View allAll Photos Tagged Miret
All rights reserved. Copyright 2011
More shots from With Full Force 2011:
www.facebook.com/media/set/?set=a.10150246643139076.33676...
flickriver.com/photos/javier1949/popular-interesting/
Hipódromo de la Zarzuela
Cuesta de las Perdices. CN. VI km 8 –Av. Padre Huidobro, s/n-. Madrid
Carlos Arniches Moltó y Martín Domínguez Esteban, arquitectos, y Eduardo Torroja Miret, ingeniero. Proyecto 1934. Inicio de las obras 1935. Reparaciones y finalización de las obras: Eduardo Torroja Miret 1941
Remodelación y restauración: Junquera Arquitectos S.L.P. Jerónimo Junquera García del Diestro y Liliana C. Obal Díaz. Proyecto 2004. Dirección de proyecto Clara E. Santana. Obras 2008-2014 en ejecución. Estructuras: Carlos Fernández Casado S.L. Instalaciones: Úrculo ingenieros.
Declarado Bien de Interés Cultural BIC en la categoría de MONUMENTO en 2009
De la Publicación “Arquitectura de Madrid. Tomo 3 Periferia. Fundación Arquitectura COAM”:
El hipódromo de la Zarzuela sustituye al existente en los altos del paseo de la Castellana, sobre el solar donde hoy se encuentran los Nuevos Ministerios, en funcionamiento desde 1878 y derribado en 1933 para prolongar el paseo. Situado en el privilegiado emplazamiento de los terrenos del monte de El Pardo, se inauguró en 1941 pese a que se encontraba prácticamente terminado antes de la guerra civil según el proyecto de los arquitectos Carlos Arniches y Martín Domínguez, realizado en colaboración con el ingeniero Eduardo Torroja, quien se encargaría, tras la guerra civil, de la finalización de los trabajos y las reparaciones pertinentes por la ausencia de los dos arquitectos. En julio de 1934 se convoca concurso público para elegir el proyecto, resultando ganadora la propuesta de Arniches, Domínguez y Torroja, las obras se iniciaron muy pronto y, al terminar 1935, estaban muy avanzadas. Con independencia de sus valores formales y de la excelente resolución funcional, uno de los mayores aciertos del proyecto consistió en aprovechar el desnivel de los terrenos. La organización dispone las instalaciones de forma casi transversal a la cuesta de las Perdices, por la que se accedía. Junto al acceso se situaron los "paddock" y el conjunto edificatorio fundamental, ocupado por el restaurante y las tribunas, de espaldas al sol y en posición lateral. Completaban el conjunto las cuadras, las pistas de entrenamiento y concursos y la pista principal, marcada por dos diagonales interiores, así como una serie de construcciones e instalaciones auxiliares entre las que hay que destacar el depósito de Torroja, acabado en ladrillo y con perfil de paraboloide hiperbólico. Perfectamente integrado en sus partes, todo él (tanto en lo arquitectónico como en lo ingenieril) muestra a la vez un arraigo en lo vernáculo y la depuración formal que entronca la tradición en la modernidad. Surgen así las galerías de los basamentos y muros de contención en secuencias repetitivas de arquerías encaladas de medio punto que unifican y articulan los elementos dispersos y los espacios libres en un entramado de ámbitos ininterrumpidos para el deporte, el paseo y la fiesta; y surge, ciertamente, el elemento que ha singularizado al hipódromo, convirtiéndose en su seña de identidad más reconocida: la bellísima cubierta de las tribunas en voladizo de hormigón armado de 12,80 m y 5 cm de espesor en su extremo, a base de bóvedas laminares en solución hiperboloide, que internacionalizó la figura de Torroja, ensombreciendo injustamente la de sus arquitectos. La limpieza y funcionalidad de la marquesina (una yuxtaposición de elementos con forma de gaviota) se aunaba con la experimentalista audacia estructural de alemanas resonancias y el resultado plástico, de adscripción racionalista, quedaba, no obstante, todo él impregnado por un hálito poético de sobrecogedora belleza. Después de muchos años abandonado y en un elevado grado de deterioro, las instalaciones del hipódromo han vuelto a abrirse en 2005 a las carreras de caballos. El proyecto de puesta en valor de Jerónimo Junquera y Liliana Obal, ganadores del concurso convocado, se está ejecutando tras la declaración en 2009 como Bien de Interés Cultural de esta unánimemente reconocida "joya arquitectónica".
212.145.146.10/biblioteca/fondos/ingra2014/index.htm#map....
De la Memoria de la página web del estudio de arquitectura Junquera Arquitectos S.L.P. :
El proyecto de Junquera Arquitectos S.L.P. obtiene en 2004 Primer premio del Concurso Internacional para la Restauración y Rehabilitación del Recinto de Carreras del Hipódromo de la Zarzuela, convocado por la sociedad Hipódromo de la Zarzuela S.A. El Recinto de Carreras del Hipódromo de la Zarzuela es una de las más excepcionales obras de la arquitectura española del primer tercio del siglo XX, y la estructura de las tribunas con las marquesinas, una de las grandes realizaciones del siglo a nivel mundial.
Se propone, recuperar para la ciudad el Hipódromo de la Zarzuela con las instalaciones óptimas para las carreras y el deporte hípico, en equilibrio con el uso y disfrute del Monumento. El Proyecto de Restauración confía la belleza del futuro Hipódromo a potenciar sus valores originales recuperando los que hubiese perdido. Para ello se propone:
- Eliminar las adherencias a los edificios históricos que los habían desvirtuado.
- Restaurar las Tribunas, emblema del Hipódromo, dedicadas a contemplar las carreras
- Adaptar la topografía y segregar las circulaciones de caballo y público en dos niveles según el proyecto de 1934: el público accede al recinto por los patios sur y norte, que quedan comunicados en la galería del paddock. Desde este nivel puede contemplar todos los movimientos del caballo en un nivel inferior sin interferir en su recorrido. Los patios se expanden hacia las terrazas entre tribunas, con vistas a la pista y la ciudad.
-Conservar los ensilladeros en la posición original, concentrando a su alrededor los servicios de carreras, jockeys, veterinaria etc., en un edificio nuevo excavado en el terreno y abierto a jardines que aportan privacidad, iluminación y ventilación natural. Con accesos independientes y comunicación directa con el paddock y la tribuna central sin cruzarse con el público.
-Prever la posible ampliación de un Centro de Convenciones soterrado en el patio norte sin afectar a las perspectivas de los edificios históricos ni del paisaje.
Las obras comenzaron en 2008 con la restauración de las marquesinas de las Tribunas, deterioradas por el paso del tiempo, y dañadas por el agua y diversas construcciones realizadas en etapas anteriores. A la vez que se restauran las marquesinas, se fueron ejecutando en el Recinto obras de Prospección constructiva. Obras de investigación para descubrir y analizar los valores y sistemas constructivos originales, desvirtuados y perdidos por ampliaciones y modificaciones ejecutadas en el recinto. Esto evidenció daños estructurales importantes que exigieron obras de consolidación y reparación de la estructura. Una vez completas las obras de reparación estructural, se inició la restauración y rehabilitación del conjunto arquitectónico, con el objetivo de recuperar los valores esenciales del proyecto de 1934 de Arniches, Domínguez y Torroja.
Todos estos fueron cosechados , el domingo pasado en el mercado de Roda de Bara .
El venedor diu que es va passar tot el dia a la muntanya , je , je ,
Conjunt arquitectònic format per l'antiga església de Santa Maria de Vallformosa i el cementiri parroquial que l'envolta. El conjunt es troba envoltat parcialment per un mur que tanca el conjunt, i que arrenca de la cantonada N-O de l'església, envoltant el cementiri fins empalmar amb l'absis de l'església pel seu cantó S-E. Es tracta d'un més modern pintat en color blanc. L'accés al conjunt es fa per una porta oberta en aquest mur i orientada al Nord. Es tracta d'una porta oberta amb un arc molt rebaixat i coronoda amb un frontó triangular i una creu. Aquesta porta ha estat reaprofitada de l'antic mur de tancament del cementiri. Aquesta estranya disposició fa que l'entrada a l'església es faci a través del cementiri. L'església és un edifici de planta basilical de tres naus construït amb parament irregular molt ben treballat i polit, cobert exteriorment a dues aigües amb teula. Les cantonades de l'edifici s'han reforçat amb carreus quadrangulars ben treballats. L'edifici conserva restes d'un antic arrebossat en ciment en alguns trams, especialment de l'absis. Exteriorment no es percep diferència d'alçada que indiqui l'existència de tres naus, ja que les naus laterals, malgrat ser més petites, compten amb un segon pis a sobre que unifica l'alçada exterior. Sobresurt del conjunt, un absis semicircular. L'orientació de l'església és amb la capcelera a l'Est i la façana principal a l'Oest. Destaca l'existència d'una petita finestreta esbiaixada ubicada al cantó Nord de l'absis, realitzada amb carreus ben treballats i coronada amb un petit ressortit arquejat. També destaca la presència d'un gran campanar octogonal de setze metres d'alçada ubicat a la cantonada N-O de l'edifici, que descansa sobre quatre petxines rectes i inclinades i es cobreix amb coberta de pavelló. Les cantonades del campanar també s'han reforçat amb carreus ben treballats. Destaca a mitja alçada la presència d'una motllura semicircular exterior i adossada, que marca l'inici de les obertures del campanar. Es tracta de quatre grans obertures, que s'intercalen ordenadament en el mur un si i un no- en forma d'arc de mig punt que deixen entreveure les campanes interiors. La façana principal de l'església es troba orientada a l'oest i s'obre amb una porta d'arc de mig punt format per dues petites arquivoltes. Aquesta porta recau sobre un seguit de maons disposats a sardinell. La porta es troba coronada per un frontó d'estil neoclàssic format per una cornisa triangular, enmig de la qual s'ubica un timpà sense decoració. Aquest frontó es recolza sobre un fris on s'alternen tríglifs i mètopes. Sota els tríglifs s'aprecien les règules i les gotes. Les mètopes s'han decorat amb motius geomètrics i espirals. Els laterals d'aquest fris sobresurten en volum de la resta del conjunt, i recauen sobre dos capitells i columnes adossades al mur, que emmarquen la porta d'entrada. La base de les columnes es recolza sobre un pedestal quadrangular i un sòcol. Tot aquest conjunt decoratiu es troba elaborat en pedra calcària ben treballada, i s'ha sobreafegit adossant-lo al mur de la façana. Sobre aquest conjunt de l'entrada s'obre un rosetó que es troba actualment tapiat. Interiorment la coberta -totalment restaurada- és a doble vessant en maó, i reforçada per cinc arcs torals de mig punt molt rebaixats, que recauen en pilastres quadrangulars adossades al mur, i que serveixen de línia divisòria entre capelles. El paviment interior és en rajola cuita disposada a trencajunt.
Observacions: Segons el llibre de les adminsitracions de 1787, a l'església hi havia: el cos preciós de Crist, del Roser, del Remei, del nom de Jesús, de Sant Crist, de Sant Antoni Abat, de Sant Ramon, de Sant Antoni de Padua, del Remei, de Sant Isidre, de Sant Roc, del Bací dels pobres, de Sant Joan, de Sant Josep i de la Puríssima Concepció. (Cont. Descripció): L'absis es cobreix amb una volta radial feta també en maó i reforçada per quatre bigues. La divisió interior de l'espai es fa en tres naus de diferents dimensions, sent la central més ample que les laterals. Les naus laterals es divideixen en quatre capelles laterals -quatre per banda- separades per arcs de mig punt. Les tres primeres, començant per l'absis, presenten la particularitat de comptar amb un segon pis a modus de trifori que recorre tot l'espai superior de les capelles. La coberta d'aquestes tres capelles laterals es fa amb volta d'aresta nervada i tancada amb una clau de volta. Els nervis i la clau de volta han estat profusament decorats amb afegits de guix i decoració vegetal i floral. També s'han decorat els intradós dels arcs de separació entre la nau central i les laterals, amb orles formades per cassetons de guix reomplets amb decoració floral. Destaquen també uns culs de llàntia molt ben treballats. Les dues capelles finals - a tocar de la porta- presenten característiques diferents, obrint-se la del cantó nord amb un arc de mig punt decorat amb estucs de vegetació floral, i cobert per una cúpula semiesfèrica, que descansa sobre quatre petxines i un petit tambor. Tota la cúpula es troba enguixada i decorada amb gran detall. Destaca la presència d'uns rosetons molt ben treballats a l'espai de les petxines, d'un tambor decorat amb escaquejats i caps d'angelet, orles en forma de trena que recorren la cúpula a imitació de nervis, dues de les quals finalitzen en dues fornícules en forma d'arc de mig punt rebaixat, també molt decorades. L'altre capella posterior -la del mur de migdia- no té tanta alçada, i s'ha cobert amb un sostre recte. La decoració interior és pictòrica a base de colors pastel: blau cel i marró, que dona a entendre que és de factura més nova, i que estaria dedicada a la Puríssima Concepció. Finalitza l'interior de l'església l'existència d'un cor a l'entrada de l'església, aixecat com si fos un primer pis sobre una teulada embigada i un arc molt rebaixat. Adossat al cantó de migdia de l'església hi havia l'antiga casa rectorial, que fou totalment enderrocada.
Les primeres notícies de l'existència d'una església parroquial són del 1087,quan Bonfill fa donació d'una peça de terra que té, i que afronta al nord amb un altre alou dels donadors, situat a Santa Maria de Vallformosa (Sancte Marie de Valle fermosa). Devia tractar-se d'un edifici pre-romànic, aixecat al mateix indret de l'actual església. El 1322, en la venda que el cavaller Berenguer de Castellbisbal fa a la Pia Almoina, diu que es troba la parròquia de Santa Maria de Vallformosa. El 1328, trobem una àpoca de 100 lliures feta per Berenguer Vendrell, prevere i beneficiat de Santa Maria de Vilobí, per raó d'un establiment de cases a Vilobí. Durant el segle XV hi ha unes col·lacions a Santa Maria de Vallformosa. El 1582 el bisbe de Barcelona dona permís per beneir les campanes de l'església. . El 1589, es fa la fundació d'un benefici per Josep Miret i Joan Pau Fonol, mercader de Vilafranca, per a la casa i heretat anomenada la Sala, situada dins la parròquia. El 1551 trobem una resolució feta per la Pia Almoina als jurats de Vallformosa per a l'obra de l'església. D'un imprès del segle XVII, sense data, sabem que Joan Cases, rector de Vallformosa, pledejà contra Maria Ana Vallesa, per un benefici de Santa Maria del lloc de Vilobí. El 1703 el Vicari general, Antoni Fontanals de les Clotes, dona llicència per fer una sepultura a la capella del Sant Crist de l'església de Vallformosa. El mateix any-1703-, Magí Olivella, batlle de la quadra de Vilobí, demana llicència per fer-se una tomba a la capella del Sant Nom de Jesús de l'església de Vallformosa. El 1758, el vicari general dóna permís al rector, Josep Masaguer per beneir una campana de l'església. Pels inventaris consultats del segle XIX, es tractava d'una parròquia relativament pobra, i en quedar cada cop més aïllada dels nuclis principals (Vilobí i Bellver), s'opta per canviar l'emplaçament de l'església. La revolució del 1936, afectà tot el contingut del temple que fou destruït, destacant una creu processional gòtica d'argent del segle XV. En quedar sense culte, posteriorment s'anà deteriorant la fàbrica de l'església i va amenaçar ruïna, sobretot el sostre, fins que al 1989 es va decidir restaurar les parts més afectades de l'edifici.
Sens dubte en origen l'església de Vallformosa fou d'estil romànic, i es degué enderrocar al segle XVI, que és quan es comença a construir l'actual, la qual quedà enllestida al segle XVII. És molt possible que la decoració d'estucs interior sigui també del segle XVII. La finestra esbiaixada de l'absis du la data del 1652 que es pot considerar com a bona. Al segle XVIII s'optà per dotar l'església amb un porta de més gran categoria, iniciant la construcció del frontó que emmarca la porta de la façana principal, i que du la data del 1778. Al segle XIX es degueren fer algunes reformes interiors, per exemple la d'adequació d'una de les capelles laterals al culte de la Puríssima Concepció, cosa que va fer que es cobrís de forma plana, i es pintés i decorés amb tons pastels. Durant el segle XX també s'han efectuat algunes transformacions, però en aquest cas exteriors, així en una fotografia conservada de l'església a principis del segle XX, s'observa que el cementiri no ocupa l'espai actual, sinó que es limita a ser un afegit al cantó de migdia de l'església, quedant de lliure accés la façana i la porta principal. La porta d'accés al cementiri és la mateixa que l'actual d'entrada al recinte. Cal pensar que en un moment posterior es produí una modernització i ampliació del cementiri que s'extengué cap a la zona de la façana principal, i al tancar-se englobà tota l'església (El 1888 hi ha una reconstrucció del cementiri, però cal pensar que no és l'actual). Aquesta església va ser la parroquial del terme de Vilobí fins el 1933, en que degut a qüestions pràctiques es construí la moderna església de Vallformosa traslladant el culte. A partir d'aquests moments entrà en un estat de degradació, que s'accentuà durant 1936 en que patí un saqueig.
Goigs cantants en alanbança a la Mare de Déu de Vallformosa. Existeixen diverses versions, de les quals actualment es manté una actualitzada i musicada l'any 1989 per Joan Maria Aragonès i Rebollar i que és tal com segueix:
Vostra vida molt sortosa / cantarem amb alegria / sigueu nostre empar i guia / Princesa de Vallformosa / Aquella noble ambaixada / de l'arcàngel Gabriel / per ser de tots exalçada / fou tramesa des del cel / quina sort tan singular / per eixa vall tenebrosa / sigueu... / Els desterrats fills d?Eva / vostre auxili singular / esperaven a la terra / per tenir la llibertat / del pecat que els impedia // la posada més honrosa / sigueu... / La major felicitat / de les moltes que tinguéreu / fou aquella en què venguéreu / vostre fill molt estimat / Estols d'Àngels davallaren / en diada tan formosa / sigueu..../ Joia immensa bé us donaren / els tres Reis d'Orient / quan vau veure que adoraven / vostre Fill tan excel·lent/ presentant-vos moltes joies / amb voluntat fervorosa / sigueu..../ Fou la vostra Assumpció / singularíssima sort / doncs baixaren de l'alt port / els àngels en processó / per pujar-vos, oh Senyora, / amb corrandes molt gustosa / sigueu..../ Els malalts i atribolats / socorreu amb gran conhort / en totes necessitats/ sou auxili i segur port / a qui us reclama devot / socorreu ben amorosa / sigueu.../ Acabada la jornada / en eixa vall tenebrosa / sigueu nostre empar i guia / Princesa de Vallformosa.
La tradició de cantar els goigs a la Mare de Déu de Vallformosa es remunta amb seguretat al segle XVIII. La primera versió escrita que es conserva va ser impresa l'any 1800, i es conserven encara un bon nombre d'exemplars a l'Arxiu parroquial de Vilobí. Aquesta versió editada va ser vigent fins l'any 1989, en que amb motiu de les celebracions festives celebrades pel 55è aniversari de la inauguració de la nova església parroquial de Santa Maria de Vallformosa van ser actualitzats i musicats pel Sr. Joan M. Aragonès i Rebollar. Tradicionalment aquests goigs eren cantats en nombroses celebracions eucarístiques. Actualment només són cantats el dia de la Mare de Déu d'Agost.
Més fotos de Santa Maria de Vallformosa: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/ipa5066/show/
Conjunt arquitectònic format per l'antiga església de Santa Maria de Vallformosa i el cementiri parroquial que l'envolta. El conjunt es troba envoltat parcialment per un mur que tanca el conjunt, i que arrenca de la cantonada N-O de l'església, envoltant el cementiri fins empalmar amb l'absis de l'església pel seu cantó S-E. Es tracta d'un més modern pintat en color blanc. L'accés al conjunt es fa per una porta oberta en aquest mur i orientada al Nord. Es tracta d'una porta oberta amb un arc molt rebaixat i coronoda amb un frontó triangular i una creu. Aquesta porta ha estat reaprofitada de l'antic mur de tancament del cementiri. Aquesta estranya disposició fa que l'entrada a l'església es faci a través del cementiri. L'església és un edifici de planta basilical de tres naus construït amb parament irregular molt ben treballat i polit, cobert exteriorment a dues aigües amb teula. Les cantonades de l'edifici s'han reforçat amb carreus quadrangulars ben treballats. L'edifici conserva restes d'un antic arrebossat en ciment en alguns trams, especialment de l'absis. Exteriorment no es percep diferència d'alçada que indiqui l'existència de tres naus, ja que les naus laterals, malgrat ser més petites, compten amb un segon pis a sobre que unifica l'alçada exterior. Sobresurt del conjunt, un absis semicircular. L'orientació de l'església és amb la capcelera a l'Est i la façana principal a l'Oest. Destaca l'existència d'una petita finestreta esbiaixada ubicada al cantó Nord de l'absis, realitzada amb carreus ben treballats i coronada amb un petit ressortit arquejat. També destaca la presència d'un gran campanar octogonal de setze metres d'alçada ubicat a la cantonada N-O de l'edifici, que descansa sobre quatre petxines rectes i inclinades i es cobreix amb coberta de pavelló. Les cantonades del campanar també s'han reforçat amb carreus ben treballats. Destaca a mitja alçada la presència d'una motllura semicircular exterior i adossada, que marca l'inici de les obertures del campanar. Es tracta de quatre grans obertures, que s'intercalen ordenadament en el mur un si i un no- en forma d'arc de mig punt que deixen entreveure les campanes interiors. La façana principal de l'església es troba orientada a l'oest i s'obre amb una porta d'arc de mig punt format per dues petites arquivoltes. Aquesta porta recau sobre un seguit de maons disposats a sardinell. La porta es troba coronada per un frontó d'estil neoclàssic format per una cornisa triangular, enmig de la qual s'ubica un timpà sense decoració. Aquest frontó es recolza sobre un fris on s'alternen tríglifs i mètopes. Sota els tríglifs s'aprecien les règules i les gotes. Les mètopes s'han decorat amb motius geomètrics i espirals. Els laterals d'aquest fris sobresurten en volum de la resta del conjunt, i recauen sobre dos capitells i columnes adossades al mur, que emmarquen la porta d'entrada. La base de les columnes es recolza sobre un pedestal quadrangular i un sòcol. Tot aquest conjunt decoratiu es troba elaborat en pedra calcària ben treballada, i s'ha sobreafegit adossant-lo al mur de la façana. Sobre aquest conjunt de l'entrada s'obre un rosetó que es troba actualment tapiat. Interiorment la coberta -totalment restaurada- és a doble vessant en maó, i reforçada per cinc arcs torals de mig punt molt rebaixats, que recauen en pilastres quadrangulars adossades al mur, i que serveixen de línia divisòria entre capelles. El paviment interior és en rajola cuita disposada a trencajunt.
Observacions: Segons el llibre de les adminsitracions de 1787, a l'església hi havia: el cos preciós de Crist, del Roser, del Remei, del nom de Jesús, de Sant Crist, de Sant Antoni Abat, de Sant Ramon, de Sant Antoni de Padua, del Remei, de Sant Isidre, de Sant Roc, del Bací dels pobres, de Sant Joan, de Sant Josep i de la Puríssima Concepció. (Cont. Descripció): L'absis es cobreix amb una volta radial feta també en maó i reforçada per quatre bigues. La divisió interior de l'espai es fa en tres naus de diferents dimensions, sent la central més ample que les laterals. Les naus laterals es divideixen en quatre capelles laterals -quatre per banda- separades per arcs de mig punt. Les tres primeres, començant per l'absis, presenten la particularitat de comptar amb un segon pis a modus de trifori que recorre tot l'espai superior de les capelles. La coberta d'aquestes tres capelles laterals es fa amb volta d'aresta nervada i tancada amb una clau de volta. Els nervis i la clau de volta han estat profusament decorats amb afegits de guix i decoració vegetal i floral. També s'han decorat els intradós dels arcs de separació entre la nau central i les laterals, amb orles formades per cassetons de guix reomplets amb decoració floral. Destaquen també uns culs de llàntia molt ben treballats. Les dues capelles finals - a tocar de la porta- presenten característiques diferents, obrint-se la del cantó nord amb un arc de mig punt decorat amb estucs de vegetació floral, i cobert per una cúpula semiesfèrica, que descansa sobre quatre petxines i un petit tambor. Tota la cúpula es troba enguixada i decorada amb gran detall. Destaca la presència d'uns rosetons molt ben treballats a l'espai de les petxines, d'un tambor decorat amb escaquejats i caps d'angelet, orles en forma de trena que recorren la cúpula a imitació de nervis, dues de les quals finalitzen en dues fornícules en forma d'arc de mig punt rebaixat, també molt decorades. L'altre capella posterior -la del mur de migdia- no té tanta alçada, i s'ha cobert amb un sostre recte. La decoració interior és pictòrica a base de colors pastel: blau cel i marró, que dona a entendre que és de factura més nova, i que estaria dedicada a la Puríssima Concepció. Finalitza l'interior de l'església l'existència d'un cor a l'entrada de l'església, aixecat com si fos un primer pis sobre una teulada embigada i un arc molt rebaixat. Adossat al cantó de migdia de l'església hi havia l'antiga casa rectorial, que fou totalment enderrocada.
Les primeres notícies de l'existència d'una església parroquial són del 1087,quan Bonfill fa donació d'una peça de terra que té, i que afronta al nord amb un altre alou dels donadors, situat a Santa Maria de Vallformosa (Sancte Marie de Valle fermosa). Devia tractar-se d'un edifici pre-romànic, aixecat al mateix indret de l'actual església. El 1322, en la venda que el cavaller Berenguer de Castellbisbal fa a la Pia Almoina, diu que es troba la parròquia de Santa Maria de Vallformosa. El 1328, trobem una àpoca de 100 lliures feta per Berenguer Vendrell, prevere i beneficiat de Santa Maria de Vilobí, per raó d'un establiment de cases a Vilobí. Durant el segle XV hi ha unes col·lacions a Santa Maria de Vallformosa. El 1582 el bisbe de Barcelona dona permís per beneir les campanes de l'església. . El 1589, es fa la fundació d'un benefici per Josep Miret i Joan Pau Fonol, mercader de Vilafranca, per a la casa i heretat anomenada la Sala, situada dins la parròquia. El 1551 trobem una resolució feta per la Pia Almoina als jurats de Vallformosa per a l'obra de l'església. D'un imprès del segle XVII, sense data, sabem que Joan Cases, rector de Vallformosa, pledejà contra Maria Ana Vallesa, per un benefici de Santa Maria del lloc de Vilobí. El 1703 el Vicari general, Antoni Fontanals de les Clotes, dona llicència per fer una sepultura a la capella del Sant Crist de l'església de Vallformosa. El mateix any-1703-, Magí Olivella, batlle de la quadra de Vilobí, demana llicència per fer-se una tomba a la capella del Sant Nom de Jesús de l'església de Vallformosa. El 1758, el vicari general dóna permís al rector, Josep Masaguer per beneir una campana de l'església. Pels inventaris consultats del segle XIX, es tractava d'una parròquia relativament pobra, i en quedar cada cop més aïllada dels nuclis principals (Vilobí i Bellver), s'opta per canviar l'emplaçament de l'església. La revolució del 1936, afectà tot el contingut del temple que fou destruït, destacant una creu processional gòtica d'argent del segle XV. En quedar sense culte, posteriorment s'anà deteriorant la fàbrica de l'església i va amenaçar ruïna, sobretot el sostre, fins que al 1989 es va decidir restaurar les parts més afectades de l'edifici.
Sens dubte en origen l'església de Vallformosa fou d'estil romànic, i es degué enderrocar al segle XVI, que és quan es comença a construir l'actual, la qual quedà enllestida al segle XVII. És molt possible que la decoració d'estucs interior sigui també del segle XVII. La finestra esbiaixada de l'absis du la data del 1652 que es pot considerar com a bona. Al segle XVIII s'optà per dotar l'església amb un porta de més gran categoria, iniciant la construcció del frontó que emmarca la porta de la façana principal, i que du la data del 1778. Al segle XIX es degueren fer algunes reformes interiors, per exemple la d'adequació d'una de les capelles laterals al culte de la Puríssima Concepció, cosa que va fer que es cobrís de forma plana, i es pintés i decorés amb tons pastels. Durant el segle XX també s'han efectuat algunes transformacions, però en aquest cas exteriors, així en una fotografia conservada de l'església a principis del segle XX, s'observa que el cementiri no ocupa l'espai actual, sinó que es limita a ser un afegit al cantó de migdia de l'església, quedant de lliure accés la façana i la porta principal. La porta d'accés al cementiri és la mateixa que l'actual d'entrada al recinte. Cal pensar que en un moment posterior es produí una modernització i ampliació del cementiri que s'extengué cap a la zona de la façana principal, i al tancar-se englobà tota l'església (El 1888 hi ha una reconstrucció del cementiri, però cal pensar que no és l'actual). Aquesta església va ser la parroquial del terme de Vilobí fins el 1933, en que degut a qüestions pràctiques es construí la moderna església de Vallformosa traslladant el culte. A partir d'aquests moments entrà en un estat de degradació, que s'accentuà durant 1936 en que patí un saqueig.
Goigs cantants en alanbança a la Mare de Déu de Vallformosa. Existeixen diverses versions, de les quals actualment es manté una actualitzada i musicada l'any 1989 per Joan Maria Aragonès i Rebollar i que és tal com segueix:
Vostra vida molt sortosa / cantarem amb alegria / sigueu nostre empar i guia / Princesa de Vallformosa / Aquella noble ambaixada / de l'arcàngel Gabriel / per ser de tots exalçada / fou tramesa des del cel / quina sort tan singular / per eixa vall tenebrosa / sigueu... / Els desterrats fills d?Eva / vostre auxili singular / esperaven a la terra / per tenir la llibertat / del pecat que els impedia // la posada més honrosa / sigueu... / La major felicitat / de les moltes que tinguéreu / fou aquella en què venguéreu / vostre fill molt estimat / Estols d'Àngels davallaren / en diada tan formosa / sigueu..../ Joia immensa bé us donaren / els tres Reis d'Orient / quan vau veure que adoraven / vostre Fill tan excel·lent/ presentant-vos moltes joies / amb voluntat fervorosa / sigueu..../ Fou la vostra Assumpció / singularíssima sort / doncs baixaren de l'alt port / els àngels en processó / per pujar-vos, oh Senyora, / amb corrandes molt gustosa / sigueu..../ Els malalts i atribolats / socorreu amb gran conhort / en totes necessitats/ sou auxili i segur port / a qui us reclama devot / socorreu ben amorosa / sigueu.../ Acabada la jornada / en eixa vall tenebrosa / sigueu nostre empar i guia / Princesa de Vallformosa.
La tradició de cantar els goigs a la Mare de Déu de Vallformosa es remunta amb seguretat al segle XVIII. La primera versió escrita que es conserva va ser impresa l'any 1800, i es conserven encara un bon nombre d'exemplars a l'Arxiu parroquial de Vilobí. Aquesta versió editada va ser vigent fins l'any 1989, en que amb motiu de les celebracions festives celebrades pel 55è aniversari de la inauguració de la nova església parroquial de Santa Maria de Vallformosa van ser actualitzats i musicats pel Sr. Joan M. Aragonès i Rebollar. Tradicionalment aquests goigs eren cantats en nombroses celebracions eucarístiques. Actualment només són cantats el dia de la Mare de Déu d'Agost.
Més fotos de Santa Maria de Vallformosa: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/ipa5066/show/
flickriver.com/photos/javier1949/popular-interesting/
Palacio de Congresos de Aragón
Plaza de Lucas Miret, 1 y Avenida de Ranillas, 101. Recinto EXPO´08. Zaragoza
Arquitectos Fuensanta Nieto y Enrique Sobejano (Nieto Sobejano Arquitectos) Arquitecto de proyecto: Patricia Grande 2008
El edificio tiene una configuración horizontal que se alza sobre la plataforma central de la Expo desde la que se accede a los pabellones internacionales, al pabellón puente y a la pasarela de entrada a la Torre del Agua. Se compone de tres partes principales: un auditorio, un pabellón multiusos y salas modulares, comunicadas a través de un gran vestíbulo. Consta de 9 plantas con una superficie total de 22.850 m2 y una ocupación de 9.000. Su silueta, definida por un sistema de lucernarios intercalados, establece un programa funcional que se soporta sobre una retícula modular y en un sistema constructivo muy elemental que admite concesiones a solicitudes espaciales en el interior. Un perfil quebrado ascendente y descendente manifestando expresivamente la presencia de la luz natural y el encuentro del edificio con el terreno; perfil que le da un aspecto singular y lo convierte en uno de los edificios más característicos del recinto.
El auditorio principal, con capacidad para 1500 espectadores, está dividido en platea y entreplanta, que se pueden separar totalmente para acoger congresos de menor aforo, así la zona superior puede habilitarse en tres salas independientes con una capacidad de 200 personas cada una. La planta bajo rasante alberga las áreas de servicio, instalaciones, camerinos, almacenes y cocinas que posibilitan su funcionamiento sin interferir en el resto del espacio público del edificio.
El inmueble presta especial atención al desarrollo sostenible, tema central de la cita del 2008. Su concepción arquitectónica, la iluminación y ventilación natural, y el empleo de materiales que favorecen las condiciones bioclimáticas generan un ahorro energético considerable.
El Alma del Ebro
Plaza de Lucas Miret delante del Palacio de Congresos, Recinto EXPO´08. Zaragoza
Escultor: Jaume Plensa 2008.
Un volumen de 11 por 8 por 7,9 metros que, mediante un conglomerado de letras de acero, su situación quiere dar importancia a las personas en un entorno de grandes infraestructuras, y pretende unir en su interior a los motores de la vida: al agua y al cuerpo humano.
Theizé - Eglise Saint-Antoine
L'église de style néo-gothique, longue de 33,50 m et large de 15,50 m, construite en pierres extraites de la carrière de Chassagne (Theizé), comprend une nef et deux bas-côtés, un chevet polygonal et un clocher-porche en façade, accosté d'une tourelle de chaque côté.
Un enchaînement remarquable qui visite quelques joyaux du Beaujolais des Pierres dorées.
A ranger dans la catégorie 75% bitume, et 18 Km de beau gravel sur chemins de vignes, voie du tacot et bois d'Alix .....
L'énumération des villages et hameaux traversés suffit à elle seule : Civrieux d'Azergues, Chazay d'Azergues, Saint-Pierre, Charnay, Bagnols , Theizé, Ville-sur-Jarnioux, Saint-Roch, Jarnioux, Liergues, les bois d'Alix , retour à Charnay; Belmont d'Azergues, Lozanne .....
On en prend plein les mirettes: Corps de ferme, d'exploitation viticole, croix de chemins, lavoirs restaurés .... et les vignes .... les châteaux et clochers .... Très très beau !!
Plaça Vall del Castell, 2 - 4
L'Edifici Torrents i Miret presenta, tant estilísticament com pels seus origens, elements que el diferencien de les altres edificacions del periode històric que ens situa.
Bastit sobre el que fou l'antic Palau dels Barons de Rocafort, conserva notables elements de l'antiga construcció, sobretot els que s'aprecien a la façana del carrer de la Muralla dels Vallets i a la façana interior que fou sens dubte, la façana principal i que actualment es troba tapada en part pel cos de la planta baixa.
Així, són notables les cantoneres arrodonides de pedra, les finestres i balcons amb àmpits brancals, i llindes de pedra, i sobretot una gran portalada adintellada a la que encara s'aprecia la clau a saltacavall.
Tots aquests elements que porten la traça de l'arquitectura culta, van ser transformats amb les reformes i ampliacions de 1870 i 1899, aquesta última projectada per l'arquitecte Santiago Güell i Grau, que també intervingé als interiors.
Són aquestes reformes del segle XIX les que aporten el llenguatge del classicisme vuitcentista, que ens ha arribat, concretable en una planta baixa, que actua com a sòcol, formada per arcades successives de mig punt sobre un parament de bandes horitzontals i simulant dovelles a saltacavall, una gran barana de balustres, l'ordenació general sobre eixos verticals i, un coronament amb cornisa i dentellons.
L'interior de la planta baixa principal guarda igualment, elements d'interès definibles dins del context de l'ornamentació pròpia de l'eclecticisme i modernisme.
L'edifici Torrents i Miret presenta la complexitat i les contradiccions pròpies d'un edifici que ha sofert moltes modificacions i del que a la vegada, es desconeixen molts episodis de la seva història.
www.vilafranca.org/jsp/directori/detall.jsp?id=41648&...
Edifici entre mitgeres fent cantonada format per un cos principal i un cos de cantonada. El cos principal és de planta irregular i consta de planta baixa, dos pisos i golfes. Coberta a diferents aigües amb careners paral·lels a les façanes, de la que sobresurt una caixa d'escala de coberta plana i obertures adintellades. Cos de cantonada de planta trapezoidal que consta de planta baixa i entresòl a la part posterior. Coberta de terrat pla de la que sobresurt una caixa d'escala.
Façana principal composada de cinc eixos verticals amb obertures de mig punt i lloses de balcó emmarcats de pedra. A la planta principal, destaca una balconada de tres obertures d'arc de mig punt i dos balcons laterals ampitadors. A la segona planta, hi ha cinc balcons. A la sotacoberta hi ha ulls de bou. El ràfec és de dentellons. Les façanes del cos de cantonada, disposa de successives obertures de mig punt sobre un parament de bandes horitzontals i simulant dovelles a saltacavall i barana de balustres i coronament de cornisa i dentellons.
Aquest edifici està ubicat en el recinte que ocupava el castell de Vilafranca. Era l'antiga residència dels Barons de Rocafort.
L'any 1870 es fan importants obres de reforma que dividiren l'edifici en diversos habitatges. L'any 1899 es presenta una sol·licitud d'obres i reforma del cos de planta baixa i terrat que fan cantonada, propietat d'en Pere Torrents i Miret, segons projecte de l'arquitecte Santiago Güell i Grau. A principis de segle XX, s'hi instal·la una escola.
Descripció
L'edifici fa cantonada entre el carrer de la Muralla dels Vellets i la Plaça del Vall del Castell. Es compon de dos cossos, un de planta baixa, dos pisos i cambra d'aire sota coberta de teula àrab, i un altre de planta baixa sota terrat. El conjunt respon a les característiques formals de l'eclecticisme.
Notícies històriques
La Casa Torrent i Miret, construïda per iniciativa de Josep Torrent i Miret, data en una primera etapa de 1870, any en què es va fer el cos inicial de planta baixa i dos pisos. L'any 1899 es presentà un projecte de reforma d'aquesta part i de construcció del cos de planta baixa i terrat, projecte que es conserva a l'arxiu de l'Ajuntament. La realització de l'obra fou dirigida per l'arquitecte Santiago Güell i Grau.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Biennale de l'image possible - Musée de la Boverie Liège - Artiste Satoshi Fujiwara (J.)
#63 (118 in 2018)
flickriver.com/photos/javier1949/popular-interesting/
Palacio de Congresos de Aragón
Plaza de Lucas Miret, 1 y Avenida de Ranillas, 101. Recinto EXPO´08. Zaragoza
Arquitectos Fuensanta Nieto y Enrique Sobejano (Nieto Sobejano Arquitectos) Arquitecto de proyecto: Patricia Grande 2008
El edificio tiene una configuración horizontal que se alza sobre la plataforma central de la Expo desde la que se accede a los pabellones internacionales, al pabellón puente y a la pasarela de entrada a la Torre del Agua. Se compone de tres partes principales: un auditorio, un pabellón multiusos y salas modulares, comunicadas a través de un gran vestíbulo. Consta de 9 plantas con una superficie total de 22.850 m2 y una ocupación de 9.000. Su silueta, definida por un sistema de lucernarios intercalados, establece un programa funcional que se soporta sobre una retícula modular y en un sistema constructivo muy elemental que admite concesiones a solicitudes espaciales en el interior. Un perfil quebrado ascendente y descendente manifestando expresivamente la presencia de la luz natural y el encuentro del edificio con el terreno; perfil que le da un aspecto singular y lo convierte en uno de los edificios más característicos del recinto.
El auditorio principal, con capacidad para 1500 espectadores, está dividido en platea y entreplanta, que se pueden separar totalmente para acoger congresos de menor aforo, así la zona superior puede habilitarse en tres salas independientes con una capacidad de 200 personas cada una. La planta bajo rasante alberga las áreas de servicio, instalaciones, camerinos, almacenes y cocinas que posibilitan su funcionamiento sin interferir en el resto del espacio público del edificio.
El inmueble presta especial atención al desarrollo sostenible, tema central de la cita del 2008. Su concepción arquitectónica, la iluminación y ventilación natural, y el empleo de materiales que favorecen las condiciones bioclimáticas generan un ahorro energético considerable.
El Alma del Ebro
Plaza de Lucas Miret delante del Palacio de Congresos, Recinto EXPO´08. Zaragoza
Escultor: Jaume Plensa 2008.
Un volumen de 11 por 8 por 7,9 metros que, mediante un conglomerado de letras de acero, su situación quiere dar importancia a las personas en un entorno de grandes infraestructuras, y pretende unir en su interior a los motores de la vida: al agua y al cuerpo humano.
Le dimanche 4 mai 2014 avait lieu la 4e édition du Burlesgeek à la Sala Rossa de Montréal. De nouvelles aventures intersidérales furent présentées sur scène lors de ce voyage coloré, une célébration de la journée Star Wars à travers toute la galaxie de la science-fiction avec les numéros burlesques des artistes Punani DiFranco, Baron Von Styck, Lady Coeur de Lyon, Penny Romanoff, Lady Scarlett Pearl, Lulu les belles mirettes, Lady Muffin Stuff, Lady Hoops, GoldenThunderpants, Frenchy Jones, Sucre à la crème, Delorean Deluxxe et Igor...
Número 3 blau. Una imatge espectacular del Tibidabo.
L’any 1950 obrers de la foneria Barberi, de Riudellots de la Selva, transporten l’escultura del Sagrat Cor, obra de Josep Miret, que ha de coronar el temple del Tibidabo. Una imatge sorprenent que recorda els films de Fellini.
Cadwyd Gwenllian, merch Llywelyn ein Llyw Olaf, yn gaeth mewn lleiandy yn nwyrain Lloegr ar hyd ei bywyd. Efallai na wyddai hyd yn oed pwy oedd ei thad. Sicrhawyd na fyddai dim gobaith i'r Cymry beidio â bod yn ufudd i goron Lundain.
Heddiw, 12 Mehefin, yw Dydd y Dywysoges Gwenllian. Fe'i ganed ar 12 Mehefin 1282.
◊♚◊♚◊♚◊
Miret e voe Gwenllian, merc'h priñs diwezhañ Kembre (war-bouez Owain Glyndŵr, ha neuze ar saozon o deus kemeret an titl a-benn diskouez n'eo ken Kembre ur vro zizalc'h), en ur gouent e reter Bro-Saoz he buhez-pad. Marteze ne ouie ket zoken piv e oa he zad. Evel-se e oad sur ne adsave ket Kembreiz met kentoc'h chom feal d'ar roue e Londrez.
Ganet e voe d'an 12 a viz mezheven, 1282.
◊♚◊♚◊♚◊
The baby Gwenllian, the daughter of the last prince of Wales (apart from Owain Glyndŵr - and of course the Englishmen who have claimed the title in order to emphasise that Wales is ruled from London) , was kept captive for over 50 years in a nunnery in the east of England. Possibly she never even knew who her father was. This was one of the actions aimed to make sure that the Welsh remained obedient to the English crown.
She was born on 12 June, 1282.
(Wedi ei ailolygu / Re-edited: 6/2015)
Conjunt arquitectònic format per l'antiga església de Santa Maria de Vallformosa i el cementiri parroquial que l'envolta. El conjunt es troba envoltat parcialment per un mur que tanca el conjunt, i que arrenca de la cantonada N-O de l'església, envoltant el cementiri fins empalmar amb l'absis de l'església pel seu cantó S-E. Es tracta d'un més modern pintat en color blanc. L'accés al conjunt es fa per una porta oberta en aquest mur i orientada al Nord. Es tracta d'una porta oberta amb un arc molt rebaixat i coronoda amb un frontó triangular i una creu. Aquesta porta ha estat reaprofitada de l'antic mur de tancament del cementiri. Aquesta estranya disposició fa que l'entrada a l'església es faci a través del cementiri. L'església és un edifici de planta basilical de tres naus construït amb parament irregular molt ben treballat i polit, cobert exteriorment a dues aigües amb teula. Les cantonades de l'edifici s'han reforçat amb carreus quadrangulars ben treballats. L'edifici conserva restes d'un antic arrebossat en ciment en alguns trams, especialment de l'absis. Exteriorment no es percep diferència d'alçada que indiqui l'existència de tres naus, ja que les naus laterals, malgrat ser més petites, compten amb un segon pis a sobre que unifica l'alçada exterior. Sobresurt del conjunt, un absis semicircular. L'orientació de l'església és amb la capcelera a l'Est i la façana principal a l'Oest. Destaca l'existència d'una petita finestreta esbiaixada ubicada al cantó Nord de l'absis, realitzada amb carreus ben treballats i coronada amb un petit ressortit arquejat. També destaca la presència d'un gran campanar octogonal de setze metres d'alçada ubicat a la cantonada N-O de l'edifici, que descansa sobre quatre petxines rectes i inclinades i es cobreix amb coberta de pavelló. Les cantonades del campanar també s'han reforçat amb carreus ben treballats. Destaca a mitja alçada la presència d'una motllura semicircular exterior i adossada, que marca l'inici de les obertures del campanar. Es tracta de quatre grans obertures, que s'intercalen ordenadament en el mur un si i un no- en forma d'arc de mig punt que deixen entreveure les campanes interiors. La façana principal de l'església es troba orientada a l'oest i s'obre amb una porta d'arc de mig punt format per dues petites arquivoltes. Aquesta porta recau sobre un seguit de maons disposats a sardinell. La porta es troba coronada per un frontó d'estil neoclàssic format per una cornisa triangular, enmig de la qual s'ubica un timpà sense decoració. Aquest frontó es recolza sobre un fris on s'alternen tríglifs i mètopes. Sota els tríglifs s'aprecien les règules i les gotes. Les mètopes s'han decorat amb motius geomètrics i espirals. Els laterals d'aquest fris sobresurten en volum de la resta del conjunt, i recauen sobre dos capitells i columnes adossades al mur, que emmarquen la porta d'entrada. La base de les columnes es recolza sobre un pedestal quadrangular i un sòcol. Tot aquest conjunt decoratiu es troba elaborat en pedra calcària ben treballada, i s'ha sobreafegit adossant-lo al mur de la façana. Sobre aquest conjunt de l'entrada s'obre un rosetó que es troba actualment tapiat. Interiorment la coberta -totalment restaurada- és a doble vessant en maó, i reforçada per cinc arcs torals de mig punt molt rebaixats, que recauen en pilastres quadrangulars adossades al mur, i que serveixen de línia divisòria entre capelles. El paviment interior és en rajola cuita disposada a trencajunt.
Observacions: Segons el llibre de les adminsitracions de 1787, a l'església hi havia: el cos preciós de Crist, del Roser, del Remei, del nom de Jesús, de Sant Crist, de Sant Antoni Abat, de Sant Ramon, de Sant Antoni de Padua, del Remei, de Sant Isidre, de Sant Roc, del Bací dels pobres, de Sant Joan, de Sant Josep i de la Puríssima Concepció. (Cont. Descripció): L'absis es cobreix amb una volta radial feta també en maó i reforçada per quatre bigues. La divisió interior de l'espai es fa en tres naus de diferents dimensions, sent la central més ample que les laterals. Les naus laterals es divideixen en quatre capelles laterals -quatre per banda- separades per arcs de mig punt. Les tres primeres, començant per l'absis, presenten la particularitat de comptar amb un segon pis a modus de trifori que recorre tot l'espai superior de les capelles. La coberta d'aquestes tres capelles laterals es fa amb volta d'aresta nervada i tancada amb una clau de volta. Els nervis i la clau de volta han estat profusament decorats amb afegits de guix i decoració vegetal i floral. També s'han decorat els intradós dels arcs de separació entre la nau central i les laterals, amb orles formades per cassetons de guix reomplets amb decoració floral. Destaquen també uns culs de llàntia molt ben treballats. Les dues capelles finals - a tocar de la porta- presenten característiques diferents, obrint-se la del cantó nord amb un arc de mig punt decorat amb estucs de vegetació floral, i cobert per una cúpula semiesfèrica, que descansa sobre quatre petxines i un petit tambor. Tota la cúpula es troba enguixada i decorada amb gran detall. Destaca la presència d'uns rosetons molt ben treballats a l'espai de les petxines, d'un tambor decorat amb escaquejats i caps d'angelet, orles en forma de trena que recorren la cúpula a imitació de nervis, dues de les quals finalitzen en dues fornícules en forma d'arc de mig punt rebaixat, també molt decorades. L'altre capella posterior -la del mur de migdia- no té tanta alçada, i s'ha cobert amb un sostre recte. La decoració interior és pictòrica a base de colors pastel: blau cel i marró, que dona a entendre que és de factura més nova, i que estaria dedicada a la Puríssima Concepció. Finalitza l'interior de l'església l'existència d'un cor a l'entrada de l'església, aixecat com si fos un primer pis sobre una teulada embigada i un arc molt rebaixat. Adossat al cantó de migdia de l'església hi havia l'antiga casa rectorial, que fou totalment enderrocada.
Les primeres notícies de l'existència d'una església parroquial són del 1087,quan Bonfill fa donació d'una peça de terra que té, i que afronta al nord amb un altre alou dels donadors, situat a Santa Maria de Vallformosa (Sancte Marie de Valle fermosa). Devia tractar-se d'un edifici pre-romànic, aixecat al mateix indret de l'actual església. El 1322, en la venda que el cavaller Berenguer de Castellbisbal fa a la Pia Almoina, diu que es troba la parròquia de Santa Maria de Vallformosa. El 1328, trobem una àpoca de 100 lliures feta per Berenguer Vendrell, prevere i beneficiat de Santa Maria de Vilobí, per raó d'un establiment de cases a Vilobí. Durant el segle XV hi ha unes col·lacions a Santa Maria de Vallformosa. El 1582 el bisbe de Barcelona dona permís per beneir les campanes de l'església. . El 1589, es fa la fundació d'un benefici per Josep Miret i Joan Pau Fonol, mercader de Vilafranca, per a la casa i heretat anomenada la Sala, situada dins la parròquia. El 1551 trobem una resolució feta per la Pia Almoina als jurats de Vallformosa per a l'obra de l'església. D'un imprès del segle XVII, sense data, sabem que Joan Cases, rector de Vallformosa, pledejà contra Maria Ana Vallesa, per un benefici de Santa Maria del lloc de Vilobí. El 1703 el Vicari general, Antoni Fontanals de les Clotes, dona llicència per fer una sepultura a la capella del Sant Crist de l'església de Vallformosa. El mateix any-1703-, Magí Olivella, batlle de la quadra de Vilobí, demana llicència per fer-se una tomba a la capella del Sant Nom de Jesús de l'església de Vallformosa. El 1758, el vicari general dóna permís al rector, Josep Masaguer per beneir una campana de l'església. Pels inventaris consultats del segle XIX, es tractava d'una parròquia relativament pobra, i en quedar cada cop més aïllada dels nuclis principals (Vilobí i Bellver), s'opta per canviar l'emplaçament de l'església. La revolució del 1936, afectà tot el contingut del temple que fou destruït, destacant una creu processional gòtica d'argent del segle XV. En quedar sense culte, posteriorment s'anà deteriorant la fàbrica de l'església i va amenaçar ruïna, sobretot el sostre, fins que al 1989 es va decidir restaurar les parts més afectades de l'edifici.
Sens dubte en origen l'església de Vallformosa fou d'estil romànic, i es degué enderrocar al segle XVI, que és quan es comença a construir l'actual, la qual quedà enllestida al segle XVII. És molt possible que la decoració d'estucs interior sigui també del segle XVII. La finestra esbiaixada de l'absis du la data del 1652 que es pot considerar com a bona. Al segle XVIII s'optà per dotar l'església amb un porta de més gran categoria, iniciant la construcció del frontó que emmarca la porta de la façana principal, i que du la data del 1778. Al segle XIX es degueren fer algunes reformes interiors, per exemple la d'adequació d'una de les capelles laterals al culte de la Puríssima Concepció, cosa que va fer que es cobrís de forma plana, i es pintés i decorés amb tons pastels. Durant el segle XX també s'han efectuat algunes transformacions, però en aquest cas exteriors, així en una fotografia conservada de l'església a principis del segle XX, s'observa que el cementiri no ocupa l'espai actual, sinó que es limita a ser un afegit al cantó de migdia de l'església, quedant de lliure accés la façana i la porta principal. La porta d'accés al cementiri és la mateixa que l'actual d'entrada al recinte. Cal pensar que en un moment posterior es produí una modernització i ampliació del cementiri que s'extengué cap a la zona de la façana principal, i al tancar-se englobà tota l'església (El 1888 hi ha una reconstrucció del cementiri, però cal pensar que no és l'actual). Aquesta església va ser la parroquial del terme de Vilobí fins el 1933, en que degut a qüestions pràctiques es construí la moderna església de Vallformosa traslladant el culte. A partir d'aquests moments entrà en un estat de degradació, que s'accentuà durant 1936 en que patí un saqueig.
Goigs cantants en alanbança a la Mare de Déu de Vallformosa. Existeixen diverses versions, de les quals actualment es manté una actualitzada i musicada l'any 1989 per Joan Maria Aragonès i Rebollar i que és tal com segueix:
Vostra vida molt sortosa / cantarem amb alegria / sigueu nostre empar i guia / Princesa de Vallformosa / Aquella noble ambaixada / de l'arcàngel Gabriel / per ser de tots exalçada / fou tramesa des del cel / quina sort tan singular / per eixa vall tenebrosa / sigueu... / Els desterrats fills d?Eva / vostre auxili singular / esperaven a la terra / per tenir la llibertat / del pecat que els impedia // la posada més honrosa / sigueu... / La major felicitat / de les moltes que tinguéreu / fou aquella en què venguéreu / vostre fill molt estimat / Estols d'Àngels davallaren / en diada tan formosa / sigueu..../ Joia immensa bé us donaren / els tres Reis d'Orient / quan vau veure que adoraven / vostre Fill tan excel·lent/ presentant-vos moltes joies / amb voluntat fervorosa / sigueu..../ Fou la vostra Assumpció / singularíssima sort / doncs baixaren de l'alt port / els àngels en processó / per pujar-vos, oh Senyora, / amb corrandes molt gustosa / sigueu..../ Els malalts i atribolats / socorreu amb gran conhort / en totes necessitats/ sou auxili i segur port / a qui us reclama devot / socorreu ben amorosa / sigueu.../ Acabada la jornada / en eixa vall tenebrosa / sigueu nostre empar i guia / Princesa de Vallformosa.
La tradició de cantar els goigs a la Mare de Déu de Vallformosa es remunta amb seguretat al segle XVIII. La primera versió escrita que es conserva va ser impresa l'any 1800, i es conserven encara un bon nombre d'exemplars a l'Arxiu parroquial de Vilobí. Aquesta versió editada va ser vigent fins l'any 1989, en que amb motiu de les celebracions festives celebrades pel 55è aniversari de la inauguració de la nova església parroquial de Santa Maria de Vallformosa van ser actualitzats i musicats pel Sr. Joan M. Aragonès i Rebollar. Tradicionalment aquests goigs eren cantats en nombroses celebracions eucarístiques. Actualment només són cantats el dia de la Mare de Déu d'Agost.
Més fotos de Santa Maria de Vallformosa: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/ipa5066/show/
La joie.
La joie translucide, la joie primordiale, la joie animale, la joie aquatique, la joie mirette, celles du genre éberluées…
La joie d'être là. Et la joie d'avoir les yeux ailleurs. Le coeur qui bat la chamade à chaque seconde. Le coeur qui s'emballe puis se calme, à l'unisson des dauphins qui nagent à l'avant du bateau.
La plénitude.
La plénitude bleue. La plénitude absurde. La plénitude rassérénée. La plénitude fatiguée, la plénitude et la tête pleine d'étoiles… de celles qui dansent dans un regard heureux.
La mer.
La mer turquoise. La mer salée. La mer peuplée. La mer tiède. La mer turbulente. La mer corallienne. La mer entrecoupée d'esquifs. La mer dans lequel j'ai sans cesse besoin de replonger comme je pourrais toujours replonger dans le regard de mes espoirs déchainés.
La vie.
La vie facile. La vie agréable. La vie passionnée. La vie pleine de bestioles. La vie liquide. La vie complexe. La vie amoureuse. La vie et la seule mémoire pour nous raccrocher à ce qu'on en a aimé… En attendant que tout cela disparaisse derrière un écran de fumée.
La vie. Cette vie valait bien le coup d'être vécue.
Tibidabo, Barcelona.
Tibidabo is the union of two Latin words tibi-dabo (I will give you) taken from the gospel of San Mateo, 4.9, that the third temptation of Satan to Jesus in the desert remembers: “I will give all this You, if you wilt fall down and worship me”. The Hieronymite monks imagined that the devil could have attemped Jesus, offering from this summit all the wealth to him of the city of Barcelona.
In the summit is the church of the Sagrat Cor (Sacred Heart or Sacré-Coeur), closely related to his homonym in Paris, and it's visible from all the city. In 1886 was builded a little hermitage in the upper point of the mountain.
Designed by Enrique Sagnier, the actual church consists of 2 elements: the crypt in the lower part, and the temple basilica in the upper part.
The Crypt was builded between 1903 and 1911, and the basilica begins in 1914, but the Spanish civil war destroys both in 1936. After the war, in 1939, the reconstruction begins. In 1951 the upper temple is finished.
The Statue of the Sacred Heart, by José Miret, is of bronze, it measures 7,5 meters and weight 4,800 kg. and it was placed in 1961. 11 days later John XXIII ignited from Rome the nocturnal illumination.
This is the chapel where I married.
This image has Orton post-process.
© Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles.
Conferència “Qui canta els seus mals espanta” i presentació del disc “Catalunya, terra de cants". A càrrec del divulgador musical David Puertas i el tenor Andreu Miret. Amb la presentació de Daniel Blanch, president de l'Associació Joan Manen.
Sala de la Caritat, Biblioteca de Catalunya
Dijous 21 de juliol de 2022
Inaugura l'exposició Silenci d'Artur Duch i Edgar Duch al Centre Cultural Miramar
La pintura abstracta i la cal·ligrafia volumètrica de pare i fill dialoguen a través d’unes creacions singulars a través d’una mostra, que es podrà visitar del 17 de juny al 25 de setembre a la primera planta del Miramar-Centre Cultural.
MES INFORMACIÓ I FOTOS A www.visitsitges.com/ca/exposicio-silenci-d-artur-duch-pui...
El Puente del Pedrido es un puente en arco que cruza la Ría de Betanzos, uniendo los municipios de Bergondo y Paderne (ambos en la provincia de A Coruña, España). Fue proyectado por los ingenieros españoles Eduardo Torroja Miret y César Villalba Granda.Desde tiempo inmemorial, las dos orillas de la ría de Betanzos se hallaban comunicadas por medio de un servicio de pasaje en bote de remo.
Los investigadores del Campus de Gandia UPV, Paloma Herrera (a la derecha de la imagen) Carmen Muñoz y Luís Miret-Pastor, están desarrollando un proyecto para conocer el papel de los conocimientos ecológicos tradicionales en los procesos de innovación y gestión del sector pesquero. El trabajo se centra en las cofradías de pescadores del Puerto de Gandia.
Contacto: iditransferencia@epsg.upv.es
___
Els investigadors del Campus de Gandia UPV, Paloma Herrera (a la dreta de la imatge) Carmen Muñoz i Luís Miret-Pastor, estan desenvolupant un projecte per a conèixer el paper dels coneixements ecològics tradicionals en els processos d’innovació i gestió del sector pesquer. El treball se centra en les confraries de pescadors del Port de Gandia.
Contacte: iditransferencia@epsg.upv.es
___
Paloma Herrera (to the right in the image), Carmen Muñoz, and Luís Miret-Pastor, researchers in the UPV Gandia campus site, are developing a project to understand the role of traditional ecological knowledge in innovation and management processes in the fishing sector. The work focuses on the fishermen cooperatives in the Port of Gandia.
Contact: iditransferencia@epsg.upv.es
1940 Lincoln Zephyr Continental convertible.
(V12 engine)
Deux modèles différents - teintes et immatriculations, pour celles ou ceux qui n'ont pas les mirettes en vrac :-)
Octubre 11, 2012: día culiao' la zorra y podemos decir que hubo de todo, el temblor antes del concierto y luego su previa con chelas con personas que conocí allá, aunque al rato me encontré con mi hombre. Pero, sin lugar a dudas, dejó chico a todos los conciertos anteriormente asistidos. Y lo que pasó durante el concierto... oh hueon, una palabra: caos.
H2O: ¡qué banda por dios! sus canciones me las sé al revés y al derecho, algo para cantar con pasión y harta locura. Empezando con 1995 y la avalancha de gente, sus stages y golpes por doquier. Luego, mi canción favorita de ésta banda, Nothing To Prove cantada con toda la pasión que se pueda permitir. Grité "don't forget your ROOTS!" de la canción Family Tree y de ahí continuaron varios temas más cómo Still Here, Sunday, One Life, One Chance y 5 Year Plan, entremedio Toby ofreciendo 'H2O'. Mientras se disfrutaba de Guily By Association, con el disturbio que había afuera, los de Fuerzas Especiales no se les ocurre otra cosa que tirar gas lacrimógeno al teatro. Consecuencia, pánico y caos. Fin del show de H2O y no se pudo cantar What Happened?, gracias.
Agnostic Front: luego del caos, todo volviendo a la normalidad, brutalidad pura. Pensé que empezarían con The Eliminator (fue su tercera canción en el setlist), pero For My Family fue la encargada de que somos todos hermanos del hardcore. Crucified en el circle pit, algo piola, pero bien intenso. De ahí Roger dice: "From the eastcoast..." y todos exclamando "... to the westcoast", Gotta Go. Police State dedicada a los pacos que quisieron funar el espectáculo. De ahí, a puro mosh como debe ser, a pesar de que me haya llegado un combo brutal en la espalda, disfruté del cumpleaños #30 de Agnostic.
En definitiva, gran noche, a pesar de los acontecimientos ocurridos, fue una noche en que el hardcore fue más fuerte que el caos. (Y las fotos es lo que hay, son las más dignas.)
TANATORIO / VELATORIO BREA DE ARAGÓN (ZARAGOZA) Recibimos el encargo de realizar un Tanatorio – Velatorio que permita la reunión y la despedida entorno a las personas fallecidas de la localidad de Brea de Aragón. Un lugar que representase el respeto y solemnidad necesarios en la despedida, además de acompañarte en el duelo. Marta Miret (Arquitecta)
Miret Arquitectos
issuu.com/martamiretrodriguez/docs/tanatorio__brea_de_ara...
Plaça Vall del Castell, 2 - 4
L'Edifici Torrents i Miret presenta, tant estilísticament com pels seus origens, elements que el diferencien de les altres edificacions del periode històric que ens situa.
Bastit sobre el que fou l'antic Palau dels Barons de Rocafort, conserva notables elements de l'antiga construcció, sobretot els que s'aprecien a la façana del carrer de la Muralla dels Vallets i a la façana interior que fou sens dubte, la façana principal i que actualment es troba tapada en part pel cos de la planta baixa.
Així, són notables les cantoneres arrodonides de pedra, les finestres i balcons amb àmpits brancals, i llindes de pedra, i sobretot una gran portalada adintellada a la que encara s'aprecia la clau a saltacavall.
Tots aquests elements que porten la traça de l'arquitectura culta, van ser transformats amb les reformes i ampliacions de 1870 i 1899, aquesta última projectada per l'arquitecte Santiago Güell i Grau, que també intervingé als interiors.
Són aquestes reformes del segle XIX les que aporten el llenguatge del classicisme vuitcentista, que ens ha arribat, concretable en una planta baixa, que actua com a sòcol, formada per arcades successives de mig punt sobre un parament de bandes horitzontals i simulant dovelles a saltacavall, una gran barana de balustres, l'ordenació general sobre eixos verticals i, un coronament amb cornisa i dentellons.
L'interior de la planta baixa principal guarda igualment, elements d'interès definibles dins del context de l'ornamentació pròpia de l'eclecticisme i modernisme.
L'edifici Torrents i Miret presenta la complexitat i les contradiccions pròpies d'un edifici que ha sofert moltes modificacions i del que a la vegada, es desconeixen molts episodis de la seva història.
www.vilafranca.org/jsp/directori/detall.jsp?id=41648&...
Edifici entre mitgeres fent cantonada format per un cos principal i un cos de cantonada. El cos principal és de planta irregular i consta de planta baixa, dos pisos i golfes. Coberta a diferents aigües amb careners paral·lels a les façanes, de la que sobresurt una caixa d'escala de coberta plana i obertures adintellades. Cos de cantonada de planta trapezoidal que consta de planta baixa i entresòl a la part posterior. Coberta de terrat pla de la que sobresurt una caixa d'escala.
Façana principal composada de cinc eixos verticals amb obertures de mig punt i lloses de balcó emmarcats de pedra. A la planta principal, destaca una balconada de tres obertures d'arc de mig punt i dos balcons laterals ampitadors. A la segona planta, hi ha cinc balcons. A la sotacoberta hi ha ulls de bou. El ràfec és de dentellons. Les façanes del cos de cantonada, disposa de successives obertures de mig punt sobre un parament de bandes horitzontals i simulant dovelles a saltacavall i barana de balustres i coronament de cornisa i dentellons.
Aquest edifici està ubicat en el recinte que ocupava el castell de Vilafranca. Era l'antiga residència dels Barons de Rocafort.
L'any 1870 es fan importants obres de reforma que dividiren l'edifici en diversos habitatges. L'any 1899 es presenta una sol·licitud d'obres i reforma del cos de planta baixa i terrat que fan cantonada, propietat d'en Pere Torrents i Miret, segons projecte de l'arquitecte Santiago Güell i Grau. A principis de segle XX, s'hi instal·la una escola.
Descripció:
L'edifici fa cantonada entre el carrer de la Muralla dels Vellets i la Plaça del Vall del Castell. Es compon de dos cossos, un de planta baixa, dos pisos i cambra d'aire sota coberta de teula àrab, i un altre de planta baixa sota terrat. El conjunt respon a les característiques formals de l'eclecticisme.
Notícies històriques:
La Casa Torrent i Miret, construïda per iniciativa de Josep Torrent i Miret, data en una primera etapa de 1870, any en què es va fer el cos inicial de planta baixa i dos pisos. L'any 1899 es presentà un projecte de reforma d'aquesta part i de construcció del cos de planta baixa i terrat, projecte que es conserva a l'arxiu de l'Ajuntament. La realització de l'obra fou dirigida per l'arquitecte Santiago Güell i Grau.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...