View allAll Photos Tagged Note4
Belgium.
Heysel Plateau and the royal parks
www.environment.brussels/fiche/heysel-plateau-and-royal-p...
Sobieski Park and the Colonial Gardens
The land for Sobieski Park was originally purchased by King Léopold II in 1903 to further increase the size of the royal estate. The king, who wanted a fruit garden, arranged for the park to be planted with numerous different varieties of fruit tree. At one time, the garden contained 50 different types of pear trees and 60 types of apple trees! Greenhouses were used for vines as well as orange, peach and apricot trees. In 1975, the Royal Trust handed over the park to turn it into a public garden. The former orchard and hay meadow occupy the central part of the garden, contrasting with the trellised orchard, situated higher up, and path bordered by sculpted hornbeam hedgerows. The site is planted with Chinese willow, Turkish hazel, ash fen woods and plane trees, with the weeping willows surrounding the pond reflected in its surface.
Close by, a wooded area, also purchased by King Léopold II in 1905, and which would later become the Colonial Garden, covers an area of 3 hectares. The monarch wanted to use the space to construct greenhouses for the collections of tropical plants brought back from the Congo by botanist Émile Laurent. With no heating available during the war, most of the plants died, and those that did survive had to wait until 1951 to be transferred to the Botanical Garden of Meise. However, a number of horse chestnut, balsam poplar, copper beech, black locust and elderberry trees still stand today. In the early 1960s, the greenhouses were demolished and the park was definitively transformed into a public space. One can’t miss the handsome, Norman-style half-timbered villa designed by architect Haneau. (Listed 11/06/1998)
visit.brussels/en/sites/heritage/place/Sobieski-Park-and-...
Hi ha coneixement del conjunt de Santa Eugènia del Congost des del 1038; en un document que la situa prop de la domus del Congost, tot i que aquesta domus no ha estat encara geogràficament localitzada. El 1194 s'esmenta aquest topònim relacionat amb un delme de Guillem Bonfill d'Aiguafreda, on es diu: "ipsum meum X quod abeo et teneo ad Sancta Eugenia" i on també es fa esment de l'església. Es creu, doncs, que fou probablement a mitjans del segle XII, quan segurament es construí l'església romànica de Santa Eugènia del Congost. A nivell arquitectònic, d'aquesta fase inicial en destaca la capella de Santa Eugènia (datada al segle XI i d'estil romànic) tot i que la fàbrica que ara s'observa és força més tardana; i també les restes de basaments de murs que es poden veure a la façana oest de la mateixa església.
En les següents dades històriques es documenta que al 1306 els Santa Eugènia es van vendre els drets aparellats a la castlania de Montmany i que al 1333, la capella ja tenia cementiri propi. Un altre document del 1376 la cita com a capella de Sanctuginia on els pagesos hi feien deixes i també s'hi feien misses. Al llarg del segle XVII trobem un altre esment de la capella de Santa Eugènia del Congost, on es demostra la seva adscripció al mas de l'Església o mas Santa Eugènia, fins que al 1713 per cessió del mateix propietari passà de nou a la parròquia. En aquest context del segle XVIII i segle XIX es produirà una important remodelació arquitectònica del conjunt, esmentada en un document del 1843, on es diu que davant l'amenaça de ruïna s'amplia i es refà bona part de la teulada- aquesta obra anirà a compte dels veïns i es treballarà, fins i tot, els diumenges. A més, el creixement de masies al seu voltant i l'altura del Tagamanent (1055 m) van ser dos factors importants que van permetre la potenciació del seu culte i una certa difusió local. Aquesta situació va motivar que al 1878 es convertís en parròquia encara que va continuar mantenint certs vincles d'unió amb Santa Maria de Tagamanent.
Actualment és l'únic centre urbà del terme amb església parroquial i cap de municipi com a conseqüència de l'abandó del Tagamanent durant la guerra civil del 1936-1939. La guerra també afectà Santa Eugènia, en va desaparèixer el retaule major d'època barroca i es va enfonsar tota la coberta, que va ser posteriorment restaurada. Segons E. Junyent "aquest treball, a més de millorar l'interior del temple, ha motivat també la seva decoració interior especialment a l'absis, on es venera la imatge primitiva que va poder ser salvada"; també esmenta que hi ha un projecte de construcció d'un campanar de torre "que vingui a substituir el poc graciós d'espadanya que s'aixeca sobra la façana principal" i que de moment s'ha mantingut. La data contemporània més significativa serà la de 1940 quan definitivament es traslladarà la parroquialitat de Tagamanent a Santa Eugènia. Respecte les estructures annexes, trobem que al 1955 es construí el nou cementiri; i que la última gran reforma tingué lloc a finals dels anys 60, amb la construcció de la nova sagristia, sobre el terreny del que havia estat l'antic cementiri.
L'església situada a la part esquerra de la Vall del Congost, de reduïdes dimensions, es troba dedicada a Santa Eugènia. L'edifici és d'una sola nau, de carreus ben escairats, fets amb pedra local i lligats amb argamassa; les cantoneres també estan reforçades amb carreus de tamany més gran amb la doble funcionalitat: d'element arquitectònic i decoratiu. Tota l'estructura es troba situada sobre una petita plataforma que s'anivella amb el pendent natural del terreny on es troba annexada una petita sagristia, amb diverses dependències modernes i el cementiri. Aquesta plataforma per la seva cara sud-est és feta de carreus, alguns de grans dimensions de pedra local ben escairada, que en algun dels seus punts estaria buida, contenint algun tipus de dipòsit. En els seus inicis es tractaria d'un temple senzill d'una sola nau acabada amb absis que cap el 1690 va ser ampliat allargant la nau per la part del davant i aixecant la coberta. Es conserven restes de murs d'època romànica i un campanar d'espadanya.
El seu interior ha estat força remodelat i té una presentació ben curiosa, ja que la distribució dels bancs i de l'altar és radicalment diferent del que normalment es troba en qualsevol altra església. Crida també l'atenció, la falta d'imatges, que estan dins la sagristia. El presbiteri està separat de la nau per uns paravents, amb uns quadres penjats i a sobre del tot hi penja un marc de vidre amb la paraula "abba" ("pare" en arameu). Al davant de l'altar destaca un petit televisor i unes gerres i altres estris més. Tot plegat és una sorprenent presentació. A la sagristia hi ha les imatges que, possiblement, abans devien estar repartides per la nau. A més hi ha una curiosa pica baptismal, de color blanc, al nivell de terra, una pila baptismal per immersió.
This car was on exhibit and was described as a basic salesman's car in that it didn't even have a back seat in order for more product could be carried. The access from the trunk passed through to where the back seat would normally be. The space was big enough that effectively allowed the salesman to carry all he needed and/or even sleep. This image is a processed image of the image I captured using my cell phone camera. The original unprocessed image is that of a canary yellow, beautifully restored auto. For fun, I processed the image to provide impact and highlight the smooth lines reflective of the times. Certainly over-processed by most tastes, but sometimes being creative can result in interesting image. If there's enough interest, I'll try and post an image of the original within the comments. Thanks for looking at my photos and your feedback!
Something different from my normal pictures.
Ford decided to ditch the engine cover on the 1.6 MK II Focus. Thusly making it possible for water to drip down the poorly designed windscreen washer onto the engine. Which some very bright person decided to design like a bathtub without a drain. This enables heavy rain to drown the sparkplugs in about one litre of water.
Since it is practically a Volvo engine some parts still fit and I got the Volvo engine cover (30650468) and screwed it in place. I whish I had known about that before the damage was done... well could have been worse, some people needed a new engine, my focus just new sparkplugs, cables and a drying.
In case anyone is interested in this contraption, Aquaus 360° Premium Cloth Diaper Sprayer, www.amazon.com/gp/product/B00QL3W5OO/ref=br_it_dp_o_nS_tt...
Tenerife.
Day trip on Mount Teide.
Sendero 18, sendero de Chavao. Chavao trail
The best place I know to spot blooming tajinaste rojo.
Situated on the island of Tenerife, Teide National Park features the Teide-Pico Viejo stratovolcano that, at 3,718 m, is the highest peak on Spanish soil. Rising 7,500 m above the ocean floor, it is regarded as the world’s third-tallest volcanic structure and stands in a spectacular environment. The visual impact of the site is all the greater due to atmospheric conditions that create constantly changing textures and tones in the landscape and a ‘sea of clouds’ that forms a visually impressive backdrop to the mountain. Teide is of global importance in providing evidence of the geological processes that underpin the evolution of oceanic islands.
Echium wildpretii is a species of flowering plant in the family Boraginaceae. It is an herbaceous biennial plant that grows up to 3 m (10 ft) in height. The nominal subspecies is endemic to the island of Tenerife, and is found mainly in Las Cañadas del Teide. The subspecies E. wildpretii subsp. trichosiphon occurs at high altitudes on La Palma. The common names are tower of jewels, red bugloss, Tenerife bugloss or Mount Teide bugloss.The Spanish name for this plant is tajinaste rojo.
Computer generated reproduction of an triumphal Roman arch from Syrian city Palmyra. The original has been destroyed by Daesh
La processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) és un insecte lepidòpter de la família Thaumatopoeidae. Habita la conca mediterrània i és una important plaga per a algunes espècies d'arbres,nsobretot pins.
Aquest insecte és propi de la zona mediterrània europea i africana, tot i que també es troba en algunes parts d'Alemanya, Suïssa, Hongria i Bulgària. Un dels principals factors que limita la seva distribució són les baixes temperatures, fent que només pugui sobreviure en zones on l'hivern no és rigorós (temperatures mínimes superiors a uns -15 °C). A causa del canvi climàtic, aquestes temperatures mínimes han anat pujant, i la distribució d'aquesta espècie s'està expandint vers el nord i cap a altituds superiors. És present a tota la península Ibèrica, incloses les illes Balears. A Menorca hi és present des de fa 50 anys, quan van fer-se repoblacions forestals amb pins espanyols.
Les trampes amb llum ultraviolada atrauen ambdós sexes, mentre les trampes amb feromona sexual atrauen només els mascles. Per la gran perillositat de les bosses de l'insecte cal tallar-les amb protecció ocular i dèrmica. Amb una escopeta es pot disparar a les bosses (a l'hivern) per destruir-les i deixar que el fred mati les larves, però això és una pràctica laboriosa, que només dóna bons resultats en àrees petites.
Més informació a Viquipèdia.
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città, nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità.
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Imatge publicada a la pàgina 40 del llibre "El riu Tenes i el seu paisatge" (ISBN: 978-84-09-50068-0, Dipòsit legal: B-8121-2023).
L'any 1949 el castell medieval de Bigues i Riells, es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional. La història del castell de Montbui està documentada des de l'any 987. Era la residència de la baronia de Montbui. L'any 995, els comtes de Barcelona el van assignar en feu a Gombau de Besora. Aquest va morir el 1050 i va traspassar el castell a la seva filla Guisla de Besora, segona esposa de Mir Geribert, príncep d'Olèrdola. Mir estava enfrontat amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I. Aquest es va oposar al traspàs. L'any 1059, però, van fer les paus i el comte va donar a Mir Geribert les terres que formarien la baronia de Montbui. D'aquestes terres en formaven part les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l'Ametlla, Sant Andreu de Samalús i part de l'actual parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui.
Fins al segle XVIII la propietat del castell va anar passant per diferents mans: els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes i Pere de Sentmenat, que el 1178 el va comprar a Ramon de Cabanes. I el 1240 va passar sota domini del bisbe de Barcelona, que el va fer reconstruir el 1308. Des del 1381 i fins a finals del segle XV va passar per diversos propietaris. L'any 1490 hi va haver un canvi de jurisdicció i la baronia va passar al Consell de Cent, que va considerar l'indret carrer de Barcelona. Els consellers de la capital van mantenir-ne la baronia fins al 1714, quan, després de la desfeta de la Guerra de Successió, els borbònics en van ordenar l'enderroc. Va ser el mateix destí que van córrer la majoria de fortaleses catalanes. Al 2014, se celebrarà el segon centenari d'aquesta altra derrota amb l'exèrcit del rei Felip V.
Les obres de millora del Castell de Montbui, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona a través del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, s'han realitzat a cavall dels anys 2017 i 2018. Aquesta iniciativa busca garantir la consolidació i conservació d'aquesta construcció històrica. L'actuacióha permès la consolidació del llenç nord del castell, que estava en mal estat, i així assegurar-ne l'estabilitat.
En aquesta acció també s'han realitzat excavacions arqueològiques a l'interior del recinte del castell: s'ha arribat a excavar la totalitat del perímetre interior fins a arribar als paviments. Aquesta actuació ha permès identificar els diferents espais que configuraven l'estructura de la fortificació a partir del segle XIV: una gran sala coberta amb una estructura de fusta suportada per un arc de diafragma, altres estances vinculades amb la presó episcopal i les dependències associades. També s'ha excavat la cisterna i s'ha pogut recuperar el pas perimetral per l'exterior del recinte. Ara bé, la gran troballa ha estat descobrir les restes d'una antiga torre rodona desmuntada en el moment de construcció del castell al segle XIV, ja que se'n desconeixia la seva existència fins ara.
Amb l'actuació s'ha creat un itinerari perimetral que permet visitar el conjunt amb elements d'indicació d'itineraris, escales per salvar desnivells i baranes de seguretat.
Can Gallifà és un antic mas de petites dimensions, que ara ha quedat enmig del bosc, a tocar del cementiri de Bigues. De les runes que queden dempeus, es pot endevinar una estructura de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües perpendicular a la façana principal.
Conserva algunes petites obertures en la façana lateral i una finestra sencera a la façana principal, amb llinda i brancals de carreus sencers de pedra. La finestra situada al damunt li han extret la llinda, els brancals i l'ampit. L'obra era de paredat, amb filades regulars de pedra. Per l'estil de l'aparell i de les obertures, es podria tractar d'un edifici anterior al segle XVIII.
El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves futbolistes suïssos, catalans i britànics encapçalats per Joan Gamper. A diferència de la majoria de clubs esportius professionals a tot el món, el Barça no és una societat anònima, és a dir, que la propietat del club recau en els seus socis, i és un dels clubs de futbol amb més socis del món.
Els seguidors del Barça són anomenats barcelonistes o blau-granes i, popularment, com a culers. Hom situa l'origen d'aquesta denominació en una anècdota referida al primer camp de futbol en el qual jugà el club, situat al carrer Indústria de Barcelona. Aquest camp no tenia graderies i els afeccionats s'havien d'asseure a la part alta del mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, veia una fila de culs arrenglerats. Malgrat haver canviat d'estadi dues vegades fins a l'actual Camp Nou, el sobrenom ha perdurat.
Tot i la identificació del club amb la ciutat de Barcelona inicialment i, amb el pas dels anys, amb Catalunya, la globalització viscuda a partir dels darrers decennis del segle XX ha comportat el coneixement de l'entitat i dels valors que defensa arreu del món. Això ha determinat que sigui seguit i admirat per milions de persones i que esdevingui una icona d'abast mundial.