View allAll Photos Tagged Reparar
Setembro vén sempre cargado de boas intencións; e na biblioteca Monte Alto queremos botarche unha man para que saques o máximo partido desa afección que tanto che atrae: aprender a reparar a túa moto ou calquera electrodoméstico caseiro, realizar chapucillas en casa, preparar conservas e licores, cultivar un horto no balcón, practicar algunha variedade de costura: ganchillo, bordado, patchwork, etc. Hai mil e un hobbies que che atraparán. Ven a escoller o teu!
Septiembre viene siempre cargado de buenas intenciones; y en la biblioteca Monte Alto queremos echarte una mano para que saques el máximo partido de esa afición que tanto te atrae: aprender a reparar tu moto o cualquier electrodoméstico casero, realizar chapucillas en casa, preparar conservas y licores, cultivar un huerto en el balcón, practicar alguna variedad de costura: ganchillo, bordado, patchwork, etc. Hay mil y un hobbies que te atraparán. ¡Ven a escoger el tuyo!
Sant Sadurní de Rotgers
Sant Sadurní de Rotgers és una església del municipi de Borredà (Berguedà) declarada bé cultural d'interès nacional.
Contingut
1 Descripció
2 Història
3 Referències
4 Enllaços externs
Descripció
L'església de Sant Sadurní de Rotgers, antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Maria de Borredà, es troba dins de la propietat del mas Torrents, al sector nord del terme municipal, en una zona boscosa i despoblada, de difícil accés. L'església es dreça a 976 m d'altitud, al llom d'una petita serra, on s'han trobat restes d'un antic hàbitat medieval.[1]
L'església és un petit edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, defectuosament encaixada a la nau, i respon a dos moments constructius diferents. La nau, feta amb carreus ben tallats que formen filades regulars, és coberta amb volta apuntada i lloses de pedra. Damunt de la nau es va construir el campanar de torre de dos pisos amb obertures d'arc de mig punt al primer nivell i amb obertures geminades al segon. A l'entorn de l'església hi ha un mur de pedra seca que tanca el perímetre del que fou, fins a començaments del s. XX, el cementiri.[2] La nau fou refeta al segle xii i acoblada a l'absis del segle xi, que és decorat exteriorment amb arcuacions i faixes llombardes i un fris de dents de serra, i interiorment amb un fris d'opus spicatum. L'acoblament entre ambdós es resol mitjançant un plec molt peculiar, dividit en alçat en dos trams: l'un cobert amb volta de canó (el més pròxim a l'absis, que correspondria a la nau primitiva), i l'altre amb volta de quart d'esfera, per tal de guanyar la coberta, molt més alta. El nou edifici, consagrat el 1167, té un senzill portal a migdia i és coronat pel campanar. Des del punt de vista tipològic, manté lligams evidents amb l'església de Sant Andreu de Llanars (Osona).[1]
Història
El lloc de Rotgers és documentat ja l'any 888 com a "Palatio Rodegarii", que ja disposava d'església que era sufragània de Santa Maria de Borredà i per tant del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'església apareix documentada, també com a possessió ripollenca, els anys 938 i 982. Les restes arqueològiques trobades a ponent de l'església podrien correspondre a la residència del tal Rodegari, que li donà nom.[1]
L'església actual es va construir fins a finals del segle xi i es va consagrar el 1167. A la primera meitat del segle XIII es va reprendre la construcció de la nau i del campanar i es col·locà, a l'altar, el frontal dedicat a Sant Sadurní que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. La crisi dels últims segles medievals provocà l'abandó de l'església i no fou fins a finals del segle xvi que es documenten obres de consolidació.[2]
Entre 1582 i 1606 es va substituir la coberta de tot l'edifici, es va reparar la volta de la nau i es consolidà el campanar. A mitjan segle xvii es va construir, al peu de la nau, un cor elevat de fusta, i entre 1705 i 1725 el sepulcre de la família Cirera al centre de la nau. El 1857 es va construir un altar paredat i s'enguixà l'absis; el 1910 s'enderrocà una construcció adossada a la capçalera.[2]
L'església mantingué el caràcter de parròquia fins al segle xiv.[1] Fins abans de la Guerra Civil (1936-39) s'hi feia missa cada diumenge però a partir de 1940 s'hi va deixar d'enterrar i només es van mantenir les misses el dia del sant patró i per la segona Pasqua.[2]
Estaba a reparar os socalcos das sús viñas e díxonos que recolleitara máis de doce mil quilos de uva!
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
O balandro Joaquín Vieta varado na praia do porto de Portosín para reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
Enrique metido na auga calafateando
Un recinte emmurallat cloïa la vila de Verdú, que s'havia anat configurant a ponent del castell. A la banda de ponent de les muralles es trobaven tres torres d'angle i tres bestorres de planta quadrangular. Existiren també quatre portals: a l'oest el de Lleida, o de Sant Miquel; al nord el de la Font o de Tàrrega; al sud el de Guimerà també anomenat Portal de Na Beneta, i a llevant el Portal Nou.
Actualment es conserven integrats en la vila alguns sectors reconeixibles de la muralla tals com la torre del portal de Lleida, el portal de la Plaça Major (segle XIII), els porxos de la Plaça Major, els Escarrerons. A la toponimia d'alguns carrers del poble (carrer de la Muralla, carrer del Mur) resta ben present la seva configuració original, i s'aprecien encara restes ben visibles disseminats per tota la part de la vila que va formar part de la vila closa.
Cal tenir present que, amb tota seguretat, hi ha restes de la muralla que encara resten ocultes en subsòl del perímetre original de recinte, i que d'altra banda hi ha parts de la muralla que poden trobar-se a l'interior de les cases de la vila.
Degut al creixement de la vila extramurs, des de principis del segle XVI fins al segle XVIII es basteix un nou circuit de muralla adossat a sud per a protegir els verdunins del raval, amb tres portals, actualment desapareguts: a la part de ponent el Portal d'en Colom, emplaçat al fons de la plaça que hi donava accés; el Portal de les Eres a la sortida del mateix carrer (avui Arquebisbe Terès); i finalment, el Portal de la Margorell, a l'extrem del carrer.
La vila closa entorn al castell de Verdú, defensada amb torres quadrades, fou bastida a les darreries del segle XII. Cap al segle XV, segons indica l'historiador Piquer, comença a sorgir el raval d'extramurs.
L'Abat de Poblet, Joan Payo i Coello va aprovar el 5 de febrer de 1484, que la meitat dels ingressos produïts pels impostos que gravaven els mercats i fires verdunins fos lliurada als jurats de Verdú, per tal que l'invertissin cada any en "obras i fortifficar en lo castell de la dita vila". El mateix document publica el desig dels jurats que "per quant la muralla de dita vila està molt deforme e en tota ruhina", era necessari "reparar e obrar la dita muralla".
La Iglesia de San Francisco de Asís de El Monte es un templo católico ubicado frente a la Plaza de Armas de la comuna de El Monte, en la calle Independencia Nº21, en la provincia de Talagante, en la Región Metropolitana de Santiago.
El Monte nació como una aldea colonial cuando los monjes franciscanos decidieron instalarse en este lugar, en cuyas cercanías existían numerosos caseríos indígenas. Su convento y doctrina de indios fue fundado en 1579 por el padre Juan de Torrealba, al poniente del asentamiento de Talagante en un lugar con numerosos cerros denominado Lo Aguirre, situado en la ribera del río Mapocho, cerca del camino real a la costa. Su acción misional abarcaba las poblaciones de Talagante, Pelvín y Llumpeo.
En el año 1732, los franciscanos se trasladaron a la rivera norte del río, donde reconstruyeron su convento manteniendo el nombre de San Francisco del Monte, que adoptó posteriormente el poblado que comenzó a crecer en su entorno. En 1796 reconstruyeron su iglesia, dándole un mayor volumen.
Arquitectónicamente representa un buen ejemplo, aunque modesto, de las obras de este periodo, que con escasos medios lograron una expresión de fuerza y serenidad. Tiene un esquema típico de las iglesias rurales de la zona central: una construcción rectangular cubierta a dos aguas, de gruesos muros de adobe de más de un metro de espesor y de una sola nave angosta y profunda. Tiene 44 metros de largo, 8 de ancho y 7 de altura entre piso y cielo entablado. Es iluminada por cinco ventanas altas y sus muros están blanqueados con cal.
El dado de la única torre de la iglesia es un volumen saliente de planta cuadrada que aloja el baptisterio, y se encuentra adosado al cuerpo de la iglesia en su muro, en el mismo plano de la fachada principal. Sobre el dado se levanta un tambor octogonal de madera, forrado en hojalata estampada y rematado por un chapitel curvo de ocho mantos.
A ambos costados de la iglesia y en toda su longitud, un corredor porticado de pilares protege sus muros. La fachada principal, muy simple, tiene un recubrimiento de hojalata estampa, con un óculo abierto en la base del hastial, a eje del vano de ingreso y la moldura clásica del dintel de su portón. En los ingresos laterales, cuenta con gruesos dinteles de vano y sus canes de talla barroca. En su interior llaman la atención dos juegos de vigas transversales de madera y sus canes, dispuestos en pares con una separación de 70 cms., a semejanza de los dos largueros de una viga mudéjar.
La parroquia de El Monte fue fundada el 13 de octubre de 1824 con sede en el convento de San Francisco del Monte. En 1893, monseñor Valdivieso del Arzobispado de Santiago la trasladó a Talagante. Ya en el siglo XX, la iglesia de El Monte volvió a ser sede de una nueva parroquia, creada en 1927 bajo la advocación de San Francisco de Asís, perteneciente al decanato de Talagante del Arzobispado de Santiago.
En 1965 la iglesia fue reforzada por el ingeniero Sergio Silva Bascuñan. Fue declarada Monumento Histórico en el año 1974 y después del terremoto de 1985 su torre tuvo que ser reconstruida.
Parte de su relevancia histórica dice relación con que en las dependencias del convento se encuentra la boca del túnel utilizado como escondite por José Miguel Carrera y sus hombres durante la Guerra de la Independencia. Con cerca de un kilómetro de largo, se dice que el otro extremo del pasadizo se encontraría en el Fundo San Miguel, hogar de los hermanos Carrera durante la Colonia y actual Viña Doña Javiera.
En el año 2009, una intervención realizada con fondos de emergencia del Consejo de Monumentos Nacionales permitió reparar el sistema de las puertas de acceso y los pilares del corredor de la iglesia, luego de que ambos presentaran severas averías funcionales y estructurales. Sin embargo, luego del terremoto del año 2010 la iglesia quedó con nuevos daños que han hecho necesaria una nueva restauración, para la cual los recursos fueron aprobados por el Consejo Regional en recién en mayo de 2016.
--------------------------------------------------------------------------------
The Church of San Francisco de Asís in El Monte is a Catholic church located across from the Plaza de Armas in the commune of El Monte, at 21 Independencia Street, in the province of Talagante, in the Metropolitan Region of Santiago.
El Monte began as a colonial village when Franciscan monks decided to settle there, where numerous indigenous settlements existed nearby. Its convent and Indian doctrine were founded in 1579 by Father Juan de Torrealba, west of the settlement of Talagante in a hilly area called Lo Aguirre, located on the banks of the Mapocho River, near the royal road to the coast. Its missionary activity included the towns of Talagante, Pelvín, and Llumpeo.
In 1732, the Franciscans moved to the north bank of the river, where they rebuilt their convent, keeping the name of San Francisco del Monte, which the town that began to grow around it later adopted. In 1796, they rebuilt their church, enlarging it.
Architecturally, it represents a good, albeit modest, example of the works of this period, which with limited resources achieved an expression of strength and serenity. It has a layout typical of rural churches in the central region: a rectangular building with a gabled roof, thick adobe walls over a meter thick, and a single, narrow, deep nave. It is 44 meters long, 8 meters wide, and 7 meters high between the floor and the paneled ceiling. It is illuminated by five tall windows and its walls are whitewashed.
The gable of the church's single tower is a projecting, square volume that houses the baptistery and is attached to the main wall of the church, on the same level as the main façade. Above the gable rises an octagonal wooden drum, covered in stamped tin and topped by a curved spire with eight mantles.
On both sides of the church and along its entire length, a porticoed corridor of pillars protects its walls. The main façade, very simple, has a patterned tin covering, with an open oculus at the base of the gable, the axis of the entrance, and the classical molding of the lintel of its main door. The side entrances feature thick lintels and their Baroque-carved corbels. Inside, two sets of wooden crossbeams and their corbels are striking, arranged in pairs 70 cm apart, resembling the two beams of a Mudejar beam.
The parish of El Monte was founded on October 13, 1824, with its headquarters in the convent of San Francisco del Monte. In 1893, Monsignor Valdivieso of the Archbishopric of Santiago moved it to Talagante. Already in the 20th century, the church of El Monte once again became the seat of a new parish, created in 1927 under the patronage of Saint Francis of Assisi, belonging to the deanery of Talagante of the Archbishopric of Santiago.
In 1965, the church was reinforced by engineer Sergio Silva Bascuñan. It was declared a Historic Monument in 1974, and after the 1985 earthquake, its tower had to be rebuilt.
Part of its historical significance is related to the fact that the convent grounds contain the mouth of the tunnel used as a hiding place by José Miguel Carrera and his men during the War of Independence. Nearly a kilometer long, it is said that the other end of the passageway was located at the San Miguel Estate, the home of the Carrera brothers during the Colonial period and now the Doña Javiera Vineyard.
In 2009, an intervention carried out with emergency funds from the National Monuments Council made it possible to repair the church's access door system and the pillars of the corridor, after both suffered severe functional and structural damage. However, following the 2010 earthquake, the church suffered further damage, necessitating further restoration work. Funding for this restoration was approved by the Regional Council only in May 2016.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
Modelo Perseo 62 s, buzón dotado de cerradura de seguridad Octógon con 2 años de garantía. Características principales se puede reparar, por piezas, no cambie más sus buzones, instale un buzón para siempre. Rechace imitaciones la calidad se paga, no existe en el mercado nada igual, Fabricante Golden Box Mail, instalado por www.goldenboxmail.es
Un recinte emmurallat cloïa la vila de Verdú, que s'havia anat configurant a ponent del castell. A la banda de ponent de les muralles es trobaven tres torres d'angle i tres bestorres de planta quadrangular. Existiren també quatre portals: a l'oest el de Lleida, o de Sant Miquel; al nord el de la Font o de Tàrrega; al sud el de Guimerà també anomenat Portal de Na Beneta, i a llevant el Portal Nou.
Actualment es conserven integrats en la vila alguns sectors reconeixibles de la muralla tals com la torre del portal de Lleida, el portal de la Plaça Major (segle XIII), els porxos de la Plaça Major, els Escarrerons. A la toponimia d'alguns carrers del poble (carrer de la Muralla, carrer del Mur) resta ben present la seva configuració original, i s'aprecien encara restes ben visibles disseminats per tota la part de la vila que va formar part de la vila closa.
Cal tenir present que, amb tota seguretat, hi ha restes de la muralla que encara resten ocultes en subsòl del perímetre original de recinte, i que d'altra banda hi ha parts de la muralla que poden trobar-se a l'interior de les cases de la vila.
Degut al creixement de la vila extramurs, des de principis del segle XVI fins al segle XVIII es basteix un nou circuit de muralla adossat a sud per a protegir els verdunins del raval, amb tres portals, actualment desapareguts: a la part de ponent el Portal d'en Colom, emplaçat al fons de la plaça que hi donava accés; el Portal de les Eres a la sortida del mateix carrer (avui Arquebisbe Terès); i finalment, el Portal de la Margorell, a l'extrem del carrer.
La vila closa entorn al castell de Verdú, defensada amb torres quadrades, fou bastida a les darreries del segle XII. Cap al segle XV, segons indica l'historiador Piquer, comença a sorgir el raval d'extramurs.
L'Abat de Poblet, Joan Payo i Coello va aprovar el 5 de febrer de 1484, que la meitat dels ingressos produïts pels impostos que gravaven els mercats i fires verdunins fos lliurada als jurats de Verdú, per tal que l'invertissin cada any en "obras i fortifficar en lo castell de la dita vila". El mateix document publica el desig dels jurats que "per quant la muralla de dita vila està molt deforme e en tota ruhina", era necessari "reparar e obrar la dita muralla".
O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
alt 1008 m
L'església de Sant Cugat de Gavadons, situada al nord del poble, és un edifici romànic del segle XII. El nom de Gavadons és documentat des de l'any 948 i correspon a la part actual del terme de Collsuspina que antigament era unida a la demarcació del castell de Tona. La primera menció de l'església és de l'any 968, tot i que l'actual edifici sembla aparèixer al segle XII. Al segle XVI l'església era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Coll-sa-sima, ja que es trobava al cim de la serra que tanca la plana per la part de ponent i la separa del Moianès. Possiblement durant el segle XVI es van fer reformes a l'església, s'hi referen les voltes i se li van afegir dues capelles laterals cobertes amb voltes de creueria amb impostes esculturades a l'arrencada dels arcs i claus treballades.
Al segle XIX s'hi feren novament obres. El campanar definitiu d'espadanya es transformà en un cos quadrat de gran voluminositat, es construí una sagristia adossada, la casa rectoral, reforma que comportà la mutilació de l'absis. D'aquest segle data l'altar neoclàssic popular dedicat a sant Pere Màrtir.
Entre el 1971 i el 1975, la Diputació hi va fer obres de restauració sota la responsabilitat de Camil Pallàs, que li va donar una aparença més medieval.
En la intervenció realitzada entre el 1981 i el 1984, tot i que la primera intenció era només reparar les voltes i les teulades, es va optar per retornar a l'edifici la seva imatge vuitcentista.
El mirador de Sant Cugat de Gavadons, des d’on es pot contemplar la Plana de Vic, el Montseny i els Pirineus orientals, és una visita obligada.
Descripció:
Aquest castell és l'exemple més clar de l'origen del poble de Calafell. Fou bastit sobre un turó entre finals del segle X i els inicis del segle XI, on s'hi establí un petit nucli camperol,on també es va construir la primera església, que precedí l'actual església romànica de la Santa Creu.
El recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny. La muralla del castell va sofrir modificacions els segles XV-XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives. No en resta més que les muralles, fetes de paredat. Presenten alguns dibuixos d'opus spicatum i unes espitlleres de dos tipus diferents, les més antigues, de forma rectangular i altres, arrodonides a la base i rectangulars a la part superior, construïdes més tard per a disparar amb armes de foc.
La part més antiga del castell és situada entrant a mà esquerra, construïda probablement en el segle XI. Dels segles XII-XIV és la zona dreta, on veiem un encastellat amb merlets. La part situada davant de l'entrada també és de la mateixa època. La fortalesa fou destruïda cap el 1640 i reconstruïda al segle XVIII, quan es feu l'escalinata d'accés.
En el costat dret tenim l'església de la Santa Creu, una construcció romànica de nau única de volta de canó construïda en el segle XI, que forma part de l'estructura oriental del castell. De fet l'absis semicircular, amb decoració llombarda, forma part de la muralla. Cal destacar que sota l'absis, a un nivell més elevat que la nau, hi ha una cripta, i que durant una reforma l'absis va ser sobrealçat com a torre de defensa i es va afegir un campanar d'espadanya sobre el punt d'unió de l'absis i la nau. Posteriorment, el costat sud fou enderrocat per afegir-ne una altra nau, també de volta de canó.
Cal destacar la decoració pictòrica de l'absis, del mateix estil que la capella del Sant Sepulcre d'Olèrdola. La cripta també conserva pintures d'estil gòtic, i sota el terra de l'església hi ha una necròpolis de sepultures antropomorfes excavades a la roca, que daten del segle XI-XII.
Notes històriques:
El Castell de Calafell apareix documentat per primer cop l'any 1037, amb motiu d'un plet de terres. El castell era propietat de Bernat Otger. El 1189, un llegat testamentari informa que l'església era dedicada a la Santa Creu. Hi ha documents del 1671 que diuen que el castell ja era destruït. Fou propietat dels Castellbisbal, de Joan II (fill de Pere el Cerimoniós) i dels Palou. Durant el regnat de Ferran II començà la política de retorn a la corona reial de totes les possessions que havien estat malvenudes en temps del rei Pere, entre les que hi havia el castell de Calafell. Va ser parcialment destruït durant la Guerra dels Segadors, i malgrat que es van reparar les muralles, l'interior es va transformar en cementiri, fins l'any 1938. També va ser escenari d'enfrontaments durant la Guerra del Francès, l'any 1808.
Després d'un període d'abandonament, el Patronat-Fundació del Castell de Calafell va iniciar una tasca de recuperació, investigació arqueològica i restauració l'any 1982, per tal de reobrir-lo al públic
Observacions:
En les excavacions s'han trobat materials ceràmics dels segles III i II aC, evidenciant una ocupació d'època ibero-romana en aquest turó.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Vale do Anhangabaú, destacando a sede da Prefeitura (Edifício Matarazzo), fotografados do viaduto do Chá (reparar na grade no canto inferior esquerdo). #fotocomcelular #mobgrafia #fotourbana #paisagemurbana #anhangabau #prefeitura #prefeiturasp #viadutodocha www.ver.pro.br reeducando o olhar cotidiano. Janeiro de 2019. Foto autoral de Joao Cesar Pereira Fernandes usando suas armas: cérebro, olhos, mãos e câmera.
Anhangabau, regiao central de Sao Paulo. Foto autoral Joao Cesar Pereira Fernandes. www.ver.pro.br
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
La Unidad de Acción Rápida del @INVI_RD fue activada con carpinteros, albañiles y materiales de construcción para reparar viviendas.
Foto: Presidencia República Dominicana
Enlace noticia:
www.flickr.com/photos/presidenciard/36901623722/in/datepo...
Enlace video:
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
De l’any 1621, s’ha conservat una dovella procedent de la porta d’accés a la rectoria exempta, la qual informa que en aquella data es va produir una reforma en aquest àmbit, de la magnitud de la qual no es té constància, ja que l’excavació no el va afectar.
Cal dir que el primer esment documental d’aquest cos és del 1554, quan es manà reparar la porta d’entrada.