View allAll Photos Tagged Reparar
Só eu sei
As esquinas por que passei
Só eu sei só eu sei
Sabe lá o que é não ter e ter que ter pra dar
Sabe lá
Sabe lá
E quem será
Nos arredores do amor
Que vai saber reparar
Que o dia nasceu
Só eu sei
Os desertos que atravessei
Só eu sei
Só eu sei
Sabe lá
O que e morrer de sede em frente ao mar
Sabe lá
Sabe lá
E quem será
As correntezas do amor que vai saber se guiar
A nave em breve ao vento vaga de leve e trás
Toda a paz que um dia o desejo levou
Só eu sei
As esquinas por que passei
Só eu sei
Só eu se
E quem será nas correntezas do amor...
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
Sant Sadurní de Rotgers
Sant Sadurní de Rotgers és una església del municipi de Borredà (Berguedà) declarada bé cultural d'interès nacional.
Contingut
1 Descripció
2 Història
3 Referències
4 Enllaços externs
Descripció
L'església de Sant Sadurní de Rotgers, antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Maria de Borredà, es troba dins de la propietat del mas Torrents, al sector nord del terme municipal, en una zona boscosa i despoblada, de difícil accés. L'església es dreça a 976 m d'altitud, al llom d'una petita serra, on s'han trobat restes d'un antic hàbitat medieval.[1]
L'església és un petit edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, defectuosament encaixada a la nau, i respon a dos moments constructius diferents. La nau, feta amb carreus ben tallats que formen filades regulars, és coberta amb volta apuntada i lloses de pedra. Damunt de la nau es va construir el campanar de torre de dos pisos amb obertures d'arc de mig punt al primer nivell i amb obertures geminades al segon. A l'entorn de l'església hi ha un mur de pedra seca que tanca el perímetre del que fou, fins a començaments del s. XX, el cementiri.[2] La nau fou refeta al segle xii i acoblada a l'absis del segle xi, que és decorat exteriorment amb arcuacions i faixes llombardes i un fris de dents de serra, i interiorment amb un fris d'opus spicatum. L'acoblament entre ambdós es resol mitjançant un plec molt peculiar, dividit en alçat en dos trams: l'un cobert amb volta de canó (el més pròxim a l'absis, que correspondria a la nau primitiva), i l'altre amb volta de quart d'esfera, per tal de guanyar la coberta, molt més alta. El nou edifici, consagrat el 1167, té un senzill portal a migdia i és coronat pel campanar. Des del punt de vista tipològic, manté lligams evidents amb l'església de Sant Andreu de Llanars (Osona).[1]
Història
El lloc de Rotgers és documentat ja l'any 888 com a "Palatio Rodegarii", que ja disposava d'església que era sufragània de Santa Maria de Borredà i per tant del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'església apareix documentada, també com a possessió ripollenca, els anys 938 i 982. Les restes arqueològiques trobades a ponent de l'església podrien correspondre a la residència del tal Rodegari, que li donà nom.[1]
L'església actual es va construir fins a finals del segle xi i es va consagrar el 1167. A la primera meitat del segle XIII es va reprendre la construcció de la nau i del campanar i es col·locà, a l'altar, el frontal dedicat a Sant Sadurní que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. La crisi dels últims segles medievals provocà l'abandó de l'església i no fou fins a finals del segle xvi que es documenten obres de consolidació.[2]
Entre 1582 i 1606 es va substituir la coberta de tot l'edifici, es va reparar la volta de la nau i es consolidà el campanar. A mitjan segle xvii es va construir, al peu de la nau, un cor elevat de fusta, i entre 1705 i 1725 el sepulcre de la família Cirera al centre de la nau. El 1857 es va construir un altar paredat i s'enguixà l'absis; el 1910 s'enderrocà una construcció adossada a la capçalera.[2]
L'església mantingué el caràcter de parròquia fins al segle xiv.[1] Fins abans de la Guerra Civil (1936-39) s'hi feia missa cada diumenge però a partir de 1940 s'hi va deixar d'enterrar i només es van mantenir les misses el dia del sant patró i per la segona Pasqua.[2]
Boa tarde!
Good afternoo!
Só eu sei
As esquinas
Por que passei
Só eu sei
Só eu sei
Sabe lá
O que é não ter
E ter que ter pra dar
Sabe lá
Sabe lá
E quem será
Nos arredores do amor
Que vai saber reparar
Que o dia nasceu?
Só eu sei
Os desertos
Que atravessei
Só eu sei
Só eu sei
Sabe lá
O que é morrer de sede
Em frente ao mar
Sabe lá
Sabe lá
E quem será
Na correnteza do amor
Que vai saber se guiar?
A nave em breve
Ao vento vaga
De leve e traz
Toda paz
Que um dia
O desejo levou
Só eu sei
As esquinas
Por que passei
Só eu sei
Só eu sei
Esquinas - Djavan
Vista hacia lo alto de la fachada de la capilla nº 6.
Corresponde al tipo de capilla pr-wr, y a diferencia de las capillas 2º y 3º no presenta ya un gran nicho sobre el lado izquierdo de su fachada. No obstante, es importante reparar en las estilizadas columnas que sostienen la cornisa arqueada de la capilla. Estas columnas acanaladas están entre las primeras de la historia de la humanidad y inspiran claramente en tallos vegetales. Finalizan en lo alto con un original capitel inspirado en las hojas de una planta.
Es un diseño sumamente original que no volveremos a encontrar en ningún otro lugar, fuera de este recinto.
West side of the Heb Sed courtyard.
View upwards from the facade of Chapel No. 6. It corresponds to the pr-wr type of chapel, and unlike Chapels 2 and 3, it no longer features a large niche on the left side of its facade. However, it is important to note the stylized columns that support the arched cornice of the chapel. These fluted columns are among the earliest in human history and are clearly inspired by plant stems. They culminate at the top with an original capital inspired by the leaves of a plant.
It is a highly original design that we will not find anywhere else outside this complex.
• III Dinastía. Reinado del Horus Netjerikhet (Djeser)
• Procedencia: Saqqara. Complejo funerario del Horus Netjerykhet. Patio del Heb Sed.
• Material:
• Dimensiones:
• Conservación:
BIBLIOGRAFÍA:
ENLACES:
REFERENCIAS:
Texto: Juan Rodríguez Lázaro
Foto: Juan Rodríguez Lázaro. Tomada el 14 de Abril de 2008
A 2ª edição do ANO ZERO — Bienal de Arte Contemporânea de Coimbra, sob o tema 'Curar e Reparar', lançou um desafio à ESAD e aos estudantes de Design de Moda: desenvolverem uma proposta de design de moda para staff e merchandising.
24 NOV – 30 DEZ, 2017
Universidade de Coimbra
Sant Sadurní de Rotgers
Sant Sadurní de Rotgers és una església del municipi de Borredà (Berguedà) declarada bé cultural d'interès nacional.
Contingut
1 Descripció
2 Història
3 Referències
4 Enllaços externs
Descripció
L'església de Sant Sadurní de Rotgers, antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Maria de Borredà, es troba dins de la propietat del mas Torrents, al sector nord del terme municipal, en una zona boscosa i despoblada, de difícil accés. L'església es dreça a 976 m d'altitud, al llom d'una petita serra, on s'han trobat restes d'un antic hàbitat medieval.[1]
L'església és un petit edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, defectuosament encaixada a la nau, i respon a dos moments constructius diferents. La nau, feta amb carreus ben tallats que formen filades regulars, és coberta amb volta apuntada i lloses de pedra. Damunt de la nau es va construir el campanar de torre de dos pisos amb obertures d'arc de mig punt al primer nivell i amb obertures geminades al segon. A l'entorn de l'església hi ha un mur de pedra seca que tanca el perímetre del que fou, fins a començaments del s. XX, el cementiri.[2] La nau fou refeta al segle xii i acoblada a l'absis del segle xi, que és decorat exteriorment amb arcuacions i faixes llombardes i un fris de dents de serra, i interiorment amb un fris d'opus spicatum. L'acoblament entre ambdós es resol mitjançant un plec molt peculiar, dividit en alçat en dos trams: l'un cobert amb volta de canó (el més pròxim a l'absis, que correspondria a la nau primitiva), i l'altre amb volta de quart d'esfera, per tal de guanyar la coberta, molt més alta. El nou edifici, consagrat el 1167, té un senzill portal a migdia i és coronat pel campanar. Des del punt de vista tipològic, manté lligams evidents amb l'església de Sant Andreu de Llanars (Osona).[1]
Història
El lloc de Rotgers és documentat ja l'any 888 com a "Palatio Rodegarii", que ja disposava d'església que era sufragània de Santa Maria de Borredà i per tant del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'església apareix documentada, també com a possessió ripollenca, els anys 938 i 982. Les restes arqueològiques trobades a ponent de l'església podrien correspondre a la residència del tal Rodegari, que li donà nom.[1]
L'església actual es va construir fins a finals del segle xi i es va consagrar el 1167. A la primera meitat del segle XIII es va reprendre la construcció de la nau i del campanar i es col·locà, a l'altar, el frontal dedicat a Sant Sadurní que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. La crisi dels últims segles medievals provocà l'abandó de l'església i no fou fins a finals del segle xvi que es documenten obres de consolidació.[2]
Entre 1582 i 1606 es va substituir la coberta de tot l'edifici, es va reparar la volta de la nau i es consolidà el campanar. A mitjan segle xvii es va construir, al peu de la nau, un cor elevat de fusta, i entre 1705 i 1725 el sepulcre de la família Cirera al centre de la nau. El 1857 es va construir un altar paredat i s'enguixà l'absis; el 1910 s'enderrocà una construcció adossada a la capçalera.[2]
L'església mantingué el caràcter de parròquia fins al segle xiv.[1] Fins abans de la Guerra Civil (1936-39) s'hi feia missa cada diumenge però a partir de 1940 s'hi va deixar d'enterrar i només es van mantenir les misses el dia del sant patró i per la segona Pasqua.[2]
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
O balandro Joaquín Vieta varado na praia do porto de Portosín para reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
Enrique metido na auga calafateando
A 2ª edição do ANO ZERO — Bienal de Arte Contemporânea de Coimbra, sob o tema 'Curar e Reparar', lançou um desafio à ESAD e aos estudantes de Design de Moda: desenvolverem uma proposta de design de moda para staff e merchandising.
24 NOV – 30 DEZ, 2017
Universidade de Coimbra
O balandro Joaquín Vieta varado na praia do porto de Portosín para reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
Enrique metido na auga calafateando
O BNG reafirma o seu compromiso coas vítimas e coa memoria histórica
No acto organizado polo BNG en Ribeira para conmemorar o Día da Galiza Mártir, o Bloque reafirmou o seu compromiso con todas as vítimas do franquismo e manter viva a súa memoria e restitución, por xustiza e dignidade e porque dende o BNG, “negámonos a esquecer a barbarie que significou o franquismo”.
O acto principiou coa palabra de María Barral, membro do Consello Local, que fixo unha lembranza a todas as mulleres represaliadas, asasinadas e torturadas pois son “as grandes esquecidas que deben ser homenaxeadas e lembradas”, na rúa Alexandre Bóveda.
Xa na rúa Manuel Lustres Rivas, tomou a palabra o integrante da comisión da memoria histórica, Xan Hermida que explicou o logro acadado pola CRMHB para construír o monumento ás vítimas no Confurco (Lousame) e da importancia de abrir ese tempo no que parece que se poden facer cousas en materia de memoria ao non estar o PP no goberno. Por outra banda, tamén lembrou o traballo que fixo o BNG no Parlamento Galego nesta materia xa que presentou unha lei galega de memoria histórica “que debería aprobarse” para reparar as vítimas.
O voceiro do BNG, Xosé Vázquez Cobas reiterou que “esquecer” é converterse en cómplices do terror, do atraso e da dor e, “non podemos, nin queremos esquecer a Alexandre Bóveda, que foi e será sempre un mestre para todas e todos nós e vive en todas as persoas que seguimos erguendo a bandeira de Galiza como nación e sabemos que o nacionalismo é a chave para construír un país no que podamos traballar e vivir con dignidade”.
Tampouco esqueceu o voceiro do BNG os membros do Comité Municipal de Ribeira en defensa da República; Manuel Fernández Sendón (médico), Eugenio Rodríguez Bilbao (barbeiro), Julio Silva Vilas (condutor), José Sieira González (mariñeiro), así como os asasinados o xornalista Manuel Lustres Rivas e o xastre Manuel García Hermo.
“Co acto de hoxe, o BNG renova o seu compromiso coas vítimas e con todas as persoas que loitaron pola democracia e a liberdade. Estarán sempre na nosa memoria e reivindicamos a importancia da memoria porque sen ela, non sería posíbel subsanar o silencio e o esquecemento imposto polo fascismo. Verdade, xustiza e reparación” apuntou Cobas.
O acto finalizou co himno galego tocado polo gaiteiro Domingos e a gaiteira Vanesa Casais.
I desprès de jugar...cal reparar forces amb un muntó de pastissos fets per organitzador, alumnes i col·laboradors.
Seu cabelo está muito danificado? Elástico? Eis a máscara Bonacure Repair Rescue goo.gl/ULDc68
Trata os fios profundamente para fortalecer, reparar e desembaraçar os cabelos. Com isso, auxilia a reduzir a quebra, devolvendo a força, a maciez e a elasticidade natural dos cabelos. Fios fortes, recuperados e sem quebra goo.gl/ULDc68
Link na BIO: goo.gl/ULDc68
Revisiones, diagnósticos, reparaciones e Instalaciones de Fontaneria en Málaga. Ofrecemos servicio 24h de Lunes de Domingo. Atención a particulares y negocios. No te quedes sin agua en Fin de semana. Llámanos al 952667066.
A 2ª edição do ANO ZERO — Bienal de Arte Contemporânea de Coimbra, sob o tema 'Curar e Reparar', lançou um desafio à ESAD e aos estudantes de Design de Moda: desenvolverem uma proposta de design de moda para staff e merchandising.
24 NOV – 30 DEZ, 2017
Universidade de Coimbra
Primeras pruebas después de reparar el sistema de enfoque de un Zuiko 70-300.
First photos after repair the focus system of a Zuiko 70-300mm.
Enllaç del vídeo: youtu.be/ASGRZ-_axYc
Enllaç del vídeo: youtu.be/41i5rzg8bjk
LES ESCALES DE FORESTIER
(DISTRICTE DE SANTS - MONTJUÏC)
Jean Claude Nicolas Forestier (1861-1930), enginyer i paisatgista francès, va ser un dels millors paisatgistes internacionals de l'època que va introduir el concepte de jardins mediterranis a la ciutat de Barcelona.
Tenint en compte que el terreny de la muntanya de Montjuïc és molt abrupte, va organitzar la urbanització d'aquesta zona, en terrasses connectades mitjançant escales, formant una escalinata majestuosa i imponent. La pedra que es va utilitzar per construir-ho és de la mateixa muntanya de Montjuïc.
Les escales de Forestier són el camí que uneix el parc del Mirador del Poble-sec, els jardins de Mossèn Costa i Llobera, els jardins de Miramar i el passatge de les Bateries.
Les darreres actuacions, dutes a terme l'any 2015, tenen com a objectiu millorar la seguretat de l'espai i reparar els trams del mur de pedra i les baranes, així com el drenatge, els paviments, la il·luminació i els elements estructurals.
ESCALES DE FORESTIER
Aquesta gran escalinata, obra de l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier (1861 - 1930), va ser dissenyada i iniciada la seva construcció per a l'accès a la secció marítima, que s'havia d'instal·lar al port, projectada per a l'Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc. Formava part de la urbanització d'aquesta zona en un terreny molt abrupte organitzat en terrasses que es comunicaven per escales. Les obres es van aturar al suprimir la secció marítima de l'Exposició i es van tornar a emprendre a meitats del segle XX sense finalitzar-se. La pedra és de la muntanya de Montjuïc que per la seva riquesa geològica es van explotar pedreres des de l'època dels íbers i dels romans fins l'any 1957. Molts edificis públics i privats de la ciutat són d'aquesta pedra com per exemple el Palau de la Generalitat, l'Ajuntament, la Catedral, les esglésies de Santa Maria del Mar i del Pi i moltes cases de l'Eixample.
-----
LAS ESCALERAS DE FORESTIER
(DISTRICTO DE SANTS - MONTJUÏC)
Jean Claude Nicolas Forestier (1861-1930), ingeniero y paisajista francés, fue uno de los mejores paisajistas internacionales de la época que introdujo el concepto de jardines mediterráneos en la ciudad de Barcelona.
Teniendo en cuenta que el terreno de la montaña de Montjuïc es muy abrupto, organizó la urbanización de esta zona, en terrazas conectadas mediante escaleras, formando una escalinata majestuosa e imponente. La piedra que se utilizó para su construcción es de la misma montaña de Montjuïc.
Las escaleras de Forestier son el camino que une el parque del Mirador del Poble-sec, los jardines de Mossèn Costa y Llobera, los jardines de Miramar y el pasaje de las Baterías.
Las últimas actuaciones, llevadas a cabo en 2015, tienen como objetivo mejorar la seguridad del espacio y reparar los tramos del muro de piedra y las barandillas, así como el drenaje, los pavimentos, la iluminación y los elementos estructurales.
ESCALERAS DE FORESTIER
Esta gran escalinata, obra del ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier (1861 - 1930), fue diseñada e iniciada su construcción para el acceso a la sección marítima, que debía instalarse en el puerto, proyectada para la Exposición Internacional de 1929 en Montjuïc. Formaba parte de la urbanización de esa zona en un terreno muy abrupto organizado en terrazas que se comunicaban por escaleras. Las obras se detuvieron al suprimir la sección marítima de la Exposición y volvieron a emprenderse a mediados del siglo XX sin finalizarse. La piedra es de la montaña de Montjuïc que por su riqueza geológica se explotaron canteras desde la época de los íberos y romanos hasta el año 1957. Muchos edificios públicos y privados de la ciudad son de esta piedra como por ejemplo el Palacio de la Generalitat, el Ayuntamiento, la Catedral, las iglesias de Santa María del Mar y del Pi y muchas casas del Eixample.
Exclusivo iPhone 4 Blanco Chasis Blanco (superw@me.com 668836577)
Personalización (Modding) iPhone 4 Blanco con chasis Blanco:
- Chasis metálico (parte central), conector dock y conector auriculares en Blanco.
- Pantalla, Home y Trasera en Blanco.
Exclusivo iPhone 4 Blanco Chasis Blanco (superw@me.com 668836577)
Salu2,
sw!
Artistes: Ester Baulida, Josep Masdevall, Conxa Moreno i Servand Solanilla
Comissari: Àlex Nogué
De l'1 d'abril al 31 de maig de 2015
Inauguració: dimecres 1 d'abril a les 19 h `
Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar
De les avantguardes ençà, quants intents integradors s'han succeït, i se segueixen produint, sense aconseguir reparar l'esquerda que un dia s'obrí entre l'art i la societat! Mentrestant observem com a cada nova reforma de les lleis d'ensenyament es minimitzen més i més les disciplines humanístiques i artístiques, fins a atorgar-los la posició de marginals o directament d'inútils.
L'origen de la creació artística és el desig. Com a creadors ens mou l'ànsia de satisfer una profunda necessitat, que en si mateixa és alliberadora i, per això, revolucionària. Com a receptors, l'art ens atrau en tant que és un reflex capaç d'estimular emotivament i intel·lectualment el nostre propi desig.
S'imposa l'aprenentatge del que Louise Bourgeoise anomenava "l'art de saltar", el reconeixement de l'emoció que impulsa una activitat que en si mateixa també pot ser un fi, una "iniciació", per usar una expressió de García Lorca, a un coneixement per al qual tots estem capacitats, i que Beuys reblà amb el "tot home és un artista".
El salt, però, seria suïcida si no anés acompanyat d'una clara visió que desvelés el poder i qui i com l'exerceix ; la mitificació i per a què serveix; l'espectacularització i què amaga. Una clara visió que copsi que la creació és un bé comú que pot produir obres generades pel desig personal que només són importants si són conseqüència i causa de la interacció col·lectiva.
Àlex Nogué, comissari
Bòlit Mentor 3. L'art de Saltar:
Sant Julià de Vallfogona de Ripollès
Sant Julià de Vallfogona és una església romànica del municipi de Vallfogona de Ripollès, a la comarca catalana del Ripollès.[1] És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[2]
Descripció
És a l'extrem llevant del poble de Vallfogona, sota la carretera de Ripoll a Olot. És un temple d'una sola nau, amb planta dividida en dues parts, de diferent amplada, que corresponen a la part romànica a l'atri, i barroca al presbiteri. Té adossades entre els contraforts d'aquesta última època, capelles laterals. El presbiteri és realçat amb escales del nivell de la resta de la nau, i té un baldaquí. Aquesta part de l'església és amb volta decorada en colors vius, segons el gust del barroc popular de l'època però de poc interès. Les pilastres sobre les quals recolzen els arcs torals de la part romànica, són més estretes a la base que a l'arrencament dels mateixos arcs. La porta d'accés del segle xii té arquivoltes en degradació amb pinyes esculpides, i els arcs descansen sobre capitells i columnes molt deteriorats. La façana conserva esgrafiats de principi del segle xix i és rematada a la part central per un pesant campanar, a la dreta de la façana hi ha una torre de defensa, a través de la qual s'accedeix al campanar.[3] Segons un testimoni de la primeria del segle xxi «Tot l'edifici està en estat ruïnós, tot i que la part romànica és la més ben conservada.»[1]
El 2008 es va començar un estudi tècnic de la restauració per l'enginyer Miquel Llorens i Sulivera.[4] El 2010 s'hi van execturar obres d'urgència per a reparar la coberta i evitar danys majors.[5] D'ença s'han continuat obres i l'ajuntament espera fer-ne un dia un espai de cultura.[6][7]
Història
El lloc de Vallfogona es documenta per primera vegada l'any 900 en mants contractes de compravenda i donacions a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses. És precisament la seva abadessa Ranlo, que va manar construir el temple de sant Julià, consagrat el 23 d'abril de l'any 960 en presència del bisbe Ató de Vic. Posteriorment es reedifica al segle xii i ha subsistit fins als nostres dies. El segle xv la volta de la nau caigué per un terratrèmol, i es reconstruí de nou en una forma una mica apuntada. El 1756 comencén les obres de la nova església, i s'enderroca la part romànica a mesura que avançava l'obra. No es va acabar del tot, i l'edifici va romandre tal com és avui. L'interior va ésser totalment decorat en l'estil de l'època, es va construir el cor i sobre la primitiva finestra romànica de la façana es va construir un ull de bou, tapant exteriorment aquesta finestra.[3]
Enllaç del vídeo: youtu.be/ASGRZ-_axYc
Enllaç del vídeo: youtu.be/41i5rzg8bjk
LES ESCALES DE FORESTIER
(DISTRICTE DE SANTS - MONTJUÏC)
Jean Claude Nicolas Forestier (1861-1930), enginyer i paisatgista francès, va ser un dels millors paisatgistes internacionals de l'època que va introduir el concepte de jardins mediterranis a la ciutat de Barcelona.
Tenint en compte que el terreny de la muntanya de Montjuïc és molt abrupte, va organitzar la urbanització d'aquesta zona, en terrasses connectades mitjançant escales, formant una escalinata majestuosa i imponent. La pedra que es va utilitzar per construir-ho és de la mateixa muntanya de Montjuïc.
Les escales de Forestier són el camí que uneix el parc del Mirador del Poble-sec, els jardins de Mossèn Costa i Llobera, els jardins de Miramar i el passatge de les Bateries.
Les darreres actuacions, dutes a terme l'any 2015, tenen com a objectiu millorar la seguretat de l'espai i reparar els trams del mur de pedra i les baranes, així com el drenatge, els paviments, la il·luminació i els elements estructurals.
ESCALES DE FORESTIER
Aquesta gran escalinata, obra de l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier (1861 - 1930), va ser dissenyada i iniciada la seva construcció per a l'accès a la secció marítima, que s'havia d'instal·lar al port, projectada per a l'Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc. Formava part de la urbanització d'aquesta zona en un terreny molt abrupte organitzat en terrasses que es comunicaven per escales. Les obres es van aturar al suprimir la secció marítima de l'Exposició i es van tornar a emprendre a meitats del segle XX sense finalitzar-se. La pedra és de la muntanya de Montjuïc que per la seva riquesa geològica es van explotar pedreres des de l'època dels íbers i dels romans fins l'any 1957. Molts edificis públics i privats de la ciutat són d'aquesta pedra com per exemple el Palau de la Generalitat, l'Ajuntament, la Catedral, les esglésies de Santa Maria del Mar i del Pi i moltes cases de l'Eixample.
-----
LAS ESCALERAS DE FORESTIER
(DISTRICTO DE SANTS - MONTJUÏC)
Jean Claude Nicolas Forestier (1861-1930), ingeniero y paisajista francés, fue uno de los mejores paisajistas internacionales de la época que introdujo el concepto de jardines mediterráneos en la ciudad de Barcelona.
Teniendo en cuenta que el terreno de la montaña de Montjuïc es muy abrupto, organizó la urbanización de esta zona, en terrazas conectadas mediante escaleras, formando una escalinata majestuosa e imponente. La piedra que se utilizó para su construcción es de la misma montaña de Montjuïc.
Las escaleras de Forestier son el camino que une el parque del Mirador del Poble-sec, los jardines de Mossèn Costa y Llobera, los jardines de Miramar y el pasaje de las Baterías.
Las últimas actuaciones, llevadas a cabo en 2015, tienen como objetivo mejorar la seguridad del espacio y reparar los tramos del muro de piedra y las barandillas, así como el drenaje, los pavimentos, la iluminación y los elementos estructurales.
ESCALERAS DE FORESTIER
Esta gran escalinata, obra del ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier (1861 - 1930), fue diseñada e iniciada su construcción para el acceso a la sección marítima, que debía instalarse en el puerto, proyectada para la Exposición Internacional de 1929 en Montjuïc. Formaba parte de la urbanización de esa zona en un terreno muy abrupto organizado en terrazas que se comunicaban por escaleras. Las obras se detuvieron al suprimir la sección marítima de la Exposición y volvieron a emprenderse a mediados del siglo XX sin finalizarse. La piedra es de la montaña de Montjuïc que por su riqueza geológica se explotaron canteras desde la época de los íberos y romanos hasta el año 1957. Muchos edificios públicos y privados de la ciudad son de esta piedra como por ejemplo el Palacio de la Generalitat, el Ayuntamiento, la Catedral, las iglesias de Santa María del Mar y del Pi y muchas casas del Eixample.
A la fotografia, nines per reparar a l'hospital de nines, l'únic a tota Europa, a la Praça da Figueira.
el dissabte, mentre feia fotos a la celebració pel triomf del Barça, un intrèpid reporter gràfic em va fer aquesta foto. Com podeu veure, estic totalment concentrada revisant el resultat de les meves tomes i no vaig reparar en "l´espontaneo". Després de árdues negociacions, vaig aconsseguir que em fes arribar una copia del "robado". La vida del fotògraf de primera línia és dura.