View allAll Photos Tagged Reparar
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Vista de la plaça d'armes del fort de Salses.
El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.
El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.
Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.
Foto feta amb una Rolleiflex Old Standard fabricada el 1933; objectiu Carl Zeiss Tessar f3.5 75mm; pelicula Kodak Tri-X 400 revelada en HC110.
ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses
www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...
==============================================
The inside open space of the Salses fort.
The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.
The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.
With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.
Picture taken with my Rolleiflex Old Standard made in 1933; Carl Zeiss Tessar f3.5 75mm lens; Kodak Tri-X 400 developed in HC110.
Música (abrir en nueva pestaña) / Music (Open link in new tab): Runrig – Forever Eyes of Blue.
Un retrato de mi hija Irene que, en un principio, deseché por la dura luz y fuerte contraste que la sombra con ella hace sobre su cara y la inadecuada configuración de sensibilidad (ISO 1600) con que disparé la cámara, que originó una ingente cantidad de ruido. No obstante, al revisar las fotos, hubo algo que me hizo reparar de nuevo en ella; no sé si la expresión, ese contraste de luz sobre la cara, o la mirada de esos ojos azules, quizás todo junto, fue lo que me hizo decidirme a recuperarla y colocarla en la galería.
-English:
A portrait of my daughter Irene which I discarded at first due to very harsh light making a strong contrast with shadows over her face and an inadequate ISO 1600 setting which caused a huge amount of noise. However, when I was reviewing photographs, there was something that caught my attention about this portrait; I don't know if it was the expression, the light and shadow contrast on her face, or that look of those blue eyes, perhaps all together, was what made me decide to retrieve and place it in the gallery.
© Francisco García Ríos 2013 - All Rights Reserved / Reservados todos los derechos.
El contenido de estas imágenes no puede ser copiado, distribuido ni publicado por ningún medio, bien sea electrónico o de cualquier otra naturaleza.
Su utilización en otras páginas web sin el consentimiento expreso del autor está PROHIBIDO.
Por favor, envie un mensaje o un correo electrónico para informarse acerca de copias, permisos o inclusión en blogs.
Gracias.
The content of these images cannot be copied,distributed or published for any media,
electronic or otherwise.
The utilization in other web pages without the express written consent of the author is
PROHIBITED.
To enquire about prints, licensing, or blogging, please send an e-mail or message.
Thank you.
Català: L'any 2007, durant un viatge a Àustria, se'ns va abaixar un pas a nivell mentre circulavem en cotxe. Ens trobavem al costat de l'estació de Fürth-Kaprun, a la línia del Pinzgau, i el petit automotor era de la sèrie 5090, tot i que va quedar ben mogut. Aleshores, la Pinzgauer Lokalbahn, una línia de via estreta entre Zell am See i Krimml (53km), encara era propietat dels ferrocarrils federals austríacs (ÖBB) i fins al cap d'un any no va passar a mans de la companyia SLB (estat de Salzburg), que en va reparar els danys i va reintroduir el trànsit de mercaderies.
Castellano: El año 2007, durante un viaje a Austria, se nos bajó un paso a nivel mientras circulabamos en coche. Nos encontrabamos al lado de la estación de Fürth-Kaprun, en la línea del Pinzgau, y el pequeño automotor era de la série 5090, aunque en la foto quedó movido. Entonces, la Pinzgauer Lokalbahn, una línea de vía estrecha entre Zell am See y Krimml (53km), aun era propiedad de los ferrocarriles federales austríacos (ÖBB) y hasta al cabo de un año no pasó a manos de la compañía SLB (estado de Salzburgo), que reparó los daños y reintrodujo el tráfico de mercancías.
English: An unidentified 5090 DMU passes Fürth-Kaprun station. In 2007 the Pinzgauer Lokalbahn, a narrow gauge line from Zell am See to Krimml (53km), was still owned by the austrian federal railway (ÖBB) and one year later was given to SLB (Salzburg state).
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Vista de la plaça d'armes del fort de Salses des de la torre del homenatge. Es pot veure el importantissim pou i la muralla interior de defensa.
El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.
El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.
Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.
ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses
www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...
===================
The inside open space of the Salses fort, seen from the main tower.
The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.
The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.
With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.
Situada a extramurs de la ciutat, no queda cap vestigi de l'església romànica original de Santa Maria del Pi esmentada al llarg del segle X.
Tot i que no se sap amb certesa la data inicial de construcció del temple actual, sembla ser que començà a la primeria del segle XIV. Un cop enllestida l'estructura de la nau, aquesta fou coberta al llarg de la segona meitat del mateix segle. L'any 1379, Pere el Cerimoniós va fer donacions per a començar-ne el campanar, i l'obra del temple es va donar per acabada el 1391. No obstant, al llarg del segle XV consten diversos personatges com a directors o mestres d'obres. Entre el 1572 i el 1573 es va construir la cripta.
L'edifici va ser afectat pels bombardeigs de 1714 i, tot i que el 1931 va ser declarat monument històrico-artístic, al 1936 va ser devastat per un incendi. Francesc de Paula Villar ja havia dirigit una restauració general en el període comprès entre els anys 1863 i 1865, i després de la Guerra Civil s'emprengueren diverses obres per a reparar els nombrosos desperfectes: es va refer la traceria de la rosassa, la volta de la sala capitular i es varià l'accés a la cripta a l'eliminar-ne l'escalinata central.
La façana principal, de començaments del segle XIV, ocupa un lloc destacat dins el conjunt arquitectònic, ja que es concep com una projecció a l'exterior de l'estructura interna. És un mur pla flanquejat per dues torretes octagonals, inacabades, i centrat per dues úniques obertures, la portada i la rosassa. Unes motllures estructures horitzontalment la façana. La imatge de la Mare de Déu amb el Nen que hi ha al timpà és un excel·lent exemple d'escultura del segle XIV. La resta de la decoració de la portada és simple i es redueix, pràcticament, als elements arquitectònics. La part alta de la façana és dominada per una rosassa de grans dimensions, de dotze braços, refeta després del 1936.
La llegenda del Gegant del Pi
De la conquesta de la ciutat de Barcelona als moros a l'any 801 per part de les tropes franques de Lluís el Piadós, ens ha arribat la popular cançó del Gegant del Pi, a la qual el Fort Farell simbolitza el conquistador arribat de les muntanyes, contra el Gegant Moro, gegant de la ciutat. El Farell és una muntanya que es troba al costat de Caldes de Montbui i el seu nom coincideix amb una llegenda que diu que en aquella època hi havia una masia anomenada el Farell, en la qual vivia un gegant molt alt i gran. Tenia tanta força que tots li coneixien pel nom de "Farellàs" i ningú dels voltants podia vèncer-lo. Era modest i senzill i duia una vida tranquil·la dedicada al camp.
Un dia, mentre llaurava un bancal, va passar un gegant foraster que va quedar bocabadat davant la seva força. Per això li va proposar anar a Barcelona, on un gegant Moro tenia segrestada a una important i bella dama anomenada Gisla.
De fet, li va costar una mica convèncer-lo, però al final va decidir anar, per a poder tirar a aquell foraster i rescatar a la bella Gisla. I cap a Barcelona va anar.
Pel camí va agafar un pi d'un frondós bosc perquè li servís de bastó i també per a saltar la muralla que envoltava Barcelona per aquell temps. Els nens li seguien i li rondaven cantant-li aquesta cançó:
El Gegant del Pi
ara balla ara balla;
El Gegant del Pi
ara balla pel camí.
El gegant Moro li va rebre i li va preparar un bon menjar tal com tenia per costum sempre que algú acceptava el seu repte. Mentre el Farell anava menjant, el Moro, amb ulls rabiosos li deia:
-Menja, menja, Farellàs, que ben poc menjaràs.
El lloc escollit per a celebrar la gran baralla va ser la plaça dels peixos. El Farell es va quedar plantat enmig de la plaça com si fora de ferro, i romania impasible mentre el Moro no parava d'atonyinar-li. Llavors, i com qui llança palla, el Farell ho va llençar per sobre de les cases i de les teulades i va anar a parar als afores de la ciutat.
La multitud cantava la tornada que donava fi a l'opressió exercida pel tirà foraster i així alliberava a la bella dama Gisla:
El Gegant de la ciutat
ara balla ara balla;
El Gegant de la ciutat
ara balla pel terrat.
Llavors el forçut Farell va prendre camí de retorn a la seva casa, però va passar, que durant el camí li va entrar somni i es va tendir sota un arbre per a reposar un poc i poder continuar després.
Va succeir, que mentre el Farell dormia va començar a ploure i a caure calamarsa, de tal forma que aquelles pedretes van cobrir el cos del gegant. Diuen que mai més es va despertar, però que sobre ell es va formar la muntanya que avui es coneix com el Farell.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
La Ihagee Kine Exakta és la primera càmara SLR de format 35mm comercialitzada, tot i que sembla que no la primera produida*. Tot i això encara no és del tot com les modernes Single Lens Reflex (reflex a nivell popular), ja que el visor no mira en direcció al objectiu, sino que és zenital, com en les Rolleiflex de doble objectiu (TLR). Penseu que va sortir el 1936, en una època dominada per les Leica III i les Contax II. No és tant famosa com aquestes, però té elements avançats com el avançador rapid, moltes més velocitats lentes i fins i tot un diseny espectacular.
Aquesta càmera en particular porta el nom de la part davantera escrit amb la lletra "c". Així és, de fet, una EXACTA. És una de les càmeres produïdes immediatament després de la Segona Guerra Mundial, quan la ciutat de Dresden encara estava en ruïnes. Ha de datar del 1945-46. És força idèntic als models de preguerra, però difereix pel selector de velocitats lentes més senzill i pels números de sèrie. Quan la producció es va reprendre després de la Segona Guerra Mundial, Ihagee va tornar a iniciar la serialització amb els 608.000, i aquesta càmera és la 6.17.783 (la producció va continuar fins al 1949 i el número 650.000). És increïble la rapidesa amb què els alemanys van reparar les seves fàbriques en ruïnes.
La lent és prou inusual, si més no per al muntatge d'Exakta. Aquest és un model bàsic, en tot cas, un Ludwig Anastigmat Victar f2.9 / 50mm.
exaktaphile.net/captjack/Ludwig Page.htm
Un detall més, a la lletra C del nom "Exacta". Una part d'aquesta producció inicial de la postguerra va ser requisada pels ocupants soviètics com a reparacions de guerra, i sembla que tots aquests amb "Exacta" formaven part d'aquest lot enviat a la URSS amb força. I per corroborar-ho, el vaig comprar a un venedor més enllà dels Urals, on les càmeres alemanyes no apareixen tan sovint ...
www.albedomedia.com/clasico/coleccionismo/kine-exakta-la-...
TOT sobre les Exaktas:
www.wrotniak.net/photo/exakta/index.html
============================================
The Ihagee Kine Exakta is (probably) the first 35mm SLR [single lens reflex] sold , in 1936, although the soviet Спорт (“Sport”) was produced earlier. It still has not a direct eye-level viewfinder like modern SLR and DSLR, because the pentaprism was not invented. The image was reflected upwards, like in the Rolleiflex and other TLR. The Exaktas entered a world dominated by Leicas and Contax, all rangefinder cameras. Several isues made SLR less useful until the introduction of the Nikon F1 in 1959, though. Anyway the Kine Exakta had also a rapid advance lever and a LOT of slower speeds, up to 12 seconds!! And I’ve to say that the Exaktas designed in the 30’s-50’s are one of the most beautiful cameras ever produced!
This particular camera bears the name on the front written with the letter "c". So it is in fact, an EXACTA. It is one of the cameras produced immediately after World War II, when the city of Dresden was still in ruins. It must date from 1945-46. It is quite identical to pre-war models, but differs by the simpler slow speeds selector, and by the serial numbers. When production resumed after WW2, Ihagee re-started serialization with the 608,000, and this camera is the 617,783 (production continued until 1949 and the number 650,000). It is incredible how quickly Germans repaired their ruined factories.
The lens is quite unusual, at least for Exakta mount. This is a basic model, in any case, a Ludwig Anastigmat Victar f2.9 / 50mm.
exaktaphile.net/captjack/Ludwig Page.htm
One more detail, on the letter C of the name "Exacta". Part of this initial post-war production was requisitioned by the Soviet occupiers as war reparations, and it seems that all these with "Exacta" were part of this lot forcibly sent to the USSR. And to corroborate this, I bought it from a seller beyond the Urals, where German cameras don't appear so often ...
THE best site about Exaktas:
www.wrotniak.net/photo/exakta/index.html
Also look here:
www.digitalrev.com/article/throwback-thursday-ihagee-kine...
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Aquesta fotografia ilustra perfectament el xoc que suposà per a les tropes panzer alemanes descobrir que bona part dels tancs sovietics eren molt millors que els seus.
Aquí, un Panzer 35(t), que de fet era un diseny txecoslovac capturat com a botí el 1939, adelanta un inmens però destruit KV-1 sovietic.... que obviament no ha destruit ell.
De fet, el KV-1 mostra danys a la part del motor, alhora que cables als ancoratges per a arrossegar-lo. Pertant, quan fou abandonat, probablement els sovietics l'estaven intentant retirar cap a la reraguarda per a reparar-lo. No hi ha cap indicació tàctica en el KV-1, però si que hi ha el numeral 524 (4rt tanc del 2n pelotó 5a companyia?) en el Pz 35(t); a aquest el segueix un Pz-II.
En tot cas la identificació del lloc sembla prou acotable: només la 6a divisió Panzer comptava amb Pz. 35(t) el 1941, els quals, a 30 de novembre estaven ja totalment inoperatius. La divisió avança des de Lituania fins al sud de Leningrad, pel que probablement fou la zona on es va pendre aquesta foto.
Vaig comprar el negatiu original d'aquesta imatge per internet.
en.wikipedia.org/wiki/Panzer_35(t)
en.wikipedia.org/wiki/6th_Panzer_Division_(Wehrmacht)
ca.wikipedia.org/wiki/Tanc_Kliment_Voroix%C3%ADlov
=======================
This photograph perfectly illustrates the shock it was for the German panzer troops to discover that much of the Soviet tanks were much better than theirs.
Here, a Panzer 35 (t), which was in fact a Czechoslovakian design captured as loot in 1939, overtakes a huge but abandoned/damaged Soviet KV-1 .... which obviously has not been destroyed by the minuscule panzer.
In fact, the KV-1 shows damage to the engine part, as well as cables to the anchors to drag it. Therefore, when it was abandoned, the Soviets were probably trying to retreat to the rear to repair it. There is no tactical indication in the KV-1, but there is the number 524 (4th tank of the 2nd platoon 5th company?) In the Pz 35 (t); this tank is followed by a Pz-II.
In any case, the identification of the site seems "quite" limited: only the 6th Panzer Division had Pz. 35(t)'s in 1941, which, as of November 30, were already completely inoperative. The division advance from the former Lithuanian border to the south of Leningrad, so it was probably the area where this photo was taken.
I bought the original negative of this image online.
en.wikipedia.org/wiki/Panzer_35(t)
en.wikipedia.org/wiki/6th_Panzer_Division_(Wehrmacht)
Una de les dues LMZ de Comsa realitzant el trasllat de 8 cisternes del lleixiu de Solvay cap a reparar als tallers de Constantí, agrair al company Victor l'avís in extremis de la circulació.
Una de las dos LMZ de Comsa realizando el traslado de 8 cisternas del lejias de Solvay a reparar a los talleres de Constantí , agradecer al compañero Victor el aviso in extremis de la circulación.
... mushroom é uma palavra estranha, né? HAHA
Correspondendo aos meus impulsos geeks, finalmente criei vergonha na cara e fiz. O legal de ter amigos nerds no colégio é que, apesar d'eles nunca comentarem o esmalte, essa vez não deixaram de reparar no cogumelo. HAHA palavras de um dele: você devia ter feito o roxo também, porque o roxo é aquele que mata. (então tá, né)
Então, t'aí o resultado do feriado de 7 de Setembro (e 8 aqui em Curitiba ♥___♥).
Usei como base Capuccino (Risquè) e Lira (Big Universo). O vermelho é do 40 Graus (Colorama), o verde é uma misturinha minha e... O branco é o Polar e o preto o Nimbus (ambos da Big Universo :3).
AH! E o cotoco verde. Então, lá no comecinho do ano meus cachorros se envolveram numa fight tensa, daí fui separá-los, fui mordida, levei três pontos no dedo e acabou machucando a matriz da unha... Resultado? Capuf, caiu a unha inteira tipo um mês, um mês e meio depois. Claro que já tá crescendo mais, mas eu tô lixando ela curta, por enquanto, porque tá fraquinha e fininha, sabem?
www.ifonlyihadit.com/wp-content/uploads/2008/01/super-mar... t'aí a imagem de base.
Aí está o singelo up que dei no Ananas. Dessa vez o namorido gostou. :) Fotinha mais de perto para mostrar melhor o chapisco dele e o detalhe da carimbada.
Estava procurando uma estampa fofa para combinar com esse amarelinho e me veio na hora margaridas ou qualquer tipo de florzinhas na mente. Separei até algumas, mas quando me deparei com essa estampa de pizzas na plaquinha CH41 da Cheeky, achei que ia ficar bem divertida! haha Queria usar um laranjão e como não tenho esmalte para carimbo nessa cor, testei o Coral Caliente. Deu super certo! Esmalte bom funciona de qualquer jeito! \o/
Preciso dizer que num primeiro momento não ficou tão bom, pois estava usando o carimbador da Konad e como a borracha dele é rosa pink, a estampa laranja ficava muito complicada de se enxergar. Aí troquei para o carimbão que eu comprei principalmente para usar o truque de aumentar/diminuir estampas e ainda não tinha usado. Bingo! Foi bem mais fácil e ele é bem macio, gostoso de usar! Só percebi que tem que tomar cuidado ao estampar e é melhor rolar o dedo na borracha do que pressioná-la sobre a unha, pois ele acaba normalmente dando uma espandida nos desenhos, como vocês podem reparar principalmente no meu dedo médio. Percebi isso na mão direita que fiz por último dessa vez e ficou melhor.
Último comentário é que num primeiro momento a estampa não ficou tão nítida sobre esse liquid sand que é bem áspero. Então, resolvi remover com um algodão e passar mais 1 camada de esmalte. Não esperei essa camada secar totalmente e quando ela ainda estava em processo de chegar ao texturizado final (bem seca, mas não 100%), carimbei. Dessa forma o desenho ficou perfeitamente visível. Pensei que isso tinha ocorrido pois essa "gambiarra" tinha diminuído de leve o efeito arenoso do esmalte, mas não! Depois notei que ele ficou igualzinho a antes, mas como o desenho já estava "encrustado" antes dele particular totalmente, funcionou bem melhor. Por isso resolvi compartilhar essa "descoberta" meio que sem querer e que talvez possa ser útil para mais alguém. ^^
O que acharam? Será que pizza de abacaxi fica bom? Sei não hein! :P
Usei:
- Nail Hardener (Mavala Scientifique);
- 2 camadas do 648 Ananas - Pineapple (Kiko);
- Gêmeas (dedo médio e anelar): 648 Ananas - Pineapple (Kiko) + estampa de pizzas da placa CH41 (Cheeky) carimbada com Coral Caliente (Sephora by OPI).
Beijo da gorda =***
P.S.: FELIZ DIA DOS PAIS PARA TODAS VOCÊS! =D
~> Para mais fotos das minhas manis e outras esmaltações lindas, acessem Nós (L) Esmaltes. :D
Santa María de Cadaqués
Santa Maria de Cadaqués és una església catòlica romana que es troba a Cadaqués (Alt Empordà). És l'església parroquial de la localitat. Està dedicada a Santa Maria i està situada al punt més alt de la vila constituint un dels elements més emblemàtics del seu paisatge Figura inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Pertany al Bisbat de Girona.[1]
Arquitectura
Altar Major de Santa Maria dels escultors Pau Costa i Joan Torras
Edifici d'una sola nau amb capçalera poligonal i capelles laterals. A l'interior, està distribuïda en cinc crugies coronades per quatre arcs torals apuntats. Els espais pròxims al presbiteri presenten volta de creueria, amb les claus decorades amb relleus, mentre que a les dues crugies frontals la volta va ser renovada. L'arc triomfal és apuntat.
Les capelles laterals, cinc a cada banda, també presenten arc apuntat i volta de creueria.
A l'exterior, les façanes, estan arrebossades i emblanquinades. A la base del campanar hi ha un rellotge de sol amb la següent llegenda: "Jo sense sol, tu sense fe, no som res". Presenta una base quadrada amb un cos octogonal al damunt per dos cossos sobreposats a una mena de templet amb volutes cupular. Les obertures estan reformades en època moderna.[2]
A un dels costats sobresurt la Capella Fonda (o de la Pietat), que és un afegit posterior (segle XVIII-XIX) i està coberta per una cúpula.
Destaca sobretot l'important retaule de Santa Maria de Cadaqués (segle XVIII), considerat un dels més notables retaules barrocs de Catalunya. És obra dels escultors Pau Costa i Joan Torras Està presidit per la imatge de la Mare de Déu de l'Esperança i coronat per la de Sant Tomàs, copatró de la vila. Al costat de l'escut de Cadaqués que es veu a la base porta inscrites les dates "Fet 1729 " i "Daurat 1788".
També és molt important l'orgue, considerat un dels més antics de Catalunya. Està situat a sota del campanar. A partir de 1683 es van començar a recaptar fons per a poder-lo construir. El 1689 es va encomanar la seva realització a l'orguener valencià Josep Boscà posant-li com a model l'orgue del convent de Sant Domènec de Girona. La construcció va durar poc més d'un any. L'orgue es va estrenar el 1690. Un dels principals col·laboradors de Boscà va ser el mestre torner de Girona Antoni Camplloch. Entre 1706 i 1709 es van haver de reparar els desperfectes causats pel setge de 1705. A finals del segle xviii s'hi va afegir la trompeteria exterior. Va ser restaurat entre 1982 i 2004 per Gerhard Grenzing.[3]
Destaquen així mateix els diversos retaules barrocs de les capelles laterals, la trona de pedra, els dos bancs de fusta dels Cònsols de la Vila, i una petita pica d'aigua beneita amb la data inscrita de 1705.[2]
A l'interior de l'església també s'hi troba una làpida amb una inscripció que recorda l'epidèmia de "còlera morbo" que es va declarar a Cadaqués l'any 1837 i que va causar 140 morts.
Història
L'orgue de Santa Maria Cadaqués,considerat un dels més antics de Catalunya
Trobem notícies sobre l'església de Santa Maria de Cadaqués des del segle xiii, i especialment a les "Rationes Decimarum" dels anys 1279 i 1280 i als nomenclàtors diocesans del s. XIV. El temple actual fou bastit en lloc de l'antic que havia estat cremat per incursions de pirates ja el 1444 i el 1548. Es començà al s. XVI però no fou consagrat fins a l'any 1642 amb molta solemnitat, en plena ocupació francesa (Guerra dels Segadors); l'artilleria de Lluís XIII contribuí a l'esplendor de l'acte. La nau més propera a l'entrada és del segle xvii i la Capella Fonda, al mur esquerre, és del segle XVIII-XIX.[2]
L'església és construïda amb "les penes de peix" i pescant les nits i els dies festius. Les obres havien tingut una llarga interrupció i l'any 1634 es pactà amb Pere Feliu, mestre de cases de Vilanant, la continuació de la part frontal, l'arranjament del presbiteri i l'enllosat de tota l'església a fi de poder-la acabar.[2]
El 1681 el Consell de la Vila acordà dedicar una part de la pesca de cada cala per tal d'emblanquinar i fer més alt el campanar perquè pogués servir de senya. El 1670 s'hi posà el rellotge.[2]
L'any 1676 els mestres de cases de Perpinyà Joan Marial i Aniol Costa feien un peritatge per construir l'absis de la catedral d'Elna, i Navata, a l'Empordà. Sens dubte aquesta actuació té a veure amb la data 1662 gravada a la part frontal del temple cadaquesenc i pot explicar el canvi d'estructura de la volta de la nau als trams pròxims a l'entrada.[2]
Finalitzada l'obra del campanar es va emprendre la realització de l'orgue, dut a terme entre els anys 1689-90.
Completà l'ornamentació de l'església el retaule major de fusta daurada. Era previst de construir-lo ja des del 1705- contracte de la fusta-, però a causa de la Guerra de Successió no es va firmar el contracte amb els escultors fins al 1723 (Pau Costa i Joan Torras), al retaule hi consta que fou fet el 1729 i daurat el 1788.[2]
Iglesia de San Esteban is a former Catholic church in Burgos, Spain, on the eastern perimeters of Burgos Castle. It was essentially built between the late thirteenth and early fourteenth century. It now houses the Museo del Retablo.
en.wikipedia.org/wiki/San_Esteban,_Burgos
La iglesia de San Esteban es un templo católico, ya sin culto, situado en el barrio del mismo nombre de la ciudad de Burgos (Castilla y León, España). Notable construcción gótica levantada en lo esencial entre finales del siglo XIII y principios del XIV, en la actualidad alberga el Museo del Retablo.
La iglesia, emplazada en la ladera este del cerro del Castillo, en la confluencia de las calles de San Esteban, Valentín Palencia y el Pozo Seco, y dando nombre al barrio, se empezó a construir en el último cuarto del siglo XIII, bajo el reinado de Alfonso X El Sabio, continuando su proceso durante las primeras décadas de la siguiente centuria. Al igual que la cercana Catedral, coetánea en su erección (si bien la seo burgalesa comenzó a levantarse unas décadas antes), sustituyó un templo románico más antiguo, el cual figuraba entre las once iglesias burgalesas citadas por el papa Alejandro III en una bula de 1163.
La vecindad del castillo fue en ocasiones perjudicial para la fábrica de San Esteban, como sucedió en los años 1475-1476, cuando el asedio de la fortaleza con motivo de la Guerra de Sucesión Castellana le ocasionó desperfectos que obligaron a reconstruir el rosetón y a reparar la torre y los pilares. La voladura del castillo por los franceses en 1813 durante la invasión napoleónica volvió a dañar partes de la fachada y de la torre.
La Iglesia de San Esteban fue declarada Monumento Nacional en 1931.
El Arzobispado de Burgos trasladó el culto de la parroquia a la iglesia de San Nicolás, para instalar aquí el Museo del Retablo.
es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_San_Esteban_(Burgos)
The church of San Esteban is a Catholic temple, no longer cult, located in the neighborhood of the same name in the city of Burgos (Castilla y León, Spain). Remarkable Gothic construction essentially built between the end of the 13th century and the beginning of the 14th, today it houses the Museum of the Altarpiece.
The church, located on the eastern slope of Cerro del Castillo, at the confluence of the streets of San Esteban, Valentín Palencia and El Pozo Seco, and giving its name to the neighborhood, began to be built in the last quarter of the 13th century, under the reign of Alfonso X El Sabio, continuing his process during the first decades of the following century. Like the nearby Cathedral, contemporary in its erection (although the Burgos seo began to rise a few decades before), it replaced an older Romanesque temple, which was among the eleven Burgos churches mentioned by Pope Alexander III in a bull of 1163.
The vicinity of the castle was sometimes detrimental to the San Esteban factory, as happened in the years 1475-1476, when the siege of the fortress due to the War of the Castilian Succession caused damage that forced to rebuild the rose window and repair the tower and pillars. The blowing up of the castle by the French in 1813 during the Napoleonic invasion again damaged parts of the façade and the tower.
The Church of San Esteban was declared a National Monument in 1931.
The Archbishopric of Burgos moved the cult of the parish to the church of San Nicolás, to install the Museum of the Altarpiece here.
Iglesia de San Esteban is a former Catholic church in Burgos, Spain, on the eastern perimeters of Burgos Castle. It was essentially built between the late thirteenth and early fourteenth century. It now houses the Museo del Retablo.
en.wikipedia.org/wiki/San_Esteban,_Burgos
La iglesia de San Esteban es un templo católico, ya sin culto, situado en el barrio del mismo nombre de la ciudad de Burgos (Castilla y León, España). Notable construcción gótica levantada en lo esencial entre finales del siglo XIII y principios del XIV, en la actualidad alberga el Museo del Retablo.
La iglesia, emplazada en la ladera este del cerro del Castillo, en la confluencia de las calles de San Esteban, Valentín Palencia y el Pozo Seco, y dando nombre al barrio, se empezó a construir en el último cuarto del siglo XIII, bajo el reinado de Alfonso X El Sabio, continuando su proceso durante las primeras décadas de la siguiente centuria. Al igual que la cercana Catedral, coetánea en su erección (si bien la seo burgalesa comenzó a levantarse unas décadas antes), sustituyó un templo románico más antiguo, el cual figuraba entre las once iglesias burgalesas citadas por el papa Alejandro III en una bula de 1163.
La vecindad del castillo fue en ocasiones perjudicial para la fábrica de San Esteban, como sucedió en los años 1475-1476, cuando el asedio de la fortaleza con motivo de la Guerra de Sucesión Castellana le ocasionó desperfectos que obligaron a reconstruir el rosetón y a reparar la torre y los pilares. La voladura del castillo por los franceses en 1813 durante la invasión napoleónica volvió a dañar partes de la fachada y de la torre.
La Iglesia de San Esteban fue declarada Monumento Nacional en 1931.
El Arzobispado de Burgos trasladó el culto de la parroquia a la iglesia de San Nicolás, para instalar aquí el Museo del Retablo.
es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_San_Esteban_(Burgos)
The church of San Esteban is a Catholic temple, no longer cult, located in the neighborhood of the same name in the city of Burgos (Castilla y León, Spain). Remarkable Gothic construction essentially built between the end of the 13th century and the beginning of the 14th, today it houses the Museum of the Altarpiece.
The church, located on the eastern slope of Cerro del Castillo, at the confluence of the streets of San Esteban, Valentín Palencia and El Pozo Seco, and giving its name to the neighborhood, began to be built in the last quarter of the 13th century, under the reign of Alfonso X El Sabio, continuing his process during the first decades of the following century. Like the nearby Cathedral, contemporary in its erection (although the Burgos seo began to rise a few decades before), it replaced an older Romanesque temple, which was among the eleven Burgos churches mentioned by Pope Alexander III in a bull of 1163.
The vicinity of the castle was sometimes detrimental to the San Esteban factory, as happened in the years 1475-1476, when the siege of the fortress due to the War of the Castilian Succession caused damage that forced to rebuild the rose window and repair the tower and pillars. The blowing up of the castle by the French in 1813 during the Napoleonic invasion again damaged parts of the façade and the tower.
The Church of San Esteban was declared a National Monument in 1931.
The Archbishopric of Burgos moved the cult of the parish to the church of San Nicolás, to install the Museum of the Altarpiece here.
El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.
El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.
Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.
Foto presa amb una Leica IIIb fabricada el 1938; objectiu Leitz Elmar f3.5 / 50mm fabricat el 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), revelat amb HC110.
ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses
www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...
cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...
===========================================
The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.
The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.
With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Catalonia was divided between the crowns of France and Spain, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.
Picture taken with a Leica IIIb made in 1938; Leitz Elmar f3.5 / 50mm lens, made in 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), developed in HC110.
en.wikipedia.org/wiki/Fort_de_Salses
www.forteresse-salses.fr/en/Explore/History-of-the-monument
cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...
www.kashphoto.com/blog/2018/11/5/cinestill-bwxx-film-goes...
L'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI, està construïda al punt més alt de la plana interior del castell de Gallifa, a 642 metres d'altitud, i el primer esment documentat és de l'any 1060. L'any 1078 consta com a parròquia. Hi ha notícies documentals de l'any 1670 d'obres de restauració o reconstrucció. Fins al 1860 fou parròquia d'una part del terme, funció que compartia amb l'església de Gallifa. L'any 1868, amb la reorganització parroquial, perd la funció de parròquia i passa a dependre de Sant Sebastià de Montmajor. L'any 1924, com que l'edifici amenaçava ruïna, es va baixar la Mare de Déu (segle XIX) a Gallifa. Tot seguit, s'aprofità bona part del material de la teulada per a reparar la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. La imatge de la mare de Déu, es va fer malbé durant la guerra civil espanyola (1936-1939).
Mn. Josep Dalmau inicià la reconstrucció de l'ermita romànica del castell de Gallifa el 1985. Els experts en art romànic valoren les ruïnes com un rar exemplar d'ermita, perquè sobre la volta no hi havia la teulada (com és habitual) sinó una habitació-sala que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell, quan els enemics havien ja entrat dins el recinte de la fortalesa.
És un edifici senzill d'una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, amb absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. L'alçada de l'edifici fa el doble del que és habitual doncs es construí com a fortificació amb espitlleres que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell. Tan sols té tres finestres obertes als murs oest i sud i a l'absis, totes d'arc de mig punt i doble esqueixada. La porta d'entrada és al mur sud, i també en aquest mur s'alça el campanar, de paret i de dos ulls. L'exterior de l'església presenta un sol element decoratiu: les arcuacions cegues i les bandes llombardes de la part baixa de l'absis.
S'observen diverses etapes constructives. L'absis s'adapta plenament al romànic llombard segle XI). La datació de la nau no és tant precisa, no té ornaments, però per l'aparell dels murs es pot datar a cavall entre els segles XI i XII. El sobre-alçament dels murs podria correspondre a una ampliació del segle XII.
Durant la reconstrucció de l'ermita, el sr. Jesús Prujà, un promotor cultural i col·leccionista nat, oferí a Mn. Dalmau una imatge de talla de fusta d'una Mare de Déu del segle XI, que havia trobat a les golfes d'una masia dels voltants d'Olot, fent de contrafort a l'encavallada de la teulada. D'aquesta imatge no se'n coneix ni el nom ni l'origen.
L'anterior imatge de l'ermita del castell, del segle XIX, s'havia descompost i fet malbé durant la Guerra Civil (1936-1939). Desapareguda l'imatge, el sr. Prujà, féu ofrena de la trobada recentment a Olot. Això donà a Mn. Dalmau l'oportunitat de rebatejar-la amb l'advocació de la Mare de Deu de l'Ecologia. Ho demanaven els plecs de muntanyes que l'envolten i les catifes de verd dels boscos que li fan d'escambell. I ho proclamen sobretot els temps actuals, que han fet del mot ecologia la clau que volta d'una visió de futur. I seguint aquella lliçó evangèlica de Jesús de Natzaret, es tracta de lligar el passat i el futur, i treure del cofre coses noves i antigues. Els devots de l'ecologia venen a plantar un arbre en el recinte del voltant del Santuari com una llàntia votiva, com una pregària encesa, nit i dia a Maria, advocada de la virginitat fecunda: de la naturalesa verge.
Font: Viquipèdia i Santuari Ecològic de Gallifa.
Sabe quando não gostamos da foto, mas algo nela nos diz que ela é especial? Então, foi isso, não sei se foi minha expressão que não conhecia em fotos, ou a luz, ou o efeito do espelho, mas eu gostei de algo dela, ao mesmo tempo que me sinto muito feio. Também consegui reparar que minha pele está melhor depois que parei de fumar para o projeto, talvez seja impressão, mas me sinto limpo de alguma forma.
You know when you do not like the photo, but something about her tells us that she is special? So it was, do not know if it was my expression did not know in photos, or the light, or the effect of the mirror, but I liked some of it, while I feel very ugly. I also got notice that my skin is better after I quit smoking for the project, you may print, but I feel cleaner somehow.
La Catedral de la Encarnación de Màlaga (en català Catedral de l'Encarnació) és una de les joies renaixentistes més valuoses d'Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab, formant un gran conjunt arquitectònic junt amb la pròxima alcassaba i el castell de Gibralfaro. Va ser construïda entre el 1528 i el 1782, seguint els plànols de Diego de Siloé.
L'interior és d'estil barroc. La Basílica, de planta rectangular, està composta per tres naus, sent la del centre de major amplària que les laterals, però totes iguals en altura. El cadiratge del cor, obra de Pedro de Mena, és una vertadera obra d'art.
La seua façana, pel contrari, és d'estil renaixentista i està dividida en dos pisos. Al pis inferior hi ha tres arcs dins dels quals hi ha portes separades per columnes de marbre. A sobre de les portes hi han uns medallons. Els de les portes laterals representen als patrons de Màlaga, San Ciríac i Santa Paula, mentre el central representa una escena bíblica.
La torre nord s'eleva fins als 87 m d'altura, sent la catedral més alta d'Andalusia. La torre sud està sense terminar. Es creu que els diners s'utilitzaren per ajudar a Amèrica, como s'indica a una placa a la base de la torre, encara que investigacions de registres dedueixen que els diners s'empraren en el condicionament del camí d'Antequera. El cas és que aquesta condició d'inacabada li dona a la Catedral el sobrenom de La Manquita (La Manqueta). Actualment és motiu de polèmica, ja que hi han persones que opinen que s'hauria d'acabar tal i com es projectava als plànols originals, mentre que una altra opinió consisteix en deixar-la tal i como està. El cert és que el seu estat inacabat ha suposat problemes d'humitat a la torre i voltes que en qualsevol cas convé reparar.
Actualment, la Junta de Andalucía està projectant la reforma de les cobertes de la catedral degut a les goteres i humitats aparegudes als últims anys.
ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_M%c3%a0laga
La Catedral de la Encarnación de Málaga es una de las joyas renacentistas más valiosas de Andalucía. Está dentro de los límites que marcaba la desaparecida muralla árabe, formando un gran conjunto arquitectónico junto con la próxima Alcazaba y Castillo de Gibralfaro. Fue construida entre 1528 y 1782, siguiendo los planos de Diego de Siloé.
El interior es de estilo barroco. La Basílica, de planta rectangular, está compuesta por tres naves, siendo la del centro de mayor anchura que las laterales, pero todas iguales en altura. La sillería del coro, obra de Pedro de Mena, es una verdadera obra de arte.
Vista de la torre sin acabar de la Catedral de Málaga
Su fachada, por el contrario, es de estilo renacentista y está dividida en dos pisos. En el piso de abajo hay tres arcos y dentro de estos, puertas separadas por columnas de mármol. Sobre las puertas hay unos medallones. Los de las puertas laterales representan a los patronos de Málaga, San Ciriaco y Santa Paula, mientras el central representa la Anunciación del Señor.
es.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_la_Encarnaci%c3%b3n_de_...
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Com ja vaig comentar, la càmera militar KF-4(1) que vaig comprar, va arribar amb una peça clau, la roda de transmissió desplegable, suelta per dins la càmera, amb la molla que la controla, perduda.
Tot i que el motor funciona, sense aquesta peça el moviment no es pot transferir al caset de pel·licula. Necessitava una camera identica tant per la peça com per practicar el desmuntatge. Per sort vaig trobar un PDF del manual de reparacions oficial de Bell & Howell, així com la versio civil de la càmera, una Model 200TA.
Primer s'ha de desmontar el frontal i l'obturador, per a poder extreure tot el lateral on va la molla i el motor de la càmera. Tornar a colocar les peces en la seva posició, incloent ara la molla i la roda de transmissió fou una mica complexe, però ho vaig aconseguir i ara la càmera fa moure la pel·licula dels carregadors. A veure quan la puc provar amb pel·licula de veritat...
=================================
As I mentioned, the KF-4(1) military camera I bought came with a key part, the deployable drive wheel, loose inside the camera, with the spring that controls it missing.
Although the motor works, without this part the movement cannot be transferred to the film magazine. I needed an identical camera both for the part and to practice disassembly. Luckily I found a PDF of the official Bell & Howell repair manual, as well as the civilian version of the camera, a Model 200TA.
First you have to disassemble the front and the shutter, to be able to extract the entire side where the spring and the motor go from the camera. Putting the parts back in their position, now including the spring and the drive wheel, was a bit complex, but I managed it and now the camera moves the trial film inside the magazines. Let's see when I can test it with real film...
Sant Sadurní de Rotgers
Sant Sadurní de Rotgers és una església del municipi de Borredà (Berguedà) declarada bé cultural d'interès nacional.
Contingut
1 Descripció
2 Història
3 Referències
4 Enllaços externs
Descripció
L'església de Sant Sadurní de Rotgers, antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Maria de Borredà, es troba dins de la propietat del mas Torrents, al sector nord del terme municipal, en una zona boscosa i despoblada, de difícil accés. L'església es dreça a 976 m d'altitud, al llom d'una petita serra, on s'han trobat restes d'un antic hàbitat medieval.[1]
L'església és un petit edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, defectuosament encaixada a la nau, i respon a dos moments constructius diferents. La nau, feta amb carreus ben tallats que formen filades regulars, és coberta amb volta apuntada i lloses de pedra. Damunt de la nau es va construir el campanar de torre de dos pisos amb obertures d'arc de mig punt al primer nivell i amb obertures geminades al segon. A l'entorn de l'església hi ha un mur de pedra seca que tanca el perímetre del que fou, fins a començaments del s. XX, el cementiri.[2] La nau fou refeta al segle xii i acoblada a l'absis del segle xi, que és decorat exteriorment amb arcuacions i faixes llombardes i un fris de dents de serra, i interiorment amb un fris d'opus spicatum. L'acoblament entre ambdós es resol mitjançant un plec molt peculiar, dividit en alçat en dos trams: l'un cobert amb volta de canó (el més pròxim a l'absis, que correspondria a la nau primitiva), i l'altre amb volta de quart d'esfera, per tal de guanyar la coberta, molt més alta. El nou edifici, consagrat el 1167, té un senzill portal a migdia i és coronat pel campanar. Des del punt de vista tipològic, manté lligams evidents amb l'església de Sant Andreu de Llanars (Osona).[1]
Història
El lloc de Rotgers és documentat ja l'any 888 com a "Palatio Rodegarii", que ja disposava d'església que era sufragània de Santa Maria de Borredà i per tant del monestir de Santa Maria de Ripoll. L'església apareix documentada, també com a possessió ripollenca, els anys 938 i 982. Les restes arqueològiques trobades a ponent de l'església podrien correspondre a la residència del tal Rodegari, que li donà nom.[1]
L'església actual es va construir fins a finals del segle xi i es va consagrar el 1167. A la primera meitat del segle XIII es va reprendre la construcció de la nau i del campanar i es col·locà, a l'altar, el frontal dedicat a Sant Sadurní que ara es conserva al Museu Episcopal de Vic. La crisi dels últims segles medievals provocà l'abandó de l'església i no fou fins a finals del segle xvi que es documenten obres de consolidació.[2]
Entre 1582 i 1606 es va substituir la coberta de tot l'edifici, es va reparar la volta de la nau i es consolidà el campanar. A mitjan segle xvii es va construir, al peu de la nau, un cor elevat de fusta, i entre 1705 i 1725 el sepulcre de la família Cirera al centre de la nau. El 1857 es va construir un altar paredat i s'enguixà l'absis; el 1910 s'enderrocà una construcció adossada a la capçalera.[2]
L'església mantingué el caràcter de parròquia fins al segle xiv.[1] Fins abans de la Guerra Civil (1936-39) s'hi feia missa cada diumenge però a partir de 1940 s'hi va deixar d'enterrar i només es van mantenir les misses el dia del sant patró i per la segona Pasqua.[2]
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Un dels petits i estrets corredors que porten a la torre d'homenatge del castell de Salses, plens de espitlleres per armes de foc, i ponts llevadissos.
El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.
El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.
Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.
ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses
www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...
===================
The narrow corridors leading to the main tower in the fort of Salses. These were designed to be blocked & fired upon from the inside, to help the defence of the fortification.
The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.
The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.
With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Estic enamora d'aquesta càmera. Poques vegades pots trobar una càmera antiga amb aquesta espectacularitat en aspectes molt diversos (aspecte, volum, detalls, sò) i a sobre funcionant. Per acabar-ho d'adobar no funcionaba bé del tot i això fou un extra d'amor-odi fins aconseguir reparar-la. I aprenent a soldar, entremig.
Aquesta meravellosa i no precisament petita càmera és la Revolving Back Auto Graflex, en format 4x5 polzades. Es tracta del model original de la RB Auto Graflex, molt més nombrós en variacions posteriors, també molt boniques, però just un punt menys que aquesta. En efecte, mentre que la majoria de RB Auto Graflex que es veuen per la xarxa son dels models de 1909 (en tinc una) o sobretot el fabricat entre 1916 i 1941 (amb apertura superior cap a darrera).
Aquesta càmera és la RB Auto fabricada entre 1906 i 1908, només en format 4x5, i de fet té un aspecte molt més arcaic que els models posteriors, asemblant-se a la original "Graflex" del 1901, o també a la inmensa Press Graflex del 1907. La millor informació al respecte és el llibre de R. P. Paine (1981): The All-American Cameras. A Review of Graflex.
Tant el visor de xemeneia amb el nom estampat, com l'extensor del objectiu estampat en acer li donen un aire unic. I a això cal sumar-hi el inconfusible so del obturador de pla focal Graflex, originariament amb velocitats de fins 1/1000 (tot i que no la penso forçar pas tant, que té més de 110 anys!). L'objectiu és un B&L Zeiss Protar f6.3 / 10".
Sobre la relació amb les Hasselblad que apunto, ho dic perquè fins i tot aquesta càmera del 1906 ja podia emprar xassis de pel·licula intercanviables amb portaplaques dobles o multiples, era reflex i també podia canviar d'objectiu facilment. Vaja, que només li calia poder intercanviar els visors per ser com una Hasselblad gegant i antiquissima.
L'unic però important problema que tenia era que el conector entre el moviment del mirall (i pertant el disparador) i l'obturador, estava desencaixat, i calia soldar-lo. Ha costat deu i ajuda, però crec que ara aguanta bé.
==============================================
I'm in love with this camera. Rarely can you find an old camera with this awesomeness in very diverse aspects (appearance, size, details, sound) and on top of that in working condition. The only minor glitch was that the link between release & shutter was damaged, but that was an extra love-hate issue until I managed to fix it. And learning to torch solder, in between.
This wonderful and not exactly small camera is the Revolving Back Auto Graflex, in glorious 4x5" format. This is the original model of the RB Auto Graflex, much more usual in later variations, also very beautiful, but just a point less than this one. In fact, all of the RB Auto Graflex that are seen on the net are models of 1909 (I have one of these) or especially the ones made between 1916 and 1941 (with rear-opening top). And remember, those are SLR, reflex cameras, like a modern DSLR, but huge and archaic.
This is the RB Auto Graflex made between 1906 and 1908, only in 4x5 format, and in fact has a much more archaic look than later models, resembling the original "Graflex" of 1901; or also the huge 5x7 Press Graflex of 1907. The best information in this regard is the book by R. P, Paine (1981): "The All-American Cameras. A Review of Graflex".
I see this wonder as a giantic and antique prequel to the modular camera concept by Hasselblad because, as unbeliebable as it seems, shares several key characteristics with the Swedish ultimate cameras: it's a SLR, film backs can be interchanged with plate holders (that even the Hasselblad can't do, as far as I know) and the lens are changeable too. Don't mention that this is not a leaf shutter camera, as the Hasselblads began as the 1600 focal plane camera.
Both the chimney hood with gilded name & fur edge and the steel-stamped lens struts give it a unique air. Full steampunk. And to this must be added the unmistakable sound of the Graflex focal plane shutter, originally with speeds of up to 1/1000 (although I don't plan on forcing it so much, it's over 110 years old!). The lens is a Bausch&Lomb Zeiss Protar f6.3 / 10 ".
The only but important problem I had was that the link between the movement of the mirror (and therefore the release lever) and the shutter, was dislodged, and had to be soldered with a butane torch. I had to learn the trade a bit, and got several days nowhere, till I managed to assemble all again, but I think it holds up well now.
This is the typical later RB Auto Graflex:
www.earlyphotography.co.uk/site/entry_C299.html
www.camarassinfronteras.com/articulos/rochester/graflex.html
camera-wiki.org/wiki/Auto_Graflex
A lot of SLR Graflex here, but not a single one of the same model:
Per les Fires (la Festa Major de Girona) va ploure pràcticament cada dia. Van aconseguir una Girona profundament autèntica, però no a nivell comencial... Carrers molls, calaixos eixuts.
Feia dies que no posava aquesta meva ciutat que, evidentment, em té el cor robat. Allò de Girona, m'enamora, frase publicitarària, però que en el més cas és ben veritat.
Té el tamany adequat ni massa, ni massa poc, té història, té modernitat, i, ben cert, té 4 rius: L'Onyar, el Ter, El Galligans i el Güell.
L'altra cosa és que aquest pont, aquí acabat de reparar i pintar, té reconeguts tres noms: Pont de Ferro, Pont d'Eiffel, i Pont de les Peixeteries velles".
Caminito - Barrio La Boca
> Tentem reparar nos típicos Conventillos
(Buenos Aires - Argentina)
Férias INVERNO 2008
Casamento de uma amiga especial :) Quando veio sentar-se connosco, estava radiante, e enquanto falava não pude deixar de reparar que acariciava sem parar o bouquet :) Não pude desperdiçar o momento
Marriage of a special friend :) When she came sat with us, she was so happy, and while she was talking, I couldn't stop noticing how she just kept caressing the bouquet :) Couldn't waste the moment
Ahir 2 de gener el meu fill i jo vam fer una escapada a l'estació d'Olesa de Montserrat per poder fer la primera foto ferroviària del 2015. A la imatge, la 213.36 amb la 213.16 "Masquefa" fent un servei R5 Barcelona-Manresa. La 213.36 va sofrir un accident contra el topall de Molí Nou. En reparar-la es va fer una prova, consistent en modificar els tubs del comandament múltiple per evitar l'entrada d'aigua quan plou, donant-los aquest aspecte diferent a la resta d'unitats 213.
The first railway photo of the year 2015. The 213.36 and 213.16 EMU of FGC at Olesa de Montserrat station in a R5 line service from Barcelona to Manresa.
El entierro del señor de Orgaz, popularmente llamado El entierro del conde de Orgaz, es un óleo sobre lienzo de 4,80 x 3,60 metros, pintado en estilo manierista por El Greco entre los años 1586 y 1588. Fue realizado para la parroquia de Santo Tomé de Toledo, España, y se encuentra conservado en este mismo templo. Está considerada una de las mejores y más admiradas obras del autor.
El cuadro representa el milagro en el que, según la tradición, San Esteban y San Agustín bajaron del Cielo para enterrar personalmente a Gonzalo Ruiz de Toledo, señor de la villa de Orgaz, en la iglesia de Santo Tomé, como premio por una vida ejemplar de devoción a los santos, su humildad y las obras de caridad que llevó a cabo.[2]
El Greco aceptó el encargo de realizar la obra en 1586, algo más de dos siglos y medio después de los hechos que en ella representó. Recibió detalladas directrices sobre cómo debía aparecer el milagro de la zona inferior del lienzo, pero una vaga descripción de la zona de la Gloria. El pintor cretense incorporó en la zona superior la representación del Juicio y la aceptación en el Cielo del alma del señor de Orgaz. También cargó a la escena del entierro de un aire de actualidad, retratando a varones de su tiempo con ropajes del siglo XVI y situando los hechos en un oficio de difuntos con las características de la época.
Explicación del cuadro:
Los personajes de primera fila
•El niño. El Greco retrata a su hijo en El Entierro, lo vistió de traje de gala, golilla. No parece el lugar indicado para un niño que, obviamente, no sigue la ceremonia con la atención de los adultos serios. Por lo que parece, el juego del niño, en este caso, es reparar sobre la flor de la dalmática de San Esteban y señalárnosla, aunque en realidad, a lo mejor, simplemente lo que hace es mostrarnos al personaje central del cuadro. De su bolsillo sale un papel en el que se lee «Domenico Theotocopuli 1578».
•San Esteban. Sujeta al señor de Orgaz a nuestra izquierda. Es el primer mártir de la Iglesia. Representado por un joven con dalmática diaconal en la que lleva bordada la escena de su propio martirio, haciendo contraste con las negras vestiduras de los caballeros.
•El señor de Orgaz. Gonzalo Ruiz de Toledo nació en esta ciudad a mediados del siglo XIII, fue señor de la villa de Orgaz, alcalde de Toledo y notario mayor del rey don Sancho el Bravo. Está representado con su armadura de acero bruñido figura en el lugar central inferior del cuadro. Va a ser depositado en el sepulcro. Su alma aparece en el cuadro como si fuera un suspiro que se introduce en el cielo por un canal de nubes. Cabe destacar las ricas cenefas pintadas sobre la armadura. Aquí el Greco ha prescindido de sobriedad.
•San Agustín. Sujeta al señor de Orgaz a nuestra derecha. Es uno de los Padres de la Iglesia. Ataviado, en este caso, con rico ropaje litúrgico de obispo bordada en oro, tocado con mitra, también bordada. En la iconografía católica es fácil reconocer a san Agustín, como anciano, con su barba, su báculo —que en esta ocasión no lleva— y su capa. La riqueza de su capa permite observar que el pintor ha retratado —de arriba abajo— a san Pablo, Santiago el Mayor y santa Catalina de Alejandría. Está demostrado que el rostro de San Agustín corresponde al del cardenal Quiroga.
•Cura con roquete. De espaldas hace caso omiso al propio entierro, contemplando —sin duda— cómo el alma se introduce en el cielo. Tampoco es el sacerdote que celebra el entierro. Se cree que fuese Pedro Ruiz Durón, ecónomo de la parroquia.
•Cura que celebra el responso. Figura revestido como tal, con capa pluvial negra con dorados. En la capa se observa un retrato de santo Tomás con escuadra de carpintero, una calavera negra. Sin duda, debe representar a don Andrés Núñez de Madrid, el párroco de Santo Tomé quien encarga la obra al Greco.
•Personaje que porta la cruz procesional. Parece que está demostrado que el rostro corresponde con el beneficiado de la parroquia de Santo Tomé Rodrigo de la Fuente.
Fila de caballeros
Cada uno tiene expresión propia. Los hay que siguen la ceremonia fúnebre con atención, otros que no lo hacen, aquellos que nos miran y llevan así ya casi trescientos años y aquel que mira al cielo, como queriendo saber hacia donde se dirige el alma e incluso aquel que se encuentra distraído o, quizás, dormido ante tan triste momento. Entre ellos hay clérigos, nobles y letrados. Estos últimos los reconoceremos por el cuello vuelto (entre ellos Antonio de Covarrubias), otros son caballeros de la Orden de Santiago (por la cruz roja bordada en su pechera negra).
•El caballero primero por la izquierda. Se cree que pudiera tratarse del mayordomo de la iglesia, Juan López de la Quadra.
•Dos frailes conversando. Uno es franciscano y otro agustino.
•Otro fraile dominico.
•El caballero que mira de frente, tercero por la derecha, a la izquierda del crucifijo. Es el otro letrado de la composición, pudiera ser Diego de Covarrubias, hermano del citado anteriormente y que murió en 1577, lo que explicaría su mustia ancianidad.
•El caballero que mira de frente. Hay un caballero, dentro de la fila, encima de san Esteban que mira de frente, sin miedo, con la tez blanca. A la derecha del fraile dominico. Es un autorretrato del Greco.
•El caballero de Santiago que muestra sus dos manos. Quizás uno de los personajes más expresivos del Cuadro. Representa a quien fuera el descendiente del señor de Orgaz, otros autores dicen que sería el alcalde de Toledo, por ser la persona más principal entre los nobles.
•Grupo de caballeros. Un pelotón de cabezas de jóvenes caballeros, de negro con gorgueras, con expresión de elegante altivez. Una buena galería de retratos.
•Caballero entre Antonio de Covarrubias y sacerdote con roquete. Francisco de Pisa, un erudito que escribió acerca del milagro del señor de Orgaz.
Algunos autores se atreven a identificar entre los personajes al propio Miguel de Cervantes, que en esos años vivió en Toledo. O quienes creen ver a Manusso, hermano del Greco, entre los retratados.
En la parte superior persiste la necesaria seriedad del momento, rodeados de nublado. Corresponde a la construcción imaginativa de poetas y artistas. Las formas características del Greco acentúan la belleza de lo ultraterreno; el tono frío y al mismo tiempo intenso y deslumbrante del color y la iluminación subrayan la pertenencia a otro ámbito.
•Ángel central. En la parte central del cuadro aparece el ángel que “se hace cargo” de alma del señor de Orgaz, sujetándola la introduce, entre nubes, a la presencia celestial. El alma se representa como una crisálida, con forma de niño.
•Jesucristo. En el lugar con más luz del cuadro lo ocupa quien es Luz del mundo. Aparece de forma gloriosa, vestido de blanco, como juez de vivos y muertos, como ordenando a San Pedro que abra las puertas del cielo.
•La Virgen. Su gesto es como de acoger maternalmente al señor de Orgaz que llega al cielo.
•San Juan Bautista.
•Los bienaventurados de la parte derecha. Miran a Jesucristo. Aparece el apóstol Pablo –de violeta-, Santiago el Mayor, Santo Tomás –titular de la iglesia y con la escuadra, de verde y amarillo-. En la fila que comienza Sto. Tomás, la cierra Felipe II (que no había fallecido aún y lo que se ha querido mostrar como una falta de resentimiento del pintor por el monarca que lo había desdeñado). En este apelotonamiento de personajes, algunos autores han querido identificar al papa Sixto V, al arzobispo de Toledo, Gaspar de Quiroga o a un predecesor suyo, Juan Pardo de Tavera.
•Grupo tenue. Debajo de los bienaventurados, hay un trío de tenues figuras, formado por un hombre desnudo y dos mujeres, una de las cuales es María Magdalena, por su frasco de perfume, la otro mujer podría ser, en buena lógica, Marta. Y el hombre, siguiendo con el tema, Lázaro. Otros hablan de este personaje como el de san Sebastián.
•San Pedro. A la izquierda, de amarillo y con las inequívocas llaves en su mano.
•Los personajes de la parte izquierda. Se suman a la contemplación los principales personajes del Antiguo Testamento: El rey David, con su arpa; Moisés, con las tablas de la ley y Noé, con el arca.
•Ángel jugando a la derecha. Sin querer mirar hacia abajo.
•Almas de niños a la izquierda
(Wikipedia)
© Copyright : You can not use my photos !
© Copyright : No se pueden utilizar mis fotos !
© Copyright :Sie können nicht meine Fotos !
© Copyright : Vous ne pouvez pas utiliser mes photos !
© Copyright : Non è possibile utilizzare le mie foto!
© Copyright : ! لا يمكنك استخدام الصور الخاصة بي
© Copyright : ! איר קענען ניט נוצן מיין פאָטאָס
© Copyright : 你不能用我的照片！
© Copyright : あなたは私の写真を使用することはできません！
© Copyright : तुम मेरे फ़ोटो का उपयोग नहीं कर सकते हैं!
© Copyright : Вы не можете использовать мои фотографии!
Grande émotion en découvrant Horta, petite cité située aux Açores en plein cœur de l'océan Atlantique qui est l'étape obligatoire pour chaque bateau à voile faisant un tour du monde.
Afin d'immortaliser leurs passages, les marins peignent sur les murs et les trottoirs du port, le témoignage de leurs histoires.
Située sur l'ile de Faial c'est l'endroit idéal pour faire réparer son bateau et faire le plein de nourritures et d'eau douce.
Dans le célèbre bar Peter Café Sport les marins laissent des petites annonces posées sur les murs afin de recruter des coéquipiers ou bien une information concernant leurs dates de séjours ici.
Eric Tabarly, Moitessier sont les icones qui ornes en autres les murs de cet établissement.
.
Great emotion in discovering Horta, a small city located in the Azores in the heart of the Atlantic Ocean which is the obligatory stage for each sailing boat making a trip around the world.
In order to immortalize their passages, the sailors paint on the walls and sidewalks of the port, the testimony of their stories.
Located on the island of Faial, it is the ideal place to have your boat repaired and stock up on food and fresh water.
In the famous Peter Café Sport bar, the sailors leave small ads on the walls to recruit teammates or information about their dates of stay here.
Eric Tabarly, Moitessier are the icons that adorn the walls of this establishment.
.
Grande emoção à descoberta da Horta, uma pequena cidade situada nos Açores em pleno Oceano Atlântico e que é etapa obrigatória para todos os veleiros que fazem uma volta ao mundo.
Com o objetivo de eternizar suas passagens, os marinheiros pintam nos muros e calçadas do porto, o testemunho de suas histórias.
Situado na ilha do Faial, é o local ideal para reparar o seu barco e abastecer-se de comida e água fresca.
No famoso bar Peter Café Sport, os velejadores deixam pequenos anúncios nas paredes para recrutar companheiros de equipe ou informações sobre suas datas de permanência aqui.
Eric Tabarly, Moitessier são os ícones que enfeitam as paredes deste estabelecimento.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
La espectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 esta en "quasi" perfecte estat. Just un petit detall, però, feia dificil fer-la servir. El passador que conecta el moviment del mirall reflex (i pertant del disparador) amb l'obturador estava desenganxat, i no permetia fer servir la càmera de manera normal. Tot i que es podia disparar, calia primer pujar el mirall amb el disparador, i després, ja a cegues, moure aquesta palanca fins que la cortina del obturador saltava. Amb això la composició i l'enfoc eren una cosa de cert atzar.
Calia reparar aquesta peça; primer pensava que enroscant-la n'hi hauria prou, però quedava aviat clar que l'original estava reblonada o soldada, i que caldria una conexió prou ferma per aguantar els cops del disparador. No és una càmera petita!
Seguint consells dels forums especialitzats, em vaig comprar material per soldar amb plata, tot i la manca d'experiencia al respecte. Després d'uns inicis frustrants, i certs intents fallits, ara la soldadura sembla aguantar.
En remontar el mecanisme del obturador, em vaig passar en deixar la cortina un pel massa amunt (1 cm o menys) de la seva posició ideal, i ara la posició més alta del disparado no es pot carregar. Però de moment puc fer fotos perfectament amb la resta de velocitats. Quan ho vegi be, re-calibraré l'obturador.
=================
The spectacular Revolving Back Auto Graflex model 1906 is a gorgeous camera in "almost" perfect condition. Just a small detail, however, made it difficult to use. The pin that connects the movement of the reflex mirror (and therefore the release lever) to the shutter curtain was detached, and did not allow the camera to be used normally. Although it was possible to shoot, you had to first raise the mirror with the release lever, and then, already blind, move this conecting pin until the shutter curtain released itself. With that, composition and focus were a matter of chance.
This piece had to be repaired; at first he thought that screwing it would suffice, or maybe contact cement, but it soon became clear that the original was riveted or welded, and that a connection firm enough would be needed to withstand the blows of the trigger. Not a small camera!
Following advice from specialized forums, I bought silver soldering material and a butane torch, despite my lack of experience in this regard. After some frustrating starts, and some failed attempts, now the solder seems to hold up.
While assembling back the shutter mechanism, I happened to leave the curtain too far up (1 cm or less) from its ideal position, and now the highest opening of the shutter cannot be loaded, not the fastest speeds used. But for now I can take pictures perfectly with the rest of the speeds. When I see it right, I will re-calibrate the shutter.
www.youtube.com/watch?v=0vsYgcBBjms&t=422s
Not the same but similar:
IN ENGLISH BELOW THE LINE
La Zeiss Ikon Nettar 515/2 és una càmera alemana de format 120 força anòdina. De fet, es tracta de la versió barata de les Ikonta i Super Ikonta d'aquesta marca.
Però per mi era una espina clavada no tenir exactament aquest model amb exactament aquest obturador i objectiu. Perquè ja vaig tenir una càmara EXACTAMENT identica, fa dos anys. Fou la primera càmera antiga que vaig comprar, però la vaig tenir només unes poques setmanes. La vaig comprar en uns encants locals, però resulta que l'obturador no funcionava correctament. En aquell moment vaig decidir que la volia fer servir, i reparar l'obturador semblava quelcom inabastable. Pel que vaig negociar amb qui me la va vendre fer el canvi per una altra, i així va ser.
Però em vaig quedar amb el cuquet de quedar-me sense la meva primera càmera, sobretot perquè ara sí que tinc més experiencia en fer algunes reparacions. I per fi vaig trobar aquesta, una identica Nettar 515/2, amb obturador Gauthier Klio i objectiu Nettar Anastigma f4.5/110mm, igual que l'altra. Fou fabricada cap al 1933.
La vaig comprar teoricament "plenament funcional", però per una ironia del destí, l'obturador va quedar bloquejat just en provar-lo. En un altre cas m'hauria emprenyat força amb el venedor, però m'ho vaig agafar com un repte: ara sí que tindria la oportunitat de repara aquesta Nettar, com hauria d'haver fet amb l'altra. Per sort, fer funcionar l'obturador només va requerir una neteja de les peces principals, i ara funciona força be, i ja la he provada amb pel·licula. Prova superada!
camera-wiki.org/wiki/Nettar#Nettar_515.2F2
mattsclassiccameras.com/folding-cameras/zeiss-ikon-nettar...
====================
The Zeiss Ikon Nettar 515/2 is a German 120 format camera quite anodyne. In fact, it is the cheap version of the much more famous and valued Ikonta and Super Ikonta models of this brand.
But for me it was a thorn in my side not to have exactly that model with exactly that shutter and lens. Because I already had an EXACTLY identical camera, two years ago. It was the first vintage camera I collected, but I only had it for a few weeks. I bought it at a flea market, but it turns out the shutter didn’t work properly. At that point I decided I wanted to use it, and repairing the shutter seemed unattainable. So I negotiated with the man which sold it to me to make the change for another camera, and so it was.
But I was left with the urge to collect again this my first camera, mostly because now I do have more experience doing some repairs. And I finally found this one, an identical Nettar 515/2, with Gauthier Klio shutter and Nettar Anastigma f4.5 / 110mm lens, just like the other one. Even the finder and lack of body release was the same. It was manufactured around 1933.
I bought it theoretically "fully working", but ironically, the shutter was blocked just as I tried it. Otherwise I would have been quite angry with the seller, but I took it as a challenge: now I would have the opportunity to repair this Nettar, as I should have done with my first one. Luckily, making the shutter run again only required cleaning from old dirt the main parts, and now it works pretty well, and I’ve already tested it with film.
camera-wiki.org/wiki/Nettar#Nettar_515.2F2
mattsclassiccameras.com/folding-cameras/zeiss-ikon-nettar...
Priorat de Sant Genís de Rocafort
El Priorat ocupa un zona extensa de territori, dividit en dues parts per l'autopista AP-7. Una part es troba en una zona de bosc a la Serra de l'Ataix i l'altra en una zona d'horts al costa del cementiri a l'altre costat de l'autopista. Els diferents elements que s'han identificat ens indiquen la dimensió important del priorat.
Es tracta d'un petit priorat benedictí. Ens han arribar dues copies simples del document de l'acta de fundació del priorat el 8 d'abril de l'any 1042. En el document s'esmenta Bonfill Guillem de Castellvell i la seva esposa Sicarda com els fundadors del priorat. Bonfill i Sicarda varen morir sense descendència pel que serà Guillem Ramon de Castellvell, fill del germà de Guillem Bonfill qui heretarà les terres. En origen el monestir s'anomenà St. Genis de Castellví, però ja en els primers documents es cita el topònim de Rocafort que fa referència a que es troba assentat directament sobre la roca. Les terres del priorat de Sant Genís dins la Baronia de Castellvell de Rosanes integraven territoris dins dels actuals municipis de Abrera, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Castellví de Rosanes, Sant Esteve Sesrovires i Martorell. Els edificis que constitueixen el priorat són l'església fortificada de Sant Genís de Rocafort i el monestir al cim del turo i l'església de Santa Margarida a peu del turó. La seva decadència comença al segle XIV. Els terratrèmols de 1488 van malmetre el monestir , es va esfondrar la volta del temple i la casa dels monjos que es trobava al costat de migdia. L'any 1534 l'estat dels edificis era descrit a la butlla del papa Climent VII com a ruïnosos. El mateix any St. Genís va ser secularitzada, i van ser el mercader barceloní Joan Bolet i el prior Comajuncosa qui es faran responsables, respectivament, de la part econòmica i religiosa. En aquest període es va reparar l'església. El castell fou volat al 1713 per les tropes de Felip V L'ardiaca Pere Pau de Sentmenat, que va tenir la propietat del Priorat entre els any 1773 i com a mínim fins l'any 1844 va ser l'últim d'una llarga llista de propietaris del Priorat secular. Una nova nissaga es farà càrrec dels terrenys que ja havien deixat de ser Priorat; Josep Poch és el primer representant d'aquesta nissaga documentada l'any 1851 (Visita Pastoral 90, F, número 147 de l'Arxiu Diocesà de Barcelona). L'any 1967, l'últim representant de la nissaga, Pau Sendrós, va cedir L'església de Santa Margarida i Sant Genís de Rocafort a vila de Martorell.
patrimonicultural.diba.cat/element/priorat-de-sant-genis-...
Castell de Rocafort
Restes de la muralla del priorat, que envolta un recinte pseudocircular de prop de 2500 m2, del qual s'identifica una torre circular a l'angle sud-est del recinte, i de l'església de 105 m2. Al cim es troba l'església de Sant Genís, i al seu redós s'albiren encara les restes de diverses estructures que n'haurien conformat el monestir, que ocupen una superfície aproximada de 1000 m2. El priorat estava envoltat per un recinte fortificat, del qual només se n'observen alguns trams del llenç de migdia i la base d'una torre de planta circular al sud-est. Aquest segon recinte hauria tancat un espai de prop de 0,25 Ha, incloent les restes el monestir benedictí. Del monestir actualment només en resta, sense volta, l'església de Sant Genís, de planta rectangular, de prop de 18,10 m de llarg a l'interior i 5,8 d'amplada, obrada amb carreus de pedra rogenca, molt ben escairada. Li falta gran part de la capçalera de la qual en resta només l'extrem sud-oriental. La fàbrica és molt uniforme llevat d'algunes reparacions, com ara la reforma de l'arc escarser que hi ha sobre el portal de ponent. A banda i banda del portal de migdia, que hauria comunicat l'església amb les dependències del monestir, hi ha dos urnes funeràries, encabides en sengles arcosolis encabits al gruix del mur. L'església està dividida en tres espais separats per arcs torals apuntats, un dels quals, el de llevant, es conserva encara sencer i ens permet saber que la volta hauria estat apuntada: el presbiteri, de prop de 4,8 m; el cor central, de 3,7 m, on es troba, a migdia, la porta que comunicava el temple amb el monestir; i la nau, de 7,9 m. En cadascun dels tres espais s'obren, a banda i banda, sengles arcosolis, a excepció del de llevant de la nau, que en té dos a cada costat. En la part de capçalera que es conserven les traces d'una finestra de doble esqueixada. La porta principal, centrada al mur de ponent, és de doble arquivolta, emmarcada per una senzilla imposta, i guardapols exterior ornat amb semiesferes. Al centre del timpà hi ha una roseta de sis pètals gravada. Les peces de l'arquivolta interior han desaparegut en gran part, fins i tot les columnes o brancals sobre les quals hauria descansat. És molt probable, però, que un capitell conservat al museu de l'Enrajolada procedeixi d'aquesta portalada. A part de les tres finestres que hauria posseït originàriament l'absis, el presbiteri era il·luminat per dues finestres més, una, de doble esqueixada, situada al mur nord, i l'altra, d'esqueixada senzilla, col·locada al mur sud. Al cor no hi ha cap obertura, i a la nau hi ha dues espitlleres que s'obren a migdia. L'església de Sant Genís era tancada dins un recinte fortificat, del qual actualment només se'n distingeixen alguns panys de muralla que la protegia. Tot i que l'origen de la fortificació podria ser anterior, les restes que avui s'observen es poden datar, de manera provisional al segle XII. Concretament són visibles, un llenç que ressegueix el perfil de la roca pel vessant de migdia i una torre de planta rodona a l'extrem sud-est. Tanmateix, es conserven plànols de principis del segle XX on es dibuixen d'altres construccions corresponents al monestir i a la fortificació.
6. Shadows, Non-Human Consciousness - From Fall to Regeneration by Daniel Arrhakis (2026)
Malevolence, Death, and Regeneration in Rovingian Cosmology
6. Shadows, Non-Human Consciousness - From Fall to Regeneration
Introduction
Despite the density of these planes, Rovingian cosmology does not admit definitive condemnation. The retrograde cycle has a medicinal nature: it leads consciousness to confront its own creations until the illusion of control, separation, and dominion is exhausted. Suffering becomes saturation; saturation can open space for surrender; and surrender allows the first glimmer of symbiosis.
Regeneration begins when consciousness ceases to fight against the matter that reflects it and assumes responsibility for its state. A small gesture of cooperation, an intention to repair, a movement of empathy in a dense ecosystem can alter its vibratory signature. When this vibration becomes lighter, the soul ceases to belong to that plane and is led to a new cycle of learning.
Development
Shadows, Non-Human Consciousness, and the Aid of the Living
The interconnection between the lower ecosystems and the world of the living reveals that no consciousness operates in isolation. Humans, non-human entities, and involutionary forms of consciousness participate in a network of mutual influence.
This network can be analyzed from two fundamental aspects:
6.1 The Shadows in Lower Ecosystems
Dense planes are not empty. They are ecosystems inhabited by forms of consciousness that were never human or that involuted from other states. In Rovingian animism, these entities without physical bodies are designated as "Shadows."
Entropic Architects (Matter Parasites): Entities native to these dimensions that do not possess a physical body. They survive on the energy of fragmentation and chaos. They feed on the mental rigidity and malevolence of newly arrived human consciousnesses, shaping the nightmarish scenarios of these ecosystems to keep souls trapped in the retrograde cycle.
Coagulated Thought-Forms (Ejected Egregores): These are quasi-consciousnesses generated by the accumulation of hatred, fear, and violence from the physical plane. Throughout timeless time, these massive mental projections gain primitive autonomy. They function like hostile "wildlife" in lower ecosystems, mechanically attacking any vibrationally compatible consciousness.
Elemental Involutive Consciousnesses: Forms of consciousness linked to natural elements (mineral or energetic) that have been corrupted by the destructive exploitation or trauma of matter on the physical plane. They become blind, heavy, and vengeful forces, imprisoning themselves and others in the most rustic density of creation.
6.2 How the Living Help in Post-Mortem Regeneration
Since time is not linear and consequences travel in all directions (past, present, and future), the actions of a living person today have the real power to alter the state of someone who has already died.
Alteration of cellular memory lineage: If an ancestor committed acts of malevolence and is in a retrograde cycle, their energetic signature remains linked to the biological and spiritual matter of their descendants. When a living person heals their own traumas and raises their consciousness in the present, they transmute this inherited matter. Through the retroactive effect, this purification travels to the past, relieving the vibratory weight that anchors the ancestor in the lower ecosystem.
Breaking Resonance Contracts (Active Forgiveness): If the malevolent soul caused harm to someone who is still alive, the survivor's resentment acts as an anchor that binds the deceased to density. When the living person chooses to dissolve the resentment and generate a state of positive symbiosis, the resonance alters the past of the relationship. The echo of pain collapses, and the soul in the afterlife suddenly loses the "fuel" that kept it bound to the dense plane.
Anchoring Alternative Timelines: Through meditation, focus, and intentional reconfiguration of memory, a living person can project waves of harmony directed to that person's past. This does not erase what happened, but opens a new branch in the multidimensional matrix. It gives post-mortem consciousness a point of light and a "flash of symbiosis" that accelerates its surrender point and its exit from the lower ecosystem.
_____________________________________________________________________________________________________
6. Sombras, Consciências Não-Humanas - Da Queda à Regeneração
Introdução
Apesar da densidade desses planos, a cosmologia rovingiana não admite condenação definitiva. O ciclo retrógrado tem natureza medicinal: conduz a consciência ao confronto com as próprias criações até que a ilusão de controlo, separação e domínio se esgote. O sofrimento torna-se saturação; a saturação pode abrir espaço à rendição; e a rendição permite o primeiro lampejo de simbiose.
A regeneração começa quando a consciência deixa de lutar contra a matéria que a reflete e assume responsabilidade pelo seu estado. Um pequeno gesto de cooperação, uma intenção de reparar, um movimento de empatia num ecossistema denso podem alterar a sua assinatura vibratória. Quando essa vibração se torna mais leve, a alma deixa de pertencer àquele plano e é conduzida a um novo ciclo de aprendizagem.
Desenvolvimento
Sombras, Consciências Não-Humanas e Auxílio dos Vivos
A interconexão entre os ecossistemas inferiores e o mundo dos vivos revela que nenhuma consciência opera de forma isolada. Humanos, entidades não-humanas e formas de consciência involutivas participam numa rede de influência mútua.
Esta rede pode ser analisada a partir de dois aspetos fundamentais:
6.1 As Sombras nos Ecossistemas Inferiores
Os planos densos não são vazios. São ecossistemas habitados por formas de consciência que nunca foram humanas ou que involuíram a partir de outros estados. No animismo rovingiano, estas entidades sem corpo físico são designadas como “Sombras”.
Arquitetos Entrópicos (Parasitas de Matéria): Entidades nativas destas dimensões que não possuem corpo físico. Elas sobrevivem da energia de fragmentação e caos. Alimentam-se da rigidez mental e da malevolência das consciências humanas recém-chegadas, moldando os cenários de pesadelo desses ecossistemas para manter as almas presas no ciclo retrógrado.
Formas-Pensamento Coaguladas (Egrégoras Dejetadas): São quase-consciências geradas pelo acumular de ódio, medo e violência do plano físico. Ao longo do tempo intemporal, estas projeções mentais massivas ganham uma autonomia primitiva. Funcionam como "fauna selvagem" hostil nos ecossistemas inferiores, atacando mecanicamente qualquer consciência vibracionalmente compatível.
Consciências Involutivas Elementares: Formas de consciência ligadas a elementos naturais (minerais ou energéticos) que foram corrompidas pela exploração destrutiva ou trauma da matéria no plano físico. Tornam-se forças cegas, pesadas e vingativas, aprisionando a si mesmas e aos outros na densidade mais rústica da criação.
6.2 Como os Vivos Ajudam na Regeneração Pós-Morte
Como o tempo não é linear e as consequências viajam em todas as direções (passado, presente e futuro), as ações de uma pessoa viva hoje têm o poder real de alterar o estado de alguém que já morreu.
Alteração da linhagem de memória celular: Se um antepassado cometeu atos de malevolência e se encontra num ciclo retrógrado, a sua assinatura energética continua ligada à matéria biológica e espiritual dos seus descendentes. Quando uma pessoa viva cura os próprios traumas e eleva a sua consciência no presente, transmuta essa matéria herdada. Pelo efeito retroativo, essa purificação viaja para o passado, aliviando o peso vibratório que ancora o antepassado no ecossistema inferior.
Quebra de Contratos de Ressonância (O Perdão Ativo): Se a alma malevolente causou dano a alguém que ainda está vivo, o rancor do sobrevivente funciona como uma âncora que prende o falecido à densidade. Quando o vivo escolhe dissolver a mágoa e gerar um estado de simbiose positiva, a ressonância altera o passado da relação. O eco de dor colapsa, e a alma no pós-morte perde subitamente o "combustível" que a mantinha presa ao plano denso.
Ancoragem de Linhas Temporais Alternativas: Através de meditação, foco e reconfiguração intencional da memória, um vivo pode projetar ondas de harmonia direcionadas ao passado daquela pessoa. Isto não apaga o que aconteceu, mas abre uma nova ramificação na matriz multidimensional. Dá à consciência no pós-morte um ponto de luz e um "lampejo de simbiose" que acelera o seu ponto de rendição e a sua saída do ecossistema inferior.
Caminito - Barrio La Boca
> Tentem reparar nos típicos Conventillos
(Buenos Aires - Argentina)
Férias INVERNO 2008
As you can see, the antenna is a reference to Apollo 11 spaceship pointing directly to the Moon, its destination. So, this photograph is about the possible arrival of man in Moon 40 years ago. I used the word “possible” because I don’t really believe in this fact. I mean: the NASA evidences don’t convince me, just that.
That’s why it’s not possible to observe the details of the Moon in the photograph. The purpose of over exposing the light of the Moon is to show an idea of lack of knowledge about what really exists there. So, it looks like a big white ball.
About the antenna, my objective was to demonstrate how much the mass media contributed to diffuse the message of the arrival of man in the Moon. The live transmission and the spread of photos and videos were a determining factor for so many people believe in this fact.
And you, what do you think? Have we been there or not?
-----
Como podem reparar, a antena é uma referência clara à nave espacial Apollo 11 apontando diretamente para a Lua, seu destino. Portanto, esta fotografia trata da possível chegada do homem à Lua há 40 anos. O emprego do termo “possível” se dá em função da minha descrença em relação à veracidade deste fato. Deixo claro que as provas apresentadas pela NASA não me convencem, e só.
Por isso, não é possível observar os detalhes da Lua na fotografia. A finalidade de sobre-expor a luz do astro é dar uma ideia de desconhecimento sobre o que realmente existe lá. Por isso, ela aparece apenas como uma grande bola branca.
Com relação à antena, o objetivo é mostrar o quanto os meios de comunicação contribuíram para difundir a mensagem da chegada do homem à Lua. A transmissão ao vivo e a divulgação de fotos e vídeos foram determinantes para que tantas pessoas acreditassem no fato.
E você, o que acha? Chegamos lá ou não?
Esta es la última foto que saqué ayer con mi D7000 justo antes de que muriera. Espero que no sea la última foto de la cámara, mañana la llevaré a reparar, le quedan 2 meses de garantía pero ya sabéis, nunca se sabe.... Apartir de ahora tocará tirar de archivo.
para reproduzir este video aperte a seta> a esquerda da foto ok...
Se você curtiu as Tatuagens expostas desse video e tem curiosidade sobre o autor das tatuagens ,ou quer saber o endereço de contato do artista (e-mail ) ou endereço do atelier clique no link abaixo escrito em azul ,lá você encontrará tudo o que procura...
Essa fotos pertecem a Pablo Dellic ,e estão aqui expostas,como meio de manifestação artística.
Nenhuma dessas imagens,podem ser usadas comercialmente ou particularmente.
Não podem ser veiculadas em blogs,emails ou qualquer outra forma de utilização.
Pablo Dellic é Tatuador Profissional reconhecido internacionalmente .
Trabalha desde 1990 e utiliza equipamentos de 1ºQualidade Descartáveis e Importados ,preza pelo atendimento personalizado e individual por isso só atende com hora marcada .
Respeite a individualidade ,não copie as fotos nem as tatuagens desta página sem antes entrar em contato pessoalmente
www.flickr.com/people/pablodellic/
ou por e-mails.
Thanks for visiting!
None of these images can be used in Private or commercial use, blogs or any other use!
for contacts:
La fuente está situada en el cruce de tres calles (tre vie), marcando el punto final del Aqua Virgo (en italiano Acqua Vergine), uno de los antiguos acueductos que suministraban agua a Roma. En el 19 a. C., supuestamente con la ayuda de una virgen, los técnicos romanos localizaron una fuente de agua pura a sólo 22 km de la ciudad (escena representada en la actual fachada de la fuente). Esta Aqua Virgo corría por el acueducto más corto de Roma directamente hasta los Baños de Agripa y fue usada durante más de cuatrocientos años. El golpe de gracia a la vida urbana de la Roma clásica tardía fue la rotura de los acueductos por parte de los asediadores godos. Los romanos medievales quedaron reducidos a sacar agua de pozos contaminados y del río Tíber, que también se usaba como cloaca.
La costumbre romana de construir una bella fuente al final de los acueductos que traían agua a la ciudad fue resucitada en el siglo XV, con el Renacimiento. En 1453, el papa Nicolás V terminó de reparar el acueducto Aqua Virgo y construyó una simple pila, diseñada por el arquitecto humanista Leon Battista Alberti, para anunciar la llegada del agua
The source is located at the junction of three roads (tre vie) marks the terminal point of the Aqua Virgo (Italian: Acqua Vergine), one of the ancient aqueducts that supplied water to Rome. In 19 BC C., allegedly with the help of a virgin, Roman technicians located a source of pure water at only 22 km from the city (current scene on the front of the source). This Aqua Virgo aqueduct ran along the shortest of Rome into the Baths of Agrippa and was used for over four years. The coup de grace to the urban life of late classical Rome was the breaking of the aqueducts by the besieging Goths. Medieval Romans were reduced to drawing water from polluted wells and the Tiber River, which was also used as a sewer.
The Roman custom of building a handsome fountain at the end of the aqueducts that brought water to Rome was revived in the fifteenth century, with the Renaissance. In 1453, Pope Nicholas V finished mending the Acqua Vergine aqueduct and built a simple basin, designed by the humanist architect Leon Battista Alberti, to announce the arrival of water
Lo que se iba a convertir en el Icono[/b] de "la Ciudad de las Artes Escénicas"[/b] de Sagunto se oxida a menos de 100 m del mar. En el 2.010 ya se pagaron 84.960 € para su reparación y conservación. Sin expediente, sin concurso público, sin contrato. A dedo.
La historia se inicia en el 2.001 cuando se ficha a la actriz griega Irene Papas y se la coloca al frente de una soñada "Ciudad de las Artes Escénicas". La primera puesta en escena, "Las Troyanas", de Eurípides. Por todo lo alto, sin reparar en gastos. La "Fura dels Baus" y la Escenografía de Santiago Calatrava.
Se estrena en setiembre de 2.001 y pasa sin pena ni gloria, ni de crítica ni de público. Unas pocas representaciones y 3.000.000 € a la basura, sin contar con el coste de la rehabiltación de la Nave, los antiguos Talleres Generales de Altos Hornos.
Creía ser el inventor del término. Estaba equivocado. Al preguntarle a Googlito, el muy sirvenguenza, me ha mostrado, en 0,0000002 segundos, infinidad de artículos que ya lo usaban. Por ello, me irrogo, solamente, su definición.
Calatravada: Capricho exagerado/caro/injustificable/muy aparente/inútil del dibujante/pintor/diseñador/arquitecto/ingeniero/embaucador/chapucero [b]Santiago Calatrava[/b] que pagamos todos los valencianos.
Translation Google
What was to become the icon [/ b] "City of the Arts" [/ b] Sagunto is oxidized within 100 m of Tues In 2010 and € 84,960 were paid for repair and conservation. No record, no tender, no contract. A finger .
The story begins in 2001 when the tab to the Greek actress Irene Papas and placed in front of a dream "City of Arts" . The first staging, "Trojan Women" Euripides . In style, no expense spared. The "Fura dels Baus" and Set by Santiago Calatrava.
It opens in September 2001 and passes unnoticed, or criticism or public. A few representations and € 3,000,000 away , without the cost of the rehabiltación Ship , former General Workshops Altos Hornos .
Believed to be the inventor of the term. I was wrong. When asked Googlito , the very sirvenguenza, has shown me in 0.0000002 seconds, plenty of articles already used it. So I suffered as a result, only its definition.
Calatravada: Capricho exaggerated / expensive / unjustifiable / very apparent / useless cartoonist / artist / designer / architect / engineer / trickster / Tinker [b] Santiago Calatrava [/ b] I paid all Valencia.
LIBER VIATORIS - The Book of the Wanderer - The 13 Pillars of the Code of Conduct - One To Six by Daniel Arrhakis (2026)
LIBER VIATORIS - The Book of the Wanderer
Official Manual of the Rovingian Nomadic Monks
The Sacred Book of the Road, the Spirit, and the Flow
POETIC INTRODUCTION - The Call of the Wind
The introduction poem captures the essence of the "Rovingian"—a archetype of the ultimate wanderer, a spiritual nomad who finds sacredness not in a fixed temple, but in the act of movement itself.
You have no homeland, no chains below the shifting sky
As your feet dance in the current with splendor passing by.
The rovingian is the one who walks without a rod to guide,
Knowing the path is the altar, and the step keeps him alive.
You leave upon the stones a footprint light of one who owns no things,
You carry in your eyes the shine of color that the world brings.
You are no stranger in any land, brother to sun and sea,
A temple-less monk, a pilgrim of the word, meant to flow and be free.
Hear the call to depart in the whisper of the wind.
Open your soul’s backpack, shed the weight of what's behind.
Here your journey starts, and here your peace you will find.
PART I - The 13 Pillars of the Code of Conduct Of The Rovingian Monks - One To Six
1. Humility (The Learner's Posture)
The Beginner's Mind: To walk through the world without the pretension of teaching. To place oneself in the position of one who has something to learn from each person.
Acknowledgment of Error: To accept one's own faults and limitations. To apologize without pride when behavior is not correct.
Discretion of Actions: To practice charity, meditation, and good deeds in secret. To refuse the pursuit of public applause.
Acceptance of Criticism: To listen to the corrections of others with an open heart. To use the judgment of others for self-improvement.
Equality of Perspective: Not to feel superior for being a monk. The path of those who remain has the same spiritual value.
2. Diversity (The Human Mosaic)
Curious Listening: Listening to others' perspectives without intending to debate. Approaching unfamiliar traditions with wonder.
Suspension of Judgment: Understanding that right and wrong depend on context. Respecting local norms that do not violate dignity.
Living with Opposites: Seeking the company of those who think, live, or believe differently. Avoiding social bubbles.
Celebration: Seeing the variety of languages, colors, and customs as the greatest wealth on Earth. Defending the identity of each community.
Radical Inclusion: Ensuring that no human being is excluded or diminished because of their condition, gender, or origin.
3. Diplomacy (The Invisible Bridge)
Gentle Words: Always communicating with gentleness, clarity, and respect. Rejecting verbal aggression and intrigue.
Silent Mediation: Acting as a neutral peacemaker in tense situations. Listening to both sides without taking sides.
The Search for Consensus: Focusing on the points that unite human beings. Seeking solutions where everyone wins something.
Respect for Authority: Complying with the laws and regulations of the places visited. Avoiding unnecessary confrontations by acting tactfully.
Strategic Silence: Knowing when to keep quiet. If the word is not to heal or build peace, keep it to yourself.
4. Responsibility (The Weight of Choices)
Awareness of Impact: Remembering that every step leaves a mark. Choosing to support local economies and ethical businesses.
Just Retribution: Never be a burden to communities. Compensating for hospitality with work or sharing knowledge.
Self-Care: Maintaining physical, mental, and spiritual health. A monk who becomes ill through neglect becomes a burden to others.
The Truth in Actions: Immediately acknowledge your mistakes. Repair the damage caused with honesty and promptness.
Safeguarding the Future: Act today thinking about future generations. Don't close doors that others may need to cross.
5. Fraternity (The Universal Blood Bond)
Welcoming: Treat every stranger as a brother you didn't know. Offer support to those in need.
Sharing Bread: Share available resources with those who have less. Prefer deprivation to seeing another go hungry.
Active Empathy: Feel the pain and joy of others as your own. Emotionally support those in need without haste.
Voluntary Cooperation: Join forces for the common good. Offer your hands for community work without asking for anything in return.
Unconditional Forgiveness: Don't hold grudges for offenses received along the way. Cleanse your heart before the sun sets.
6. Freedom (The Flight of the Spirit)
Detachment from Shackles: Refusing contracts or promises that chain the soul to a place. Being the master of your own choices.
The Authenticity of Being: Living according to inner truth. Not yielding to social pressures or the expectations of others.
Respect for the Freedom of Others: Never trying to control or impose your will. Your freedom ends where that of another begins.
The Courage to Leave: Having the strength to break camp when the cycle ends, even if comfort invites you to stay.
Mental Sovereignty: Freeing yourself from dogmas, debilitating fears, and prejudices. Keeping your mind clear to think for yourself.
________________________________________________________________________________________________________
LIBER VIATORIS - O Livro Do Caminhante
Manual Oficial dos Monges Nómadas Rovingianos
O Livro Sagrado da Estrada, do Espírito e do Fluxo
INTRODUÇÃO POÉTICA - O Chamado do Vento
O poema introdutório capta a essência do "Rovingiano" — um arquétipo do caminhante por excelência, um nómada espiritual que encontra o sagrado não num templo fixo, mas no próprio ato do movimento.
Não tens pátria nem amarras sob o céu que muda de cor,
pois teus pés dançam na corrente do rio com igual esplendor.
O Rovingiano é aquele que caminha sem pressa de chegar,
pois sabe que o destino é o próprio passo, e a estrada é o seu altar.
Deixas nas pedras a pegada leve de quem nada quer possuir,
levas nos olhos o brilho do mundo que insiste em se colorir.
Não és estrangeiro em terra alguma, és irmão do sol e do mar,
um monge sem templo, um peregrino do eterno verbo: fluir.
Escuta o sussurro do vento que te chama a partir.
Abre a mochila da alma, despe-te do peso do que ficou para trás.
Aqui começa a tua caminhada. Aqui começa a tua paz.
PARTE I - Os 13 Pilares do Código de Conduta Dos Monges Rovingianos (Um a Seis)
1. Humildade (A Postura do Aprendiz)
A Mente de Principiante: Caminhar pelo mundo sem a pretensão de ensinar. Colocar-se na posição de quem tem algo a aprender com cada pessoa.
O Reconhecimento do Erro: Aceitar as próprias falhas e limitações. Pedir desculpa sem orgulho quando o comportamento não for correto.
A Discrição dos Atos: Praticar a caridade, a meditação e as boas ações em segredo. Recusar a procura de aplausos públicos.
A Aceitação da Crítica: Ouvir as correções alheias com o coração aberto. Usar o julgamento dos outros para o autoaperfeiçoamento.
A Igualdade de Olhar: Não se sentir superior por ser um monge. O caminho de quem fica tem o mesmo valor espiritual.
2. Diversidade (O Mosaico Humano)
A Escuta Curiosa: Ouvir as perspetivas alheias sem intenção de debater. Abordar tradições desconhecidas com deslumbramento.
A Suspensão do Julgamento: Compreender que o certo e o errado dependem do contexto. Respeitar as normas locais que não violem a dignidade.
O Convívio com o Oposto: Procurar a companhia de quem pensa, vive ou crê de forma diferente. Evitar bolhas sociais.
A Celebração: Ver a variedade de línguas, cores e costumes como a maior riqueza da Terra. Defender a identidade de cada comunidade.
A Inclusão Radical: Garantir que nenhum ser humano é excluído ou diminuído pela sua condição, género ou origem.
3. Diplomacia (A Ponte Invisível)
A Palavra Mansa: Comunicar sempre com suavidade, clareza e respeito. Rejeitar a agressividade verbal e a intriga.
A Mediação Silenciosa: Agir como um pacificador neutro em situações de tensão. Ouvir ambas as partes sem tomar partidos.
A Busca pelo Consenso: Focar nos pontos que unem os seres humanos. Procurar soluções onde todos ganhem algo.
O Respeito à Autoridade: Cumprir as leis e os regulamentos dos locais visitados. Evitar confrontos desnecessários agindo com tato.
O Silêncio Estratégico: Saber quando calar. Se a palavra não for para curar ou edificar a paz, guarde-a.
4. Responsabilidade (O Peso das Escolhas)
A Consciência do Impacto: Lembrar que cada passo deixa uma marca. Escolher apoiar economias locais e negócios éticos.
A Retribuição Justa: Nunca ser um fardo para as comunidades. Compensar a hospitalidade com trabalho ou partilha de saberes.
O Autocuidado: Manter a saúde física, mental e espiritual. Um monge doente por negligência torna-se uma carga para os outros.
A Verdade nos Atos: Assumir imediatamente os seus erros. Reparar os danos causados com honestidade e prontidão.
A Salvaguarda do Futuro: Agir hoje a pensar nas próximas gerações. Não fechar portas que outros possam precisar de cruzar.
5. Fraternidade (O Laço de Sangue Universal)
O Acolhimento: Tratar cada desconhecido como um irmão que ainda não conhecia. Oferecer amparo a quem precisa.
A Partilha do Pão: Dividir os recursos disponíveis com quem tem menos. Preferir a privação a ver o outro passar fome.
A Empatia Ativa: Sentir a dor e a alegria do outro como suas. Apoiar emocionalmente os necessitados sem pressa.
A Cooperação Voluntária: Unir forças para o bem comum. Oferecer as mãos para trabalhos comunitários sem pedir nada em troca.
O Perdão Incondicional: Não guardar rancores de ofensas recebidas na estrada. Limpar o coração antes de o sol se pôr.
6. Liberdade (O Voo do Espírito)
O Desapego às Amarras: Recusar contratos ou promessas que acorrentem a alma a um lugar. Ser dono das suas escolhas.
A Autenticidade do Ser: Viver de acordo com a verdade interior. Não ceder a pressões sociais ou expectativas alheias.
O Respeito à Liberdade Alheia: Nunca tentar controlar ou impor a sua vontade. A sua liberdade termina onde a do outro começa.
A Coragem de Partir: Ter a força para levantar acampamento quando o ciclo terminar, mesmo que o conforto convide a ficar.
A Soberania Mental: Libertar-se de dogmas, medos incapacitantes e preconceitos. Manter a mente limpa para pensar por si mesmo.
Please, View On Black
Essa moça tà diferente
Essa moça tá diferente
Já não me conhece mais
Está pra lá de pra frente
Está me passando pra trás
Essa moça tá decidida
A se supermodernizar
Ela só samba escondida
Que é pra ninguém reparar
Eu cultivo rosas e rimas
Achando que é muito bom
Ela me olha de cima
E vai desiventar o som
Faço-lhe um concerto de flauta
E não lhe desperto emoção
Ela quer ver o astronauta
Descer na televisão
Mas o tempo vai
Mas o tempo vem
Ela me desfaz
Mas o que é que tem
Que ela só me guarda despeito
Que ela só me guarda desdém
Mas o tempo vai
Mas o tempo vem
Ela me desfaz
Mas o que é que tem
Se do lado esquerdo do peito
No fundo, ela ainda me quer bem
Essa moça tá diferente etc..
Essa moça é a tal da janela
Que eu me cansei de cantar
E agora está só na dela
Botando só pra quebrar
Mas o tempo vai etc..
Chico Buarque
O containeiro grego MSC Washington zarpando de Santos no dia 20/09/2008. Podemos reparar o nome e o registro do navio inscritos em grego diferente dos demais navios da MSC.
The Greek container ship MSC Washington leaving Santos on 20/09/2008. We can see in the ship's name and the registry write in greek different of other MSC ships.
LOA:269,98m
Construção/Built:1984
Bandeira/Flag:Grécia/Greece
Registro/Port of Regitry:Piraeus
IMO:8300145
Prefixo/Call SignM:SYJV
Tucson (AR), University of Arizona Museum of Art
El agujero fue hecho en el panel por un proyectil de artillería disparado durante la batalla de Ciudad Rodrigo, en el transcurso de la Guerra de la Independencia. Las tropas del duque de Wellington abrieron una brecha en la muralla de la ciudad frente a la fachada occidental de la catedral. Aunque fue la mayor pérdida entre los paneles sobrevivientes, cuando los restauró Mario Modestini, tras su incorporación a la Colección Samuel H. Kress a mediados de la década de 1950, se tomó la decisión de no reparar el vacío tanto por su gran tamaño como por su "interés histórico y romántico".
The hole was made in the panel by an artillery shell fired during a major battle at Ciudad Rodrigo during the Peninsular War (1808-1814). The Duke of Wellington's troops breached the city's wall in front of the cathedral's western facade. Although it was the largest loss among the surviving panels, when they were restored by Mario Modestini after their incorporation into the Samuel H. Kress Collection in the mid-1950's, the decision was made not to repair the void both because of its large size and its "historical and romantic interest"
es.wikipedia.org/wiki/Lesmes_de_Burgos
es.wikipedia.org/wiki/Domingo_de_Guzmán
Iglesia de San Esteban is a former Catholic church in Burgos, Spain, on the eastern perimeters of Burgos Castle. It was essentially built between the late thirteenth and early fourteenth century. It now houses the Museo del Retablo.
en.wikipedia.org/wiki/San_Esteban,_Burgos
La iglesia de San Esteban es un templo católico, ya sin culto, situado en el barrio del mismo nombre de la ciudad de Burgos (Castilla y León, España). Notable construcción gótica levantada en lo esencial entre finales del siglo XIII y principios del XIV, en la actualidad alberga el Museo del Retablo.
La iglesia, emplazada en la ladera este del cerro del Castillo, en la confluencia de las calles de San Esteban, Valentín Palencia y el Pozo Seco, y dando nombre al barrio, se empezó a construir en el último cuarto del siglo XIII, bajo el reinado de Alfonso X El Sabio, continuando su proceso durante las primeras décadas de la siguiente centuria. Al igual que la cercana Catedral, coetánea en su erección (si bien la seo burgalesa comenzó a levantarse unas décadas antes), sustituyó un templo románico más antiguo, el cual figuraba entre las once iglesias burgalesas citadas por el papa Alejandro III en una bula de 1163.
La vecindad del castillo fue en ocasiones perjudicial para la fábrica de San Esteban, como sucedió en los años 1475-1476, cuando el asedio de la fortaleza con motivo de la Guerra de Sucesión Castellana le ocasionó desperfectos que obligaron a reconstruir el rosetón y a reparar la torre y los pilares. La voladura del castillo por los franceses en 1813 durante la invasión napoleónica volvió a dañar partes de la fachada y de la torre.
La Iglesia de San Esteban fue declarada Monumento Nacional en 1931.
El Arzobispado de Burgos trasladó el culto de la parroquia a la iglesia de San Nicolás, para instalar aquí el Museo del Retablo.
es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_San_Esteban_(Burgos)
The church of San Esteban is a Catholic temple, no longer cult, located in the neighborhood of the same name in the city of Burgos (Castilla y León, Spain). Remarkable Gothic construction essentially built between the end of the 13th century and the beginning of the 14th, today it houses the Museum of the Altarpiece.
The church, located on the eastern slope of Cerro del Castillo, at the confluence of the streets of San Esteban, Valentín Palencia and El Pozo Seco, and giving its name to the neighborhood, began to be built in the last quarter of the 13th century, under the reign of Alfonso X El Sabio, continuing his process during the first decades of the following century. Like the nearby Cathedral, contemporary in its erection (although the Burgos seo began to rise a few decades before), it replaced an older Romanesque temple, which was among the eleven Burgos churches mentioned by Pope Alexander III in a bull of 1163.
The vicinity of the castle was sometimes detrimental to the San Esteban factory, as happened in the years 1475-1476, when the siege of the fortress due to the War of the Castilian Succession caused damage that forced to rebuild the rose window and repair the tower and pillars. The blowing up of the castle by the French in 1813 during the Napoleonic invasion again damaged parts of the façade and the tower.
The Church of San Esteban was declared a National Monument in 1931.
The Archbishopric of Burgos moved the cult of the parish to the church of San Nicolás, to install the Museum of the Altarpiece here.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.
El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.
Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.
Foto presa amb una Leica IIIb fabricada el 1938; objectiu Leitz Elmar f3.5 / 50mm fabricat el 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), revelat amb HC110.
ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses
www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...
cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...
===========================================
The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.
The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.
With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Catalonia was divided between the crowns of France and Spain, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.
Picture taken with a Leica IIIb made in 1938; Leitz Elmar f3.5 / 50mm lens, made in 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), developed in HC110.
en.wikipedia.org/wiki/Fort_de_Salses
www.forteresse-salses.fr/en/Explore/History-of-the-monument
cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...
www.kashphoto.com/blog/2018/11/5/cinestill-bwxx-film-goes...
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Mai hauria pensat que, tenint una arcaica Kodak Pocket de 1895, l'hi buscaria una germana fabricada lleugerament més tard (el 1897). Però hi ha diversos arguments al respecte.
En primer lloc, compta amb la única distinció de conservar una plaqueta de la botiga on fou venguda, suposo que el mateix 1896. I es que aquesta correspon als desaparescuts grans magatzems El Siglo, de Barcelona. En efecte, la plaqueta llegeix: "Grandes Almacenes de El Siglo, Barcelona". I a sobre es preserva l'etiqueta amb el preu al interior ("30 pesetas"!!).
La vaig trobar en una venda a internet, tot i que el darrer propietari no era gaire llunyà, del mig de Occitania. Ara ha tornat a 20 km d'on fou venguda per primer cop, he he.
Per altra banda, també cal cosiderar que, tot i que produida només l'any seguent que l'altra Kodak Pocket, incopora molts canvis en l'estil i la mecànica: el cuir fi i grana ha canviat per un de negre i mes gruixut, i sobretot l'obturador és completament diferent, essent del tipus "sector" i molt igual a altres models de Kodak, com la Bulls-eye. El visor també canvià de rodó a quadrat.
Encara hi ha un darrer motiu: tot i que li manca una senzilla molla per a poder funcionar, compta amb les dues bobines del seu inusual format 102, el que em permetrà improvisar rodets per a aquesta càmera, i fer servir la seva "bessona", o aquesta mateixa i aconsegueixo reparar l'obturador.
ca.wikipedia.org/wiki/Pocket_Kodak_(1895)
ca.wikipedia.org/wiki/Magatzems_El_Siglo
Sembla que l'edifici del c/Pelai no és l'original on s'hauria vengut la càmera, sino que estava situada a Les Rambles, fins que s'incendià el 1932.
barcelofilia.blogspot.com/2010/11/blog-post.html
====================
I would never have thought that, having an archaic Kodak Pocket from 1895, I would look for a "sister" made slightly later (in 1897). But there are several arguments about it.
First of all, it has the unique distinction of keeping a plaque from the retailer who sold it in 1896. And more important, this corresponds to the disappeared department stores El Siglo, in Barcelona. In fact, the ivory-like plaque reads: "Grandes Almacenes El Siglo, Barcelona". And on top of that, inside, the label with the price is still preserved ("30 pesetas" !!).
I found it in an internet sale, although the last owner was not far away, from southern France (Occitanie). Now it’s back almost "home", 20km from where it was first sold, ha ha (yes, it was made in Rochester, NY, but hey...)
On the other hand, it should also be noted that, although produced only the following year than the other Kodak Pocket, it incorporates many changes in style and mechanics: the fine and maroon leather has changed to a black and thicker one. , and especially the shutter is completely different, being of the "sector" type and very similar to other Kodak models, such as the Bulls-eye. The viewfinder also changed from round to square.
There is one last reason: although it lacks a simple spring to operate, it has two precious spools of its unusual format 102, which will allow me to improvise roll film (cutting 120 back paper and using 35mm film inside) for this camera, and use its "twin", or this one, if I manage to repair the shutter.
www.earlyphotography.co.uk/site/entry_C447.html
camera-wiki.org/wiki/Pocket_Kodak
www.kodaksefke.nl/pocket-kodak.html
barcelofilia.blogspot.com/2010/11/blog-post.html
The El Siglo department store stood in Les Rambles, Barcelona, till 1932, when a fire destroyed the building. Later it appears the store was rebuilt in nearby Carrer Pelai.