Seu Vella de Lleida
La Seu Vella de Lleida constitueix l'element més singular del paisatge urbà de la ciutat de Lleida perquè està situada al punt més elevat de la ciutat, el Puig del Castell. La Seu Vella constitueix una obra cabdal de l'arquitectura romànica catalana per la seva cronologia i per les seves característiques tipològiques i constructives. El període de temps emprat per construir-la va ser relativament curt (1203-1278) per això, es tracta d'una obra molt unitària, amb una gran homogeneïtat d'estructures i solucions.
La Seu Vella va ser programada des del principi amb la configuració que avui presenta, llevat d'algunes petites transformacions. És un edifici de tres naus amb el creuer ben remarcat en planta i en alçat i una capçalera amb cinc absis de proporcions decreixents a partir de l'absis major (les dues absidioles del costat sud van ser substituïdes per unes altres de flamígeres entre 1325 i 1328). Les cobertes són de voltes de creueria, sostingudes per pilars cruciformes amb columnes adossades. Com en la seu de Tarragona, l'ús de la tècnica gòtica de cobrir els edificis no va suposar un canvi en la concepció arquitectònica de l'obra, de tradició clarament romànica, que no va ser alterada tampoc pel cimbori gòtic i per les esmentades absidioles.
Un dels elements més remarcables de la Seu Vella és la seva decoració escultòrica. S'hi coneixen dos tallers d'escultura. El primer, originari de la Toscana, aporta un grup de capitells historiats que es troben a les parts més antigues de l'edifici, com ara el creuer, i que demostren una derivació directa de l'obra de Benedetto d'Antelami. Els límits cronològics d'aquest taller s'estableixen entre 1210 i 1215.
Abans del 1215, va fer acte de presència un segon taller tolosà, que es va imposar fins a l'acabament del temple i part del claustre al darrer quart del segle XIII, i que va donar lloc a l'anomenada "escola lleidatana". Hi predominen els valors plans i els valors decoratius i els ornamentals estan per damunt dels figuratius. La intervenció tolosana és especialment notable a les portades, on es combinen diverses influències: l'estructura, que deriva d'algunes portades del segle XII, els frisos, capitells i algunes arquivoltes, d'arrel tolosana, i altres arquivoltes, amb motius geomètrics relacionats amb motius anglo-normands (dels quals es desconeix la manera com arribaren a Lleida).
El claustre està situat cap a ponent, davant la façana de l'església, per raó de la topografia del lloc. De planta rectangular i de grans proporcions, té grans finestrals calats que s'obren al pati central i també a l'altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador sobre la ciutat. L'ala més antiga és la de vora el temple i va ser iniciada per Berenguer de Prenafeta (1278-86). Després, l'obra es va interrompre i no es va reprendre fins al 1334, amb solucions ja netament gòtiques. En destaca el portal dels Apòstols, començat per Guillem Solivella (1391-94), continuat per Rotllí Gautier (1432-41) i seguit per Jordi Safont (esclau llibert de Marc Safont), que va esculpir les estàtues dels apòstols (destruïdes el 1936) i la imatge de la Mare de Déu del Blau (conservat a la sagristia de la seu Nova), feta en col·laboració amb el seu deixeble Bertran de la Borda.
El campanar de torre, de planta octogonal, va ser bastit a l'angle Sud-oest del claustre per Jaume Cascalls a partir del 1364, però no fou acabat fins al 1416 pel mestre Carlí.
L'any 1997 es va endegar una de les fases de restauració i revalorització a la zona de la Porta dels Fillols, a la Capella de Jesús i la de Sant Joan. Durant la intervenció arqueològica s'hi va documentar una necròpolis medieval amb dues fases d'ús: la primera, correspon a enterraments antropomorfs en cista de la segona meitat del segle XII; la segona, amb enterraments en fossa, s'inicia després de la construcció de la catedral i continua en ús fins època moderna.
El 2013 es duen a terme unes obres de restauració i conservació del monument que constaven en: consolidar i restaurar els paraments exteriors del campanar, reparar el sostre de dues de les capelles del claustre i reconstruir l'escala de caragol que va des de la porta dels apòstols fins a la coberta de les capelles i el claustre pel lateral dret. Alhora, es fa un seguiment arqueològic a la quarta planta del campanar per controlar-ne l'excavació d'unes rases que hauran d'acollir la recuperació de la sortida de desguassos de la terrassa així com la instal·lació d'un nou sistema d'il·luminació. Aquests treballs van permetre localitzar l'andana perimetral del moment de construcció de la 3a planta.
Seu Vella de Lleida
La Seu Vella de Lleida constitueix l'element més singular del paisatge urbà de la ciutat de Lleida perquè està situada al punt més elevat de la ciutat, el Puig del Castell. La Seu Vella constitueix una obra cabdal de l'arquitectura romànica catalana per la seva cronologia i per les seves característiques tipològiques i constructives. El període de temps emprat per construir-la va ser relativament curt (1203-1278) per això, es tracta d'una obra molt unitària, amb una gran homogeneïtat d'estructures i solucions.
La Seu Vella va ser programada des del principi amb la configuració que avui presenta, llevat d'algunes petites transformacions. És un edifici de tres naus amb el creuer ben remarcat en planta i en alçat i una capçalera amb cinc absis de proporcions decreixents a partir de l'absis major (les dues absidioles del costat sud van ser substituïdes per unes altres de flamígeres entre 1325 i 1328). Les cobertes són de voltes de creueria, sostingudes per pilars cruciformes amb columnes adossades. Com en la seu de Tarragona, l'ús de la tècnica gòtica de cobrir els edificis no va suposar un canvi en la concepció arquitectònica de l'obra, de tradició clarament romànica, que no va ser alterada tampoc pel cimbori gòtic i per les esmentades absidioles.
Un dels elements més remarcables de la Seu Vella és la seva decoració escultòrica. S'hi coneixen dos tallers d'escultura. El primer, originari de la Toscana, aporta un grup de capitells historiats que es troben a les parts més antigues de l'edifici, com ara el creuer, i que demostren una derivació directa de l'obra de Benedetto d'Antelami. Els límits cronològics d'aquest taller s'estableixen entre 1210 i 1215.
Abans del 1215, va fer acte de presència un segon taller tolosà, que es va imposar fins a l'acabament del temple i part del claustre al darrer quart del segle XIII, i que va donar lloc a l'anomenada "escola lleidatana". Hi predominen els valors plans i els valors decoratius i els ornamentals estan per damunt dels figuratius. La intervenció tolosana és especialment notable a les portades, on es combinen diverses influències: l'estructura, que deriva d'algunes portades del segle XII, els frisos, capitells i algunes arquivoltes, d'arrel tolosana, i altres arquivoltes, amb motius geomètrics relacionats amb motius anglo-normands (dels quals es desconeix la manera com arribaren a Lleida).
El claustre està situat cap a ponent, davant la façana de l'església, per raó de la topografia del lloc. De planta rectangular i de grans proporcions, té grans finestrals calats que s'obren al pati central i també a l'altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador sobre la ciutat. L'ala més antiga és la de vora el temple i va ser iniciada per Berenguer de Prenafeta (1278-86). Després, l'obra es va interrompre i no es va reprendre fins al 1334, amb solucions ja netament gòtiques. En destaca el portal dels Apòstols, començat per Guillem Solivella (1391-94), continuat per Rotllí Gautier (1432-41) i seguit per Jordi Safont (esclau llibert de Marc Safont), que va esculpir les estàtues dels apòstols (destruïdes el 1936) i la imatge de la Mare de Déu del Blau (conservat a la sagristia de la seu Nova), feta en col·laboració amb el seu deixeble Bertran de la Borda.
El campanar de torre, de planta octogonal, va ser bastit a l'angle Sud-oest del claustre per Jaume Cascalls a partir del 1364, però no fou acabat fins al 1416 pel mestre Carlí.
L'any 1997 es va endegar una de les fases de restauració i revalorització a la zona de la Porta dels Fillols, a la Capella de Jesús i la de Sant Joan. Durant la intervenció arqueològica s'hi va documentar una necròpolis medieval amb dues fases d'ús: la primera, correspon a enterraments antropomorfs en cista de la segona meitat del segle XII; la segona, amb enterraments en fossa, s'inicia després de la construcció de la catedral i continua en ús fins època moderna.
El 2013 es duen a terme unes obres de restauració i conservació del monument que constaven en: consolidar i restaurar els paraments exteriors del campanar, reparar el sostre de dues de les capelles del claustre i reconstruir l'escala de caragol que va des de la porta dels apòstols fins a la coberta de les capelles i el claustre pel lateral dret. Alhora, es fa un seguiment arqueològic a la quarta planta del campanar per controlar-ne l'excavació d'unes rases que hauran d'acollir la recuperació de la sortida de desguassos de la terrassa així com la instal·lació d'un nou sistema d'il·luminació. Aquests treballs van permetre localitzar l'andana perimetral del moment de construcció de la 3a planta.