View allAll Photos Tagged Note4
Something different from my normal pictures.
Ford decided to ditch the engine cover on the 1.6 MK II Focus. Thusly making it possible for water to drip down the poorly designed windscreen washer onto the engine. Which some very bright person decided to design like a bathtub without a drain. This enables heavy rain to drown the sparkplugs in about one litre of water.
Since it is practically a Volvo engine some parts still fit and I got the Volvo engine cover (30650468) and screwed it in place. I whish I had known about that before the damage was done... well could have been worse, some people needed a new engine, my focus just new sparkplugs, cables and a drying.
Belgium.
Heysel Plateau and the royal parks
www.environment.brussels/fiche/heysel-plateau-and-royal-p...
Sobieski Park and the Colonial Gardens
The land for Sobieski Park was originally purchased by King Léopold II in 1903 to further increase the size of the royal estate. The king, who wanted a fruit garden, arranged for the park to be planted with numerous different varieties of fruit tree. At one time, the garden contained 50 different types of pear trees and 60 types of apple trees! Greenhouses were used for vines as well as orange, peach and apricot trees. In 1975, the Royal Trust handed over the park to turn it into a public garden. The former orchard and hay meadow occupy the central part of the garden, contrasting with the trellised orchard, situated higher up, and path bordered by sculpted hornbeam hedgerows. The site is planted with Chinese willow, Turkish hazel, ash fen woods and plane trees, with the weeping willows surrounding the pond reflected in its surface.
Close by, a wooded area, also purchased by King Léopold II in 1905, and which would later become the Colonial Garden, covers an area of 3 hectares. The monarch wanted to use the space to construct greenhouses for the collections of tropical plants brought back from the Congo by botanist Émile Laurent. With no heating available during the war, most of the plants died, and those that did survive had to wait until 1951 to be transferred to the Botanical Garden of Meise. However, a number of horse chestnut, balsam poplar, copper beech, black locust and elderberry trees still stand today. In the early 1960s, the greenhouses were demolished and the park was definitively transformed into a public space. One can’t miss the handsome, Norman-style half-timbered villa designed by architect Haneau. (Listed 11/06/1998)
visit.brussels/en/sites/heritage/place/Sobieski-Park-and-...
Tenerife.
Day trip on Mount Teide.
Sendero 18, sendero de Chavao. Chavao trail
The best place I know to spot blooming tajinaste rojo.
Situated on the island of Tenerife, Teide National Park features the Teide-Pico Viejo stratovolcano that, at 3,718 m, is the highest peak on Spanish soil. Rising 7,500 m above the ocean floor, it is regarded as the world’s third-tallest volcanic structure and stands in a spectacular environment. The visual impact of the site is all the greater due to atmospheric conditions that create constantly changing textures and tones in the landscape and a ‘sea of clouds’ that forms a visually impressive backdrop to the mountain. Teide is of global importance in providing evidence of the geological processes that underpin the evolution of oceanic islands.
Echium wildpretii is a species of flowering plant in the family Boraginaceae. It is an herbaceous biennial plant that grows up to 3 m (10 ft) in height. The nominal subspecies is endemic to the island of Tenerife, and is found mainly in Las Cañadas del Teide. The subspecies E. wildpretii subsp. trichosiphon occurs at high altitudes on La Palma. The common names are tower of jewels, red bugloss, Tenerife bugloss or Mount Teide bugloss.The Spanish name for this plant is tajinaste rojo.
Computer generated reproduction of an triumphal Roman arch from Syrian city Palmyra. The original has been destroyed by Daesh
La processionà ria del pi (Thaumetopoea pityocampa) és un insecte lepidòpter de la famÃlia Thaumatopoeidae. Habita la conca mediterrà nia i és una important plaga per a algunes espècies d'arbres,nsobretot pins.
Aquest insecte és propi de la zona mediterrà nia europea i africana, tot i que també es troba en algunes parts d'Alemanya, Suïssa, Hongria i Bulgà ria. Un dels principals factors que limita la seva distribució són les baixes temperatures, fent que només pugui sobreviure en zones on l'hivern no és rigorós (temperatures mÃnimes superiors a uns -15 °C). A causa del canvi climà tic, aquestes temperatures mÃnimes han anat pujant, i la distribució d'aquesta espècie s'està expandint vers el nord i cap a altituds superiors. És present a tota la penÃnsula Ibèrica, incloses les illes Balears. A Menorca hi és present des de fa 50 anys, quan van fer-se repoblacions forestals amb pins espanyols.
Les trampes amb llum ultraviolada atrauen ambdós sexes, mentre les trampes amb feromona sexual atrauen només els mascles. Per la gran perillositat de les bosses de l'insecte cal tallar-les amb protecció ocular i dèrmica. Amb una escopeta es pot disparar a les bosses (a l'hivern) per destruir-les i deixar que el fred mati les larves, però això és una prà ctica laboriosa, que només dóna bons resultats en à rees petites.
Més informació a Viquipèdia.
Info da:
it.wikipedia.org/wiki/Palazzo_Reale_di_Torino
Il Palazzo Reale di Torino è la prima e più importante tra le residenze sabaude in Piemonte, teatro della politica del regno sabaudo per almeno tre secoli.
È collocato nel cuore della città , nella Piazzetta Reale adiacente alla centralissima Piazza Castello, da cui si dipartono le principali arterie del centro storico: via Po, via Roma, via Garibaldi e via Pietro Micca.
Rappresenta il cuore della corte sabauda, simbolo del potere della dinastia e, congiuntamente alle altre dimore reali della cintura torinese, come la reggia di Venaria Reale, la Palazzina di caccia di Stupinigi o il castello del Valentino, è parte integrante dei beni dichiarati dall'Unesco quali Patrimonio dell'Umanità .
Nel 2013 il circuito museale di palazzo Reale, Galleria Sabauda, Armeria Reale e Museo di antichità è stato il ventiseiesimo sito statale italiano più visitato, con 229.534 visitatori e un introito lordo totale di 1.006.536,20 Euro
Imatge publicada a la pà gina 40 del llibre "El riu Tenes i el seu paisatge" (ISBN: 978-84-09-50068-0, Dipòsit legal: B-8121-2023).
L'any 1949 el castell medieval de Bigues i Riells, es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional. La història del castell de Montbui està documentada des de l'any 987. Era la residència de la baronia de Montbui. L'any 995, els comtes de Barcelona el van assignar en feu a Gombau de Besora. Aquest va morir el 1050 i va traspassar el castell a la seva filla Guisla de Besora, segona esposa de Mir Geribert, prÃncep d'Olèrdola. Mir estava enfrontat amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I. Aquest es va oposar al traspà s. L'any 1059, però, van fer les paus i el comte va donar a Mir Geribert les terres que formarien la baronia de Montbui. D'aquestes terres en formaven part les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudà ries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulà lia de Ronçana, Sant GenÃs de l'Ametlla, Sant Andreu de Samalús i part de l'actual parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui.
Fins al segle XVIII la propietat del castell va anar passant per diferents mans: els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes i Pere de Sentmenat, que el 1178 el va comprar a Ramon de Cabanes. I el 1240 va passar sota domini del bisbe de Barcelona, que el va fer reconstruir el 1308. Des del 1381 i fins a finals del segle XV va passar per diversos propietaris. L'any 1490 hi va haver un canvi de jurisdicció i la baronia va passar al Consell de Cent, que va considerar l'indret carrer de Barcelona. Els consellers de la capital van mantenir-ne la baronia fins al 1714, quan, després de la desfeta de la Guerra de Successió, els borbònics en van ordenar l'enderroc. Va ser el mateix destà que van córrer la majoria de fortaleses catalanes. Al 2014, se celebrarà el segon centenari d'aquesta altra derrota amb l'exèrcit del rei Felip V.
Les obres de millora del Castell de Montbui, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona a través del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, s'han realitzat a cavall dels anys 2017 i 2018. Aquesta iniciativa busca garantir la consolidació i conservació d'aquesta construcció històrica. L'actuacióha permès la consolidació del llenç nord del castell, que estava en mal estat, i aixà assegurar-ne l'estabilitat.
En aquesta acció també s'han realitzat excavacions arqueològiques a l'interior del recinte del castell: s'ha arribat a excavar la totalitat del perÃmetre interior fins a arribar als paviments. Aquesta actuació ha permès identificar els diferents espais que configuraven l'estructura de la fortificació a partir del segle XIV: una gran sala coberta amb una estructura de fusta suportada per un arc de diafragma, altres estances vinculades amb la presó episcopal i les dependències associades. També s'ha excavat la cisterna i s'ha pogut recuperar el pas perimetral per l'exterior del recinte. Ara bé, la gran troballa ha estat descobrir les restes d'una antiga torre rodona desmuntada en el moment de construcció del castell al segle XIV, ja que se'n desconeixia la seva existència fins ara.
Amb l'actuació s'ha creat un itinerari perimetral que permet visitar el conjunt amb elements d'indicació d'itineraris, escales per salvar desnivells i baranes de seguretat.
Can Gallifà és un antic mas de petites dimensions, que ara ha quedat enmig del bosc, a tocar del cementiri de Bigues. De les runes que queden dempeus, es pot endevinar una estructura de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües perpendicular a la façana principal.
Conserva algunes petites obertures en la façana lateral i una finestra sencera a la façana principal, amb llinda i brancals de carreus sencers de pedra. La finestra situada al damunt li han extret la llinda, els brancals i l'ampit. L'obra era de paredat, amb filades regulars de pedra. Per l'estil de l'aparell i de les obertures, es podria tractar d'un edifici anterior al segle XVIII.
We had already chained the boat to a tree next to shore for the evening, but the water was just too calm and inviting not to try to catch some more fish. Josh, a friend of ours was showing me how much he enjoys fly fishing.and I decided to see what I could capture wtih my phone camera! He did catch a fish and I caught this great image. If you view full size, you can see the gentle curves in his line and even his indicator grasshopper lure to his right. Post processed with Topaz to bring out the calming effect of the evening and used a vignetteto mask photo clutter and simplify the subject.. Thanks in advance for viewing, faves, and feedback is always appreciated!
El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves futbolistes suïssos, catalans i brità nics encapçalats per Joan Gamper. A diferència de la majoria de clubs esportius professionals a tot el món, el Barça no és una societat anònima, és a dir, que la propietat del club recau en els seus socis, i és un dels clubs de futbol amb més socis del món.
Els seguidors del Barça són anomenats barcelonistes o blau-granes i, popularment, com a culers. Hom situa l'origen d'aquesta denominació en una anècdota referida al primer camp de futbol en el qual jugà el club, situat al carrer Indústria de Barcelona. Aquest camp no tenia graderies i els afeccionats s'havien d'asseure a la part alta del mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, veia una fila de culs arrenglerats. Malgrat haver canviat d'estadi dues vegades fins a l'actual Camp Nou, el sobrenom ha perdurat.
Tot i la identificació del club amb la ciutat de Barcelona inicialment i, amb el pas dels anys, amb Catalunya, la globalització viscuda a partir dels darrers decennis del segle XX ha comportat el coneixement de l'entitat i dels valors que defensa arreu del món. Això ha determinat que sigui seguit i admirat per milions de persones i que esdevingui una icona d'abast mundial.
Un llibre recull l'essència patrimonial dels Cingles de BertÃ
És obra de l'autor local Jesús Cano i es presenta en avançament editorial per a la premsa, dilluns 23 de març.
Els Cingles de Bertà són les cingleres i relleus que separen el Vallès de l'altiplà del Moianès; un element que marca els diferents municipis que en formen part. Ara i, per primera vegada, l'essència d'aquests cingles queda reflectida en un llibre: "El BertÃ, flaixos d'una cinglera", del fotògraf de Bigues i Riells, Jesús Cano Sánchez. Aquest llibre, eminentment fotogrà fic de 180 pà gines i en un format de 205x240 mm, intenta mostrar l'essència patrimonial a nivell arquitectònic, històric, natural i geològic dels Cingles de BertÃ. L'obra la coediten els ajuntaments de Bigues i Riells, l'Ametlla del Vallès, la Garriga, Sant Martà de Centelles i Sant Quirze Safaja; la Fundació MaurÃ, de la Garriga; Ã’mnium Cultural; el Forn d'Obra Duran, de Bigues; l'Hotel Molà de la Torre, també de Bigues; la Impremta Galobart, de Santa Eulà lia de Ronçana, i el propi autor.
El llibre, en paraules de l'autor, no pretén que sigui cap guia excursionista ni cap catà leg exhaustiu de patrimoni, flora i fauna, sinó una porta d'entrada a tothom qui vulgui apropar-se i descobrir aquesta cinglera que ha estat, tradicionalment, un lloc de frontera, sovint oblidada, en gran part pel veïnatge del Montseny.
El fet que no existÃs cap publicació que tracti els Cingles de Bertà d'una manera unità ria i que tampoc hi hagi un llibre que reculli una bona col·lecció de fotografies de la zona, va ser el punt de partida de Jesús Cano i Marcel Galobart, els dos ideòlegs del projecte. La idea s'ha tirat endavant amb la col·laboració de Mn. Antoni Pladevall, historiador; Maria Àngels Bonet, especialista en etnobotà nica; Carles Roqué i Pau, professor titular de Geodinà mica Externa i Geomorfologia de la Universitat de Girona i de l'Eva Cano Ventura, correctora del Diari de Girona.
Hi ha precedents de llibres relacionats amb els cingles
Hi ha diversos llibres i escrits relacionats d'alguna manera o altra amb els Cingles de BertÃ, publicacions que van des del segle XVIII fins als nostres dies. Les més antigues són més aventureres i recullen observacions sobre el terreny, com el "Diario de los viajes hechos en Cataluña" de Francisco de Zamora, de finals del segle XVIII, o publicacions del XIX, com una publicació francesa d'Alexandre de Laborde o el diccionari de Pascual Madoz, entre d'altres; generalment centrades en Sant Miquel del Fai i alguna aventura espeleològica.
També d'aquest segle trobem un recull de caire més folklòric i popular o llegendes de la zona dels germans Maspons i Labrós. Al llarg del segle XX van aparèixer publicacions de caire històric, per exemple, la "Història del Santuari de Puiggraciós" de Josep MaurÃ; un recull històric de Mn. Antoni Pladevall sobre Sant Martà de Centelles, Sant Miquel Sesperxes i Sant Pere de BertÃ. Aquest segle s'ha publicat un estudi sobre el Castell de Sant Martà de Centelles, dirigit per Jaume Oliver, a banda d'altres llibres d'à mbit més local en els diversos pobles de la zona. També, en aquests darrers anys, s'han publicat algunes guies excursionistes, però cap d'elles arriba a englobar els Cingles de Bertà com un tot.
La tercera edició
Tres anys després del llançament del llibre, la insistent demanda d'alguns dels col·laboradors en les dues anteriors edicions han derivat en la publicació de la tercera edició, a punt per la Diada de Sant Jordi de 2018. Com a gran novetat, aquesta edició incorpora un gran plà nol despleglable dels Cingles de Bertà que serveix d'Ãndex grà fic del llibre i ajuda a ubicar més fà cilment els llocs més rellevants dels Cingles de BertÃ.
Nota de premsa enviada per l'ajuntament de Bigues i Riells el dia 17 de març de 2015.