View allAll Photos Tagged Reparar
Cuentas alegres...
Recopilando información aun,
del año que se nos fue
con tantas cosas geniales
que se entregaron_recibieron
o se vomitaron espontáneamente.
Fotografía: (detalle_mural
que miro desde mi casa todos los días)
saludos.
Este angelito me lo dieron calvo y lleno de boli para reparar y hacerle ropita. Como no se hacer reroot, acabo con un gorrito del libro de patrones Obitsu11 Boy. El vestido es una blusa con patron de Stitch by Stitch with Lily para blythe
Sant Miquel de Gallifa
Sant Miquel de Gallifa és una església romànica al veïnat de Gallifa al municipi de Sant Boi de Lluçanès (Osona) inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1]
Descripció
Es tracta d'un edifici orientat a llevant d'una nau amb absis semicircular i coberta amb volta de canó i teula àrab a l'exterior. Les parets exteriors són llises excepte la de l'absis, que té un fris d'arcuacions llombardes. Té dues finestres a l'absis i una porta rectangular a la façana de ponent sobre la qual hi ha un campanar d'espadanya amb dos arcs.[2]
Es distingeixen clarament tres fases constructives. La primera és de la segona meitat del segle xi, a la nau i l'absis. La segona és la del campanar d'espadanya i la tercera és la reconstrucció de la porta.[2]
Història
L'edifici va ser documentat com a capella rural depenent de la parròquia de Sant Boi de Lluçanès, apareix amb el nom de Vila-Seca l'any 1150. La dependència de Gallifa, mas del qual agafa el nom, es comprova en la donació de Pere de Gallifa a la seva filla Dolça, l'any 1244. Possiblement el 1686, quan el bisbe Pasqual visita la parròquia de Sant Boi, aquesta capella no tenia culte i el mateix bisbe mana enguixar-la i reparar la teulada. Devastada el 1936, fou oberta de nou al culte fa pocs anys, des que els propietaris del mas Gallifa han restaurat la capella, la masia i els voltants.[2]
Aquesta tarda he quedat amb l'Enric per anar a pillar el fruiter a Sant Vicenç de Calders. Quan he arribat m'ha dit l'Enric que feia uns minuts que havia passat.
Bé, un altre dia serà -he dit. Al cap d´uns minuts hem vist que al final de l'andana, per on entren els trens cap a les vies amb topera, sortia fum. Llavors, uns vint minuts més tard han vingut els bombers a apagar el petit foc, provocat a causa de la caternaria que s'ha carregat una doble 447 a l'entrar cap a la via 7. Causes: demores de més de 20 minuts als trens de l'R4, les 4 vies amb topera tancades amb 2 trens atrapats (un que havia de sortir cap a Badalona, i el servei de les 20.33 cap a l'Estació de França que ha sortit amb +10 minuts de retard, ja que ha hagut de estat servit pel tren que havia de fer el servei de les 21.03, que ha estat fet pel tren atrapat quan una dresina ha acabat de reparar l'engantxada.
En els propers dies anirem veient més fotos de la moguda tarda que hem passat a St. Vicenç de Calders.
___
Esta tarde he quedado con Enric para ir a pillar el frutero en Sant Vicenç de Calders. Cuando he llegado me ha dicho Enric que hacía unos minutos que había pasado.
Bueno, otro día será -he dicho. Al cabo de unos minutos hemos visto que al final del andén, por donde entran los trenes hacia las vías con topera, salía humo. Entonces, unos veinte minutos más tarde han venido los bomberos a apagar el pequeño fuego, provocado a causa de la caternaria que se ha cargado una doble 447 al entrar hacia la via 7. Causas: demoras de más de 20 minutos en los trenes de la C4, las 4 vías con topera cerradas con 2 trenes atrapados (uno que tenía que salir hacia Badalona, y el servicio de las 20.33 hacia la Estación de Francia que ha salido con +10 minutos de retraso, ya que ha tenido que estar servido por el tren que habia que hacer el servicio de las 21.03, que ha estado hecho por el tren atrapado cuando una dresina ha acabado de reparar el enganchón.
En los siguientes días iremos viendo más fotos de la movida tarde que hemos pasado en St. Vicenç de Calders.
Eduardo, my youngest nephew "repairing" his toy motorcycle. Orange County Choppers, watch out!!!
Bucaramanga, Colombia.
O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
Las soldaduras; primero con la desoldadora quitamos las que había, a continuación pusimos el cable nuevo y listo.
O balandro Joaquín Vieta pon rumbo a praia do Porto de Portosín para varar na area e aproveitar que tumbe de estribor e reparar unha pequena avaría no casco detectada por debaixo da líña de flotación.
La cantera de Aulesrtii sacada desde Markina.Desde donde se han llevado los bloque para reparar el dique de Bermeo.
Esta imagen pertenece a www.odisea2008.com
Copyright Creative Commons : Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada CC BY-NC-ND
Referencia post:
www.odisea2008.com/2011/04/vizcaya-y-las-dos-castillas-pr...
Descripció
Construcció de planta rectangular de tres naus i absis poligonal. Té quatre tramades i el cor és a la primera. Les naus laterals conformen capelles i disposen d'un petit pas de l'una a l'altra. Els murs acaben en un fris continu del qual arrenca una volta de mig punt amb llunetes. Les naus laterals són cobertes per voltes d'aresta. L'interior, ben pintat, disposa d'alguns elements de ferro forjat. La façana, arrebossada, presenta una portalada amb arc de mig punt; al damunt hi ha una fornícula amb una imatge de Sant Roc. Per sobre hi ha un petit ull de bou. La façana és rematada per un petit campanar d'espadanya situat al centre. El cloquer principal, però, es troba situat a la banda dreta: és de planta quadrada amb quatre amplis finestrals i coronat per una balustrada.
Notícies històriques
L'església fou edificada el 1788 per uns paletes de la Fatarella a causa de l'estat ruinós de la construcció anterior, provisional i que amb prou feines aixoplugava els habitants del lloc. Al seu costat hi havia el primitiu cementiri. Fou sufragània de la de Garcia. La nit de Reis de1901 sofrí un incendi fortuït, que obligà a fer reparacions immediatament. Pel juliol de 1936 foren cremats els altars i les imatges.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripción:
Aquest edifici presenta una planta rectangular, tres naus i absis poligonal. La nau central està formada de quatre tramades, a la primera de les quals es situa el cor. Les naus laterals, cobertes amb volta d'aresta, constitueixen les capelles laterals, unides entre si a través d'un petit pas. Els murs finalitzen a la part superior amb un fris continu del qual arrenca una volta de mig punt amb llunetes. De l'interior destaquen alguns dels elements realitzats amb ferro forjat. La façana, arrebossada, presenta una porta principal de mig punt adovellada damunt de la qual hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Roc, emmarcada per pilastres d'ordre toscà, coronades per un timpà convex coronat per tres pinacles, el central molt més desenvolupat. A la part superior de la façana hi ha un ull de bou i un petit campanar d'espadanya. A la dreta es situa el campanar principal, de planta quadrangular amb els angles retallats i una obertura de grans dimensions per cada costat. Es corona per una balustrada.
Notas históricas:
Església construïda l'any 1788 per uns paletes de la Fatarella, degut al mal estat de conservació de l'anterior construcció, de caràcter provisional i que havia quedat petita pels habitants de la vila. Durant un període va ser sufragània de la de Garcia. Al 1901, a la nit de Reis, va patí un incendi i es va haver de reparar immediatament. El juliol de 1936 els altars i les imatges van ser cremades
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag....
#HacemosLasMejoresFiestas
#ElRompeCaderas
www.facebook.com/events/210818553146283/
Beats que rompen caderas y las vuelven a reparar.... Lo más fiestero de nuestro residente haciendo una deliciosa noche musical...
TROPICAL BASS / DANCE HALL / ZANDUNGA / DEMBOW / COLOMBIAN ROOTS /SALSA BREAKS / AFROBEATS / URBAN GROOVES / ZOUKS / CHAMPETA
_________________________________________
***CORTESÍAS Y RESERVACIONES***
goo.gl/forms/fZmbf7l689goZ21I2
Invita: JACK DANIEL´S No 7 & BUDWEISER
Cover:
$20k = Ingreso + Shot doble
NOS RESERVAMOS EL DERECHO DE ADMISIÓN Y PERMANENCIA
El viatge al metro (Tube per als habitants locals) s'havia encarregat de gravar el missatge al meu subconscient tot repetint fins a l’exigüitat allò de 'Please mind the A's' (sí, potser (i sense ell) he de millorar el anglès [el meu s'entén] però em temo que no només em passa amb el anglès això d'escoltar el que vull...)
Una espècie de Divina Providència (Plató al rescat i altres deus ex machina) em va atrapar a mig de la passejada per un carrer massa comercial. Disfressada de desconnexió (habitual) ataca i em fa reparar en ella. Subconscient trepitja les taules i entra en escena... Blanca, majestuosa (ja sabeu Go(o)d Save the Queen i aquelles coses), predisposada a ser part del moment...
Busques boli(graf) a la bossa mentre et dius que has d'escriure amb 'bona' lletra (la que fas quan no escrius per tu, aquella que vols que algun moment un ser pugui desxifrar). Vols, t’agradaria de fet, escriure alguna cosa que sones entre transcendental i cabal, entre intel•ligent i punyent, alguna cosa que al tornar-la a llegir et faci no llençar a la paperera la suposada mostra de talent efímer... Però no portes boli(graf) a sobre... Potser el escrit hagués estat alguna cosa com "a partir d'ara les coses aniran diferent, una a així es un bon principi del nou Abecedari personal, aquell amb el que tens pensat (re)escriure paraules..." o pitjor encara "has trobat un inici en majúscula. Potser pots posar un punt i endreçar la tonteria en la que estàs instal·lat..."
La falta de boli(graf) no és prou motiu per desistir (atacs de 'caparruderia' així son bastant freqüents). Et dius, confiar en la memòria no és una opció, així que barrines com atrapar el moment i de cop, t'adones del que tens penjant del coll. És clar. Fas una foto. Serà com una mena de anotació al marge, un asterisc en una frase a un llibre per recordar la frase (alguna cosa semblant al "Tranquilos vengo del futuro para traeros algo mejor" de l'anunci de Neutrex, via Joan Miquel Oliver a El misteri de l'Amor [que bé es mereix una parada i fonda]) i penses, al entrapusar amb ella, segur que penses o les mateixes tontunes o de semblants (em declaro reincident en aquestes coses...)
I aquí estic, intentant escriure alguna cosa que mereixi ser una anotació al marge, i preguntant-me si les coses que et criden la atenció, aquelles que vols que formin part de tu, cal guardar-les d'alguna forma o s'encarreguen elles (i el teu subconscient) d'integrar-se en/amb tu?
Potser només és una A, però em nego a pensar-ho...
||||| + informació äquí i aquí...
Sí, tinc els símptomes, crec que m'he tornat un fanÄtic... |||||
» José González … Down the Line [ ≡ ]
» Fredo Viola … The Sad Song [ ≡ ]
» Doves … There Goes The Fear [ ≡ ]
» Sparklehorse … Hundreds of Sparrows [ ≡ ]
» Maga … Diecinueve [ ≡ ]
Pescadores de San Miguelito tratan de reparar su red que quedó atrapada en el fondo del río Isiboro. En San Miguelito hay una pequeña asociación de pescadores, conformada por unos 40 integrantes.
Fishermen from San Miguelito try to repair their net that was trapped at the bottom of the Isiboro River. In San Miguelito there is a small association of fishermen, made up of about 40 members.
En tamany gran, per poder-ho llegir:
www.flickr.com/photos/11299883@N08/8006293736/sizes/o/
Vostra gràcia i glòria és tanta,
que acudim a Vós postrats:
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Vostra Imatge fou trovada
en rústec amagatall
com blau lliri de la vall
vora una Font amagada;
d'allí fóreu transplantada
al bell cim d'aquests serrats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Des de l'alt "balcó del Noia"
escampeu arreu essències
de virtuts i de creències
florint com perpètua toia:
sou dels cors preuada joia
que conforta als desterrats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Fóreu molt temps venerada
reclosa en la sagristia;
més, vingué per sort un dia
que us donaren nova estada
on fóssiu més obsequiada
dels devots agraciats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Us tributen homenatge
en l'Església parroquial
(abans Castell senyorial)
molts devots en romiatge:
-des del Cambril, vostre hostatge
se'n van sempre aconsolats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Vuit centúries vostra Imatge
en aquestes encontrades
de bosc i vinyes enjoiades
al vianant fou bon guiatge
senyalant-li el blau paratge
d'eternes felicitats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Als vostres fills arrencada
per la sacrílega turba
amb la malícia més furbe
vostra Imatge fou cremada
restant sols la mà besada
dels quins féreu benhaurats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Per reparar vostre honor,
nova Imatge ens és vinguda
com pluja del Cel caiguda
per alegrar nostre cor
puix no consent vostre amor
deixar-nos abandonats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
D'aigua viva el Manantial
en vostra falda hi féu niu,
i en vostre auxili veniu
regant amb do celestial
de gràcia i vida eternal
nostres cors assedegats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Nostres camps i nostra serra
també reben vostra gràcia
obtenint amb eficàcia
frescors nostra eixuta terra
si al dimoni fent la guerra
acudim a Vós confiats,
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Doneu salut a aquest poble
que us proclama per Regina:
Celestial Mare divina!
feu que us serveixi amb cor noble,
lleveu tot el que el fa innoble,
deslliureu-lo dels pecats.
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Puix vostre amor ens encanta,
us clamem entussiasmats:
Oh Verge de la Fontsanta,
regneu sempre a Subirats!
Any 1940. Lletra de Mn. Francesc Barjau. Rector que fou de Subirats.
Una de las descripciones más bellas del siglo XIX proviene de un viajero capitalino en 1843, quien al acercarse a Peñaflor escribió: Una gran alameda le conduce; su término no se ve y se pierde en la falda de los cerros", Esta alameda era una imponente fila de árboles que marcaba el camino hacia Peñaflor, creando un paisaje memorable para los viajeros que se dirigían desde Santiago hacia el poniente.
Desde los primeros tiempos de la Colonia, un importante camino unía la ciudad de Santiago con los territorios situados al poniente, atravesando vastos llanos por los cuales transitaban caminantes, cabalgaduras y carretas. Se le denominaba Camino Real o Camino de Carretas.
Ya en el siglo XIX, el principal problema para el intenso tráfico era su recurrente mal estado, especialmente en invierno:
Las carretas que iban a vender cosechas a Santiago o traer productos desde la capital quedaban impedidas de pasar por los barriales, aunque para sortearlos se recurriera a varias yuntas de bueyes.
Los carruajes también sufrían las mismas dificultades.
En verano, en cambio, la situación era distinta: el camino era de buen piso y presentaba paisajes de la más rica matiz.
La reparación de los caminos se hacía utilizando como mano de obra a los reclusos de la cárcel de la Villa de San Bernardo, capital del Departamento de La Victoria, al que pertenecían Peñaflor, Malloco y Padre Hurtado (entonces conocido como Santa Cruz) .
En 1844, el gobernador envió a un funcionario a verificar la situación del camino de Malloco, para saber cuántos hoyos había, dónde no podían pasar las carretas, cuántas cuadras tomaban los pantanos y el estado de las zanjas antiguas. Para sortear los pantanos se pedía a los hacendados colaborar con matas de quilo (especie nativa que abundaba en la zona), pero las peticiones no siempre eran satisfechas.
También había problemas con los puentes, cuya habilitación o reparación corría por cuenta de los propios hacendados, quienes con total desidia muchas veces se negaban a hacerlo. En 1844, el dueño de la hacienda de Santa Cruz (hoy Padre Hurtado) solo se había preocupado de reparar un puente con palos sobrepuestos, a pesar del abundante tráfico de carretas, carruajes y pasajeros.
El Camino de Mallarauco está íntimamente ligado a la historia del Canal de Mallarauco, una de las obras de ingeniería más importantes del siglo XIX en Chile: Entre 1873 y 1893, se construyó el túnel del canal de Mallarauco, que en una extensión de 3,5 kilómetros perfora el vientre del cordón de cerros que separa la localidad de Pelvín (en la comuna de Peñaflor) con el valle de Mallarauco (en la comuna de Melipilla), llevando las aguas del Mapocho.
La obra fue tan fantástica que cambió el rostro de Mallarauco de secano a riego. Se construyó cuando la ingeniería aún estaba en pañales, utilizando perforadoras Francois Dubois y una extensa red de canales que totalizan 40 kilómetros de longitud, 9 de los cuales bordean los cerros de Pelvín tras su nacimiento en la puntilla de "San Juan".
La tradición oral popular atribuye la construcción del túnel a un pacto con el diablo ("cola de flecha"). Se narraba que el terrateniente Patricio Larraín Gandarillas dueño de Malloco, Peñaflor, Pelvín y Mallarauco cruzaba los cerros en carruaje a medianoche junto al diablo, mientras charlaban animadamente. Muchos seguían creyendo que sin la intervención de fuerzas sobrenaturales habría sido imposible tal construcción.
En 1837, Don Patricio Larraín Gandarillas heredó el mayorazgo de Francisco Larraín Rojas y se hizo propietario de la totalidad del valle, con sus fundos Mallarauco, Pahuilmo, Mallarauquito y también Pelvín y Peñaflor, al oriente de la cuesta.
El terrateniente no contento con sus vastas posesiones, manifestaba recurrentemente que quería comprar todas las tierras al oriente, como la hacienda de Santa Cruz (hoy Padre Hurtado), Maipú y Los Cerrillos. Su propósito era no tener que pisar tierras ajenas para llegar a la capital
-----------------------------------------------------------------
One of the most beautiful descriptions of the 19th century comes from a traveler from the capital in 1843, who, upon approaching Peñaflor, wrote: A great avenue leads to it; Its end is not visible and disappears into the foothills.” This avenue was an imposing row of trees that marked the road to Peñaflor, creating a memorable landscape for travelers heading west from Santiago.
From the early colonial period, an important road connected the city of Santiago with the territories to the west, crossing vast plains traversed by pedestrians, horses, and carts. It was called the Camino Real or Camino de Carretas (Royal Road or Cart Road).
By the 19th century, the main problem for the heavy traffic was its recurring poor condition, especially in winter: Carts going to sell crops in Santiago or bring goods from the capital were unable to pass through the mud, even with several teams of oxen. Carriages also suffered the same difficulties. In summer, however, the situation was different: the road was in good condition and offered landscapes of the richest variety.
The repair The roads were built using as labor the inmates of the prison of the Villa de San Bernardo, capital of the Department of La Victoria, to which Peñaflor, Malloco and Padre Hurtado (then known as Santa Cruz) belonged.
In 1844, the governor sent an official to inspect the Malloco road, noting the number of potholes, the impassable sections for carts, the extent of the swampy sections, and the condition of the old ditches. To navigate the swamps, landowners were asked to contribute clumps of quilo (a native species abundant in the area), but these requests were not always granted.
There were also problems with the bridges, whose maintenance or repair was the responsibility of the landowners themselves, who often refused to do so with complete negligence. In 1844, the owner of the Santa Cruz estate (now Padre Hurtado) had only bothered to repair one bridge with overlapping poles, despite the heavy traffic of carts, carriages, and passengers.
The Mallarauco Road is closely linked to the history of the Mallarauco Canal, one of the most important engineering projects of the 19th century in Chile. Between 1873 and 1893, the Mallarauco Canal Tunnel was built. Extending 3.5 kilometers, it pierces the heart of the mountain range separating the town of Pelvín (in the Peñaflor commune) from the Mallarauco Valley (in the Melipilla commune), carrying water from the Mapocho River.
The project was so remarkable that it transformed Mallarauco from a dryland area to an irrigated one. It was constructed when engineering was still in its infancy, utilizing François Dubois drilling rigs and an extensive network of canals totaling 40 kilometers in length, 9 of which skirt the hills of Pelvín after originating at the "San Juan" point.
Popular oral tradition attributes the tunnel's construction to a pact with the devil ("arrowhead"). It was said that the landowner Patricio Larraín Gandarillas, owner of Malloco, Peñaflor, Pelvín, and Mallarauco, would cross the hills in a carriage at midnight alongside the devil, chatting animatedly. Many still believed that such a construction would have been impossible without the intervention of supernatural forces.
In 1837, Don Patricio Larraín Gandarillas inherited the entailed estate of Francisco Larraín Rojas and became the owner of the entire valley, with its estates Mallarauco, Pahuilmo, Mallarauquito, and also Pelvín and Peñaflor, to the east of the slope.
Not content with his vast holdings, the landowner repeatedly stated his desire to buy all the lands to the east, such as the Santa Cruz estate (today Padre Hurtado), Maipú, and Los Cerrillos. His aim was to avoid having to cross other people's lands to reach the capital.
Barcino Us proposem enguany embarcar-vos a un vaixell romà. Mireu! ens apropem a terra. Veiem l'estel de Betlem, reflectit al mar. Els Reis d'Orient han seguit la seva llum des de terres llunyanes per trobar l'infant Jesús, i s'acosten a la platja en un petit bot. El naixement se'ns mostra a la sorra, humil, arrecerat en una barca que sant Josep, mestre d'aixa, té a mig reparar. Al fons, damunt el món Tàber, Barcino contempla l'escena. Fundada l'any 15 aC per l'emperador Cèsar August, les arrels de la nostra ciutat se'ns mostren ben palpables, i els barcelonins que avui ens enfilem al vaixell som gairebé al matell lloc..., tan sols uns quants segles després. La màgia del Nadal ens permet enguany viatjar en el temps, salpar de Barcelona, i guiats pel far de Montjuïc, arribar a Barcino en un obrir i tancar d'ulls. Organització: Institut de Cultura de Barcelona Disseny i direcció artística: Jordi Palli-Pessebremoviment Projecte tècnic: Las Gardenias Il·luminació: Lluïsa Brosa-Ova design Figures de pessebre: Ventura & Hosta Construcció: Temàtic World / Ova design Col·labora en l'enllumenat: Citelum / iGuzzini
Movilcrack
Calle Luis Morote, 43, 35007 Las Palmas de Gran Canaria, Las Palmas, Spain
+34 928 49 37 95
movilcracks@gmail.com
Reparación de celulares mismo día; arreglar móviles, cambiar pantalla, cambiar batería, reparar móvil, liberar móvil. Servicio técnico móvil Samsung, Apple, Huawei y Xiaomi. Muy cerca de mesa y lopez, triana, tomás morales, cc las ramblas y la ballena. A 15 min de Galdar, Arucas, Telde y Vecindario.
Edifici de planta en creu llatina, amb campanar, i un sol accés pels peus de l'eix central. La façana conserva vestigis d'un portal romànic amb arcuacions, sobre el qual s'hi instal·là posteriorment un timpà triangular que encara es conserva i que conté una petita capelleta amb mitja cúpula amb forma de petxina. La resta de la façana ha estat àmpliament remodelada entorn del 1970 amb esgrafiats de decoracions geomètriques, coloms i la figura de Sant Quintí. L'interior presenta una sola nau amb capelles laterals i coberta en creueria, amb un cor alçat als peus de l'església. Al costat esquerra, a tocar de l'entrada, hi ha l'estança que antigament permetia pujar al campanar i al cor (accés avui tapiat), seguida de tres capelles. El costat dret consta de quatre capelles. A cada extrem del transepte hi ha un altar. La capçalera presenta absis central carrat, a l'esquerra una estança i a la dreta una capella. Destaquen algunes de les mènsules del sostre en forma de rostre humà.
L'església de Sant Quintí és documentada el 962 i el 1097 consta com a cel·la o casa monàstica que depenia de Ripoll. La història de l'església està associada, doncs, a la presència d'una comunitat de monjos benedictins, que des del segle XII ja es troba ben instal·lada. A partir del segle XV el prior de Sant Quintí era també rector de la parròquia de Mediona. De la primitiva església romànica no en queda pràcticament res, ja que l'any 1541 una turba de francesos van calar foc a la vila de Sant Quintí. La casa i l'església del monestir van quedar pràcticament ensorrades sota les flames. El 6 de març de 1567 el prior Sebastià Ric va posar la primera pedra de la reconstrucció de l'església. Les obres de reconstrucció van durar un any i mig. El 1586 la Catedral de Barcelona passà a fer-se càrrec del monestir de Sant Quintí i les seves possessions. Des d'aquesta data fins el 1857 a Sant Quintí hi hagueren rectors agregats al Capítol de la Catedral. Pocs anys després l'església va viure una de les etapes més esplendoroses de la seva història: el 1595 es contractà Agustí Pujol, considerat l'artista més important del barroc català, per fer diverses imatges, el 1604 es construí un retaule, el 1605 es contractà el milanès Joan Baptista Toscano per pintar i daurar el retaule major. Així, entre finals del segle XVI i fins el XVIII Sant Quintí es convertí en una vila sensible al món de l'art. A mitjan segle XIX el temple s'havia d'engrandir per encabir-hi la gent que assistia als oficis religiosos i el 1857 passà a ser una parròquia autònoma, deslligada de la de Mediona. Durant la Guerra Civil es va destruir el patrimoni moble de l'església. Entorn dels anys 1940 s'hi va fer una àmplia remodelació, amb la incorporació d'un nou altar major, molt més auster, que és l'actual. Cap als anys 50 es va pintar tot l'interior. Pels volts de 1970 es portà a terme una altra remodelació que introduí els esgrafiats exteriors que actualment es poden contemplar. El 1997 l'església va patir un petit incendi i poc després se'n va fer una rehabilitació de l'interior, acabada el 1999.L'interior ha estat remodelat i pintat recentment.
El Capítol
Edifici també conegut com a Rectoria Vella, que conserva vestigis de l'antic monestir. És de planta rectangular, amb planta baixa, un pis i golfes. La façana presenta una composició simètrica on les dues finestrelles de la planta baixa tenen reixa mentre que les del primer pis tenen a la part superior trencaaigües amb arc conopial i mènsules de pinya. A la planta baixa hi trobem l'accés principal amb una porta adovellada. Aquesta entrada serveix, alhora, de vestíbul distribuïdor de les estances i d'accés al primer pis. Actualment s'utilitza com a passatge entre la plaça i el carrer del darrera de l'edifici i està cobert amb enteixinat de fusta. Al primer pis s'hi troben les dependències de la rectoria, algunes d'elles avui lleugerament modificades. Destaca l'antiga sala capitular, que conserva el sostre amb motllures de guix en forma de casetons que es degraden en profunditat. La façana posterior també presenta finestres coronades amb trencaaigües. En aquesta part, al costat dret, és on l'edifici conserva millor l'aire monàstic, amb una galeria amb arcs de mig punt sobre columnes molt primes al nivell de planta baixa i primer pis. Sembla que aquest espai devia configurar una mena de porxo amb jardí i/o hort.
Observacions: A la dovella central de l'entrada hi ha gravada la creu del Capítol de la Catedral de Barcelona.
L'any 1088 Bernat de Mediona va fer donació del terme de Sant Quintí al monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll perquè hi fundés un priorat. Tanmateix, no és possible saber l'any exacte en què els monjos aixecaren el priorat, però la presència de monjos benedictins a Sant Quintí és ben palesa des del segle XII en forma de censos que els pagesos havien de pagar. Es tractava d'un priorat pobre, amb una comunitat que mai no va sobrepassar els dos monjos i el prior, i que va sobreviure en la precarietat econòmica fins la seva extinció, l'any 1586. Uns anys abans, el 1541, una turba de francesos va calar foc a la vila de Sant Quintí. La casa i l'església del monestir van quedar pràcticament ensorrats sota les flames. Hi ha constància que l'església va reconstruir-se en pocs anys. Suposem que l'edifici del priorat també degué reconstruir-se o reparar-se en aquesta època, ja que l'estil arquitectònic que es pot observar majoritàriament semblaria correspondre al segle XVI. El 1586 la Catedral de Barcelona passà a fer-se càrrec del monestir de Sant Quintí i les seves possessions. Ja al segle XIX l'edifici del capítol va servir com a escola des de 1840 a 1845. Sembla ser que les desamortitzacions del segle XIX no van afectar el monestir, això no obstant el Capítol va estar en el punt de mira dels diferents ajuntaments quintinencs des de la segona meitat del segle XIX fins ben entrat el següent. Els Ajuntaments insistien perquè es reconegués el Capítol com a propietat municipal per bé que aquest edifici mai va aparèixer com a desamortitzat en els arxius dels "Bienes Nacionales". Finalment, l'any 1972 l'Ajuntament comprà el Capítol al Bisbat de Barcelona i sobre una part de l'edifici hi construí la nova Casa Consistorial. Els antics horts de la rectoria, a la part posterior de l'edifici, són avui una plaça pública (plaça dels Avis).
A praza dá Estrela forma coa Ferrería e a praza de Ourense un dos lugares máis emblemáticos de Pontevedra. Empedrada e cunha fonte central está ocupada por un dos cafés mais históricos da cidade: o Carabela. Nela poderemos admirar o antigo Pazo dos Barbeito, tamén coñecido como Casa das Caras polas figuras que adornan o edificio. Tamén cabe reparar nas belas casas dá contorna de arquitectura modernista de fermosas fachadas con soportais.