View allAll Photos Tagged Reparar
A finais de xaneiro de 2008 pasaron a reparar os primeiros baches do novo vial de Sisto a Cacheiras.
Me llamó la atención de Amadeo la bicicleta tan peliculear que tenía. Me contó que en su momento, la había construído para sus nietos, pero ahora ya no cabían. Estaba liado intentado reparar una llanta pinchada.
Edificio de mampostería de ladrillo que actualmente se encuentra en buen estado, sin daño estructural
aparente, pero con modificaciones en la materialidad de frontón y soporte de techumbre. Inmueble que
destaca por la altura en el contexto local y por la calidad arquitectónica de la edificación.
Erigida en 1769 por el obispo González Melgarejo bajo la advocación de Nuestra Señora de la Merced,
desmembrándola de la parroquia de San José de Toro o Chimbarongo. La iglesia se levantó en 1789 en
terrenos donados por Francisco Aránguiz y Josefa Moraga su esposa. Se reemplazó por otra construida
en 1885 con aporte de Juana Ross de Edwards, dañada con el terremoto de 1906 y vuelta a reparar.
Reviste un valor histórico importante para la localidad ya que es unidad clave del origen del
asentamiento.
------------------------------------------------------------------------
A brick masonry building currently in good condition, with no apparent structural damage, but with modifications to the material of the pediment and roof support. This property stands out for its height in the local context and for the architectural quality of the building.
Erected in 1769 by Bishop González Melgarejo under the patronage of Our Lady of Mercy,
separating it from the parish of San José de Toro or Chimbarongo. The church was built in 1789 on land donated by Francisco Aránguiz and his wife Josefa Moraga. It was replaced by another built in 1885 with a contribution from Juana Ross de Edwards, which was damaged in the 1906 earthquake and subsequently repaired.
It holds significant historical value for the town as it is a key element of the settlement's origins.
FABIO diz:
uahhuahuahuau
FABIO diz:
q klipe feio da madonna.................
Pérola [Banda D-BOX] diz:
qual?
FABIO diz:
lucky star
Pérola [Banda D-BOX] diz:
pq feio?
Pérola [Banda D-BOX] diz:
vc falou q era legal
FABIO diz:
a letra é legal
FABIO diz:
o klipe é feio
Pérola [Banda D-BOX] diz:
mas antes de eu te mostraar a letra vc flo q gsotou da musica
Pérola [Banda D-BOX] diz:
achei q ja tinha visto o clip
FABIO diz:
agora q eu reparei................a madonna é um misto de vc e a giovanna
FABIO diz:
huahuahuahuahu
Pérola [Banda D-BOX] diz:
uihaIUAiuh
Pérola [Banda D-BOX] diz:
NOSSAAAAAAAAA
Pérola [Banda D-BOX] diz:
PARA TDOOOOOOOOO
Pérola [Banda D-BOX] diz:
GANHEI O ANO, A VIDA!!!
Pérola [Banda D-BOX] diz:
NOSSAAAAAAAAAA..O MELHOR ELOGIO Q ALGUEM JAH FEZ NA MINHA VIDA
FABIO diz:
aaaaaaaahhhhhhhhhhhhh gata..........
FABIO diz:
foi apenas um cometário bobo q eu fiz....................
FABIO diz:
"Emoticon: smiley : )"
Pérola [Banda D-BOX] diz:
mas pq vc acha?
FABIO diz:
mas se vc reparar...............nesse clipe..................é a mistura de vcs duas a madonna
FABIO diz:
a madonna é a sua cara com uma pitada de Giovanna
Pérola [Banda D-BOX] diz:
nossa
Pérola [Banda D-BOX] diz:
hahah
Pérola [Banda D-BOX] diz:
vou ateh postar no flickr isso
E, o nome dela eh GiovaNa!
Tus besos no tenian comparacion, tu voz me traslado a otra dimension te juro tu llenabas mi corazon derrepente surgio una nueva ilusion NO, no fue traicion Hombre solo pensaba despechada esa vez que me cortaste porke a otros escuchaste, en esos dias lo conoci cuando llorando me veia pudo consolarme luego me llamaste; corriendo te fui a buscar NO lo dejaba nunca de visitar y hoy lo tengo que aceptar . . .
Sy kieres odiame y no pienses mas en mi olvidate de que yo te quiero a ti, NO me hables si es que eso te hace feliz di las cuantas veces que yo a ti te hice reir, te lo tengo que explicar y aunqe mucho te duela el si me supo valorar tus palabras me supieron lastimar y en el encontre lo que tu nunca supiste dar es tan dificil tener kee decir kee YA NO TE KIERO sin tenerte que herir yo siempre te fui sincera y fiel a ti y tu no me kisiste oir NO, NO kiero kedar como si fuera la mala, no kiero ke me veas como si te hubiera engañado tu bien sabes que yo mucho habia llorado y vino el y supo reparar el daño a sus encantos no me pude resistir en su mirada me tuve ke derretir el me habrio sus brazos y no me dejo morir . Y hoy te tengo que decir . . .
Ya no no vayas a llorar si te digo la verdad; me enamore sin pensar en ti perdoname ya? . . . Otra Mujer encontraras ke te haga olvidar el dolor que te cause PERDONAME Ya?
Amb tants sotracs, l'amortidor va enganxar el tub del líquid de frens i, literalment, el va mastegar. Quan es va rebentar ens vam quedar sense frens inesperadament al mig del desert.
Gràcies al cargol dels Minicong, el tefló dels Granito de Arena i el líquid de frens dels Venim d'Onil vam poder reparar l'avaria inutilitzant el fre de la roda posterior esquerra.
Edificio de mampostería de ladrillo que actualmente se encuentra en buen estado, sin daño estructural
aparente, pero con modificaciones en la materialidad de frontón y soporte de techumbre. Inmueble que
destaca por la altura en el contexto local y por la calidad arquitectónica de la edificación.
Erigida en 1769 por el obispo González Melgarejo bajo la advocación de Nuestra Señora de la Merced,
desmembrándola de la parroquia de San José de Toro o Chimbarongo. La iglesia se levantó en 1789 en
terrenos donados por Francisco Aránguiz y Josefa Moraga su esposa. Se reemplazó por otra construida
en 1885 con aporte de Juana Ross de Edwards, dañada con el terremoto de 1906 y vuelta a reparar.
Reviste un valor histórico importante para la localidad ya que es unidad clave del origen del
asentamiento.
------------------------------------------------------------------------
A brick masonry building currently in good condition, with no apparent structural damage, but with modifications to the material of the pediment and roof support. This property stands out for its height in the local context and for the architectural quality of the building.
Erected in 1769 by Bishop González Melgarejo under the patronage of Our Lady of Mercy,
separating it from the parish of San José de Toro or Chimbarongo. The church was built in 1789 on land donated by Francisco Aránguiz and his wife Josefa Moraga. It was replaced by another built in 1885 with a contribution from Juana Ross de Edwards, which was damaged in the 1906 earthquake and subsequently repaired.
It holds significant historical value for the town as it is a key element of the settlement's origins.
L'edifici de planta rectangular participa en gran mesura de l'estil del Barroc, amb tres naus que es troben dividides en trams reflectits exteriorment per contraforts. La coberta és a dues vessants, de teula àrab.
La façana és de composició senzilla. Presenta una portada amb porta allindada, brancals de pedra i acabament en frontó trencat amb volutes. A la part central del parament de façana, hi ha una finestra circular. L'acabament és amb timpà triangular, a on enmig es situa un rellotge. Hi ha restes d'arrebossat i pintat amb imitació d'encoixinat pla, s'aconsegueix l'efecte pictòric de l'esgrafiat.
El campanar, de pedra picada, es situa a la part esquerra, de planta quadrada i tres cossos octogonals, el superior més petit i amb corredor protegit per barana de balustres. Els pisos estan separats per una cornisa motllurada. La cantonera està feta de pedra natural. Presenta obertures de mig punt on hi ha les campanes.
Interiorment, el temple es caracteritza per una concepció de l'espai unitari que adopta la tipologia de nau única amb capelles laterals. L'edifici té 30 metres de llargada per 20 d'amplada. A l'interior destaca la pica baptismal de marbre datada al segle XVIII, ubicada a la primera capella de l'epístola, la qual està decorada amb un fresc obra del pintor barceloní Josep Oriol Balmes Bosch, artista figuratiu que pintà el mural sobre el tema del bateig l'any 1962. A la següent capella de l'epístola destaca també el mural de la Mare de Déu de Montserrat (1961) obra de Joan Montcada i Planes, artista vinculat a Cubelles perquè hi va estiuejar al municipi vàries dècades del segle XX. El Sant Crist de l'altar major és obra de Josep Maria Camps i Arnau, uns dels escultors col·laboradors d'Antoni Gaudí; i la imatge de l'Assumpta i dels dos àngels de l'escultor Cándido Mateo Moral, del grup artístic de postguerra Betepocs.
L'origen de la parròquia de Santa Maria és desconegut. Mossèn Joan Avinyó afirmava que probablement ja existia en el segle XI, quan un document es parla del kastrum de Cubeles. La parròquia és esmentada en el breu del Papa Anastasi IV l'any 1154 i en el testament de Ramon de Guàrdia, el 1205.Ll'església de Santa Maria ja estava construïda el segle XIII, data en què es té constància del rector més antic de la parròquia, Arnau de Buch. El temple era de petites dimensions i disposava d'un cor. L'altar major tenia un retaule realitzat a finals del segle XVI.
A finals del segle XVII el temple s'havia quedat petit, ja que el nombre de parroquians anava augmentant. Aquest fet va determinar que es sol·licités al rei Carles II el 2 de juliol de 1698, la construcció d'una nova església. La construcció de l‘actual edifici que substituïa el d'origen medieval es va iniciar l'any 1700, les obres es van quedar aturades, quan només s'havia arribat a l'alçada de les cornises, per falta de recursos i la guerra de Successió. Es reiniciaren el 1719 i entre 1724 i 1732 es construïren les voltes del presbiteri i de les capelles de Sant Crist, Sant Pere i Sant Isidre, a més de la primera arcada fins a la trona. Mossèn Miquel Cortí, rector de Cubelles entre 1716 i 1754, fou el principal impulsor de la represa i finalització de les obres, que es finançaren gràcies a la construcció d'una premsa de lliura a favor de l'església. EI nou edifici va ser beneit el 28 d'octubre de 1725, però la construcció del temple no es va finalitzar fins al setembre de l'any 1737. Del 1732 fins al 1736 es van completar les voltes i es va fer la barana de l'escala i la balustrada del cor, així com les portes de l'església.
El campanar es va aixecar l'any 1765, segons es desprèn de la inscripció que figura al cos superior. L'any 1792 el rector de la parròquia demana permís al Bisbat de Barcelona per construir un pont des de la casa de Ia rectoria fins a la torre o campanar. Aquest pont es va enderrocar l'any 1968. El 1794 es va acabar la construcció de I'altar de la Mare de Déu del Roser, obra del mestre escultor Miquel Galceran de Vilafranca, i el 1797 es fa un contracte amb Anton Nadal per daurar l'esmentat altar.
En aquella època, l'Església catòlica va emprendre la lluita de la Contrareforma, utilitzant com a recursos propagandístics un art teatral que concebia els edificis religiosos com un espai on s'escenificava el tema central del pensament barroc: el contrast entre l'horror i la misèria de la condició humana i l'esplendor diví. L'element més destacat d'aquest espai interior barroc és I'altar, el qual esdevé una mena d'arquitectura d'or amb figures policromes.
El segle XIX es van efectuar diverses millores al temple gràcies a la generositat de Joan Pedro i Roig. L'obertura dels finestrals laterals i de la roseta de la façana, així com l'enllosat, foren les principals.
El campanar que combina la forma quadrangular amb l'octogonal va ser profusament utilitzat a Catalunya durant el segle XVll i següents. El de Cubelles es va realitzar a la primera meitat del segle XVlll i és una rèplica, de dimensions més reduïdes, del de la parroquial de Sant Antoni Abad a Vilanova I la Geltrú, projectat per Fra Josep de la Concepció l'any 1670, el qual va esdevenir un exemple per altres de construcció posterior.
El temple va ser cremat el 1936 en el context bèl·lic de la Guerra Civil i es va esfondrar la volta i els altars quedaren destruïts. Durant la Guerra Civil l'església oferia un aspecte ruïnós i solament va ser utilitzada com a magatzem del sindicat agrícola. L'any 1943 es va reprendre el culte perquè es van reparar les cobertes. Des d'aquesta data no s'han deixat de fer obres en diferents ocasions fins a la dècada de 2010.
patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-1
Setembro vén sempre cargado de boas intencións; e na biblioteca Monte Alto queremos botarche unha man para que saques o máximo partido desa afección que tanto che atrae: aprender a reparar a túa moto ou calquera electrodoméstico caseiro, realizar chapucillas en casa, preparar conservas e licores, cultivar un horto no balcón, practicar algunha variedade de costura: ganchillo, bordado, patchwork, etc. Hai mil e un hobbies que che atraparán. Ven a escoller o teu!
Septiembre viene siempre cargado de buenas intenciones; y en la biblioteca Monte Alto queremos echarte una mano para que saques el máximo partido de esa afición que tanto te atrae: aprender a reparar tu moto o cualquier electrodoméstico casero, realizar chapucillas en casa, preparar conservas y licores, cultivar un huerto en el balcón, practicar alguna variedad de costura: ganchillo, bordado, patchwork, etc. Hay mil y un hobbies que te atraparán. ¡Ven a escoger el tuyo!
Setembro vén sempre cargado de boas intencións; e na biblioteca Monte Alto queremos botarche unha man para que saques o máximo partido desa afección que tanto che atrae: aprender a reparar a túa moto ou calquera electrodoméstico caseiro, realizar chapucillas en casa, preparar conservas e licores, cultivar un horto no balcón, practicar algunha variedade de costura: ganchillo, bordado, patchwork, etc. Hai mil e un hobbies que che atraparán. Ven a escoller o teu!
Septiembre viene siempre cargado de buenas intenciones; y en la biblioteca Monte Alto queremos echarte una mano para que saques el máximo partido de esa afición que tanto te atrae: aprender a reparar tu moto o cualquier electrodoméstico casero, realizar chapucillas en casa, preparar conservas y licores, cultivar un huerto en el balcón, practicar alguna variedad de costura: ganchillo, bordado, patchwork, etc. Hay mil y un hobbies que te atraparán. ¡Ven a escoger el tuyo!
Sant Julià de Vallfogona de Ripollès
Sant Julià de Vallfogona és una església romànica del municipi de Vallfogona de Ripollès, a la comarca catalana del Ripollès.[1] És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[2]
Descripció
És a l'extrem llevant del poble de Vallfogona, sota la carretera de Ripoll a Olot. És un temple d'una sola nau, amb planta dividida en dues parts, de diferent amplada, que corresponen a la part romànica a l'atri, i barroca al presbiteri. Té adossades entre els contraforts d'aquesta última època, capelles laterals. El presbiteri és realçat amb escales del nivell de la resta de la nau, i té un baldaquí. Aquesta part de l'església és amb volta decorada en colors vius, segons el gust del barroc popular de l'època però de poc interès. Les pilastres sobre les quals recolzen els arcs torals de la part romànica, són més estretes a la base que a l'arrencament dels mateixos arcs. La porta d'accés del segle xii té arquivoltes en degradació amb pinyes esculpides, i els arcs descansen sobre capitells i columnes molt deteriorats. La façana conserva esgrafiats de principi del segle xix i és rematada a la part central per un pesant campanar, a la dreta de la façana hi ha una torre de defensa, a través de la qual s'accedeix al campanar.[3] Segons un testimoni de la primeria del segle xxi «Tot l'edifici està en estat ruïnós, tot i que la part romànica és la més ben conservada.»[1]
El 2008 es va començar un estudi tècnic de la restauració per l'enginyer Miquel Llorens i Sulivera.[4] El 2010 s'hi van execturar obres d'urgència per a reparar la coberta i evitar danys majors.[5] D'ença s'han continuat obres i l'ajuntament espera fer-ne un dia un espai de cultura.[6][7]
Història
El lloc de Vallfogona es documenta per primera vegada l'any 900 en mants contractes de compravenda i donacions a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses. És precisament la seva abadessa Ranlo, que va manar construir el temple de sant Julià, consagrat el 23 d'abril de l'any 960 en presència del bisbe Ató de Vic. Posteriorment es reedifica al segle xii i ha subsistit fins als nostres dies. El segle xv la volta de la nau caigué per un terratrèmol, i es reconstruí de nou en una forma una mica apuntada. El 1756 comencén les obres de la nova església, i s'enderroca la part romànica a mesura que avançava l'obra. No es va acabar del tot, i l'edifici va romandre tal com és avui. L'interior va ésser totalment decorat en l'estil de l'època, es va construir el cor i sobre la primitiva finestra romànica de la façana es va construir un ull de bou, tapant exteriorment aquesta finestra.
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
Foto reparada desde la de 10x7cm. No me dedico a ésto, y soy autodidacta en éste tipo de procesados, por lo que estoy entusiasmado con el resultado. Se que un profesional probablemente la habría dejado mejor.
Setembro vén sempre cargado de boas intencións; e na biblioteca Monte Alto queremos botarche unha man para que saques o máximo partido desa afección que tanto che atrae: aprender a reparar a túa moto ou calquera electrodoméstico caseiro, realizar chapucillas en casa, preparar conservas e licores, cultivar un horto no balcón, practicar algunha variedade de costura: ganchillo, bordado, patchwork, etc. Hai mil e un hobbies que che atraparán. Ven a escoller o teu!
Septiembre viene siempre cargado de buenas intenciones; y en la biblioteca Monte Alto queremos echarte una mano para que saques el máximo partido de esa afición que tanto te atrae: aprender a reparar tu moto o cualquier electrodoméstico casero, realizar chapucillas en casa, preparar conservas y licores, cultivar un huerto en el balcón, practicar alguna variedad de costura: ganchillo, bordado, patchwork, etc. Hay mil y un hobbies que te atraparán. ¡Ven a escoger el tuyo!
Sant Sadurní de Rotgers
Sant Sadurní de Rotgers és una església del municipi de Borredà (Berguedà) declarada bé cultural d'interès nacional.
Contingut
1 Descripció
2 Història
3 Referències
4 Enllaços externs
Descripció
L'església de Sant Sadurní de Rotgers, antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Maria de Borredà, es troba dins de la propietat del mas Torrents, al sector nord del terme municipal, en una zona boscosa i despoblada, de difícil accés. L'església es dreça a 976 m d'altitud, al llom d'una petita serra, on s'han trobat restes d'un antic hàbitat medieval.[1]
L'església és un petit edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, defectuosament encaixada a la nau, i respon a dos moments constructius diferents. La nau, feta amb carreus ben tallats que formen filades regulars, és coberta amb volta apuntada i lloses de pedra. Damunt de la nau es va construir el campanar de torre de dos pisos amb obertures d'arc de mig punt al primer nivell i amb obertures geminades al segon. A l'entorn de l'església hi ha un mur de pedra seca que tanca el perímetre del que fou, fins a començaments del s. XX, el cementiri.[2] La nau fou refeta al segle xii i acoblada a l'absis del segle xi, que és decorat exteriorment amb arcuacions i faixes llombardes i un fris de dents de serra, i interiorment amb un fris d'opus spicatum. L'acoblament entre ambdós es resol mitjançant un plec molt peculiar, dividit en alçat en dos trams: l'un cobert amb volta de canó (el més pròxim a l'absis, que correspondria a la nau primitiva), i l'altre amb volta de quart d'esfera, per tal de guanyar la coberta, molt més alta. El nou edifici, consagrat el 1167, té un senzill portal a migdia i és coronat pel campanar. Des del punt de vista tipològic, manté lligams evidents amb l'església de Sant Andreu de Llanars (Osona).[1]
Història
El lloc de Rotgers és documentat ja l'any 888 com a "Palatio Rodegarii", que ja disposava d'església que era sufragània de Santa Maria de Borredà i per tant del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'església apareix documentada, també com a possessió ripollenca, els anys 938 i 982. Les restes arqueològiques trobades a ponent de l'església podrien correspondre a la residència del tal Rodegari, que li donà nom.[1]
L'església actual es va construir fins a finals del segle xi i es va consagrar el 1167. A la primera meitat del segle XIII es va reprendre la construcció de la nau i del campanar i es col·locà, a l'altar, el frontal dedicat a Sant Sadurní que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. La crisi dels últims segles medievals provocà l'abandó de l'església i no fou fins a finals del segle xvi que es documenten obres de consolidació.[2]
Entre 1582 i 1606 es va substituir la coberta de tot l'edifici, es va reparar la volta de la nau i es consolidà el campanar. A mitjan segle xvii es va construir, al peu de la nau, un cor elevat de fusta, i entre 1705 i 1725 el sepulcre de la família Cirera al centre de la nau. El 1857 es va construir un altar paredat i s'enguixà l'absis; el 1910 s'enderrocà una construcció adossada a la capçalera.[2]
L'església mantingué el caràcter de parròquia fins al segle xiv.[1] Fins abans de la Guerra Civil (1936-39) s'hi feia missa cada diumenge però a partir de 1940 s'hi va deixar d'enterrar i només es van mantenir les misses el dia del sant patró i per la segona Pasqua.[2]
Estaba a reparar os socalcos das sús viñas e díxonos que recolleitara máis de doce mil quilos de uva!
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
Un recinte emmurallat cloïa la vila de Verdú, que s'havia anat configurant a ponent del castell. A la banda de ponent de les muralles es trobaven tres torres d'angle i tres bestorres de planta quadrangular. Existiren també quatre portals: a l'oest el de Lleida, o de Sant Miquel; al nord el de la Font o de Tàrrega; al sud el de Guimerà també anomenat Portal de Na Beneta, i a llevant el Portal Nou.
Actualment es conserven integrats en la vila alguns sectors reconeixibles de la muralla tals com la torre del portal de Lleida, el portal de la Plaça Major (segle XIII), els porxos de la Plaça Major, els Escarrerons. A la toponimia d'alguns carrers del poble (carrer de la Muralla, carrer del Mur) resta ben present la seva configuració original, i s'aprecien encara restes ben visibles disseminats per tota la part de la vila que va formar part de la vila closa.
Cal tenir present que, amb tota seguretat, hi ha restes de la muralla que encara resten ocultes en subsòl del perímetre original de recinte, i que d'altra banda hi ha parts de la muralla que poden trobar-se a l'interior de les cases de la vila.
Degut al creixement de la vila extramurs, des de principis del segle XVI fins al segle XVIII es basteix un nou circuit de muralla adossat a sud per a protegir els verdunins del raval, amb tres portals, actualment desapareguts: a la part de ponent el Portal d'en Colom, emplaçat al fons de la plaça que hi donava accés; el Portal de les Eres a la sortida del mateix carrer (avui Arquebisbe Terès); i finalment, el Portal de la Margorell, a l'extrem del carrer.
La vila closa entorn al castell de Verdú, defensada amb torres quadrades, fou bastida a les darreries del segle XII. Cap al segle XV, segons indica l'historiador Piquer, comença a sorgir el raval d'extramurs.
L'Abat de Poblet, Joan Payo i Coello va aprovar el 5 de febrer de 1484, que la meitat dels ingressos produïts pels impostos que gravaven els mercats i fires verdunins fos lliurada als jurats de Verdú, per tal que l'invertissin cada any en "obras i fortifficar en lo castell de la dita vila". El mateix document publica el desig dels jurats que "per quant la muralla de dita vila està molt deforme e en tota ruhina", era necessari "reparar e obrar la dita muralla".
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
Tutorial para comprar y cambiar la pantalla de tu iPhone 5s, 5c o 5 iphonedigital.es/como-cambiar-reparar-reemplazar-pantalla...
Modelo Perseo 62 s, buzón dotado de cerradura de seguridad Octógon con 2 años de garantía. Características principales se puede reparar, por piezas, no cambie más sus buzones, instale un buzón para siempre. Rechace imitaciones la calidad se paga, no existe en el mercado nada igual, Fabricante Golden Box Mail, instalado por www.goldenboxmail.es
Un recinte emmurallat cloïa la vila de Verdú, que s'havia anat configurant a ponent del castell. A la banda de ponent de les muralles es trobaven tres torres d'angle i tres bestorres de planta quadrangular. Existiren també quatre portals: a l'oest el de Lleida, o de Sant Miquel; al nord el de la Font o de Tàrrega; al sud el de Guimerà també anomenat Portal de Na Beneta, i a llevant el Portal Nou.
Actualment es conserven integrats en la vila alguns sectors reconeixibles de la muralla tals com la torre del portal de Lleida, el portal de la Plaça Major (segle XIII), els porxos de la Plaça Major, els Escarrerons. A la toponimia d'alguns carrers del poble (carrer de la Muralla, carrer del Mur) resta ben present la seva configuració original, i s'aprecien encara restes ben visibles disseminats per tota la part de la vila que va formar part de la vila closa.
Cal tenir present que, amb tota seguretat, hi ha restes de la muralla que encara resten ocultes en subsòl del perímetre original de recinte, i que d'altra banda hi ha parts de la muralla que poden trobar-se a l'interior de les cases de la vila.
Degut al creixement de la vila extramurs, des de principis del segle XVI fins al segle XVIII es basteix un nou circuit de muralla adossat a sud per a protegir els verdunins del raval, amb tres portals, actualment desapareguts: a la part de ponent el Portal d'en Colom, emplaçat al fons de la plaça que hi donava accés; el Portal de les Eres a la sortida del mateix carrer (avui Arquebisbe Terès); i finalment, el Portal de la Margorell, a l'extrem del carrer.
La vila closa entorn al castell de Verdú, defensada amb torres quadrades, fou bastida a les darreries del segle XII. Cap al segle XV, segons indica l'historiador Piquer, comença a sorgir el raval d'extramurs.
L'Abat de Poblet, Joan Payo i Coello va aprovar el 5 de febrer de 1484, que la meitat dels ingressos produïts pels impostos que gravaven els mercats i fires verdunins fos lliurada als jurats de Verdú, per tal que l'invertissin cada any en "obras i fortifficar en lo castell de la dita vila". El mateix document publica el desig dels jurats que "per quant la muralla de dita vila està molt deforme e en tota ruhina", era necessari "reparar e obrar la dita muralla".
O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
alt 1008 m
L'església de Sant Cugat de Gavadons, situada al nord del poble, és un edifici romànic del segle XII. El nom de Gavadons és documentat des de l'any 948 i correspon a la part actual del terme de Collsuspina que antigament era unida a la demarcació del castell de Tona. La primera menció de l'església és de l'any 968, tot i que l'actual edifici sembla aparèixer al segle XII. Al segle XVI l'església era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Coll-sa-sima, ja que es trobava al cim de la serra que tanca la plana per la part de ponent i la separa del Moianès. Possiblement durant el segle XVI es van fer reformes a l'església, s'hi referen les voltes i se li van afegir dues capelles laterals cobertes amb voltes de creueria amb impostes esculturades a l'arrencada dels arcs i claus treballades.
Al segle XIX s'hi feren novament obres. El campanar definitiu d'espadanya es transformà en un cos quadrat de gran voluminositat, es construí una sagristia adossada, la casa rectoral, reforma que comportà la mutilació de l'absis. D'aquest segle data l'altar neoclàssic popular dedicat a sant Pere Màrtir.
Entre el 1971 i el 1975, la Diputació hi va fer obres de restauració sota la responsabilitat de Camil Pallàs, que li va donar una aparença més medieval.
En la intervenció realitzada entre el 1981 i el 1984, tot i que la primera intenció era només reparar les voltes i les teulades, es va optar per retornar a l'edifici la seva imatge vuitcentista.
El mirador de Sant Cugat de Gavadons, des d’on es pot contemplar la Plana de Vic, el Montseny i els Pirineus orientals, és una visita obligada.
Descripció:
Aquest castell és l'exemple més clar de l'origen del poble de Calafell. Fou bastit sobre un turó entre finals del segle X i els inicis del segle XI, on s'hi establí un petit nucli camperol,on també es va construir la primera església, que precedí l'actual església romànica de la Santa Creu.
El recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny. La muralla del castell va sofrir modificacions els segles XV-XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives. No en resta més que les muralles, fetes de paredat. Presenten alguns dibuixos d'opus spicatum i unes espitlleres de dos tipus diferents, les més antigues, de forma rectangular i altres, arrodonides a la base i rectangulars a la part superior, construïdes més tard per a disparar amb armes de foc.
La part més antiga del castell és situada entrant a mà esquerra, construïda probablement en el segle XI. Dels segles XII-XIV és la zona dreta, on veiem un encastellat amb merlets. La part situada davant de l'entrada també és de la mateixa època. La fortalesa fou destruïda cap el 1640 i reconstruïda al segle XVIII, quan es feu l'escalinata d'accés.
En el costat dret tenim l'església de la Santa Creu, una construcció romànica de nau única de volta de canó construïda en el segle XI, que forma part de l'estructura oriental del castell. De fet l'absis semicircular, amb decoració llombarda, forma part de la muralla. Cal destacar que sota l'absis, a un nivell més elevat que la nau, hi ha una cripta, i que durant una reforma l'absis va ser sobrealçat com a torre de defensa i es va afegir un campanar d'espadanya sobre el punt d'unió de l'absis i la nau. Posteriorment, el costat sud fou enderrocat per afegir-ne una altra nau, també de volta de canó.
Cal destacar la decoració pictòrica de l'absis, del mateix estil que la capella del Sant Sepulcre d'Olèrdola. La cripta també conserva pintures d'estil gòtic, i sota el terra de l'església hi ha una necròpolis de sepultures antropomorfes excavades a la roca, que daten del segle XI-XII.
Notes històriques:
El Castell de Calafell apareix documentat per primer cop l'any 1037, amb motiu d'un plet de terres. El castell era propietat de Bernat Otger. El 1189, un llegat testamentari informa que l'església era dedicada a la Santa Creu. Hi ha documents del 1671 que diuen que el castell ja era destruït. Fou propietat dels Castellbisbal, de Joan II (fill de Pere el Cerimoniós) i dels Palou. Durant el regnat de Ferran II començà la política de retorn a la corona reial de totes les possessions que havien estat malvenudes en temps del rei Pere, entre les que hi havia el castell de Calafell. Va ser parcialment destruït durant la Guerra dels Segadors, i malgrat que es van reparar les muralles, l'interior es va transformar en cementiri, fins l'any 1938. També va ser escenari d'enfrontaments durant la Guerra del Francès, l'any 1808.
Després d'un període d'abandonament, el Patronat-Fundació del Castell de Calafell va iniciar una tasca de recuperació, investigació arqueològica i restauració l'any 1982, per tal de reobrir-lo al públic
Observacions:
En les excavacions s'han trobat materials ceràmics dels segles III i II aC, evidenciant una ocupació d'època ibero-romana en aquest turó.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...