On the North side of Grand Army Plaza, the statue of General Sherman and the goddess Nike is quite hard to miss with all that "gold" shining in the sun :)

New York City - USA

No lado Norte da Grand Army Plaza, é bastante difícil não reparar na estátua do General Sherman e da deusa Nike, com todo aquele "ouro" a brilhar ao sol :)

Nova Iorque - EUA

La Torre de San Martín de Teruel

es una edificación del mudéjar aragonés de España catalogada en 1986 como Patrimonio de la Humanidad.1​ Fue erigida en 1316 y reformada en el siglo XVI, en que se le añadió un basamento de piedra.

Fue edificada entre 1315 y 1316 y reformada entre 1549 y 1551 por Quinto Pierres Vedel, que eliminó viviendas adosadas para dejar una plaza abierta ante la torre y construyó un refuerzo de sillería en su base para reparar y prevenir la degradación de su parte baja, muy erosionada por las humedades. En 1926 Ricardo García Guereta acometió una importante restauración.

The Tower of San Martín de Teruel

It is a building of the Aragonese Mudejar of Spain listed in 1986 as a World Heritage Site.1 It was erected in 1316 and renovated in the 16th century, in which a stone basement was added.

It was built between 1315 and 1316 and renovated between 1549 and 1551 by Quinto Pierres Vedel, who removed terraced houses to leave an open square before the tower and built a reinforcement of masonry at its base to repair and prevent the degradation of its lower part, very eroded by moisture. In 1926 Ricardo García Guereta undertook an important restoration.

You are more than welcome to comment my photography and even leave the name of your group. But please do not leave one of those big logos, that are flooding the network. Thank also for the + 5 million visits that I receive in networks.

Si quieres ver algo más de mi fotografía ve a:

to see my photography go to:

www.flickr.com/photos/agustinruiz/

500px.com/agustin_ruiz_morilla

vimeo.com/agustinruizmorilla

Space Shuttle Atlantis- Mission: STS-125

Atlantis lifts off right on time at 2:01 p.m. The 11-day mission to repair the Hubble Space Telescope consists of five spacewalks in which astronauts will install two new instruments, repair two inactive ones and perform the component replacements that will keep the telescope functioning into at least 2014.

I was really far away from the platform (12 miles) I tried to do my best.

El transbordador Atlantis despego justo a tiempo 2:01pm. La mision durara 11 dias para reparar el telescopio Hubber. Se supone que con esta reparacion el Telescopio funcionara bien al menos hasta el 2014.

Realmente estaba bien lejos de la plataforma (12 millas) hize lo mejor que pude.

FONTANA DI TREVI

Está situada en el cruce de tres calles (tre vie), marcando el punto del Aqua Virgo (en italiano, Acqua Vergine), uno de los antiguos acueductos que suministraban agua a Roma. Los técnicos romanos localizaron una fuente de agua pura a sólo 22 km de la ciudad (escena representada en la actual fachada de la fuente). Esta Aqua Virgo corría por el acueducto más corto de Roma directamente hasta los Baños de Agripa y fue usada durante más de cuatrocientos años. El golpe de gracia a la vida urbana de la Roma clásica tardía fue la rotura de los acueductos por parte de los asediadores godos en el año 537. Los romanos medievales quedaron reducidos a sacar el agua de pozos contaminados y del río Tíber, que también se usaba como cloaca.

La costumbre romana de construir una bella y hermosa fuente al final de los acueductos que traían agua a la ciudad fue resucitada en el siglo XV, con el Renacimiento. En 1453, el papa Nicolás V terminó de reparar el acueducto Aqua Virgo y la fuente que construyó al final fue una simple pila, diseñada por el arquitecto humanista Leon Battista Alberti, para anunciar la llegada del agua.

En 1625 el papa Urbano VIII, encontrando la fuente anterior poco dramática, sosa, poco original o poco monumental, pidió a Gian Lorenzo Bernini que esbozase posibles renovaciones, pero el proyecto fue abandonado a su muerte. La contribución duradera de Bernini fue cambiar la situación de la fuente al otro lado de la plaza para que quedase frente al palacio del Quirinal (de forma que el papa también pudiese verla y disfrutarla). Aunque el proyecto de Bernini fue desechado en favor del de Nicola Salvi, hay muchos toques del primero en la fuente tal como fue construida. También existe una maqueta anterior llamativa e influyente hecha por Pietro da Cortona.

Los concursos se habían puesto de moda durante el Barroco para rediseñar edificios, fuentes e incluso la plaza de España. En 1730, el papa Clemente XII organizó un concurso sobre la fuente en el que Nicola Salvi perdió, a pesar de lo cual recibió el encargo. Los trabajos empezaron en 1732 y terminaron en 1762, mucho después de la muerte del papa Clemente, cuando el Océano de Pietro Bracci fue situado en el nicho central. Las estatuas de la Abundancia y de la Salubridad, en los dos nichos laterales fueron esculpidas por Filippo della Valle. La fuente es una obra escultórica de bulto redondo y a la vez relieve. Hay dos hipocampos en la escultura, pero una curiosidad es que uno está calmado y el tritón no tiene que hacer esfuerzo para dirigirlo, en cambio, el otro hipocampo está alterado y el tritón consigue llevarlo con esfuerzo. Esto representa las dos facetas del mar, el mar agitado y el mar pacífico.

Salvi murió en 1751, con su obra a medio terminar, pero antes se aseguró de que la fea firma de un barbero no estropease el conjunto, escondiéndola tras una vasija esculpida. La Fontana de Trevi fue terminada en 1762 por Giovanni Pannini, quien sustituyó las suaves alegorías presentes por esculturas planas de Agripa y Trivia, la diosa romana

La fuente fue restaurada en 1998: se limpió la piedra y se instalaron bombas de circuito cerrado y oxidadores. El 9 de junio de 2012 se desprendieron varios trozos de estuco de los capiteles y los frisos de la fachada. A pesar del pequeño tamaño de los desprendimientos —de 8 cm de largo y 8 cm de ancho—, el incidente preocupó a las autoridades de la ciudad. La fuente fue vaciada y se llevaron a cabo tareas de inspección para comprobar el estado del monumento, que duraron dos meses, hasta agosto de 2012, cuando la fuente fue abierta de nuevo. Se descubrieron muchas fisuras en la piedra, además de hongos, moho y una pátina negra debida a la antigüedad y a la contaminación. Entonces el alcalde de Roma anunció que iba a ser necesaria una restauración global. Se llevó a cabo una intervención de urgencia con un costo de 320 000 euros, pero la administración pública no podía hacer frente a los 2 500 000 euros que se estimaba que costaría la restauración completa y el ayuntamiento comenzó a buscar patrocinadores privados que estuvieran dispuestos a financiar las obras. Finalmente fue la firma romana de moda Fendi —con su director creativo, Karl Lagerfeld— la que financió por completo la restauración. Las obras se inauguraron el 30 de junio de 2014. Las obras de restauración se planearon de forma que no impidieran la observación del monumento por parte de los turistas. La fuente se rodeó con paneles de plexiglás que permitían observar la evolución de los trabajos y se instaló una pasarela a pocos metros de las estatuas a la que los turistas podían acceder. También se instaló un pequeño estanque donde podía continuarse la tradición de lanzar monedas al agua de la fuente.

(Wikipedia)

© Copyright : You can not use my photos !

© Copyright : No se pueden utilizar mis fotos !

© Copyright :Sie können nicht meine Fotos !

© Copyright : Vous ne pouvez pas utiliser mes photos !

© Copyright : Non è possibile utilizzare le mie foto!

© Copyright : ! لا يمكنك استخدام الصور الخاصة بي

© Copyright : ! איר קענען ניט נוצן מיין פאָטאָס

© Copyright : 你不能用我的照片！

© Copyright : あなたは私の写真を使用することはできません！

© Copyright : तुम मेरे फ़ोटो का उपयोग नहीं कर सकते हैं!

© Copyright : Вы не можете использовать мои фотографии!

Postes de farolas indicios para recuperar lo perdido.

Grande émotion en découvrant Horta, petite cité située aux Açores en plein cœur de l'océan Atlantique qui est l'étape obligatoire pour chaque bateau à voile faisant un tour du monde.

Afin d'immortaliser leurs passages, les marins peignent sur les murs et les trottoirs du port, le témoignage de leurs histoires.

Située sur l'ile de Faial c'est l'endroit idéal pour faire réparer son bateau et faire le plein de nourritures et d'eau douce.

Dans le célèbre bar Peter Café Sport les marins laissent des petites annonces posées sur les murs afin de recruter des coéquipiers ou bien une information concernant leurs dates de séjours ici.

Eric Tabarly, Moitessier sont les icones qui ornes en autres les murs de cet établissement.

.

Great emotion in discovering Horta, a small city located in the Azores in the heart of the Atlantic Ocean which is the obligatory stage for each sailing boat making a trip around the world.

In order to immortalize their passages, the sailors paint on the walls and sidewalks of the port, the testimony of their stories.

Located on the island of Faial, it is the ideal place to have your boat repaired and stock up on food and fresh water.

In the famous Peter Café Sport bar, the sailors leave small ads on the walls to recruit teammates or information about their dates of stay here.

Eric Tabarly, Moitessier are the icons that adorn the walls of this establishment.

.

Grande emoção à descoberta da Horta, uma pequena cidade situada nos Açores em pleno Oceano Atlântico e que é etapa obrigatória para todos os veleiros que fazem uma volta ao mundo.

Com o objetivo de eternizar suas passagens, os marinheiros pintam nos muros e calçadas do porto, o testemunho de suas histórias.

Situado na ilha do Faial, é o local ideal para reparar o seu barco e abastecer-se de comida e água fresca.

No famoso bar Peter Café Sport, os velejadores deixam pequenos anúncios nas paredes para recrutar companheiros de equipe ou informações sobre suas datas de permanência aqui.

Eric Tabarly, Moitessier são os ícones que enfeitam as paredes deste estabelecimento.

Wish You Were Here

Pink Floyd

So,

So you think you can tell

Heaven from Hell,

Blue skies from pain

Can you tell a green field

From a cold steel rail?

A smile from a veil?

Do you think you can tell?

Did they get you to trade

Your heroes for ghosts?

Hot ashes for trees?

Hot air for a cool breeze?

Cold comfort for change?

Did you exchange

A walk on part in the war

For a lead role in a cage?

How I wish, how I wish you were here

We're just two lost souls

Swimming in a fish bowl,

Year after year,

Running over the same old ground.

What have we found?

The same old fears

Wish you were here

=/

June 12 is Valentine's Day in Brazil...

aposto que vc nunca vai reparar nesta foto, saudades de você...

12 de julho 2008

galera como esta a foto, esta com muito contraste? muito saturada??? troquei de monitor e estou penando pra calibrar ele...

friends, the photo is good or bad? is she with a lot of contrast??? very saturated??? I changed of monitor and I am grieving for gaging him...

"Nenhuma razão real levou-o a prestar atenção naquilo; ele simplesmente o fez, principalmente porque cultivara, durante toda sua vida, o habito de reparar em rotas potenciais de fuga"

"Roland, contudo, seria o primeiro a salientar que tal intervalo de tempo não significava grande coisa. De fato, quando alguém anda à procura da torre negra, o tempo é um assunto que não tem absolutamente nenhuma importância"

A Torre Negra (Mago e Vidro)

================================================================================

"No real reason led him to pay attention to what, he just did, mainly because cultivated throughout his life, the habit of noticing potential escape routes"

The Dark Tower (Wizard and Glass)

=================================================================================

Contatos | contact:

twitter

facebook

orkut

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Estic enamora d'aquesta càmera. Poques vegades pots trobar una càmera antiga amb aquesta espectacularitat en aspectes molt diversos (aspecte, volum, detalls, sò) i a sobre funcionant. Per acabar-ho d'adobar no funcionaba bé del tot i això fou un extra d'amor-odi fins aconseguir reparar-la. I aprenent a soldar, entremig.

Aquesta meravellosa i no precisament petita càmera és la Revolving Back Auto Graflex, en format 4x5 polzades. Es tracta del model original de la RB Auto Graflex, molt més nombrós en variacions posteriors, també molt boniques, però just un punt menys que aquesta. En efecte, mentre que la majoria de RB Auto Graflex que es veuen per la xarxa son dels models de 1909 (en tinc una) o sobretot el fabricat entre 1916 i 1941 (amb apertura superior cap a darrera).

Aquesta càmera és la RB Auto fabricada entre 1906 i 1908, només en format 4x5, i de fet té un aspecte molt més arcaic que els models posteriors, asemblant-se a la original "Graflex" del 1901, o també a la inmensa Press Graflex del 1907. La millor informació al respecte és el llibre de R. P. Paine (1981): The All-American Cameras. A Review of Graflex.

Tant el visor de xemeneia amb el nom estampat, com l'extensor del objectiu estampat en acer li donen un aire unic. I a això cal sumar-hi el inconfusible so del obturador de pla focal Graflex, originariament amb velocitats de fins 1/1000 (tot i que no la penso forçar pas tant, que té més de 110 anys!). L'objectiu és un B&L Zeiss Protar f6.3 / 10".

L'unic però important problema que tenia era que el conector entre el moviment del mirall (i pertant el disparador) i l'obturador, estava desencaixat, i calia soldar-lo. Ha costat deu i ajuda, però crec que ara aguanta bé.

==============================================

I'm in love with this camera. Rarely can you find an old camera with this awesomeness in very diverse aspects (appearance, size, details, sound) and on top of that in working condition. The only minor glitch was that the link between release & shutter was damaged, but that was an extra love-hate issue until I managed to fix it. And learning to torch solder, in between.

This wonderful and not exactly small camera is the Revolving Back Auto Graflex, in glorious 4x5" format. This is the original model of the RB Auto Graflex, much more usual in later variations, also very beautiful, but just a point less than this one. In fact, all of the RB Auto Graflex that are seen on the net are models of 1909 (I have one of these) or especially the ones made between 1916 and 1941 (with rear-opening top). And remember, those are SLR, reflex cameras, like a modern DSLR, but huge and archaic.

This is the RB Auto Graflex made between 1906 and 1908, only in 4x5 format, and in fact has a much more archaic look than later models, resembling the original "Graflex" of 1901; or also the huge 5x7 Press Graflex of 1907. The best information in this regard is the book by R. P, Paine (1981): "The All-American Cameras. A Review of Graflex".

Both the chimney hood with gilded name & fur edge and the steel-stamped lens struts give it a unique air. Full steampunk. And to this must be added the unmistakable sound of the Graflex focal plane shutter, originally with speeds of up to 1/1000 (although I don't plan on forcing it so much, it's over 110 years old!). The lens is a Bausch&Lomb Zeiss Protar f6.3 / 10 ".

The only but important problem I had was that the link between the movement of the mirror (and therefore the release lever) and the shutter, was dislodged, and had to be soldered with a butane torch. I had to learn the trade a bit, and got several days nowhere, till I managed to assemble all again, but I think it holds up well now.

This is the typical later RB Auto Graflex:

www.earlyphotography.co.uk/site/entry_C299.html

www.camarassinfronteras.com/articulos/rochester/graflex.html

camera-wiki.org/wiki/Auto_Graflex

A lot of SLR Graflex here, but not a single one of the same model:

graflex.coffsbiz.com/civilian.html

Arribada als tallers de Martorell enllaç, de la 255.01 després de l'accidente d'ahir amb autobús de TMB a la Zona Franca.

Llegada a los talleres de Martorell enllaç de la 255.01 después del accidente de ayer con un autobús de TMB en la Zona Franca.

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Mai hauria pensat que, tenint una arcaica Kodak Pocket de 1895, l'hi buscaria una germana fabricada lleugerament més tard (el 1896). Però hi ha diversos arguments al respecte.

En primer lloc, compta amb la única distinció de conservar una plaqueta de la botiga on fou venguda, suposo que el mateix 1896. I es que aquesta correspon als desaparescuts grans magatzems El Siglo, de Barcelona. En efecte, la plaqueta llegeix: "Grandes Almacenes de El Siglo, Barcelona". I a sobre es preserva l'etiqueta amb el preu al interior ("30 pesetas"!!).

La vaig trobar en una venda a internet, tot i que el darrer propietari no era gaire llunyà, del mig de Occitania. Ara ha tornat a 20 km d'on fou venguda per primer cop, he he.

Per altra banda, també cal cosiderar que, tot i que produida només l'any seguent que l'altra Kodak Pocket, incopora molts canvis en l'estil i la mecànica: el cuir fi i grana ha canviat per un de negre i mes gruixut, i sobretot l'obturador és completament diferent, essent del tipus "sector" i molt igual a altres models de Kodak, com la Bulls-eye. El visor també canvià de rodó a quadrat.

Encara hi ha un darrer motiu: tot i que li manca una senzilla molla per a poder funcionar, compta amb les dues bobines del seu inusual format 102, el que em permetrà improvisar rodets per a aquesta càmera, i fer servir la seva "bessona", o aquesta mateixa i aconsegueixo reparar l'obturador.

ca.wikipedia.org/wiki/Pocket_Kodak_(1895)

ca.wikipedia.org/wiki/Magatzems_El_Siglo

Sembla que l'edifici del c/Pelai no és l'original on s'hauria vengut la càmera, sino que estava situada a Les Rambles, fins que s'incendià el 1932.

barcelofilia.blogspot.com/2010/11/blog-post.html

====================

I would never have thought that, having an archaic Kodak Pocket from 1895, I would look for a "sister" made slightly later (in 1896). But there are several arguments about it.

First of all, it has the unique distinction of keeping a plaque from the retailer who sold it in 1896. And more important, this corresponds to the disappeared department stores El Siglo, in Barcelona. In fact, the ivory-like plaque reads: "Grandes Almacenes El Siglo, Barcelona". And on top of that, inside, the label with the price is still preserved ("30 pesetas" !!).

I found it in an internet sale, although the last owner was not far away, from southern France (Occitanie). Now it’s back almost "home", 20km from where it was first sold, ha ha (yes, it was made in Rochester, NY, but hey...)

On the other hand, it should also be noted that, although produced only the following year than the other Kodak Pocket, it incorporates many changes in style and mechanics: the fine and maroon leather has changed to a black and thicker one. , and especially the shutter is completely different, being of the "sector" type and very similar to other Kodak models, such as the Bulls-eye. The viewfinder also changed from round to square.

There is one last reason: although it lacks a simple spring to operate, it has two precious spools of its unusual format 102, which will allow me to improvise roll film (cutting 120 back paper and using 35mm film inside) for this camera, and use its "twin", or this one, if I manage to repair the shutter.

www.earlyphotography.co.uk/site/entry_C447.html

camera-wiki.org/wiki/Pocket_Kodak

www.kodaksefke.nl/pocket-kodak.html

barcelofilia.blogspot.com/2010/11/blog-post.html

The El Siglo department store stood in Les Rambles, Barcelona, till 1932, when a fire destroyed the building. Later it appears the store was rebuilt in nearby Carrer Pelai.

(From my own archived photos, 2024)

On January 24, 1940, dictator Adolf Hitler gave dictator Francisco Franco a Mercedes Benz 540 G4 W31 car for his birthday, which was delivered by the then ambassador of the Third Reich in Spain, Eberhard von Stohrer, at the Royal Palace in Madrid.

The Führer had two of these models, and a fourth model was given to dictator Benito Mussolini.

With an eight-cylinder in-line engine, 5.4 liters and 115 horsepower, it was capable of moving its 3,840 kg. at a top speed of 67 km/h. With a consumption of 38 litres per 100 km in the city and ten litres less on the highway, with a 98 litre tank, two electric fuel pumps and one mechanical one

However, this Mercedes was not a pure off-roader.

Its four rear wheels propelled the car, but its front axle was not driven.

Even so, equipped with a gearbox with a reduction gear, two rigid rear axles, off-road tyres and a good height, it was really capable of going well off the asphalt.

Its braking system was hydraulic, with servo-assistance on the three axles of the vehicle.

The vehicle was equipped with a set of custom-made chains and six suitcases signed by Karl Baisch.

Franco was not completely convinced by this model, since due to a breakdown, the dictator, who had returned from a hunting trip, had to return to the palace in a Willys Jeep belonging to his personal guard.

However, the change in the Second World War and the defeat of the Third Reich led the Spanish Government to not use this and other vehicles due to the political connotations they entailed.

Mercedes, for its Stuttgart museum, offered the then enormous sum of 1,000 million pesetas for Franco's Mercedes, which at current exchange rates and inflation, we could be talking about more than seven million euros (or US dollars).

DISMANTLED PIECE BY PIECE: A few years later, already in the 21st century, Patrimonio Nacional accepted Mercedes' offer to overhaul the G4, despite the mechanics of the Royal Guard, who take care of it, as well as the rest of the fleet of official vehicles, manufacturing themselves parts for which there were no spare parts.

In the Mercedes workshops, the jewel was dismantled piece by piece in Stuttgart and for three years the German technicians drew the blueprint of the car and, took advantage of the opportunity to faithfully repair the only one of the lower series cars that is exhibited in their museum. (Source: Wikipedia and other websites).

(es.wikipedia.org/wiki/File:Mercedes-Benz_W_31_with_Hitler...)

UN MERCEDES MUY ESPECIAL, 2024

(De mis propias fotos archivadas, 2024)

El 24 de enero de 1940 el dictador Adolf Hitler le regaló al dictador Francisco Franco por su cumpleaños un coche Mercedes Benz 540 G4 W31, que lo entregó el entonces embajador del III Reich en España, Eberhard von Stohrer, en el Palacio de Oriente de Madrid.

El Führer tenía dos de estos modelos, y un cuarto modelo le fue regalado al dictador Benito Mussolini.

Con un motor de ocho cilindros en línea, 5,4 litros y 115 caballos de potencia, era capaz de mover sus 3.840 kg. a una velocidad punta de 67 km/h. con un consumo de 38 litros a los 100 km en ciudad y diez litros menos por carretera, contando con un depósito de 98 litros, con dos bombas eléctricas de combustible y una mecánica

Sin embargo este Mercedes no era un todoterreno puro.

Sus cuatro ruedas traseras impulsaban al coche, pero su eje delantero no era motriz.

Aún así, dotado de una caja de cambios con reductora, dos ejes rígidos traseros, neumáticos todoterreno y una buena altura, era realmente capaz de marchar bien por fuera del asfalto.

Su equipo de frenado era hidráulico, con servo-asistencia en los tres ejes del vehículo.

El vehículo iba equipado con un juego de cadenas hechas a medida y seis maletas firmadas por Karl Baisch.

A Franco no le acabó de convencer este modelo, ya que debido a una avería, el dictador, que venía de una jornada de caza, tuvo que volver al palacio en un Jeep Willys de su guardia personal.

Sin embargo el cambio de signo de la Segunda Guerra Mundial y la derrota del Tercer Reich llevaron al Gobierno español a no utilizar este y otros vehículos por los connotaciones políticas que conllevaban.

La casa Mercedes, para su museo de Stuttgart, ofreció la entonces enorme cantidad de 1.000 millones de pesetas por el Mercedes de Franco, que al cambio e inflacción actuales, podríamos estar hablando de más de siete millones de euros (o dólares USA).

DESMONTADO PIEZA A PIEZA: Unos años más tarde, ya en el siglo XXI, Patrimonio Nacional aceptó el ofrecimiento de Mercedes de revisar el G4, a pesar de los mecánicos de la Guardia Real, que cuidan de él, así como del resto de la flota de vehículos oficiales, fabricando ellos mismos piezas de las que no había repuesto.

En los talleres de Mercedes, la joya fue desmontada pieza a pieza en Stuttgart y durante tres años los técnicos alemanes dibujaron el plano del coche y, aprovecharon para reparar con fidelidad el único de los automóviles de la serie inferior que se exhibe en su museo. (Fuente: Wikipedia y otras webs).

(es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Mercedes-Benz_W_31_with_Hit...)

Català:Aixi ha acabat la 255.01 dels FGC al toparse amb el 1513.Lamentablement,l´autobus no es pot reparar

--------------------------------------------

Castellano:Asi ha acabado la 255.01 de los FGC al toparse con la 1513.Lamentablemente,El autobús,no se puede reparar.

---------------------------------------------

English:So ended the 255.01 of FGC by colliding with the 1513.Unfortunally,the bus cannot be repaired

La Ihagee VP Exakta és la germana gran de la famosa Ihagee Kine Exakta (o Exakta a seques) de 35mm. El nom VP Exakta fa referencia a la Kodak Vest Pocket, i en concret al rodet format 127 que aquesta feia servir. Tot i el format 127, no és pràcticament més gran que la Kine Exakta, tot i que és anterior. Aquest model es el A inicial, datant del 1933 o 1934. És pertant una o la primera càmara reflex de rodet del món, deixant apart les gegantesques reflex de gran format de Graflex i altres marques.

En principi aquesta reflex projecta la imatge invertida i cap a dalt, com una TLR, però per mitjà d'una placa de metall polit (no un mirall propiapment dit), es pot veure la imatge a nivell dels ulls, QUASI com una reflex moderna. Dic quasi perque la imatge està doblement invertida, en l'eix vertical i l'eix horitzontal. Fins que no s'inventà el pentaprisma no es trobà la sol·lució, en la postguerra mundial.

Per desgracia, les cortines del obturador de pla focal tenen forats, però he aconseguit reparar-les amb pintura negra opaca per a tela. I sembla que funciona!

==============================================

This is an Ihagee VP Exakta model A, made in 1933 or 1934. It is one of the first VP Exaktas made. And as such, one of the first SLR cameras not of large format. It is not a 35mm camera, but a 127 format, so just a bit larger. Anyway, the shape is just that of a SLR, already, and in 1933!!!

It even has a shinny metallic surface to reflect the upwards reflected image (like in a TLR), so you can see the image ALMOST at eye level. But it is mirrored twice. It was not untill the invention of the pentaprism a decade later or more that the true modern SLR appeared.

When I bought this camera, the shutter curtains were full of pinholes, but I've managed to repair them with opaque textile paint (black, of course). Now it takes pictures flawlessly.

camera-wiki.org/wiki/VP_Exakta

issuu.com/exakta/docs/vpcameras

www.exaktacircle.org/cameras.html#vp

Grande émotion en découvrant Horta, petite cité située aux Açores en plein cœur de l'océan Atlantique qui est l'étape obligatoire pour chaque bateau à voile faisant un tour du monde.

Afin d'immortaliser leurs passages, les marins peignent sur les murs et les trottoirs du port, le témoignage de leurs histoires.

Située sur l'ile de Faial c'est l'endroit idéal pour faire réparer son bateau et faire le plein de nourritures et d'eau douce.

Dans le célèbre bar Peter Café Sport les marins laissent des petites annonces posées sur les murs afin de recruter des coéquipiers ou bien une information concernant leurs dates de séjours ici.

Eric Tabarly, Moitessier sont les icones qui ornes en autres les murs de cet établissement.

.

Great emotion in discovering Horta, a small city located in the Azores in the heart of the Atlantic Ocean which is the obligatory stage for each sailing boat making a trip around the world.

In order to immortalize their passages, the sailors paint on the walls and sidewalks of the port, the testimony of their stories.

Located on the island of Faial, it is the ideal place to have your boat repaired and stock up on food and fresh water.

In the famous Peter Café Sport bar, the sailors leave small ads on the walls to recruit teammates or information about their dates of stay here.

Eric Tabarly, Moitessier are the icons that adorn the walls of this establishment.

.

Grande emoção à descoberta da Horta, uma pequena cidade situada nos Açores em pleno Oceano Atlântico e que é etapa obrigatória para todos os veleiros que fazem uma volta ao mundo.

Com o objetivo de eternizar suas passagens, os marinheiros pintam nos muros e calçadas do porto, o testemunho de suas histórias.

Situado na ilha do Faial, é o local ideal para reparar o seu barco e abastecer-se de comida e água fresca.

No famoso bar Peter Café Sport, os velejadores deixam pequenos anúncios nas paredes para recrutar companheiros de equipe ou informações sobre suas datas de permanência aqui.

Eric Tabarly, Moitessier são os ícones que enfeitam as paredes deste estabelecimento.

La amistad es tan delicada como el cristal, si la tocas mucho se empaña, se puede romper, y no se puede reparar.

Tengo buenos amigos en este bello grupo de flickr, gracias a todos por estar aquí, y disculpas si cometo errores.

The friendship is as delicate as glass, if the play is much tarnished, can be broken and can not be repaired.

I have good friends in this beautiful group of flickr, thank you all for being here, and sorry if I commit mistakes.

Feliz domingo de resurección para todos, Happy Easter to all.

;-)) (K)<3.

Hoy se ha procedido a realizar el traslado del "Me-Me" 301.006 de Aremaf, desde el Museo de Delicias al TCR de Villaverde, donde se le reparara la caja de cambios. Para ello se ha utilizado la 333.407 y un J para tener porcentaje de frenado. En la foto vemos a esta curiosa composicion en las inmediaciones de Arganzuela camino del TCR. 16/04/13.

Aquesta és una altra història, i que també té la seva màgia.

Els que passeu de la quarentena, com el meu fill que en té quaranta cinc d'anys, segur que coneixeu aquest mític joc anomenat com veieu a la foto "Autocross 5 velocidades", que és una versió anterior del "Autocross turbo" que va sortir cap a l'any 1987.

El que veieu més amunt, és podria dir, que era la joguina preferida del meu fill quan tenía pocs anys més que ara té la seva filla, l'Aran. Sempre l'hem guardat. Fa uns mesos, per curiositat li vam voler ensenyar a l'Aran perquè vam pensar que li faria gràcia veure com corria el cotxe sobre aquella pista de golor gris, i la sorpresa va ser que no funcionava. El meu fill el va desmuntar, però davant la impossibilitat de saber on podia estar el problema, el va tornar a muntar i el vam tornar a desar al lloc de "les reliquies".

El cas es que a mi em va quedar aquella racança, i no he parar fins que he aconseguit fer-lo arreglar. Primer vaig mirar si el podia trovar en alguna pàgina de coleccionistes de joguines, o fins i tot si algú em podia orientar sobre quin podia ser el problema, però els resultats van ser nuls.

Fins que l'altra dia va venir a casa, un dels fills del meu company que n'entén molt d'electrónica i després de comentar-li sobre el tema, em va dir que li ensenyés el joc. El va desmuntar i pràcticament en un plis plas el va tenir arreglat.

La meva idea era donar-li una sorpresa al meu fill, perquè savia que la tindria, i grossa...

Vaig empescar-me una història creíble perquè l'Aran no sospités, i li vaig deixar el paquet junt amb els altres regals, això si, embolicat amb paper d'embalatge normal perquè figurava que jo havia enviat el joc, després d'escriure'ls-hi un e-mail als Reis, per veure si me'l podien reparar i un cop arreglat me'l tornéssin a enviar.

El vídeo que vaig gravar mentre els dos desembolicàven el paquet "misteriós", us asseguro que no té preu...!

Ésta es otra historia, y que también tiene su magia...

Los que pasaís de la cuarentena, como mi hijo que tiene cuarenta y cinco años, seguro que conoceis este mítico juego llamado como veis en la foto "Autocross 5 velocidades", que es una versión anterior del "Autocross turbo" que salió hacia el año 1987.

Lo que veis más arriba, se podría decir, que era el juguete preferido de mi hijo cuando tenía pocos años más que ahora tiene su hija, Arán. Siempre lo hemos guardado. Hace unos meses, por curiosidad quisimos enseñárselo a Aran ya que pensamos que le haría gracia ver cómo corría el coche sobre la pista de golor gris, y la sorpresa fue que no funcionaba. Mi hijo le desmontó, pero ante la imposibilidad de saber dónde podía estar el problema, volvió a montarlo y lo volvimos a guardar en el lugar de "las reliquias".

El caso es que yo no me me quedé conforme, y no he parado hasta que he conseguido arreglarlo. Primero miré si podía encontrarlo en alguna página de coleccionistas de juguetes, o incluso si alguien podía orientarme sobre cuál podía ser el problema, pero los resultados fueron nulos.

Hasta que el otro día vino a casa, uno de los hijos de mi compañero, que entiende mucho de electrónica y después de comentarle sobre el tema, me dijo que le enseñara el juego. Lo desmontó y prácticamente en un plis plas lo tuvo arreglado.

Mi idea era darle una sorpresa a mi hijo, porque sabía que la tendría, y vaya si la tuvo...

Me inventé una historia creíble para que Aran no sospechara, y le dejé el paquete junto con los demás regalos, eso si, envuelto en papel de embalaje normal porque figuraba que yo había enviado el juego, después de escribir un e-mail a los Reyes, para ver si me lo podían reparar y una vez arreglado me lo volvieran a enviar.

El vídeo que grabé mientras los dos desenvolvían el paquete "misterioso", os aseguro que no tiene precio...!

Iglesia de San Esteban is a former Catholic church in Burgos, Spain, on the eastern perimeters of Burgos Castle. It was essentially built between the late thirteenth and early fourteenth century. It now houses the Museo del Retablo.

en.wikipedia.org/wiki/San_Esteban,_Burgos

La iglesia de San Esteban es un templo católico, ya sin culto, situado en el barrio del mismo nombre de la ciudad de Burgos (Castilla y León, España). Notable construcción gótica levantada en lo esencial entre finales del siglo XIII y principios del XIV, en la actualidad alberga el Museo del Retablo.

La iglesia, emplazada en la ladera este del cerro del Castillo, en la confluencia de las calles de San Esteban, Valentín Palencia y el Pozo Seco, y dando nombre al barrio, se empezó a construir en el último cuarto del siglo XIII, bajo el reinado de Alfonso X El Sabio, continuando su proceso durante las primeras décadas de la siguiente centuria. Al igual que la cercana Catedral, coetánea en su erección (si bien la seo burgalesa comenzó a levantarse unas décadas antes), sustituyó un templo románico más antiguo, el cual figuraba entre las once iglesias burgalesas citadas por el papa Alejandro III en una bula de 1163.

La vecindad del castillo fue en ocasiones perjudicial para la fábrica de San Esteban, como sucedió en los años 1475-1476, cuando el asedio de la fortaleza con motivo de la Guerra de Sucesión Castellana le ocasionó desperfectos que obligaron a reconstruir el rosetón y a reparar la torre y los pilares. La voladura del castillo por los franceses en 1813 durante la invasión napoleónica volvió a dañar partes de la fachada y de la torre.

La Iglesia de San Esteban fue declarada Monumento Nacional en 1931.

El Arzobispado de Burgos trasladó el culto de la parroquia a la iglesia de San Nicolás, para instalar aquí el Museo del Retablo.

es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_San_Esteban_(Burgos)

The church of San Esteban is a Catholic temple, no longer cult, located in the neighborhood of the same name in the city of Burgos (Castilla y León, Spain). Remarkable Gothic construction essentially built between the end of the 13th century and the beginning of the 14th, today it houses the Museum of the Altarpiece.

The church, located on the eastern slope of Cerro del Castillo, at the confluence of the streets of San Esteban, Valentín Palencia and El Pozo Seco, and giving its name to the neighborhood, began to be built in the last quarter of the 13th century, under the reign of Alfonso X El Sabio, continuing his process during the first decades of the following century. Like the nearby Cathedral, contemporary in its erection (although the Burgos seo began to rise a few decades before), it replaced an older Romanesque temple, which was among the eleven Burgos churches mentioned by Pope Alexander III in a bull of 1163.

The vicinity of the castle was sometimes detrimental to the San Esteban factory, as happened in the years 1475-1476, when the siege of the fortress due to the War of the Castilian Succession caused damage that forced to rebuild the rose window and repair the tower and pillars. The blowing up of the castle by the French in 1813 during the Napoleonic invasion again damaged parts of the façade and the tower.

The Church of San Esteban was declared a National Monument in 1931.

The Archbishopric of Burgos moved the cult of the parish to the church of San Nicolás, to install the Museum of the Altarpiece here.

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Foto presa amb una Leica IIIb fabricada el 1938; objectiu Leitz Elmar f3.5 / 50mm fabricat el 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), revelat amb HC110.

El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.

El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.

Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.

ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses

www.forteresse-salses.fr/

www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...

cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...

===========================================

Picture taken with a Leica IIIb made in 1938; Leitz Elmar f3.5 / 50mm lens, made in 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), developed in HC110.

The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.

The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.

With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Catalonia was divided between the crowns of France and Spain, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.

en.wikipedia.org/wiki/Fort_de_Salses

www.forteresse-salses.fr/en/Explore/History-of-the-monument

cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...

www.kashphoto.com/blog/2018/11/5/cinestill-bwxx-film-goes...

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Tot visitant el fort de Salses, però només amb visita guiada, es pot veure aquesta inscripció. Es troba dalt les muralles, en una especie de terrassa. Les inscripcions en monuments de tota mena son per desgracia una cosa omnipresent, però a vegades elles mateixes poden formar part de la historia del lloc. Crec que aquest és el cas. De fet, tenia present aquesta inscripció des de una visita que vaig fer a Salses cap al 2001, però alsehores no portava càmera...

La inscripció tansols diu:

"W. Stutzke

Köln

1943"

Aparentment res de remarcable, si no fós pel context. Es avorridament usual trobar el nom, l'origen i la data d'aquells que decideixen fer malbé el patrimoni amb un punxó, boligraf o rotulador. Però fixem-nos bé. W. Stutzke és clarament alemany, i concretament de la ciutat de Colonia (Köln); i visità el fort de Salses el 1943! En plèna Segona Guerra Mundial. Cabria la possibilitat que 1943 fos el seu any de naixement, però dubto que la gent signi aquests graffittis amb aquesta informació, sino més aviat per recordar a tothom en quin moment ell ha estat allà. Per tant, l'alemany Stutzke va estar a Salses el 1943. Només pot tractar-se d'un soldat alemany, probablement de la guarnició de la costa nord-catalana, on ja s'estava construint els bunkers del Südwall. Recordem que la França de Vichy fou ocupada per la Wehrmacht el 1942 i fins l'estiu del 1944, en que es retirà.

Conec molt poc la ocupació alemana del Llanguedoc i la Catalunya Nord, però en tot cas la unitat alemana més important aquí fou la 271 Infanterie Division. Desconec el paper del fort de Salses durant la guerra, si tenia alguna guarnició militar o si tansols hi feien turisme, els soldats. Per altra banda no he trobat res d'especial sobre el cognom Stutzke a Colonia o al exèrcit alemany. Espero algun dia poder resoldre l'enigma. Algúna idea?

El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.

Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.

ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses

==============================================

Visiting Fort Salses, but only with a guided tour, you can see this inscription. It is located above the walls, in a kind of terrace. Inscriptions on monuments of all kinds are, unfortunately, a pervasive thing, but they themselves can sometimes be part of the history of the place. I think that's the case. In fact, I had this inscription in mind since a visit to Salses around 2001, but at that time I did not have a camera at hand ...

The inscription simply says:

"W. Stutzke

Köln

1943 "

Apparently nothing remarkable, if not for the context. It is too usual to find the name, origin and date of those who decide to spoil the heritage with a knife, pen or spray. But let's take a look: W. Stutzke is clearly a German (Wilhelm??), and obviously from the city of Cologne (Köln); and he visited the fort of Salses in 1943! In the heat of World War II. 1943 might be his year of birth, but I doubt if people would sign these graffiti with this information, but rather to remind everyone when he was there that year. Therefore, a German called Stutzke was in Salses in 1943. He can only be a German soldier or officer, probably from the garrison of the North-Catalan coast, where the Südwall bunkers were already being built. Recall that Vichy France was occupied by the Wehrmacht in 1942 and until the summer of 1944, when it retired after the Normandy and Provence allied landings.

I know very little about the German occupation of Languedoc and Northern Catalonia, but in any case the most important German unit here was the 271st Infanterie Division. Problem is, that division only arrived here in force in early 1944; other low grade divisions served in the ocupation of the area in 1942 and 43. I do not know the role of the fort of Salses during the war, whether it had a military garrison or if it was only a tourist's visit. I hope someday to be able to solve the riddle. Some idea?

en.wikipedia.org/wiki/Fort_de_Salses

www.forteresse-salses.fr/en/Explore/History-of-the-monument

en.wikipedia.org/wiki/S%C3%BCdwall

www.axishistory.com/books/150-germany-heer/heer-divisione...

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Les tres portes consecutives per entrar al Fort de Salses es poden veure des d'aquí; dues en baluards externs i la tercera dins la muralla principal. Però de fet, aquesta tercera té una ziga zaga interna amb espitlleres i dues portes més.

El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.

El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.

Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.

Foto presa amb una Leica IIIb fabricada el 1938; objectiu Leitz Elmar f3.5 / 50mm fabricat el 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), revelat amb HC110.

ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses

www.forteresse-salses.fr/

www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...

cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...

===========================================

The three consecutive gates that one has to cross to enter the Fort of Salses. Two of them located in outward bulwarks, and the main one in the southern wall of the fortres. But even this last one has a Z like tunnel full of embrasures and two more gates.

The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.

The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.

With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Catalonia was divided between the crowns of France and Spain, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.

Picture taken with a Leica IIIb made in 1938; Leitz Elmar f3.5 / 50mm lens, made in 1936; Cinestill BWXX @250 (Eastman Double-X), developed in HC110.

en.wikipedia.org/wiki/Fort_de_Salses

www.forteresse-salses.fr/en/Explore/History-of-the-monument

cinestillfilm.com/collections/bwxx-dou/products/bwxx-doub...

www.kashphoto.com/blog/2018/11/5/cinestill-bwxx-film-goes...

Català:Aixi ha acabat la 255.01 dels FGC al toparse amb el 1513.Lamentablement,l´autobus no es pot reparar

--------------------------------------------

Castellano:Asi ha acabado la 255.01 de los FGC al toparse con la 1513.Lamentablemente,El autobús,no se puede reparar.

---------------------------------------------

English:So ended the 255.01 of FGC by colliding with the 1513.Unfortunally,the bus cannot be repaired

Vídeo ----> youtu.be/eHbB3UNjOvo

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Estic enamora d'aquesta càmera. Poques vegades pots trobar una càmera antiga amb aquesta espectacularitat en aspectes molt diversos (aspecte, volum, detalls, sò) i a sobre funcionant. Per acabar-ho d'adobar no funcionaba bé del tot i això fou un extra d'amor-odi fins aconseguir reparar-la. I aprenent a soldar, entremig.

Aquesta meravellosa i no precisament petita càmera és la Revolving Back Auto Graflex, en format 4x5 polzades. Es tracta del model original de la RB Auto Graflex, molt més nombrós en variacions posteriors, també molt boniques, però just un punt menys que aquesta. En efecte, mentre que la majoria de RB Auto Graflex que es veuen per la xarxa son dels models de 1909 (en tinc una) o sobretot el fabricat entre 1916 i 1941 (amb apertura superior cap a darrera).

Aquesta càmera és la RB Auto fabricada entre 1906 i 1908, només en format 4x5, i de fet té un aspecte molt més arcaic que els models posteriors, asemblant-se a la original "Graflex" del 1901, o també a la inmensa Press Graflex del 1907. La millor informació al respecte és el llibre de R. P. Paine (1981): The All-American Cameras. A Review of Graflex.

Tant el visor de xemeneia amb el nom estampat, com l'extensor del objectiu estampat en acer li donen un aire unic. I a això cal sumar-hi el inconfusible so del obturador de pla focal Graflex, originariament amb velocitats de fins 1/1000 (tot i que no la penso forçar pas tant, que té més de 110 anys!). L'objectiu és un B&L Zeiss Protar f6.3 / 10".

Un apunt, només: el visor "de xemeneia" és espectacular i molt util per veure la imatge fins i tot a ple sol... però si necessites ulleres o vols assegurar l'enfoc amb una lupa, ho dificulta molt.

L'unic però important problema que tenia era que el conector entre el moviment del mirall (i pertant el disparador) i l'obturador, estava desencaixat, i calia soldar-lo. Ha costat deu i ajuda, però crec que ara aguanta bé.

==============================================

I'm in love with this camera. Rarely can you find an old camera with this awesomeness in very diverse aspects (appearance, size, details, sound) and on top of that in working condition. The only minor glitch was that the link between release & shutter was damaged, but that was an extra love-hate issue until I managed to fix it. And learning to torch solder, in between.

This wonderful and not exactly small camera is the Revolving Back Auto Graflex, in glorious 4x5" format. This is the original model of the RB Auto Graflex, much more usual in later variations, also very beautiful, but just a point less than this one. In fact, all of the RB Auto Graflex that are seen on the net are models of 1909 (I have one of these) or especially the ones made between 1916 and 1941 (with rear-opening top). And remember, those are SLR, reflex cameras, like a modern DSLR, but huge and archaic.

This is the RB Auto Graflex made between 1906 and 1908, only in 4x5 format, and in fact has a much more archaic look than later models, resembling the original "Graflex" of 1901; or also the huge 5x7 Press Graflex of 1907. The best information in this regard is the book by R. P, Paine (1981): "The All-American Cameras. A Review of Graflex".

Both the chimney hood with gilded name & fur edge and the steel-stamped lens struts give it a unique air. Full steampunk. And to this must be added the unmistakable sound of the Graflex focal plane shutter, originally with speeds of up to 1/1000 (although I don't plan on forcing it so much, it's over 110 years old!). The lens is a Bausch&Lomb Zeiss Protar f6.3 / 10 ".

By the way, the "chimney" hood looks great and blocks the sunlight very well to focus with the ground glass... unless you neeed eye correction or want to use a loupe...

The only but important problem I had was that the link between the movement of the mirror (and therefore the release lever) and the shutter, was dislodged, and had to be soldered with a butane torch. I had to learn the trade a bit, and got several days nowhere, till I managed to assemble all again, but I think it holds up well now.

This is the typical later RB Auto Graflex:

www.earlyphotography.co.uk/site/entry_C299.html

www.camarassinfronteras.com/articulos/rochester/graflex.html

camera-wiki.org/wiki/Auto_Graflex

A lot of SLR Graflex here, but not a single one of the same model:

graflex.coffsbiz.com/civilian.html

2.ooo

Vídeo ----> youtu.be/eHbB3UNjOvo

Esta foto es para Klaus Dolle a ver si puede reparar su PC

This photo is for Klaus Dolle to help to fix his death PC

www.flickr.com/photos/klaus_dolle/

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Estic enamorat d'aquesta magnífica càmera. Poques vegades pots trobar una càmera antiga amb aquesta espectacularitat en aspectes molt diversos (aspecte, volum, detalls, sò) i a sobre funcionant. Per acabar-ho d'adobar no funcionaba bé del tot i això fou un extra d'amor-odi fins aconseguir reparar-la. I aprenent a soldar, entremig.

Aquesta meravellosa i no precisament petita càmera és la Revolving Back Auto Graflex, en format 4x5 polzades. Es tracta del model original de la RB Auto Graflex, molt més nombrós en variacions posteriors, també molt boniques, però just un punt menys que aquesta. En efecte, mentre que la majoria de RB Auto Graflex que es veuen per la xarxa son dels models de 1909 (en tinc una) o sobretot el fabricat entre 1916 i 1941 (amb apertura superior cap a darrera).

Aquesta càmera és la RB Auto fabricada entre 1906 i 1908, només en format 4x5, i de fet té un aspecte molt més arcaic que els models posteriors, asemblant-se a la original "Graflex" del 1901, o també a la inmensa Press Graflex del 1907. La millor informació al respecte és el llibre de R. P. Paine (1981): The All-American Cameras. A Review of Graflex.

Tant el visor de xemeneia amb el nom estampat, com l'extensor del objectiu estampat en acer li donen un aire unic. I a això cal sumar-hi el inconfusible so del obturador de pla focal Graflex, originariament amb velocitats de fins 1/1000 (tot i que no la penso forçar pas tant, que té més de 110 anys!). L'objectiu és un B&L Zeiss Protar f6.3 / 10".

L'unic però important problema que tenia era que el conector entre el moviment del mirall (i pertant el disparador) i l'obturador, estava desencaixat, i calia soldar-lo. Ha costat deu i ajuda, però crec que ara aguanta bé.

==============================================

I'm in love with this magnificient camera. Rarely can you find an old camera with this awesomeness in very diverse aspects (appearance, size, details, sound) and on top of that in working condition. The only minor glitch was that the link between release & shutter was damaged, but that was an extra love-hate issue until I managed to fix it. And learning to torch solder, in between.

This wonderful and not exactly small camera is the Revolving Back Auto Graflex, in glorious 4x5" format. This is the original model of the RB Auto Graflex, much more usual in later variations, also very beautiful, but just a point less than this one. In fact, all of the RB Auto Graflex that are seen on the net are models of 1909 (I have one of these) or especially the ones made between 1916 and 1941 (with rear-opening top). And remember, those are SLR, reflex cameras, like a modern DSLR, but huge and archaic.

This is the RB Auto Graflex made between 1906 and 1908, only in 4x5 format, and in fact has a much more archaic look than later models, resembling the original "Graflex" of 1901; or also the huge 5x7 Press Graflex of 1907. The best information in this regard is the book by R. P, Paine (1981): "The All-American Cameras. A Review of Graflex".

Both the chimney hood with gilded name & fur edge and the steel-stamped lens struts give it a unique air. Full steampunk. And to this must be added the unmistakable sound of the Graflex focal plane shutter, originally with speeds of up to 1/1000 (although I don't plan on forcing it so much, it's over 110 years old!). The lens is a Bausch&Lomb Zeiss Protar f6.3 / 10 ".

The only but important problem I had was that the link between the movement of the mirror (and therefore the release lever) and the shutter, was dislodged, and had to be soldered with a butane torch. I had to learn the trade a bit, and got several days nowhere, till I managed to assemble all again, but I think it holds up well now.

This is the typical later RB Auto Graflex:

www.earlyphotography.co.uk/site/entry_C299.html

www.camarassinfronteras.com/articulos/rochester/graflex.html

camera-wiki.org/wiki/Auto_Graflex

A lot of SLR Graflex here, but not a single one of the same model:

graflex.coffsbiz.com/civilian.html

Les fonts de Montjuïc es troben a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina. Es tracta d'un conjunt de jocs de llum i aigua que es desenvolupa en tot l'eix des del Palau Nacional fins a la Plaça d'Espanya, que inclou cascades i estanys i, a la part baixa, fileres de columnes lluminoses a banda i banda de l'avinguda, avui en dia substituïdes per sortidors il·luminats de proporcions semblants i manteniment més senzill.

La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928.

La urbanització de tota la part baixa de la muntanya de Montjuïc fou força accidentada, durant els anys de projectes per a l'Exposició Universal hi intervingueren diversos arquitectes i s'anaren modificant els terminis. El 1923 es produí el cop d'estat del general Primo de Rivera, que afectà la direcció de l'exposició i n'aturà les obres. Josep Puig i Cadafalch, que en aquell moment era el president de la Mancomunitat de Catalunya, dimití dels seus càrrecs i també com a principal responsable de les obres de l'Exposició Universal. Llavors es nomenà el marquès de Foronda com a comissari reial de l'exposició i Pere Domènech i Roura director general de construccions. Fou en aquesta fase quant cobrà protagonisme la figura de Carles Buïgas.

Les quatre columnes de Puig i Cadafalch foren enderrocades per evitar incidents amb la dictadura i ara calia omplir el forat que quedava en l'esplanada davant del Palau Nacional. El gran encert de Buïgas fou aprofitar la teatralitat de l'eix de Maria Cristina amb la seva perspectiva arquitectònica in crescendo. El Palau Nacional, amb la seva il·luminació, es constituïa com a fons d'escenari i els jocs d'aigua i llum davallaven fins a la plaça d'Espanya, en diversos nivells de cascades, on la gran font tenia el paper protagonista.

El 18 de juny de 1928, Buïgas, va entregar al Comitè Executiu de l'exposició 460 plànols i 70 grans dibuixos amb el projecte que va ser titllat de bogeria per alguns dels comissaris. Les obres de construcció van durar menys d'un any i hi van participar més de 3.000 treballadors.

De tots els jocs d'aigua i llum ideats per Buïgas han arribat fins a nosaltres les quatre grans cascades i el gran brollador central. Des que es va construir la font ha esdevingut un atractiu turístic internacional i una de les icones de Barcelona. Durant aquests anys ha sofert el deteriorament per abandó i pel propi desgast amb el seu funcionament. També cal pensar que molts dels elements s'havien previst únicament per als dies de l'Exposició Universal i per tant de vida efímera. El primer cop fou la Guerra Civil i la forta crisi econòmica que se'n seguí, el mateix Buïgas se'n lamenta en el seu llibre La Fuente quan diu: Tenían que desaparecer - y desaparecieron - la Plaza del Universo, la mayor parte de la Plaza de la Fuente Màgica, salvo la misma fuente o surtidor, todos los obeliscos de la Avenida Reina María Cristina, todas las cascadas, las fuentes menores.

El 1954 el mateix Buïgas va fer treballs de restauració reconstruint part del que s'havia malmès durant la postguerra i als anys setanta es renovaren elements de control i part de la il·luminació. Als anys 80 s'hi va incorporar música, i poc abans dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona va ser restaurada de manera provisional per tal de permetre el seu funcionament durant l'esdeveniment.

Al 1994 es va reparar la font i al 2015 es va restaurar de nou. Al 2010 es van reposar les Quatre Columnes.

Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.

A Google Maps.

CASA SERAFIN :CUCHILLERIA VACIADO.

Vale la pena leer la historia que acompaño aunque se un poco larga.

Autor: Benjamín Colsa.

© Copyright : You can not use my photos !

© Copyright : No se pueden utilizar mis fotos !

© Copyright :Sie können nicht meine Fotos !

© Copyright : Vous ne pouvez pas utiliser mes photos !

© Copyright : Non è possibile utilizzare le mie foto!

© Copyright : ! لا يمكنك استخدام الصور الخاصة بي

© Copyright : ! איר קענען ניט נוצן מיין פאָטאָס

© Copyright : 你不能用我的照片！

© Copyright : あなたは私の写真を使用することはできません！

© Copyright : तुम मेरे फ़ोटो का उपयोग नहीं कर सकते हैं!

© Copyright : Вы не можете использовать мои фотографии!

www.flickriver.com/photos/29469501@N03/popular-interesting/

Torre de Mangana, Cuenca, Castilla-La Mancha, España.

La torre de Mangana es un edificio de la ciudad española de Cuenca, con el estatus de bien de interés cultural. Como un monumento de larga historia, ha tenido varias modificaciones a lo largo del tiempo.

La primera torre de Mangana era de planta cuadrada, y se conoce gracias al pintor Antón Wyngaerde; aunque en el dibujo que dejó de ella (1565) no aparecen la cruz y la veleta de hierro que, en 1532, el rejero Esteban Limosín puso en el chapitel que cerraba la torre, y que estaba recubierto de hojalata.

Hay constancia de que, a fines del siglo XVI, el arquitecto Juan Andrea Rodi ejecutó unas obras en la torre; pero ni éstas ni otras obras realizadas posteriormente alteraron su fisonomía pues, según podemos observar estudiando la vista que de la ciudad realizó Juan Llanes y Massa en el siglo XVIII, la torre era igual a la que dos siglos antes dibujara Wyngaerde.

La caída de un rayo a fines del siglo XVIII y la venida de los franceses a principios del XIX motivaron la intervención del arquitecto Mateo López, que se ocupó de reparar los importantes daños que por estos dos sucesos había sufrido la torre.

Durante la segunda mitad del siglo XIX, se decidió cambiar el remate de la torre; el cual, a pesar de las restauraciones, nos consta que en 1862 estaba en un pésimo estado.

En 1926, la fisonomía de la torre cambiará notablemente, con la reforma que el arquitecto Fernando Alcántara llevó a cabo dentro de un estilo neomudéjar, ajeno al monumento. Suprimió el chapitel y, en su lugar, puso un pequeño cuerpo de campanas, de planta cuadrada, que cubrió con un cupulín. Las paredes fueron revestidas con una decoración rica y colorista en yeso, inspirada en motivos islámicos, principalmente norteafricanos; mientras que las almenas escalonadas que remataban la torre nos remiten a la mezquita cordobesa.

Pero esta pintoresca y exótica torre neomudéjar no habría de ser la definitiva: Mangana volvió a ser nuevamente remodelada en 1970. Con esta restauración se pretendía, según se hace constar en la memoria del proyecto, dignificar una torre que, aunque no se podía considerar un monumento artístico de primer orden, tenía una gran importancia para Cuenca, pues se había convertido en uno de sus símbolos.

Dignificarla significó robustecerla, en este caso. El proyecto que en 1968 realizó Víctor Caballero, supuso encastillar la torre y darle un carácter fortificado y defensivo que como parte de la vieja muralla, había tenido en su origen. Caballero dotó a la construcción de un potentísimo matacán, y la remató sin tejado; con lo que colocó en difícil competencia el nuevo aire compacto cobrado por la torre con sus genuinas características de fragilidad y esbeltez. Diversas opiniones se han manifestado respecto de su restauración, pero es evidente que el monumento ha ganado notoriedad pública y se ha convertido en lugar obligado de visita de la ciudad.

The Mangana tower is a building in the Spanish city of Cuenca, with the status of an asset of cultural interest. As a monument with a long history, it has undergone several modifications over time.

Mangana's first tower had a square plan, and is known thanks to the painter Antón Wyngaerde; although the drawing that he left of it (1565) does not show the cross and the iron vane that, in 1532, the locksmith Esteban Limousin placed on the spire that closed the tower, and which was covered in tin.

There is evidence that, at the end of the 16th century, the architect Juan Andrea Rodi carried out some works on the tower; but neither these nor other works carried out later altered its physiognomy because, as we can see by studying the view of the city made by Juan Llanes y Massa in the 18th century, the tower was the same as the one drawn two centuries earlier by Wyngaerde.

A lightning strike at the end of the 18th century and the arrival of the French at the beginning of the 19th century led to the intervention of the architect Mateo López, who undertook to repair the significant damage that the tower had suffered due to these two events.

During the second half of the 19th century, it was decided to change the top of the tower; which, despite the restorations, we know that in 1862 it was in a terrible state.

In 1926, the physiognomy of the tower will change notably, with the reform that the architect Fernando Alcántara carried out within a neo-Mudéjar style, alien to the monument. He removed the spire and, in its place, put a small body of bells, square in plan, which he covered with a dome. The walls were covered with a rich and colorful plaster decoration, inspired by Islamic motifs, mainly North African; while the stepped battlements that finished off the tower refer us to the Cordovan mosque.

But this picturesque and exotic neo-Mudéjar tower would not be the definitive one: Mangana was again remodeled in 1970. With this restoration, as stated in the project report, it was intended to dignify a tower that, although it could not be considered a An artistic monument of the first order, it was of great importance for Cuenca, as it had become one of its symbols.

Dignifying it meant strengthening it, in this case. The project that Víctor Caballero carried out in 1968, involved encastling the tower and giving it a fortified and defensive character that, as part of the old wall, it had originally had. Caballero endowed the construction with a very powerful machicolation, and finished it off without a roof; with which he placed in difficult competition the new compact air charged by the tower with its genuine characteristics of fragility and slenderness. Various opinions have been expressed regarding its restoration, but it is evident that the monument has gained public notoriety and has become a must-visit place in the city.

XXII.

On sloping mounds, or in the vale beneath,

Are domes where whilome kings did make repair;

But now the wild flowers round them only breathe:

Yet ruined Splendour still is lingering there.

And yonder towers the Prince's palace fair:

There thou too, Vathek! England's wealthiest son,

Once formed thy Paradise, as not aware

When wanton Wealth her mightiest deeds hath done,"

Meek Peace voluptuous lures was ever wont to shun.

XXIII.

Here didst thou dwell, here schemes of pleasure plan,

Beneath yon mountain's ever beauteous brow:

But now, as if a thing unblest by Man,

Thy fairy dwelling is as lone as Thou!

Here giant weeds a passage scarce allow

To Halls deserted, portals gaping wide:

Fresh lessons to the thinking bosom, how

Vain are the pleasaunces on earth supplied;

Swept into wrecks anon by Time's ungentle tide!

------------------------------------

Sobre outeiros inclinados ou embaixo no val,

hai cúpulas que vellos reis fixeron reparar;

pero agora as flores bravas arredor só respiran;

porén o esplendor arruinado aínda persiste alí.

E acolá as torres do pazo do Príncipe se elevan:

Ti tamén Vathek! O fillo máis rico de Inglaterra

dunha volta formaches o teu Paradiso, sen ser consciente

de que a riqueza sen fin ten feito as súas obras máis poderosas,

a doce paz fuxe sempre dos atractivos da voluptuosidade.

Aquí habitaches, aquí fixeches plans de pracer,

debaixo da beleza dese abrigo da montaña:

pero agora, como se o home non poidese facer nada,

a túa casa de fadas está tan solitaria coma ti!

Aquí o grande mato a penas permite o paso

ás salas desertas e os portais abertos:

nova lección para o corazón que pensa, como

de vans son os praceres que aparecen na terra;

cando o paso da marea do tempo inexorable os converte en ruínas.

Lord Byron, Childe Harold's Pilgrimage, Canto I, 1812.

MÚSICA: Latin Shui - E. automate

youtu.be/4ASC9_OXKSI

MAQUINA-REPARACION CALZADO-PINTURA-ARTE-REPARACIO CALÇAT-RAPIDO MARCOS-DETALLES-PINTURAS-ZAPATEROS-INTERIORES-TIENDAS-INTERIORS-BOTIGUES-SABATERS-ART-MANRESA-PINTOR-ERNEST DESCALS-

En este detalle o fragmento de la pintura con la Tienda de Reparación de Calzado Rápido Marcos del Carrer Vilanova de Manresa, me he querido fijar en la máquina de color rojo con la que el zapatero repara los zapatos, imponente visión con iconos industriales y artesanos al mismo tempo, estas máquinas son un monumento a la tecnología aplicada a los oficios de nuestra vida cotidiana en sus necesidades más simples. Planchas de hierro pintadas, tornos y cables, botones, herramientas y aparatos para efectuar cosidos y agujeros, todo un mundo de la artesanía escenificado en la maquinaria especial para zapateros. Detalles de las pinturas con los interiores de las tiendas en el centro histórico de la ciudad de Manresa, pintar nuestros momentos concretos como seres humanos que vivimos en en barrio, el Barri Antic, sus gentes y sus oficios, documentando para el mañana como eran los comercios en el tiempo presente. Obras del artista pintor Ernest Descals, Colección de Arte que encuentra en los resortes de la plástica creativa como documentar la sociedad actual a través de la pintura.

U Bein zubi ondoan zare bat josten

Una mujer cubierta con los famosos barros del Mar Muerto, en el sureste de Israel.

El barro del Mar Muerto es famoso por sus beneficios en la salud de la piel, para aliviar y reparar las afecciones cutáneas y articulares.

A woman covered with famous Dead Sea mud, in southeastern Israel.

The Dead Sea mud is famous for its health benefits skin to soothe and repair skin and joint problems.

La 251-029 con un variado a reparar un XX , JJPDs y un Shmms al final.Villabona.25/06/2014

aproveitar pra divulgar novamente meu cd e meu site!

www.dangles.com.br

já que estou sem fotos também.. =/

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Vista de la plaça d'armes del fort de Salses des de la torre del homenatge. Es pot veure el importantissim pou i la muralla interior de defensa.

El fort de Salses sempre m'ha fascinat. La de vegades que el vaig veure tot passant per l'autopista vers el nord, deixant enrera Catalunya pocs quilometres després. Ja fa anys que el vaig poder visitar un parell de vegades, però ara hi he pogut tornar amb diverses càmeres per recrear-m'hi a plaer.

El fort de Salses és un molt important exemple de fortificació de transició entre l'època medieval i l'època moderna. Fou construit per Ferran II d'Aragó com a defensa de la frontera nord de Catalunya en front els francesos. Es construí sense reparar en despeses entre el 1497 i 1503, substituint el ja antiquat castell medieval (les restes del qual encara estan uns 500m al nord). Realment tingué una historia militar prou moguda, amb setges el 1503, 1639, 1640 i 1642. Els 3 darrers fou conquerida, però després de llargs setges.

Amb la signatura del desgraciat i maleït tractat dels Pirineus, el 1659, Salses perdé la seva importancia estragègica, i els francesos el reconvertiren en guarnició de reraguarda, polvorí i presó.

ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Salses

www.forteresse-salses.fr/

www.sapiens.cat/monumentfavorit/monument-favorit-2019/mon...

===================

The inside open space of the Salses fort, seen from the main tower.

The fort of Salses has always fascinated me. When I was young I saw it several times passing the motorway towards the north, leaving Catalonia a few kilometers later. I have visited it a couple of times, long ago, but now I have been able to return to it with several cameras to enjoy myself.

The fort of Salses is a very important example of a fortification of transition between the medieval and modern times. It was built by orders of Ferdinand II of Aragon as a defense of the northern border of Catalonia in front of the French. It was built without repairing expenses between 1497 and 1503, replacing the old medieval castle (whose remains are still 500m to the north). It really had a sufficient military history, with sieges in 1503, 1639, 1640 and 1642. The last 3 were successfull, but after long sieges.

With the signing of the unfortunate and cursed treaty of the Pyrenees, in 1659, Salses lost its strategic importance, and the French converted it into a rear garrison, powder store and prison.

en.wikipedia.org/wiki/Fort_de_Salses

www.forteresse-salses.fr/en/Explore/History-of-the-monument

La Torre de Londres, oficialmente llamada Palacio Real y Fortaleza de su Majestad, es un castillo histórico situado en la ribera norte del río Támesis en el centro de Londres, Inglaterra. Se encuentra dentro del distrito londinense de Tower Hamlets, separado del límite norte de la ciudad por un espacio abierto conocido como Tower Hill. Se fundó hacia finales de 1066 como parte de la conquista normanda de Inglaterra. La Torre Blanca, que da nombre al castillo entero, fue construida por Guillermo el Conquistador en 1078, convirtiéndose en símbolo de la opresión en Londres por parte de la nueva élite gobernante. Desde 1100 al menos, el castillo fue usado como prisión, aunque no era este el propósito primario.

En conjunto, la Torre es un complejo de varios edificios situado dentro de dos anillos concéntricos de muros defensivos y un foso; el castillo se amplió en varias fases, sobre todo bajo el mandato de Ricardo Corazón de León, Enrique III y Eduardo I en los siglos XII y XIII. La disposición general de finales del siglo XIII se ha mantenido a pesar de la actividad posterior.

La Torre de Londres ha representado un destacado papel en la historia de Inglaterra. Fue sitiada en varias ocasiones y poseerla era importante para dominar el país. La torre ha servido como armería, tesorería, casa de fieras, Real Casa de la Moneda, registros públicos y casa de las joyas de la Corona del Reino Unido.

Desde inicios del siglo XIV hasta el reinado de Carlos II, se organizaba una procesión desde la torre hasta la abadía de Westminster en la coronación de un nuevo monarca. Cabe destacar que, en ausencia del monarca, el guardia de la torre es el encargado del castillo (la de guardia era una posición de confianza en el periodo medieval). A finales del siglo XV, el castillo se convirtió en prisión. Bajo el reinado de los Tudor, la torre se usó menos como residencia, y a pesar de los intentos por refortificar y reparar el castillo, las mejoras en sus defensas quedaron relegadas ante el desarrollo de la artillería.

El apogeo del castillo como prisión sobrevino en los siglos XVI y XVII, cuando personajes, como Isabel I (antes de convertirse en reina), cayeron en desgracia y fueron retenidos entre estos muros. Este uso ha derivado en el dicho «enviar a la Torre» como sinónimo de «enviar a prisión». A pesar de su reputación como lugar de tortura y muerte, popularizada por los religiosos del siglo XVI y los escritores del siglo XIX, solo siete personas fueron ejecutadas dentro de la torre antes de las Guerras Mundiales. Las ejecuciones normalmente se llevaban a cabo en la Colina de la Torre (Tower Hill), al norte del castillo, que en un periodo de 400 años fue testigo de 112 ejecuciones.

En la segunda mitad del siglo XX, instituciones como la Casa de la Moneda se trasladaron a otras localizaciones desde la Torre de Londres, dejando muchos edificios vacíos. Los arquitectos Anthony Salvin y John Taylor aprovecharon entonces la oportunidad de restaurar la torre a su apariencia original medieval, retirando muchas de las estructuras postmedievales que permanecían vacías. Durante las Guerras Mundiales, la torre volvió a servir como prisión, presenciando las ejecuciones de doce personas por espionaje. Después de las guerras, el daño causado se reparó y el castillo reabrió sus puertas al público. Hoy en día, la Torre de Londres es una de las atracciones turísticas más famosas del país. El mantenimiento corre a cargo de la institución benéfica Historic Royal Palaces (Palacios Reales Históricos), y fue declarada en 1988 Patrimonio de la Humanidad por la Unesco por tratarse de una fortaleza del medievo normando excepcionalmente bien conservada y por su significación como centro de poder ininterrumpido durante siglos y siglos de historia británica y europea. (Wikipedia)

© Copyright : You can not use my photos !

© Copyright : No se pueden utilizar mis fotos !

© Copyright :Sie können nicht meine Fotos !

© Copyright : Vous ne pouvez pas utiliser mes photos !

© Copyright : Non è possibile utilizzare le mie foto!

© Copyright : ! لا يمكنك استخدام الصور الخاصة بي

© Copyright : ! איר קענען ניט נוצן מיין פאָטאָס

© Copyright : 你不能用我的照片！

© Copyright : あなたは私の写真を使用することはできません！

© Copyright : तुम मेरे फ़ोटो का उपयोग नहीं कर सकते हैं!

© Copyright : Вы не можете использовать мои фотографии!

www.flickriver.com/photos/29469501@N03/popular-interesting/

Iglesia de San Esteban is a former Catholic church in Burgos, Spain, on the eastern perimeters of Burgos Castle. It was essentially built between the late thirteenth and early fourteenth century. It now houses the Museo del Retablo.

en.wikipedia.org/wiki/San_Esteban,_Burgos

La iglesia de San Esteban es un templo católico, ya sin culto, situado en el barrio del mismo nombre de la ciudad de Burgos (Castilla y León, España). Notable construcción gótica levantada en lo esencial entre finales del siglo XIII y principios del XIV, en la actualidad alberga el Museo del Retablo.

La iglesia, emplazada en la ladera este del cerro del Castillo, en la confluencia de las calles de San Esteban, Valentín Palencia y el Pozo Seco, y dando nombre al barrio, se empezó a construir en el último cuarto del siglo XIII, bajo el reinado de Alfonso X El Sabio, continuando su proceso durante las primeras décadas de la siguiente centuria. Al igual que la cercana Catedral, coetánea en su erección (si bien la seo burgalesa comenzó a levantarse unas décadas antes), sustituyó un templo románico más antiguo, el cual figuraba entre las once iglesias burgalesas citadas por el papa Alejandro III en una bula de 1163.

La vecindad del castillo fue en ocasiones perjudicial para la fábrica de San Esteban, como sucedió en los años 1475-1476, cuando el asedio de la fortaleza con motivo de la Guerra de Sucesión Castellana le ocasionó desperfectos que obligaron a reconstruir el rosetón y a reparar la torre y los pilares. La voladura del castillo por los franceses en 1813 durante la invasión napoleónica volvió a dañar partes de la fachada y de la torre.

La Iglesia de San Esteban fue declarada Monumento Nacional en 1931.

El Arzobispado de Burgos trasladó el culto de la parroquia a la iglesia de San Nicolás, para instalar aquí el Museo del Retablo.

es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_San_Esteban_(Burgos)

The church of San Esteban is a Catholic temple, no longer cult, located in the neighborhood of the same name in the city of Burgos (Castilla y León, Spain). Remarkable Gothic construction essentially built between the end of the 13th century and the beginning of the 14th, today it houses the Museum of the Altarpiece.

The church, located on the eastern slope of Cerro del Castillo, at the confluence of the streets of San Esteban, Valentín Palencia and El Pozo Seco, and giving its name to the neighborhood, began to be built in the last quarter of the 13th century, under the reign of Alfonso X El Sabio, continuing his process during the first decades of the following century. Like the nearby Cathedral, contemporary in its erection (although the Burgos seo began to rise a few decades before), it replaced an older Romanesque temple, which was among the eleven Burgos churches mentioned by Pope Alexander III in a bull of 1163.

The vicinity of the castle was sometimes detrimental to the San Esteban factory, as happened in the years 1475-1476, when the siege of the fortress due to the War of the Castilian Succession caused damage that forced to rebuild the rose window and repair the tower and pillars. The blowing up of the castle by the French in 1813 during the Napoleonic invasion again damaged parts of the façade and the tower.

The Church of San Esteban was declared a National Monument in 1931.

The Archbishopric of Burgos moved the cult of the parish to the church of San Nicolás, to install the Museum of the Altarpiece here.

Detrás del TECO de Logitren pensábamos que de Madrid ya no tenía que bajar nada, cuando de repente, nos aparece este tren de cisternas con destino Alcazar de San Juan para su posterior reparación.

Ti e mais eu, miña nena,

andamos a brincar

ás casiñas na praia

e aos navíos no mar.

As casas son de cuncha,

os barcos de papel,

e ti e mais eu seremos

feitos de nacre inxel.

Axiña que as botamos

as barcas se asolagan...

Ai, Dios, que brincadeira

iste brincar das vagas!

Logo vimos prá terra

reparar nosas chouzas.

¡Todas se derrubaron,

unhas riba das outras!

Que ledo é, miña nena,

traballar para res,

facer casas de cunchas

e barcas de papel.

E, cando na noitiña,

xa cansos de brincar,

che apreixe nos meus brazos

para che acocorar,

cantarche manseliño

a historia dun amor

que non se vai ao fundo

porque o goberna Dios.

Xosé María Álvarez Blázquez, Roseira do teu mencer, 1950.

MÚSICA: Julie Fowlis - Cò Ni Mire Rium? / Trip to Galway

youtu.be/j97rH5q1sRc

Una de les circulacions típiques de la zona, un 130 cobrint un servei Euromed en la relació Barcelona Sants - València Joaquín Sorolla, al seu pas pels aiguamolls dels Muntanyans. Amb aquesta foto (tot i que ja fa un temps que la vaig fer) tanco temporalment el cicle de sortir a fer fotos amb la EOS 1D Mark II, degut a la ruptura d’una de les pales de l’obturador i a l’espera de reparar-la, tot i que seguiré sortint amb la 1000D, que té ganes de tornar a donar guerra.

Una de las circulaciones típicas de la zona, un 130 cubriendo un servicio Euromed en la relación Barcelona Sants – Valencia Joaquín Sorolla, a su paso por las marismas de Els Muntanyans. Con esta foto (aunque ya hace un tiempo que la hice) cierro temporalmente el ciclo a hacer fotos con la EOS 1D Mark II, debido a la rotura de una de las palas del obturador y a la espera de repararla, aunque seguiré saliendo con la 1000D, que tiene ganas de volver a dar guerra.

One of the typical circulations of the zone, a unit of 130 serie covering a Euromed service in the relation Barcelona Sants - Valencia Joaquin Sorolla, on its way through the marshes of Els Muntanyans.

Un des circulations typiques de la zone, une unité de série 130 couvrant un service Euromed dans les relations Barcelona Sants - Valence Joaquin Sorolla, sur son chemin à travers les marais de Els Muntanyans.

El pont Assut de l'Or de València és un pont atirantat que creua el Jardí del Túria. Està dissenyat per l'Arquitecte i Enginyer Civil valencià Santiago Calatrava. El pont es va acabar completament el desembre de 2008. Es troba en el complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències, entre el Museu de les Ciències Príncep Felip i l'Àgora (també de Santiago Calatrava i en construcció), i uneix la ronda sud amb el carrer Menorca.

El tauler del pont, de 180 m de longitud per 34 m d'amplada, cobreix una obertura de 155 metres. Està compost per un nucli i costelles a banda i banda d'aquest. En total són necessàries 72 costelles, de 21 tones de pes cadascuna.

El pont es manté en peu gràcies a 29 cables que surten de la part davantera de la pilona, i quatre més de retinguda.

El pilona del pont, de 125 metres d'alçada, és el punt més alt de la ciutat. (127 metres incloent el parallamps que hi ha al seu extrem superior).

S'espera que absorbeixi un trànsit de 70.000 vehicles diaris.

Va ser adjudicat en 2004 per un total 23.2 milions d'euros. A l'estiu de 2008 es va saber que la inversió ja arribava als 34 milions d'euros, 11 milions més del pressupostat en un principi.

El pont es va començar a construir l'any 2.004 fins l'estiu de 2.005, quan s'aturen totalment les obres. A finals de 2.007 segueixen amb la seva construcció fins a la seva finalització el 2008. El pont va ser obert provisionalment el 20 d'agost de 2008 amb motiu de la celebració del Gran Premi d'Europa de Fórmula 1 amb la intenció d'agilitar el trànsit de la zona. En finalitzar l'esdeveniment es torna a tancar el pont per continuar amb la seva construcció i reparar uns problemes sorgits en un dels cables de retinguda que van retardar l'obertura uns mesos més. Finalment es finalitza l'obra, inaugurant l'11 de desembre de l'any 2008. València 6/8/2009

Situada a extramurs de la ciutat, no queda cap vestigi de l'església romànica original de Santa Maria del Pi esmentada al llarg del segle X.

Tot i que no se sap amb certesa la data inicial de construcció del temple actual, sembla ser que començà a la primeria del segle XIV. Un cop enllestida l'estructura de la nau, aquesta fou coberta al llarg de la segona meitat del mateix segle. L'any 1379, Pere el Cerimoniós va fer donacions per a començar-ne el campanar, i l'obra del temple es va donar per acabada el 1391. No obstant, al llarg del segle XV consten diversos personatges com a directors o mestres d'obres. Entre el 1572 i el 1573 es va construir la cripta.

L'edifici va ser afectat pels bombardeigs de 1714 i, tot i que el 1931 va ser declarat monument històrico-artístic, al 1936 va ser devastat per un incendi. Francesc de Paula Villar ja havia dirigit una restauració general en el període comprès entre els anys 1863 i 1865, i després de la Guerra Civil s'emprengueren diverses obres per a reparar els nombrosos desperfectes: es va refer la traceria de la rosassa, la volta de la sala capitular i es varià l'accés a la cripta a l'eliminar-ne l'escalinata central.

La façana principal, de començaments del segle XIV, ocupa un lloc destacat dins el conjunt arquitectònic, ja que es concep com una projecció a l'exterior de l'estructura interna. És un mur pla flanquejat per dues torretes octagonals, inacabades, i centrat per dues úniques obertures, la portada i la rosassa. Unes motllures estructures horitzontalment la façana. La imatge de la Mare de Déu amb el Nen que hi ha al timpà és un excel·lent exemple d'escultura del segle XIV. La resta de la decoració de la portada és simple i es redueix, pràcticament, als elements arquitectònics. La part alta de la façana és dominada per una rosassa de grans dimensions, de dotze braços, refeta després del 1936.

La llegenda del Gegant del Pi

De la conquesta de la ciutat de Barcelona als moros a l'any 801 per part de les tropes franques de Lluís el Piadós, ens ha arribat la popular cançó del Gegant del Pi, a la qual el Fort Farell simbolitza el conquistador arribat de les muntanyes, contra el Gegant Moro, gegant de la ciutat. El Farell és una muntanya que es troba al costat de Caldes de Montbui i el seu nom coincideix amb una llegenda que diu que en aquella època hi havia una masia anomenada el Farell, en la qual vivia un gegant molt alt i gran. Tenia tanta força que tots li coneixien pel nom de "Farellàs" i ningú dels voltants podia vèncer-lo. Era modest i senzill i duia una vida tranquil·la dedicada al camp.

Un dia, mentre llaurava un bancal, va passar un gegant foraster que va quedar bocabadat davant la seva força. Per això li va proposar anar a Barcelona, on un gegant Moro tenia segrestada a una important i bella dama anomenada Gisla.

De fet, li va costar una mica convèncer-lo, però al final va decidir anar, per a poder tirar a aquell foraster i rescatar a la bella Gisla. I cap a Barcelona va anar.

Pel camí va agafar un pi d'un frondós bosc perquè li servís de bastó i també per a saltar la muralla que envoltava Barcelona per aquell temps. Els nens li seguien i li rondaven cantant-li aquesta cançó:

El Gegant del Pi

ara balla ara balla;

El Gegant del Pi

ara balla pel camí.

El gegant Moro li va rebre i li va preparar un bon menjar tal com tenia per costum sempre que algú acceptava el seu repte. Mentre el Farell anava menjant, el Moro, amb ulls rabiosos li deia:

-Menja, menja, Farellàs, que ben poc menjaràs.

El lloc escollit per a celebrar la gran baralla va ser la plaça dels peixos. El Farell es va quedar plantat enmig de la plaça com si fora de ferro, i romania impasible mentre el Moro no parava d'atonyinar-li. Llavors, i com qui llança palla, el Farell ho va llençar per sobre de les cases i de les teulades i va anar a parar als afores de la ciutat.

La multitud cantava la tornada que donava fi a l'opressió exercida pel tirà foraster i així alliberava a la bella dama Gisla:

El Gegant de la ciutat

ara balla ara balla;

El Gegant de la ciutat

ara balla pel terrat.

Llavors el forçut Farell va prendre camí de retorn a la seva casa, però va passar, que durant el camí li va entrar somni i es va tendir sota un arbre per a reposar un poc i poder continuar després.

Va succeir, que mentre el Farell dormia va començar a ploure i a caure calamarsa, de tal forma que aquelles pedretes van cobrir el cos del gegant. Diuen que mai més es va despertar, però que sobre ell es va formar la muntanya que avui es coneix com el Farell.

Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.

A Google Maps.

I'm so busy this year with my studies that I forgot to submit pics to celebrate some of my girls birthday... shame on me. T__T

I'll try to say a belated happy birthday to them, starting with Meiling, that arrived here 2 years ago! ^___^

Happy birthday, Mei-chan! ^^

Meling is wearing: dress by me, Nina's shirt and Cool Cat pants. ^^

----------------------------------------

Ando muito ocupada com a faculdade este ano e com isso, deixei passar o aniversário de várias das minhas meninas... T__T

Para tentar reparar o abandono, vou postar fotos de feliz aniversário para elas, começando com a Meiling, que completou 2 aninhos aqui comigo! ^___^

Parabéns, Mei-chan! ^^

Meiling veste: vestido feito por mim, camisa da Nina e meias da Cool Cat! ^^

An imported Vietnamese railway (Hanoi-Chinese border) locomotive (DD.11) is shunting at the central station of Rangoon.

Una locomotora importada de los ferrocarriles vietnamitas (DD.11), maniobra una composición de tren de larga distancia, al deposito de la estación central de Rangún.

Una locomotora importada dels ferrocarrils vietnamites (DD.11), maniobra una composició de tren de llarga distància, al dipòsit de l'estació central de Rangun.

Català: Birmània, com la majoria dels països del Sud-est Asiàtic (Vietnam, Tailàndia o Malaysia), disposa d'una xarxa nacional de via mètrica. Actualment Myanmar disposa de 5,403 quilòmetres de via, sense electrificar. Amb 857 estacions, 22 trens de mercaderies i 320 trens de viatgers, aconsegueix transportar entre 160.00 i 190.000 passatgers diaris. L'estat de les vies és penós. Encara s'intenta reparar, la maquinària és insuficient, i la majoria de les línies pateixen grans pèrdues quan arriba el monsó. Els ponts i terraplens estan en tan males condicions que els trens de mercaderies estan limitats a 15mph (24km / h) en totes les línies, i la velocitat mitjana dels trens de viatgers ronda els 12-14 km / h. Des de 1988 s'han construït 2200 quilòmetres de vies, com la Bagan-Mandalay. Actualment, el govern planeja construir 3600 km més per connectar la frontera xinesa, l'extrem sud del país, prop de Tailàndia. i Sittwe, el mar a l'oest. També hi ha un feble pla per canviar totes les línies de via mètrica a internacional, com s'està fent al Sud de l'Índia, però actualment el país no disposa dels recursos suficients per a tal obra.

Castellano: Birmania, como la mayoría de los países del Sud-Este Asiático (Viet Nam, Tailandia o Malaysia), dispone de una red nacional de vía métrica. Actualmente Myanmar dispone de 5,403 quilómetros de vía, sin electrificar. Con 857 estaciones, 22 trenes de mercancías y 320 trenes de viajeros, consigue transportar entre 160.00 i 190.000 pasajeros diarios. El estado de las vías es extremadamente pobre. Aunque se intenta reparar, la maquinara es insuficiente, y la mayoría de las lineas sufren grandes perdidas cuando llega el monzón. Los puentes y terraplenes están en tan malas condiciones que los trenes de mercancías están limitados a 15mph (24km/h) en todas las lineas, y la velocidad media de los trenes de viajeros ronda los 12-14 km/h. Des de 1988 se han construido 2200 quilómetros de vías, como la Bagan-Mandalay. Actualmente, el gobierno planea construir 3600 km mas para conectar la frontera china, el extremo sur del país, cerca de Tailandia. i Sittwe, el mar al oeste. También existe un débil plan para cambiar todas las lineas de vía métrica a internacional, como se esta haciendo en el Sur de la India, pero actualmente el país no dispone de los recursos suficientes para tal obra.

Priorat de Sant Genís de Rocafort

El Priorat ocupa un zona extensa de territori, dividit en dues parts per l'autopista AP-7. Una part es troba en una zona de bosc a la Serra de l'Ataix i l'altra en una zona d'horts al costa del cementiri a l'altre costat de l'autopista. Els diferents elements que s'han identificat ens indiquen la dimensió important del priorat.

Es tracta d'un petit priorat benedictí. Ens han arribar dues copies simples del document de l'acta de fundació del priorat el 8 d'abril de l'any 1042. En el document s'esmenta Bonfill Guillem de Castellvell i la seva esposa Sicarda com els fundadors del priorat. Bonfill i Sicarda varen morir sense descendència pel que serà Guillem Ramon de Castellvell, fill del germà de Guillem Bonfill qui heretarà les terres. En origen el monestir s'anomenà St. Genis de Castellví, però ja en els primers documents es cita el topònim de Rocafort que fa referència a que es troba assentat directament sobre la roca. Les terres del priorat de Sant Genís dins la Baronia de Castellvell de Rosanes integraven territoris dins dels actuals municipis de Abrera, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca, Castellví de Rosanes, Sant Esteve Sesrovires i Martorell. Els edificis que constitueixen el priorat són l'església fortificada de Sant Genís de Rocafort i el monestir al cim del turo i l'església de Santa Margarida a peu del turó. La seva decadència comença al segle XIV. Els terratrèmols de 1488 van malmetre el monestir , es va esfondrar la volta del temple i la casa dels monjos que es trobava al costat de migdia. L'any 1534 l'estat dels edificis era descrit a la butlla del papa Climent VII com a ruïnosos. El mateix any St. Genís va ser secularitzada, i van ser el mercader barceloní Joan Bolet i el prior Comajuncosa qui es faran responsables, respectivament, de la part econòmica i religiosa. En aquest període es va reparar l'església. El castell fou volat al 1713 per les tropes de Felip V L'ardiaca Pere Pau de Sentmenat, que va tenir la propietat del Priorat entre els any 1773 i com a mínim fins l'any 1844 va ser l'últim d'una llarga llista de propietaris del Priorat secular. Una nova nissaga es farà càrrec dels terrenys que ja havien deixat de ser Priorat; Josep Poch és el primer representant d'aquesta nissaga documentada l'any 1851 (Visita Pastoral 90, F, número 147 de l'Arxiu Diocesà de Barcelona). L'any 1967, l'últim representant de la nissaga, Pau Sendrós, va cedir L'església de Santa Margarida i Sant Genís de Rocafort a vila de Martorell.

patrimonicultural.diba.cat/element/priorat-de-sant-genis-...

Castell de Rocafort

Restes de la muralla del priorat, que envolta un recinte pseudocircular de prop de 2500 m2, del qual s'identifica una torre circular a l'angle sud-est del recinte, i de l'església de 105 m2. Al cim es troba l'església de Sant Genís, i al seu redós s'albiren encara les restes de diverses estructures que n'haurien conformat el monestir, que ocupen una superfície aproximada de 1000 m2. El priorat estava envoltat per un recinte fortificat, del qual només se n'observen alguns trams del llenç de migdia i la base d'una torre de planta circular al sud-est. Aquest segon recinte hauria tancat un espai de prop de 0,25 Ha, incloent les restes el monestir benedictí. Del monestir actualment només en resta, sense volta, l'església de Sant Genís, de planta rectangular, de prop de 18,10 m de llarg a l'interior i 5,8 d'amplada, obrada amb carreus de pedra rogenca, molt ben escairada. Li falta gran part de la capçalera de la qual en resta només l'extrem sud-oriental. La fàbrica és molt uniforme llevat d'algunes reparacions, com ara la reforma de l'arc escarser que hi ha sobre el portal de ponent. A banda i banda del portal de migdia, que hauria comunicat l'església amb les dependències del monestir, hi ha dos urnes funeràries, encabides en sengles arcosolis encabits al gruix del mur. L'església està dividida en tres espais separats per arcs torals apuntats, un dels quals, el de llevant, es conserva encara sencer i ens permet saber que la volta hauria estat apuntada: el presbiteri, de prop de 4,8 m; el cor central, de 3,7 m, on es troba, a migdia, la porta que comunicava el temple amb el monestir; i la nau, de 7,9 m. En cadascun dels tres espais s'obren, a banda i banda, sengles arcosolis, a excepció del de llevant de la nau, que en té dos a cada costat. En la part de capçalera que es conserven les traces d'una finestra de doble esqueixada. La porta principal, centrada al mur de ponent, és de doble arquivolta, emmarcada per una senzilla imposta, i guardapols exterior ornat amb semiesferes. Al centre del timpà hi ha una roseta de sis pètals gravada. Les peces de l'arquivolta interior han desaparegut en gran part, fins i tot les columnes o brancals sobre les quals hauria descansat. És molt probable, però, que un capitell conservat al museu de l'Enrajolada procedeixi d'aquesta portalada. A part de les tres finestres que hauria posseït originàriament l'absis, el presbiteri era il·luminat per dues finestres més, una, de doble esqueixada, situada al mur nord, i l'altra, d'esqueixada senzilla, col·locada al mur sud. Al cor no hi ha cap obertura, i a la nau hi ha dues espitlleres que s'obren a migdia. L'església de Sant Genís era tancada dins un recinte fortificat, del qual actualment només se'n distingeixen alguns panys de muralla que la protegia. Tot i que l'origen de la fortificació podria ser anterior, les restes que avui s'observen es poden datar, de manera provisional al segle XII. Concretament són visibles, un llenç que ressegueix el perfil de la roca pel vessant de migdia i una torre de planta rodona a l'extrem sud-est. Tanmateix, es conserven plànols de principis del segle XX on es dibuixen d'altres construccions corresponents al monestir i a la fortificació.

patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-rocafort

O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.