View allAll Photos Tagged Reparar
Lo que se iba a convertir en el Icono[/b] de "la Ciudad de las Artes Escénicas"[/b] de Sagunto se oxida a menos de 100 m del mar. En el 2.010 ya se pagaron 84.960 € para su reparación y conservación. Sin expediente, sin concurso público, sin contrato. A dedo.
La historia se inicia en el 2.001 cuando se ficha a la actriz griega Irene Papas y se la coloca al frente de una soñada "Ciudad de las Artes Escénicas". La primera puesta en escena, "Las Troyanas", de Eurípides. Por todo lo alto, sin reparar en gastos. La "Fura dels Baus" y la Escenografía de Santiago Calatrava.
Se estrena en setiembre de 2.001 y pasa sin pena ni gloria, ni de crítica ni de público. Unas pocas representaciones y 3.000.000 € a la basura, sin contar con el coste de la rehabiltación de la Nave, los antiguos Talleres Generales de Altos Hornos.
Creía ser el inventor del término. Estaba equivocado. Al preguntarle a Googlito, el muy sirvenguenza, me ha mostrado, en 0,0000002 segundos, infinidad de artículos que ya lo usaban. Por ello, me irrogo, solamente, su definición.
Calatravada: Capricho exagerado/caro/injustificable/muy aparente/inútil del dibujante/pintor/diseñador/arquitecto/ingeniero/embaucador/chapucero [b]Santiago Calatrava[/b] que pagamos todos los valencianos.
Translation Google
What was to become the icon [/ b] "City of the Arts" [/ b] Sagunto is oxidized within 100 m of Tues In 2010 and € 84,960 were paid for repair and conservation. No record, no tender, no contract. A finger .
The story begins in 2001 when the tab to the Greek actress Irene Papas and placed in front of a dream "City of Arts" . The first staging, "Trojan Women" Euripides . In style, no expense spared. The "Fura dels Baus" and Set by Santiago Calatrava.
It opens in September 2001 and passes unnoticed, or criticism or public. A few representations and € 3,000,000 away , without the cost of the rehabiltación Ship , former General Workshops Altos Hornos .
Believed to be the inventor of the term. I was wrong. When asked Googlito , the very sirvenguenza, has shown me in 0.0000002 seconds, plenty of articles already used it. So I suffered as a result, only its definition.
Calatravada: Capricho exaggerated / expensive / unjustifiable / very apparent / useless cartoonist / artist / designer / architect / engineer / trickster / Tinker [b] Santiago Calatrava [/ b] I paid all Valencia.
Please, View On Black
Essa moça tà diferente
Essa moça tá diferente
Já não me conhece mais
Está pra lá de pra frente
Está me passando pra trás
Essa moça tá decidida
A se supermodernizar
Ela só samba escondida
Que é pra ninguém reparar
Eu cultivo rosas e rimas
Achando que é muito bom
Ela me olha de cima
E vai desiventar o som
Faço-lhe um concerto de flauta
E não lhe desperto emoção
Ela quer ver o astronauta
Descer na televisão
Mas o tempo vai
Mas o tempo vem
Ela me desfaz
Mas o que é que tem
Que ela só me guarda despeito
Que ela só me guarda desdém
Mas o tempo vai
Mas o tempo vem
Ela me desfaz
Mas o que é que tem
Se do lado esquerdo do peito
No fundo, ela ainda me quer bem
Essa moça tá diferente etc..
Essa moça é a tal da janela
Que eu me cansei de cantar
E agora está só na dela
Botando só pra quebrar
Mas o tempo vai etc..
Chico Buarque
O containeiro grego MSC Washington zarpando de Santos no dia 20/09/2008. Podemos reparar o nome e o registro do navio inscritos em grego diferente dos demais navios da MSC.
The Greek container ship MSC Washington leaving Santos on 20/09/2008. We can see in the ship's name and the registry write in greek different of other MSC ships.
LOA:269,98m
Construção/Built:1984
Bandeira/Flag:Grécia/Greece
Registro/Port of Regitry:Piraeus
IMO:8300145
Prefixo/Call SignM:SYJV
Tucson (AR), University of Arizona Museum of Art
El agujero fue hecho en el panel por un proyectil de artillería disparado durante la batalla de Ciudad Rodrigo, en el transcurso de la Guerra de la Independencia. Las tropas del duque de Wellington abrieron una brecha en la muralla de la ciudad frente a la fachada occidental de la catedral. Aunque fue la mayor pérdida entre los paneles sobrevivientes, cuando los restauró Mario Modestini, tras su incorporación a la Colección Samuel H. Kress a mediados de la década de 1950, se tomó la decisión de no reparar el vacío tanto por su gran tamaño como por su "interés histórico y romántico".
The hole was made in the panel by an artillery shell fired during a major battle at Ciudad Rodrigo during the Peninsular War (1808-1814). The Duke of Wellington's troops breached the city's wall in front of the cathedral's western facade. Although it was the largest loss among the surviving panels, when they were restored by Mario Modestini after their incorporation into the Samuel H. Kress Collection in the mid-1950's, the decision was made not to repair the void both because of its large size and its "historical and romantic interest"
IN ENGLISH BELOW THE LINE
La espectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 esta en "quasi" perfecte estat. Just un petit detall, però, feia dificil fer-la servir. El passador que conecta el moviment del mirall reflex (i pertant del disparador) amb l'obturador estava desenganxat, i no permetia fer servir la càmera de manera normal. Tot i que es podia disparar, calia primer pujar el mirall amb el disparador, i després, ja a cegues, moure aquesta palanca fins que la cortina del obturador saltava. Amb això la composició i l'enfoc eren una cosa de cert atzar.
Calia reparar aquesta peça; primer pensava que enroscant-la n'hi hauria prou, però quedava aviat clar que l'original estava reblonada o soldada, i que caldria una conexió prou ferma per aguantar els cops del disparador. No és una càmera petita!
Seguint consells dels forums especialitzats, em vaig comprar material per soldar amb plata, tot i la manca d'experiencia al respecte. Després d'uns inicis frustrants, i certs intents fallits, ara la soldadura sembla aguantar.
En remontar el mecanisme del obturador, em vaig passar en deixar la cortina un pel massa amunt (1 cm o menys) de la seva posició ideal, i ara la posició més alta del disparado no es pot carregar. Però de moment puc fer fotos perfectament amb la resta de velocitats. Quan ho vegi be, re-calibraré l'obturador.
==============================================
The spectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 is a gorgeous camera in "almost" perfect condition. Just a small detail, however, made it difficult to use. The pin that connects the movement of the reflex mirror (and therefore the release lever) to the shutter curtain was detached, and did not allow the camera to be used normally. Although it was possible to shoot, you had to first raise the mirror with the release lever, and then, already blind, move this conecting pin until the shutter curtain released itself. With that, composition and focus were a matter of chance.
This piece had to be repaired; at first he thought that screwing it would suffice, or maybe contact cement, but it soon became clear that the original was riveted or welded, and that a connection firm enough would be needed to withstand the blows of the trigger. Not a small camera!
Following advice from specialized forums, I bought silver soldering material and a butane torch, despite my lack of experience in this regard. After some frustrating starts, and some failed attempts, now the solder seems to hold up.
While assembling back the shutter mechanism, I happened to leave the curtain too far up (1 cm or less) from its ideal position, and now the highest opening of the shutter cannot be loaded, not the fastest speeds used. But for now I can take pictures perfectly with the rest of the speeds. When I see it right, I will re-calibrate the shutter.
www.youtube.com/watch?v=0vsYgcBBjms&t=422s
Not the same but similar:
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Mai hauria pensat que, tenint una arcaica Kodak Pocket de 1895, l'hi buscaria una germana fabricada lleugerament més tard (el 1897). Però hi ha diversos arguments al respecte.
En primer lloc, compta amb la única distinció de conservar una plaqueta de la botiga on fou venguda, suposo que el mateix 1896. I es que aquesta correspon als desaparescuts grans magatzems El Siglo, de Barcelona. En efecte, la plaqueta llegeix: "Grandes Almacenes de El Siglo, Barcelona". I a sobre es preserva l'etiqueta amb el preu al interior ("30 pesetas"!!).
La vaig trobar en una venda a internet, tot i que el darrer propietari no era gaire llunyà, del mig de Occitania. Ara ha tornat a 20 km d'on fou venguda per primer cop, he he.
Per altra banda, també cal cosiderar que, tot i que produida només l'any seguent que l'altra Kodak Pocket, incopora molts canvis en l'estil i la mecànica: el cuir fi i grana ha canviat per un de negre i mes gruixut, i sobretot l'obturador és completament diferent, essent del tipus "sector" i molt igual a altres models de Kodak, com la Bulls-eye. El visor també canvià de rodó a quadrat.
Encara hi ha un darrer motiu: tot i que li manca una senzilla molla per a poder funcionar, compta amb les dues bobines del seu inusual format 102, el que em permetrà improvisar rodets per a aquesta càmera, i fer servir la seva "bessona", o aquesta mateixa i aconsegueixo reparar l'obturador.
ca.wikipedia.org/wiki/Pocket_Kodak_(1895)
ca.wikipedia.org/wiki/Magatzems_El_Siglo
Sembla que l'edifici del c/Pelai no és l'original on s'hauria vengut la càmera, sino que estava situada a Les Rambles, fins que s'incendià el 1932.
barcelofilia.blogspot.com/2010/11/blog-post.html
====================
I would never have thought that, having an archaic Kodak Pocket from 1895, I would look for a "sister" made slightly later (in 1897). But there are several arguments about it.
First of all, it has the unique distinction of keeping a plaque from the retailer who sold it in 1896. And more important, this corresponds to the disappeared department stores El Siglo, in Barcelona. In fact, the ivory-like plaque reads: "Grandes Almacenes El Siglo, Barcelona". And on top of that, inside, the label with the price is still preserved ("30 pesetas" !!).
I found it in an internet sale, although the last owner was not far away, from southern France (Occitanie). Now it’s back almost "home", 20km from where it was first sold, ha ha (yes, it was made in Rochester, NY, but hey...)
On the other hand, it should also be noted that, although produced only the following year than the other Kodak Pocket, it incorporates many changes in style and mechanics: the fine and maroon leather has changed to a black and thicker one. , and especially the shutter is completely different, being of the "sector" type and very similar to other Kodak models, such as the Bulls-eye. The viewfinder also changed from round to square.
There is one last reason: although it lacks a simple spring to operate, it has two precious spools of its unusual format 102, which will allow me to improvise roll film (cutting 120 back paper and using 35mm film inside) for this camera, and use its "twin", or this one, if I manage to repair the shutter.
www.earlyphotography.co.uk/site/entry_C447.html
camera-wiki.org/wiki/Pocket_Kodak
www.kodaksefke.nl/pocket-kodak.html
barcelofilia.blogspot.com/2010/11/blog-post.html
The El Siglo department store stood in Les Rambles, Barcelona, till 1932, when a fire destroyed the building. Later it appears the store was rebuilt in nearby Carrer Pelai.
es.wikipedia.org/wiki/Lesmes_de_Burgos
es.wikipedia.org/wiki/Domingo_de_Guzmán
Iglesia de San Esteban is a former Catholic church in Burgos, Spain, on the eastern perimeters of Burgos Castle. It was essentially built between the late thirteenth and early fourteenth century. It now houses the Museo del Retablo.
en.wikipedia.org/wiki/San_Esteban,_Burgos
La iglesia de San Esteban es un templo católico, ya sin culto, situado en el barrio del mismo nombre de la ciudad de Burgos (Castilla y León, España). Notable construcción gótica levantada en lo esencial entre finales del siglo XIII y principios del XIV, en la actualidad alberga el Museo del Retablo.
La iglesia, emplazada en la ladera este del cerro del Castillo, en la confluencia de las calles de San Esteban, Valentín Palencia y el Pozo Seco, y dando nombre al barrio, se empezó a construir en el último cuarto del siglo XIII, bajo el reinado de Alfonso X El Sabio, continuando su proceso durante las primeras décadas de la siguiente centuria. Al igual que la cercana Catedral, coetánea en su erección (si bien la seo burgalesa comenzó a levantarse unas décadas antes), sustituyó un templo románico más antiguo, el cual figuraba entre las once iglesias burgalesas citadas por el papa Alejandro III en una bula de 1163.
La vecindad del castillo fue en ocasiones perjudicial para la fábrica de San Esteban, como sucedió en los años 1475-1476, cuando el asedio de la fortaleza con motivo de la Guerra de Sucesión Castellana le ocasionó desperfectos que obligaron a reconstruir el rosetón y a reparar la torre y los pilares. La voladura del castillo por los franceses en 1813 durante la invasión napoleónica volvió a dañar partes de la fachada y de la torre.
La Iglesia de San Esteban fue declarada Monumento Nacional en 1931.
El Arzobispado de Burgos trasladó el culto de la parroquia a la iglesia de San Nicolás, para instalar aquí el Museo del Retablo.
es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_San_Esteban_(Burgos)
The church of San Esteban is a Catholic temple, no longer cult, located in the neighborhood of the same name in the city of Burgos (Castilla y León, Spain). Remarkable Gothic construction essentially built between the end of the 13th century and the beginning of the 14th, today it houses the Museum of the Altarpiece.
The church, located on the eastern slope of Cerro del Castillo, at the confluence of the streets of San Esteban, Valentín Palencia and El Pozo Seco, and giving its name to the neighborhood, began to be built in the last quarter of the 13th century, under the reign of Alfonso X El Sabio, continuing his process during the first decades of the following century. Like the nearby Cathedral, contemporary in its erection (although the Burgos seo began to rise a few decades before), it replaced an older Romanesque temple, which was among the eleven Burgos churches mentioned by Pope Alexander III in a bull of 1163.
The vicinity of the castle was sometimes detrimental to the San Esteban factory, as happened in the years 1475-1476, when the siege of the fortress due to the War of the Castilian Succession caused damage that forced to rebuild the rose window and repair the tower and pillars. The blowing up of the castle by the French in 1813 during the Napoleonic invasion again damaged parts of the façade and the tower.
The Church of San Esteban was declared a National Monument in 1931.
The Archbishopric of Burgos moved the cult of the parish to the church of San Nicolás, to install the Museum of the Altarpiece here.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.
El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.
Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.
Foto presa amb una Leica IIIb fabricada el 1938; objectiu Leitz Elmar f3.5 / 50mm fabricat el 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), revelat amb HC110.
ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses
www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...
cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...
===========================================
The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.
The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.
With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Catalonia was divided between the crowns of France and Spain, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.
Picture taken with a Leica IIIb made in 1938; Leitz Elmar f3.5 / 50mm lens, made in 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), developed in HC110.
en.wikipedia.org/wiki/Fort_de_Salses
www.forteresse-salses.fr/en/Explore/History-of-the-monument
cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...
www.kashphoto.com/blog/2018/11/5/cinestill-bwxx-film-goes...
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Mai hauria pensat que, tenint una arcaica Kodak Pocket de 1895, l'hi buscaria una germana fabricada lleugerament més tard (el 1897). Però hi ha diversos arguments al respecte.
En primer lloc, compta amb la única distinció de conservar una plaqueta de la botiga on fou venguda, suposo que el mateix 1896. I es que aquesta correspon als desaparescuts grans magatzems El Siglo, de Barcelona. En efecte, la plaqueta llegeix: "Grandes Almacenes de El Siglo, Barcelona". I a sobre es preserva l'etiqueta amb el preu al interior ("30 pesetas"!!).
La vaig trobar en una venda a internet, tot i que el darrer propietari no era gaire llunyà, del mig de Occitania. Ara ha tornat a 20 km d'on fou venguda per primer cop, he he.
Per altra banda, també cal cosiderar que, tot i que produida només l'any seguent que l'altra Kodak Pocket, incopora molts canvis en l'estil i la mecànica: el cuir fi i grana ha canviat per un de negre i mes gruixut, i sobretot l'obturador és completament diferent, essent del tipus "sector" i molt igual a altres models de Kodak, com la Bulls-eye. El visor també canvià de rodó a quadrat.
Encara hi ha un darrer motiu: tot i que li manca una senzilla molla per a poder funcionar, compta amb les dues bobines del seu inusual format 102, el que em permetrà improvisar rodets per a aquesta càmera, i fer servir la seva "bessona", o aquesta mateixa i aconsegueixo reparar l'obturador.
ca.wikipedia.org/wiki/Pocket_Kodak_(1895)
ca.wikipedia.org/wiki/Magatzems_El_Siglo
Sembla que l'edifici del c/Pelai no és l'original on s'hauria vengut la càmera, sino que estava situada a Les Rambles, fins que s'incendià el 1932.
barcelofilia.blogspot.com/2010/11/blog-post.html
====================
I would never have thought that, having an archaic Kodak Pocket from 1895, I would look for a "sister" made slightly later (in 1897). But there are several arguments about it.
First of all, it has the unique distinction of keeping a plaque from the retailer who sold it in 1896. And more important, this corresponds to the disappeared department stores El Siglo, in Barcelona. In fact, the ivory-like plaque reads: "Grandes Almacenes El Siglo, Barcelona". And on top of that, inside, the label with the price is still preserved ("30 pesetas" !!).
I found it in an internet sale, although the last owner was not far away, from southern France (Occitanie). Now it’s back almost "home", 20km from where it was first sold, ha ha (yes, it was made in Rochester, NY, but hey...)
On the other hand, it should also be noted that, although produced only the following year than the other Kodak Pocket, it incorporates many changes in style and mechanics: the fine and maroon leather has changed to a black and thicker one. , and especially the shutter is completely different, being of the "sector" type and very similar to other Kodak models, such as the Bulls-eye. The viewfinder also changed from round to square.
There is one last reason: although it lacks a simple spring to operate, it has two precious spools of its unusual format 102, which will allow me to improvise roll film (cutting 120 back paper and using 35mm film inside) for this camera, and use its "twin", or this one, if I manage to repair the shutter.
www.earlyphotography.co.uk/site/entry_C447.html
camera-wiki.org/wiki/Pocket_Kodak
www.kodaksefke.nl/pocket-kodak.html
barcelofilia.blogspot.com/2010/11/blog-post.html
The El Siglo department store stood in Les Rambles, Barcelona, till 1932, when a fire destroyed the building. Later it appears the store was rebuilt in nearby Carrer Pelai.
L'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI, està construïda al punt més alt de la plana interior del castell de Gallifa, a 642 metres d'altitud, i el primer esment documentat és de l'any 1060. L'any 1078 consta com a parròquia. Hi ha notícies documentals de l'any 1670 d'obres de restauració o reconstrucció. Fins al 1860 fou parròquia d'una part del terme, funció que compartia amb l'església de Gallifa. L'any 1868, amb la reorganització parroquial, perd la funció de parròquia i passa a dependre de Sant Sebastià de Montmajor. L'any 1924, com que l'edifici amenaçava ruïna, es va baixar la Mare de Déu (segle XIX)a Gallifa. Tot seguit, s'aprofità bona part del material de la teulada per a reparar la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. La imatge de la mare de Déu, es va fer malbé durant la guerra civil espanyola (1936-1939).
Mn. Josep Dalmau inicià la reconstrucció de l'ermita romànica del castell de Gallifa el 1985. Els experts en art romànic valoren les ruïnes com un rar exemplar d'ermita, perquè sobre la volta no hi havia la teulada (com és habitual) sinó una habitació-sala que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell, quan els enemics havien ja entrat dins el recinte de la fortalesa.
És un edifici senzill d'una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, amb absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. L'alçada de l'edifici fa el doble del que és habitual doncs es construí com a fortificació amb espitlleres que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell. Tan sols té tres finestres obertes als murs oest i sud i a l'absis, totes d'arc de mig punt i doble esqueixada. La porta d'entrada és al mur sud, i també en aquest mur s'alça el campanar, de paret i de dos ulls. L'exterior de l'església presenta un sol element decoratiu: les arcuacions cegues i les bandes llombardes de la part baixa de l'absis.
S'observen diverses etapes constructives. L'absis s'adapta plenament al romànic llombard segle XI). La datació de la nau no és tant precisa, no té ornaments, però per l'aparell dels murs es pot datar a cavall entre els segles XI i XII. El sobre-alçament dels murs podria correspondre a una ampliació del segle XII.
Durant la reconstrucció de l'ermita, el sr. Jesús Prujà, un promotor cultural i col·leccionista nat, oferí a Mn. Dalmau una imatge de talla de fusta d'una Mare de Déu del segle XI, que havia trobat a les golfes d'una masia dels voltants d'Olot, fent de contrafort a l'encavallada de la teulada. D'aquesta imatge no se'n coneix ni el nom ni l'origen.
L'anterior imatge de l'ermita del castell, del segle XIX, s'havia descompost i fet malbé durant la Guerra Civil (1936-1939). Desapareguda l'imatge, el sr. Prujà, féu ofrena de la trobada recentment a Olot. Això donà a Mn. Dalmau l'oportunitat de rebatejar-la amb l'advocació de la Mare de Deu de l'Ecologia. Ho demanaven els plecs de muntanyes que l'envolten i les catifes de verd dels boscos que li fan d'escambell. I ho proclamen sobretot els temps actuals, que han fet del mot ecologia la clau que volta d'una visió de futur. I seguint aquella lliçó evangèlica de Jesús de Natzaret, es tracta de lligar el passat i el futur, i treure del cofre coses noves i antigues. Els devots de l'ecologia venen a plantar un arbre en el recinte del voltant del Santuari com una llàntia votiva, com una pregària encesa, nit i dia a Maria, advocada de la virginitat fecunda: de la naturalesa verge.
Font: Viquipèdia i Santuari Ecològic de Gallifa.
= = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = =
© Copyright 2013 Francisco Aragão
© ALL RIGHTS RESERVED. Use without permission is illegal.
© TODOS OS DIREITOS RESERVADOS. Usar sem permissão é ilegal.
Attention please !
The Copyright of this picture belongs to Getty Images
This photograph can be licensed in Getty Images
= = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = =
Portuguese
A Catedral Metropolitana de São Paulo ou Catedral da Sé, localiza-se na Praça da Sé, no centro da cidade de São Paulo. É um dos cinco maiores templos neogóticos do mundo. A catedral é o templo principal da paróquia de Nossa Senhora Assunção e São Paulo, criada em 10 de agosto de 1591.
Praça da Sé em foto de 1880 de Marc Ferrez. A velha catedral de São Paulo está à direita.
A história da catedral de São Paulo começa em 1589, quando se decidiu que uma igreja principal (Matriz) seria construída na pequena vila de São Paulo de Piratininga. Esta igreja, situada no local da catedral atual, foi terminada em torno de 1616.
São Paulo transformou-se em sede de diocese em 1745, e a partir dessa data a antiga igreja foi demolida e substituída por uma nova, construída em estilo barroco, terminada em torno de 1764. Esta modesta igreja seria a catedral de São Paulo até 1911, quando foi demolida.
Neogótico
A catedral atual foi construída por iniciativa de Dom Duarte Leopoldo e Silva, primeiro arcebispo de São Paulo. Os trabalhos começaram em 1913 no local da catedral colonial demolida. O arquiteto responsável foi o alemão Maximilian Emil Hehl, que projetou uma enorme igreja em estilo eclético, por possuir vários elementos de estilos distintos, como a cúpula e o arco ogival, mas que predomina claramente o neogótico, inspirada nas grandes catedrais medievais europeias.
Todos os mosaicos, esculturas e mobiliário que compõem a igreja foram trazidos por navio da Itália. Entretanto, devido às guerras mundiais, houve grande dificuldade para se concluir a obra.
Assim, a inauguração da nova catedral ocorreu somente em 1954, com as torres ainda inacabadas, mas a tempo para a celebração do quarto centenário de São Paulo, no dia 25 de janeiro. As torres foram terminadas somente em 1967. As obras foram tocadas inicialmente por Alexandre Albuquerque, e, a partir de 1940, por Luís Inácio de Anhaia Melo.
Restauro
Após um longo período de deterioração, a catedral foi completamente renovada entre 2000 e 2002. Com o fim de reparar o edifício, muitos pináculos sobre o nave e as torres foram terminados. As plantas originais, datadas de 1912, foram encontradas dentro do próprio edifício, permitindo uma restauração fiel ao projeto original.
A restauração incluiu reparos nos vitrais, revitalização dos sinos, manutenção das redes hidráulica e elétrica, resolução de problemas que ameaçavam a estrutura - como rachaduras e infiltrações - e lavagem e pintura do prédio. Restaurada, a catedral ganhou 14 torreões novos, previstos no projeto original de 1912 de Maximilian Emil Hehl.
Em 2002, reabriu as portas após obras que consumiram R$ 19,5 milhões.
Arquitetura
A catedral é a maior igreja de São Paulo, com 111 metros de comprimento, 46 de largura, duas torres com 92 metros de altura e uma enorme cúpula. Tem capacidade para abrigar 8.000 pessoas. No acabamento foram usadas 800 toneladas de mármore. Suas medidas a tornam uma das maiores igrejas do Brasil e do mundo.
Em termos arquitetônicos, a igreja tem forma de cruz latina, com cinco naves e transepto com cúpula sobre o cruzeiro. A fachada, dotada de um portal principal e uma grande rosácea, é flanqueada por duas altas torres. O estilo elegido foi o neogótico, então em voga no Brasil, mas a cúpula é inspirada por estruturas renascentistas como o célebre domo da Catedral de Florença.
Órgão
O órgão da catedral foi construído em Milão pela firma italiana Balbiani & Rossi em 1954. Sua inauguração ocorreu em 25 de novembro de 1954, no "Dia de Ação de Graças", doado pela companhia Antárctica (hoje AmBev). Foi restaurado em (1996-1997) sob o patrocínio do Banco Real. O instrumento tem dois corpos e uma "console" (mesa de teclados), colocada atrás das colunas que rodeiam o altar-mór, com cinco teclados (cada um com 61 teclas) e uma pedaleira. Possui cerca de 12 mil tubos sonoros e 124 registros, sendo 112 os registros reais. Cada teclado possui, prontas, cinco combinações sonoras fixas e seis combinações manualmente ajustáveis. Quanto à fônica, o organista dispõe de um complexo sonoro de timbres peculiares. É o maior órgão de tubos do Brasil. É o maior da América Latina.
Cripta
Cripta subterrânea da catedral paulistana.
A cripta localiza-se debaixo do altar principal e é um vasto salão suportado por várias colunas e arcos de perfil gótico. Nela estão sepultados bispos e arcebispos de São Paulo e vários personagens importantes da história do Brasil. Entre estes, encontram-se: o índio Tibiriçá e o cacique Guaianás, que tiveram papel importante na fundação de São Paulo. Outro personagem ilustre sepultado na cripta é o Regente Feijó, governante do Brasil durante o Período regencial. Encontra-se, ainda, parte dos restos mortais do sacerdote Bartolomeu Lourenço de Gusmão, brasileiro a quem foi dada a primeira patente de invenção em 1707.
English
The São Paulo See Metropolitan Cathedral --"See" and "cathedra" mean "seat" and therefore the ecclesiastical authority of a bishop or archbishop (Portuguese: Catedral Metropolitana, or Catedral da Sé de São Paulo) is the cathedral of the Roman Catholic Archdiocese of São Paulo, Brazil. As of 2013 the Metropolitan Archbishop of the archdiocese was Cardinal Odilo Pedro Scherer. Its construction, in Neo-Gothic style, began in 1913 and ended four decades later. It was ready for its dedication on the 400th anniversary of the foundation of the then humble villa of São Paulo by Chief or Cacique Tibiriçá and the Jesuit priests Manuel da Nóbrega and José de Anchieta. Despite having a Renaissance-styled dome, the São Paulo Metropolitan Cathedral is considered by some to be the 4th largest neo-gothic cathedral in the world.
History
Cathedral square in a photo of 1880 by Marc Ferrez. The old Cathedral of São Paulo is the church to the right.
The history of the Cathedral of São Paulo goes back in time to 1589, when it was decided that a main church (the Matriz) would be built in the small village of São Paulo. This church, located on the site of the present cathedral, was only finished around 1616. São Paulo became seat of a diocese in 1745, and the old church was demolished and substituted by a new one, built in Baroque style, which was finished around 1764. This modest church would be the Cathedral of São Paulo until 1911, when it was demolished.
The present cathedral was built under Duarte Leopoldo e Silva, the first archbishop of São Paulo. Construction began in 1913 on the site of the demolished colonial cathedral following the project of German architect Maximilian Emil Hehl, who designed a Neo-Gothic structure. Work proceeded slowly and the inauguration of the new Cathedral happened only in 1954, with the towers still unfinished, but in time for the celebration of São Paulo's Fourth Centenary. The towers would only be completed in 1967.
After a long period of decay, the Cathedral underwent a complete renovation between 2000 and 2002. Apart from repairing the building, many pinnacles over the nave and towers were completed. The original 1912 construction plans were found inside the building, allowing for a faithful restoration.
The building
The Cathedral is the largest church in São Paulo: 111 metres long, 46 metres wide, with the two flanking towers reaching a height of 92 metres. The Cathedral is a Latin cross church with a five-aisled nave and a dome that reaches 30 metres over the crossing. Although the building in general is Neo-Gothic, the dome is inspired by the Renaissance dome of the Cathedral of Florence. It is located in the Praça da Sé, or "Cathedral Square".
The Cathedral has a total capacity for 8,000 people. More than 800 tons of rare marble were used in its completion. The inner capitals are decorated with sculpted Brazilian produce as coffee branches, pineapples, and native animals such as tatus --armadillos.
Crypt
The crypt, located below the main altar, is very large and can be considered a subterranean church in its own right. It is decorated with marble sculptures by Francisco Leopoldo e Silva depicting the history of Job and St Jerome.
The crypt has the tombs of all bishops and archbishops of São Paulo. Of special note are the bronze tombs of two important historical figures: Father Diogo Feijó and the cacique Tibiriçá. Feijó was regent of Brazil during the infancy of Emperor Pedro II. Tibiriçá was the cacique (chieftain) of the Guaianás tribe who, in the 16th century, welcomed the first Jesuits to the Piratininga Plateau and whose aid made the foundation of São Paulo possible.
In 2004, the human remains of Bartolomeu de Gusmão (1685–1724), a Jesuit from the former Portuguese colony of Brazil and innovator of lighter-than-air airship design, were transferred to the crypt.
Organ
The cathedral's organ, built in 1954 by the Italian firm Balbiani & Rossi, is one of the largest in Latin America. It has five keyboards, 329 stops, 120 registers, and 12,000 pipes, the mouths of which display hand-engraved reliefs in Gothic style.
Wikipedia
Conocen la canción de Alejandro Sanz, "Tengo el corazón partió"???, si insashi, estuviera aquí la pondría en mi foto para que todos la escucharan, es bella.
Cuando regreso de la casa de mis padres , vengo llena de amor.
Esta vez, tengo el corazón roto.
Necesito a mis amigos para que me ayuden a reparar mi corazón y estar bien para el próximo viaje.
They know the song by Alejandro Sanz, "I have the heart departed "???, if insashi, was here put it in my photo for all to hear, is beautiful.
When returning from the house of my parents, I come filled with love.
This time, my heart broken .
I need my friends to help me repair my heart and be well for the next trip.
Egoísmo, vanity, superficiality, lack of solidarity, exclusion…. They are concepts difficult to assimilate for me… For that reason always I have put an armor… that is broken and is necessary to repair… This has been days of incomunicación, to which I call “Out of service “. The drawing of this plea, is made by a person, good, generous, given, who right now is not able to repeat, because its memory is going away… All my love and admiration for her; “My mother “.
Egoísmo, vanidad, superficialidad, insolidaridad, exclusión....
Son conceptos difíciles de asimilar para mí...
Por ello siempre me he puesto una coraza... que se rompe y hay que reparar...
Esto lleva unos días de incomunicación, a los que llamo “ Fuera de servicio “.
El dibujo de este alegato, está realizado por una persona, buena, generosa, entregada, que ahora mismo no es capaz de repetir, porque su memoria se está yendo... Todo mi amor y admiración para ella; “ Mi madre “.
Do you have this problem?
The top dial (which controls the shutter speed in manual mode) is not catching the gears, it slips and the shutter speed wont change for a few spins, and finally it jumps into gear again, it behaves completely erratic!
If this is your case, this is for you:
1. Lift the rubber wheel using a toothpick or needle, and you will notice a plastic wheel under the rubber one.
2. Put some super glue (Cyanoacrylate glue) on the plastic wheel using another toothpick, but be CAREFUL - if the super glue drip anywhere else clean it immediately!!!!
3. Rotate the rubber wheel a couple of times back and forth to spread the glue.
4. Let it dry for 10 minutes and try it... it's as good as new!!
I do not take any responsibility for any damage to your camera! Mine is working fine just now... If it happens again, I'll try contact adhesive.
.
...::::...
.
Technical Info:
Camera: Canon PowerShot G11
Lens: 6.1-30.5 mm
Focal Length: 6.1 mm
Sensitivity: ISO 1600
Exposure: 1/30 sec at f/3,5
Exposure bias: 2/3 EV
Exposure Program:
Metering Mode: Pattern
Flash: no flash
GPS
Coordinates:
Altitude:
©Henrique Silva, all rights reserved - no reproduction without prior permission
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Ara que fa uns mesos m'he interessat per reviure l'experiencia del cinema casolà en 8 i 16mm, vaig veure una fotografia del meu pare als anys 60 amb la seva càmera de cinema. Tenia força clar que era de 8mm perquè per casa hi havien pel·licules familiars gravades per ell tant de Super-8 com de 8mm "regular" (que en general no miravem perquè ja no teniem projector adequat, només el més modern de Super-8).
Després d'uns dies buscant informació sobre quina càmera podia ser, la vaig identificar gracies a la genial web sobre cinema de 8 i 16mm, vintagecameras.fr. Comprar-la per internet fou facil i barat, n'hi ha moltes i a bon preu.
Amb el seu gran fotometre situat sobre l'objectiu, semblant una càmera TLR (sense tenir-hi res a veure), era facil d'identificar. Es tracta d'una càmera austriaca Eumig C6, fabricada només el 1963-64. Tot i ser la més moderna càmera de 8mm de Eumig, també fou la darrera, crec que pel llançament el 1965 del nou format Super-8 per part de Kodak.
En comparació a totes les altres càmeres de 8mm que tinc, aquesta és molt moderna. Té quatre coses que cap de les més antigues inclou (tot i que no és en demerit de les altres, que m'agraden per més manuals). En primer lloc, el motor no és de molla, sino electric; el visor és reflex, pel que veus directament el que estas filmant, té fotometre (de seleni) que ajusta automaticament l'exposició; i finalment, l'objectiu té zoom en principi motoritzat (però aquesta part falla).
Em vaig trobar que aquesta càmera tenia el compartiment de les 5 piles de 1,5 volts ple de corrosió, però vaig aconseguir netejar-lo i reparar-lo, i la camera funciona molt bé, Fins i tot el que seria el seu punt feble, el fotometre de seleni (no recarregable) encara aguanta i dona bones lectures. De fet, aquest es el punt que podrà fer fallar la càmera eventualment, ja que els fotometres de seleni no es poden recarregar i van perdent la efectivitat, i a sobre aquest determina la apertura del objectiu de forma automatica, pel que quan falli, la càmera serà inoperativa. L'unic altre problema és que la tapa per canviar la pel·licula no tanca bé del tot, i em va arruinar bona part de la primera pel·licula de prova, però una mica de cinta aillant negra ho arregla perfectament.
www.vintagecameras.fr/eumig/eumig-c6
====================================
Now that I've been interested in reliving the home cinema experience in 8 and 16mm for the past few months, I saw a photograph of my father in the 60s with his film camera. It was pretty clear that it was 8mm because there were family movies around the house shot by him in both Super-8 and "regular" 8mm (which we usually didn't watch because we no longer had a suitable projector, only the more modern Super-8).
After a few days of searching for information about which camera it might be, I identified it thanks to the great website about 8 and 16mm film, vintagecameras.fr. Buying it online was easy and cheap, there are many and at a good price.
With its large light meter located above the lens, looking like a TLR camera (without having anything to do with it), it was easy to identify. This is an Austrian Eumig C6 camera, manufactured only in 1963-64. Despite being Eumig's most modern 8mm camera, it was also the last, I think due to the launch in 1965 of the new Super-8 format by Kodak.
Compared to all the other 8mm cameras I have, this one is very modern. It has four things that none of the older ones include (although that's not to the detriment of the others, which I like for a more manual experience). First of all, the motor is not spring-loaded, but electric; the viewer is reflex, so you see directly what you are filming, it has a photometer (of selenium) that automatically adjusts the exposure; and finally, the objective has motorized zoom (but this part fails).
I found that this camera had the compartment of the 5 1.5 volt batteries full of corrosion, but I managed to clean and repair it, and the camera now works very well, Even what would be its weak point , the selenium meter (non-rechargeable) still holds up and gives good readings. In fact, this is the point that may eventually cause the camera to fail, since selenium meters cannot be recharged and lose their effectiveness, and on top of that, it determines the opening of the lens automatically, so when it fails, the camera it will be inoperative. The only other problem is that the cover for changing the film doesn't close quite right, and light leaks ruined a lot of my first test film, but a bit of black electrical tape fixes that perfectly.
Les fonts de Montjuïc es troben a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina. Es tracta d'un conjunt de jocs de llum i aigua que es desenvolupa en tot l'eix des del Palau Nacional fins a la Plaça d'Espanya, que inclou cascades i estanys i, a la part baixa, fileres de columnes lluminoses a banda i banda de l'avinguda, avui en dia substituïdes per sortidors il·luminats de proporcions semblants i manteniment més senzill.
La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928.
La urbanització de tota la part baixa de la muntanya de Montjuïc fou força accidentada, durant els anys de projectes per a l'Exposició Universal hi intervingueren diversos arquitectes i s'anaren modificant els terminis. El 1923 es produí el cop d'estat del general Primo de Rivera, que afectà la direcció de l'exposició i n'aturà les obres. Josep Puig i Cadafalch, que en aquell moment era el president de la Mancomunitat de Catalunya, dimití dels seus càrrecs i també com a principal responsable de les obres de l'Exposició Universal. Llavors es nomenà el marquès de Foronda com a comissari reial de l'exposició i Pere Domènech i Roura director general de construccions. Fou en aquesta fase quant cobrà protagonisme la figura de Carles Buïgas.
Les quatre columnes de Puig i Cadafalch foren enderrocades per evitar incidents amb la dictadura i ara calia omplir el forat que quedava en l'esplanada davant del Palau Nacional. El gran encert de Buïgas fou aprofitar la teatralitat de l'eix de Maria Cristina amb la seva perspectiva arquitectònica in crescendo. El Palau Nacional, amb la seva il·luminació, es constituïa com a fons d'escenari i els jocs d'aigua i llum davallaven fins a la plaça d'Espanya, en diversos nivells de cascades, on la gran font tenia el paper protagonista.
El 18 de juny de 1928, Buïgas, va entregar al Comitè Executiu de l'exposició 460 plànols i 70 grans dibuixos amb el projecte que va ser titllat de bogeria per alguns dels comissaris. Les obres de construcció van durar menys d'un any i hi van participar més de 3.000 treballadors.
De tots els jocs d'aigua i llum ideats per Buïgas han arribat fins a nosaltres les quatre grans cascades i el gran brollador central. Des que es va construir la font ha esdevingut un atractiu turístic internacional i una de les icones de Barcelona. Durant aquests anys ha sofert el deteriorament per abandó i pel propi desgast amb el seu funcionament. També cal pensar que molts dels elements s'havien previst únicament per als dies de l'Exposició Universal i per tant de vida efímera. El primer cop fou la Guerra Civil i la forta crisi econòmica que se'n seguí, el mateix Buïgas se'n lamenta en el seu llibre La Fuente quan diu: Tenían que desaparecer - y desaparecieron - la Plaza del Universo, la mayor parte de la Plaza de la Fuente Màgica, salvo la misma fuente o surtidor, todos los obeliscos de la Avenida Reina María Cristina, todas las cascadas, las fuentes menores.
El 1954 el mateix Buïgas va fer treballs de restauració reconstruint part del que s'havia malmès durant la postguerra i als anys setanta es renovaren elements de control i part de la il·luminació. Als anys 80 s'hi va incorporar música, i poc abans dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona va ser restaurada de manera provisional per tal de permetre el seu funcionament durant l'esdeveniment.
Al 1994 es va reparar la font i al 2015 es va restaurar de nou.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
No entiendo porqué pero a la 7d no le funciona el AF...(si...tendré que llevarla a reparar). De ahí que esta foto esté Miriam desenfocada ò.ó con lo guay que me había quedado... Pero bueno, seguro que si no lo digo no se nota... Q.Q
NO Press "L" que se nota más el desenfoque...
Sant Sadurní de Rotgers
Sant Sadurní de Rotgers és una església del municipi de Borredà (Berguedà) declarada bé cultural d'interès nacional.
Contingut
1 Descripció
2 Història
3 Referències
4 Enllaços externs
Descripció
L'església de Sant Sadurní de Rotgers, antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Maria de Borredà, es troba dins de la propietat del mas Torrents, al sector nord del terme municipal, en una zona boscosa i despoblada, de difícil accés. L'església es dreça a 976 m d'altitud, al llom d'una petita serra, on s'han trobat restes d'un antic hàbitat medieval.[1]
L'església és un petit edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, defectuosament encaixada a la nau, i respon a dos moments constructius diferents. La nau, feta amb carreus ben tallats que formen filades regulars, és coberta amb volta apuntada i lloses de pedra. Damunt de la nau es va construir el campanar de torre de dos pisos amb obertures d'arc de mig punt al primer nivell i amb obertures geminades al segon. A l'entorn de l'església hi ha un mur de pedra seca que tanca el perímetre del que fou, fins a començaments del s. XX, el cementiri.[2] La nau fou refeta al segle xii i acoblada a l'absis del segle xi, que és decorat exteriorment amb arcuacions i faixes llombardes i un fris de dents de serra, i interiorment amb un fris d'opus spicatum. L'acoblament entre ambdós es resol mitjançant un plec molt peculiar, dividit en alçat en dos trams: l'un cobert amb volta de canó (el més pròxim a l'absis, que correspondria a la nau primitiva), i l'altre amb volta de quart d'esfera, per tal de guanyar la coberta, molt més alta. El nou edifici, consagrat el 1167, té un senzill portal a migdia i és coronat pel campanar. Des del punt de vista tipològic, manté lligams evidents amb l'església de Sant Andreu de Llanars (Osona).[1]
Història
El lloc de Rotgers és documentat ja l'any 888 com a "Palatio Rodegarii", que ja disposava d'església que era sufragània de Santa Maria de Borredà i per tant del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'església apareix documentada, també com a possessió ripollenca, els anys 938 i 982. Les restes arqueològiques trobades a ponent de l'església podrien correspondre a la residència del tal Rodegari, que li donà nom.[1]
L'església actual es va construir fins a finals del segle xi i es va consagrar el 1167. A la primera meitat del segle XIII es va reprendre la construcció de la nau i del campanar i es col·locà, a l'altar, el frontal dedicat a Sant Sadurní que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. La crisi dels últims segles medievals provocà l'abandó de l'església i no fou fins a finals del segle xvi que es documenten obres de consolidació.[2]
Entre 1582 i 1606 es va substituir la coberta de tot l'edifici, es va reparar la volta de la nau i es consolidà el campanar. A mitjan segle xvii es va construir, al peu de la nau, un cor elevat de fusta, i entre 1705 i 1725 el sepulcre de la família Cirera al centre de la nau. El 1857 es va construir un altar paredat i s'enguixà l'absis; el 1910 s'enderrocà una construcció adossada a la capçalera.[2]
L'església mantingué el caràcter de parròquia fins al segle xiv.[1] Fins abans de la Guerra Civil (1936-39) s'hi feia missa cada diumenge però a partir de 1940 s'hi va deixar d'enterrar i només es van mantenir les misses el dia del sant patró i per la segona Pasqua.[2]
IN ENGLISH BELOW THE LINE
La espectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 esta en "quasi" perfecte estat. Just un petit detall, però, feia dificil fer-la servir. El passador que conecta el moviment del mirall reflex (i pertant del disparador) amb l'obturador estava desenganxat, i no permetia fer servir la càmera de manera normal. Tot i que es podia disparar, calia primer pujar el mirall amb el disparador, i després, ja a cegues, moure aquesta palanca fins que la cortina del obturador saltava. Amb això la composició i l'enfoc eren una cosa de cert atzar.
Calia reparar aquesta peça; primer pensava que enroscant-la n'hi hauria prou, però quedava aviat clar que l'original estava reblonada o soldada, i que caldria una conexió prou ferma per aguantar els cops del disparador. No és una càmera petita!
Seguint consells dels forums especialitzats, em vaig comprar material per soldar amb plata, tot i la manca d'experiencia al respecte. Després d'uns inicis frustrants, i certs intents fallits, ara la soldadura sembla aguantar.
En remontar el mecanisme del obturador, em vaig passar en deixar la cortina un pel massa amunt (1 cm o menys) de la seva posició ideal, i ara la posició més alta del disparado no es pot carregar. Però de moment puc fer fotos perfectament amb la resta de velocitats. Quan ho vegi be, re-calibraré l'obturador.
===============================================
The spectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 is a gorgeous camera in "almost" perfect condition. Just a small detail, however, made it difficult to use. The pin that connects the movement of the reflex mirror (and therefore the release lever) to the shutter curtain was detached, and did not allow the camera to be used normally. Although it was possible to shoot, you had to first raise the mirror with the release lever, and then, already blind, move this conecting pin until the shutter curtain released itself. With that, composition and focus were a matter of chance.
This piece had to be repaired; at first he thought that screwing it would suffice, or maybe contact cement, but it soon became clear that the original was riveted or welded, and that a connection firm enough would be needed to withstand the blows of the trigger. Not a small camera!
Following advice from specialized forums, I bought silver soldering material and a butane torch, despite my lack of experience in this regard. After some frustrating starts, and some failed attempts, now the solder seems to hold up.
While assembling back the shutter mechanism, I happened to leave the curtain too far up (1 cm or less) from its ideal position, and now the highest opening of the shutter cannot be loaded, not the fastest speeds used. But for now I can take pictures perfectly with the rest of the speeds. When I see it right, I will re-calibrate the shutter.
www.youtube.com/watch?v=0vsYgcBBjms&t=422s
Not the same but similar:
Les terres de l'antic Manso Calvet, dit després Can Marcet, van ser cedides als salesians per l'hereva de la propietat, Concepció Planàs, cap a l'any 1925. Tres anys després van iniciar les obres de l'escola dels Salesians d'Horta. L'any 1936 ja estava construït el cos paral·lel a la carretera de Cornellà a Fogars del Vallès (l'actual ronda de Dalt) i els baixos del cos central. L'escola s'inaugurà l'any 1940, després de reparar els danys causats durant la Guerra. Per sufragar aquesta despesa, els salesians van vendre l'antiga casa pairal i els terrenys annexos, a les monges Saleses.
Alguns articles atribueixen el disseny del projecte a Enric Sagnier Villavecchia, que va treballar pels salesians en altres obres, però no hem pogut acreditar que fos l'autor d'aquesta.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
"Marcas míticas"
El motor del camión IPV (Investigación y Proyectos de Vehículos Especiales) ruge con fuerza en el amanecer Lucense.
Esta mítica marca Gallega, nacida en sus comienzos para el duro trabajo forestal, encontró un segundo hogar sobre el acero de los raíles.
Al llegar al paso a nivel, el conductor activa el sistema hidráulico. Un conjunto de guías metálicas desciende desde el chasis basculante, encajando milimétricamente en el ancho de vía. Es la metamorfosis de un camión convencional en un vehículo bivial. Su robusto chasis de tracción total (4x4) y su motor Diésel MAN de alto par son perfectos para avanzar a baja velocidad de manera constante por el camino de hierro.
Mientras, la plataforma elevada del IPV permite a los Técnicos reparar la catenaria y la infraestructura eléctrica aérea con total estabilidad.
Al terminar la jornada, el camión repliega sus ruedas ferroviarias, recupera el contacto con el asfalto y regresa por carretera a su base, uniendo en un solo vehículo la flexibilidad logística y la precisión del ferrocarril.
____________________________________________
IPV Road-Rail Truck - Electren.
"Mythic Spanish Brands"
The engine of the IPV (Investigación y Proyectos de Vehículos Especiales) truck roars to life in the Lugo dawn.
This legendary Galician brand, originally born for heavy-duty forestry work, found a second home on the steel of the rails.
Upon reaching the level crossing, the driver activates the hydraulic system. A set of metal guidance wheels descends from the tilting chassis, fitting seamlessly into the track gauge. It is the metamorphosis of a conventional truck into a road-rail vehicle. Its robust all-wheel-drive (4x4) chassis and high-torque MAN diesel engine are perfect for maintaining a steady, low-speed advance along the iron path.
Meanwhile, the IPV's elevated platform allows technicians to repair the catenary and overhead electrical infrastructure with absolute stability.
As the workday ends, the truck retracts its rail rollers, regains contact with the asphalt, and returns to its base by road, combining logistical flexibility and railway precision in a single vehicle.
El Viaducto sobre el río Matarraña, situado junto a la antigua estación de Torre del Compte. Es uno de los más altos del antiguo trazado ferroviario. Desde él se pueden disfrutar de unas hermosas vistas.
Se construyó tras reanudarse en 1923 el proyecto del Ferrocarril de Val de Zafán con el que se deseaba conectar con el Mediterráneo, un deseo que nunca se llegó a cumplir ya que el malogrado ferrocarril nunca pasó de Tortosa.
Forma parte de las obras que se llevaron a cabo en el tramo Alcañiz-Tortosa, ejecutadas entre la referida fecha de 1923 y 1941, inaugurándose el tramo La Puebla de Híjar-Tortosa en septiembre de 1942.
La línea nunca llegó a su destino final (su razón de existir), el puerto Mediterráneo de San Carlos de la Rápita (Tarragona) y se volvió deficitaria, en 1971 debido al mal mantenimiento de aquellos tiempos, se produjo el hundimiento del túnel nº 28 y el ferrocarril quedó partido en dos. El túnel hundido nunca se llegó a reparar.
Aún así la agonía de la línea todavía se prolongó hasta 1973 con transbordos en autobús entre estaciones. En septiembre de ese año se clausuró definitivamente la línea.
Obras faraónicas como el viaducto de la foto con apenas 30 años de uso quedaron olvidadas. En la actualidad el antiguo trazado ferroviario está reconvertido en vía verde.
"Desde el viaducto se aprecian unas hermosas vistas la la comarca del Matarraña, una tierra de frontera y contrastes, situada en el extremo nororiental de la provincia de Teruel. Conocida popularmente como la "Toscana Española" por su paisaje de colinas suaves, olivos, almendros, viñedos y bucólicos ríos, es un territorio donde la cultura Aragonesa se funde con la influencia Mediterránea".
______________________________________
The Matarraña River Viaduct, located next to the old Torre del Compte station, is one of the highest points along the former railway line and offers breathtaking views of the landscape.
Its construction began in 1923, following the revival of the Val de Zafán Railway project. The goal was to connect the region to the Mediterranean—a dream that was never fully realized, as the ill-fated line never made it past Tortosa.
The viaduct was part of the Alcañiz-Tortosa section, built between 1923 and 1941. The full line from La Puebla de Híjar to Tortosa finally opened in September 1942.
However, the railway never reached its intended destination: the Mediterranean port of Sant Carles de la Ràpita. Without this key connection, the line became unprofitable. In 1971, due to poor maintenance, Tunnel No. 28 collapsed, splitting the line in two. The tunnel was never repaired.
The railway’s decline dragged on until 1973, with buses being used to ferry passengers between stations. In September of that year, the line was officially closed forever.
Monumental engineering feats like this viaduct were left abandoned after barely 30 years of use. Today, the old tracks have been given a second life as a Vía Verde (Greenway) for cyclists and hikers.
"From the viaduct, you can enjoy beautiful views of the Matarraña region, a land of borders and contrasts located in the far northeast of the province of Teruel. Popularly known as the 'Spanish Tuscany' for its landscape of rolling hills, olive trees, almond trees, vineyards, and bucolic rivers, it is a territory where Aragonese culture blends with Mediterranean influence."
no fue mi culpa ¿ o no? quizá no te quedaste solo, quizá solo lo viste venir, sé que no fue apropósito, aunque no se puede reparar.
El Viaducto sobre el río Matarraña, situado junto a la antigua estación de Torre del Compte. Es uno de los más altos del antiguo trazado ferroviario. Desde él se pueden disfrutar de unas hermosas vistas.
Se construyó tras reanudarse en 1923 el proyecto del Ferrocarril de Val de Zafán con el que se deseaba conectar con el Mediterráneo, un deseo que nunca se llegó a cumplir ya que el malogrado ferrocarril nunca pasó de Tortosa.
Forma parte de las obras que se llevaron a cabo en el tramo Alcañiz-Tortosa, ejecutadas entre la referida fecha de 1923 y 1941, inaugurándose el tramo La Puebla de Híjar-Tortosa en septiembre de 1942.
La línea nunca llegó a su destino final (su razón de existir), el puerto Mediterráneo de San Carlos de la Rápita (Tarragona) y se volvió deficitaria, en 1971 debido al mal mantenimiento de aquellos tiempos, se produjo el hundimiento del túnel nº 28 y el ferrocarril quedó partido en dos. El túnel hundido nunca se llegó a reparar.
Aún así la agonía de la línea todavía se prolongó hasta 1973 con transbordos en autobús entre estaciones. En septiembre de ese año se clausuró definitivamente la línea.
Obras faraónicas como el viaducto de la foto con apenas 30 años de uso quedaron olvidadas. En la actualidad el antiguo trazado ferroviario está reconvertido en vía verde.
"Desde el viaducto se aprecian unas hermosas vistas la la comarca del Matarraña, una tierra de frontera y contrastes, situada en el extremo nororiental de la provincia de Teruel. Conocida popularmente como la "Toscana Española" por su paisaje de colinas suaves, olivos, almendros, viñedos y bucólicos ríos, es un territorio donde la cultura Aragonesa se funde con la influencia Mediterránea".
______________________________________
The Matarraña River Viaduct, located next to the old Torre del Compte station, is one of the highest points along the former railway line and offers breathtaking views of the landscape.
Its construction began in 1923, following the revival of the Val de Zafán Railway project. The goal was to connect the region to the Mediterranean—a dream that was never fully realized, as the ill-fated line never made it past Tortosa.
The viaduct was part of the Alcañiz-Tortosa section, built between 1923 and 1941. The full line from La Puebla de Híjar to Tortosa finally opened in September 1942.
However, the railway never reached its intended destination: the Mediterranean port of Sant Carles de la Ràpita. Without this key connection, the line became unprofitable. In 1971, due to poor maintenance, Tunnel No. 28 collapsed, splitting the line in two. The tunnel was never repaired.
The railway’s decline dragged on until 1973, with buses being used to ferry passengers between stations. In September of that year, the line was officially closed forever.
Monumental engineering feats like this viaduct were left abandoned after barely 30 years of use. Today, the old tracks have been given a second life as a Vía Verde (Greenway) for cyclists and hikers.
"From the viaduct, you can enjoy beautiful views of the Matarraña region, a land of borders and contrasts located in the far northeast of the province of Teruel. Popularly known as the 'Spanish Tuscany' for its landscape of rolling hills, olive trees, almond trees, vineyards, and bucolic rivers, it is a territory where Aragonese culture blends with Mediterranean influence."
Ya se sabe que el Rugby es un juego duro, además puede ser muy interesante, para un fotógrafo como yo, que adora congelar el movimiento. Reparar en que tiene aún la camiseta totalmente seca, de agua, claro,sangre si que tiene.
It is already known that Rugby is a hard game, and it can be very interesting for a photographer like me, who loves to freeze the movement. Make sure you have the shirt completely dry, water, clear, blood if you have.
July 2015 is already gone and we drive by a road leading to a village of Pinar del Rio, it is 12 pm of a hot and humid day. In the countryside a few small houses used to dry tobacco leaves appear in front of us, this time are planted with by long rows of corn plants, used as a rotation crop to keep the soil in top form and provide some food at home.
We make an obligatory stop despite being 12 noon and not at all "favorable" time to shot our cameras, we cannot help but admire the scenery, the combination of man work and itâs crop, combine with nature on the shiny silhouette of the mountains, it moves all of us.
While alternate between contemplation or taking photographs, a lively and strong voice sounds behind us ... "Is it a beautiful landscape, isnât?" ... We turned back surprised. We stop right in front of a house, we had not noticed a farmer sitting on his stool in the shade of bushes enjoyed the same landscape we tasted, while in his mouth enjoy a tobacco.
He gets up from his chair and goes to us, his clothes, the heat shows in his sweaty skin makes me think that just until a few minutes ago he was working in the field that we behold, his hard hands must be the creators of the perfect lines that draw the furrows in the field, his sunburned face denotes his is the maker of his own future.
We asked about the next village and he explain to us patiently the best path to get in time, on his manners and perennial humility this man seems to dominates the salt of life while a undeniable joy accompanied him. These brief minutes remind me of the joy around us while we were child every time we make our summer trip at my grandparents in the countryside.
We were saying goodbye when he said⦠my name is Jesus and my house is not luxurious, but if you had to return this way or need a place to repair the car or request anything, here I am ... and with that same smile with which he greeted us, walked to his houseâs door, where his wife was waiting with a smile of those who enjoy the scenery every day at the place which stole our breath.
Se va acabando este Julio del 2015 y nos dirigimos por una carretera que conduce a un poblado de Pinar del RÃ-o en medio de un caluroso y húmedo dÃ-a. En medio del campo aparecen unas pequeñas casas que en otro momento del año albergan tabaco, pero hoy aparecen rodeadas por largas hileras de plantas de maÃ-z, el cultivo que rotan para mantener la tierra en optima forma y llevar un poco de comida a la casa.
Hacemos una parada obligada a pesar de ser las 12 del mediodÃ-a y no ser para nada "favorables" los rayos del sol, no podemos dejar de contemplar el paisaje, la combinación de la mano del hombre con sus cultivos y la naturaleza con la brillante silueta de los montes nos emociona sin remedio.
Mientras alternamos entre fotografÃ-as y contemplación una voz animada y fuerte suena a nuestras espaldas..."qué bonito paisaje, verdad?"... sorprendidos nos viramos. Cuando detuvimos la marcha frente a una casa, no habÃ-amos reparado en un campesino que sentado en su taburete y a la sombra de unos arbustos disfrutaba del mismo paisaje que nosotros mientras en su boca saboreaba un tabaco.
Se levanta de su silla y se dirige a nosotros, por su ropa, el calor que se nota en su sudorosa piel me hace pensar que hasta hace seguro unos minutos estuvo trabajando en el campo que nosotros contemplamos, sus duras manos deben ser las creadoras de las lÃ-neas perfectas que dibujan los surcos en el campo y su rostro curtido por el sol denota la alegrÃ-a del quien se sabe hacedor de su futuro.
Le preguntamos por el siguiente pueblo, nos indicó con paciencia el mejor camino a tomar si queremos llegar a tiempo y por mejores rutas, en su manera de conducirse se denota la humildad y alegrÃ-a acompañantes perennes de este hombre que domina la sal de la vida. Estos breves minutos me recuerdan una vez más mi infancia y la alegrÃ-a que me rodeaba cada verano cuando visitaba mis abuelos en el campo.
Al despedirnos nos dice ...me llamo Jesus y mi casa no es lujosa, pero si regresan por este camino, necesitan un lugar para reparar el auto o necesitan algo, aquÃ- me tienen... y con esa misma sonrisa con que nos recibió, se dirigió hasta la puerta de su casa, donde su esposa lo esperaba con otra sonrisa de quienes disfrutan cada dÃ-a del paisaje que nos robó el aliento.
Passeig de la Riera. al fons, a la dreta la antiga fàbrica tèxtil del Vapor Nou, amb la seva xemeneia.
Es troba a la plana del Castell o la Parellada, on el torrent Xercavins desemboca a la riera de Rubí. En 1879, el nou propietari del Castell, Ramon de Sarriera i Villalonga, Marquès de Barberà i la Manresana, va demanar permís per urbanitzar el terreny i així permetre que els germans Ribas instal·lessin una fàbrica de panes que seria coneguda com el Vapor Nou. Malgrat les bones condicions hídriques de la zona, va ser necessari construir una bassa per assegurar el subministrament d'aigua a la caldera de la màquina de vapor que movia la indústria. Encara es pot veure una canonada de ferro que prové del torrent de Can Xercavins.
Juan Bertrand, fill de l'industrial que el 1865 va comprar el Vapor Vell, va repetir l'operació i el 1914 va comprar la fàbrica del Vapor Nou als hereus de Lluís Ribas. En aquest moment, la prestigiosa marca de panes era coneguda com "Filats de Confiança de Luis Ribas". La fàbrica destacava, sobretot, pels teixits de vellut i disposava d'un dels sistemes de producció més moderns, amb 120 telers automàtics col·locats en sis files de manera que cada treballadora podia controlar sis a la vegada. Dins del complex, a més de la fàbrica de teixits, hi havia un taller de metal·lúrgia i un altre de fusteria per reparar les màquines. En la mateixa fàbrica es va obrir un edifici com a secció benèfica que acollia als fills de les obreres que treballaven, que eren moltes i molt ben considerades per la seva habilitat en les tasques més delicades, com el tracte de la seda i el cotó. També s'oferia el servei d'infermeria per als treballadors malalts, encomanat a les Germanes Carmelites de Sant Josep. No obstant això, la rutina de la fàbrica era molt dura: els dissabtes eren laborables i no existien les vacances. Durant la Guerra Civil, el Vapor Nou va ser col·lectivitzat, com també ho van ser la resta de fàbriques més significatives de Rubí.
Les fonts de Montjuïc es troben a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina. Es tracta d'un conjunt de jocs de llum i aigua que es desenvolupa en tot l'eix des del Palau Nacional fins a la Plaça d'Espanya, que inclou cascades i estanys i, a la part baixa, fileres de columnes lluminoses a banda i banda de l'avinguda, avui en dia substituïdes per sortidors il·luminats de proporcions semblants i manteniment més senzill.
La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928.
La urbanització de tota la part baixa de la muntanya de Montjuïc fou força accidentada, durant els anys de projectes per a l'Exposició Universal hi intervingueren diversos arquitectes i s'anaren modificant els terminis. El 1923 es produí el cop d'estat del general Primo de Rivera, que afectà la direcció de l'exposició i n'aturà les obres. Josep Puig i Cadafalch, que en aquell moment era el president de la Mancomunitat de Catalunya, dimití dels seus càrrecs i també com a principal responsable de les obres de l'Exposició Universal. Llavors es nomenà el marquès de Foronda com a comissari reial de l'exposició i Pere Domènech i Roura director general de construccions. Fou en aquesta fase quant cobrà protagonisme la figura de Carles Buïgas.
Les quatre columnes de Puig i Cadafalch foren enderrocades per evitar incidents amb la dictadura i ara calia omplir el forat que quedava en l'esplanada davant del Palau Nacional. El gran encert de Buïgas fou aprofitar la teatralitat de l'eix de Maria Cristina amb la seva perspectiva arquitectònica in crescendo. El Palau Nacional, amb la seva il·luminació, es constituïa com a fons d'escenari i els jocs d'aigua i llum davallaven fins a la plaça d'Espanya, en diversos nivells de cascades, on la gran font tenia el paper protagonista.
El 18 de juny de 1928, Buïgas, va entregar al Comitè Executiu de l'exposició 460 plànols i 70 grans dibuixos amb el projecte que va ser titllat de bogeria per alguns dels comissaris. Les obres de construcció van durar menys d'un any i hi van participar més de 3.000 treballadors.
De tots els jocs d'aigua i llum ideats per Buïgas han arribat fins a nosaltres les quatre grans cascades i el gran brollador central. Des que es va construir la font ha esdevingut un atractiu turístic internacional i una de les icones de Barcelona. Durant aquests anys ha sofert el deteriorament per abandó i pel propi desgast amb el seu funcionament. També cal pensar que molts dels elements s'havien previst únicament per als dies de l'Exposició Universal i per tant de vida efímera. El primer cop fou la Guerra Civil i la forta crisi econòmica que se'n seguí, el mateix Buïgas se'n lamenta en el seu llibre La Fuente quan diu: Tenían que desaparecer - y desaparecieron - la Plaza del Universo, la mayor parte de la Plaza de la Fuente Màgica, salvo la misma fuente o surtidor, todos los obeliscos de la Avenida Reina María Cristina, todas las cascadas, las fuentes menores.
El 1954 el mateix Buïgas va fer treballs de restauració reconstruint part del que s'havia malmès durant la postguerra i als anys setanta es renovaren elements de control i part de la il·luminació. Als anys 80 s'hi va incorporar música, i poc abans dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona va ser restaurada de manera provisional per tal de permetre el seu funcionament durant l'esdeveniment.
Al 1994 es va reparar la font i al 2015 es va restaurar de nou.
Según Wikipedia,
El Monumento a Pedro de Mendoza es una escultura realizada en su honor, ubicada en el Parque Lezama en el barrio de San Telmo en Buenos Aires, Argentina.
Pedro de Mendoza (¿1499?-1537) fue un militar, almirante y conquistador español, primer adelantado de la región del Río de la Plata (desde ese río hasta el Estrecho de Magallanes). En 1536 fundó la primera Ciudad de Buenos Aires, pero debió huir al fuerte de Sancti Spiritu por las invasiones de los aborígenes del lugar. Muy enfermo, se embarcó rumbo a España pero murió el 23 de junio de 1537 cerca de las Islas Canarias.
El monumento es obra de Juan Carlos Oliva Navarro y fue inaugurado el 23 de junio de 1937, en el cuadringentésimo aniversario de la muerte del conquistador.
Está formado por una fuente cuadrada con dos vertederos que simbolizan el Río Guadalquivir y el Río de la Plata, donde tuvo comienzo y fin la expedición.
La estatua de don Pedro de Mendoza es de bronce y está delante con un muro revestido de mármol con bajorrelieves representando una figura indígena. En uno de los bajorrelieves, están grabados los nombres de todos los integrantes de la expedición. Pedro de Mendoza aparece clavando la espada en el suelo como símbolo de la toma de posesión de las tierras.
========================================================
Wikipedia says:
The Monument to Pedro de Mendoza is a sculpture made in his honor, located in the Parque Lezama in the neighborhood of San Telmo in Buenos Aires, Argentina .
Pedro de Mendoza (1499? -1537) was a Spanish soldier , admiral and conqueror , the first entry into the Rio de la Plata region (from that river to the Strait of Magellan ). In 1536 he founded the first City of Buenos Aires , but he had to flee to Sancti Spiritu Fort because of the invasions of the indigenous inhabitants of the place. Very ill, he sailed for Spain but died on June 23 , 1537 near the Canary Islands .
The monument is the work of Juan Carlos Oliva Navarro and was inaugurated on June 23, 1937 , on the four-hundredth anniversary of the death of the conqueror. It is formed by a square fountain with two sources that symbolize the Guadalquivir River and the Río de la Plata , where the expedition had its beginning and end. The statue of Don Pedro de Mendoza is made of bronze and is in front with a wall covered in marble with bas-reliefs representing an indigenous figure. In one of the bas-reliefs, the names of all the members of the expedition are engraved. Pedro de Mendoza is depicted stabbing his sword into the ground as a symbol of taking possession of the land.
Fuente/source: es.wikipedia.org/wiki/Monumento_a_Pedro_de_Mendoza
La fundación de Buenos Aires.
Corre la primavera de 1534. Estamos en el Alcázar de Toledo, palacio del emperador Carlos V que, muchísimos años después, sería defendido heroicamente por el coronel Moscardó, durante la Guerra Civil librada en España entre 1936 y 1939.
Aquel lejano día del siglo XVI –un 21 de mayo, para ser preciso– el emperador firma un contrato (“capitulación”) con don
Pedro de Mendoza, un noble andaluz, muy rico, que se ha distinguido al servicio de Su Majestad en el asalto a la ciudad de Roma y en cuyo escudo luce un lema piadoso: “Ave Maria, Gratia Plena”.
Mediante esa capitulación, se otorga a Mendoza el título de “Adelantado” del Río de la Plata y se convienen las condiciones de la empresa que acometerá en Indias.
En virtud de lo acordado, algo más de un año después –el 24 de agosto de 1535– zarpa de Sanlúcar de Barrameda una flota,
imponente para la época. La componen 11 navíos, que llevan a bordo unos 1.200 tripulantes. La nave capitana se llama “Magdalena” y desplaza 200 toneladas. En ella viaja el Adelantado, enfermo y tendido en cama. Pues, en efecto, se supone que el principal motivo que impulsó a Mendoza hacia estas tierras fue la búsqueda del “Árbol de la Salud”, al que se atribuían cualidades capaces de curar sus males, contraídos en conquistas de otra naturaleza.
Lo acompañan un hermano suyo, Diego, y tres sobrinos, Gonzalo de Mendoza, Pedro y Luis Benavídez; su médico Hernando de Zamora; Rodrigo de Cepeda, que es hermano de Santa Teresa de Jesús, y varios frailes mercedarios.
Llevan con ellos caballos y yeguas. La mala fortuna acompañó el emprendimiento de don Pedro. Mala fortuna que se
consideró el castigo de una injusticia, cometida por el Adelantado cuando ordenó apuñalar al Maestre de Campo Juan de Osorio, acusado de intentar amotinar a los soldados, sin que ese cargo fuera jamás probado.
Luego de recalar en Río de Janeiro, los buques alcanzan el Plata a principios de 1536. Y, hacia comienzos de febrero, entran al Riachuelo de los Navíos, un curso de agua –limpia por entonces– que desemboca en aquél entre pajonales, ceibos, coronillos y montes de talas.
La intención es reparar los barcos, afectados sus cascos por la carcoma, y construir algún bergantín para remontar el río.
Mendoza dispone erigir allí un “real” –o sea apenas algo más que un campamento–, ignorándose el día preciso en que el mismo empezó a alzarse, si bien cabe establecerlo entre el 2 y el 5 de febrero de 1536.
Tampoco se sabe el sitio preciso de su emplazamiento, suponiéndose que estaba en lo alto de la barranca del actual Parque Lezama.
De modo que, aunque don Pedro de Mendoza no se hubiera propuesto fundar realmente una ciudad, en ese “real” precario, levantado cerca del Riachuelo, tuvo su origen Buenos Aires.
El caserío fue llamado Santa María del Buen Ayre, en homenaje a una advocación de María Santísima –la “Madonna di Bonaria”– cuya imagen era venerada en Cerdeña, hallándose su devoción extendida entre los marineros del Mediterráneo, que acostumbraban pedirle vientos favorables para sus navegaciones.
Formaba el asentamiento un conjunto de ranchos, con techos de totora y paredes de barro, defendido por una empalizada en la cual se emplazaron varios cañoncitos.
Dentro del perímetro había una plaza de armas, depósitos, talleres y alguna casa donde se erigiera un altar, oficiando así de iglesia. La planta del poblado medía una cuadra por lado.
The Founding of Buenos Aires.
It is the spring of 1534. We are in the Alcázar de Toledo, palace of the Emperor Carlos V which, many years later, would be defended heroically by the colonel Moscardó, during the Civil War fought in Spain between 1936 and 1939.
That distant day of the sixteenth century - a May 21, to be precise - the emperor signs a contract ("capitulation") with Pedro de Mendoza, an Andalusian nobleman, very rich, who has distinguished himself in the service of His Majesty in the assault on the city of Rome and in whose shield shines a pious motto: "Ave Maria, Gratia Plena".
Through this capitulation, Mendoza is granted the title of "Adelantado" of the Rio de la Plata the and the terms and conditions of the company’s voyage to the Indies are agreed.
Pursuant to the agreement, just over a year later -on August 24, 1535- a fleet sails from Sanlúcar de Barrameda. Imposing for the time. It is composed of 11 ships, which have about 1,200 on board crew The flagship is called "Magdalena" and displaces 200 tons. In it travels the Adelantado, sick and lying in bed. It is assumed that the main reason that prompted Mendoza to these lands was the search for the "Tree of Health", which was thought to have qualities capable of curing his ills, contracted in conquests of another nature.
He is accompanied by his brother, Diego, and three nephews, Gonzalo de Mendoza, Pedro and Luis Benavídez; his doctor Hernando de Zamora; Rodrigo de Cepeda, who is the brother of Santa Teresa de Jesús, and several Mercedarian friars.
They carry horses and mares with them. The bad fortune accompanied Don Pedro's undertaking. Bad luck that considered the punishment of an injustice, committed by the Adelantado when he ordered stabbing Campo Master Juan de Osorio, accused of trying to mutiny the soldiers, without this charge ever being proven.
After landing in Rio de Janeiro, the ships reach the Plata at the beginning of 1536. And, towards the beginning of February, they enter the Riachuelo de los Navíos, a watercourse -clean then- between wetlands.
The intention is to repair the ships, affected by woodworm, and build a brig to go upriver.
Mendoza plans to erect a "real" there - that is, little more than a camp -, not noting the precise day when it began to rise, although it can be established between February 2 and 5, 1536.
Nor is it known the precise location of its location, assumed to be at the highest part of Lezama Park.
So, although Don Pedro de Mendoza had not proposed to found really a city, in that precarious "real" one, built near the Riachuelo, had its origin Buenos Aires.
The hamlet was called Santa María del Buen Ayre, in homage to an advocation of Mary Most Holy - the "Madonna di Bonaria" - whose image was venerated in Sardinia, being her widespread devotion among the sailors of the Mediterranean, who used to ask for favorable winds for their voyages.
The settlement formed a group of ranches, with totora roofs and walls of mud, defended by a palisade in which several cannon were emplaced.
Within the perimeter there was a weapons plaza, warehouses, workshops and a house where an altar was erected, thus serving as a church. The village measured one block per side.
Fuente/Source: www.argentinahistorica.com.ar/intro_cronica.php?tema=1&am...
Because it is always necessary that someone is on guard duty police, ready to repair what is broken. We live in a complex world. Everything depends on something or on someone. All those more levels of complexity it has the organism or device, more probabilities exist of that something fails. And as everything is increasingly specializing, it’s more dangerous to us to become helpless.
I believe that we notice so little on how we depend on this army of people who repairs the elements that make our life more comfortable. We owe so much to them…
[Photo of two mechanics repairing a streetlamp in a highway between(among) Portugal and Spain. Spring of 2005. Adjustments of light and color, with Photoshop]
*****************
Porque siempre hace falta que alguien esté de guardia, dispuesto a reparar lo que se nos estropea. Vivimos en un mundo complejo. Todo depende de algo o de alguien. Cuantos más niveles de complejidad tiene el organismo o dispositivo, más probabilidades existen de que algo falle. Y como todo está cada vez más especializado, más peligro hay de quedarnos indefensos, si no tenemos seguridad de que eso vaya a funcionar bien de nuevo.
Creo que nos fijamos poco en cómo dependemos de ese ejército de gente que repara los elementos que hacen nuestra vida más confortable. Les debemos tanto…
[Foto de dos mecánicos reparando una farola en una autopista entre Portugal y España. Primavera del 2005. Retoques de luz y color, con Photoshop]
IN ENGLISH BELOW THE LINE
La espectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 esta en "quasi" perfecte estat. Just un petit detall, però, feia dificil fer-la servir. El passador que conecta el moviment del mirall reflex (i pertant del disparador) amb l'obturador estava desenganxat, i no permetia fer servir la càmera de manera normal. Tot i que es podia disparar, calia primer pujar el mirall amb el disparador, i després, ja a cegues, moure aquesta palanca fins que la cortina del obturador saltava. Amb això la composició i l'enfoc eren una cosa de cert atzar.
Calia reparar aquesta peça; primer pensava que enroscant-la n'hi hauria prou, però quedava aviat clar que l'original estava reblonada o soldada, i que caldria una conexió prou ferma per aguantar els cops del disparador. No és una càmera petita!
Seguint consells dels forums especialitzats, em vaig comprar material per soldar amb plata, tot i la manca d'experiencia al respecte. Després d'uns inicis frustrants, i certs intents fallits, ara la soldadura sembla aguantar.
En remontar el mecanisme del obturador, em vaig passar en deixar la cortina un pel massa amunt (1 cm o menys) de la seva posició ideal, i ara la posició més alta del disparado no es pot carregar. Però de moment puc fer fotos perfectament amb la resta de velocitats. Quan ho vegi be, re-calibraré l'obturador.
============================================
The spectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 is a gorgeous camera in "almost" perfect condition. Just a small detail, however, made it difficult to use. The pin that connects the movement of the reflex mirror (and therefore the release lever) to the shutter curtain was detached, and did not allow the camera to be used normally. Although it was possible to shoot, you had to first raise the mirror with the release lever, and then, already blind, move this conecting pin until the shutter curtain released itself. With that, composition and focus were a matter of chance.
This piece had to be repaired; at first he thought that screwing it would suffice, or maybe contact cement, but it soon became clear that the original was riveted or welded, and that a connection firm enough would be needed to withstand the blows of the trigger. Not a small camera!
Following advice from specialized forums, I bought silver soldering material and a butane torch, despite my lack of experience in this regard. After some frustrating starts, and some failed attempts, now the solder seems to hold up.
While assembling back the shutter mechanism, I happened to leave the curtain too far up (1 cm or less) from its ideal position, and now the highest opening of the shutter cannot be loaded, not the fastest speeds used. But for now I can take pictures perfectly with the rest of the speeds. When I see it right, I will re-calibrate the shutter.
www.youtube.com/watch?v=0vsYgcBBjms&t=422s
Not the same but similar:
Locomotiva Diesel-Electrica CP 1911
Comboio de Mercadorias Especial Nº 74901(Poceirão-»Beja)
Local: Estação de Beja - Portugal
Dia: 15-01-13
Nota: Comboio Especial de transporte de Balastro para reparar um troço de via perto da Estação de Beja.
-----
Diesel-Electric Locomotive CP 1911
Special Freight Train Nr. 74901(Poceirão-»Beja)
Place: Beja Train Station - Portugal
Day: 15-01-13
Sidenote: Special ballast transport freighter to Beja for repair works on the line near the train station.
Sant Miquel de Colera
Sant Miquel de Colera era l'antiga església parroquial del poble de Colera a l'Alt Empordà, fins que es va traslladar al costat del mar al segle XVIII. Està situada a ponent del nucli urbà de la població de Colera, a uns set quilòmetres de distància per una pista forestal que s'agafa en arribar a Colera, des de la carretera de Figueres a Portbou.[1] Les primeres notícies certes del temple són del segle XI, per bé que apareix documentada en un text del monestir de Sant Quirze de Colera del 844, però que diversos historiadors han vist com una falsificació del segle XIII. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció
És una església d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta amb una volta apuntada, de la mateixa manera que l'arc triomfal que també és ogival. En canvi, l'absis presenta una volta de quart d'esfera. Hi ha dues finestres que il·luminen l'interior, una al frontis i l'altra al centre de la zona presbiteral. Ambdues són d'arc de mig punt i de doble esqueixada. Al mur de tramuntana de la nau hi ha una gran fornícula d'arc de mig punt, actualment tapiada i, al seu costat, una de quadrada. Un banc corregut segueix tot l'interior del temple exceptuant la zona de l'absis.[1]
El paviment interior presenta un enllosat de grans peces de pissarra. La portada d'accés al temple està situada al mur de migdia. Presenta quatre arcs de mig punt en degradació, amb els brancals restituïts i la llinda i el timpà també. El campanar, aixecat sobre el mur de ponent, és de cadireta i està format per tres pilastres sense el coronament pertinent.[1] L'aparell és de carreus de pissarra escairats i pedra desbastada, disposats en filades regulars. A les cantonades, els carreus són de mida més gran.[1]
Història
L'església romànica de Sant Miquel pertanyia a l'antic poble de Colera, apartat de l'actual vila de Colera que hi ha a la vora, als darrers contraforts de l'Albera, en un replà enlairat, al sud-est del puig d'Esquers, a la serra Balmera. És un municipi carregat d'història i el nucli de Molinars -avui abandonat- i els canons de la Guerra de la Independència, situats a la punta de puig d'Esquer, en són alguns vestigis.[1]
En un document datat al darrer quart del segle XI s'indica que Dalmau Berenguer tenia, en feu del monestir de Sant Quirc de Colera, a la vila de Colera "ipsa sua domenedura propia" amb masos, terres, vinyes i pertinences, com també els ports i la "turre" allí fundada i la meitat de les vinyes de la vall de Freixe, nom antic de la vall i la cala de Colera, i l'església de Sant Miquel de Colera, amb terres, delmes i primícies.[1]
L'església parroquial de Sant Miquel de Colera, "l'església vella", és esmentada l'any 1219 com a possessió del monestir de Sant Quirc de Colera. També apareix en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV.[1]
L'església es trobava abandonada i en estat ruïnós però l'any 1983 es va endegar una intervenció promoguda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Colera i el Bisbat de Girona, conjuntament amb els Amics de Sant Miquel de Colera, que es va dividir en dos fases, la primera el mateix any 1983 i la segona l'any 1991. En aquestes intervencions es va reparar la façana, es va recuperar l'espadanya i es van restituir els muntants desapareguts de la portalada.[1]
As Torres do Oeste son un xacemento arqueolóxico composto polas ruinas consolidadas dunhas torres de orixe romana que serviron de enclave fundamental para a defensa das terras da arquidiocese de Santiago de Compostela dos ataques normandos na Alta e na Baixa Idade Media.
Trátase dun castelo de acceso libre e uso turístico e foi declarado Monumento Nacional.
Sitúase na confluenza do río Ulla e a ría de Arousa, no concello de Catoira, comarca de Caldas.
No lugar que ocupan as torres tense testemuñado acividade humana desde época castrexa, sabémolo polos restos de cerámica e útiles de bronce atopados.
A data da súa construción foi, durante moito tempo, motivo de longas discusións. Xa o autor romano Pomponio Mela menciona na súa obra a existencia na desembocadura do Ulla das;Turris Augusti
Capela románica e unha das torresPero tívose que esperar a que a mediados do século XX escavacións arqueolóxicas demostraron a existencia de restos romanos situados na cimentación das torres
No século X, por mor das numerosos ataques normandos remontando a ría, incluida a morte do bispo Sisnando defendendo a súa diocese fixo que os seus sucesores se esforzaran en reparar e mellorar as defensas da ría.
O 29 de outubro de 1024 o rei Afonso V o Nobre doa a Vistruario bispo de Iria, as torres. Cara ao ano 1040 o bispo Cresconio[2] ordeou importantes traballos de reformas.
Pola Historia Compostelana sabemos que os traballos de melloras e reformas continuaron baixo os mandatos dos sucesores de Cresconio: Diego Páez e Diego Xelmírez.
No século XII defínese a estrutura definitiva do castelo, quedando composta a fortaleza por sete torres que amurallaban un recinto arrodeado de pantanos.
Posúe unha capela do século XII construída por Xelmírez e dedicada ó Apóstolo Santiago. A partir do século XV,a fortaleza comeza a súa decadencia, e finalmente no ano 1525 gran parte das construcións foron destruidas.
Na actualidade consérvanse en pe os alzados de dúas das torres e unha terceira moi arruinada. As torres son de planta cadrada e construidas con;perpiaño mediano; (coñecido como asturiano) e grandes perpiaños nos esquinais e nas xambas.
Cada verán, o primeiro domingo de agosto, os restos do Castellum Honesti reviven unha romaría viquinga que recrea a defensa do castelo frente a un ataque normando.
Tomado da Galipedia.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Per tal de poder reparar la Minolta XL601 del meu pare, que únicament tenia un disparador espatllat, necessitava una altra càmera similar per canibalitzar.
Com podeu veure aquest disparador és força complex en parts. A la càmera del meu pare s'havia trencat la peça en forma de "c" que fa alhora de molla. Substituir-la fou força complex, ja que em faltaven mans per posar-la a lloc amb pinces i alhora encaixar les altres parts de la càmera per a mantenir-la a lloc sota tensió.
Vaig aconseguir molt be de preu una Minolta XL401 espatllada. Es tracta d'un model quasi identic, només amb una optica menys lluminosa, però amb el disparador amb el mateix mecanisme. Després d'uns mesos de obtenir en grups de Facebook els pdf tecnics necessaris, finalment vaig aconseguir fer la reparació, i ara funciona perfectament. Ja he fet alguna filmació de prova.
=================================
To repair my father's Minolta XL601—which had a broken shutter release—I needed another similar camera to use for parts.
As you can see, this shutter mechanism is quite complex in places. On my father's camera, the C-shaped part that also acts as a spring had broken. Replacing it was quite a challenge, as I didn't have enough hands to position it with tweezers while simultaneously fitting the other camera parts together to hold it in place under tension.
I managed to get a broken Minolta XL401 at a great price. It is an almost identical model, featuring a slightly slower lens but the same shutter release mechanism. After spending a few months tracking down the necessary technical PDFs in Facebook groups, I finally managed to complete the repair, and it now works perfectly. I have already shot some test footage.
Análisis de los altavoces estéreo del iPhone 7 y HTC 10, Wigid nuevo Wifi 4 veces más rápido, ofertas en smartphones Xiaomi de Black Friday, aprende a reparar las pantallas del iPhone 5s, 5c y 5 muy barato. ►► Sigue nuestro canal bit.ly/iphonedigital-youtube ► Diferencias altavoces iPhone 7 vs HTC 10 iphonedigital.es/diferencias-iphone-7-vs-htc-10-altavoces... ► El nuevo estándard Wifi es Wigig iphonedigital.es/que-es-wigig-802-11-ad-nuevo-wi-fi-estan... ► Fallos de seguridad de Safari en iOS 10 y macOS Sierra iphonedigital.es/ios-10-macos-sierra-problema-seguridad-s... ► La nueva aplicación se llama TV lanzada para Apple TV iphonedigital.es/tv-aplicacion-appletv-unificar-aplicacio... ► Cambia y repara la pantalla de un iPhone 5s, 5c o 5 iphonedigital.es/como-cambiar-reparar-reemplazar-pantalla... ► Black Friday ofertas en smartphones Xiaomi, descuentos y análisis iphonedigital.es/mejores-smartphones-xiaomi-mas-baratos-p... iphonedigital.es www.youtube.com/watch?v=2IHZQqD1Aak youtu.be/2IHZQqD1Aak
Ao descer para a beira-rio em Gaia é impossível não reparar nos enormes telhados das caves de vinho do Porto. Sob estes telhados, estão muitos litros de vinho. Este vinho é consumido principalmente em França, Reino Unido, Bélgica, Holanda e Portugal. É um dos aspetos portugueses mais conhecidos for a do país.
As you walk down to the riverside in Gaia, it's impossible not to notice the enormous roofs of the Port wine cellars. Beneath these roofs, there are many liters of wine. This wine is consumed primarily in France, the United Kingdom, Belgium, the Netherlands, and Portugal. It's one of the best-known aspects of Portuguese culture outside the country.
In ABCs and 123s: R is for Roofs.
Com aquest any no hi haurà vapor al tren dels llacs per temes presupostaris i per que s'han de reparar coses de la Garrafeta, ús deixo aquesta imatge del dia en que vaic fer el viatje en el propi tren, tot un luxe recorre la linea amb un tren tan elegant. Al costat podeu veure un servei apunt de marxar cap a Lleida servit per un 592.200
Como este año no habrá vapor en el tren dels llacs por temas presupuestarios y por que se deben reparar cosas de la Garrafeta, os dejo esta imagen del día en que hice el viaje en el propio tren, todo un lujo recorre la línea con un tren tan elegante. Junto a el podéis ver un servicio apunto de salir hacia Lleida servido por un 592.200
Había una vez... hace 52 fotos una chica que vivía en caos. Un día, decidió coger las riendas de su vida y dedicar un año entero a cuidarse, a reparar su autoestima. Y la fotografía se convirtió así en la mejor terapia que pudiera existir nunca para ella.
Esa chica de entonces es muy diferente de la que hoy escribe estas palabras.
Gracias a esa decisión y a otras tantas, he aprendido a sopesar la importancia real de los acontecimientos, he ganado en calma, confianza y fuerza. Aunque parezca una tontería, me he reencontrado a través de mis propios ojos con la persona que quiero ser. Y no la olvidaré otra vez.
Ha sido un gran viaje lleno de altibajos, con parada en mil estados de ánimo. Y estoy orgullosa de poder decir que he sido capaz de aprender algo de cada uno de ellos. Ahora, renovada, empiezo otro camino, teniendo muy presente la fotografía y otras cosas y personas que hacen de mi vida algo más bonito. ¡Deseadme suerte!
A todo el que me ha leído y me ha visto, en especial a esas personitas que he conocido por aquí que me han acompañado todo el tiempo y me han dedicado palabras dignas de recordar, GRACIAS, seguiremos en contacto :)
Un beso enorme a tod@s, buenas noches, Flickr…
Ana
------------------
Once upon a time... 52 pictures ago there was a girl who lived in chaos. One day, she decided to make things change and look after herself for a whole year. And photography, then, became the most wonderful therapy that could ever exist for her soul.
That girl is so different from the one who’s typing this now.
Thanks to the decision I made then and many others, I’ve learnt to recognize the important things and those not that important, I’ve gained confidence, calm and strengh. I’ve met through my own eyes the person I want to become. And I won’t forget her anymore.
It’s been a long roller coaster jouney, with a thousand moods. And I’m proud to say I’ve been wise enough to learn something from each of them.
Now, the new me is ready to start walking a new way, with the company of photography and other things and people that make my life beautiful. Wish me luck!
To anybody who’s ever seen and read me, specially to those I’ve met here and have been with me from the start saying amazing words to me that won’t be forgotten , THANK YOU, we’ll keep in contact :)
Lots of love, goodnight Flickr...
Ana
In Brazil we celebrate Indian`s Day on April 19 . Maybe it's a way to try to repair the great evil done to the natives. / No Brasil celebramos o Dia do Índio em 19 de Abril. Talvez seja uma maneira de tentar reparar o grade mal feito aos nativos.
台南安南區 - 安寧街 / 隔壁修房子 - 我的家漏水
Before Tainan Annan District - Anning street / Repair the house next door - My home leak
Antes del districto de Tainan Annan - Anning calle / Reparar la casa de al lado - Mi fuga de hogar
台南アナン区 - 安寧街 / 隣は家を修理します - 私の家は漏水します
Vor Bezirk Tainan-Annan - Anning Straße / Reparieren Sie das Haus nebenan - Meine Startseite Leck
Avant zone de Tainan Annan - Anning rue / Réparer la maison voisine - Ma maison fuite
Tainan Taiwan / Tainan Taiwán / 台灣台南
管樂小集 2015/07/11 安平古堡 Fort Zeelandia performances
{ Tennessee Waltz 田納西華爾滋 テネシー·ワルツ }
{View large size on fluidr / 觀看大圖}
{My Blog / 管樂小集精彩演出-觸動你的心}
{My Blog / Great Music The splendid performance touches your heart}
{My Blog / 管楽小集すばらしい公演-はあなたの心を心を打ちます}
{Mi blog / La gran música el funcionamiento espléndido toca su corazón}
{Mein Blog / Große Musik die herrliche Leistung berührt Ihr Herz}
{Mon blog / La grande musique l'exécution splendide touche votre coeur}
家住安南鹽溪邊
The family lives in nearby the Annan salt river
隔壁就是聽雨軒
The next door listens to the rain porch
一旦落日照大員
The sunset Shineing to the Taiwan at once
左岸青龍飛九天
The left bank white dragon flying in the sky
As Torres do Oeste son un xacemento arqueolóxico composto polas ruinas consolidadas dunhas torres de orixe romana que serviron de enclave fundamental para a defensa das terras da arquidiocese de Santiago de Compostela dos ataques normandos na Alta e na Baixa Idade Media.
Trátase dun castelo de acceso libre e uso turístico e foi declarado Monumento Nacional.
Sitúase na confluenza do río Ulla e a ría de Arousa, no concello de Catoira, comarca de Caldas.
No lugar que ocupan as torres tense testemuñado acividade humana desde época castrexa, sabémolo polos restos de cerámica e útiles de bronce atopados.
A data da súa construción foi, durante moito tempo, motivo de longas discusións. Xa o autor romano Pomponio Mela menciona na súa obra a existencia na desembocadura do Ulla das;Turris Augusti
Capela románica e unha das torresPero tívose que esperar a que a mediados do século XX escavacións arqueolóxicas demostraron a existencia de restos romanos situados na cimentación das torres
No século X, por mor das numerosos ataques normandos remontando a ría, incluida a morte do bispo Sisnando defendendo a súa diocese fixo que os seus sucesores se esforzaran en reparar e mellorar as defensas da ría.
O 29 de outubro de 1024 o rei Afonso V o Nobre doa a Vistruario bispo de Iria, as torres. Cara ao ano 1040 o bispo Cresconio[2] ordeou importantes traballos de reformas.
Pola Historia Compostelana sabemos que os traballos de melloras e reformas continuaron baixo os mandatos dos sucesores de Cresconio: Diego Páez e Diego Xelmírez.
No século XII defínese a estrutura definitiva do castelo, quedando composta a fortaleza por sete torres que amurallaban un recinto arrodeado de pantanos.
Posúe unha capela do século XII construída por Xelmírez e dedicada ó Apóstolo Santiago. A partir do século XV,a fortaleza comeza a súa decadencia, e finalmente no ano 1525 gran parte das construcións foron destruidas.
Na actualidade consérvanse en pe os alzados de dúas das torres e unha terceira moi arruinada. As torres son de planta cadrada e construidas con;perpiaño mediano; (coñecido como asturiano) e grandes perpiaños nos esquinais e nas xambas.
Cada verán, o primeiro domingo de agosto, os restos do Castellum Honesti reviven unha romaría viquinga que recrea a defensa do castelo frente a un ataque normando.
Tomado da Galipedia.
Yacimiento arqueológico Castillo y Priorato de Sant Genís de Rocafort
Restos de la muralla del priorato, que rodea un recinto pseudocircular de cerca de 2500 m2, del que se identifica una torre circular en el ángulo sudeste del recinto, y de la iglesia de 105 m2. En 2010, con motivo de la redacción del Plan director del Conjunto monumental de San Genís de Rocafort, se realizó una limpieza del conjunto y alguna pequeña intervención en los estratos superficiales para conocer el coronamiento de algunas estructuras. Estos trabajos fueron dirigidos por la arqueóloga Ainhoa Pancorbo Picó.
En 1713, durante la Guerra de Sucesión, parece que se hizo volar el recinto fortificado de Sant Genís, respetando sólo la iglesia. De 1778 data la última visita pastoral a Sant Genís que entonces era sufragánea de la parroquia de Santa María de Martorell. En 1928 la cabecera fue volada para aprovechar la piedra para la construcción de una casa en Martorell. Finalmente, en 1967 la propiedad del monumento fue cedida por Pau Sendrós al Ayuntamiento de Martorell.
La iglesia románica de San Genís de Rocafort fue la sede de un priorato benedictino fundado en 1042 por los señores de Castellví de Rosanes, Guillermo II Bonfill y su esposa Sicarda. A pesar del vacío documental referente tanto al priorato como a los Castellví a lo largo de la segunda mitad del siglo XI, se conocen un par de donaciones al monasterio, la primera de 1084 y la segunda de 1092. Guillermo Ramón I, heredero y sobrino del fundador, en 1110 hace testamento en Sant Genís antes de marchar hacia Tierra Santa y le lega 100 mancusos y otros 100 para obras en la iglesia y, además, el alodio de Voltrera. Guillermo Ramón I murió en 1126, y el legado no se hizo efectivo hasta entonces. El 30 de abril del año 1123 Udalard de Rosanes, feudatario de los Castellví, juraba testamento en el altar de San Juan de la iglesia de Sant Genís, frente a tres monjes, dos de los cuales, probablemente, del mismo cenobio benedictino . La siguiente noticia data de 1157 y hace referencia al castillo y a la iglesia de Sant Genís con motivo de una queja que el señor de Castellví, Guillem Ramon II, elevó contra su feudatario, Berenguer de Castellví. Le acusaba de haber conquistado el monasterio, donde nada tenía porque era una dominicatura del señor; de haber infringido la Tregua de Dios, sacando un monje y llevándolo, desnudo y cautivo, a la roca, donde le tomó todo lo que tenía, y lo azotó y vilipendió. El testamento de Guillermo Ramón III de Castellvi, de 1176, redactado dos años antes de su muerte, permite confirmar el uso del templo como panteón familiar, dejándole tierras y masías. Aunque no se tiene constancia es posible que también sus hijos, Guillem Arbert (muerte en 1205) y Guilleuma, que le sucedió (1205-1226), se hicieran enterrar allí. Con Guilleuma, además de extinguirse el linaje familiar, debieron acabar también los entierros en el panteón familiar. El primer descendiente suyo y de Guillem Ramon de Moncada, fallecido en la conquista de Mallorca, fue enterrado en Santes Creus. Sus sucesores, los Foix, nunca mostraron especial interés en la posesión de Sant Genís. No sabemos cómo ni cuándo el priorato fue anexado a San Miguel de Cruïlles, pero se tiene constancia desde 1288, cuando Ferrer, prior de Cruïlles, dona a Ramón de la canónica el priorato de San Genís de Rocafort. En 1311 pasa a manos de Bernat de Bruguera, de nuevo por orden del prior de Cruïlles. En 1317 el prior quiso deshacerse de la tutela de Cruïlles, pero no lo consiguió. Diecinueve años más tarde, el siguiente prior fue asesinado. Según varios autores, se iniciaba el período de decadencia del priorato. El monasterio resultó muy afectado por el terremoto de 1448, que causó la caída de la bóveda de la iglesia, y también de la de Santa Margarita, y de la casa de los monjes que se encontraba junto al mediodía. De esos daños no se rehizo. El priorato fue secularizado en 1534, cuando el mercader barcelonés Joan Bolet y el prior Comajuncosa se repartieron su responsabilidad económica y los servicios religiosos, convenio que fue autorizado por el papa Clemente VII. Joan Bolet hizo restaurar ambas iglesias, reparar la casa rectoral y arreglar el camino que subía hacia Sant Genís. En una visita del año 1535 el prior de Cruïlles, Jaume Mai, dice que la iglesia de Sant Genís no tiene puertas, que las paredes son de piedra y la bóveda está derrumbada en toda la nave.
Observaciones:
La ficha se ha cumplimentado con los datos de la ficha B01 BCIN-01.BARP del Catálogo de Bienes Arquitectónicos, Históricos y Ambientales de Martorell, redactado por el Servicio del Patrimonio Arquitectónico Local de la Diputación de Barcelona.
Traducido de
patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-arqueologic-c...
Jaciment arqueològic Castell i Priorat de Sant Genís de Rocafort
Restes de la muralla del priorat, que envolta un recinte pseudocircular de prop de 2500 m2, del qual s'identifica una torre circular a l'angle sud-est del recinte, i de l'església de 105 m2. L'any 2010, amb motiu de la redacció del Pla director del Conjunt monumental de Sant Genís de Rocafort, es va realitzar una neteja del conjunt i alguna petita intervenció en els estrats superficial per conèixer el coronament d'algunes estructures. Aquests treballs van ser dirigits per l'arqueòloga Ainhoa Pancorbo Picó.
L'any 1713, durant la Guerra de Successió, sembla que es va fer volar el recinte fortificat de Sant Genís, respectant només l'església. De 1778 data la darrera visita pastoral a Sant Genís que aleshores era sufragània de la parroquia de Santa Maria de Martorell. L'any 1928 la capçalera va ser volada per tal d'aprofitar la pedra per a la construcció d'una casa en Martorell. Finalment, l'any 1967 la propietat del monument fou cedida per Pau Sendrós a l'Ajuntament de Martorell.)
L'església romànica de Sant Genís de Rocafort va ser la seu d'un priorat benedictí fundat l'any 1042 pels senyors de Castellví de Rosanes, Guillem II Bonfill i la seva esposa Sicarda. Tot i el buit documental referent tant al priorat com als Castellví en el decurs de la segona meitat del segle XI, es coneixen un parell de donacions al monestir, la primera del 1084 i la segona del 1092. Guillem Ramon I, hereu i nebot del fundador, l'any 1110 fa testament a Sant Genís abans de marxar cap a Terra Santa i li llega 100 mancusos i 100 més per a obres a l'església i, a més, l'alou de Voltrera. Guillem Ramon I va morir l'any 1126, i el llegat no és va fer efectiu fins llavors. El 30 d'abril de l'any 1123 Udalard de Rosanes, feudatari dels Castellví, jurava testament a l'altar de Sant Joan de l'església de Sant Genís, davant de tres monjos, dos dels quals, probablement, del mateix cenobi benedictí. La següent notícia data de 1157 i fa referència al castell i a l'església de Sant Genís amb motiu d'una queixa que el senyor de Castellví, Guillem Ramon II, va elevar contra el seu feudatari, Berenguer de Castellví. L'acusava d'haver conquerit el monestir, on res no hi tenia perquè era una dominicatura del senyor; d'haver infringit la Treva de Déu, traient-ne un monjo i duent-lo, nu i captiu, a la roca, on li prengué tot el que tenia, i el fuetejà i vilipendià. El testament de Guillem Ramon III de Castellvi, de 1176, redactat dos anys abans de la seva mort, permet confirmar l'ús del temple com a panteó familiar, deixant-li terres i masos. Tot i que no se'n té constància és possible que també els seus fills, Guillem Arbert (mort el 1205) i Guilleuma, que el va succeir (1205-1226), s'hi fessin enterrar. Amb Guilleuma, a més d'extingir-se el llinatge familiar, es deurien acabar també els enterraments al panteó familiar. El primer descendent seu i de Guillem Ramon de Montcada, mort en la conquesta de Mallorca, va ser enterrat a Santes Creus. Els seus successors, els Foix, no van mostrar mai especial interès en la possessió de Sant Genís. No sabem com ni quan el priorat va ser annexat a Sant Miquel de Cruïlles, però se'n té constància des de 1288, quan Ferrer, prior de Cruïlles, dóna a Ramon de la canònica el priorat de Sant Genís de Rocafort. L'any 1311 passa a mans de Bernat de Bruguera, de nou per ordre del prior de Cruïlles. L'any 1317 el prior va voler desfer-se de la tutela de Cruïlles, però no ho va aconseguir. Dinou anys més tard, el següent prior va ser assassinat. Segons diversos autors, s'iniciava el període de decadència del priorat. El monestir va resultar molt afectat pel terratrèmol de 1448, que va causar la caiguda de la volta de l'església, i també de la de Santa Margarida, i de la casa dels monjos que es trobava al costat de migdia. D'aquests danys no se'n va refer. El priorat va ser secularitzat l'any 1534, quan el mercader barceloní Joan Bolet i el prior Comajuncosa se'n van repartir la responsabilitat econòmica i els serveis religiosos, conveni que va ser autoritzat pel papa Climent VII. Joan Bolet va fer restaurar totes dues esglésies, reparar la casa rectoral i arreglar el camí que pujava cap a Sant Genís. En una visita de l'any 1535 el prior de Cruïlles, Jaume Mai, diu que l'església de Sant Genís no té portes, que les parets són de pedra i la volta és ensorrada en tota la nau.
Observacions:
La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa B 01 BCIN-01.BARP del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.
patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-arqueologic-c...