View allAll Photos Tagged Reparar
PT(BR) A segunda foi a Milena.
Caminhando pela Feira da Av. Manoel Goulart, onde vez ou outra tiro algumas fotos, não pude deixar de reparar no estilo da Milena com sua sacola super estilosa do Chico Bento.
Pedi para tirar algumas fotos e gentilmente aceitou.
Milena, que estilo!!! Obrigado por compartilhar seu tempo!!
Instagram: @retratos_por_tomaz
Saiba mais sobre o projeto e veja fotos tiradas por outros fotógrafos na página do grupo 100 Strangers no Flickr: www.flickr.com/groups/100strangers/
Veja a descrição do meu projeto aqui: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
EN: The second was Milena.
Walking through the Manoel Goulart Avenue street market, where I occasionally take some photos, I couldn’t help but notice Milena’s style, especially her super stylish Chico Bento bag.
I asked to take a few photos, and she kindly agreed.
Milena, what style!!! Thank you for sharing your time!!
Instagram: @retratos_por_tomaz
Learn more about the project and see photos taken by other photographers on the 100 Strangers group page on Flickr:
www.flickr.com/groups/100strangers/
See my project description here: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
El material plástico se puede utilizar para reparar paredes y techos parcialmente destruidos o levantar refugios temporales / The plastic sheeting can be used to repair partially destroyed walls and roofs and to construct temporary shelters.
Arvores em terreno urbano ao lado de onde leciono. Reparar na lua ao lado da torre da firma, em um limpo céu azul. Cena de zona urbana, no bairro do Jaguaré (SP).
Precisamos reeducar nosso olhar para apreciar o que há de belo no cotidiano.
Foto de arquivo pessoal, para meu projeto pessoal: www.olhares.pro.br
PT(BR) A segunda foi a Milena.
Caminhando pela Feira da Av. Manoel Goulart, onde vez ou outra tiro algumas fotos, não pude deixar de reparar no estilo da Milena com sua sacola super estilosa do Chico Bento.
Pedi para tirar algumas fotos e gentilmente aceitou.
Milena, que estilo!!! Obrigado por compartilhar seu tempo!!
Instagram: @retratos_por_tomaz
Saiba mais sobre o projeto e veja fotos tiradas por outros fotógrafos na página do grupo 100 Strangers no Flickr: www.flickr.com/groups/100strangers/
Veja a descrição do meu projeto aqui: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
EN: The second was Milena.
Walking through the Manoel Goulart Avenue street market, where I occasionally take some photos, I couldn’t help but notice Milena’s style, especially her super stylish Chico Bento bag.
I asked to take a few photos, and she kindly agreed.
Milena, what style!!! Thank you for sharing your time!!
Instagram: @retratos_por_tomaz
Learn more about the project and see photos taken by other photographers on the 100 Strangers group page on Flickr:
www.flickr.com/groups/100strangers/
See my project description here: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
Ella se quería sentir como una muñeca, quería tener ojos de muñeca, boca de muñeca, nariz de muñeca, pestañas de muñeca, pelito de muñeca, quería ser una hermosa muñeca... A aquella muñeca le hicieron daño, la rompieron, la pisotiaron, la volvieron a reparar... pero solo para repetir el dolor de su rostro quebrado... ¿Se comprende?... ella quería ser una muñeca perfecta, hermosa y tratada como tal...
Pero,al fin y al cabo, terminó siendo una...
Muñeca Rota.
Descripció:
Aquest castell és l'exemple més clar de l'origen del poble de Calafell. Fou bastit sobre un turó entre finals del segle X i els inicis del segle XI, on s'hi establí un petit nucli camperol,on també es va construir la primera església, que precedí l'actual església romànica de la Santa Creu.
El recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny. La muralla del castell va sofrir modificacions els segles XV-XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives. No en resta més que les muralles, fetes de paredat. Presenten alguns dibuixos d'opus spicatum i unes espitlleres de dos tipus diferents, les més antigues, de forma rectangular i altres, arrodonides a la base i rectangulars a la part superior, construïdes més tard per a disparar amb armes de foc.
La part més antiga del castell és situada entrant a mà esquerra, construïda probablement en el segle XI. Dels segles XII-XIV és la zona dreta, on veiem un encastellat amb merlets. La part situada davant de l'entrada també és de la mateixa època. La fortalesa fou destruïda cap el 1640 i reconstruïda al segle XVIII, quan es feu l'escalinata d'accés.
En el costat dret tenim l'església de la Santa Creu, una construcció romànica de nau única de volta de canó construïda en el segle XI, que forma part de l'estructura oriental del castell. De fet l'absis semicircular, amb decoració llombarda, forma part de la muralla. Cal destacar que sota l'absis, a un nivell més elevat que la nau, hi ha una cripta, i que durant una reforma l'absis va ser sobrealçat com a torre de defensa i es va afegir un campanar d'espadanya sobre el punt d'unió de l'absis i la nau. Posteriorment, el costat sud fou enderrocat per afegir-ne una altra nau, també de volta de canó.
Cal destacar la decoració pictòrica de l'absis, del mateix estil que la capella del Sant Sepulcre d'Olèrdola. La cripta també conserva pintures d'estil gòtic, i sota el terra de l'església hi ha una necròpolis de sepultures antropomorfes excavades a la roca, que daten del segle XI-XII.
Notes històriques:
El Castell de Calafell apareix documentat per primer cop l'any 1037, amb motiu d'un plet de terres. El castell era propietat de Bernat Otger. El 1189, un llegat testamentari informa que l'església era dedicada a la Santa Creu. Hi ha documents del 1671 que diuen que el castell ja era destruït. Fou propietat dels Castellbisbal, de Joan II (fill de Pere el Cerimoniós) i dels Palou. Durant el regnat de Ferran II començà la política de retorn a la corona reial de totes les possessions que havien estat malvenudes en temps del rei Pere, entre les que hi havia el castell de Calafell. Va ser parcialment destruït durant la Guerra dels Segadors, i malgrat que es van reparar les muralles, l'interior es va transformar en cementiri, fins l'any 1938. També va ser escenari d'enfrontaments durant la Guerra del Francès, l'any 1808.
Després d'un període d'abandonament, el Patronat-Fundació del Castell de Calafell va iniciar una tasca de recuperació, investigació arqueològica i restauració l'any 1982, per tal de reobrir-lo al públic
Observacions:
En les excavacions s'han trobat materials ceràmics dels segles III i II aC, evidenciant una ocupació d'època ibero-romana en aquest turó.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
Imaxe de Marcos Creo para La Voz de Galicia
Enllaç del vídeo: youtu.be/ASGRZ-_axYc
Enllaç del vídeo: youtu.be/41i5rzg8bjk
LES ESCALES DE FORESTIER
(DISTRICTE DE SANTS - MONTJUÏC)
Jean Claude Nicolas Forestier (1861-1930), enginyer i paisatgista francès, va ser un dels millors paisatgistes internacionals de l'època que va introduir el concepte de jardins mediterranis a la ciutat de Barcelona.
Tenint en compte que el terreny de la muntanya de Montjuïc és molt abrupte, va organitzar la urbanització d'aquesta zona, en terrasses connectades mitjançant escales, formant una escalinata majestuosa i imponent. La pedra que es va utilitzar per construir-ho és de la mateixa muntanya de Montjuïc.
Les escales de Forestier són el camí que uneix el parc del Mirador del Poble-sec, els jardins de Mossèn Costa i Llobera, els jardins de Miramar i el passatge de les Bateries.
Les darreres actuacions, dutes a terme l'any 2015, tenen com a objectiu millorar la seguretat de l'espai i reparar els trams del mur de pedra i les baranes, així com el drenatge, els paviments, la il·luminació i els elements estructurals.
ESCALES DE FORESTIER
Aquesta gran escalinata, obra de l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier (1861 - 1930), va ser dissenyada i iniciada la seva construcció per a l'accès a la secció marítima, que s'havia d'instal·lar al port, projectada per a l'Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc. Formava part de la urbanització d'aquesta zona en un terreny molt abrupte organitzat en terrasses que es comunicaven per escales. Les obres es van aturar al suprimir la secció marítima de l'Exposició i es van tornar a emprendre a meitats del segle XX sense finalitzar-se. La pedra és de la muntanya de Montjuïc que per la seva riquesa geològica es van explotar pedreres des de l'època dels íbers i dels romans fins l'any 1957. Molts edificis públics i privats de la ciutat són d'aquesta pedra com per exemple el Palau de la Generalitat, l'Ajuntament, la Catedral, les esglésies de Santa Maria del Mar i del Pi i moltes cases de l'Eixample.
-----
LAS ESCALERAS DE FORESTIER
(DISTRICTO DE SANTS - MONTJUÏC)
Jean Claude Nicolas Forestier (1861-1930), ingeniero y paisajista francés, fue uno de los mejores paisajistas internacionales de la época que introdujo el concepto de jardines mediterráneos en la ciudad de Barcelona.
Teniendo en cuenta que el terreno de la montaña de Montjuïc es muy abrupto, organizó la urbanización de esta zona, en terrazas conectadas mediante escaleras, formando una escalinata majestuosa e imponente. La piedra que se utilizó para su construcción es de la misma montaña de Montjuïc.
Las escaleras de Forestier son el camino que une el parque del Mirador del Poble-sec, los jardines de Mossèn Costa y Llobera, los jardines de Miramar y el pasaje de las Baterías.
Las últimas actuaciones, llevadas a cabo en 2015, tienen como objetivo mejorar la seguridad del espacio y reparar los tramos del muro de piedra y las barandillas, así como el drenaje, los pavimentos, la iluminación y los elementos estructurales.
ESCALERAS DE FORESTIER
Esta gran escalinata, obra del ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier (1861 - 1930), fue diseñada e iniciada su construcción para el acceso a la sección marítima, que debía instalarse en el puerto, proyectada para la Exposición Internacional de 1929 en Montjuïc. Formaba parte de la urbanización de esa zona en un terreno muy abrupto organizado en terrazas que se comunicaban por escaleras. Las obras se detuvieron al suprimir la sección marítima de la Exposición y volvieron a emprenderse a mediados del siglo XX sin finalizarse. La piedra es de la montaña de Montjuïc que por su riqueza geológica se explotaron canteras desde la época de los íberos y romanos hasta el año 1957. Muchos edificios públicos y privados de la ciudad son de esta piedra como por ejemplo el Palacio de la Generalitat, el Ayuntamiento, la Catedral, las iglesias de Santa María del Mar y del Pi y muchas casas del Eixample.
Descripció:
Aquest castell és l'exemple més clar de l'origen del poble de Calafell. Fou bastit sobre un turó entre finals del segle X i els inicis del segle XI, on s'hi establí un petit nucli camperol,on també es va construir la primera església, que precedí l'actual església romànica de la Santa Creu.
El recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny. La muralla del castell va sofrir modificacions els segles XV-XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives. No en resta més que les muralles, fetes de paredat. Presenten alguns dibuixos d'opus spicatum i unes espitlleres de dos tipus diferents, les més antigues, de forma rectangular i altres, arrodonides a la base i rectangulars a la part superior, construïdes més tard per a disparar amb armes de foc.
La part més antiga del castell és situada entrant a mà esquerra, construïda probablement en el segle XI. Dels segles XII-XIV és la zona dreta, on veiem un encastellat amb merlets. La part situada davant de l'entrada també és de la mateixa època. La fortalesa fou destruïda cap el 1640 i reconstruïda al segle XVIII, quan es feu l'escalinata d'accés.
En el costat dret tenim l'església de la Santa Creu, una construcció romànica de nau única de volta de canó construïda en el segle XI, que forma part de l'estructura oriental del castell. De fet l'absis semicircular, amb decoració llombarda, forma part de la muralla. Cal destacar que sota l'absis, a un nivell més elevat que la nau, hi ha una cripta, i que durant una reforma l'absis va ser sobrealçat com a torre de defensa i es va afegir un campanar d'espadanya sobre el punt d'unió de l'absis i la nau. Posteriorment, el costat sud fou enderrocat per afegir-ne una altra nau, també de volta de canó.
Cal destacar la decoració pictòrica de l'absis, del mateix estil que la capella del Sant Sepulcre d'Olèrdola. La cripta també conserva pintures d'estil gòtic, i sota el terra de l'església hi ha una necròpolis de sepultures antropomorfes excavades a la roca, que daten del segle XI-XII.
Notes històriques:
El Castell de Calafell apareix documentat per primer cop l'any 1037, amb motiu d'un plet de terres. El castell era propietat de Bernat Otger. El 1189, un llegat testamentari informa que l'església era dedicada a la Santa Creu. Hi ha documents del 1671 que diuen que el castell ja era destruït. Fou propietat dels Castellbisbal, de Joan II (fill de Pere el Cerimoniós) i dels Palou. Durant el regnat de Ferran II començà la política de retorn a la corona reial de totes les possessions que havien estat malvenudes en temps del rei Pere, entre les que hi havia el castell de Calafell. Va ser parcialment destruït durant la Guerra dels Segadors, i malgrat que es van reparar les muralles, l'interior es va transformar en cementiri, fins l'any 1938. També va ser escenari d'enfrontaments durant la Guerra del Francès, l'any 1808.
Després d'un període d'abandonament, el Patronat-Fundació del Castell de Calafell va iniciar una tasca de recuperació, investigació arqueològica i restauració l'any 1982, per tal de reobrir-lo al públic
Observacions:
En les excavacions s'han trobat materials ceràmics dels segles III i II aC, evidenciant una ocupació d'època ibero-romana en aquest turó.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Plataforma encargada de realizar los cajones hormigón de los nuevos muelles del puerto exterior Ferrol.
vá a reparar después de haber sufrido alguna incidencia durante el último temporal de viento.....
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
Sant Genís de Taradell
Sant Genís de Taradell és una església amb elements romànics i barrocs de Taradell (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció
Fornícula amb sant Genís
L'església de Sant Genís Taradell es troba al centre de la població. És un temple d'estil barroc que conserva el campanar romànic. L'església és d'una sola nau, amb vuit capelles laterals repartides en cada costat, les quals s'obren a la nau amb arcs de mig punt que descansen sobre impostes. Les de la capçalera són cobertes amb cúpula esfèrica amb finestres poligonals de mitja taronja. La nau és coberta amb volta de canó que descansa damunt impostes decorades amb volutes i finestres a l'arrencada de l'arc que donen llum a la nau. El presbiteri és ovalat i presenta portals rectangulars: un s'obre a la sagristia, mentre que l'altre mena a la capella fonda amb cúpula. Als peus hi ha el cor il·luminat per una gran rosassa amb calats de pedra i vitralls. La façana té el capcer triangular coronat per unes boles de pedra i les vessants de les capelles laterals són seguides per una forma sinuosa. El portal és d'arc carpanell inscrit dines un gran parament de pedra coronat per una fornícula amb imatge. Al damunt hi ha la gran rosassa i ambdós costats s'hi obren finestres amb el mateix arc que el portal. La façana conserva restes d'uns esgrafiats rogencs damunt blancs que emmarquen els elements de ressalt. Malgrat el deteriorament de la façana, l'estat de conservació és força bo.[1]
Campanar
Campanar de torre de planta quadrada situat al nord-est de l'església parroquial, adossat a la capçalera. Consta de planta baixa i quatre pisos i és cobert a quatre vessants. Als murs de la planta baixa s'hi marquen lesenes llombardes, elements que segueixen als angles de tota la torre. Els pisos són marcats per arquets cecs i dents de serra. Al primer pis s'obre una finestra d'arc de mig punt a cada façana, al segon s'hi obren finestres geminades amb columna i capitell mensuliforme i al tercer i quart iguals però de tres arcades. Sota el ràfec de cada una de les façanes hi ha un gran rellotge esfèric. És construït amb gresos grisos amb algunes dents de serra i arquets de pedra semblants a l'església de Santa Eugènia. L'estat de conservació, malgrat la restauració, és bo.[1]
Història
Les primeres notícies de l'església parroquial de la vila de Taradelll daten del 950 i al segle xi fou renovada i consagrada de nou. D'aquella època tan sols en queda el record d'una part de campanar. Als segle xv i XVI fou transformada la primitiva església romànica i s'hi afegí una capella dedicada a la Verge del Roser. Al segle xvii s'hi afegiren dos altars més i el 1654 els francesos saquejaren l'església. L'any 1755 es posà la primera pedra del nou edifici que fou beneït i adaptat al culte per la Festa Major del 1763, i fou bastida amb l'ajuda econòmica dels vigatans/es i pagesos/es en temps del rector Ramon Vila i Grau. L'obra fou dirigida pels arquitectes Josep i Jacint Morató. L'altar major fou guarnit amb un retaule del taller dels Ral que malauradament es va perdre amb un incendi del 1904. No obstant, el taradellencs es van afanyar a reparar els danys produïts, però, amb tot, durant la Guerra Civil fou de nou malmesa
¿Crees que tus labios rojos pueden reparar mi agónica fe?
Si son testigos sometidos del crimen que haz de cometer...
¿Crees que tus besos tibios pueden revivir mi agónica fe?
Hoy son como cuchillos fríos asesinos…
Neste final de semana participei da maratona fotográfica aqui de Florianópolis. Apesar da dificuldade de conseguir imagens para alguns temas, em algumas fotos consegui reparar erros de outras vezes em que já havia clicado a mesma cena ou objeto! :)
PS: enquanto não volto a ser usuário Pro, vou reorganizar e deletar algumas fotos aqui!
This weekend I participated of the photographic marathon here in Florianópolis. Although the difficulty to obtain images for some subjects, in some photos I got to repair errors of other times where already shot the same scene or object! :)
PS: while I don´t become a Pro user again, I´ll reorganize and delete some pics here!
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
Data: 07/02/2026
PT: Ontem encontrei a Laura (@laura.emnll) e Larissa (@lmnzss) saindo do Hospital da Esperança, na Av. Cel. Marcondes, onde realizam um trabalho social.
Elas atuam como Doutoras da Alegria, levando leveza e afeto para os pacientes e seus familiares em meio a um período de grandes adversidades.
Laura e Larissa, obrigado por dividirem um pouco do seu tempo com meu projeto e parabéns pelo trabalho que vocês realizam. Minha total admiração.
PT(BR) A segunda foi a Milena.
Caminhando pela Feira da Av. Manoel Goulart, onde vez ou outra tiro algumas fotos, não pude deixar de reparar no estilo da Milena com sua sacola super estilosa do Chico Bento.
Pedi para tirar algumas fotos e gentilmente aceitou.
Milena, que estilo!!! Obrigado por compartilhar seu tempo!!
Instagram: @retratos_por_tomaz
Saiba mais sobre o projeto e veja fotos tiradas por outros fotógrafos na página do grupo 100 Strangers no Flickr: www.flickr.com/groups/100strangers/
Veja a descrição do meu projeto aqui: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
EN: Yesterday I met Laura (@laura.emnll) and Larissa (@lmnzss) as they were leaving Hospital da Esperança, on Av. Cel. Marcondes, where they carry out social work.
They work as Doctors of Joy, bringing lightness and affection to patients and their families during a time of great adversity.
Laura and Larissa, thank you for sharing a bit of your time with my project, and congratulations on the beautiful work you do. You have my deepest admiration.
Instagram: @retratos_por_tomaz
Learn more about the project and see photos taken by other photographers on the 100 Strangers group page on Flickr:
www.flickr.com/groups/100strangers/
See my project description here: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
fixing drum brakes...
© All Rights Reserved - No Usage Allowed in Any Form Without the Written Consent of Manfred Westreicher
Sant Miquel de Gallifa
Sant Miquel de Gallifa és una església romànica al veïnat de Gallifa al municipi de Sant Boi de Lluçanès (Osona) inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1]
Descripció
Es tracta d'un edifici orientat a llevant d'una nau amb absis semicircular i coberta amb volta de canó i teula àrab a l'exterior. Les parets exteriors són llises excepte la de l'absis, que té un fris d'arcuacions llombardes. Té dues finestres a l'absis i una porta rectangular a la façana de ponent sobre la qual hi ha un campanar d'espadanya amb dos arcs.[2]
Es distingeixen clarament tres fases constructives. La primera és de la segona meitat del segle xi, a la nau i l'absis. La segona és la del campanar d'espadanya i la tercera és la reconstrucció de la porta.[2]
Història
L'edifici va ser documentat com a capella rural depenent de la parròquia de Sant Boi de Lluçanès, apareix amb el nom de Vila-Seca l'any 1150. La dependència de Gallifa, mas del qual agafa el nom, es comprova en la donació de Pere de Gallifa a la seva filla Dolça, l'any 1244. Possiblement el 1686, quan el bisbe Pasqual visita la parròquia de Sant Boi, aquesta capella no tenia culte i el mateix bisbe mana enguixar-la i reparar la teulada. Devastada el 1936, fou oberta de nou al culte fa pocs anys, des que els propietaris del mas Gallifa han restaurat la capella, la masia i els voltants.[2]
Una de las descripciones más bellas del siglo XIX proviene de un viajero capitalino en 1843, quien al acercarse a Peñaflor escribió: Una gran alameda le conduce; su término no se ve y se pierde en la falda de los cerros", Esta alameda era una imponente fila de árboles que marcaba el camino hacia Peñaflor, creando un paisaje memorable para los viajeros que se dirigían desde Santiago hacia el poniente.
Desde los primeros tiempos de la Colonia, un importante camino unía la ciudad de Santiago con los territorios situados al poniente, atravesando vastos llanos por los cuales transitaban caminantes, cabalgaduras y carretas. Se le denominaba Camino Real o Camino de Carretas.
Ya en el siglo XIX, el principal problema para el intenso tráfico era su recurrente mal estado, especialmente en invierno:
Las carretas que iban a vender cosechas a Santiago o traer productos desde la capital quedaban impedidas de pasar por los barriales, aunque para sortearlos se recurriera a varias yuntas de bueyes.
Los carruajes también sufrían las mismas dificultades.
En verano, en cambio, la situación era distinta: el camino era de buen piso y presentaba paisajes de la más rica matiz.
La reparación de los caminos se hacía utilizando como mano de obra a los reclusos de la cárcel de la Villa de San Bernardo, capital del Departamento de La Victoria, al que pertenecían Peñaflor, Malloco y Padre Hurtado (entonces conocido como Santa Cruz) .
En 1844, el gobernador envió a un funcionario a verificar la situación del camino de Malloco, para saber cuántos hoyos había, dónde no podían pasar las carretas, cuántas cuadras tomaban los pantanos y el estado de las zanjas antiguas. Para sortear los pantanos se pedía a los hacendados colaborar con matas de quilo (especie nativa que abundaba en la zona), pero las peticiones no siempre eran satisfechas.
También había problemas con los puentes, cuya habilitación o reparación corría por cuenta de los propios hacendados, quienes con total desidia muchas veces se negaban a hacerlo. En 1844, el dueño de la hacienda de Santa Cruz (hoy Padre Hurtado) solo se había preocupado de reparar un puente con palos sobrepuestos, a pesar del abundante tráfico de carretas, carruajes y pasajeros.
El Camino de Mallarauco está íntimamente ligado a la historia del Canal de Mallarauco, una de las obras de ingeniería más importantes del siglo XIX en Chile: Entre 1873 y 1893, se construyó el túnel del canal de Mallarauco, que en una extensión de 3,5 kilómetros perfora el vientre del cordón de cerros que separa la localidad de Pelvín (en la comuna de Peñaflor) con el valle de Mallarauco (en la comuna de Melipilla), llevando las aguas del Mapocho.
La obra fue tan fantástica que cambió el rostro de Mallarauco de secano a riego. Se construyó cuando la ingeniería aún estaba en pañales, utilizando perforadoras Francois Dubois y una extensa red de canales que totalizan 40 kilómetros de longitud, 9 de los cuales bordean los cerros de Pelvín tras su nacimiento en la puntilla de "San Juan".
La tradición oral popular atribuye la construcción del túnel a un pacto con el diablo ("cola de flecha"). Se narraba que el terrateniente Patricio Larraín Gandarillas dueño de Malloco, Peñaflor, Pelvín y Mallarauco cruzaba los cerros en carruaje a medianoche junto al diablo, mientras charlaban animadamente. Muchos seguían creyendo que sin la intervención de fuerzas sobrenaturales habría sido imposible tal construcción.
En 1837, Don Patricio Larraín Gandarillas heredó el mayorazgo de Francisco Larraín Rojas y se hizo propietario de la totalidad del valle, con sus fundos Mallarauco, Pahuilmo, Mallarauquito y también Pelvín y Peñaflor, al oriente de la cuesta.
El terrateniente no contento con sus vastas posesiones, manifestaba recurrentemente que quería comprar todas las tierras al oriente, como la hacienda de Santa Cruz (hoy Padre Hurtado), Maipú y Los Cerrillos. Su propósito era no tener que pisar tierras ajenas para llegar a la capital
-----------------------------------------------------------------
One of the most beautiful descriptions of the 19th century comes from a traveler from the capital in 1843, who, upon approaching Peñaflor, wrote: A great avenue leads to it; Its end is not visible and disappears into the foothills.” This avenue was an imposing row of trees that marked the road to Peñaflor, creating a memorable landscape for travelers heading west from Santiago.
From the early colonial period, an important road connected the city of Santiago with the territories to the west, crossing vast plains traversed by pedestrians, horses, and carts. It was called the Camino Real or Camino de Carretas (Royal Road or Cart Road).
By the 19th century, the main problem for the heavy traffic was its recurring poor condition, especially in winter: Carts going to sell crops in Santiago or bring goods from the capital were unable to pass through the mud, even with several teams of oxen. Carriages also suffered the same difficulties. In summer, however, the situation was different: the road was in good condition and offered landscapes of the richest variety.
The repair The roads were built using as labor the inmates of the prison of the Villa de San Bernardo, capital of the Department of La Victoria, to which Peñaflor, Malloco and Padre Hurtado (then known as Santa Cruz) belonged.
In 1844, the governor sent an official to inspect the Malloco road, noting the number of potholes, the impassable sections for carts, the extent of the swampy sections, and the condition of the old ditches. To navigate the swamps, landowners were asked to contribute clumps of quilo (a native species abundant in the area), but these requests were not always granted.
There were also problems with the bridges, whose maintenance or repair was the responsibility of the landowners themselves, who often refused to do so with complete negligence. In 1844, the owner of the Santa Cruz estate (now Padre Hurtado) had only bothered to repair one bridge with overlapping poles, despite the heavy traffic of carts, carriages, and passengers.
The Mallarauco Road is closely linked to the history of the Mallarauco Canal, one of the most important engineering projects of the 19th century in Chile. Between 1873 and 1893, the Mallarauco Canal Tunnel was built. Extending 3.5 kilometers, it pierces the heart of the mountain range separating the town of Pelvín (in the Peñaflor commune) from the Mallarauco Valley (in the Melipilla commune), carrying water from the Mapocho River.
The project was so remarkable that it transformed Mallarauco from a dryland area to an irrigated one. It was constructed when engineering was still in its infancy, utilizing François Dubois drilling rigs and an extensive network of canals totaling 40 kilometers in length, 9 of which skirt the hills of Pelvín after originating at the "San Juan" point.
Popular oral tradition attributes the tunnel's construction to a pact with the devil ("arrowhead"). It was said that the landowner Patricio Larraín Gandarillas, owner of Malloco, Peñaflor, Pelvín, and Mallarauco, would cross the hills in a carriage at midnight alongside the devil, chatting animatedly. Many still believed that such a construction would have been impossible without the intervention of supernatural forces.
In 1837, Don Patricio Larraín Gandarillas inherited the entailed estate of Francisco Larraín Rojas and became the owner of the entire valley, with its estates Mallarauco, Pahuilmo, Mallarauquito, and also Pelvín and Peñaflor, to the east of the slope.
Not content with his vast holdings, the landowner repeatedly stated his desire to buy all the lands to the east, such as the Santa Cruz estate (today Padre Hurtado), Maipú, and Los Cerrillos. His aim was to avoid having to cross other people's lands to reach the capital.
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
Tem um braço lá atrás atrapalhando um pouco, mas vocês são educados e com certeza não vão reparar; não é?
Desfile de Sete de Setembro de 2017. Um dos meus melhores momentos como fotógrafo. O tempero era um coração partido e as músicas do Golden Boys a consolar-me, na rua e no computador na hora da edição.
_There's an arm back there getting in the way a little bit, but you're polite and you're definitely not going to notice; Isn't that right?
Parade of "Sete de Setembro 2017". One of my best moments as a photographer. The seasoning was a broken heart and the Songs of the Golden Boys comforting me, on the street and on the computer at the time of the edition._
_ Bing Tradutor _
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
Una vez tengamos la reparación hecha de chapa procedemos a la aplicación de la masilla evitando aplicar mucho grosor de la misma, especialmente en los cantos. la lijaremos a mano con la ayuda de una garlopa pues es la única manera de evitar los visos. Finalmente y cuando tengamos recuperada la forma original del coche afinaremos la masilla a máquina.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
El Casal dels Clapers de Malgrat de Mar es va construir a finals del segle XVI com a casa senyorial, residència de la família noble dels Clapers. Al segle XVII va complir funcions d'hospital de sang i al XVIII va passar a mans de la família barcelonina dels Mercader, que s'uniren al segle XIX amb els comtes de Bell-lloc. El 1886 es va convertir en la seu del Casino Malgratense. L'any 1921 s'hi va fundar una cooperativa de treballadors i pagesos que comptava amb sala de ball, cafè, biblioteca i sala de lectura. El 1929, es va instituir formalment com la seu de la Cooperativa Obrera de Consum La Malgratense. A finals de gener de 1939 els exèrcits combatents a la Guerra Civil van passar per Malgrat de Mar, en produir-se l'enfonsament definitiu de l'exèrcit republicà, després de la batalla de l'Ebre. Va ser en aquestes dates que la Cooperativa va patir un saqueig de conseqüències nefastes i el local va ser convertit en estable d'un cos de cavalleria italiana pertanyent a l'exèrcit nacional.
Des de finals de 1939 fins al 1951 l'entitat només va oferir dos serveis: el servei de botiga i el de forn de pa. Acabada l'època de postguerra es va veure la necessitat d'ampliar i renovar la botiga, realitzar reparacions parcials a l'edifici i reparar la màquina pastadora de pa. Des que va començar a funcionar el forn, els socis pagesos hi duien farina pròpia a canvi de la qual, i segons proporcions prèviament determinades, els donaven uns tiquets per adquirir pa a un preu especial. Al cafè de la Cooperativa, hi va tenir la seu social el Club d'Escacs fins a l'any 1963. Aquest club es va fer càrrec del cafè fins al 1966, quan el local va tancar definitivament. El 1981 es va constituir la Societat Catalana Alt Maresme formada per altres cooperatives, la qual cosa va portar la institució existent a convertir-se en cooperativa de consum.
El 1991, l'Ajuntament va adquirir l'edifici i el va reconvertir l'any 1998 en la Biblioteca Municipal La Cooperativa, que encara ara funciona. Les noves instal·lacions es van inaugurar l'1 d'abril del 2000 i van ser el resultat de les reformes i el trasllat de la biblioteca que des del 16 d'agost de 1970 es trobava a les instal·lacions de l'Escola Pública Montserrat, al carrer Escoles.
Arquitectura
Casal de planta baixa, pis i golfes. Cal destacar-ne el portal adovellat de pedra amb escut nobiliari, els balcons i les garites de defensa a les cantonades. Aquest edifici ha patit moltes modificacions des de la construcció en el segle XVI. En aquell moment es va construir amb planta quadrada, tres ales i un espai central descobert, inicialment destinat a l'agricultura i a l'emmagatzematge i on hi havia hagut un pou. A principis del segle XIX, es van construir quatre cubs que acollien una zona per l'elaboració d'oli (un d'aquests cubs es conserva i s'exhibeix a la sala d'exposicions). A mitjan segle XIX, a l'espai central de l'edifici s'hi van construir cinc arcs de maó massissos que suportaven un passadís al nivell de la primera planta, tot permetent que aquest espai central continués descobert. Finalment, el pati es va cobrir i l'any 1886 el Casino Malgratense hi va construir una sala de ball, que van reformar de nou i totalment el 1929, quan la societat cooperativa Malgratense va instal·lar la seu social a l'edifici. La remodelació integral del casal dels Clapers per a l'ús actual es va produir el 1998, quan l'Ajuntament va decidir convertir-lo en la biblioteca que encara hi ha avui.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
Segui a internet, que diz ser possível rehidratar acessórios em couro usando óleo de amêndoa.
Herdei esta carteira e estava com zonas "coçadas". Ficou com excelente aspecto, mas preciso de deixar secar bem, para perceber se realmente resulta.
E já agora, que detergentes da louça tiram nódoas de óleo de amêndoa da roupa. :(
No mes de outubro de 2022 a Biblioteca Ágora inaugura un novo centro de interese temático que abrangue unha selección de libros para aprender a crear, modificar ou reparar materiais por un mesmo.
As categorías que inclúe este centro de interese son: artesanía (madeira, coiro, cerámica, etcétera), decoración e bricolaxe, estilo (manicura, cosmética, maquillaxe, etcétera), labores (bordado, crochet, costura, patchwork, etcétera), manualidades, pintura e debuxo, escrita, fotografía e vídeo, música e voz.