View allAll Photos Tagged Note4
Còrdas d'Albigés o Cordes-sur-Ciel és un municipi occità del departament del Tarn. És un poble medieval situat sobre un turó amb quatre muralles concèntriques que protegeixen una munió de carrerons estrets i tortuosos que més aviat semblen un laberint. El primer recinte de principis del segle XIII encara és visible al cim del pujol. L'església de Sant Miquel, amb un campanar molt particular, es començà el 1263 i es fortificà al segle XIV. Les fortificacions han estat modificades nombroses vegades fins al Renaixement.
El poble va ser fundat per Ramon VII de Tolosa el 4 de novembre de 1222, poc després de la mort del seu pare Ramon VI. Era el període de conquesta occitana que va seguir a la mort del cap de la croada llançada contra els càtars del Migdia declarats herètics. Còrdas és la primera i la més important de les ciutats fortificades, és a dir, de les ciutats noves, creades per recollir les poblacions que la guerra havia privat de teulada i de foc.
La ciutat s'envoltà de dues línies de muralles tancades per poderoses portes fortificades. Còrdas continuarà sent molt de temps la plaça més forta dels albigesos.
Probablement construït per raons estratègiques, Còrdas es fa de pressa un nom important. El rei de França demana que li sigui remesa al títol de propietat el 1229 (tractat de Meaux).
Hi ha escrits que ens indiquen que el catarisme s'hi va fer actiu molt aviat i segons una disposició feta a l'inquisidor Pierre Durand el 1245, hi havia un taller de teixidors càtars a Còrdas cap al 1225.
Còrdas va constituir una llar activa del catarisme. La ciutat patirà les envestides de la Inquisició empaitant els càtars i participarà en els moviments de revolta contra els mètodes inquisitorials. La creu del Mercat (de finals del segle XIV) recordaria la massacre de tres inquisidors precipitats en el fons del pou el 1233.
L'església de Saint-Michel és inscrita des de 1922 com a Monument Històric francès.
Aquesta foto ha jugat a Quel est ce lieu?.
Museo Archeologico Torino
Info da:
museoarcheologico.piemonte.beniculturali.it/index.php/95-...
Il Museo di Antichità di Torino con la mostra “Archeologia a Torino” apre di fatto la sua terza sezione, dedicata alla lunga storia della città. Il trasferimento della Galleria Sabauda nella Manica Nuova di Palazzo Reale e la creazione di un unico ingresso per i due musei - che contribuiscono a completare il Polo Reale - hanno offerto l’occasione per l’allestimento dei locali al piano seminterrato, direttamente affacciati sul teatro romano.
Tali suggestivi ambienti saranno da ora i primi spazi di visita del Museo di Antichità.
Un llibre recull l'essència patrimonial dels Cingles de Bertí
És obra de l'autor local Jesús Cano i es presenta en avançament editorial per a la premsa, dilluns 23 de març.
Els Cingles de Bertí són les cingleres i relleus que separen el Vallès de l'altiplà del Moianès; un element que marca els diferents municipis que en formen part. Ara i, per primera vegada, l'essència d'aquests cingles queda reflectida en un llibre: "El Bertí, flaixos d'una cinglera", del fotògraf de Bigues i Riells, Jesús Cano Sánchez. Aquest llibre, eminentment fotogràfic de 180 pàgines i en un format de 205x240 mm, intenta mostrar l'essència patrimonial a nivell arquitectònic, històric, natural i geològic dels Cingles de Bertí. L'obra la coediten els ajuntaments de Bigues i Riells, l'Ametlla del Vallès, la Garriga, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze Safaja; la Fundació Maurí, de la Garriga; Òmnium Cultural; el Forn d'Obra Duran, de Bigues; l'Hotel Molí de la Torre, també de Bigues; la Impremta Galobart, de Santa Eulàlia de Ronçana, i el propi autor.
El llibre, en paraules de l'autor, no pretén que sigui cap guia excursionista ni cap catàleg exhaustiu de patrimoni, flora i fauna, sinó una porta d'entrada a tothom qui vulgui apropar-se i descobrir aquesta cinglera que ha estat, tradicionalment, un lloc de frontera, sovint oblidada, en gran part pel veïnatge del Montseny.
El fet que no existís cap publicació que tracti els Cingles de Bertí d'una manera unitària i que tampoc hi hagi un llibre que reculli una bona col·lecció de fotografies de la zona, va ser el punt de partida de Jesús Cano i Marcel Galobart, els dos ideòlegs del projecte. La idea s'ha tirat endavant amb la col·laboració de Mn. Antoni Pladevall, historiador; Maria Àngels Bonet, especialista en etnobotànica; Carles Roqué i Pau, professor titular de Geodinàmica Externa i Geomorfologia de la Universitat de Girona i de l'Eva Cano Ventura, correctora del Diari de Girona.
Hi ha precedents de llibres relacionats amb els cingles
Hi ha diversos llibres i escrits relacionats d'alguna manera o altra amb els Cingles de Bertí, publicacions que van des del segle XVIII fins als nostres dies. Les més antigues són més aventureres i recullen observacions sobre el terreny, com el "Diario de los viajes hechos en Cataluña" de Francisco de Zamora, de finals del segle XVIII, o publicacions del XIX, com una publicació francesa d'Alexandre de Laborde o el diccionari de Pascual Madoz, entre d'altres; generalment centrades en Sant Miquel del Fai i alguna aventura espeleològica.
També d'aquest segle trobem un recull de caire més folklòric i popular o llegendes de la zona dels germans Maspons i Labrós. Al llarg del segle XX van aparèixer publicacions de caire històric, per exemple, la "Història del Santuari de Puiggraciós" de Josep Maurí; un recull històric de Mn. Antoni Pladevall sobre Sant Martí de Centelles, Sant Miquel Sesperxes i Sant Pere de Bertí. Aquest segle s'ha publicat un estudi sobre el Castell de Sant Martí de Centelles, dirigit per Jaume Oliver, a banda d'altres llibres d'àmbit més local en els diversos pobles de la zona. També, en aquests darrers anys, s'han publicat algunes guies excursionistes, però cap d'elles arriba a englobar els Cingles de Bertí com un tot.
La tercera edició
Tres anys després del llançament del llibre, la insistent demanda d'alguns dels col·laboradors en les dues anteriors edicions han derivat en la publicació de la tercera edició, a punt per la Diada de Sant Jordi de 2018. Com a gran novetat, aquesta edició incorpora un gran plànol despleglable dels Cingles de Bertí que serveix d'índex gràfic del llibre i ajuda a ubicar més fàcilment els llocs més rellevants dels Cingles de Bertí.
Nota de premsa enviada per l'ajuntament de Bigues i Riells el dia 17 de març de 2015.
I used my phone more than my camera on this trip, because of the threat of rain. This is a view from my balcony at the Breaks Interstate Park on the border of Virginia and Kentucky.
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Les ovelles, bens, xots, xais o corders (Ovis aries) són mamífers quadrúpedes remugants mantinguts com a bestiar. Com tots els remugants, les ovelles són artiodàctils, o animals amb peülles. Malgrat que el nom «ovella» s'aplica a moltes espècies, en l'ús quotidià gairebé sempre fa referència a Ovis aries. Les ovelles són l'espècie més nombrosa del seu gènere i molt probablement descendeixen del mufló salvatge d'Europa i Àsia.
Les ovelles foren un dels primers animals a ser domesticat per a usos agrícoles i se les valora principalment per la seva llana i la seva carn. La llana d'una ovella és la més usada de tots els animals i se la sol recollir per mitjà de l'esquila. La carn ovina rep el nom de carn de xai quan és d'un animal jove i carn de be quan és d'un animal adult. Continuen sent importants avui en dia per la seva llana i la seva carn i a vegades també se les cria per la pell d'ovella, per la seva llet o com a organisme model en la investigació científica.
La ramaderia ovina es practica arreu del món i ha tingut un paper central en moltes civilitzacions. Actualment, Austràlia, Nova Zelanda, els països de la Patagònia i el Regne Unit són els principals productors d'ovelles.
Sent un animal clau en la història de la ramaderia, les ovelles ocupen un lloc molt important a la cultura humana, al llenguatge modern i en la simbologia. Com a bestiar, solen associar-se amb el simbolisme pastoral i arcadià. Apareixen en molts mites (com ara el Velló d'Or) i grans religions, especialment les abrahàmiques. Tant en els ritus religiosos antics com en els moderns, les ovelles han servit d'animals de sacrifici.
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Nov. 22 -- “Salt is born of the purest of parents: the sun and the sea.”– Pythagoras
And pepper...it is born from the earth. Black Pepper plants grow throughout Tropical regions all over the world. They can grow up to 20 feet high in the jungle. They can be grown in an indoor tropical garden, too!
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
L'allioli és una salsa espessa i de color groguenc (o verdenc, depèn de l'oli d'oliva utilitzat) que es fa picant i emulsionant alls amb olibd'oliva, una miqueta de sal i eventualment suc de llimona en un morter. És una salsa típica del mediterrani occidental, on es troba a Occitània (especialment Provença, la costa del Llenguadoc i les Vallades Occitanes d'Itàlia) -Alhòli, Aiòli o Aïoli-, als Països de parla catalana (tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes Balears), a Andalusia -Ajoaceite-, a Aragó -Ajolio- i a Itàlia (especialment Sicília) -Aioli-. Avui en dia, però, és una salsa internacionalment coneguda i per tant es pot trobar en molts llocs on al passat no era habitual.
L'origen mediterrani és força probable, atès que aquesta salsa és habitual i tradicional a gran part del Mediterrani occidental i que a l'oriental també hi ha hagut des de sempre salses amb oli d'oliva i all. Se n'acostuma de menjar amb carns a la brasa o patates al caliu o bullides. A Catalunya és típic prendre'n amb mongetes amb botifarra, conill a la brasa, peixos, patates al caliu, pa torrat (en especial a les costellades), etc.