Església de Santa Maria del Castell, Gallifa (el Vallès Occidental, Catalunya)
L'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI, està construïda al punt més alt de la plana interior del castell de Gallifa, a 642 metres d'altitud, i el primer esment documentat és de l'any 1060. L'any 1078 consta com a parròquia. Hi ha notícies documentals de l'any 1670 d'obres de restauració o reconstrucció. Fins al 1860 fou parròquia d'una part del terme, funció que compartia amb l'església de Gallifa. L'any 1868, amb la reorganització parroquial, perd la funció de parròquia i passa a dependre de Sant Sebastià de Montmajor. L'any 1924, com que l'edifici amenaçava ruïna, es va baixar la Mare de Déu (segle XIX) a Gallifa. Tot seguit, s'aprofità bona part del material de la teulada per a reparar la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. La imatge de la mare de Déu, es va fer malbé durant la guerra civil espanyola (1936-1939).
Mn. Josep Dalmau inicià la reconstrucció de l'ermita romànica del castell de Gallifa el 1985. Els experts en art romànic valoren les ruïnes com un rar exemplar d'ermita, perquè sobre la volta no hi havia la teulada (com és habitual) sinó una habitació-sala que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell, quan els enemics havien ja entrat dins el recinte de la fortalesa.
És un edifici senzill d'una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, amb absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. L'alçada de l'edifici fa el doble del que és habitual doncs es construí com a fortificació amb espitlleres que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell. Tan sols té tres finestres obertes als murs oest i sud i a l'absis, totes d'arc de mig punt i doble esqueixada. La porta d'entrada és al mur sud, i també en aquest mur s'alça el campanar, de paret i de dos ulls. L'exterior de l'església presenta un sol element decoratiu: les arcuacions cegues i les bandes llombardes de la part baixa de l'absis.
S'observen diverses etapes constructives. L'absis s'adapta plenament al romànic llombard segle XI). La datació de la nau no és tant precisa, no té ornaments, però per l'aparell dels murs es pot datar a cavall entre els segles XI i XII. El sobre-alçament dels murs podria correspondre a una ampliació del segle XII.
Durant la reconstrucció de l'ermita, el sr. Jesús Prujà, un promotor cultural i col·leccionista nat, oferí a Mn. Dalmau una imatge de talla de fusta d'una Mare de Déu del segle XI, que havia trobat a les golfes d'una masia dels voltants d'Olot, fent de contrafort a l'encavallada de la teulada. D'aquesta imatge no se'n coneix ni el nom ni l'origen.
L'anterior imatge de l'ermita del castell, del segle XIX, s'havia descompost i fet malbé durant la Guerra Civil (1936-1939). Desapareguda l'imatge, el sr. Prujà, féu ofrena de la trobada recentment a Olot. Això donà a Mn. Dalmau l'oportunitat de rebatejar-la amb l'advocació de la Mare de Deu de l'Ecologia. Ho demanaven els plecs de muntanyes que l'envolten i les catifes de verd dels boscos que li fan d'escambell. I ho proclamen sobretot els temps actuals, que han fet del mot ecologia la clau que volta d'una visió de futur. I seguint aquella lliçó evangèlica de Jesús de Natzaret, es tracta de lligar el passat i el futur, i treure del cofre coses noves i antigues. Els devots de l'ecologia venen a plantar un arbre en el recinte del voltant del Santuari com una llàntia votiva, com una pregària encesa, nit i dia a Maria, advocada de la virginitat fecunda: de la naturalesa verge.
Font: Viquipèdia i Santuari Ecològic de Gallifa.
Església de Santa Maria del Castell, Gallifa (el Vallès Occidental, Catalunya)
L'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI, està construïda al punt més alt de la plana interior del castell de Gallifa, a 642 metres d'altitud, i el primer esment documentat és de l'any 1060. L'any 1078 consta com a parròquia. Hi ha notícies documentals de l'any 1670 d'obres de restauració o reconstrucció. Fins al 1860 fou parròquia d'una part del terme, funció que compartia amb l'església de Gallifa. L'any 1868, amb la reorganització parroquial, perd la funció de parròquia i passa a dependre de Sant Sebastià de Montmajor. L'any 1924, com que l'edifici amenaçava ruïna, es va baixar la Mare de Déu (segle XIX) a Gallifa. Tot seguit, s'aprofità bona part del material de la teulada per a reparar la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. La imatge de la mare de Déu, es va fer malbé durant la guerra civil espanyola (1936-1939).
Mn. Josep Dalmau inicià la reconstrucció de l'ermita romànica del castell de Gallifa el 1985. Els experts en art romànic valoren les ruïnes com un rar exemplar d'ermita, perquè sobre la volta no hi havia la teulada (com és habitual) sinó una habitació-sala que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell, quan els enemics havien ja entrat dins el recinte de la fortalesa.
És un edifici senzill d'una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, amb absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. L'alçada de l'edifici fa el doble del que és habitual doncs es construí com a fortificació amb espitlleres que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell. Tan sols té tres finestres obertes als murs oest i sud i a l'absis, totes d'arc de mig punt i doble esqueixada. La porta d'entrada és al mur sud, i també en aquest mur s'alça el campanar, de paret i de dos ulls. L'exterior de l'església presenta un sol element decoratiu: les arcuacions cegues i les bandes llombardes de la part baixa de l'absis.
S'observen diverses etapes constructives. L'absis s'adapta plenament al romànic llombard segle XI). La datació de la nau no és tant precisa, no té ornaments, però per l'aparell dels murs es pot datar a cavall entre els segles XI i XII. El sobre-alçament dels murs podria correspondre a una ampliació del segle XII.
Durant la reconstrucció de l'ermita, el sr. Jesús Prujà, un promotor cultural i col·leccionista nat, oferí a Mn. Dalmau una imatge de talla de fusta d'una Mare de Déu del segle XI, que havia trobat a les golfes d'una masia dels voltants d'Olot, fent de contrafort a l'encavallada de la teulada. D'aquesta imatge no se'n coneix ni el nom ni l'origen.
L'anterior imatge de l'ermita del castell, del segle XIX, s'havia descompost i fet malbé durant la Guerra Civil (1936-1939). Desapareguda l'imatge, el sr. Prujà, féu ofrena de la trobada recentment a Olot. Això donà a Mn. Dalmau l'oportunitat de rebatejar-la amb l'advocació de la Mare de Deu de l'Ecologia. Ho demanaven els plecs de muntanyes que l'envolten i les catifes de verd dels boscos que li fan d'escambell. I ho proclamen sobretot els temps actuals, que han fet del mot ecologia la clau que volta d'una visió de futur. I seguint aquella lliçó evangèlica de Jesús de Natzaret, es tracta de lligar el passat i el futur, i treure del cofre coses noves i antigues. Els devots de l'ecologia venen a plantar un arbre en el recinte del voltant del Santuari com una llàntia votiva, com una pregària encesa, nit i dia a Maria, advocada de la virginitat fecunda: de la naturalesa verge.
Font: Viquipèdia i Santuari Ecològic de Gallifa.