View allAll Photos Tagged sentit
IN ENGLISH BELOW THE LINE
El més classic dels Citröen, tota una icona de mitjans del ségle XX i França, abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial. També l'he sentit anomenar com a Citröen Stromberg o fins i tot "Morro llarg".
ca.wikipedia.org/wiki/Citro%C3%ABn_Traction_Avant
=====================
The most classical of the Cïtroens (alongside the 2CV and the Dauphin). This car is an icon of mid-XX Century and French car industry.
Moltes vegades quan estic de "cacera" pels jardins dels veïns no només miro quan boniques són les flors, principalment les roses, miro si m'expliquen alguna història, o com a mínim una part d'aquestes seves històries. Tot plegat perquè després em sigui molt més fàcil escriure'n alguna cosa amb algun sentit. Mai sé si ho aconsegueixo, estic sempre amb l'intent, de moment no puc fer més.
Aquesta part vaig veure, millor, vaig sentir l'evolució que tot ésser viu per esdevenir allò que vol, en aquest cas una rosa amb molt futurs brots ben a prop. Hi ha vida i en queda un mica més lluny.
La veritat és que sense companyia quasi no queda vida, sense adonar-nos que n'hi ha de nova ben aprop ens podem sentir com acabats.
Estar sol és un fet que ens condiciona , naixem sols, vivim amb gent al costat, però el nostre fer interior sempre estar sol i morim amb llàgrimes d'altres els ulls, però morim sols. Ningú pot traspassar la nostra pell, dins tots estem sols.
Ben diferent és sentir-se sol, ho imagino en un esdeveniment amb moltíssima gent al voltant però sense que ningú ens miri amb certa profunditat, no diguem amb un xic d'estimació, de complicitat.
Ja veieu una rosa dins un roser tot el que em pot explicar, malgrat no sàpiga com expressar-ho del tot.
La foto està retallada, però és lo més que es pot fer amb un objectiu 70-300. Crec que el resultat és prou acceptable.
El títol, com últimament faig, està extret de l'univers antònia font - joan miquel oliver.
I la forma allargada respòn a la d'un punt de llibre. Només a les històries contades o cantades es poden fer tombs en el sentit que dicta la nostra imaginació.
Parets verticals de molsa impressionants! Detalls indetectables si no et pares i els veus amb els ull de veritat! La fotografia ha inmortalitzat una part però sempre quedarà aquells moments on vaig tocar la molsa i la vaig olorar! Humit, bosc, hivern,...tots els sentits s'agudeixen.
Ai 'récupéré' cette jolie photo empruntée.. que m'a envoyée mon fils.! ahahah.. Bonne journée à vous tous amis et amies !!
Marta, a lady from El Masnou, elegant in every way, full of kindness, did not hesitate to be photographed.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Fotografia feta amb la Hasselblad SWC, fabricada el 1976; pel·licula infrarroja Kodak Aerochrome @320 ISO, caducada com a mínim el 2011; f11 a 1/250 amb filtre taronja; revelada amb el kit C41 de Bellini.
El Bac de Diví, amb el seu viaducte que porta al Tunel del Cadí. Es tracta d'una petita vall marcadament en forma de V, al nord de Bagà.
Sense cap mena de dubte, la emulsió més cotitzada avui en dia, i això que parlem de pel·licula caducada com a mínim des del 2011 o abans, és la Kodak Aerochrome. Molt probablement ja haureu sentit parlar d'ella si feu fotografia analògica. Es tracta d'una emulsió infrarroja en color, teoricament per a revelar com a diapositiva, però que sovint és més conveninent revelar-la com a negatiu amb el procés C41, ja que és menys exigent a una correcta exposició (i ho és molt), especialment ara que està caducada. Tot i que té un ISO de 400 per a diapositiva, millor exposar per a ISO 320 com a negatiu.
www.fotochismes.com/2020/11/30/la-sorprendente-historia-d...
www.alternativephotography.com/making-the-most-of-kodak-a...
emulsive.org/reviews/film-reviews/kodak-film-reviews/koda...
=======================
Picture taken with a Hasselblad SWC, made in 1976; Kodak Aerochrome infrarred film @320 ISO, expired at least from 2011; f11 at 1/250 s., with orange filter; developed with the C41 kit by Bellini.
The Bac de Diví is a perfectly V-shaped little valley in the Catalan Pyrenees, now with a concrete bridge leading to the Cadí tunnel.
Without a doubt, the most desired and valued emulsion today (and we're talking about expired film since at least 2011 or earlier) is the Kodak Aerochrome. You've probably heard of it by now if you do analog photography. It is a color infrared emulsion, theoretically to be developed as a slide, but it is often more convenient to develop it as a negative with the C41 process, since it is less demanding on a correct exposure (and it is a lot) , especially now that it's expired. Although it rated at ISO 400 for slides, better to expose for ISO 320 as a negative.
www.alternativephotography.com/making-the-most-of-kodak-a...
emulsive.org/reviews/film-reviews/kodak-film-reviews/koda...
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Foto presa amb una KMZ FT-2 soviètica, fabricada el 1965; Kodak Ektar 100.
La dita diu "Tor és un Cel per a les besties, un Infern per als homes". La part del bestiar es refereix a com de bé es crien els ramats en un lloc amb tant de abastiment. Sobre els homes...
Si coneixeu la historia del minuscul però notori poblet de Tor, entre el Pallars i Andorra, haureu sentit parlar de "La Muntanya de Tor" i els conflictes (i morts) que provocà. De fet, pel que tinc entès, la "muntanya" no és un pic en concret, sino tot el territori de la vall entorn Tor. I aquí el teniu, vist des del Coll de Cabús (2302 m.), la important conexió viaria entre Tor i Andorra.
De fet, fins just aquí al coll de Cabús, la via andorrana és una carretera de muntanya perfectament asfaltada, però un cop entra al Pallars, a la vall de Tor, passa a ser un camí de muntanya força més ferestec. El vaig fer tot just pocs mesos després del assassinat del "Sansa", l'estiu del 1995. Diuen que foren els traficants de tabac qui es feren carrec de fer i mantenir la important carretera.
Aqui podeu veure altres fotos d'una altra visita a Tor, el 2015:
ca.wikipedia.org/wiki/Tor_%28Alins%29
vallferreratourist.com/pobles-2/tor/
www.hotelbrases.com/blog/el-misterio-de-la-montana-de-tor...
No us perdeu el 30Minuts de TV3, “Tor, la Muntanya Maleïda”:
www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/titol-video/video/1964...
================================================
Panoramic picture taken with a Soviet KMZ FT-2 camera, made in 1965; Kodak Ektar 100 film.
There's a saying in this area, that says, in Catalan: "Tor is a heaven for the herds, and a hell for men". The heaven part is clear considering how important is (or rather was) husbandry in this part of Catalonia. For the hellish part...
This is the so called "Tor mountain", in fact the valley of Tor, a tiny village of only 13 houses in the middle of the most uninhabited part of the Catalan Pyrenees. But just by the Andorran frontier, which links with a path to Tor just here in the Cabús pass (2302 m. above sea level).
The village of Tor has a long dark reputation in Catalonia, as three people at least have been murdered there in the past 60 years arround the ownership of this huge area. And why kill for just a large zone of rocks, pines and meadows? Because it's location by the frontier, and so, smuggling, specially of tobacco, which is way cheaper in Andorra.
Here are my pictures of another visit to Tor:
It's an amazing history of dark hearts in a gorgeously beautiful place:
www.hahn-hartung.com/tor-murder-in-the-pyrenees-stern-crime
en.wikipedia.org/wiki/Tor,_Pallars
www.hotelbrases.com/blog/el-misterio-de-la-montana-de-tor...
There’s a splendid tv-documentary called “Tor, la muntanya maleïda” (Tor, the damned mountain). It’s in Catalan, but anyway you can take a look at the images and the people. Surely it has stuff for a movie:
www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/titol-video/video/1964...
Joan Miquel Oliver
El misteri de l'amor
- en Lluís diu que tu i jo som com dos pistatxos tancats, és una metàfora, diu que... les coses són com són i que ens hem de llevar la idea que tot va bé.
- i el pistatxo?
- pensa en la vida d'un pistatxo tancat. és a dir, quin sentit té, al final no se'l menja ningú i acaba al cendrer del bar i a les escombraries.
- que trist, no?
- això és el que ell m'estava intentant explicar, que no hi ha res de trist en aquestes coses. me va posar també com a exemple el principi de la pista d'aterratge, que mai cap roda de cap avió hi passarà per damunt.
- ja, però la diferència entre tu i jo i els dos pistatxos és que nosaltres tenim consciència i volem que les cosetes mos vagin bé i que algú mos destapi i mos mengi i ser saladets, amb la pell marró i la carn verda.
- aquest és el tema, trobar-li la gràcia i mentalitzar-se del fet de ser una cosa molt diferent de la que ens havíem pensat.
- no sé.
- diu que ens hem d'alliberar de la idea que tenim de nosaltres mateixos, com el pistatxo, ell no ho sap que ho és, ni que se l'han de menjar, ni que després per causes genètiques no s'ha obert i tota la infraestructura de la indústria del fruit sec no li ha servir per a res, i la clau per entendre-ho tot és acceptar que un pistatxo tancat té tant de sentit com un pistatxo obert.
- com se diu pistatxo en català?
- festuc.
- festuc tancat, dit en veu alta no sona molt bé.
- bé, en tot cas ets el meu festuc tancat preferit.
- i tu la meva pista d'aterratge.
- el principi, de la pista d'aterratge.
- això.
Una de les sorpreses del dia, aquestes dues Traxx de la DB, llogades per Euro Cargo Rail, duent un llarg mixte camí de la frontera francoespanyola. A la tarda seria el torn de veure a la segona de les Traxx E186 amb un altre mercant en sentit contrari.
Una de las sorpresas del día, estas dos Traxx de la DB, alquiladas por Euro Cargo Rail, llevando un largo mixto camino de la frontera francoespañola. Por la tarde sería el turno de ver a la segunda de las Traxx E186 con otro mercante en sentido contrario.
___________
En la cima del MUNDO :)
Una vez ascendidos los 1712 mts, nos quedamos maravillados ante la espectacularidad de las vistas.
Al fondo, justo detrás de Montserrat, se puede ver la Sierra de Prades, (Tarragona), y justo delante el macizo de Sant Llorenç del Munt, con la Mola a la izquierda y el Montcau a la derecha.
Increible.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Fotografia feta amb la Hasselblad 500 C/M, fabricada el 1979; Carl Zeiss Planar f2.8/80mm; pel·licula infrarroja Kodak Aerochrome, caducada com a mínim el 2011; f11 at 1/500 s. @320 ISO; filtre groc; revelada amb el kit C41 de Bellini.
Probablement l'arbre més espectacular de Perafita: l'Alzina Bonica de Busquets, situada enmig d'una petita i tranquila vall, prop de la masia del mateix nom.
pereroger.eu/perafita-2/llocs-dinteres/natural/
Sense cap mena de dubte, la emulsió més cotitzada avui en dia, i això que parlem de pel·licula caducada com a mínim des del 2011 o abans, és la Kodak Aerochrome. Molt probablement ja haureu sentit parlar d'ella si feu fotografia analògica. Es tracta d'una emulsió infrarroja en color, teoricament per a revelar com a diapositiva, però que sovint és més conveninent revelar-la com a negatiu amb el procés C41, ja que és menys exigent a una correcta exposició (i ho és molt), especialment ara que està caducada. Tot i que té un ISO de 400 per a diapositiva, millor exposar per a ISO 320 com a negatiu.
www.fotochismes.com/2020/11/30/la-sorprendente-historia-d...
www.alternativephotography.com/making-the-most-of-kodak-a...
emulsive.org/reviews/film-reviews/kodak-film-reviews/koda...
=======================
Picture taken with a Hasselblad 500 C/M, made in 1979; Carl Zeiss Planar f2.8/80mm; Kodak Aerochrome infrarred film, expired at least from 2011; f11 at 1/500 s. @320 ISO + yellow filter; developed with the C41 kit by Bellini.
A very large and old holm oak located south of the Catalan village of Perafita. It's known as l'Alzina Bonica de Busquets ("the beautiful holm oak of Busquets"); Busquets is a centuries old countryhouse standing just south of this tree.
Without a doubt, the most desired and valued emulsion today (and we're talking about expired film since at least 2011 or earlier) is the Kodak Aerochrome. You've probably heard of it by now if you do analog photography. It is a color infrared emulsion, theoretically to be developed as a slide, but it is often more convenient to develop it as a negative with the C41 process, since it is less demanding on a correct exposure (and it is a lot) , especially now that it's expired. Although it rated at ISO 400 for slides, better to expose for ISO 320 as a negative.
www.alternativephotography.com/making-the-most-of-kodak-a...
emulsive.org/reviews/film-reviews/kodak-film-reviews/koda...
Asseguda a l’habitació de l’hotel on visc. Miro al meu voltant i veig blau. Un color que va tenir molta transcendència durant un època de la meva vida ara resultava oblidat fins el darrer cap de setmana. A partir de llavors tot és blau. En diferents gammes, però blau en essència.
Miro endavant i el cel és blau gris, s’acosta la tempesta. El mar amb tota la seva immensitat és d’un blau plata, això denota la seva riquesa.
El sofà on jec també és blau tal i com el meu jersei nou, les cortines plegades també.
Fins i tot la cançó que sona conté el blue com a paraula de repetició.
Jo no sóc gaire partidària de creure amb les casualitats, ni les coincidències. Penso que hi ha quelcom que marca el compàs de totes les coses.
Ara la meva vida és de color blau.
Quan demà, després del meu viatge d’aquesta setmana, arribi a una de les meves altres cases buscaré els adjectius que defineixen aquest color a veure si així puc apropar-me més al sentit que té aquest color tan abundant en els meus dies.
Ara mateix el blau em transmet confusió i esperança, la meva vida va fluint com l’aigua d’un riu que no sap on va, però no para d’avançar. El meu destí és incert les hores passen i els dies també, em moc amb el temps i no m’estanco en cap gorg.
No busco el blau, però el trobo arreu.
Avui ja sé que aquest color m’espera al seient de l’avió, no me’n escaparé fàcilment, o si?
Llanes ( Asturias )
Amb l'arribada de les vacances d'hivern a França, el Train Jaune ha vist incrementades les seves expedicions diàries, passant de dos a tres per sentit des de o fins a LaTour de Carol. Aprofitant això, i que les dues composicions anaven amb Z100, vaig anar a fer el seguiment al servei que surt cap a les 9:20 de LaTour cap a Villefranche, sent aquesta la primera de les fotos d'aquell seguiment.
Con la llegada de las vacaciones de invierno en Francia, el Train Jaune ha visto incrementadas sus expediciones diarias, pasando de dos a tres por sentido desde o hasta LaTour de Carol. Aprovechando esto, y que las dos composiciones iban con Z100, fui a hacer el seguimiento al servicio que sale hacia las 9:20 de LaTour hacia Villefranche, siendo esta la primera de las fotos de ese seguimiento.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Fotografia feta amb una Rolleicord 1a "Polizei" (K3-541), fabricada per a la policia alemana el 1939; Carl Zeiss Triotar f3.5/75mm; Ilford FP4+ revelat amb HC110, dissolució b, durant 6 minuts.
Aquí, a Casa Corona, Marimon atacà a Rosa Aloi, que estava cosint a l'entrada, i la ferí mortalment al cap amb la destral. A prop hi havia la nena Ramona Rabadà, de 4 anys, que fugí cap al carrer, però fou atrapada i morta per l'assassí al cobert del davant. La casa de la cantonada és on havia començat la matança al primer paller.
La Pobla de Ferran a la primavera pot semblar un raconet rural idilic. Però durant una tarda de 1928, fou un autentic infern de matança i tragedia.
La Pobla de Ferran es un petit i quasi despoblat poblet d’un sol carrer, proper a Passanant, el cap del municipi. Només una casa sembla habitada sempre, però la resta es troben en bon estat ja que son segones residencies, i el poble es veu força arreglat. No té església però si les restes d’una ermita romànica. Es troba al extrem nord de la Conca de Barberà però dins de la Baixa Segarra, pel que té molts més lligams amb Tàrrega i Cervera. El paisatge és clàrament segarrenc, molt sec bona part de l’any peró preciosament verd al abril i maig, per exemple en aquest 2025 joiosament plujós.
També sembla que era excepcionalment verd el maig de 1928, en que havia plogut molt i s’esperava una molt bona collita. Aleshores el conreu del cereal era el nucli vital de la vida de tothom a La Pobla de Ferran. Tothom eren menys de 50 persones. D’aquestes, 9 eren nens i nenes. Un dels adults era Josep Marimon Carles, de 26 anys. Feia uns 5 anys que, durant el servei militar, va contraure tuberculosi vertebral o Mal de Pott, una malaltia que provocava malformacions, molt dolor, i impedia treballar. Per això es pasava moltes hores estirat a l’entrada de casa prenent el sol, que li mitigava el dolor. Però potser alguns veins ho confonien amb peresa, i així li feien saber. Probablement tot això va fer anant alienant soterradament a Marimon, que va dir més d’una vegada que “quan jo m’aixequí d’aqui, no s’hi posarà mai més ningú”.
La tarda del dissabte 19 de maig de 1928 quasi tot el poble era treballant als camps, netejant-los de males herbes. Només quedaven unes poques dones grans, els nens petits (els grans eren encara a escola), i el Marimon. Aleshores començà. Cap a les 4, va convencer a dues nenes i un nen de 3 i 4 anys (Carme Rabadà, Teresa Roca i Miquel Torres) que l’acompanyessin a una pallissa de la casa més al nord del poble, per veure com caçava colomins. Un cop allà sols, Marimon mata amb una destral a les tres víctimes i les tapà amb palla. Hi ha testimonis que en aquest punt arribà un esquilador al poble i el Marimon dissimulà durant uns 40 minuts, però no està clar. En tot cas, un cop va tenir camp lliure, armat amb una destral i una escopeta, va anar resseguint el carrer únic tot matant. A Can Corona va trobar Rosa Aloi de 45 anys, cosint. Amb ella hi havia una nena de 4 anys, Ramona Rabadà. Atacà la dona amb la destral, ferint-la greument al cap i, veient que la nena fugia cap al cobert del davant del carrer, la perseguí i matà allà. Rosa Aloi va morir pocs dies després. Marimon segui carrer amunt i matà d’un tret a Francesca Canela, de 70 anys, que donava menjar a les gallines de casa seva. No estic segur de quina casa era.
En aquest punt, Antonia Marimon (no eren familia) i Marina Roca, tornaren al poble i començaren a preocupar-se en no veure les criatures, i les començaren a buscar. Mentrestant, l’assassí havia vist que els nens més grans tornaven d’escola a Passanant (a uns 2 km), i les va enganyar amb la mateixa excusa dels colomins, portant-los a un paller que hi ha sota el castell i una mica apartat de les cases. Allà en matà tres més (Ramon Canela, Josep Rabadà i Salvador Torres, de 5, 6 i 11 anys). En aquell moment, en Josep Torres, de 8 anys, ho va veure i començà a fugir, però en Marimon li disparà per la esquena i el va matar.
En Marimon tornà a casa seva, on ja havia preparat la fugida. Agafà roba, menjar, beguda i recarregà la escopeta. En aquells moments Antonia Marimon i Marina Roca ja havien descobert els cadavers dels infants i pujaven pel carrer en estat de panic buscant ajuda. L’assassí els hi disparà diversos trets des de la finestra de casa seva, deixant-les greument ferides al mig del carrer, i després fugí en direcció sud. Encara va tenir temps de veure una avia amb la darrera criatura viva de tot el poble, que fugien, i els hi va disparar. Però estaven més lluny i afortunadament va fallar el tret.
Tots els habitants que treballaven dispersos pels camps havien sentit alguns trets, però era usual que Marimon cacés colomins, pel que inicialment no en deurien fer cas. Però en començar a sentir els crits desesperats de les dones, així com més trets, tornaren alarmats cap al poble, però no era rapid, sobretot perque La Pobla de Ferran està al cim d’una serra. Arribaren a una escena de horror absolut, amb tots els menors del poble morts excepte un, una dona gran morta i tres més de greument ferides. I amb l’assassí desaparegut.
Aviat les campanes de Passanant i de tots els pobles del entorn tocaren a sometent, i s’organitzà una batuda per caçar el criminal, al que tothom qualificava de boig. El primer dia ja eren 300 homes, i ràpidament foren quasi 2000, incloent decenes de guardies civils espanyols. En els propers dies es feu l’enterrament de les 9 victimes directes d’aquell 21 de maig, i pocs dies després, el de Rosa Aloi, que mori de les greus ferides al cap. Dos matrimonis perderen tres fills cadascun d’ells. I l’assassí encara estava sense localitzar. Diversos rumors el situaren a Montblanc, Tàrrega o Cervera, i part de la cerca es desvià cap allà. Molts pensaven que havia fugit cap a Barcelona o fins i tot França. Però altres pensaven que un noi sol, coix no havia pogut anar pas tant lluny, i intensificaren la busqueda per l’entorn més inmediat. I així fou com vuit dies després, de bon matí, el somatent el va trobar prop d’una cabana situada a menys de dos quilometres de La Pobla de Ferran, en direcció sud. El jutge i la guardia civil el volien agafar viu, però el somatent, lligat al territori i els seus habitants, volia venjança. Per tant, tal i com el van veure, li varen fotre un tret al cap. Així acabà aquesta tragedia. O casi, perquè pel que sembla, tot i que he vist versions contradictories, tant la Antonia Marimon com la Marina Roca, les altres dues ferides, acabaren morint per culpa dels trets que els hi disparà en Josep Marimon, pel que possiblement el balanç final fou de 12 assassinats.
Avui en dia La Pobla de Ferran és un llogaret que, tot i que poc habitat entre setmana, en gran part continua intacte en segona residencia. Aixó sí, encara hi manca un memorial per a les victimes de Josep Marimon aquell 21 de maig de 1928.
www.3cat.cat/3cat/la-pobla-de-ferran-cap-1-la-mort-dels-c...
www.guimera.info/noticies/dues-croniques-sobre-el-crim-de...
ca.wikipedia.org/wiki/La_Pobla_de_Ferran
www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5551
=========================================
Picture taken with a Rolleicord 1a "Polizei" (K3-541), made for the German police in 1939; Carl Zeiss Triotar f3.5/75mm; Ilford FP4+ home developed with HC110, dilution b, for 6 minutes.
Here, at Casa Corona, Marimon attacked Rosa Aloi, who was sewing in the entrance, and fatally wounded her in the head with the axe. Nearby was the 4-year-old girl Ramona Rabadà, who fled into the street, but was caught and killed by the murderer in the front shed. The house on the corner is where the massacre had begun in the first barn.
La Pobla de Ferran in the spring may seem like an idyllic rural corner in Western Catalonia. But during an afternoon in 1928, it was a real hell of slaughter and tragedy.
La Pobla de Ferran is a small and almost deserted village with only one street, near Passanant, the head of the municipality. Only one house seems to be always inhabited these days, but the rest are in good condition since they are second residences, and the village looks quite tidy. It has no church but the remains of a Romanesque chapel. The landscape is very dry for much of the year but beautifully green in April and May, for example in this joyfully rainy 2025.
It also seems that it was exceptionally green in May 1928, when it had rained a lot and a very good harvest was expected. At that time, cereal cultivation was the vital nucleus of everyone's life in La Pobla de Ferran. There were less than 50 people in all. Of these, 9 were boys and girls. One of the adults was Josep Marimon Carles, aged 26. About 5 years ago, during his military service, he contracted spinal tuberculosis or Pott’s Disease, that caused malformations, a lot of pain, and prevented him from working. That is why he spent many hours lying in the entrance to his house taking sunbaths, which alleviated his pain. But perhaps some neighbors confused this with laziness, and that is how they let him know. Probably all this rejecting and pain slowly alienated Marimon, who said more than once that "when I get up from here, no one will ever lay here again".
On the afternoon of Saturday, May 19th, 1928, almost the entire village was working in the fields, clearing them of weeds. Only a few old women remained, the small children (the older ones were still at school in the village of Passanant, 2 km away), and Josep Marimon. Then it began. At around 4 o'clock, he convinced two girls and a boy aged 3 and 4 (Carme Rabadà, Teresa Roca and Miquel Torres) to accompany him to a hay room at the house further north of the village, to see how he hunted pigeons, something he usually did. Once there alone, Marimon killed the three little innocent victims with an axe and covered them with straw. There are witnesses that at this point a shearer arrived in the village and Marimon coldly helped him for about 40 minutes, but it is not clear. In any case, once he had a free field, armed with an axe and a shotgun, he went around the only street killing everyone he found. In Can Corona house he found Rosa Aloi, aged 45, sewing. With her was a 4-year-old girl, Ramona Rabadà. He attacked the woman with the axe, seriously wounding her in the head, and, seeing the girl flee towards the shed across the street, he chased and killed her there. Rosa Aloi died a few days later. Marimon continued up the street and shot and killed Francesca Canela, 70, who was feeding the chickens in her house. I am not sure which house it was, maybe the one further south with a large barn door.
At this point, Antonia Marimon (they were not family) and Marina Roca, returned to the village and began to worry when they did not see the children, and began to look for them. Meanwhile, the murderer had seen the older children returning from school in Passanant (about 2 km away), and deceived them with the same excuse of the pigeons, taking them to a haystack under the castle and a little away from the houses. There he killed three more (Ramon Canela, Josep Rabadà and Salvador Torres, aged 5, 6 and 11). At that moment, Josep Torres, aged 8, saw him and started to run away, but Marimon shot him in the back and killed him.
Marimon returned to his house, where he had already prepared his escape. He took clothes, food, drink and reloaded his shotgun. At that moment, Antonia Marimon and Marina Roca had already discovered the bodies of the children and were running up the street in a state of panic looking for help. The murderer fired several shots at them from the window of his house, leaving them seriously injured in the middle of the street, and then fled south. He still had time to see an grandmother with the last living child in the whole village, who were fleeing, and he shot them. But they were further away and fortunately the shot missed. All the inhabitants who were working scattered in the fields had heard some shots, but it was usual for Marimon to hunt pigeons, so initially they should not have paid attention. But when they began to hear the desperate cries of the women, as well as more shots, they returned in alarm to the village, but it was not fast, especially because La Pobla de Ferran is on the top of a hill. They arrived at a scene of absolute horror, with all the children in the village dead except one, an elderly woman dead and three more seriously injured. And with the murderer missing.
Soon the bells of Passanant and all the surrounding towns rang out calling for the “somatent” (militia), and a raid was organized to hunt down the criminal, whom everyone described as crazy. On the first day there were already 300 men, and quickly they were almost 2000, including dozens of Spanish police. In the following days the burial of the 9 direct victims of that May 21st took place, and a few days later, that of Rosa Aloi, who died of serious head injuries. Two couples lost three children each. And the murderer was still unaccounted for. Various rumors placed him in Montblanc, Tàrrega or Cervera, and part of the search was diverted there. Many thought he had fled to Barcelona or even France. But others thought that a lonely, lame boy could not have gone that far, and they intensified the search in the immediate area. And so it was that eight days later, early in the morning, a group of “somatent” found him near a cabin located less than two kilometers from La Pobla de Ferran, heading south.
The judge and the police wanted to take him alive, but the “somatent”, tied to the territory and its inhabitants, wanted revenge. Therefore, as they saw him, they shot him in the head. That's how this tragedy ended. Or almost, because apparently, although I have seen contradictory versions, both Antonia Marimon and Marina Roca, the other two wounded, ended up dying because of the shots that Josep Marimon fired at them, so possibly the final tally was 12 murdered.
Today La Pobla de Ferran is a village that, although sparsely inhabited during the week, remains largely intact as a second residence. However, there is still a lack of a memorial for the victims of Josep Marimon on that May 21, 1928.
www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5551
Here the news in The Times of 1928:
www.guimera.info/noticies/wp-content/uploads/1928/05/1-Th...
Français: Sortie des silos de Sérignac, la Vossloh BB 60090 parcourt l'antenne de Beaumont-de-Lomagne avec une composition de wagons fermés pour le transport d'engrais. Une fois arrivé à la Transversale Sud à la gare de Castelsarrasin, la composition doit inverser le sens de marche pour continuer son trajet jusqu'au triage de Saint-Jory. Cette ligne de 25 kilomètres a été rénové en 2014 pour desservir 5 ITE, essentiellement des sociétés céréalières, mais depuis 2019 elle est désaffecté et en état d'abandon.
Català: Sortida de les sitges de Sérignac, la Vossloh BB 60090 recorre el ramal de Beaumont-de-Lomagne amb una composició de vagons tancats per al transport de fertilitzants. Un cop arribada a la "Transversale Sud" a l'estació de Castelsarrasin, la composició ha d'invertir el sentit de la marxa per continuar el seu trajecte fins a la classificació de Saint-Jory. Aquest ramal de 25 quilòmetres va ser renovat l'any 2014 per donar servei a 5 instal·lacions connectades, bàsicament empreses cerealeres, però a partir del 2019 es troba en desús i en estat d'abandonament.
Castellano: Salida de los silos de Sérignac, la Vossloh BB 60090 recorre el ramal de Beaumont-de-Lomagne con una composición de vagones cerrados para el transporte de fertilizantes. Una vez llegada a la "Transversale Sud" en la estación de Castelsarrasin, la composición debe invertir el sentido de la marcha para continuar su trayecto hasta la clasificación de Saint-Jory. Este ramal de 25 kilómetros fue renovado en 2014 para dar servicio a 5 instalaciones conectadas, básicamente empresas de cereales, pero a partir de 2019 se encuentra en desuso y en estado de abandono.
Ha estat tot una redescoberta i en una hora màgica. Seure sota aquesta alzina quan el sol es pont és especial, no pots deixar de pensar que abans que jo, un munt de generacions ja passades han fet i sentit el mateix.
El divendres passat vaig donar a un tomb amb la bona, o potser mala, intenció de fer unes fotos en una botiga de les que podríem considerar de sempre, és la Cooperativa del Veïnat.
Vaig estar parlant una mica amb en Manel el seu responsable. Em va deixar fer fotos a les floretes que també ven.
Ja estava content, però no satisfet del tot, per tant vaig anar a apropant-me al jardinet de les últimes flors petites de les que me n'he enamorat del tot. És tot un món màgic, pels meus sentits i emocions.
Volia cercar alguna cosa un xic diferent. L'atracció que fan aquestes petites florets que em fascina i em porten a un món idíl·lic i imaginari. Són així de feble i tou, no hi puc fer més, ni tampoc vull fer-hi res.
Vaig buscar poder fer fotos a tres floretes juntes. Ho vaig tenir força fàcil. N'havien sortit, més en el parell o tres de dies que no hi havia passat.
i ja em teniu embadalit amb tot l'espectacle i fent unes poques fotos fins que vaig poder fer aquestes tres. Vaig apagar i endreçat tot i satisfet cap on havia d'anar, ara sí que estava ben content.
Sé que m'estic fent molt pesat amb aquestes flors petites, però quan un està enamorat no sent ni veu ben res més.
Avui diumenge fent una mica repàs a tota la setmana han sortit i no he pogut resistir-m'hi. Aquí les teniu, ara ja hi ha una foto d'una i altra en dues i aquesta en tres, ja teniu el meu jardí privat del meu cor.
...algun dia potser tornaré....avui sento que no.....
...us aniré seguint per omplir la meva mirada de tots vosaltres, tot i que ara la meva opció és el camí del silenci fotogràfic...
...aquí he après i molt....he sentit tot allò que no m'agradaria dir mai a ningú.. segurament la meva sensibilitat avui és massa gran i trasmetre tanta tristesa no em fa gaudir de la fotografia....
..us deixo amb un breu poema, que ara mateix sento amb força....
DE VEGADES DUBTES:
De vegades dubtes
si no seria millor
Cridar,cridar.
Cridar sense cap fre!!
I no quedar-se
atrapada dins
un silenci culpable.
Gràcies i fins aviat!!!
thanks all my friends for almost 3.400 fav in the last 3 months. Senza mai uscire da casa, e soltanto con le mie rose un po' monotone e le mie carabattole. Flicke per me è una valvola di sfogo dalla fatica di ogni giorno, e un vizio dal quale non vorrei smettere mai. Continuate a seguirmi, finchè vi fa piacere, e non sentitevi obbligati a regalarmi le vostre stellette, o penserò di essere diventata brava, quando invece non capisco nulla di fotografia e mi sento troppo scema per incominciare a studiare alla mia età. Grazie a tutti.
Heidi, Catalan, a frank girl with a strong sense of overcoming. Positive in front of the camera. Capture: Jardinets de Londres / Calabria, Barcelona.
English: HŽPP diesel unit 7023 003, manufactured by Croatian builder KONČAR in 2016, stops at Velika Gorica station without service. At this station on the south-eastern outskirts of Zagreb, the train will reverse its direction to leave towards Sisak, and return to the same point after half an hour. It is possibly material or driver qualification tests.
Català: L'automotor dièsel 7023 003 dels HŽPP, fabricat pel constructor croat KONČAR el 2016, s'atura a l'estació de Velika Gorica sense servei. En aquesta estació de la perifèria sud-est de Zagreb, el tren invertirà el sentit de la marxa per sortir en direcció Sisak, i tornarà en aquest mateix punt al cap de mitja hora. Possiblement es tracti d'unes proves de material o d'habilitació de maquinistes.
Castellano: El automotor diesel 7023 003 de los HŽPP, fabricado por el constructor croata KONČAR en 2016, se detiene en la estación de Velika Gorica sin servicio. En esta estación de la periferia sudeste de Zagreb, el tren invertirá el sentido de la marcha para salir en dirección Sisak, y volverá en ese mismo punto a la media hora. Posiblemente se trate de unas pruebas de material o habilitación de maquinistas.
José Mª Sancho en Internet: Mi página de Facebook · Mi portafolio en Behance · Mi Blog en Tumblr
Aparatosa i escenogràfica escala barroca doble i amb rampes creuades, amb una font alegòrica de cada sentit del esser humà en cada replà.
Ens trobem davant d'un camí iniciàtic, una construcció del recorregut espiritual que deu experimentar el creient cap a la salvació.
Va començar a construir-se el 1722 i tardà setanta anys en acabar-se.
Santuario de Bom Jesús do Monte, Braga (portugal)
En aquesta imatge buscava capturar l’aigua en moviment i les seves textures. Per fer-la vaig utilitzar una exposició llarga i vaig anar movent lentament la càmera en el sentit del moviment de l’aigua. M’agrada força el resultat.
Oly E-M1X, M12-100 f/4, 57mm, 4 seg., f/8, ISO64. Filtre pol·laritzador i ND de 6 passos.
La Processó de Verges és l'acte més conegut de Setmana Santa d'aquesta població empordanesa, i té lloc la nit de Dijous Sant. A partir de les 10 de la nit hi ha la primera part, a la Plaça Major, amb el decorat de les muralles, on s'escenifiquen els tres anys de la vida pública de Jesús, amb un èmfasi especial en els darrers dies i en la venda, detenció i condemna d'aquest. Quan els jueus arresten a Jesús, el retiren de l'escenari i se l'enduen, acompanyats de les manages, i a partir d'aquest moment comença la coneguda Processó pels carrers del poble.
La Processó, que representa la Via Dolorasa, és escenificada. A la Placeta té lloc la Primera Caiguda, que comprèn la guarició del cec, la trobada de Jesús amb la seva mare, la Verònica i les Filles de Jerusalem, tots ells després de recitar els versos corresponents, s'incorporaran a la Processó. La Segona Caiguda té lloc a plaça de l'Onze de Setembre, sense cap diàleg. A la Plaça Major té lloc la Tercera Caiguda, on Jesús fa un monòleg i el Cirineu el relleva del transport de la creu. La Processó finalitza amb la Crucifixió de Jesús, a les escales que separen el desnivell de la Placeta amb l'església.
En la comitiva hi destaca la Dansa de la Mort, relíquia de la cultura popular en què cinc esquelets salten al so d'un tabal, col·locats en forma de creu i amb un seguici de quatre personatges més, els quals, amb torxes, il·luminen el quadre i hi aporten l'aire tètric que hi dóna sentit. El cos principal de la Dansa de la Mort és format per dos adults (la Dalla i la Bandera) i tres infants (dos Platets, que porten un plat amb cendra, i el Rellotge, que assenyala un rellotge sense broques): la Mort ens avisa que no perdona ningú (amb la bandera), ens sega la vida (amb la dalla) i ens recorda que a qualsevol hora (rellotge sense broques) acabarem convertint-nos en cendra (platets). També val a destacar la Dolorosa, que va acompanyada per un cor, conegut com “l'Stabat”, que interpreta un Stabat Mater. L'antiga melodia d'aquest cant, inicialment interpretat per dues veus masculines, va ser arranjada, mantenint la línia melòdica original, pel compositor local Joaquim Ferrer a finals de la dècada de 1950, i actualment és interpretat per un cor mixt acompanyat per dues flautes travesseres i un fiscorn.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
DSC5673_Panorama
le pont Valentré, un pont médiéval doté de 3 tours.
www.tourisme-cahors.fr/decouvrir
Le pont Valentré, un peu d’étymologie par Joël A. Simon
mardi 15 mai 2018, par Marc Lagaly
2
Lo pont « Valentré », un pauc d’etimològia :
Lo nom del pont plan conegut de Caurs a diversas originas ; ne vaqui doas :
Se pensam coma l’abat Cadièrguàs, « lo pont « Valentré » (qu’a pas cap de sens) s’apela, en occitan, lo pont « d’el bolondre », es a dire, « le pont de la salamandre », « bolondre » es aicesta bèstia ; aital lo bolondre desinna la bèstia del cap de la pila del pont, que vòl representar lo diable. Los aujòls meus (nos ditz l’abat) m’espliquèron aital, e cresi qu’es lo sentit vertadièr.
Se pensam coma lo Paul Escale, dins son libre : « Recherches et observations sur le patois du Quercy »-Caurs-1923, en carcinòl se ditz « pont de las balandres »(pron : bolondre), e balandras es coma lo mot francès « balandre », que vend del latin « palandaria », que mercava, un còp èra, una mena de barca pel transpòrt de passatgièrs e de mèrças, es a dire un « bac ». Sabèm (cf lo Te Igitur) qu’abans lo pont i aviá aqui un pòrt que s’apelava « pòrt de las balandras », ont se pausavan las barcas que navegavan entre las doas rivas d’Olt.
Lo pont prenguèt lo nom del pòrt que remplacèt.
Le pont Valentré, un peu d’étymologie :
Le nom de ce pont cadurcien très connu a diverses origines ; en voici deux :
Selon l’abbé Cadiergues, le pont Valentré (nom qui n’a pas de sens) s’appelle, en occitan, pont du « bolondre », c’est-à-dire, pont de la salamandre, « bolondre » étant cet animal ; ainsi le bolondre désigne la bête du sommet de la pile du pont, qui est censée représenter le diable. Mes ancêtres (nous dit l’abbé) me l’expliquèrent ainsi, et je crois que c’est le vrai sens.
Selon Paul Escale, dans son livre : « recherches et observations sur le patois du Quercy »-Cahors-1923, en quercynois on dit « pont des balandres » (pron. Bolondre), et balandras est comme le français « balandre », qui vient du latin « palandaria », qui désignait autrefois une sorte de barque pour le transport des passagers et des marchandises, i.e un « bac ». Nous savons (cf le Te Igitur) qu’avant le pont il y avait là un port qui s’appelait « port des balandres », où accostaient les barques qui naviguaient entre les deux rives du Lot. Le pont prit le nom du port qu’il remplaça.
"¿Quién sabe si quizá todo el amor mío no fue más que un engaño de los sentidos, de la fantasía?"
Fiodor Mijailovich Dostoievski
Actualment l'estació de Susana s'utilitza per a carregar fusta gallega d'eucaliptus en els vagons que van per a les papereres portugueses.
Últimament, les màquines encarregades d'aquest tren, són les de l'empresa MEDWAY.
En la fotografia veiem a la 335-034, batejada amb el nom d'ADRIANA, realitzant les maniobres necessàries per a preparar el comboi, traient els vagons carregats i col·locant després els que ha portat buits perquè els carreguin i posar-se al capdavant en sentit contrari al de la foto.
Actualmente la estación de A Susana se utiliza para cargar madera gallega de eucalipto en los vagones que van para las papeleras portuguesas.
Últimamente, las máquinas encargadas de dicho tren, son las de la empresa MEDWAY.
En la fotografía vemos a la 335-034, bautizada con el nombre de ADRIANA, realizando las maniobras necesarias para preparar el convoy, sacando los vagones cargados y colocando luego los que ha traído vacíos para que los carguen y ponerse al frente en sentido contrario al de la foto.
Gavines que surten del seu ou i s'atreveixen a volar, que no troben el sentit en quedar-se amagades i s'arrisquen a viure, perdent la por a caure...
Crits des de l'ànima que floten lliures entre núvols, que de vegades s'emporta el vent, ignorats; i que d'altres reben resposta i n'arrosseguen d'encara més potents i profunds...
-----
Gaviotas que salen de su huevo y se atreven a volar, que no encuentran el sentido en quedarse escondidas y se arriesgan a vivir, perdiendo el miedo a caer...
Gritos desde el alma que flotan libres entre nubes, que a veces se lleva el viento, ignorados; y que otras reciben respuesta y arrastran a otros todavía más potentes y profundos...
Fa uns dies va morir en un accident Manel Torralba, el nostre company ManelTor a Flickr.
Aquesta imatge és un petit homenatge, amb l’escullera de la platja de Poblenou que tants cops vàrem coincidir a fotografiar i comentar plegats.
La mirada d’en Manel era elegant i agosarada, sense por a experimentar, i amb molt bon gust per a descobrir i fotografiar detalls curiosos i originals que a la resta ens podia passar per alt. I tot això acompanyat d’un sentit de l’humor fi i intel·ligent i amb una gran amabilitat en el tracte.
Podeu visitar la galeria d’en Manel a: www.flickr.com/photos/60506610@N08
Que la terra et sigui lleu amic i que, allà on siguis, trobis bones llums i ombres. I també algun que altre contrallum, per posar-hi una mica de gràcia al tema...
* * * *
Hace unos días falleció en un accidente Manel Torralba, nuestro compañero ManelTor en Flickr.
Esta imagen es un pequeño homenaje, con el malecón de la playa de Poblenou que tantas veces coincidimos en fotografiar y comentar juntos.
La mirada de Manel era elegante y atrevida, sin miedo a experimentar, y con muy buen gusto para descubrir y fotografiar detalles curiosos y originales que a los demás nos podían pasar desapercibidos. Todo ello acompañado de un sentido del humor fino e inteligente y una gran amabilidad en el trato.
Podéis visitar la galería de Manel en: www.flickr.com/photos/60506610@N08
Que la tierra te sea leve amigo y que, allí donde estés, encuentres buenas luces y sombras. Y también algún que otro contraluz, para darle un poco de gracia al tema...
Avui començo a posar la primera foto d'aquest últim passeig pel meu poble, pel meu barri.
Aquesta tarda mentre acabava de fer alguna cosa m'ha vingut una sensació forta d'enyorança, de recordar i trobar a faltar a la meva família, la mare, el pare perquè no, els avis, l'àvia mentre vaig a ser petit i fins ja els 18 o 19 amb va cuidar i mimar .
En buscar quina imatge podia posar he vist aquest foto que ja havia titulat: família i l'he trobat del tot escaient.
Sabeu que moltes vegades poso una imatge no tant perquè estigui ben feta, sinó perquè em provoca una reacció emocional. Aquesta foto ha anat lligada al record i a la enyorança, també a la meva tristor d'aquest dia de pluja i a la solitud. Avui m'he sentit sol.
Demà espero que torni a sortir el sol i el món em torni a somriure, peró això demà, Avui soparé i dormiré amb la sensació d'un dia trist encara que els records sigui feliços, doncs, he tingut la sort de tenir una família on l'estimació era la força, però són records, i la realitat em fan sentir d'una manera plujosa i apagada.
La qüestió és sentir per saber que encara estic viu i que sóc capaç d'emocionar-me.
Català: L'estació de Val de Pilas està perduda enmig d'un paisatge desèrtic de valls poc profundes i de múltiples petits turons d'alçades variables, que donen un aspecte caòtic i irregular a l'entorn. Només és accessible mitjançant polsegosos camins de terra i es troba allunyada de qualsevol nucli de població (Casp es troba a 9,2 km en línia recta i Favara a 9,7). Malgrat el seu aïllament, gaudeix de l'aturada d'un tren regional diari per sentit. Tot i així, la seva funció principal és com a punt de creuament. A la foto, un dels diversos carboners que transporten la matèria primera de la central tèrmica d'Andorra des del Port de Tarragona ressegueix el revolt previ a l'estació de Val de Pilas, encapçalat per les locomotores 269-355.
Castellano: La estación de Val de Pilas está perdida emmedio de un paisaje desértico de valles poco profundos i de múltiples pequeñas colinas de alturas variables, que dan un aspecto caótico e irregular al entorno. Solo es accesible mediante polvorientos caminos de tierra y se encuentra alejada de cualquier núcleo de población (Caspe está a 9,2 km en línea recta y Fabara a 9,7). A pesar de su aislamiento, disfruta de la parada de un tren regional diario por sentido, pero su función principal es como punto de cruce. En la foto, uno de los varios carboneros que transportan la materia prima de la central térmica de Andorra desde el Puerto de Tarragona resigue la curva previa a la estación de Val de Pilas, encabezado por las locomotoras 269-355.
English: One of the many coal trains providing Andorra Power Plant from Tarragona Harbour arrives at the lonely Val de Pilas station, crossing the Aragón region desertic landscape headed by the 269-355 locomotives.
Tal dia como hoy hace dos años, una chica fue víctima de abusos sexuales en las fiestas de San Fermin (Pamplona, Navarra) por una panda de desalmados conocidos como "la Manada".
Por tí, por ellas y por todas las personas que se han sentido agredidas, hoy pongo mi grano de arena a través de esta fotografía.
Ante la violencia y las agresiones sexuales, TOLERANCIA CERO!!!
Tolerància 0.
Tal dia com avui fa dos anys, una noia va ser víctima d'abusos sexuals a les festes de San Fermin (Pamplona, Navarra) per una colla de desalmats coneguts com "la Manada".
Per tu, per elles i per totes les persones que s'han sentit agredides, avui poso el meu gra de sorra a través d'aquesta fotografia.
Davant la violència i les agressions sexuals, TOLERÀNCIA ZERO !!!
0 Tolerance.
On this day two years ago, a girl was the victim of sexual abuse at the celebration of San Fermin (Pamplona, Navarra) by a gang of heartless people known as "La Manada".
For you, for them and for all the people who have felt attacked, today I do my bit to help through this picture.
In the face of violence and sexual aggressions, ZERO TOLERANCE !!!