View allAll Photos Tagged Reparar
As Torres do Oeste son un xacemento arqueolóxico composto polas ruinas consolidadas dunhas torres de orixe romana que serviron de enclave fundamental para a defensa das terras da arquidiocese de Santiago de Compostela dos ataques normandos na Alta e na Baixa Idade Media.
Trátase dun castelo de acceso libre e uso turístico e foi declarado Monumento Nacional.
Sitúase na confluenza do río Ulla e a ría de Arousa, no concello de Catoira, comarca de Caldas.
No lugar que ocupan as torres tense testemuñado acividade humana desde época castrexa, sabémolo polos restos de cerámica e útiles de bronce atopados.
A data da súa construción foi, durante moito tempo, motivo de longas discusións. Xa o autor romano Pomponio Mela menciona na súa obra a existencia na desembocadura do Ulla das;Turris Augusti
Capela románica e unha das torresPero tívose que esperar a que a mediados do século XX escavacións arqueolóxicas demostraron a existencia de restos romanos situados na cimentación das torres
No século X, por mor das numerosos ataques normandos remontando a ría, incluida a morte do bispo Sisnando defendendo a súa diocese fixo que os seus sucesores se esforzaran en reparar e mellorar as defensas da ría.
O 29 de outubro de 1024 o rei Afonso V o Nobre doa a Vistruario bispo de Iria, as torres. Cara ao ano 1040 o bispo Cresconio[2] ordeou importantes traballos de reformas.
Pola Historia Compostelana sabemos que os traballos de melloras e reformas continuaron baixo os mandatos dos sucesores de Cresconio: Diego Páez e Diego Xelmírez.
No século XII defínese a estrutura definitiva do castelo, quedando composta a fortaleza por sete torres que amurallaban un recinto arrodeado de pantanos.
Posúe unha capela do século XII construída por Xelmírez e dedicada ó Apóstolo Santiago. A partir do século XV,a fortaleza comeza a súa decadencia, e finalmente no ano 1525 gran parte das construcións foron destruidas.
Na actualidade consérvanse en pe os alzados de dúas das torres e unha terceira moi arruinada. As torres son de planta cadrada e construidas con;perpiaño mediano; (coñecido como asturiano) e grandes perpiaños nos esquinais e nas xambas.
Cada verán, o primeiro domingo de agosto, os restos do Castellum Honesti reviven unha romaría viquinga que recrea a defensa do castelo frente a un ataque normando.
Tomado da Galipedia.
La Seu Vella de Lleida constitueix l'element més singular del paisatge urbà de la ciutat de Lleida perquè està situada al punt més elevat de la ciutat, el Puig del Castell. La Seu Vella constitueix una obra cabdal de l'arquitectura romànica catalana per la seva cronologia i per les seves característiques tipològiques i constructives. El període de temps emprat per construir-la va ser relativament curt (1203-1278) per això, es tracta d'una obra molt unitària, amb una gran homogeneïtat d'estructures i solucions.
La Seu Vella va ser programada des del principi amb la configuració que avui presenta, llevat d'algunes petites transformacions. És un edifici de tres naus amb el creuer ben remarcat en planta i en alçat i una capçalera amb cinc absis de proporcions decreixents a partir de l'absis major (les dues absidioles del costat sud van ser substituïdes per unes altres de flamígeres entre 1325 i 1328). Les cobertes són de voltes de creueria, sostingudes per pilars cruciformes amb columnes adossades. Com en la seu de Tarragona, l'ús de la tècnica gòtica de cobrir els edificis no va suposar un canvi en la concepció arquitectònica de l'obra, de tradició clarament romànica, que no va ser alterada tampoc pel cimbori gòtic i per les esmentades absidioles.
Un dels elements més remarcables de la Seu Vella és la seva decoració escultòrica. S'hi coneixen dos tallers d'escultura. El primer, originari de la Toscana, aporta un grup de capitells historiats que es troben a les parts més antigues de l'edifici, com ara el creuer, i que demostren una derivació directa de l'obra de Benedetto d'Antelami. Els límits cronològics d'aquest taller s'estableixen entre 1210 i 1215.
Abans del 1215, va fer acte de presència un segon taller tolosà, que es va imposar fins a l'acabament del temple i part del claustre al darrer quart del segle XIII, i que va donar lloc a l'anomenada "escola lleidatana". Hi predominen els valors plans i els valors decoratius i els ornamentals estan per damunt dels figuratius. La intervenció tolosana és especialment notable a les portades, on es combinen diverses influències: l'estructura, que deriva d'algunes portades del segle XII, els frisos, capitells i algunes arquivoltes, d'arrel tolosana, i altres arquivoltes, amb motius geomètrics relacionats amb motius anglo-normands (dels quals es desconeix la manera com arribaren a Lleida).
El claustre està situat cap a ponent, davant la façana de l'església, per raó de la topografia del lloc. De planta rectangular i de grans proporcions, té grans finestrals calats que s'obren al pati central i també a l'altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador sobre la ciutat. L'ala més antiga és la de vora el temple i va ser iniciada per Berenguer de Prenafeta (1278-86). Després, l'obra es va interrompre i no es va reprendre fins al 1334, amb solucions ja netament gòtiques. En destaca el portal dels Apòstols, començat per Guillem Solivella (1391-94), continuat per Rotllí Gautier (1432-41) i seguit per Jordi Safont (esclau llibert de Marc Safont), que va esculpir les estàtues dels apòstols (destruïdes el 1936) i la imatge de la Mare de Déu del Blau (conservat a la sagristia de la seu Nova), feta en col·laboració amb el seu deixeble Bertran de la Borda.
El campanar de torre, de planta octogonal, va ser bastit a l'angle Sud-oest del claustre per Jaume Cascalls a partir del 1364, però no fou acabat fins al 1416 pel mestre Carlí.
L'any 1997 es va endegar una de les fases de restauració i revalorització a la zona de la Porta dels Fillols, a la Capella de Jesús i la de Sant Joan. Durant la intervenció arqueològica s'hi va documentar una necròpolis medieval amb dues fases d'ús: la primera, correspon a enterraments antropomorfs en cista de la segona meitat del segle XII; la segona, amb enterraments en fossa, s'inicia després de la construcció de la catedral i continua en ús fins època moderna.
El 2013 es duen a terme unes obres de restauració i conservació del monument que constaven en: consolidar i restaurar els paraments exteriors del campanar, reparar el sostre de dues de les capelles del claustre i reconstruir l'escala de caragol que va des de la porta dels apòstols fins a la coberta de les capelles i el claustre pel lateral dret. Alhora, es fa un seguiment arqueològic a la quarta planta del campanar per controlar-ne l'excavació d'unes rases que hauran d'acollir la recuperació de la sortida de desguassos de la terrassa així com la instal·lació d'un nou sistema d'il·luminació. Aquests treballs van permetre localitzar l'andana perimetral del moment de construcció de la 3a planta.
Yacimiento arqueológico Castillo y Priorato de Sant Genís de Rocafort
Restos de la muralla del priorato, que rodea un recinto pseudocircular de cerca de 2500 m2, del que se identifica una torre circular en el ángulo sudeste del recinto, y de la iglesia de 105 m2. En 2010, con motivo de la redacción del Plan director del Conjunto monumental de San Genís de Rocafort, se realizó una limpieza del conjunto y alguna pequeña intervención en los estratos superficiales para conocer el coronamiento de algunas estructuras. Estos trabajos fueron dirigidos por la arqueóloga Ainhoa Pancorbo Picó.
En 1713, durante la Guerra de Sucesión, parece que se hizo volar el recinto fortificado de Sant Genís, respetando sólo la iglesia. De 1778 data la última visita pastoral a Sant Genís que entonces era sufragánea de la parroquia de Santa María de Martorell. En 1928 la cabecera fue volada para aprovechar la piedra para la construcción de una casa en Martorell. Finalmente, en 1967 la propiedad del monumento fue cedida por Pau Sendrós al Ayuntamiento de Martorell.
La iglesia románica de San Genís de Rocafort fue la sede de un priorato benedictino fundado en 1042 por los señores de Castellví de Rosanes, Guillermo II Bonfill y su esposa Sicarda. A pesar del vacío documental referente tanto al priorato como a los Castellví a lo largo de la segunda mitad del siglo XI, se conocen un par de donaciones al monasterio, la primera de 1084 y la segunda de 1092. Guillermo Ramón I, heredero y sobrino del fundador, en 1110 hace testamento en Sant Genís antes de marchar hacia Tierra Santa y le lega 100 mancusos y otros 100 para obras en la iglesia y, además, el alodio de Voltrera. Guillermo Ramón I murió en 1126, y el legado no se hizo efectivo hasta entonces. El 30 de abril del año 1123 Udalard de Rosanes, feudatario de los Castellví, juraba testamento en el altar de San Juan de la iglesia de Sant Genís, frente a tres monjes, dos de los cuales, probablemente, del mismo cenobio benedictino . La siguiente noticia data de 1157 y hace referencia al castillo y a la iglesia de Sant Genís con motivo de una queja que el señor de Castellví, Guillem Ramon II, elevó contra su feudatario, Berenguer de Castellví. Le acusaba de haber conquistado el monasterio, donde nada tenía porque era una dominicatura del señor; de haber infringido la Tregua de Dios, sacando un monje y llevándolo, desnudo y cautivo, a la roca, donde le tomó todo lo que tenía, y lo azotó y vilipendió. El testamento de Guillermo Ramón III de Castellvi, de 1176, redactado dos años antes de su muerte, permite confirmar el uso del templo como panteón familiar, dejándole tierras y masías. Aunque no se tiene constancia es posible que también sus hijos, Guillem Arbert (muerte en 1205) y Guilleuma, que le sucedió (1205-1226), se hicieran enterrar allí. Con Guilleuma, además de extinguirse el linaje familiar, debieron acabar también los entierros en el panteón familiar. El primer descendiente suyo y de Guillem Ramon de Moncada, fallecido en la conquista de Mallorca, fue enterrado en Santes Creus. Sus sucesores, los Foix, nunca mostraron especial interés en la posesión de Sant Genís. No sabemos cómo ni cuándo el priorato fue anexado a San Miguel de Cruïlles, pero se tiene constancia desde 1288, cuando Ferrer, prior de Cruïlles, dona a Ramón de la canónica el priorato de San Genís de Rocafort. En 1311 pasa a manos de Bernat de Bruguera, de nuevo por orden del prior de Cruïlles. En 1317 el prior quiso deshacerse de la tutela de Cruïlles, pero no lo consiguió. Diecinueve años más tarde, el siguiente prior fue asesinado. Según varios autores, se iniciaba el período de decadencia del priorato. El monasterio resultó muy afectado por el terremoto de 1448, que causó la caída de la bóveda de la iglesia, y también de la de Santa Margarita, y de la casa de los monjes que se encontraba junto al mediodía. De esos daños no se rehizo. El priorato fue secularizado en 1534, cuando el mercader barcelonés Joan Bolet y el prior Comajuncosa se repartieron su responsabilidad económica y los servicios religiosos, convenio que fue autorizado por el papa Clemente VII. Joan Bolet hizo restaurar ambas iglesias, reparar la casa rectoral y arreglar el camino que subía hacia Sant Genís. En una visita del año 1535 el prior de Cruïlles, Jaume Mai, dice que la iglesia de Sant Genís no tiene puertas, que las paredes son de piedra y la bóveda está derrumbada en toda la nave.
Observaciones:
La ficha se ha cumplimentado con los datos de la ficha B01 BCIN-01.BARP del Catálogo de Bienes Arquitectónicos, Históricos y Ambientales de Martorell, redactado por el Servicio del Patrimonio Arquitectónico Local de la Diputación de Barcelona.
Traducido de
patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-arqueologic-c...
Jaciment arqueològic Castell i Priorat de Sant Genís de Rocafort
Restes de la muralla del priorat, que envolta un recinte pseudocircular de prop de 2500 m2, del qual s'identifica una torre circular a l'angle sud-est del recinte, i de l'església de 105 m2. L'any 2010, amb motiu de la redacció del Pla director del Conjunt monumental de Sant Genís de Rocafort, es va realitzar una neteja del conjunt i alguna petita intervenció en els estrats superficial per conèixer el coronament d'algunes estructures. Aquests treballs van ser dirigits per l'arqueòloga Ainhoa Pancorbo Picó.
L'any 1713, durant la Guerra de Successió, sembla que es va fer volar el recinte fortificat de Sant Genís, respectant només l'església. De 1778 data la darrera visita pastoral a Sant Genís que aleshores era sufragània de la parroquia de Santa Maria de Martorell. L'any 1928 la capçalera va ser volada per tal d'aprofitar la pedra per a la construcció d'una casa en Martorell. Finalment, l'any 1967 la propietat del monument fou cedida per Pau Sendrós a l'Ajuntament de Martorell.)
L'església romànica de Sant Genís de Rocafort va ser la seu d'un priorat benedictí fundat l'any 1042 pels senyors de Castellví de Rosanes, Guillem II Bonfill i la seva esposa Sicarda. Tot i el buit documental referent tant al priorat com als Castellví en el decurs de la segona meitat del segle XI, es coneixen un parell de donacions al monestir, la primera del 1084 i la segona del 1092. Guillem Ramon I, hereu i nebot del fundador, l'any 1110 fa testament a Sant Genís abans de marxar cap a Terra Santa i li llega 100 mancusos i 100 més per a obres a l'església i, a més, l'alou de Voltrera. Guillem Ramon I va morir l'any 1126, i el llegat no és va fer efectiu fins llavors. El 30 d'abril de l'any 1123 Udalard de Rosanes, feudatari dels Castellví, jurava testament a l'altar de Sant Joan de l'església de Sant Genís, davant de tres monjos, dos dels quals, probablement, del mateix cenobi benedictí. La següent notícia data de 1157 i fa referència al castell i a l'església de Sant Genís amb motiu d'una queixa que el senyor de Castellví, Guillem Ramon II, va elevar contra el seu feudatari, Berenguer de Castellví. L'acusava d'haver conquerit el monestir, on res no hi tenia perquè era una dominicatura del senyor; d'haver infringit la Treva de Déu, traient-ne un monjo i duent-lo, nu i captiu, a la roca, on li prengué tot el que tenia, i el fuetejà i vilipendià. El testament de Guillem Ramon III de Castellvi, de 1176, redactat dos anys abans de la seva mort, permet confirmar l'ús del temple com a panteó familiar, deixant-li terres i masos. Tot i que no se'n té constància és possible que també els seus fills, Guillem Arbert (mort el 1205) i Guilleuma, que el va succeir (1205-1226), s'hi fessin enterrar. Amb Guilleuma, a més d'extingir-se el llinatge familiar, es deurien acabar també els enterraments al panteó familiar. El primer descendent seu i de Guillem Ramon de Montcada, mort en la conquesta de Mallorca, va ser enterrat a Santes Creus. Els seus successors, els Foix, no van mostrar mai especial interès en la possessió de Sant Genís. No sabem com ni quan el priorat va ser annexat a Sant Miquel de Cruïlles, però se'n té constància des de 1288, quan Ferrer, prior de Cruïlles, dóna a Ramon de la canònica el priorat de Sant Genís de Rocafort. L'any 1311 passa a mans de Bernat de Bruguera, de nou per ordre del prior de Cruïlles. L'any 1317 el prior va voler desfer-se de la tutela de Cruïlles, però no ho va aconseguir. Dinou anys més tard, el següent prior va ser assassinat. Segons diversos autors, s'iniciava el període de decadència del priorat. El monestir va resultar molt afectat pel terratrèmol de 1448, que va causar la caiguda de la volta de l'església, i també de la de Santa Margarida, i de la casa dels monjos que es trobava al costat de migdia. D'aquests danys no se'n va refer. El priorat va ser secularitzat l'any 1534, quan el mercader barceloní Joan Bolet i el prior Comajuncosa se'n van repartir la responsabilitat econòmica i els serveis religiosos, conveni que va ser autoritzat pel papa Climent VII. Joan Bolet va fer restaurar totes dues esglésies, reparar la casa rectoral i arreglar el camí que pujava cap a Sant Genís. En una visita de l'any 1535 el prior de Cruïlles, Jaume Mai, diu que l'església de Sant Genís no té portes, que les parets són de pedra i la volta és ensorrada en tota la nau.
Observacions:
La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa B 01 BCIN-01.BARP del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.
patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-arqueologic-c...
In Brazil we celebrate Indian`s Day on April 19 . Maybe it's a way to try to repair the great evil done to the natives. / No Brasil celebramos o Dia do Índio em 19 de Abril. Talvez seja uma maneira de tentar reparar o grade mal feito aos nativos.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
La espectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 esta en "quasi" perfecte estat. Just un petit detall, però, feia dificil fer-la servir. El passador que conecta el moviment del mirall reflex (i pertant del disparador) amb l'obturador estava desenganxat, i no permetia fer servir la càmera de manera normal. Tot i que es podia disparar, calia primer pujar el mirall amb el disparador, i després, ja a cegues, moure aquesta palanca fins que la cortina del obturador saltava. Amb això la composició i l'enfoc eren una cosa de cert atzar.
Calia reparar aquesta peça; primer pensava que enroscant-la n'hi hauria prou, però quedava aviat clar que l'original estava reblonada o soldada, i que caldria una conexió prou ferma per aguantar els cops del disparador. No és una càmera petita!
Seguint consells dels forums especialitzats, em vaig comprar material per soldar amb plata, tot i la manca d'experiencia al respecte. Després d'uns inicis frustrants, i certs intents fallits, ara la soldadura sembla aguantar.
En remontar el mecanisme del obturador, em vaig passar en deixar la cortina un pel massa amunt (1 cm o menys) de la seva posició ideal, i ara la posició més alta del disparado no es pot carregar. Però de moment puc fer fotos perfectament amb la resta de velocitats. Quan ho vegi be, re-calibraré l'obturador.
=============================================
The spectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 is a gorgeous camera in "almost" perfect condition. Just a small detail, however, made it difficult to use. The pin that connects the movement of the reflex mirror (and therefore the release lever) to the shutter curtain was detached, and did not allow the camera to be used normally. Although it was possible to shoot, you had to first raise the mirror with the release lever, and then, already blind, move this conecting pin until the shutter curtain released itself. With that, composition and focus were a matter of chance.
This piece had to be repaired; at first he thought that screwing it would suffice, or maybe contact cement, but it soon became clear that the original was riveted or welded, and that a connection firm enough would be needed to withstand the blows of the trigger. Not a small camera!
Following advice from specialized forums, I bought silver soldering material and a butane torch, despite my lack of experience in this regard. After some frustrating starts, and some failed attempts, now the solder seems to hold up.
While assembling back the shutter mechanism, I happened to leave the curtain too far up (1 cm or less) from its ideal position, and now the highest opening of the shutter cannot be loaded, not the fastest speeds used. But for now I can take pictures perfectly with the rest of the speeds. When I see it right, I will re-calibrate the shutter.
www.youtube.com/watch?v=0vsYgcBBjms&t=422s
Not the same but similar:
Despés de que el 310 acabara de realizar todas las maniobras, hice esta foto panorámica de Alcázar-Mercancías. Podéis ver la cantidad de vagones de mercancías (700) que llevan ahí de hace años dejados sin reparar ni nada. Y los que el tractor estaba maniobrando puede que nunca vuelvan a ser usados. A parte de todo esto, también había una Prima 333.368 y una Traxx 253.033 esperando algún servicio.
PANORÀMICA DE ALCÀZAR-CLASSIFICACIÓ
Després que el 310 hagués acabat de realitzar totes les maniobres, vaig fer aquesta foto panorámica d'Alcàzar-Mercaderies. Podeu veure la quantitat de vagons de càrrega que hi han allà abandonats i per reparar (700) que porten allà anys i anys. I pot ser que aquests vagons que el tractor va estar maniobrant, no tornin a sortir més d'allà. A part de tot això, també hi havia una Prima 333.368 i una Traxx 253.033.
[Agnes] - Oi gigantes! Eu só vim dar bom dia pra todo mundo!!! \o/
[Uni] - Coisa feia Agnes! Todo mundo vai reparar que isso é só pra exibir a roupa nova...
www.facebook.com/catedraleseiglesias
www.facebook.com/catedraleseiglesias
© Album 2872
By Cathedrals and Churches
Cathedrals and Churches By
Diocese of Orizaba
Oscar Castillo Gonzalez Parish Administrator
Birth 6 December 1968.
Ord. Sac. January 6, 2006. St. John the Baptist Parish
Ignacio Zaragoza No. 4
Central Zone
Acultzingo, Veracruz
Tel (01 272) 74 2 20 05
The Diocese of Orizaba is worried and busy in getting resources to repair the roof of the church Acultzingo, which has severe structural damage and even at risk of collapse, said the bishop, Marcelino Hernandez.
They are aware that the roof will require rehabilitating important resource, so the next step is to build a new temple annex, for security of the 2,000 faithful attending Sunday mass.
"The temple I see most urgently is to Acultzingo both the dome and the roof was concrete that is affecting the walls and I have yet for the safety of people, there the people have suggested making a new temple so dangerous "he said.
When the bishop comes to town to make celebrations, usually outside calls are made to avoid risk to the 1,000 to 2,000 attendees.
© Álbum 2872
By Catedrales e Iglesias
By Cathedrals and Churches
Diócesis de Orizaba
González Castillo Oscar Administrador Parroquial
Nac. 6 dic 1968.
Ord. Sac. 6 de enero del 2006. Parroquia de San Juan Bautista
Ignacio Zaragoza Num. 4
Zona Centro
Acultzingo, Veracruz
Tel. (01 272) 74 2 20 05
La Diócesis de Orizaba está preocupada y ocupada en conseguir recursos para reparar el techo de la iglesia de Acultzingo, que presenta severos daños en su estructura e incluso con riesgo de desplomarse, reveló el obispo, Marcelino Hernández.
Están conscientes que rehabilitar el techo requerirá recurso importante, por lo que el paso inmediato es construir un nuevo templo anexo, por seguridad de los 2,000 fieles que acuden a la misa dominical.
“El templo que veo con más urgencia es el de Acultzingo, tanto la cúpula como el techo que se puso de concreto está afectando las paredes y tengo pendiente por la seguridad de la gente, ahí el pueblo ha sugerido hacer un templo nuevo por lo peligroso”, explicó.
Cuando el Obispo acude al municipio a realizar celebraciones, generalmente pide se hagan afuera para evitar el riesgo para los 1,000 ó 2,000 asistentes.
ELS BANYS MEDIEVALS
L'ús dels banys comunitaris o públics es remunta a la cultura romana, on el sudatorium, element semblant a les saunes, era una part de les estacions balneàries i termals, integrades en el gimnàs, la palestra, i també de determinats habitatges particulars. A finals del segle V aC, aquests espais termals van proliferar arreu i esdevingueren instal·lacions independents i més complexes. Oferien banys de vapor, laconium, i també piscines o basses amb aigua calenta caldarium, temperada, tepidarium o freda, trigidarium. A la Grècia antiga i a Roma, anar a aquestes instal·lacions esdevenia un ritual de cura corporal que afegia la pràctica d'exercici, massatges i banys a diverses temperatures. També s'hi feien tractaments per netejar la pell, a més de l'aplicació de cremes i olis.
Durant l'Edat Mitjana, l'església cristiana considerava "la neteja espiritual un fet més important que la neteja corporal" i les termes romanes "un lloc de perversió". I és que, malgrat que les ciutats medievals tenien banys públics, l'església sempre els va considerar llocs de mala reputació. Els musulmans, en canvi, eren molt afeccionats als banys i difongueren el seu costum i els tipus de les seves cases de banys entre els cristians. Els jueus disposaven de l'anomenada Mikwé, un bany ritual utilitzat per la purificació, practicat dins un contenidor d'aigua o banyera on una persona pugui submergir-se completament. La Mikwé no podia estar plena amb aigua estancada, si no que havia de ser aigua corrent. Utilitzat tant per homes com per dones, avui dia només les dones conserven l'obligació de utilitzar la Mikwé en forma ritual set dies després de cada cicle menstrual. Alguns homes acostumaven a fer servir el Mikwé només a la vigília de Yom Kipur o dia del Perdó.
Els Banys Àrabs de Girona
1. La construcció i primeres referències
Els anomenats Banys Àrabs varen ser construïts per ordre d'Alfons el Cast, prop de Sobreportes, en terrenys reials situats al costat de l'alou de Santa Maria del burg de Sant Feliu, havent d'adquirir i enderrocar prèviament les cases i trilles que hi havia en aquell indret, documentades a finals del segle XI. Això va modificar considerablement l'aspecte d'un sector força urbanitzat; aquesta construcció nova va suposar la desaparició d'un carrer que anava nord-sud paral·lel i a l'est de l'actual Pujada del rei Martí, el vell camí de França.
La decisió de construir aquesta instal·lació altament especialitzada devia ser conseqüència de la conquesta catalana de les ciutats andalusines de Tortosa, el 1148, i Lleida (Larida) el 1149, on es va poder observar l'existència de construccions d'esbarjo com aquella. Per la seva utilitat i les possibilitat econòmiques que se'n deduïren, es va copiar el model i se'n edificaren a ciutats de la Catalunya Vella, impulsades pel rei Alfons; a Barcelona ja se n'havien construït uns l'any 1173.
Els banys gironins s'edificaren vora del nucli de la ciutat i al costat mateix de la via principal d'entrada a Girona, indret adient i funcional: els viatgers podien refer-s'hi del camí i després d'uns descans reparador, entrar a la ciutat per dedicar-se als seus negocis. Per als gironins, els banys possibilitaven gaudir d'uns luxes desapareguts feia segles.
L'Aljama dels jueus els llogava uns dies determinats per utilitzar-los de mikwé, el bany ritual. Fins ben entrat el segle XIV els jueus gironins no disposaren de banys propis, situat a l'actual carrer Ballesteries, on s'accedia des de la Sinagoga que aleshores estava situada entre la muralla de la ciutat i l'actual carrer de la Força.
2. La reconstrucció després del setge de 1285 i els Taialà
Durant el setge de 1285 aixecat per Felip l'Ardit de França, es provocaren destruccions en aquest edifici, segurament en part enderrocat pels mateixos defensors, pel risc que representava una edificació massa propera a les muralles del sector de la Catedral.
Les dades corresponents a aquest període són extretes de "El sector nord de la ciutat de Girona. De l'inici al segle XIV", treball referenciat a la bibliografia. La reconstrucció dels Banys va ser obra de Ramon de Taialà ("Toyolano") qui l'any 1294 va rebre llicència del rei Jaume II per reparar i reedificar una "illa balnea Gerunde que fuerunt destructa tempore adventus Gallicorum". El rei es comprometia a pagar la quantitat que Ramon hagués dedicat a la reparació quan volgués recuperar el domini útil dels Banys; en aquest cas l'establert Taialà estaria obligat a retornar-los-hi. Aquest tipus d'operació amb dret de retracta del venedor rebia el nom de carta de Gràcia: el rei cedia el domini útil però se'n reservava el domini eminent (o directe) i Ramon de Taialà li havia de pagar un cens anual de mig morabatí (nousous).
Dos anys després, el 1296, el batlle reial de Girona va atorgar a Ramon de Taialà un instrument conforme verificava que aquest havia invertit la quantitat de mil nou-cents un sous i mig en la reparació dels Banys, quantitat que el rei hauria de pagar si volia tornar a recuperar l'establiment. Les condicions tan favorables de l'establiment reial s'expliquen perquè Taialà gaudia del favor del rei a causa dels serveis prestats a la Corona. N'és una altra prova el fet que Taialà també va rebre del rei, l'any 1298, l'establiment perpetu de la notaria i l'escrivania reial de Girona i tota la seva vegueria.
Des del punt de vista urbanístic resulta molt aclaridor el document que l'hereu de Ramon de Taialà, Ramon Simón de Taialà va rebre del rei Jaume II l'any 1322, on es confirmava l'establiment dels Banys, que havia rebut del seu oncle, a canvi de la condonació del pagament de les despeses fetes pels Taialà, quan el rei volgués recuperar-los. El document esmentava les afrontacions dels Banys, que tenien un carrer a orient, cases de Carbonell i Ramon de Far a sud, cases de Berenguer de Roca, Guillem Sunyer (el forn) i el metge Guerau (de Sant Dionís) a occident, i l'hort del dit Guerau i unes cases de propietari illegible a nord. El rei també concedia a Ramon Simón que pogués fer, si volia, altres banys en qualsevol altre lloc de la ciutat o els seus suburbis (que no es varen fer), però aleshores el rei recuperaria els Banys de Sant Feliu i podria tornar a establir-los a qui volgués.
De fet, Ramon Simon havia rebut els Banys molt abans, atès que l'any 1307 ja havia rebut per primer cop la confirmació reial de l'establiment dels Banys. En realitat aquestes van ser només dues de les moltes vegades que els Taialà hagueren de reconèixer el domini reial sobre els Banys, concretament ho va haver de fer vuit vegades Bernat de Taialà a instància dels Reis Alfons i Pere entre 1329 i 1351.
No obstant aquesta propietat útil dels Taialà sobre els Banys, una notícia donada per un document de 1342, esmentava que el rei Pere va alienar el domini i els censos que rebia dels Banys de Girona a favor del seu "físic" o metge Arnau de Riera, potser per una donació temporal que el rei va recuperar després de la mort de Riera l'any 1348.
Un document de l'any 1316 ofereix una informació detallada per comprendre la distribució i les dimensions de les cases de l'illa dels Banys. Es tracta d'unes cases que Guillem Sunyer tenia al nord del seu forn i dels Banys veïns. Un conjunt de propietaris, als quals s'hi poden afegir altres d'afrontats, reconeixen els censos que havien de pagar al nou propietari eminent, Bernat de Lladrera. Les nou cases esmentades pertanyien, de ponent a llevant, a Ponç de Vilanova, Bernat de Batlle, Pere Burgés, Pere de Camós, Francesc Orriols, Pere Arnau, Guillem Martí, Arnau de Llémena i el mateix Guillem Sunyer.
Les cases afrontaven a nord, excepte la primera, amb un carrer (l'actual carrer Sampsó) i a sud amb la casa dels Banys i el jardí de Guillem Sunyer annex al forn. Es tractava d'un espai d'uns 50 metres d'est a oest i 20 metre s de nord a sud, uns 1000 m2, a cada casa li correspondrien uns 100 m2 (amb patis o jardins afegits); vuit d'aquestes cases s'alineaven al llarg de tota la galta nord cap al carrer, que comprenia uns 50 metres, això donava uns 5 o 6 metres de façana a cadascuna i 15 o 20 de fondària. Per tant els solars presentaven una forma allargassada típica dels establiments medievals. Totes aquestes dades han estat molt ben estudiades i documentades a "La ciutat de Girona a la 1ª meitat del segle XIV", referenciat a la bibliografia.
3. La fí dels Banys.
La instal·lació va seguir en ús fins les darreries del segle XIV, moment en el que va ser clausurat i passat a mans privades. El 1617 s'hi va instal·lar un convent de monges caputxines, comunitat religiosa que va convertir el lloc en dependències seves: forn de pa, el rebost, la cuina i la bugaderia. Així va seguir fins el 1929, any en el que va passar a titularitat pública, i va ser rehabilitat i excavat per Riuró. L'aspecte actual de l'edifici és el fruit de la intervenció duta a terme en el període 1929-1931, dirigida pels arquitectes Rafael Masó i Jaume Blanc.
(Pedres de Girona)
Llum BCN es un festival europeo de referencia en el ámbito de las artes lumínicas y un acontecimiento cultural muy apreciado por la ciudadanía de Barcelona. Organizado por el Ayuntamiento de Barcelona, en Llum BCN convergen las intervenciones de creadores y creadoras de todos los ámbitos de las artes visuales: del arte contemporáneo al diseño o la arquitectura, y de la tecnología al diseño de iluminación.
"Jacob’s Wall"
UPF - Pl. Gutenberg - C. Roc Boronat, 138
Parker Heyl
#jacobs_wall
Jacob’s Wall es una obra de arte cinético que utiliza dispositivos mecánicos y aparatos electrónicos analógicos. El autor conserva desde el 2018 esta pieza que ha ido acumulando roces y marcas, muestras de pequeños, pero inequívocos signos de desperfectos: un testigo de su vida, sus momentos de fracaso y los métodos de reparación del artista. En contraposición, los medios digitales carecen de estos signos tangibles de singularidad, residen en un espacio alternativo de previsibilidad y cuantificación. La obra de Heyl critica la naturaleza reductora de la computación binaria y cuestiona la noción de superioridad de lo digital sobre lo analógico.
Heyl defiende la importancia de “fabricar a mano” y “reparar a mano”, y sostiene que los componentes digitales, a diferencia de los analógicos, presentan problemas de reparabilidad. La dificultad de reparar manualmente los dispositivos digitales hace que acaben en el vertedero. ¿Podemos imaginar un futuro en el que los objetos cotidianos nos duren toda la vida y en el que su conservación y reparación sea un oficio que se ejerza en todas partes? Jacob’s Wall defiende el decisivo papel de las habilidades manuales en un futuro sostenible, potenciando la longevidad de los objetos cotidianos.
Parker Heyl
Parker Heyl es diseñador, diseñador de robots, artista y profesor en la Bartlett School of Architecture de Londres. Sus obras combinan lo digital y lo analógico, adoptan el carácter de los objetos físicos y tratan de liberar los datos digitales de la pantalla. Antes de incorporarse al Interactive Architecture Lab como tutor e investigador, Heyl trabajó como diseñador de robots en el iLab de Harvard desarrollando tecnologías de robótica blanda. Se formó como carpintero y actualmente ejerce como artista cinético, diseñando instalaciones para galerías como CentroCentro en Madrid, M.A.D. Gallery en Ginebra, No.9 Cork St de Frieze, y la Bienal de Arquitectura de Venecia. Ha diseñado y construido escenografías cinéticas para acompañar actuaciones musicales en directo, como las de Crumb, Melissa Weikart, Floating Points y Daphni, en lugares como FOLD London, Brooklyn Steel, Total Refreshment Centre y el festival Coachella.
Jacob’s Wall is a work of kinetic art that uses mechanical devices and analog electronics. Since 2018, the author has kept this piece that has been accumulating scratches and marks, signs of small but unmistakable signs of damage: a witness to his life, his moments of failure and the artist's methods of repair. In contrast, digital media lack these tangible signs of singularity, residing in an alternative space of predictability and quantification. Heyl's work critiques the reductive nature of binary computing and questions the notion of digital superiority over analogue.
Heyl defends the importance of “manufacture by hand” and “repair by hand”, and maintains that digital components, unlike analog ones, present repairability problems. The difficulty of manually repairing digital devices means that they end up in landfills. Can we imagine a future in which everyday objects last a lifetime and in which their conservation and repair is a profession carried out everywhere? Jacob’s Wall defends the decisive role of manual skills in a sustainable future, enhancing the longevity of everyday objects.
Parker Heyl
Parker Heyl is a designer, robot designer, artist and professor at the Bartlett School of Architecture in London. His works combine digital and analog, adopt the character of physical objects and try to free digital data from the screen. Before joining the Interactive Architecture Lab as a tutor and researcher, Heyl worked as a robot designer at the Harvard iLab developing soft robotics technologies. He trained as a carpenter and currently works as a kinetic artist, designing installations for galleries such as CentroCentro in Madrid, M.A.D. Gallery in Geneva, No.9 Cork St de Frieze, and the Venice Architecture Biennale. He has designed and built kinetic sets to accompany live musical performances, such as those by Crumb, Melissa Weikart, Floating Points and Daphni, at venues such as FOLD London, Brooklyn Steel, Total Refreshment Center and the Coachella festival.
www.facebook.com/catedraleseiglesias
www.facebook.com/catedraleseiglesias
© Album 2872
By Cathedrals and Churches
Cathedrals and Churches By
Diocese of Orizaba
Oscar Castillo Gonzalez Parish Administrator
Birth 6 December 1968.
Ord. Sac. January 6, 2006. St. John the Baptist Parish
Ignacio Zaragoza No. 4
Central Zone
Acultzingo, Veracruz
Tel (01 272) 74 2 20 05
The Diocese of Orizaba is worried and busy in getting resources to repair the roof of the church Acultzingo, which has severe structural damage and even at risk of collapse, said the bishop, Marcelino Hernandez.
They are aware that the roof will require rehabilitating important resource, so the next step is to build a new temple annex, for security of the 2,000 faithful attending Sunday mass.
"The temple I see most urgently is to Acultzingo both the dome and the roof was concrete that is affecting the walls and I have yet for the safety of people, there the people have suggested making a new temple so dangerous "he said.
When the bishop comes to town to make celebrations, usually outside calls are made to avoid risk to the 1,000 to 2,000 attendees.
© Álbum 2872
By Catedrales e Iglesias
By Cathedrals and Churches
Diócesis de Orizaba
González Castillo Oscar Administrador Parroquial
Nac. 6 dic 1968.
Ord. Sac. 6 de enero del 2006. Parroquia de San Juan Bautista
Ignacio Zaragoza Num. 4
Zona Centro
Acultzingo, Veracruz
Tel. (01 272) 74 2 20 05
La Diócesis de Orizaba está preocupada y ocupada en conseguir recursos para reparar el techo de la iglesia de Acultzingo, que presenta severos daños en su estructura e incluso con riesgo de desplomarse, reveló el obispo, Marcelino Hernández.
Están conscientes que rehabilitar el techo requerirá recurso importante, por lo que el paso inmediato es construir un nuevo templo anexo, por seguridad de los 2,000 fieles que acuden a la misa dominical.
“El templo que veo con más urgencia es el de Acultzingo, tanto la cúpula como el techo que se puso de concreto está afectando las paredes y tengo pendiente por la seguridad de la gente, ahí el pueblo ha sugerido hacer un templo nuevo por lo peligroso”, explicó.
Cuando el Obispo acude al municipio a realizar celebraciones, generalmente pide se hagan afuera para evitar el riesgo para los 1,000 ó 2,000 asistentes.
Català:Per a qualsevol incidendcia durant al rally,Es pot reparar el vehicle amb un vehicle d´assistencia per els Vehicles d´ARCA o arrivar fins a Caldes amb un Man Lions City Hybrid.
-------------------------------------------
Castellano:Para qualquier incidencia durante el rally,se puede reparar el vehiculo con un vehiclulo de asistencia para los vehículos de ARCA o llegar a Caldes con un Man Lions City Hybrid.
--------------------------------------------
English:For any incident durning the Rally,To repair the vehicle with a vehicle of asistance for vehicles of ARCA or get to Caldes with Man Lions City Hybrid.
MUIÑEIRA
Moza, baixa ó muíño. Se o gran que levas é moito, bótao encol do lombo do burro que mercou o teu pai na feira de Allariz o día primeiro; mais se é pouco, pono sobre da cabeza e anda co pescozo rixo e o corpo ergueito coma se foses unha cariátide que fuxise dun pórtico.
Baixa ó muíño, moza. Has ir no comenzo por entre as chousas con hortas que hai por baixo mesmo do teu lugar; pasarás de seguida polo Soutogrande, e mirara-los castiñeiros que agora emprincipian a bota-la flor; logo deixarás á dereita a veiga do Nicasio e á esquerda o lameiro do señor Alberto, e estarás xa na cima da costa que corre cara ó río.
É moi pina a costa, e só ten carpazas e toxo no seu chan, porque as árbores non poden medrar nel.
O camiño é branco e dá voltas e reviravoltas coma se tivese medo de caer se fose dereito. Dende o alto óllase, de tempo en tempo, a corrente do río que espella entre amieiros; mais conforme se dece vanse dexergando a presa, a canle, o tellado cuberto de fariña do mesmo muíño, as bestas que están atadas preto da porta; e óese o latricar da Carme do Curro, da Antonia do Pacio e da señora Manuela do tío Ramón, e vese algo desviado delas sentado nunha pedra e botando un pito, ó Tomás o herdeiro da casa do Outeiro. E o teu corazón, moza, choutou ledo ó reparar en que os ollos do Tomás se espertaban teimosos no teu corpo e na túa cara.
(...)
Florentino L. Cuevillas, 1956.
MÚSICA: Susana Seivane - Muiñeira de Alén
Cuando un iPhone no se enciende, la pantalla está en negro, o está bloqueado o está muerto. Te explico una solución a cada problema si ves que no enciendes tu iPhone 4, 4s, 5, 5c, 5s, 6, 6 Plus, 6s, 6s Plus, se, 7 o 7 Plus. ►► Sigue nuestro canal bit.ly/iphonedigital-youtube Diferentes soluciones para cualquier iPhone y de cualquiera de sus versiones de iOS. Aquí tienes el tutorial y la guía completa: iphonedigital.es/iphone-no-enciende-pantalla-negra-rg/ Aprenderás a reparar y solucionar todo tipo de bloqueos y problemas de arranque. - Bloqueos en modo recuperación - Colgado en modo DFU - Bloqueado con el logo de la manzana - Pantalla negra - Bloqueo tras actualización de iOS - Cuelgues al hacer jailbreak - Solución al loop infinito o que tu iPhone no para de reiniciarse www.youtube.com/watch?v=OtMYGS-2VgA youtu.be/OtMYGS-2VgA
A punto de adentrarse en la linea de Palencia,esta veterana se prepara para salir a hacer algun arreglo
Decir que ahora es propiedad del museo y hace compañía a las primas de mercancias,si alguien quiere una foto de hace unos meses avisar y la subo
El ferrocarril de Valladolid a Ariza va néixer el 20 de desembre de 1882 quan es va otorgar la concessió a Antonio Marqués, qui en 1884 la va transferir a l'anomenada "Companyia del Ferrocarril del Duero", nom molt apropiat, doncs dels 254 quilòmetres del recorregut, 200 d'ells discorren pràcticament per la ribera d'aquest riu.
Quan encara no havien començat els treballs, el projecte de la Companyia del Duero es va veure convertit en moneda de canvi i de negociació durant la batalla entre Nord i MZA per annexionar-se la xarxa del Companyia dels ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF). D'aquesta batalla va resultar que MZA es quedés amb el TBF i acabés la "directa" de Casp, fent més amb la línia del Duero, que va construir entre 1892 i 1894. El 1 gener 1895 va circular el tren inaugural del tram de Valladolid a Aranda de Duero (sud), obrint poc després la resta de la línia una vegada es va poder reparar una avaria del pont sobre el Duero al quilòmetre 108.
Aquesta línia, bastió de MZA en una regió que era feu tradicional de la Companyia del Nord, va tenir sempre un caràcter secundari dins de la xarxa de l'organització, si bé va suposar una important reducció d'ingressos en les arques del Ferrocarril de Torralba a Soria, ja que les mercaderies procedents de la resta d'Espanya per la xarxa de MZA (fonamentalment productes tèxtils de Catalunya) entraven ara per l'entroncament de Coscurita en comptes de per Torralba, amb una reducció de quilometratge de pràcticament la meitat.
El període en què hi va haver, amb diferència, més trànsit per la línia va ser el del franquisme, tant pels transports militars durant la guerra de 1936-1939 com per l'establiment (un cop superada l'era de les grans companyies) de trens transversals de RENFE, com el de Salamanca a Saragossa (primer TAF, després TER) o el gran exprés de Barcelona a A Coruña ("Shangai Express"), que va circular per aquesta línia entre 1949 i 1969. A la llarga, el gairebé nul manteniment de la via va fer que aquests trànsits fossin sent desviats per l'estació de Miranda d'Ebre, i la línia va ser tancada a viatgers en 1985 i a mercaderies el 1994, excepte alguns trams als afores de Valladolid, Aranda sud i Almazán per a servei de les seves indústries.
L'arc de Sant Martí és un fenomen òptic que consisteix en fer visibles, al cel, tots els colors de l'espectre de la llum quan aquesta es refracta i reflecteix a les gotes d'aigua en suspensió en l'atmosfera.
La refracció es produeix en angles variables, però al voltant de 138º (una mica menys per la llum de color roig i una mica més per la de color violeta) i això fa possible que pugui ésser vista fàcilment, ja que si fos reflectida a un angle més gran, més petita seria la possibilitat d'apreciar-ho. Així, un reflex amb angle de 180º només podria ser apreciat si l'observador estigués en línia directa entre el sol i la gota d'aigua. El valor de 138º implica que l'arc de Sant Martí només pugui ser apreciat si l'observador està situat entre el Sol i les gotes d'aigua que reflecteixen la seva llum. Aquest angle de reflexió fou descobert per René Descartes el 1637.
Perquè sigui visible, la llum s'ha de reflectir a les gotes d'aigua en un angle determinat. A més, la mida de les gotes d'aigua fa que la refracció de la llum al travessar-les no sigui sempre igual, produint-se distorsions. La combinació de nombrosíssimes gotes d'aigua de mides diferents, en moviment continu, provoca una dispersió de la llum refractada en forma d'arc al cel.
Un raig de llum canvia de direcció tres vegades en travessar la gota d'aigua i formen la refracció visible que anomenem arc de Sant Martí (o arc primari), però si les reflexions són quatre (es dóna en determinats raigs de llum) es forma un altre arc (anomenat arc secundari) amb un angle de 130º. Aquest arc secundari és molt menys visible, de colors més difusos i situats en ordre invers a l'arc primari, o sigui amb la llum de color roig cap l'interior de l'arc.
Si les reflexions són cinc o sis, l'angle de reflexió ja és molt inferior i això fa que siguin invisibles per a l'observador.
Com més baixa és la situació del sol més gran es veu l'arc de Sant Martí. En les observacions fetes des de terra és improbable veure un arc de més de 180º, ja que la visió sempre restarà limitada per l'horitzó i el més normal es veure arcs d'uns 120º. Sembla que des d'una aeronau sí que seria possible veure arcs que formessin un cercle complet.
Aquest fenomen òptic cridà l'atenció dels homes des de l'antiguitat, donant-li les més diverses interpretacions. No és, però, fins al 1611 que es formula la Teoria Elemental (Antonius Demini), la qual serví de base a René Descartes per a les seves conclusions. Isaac Newton aportaria les seves troballes sobre la descomposició en colors de la llum blanca del Sol i als primes anys del segle XIX Thomas Young formulà ja la Teoria Completa.
La denominació arc de Sant Martí, el català la comparteix només amb l'occità, la nostra llengua bessona, i no es troba en cap altra llengua del món, excepte en una part del castellà de la Regió de Múrcia i en alguns parlars del nord d'Itàlia. Sembla que l'origen d'aquesta denominació és una llegenda molt antiga segons la qual el dimoni i sant Martí es varen desafiar a veure qui dels dos feia un arc més bonic i sant Martí va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. Sant Martí va emprar el cristall de roca per a aconseguir l'arc multicolor mentres que el dimoni va utilitzar gel, que, com que se li desfeia, mai aconseguia un arc tan bonic i tan estable com el del seu competidor. Per això, quan apareixen dos arcs simultàniament, l'arc principal s'anomena de sant Martí i el secundari del dimoni. Sant Martí de Tours, l'autor segons la llegenda del bellíssim arc del cel, va néixer a Pannònia (avui Hongria) l'any 316 i va morir a Candes (França) l'any 397.
Sant Pere de Pals és una església gòtica d'una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic, situada al nucli antic de Pals.
És coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l'absis hi ha tres grans finestrals gòtics. Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d'època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular.
El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l'angle nord-oest de l'edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L'església és construïda amb carreus ben escairats, de gres.
L'any 1202 Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona per la parròquia de "Sancti Petri de Pals". El 1222 Ermessenda de Peratallada reconeixia tenir el delme d'aquesta parròquia per la Seu de Girona.
L'any 1478 el rei Joan II, en una lletra adreça als consellers de Pals, concedia permís per aprofitar les pedres del castell, que era molt ruïnós, amb la fi d'obrar, reparar i cobrir l'església de Sant Pere de Pals.
Meninas, na saga para unhas mais fortes (vide os cantinhos quebrados, na foto) comprei esses dois esmaltes para tratamento!
Base endurecedora para unhas - Casco Cavalo Maru: base enriquecida com cálcio e pantenol, que favorece o endurecimento das unhas, além de protegê-las com um acabamento brilhante
Fortificante para unhas - Vefic: Endurece ajudando no crescimento e fortalecimento das unhas fracas e quebradiças tornando-as saudáveis e bonitas
Estou com a Casco Cavalo por baixo do esmalte azul desde ontem e... pode parecer brincadeira, mas já senti diferença! Vou alternar os dois produtos e ao longo do tempo (espero) que possamos reparar a diferença! :D
Data: 07/02/2026
PT: Ontem encontrei a Laura (@laura.emnll) e Larissa (@lmnzss) saindo do Hospital da Esperança, na Av. Cel. Marcondes, onde realizam um trabalho social.
Elas atuam como Doutoras da Alegria, levando leveza e afeto para os pacientes e seus familiares em meio a um período de grandes adversidades.
Laura e Larissa, obrigado por dividirem um pouco do seu tempo com meu projeto e parabéns pelo trabalho que vocês realizam. Minha total admiração.
PT(BR) A segunda foi a Milena.
Caminhando pela Feira da Av. Manoel Goulart, onde vez ou outra tiro algumas fotos, não pude deixar de reparar no estilo da Milena com sua sacola super estilosa do Chico Bento.
Pedi para tirar algumas fotos e gentilmente aceitou.
Milena, que estilo!!! Obrigado por compartilhar seu tempo!!
Instagram: @retratos_por_tomaz
Saiba mais sobre o projeto e veja fotos tiradas por outros fotógrafos na página do grupo 100 Strangers no Flickr: www.flickr.com/groups/100strangers/
Veja a descrição do meu projeto aqui: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
EN: Yesterday I met Laura (@laura.emnll) and Larissa (@lmnzss) as they were leaving Hospital da Esperança, on Av. Cel. Marcondes, where they carry out social work.
They work as Doctors of Joy, bringing lightness and affection to patients and their families during a time of great adversity.
Laura and Larissa, thank you for sharing a bit of your time with my project, and congratulations on the beautiful work you do. You have my deepest admiration.
Instagram: @retratos_por_tomaz
Learn more about the project and see photos taken by other photographers on the 100 Strangers group page on Flickr:
www.flickr.com/groups/100strangers/
See my project description here: www.flickr.com/photos/ttt_1978/53485930699/in/photostream/
© All rights reserved
Català: "Marxar a peu, sol, abans que s'aixequi el dia i, en la penombra de la vall pujar per un corriol que guia els nostres passos sense fadiga i du ràpidament a l'alçada. Sentir-se conscient, sense necessitat de mirar, que del cel ens arriba per arreu la llum, en grans onades, banyant els cims un a un, baixant per tots els precipicis, penetrant en totes les gorges...
Pujar aspirant a grans glopades l'aire puríssim, notant l'olor del troncs i de les fulles, mentre el subtil airet ens acarona la cara i la gebrada ens refresca els peus... Anar pujant durant hores seguides sense pensar en res, sense reparar en el pas del temps, sense tornar la vista enrera per mirar el camí, sense trobar a ningú...
No hi ha potser en el món cap forma de felicitat més perfecte i més fàcil d'aconseguir que la de caminar, vagarejant, per les muntanyes."
-----------------------------------------------------------------------------
Español: "Irse a pie, solo, antes de que se levante el día y, en la penumbra del valle subir por un camino que guía nuestros pasos sin fadiga y lleva rápidamente a la alzada. Sentirse consciente, sin necesidad de mirar, que del cielo nos llega por todas partes la luz, en grandes oleadas, bañando las cumbres una a una, bajando por todos los precipicios, penetrante en todas las gorges...
Subir aspirando a grandes galopes el aire purísimo, notando el olor del tronco y de las hojas, mientras el sutil aire nos mima la cara y la escarchada nos refresca los pies... Ir subiendo durante horas seguidas sin pensar en nada, sin reparar en el paso del tiempo, sin volver la vista atrás por mirar el camino, sin encontrar a nadie...
No hay quizás en el mundo ninguna forma de felicidad más perfecta y más fácil de conseguir que la de andar, vagueando, por las montañas."
Guido Rey. "Les vacances de Pont Sant Martí"
------------------------------------------------------------------------------
Per a tots els que somieu amb muntanyes / Para todos los que soñais con montañas. Vista desde Kleine-Scheidegg, Jungfrau (Switzerland)
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Com ja vaig comentar, la càmera militar KF-4(1) que vaig comprar, va arribar amb una peça clau, la roda de transmissió desplegable, suelta per dins la càmera, amb la molla que la controla, perduda.
Tot i que el motor funciona, sense aquesta peça el moviment no es pot transferir al caset de pel·licula. Necessitava una camera identica tant per la peça com per practicar el desmuntatge. Per sort vaig trobar un PDF del manual de reparacions oficial de Bell & Howell, així com la versio civil de la càmera, una Model 200TA.
Primer s'ha de desmontar el frontal i l'obturador, per a poder extreure tot el lateral on va la molla i el motor de la càmera. Tornar a colocar les peces en la seva posició, incloent ara la molla i la roda de transmissió fou una mica complexe, però ho vaig aconseguir i ara la càmera fa moure la pel·licula dels carregadors. A veure quan la puc provar amb pel·licula de veritat...
=================================
As I mentioned, the KF-4(1) military camera I bought came with a key part, the deployable drive wheel, loose inside the camera, with the spring that controls it missing.
Although the motor works, without this part the movement cannot be transferred to the film magazine. I needed an identical camera both for the part and to practice disassembly. Luckily I found a PDF of the official Bell & Howell repair manual, as well as the civilian version of the camera, a Model 200TA.
First you have to disassemble the front and the shutter, to be able to extract the entire side where the spring and the motor go from the camera. Putting the parts back in their position, now including the spring and the drive wheel, was a bit complex, but I managed it and now the camera moves the trial film inside the magazines. Let's see when I can test it with real film...
Situada a extramurs de la ciutat, no queda cap vestigi de l'església romànica original de Santa Maria del Pi esmentada al llarg del segle X.
Tot i que no se sap amb certesa la data inicial de construcció del temple actual, sembla ser que començà a la primeria del segle XIV. Un cop enllestida l'estructura de la nau, aquesta fou coberta al llarg de la segona meitat del mateix segle. L'any 1379, Pere el Cerimoniós va fer donacions per a començar-ne el campanar, i l'obra del temple es va donar per acabada el 1391. No obstant, al llarg del segle XV consten diversos personatges com a directors o mestres d'obres. Entre el 1572 i el 1573 es va construir la cripta.
L'edifici va ser afectat pels bombardeigs de 1714 i, tot i que el 1931 va ser declarat monument històrico-artístic, al 1936 va ser devastat per un incendi. Francesc de Paula Villar ja havia dirigit una restauració general en el període comprès entre els anys 1863 i 1865, i després de la Guerra Civil s'emprengueren diverses obres per a reparar els nombrosos desperfectes: es va refer la traceria de la rosassa, la volta de la sala capitular i es varià l'accés a la cripta a l'eliminar-ne l'escalinata central.
La façana principal, de començaments del segle XIV, ocupa un lloc destacat dins el conjunt arquitectònic, ja que es concep com una projecció a l'exterior de l'estructura interna. És un mur pla flanquejat per dues torretes octagonals, inacabades, i centrat per dues úniques obertures, la portada i la rosassa. Unes motllures estructures horitzontalment la façana. La imatge de la Mare de Déu amb el Nen que hi ha al timpà és un excel·lent exemple d'escultura del segle XIV. La resta de la decoració de la portada és simple i es redueix, pràcticament, als elements arquitectònics. La part alta de la façana és dominada per una rosassa de grans dimensions, de dotze braços, refeta després del 1936.
La llegenda del Gegant del Pi
De la conquesta de la ciutat de Barcelona als moros a l'any 801 per part de les tropes franques de Lluís el Piadós, ens ha arribat la popular cançó del Gegant del Pi, a la qual el Fort Farell simbolitza el conquistador arribat de les muntanyes, contra el Gegant Moro, gegant de la ciutat. El Farell és una muntanya que es troba al costat de Caldes de Montbui i el seu nom coincideix amb una llegenda que diu que en aquella època hi havia una masia anomenada el Farell, en la qual vivia un gegant molt alt i gran. Tenia tanta força que tots li coneixien pel nom de "Farellàs" i ningú dels voltants podia vèncer-lo. Era modest i senzill i duia una vida tranquil·la dedicada al camp.
Un dia, mentre llaurava un bancal, va passar un gegant foraster que va quedar bocabadat davant la seva força. Per això li va proposar anar a Barcelona, on un gegant Moro tenia segrestada a una important i bella dama anomenada Gisla.
De fet, li va costar una mica convèncer-lo, però al final va decidir anar, per a poder tirar a aquell foraster i rescatar a la bella Gisla. I cap a Barcelona va anar.
Pel camí va agafar un pi d'un frondós bosc perquè li servís de bastó i també per a saltar la muralla que envoltava Barcelona per aquell temps. Els nens li seguien i li rondaven cantant-li aquesta cançó:
El Gegant del Pi
ara balla ara balla;
El Gegant del Pi
ara balla pel camí.
El gegant Moro li va rebre i li va preparar un bon menjar tal com tenia per costum sempre que algú acceptava el seu repte. Mentre el Farell anava menjant, el Moro, amb ulls rabiosos li deia:
-Menja, menja, Farellàs, que ben poc menjaràs.
El lloc escollit per a celebrar la gran baralla va ser la plaça dels peixos. El Farell es va quedar plantat enmig de la plaça com si fora de ferro, i romania impasible mentre el Moro no parava d'atonyinar-li. Llavors, i com qui llança palla, el Farell ho va llençar per sobre de les cases i de les teulades i va anar a parar als afores de la ciutat.
La multitud cantava la tornada que donava fi a l'opressió exercida pel tirà foraster i així alliberava a la bella dama Gisla:
El Gegant de la ciutat
ara balla ara balla;
El Gegant de la ciutat
ara balla pel terrat.
Llavors el forçut Farell va prendre camí de retorn a la seva casa, però va passar, que durant el camí li va entrar somni i es va tendir sota un arbre per a reposar un poc i poder continuar després.
Va succeir, que mentre el Farell dormia va començar a ploure i a caure calamarsa, de tal forma que aquelles pedretes van cobrir el cos del gegant. Diuen que mai més es va despertar, però que sobre ell es va formar la muntanya que avui es coneix com el Farell.
Aquesta imatge ha jugat a En otro lugar de Flickr.
Esta técnica, o más bien tradición, está casi perdida, dado que las nuevas generaciones no continúan con las costumbres tradicionales, y dentro de unos años será imposible reparar los tejados de paja de las pallozas. Se estima que este tipo de tejados aguanta una media de 10 a 15 años, siendo totalmente impermeables, y manteniendo una diferencia de temperatura de hasta 30 grados respecto al exterior en invierno, gracias a que dentro habitaban las personas y los animales (se alcanzan frecuentemente los -20ºC en la montaña lucense).
This technic, or better said, this tradition, is almost lost, due to the new generations don't go on with the traditional habits and life in the countryside, so in a few years, it will be almost imposible to restore the straw roofs of the "pallozas". It is considered that this kind of roofs have a life of an average of 15 or 20 years, being totally waterproof, and mantaining a temperature difference respect the outdoors of about 30ºC degrees in winter, due to indoors lived both people and cattle (outdoors in winter it is frequent to have a temperature around -20ºC).
Yacimiento arqueológico Castillo y Priorato de Sant Genís de Rocafort
Restos de la muralla del priorato, que rodea un recinto pseudocircular de cerca de 2500 m2, del que se identifica una torre circular en el ángulo sudeste del recinto, y de la iglesia de 105 m2. En 2010, con motivo de la redacción del Plan director del Conjunto monumental de San Genís de Rocafort, se realizó una limpieza del conjunto y alguna pequeña intervención en los estratos superficiales para conocer el coronamiento de algunas estructuras. Estos trabajos fueron dirigidos por la arqueóloga Ainhoa Pancorbo Picó.
En 1713, durante la Guerra de Sucesión, parece que se hizo volar el recinto fortificado de Sant Genís, respetando sólo la iglesia. De 1778 data la última visita pastoral a Sant Genís que entonces era sufragánea de la parroquia de Santa María de Martorell. En 1928 la cabecera fue volada para aprovechar la piedra para la construcción de una casa en Martorell. Finalmente, en 1967 la propiedad del monumento fue cedida por Pau Sendrós al Ayuntamiento de Martorell.
La iglesia románica de San Genís de Rocafort fue la sede de un priorato benedictino fundado en 1042 por los señores de Castellví de Rosanes, Guillermo II Bonfill y su esposa Sicarda. A pesar del vacío documental referente tanto al priorato como a los Castellví a lo largo de la segunda mitad del siglo XI, se conocen un par de donaciones al monasterio, la primera de 1084 y la segunda de 1092. Guillermo Ramón I, heredero y sobrino del fundador, en 1110 hace testamento en Sant Genís antes de marchar hacia Tierra Santa y le lega 100 mancusos y otros 100 para obras en la iglesia y, además, el alodio de Voltrera. Guillermo Ramón I murió en 1126, y el legado no se hizo efectivo hasta entonces. El 30 de abril del año 1123 Udalard de Rosanes, feudatario de los Castellví, juraba testamento en el altar de San Juan de la iglesia de Sant Genís, frente a tres monjes, dos de los cuales, probablemente, del mismo cenobio benedictino . La siguiente noticia data de 1157 y hace referencia al castillo y a la iglesia de Sant Genís con motivo de una queja que el señor de Castellví, Guillem Ramon II, elevó contra su feudatario, Berenguer de Castellví. Le acusaba de haber conquistado el monasterio, donde nada tenía porque era una dominicatura del señor; de haber infringido la Tregua de Dios, sacando un monje y llevándolo, desnudo y cautivo, a la roca, donde le tomó todo lo que tenía, y lo azotó y vilipendió. El testamento de Guillermo Ramón III de Castellvi, de 1176, redactado dos años antes de su muerte, permite confirmar el uso del templo como panteón familiar, dejándole tierras y masías. Aunque no se tiene constancia es posible que también sus hijos, Guillem Arbert (muerte en 1205) y Guilleuma, que le sucedió (1205-1226), se hicieran enterrar allí. Con Guilleuma, además de extinguirse el linaje familiar, debieron acabar también los entierros en el panteón familiar. El primer descendiente suyo y de Guillem Ramon de Moncada, fallecido en la conquista de Mallorca, fue enterrado en Santes Creus. Sus sucesores, los Foix, nunca mostraron especial interés en la posesión de Sant Genís. No sabemos cómo ni cuándo el priorato fue anexado a San Miguel de Cruïlles, pero se tiene constancia desde 1288, cuando Ferrer, prior de Cruïlles, dona a Ramón de la canónica el priorato de San Genís de Rocafort. En 1311 pasa a manos de Bernat de Bruguera, de nuevo por orden del prior de Cruïlles. En 1317 el prior quiso deshacerse de la tutela de Cruïlles, pero no lo consiguió. Diecinueve años más tarde, el siguiente prior fue asesinado. Según varios autores, se iniciaba el período de decadencia del priorato. El monasterio resultó muy afectado por el terremoto de 1448, que causó la caída de la bóveda de la iglesia, y también de la de Santa Margarita, y de la casa de los monjes que se encontraba junto al mediodía. De esos daños no se rehizo. El priorato fue secularizado en 1534, cuando el mercader barcelonés Joan Bolet y el prior Comajuncosa se repartieron su responsabilidad económica y los servicios religiosos, convenio que fue autorizado por el papa Clemente VII. Joan Bolet hizo restaurar ambas iglesias, reparar la casa rectoral y arreglar el camino que subía hacia Sant Genís. En una visita del año 1535 el prior de Cruïlles, Jaume Mai, dice que la iglesia de Sant Genís no tiene puertas, que las paredes son de piedra y la bóveda está derrumbada en toda la nave.
Observaciones:
La ficha se ha cumplimentado con los datos de la ficha B01 BCIN-01.BARP del Catálogo de Bienes Arquitectónicos, Históricos y Ambientales de Martorell, redactado por el Servicio del Patrimonio Arquitectónico Local de la Diputación de Barcelona.
Traducido de
patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-arqueologic-c...
Jaciment arqueològic Castell i Priorat de Sant Genís de Rocafort
Restes de la muralla del priorat, que envolta un recinte pseudocircular de prop de 2500 m2, del qual s'identifica una torre circular a l'angle sud-est del recinte, i de l'església de 105 m2. L'any 2010, amb motiu de la redacció del Pla director del Conjunt monumental de Sant Genís de Rocafort, es va realitzar una neteja del conjunt i alguna petita intervenció en els estrats superficial per conèixer el coronament d'algunes estructures. Aquests treballs van ser dirigits per l'arqueòloga Ainhoa Pancorbo Picó.
L'any 1713, durant la Guerra de Successió, sembla que es va fer volar el recinte fortificat de Sant Genís, respectant només l'església. De 1778 data la darrera visita pastoral a Sant Genís que aleshores era sufragània de la parroquia de Santa Maria de Martorell. L'any 1928 la capçalera va ser volada per tal d'aprofitar la pedra per a la construcció d'una casa en Martorell. Finalment, l'any 1967 la propietat del monument fou cedida per Pau Sendrós a l'Ajuntament de Martorell.)
L'església romànica de Sant Genís de Rocafort va ser la seu d'un priorat benedictí fundat l'any 1042 pels senyors de Castellví de Rosanes, Guillem II Bonfill i la seva esposa Sicarda. Tot i el buit documental referent tant al priorat com als Castellví en el decurs de la segona meitat del segle XI, es coneixen un parell de donacions al monestir, la primera del 1084 i la segona del 1092. Guillem Ramon I, hereu i nebot del fundador, l'any 1110 fa testament a Sant Genís abans de marxar cap a Terra Santa i li llega 100 mancusos i 100 més per a obres a l'església i, a més, l'alou de Voltrera. Guillem Ramon I va morir l'any 1126, i el llegat no és va fer efectiu fins llavors. El 30 d'abril de l'any 1123 Udalard de Rosanes, feudatari dels Castellví, jurava testament a l'altar de Sant Joan de l'església de Sant Genís, davant de tres monjos, dos dels quals, probablement, del mateix cenobi benedictí. La següent notícia data de 1157 i fa referència al castell i a l'església de Sant Genís amb motiu d'una queixa que el senyor de Castellví, Guillem Ramon II, va elevar contra el seu feudatari, Berenguer de Castellví. L'acusava d'haver conquerit el monestir, on res no hi tenia perquè era una dominicatura del senyor; d'haver infringit la Treva de Déu, traient-ne un monjo i duent-lo, nu i captiu, a la roca, on li prengué tot el que tenia, i el fuetejà i vilipendià. El testament de Guillem Ramon III de Castellvi, de 1176, redactat dos anys abans de la seva mort, permet confirmar l'ús del temple com a panteó familiar, deixant-li terres i masos. Tot i que no se'n té constància és possible que també els seus fills, Guillem Arbert (mort el 1205) i Guilleuma, que el va succeir (1205-1226), s'hi fessin enterrar. Amb Guilleuma, a més d'extingir-se el llinatge familiar, es deurien acabar també els enterraments al panteó familiar. El primer descendent seu i de Guillem Ramon de Montcada, mort en la conquesta de Mallorca, va ser enterrat a Santes Creus. Els seus successors, els Foix, no van mostrar mai especial interès en la possessió de Sant Genís. No sabem com ni quan el priorat va ser annexat a Sant Miquel de Cruïlles, però se'n té constància des de 1288, quan Ferrer, prior de Cruïlles, dóna a Ramon de la canònica el priorat de Sant Genís de Rocafort. L'any 1311 passa a mans de Bernat de Bruguera, de nou per ordre del prior de Cruïlles. L'any 1317 el prior va voler desfer-se de la tutela de Cruïlles, però no ho va aconseguir. Dinou anys més tard, el següent prior va ser assassinat. Segons diversos autors, s'iniciava el període de decadència del priorat. El monestir va resultar molt afectat pel terratrèmol de 1448, que va causar la caiguda de la volta de l'església, i també de la de Santa Margarida, i de la casa dels monjos que es trobava al costat de migdia. D'aquests danys no se'n va refer. El priorat va ser secularitzat l'any 1534, quan el mercader barceloní Joan Bolet i el prior Comajuncosa se'n van repartir la responsabilitat econòmica i els serveis religiosos, conveni que va ser autoritzat pel papa Climent VII. Joan Bolet va fer restaurar totes dues esglésies, reparar la casa rectoral i arreglar el camí que pujava cap a Sant Genís. En una visita de l'any 1535 el prior de Cruïlles, Jaume Mai, diu que l'església de Sant Genís no té portes, que les parets són de pedra i la volta és ensorrada en tota la nau.
Observacions:
La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa B 01 BCIN-01.BARP del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.
patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-arqueologic-c...
Sant Sadurní de Rotgers
Sant Sadurní de Rotgers és una església del municipi de Borredà (Berguedà) declarada bé cultural d'interès nacional.
Contingut
1 Descripció
2 Història
3 Referències
4 Enllaços externs
Descripció
L'església de Sant Sadurní de Rotgers, antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Maria de Borredà, es troba dins de la propietat del mas Torrents, al sector nord del terme municipal, en una zona boscosa i despoblada, de difícil accés. L'església es dreça a 976 m d'altitud, al llom d'una petita serra, on s'han trobat restes d'un antic hàbitat medieval.[1]
L'església és un petit edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, defectuosament encaixada a la nau, i respon a dos moments constructius diferents. La nau, feta amb carreus ben tallats que formen filades regulars, és coberta amb volta apuntada i lloses de pedra. Damunt de la nau es va construir el campanar de torre de dos pisos amb obertures d'arc de mig punt al primer nivell i amb obertures geminades al segon. A l'entorn de l'església hi ha un mur de pedra seca que tanca el perímetre del que fou, fins a començaments del s. XX, el cementiri.[2] La nau fou refeta al segle xii i acoblada a l'absis del segle xi, que és decorat exteriorment amb arcuacions i faixes llombardes i un fris de dents de serra, i interiorment amb un fris d'opus spicatum. L'acoblament entre ambdós es resol mitjançant un plec molt peculiar, dividit en alçat en dos trams: l'un cobert amb volta de canó (el més pròxim a l'absis, que correspondria a la nau primitiva), i l'altre amb volta de quart d'esfera, per tal de guanyar la coberta, molt més alta. El nou edifici, consagrat el 1167, té un senzill portal a migdia i és coronat pel campanar. Des del punt de vista tipològic, manté lligams evidents amb l'església de Sant Andreu de Llanars (Osona).[1]
Història
El lloc de Rotgers és documentat ja l'any 888 com a "Palatio Rodegarii", que ja disposava d'església que era sufragània de Santa Maria de Borredà i per tant del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'església apareix documentada, també com a possessió ripollenca, els anys 938 i 982. Les restes arqueològiques trobades a ponent de l'església podrien correspondre a la residència del tal Rodegari, que li donà nom.[1]
L'església actual es va construir fins a finals del segle xi i es va consagrar el 1167. A la primera meitat del segle XIII es va reprendre la construcció de la nau i del campanar i es col·locà, a l'altar, el frontal dedicat a Sant Sadurní que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. La crisi dels últims segles medievals provocà l'abandó de l'església i no fou fins a finals del segle xvi que es documenten obres de consolidació.[2]
Entre 1582 i 1606 es va substituir la coberta de tot l'edifici, es va reparar la volta de la nau i es consolidà el campanar. A mitjan segle xvii es va construir, al peu de la nau, un cor elevat de fusta, i entre 1705 i 1725 el sepulcre de la família Cirera al centre de la nau. El 1857 es va construir un altar paredat i s'enguixà l'absis; el 1910 s'enderrocà una construcció adossada a la capçalera.[2]
L'església mantingué el caràcter de parròquia fins al segle xiv.[1] Fins abans de la Guerra Civil (1936-39) s'hi feia missa cada diumenge però a partir de 1940 s'hi va deixar d'enterrar i només es van mantenir les misses el dia del sant patró i per la segona Pasqua.[2]
AMATISTACRISTAL", "Amatista cristal", "amatista", "cristal", “Madre de 4 Hijos”, “Unschooling”,”Home Schooling”, “Unschoolers”, ”#amatistacristal", "amethyst", "amatista mineral", "amatista gema", "correspondencias", "cuarzo", "cuarzo rosa", "cristales", "piedra", "piedras", "gemas",
"piedras preciosas", "piedra amatista", "amatista propiedades", "amatista piedra", "color amatista", "cuarzo amatista", "amatista propiedades curativas", "amatista propiedades curativas", "piedras amatista",
"piedras curativas", "propiedades de la amatista", "propiedades curativas de la piedra preciosa amatista", "amatista steven universe", "steven universe", "coleccion de minerales", "energia de las piedras", "piedra natal", "energia de las piedras", "coach", "coaching", "ontologico", "lecturas de registros akashicos", "registros akashicos", "akasha", "registros akasicos", "terapias de registros akashicos", "terapias alternativas", "yoga", "reiki", "espiritualidad", "salud", "misterio", "crecimiento personal", "nueva consciencia", "terapias", "nuevo paradigma", "ufologia", "enigmas y misterios",
"wicca", "magia", "brujeria", "pagano", "celta", "espiritu", "terapias energeticas", "desarollo personal", "bienestar", "matrix", "masoneria", "entrevistas espirituales", "calidad de vida", "sintomas", "ansiedad", "depresion", "insomnio", "estres",
"fobias", "traumas", "karmas", "vivir sin ansiedad, como combatir la ansiedad", "combatir ansiedad sin medicamentos", "angustia", "tristeza", "desolacion", "agobio", "insatisfaccion por la vida",
"katarsis", "depression", "anxiety", "neurodivergencias", "enfermedad", "enfermedades", "mente", "enfermedades mentales", "autolesión", "suicidio", "tristeza", "vacío", "apoyo",
"depresión severa", "depresión clínica", "depresion mayor", "que es depresion", "depresion cronica", "como saber si tengo depresion", "cuales son los sintomas de la depresion",
"bulímia", "anorexia", "soledad", "fobia social", "cortes", "sangre", "fandub", "parodia", "parodias", "locutor", "actor doblaje", "psicología ansiedad", "vlog ansiedad", "blog ansiedad",
"vive sin Ansiedad", "curar ansiedad", "trastorno de ansiedad", "ansiedad generalizada", "tag", "pánico", "Miedo"
"Propósito" "Registros Akáshicos" "Bienestar Emocional" "Felicidad" "Registros Akásicos" "Cambio" "Canalización" "Taller"
"Aprendizaje" "Feliz" "Éxito" "Transformación" "Problema" "Ser Feliz" "Crecimiento Espiritual" "Miedo" "Conciencia"
"Espiritual" "Sabiduría" "Cambiar" "Maestría" "Traba" "Archivos Akashicos" "Emocional" "Inteligencia" "Guias Espirituales" "Proposito De Vida"
"Pareja" "Salud" "Éxito" "Laboral" "Abundancia" "Riqueza" "Dinero" "Espiritualidad" "Aporte"
"Bloqueo" "Potencial" "Cuerpo" "Emoción" "2012" "Ascensión" "Iluminación" "Audio" "Desapego" "Metodo Sedona" "Paz Mental" "Meditación"
"Presencia" "Como Ser Feliz" "Inteligencia Emocional" "Canalizar" "Ser Superior" "Activacion" "Dios" "ADN" "Solucion" "Formación" "Curso De Milagros" "Amor" "Quien Soy" "Co-Creación" "Audiolibro Gratis" "Relaciones" "Seminario Bienestar
“Amatista” "Cristal, Amethyst, “Spa Interior”, “Madre 4 Hijos” “Life Coach”, “Espiritual”, “Nutrición”, “Salud”, “Alimentos”, “Sanan”, “Cuerpo”, “Mente”, “Alma”, “Mejorar”, ·Calidad de vida”, “Bienestar”, “Autoayuda”, “Espiritualidad”, “Quietud Mental”, “Paz”, “Sanar Heridas”, “Reparar Síntomas”, “Afecciones Emocionales”, “Ansiedad”, “Insomnio”, “Depresión”, “Fobias”, “Miedos”, “Pánico social”, Catarsis, “Falta de animo”, “Insatisfacciones”, “Pereza”, “Agobio”, “Estrés”, “Obesidad”, “Autismo”, “Eliminar”, “Patrones conducta”, “Linajes”, “Tóxicos”, “Ayuno”, “Detox”, “Alcalino”, “Alimentos Vivos”, “Energía”, “Raw”, “Food”, “Vegetarianismo”, “Veganismo”
Expertos en reparación y restauración de relojes antiguos. En Barcelona, junto al Hospital Clínic encontrará un completo taller para arreglar y poner a punto su reloj. Podemos reparar y restaurar relojes de pared, reloj de cuco, reloj con escultura y también ponemos a punto su gramófono, cajas de música y cualquier tipo de maquinaria mecánica.
Relojería Nicolau
Calle Provenza, 190.
08036 Barcelona. M L5 Hospital Clínic
Tel.: 93 3235955
Horario: Lunes a Jueves de 10:00 a 14:00 y de 16:00 a 19:00, y viernes de 10:00 a 14:00
Expertos en reparación y restauración de relojes antiguos. En Barcelona, junto al Hospital Clínic encontrará un completo taller para arreglar y poner a punto su reloj. Podemos reparar y restaurar relojes de pared, reloj de cuco, reloj con escultura y también ponemos a punto su gramófono, cajas de música y cualquier tipo de maquinaria mecánica.
Relojería Nicolau, Calle Provenza, 190. 08036 Barcelona. Tel.: 93 3235955
para reproduzir este video aperte a seta> a esquerda da foto ok...
Se você curtiu as Tatuagens expostas desse video e tem curiosidade sobre o autor das tatuagens ,ou quer saber o endereço de contato do artista (e-mail ) ou endereço do atelier clique no link abaixo escrito em azul ,lá você encontrará tudo o que procura...
Essa fotos pertecem a Pablo Dellic ,e estão aqui expostas,como meio de manifestação artística.
Nenhuma dessas imagens,podem ser usadas comercialmente ou particularmente.
Não podem ser veiculadas em blogs,emails ou qualquer outra forma de utilização.
Pablo Dellic é Tatuador Profissional reconhecido internacionalmente .
Trabalha desde 1990 e utiliza equipamentos de 1ºQualidade Descartáveis e Importados ,preza pelo atendimento personalizado e individual por isso só atende com hora marcada .
Respeite a individualidade ,não copie as fotos nem as tatuagens desta página sem antes entrar em contato pessoalmente
www.flickr.com/people/pablodellic/
ou por e-mails.
Thanks for visiting!
None of these images can be used in Private or commercial use, blogs or any other use!
for contacts:
Expertos en reparación y restauración de relojes antiguos. En Barcelona, junto al Hospital Clínic encontrará un completo taller para arreglar y poner a punto su reloj. Podemos reparar y restaurar relojes de pared, reloj de cuco, reloj con escultura y también ponemos a punto su gramófono, cajas de música y cualquier tipo de maquinaria mecánica.
Relojería Nicolau
Calle Provenza, 190.
08036 Barcelona. M L5 Hospital Clínic
Tel.: 93 3235955
Horario: Lunes a Jueves de 10:00 a 14:00 y de 16:00 a 19:00, y viernes de 10:00 a 14:00
Expertos en reparación y restauración de relojes antiguos. En Barcelona, junto al Hospital Clínic encontrará un completo taller para arreglar y poner a punto su reloj. Podemos reparar y restaurar relojes de pared, reloj de cuco, reloj con escultura y también ponemos a punto su gramófono, cajas de música y cualquier tipo de maquinaria mecánica.
Relojería Nicolau
Calle Provenza, 190.
08036 Barcelona. M L5 Hospital Clínic
Tel.: 93 3235955
Horario: Lunes a Jueves de 10:00 a 14:00 y de 16:00 a 19:00, y viernes de 10:00 a 14:00
Expertos en reparación y restauración de relojes antiguos. En Barcelona, junto al Hospital Clínic encontrará un completo taller para arreglar y poner a punto su reloj. Podemos reparar y restaurar relojes de pared, reloj de cuco, reloj con escultura y también ponemos a punto su gramófono, cajas de música y cualquier tipo de maquinaria mecánica.
Relojería Nicolau, Calle Provenza, 190. 08036 Barcelona. Tel.: 93 3235955
Expertos en reparación y restauración de relojes antiguos. Podemos reparar y restaurar relojes de pared, reloj de cuco, reloj con escultura y también ponemos a punto su gramófono, cajas de música y cualquier tipo de maquinaria mecánica.
Relojería Nicolau, Calle Provenza, 190. 08036 Barcelona. Tel.: 93 3235955
Una casa en la playa. A veces, pasamos cientos de veces por delante de algo sin reparar en ello. Por ejemplo, esta pequeña casa, en la playa de La Tejita. Resulta que es el edificio que albergó el primer cable submarino que unió la isla de Tenerife con Senegal, allá por el final del siglo XIX. Curioso, ¿verdad?
A house in the beach. Sometimes, we spend hundreds of times ahead of something without noticing it. For example, this small house, on the beach of La Tejita. It turns out that it is the building that housed the first submarine telegraph cable that linked the island of Tenerife with Senegal, back in the late 19th century. Curios, right?
AMATISTACRISTAL", "Amatista cristal", "amatista", "cristal", “Madre de 4 Hijos”, “Unschooling”,”Home Schooling”, “Unschoolers”, ”#amatistacristal", "amethyst", "amatista mineral", "amatista gema", "correspondencias", "cuarzo", "cuarzo rosa", "cristales", "piedra", "piedras", "gemas",
"piedras preciosas", "piedra amatista", "amatista propiedades", "amatista piedra", "color amatista", "cuarzo amatista", "amatista propiedades curativas", "amatista propiedades curativas", "piedras amatista",
"piedras curativas", "propiedades de la amatista", "propiedades curativas de la piedra preciosa amatista", "amatista steven universe", "steven universe", "coleccion de minerales", "energia de las piedras", "piedra natal", "energia de las piedras", "coach", "coaching", "ontologico", "lecturas de registros akashicos", "registros akashicos", "akasha", "registros akasicos", "terapias de registros akashicos", "terapias alternativas", "yoga", "reiki", "espiritualidad", "salud", "misterio", "crecimiento personal", "nueva consciencia", "terapias", "nuevo paradigma", "ufologia", "enigmas y misterios",
"wicca", "magia", "brujeria", "pagano", "celta", "espiritu", "terapias energeticas", "desarollo personal", "bienestar", "matrix", "masoneria", "entrevistas espirituales", "calidad de vida", "sintomas", "ansiedad", "depresion", "insomnio", "estres",
"fobias", "traumas", "karmas", "vivir sin ansiedad, como combatir la ansiedad", "combatir ansiedad sin medicamentos", "angustia", "tristeza", "desolacion", "agobio", "insatisfaccion por la vida",
"katarsis", "depression", "anxiety", "neurodivergencias", "enfermedad", "enfermedades", "mente", "enfermedades mentales", "autolesión", "suicidio", "tristeza", "vacío", "apoyo",
"depresión severa", "depresión clínica", "depresion mayor", "que es depresion", "depresion cronica", "como saber si tengo depresion", "cuales son los sintomas de la depresion",
"bulímia", "anorexia", "soledad", "fobia social", "cortes", "sangre", "fandub", "parodia", "parodias", "locutor", "actor doblaje", "psicología ansiedad", "vlog ansiedad", "blog ansiedad",
"vive sin Ansiedad", "curar ansiedad", "trastorno de ansiedad", "ansiedad generalizada", "tag", "pánico", "Miedo"
"Propósito" "Registros Akáshicos" "Bienestar Emocional" "Felicidad" "Registros Akásicos" "Cambio" "Canalización" "Taller"
"Aprendizaje" "Feliz" "Éxito" "Transformación" "Problema" "Ser Feliz" "Crecimiento Espiritual" "Miedo" "Conciencia"
"Espiritual" "Sabiduría" "Cambiar" "Maestría" "Traba" "Archivos Akashicos" "Emocional" "Inteligencia" "Guias Espirituales" "Proposito De Vida"
"Pareja" "Salud" "Éxito" "Laboral" "Abundancia" "Riqueza" "Dinero" "Espiritualidad" "Aporte"
"Bloqueo" "Potencial" "Cuerpo" "Emoción" "2012" "Ascensión" "Iluminación" "Audio" "Desapego" "Metodo Sedona" "Paz Mental" "Meditación"
"Presencia" "Como Ser Feliz" "Inteligencia Emocional" "Canalizar" "Ser Superior" "Activacion" "Dios" "ADN" "Solucion" "Formación" "Curso De Milagros" "Amor" "Quien Soy" "Co-Creación" "Audiolibro Gratis" "Relaciones" "Seminario Bienestar
“Amatista” "Cristal, Amethyst, “Spa Interior”, “Madre 4 Hijos” “Life Coach”, “Espiritual”, “Nutrición”, “Salud”, “Alimentos”, “Sanan”, “Cuerpo”, “Mente”, “Alma”, “Mejorar”, ·Calidad de vida”, “Bienestar”, “Autoayuda”, “Espiritualidad”, “Quietud Mental”, “Paz”, “Sanar Heridas”, “Reparar Síntomas”, “Afecciones Emocionales”, “Ansiedad”, “Insomnio”, “Depresión”, “Fobias”, “Miedos”, “Pánico social”, Catarsis, “Falta de animo”, “Insatisfacciones”, “Pereza”, “Agobio”, “Estrés”, “Obesidad”, “Autismo”, “Eliminar”, “Patrones conducta”, “Linajes”, “Tóxicos”, “Ayuno”, “Detox”, “Alcalino”, “Alimentos Vivos”, “Energía”, “Raw”, “Food”, “Vegetarianismo”, “Veganismo”
La nieve fue siempre el mayor enemigo del ferrocarril transandino. En las primeras décadas de funcionamiento eran comunes los registros de más de 10 metros de nieve, muy lejanos de los de hoy en día, que con suerte alcanzan los dos metros.
En la foto vemos una locomotora eléctrica del tipo 100 estacionada en la estación Juncal, esperando que la vía sea despejada para seguir su camino hacia Portillo.
A su derecha, algo más cubierto por la nieve, se divisa uno de los equipos (autotorre) usados para reparar la catenaria.
Foto de Luis Miniño Franco, 1941.
Snow was always the biggest enemy of the transandean railway. In the first decades of operation, registers of more than 10 meters of snow were very common. Nowadays snow registers barely break the 2 meters limit.
The picture shows a type 100 electric locomotive parked at Juncal station, waiting for the track to be cleared to continue its way to Portillo.
To its right, a little more covered by snow, it can be seen one of the units used to maintain the catenary.
Luis Miniño Franco's photo, 1941
Манастир Манасија (Ресава)
Манастир Манасија се налази у непосредној близини Деспотовца, крај реке Ресаве, по којој је добио првобитно име - Ресава. Ктитор манастира је деспот Стефан Лазаревић (1389-1427). Црква и друге грађевине настале су између 1407. и 1418, неколико деценија пре коначног пада српске државе (1459). То је једно од последњих великих дела српске уметности и сведочанство о културно-уметничким вредностима Србије. По стилу градње Манасија (Ресава) припада такозваној Моравској школи.
Црква Св. Тројице смештена је у средиште простора заштићеног зидовима и кулама. После манастира Дечана, она је друга по величини средњвековна црква. Црква је грађена искључиво од камена. У току вишевековне турске окупације, манастир је више пута пустошен и разаран. Турци су тако, са цркве скинули оловни кров, па је више од једног века црквена грађевина прокишњавала и 2/3 фресака је неповратно пропало. 1718 године Аустријска војска је окупирала овај крај, па је y манастиру направила барутaну. Несрећним случајем, приликом једне експлозије западни део цркве је тешко оштећен. Аустријске власти су затим наредбом из 1719 године, забраниле Србима да поправљају своје цркве, па је доста касније могло да се почне са обнављањем и так тада дозида већи део данашње припрате. Манастир је је пустошен, паљен и разаран 1439, 1456, 1476 и 1734, а обнављан делимично 1735, 1806, 1810 и 1845, док су најтемељнији рестаураторско-конзерваторски радови, обављени тек 1956.
Monasterio Manasia (Resava)
Monasterio Manasía se encuentra cerca de Despotovac, al lado de río Resava, por el que recibió su nombre original - Resava. El padrón del monasterio es Stefan Lazarević (1389-1427). La Iglesia y otros edificios que hay aquí se fueron creados entre 1407 y 1418, Unas décadas antes de la caída definitiva del Estado de Serbia (1459). Esta es una de las últimas obras del arte y la evidencia de los valores culturales y artísticos de Serbia. El estilo de construcción de Manasija (Resava) pertenece a la denominada escuela de Morava.
La Iglesia de Santa Trinidad está ubicada en la zona central, entre las paredes protectoras y torres. Después del Monasterio Decani, es la segunda mayor iglesia medieval. La iglesia fue construida exclusivamente de piedra. Durante la ocupación Otomana, el monasterio fue devastado y destruido en varias ocasiones. Los Turcos quitaron el plomo de los tejados de la iglesia, y durante más de un siglo, había fugas de agua, por lo que las 2/3 partes de los frescos que hay en su interior está irremediablemente arruinado. En 1718 el ejército austriaco ocupó esta zona, y el monasterio fue utilizado como almacén de pólvora. En una explosión accidental en la parte occidental de la iglesia sufrió graves daños. Como las autoridades austriacas en 1719 dieron la orden de prohibición de que los Serbios no puedan reparar sus iglesias, la reconstrucción de esta parte de la iglesía se pudo realizar muchos años más tarde. El monasterio fue devastado, quemado y destruido en 1439, 1456, 1476 y 1734, y parcialmente reconstruido en 1735, 1806, 1810 y 1845, mientras las obras de conservación y restauración más completas se hiceron en 1956.
Monastery Manasija (Resava)
Мonastery Manasia is located near Despotovac, close to river Resava, for which it received the original name - Resava.The monastery patron was Stefan Lazarević (1389-1427).The Church and other buildings here were created between the 1407 and 1418, a several decades before the final fall of the Serbian state (1459). This is one of the last major part of Serbian art and evidence of the cultural and artistic values of Serbia. The construction style of Manasija (Resava) belongs to the so-called Morava school.
The Church of Holy Trinity is located in the central area between the protective walls and towers. After Monastery Decani, this is the second largest medieval church in Serbia. The church was built entirely of stone. During the Ottoman occupation, the monastery was devastated and destroyed in several occasions. The Turks took the lead from the roofs of the church, and for over a century, there were water leaks, so the 2/3 parts of the frescoes are hopelessly ruined. In 1718 the Austrian army occupied this area, and the monastery was used as a powder magazine. In an accidental explosion, the western part of the church was seriously damaged. As the Austrian authorities in 1719 gave the order that Serbian people can not repair their churches, the reconstruction of that part of the church could be done many years later. The monastery was devastated, burned and destroyed in 1439, 1456, 1476 and 1734, and partially restored in 1735, 1806, 1810 and 1845, while the most complete conservation and restoration works were made in 1956.
-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-
Etapa 2 PDF 2018
Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.
Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.
-Comença la jornada al Alberg la Torre de la Vall Fosca, on he fet la nit, he descansat més o menys bé, a pesar de l’adrenalina que encara em corria per les cames després d’estar tot el dia pedalant.
Esmorzar amb el company de Saragossa comentant la jornada que ens espera i intercanviant impressions de ciclisme, viatjar en bici, etc.
Carregar aigua, buidar necessitats, preparar material, mirar radars i meteo, veure que plou i que no pinta molt bé. De fet, el senyor del l’alberg de matí em diu que m’ho pensi per què ara toca una forta pujada on arribes a uns 2300 metres d’alçada i on després es pedala per aquella alçada durant uns 20km, sense pobles o refugis, sense res que tapi, molt exposat al que passi, i sembla que hi ha tempesta, m’aconsella no fer-ho encara que reconeix que ell de jove ha fet moltes animalades. És un bon consell d’algú de la zona, però començo la marxa amb la idea d’anar veient que em trobo i deicidir sobre la marxa.
Començo amb pluja fina, i conforme avanço la pluja i els llamps cauen cada cop amb més força i en la direcció que vaig. Prenc la decisió de para a Espuy, quant tot just acabo de començar, paro i penso que ja decidiré segons vegi com evoluciona la tempesta, prenc un cafè a l’únic bar que trobo a Espuy. Parlo amb la senyora del bar i un client, parlem del temps i de l’esport, etc. Ja vaig pensant en possibilitats de postposar el repte i fer la etapa al dia següent, es veia molt negre. Pensava en pedalar per la zona, i tornar a l’Alberg a veure si tenien habitació una altre nit, no tenia cap reserva.
Parlant amb el client del bar veig que una llum entra per la finestra del bar, veig un petit clar al cel en la direcció que vaig, això em treu els dubtes del cap i decideixo continuar, tot i que ja he perdut uns 30/40 minuts més. Torno a sortir tard en definitiva, són les 9:40/50
Començo la gran pujada, llarga i dura, i vaig tenint estones de pluja, de sol, de núvols, de no veure res, i de veure el paisatge també però només moments puntuals. El temps està molt canviant, però no acaba de passar res molt greu, continuo pujant.
A 2 km del final de la pujada, casi 2000 m d’alçada em trobo entre la boira –o núvol- una parella que fa també la mateixa ruta, però la fan en 3 o 4 dies, ells només tenen que arribar a Espot, el noi em comenta que la va fer fa molts anys i que ja li va agafar una gran tempesta per aquesta zona.
Parlem una mica, faig alguna foto i continuem, cadascú al seu ritme.
El noi em comenta que queden 1,5km al cim, i més o menys és així, arribo adalt i no es veu res, sembla el típic lloc on es veu paisatge a banda i banda, però que només el pots intuir ja que estic dins d’un núvol.
Prenc 2 barretes, bec aigua em poso la jaqueta per que fa fred, també el buf i començo la baixada.
De cop i volta el núvol es va esvaint i començo a veure per on baixo i el paisatge espectacular de zona mitja alta de muntanya –entre 2000 i 2300m- el sol em toca la cara i això reconforta. Comença un puja baixa que després de la gran pujada es veu fàcil i començo a pedalar amb força, les endorfines pugen i em motivo. 20km molt macos per zona alta on el temps estava molt canviant també, estones de sol, estones de núvols on no veies 2 metres davant, estones que semblava Mordor, estones de calor, estones de fred fins arribar a la baixada.
En aquests 20 km he tingut una sensació de pèrdua de pressió a la roda de darrera, i cada cop anava a més, em paro ho comprovo i si! Efectivament, tenia la roda amb pèrdua de pressió, no se perquè, no sembla punxada, penso que només em queda baixar a Espot, on vull dinar, i així aprofitar el temps, mentres dino canviar pneumàtic i allà segur que trobaré alguna tenda que me deixin un inflador de pau amb mesurador de pressió. Amb molta delicadesa i el cos endavant sobre la bici inicio la baixada, a estones amb molta pedra i a les zones més tècniques posant peu a terra. Durant la baixada passo per l’estació d’Espot Esquí i també se’m creuen uns cérvols just davant meu, espectacle natural a tocar.
Arribo a Espot amb la roda gairebé sense pressió, però sense haver perdut molt temps. Trio un restaurant on demano un menú amb crema de carbassó i canelons de segon, mentres em porten el dinar canvio pneumàtic sense haver trobat cap punxada. Acabo de dinar amb la bici apunt, m’apropo a una tenda on em deixen l’inflador i deixo tot apunt per començar la marxa de nou.
Després d’Espot em trobo una pujada d’asfalt i uns senders amb caiguda a la dreta, però molt macos i amb vistes a tota la Vall d’Aneu, molt xulo i més o menys clicable per a mi.
Fa millor temps i no plou. Pedalant per senders pistes i carreteres secundaries, vaig passant per pobles amb esglésies romàniques típiques de la zona, no tinc pressa però sense pausa arribo a la carretera de la Bonaigua on haig d’agafar el desviament a Sorpe i rodejar tot el cim de la Bonaigua, i aparèixer per Montgarri i arribar al Pla de Beret. Això es tradueix en uns 30 km de pujada més suau que altres però a estones molt dura també i molta estona pujant.
Tot comença travessant una vall on en la direcció que vaig està molt núvol i torna a pintar malament, a més corre un vent de cara fort i fred que a pesar d’anar en pujada i fent esforç, em posa el fred al cos. Després d’una estona tinc el primer ‘bajón’ dels 2 dies, em trobo una mica fluix, no se si són les hores, l’acumulació, els canvis de temperatura constants, el vent fred que em dona a la cara. Paro em menjo 2 barretes, em poso el buff, agafo aire i torno a començar amb més calma.
La pujada es fa llarga, però al arribar a la zona de pista que porta a Montgarri, es tot més maco, no entra tant d’aire, la pujada es suavitza i puc pedalar amb més força, em recupero del ‘bajón’ pujo amb força. A pesar d’això, la pujada es continua fent llarga i cada cop amb més desnivell.
Passo per Montgarri, poblat antic i en runes, ja el conec i no paro, més endavant arribo al refugi de Montgarri, on se que em queda poc però son les 20:15 i queda poc de llum, està tot núvol i plovisqueja, fa fred, em menjo un tros d’entrepà que em quedava, barreta, aigua i endavant.
El tram de Montagrri al Pla de Beret no és molt llarg però té unes pujades amb desnivells molt bèsties i ja estic ‘tocadet’, així que en un moment molt dur, prenc un gel –primer i únic gel que prenc en tota la PDF- agafo forces o placebo, segons es miri, i tiro amunt, arribo al pla de Beret on no es veu res, tot núvol i negre, plou i cada cop més, es comencen a escoltar trons. No paro per què son les 20:45 i queda poca llum i amb els núvols encara menys.
Em poso molt ràpid tot l’abric que tinc i el impermeable i començo a baixar una baixada que la conec i la he fet varies vegades, per sort, ja que cada cop es veu menys, plou molt, el fang i la pluja em van a la cara i no veig res, no tinc ulleres transparents i no em puc tapar la cara i els ulls, vaig menjant fang literalment, mentres baixo el més ràpid possible.
La baixada es torna mig èpica mig perillosa, tinc llums però cada cop es veu menys, vaig travessant camins i pobles, alguns trams de camí estan envoltats d’arbres, és aquí on no es veu res, només la meva llum, el meu cap va fent fotos del moment, un ciclista sol baixant per camins amb molt desnivell i pedres, amb la única il·luminació de la seva pròpia llum davantera... però no tinc temps de parar a fer la foto, a més amb la gopro no surten bé aquestes fotos de nit.
L’ultim tram de la PDF per sort és per carretera, i el faig tope, a lo que puc, arribo a Vielha a les 21:30, el cel s’habia obert una mica, i al menys tenia un mínim de llum fins arribar aquí, molt just però repte assolit, em paro a l’esglèsia de Vielha i paro ja descansat després d’aquest últim sprint oer arribar no molt tard. Després vaig directe a demanar una pizza al ‘Don Geppetto’ pizzeria de Vielha on fan unes pizzes genials, avui sense cap mena de dubte és el que tocava, entro a la pizzeria i tothom em mira com si fos un extraterrestre, es de nit i estic de fang fins als... la cara com si hagués fet la Paris-Roubaix. Després d’això toca gaudir del descans i del repte assolit.
Hi ha gent que la fa en un dia, inclús en 10 hores el que guanya la PDF non stop he vist, però per a mi això està molt bé tal i com anava, carregat i en autosuficiència. Gràcies a tots!
---
-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-
Etapa 2 PDF 2018
Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.
Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.
-Comienza la jornada en el Albergue la Torre de la Vall Fosca, donde he hecho la noche, he descansado más o menos bien, a pesar de la adrenalina que todavía me corría por las piernas después de estar todo el día pedaleando.
Desayuno con el compañero de Zaragoza comentando la jornada que nos espera y intercambiando impresiones de ciclismo, viajar en bici, etc.
Cargar agua, vaciar necesidades, preparar material, mirar radares y meteo, ver que llueve y que no pinta muy bien. De hecho, el señor del albergue de mañana me dice que me lo piense por qué ahora toca una fuerte subida donde llegas a unos 2300 metros de altura y donde luego se pedalea por aquella altura durante unos 20km, sin pueblos o refugios , sin nada que tape, muy expuesto a lo que pase, y parece que hay tormenta, me aconseja no hacerlo aunque reconoce que él joven ha hecho muchas animaladas. Es un buen consejo de alguien de la zona, pero empiezo la marcha con la idea de ir viendo que me encuentro y deicida sobre la marcha.
Empiezo con lluvia fina, y conforme avanzo la lluvia y los rayos caen cada vez con más fuerza y en la dirección que voy. Tomo la decisión de para a Espuy, cuanto acabo de empezar, paro y pienso que ya decidiré según vea cómo evoluciona la tormenta, tomo un café en el único bar que echo Espuy. Hablo con la señora del bar y un cliente, hablamos del tiempo y del deporte, etc. Ya pensando en posibilidades de posponer el reto y hacer la etapa al día siguiente, se veía muy negro. Pensaba en pedalear por la zona, y volver al Albergue a ver si tenían habitación otra noche, no tenía ninguna reserva.
Hablando con el cliente del bar veo que una luz entra por la ventana del bar, veo un pequeño claro en el cielo en la dirección que voy, eso me saca las dudas de la cabeza y decido continuar, aunque ya he perdido unos 30/40 minutos más. Vuelvo a salir tarde en definitiva, son las 9: 40/50
Comienzo la gran subida, larga y dura, y voy teniendo ratos de lluvia, de sol, de nubes, de no ver nada, y de ver el paisaje también pero sólo momentos puntuales. El tiempo está muy cambiante, pero no acaba de pasar nada muy grave, sigo subiendo.
A 2 km del final de la subida, casi 2000 m de altura me encuentro entre la niebla -o nube- una pareja que hace también la misma ruta, pero la hacen en 3 o 4 días, ellos sólo tienen que llegar a Espot, el chico me comenta que la hizo hace muchos años y que ya le tomó una gran tormenta para esta zona.
Hablemos un poco, hago alguna foto y seguimos, cada uno a su ritmo.
El chico me comenta que quedan 1,5km en la cima, y más o menos es así, llego arriba y no se ve nada, parece el típico lugar donde se ve paisaje a ambos lados, pero que sólo lo puedes intuir ya que estoy dentro de una nube.
Tomo 2 barritas, bebo agua me pongo la chaqueta para que hace frío, también el soplo y empiezo la bajada.
De repente la nube se va desvaneciendo y comienzo a ver por donde me bajo y el paisaje espectacular de zona media alta de montaña -entre 2000 y 2300m- el sol me toca la cara y eso reconforta. Comienza un sube baja que después de la gran subida se ve fácil y comienzo a pedalear con fuerza, las endorfinas suben y me motivo. 20km muy bonitos por zona alta donde el tiempo estaba muy cambiante también, ratos de sol, ratos de nubes donde no veías 2 metros delante, ratos que parecía Mordor, ratos de calor, ratos de frío hasta llegar a la bajada.
En estos 20 km he tenido una sensación de pérdida de presión en la rueda trasera, y cada vez iba a más, me paro lo compruebo y si! Efectivamente, tenía la rueda con pérdida de presión, no se porque, no parece pinchazo, pienso que sólo me queda bajar en Espot, donde quiero comer, y así aprovechar el tiempo, mientras dino cambiar neumático y allí seguro que encontraré alguna tienda que me dejen un inflador de paz con medidor de presión. Con mucha delicadeza y el cuerpo adelante sobre la bici inicio la bajada, a ratos con mucha piedra y en las zonas más técnicas poniendo pie en tierra. Durante la bajada paso por la estación de Espot Esquí y también me cruzan unos ciervos justo delante de mí, espectáculo natural a tocar.
Llego a Espot con la rueda casi sin presión, pero sin haber perdido mucho tiempo. Trio un restaurante donde pido un menú con crema de calabacín y canelones de segundo, mientras me traen el almuerzo cambio neumático sin haber encontrado ningún pinchazo. Acabo de comer con la bici apunte, me acerco a una tienda donde me dejan el inflador y dejo todo listo para empezar la marcha de nuevo.
Después de Espot me encuentro una subida de asfalto y unos senderos con caída a la derecha, pero muy bonitos y con vistas a todo el Valle de Aneu, muy chulo y más o menos clicable para mí.
Hace mejor tiempo y no llueve. Pedaleando por senderos pistas y carreteras secundarias, voy pasando por pueblos con iglesias románicas típicas de la zona, no tengo prisa pero sin pausa llego a la carretera de la Bonaigua donde tengo que coger el desvío a Sorpe y rodear toda la cima de la Bonaigua , y apareció por Montgarri y llegar al Pla de Beret. Esto se traduce en unos 30 km de subida más suave que otros pero a ratos muy dura también y mucho rato subiendo.
Todo comienza atravesando un valle donde en la dirección que voy está muy nube y vuelve a pintar mal, además corre un viento de cara fuerte y frío que a pesar de ir en subida y haciendo esfuerzo, me pone el frío en el cuerpo. Después de un rato tengo el primer 'bajón' de los 2 días, me encuentro un poco flojo, no se si son las horas, la acumulación, los cambios de temperatura constantes, el viento frío que me da en la cara. Paro me como 2 barritas, me pongo el buff, cojo aire y vuelvo a empezar con más calma.
La subida se hace larga, pero al llegar a la zona de pista que lleva a Montgarri, es todo más bonito, no entra tanto de aire, la subida se suaviza y puedo pedalear con más fuerza, me recupero del 'bajón' subo con fuerza. A pesar de ello, la subida se sigue haciendo larga y cada vez con más desnivel.
Paso por Montgarri, poblado antiguo y en ruinas, ya lo conozco y no paro, más adelante llego al refugio de Montgarri, donde se que me queda poco pero son las 20:15 y queda poco de luz, está todo nube y llovizna, hace frío, me como un trozo de bocadillo que me quedaba, barrita, agua y adelante.
El tramo de Montagrri el Pla de Beret no es muy largo pero tiene unas subidas con desniveles muy bestias y ya estoy 'tocadet', así que en un momento muy duro, tomo un gel -primer y único hielo que tomo en toda PDF- cojo fuerzas o placebo, según se mire, y tiro arriba, llego al Pla de Beret donde no se ve nada, todo nube y negro, llueve y cada vez más, se empiezan a escuchar truenos. No paro por qué son las 20:45 y queda poca luz y con las nubes aún menos.
Me pongo muy rápido todo el abrigo que tengo y el impermeable y comienzo a bajar una bajada que la conozco y la he hecho varias veces, por suerte, ya que cada vez se ve menos, llueve mucho, el barro y la lluvia me en la cara y no veo nada, no tengo gafas transparentes y no me puedo tapar la cara y los ojos, voy comiendo barro literalmente, mientras bajo lo más rápido posible.
La bajada se vuelve medio épica medio peligrosa, tengo luces pero cada vez se ve menos, voy atravesando caminos y pueblos, algunos tramos de camino están rodeados de árboles, es aquí donde no se ve nada, sólo mi luz, mi cabeza va haciendo fotos del momento, un ciclista solo bajando por caminos con mucho desnivel y piedras, con la única iluminación de su propia luz delantera ... pero no tengo tiempo de parar a hacer la foto, además con la GoPro no salen bien estas fotos de noche.
El último tramo de la PDF por suerte es por carretera, y el haya tope, a lo que puedo, llego a Vielha a las 21:30, el cielo se había abierto un poco, y al menos tenía un mínimo de luz hasta llegar aquí, muy justo pero reto alcanzado, me paro en la iglesia de Vielha y paro ya descansado después de este último sprint oer llegar no muy tarde. Luego directo a pedir una pizza en el Don Geppetto 'pizzería de Vielha donde hacen unas pizzas geniales, hoy sin lugar a dudas es lo que tocaba, entro en la pizzería y todos me miran como si fuera un extraterrestre, es de noche y estoy de barro hasta los ... la cara como si hubiera hecho la Paris-Roubaix. Después de esto toca disfrutar del descanso y del reto alcanzado.
Hay gente que la hace en un día, incluso en 10 horas lo que gana la PDF non stop he visto, pero para mí eso está muy bien tal y como iba, cargado y en autosuficiencia. Gracias a todos!