectura d'or amb figures policromes.
El segle XIX es van efectuar diverses millores al temple gràcies a la generositat de Joan Pedro i Roig. L'obertura dels finestrals laterals i de la roseta de la façana, així com l'enllosat, foren les principals.
El campanar que combina la forma quadrangular amb l'octogonal va ser profusament utilitzat a Catalunya durant el segle XVll i següents. El de Cubelles es va realitzar a la primera meitat del segle XVlll i és una rèplica, de dimensions més reduïdes, del de la parroquial de Sant Antoni Abad a Vilanova I la Geltrú, projectat per Fra Josep de la Concepció l'any 1670, el qual va esdevenir un exemple per altres de construcció posterior.
El temple va ser cremat el 1936 en el context bèl·lic de la Guerra Civil i es va esfondrar la volta i els altars quedaren destruïts. Durant la Guerra Civil l'església oferia un aspecte ruïnós i solament va ser utilitzada com a magatzem del sindicat agrícola. L'any 1943 es va reprendre el culte perquè es van reparar les cobertes. Des d'aquesta data no s'han deixat de fer obres en diferents ocasions fins a la dècada de 2010.
patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-1
Descripció:
Aquest castell és l'exemple més clar de l'origen del poble de Calafell. Fou bastit sobre un turó entre finals del segle X i els inicis del segle XI, on s'hi establí un petit nucli camperol,on també es va construir la primera església, que precedí l'actual església romànica de la Santa Creu.
El recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny. La muralla del castell va sofrir modificacions els segles XV-XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives. No en resta més que les muralles, fetes de paredat. Presenten alguns dibuixos d'opus spicatum i unes espitlleres de dos tipus diferents, les més antigues, de forma rectangular i altres, arrodonides a la base i rectangulars a la part superior, construïdes més tard per a disparar amb armes de foc.
La part més antiga del castell és situada entrant a mà esquerra, construïda probablement en el segle XI. Dels segles XII-XIV és la zona dreta, on veiem un encastellat amb merlets. La part situada davant de l'entrada també és de la mateixa època. La fortalesa fou destruïda cap el 1640 i reconstruïda al segle XVIII, quan es feu l'escalinata d'accés.
En el costat dret tenim l'església de la Santa Creu, una construcció romànica de nau única de volta de canó construïda en el segle XI, que forma part de l'estructura oriental del castell. De fet l'absis semicircular, amb decoració llombarda, forma part de la muralla. Cal destacar que sota l'absis, a un nivell més elevat que la nau, hi ha una cripta, i que durant una reforma l'absis va ser sobrealçat com a torre de defensa i es va afegir un campanar d'espadanya sobre el punt d'unió de l'absis i la nau. Posteriorment, el costat sud fou enderrocat per afegir-ne una altra nau, també de volta de canó.
Cal destacar la decoració pictòrica de l'absis, del mateix estil que la capella del Sant Sepulcre d'Olèrdola. La cripta també conserva pintures d'estil gòtic, i sota el terra de l'església hi ha una necròpolis de sepultures antropomorfes excavades a la roca, que daten del segle XI-XII.
Notes històriques:
El Castell de Calafell apareix documentat per primer cop l'any 1037, amb motiu d'un plet de terres. El castell era propietat de Bernat Otger. El 1189, un llegat testamentari informa que l'església era dedicada a la Santa Creu. Hi ha documents del 1671 que diuen que el castell ja era destruït. Fou propietat dels Castellbisbal, de Joan II (fill de Pere el Cerimoniós) i dels Palou. Durant el regnat de Ferran II començà la política de retorn a la corona reial de totes les possessions que havien estat malvenudes en temps del rei Pere, entre les que hi havia el castell de Calafell. Va ser parcialment destruït durant la Guerra dels Segadors, i malgrat que es van reparar les muralles, l'interior es va transformar en cementiri, fins l'any 1938. També va ser escenari d'enfrontaments durant la Guerra del Francès, l'any 1808.
Després d'un període d'abandonament, el Patronat-Fundació del Castell de Calafell va iniciar una tasca de recuperació, investigació arqueològica i restauració l'any 1982, per tal de reobrir-lo al públic
Observacions:
En les excavacions s'han trobat materials ceràmics dels segles III i II aC, evidenciant una ocupació d'època ibero-romana en aquest turó.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...