View allAll Photos Tagged devot
Se funda esta Hermandad en 1946 por un grupo de devotos de Santa Marta, pertenecientes al Gremio de Hostelería, quedando erigida canónicamente como Hermandad de Gloria bajo la advocación de Santa Marta el día 21 de julio de 1948 en la parroquia de San Bartolomé, dedicándose principalmente a realizar obra de caridad con los necesitados.
El 28 de septiembre de 1949 queda erigida como Hermandad y Cofradía de Penitencia, con sus actuales Titulares. El 25 de noviembre de 1952 se traslada a su actual sede, la parroquia de San Andrés Apóstol. El 27 de marzo de 1953, Viernes de Dolores, es bendecido por el cardenal Segura todo el paso y misterio de la Cofradía, así como el juego de insignias completo. El Lunes Santo, 30 de marzo de 1953, efectúa su primera Estación de Penitencia a la S.I.C.
La Cofradía consta de un solo paso, de los llamados de misterio, que representa el momento del Traslado al Sepulcro de Nuestro Señor Jesucristo, llevado sobre la Sabana Santa por José de Arimatea y Nicodemo; junto a estos aparecen arrodilladas Santa María Magdalena y María Salomé. También acompaña al cortejo María de Cleofás y Santa Marta, y cerrando el fúnebre cortejo la Santísima Virgen de las Penas, acompañada por San Juan Evangelista.
Todo el grupo escultórico fue tallado y policromado por D. Luis Ortega Bru en los años 1952-53, a excepción de las imágenes de Santa Marta (1950) y de Nuestra Señora de las Penas (1958) de Sebastián Santos. Todas las imágenes aparecen vestidas con ropajes de ricos terciopelos sin bordar.
Ntra. Sra. de la Amargura
Hdad. del Stmo. Cristo de la Salud - Alcalá la Real
Obra del imaginero Adrián Valverde
Como sou muito devota dessa Sta. quiz fazer um relicário bem delicado para ela, embora a maioria dos relicarios que vendo são dela. Já recebi muitas graças
MOIS DE MARIE.
Dévotion renforcée. Images et mots.
Comme flottante, immaculée et blanche, malgré l'exposition à tous les vents, sans aucun abri ni protection.
C'est étonnant de voir que ces statues de cimes, toits, collines, restent elles-mêmes, malgré les assauts permanents du dur climat d'Auvergne.
Des petits points de dégradation, certes, mais jamais trop importants. MARIE reste intègre et vivante, belle, triomphante et douce, humble, puissante.
MIRACLE.
MARIE.
MERVEILLE.
Toujours.
Car elle reste du ciel et de la terre pour jamais.JOIE.
Vraiment.
J'aime Marie de toute mon âme, en coeur et corps éperdus.
Je ne saurais vivre sans son image, sa présence, sa dévotion et ce qu'Elle m'apporte....tant.
TELLEMENT.
C'est infini.
C'est grande grâce.
C'est inouï.
Alors, je passerai ma vie, à la poursuivre partout, et l'emporter dans ma boîte, pour ensuite la rendre et l'honorer, afin de la faire aimer.
Je vous parle prochainement de cet endroit merveilleux, qu'elle garde puissamment autant avec sa bienveillance sage et profonde que tendre rentrée, image souvent retrouvée en Auvergne, pays rude, pauvre en général, et agricole, où elle prend souvent l'aspect d'une paysane.
MERCI MARIE.
A 13 km de Kathmandou, Bhaktapur, la citée des dévots est sans doute la mieux conservée des 3 citées royales de la vallée. Les principaux monuments de la ville se trouvent autour de la place Dattatreya et la place Thaumadhi.
Une vie communautaire apparaît dès lors que plusieurs maisons s'articulent autour d'une cour ou chowk . Celui-ci devient alors un centre de vie avec son point d'eau, le temple ou le sanctuaire. Il y règne alors une étonnante ambiance de gros bourg paysan. Parfois, des bassins ou hitis recueillent les eaux de pluies issues des moussons et fournissent aujourd'hui encore l'eau pour tous les usages.
Bhaktapur trouve son équilibre économique et social tout en préservant son patrimoine culturel mais le risque qu'encoure la cité est de se transformer en un immense musée figé.
Fotografía tomada coa vella Zenit-122 en xullo de 1995.
Riberas del Sil do está Santistevan,
un Monasterio devoto y Egregio
se hizo de obispos un Santo Colegio
de cuya virtud los de agora de cevan,
ni es mucho que desto los monjes de muevan,
pues sietre Prelados de santa opinión
dieron sin santo, en su Religión,
como su Historia, y sepulcros lo pruevan.
En el Monasterio de Santistevan de Ribas de Sil, del qual diremos hablando del río Sil, están siete cuerpos santos, que fueron todos Obispos de iglesias bien conocidas, que por la gran soledad, y apartada vida deste lugar fueron a el a acabar las suyas santamente. Fue el primero el Obispo de Yria Flavia, que era el Padrón. El segundo, el de Oviedo. El tercero, el de Lugo. El quarto, el de Mondoñedo. El quinto, el de Orense. El sexto, el de Astorga. El séptimo, el de Tuy. Los nombres de los quales, y en que horas acabaron, estava assentado en los sepulcros de cada uno, y avrá quarenta y tantos años que un Reformador que allí vino, no preciándose de la excelente memoria, y autoridad de tales sepulcros, los desfizo todos siete, que apartados estavan, y juntando todos los huesos de los unos, y los otros en una arca, los puso detrás del Altar mayor, donde agora están, y en los dedos destos benditos cuerpos halló muy ricos anillos, en los quales agora se halla mucha virtud, que procede ansí de las piedras, como de sus dueños.
Licenciado Molina, Descripción del Reyno de Galicia, 1550.
MÚSICA: Nils Frahm - Says
Le sādhu (du sanskrit साधु sādhu, « ayant atteint son but, homme de bien, saint homme »1) est, en Inde, celui qui a renoncé à la société pour se consacrer à l'objectif de toute vie, selon l'hindouisme, qui est le moksha, la libération de l'illusion (māyā), l'arrêt du cycle des renaissances et la dissolution dans le divin, la fusion avec la conscience cosmique. En tant que renonçants, ils coupent tout lien avec leur famille, ne possèdent rien ou peu de choses, s'habillent d'un longhi, d'une tunique, de couleur safran pour les shivaïtes, jaune ou blanche pour les vishnouites, symbolisant la sainteté, et parfois de quelques colliers. Ils n'ont pas de toit et passent leur vie à se déplacer sur les routes de l'Inde et du Népal, se nourrissant des dons des dévots.
Au-delà de la recherche spirituelle, les raisons qui poussent à choisir la vie de sādhu peuvent être diverses : fuir sa caste, échapper à une situation familiale pénible, à une situation économique calamiteuse ...
Su origen se remonta al siglo XIX. A comienzos de 1889 se funda la Cofradía del Santísimo Rosario de Nuestra Señora del Pilar, cuyo presidente (José M. Pra y Duarte) concibe la idea de dotar a la procesión del rezo del Rosario de una colección de faroles que serían llevados por los fieles en lugar de las tradicionales hachas, velas y estandartes usados hasta entonces. Los faroles simbolizarían cada una de las partes de la oración del rosario que los devotos iban rezando: los Misterios, los Padrenuestros, las Avemarías, los Glorias y la Letanía.
El encargo se realizó al arquitecto del Ayuntamiento Ricardo Magdalena, que concibió el proyecto en dos etapas. En la primera se construirían los faroles correspondientes a los Padrenuestros, Avemarías, Glorias y Letanía. En la segunda, a los quince misterios, más grandes y monumentales que los anteriores, construidos para ser transportados sobre carrozas.
Según escribió J. Nasarre en 1889 «Con febril actividad se trabajó a fin de que estuviera dispuesta la colección de faroles para el día 12 de octubre de 1889, y en la noche de ese día, presenció Zaragoza y los muchos forasteros que concurren a las renombradas fiestas del Pilar, la grandiosa procesión del Rosario, bajo la nueva forma dispuesta. El efecto producido excedió a toda ponderación». En 1890 se completaría la segunda fase de los trabajos y en la procesión, que se trasladó a la tarde del día 13, se pudo contemplar la obra ya terminada. Fue a partir de este día, en que se lucieron por primera vez la multitud de vidrieras iluminadas, cuando popularmente se la pasó a denominar «Rosario de Cristal».
A partir de ese momento en que la procesión conforma su cuerpo más importante, se realizan diferentes cambios y mejoras, ya que se suceden las donaciones, completando la comitiva con nuevas piezas entre las que se incluyen faroles y carrozas o se realizan restauraciones de las piezas originales. También la tecnología va haciéndose su hueco en la tradición, que en 1957 incorpora la megafonía al recorrido y en 1969 sustituye las velas de los faroles por iluminación eléctrica alimentada por pilas.
Esta procesión se ha celebrado ininterrumpidamente cada año. No obstante, se ha suspendido en ocasiones especiales, como durante los años de la Guerra Civil, en que no salió la procesión por miedo a que pudieran romperse las piezas.
La procesión personifica un rosario, en el que las cuentas han sido sustituidas por faroles de cristal. En ella encontramos quince faroles monumentales transportados con carrozas, que son diferentes para cada uno de los Misterios además de faroles de mano: 15 para los Padrenuestros, 150 para los Avemarías, 15 para los Glorias, 4 para las salutaciones y 63 para la Letanía. Todos ellos fueron diseñados por el arquitecto Ricardo Magdalena.
Los faroles monumentales tienen estructura de hierro, adornados con piezas de hojalata y latón, además de las vidrieras con imágenes que representan los misterios procedentes de la casa Degrand de Burdeos. El color varía dependiendo del tipo de misterio que se esté contemplando. En los Gozosos, referentes al nacimiento e infancia de Jesús, los colores predominantes son el rojo y el verde, en los Dolorosos, correspondientes a escenas de la Pasión, el violeta y el verde. Por último en los Gloriosos, propios de la Resurrección y Ascensión, los dominantes son el blanco y el azul. Además, cada uno de ellos lleva escrito el misterio que representa.
Los faroles de mano son mucho más sencillos y de tamaño reducido. Tienen formas geométricas y están rematados por una corona metálica. Cada uno de ellos lleva escrito en el centro el nombre de la oración que simboliza. Todos fueron construidos en los talleres Quintana de Zaragoza en 1890.
La procesión se completa con otros faroles y esculturas, que si bien no forman parte de lo que sería la oración, son igualmente importantes en el Rosario de Cristal. Éste es el caso del farol de «La gran Cruz del Rosario» que abre la procesión, donado en 1891 por León Quintana, dueño del taller donde se realizaron los faroles que componen el rosario. El diseño es también de Ricardo Magdalena, al igual que en los casos anteriores.
También es una pieza distintiva la carroza con el farol del templo del Pilar. Esta obra de gran tamaño, está compuesta por miles de piezas de cristal que reproducen la Basílica tanto en su exterior como en su interior, que puede verse a través de los cristales de la fachada. Fue construida por el abogado Policarpo Valero y Bernabé. Apareció por primera vez en el Rosario general de 1872, antes incluso de que existiese el Rosario de Cristal. Debido a su fragilidad ha tenido que ser restaurada dos veces, una en 1895 y otra en 1993.
Es también importante el de «La Hispanidad» que recuerda la condición de la Virgen del Pilar como patrona de Hispanoamérica. Fue donada por el Ayuntamiento que encargó la obra a los arquitectos zaragozanos José y Manuel Romero Aguirre Salió por primera vez en la procesión en 1946.
Otros faroles representativos son «El Alcázar de Toledo», «la Salve», «La Marina», «La Sagrada Familia», «Ángelus», «Santuarios Marianos» o «Ascensión de Nuestra Señora».
Obtenido de «http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Rosario_de_cristal&oldid=50511703»
Sant Mateu, Ermita Mare de Deu dels Angels
ca.wikipedia.org/wiki/Ermita_de_la_Mare_de_D%C3%A9u_dels_...
Historia
En la cima de la montaña ya existía en el siglo XV una ermita dedicada a San Antonio Abad y San Pablo ermitaño. En 1584, o en un año próximo, es encontrada una imagen de la Virgen y aumentan las declaraciones de milagros y los devotos. los pocos años, en las postrimerías del siglo XVI se construye la hospedería y se inicia la construcción de la ermita, que se finalizó el año 1622 edificando el corazón y la fachada. Entre 1677 y 1685 se modifica la obra suprimiendo dos capillas para construir el crucero y la cúpula, y se completa la portada. En 1694 se finaliza la ornamentación del interior. En 1728 se construye el campanario con las aportaciones del gremio de labradores. En 1886 se inician las obras de la porche y habitaciones superiores que conecta la hospedería en la iglesia, y no fueron determinadas hasta 1908.
El 12 de diciembre de 1918 se produjo un incendio que destruyó todo el interior, la imagen de la Virgen incluida, y cayó el techo. La población reaccionó con prontitud, y el 27 de septiembre de 1925 una nueva imagen de la Virgen presidía un templo totalmente reconstruido. En la guerra civil volvió a perderse todo el interior, salvándose aunque deteriorada, la nueva imagen, y sólo desde 1951 comienza la reconstrucción, que no concluirá hasta 1974. Es a partir de los años 80 del siglo XX cuando se 'impulsa una última etapa de restauraciones. Desde 1985 hasta ahora son continuas las obras de mejora y reforma del santuario y de su entorno. Actualmente, en la hospedería funciona un restaurante.
Arquitectura
Iglesia de una nave cubierta por bóveda de cañón con crucero y cúpula sobre pechinas, con tres capillas a cada lado entre los contrafuertes comunicadas por arcos, y lunetos. El ábside es rectangular cubierto también por bóveda de cañón. El tejado es de dos vertientes, y sobre el transepto, el tejado, de dos vertientes también se eleva, para cubrir la cúpula. Tiene coro alto, sacristía y camarín, desde donde se venera la imagen de la Virgen. Fachada amplía donde la cornisa sigue la línea del cobertizo de dos vertientes. Portada con las dovelas decoradas con angelitos y la clave con la Virgen, enmarcada por pilastras adosadas que soportan un entablamento, sobre el que descansa una hornacina apetxinada y apilastrada, coronada por un frontón, y por encima, una ventana para dar luz a la nave. Junto a la iglesia se eleva la torre campanario, cuadrada, con una abertura en cada lado en el cuerpo de las campanas, y sobre él, otro cuerpo más delgado, con las mismas aberturas, sostenido por ménsulas, con función de arbotantes, y que podría ser obra de Juan Barceló. [1] A un lado de la plaza de la ermita, un macizo edificio, la hospedería, con salones amplios y dependencias destinadas al Ayuntamiento y el Clero.
Festividad y tradiciones
La romería a la ermita se realiza el segundo sábado después de la Pascua de Resurrección, desde la Iglesia Arciprestal de San Mateo, y en las afueras del pueblo se forman unas filas procesionales siguiendo a la Cruz hasta el santuario. Al llegar se celebra misa mayor y se pasa el resto del día, de fiesta, en sus alrededores. Por la tarde se baila el Ball Pla. Actualmente, la mayor parte de los romeros suben en coche y no se quedan a hacer la paella y comida en la ermita, quedando en el recuerdo las calderas de arroz que la población hacía para obsequiar a los peregrinos. También se organiza una segunda romería el 21 de agosto, en medio de las fiestas patronales en honor a San Mateo, celebrando el Día del sanmatevà ausente. En 2009 se ha celebrado el 425 aniversario del hallazgo de la imagen de la Virgen de los Ángeles, con la bajada al pueblo de la imagen y con las calles adornadas, y toda una semana de actos festivos. Según la tradición, en la ermita de San Antonio Abad vivía Sebastián, un ermitaño portugués, que en sueños o visiones veía aparecer una imagen de la Virgen, que estaba escondida debajo de la mesa del altar, y luego volvía a esconderse. Comunicó las visiones a Juan de Ribera, arzobispo de Valencia, el cual creyó y le entregó una carta para las autoridades civiles de San Mateo. Al volver a la villa y comunicar los hechos a las autoridades, éstas explicaron la situación al obispo de Tortosa, el cual otorgó permiso para sacar la imagen del escondite. A tal fin, el día señalado se reunió una multitud de devotos de toda la comarca, y en solemne procesión subieron a la ermita, sacaron la imagen de donde estaba escondida, y la colocaron presidiendo el altar.
Història
En el cim de la muntanya ja existia en el segle XV una ermita dedicada a Sant Antoni Abat i Sant Pau ermità. En 1584, o en un any proper, és trobada una imatge de la Mare de Déu i augmenten les declaracions de miracles i els devots.
Als pocs anys, en les darreries del segle XVI es construeix l'hostatgeria i s'inicia la construcció de l'ermita, que es va finalitzar l'any 1622 edificant el cor i la façana. Entre 1677 i 1685 es modifica l'obra suprimint dues capelles per construir el creuer i la cúpula, i es completa la portada. En 1694 es finalitza l'ornamentació de l'interior. Al 1728 es construeix el campanar amb les aportacions del gremi de llauradors. En 1886 s'inicien les obres de la porxada i habitacions superiors que connecta l'hostatgeria a l'església, i no foren terminades fins 1908.
El 12 de desembre de 1918 es va produir un incendi que va destruir tot l'interior, la imatge de la Mare de Déu inclosa, i va caure el sostre. La població va reaccionar amb promptitud, i el 27 de setembre de 1925 una nova imatge de la Mare de Déu presidia un temple totalment reconstruït. En la guerra civil va tornar a perdre's tot l'interior, salvant-se encara que deteriorada, la nova imatge, i sols des de 1951 comença la reconstrucció, que no conclourà fins 1974.
És a partir dels anys 80 del segle XX quan s'impulsa una darrera etapa de restauracions. Des de 1985 fins ara són contínues les obres de millora i reforma del santuari i del seu entorn.
Actualment, a l'hostatgeria funciona un restaurant.
Arquitectura
Església d'una nau coberta por volta de canó amb creuer i cúpula sobre petxines, amb tres capelles per banda entre els contraforts comunicades per arcades, i llunetes. L'absis és rectangular cobert també per volta de canó. La teulada és de dos vessants, i sobre el transsepte, la teulada, de dos vessants també, s'eleva, per cobrir la cúpula. Té cor alt, sagristia i cambril, des d’on es venera la imatge de la Mare de Déu.
Façana amplia on la cornisa segueix la línia del cobert de dos vessants. Portada amb les dovelles decorades amb angelets i la clau amb la Mare de Déu, emmarcada per pilastres adossades que suporten un entaulament, sobre el qual descansa una fornícula apetxinada i apilastrada, coronada per un frontó, i per damunt, una finestra per donar llum a la nau.
Junt a l'església s'eleva la torre campanar, quadrada, amb una obertura en cada costat en el cos de les campanes, i sobre ell, un altre cos més prim, amb les mateixes obertures, sostingut per mènsules, amb funció d'arcbotants, i que podria ser obra de Joan Barceló.[1]
A un costat de la plaça de l'ermita, un massís edifici, l'hostatgeria, amb salons amplis i dependències destinades a l'Ajuntament i al Clergat.
Festivitat i tradicions
La romeria a l'ermita es fa el segon dissabte després de la Pasqua de Resurrecció, des de l'Església Arxiprestal de Sant Mateu, i als afores del poble es formen unes files processionals seguint a la Creu fins el santuari. En arribar se celebra missa major i es passa la resta del dia, de festa, als seus voltants. Per la tarda es balla el Ball Pla. Actualment, la major part dels romers pugen en cotxe i no es queden a fer la paella i dinar en l’ermita, i queda en el record les calderes d'arròs que la vila feia per obsequiar als peregrins.
També s’organitza una segona romeria el 21 d’agost, en mig de les festes patronals en honor a Sant Mateu, celebrant el Dia del sanmatevà absent.
En 2009 s’ha celebrat el 425 aniversari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu dels Àngels, amb la baixada al poble de la imatge i amb els carrers guarnits, i tota una setmana d'actes festius.
Segons la tradició, en l'ermita de Sant Antoni Abat vivia Sebastià, un ermità portugués, el qual en somnis o visions veia aparèixer una imatge de la Mare de Déu, que estava amagada sota la taula de l'altar, i després tornava a amagar-se. Comunicà les visions a Joan de Ribera, arquebisbe de València, el qual el cregué i li entregà una carta per a les autoritats civils de Sant Mateu. En tornar a la vila i comunicar els fets a les autoritats, aquestes explicaren la situació al bisbe de Tortosa, el qual atorgà permís per treure la imatge de l'amagatall. A tal fi, el dia assenyalat es va reunir una multitud de devots de tota la comarca, i en solemne processó pujaren a l'ermita, tragueren la imatge d'on estava amagada, i la colocaren presidint l'altar.
NuovoBus Menghi / Mercedes Benz
Patente: PKR 848 (Argentina)
N° de Orden Interno: 239
Lugar de la Fotografía: Facultad de Derecho, Ciudad Autónoma de Buenos Aires, Argentina.
Fecha y Hora de la Fotografía: Domingo 26 de diciembre del 2021.
__________________________________________________
Rafa Fuentealba★Locura_Micrera
MOIS DE MARIE.
Dévotion renforcée.
Marie, mère de tendresse, qui a offert son enfant.
Douceur et silence.
Bienveillance.
Marie qui nous a enseigné la miséricorde, la patience, l'humilité, l'obéissance, la pureté et l'incomparable présence maternelle agissante.
FEMME entre toutes, pour dire l'HARMONIE.
Aimons Marie et n'arrêtons jamais, même un instant, de la regarder à partir des yeux du coeur,, où elle doit habiter , car c'est ELLE qui inspire toute femme, en modèle parfait de féminité et de maternité.
Partageons-là par nos prières, nos images, nos paroles et faisons-la mieux connaître, toujours.
MOIS DE MARIE.
Honneur et dévotion.
COLAMINE-DE-VODABLE.
Petite église campagnarde, au bout de son chemin herbeux et fleuri, pleine de charme, qui fait prier le coeur, comme un humble paysan.
Au milieu de son cimetière solidaire et solitaire, dont le joli gazon est tout piqueté de fleurs de pissenlits. On y découvre avec émotion la tombe d'un prêtre....
Elle contient une statuaire très belle.
Malheureusement fermée, il a fallu se promettre de revenir en été.
Notre-Dame De COLAMINE, splendide statue romane originelle est conservée au trésor de la Cathédrale à Clermont-Ferrand.
Il existe cependant en ces murs une copie.
Ce lieu est adorable de simplicité et de modestie.
Coeur conquis on repart.
---- ----
---- ----
..........................................................................
..................................................................................................
The rites of Holy Week are present in Sicily with complexity of content and symbologies due to numerous influences, very present those due to the Spanish culture, dominating the island between the sixteenth and seventeenth centuries; in the mystery of the death and resurrection of Christ, it is attended by a popular culture, referring to ancient pre-Byzantine rites that originated long before those of Mediterranean Christian culture.
These ancient rituals represent the most significant moments of the Passion of Jesus Christ, described in the Gospels, from his arrest by the Romans to the Resurrection and are part of the Holy Week celebrations, together with the normal religious functions.
The Good Friday procession at Bronte has its roots far beyond the characters received by Spanish domination, realizing itself as one of the most complex and archaic in absolute, a procession impregnated with prayer, penance and symbolism. The protagonists are the city confraternities that give a reconstruction of the Scenes of the Passion, featuring the apostles, the pious women, the Roman soldiers and Christ, and the statues of Our Lady of Sorrows, Christ the Column, Christ Crucified and Dead Christ, decorated with fresh beans, led by the faithful invoking grace in brontese dialect.
The porters of Dead Christ are in silence because Christ is dead, while the bearers of Our Lady of Sorrows intonate the songs of the adoration of the Cross of Christ.
It is a sequence of scenes that live along the winding streets of Bronte, which on Holy Friday become a great stage in which the Passion and Death of Christ is recited.
Since the morning everywhere is silent, it is not sung and does not laugh, the bells do not ring because they were "tied up" on Thursday. In a sign of sadness you can only hear the woody sound of "troccola" and drums.
The three "pious women" (with large black dresses, the face is hidden by long natural hair, grown and cared for by vote) in religious silence; there are clerics and childre veiled and dressed in white; each of them is entrusted with an object that finds precise references to the symbols of passion (a palm, chalice, cross, hammer and nails, sponge, ladder, spear, sheet of shroud, and other objects); there is Saint Michael the Archangel, who is traditionally a seven-eight-year-old child dressed in classic iconography, slowly goes along with an angel-girl who carries the "chalice of the Passion," with a cadence-step marked by the rhythm of a drum to make them a mimic with a movement that recalls that of Sicilian puppets.
The Christ is tied up and dragged by the violence of the Roman soldiers, and the Christ, curved that carries the cross helped by the little Cireneo.
The two figures of Christ are members of two families who pass the vote and devotion from father to son and carry their covered face and bare feet in the sign of penance.
All the statues, except that of the Dead Christ, are adorned with flowers and with the first fruits of the earth, especially beans and peas, as a sign of God's offering of the first fruits of this period, are carried on the shoulder of devotees: the rituals of Easter Jewish Christian period recall a symbolic pre-Christian ritual .
This is a short and long report on the procession of Bronte's Holy Friday of this year, 2017.
I riti della Settimana Santa presentano in Sicilia una complessità di contenuti e di simbologie dovute a numerosi influssi, molto presenti quelli dovuti alla cultura spagnola, dominante nell’isola tra il XVI ed il XVII secolo; nel mistero della morte e della resurrezione di Cristo, si assiste nella cultura popolare, a riferimenti risalenti da antichi riti pre-bizantini che originano da molto prima di quelli della cultura cristiana mediterranea.
Questi antichi riti rappresentano i momenti più significativi della Passione di Gesù Cristo, descritti nei Vangeli, dal suo arresto da parte dei romani alla Resurrezione e fanno parte, insieme alle normali funzioni religiose, delle celebrazioni della Settimana Santa.
La processione del Venerdì Santo a Bronte affonda le sue radici ben oltre i caratteri ricevuti dalla dominazione spagnola, realizzandosi come una delle più complesse ed arcaiche in assoluto, processione impregnata di preghiera, di penitenza e di simbolismo. Protagoniste sono le confraternite cittadine che danno vita ad una ricostruzione delle scene della Passione, con figuranti che fanno rivivere gli apostoli, le pie donne, i soldati romani ed il Cristo, insieme ad essi le statue della Madonna Addolorata, del Cristo alla Colonna, del Cristo Crocifisso e del Cristo Morto, addobbate con le fave fresche, condotte dai fedeli che invocano la grazia in dialetto brontese.
I portatori del Cristo Morto restano in silenzio perché il Cristo è morto, mentre i portatori della Madonna Addolorata intonano i canti dell’adorazione della Croce del Cristo.
E’ una sequenza di scene che prendono vita lungo le tortuose strade di Bronte, le quali durante il Venerdì santo diventano un grande palcoscenico, nelle quali si recita la Passione e la Morte del Cristo.
Già dal mattino dappertutto è silenzio, non si canta e non si ride, le campane non suonano perchè sono state «legate» il giovedì. In segno di tristezza si può ascoltare solo il suono legnoso della “troccola” e dei tamburi.
Sfilano in religioso silenzio le tre "pie donne" (con grandi abiti neri, il volto è nascosto da lunghi capelli naturali, fatti crescere e curati per voto); ci sono i chierichetti e le giovinette velate e vestite di bianco; a ciascuna di esse è affidato un oggetto che trova preciso riferimento ai simboli della passione (una palma, il calice, la croce, il martello e i chiodi, la spugna, la scala, la lancia, il lenzuolo della Sindone, ed altri oggetti); ecco san Michele Arcangelo, tradizionalmente è un bambino di sette-otto anni, vestito secondo la classica iconografia, procede lentamente insieme ad una bimba-angelo che reca il “calice della Passione”, con un cadenzato passo scandito dal ritmo di un tamburo, tale da far loro mimare una sorta di movimento che richiama quello dei pupi Siciliani.
Vengono rappresentati il Cristo legato e trascinato dalla violenza dei soldati romani, ed il Cristo, curvo che porta la croce aiutato dal piccolo cireneo.
Le due figure del Cristo sono membri di due famiglie che si tramandano il voto e la devozione da padre in figlio e portano la faccia coperta ed i piedi nudi, in segno di penitenza.
Tutte le statue, tranne quella del Cristo Morto, sono adornate con fiori e con le primizie della terra (fave e piselli soprattutto, in segno d’offerta a Dio delle primizie di questo pe¬rio¬do sono portate a spalla da centi¬naia di devoti: i rituali della Pasqua giudaico cri¬stia¬na, richiamano una ritualità simbolica precri¬stiana dove la pa-rola pasqua, dall'ebraico pesah = passaggio, è sintesi di rinno¬va¬mento, di transito da una fase di morte della natu-ra (l'inver¬no) ad una fase di vita e di risveglio (la primavera), si ha così la sovrap¬po¬sizione dei rituali reli-giosi con le cele¬brazioni arcaiche legate al risveglio della na¬tura. Si innesca una disarmonia este¬tica sulle vare fra la ricca infiorata ed poveri baccelli di fave, le quali finiscono col possedere uno o più significati sim¬bolici,
come essere portatrici di un omaggio alla divinità con fine propiziatorio che discende da motivazioni antiche, legate alla vita dei pastori che nel Brontese hanno avuto ed ancor hanno larga importanza, dalla pianura proprio nel periodo pasquale, essi ritorna¬va¬no ai pascoli montani dopo aver concluso la transu¬manza e, nella occasione, portavano alle divinità il dono di una primi¬zia costituita proprio dalle faviane. A margine di questa usanza religiosa vi è un'altra ap¬pen¬dice devozionale:a lla fine della processione i por¬ta-tori del¬le vare manifestano l'antichissima credenza ma¬gico religiosa della legge del contatto secondo la quale ciò che è stato vicino al divino diventa elemento di pro¬tezione contro ogni avversità e apportatore di be¬nes¬sere spirituale e materiale, essi allora cercano di impossessarsi dei baccelli che sono stati ap¬pe¬si alle vare.
Queso è un report breve e lungo sulla processione del Venerdi Santo di Bronte di quest’anno, 2017.
Els orígens del Temple Expiatori de la Sagrada Família es remunten al 1866, any en què Josep Maria Bocabella i Verdaguer funda l'Associació Espiritual de Devots de Sant Josep, que a partir de l'any 1874 promou la construcció d'un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família. L'any 1881 i gràcies a diversos donatius, l'Associació compra una parcel·la de terreny de 12800m² entre els carrers de Marina, Provença, Sardenya i Mallorca per construir-hi el temple.
La primera pedra es posa el 19 de març de 1882, festivitat de Sant Josep, en un acte solemne que presideix el bisbe de la ciutat, Josep Urquinaona. A partir d'aleshores se n'inicia la construcció, que comença per la cripta situada a sota de l'absis segons un disseny neogòtic de l'arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano. Aquest, poc temps després i per discrepàncies amb els promotors, abandona la direcció de l'obra i l'encàrrec passa a mans d'Antoni Gaudí.
Després d'assumir el projecte el 1883, Gaudí construeix la cripta, que enllesteix el 1889. Mentre inicia les obres de l'absis (i del claustre), els treballs segueixen a bon ritme gràcies als donatius rebuts. Quan es rep un important donatiu anònim, Gaudí es planteja fer una obra nova i major: desestima l'antic projecte neogòtic i en proposa un de nou més monumental i innovador tant pel que fa a les formes com i a les estructures, com a la construcció. El projecte de Gaudí consisteix en una església de grans dimensions amb planta de creu llatina i torres de gran alçària; concentra una important càrrega simbòlica, tant en forma arquitectònica com escultòrica, amb l'objectiu final de ser una explicació catequètica de les ensenyances dels Evangelis i de l'Església.
El 1892 comença els fonaments per a la façana del Naixement perquè, segons manifesta Gaudí mateix, "Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent, hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d'ossos, la gent s'hauria retret". El 1894 queda enllestida la façana de l'absis i el 1899 el Portal del Roser, un dels accessos al claustre del Naixement.
Paral·lelament a aquests treballs, a l'angle sud-oest del temple, l'any 1909 Gaudí hi construeix les Escoles Provisionals de la Sagrada Família, destinades als fills dels treballadors de la Sagrada Família i als nens del barri que formen part de la seva parròquia.
En morir Gaudí, assumeix la direcció de les obres el seu estret col·laborador Domènec Sugrañes, fins al 1938. Després en són directors Francesc de Paula Quintanai Vidal, Isidre Puigi Boada, Lluís Bonet i Garí, col·laboradors de Gaudí, persones que conegueren el mestre i que fins a l'any 1983 dirigiren l'obra. Posteriorment en foren directors Francesc de Paula Cardoner i Blanch, Jordi Bonet i Armengol i Jordi Faulí i Oller que n'ocupa el càrrec actualment, des del 2012.
El Temple Expiatori de la Sagrada Família és una església de cinc naus amb creuer de tres, que formen una creu llatina. Les seves mides interiors són: nau i absis, 90 metres; creuer, 60 metres; ample de la nau central, 15 metres; laterals 7'5 metres, la nau principal en total 45 metres; amplada del creuer, 30 metres. L'església ha de disposar de 18 torres (12 que simbolitzen els apòstols, 4 els evangelistes i 2 més dedicades a Maria i a Jesús), de diferents altures d'acord amb la jerarquia simbòlica que representen.
A la cripta s'hi accedeix per una escala a la part esquerra de l'absis. Consta de planta circular d'estil neogòtic de 40 x 30 metres, amb volta nervada, amb la clau de volta principal representant l'Anunciació, de l'escultor Joan Flotats i Llucià, i un deambulatori; les set capelles estan dedicades a la Immaculada, el Sagrat Cor de Jesús i a familiars de Jesús, amb la de sant Josep al centre. La talla en fusta de la imatge de Sant Josep és de Maximí Sala Sánchez i va ser policromada pel pintor Guixà.
Enfrontades hi ha cinc capelles més, la central és l'altar major, amb un relleu de la Sagrada Família de l'escultor Josep Llimona; als seus costats hi ha la de la Mare de Déu de Montserrat, la de Crist crucificat de l'escultor Carles Mani i Roig i que conté la sepultura de Josep Maria Bocabella, la de Jesucrist i la de la Nostra Senyora del Carme amb la sepultura d'Antoni Gaudí. La cripta està circumdada per un mosaic romà on estan representats la vinya i el blat, símbols de l'eucaristia, obra del mosaïcista Mario Maragliano.
A causa de l'incendi provocat per la guerra civil espanyola del 1936, l'any 1940 se'n va fer una restauració a càrrec de l'arquitecte Francesc de Paula Quintana.
L'any 1958 s'acaba la capella baptismal de la cripta. Està funcionant normalment com a església parroquial.
Font: Temple Expiatori de la Sagrada Família.
Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.
---- ----
---- ----
..........................................................................
..................................................................................................
The rites of Holy Week are present in Sicily with complexity of content and symbologies due to numerous influences, very present those due to the Spanish culture, dominating the island between the sixteenth and seventeenth centuries; in the mystery of the death and resurrection of Christ, it is attended by a popular culture, referring to ancient pre-Byzantine rites that originated long before those of Mediterranean Christian culture.
These ancient rituals represent the most significant moments of the Passion of Jesus Christ, described in the Gospels, from his arrest by the Romans to the Resurrection and are part of the Holy Week celebrations, together with the normal religious functions.
The Good Friday procession at Bronte has its roots far beyond the characters received by Spanish domination, realizing itself as one of the most complex and archaic in absolute, a procession impregnated with prayer, penance and symbolism. The protagonists are the city confraternities that give a reconstruction of the Scenes of the Passion, featuring the apostles, the pious women, the Roman soldiers and Christ, and the statues of Our Lady of Sorrows, Christ the Column, Christ Crucified and Dead Christ, decorated with fresh beans, led by the faithful invoking grace in brontese dialect.
The porters of Dead Christ are in silence because Christ is dead, while the bearers of Our Lady of Sorrows intonate the songs of the adoration of the Cross of Christ.
It is a sequence of scenes that live along the winding streets of Bronte, which on Holy Friday become a great stage in which the Passion and Death of Christ is recited.
Since the morning everywhere is silent, it is not sung and does not laugh, the bells do not ring because they were "tied up" on Thursday. In a sign of sadness you can only hear the woody sound of "troccola" and drums.
The three "pious women" (with large black dresses, the face is hidden by long natural hair, grown and cared for by vote) in religious silence; there are clerics and childre veiled and dressed in white; each of them is entrusted with an object that finds precise references to the symbols of passion (a palm, chalice, cross, hammer and nails, sponge, ladder, spear, sheet of shroud, and other objects); there is Saint Michael the Archangel, who is traditionally a seven-eight-year-old child dressed in classic iconography, slowly goes along with an angel-girl who carries the "chalice of the Passion," with a cadence-step marked by the rhythm of a drum to make them a mimic with a movement that recalls that of Sicilian puppets.
The Christ is tied up and dragged by the violence of the Roman soldiers, and the Christ, curved that carries the cross helped by the little Cireneo.
The two figures of Christ are members of two families who pass the vote and devotion from father to son and carry their covered face and bare feet in the sign of penance.
All the statues, except that of the Dead Christ, are adorned with flowers and with the first fruits of the earth, especially beans and peas, as a sign of God's offering of the first fruits of this period, are carried on the shoulder of devotees: the rituals of Easter Jewish Christian period recall a symbolic pre-Christian ritual .
This is a short and long report on the procession of Bronte's Holy Friday of this year, 2017.
I riti della Settimana Santa presentano in Sicilia una complessità di contenuti e di simbologie dovute a numerosi influssi, molto presenti quelli dovuti alla cultura spagnola, dominante nell’isola tra il XVI ed il XVII secolo; nel mistero della morte e della resurrezione di Cristo, si assiste nella cultura popolare, a riferimenti risalenti da antichi riti pre-bizantini che originano da molto prima di quelli della cultura cristiana mediterranea.
Questi antichi riti rappresentano i momenti più significativi della Passione di Gesù Cristo, descritti nei Vangeli, dal suo arresto da parte dei romani alla Resurrezione e fanno parte, insieme alle normali funzioni religiose, delle celebrazioni della Settimana Santa.
La processione del Venerdì Santo a Bronte affonda le sue radici ben oltre i caratteri ricevuti dalla dominazione spagnola, realizzandosi come una delle più complesse ed arcaiche in assoluto, processione impregnata di preghiera, di penitenza e di simbolismo. Protagoniste sono le confraternite cittadine che danno vita ad una ricostruzione delle scene della Passione, con figuranti che fanno rivivere gli apostoli, le pie donne, i soldati romani ed il Cristo, insieme ad essi le statue della Madonna Addolorata, del Cristo alla Colonna, del Cristo Crocifisso e del Cristo Morto, addobbate con le fave fresche, condotte dai fedeli che invocano la grazia in dialetto brontese.
I portatori del Cristo Morto restano in silenzio perché il Cristo è morto, mentre i portatori della Madonna Addolorata intonano i canti dell’adorazione della Croce del Cristo.
E’ una sequenza di scene che prendono vita lungo le tortuose strade di Bronte, le quali durante il Venerdì santo diventano un grande palcoscenico, nelle quali si recita la Passione e la Morte del Cristo.
Già dal mattino dappertutto è silenzio, non si canta e non si ride, le campane non suonano perchè sono state «legate» il giovedì. In segno di tristezza si può ascoltare solo il suono legnoso della “troccola” e dei tamburi.
Sfilano in religioso silenzio le tre "pie donne" (con grandi abiti neri, il volto è nascosto da lunghi capelli naturali, fatti crescere e curati per voto); ci sono i chierichetti e le giovinette velate e vestite di bianco; a ciascuna di esse è affidato un oggetto che trova preciso riferimento ai simboli della passione (una palma, il calice, la croce, il martello e i chiodi, la spugna, la scala, la lancia, il lenzuolo della Sindone, ed altri oggetti); ecco san Michele Arcangelo, tradizionalmente è un bambino di sette-otto anni, vestito secondo la classica iconografia, procede lentamente insieme ad una bimba-angelo che reca il “calice della Passione”, con un cadenzato passo scandito dal ritmo di un tamburo, tale da far loro mimare una sorta di movimento che richiama quello dei pupi Siciliani.
Vengono rappresentati il Cristo legato e trascinato dalla violenza dei soldati romani, ed il Cristo, curvo che porta la croce aiutato dal piccolo cireneo.
Le due figure del Cristo sono membri di due famiglie che si tramandano il voto e la devozione da padre in figlio e portano la faccia coperta ed i piedi nudi, in segno di penitenza.
Tutte le statue, tranne quella del Cristo Morto, sono adornate con fiori e con le primizie della terra (fave e piselli soprattutto, in segno d’offerta a Dio delle primizie di questo pe¬rio¬do sono portate a spalla da centi¬naia di devoti: i rituali della Pasqua giudaico cri¬stia¬na, richiamano una ritualità simbolica precri¬stiana dove la pa-rola pasqua, dall'ebraico pesah = passaggio, è sintesi di rinno¬va¬mento, di transito da una fase di morte della natu-ra (l'inver¬no) ad una fase di vita e di risveglio (la primavera), si ha così la sovrap¬po¬sizione dei rituali reli-giosi con le cele¬brazioni arcaiche legate al risveglio della na¬tura. Si innesca una disarmonia este¬tica sulle vare fra la ricca infiorata ed poveri baccelli di fave, le quali finiscono col possedere uno o più significati sim¬bolici,
come essere portatrici di un omaggio alla divinità con fine propiziatorio che discende da motivazioni antiche, legate alla vita dei pastori che nel Brontese hanno avuto ed ancor hanno larga importanza, dalla pianura proprio nel periodo pasquale, essi ritorna¬va¬no ai pascoli montani dopo aver concluso la transu¬manza e, nella occasione, portavano alle divinità il dono di una primi¬zia costituita proprio dalle faviane. A margine di questa usanza religiosa vi è un'altra ap¬pen¬dice devozionale:a lla fine della processione i por¬ta-tori del¬le vare manifestano l'antichissima credenza ma¬gico religiosa della legge del contatto secondo la quale ciò che è stato vicino al divino diventa elemento di pro¬tezione contro ogni avversità e apportatore di be¬nes¬sere spirituale e materiale, essi allora cercano di impossessarsi dei baccelli che sono stati ap¬pe¬si alle vare.
Queso è un report breve e lungo sulla processione del Venerdi Santo di Bronte di quest’anno, 2017.
Els orígens del Temple Expiatori de la Sagrada Família es remunten al 1866, any en què Josep Maria Bocabella i Verdaguer funda l'Associació Espiritual de Devots de Sant Josep, que a partir de l'any 1874 promou la construcció d'un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família. L'any 1881 i gràcies a diversos donatius, l'Associació compra una parcel·la de terreny de 12800m² entre els carrers de Marina, Provença, Sardenya i Mallorca per construir-hi el temple.
La primera pedra es posa el 19 de març de 1882, festivitat de Sant Josep, en un acte solemne que presideix el bisbe de la ciutat, Josep Urquinaona. A partir d'aleshores se n'inicia la construcció, que comença per la cripta situada a sota de l'absis segons un disseny neogòtic de l'arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano. Aquest, poc temps després i per discrepàncies amb els promotors, abandona la direcció de l'obra i l'encàrrec passa a mans d'Antoni Gaudí.
Després d'assumir el projecte el 1883, Gaudí construeix la cripta, que enllesteix el 1889. Mentre inicia les obres de l'absis (i del claustre), els treballs segueixen a bon ritme gràcies als donatius rebuts. Quan es rep un important donatiu anònim, Gaudí es planteja fer una obra nova i major: desestima l'antic projecte neogòtic i en proposa un de nou més monumental i innovador tant pel que fa a les formes com i a les estructures, com a la construcció. El projecte de Gaudí consisteix en una església de grans dimensions amb planta de creu llatina i torres de gran alçària; concentra una important càrrega simbòlica, tant en forma arquitectònica com escultòrica, amb l'objectiu final de ser una explicació catequètica de les ensenyances dels Evangelis i de l'Església.
El 1892 comença els fonaments per a la façana del Naixement perquè, segons manifesta Gaudí mateix, "Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent, hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d'ossos, la gent s'hauria retret". El 1894 queda enllestida la façana de l'absis i el 1899 el Portal del Roser, un dels accessos al claustre del Naixement.
Paral·lelament a aquests treballs, a l'angle sud-oest del temple, l'any 1909 Gaudí hi construeix les Escoles Provisionals de la Sagrada Família, destinades als fills dels treballadors de la Sagrada Família i als nens del barri que formen part de la seva parròquia.
En morir Gaudí, assumeix la direcció de les obres el seu estret col·laborador Domènec Sugrañes, fins al 1938. Després en són directors Francesc de Paula Quintanai Vidal, Isidre Puigi Boada, Lluís Bonet i Garí, col·laboradors de Gaudí, persones que conegueren el mestre i que fins a l'any 1983 dirigiren l'obra. Posteriorment en foren directors Francesc de Paula Cardoner i Blanch, Jordi Bonet i Armengol i Jordi Faulí i Oller que n'ocupa el càrrec actualment, des del 2012.
El Temple Expiatori de la Sagrada Família és una església de cinc naus amb creuer de tres, que formen una creu llatina. Les seves mides interiors són: nau i absis, 90 metres; creuer, 60 metres; ample de la nau central, 15 metres; laterals 7'5 metres, la nau principal en total 45 metres; amplada del creuer, 30 metres. L'església ha de disposar de 18 torres (12 que simbolitzen els apòstols, 4 els evangelistes i 2 més dedicades a Maria i a Jesús), de diferents altures d'acord amb la jerarquia simbòlica que representen.
A la cripta s'hi accedeix per una escala a la part esquerra de l'absis. Consta de planta circular d'estil neogòtic de 40 x 30 metres, amb volta nervada, amb la clau de volta principal representant l'Anunciació, de l'escultor Joan Flotats i Llucià, i un deambulatori; les set capelles estan dedicades a la Immaculada, el Sagrat Cor de Jesús i a familiars de Jesús, amb la de sant Josep al centre. La talla en fusta de la imatge de Sant Josep és de Maximí Sala Sánchez i va ser policromada pel pintor Guixà.
Enfrontades hi ha cinc capelles més, la central és l'altar major, amb un relleu de la Sagrada Família de l'escultor Josep Llimona; als seus costats hi ha la de la Mare de Déu de Montserrat, la de Crist crucificat de l'escultor Carles Mani i Roig i que conté la sepultura de Josep Maria Bocabella, la de Jesucrist i la de la Nostra Senyora del Carme amb la sepultura d'Antoni Gaudí. La cripta està circumdada per un mosaic romà on estan representats la vinya i el blat, símbols de l'eucaristia, obra del mosaïcista Mario Maragliano.
A causa de l'incendi provocat per la guerra civil espanyola del 1936, l'any 1940 se'n va fer una restauració a càrrec de l'arquitecte Francesc de Paula Quintana.
L'any 1958 s'acaba la capella baptismal de la cripta. Està funcionant normalment com a església parroquial.
Font: Temple Expiatori de la Sagrada Família.
years ago I drew a picture for the illustrated vocabulary of Italian language (publisher : Reader’s Digest Italy - Le Monnier, 1997). Being an architect, I drew the illustration of the house. I thought the most loved from young couples had would been this house …
Coloured and black indian ink on Fabriano paper (40 x 60 cm)
www.flickr.com/photos/ciuccio51/2696383352/?addedcomment=...