View allAll Photos Tagged sgraffito
Mongolian Daycare Center
5x7"
Pen and Watercolor on Paper, 2015
Hi! This Friday in Oakland I'll be at the opening reception for "HANG TANG," a group exhibit of print, paint, illustration and sculpture featuring all new, freshly squeezed works by juicy Kate Klingbeil, Froggy Muzzman, Ryan Whelan, and myself. My juicy, juicy self!
Here's a preview of one piece I'm showing. It's a pan and watercolor drawing titled "Mongolian Daycare Center," and is concept art for a production of a seminal 1960s play by a Latin American and/or Eastern European radical playwright who doesn't actually exist.
Hang Tang - A Refreshing Group Show Opening Reception
Friday, September 25, 2015
7pm - 11pm
Sgraffito Gallery
3635 San Pablo Ave.
Oakland, CA 94608
Instagram: @Pelletfactory
Website: www.pelletfactory.com
Shop: shop.pelletfactory.com
Twitter: www.twitter.com/pelletfactory
Pinterest: www.pinterest.com/pelletfactory
Tumblr: pelletfactory.tumblr.com
Casa de los Cuatro Ríos. Esgrafiados de principios del Siglo XVIII.
Abajo hay más fotos.
Captura: Carrer Avinyó 20, Barcelona.
Abaix hi ha més fotos i el text complet.
House of the Four Rivers. Sgraffito early eighteenth Century.
ENGLISH
House of the Four Rivers. Sgraffito early eighteenth Century.
ENGLISH (Short translation):
One of the most important features of the building is the sgraffito decoration on the façade of Avignon Street, one of the best of its time. The sgraffito is arranged from the ground floor, of exposed stone. The first level develops an iconographic program with allegories of the arts: Music, Painting, Architecture and Ceramics, arranged in the wall lock that remains between the balconies. These allegories are framed with mixed motifs and are completed with a series of garlands that extend towards the windows, which are surrounded by ornamental frames.
The second floor has the same decorative organization, but the allegories of the arts are replaced by others of rivers. Thus, it presents / displays framed of grotesque, the personifications of the Danube, the Nile, the Ganges and the river of the Silver, of there the popular denomination of the building. On the third floor the decoration becomes simpler, with four large medallions hanging from a garland.
(This is my partial translation from the Catalan text one can see below. I have selected the more selected words).
Below there are more pictures
CATALÀ
La Casa dels Quatre Rius és un edifici de Barcelona protegit com a bé cultural d'interès local, situat a la plaça de la Verònica, al barri Gòtic.
La Casa dels Quatre Rius era originàriament un edifici residencial, construït cap al darrer quart del segle XVIII pel mestre de cases Jaume Fàbregas per iniciativa de Maria Manuela Verdugo i Quijada.
L'edifici es localitza al districte de Ciutat Vella de Barcelona, concretament a l'illa de cases emmarcada pel carrer d'Avinyó (número 30), el carrer de n'Arai (número 10), la plaça de George Orwell i la plaça de la Verònica. La parcel·la regular on s'inscriu li ofereix una planta quadrangular on es desenvolupa la finca amb cinc nivells d'alçat (planta baixa, planta noble i tres pisos més), tot cobert per un terrat pla transitable.
La casa consta de tres façanes, la principal (on es trobava l'accés a la casa, i ara a l'hotel que ocupa l'edifici) oberta al carrer d'Avinyó i les altres al carrer de n'Arai i a la plaça de George Orwell, on es localitzen les obertures que comuniquen amb els espais comercials de la planta baixa.
La façana principal (la del carrer d'Avinyó) encara conserva la distribució d'obertures de la darrera reforma del segle xx. Disposa de cinc obertures, amb la central, de majors dimensions, que es correspon amb l'entrada a l'antiga zona d'habitatges i que es troba flanquejada per sengles parelles de portes que donaven accés als dos locals comercials que ocupaven la planta baixa de l'edifici. Aquest nivell està construït íntegrament amb pedra i hi destaca especialment la porta central, amb un arc rebaixat i motllurat i pilastres adossades al costat dels brancals. La façana del carrer de n'Arai és molt més heterogènia pel que fa a les obertures, que corresponen a l'actual restaurant de l'hotel. La façana que s'obre a la plaça de George Orwell disposa de quatre portes d'accés, una de les quals dona al restaurant.
La planta primera presentava, abans de la transformació en hotel, dos habitatges clarament diferenciats i de proporcions dissemblants. El més gran ocupava la meitat de la finca cap al frontis de la plaça de George Orwell, mentre que cap al carrer d'Avinyó n'ocupava tot el frontis excepte el balcó més proper al carrer de n'Arai, que formava part de l'altre habitatge. Aquests dos habitatges s'organitzaven al voltant de dos celoberts centrals que emmarcaven la caixa d'escala, localitzada al centre de la finca. L'habitatge més gran comptava també amb un altell localitzat al voltant del celobert. Aquest primer pis, concebut en origen com a planta noble. s'obre al carrer d'Avinyó a través de cinc balcons amb volada de pedra i barana de ferro, en forma de finestres amb llinda i brancals motllurats que presenten una major alçària respecte de la resta d'obertures de la façana. L'habitatge més petit s'obria al carrer de n'Arai a través de diverses finestres de morfologia i alçària dissemblant, tres de les quals a manera de balcó en voladís. De la mateixa manera, el frontis cap a la plaça de George Orwell presenta una mateixa organització en tots els nivells de l'alçat, amb tres balcons en voladís i barana de ferro i una finestra.
Pel que fa al segon pis, la divisió dels habitatges era molt diferent, de tal forma que hi havia un habitatge que ocupava tota la banda del carrer d'Avinyó i l'altre que s'obria al frontis de la plaça posterior; també en aquest nivell es desenvolupava un nou celobert cap a la banda de la mitgera amb la finca veïna. La resta de pisos (tercer i quart) disposaven d'una mateixa organització, amb dos habitatges d'igual superfície que obrien al carrer d'Avinyó i a la plaça de George Orwell.
Els diferents pisos es cobrien amb un forjat de revoltó amb biga de fusta. L'edifici estava cobert amb un terrat pla transitable que donava lloc a una terrassa, la qual actualment està ocupada per una sèrie de construccions recents i per la piscina de l'hotel.
Però, sense cap mena de dubte, una de les característiques més rellevants de l'edifici és la decoració amb esgrafiats que presenta la façana del carrer d'Avinyó, uns dels millors de la seva època. Els esgrafiats es disposen a partir de la planta baixa, de pedra vista. El primer nivell desenvolupa un programa iconogràfic amb al·legories de les arts: la Música, la Pintura, l'Arquitectura i la Ceràmica, disposades al pany de paret que queda entre els balcons. Aquestes al·legories s'emmarquen amb uns motius mixtilinis i es completen amb una sèrie de garlandes que s'estenen cap a les finestres, les quals queden envoltades per uns marcs ornamentals.
El segon pis presenta la mateixa organització decorativa, però s'hi substitueixin les al·legories de les arts per unes altres de rius. Així, presenta emmarcats de grotescs, les personificacions del Danubi, el Nil, el Ganges i el riu de la Plata, d'aquí la denominació popular de l'edifici. A la tercera planta la decoració es torna més senzilla, amb quatre grans medallons penjant d'una garlanda.
Pel que fa a la resta de les façanes, la del carrer de n'Arai també presenta esgrafiats, però no la de la plaça de George Orwell.
Història[modifica]
El 22 de setembre de 1702, Jaume Oliva adquirí unes cases localitzades a l'actual carrer d'Avinyó, on s'obre la plaça de la Verònica. Es tractava de tres cases separades amb un hort i un portal obert al carrer d'Avinyó que tenien una superfície de dues canes i cinc pams a la banda més occidental i cinc canes i set pams cap a la banda més oriental i meridional. L'any 1739, el fill de Jaume Oliva, Jerònim Oliva, va iniciar la reforma de dues de les cases, localitzades a la banda de l'antic carrer d'Arenes, l'actual plaça de George Orwell.
Poc després, cap al 1772, la finca va passar a mans de Maria Manuela Verdugo i Quijada, que el 14 d'agost del mateix any sol·licità permís per realitzar unes obres a la propietat. Finalment es va autoritzar la demolició dels edificis existents i la construcció d'un edifici de bell nou, tot complint un seguit de condicionants que queden recollits a la documentació històrica i que fan referència a la mida de les obertures, l'alçària de l'edifici i el tipus de voladissos als balcons, entre d'altres.
Poc després de l'inici de les obres, Jaume Fàbregas renuncià a continuar amb l'obra per falta de pagament i les filles de la propietària van vendre la casa.
Antoni Nadal i Casanovas comprà la finca el 1779 i el 7 de setembre d'aquell any inicià novament les obres, amb Jaume Fàbregas al càrrec.
L'any 1782, Rosa Nadal comprà la casa i, sota la direcció del mestre de cases Esteve Bosch i Gironella, s'inicià un procés de reforma que afecta especialment la planta principal i la distribució dels espais de la planta baixa. A mans de la família Nadal durant gairebé cent anys, el 1894 la casa passà a Lluís Sagnier i Nadal, que va destinar la propietat íntegrament a habitatges de lloguer, a excepció de la planta baixa, destinada a negocis. Va ser durant aquest període que l'edifici va ser objecte de nombroses reformes de recompartimentació, molt especialment a partir de 1900, any en què Enric Sagnier i Villavecchia, fill de l'anterior propietari, heretà la finca. Enric Sagnier i Vilavecchia, reconegut arquitecte de l'època, va sol·licitar permís per fer obres a l'edifici, les quals comprenien, entre altres intervencions, l'obertura de nous passos i la remunta de l'alçat cap al carrer d'Avinyó. S'hi construí un pis més, substituint el nivell de les golfes per un de més alçada que pogués ser habitat.
La construcció de la plaça de George Orwell l'any 1989 va fer desaparèixer el carrer d'Arenes i, per tant, va donar perspectiva a aquesta façana, en origen de visibilitat més reduïda.
Després de molt de temps sense ús, l'edifici ha estat rehabilitat a la dècada del 2010; bona part de la compartimentació interior ha estat enderrocada a fi de crear-hi una nova organització espacial, si bé se n'han conservat les façanes i se n'han restaurat els esgrafiats. El 2012 s'hi va instal·lar l'hotel Arai, un aparthotel boutique de luxe amb una sala museu on s'exhibeixen peces i obres d'art de la col·lecció privada de la Fundació Clos, així com objectes i fotografies trobats durant la restauració de l’edifici.
WIKIPEDIA
A spectacular Art Nouveau sgraffito on a building at 83 rue Faider in Ixelles (Brussels)
Architect Albert Roosenboom, 1900.
Black and white sgraffito by Czech artist František Ženíšek (1883) on the building of the Old Town Waterworks (Staroměstská vodárna), next to the Charles Bridge.
.
Eines von mindestens zwei Sgraffito-Häusern am Stadtplatz in Gmünd. Sie stammen alle aus dem 16. Jahrhundert. Das Fichtenbauer-Haus ist wohl jenes Haus in Gmünd mit der höchsten Sgraffito Detail-Ausarbeitung. An diesem Haus dienen die Mythen, die Ovid in seinem Werk "Metamorphosen" ("Verwandlungen") behandelt, als Vorbild für die Darstellung. Die Bilder sind nach einer Buchillustration und Musterbildern des Virgilius Solis aus Deutschland gefertigt. Als frühest mögliches Datum der Sgraffiti erscheint 1563.
One of at least twol Sgraffito houses at the central plaza Stadtplatz of Gmuend. They originate all from the 16th century. The Fichtenbauer house is obviously the house at Gmuend with the highest Sgraffito detail elaboration. On this house serves the myths, that Ovid deals with in his work "Metamorphosen" ("metamorphoses"), as a model for the depiction. The pictures are made from a book illustration and sample pictures of Virgilius Solis from Germany. The earliest possible date for the sgraffiti is 1563.
The mural was created as part of the oBBraz miasta # 7 in Bielsko-Biała, it is located at 7 Ratuszowy Square, opposite the Town Hall building. I wanted to fit in with the color and atmosphere of the place, the inspiration was, among others Władysław Szostak's sgraffito from the wall of the Banialuka Puppet Theater. The composition refers to the heraldry of both cities (two roses, three lilies) and the characters personify the cities and the Biała river that divides them, or rather connects them. Many thanks to Galeria Bielska BWA and Galeria Bielska Foundation, curator Justyna Łabędzie, and everyone who contributed to the project
Strolling through little villages in the Albula region with my bike. Here in Alvaschein.
A typical facade in Graubünden with its nice doors, deep little windows and the Sgraffitto around them.
--
Beim Bummeln per Rad durch kleine Dörfer in der Albula Region. Hier bin ich in Alvaschein.
Eine typische Bündner Fassade mit ihren schönen Türen, kleinen, tiefliegenden Fenstern und dem Sgraffitto-Schmuck um sie herum.
Our Daily Challenge 17-23 February : Curves.
I made quite a few of these years ago, all different. I like doing sgraffito.
Stoneware clay with black slip fires to 1280 C about 12"/30cms across.
Our Daily Challenge 13-19 June : Fish
I made quite a few of these years ago, all different. I like doing sgraffito.
Stoneware clay with black slip fired to 1280 C about 12"/30cms across.
Captura: Via Laietana, Barcelona.
CATALÀ
La casa del Gremi dels Velers, també coneguda com a casa dels velers o casa de la seda, fou construïda entre 1758 i 1763 com a seu de la Confraria de Teixidors de Vels de Seda, sota l'advocació de la Verge de Nostra Senyora dels Àngels. L'edifici és una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional (declarada l'any 1919). Des del 1834 és la seu del Col·legi de l'Art Major de la Seda de Barcelona.
WIKIPEDIA
A cop d’ull destaca l’ornamentació de la façana amb uns esgrafiats que molts han qualificat com els més macos de la ciutat. Encara que es desconeix l’autoria, no és difícil endevinar l’habilitat tècnica i la categoria de l’artista. Va demostrar tenir una gran destresa per transmetre un precís efecte corpori en les gegantines figures de quatre metres d’alçada, seguint el model de representació clàssic de cariàtides i Atlants. També cal destacar les motllures excepcionals que emmarquen finestres i balcons d’inspiració barroca.
Al balcó de la cantonada podem observar una fornícula on es troba Nostra Senyora dels Àngels, patrona i protectora dels velers. Als seus peus, els àngels estan situats en forma de mitja lluna identificant-se tots i cadascun d’ells. Es tracta d’una composició netament barroca amb un fort concepte de moviment. L’obra de l’escultor Joan Enrich realitzada al 1760.
A la banda de la Plaça de Lluis Millet, entre el 1928 i el 1932, l’edifici va ser ampliat per l’arquitecte Jeroni Martorell, seguint les línies de l’antic edifici. L’estucador Ferran Serra va fer uns esgrafiats imitant els antics.
CASA DE LA SEDA
ENGLISH
At first glance the facade is highlighted by its sgraffito decoration. Many have described it as the most beautiful in the city of Barcelona. Although the author is unknown, the technical skills and the category of the artist are evident. He perfectly conveyed an accurate corporeal effect on the four meter giant figures, following the example of classic caryatids and Atlanteans representations. The exceptional Baroque inspired moldings that frame windows and balconies are also noteworthy.
On the balcony of the corner we can see Our Lady of the Angels, patroness and protector of all veil weavers. At her feet, angels are located in a crescent shape. It is a typical baroque composition with a strong concept of movement. The work was made by Joan Enrich in 1760.
Between 1928 and 1932 the building was extended by the architect Jeroni Martorell and the plasterer Ferran Serra made some new sgraffito imitating the original ones.
CASA DE LA SEDA
ESPAÑOL
La Casa de la Seda, también llamada Casa del Gremio de los Veleros, Casa Gremial del Arte Mayor de la Seda o Casa del Arte Mayor de la Seda (en catalán: Casa del Gremi dels Velers) es una edificación considerada Bien de interés cultural en su categoría de Monumento desde el 2 de junio de 1920 situada en la localidad catalana de Barcelona (España). Fue construida entre 1758 y 1763 por el arquitecto Joan Garrido y Bertran (cuyo proyecto ganó frente al de Marià Ballescà) como sede del gremio de tejedores de velos de seda, creado en 1553. Al cabo de cuatro años de su inicio, las dificultades económicas detuvieron la obra, que fue retomada gracias a una ayuda de 6000 libras de la secretaría de la Cámara del Rey.5 Algunos autores confunden el significado de la palabra "veleros", en este caso "fabricantes de velos de seda", con las personas que se dedican a la fabricación de velas para embarcaciones.
WIKIPEDIA
A simple vista destaca la ornamentación de la fachada con unos esgrafiados que muchos han calificado como los más bonitos de la ciudad. Aunque se desconoce la autoría, no es difícil adivinar la habilidad técnica y la categoría del artista. Demostró tener una gran destreza para transmitir un preciso efecto corpóreo en las gigantescas figuras de cuatro metros de altura, siguiendo el modelo de representación clásico de cariátides y atlantes. También cabe destacar las molduras excepcionales que enmarcan ventanas y balcones de inspiración barroca.
En el balcón de la esquina podemos observar una hornacina donde está Nuestra Señora de los Ángeles, patrona y protectora de los veleros. A sus pies, los ángeles están situados en forma de media luna identificándose todos y cada uno de ellos. Se trata de una composición claramente con un fuerte concepto de movimiento. La obra es del escultor Joan Enrich realizada en 1760.
Por la parte de la Plaza de Lluís Millet, entre 1928 y 1932, el edificio fue ampliado por el arquitecto Jeroni Martorell, siguiendo las líneas del antiguo edificio. El estucador Ferran Serra hizo unos nuevos esgrafiados imitando los antiguos.
CASA DE LA SEDA
Prachatice - Stará radnice
Die Stadt Prachatitz (Prachatice) war als Zentrum des Salzhandels über Jahrhunderte die bedeutendste Stadt im Bereich des Böhmerwaldes. Die am „Goldenen Steig“ gelegene Siedlung ist unter ihrem heutigen Namen erstmals für das Jahr 1088 belegt, wenngleich es sich dabei vermutlich um das Dorf Alt Prachatitz (Staré Prachatice) handelt, in welchem damals aber bereist das von Passau herangeführte Salz gestapelt werden durfte. Die Einkünfte daraus flossen an das Domkapitel auf dem Prager Vyšehrad, welches Anfang des 14. Jahrhunderts die im nahen Witiejitz residierende gleichnamige Adelsfamilie mit der Gründung einer Stadt zum Schutz der Salzhändler beauftragte. Die südlich des Dorfs Alt Prachatitz angelegte Stadt erhielt einen kreisförmigen Grundriss, wobei das ein rechteckiger Marktplatz das Zentrum bildete und zwei Tore dem Verlauf des Goldenen Steiges entsprachen. Durch die bereits 1323 verliehenen Stadtrecht blühte die Siedlung schnell auf, was durch das 1382 von Wenzel IV. Verliehene Salzstapelrecht noch gesteigert wurde. Prachatitz hatte damit über lange Zeit das Monopol des Salzverkaufs für ganz Böhmen inne. Der Reichtum der hiesigen Kaufleute zeigte sich an zahlreichen Patrizierhäusern mit ausgesprochen wertvollen Sgraffitoverzierungen. Die Bedeutung von Prachatitz ging ab dem 17. Jahrhundert langsam zurück, als es zwar zur Königsstadt erhoben wurde, jedoch der Salzhandel sich mehr auf den aus Österreich kommenden Linzer Steig verlagerte. Nach dem Verlust der Privilegien in Folge des Dreißigjährigen Krieges und der endgültigen Verlegung des kaiserlichen Salzlagers nach Böhmisch Krumau (Český Krumlov), geriet Prachatitz endgültig in den Rang einer Provinzstadt.
Das Alte Rathaus am Marktplatz gilt als eines der bedeutendsten Renaissancebauwerke Böhmens. Es wurde in den Jahren 1570-72 erbaut und besitzt eine Sgraffitofassade mit Motiven der "guten Regierung". Die Sgraffiti wurden nach dem Stadtbrand von 1832 neu geschaffen, als auch das Rathaus mitsamt des damals noch vorhandenen Turmes den Flammen zum Opfer fiel.
Esgrafiat i relleu del Palau Alfons XIII, 1929 Exposició Internacional de Barcelona
Esgrafiado y relieve del Palacio Alfonso XIII, Exposición Internacional de Barcelona 1929
Plaça Puig i Cadafalch
Montjuïc
BARCELONA
Wandbild aus dem Jahr 1954 von Kurt Sohns in Sgraffito-Technik am Anbau des ehemaligen Kreishauses.
Thema Wirtschaftszweige im Landkreis Hannover.
Höltystraße Hannover.
Casa de los Cuatro Ríos. Esgrafiados de principios del Siglo XVIII.
Abajo hay más fotos.
House of the Four Rivers. Sgraffito early eighteenth Century.
Casa de los Cuatro Ríos. Esgrafiados de principios del Siglo XVIII.
Captura: Carrer Avinyó 20, Barcelona.
Abaix hi ha més fotos i el text complet.
ENGLISH
House of the Four Rivers. Sgraffito early eighteenth Century.
ENGLISH (Short translation):
One of the most important features of the building is the sgraffito decoration on the façade of Avignon Street, one of the best of its time. The sgraffito is arranged from the ground floor, of exposed stone. The first level develops an iconographic program with allegories of the arts: Music, Painting, Architecture and Ceramics, arranged in the wall lock that remains between the balconies. These allegories are framed with mixed motifs and are completed with a series of garlands that extend towards the windows, which are surrounded by ornamental frames.
The second floor has the same decorative organization, but the allegories of the arts are replaced by others of rivers. Thus, it presents / displays framed of grotesque, the personifications of the Danube, the Nile, the Ganges and the river of the Silver, of there the popular denomination of the building. On the third floor the decoration becomes simpler, with four large medallions hanging from a garland.
(This is my partial translation from the Catalan text one can see below. I have selected the more selected words).
Below there are more pictures
CATALÀ
La Casa dels Quatre Rius és un edifici de Barcelona protegit com a bé cultural d'interès local, situat a la plaça de la Verònica, al barri Gòtic.
La Casa dels Quatre Rius era originàriament un edifici residencial, construït cap al darrer quart del segle XVIII pel mestre de cases Jaume Fàbregas per iniciativa de Maria Manuela Verdugo i Quijada.
L'edifici es localitza al districte de Ciutat Vella de Barcelona, concretament a l'illa de cases emmarcada pel carrer d'Avinyó (número 30), el carrer de n'Arai (número 10), la plaça de George Orwell i la plaça de la Verònica. La parcel·la regular on s'inscriu li ofereix una planta quadrangular on es desenvolupa la finca amb cinc nivells d'alçat (planta baixa, planta noble i tres pisos més), tot cobert per un terrat pla transitable.
La casa consta de tres façanes, la principal (on es trobava l'accés a la casa, i ara a l'hotel que ocupa l'edifici) oberta al carrer d'Avinyó i les altres al carrer de n'Arai i a la plaça de George Orwell, on es localitzen les obertures que comuniquen amb els espais comercials de la planta baixa.
La façana principal (la del carrer d'Avinyó) encara conserva la distribució d'obertures de la darrera reforma del segle xx. Disposa de cinc obertures, amb la central, de majors dimensions, que es correspon amb l'entrada a l'antiga zona d'habitatges i que es troba flanquejada per sengles parelles de portes que donaven accés als dos locals comercials que ocupaven la planta baixa de l'edifici. Aquest nivell està construït íntegrament amb pedra i hi destaca especialment la porta central, amb un arc rebaixat i motllurat i pilastres adossades al costat dels brancals. La façana del carrer de n'Arai és molt més heterogènia pel que fa a les obertures, que corresponen a l'actual restaurant de l'hotel. La façana que s'obre a la plaça de George Orwell disposa de quatre portes d'accés, una de les quals dona al restaurant.
La planta primera presentava, abans de la transformació en hotel, dos habitatges clarament diferenciats i de proporcions dissemblants. El més gran ocupava la meitat de la finca cap al frontis de la plaça de George Orwell, mentre que cap al carrer d'Avinyó n'ocupava tot el frontis excepte el balcó més proper al carrer de n'Arai, que formava part de l'altre habitatge. Aquests dos habitatges s'organitzaven al voltant de dos celoberts centrals que emmarcaven la caixa d'escala, localitzada al centre de la finca. L'habitatge més gran comptava també amb un altell localitzat al voltant del celobert. Aquest primer pis, concebut en origen com a planta noble. s'obre al carrer d'Avinyó a través de cinc balcons amb volada de pedra i barana de ferro, en forma de finestres amb llinda i brancals motllurats que presenten una major alçària respecte de la resta d'obertures de la façana. L'habitatge més petit s'obria al carrer de n'Arai a través de diverses finestres de morfologia i alçària dissemblant, tres de les quals a manera de balcó en voladís. De la mateixa manera, el frontis cap a la plaça de George Orwell presenta una mateixa organització en tots els nivells de l'alçat, amb tres balcons en voladís i barana de ferro i una finestra.
Pel que fa al segon pis, la divisió dels habitatges era molt diferent, de tal forma que hi havia un habitatge que ocupava tota la banda del carrer d'Avinyó i l'altre que s'obria al frontis de la plaça posterior; també en aquest nivell es desenvolupava un nou celobert cap a la banda de la mitgera amb la finca veïna. La resta de pisos (tercer i quart) disposaven d'una mateixa organització, amb dos habitatges d'igual superfície que obrien al carrer d'Avinyó i a la plaça de George Orwell.
Els diferents pisos es cobrien amb un forjat de revoltó amb biga de fusta. L'edifici estava cobert amb un terrat pla transitable que donava lloc a una terrassa, la qual actualment està ocupada per una sèrie de construccions recents i per la piscina de l'hotel.
Però, sense cap mena de dubte, una de les característiques més rellevants de l'edifici és la decoració amb esgrafiats que presenta la façana del carrer d'Avinyó, uns dels millors de la seva època. Els esgrafiats es disposen a partir de la planta baixa, de pedra vista. El primer nivell desenvolupa un programa iconogràfic amb al·legories de les arts: la Música, la Pintura, l'Arquitectura i la Ceràmica, disposades al pany de paret que queda entre els balcons. Aquestes al·legories s'emmarquen amb uns motius mixtilinis i es completen amb una sèrie de garlandes que s'estenen cap a les finestres, les quals queden envoltades per uns marcs ornamentals.
El segon pis presenta la mateixa organització decorativa, però s'hi substitueixin les al·legories de les arts per unes altres de rius. Així, presenta emmarcats de grotescs, les personificacions del Danubi, el Nil, el Ganges i el riu de la Plata, d'aquí la denominació popular de l'edifici. A la tercera planta la decoració es torna més senzilla, amb quatre grans medallons penjant d'una garlanda.
Pel que fa a la resta de les façanes, la del carrer de n'Arai també presenta esgrafiats, però no la de la plaça de George Orwell.
Història[modifica]
El 22 de setembre de 1702, Jaume Oliva adquirí unes cases localitzades a l'actual carrer d'Avinyó, on s'obre la plaça de la Verònica. Es tractava de tres cases separades amb un hort i un portal obert al carrer d'Avinyó que tenien una superfície de dues canes i cinc pams a la banda més occidental i cinc canes i set pams cap a la banda més oriental i meridional. L'any 1739, el fill de Jaume Oliva, Jerònim Oliva, va iniciar la reforma de dues de les cases, localitzades a la banda de l'antic carrer d'Arenes, l'actual plaça de George Orwell.
Poc després, cap al 1772, la finca va passar a mans de Maria Manuela Verdugo i Quijada, que el 14 d'agost del mateix any sol·licità permís per realitzar unes obres a la propietat. Finalment es va autoritzar la demolició dels edificis existents i la construcció d'un edifici de bell nou, tot complint un seguit de condicionants que queden recollits a la documentació històrica i que fan referència a la mida de les obertures, l'alçària de l'edifici i el tipus de voladissos als balcons, entre d'altres.
Poc després de l'inici de les obres, Jaume Fàbregas renuncià a continuar amb l'obra per falta de pagament i les filles de la propietària van vendre la casa.
Antoni Nadal i Casanovas comprà la finca el 1779 i el 7 de setembre d'aquell any inicià novament les obres, amb Jaume Fàbregas al càrrec.
L'any 1782, Rosa Nadal comprà la casa i, sota la direcció del mestre de cases Esteve Bosch i Gironella, s'inicià un procés de reforma que afecta especialment la planta principal i la distribució dels espais de la planta baixa. A mans de la família Nadal durant gairebé cent anys, el 1894 la casa passà a Lluís Sagnier i Nadal, que va destinar la propietat íntegrament a habitatges de lloguer, a excepció de la planta baixa, destinada a negocis. Va ser durant aquest període que l'edifici va ser objecte de nombroses reformes de recompartimentació, molt especialment a partir de 1900, any en què Enric Sagnier i Villavecchia, fill de l'anterior propietari, heretà la finca. Enric Sagnier i Vilavecchia, reconegut arquitecte de l'època, va sol·licitar permís per fer obres a l'edifici, les quals comprenien, entre altres intervencions, l'obertura de nous passos i la remunta de l'alçat cap al carrer d'Avinyó. S'hi construí un pis més, substituint el nivell de les golfes per un de més alçada que pogués ser habitat.
La construcció de la plaça de George Orwell l'any 1989 va fer desaparèixer el carrer d'Arenes i, per tant, va donar perspectiva a aquesta façana, en origen de visibilitat més reduïda.
Després de molt de temps sense ús, l'edifici ha estat rehabilitat a la dècada del 2010; bona part de la compartimentació interior ha estat enderrocada a fi de crear-hi una nova organització espacial, si bé se n'han conservat les façanes i se n'han restaurat els esgrafiats. El 2012 s'hi va instal·lar l'hotel Arai, un aparthotel boutique de luxe amb una sala museu on s'exhibeixen peces i obres d'art de la col·lecció privada de la Fundació Clos, així com objectes i fotografies trobats durant la restauració de l’edifici.
WIKIPEDIA