View allAll Photos Tagged Note4
Imatge publicada a la pàgina 40 del llibre "El riu Tenes i el seu paisatge" (ISBN: 978-84-09-50068-0, Dipòsit legal: B-8121-2023).
L'any 1949 el castell medieval de Bigues i Riells, es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional. La història del castell de Montbui està documentada des de l'any 987. Era la residència de la baronia de Montbui. L'any 995, els comtes de Barcelona el van assignar en feu a Gombau de Besora. Aquest va morir el 1050 i va traspassar el castell a la seva filla Guisla de Besora, segona esposa de Mir Geribert, príncep d'Olèrdola. Mir estava enfrontat amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I. Aquest es va oposar al traspàs. L'any 1059, però, van fer les paus i el comte va donar a Mir Geribert les terres que formarien la baronia de Montbui. D'aquestes terres en formaven part les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l'Ametlla, Sant Andreu de Samalús i part de l'actual parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui.
Fins al segle XVIII la propietat del castell va anar passant per diferents mans: els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes i Pere de Sentmenat, que el 1178 el va comprar a Ramon de Cabanes. I el 1240 va passar sota domini del bisbe de Barcelona, que el va fer reconstruir el 1308. Des del 1381 i fins a finals del segle XV va passar per diversos propietaris. L'any 1490 hi va haver un canvi de jurisdicció i la baronia va passar al Consell de Cent, que va considerar l'indret carrer de Barcelona. Els consellers de la capital van mantenir-ne la baronia fins al 1714, quan, després de la desfeta de la Guerra de Successió, els borbònics en van ordenar l'enderroc. Va ser el mateix destí que van córrer la majoria de fortaleses catalanes. Al 2014, se celebrarà el segon centenari d'aquesta altra derrota amb l'exèrcit del rei Felip V.
Les obres de millora del Castell de Montbui, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona a través del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, s'han realitzat a cavall dels anys 2017 i 2018. Aquesta iniciativa busca garantir la consolidació i conservació d'aquesta construcció històrica. L'actuacióha permès la consolidació del llenç nord del castell, que estava en mal estat, i així assegurar-ne l'estabilitat.
En aquesta acció també s'han realitzat excavacions arqueològiques a l'interior del recinte del castell: s'ha arribat a excavar la totalitat del perímetre interior fins a arribar als paviments. Aquesta actuació ha permès identificar els diferents espais que configuraven l'estructura de la fortificació a partir del segle XIV: una gran sala coberta amb una estructura de fusta suportada per un arc de diafragma, altres estances vinculades amb la presó episcopal i les dependències associades. També s'ha excavat la cisterna i s'ha pogut recuperar el pas perimetral per l'exterior del recinte. Ara bé, la gran troballa ha estat descobrir les restes d'una antiga torre rodona desmuntada en el moment de construcció del castell al segle XIV, ja que se'n desconeixia la seva existència fins ara.
Amb l'actuació s'ha creat un itinerari perimetral que permet visitar el conjunt amb elements d'indicació d'itineraris, escales per salvar desnivells i baranes de seguretat.
Can Gallifà és un antic mas de petites dimensions, que ara ha quedat enmig del bosc, a tocar del cementiri de Bigues. De les runes que queden dempeus, es pot endevinar una estructura de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües perpendicular a la façana principal.
Conserva algunes petites obertures en la façana lateral i una finestra sencera a la façana principal, amb llinda i brancals de carreus sencers de pedra. La finestra situada al damunt li han extret la llinda, els brancals i l'ampit. L'obra era de paredat, amb filades regulars de pedra. Per l'estil de l'aparell i de les obertures, es podria tractar d'un edifici anterior al segle XVIII.
El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves futbolistes suïssos, catalans i britànics encapçalats per Joan Gamper. A diferència de la majoria de clubs esportius professionals a tot el món, el Barça no és una societat anònima, és a dir, que la propietat del club recau en els seus socis, i és un dels clubs de futbol amb més socis del món.
Els seguidors del Barça són anomenats barcelonistes o blau-granes i, popularment, com a culers. Hom situa l'origen d'aquesta denominació en una anècdota referida al primer camp de futbol en el qual jugà el club, situat al carrer Indústria de Barcelona. Aquest camp no tenia graderies i els afeccionats s'havien d'asseure a la part alta del mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, veia una fila de culs arrenglerats. Malgrat haver canviat d'estadi dues vegades fins a l'actual Camp Nou, el sobrenom ha perdurat.
Tot i la identificació del club amb la ciutat de Barcelona inicialment i, amb el pas dels anys, amb Catalunya, la globalització viscuda a partir dels darrers decennis del segle XX ha comportat el coneixement de l'entitat i dels valors que defensa arreu del món. Això ha determinat que sigui seguit i admirat per milions de persones i que esdevingui una icona d'abast mundial.
We had already chained the boat to a tree next to shore for the evening, but the water was just too calm and inviting not to try to catch some more fish. Josh, a friend of ours was showing me how much he enjoys fly fishing.and I decided to see what I could capture wtih my phone camera! He did catch a fish and I caught this great image. If you view full size, you can see the gentle curves in his line and even his indicator grasshopper lure to his right. Post processed with Topaz to bring out the calming effect of the evening and used a vignetteto mask photo clutter and simplify the subject.. Thanks in advance for viewing, faves, and feedback is always appreciated!
Un llibre recull l'essència patrimonial dels Cingles de Bertí
És obra de l'autor local Jesús Cano i es presenta en avançament editorial per a la premsa, dilluns 23 de març.
Els Cingles de Bertí són les cingleres i relleus que separen el Vallès de l'altiplà del Moianès; un element que marca els diferents municipis que en formen part. Ara i, per primera vegada, l'essència d'aquests cingles queda reflectida en un llibre: "El Bertí, flaixos d'una cinglera", del fotògraf de Bigues i Riells, Jesús Cano Sánchez. Aquest llibre, eminentment fotogràfic de 180 pàgines i en un format de 205x240 mm, intenta mostrar l'essència patrimonial a nivell arquitectònic, històric, natural i geològic dels Cingles de Bertí. L'obra la coediten els ajuntaments de Bigues i Riells, l'Ametlla del Vallès, la Garriga, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze Safaja; la Fundació Maurí, de la Garriga; Òmnium Cultural; el Forn d'Obra Duran, de Bigues; l'Hotel Molí de la Torre, també de Bigues; la Impremta Galobart, de Santa Eulàlia de Ronçana, i el propi autor.
El llibre, en paraules de l'autor, no pretén que sigui cap guia excursionista ni cap catàleg exhaustiu de patrimoni, flora i fauna, sinó una porta d'entrada a tothom qui vulgui apropar-se i descobrir aquesta cinglera que ha estat, tradicionalment, un lloc de frontera, sovint oblidada, en gran part pel veïnatge del Montseny.
El fet que no existís cap publicació que tracti els Cingles de Bertí d'una manera unitària i que tampoc hi hagi un llibre que reculli una bona col·lecció de fotografies de la zona, va ser el punt de partida de Jesús Cano i Marcel Galobart, els dos ideòlegs del projecte. La idea s'ha tirat endavant amb la col·laboració de Mn. Antoni Pladevall, historiador; Maria Àngels Bonet, especialista en etnobotànica; Carles Roqué i Pau, professor titular de Geodinàmica Externa i Geomorfologia de la Universitat de Girona i de l'Eva Cano Ventura, correctora del Diari de Girona.
Hi ha precedents de llibres relacionats amb els cingles
Hi ha diversos llibres i escrits relacionats d'alguna manera o altra amb els Cingles de Bertí, publicacions que van des del segle XVIII fins als nostres dies. Les més antigues són més aventureres i recullen observacions sobre el terreny, com el "Diario de los viajes hechos en Cataluña" de Francisco de Zamora, de finals del segle XVIII, o publicacions del XIX, com una publicació francesa d'Alexandre de Laborde o el diccionari de Pascual Madoz, entre d'altres; generalment centrades en Sant Miquel del Fai i alguna aventura espeleològica.
També d'aquest segle trobem un recull de caire més folklòric i popular o llegendes de la zona dels germans Maspons i Labrós. Al llarg del segle XX van aparèixer publicacions de caire històric, per exemple, la "Història del Santuari de Puiggraciós" de Josep Maurí; un recull històric de Mn. Antoni Pladevall sobre Sant Martí de Centelles, Sant Miquel Sesperxes i Sant Pere de Bertí. Aquest segle s'ha publicat un estudi sobre el Castell de Sant Martí de Centelles, dirigit per Jaume Oliver, a banda d'altres llibres d'àmbit més local en els diversos pobles de la zona. També, en aquests darrers anys, s'han publicat algunes guies excursionistes, però cap d'elles arriba a englobar els Cingles de Bertí com un tot.
La tercera edició
Tres anys després del llançament del llibre, la insistent demanda d'alguns dels col·laboradors en les dues anteriors edicions han derivat en la publicació de la tercera edició, a punt per la Diada de Sant Jordi de 2018. Com a gran novetat, aquesta edició incorpora un gran plànol despleglable dels Cingles de Bertí que serveix d'índex gràfic del llibre i ajuda a ubicar més fàcilment els llocs més rellevants dels Cingles de Bertí.
Nota de premsa enviada per l'ajuntament de Bigues i Riells el dia 17 de març de 2015.
Les ovelles, bens, xots, xais o corders (Ovis aries) són mamífers quadrúpedes remugants mantinguts com a bestiar. Com tots els remugants, les ovelles són artiodàctils, o animals amb peülles. Malgrat que el nom «ovella» s'aplica a moltes espècies, en l'ús quotidià gairebé sempre fa referència a Ovis aries. Les ovelles són l'espècie més nombrosa del seu gènere i molt probablement descendeixen del mufló salvatge d'Europa i Àsia.
Les ovelles foren un dels primers animals a ser domesticat per a usos agrícoles i se les valora principalment per la seva llana i la seva carn. La llana d'una ovella és la més usada de tots els animals i se la sol recollir per mitjà de l'esquila. La carn ovina rep el nom de carn de xai quan és d'un animal jove i carn de be quan és d'un animal adult. Continuen sent importants avui en dia per la seva llana i la seva carn i a vegades també se les cria per la pell d'ovella, per la seva llet o com a organisme model en la investigació científica.
La ramaderia ovina es practica arreu del món i ha tingut un paper central en moltes civilitzacions. Actualment, Austràlia, Nova Zelanda, els països de la Patagònia i el Regne Unit són els principals productors d'ovelles.
Sent un animal clau en la història de la ramaderia, les ovelles ocupen un lloc molt important a la cultura humana, al llenguatge modern i en la simbologia. Com a bestiar, solen associar-se amb el simbolisme pastoral i arcadià. Apareixen en molts mites (com ara el Velló d'Or) i grans religions, especialment les abrahàmiques. Tant en els ritus religiosos antics com en els moderns, les ovelles han servit d'animals de sacrifici.
Nov. 22 -- “Salt is born of the purest of parents: the sun and the sea.”– Pythagoras
And pepper...it is born from the earth. Black Pepper plants grow throughout Tropical regions all over the world. They can grow up to 20 feet high in the jungle. They can be grown in an indoor tropical garden, too!
SONO SOLO FOGLIE.....
Ottobre, quasi fino all'ultimo, ha regalato giornate meteorologicamente perfette con un cielo terso e limpido cosicché l'autunno ha potuto dispiegare tutta la bellezza dei suoi colori.
FOTO REALIZZATA CON LO SMARTPHONE SAMSUNG NOTE 4
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Museo Archeologico Torino
Info da:
museoarcheologico.piemonte.beniculturali.it/index.php/95-...
Il Museo di Antichità di Torino con la mostra “Archeologia a Torino” apre di fatto la sua terza sezione, dedicata alla lunga storia della città. Il trasferimento della Galleria Sabauda nella Manica Nuova di Palazzo Reale e la creazione di un unico ingresso per i due musei - che contribuiscono a completare il Polo Reale - hanno offerto l’occasione per l’allestimento dei locali al piano seminterrato, direttamente affacciati sul teatro romano.
Tali suggestivi ambienti saranno da ora i primi spazi di visita del Museo di Antichità.
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro