View allAll Photos Tagged limits
Castillo de Castellet i La Gornal, Alt Penedès (Barcelona)
Descripció:
Notable conjunt de torres rodones i quadradades amb alts murs de defensa. Fruit de la "restauració" feta a partir de l'any 1928. Té elements medievals (segles XI i XII) amb altres gòtics i molta part inventada. També guarda finestrals romànics i gòtics i merlets de coronament. Forma un conjunt fantasiós.
Notícies històriques:
El castell de Castellet es troba documentat des del segle X. El juny de 997 el comte Borrell II el va vendre a Unifred Amat. Hi ha constància d'un litigi el 1037 entre Bernat Otger de Castellet i el monestir de Sant Cugat del Vallès per causa del límits del castell. Del segle XI es conserva el castell i la capella i del segle XIV són les torres quadrades, els portals i la barbacana del cantó oriental. El 1925 fou adquirit per l'arxiver Josep de Peray i March, que el va reconstruir entre els anys 1928 i 1929.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció:
El lloc de Castellet existia abans de l'any 917, ja que a l'església de Sant Esteve de Castellet s'ha trobat una ara d'altar signada, entre d'altres, per l'abat Donadeu de Sant Cugat que va exercir el càrrec entre el 904 i el 917; la primera menció coneguda del castell, però, és del 977, encara que l'encàrrec que s'hi reflexa de reconstruir el recinte fortificat dona a entendre clarament que aquest ja existia amb una certa anterioritat. A inicis del segle XX, quan el descriu J. Vives, el castell es trobava en un avançat estat de ruïna quan fou adquirit per Josep de Peray, que el va reconstruir entre 1928-1929. El 1999 la Fundació Abertis el va adquirir i engegà un nou nou procès de rehabilitació. La torre mestra, element més antic i central en el conjunt de les construccions, fa uns 5 m de diàmetre a l'interior, té uns murs amb un gruix d'aproximadament 1,5 m i una alçada d'uns 15 m. Els murs són formats per carreus lleugerament rectangulars, més aviat grans i ben arrenglerats. Aquesta torre ha estat datada al segle XII. S'hi endevinen diverses finestres petites acabades amb un arc de mig punt; alguna és original. La porta, orientada cap al sud-oest, va ser feta de nou durant la restauració, tot i que és probable que l'original fos en aquest mateix lloc. Durant les obres que es feren en aquesta torre es reconstruïren trossos de paret i, fins i tot, es féu tota ella lleugerament més alta. La resta de les construccions sembla que ja cal datar-les en una època posterior; moltes són fetes en un moment posterior al romànic. Cal assenyalar un impressionant mur orientat a l'est, acabat amb merlets i amb espitlleres rodones, que Monreal i Riquer daten al segle XIV. Aquest mur formava part d'un clos sobirà que tenia una forma de "L", protegit al costat nord-est i al costat sud-oest per sengles torres d'angle. Al costat d'aquesta torre meridional, hi havia l'entrada, que actualment es veu amb un portal acabat amb un arc de mig punt i coronat per un matacà. Per sota d'aquest recinte, als costats nord-est i oest, hi ha un talús que segons Monreal i Riquer pot ser dels segles XI o XII. És fet amb uns carreus grossos, però, que segons Jordi Bolòs fan pensar en què més aviat fou construït al segle XIII o en un moment posterior. Aquest mur atalussat delimita un segon clos a la zona oriental. Finalment, sembla que encara hi havia un tercer clos, exterior, del qual solament ha restat un mur i una torre a la banda septentrional. L'agost de 1999 es realitzà una la primera intervenció arqueològica al castell, motivada pel projecte de la Fundació de restaurar-lo i habilitar-ne una part per a convencions i seu social. Les excavacions es realitzaren en un edifici d'època gòtica del castell, situat al peu de la torre romànica i adossat a la muralla del recinte sobirà. Aquest edifici es trobava en ruïnes i l'interès de la intervenció consistia en la possible recuperació d'estructures constructives i elements arquitectònics decorats que es poguessin trobar sota l'enderroc, així com en l'obtenció d'informació sobre l'estructuració espacial original del conjunt defensiu. Entre 2007 i 2009 s'ha reprès la investigació arqueològica al Castell. Els treballs es plantegen com un pas previ a les obres de sanejament i restauració de les estructures del castell, que implicaven actuacions d'excavació en extensió en quatre àmbits: la terrassa est (pati 1), el costat sud (pati 2) i els costats sud i est (patis 3 i 4. Un cop realitzades les intervencions, aquests són els resultats obtinguts: -Pati 1: en aquest espai s'observa un conjunt d'estructures amortitzades al segle XVII i que es corresponen amb l'evolució del castell. És possible establir tres fases; la primera seria d'un moment anterior a l'ocupació d'aquest espai per les estructures defensives construïdes al segle XI. Un segon moment és representat per tres sitges i cubetes amb evidències de combustió, localitzades en la part central de la zona i excavades al substrat rocós, potser en relació amb els forats de pal també localitzats. Tot plegat fa pensar en una zona de treball i emmagatzematge anterior al segle XIV, donats els materials ceràmics recuperats en el rebliment d'una de les sitges. La fase més moderna es data a partir del segle XIV i la configuren un tram d'escala i un mur amb pas de porta. -Pati 2: Aquesta zona presenta una complexa relació d'estructures que, en molts casos, queden parcialment ocultades per les construccions de les fases més modernes del castell. Tot i així, s'hi distingeixen quatre moments: el més antic ve datat per les ceràmiques recuperades d'època ibèrica, tot i que l'escassa quantitat de material requereix prudència, per la qual cosa els excavadors situen la fase en un moment entre època ibèrica i altmedieval. Amb posterioritat a aquest moment, es localitza un mur datat entre els segles II i XI (forquilla cronològica molt àmplia que no ha pogut ser més concretada). El tercer moment és format per un mur perimetral de tancament del pati i l'anivellament del terreny. La ceràmica corresponent a aquest moment és de cuina a mà reduïda i grisa comuna amb una cronologia del segle XI o anterior. A partir del segle XIV es torna a urbanitzar la zona i es construeix el palau. Aquesta nova edificació, de la qual s'han documentat part dels fonaments de la seva torre sud-est, anul·larà part del recinte que estava en funcionament des de l'Alta Edat Mitjana. Per últim es documenta una fase moderna amb estructures de funcionalitat desconeguda. -Pati 3: aquí s'ha observat una ocupació molt menys intensa en comparació amb altres zones del castell intervingudes. Les restes localitzades corresponen a murs datats en els segles XIV i XV i , posteriorment, una gran cisterna construïda el segle XVII a la part central del pati. Les dades assenyalen que es tracta d'un espai secundari dins el conjunt de la fortificació. -Pati 4: aquest últim espai presenta cinc moments d'ocupació diferenciats. El primer es correspon amb un mur i a un enterrament de gos, ambdós de difícil datació però que podrien correspondre a època ibèrica o romana. El segon moment queda definit per la construcció d'unes estructures datades entre època romana i el segle X. El tercer moment correspon a una construcció anterior al segle XI i que romandrà dempeus fins el segle XIV (i, parcialment, fins a l'actualitat). La quarta fase es relaciona amb la construcció del palau gòtic i, finalment, es detecta una fase del segle XV que caldria relacionar amb la Guerra Civil Catalana (durant la qual el castell fou assetjat) i que queda amortitzada entre els segles XVI i XVII. Així doncs sembla que, a nivell general, el primer moment d'ocupació de l'espai del castell seria en època ibèrica i/o romana, fet que implica la possible existència d'un jaciment d'aquesta cronologia en el lloc o en les seves proximitats, però fins al moment no ha estat possible identificar. En un moment posterior es construeix la primera estructura defensiva de l'indret. També de l'edat mitjana és la construcció del perímetre defensiu format pel mur localitzat en el pati 4 i el mur de tancament del pati 2. Aquesta obra comportaria l'aterrassament del terreny mitjançant la superposició de successives capes de pedra i sorra. El conjunt defensiu es completaria amb l'excavació del fossat i, tot plegat, es podria datar entorn el segle XI. Potser les sitges localitzades també són d'aquest moment. En el segle XIV es realitzen reformes al castell que inclouen la construcció del palau gòtic, es tanca l'espai del pati 1 i s'amortitza el recinte defensiu original i el fossat que el rodeja. Al segle XV es reexcavaria un nou fossat al pati 4, que s'amortitzaria poc temps després. Per últim es documenta una nova reestructuració dels espais, amb un nivell d'arrasament corresponent al segle XVII (moment d'abandó de l'espai del palau), l'amortització de tot l'espai del pati 1, i la construcció de la cisterna del pati 3. Entre el material arqueològic recuperat al llarg de les campanyes d'excavació destaca un magnífic cap d'alabarda que fou descobert en un dels patis del castell. També cal citar altres elements metàl·lics com ara un fermall i una placa decorada de bronze dels segles XIV-XV i rajols decorats en blanc i blau amb motius heràldics. Durant 2008, part de les estructures descobertes fins aquell moment (les que no es van poder integrar al projecte arquitectònic de restauració del castell) es van reblir definitivament amb sauló i geotèxtil per tal de garantir-ne la seva conservació.
Context
Situat al cim d'un turó, a l'extrem oriental del nucli urbà de Castellet, al costat del riu Foix.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Citando como ejemplo el canto de Danilo Montero: "Dulce Refugio", el pastor Mario Vega desarrolló el segundo día de conferencia celular en Iglesia Elim de San Salvador; explicando como un líder debe tener sabias palabras para poder ser de apoyo a las personas que están atravesando diferentes momentos de dificultad. Como dice la canción: "El me alienta y alimenta con su palabra y su amor".
Há inícios de dia melhores que outros, é um facto.
Hoje... não foi um deles
Chegada à Estação de comboios, com a plataforma cheia de passageiros à espera de comboio, percebi que algo se passava. Olhando para o quadro, a razão era simples. Para não variar muito, o comboio estava atrasado 5min, o que significa que, quando finalmente chegou, era óbvio que em todas as estações o cenário deveria ser semelhante. Tinha as pessoas de dois comboios num só.
A custo, lá me espremi para a carruagem.
E descobri que a frase "Senhores Passageiros, para vossa segurança pedimos que não forcem as portas" pode cansar quando se ouve mais de 10vezes numa viagem que se supunha de 8min.
Descobri que há todo o tipo de reacções.
Descobri que se imagina boa parte de um texto em pouco tempo.
Descobri que fui a única que, chegada à estação de destino, se dirigiu às bilheteiras e pediu o Livro de Reclamações.
Pagamos um serviço e aturamos atrasos atrás de atrasos, transporte em condições perfeitamente desumanas, porque sim?
Era o que faltava. A paciência tem limites, e hoje cheguei ao meu.
Yet another delay on the train's circulation, and again almost no breathing space inside the carriage. So, complaints book it was when I arrived at my destination. Reaches my patience little limit.
Think I need to set some limits to what I'm prepared to put in a fishtank in the name of art :)
Well if Damian Hurst can do it ...... ;-)
Lens by Canon.
Bubbles by fishtank difusser.
Lighting by Yongnuo.
Lighting coordination by Blazzeo.
Technical direction by ME.
A single Yongnuo YN460 camera left, set at 1/4 power and fired through a sheet of white printer paper. Activated by radio trigger.
A silver reflector camera right to bounce light onto shadow side.
Pushing the limits of architecture and my £50 camp snap Camera.
The Lutyens Crypt in Liverpool is a famed architectural landmark located beneath the Metropolitan Cathedral of Christ the King. Originally conceived in the 1930s as the foundation for what would have been the world’s second-largest church, designed by Sir Edwin Lutyens, the cathedral project was halted mid-way due to World War II and post-war financial constraints. Today, the crypt stands as the sole surviving fragment of Lutyens’ grand design and is widely celebrated as “Liverpool’s third cathedral”.
The crypt is known for its magnificent, deep purple brickwork—about six million bricks—and imposing Cornish granite dressings. Inside, visitors find vaulted passageways, atmospheric chapels, a concert hall, and the Treasury, harboring a dazzling collection of sacred vessels, vestments, and religious iconography. It has hosted religious ceremonies, concerts, exhibitions, and even university exams.
Major refurbishments in recent years have preserved its historical and architectural integrity, and it is also available as a unique venue for private events.
Lutyens’ original cathedral design included a dome larger than St. Peter’s Basilica, but only the crypt reached completion before building ceased in 1941.
This crypt is now both an architectural gem and a testament to Liverpool’s ambitious 20th-century ecclesiastical heritage.In summary, the Lutyens Crypt is a unique Liverpool landmark—an echo of unrealized grandeur, maintaining its status as a place of beauty, spiritual reflection, and historical importance.
Scanned from old Kodachrome slide.
I suppose I should buy more Kodachrome and shoot it, while the film & process are still available..
The short story .. about my trip to get VISA stamp in Mongolia...
It was 7 am ... sometime ago, somewhere behind the Mongolian border and at that time i went for "Hunting". Sometimes its enough to knock the door to capture very intimate moments of people' life.. and sometimes those people invite you to come to share with you their precious moments.
8th Oct. 2012, 8pm
Ravindra Bhavan, Margao
Christ Silva's film LIMITS
Benhur Silva
RIDDHI HALDANKAR
Supraj Kerkar
Nishad Shevde
Chirst Silva
Citando como ejemplo el canto de Danilo Montero: "Dulce Refugio", el pastor Mario Vega desarrolló el segundo día de conferencia celular en Iglesia Elim de San Salvador; explicando como un líder debe tener sabias palabras para poder ser de apoyo a las personas que están atravesando diferentes momentos de dificultad. Como dice la canción: "El me alienta y alimenta con su palabra y su amor".
Citando como ejemplo el canto de Danilo Montero: "Dulce Refugio", el pastor Mario Vega desarrolló el segundo día de conferencia celular en Iglesia Elim de San Salvador; explicando como un líder debe tener sabias palabras para poder ser de apoyo a las personas que están atravesando diferentes momentos de dificultad. Como dice la canción: "El me alienta y alimenta con su palabra y su amor".
Met this guy this evening, enjoying his time fishing off the Greenhill pebbles, he was more than happy for me to take some photos, this is the one I liked the most, the Lurpack tub was full of ragworm which he was attaching to his hooks
The 3rd TEDxYouth@Khartoum held at the Enlightenment Hall on the 21st of December 2013 under the theme “Exceeding the Limits”
Photos credit: Khalid Joda
تيدكس شباب الخرطوم الثالث الذي عقد في قاعة التنوير المعرفي في 21 ديسمبر 2013 تحت شعار " تخطي الحدود"
Le lac de Serre-Ponçon est un lac artificiel dans le sud des Alpes françaises à la limite des départements des Hautes-Alpes et des Alpes-de-Haute-Provence. Il a été créé par l'établissement d'un barrage sur la Durance, 2 km en aval de son confluent avec l'Ubaye.
Dans les Hautes-Alpes :
Embrun, rive droite de la Durance ; l'étendue de la retenue située dans la commune d'Embrun a été ceinturée et transformée en un plan d'eau aménagé dont le niveau est maintenu constant ; un port flottant et une plage sur le lac proprement dit ont été aménagés du côté du Club nautique alpin. Le port ne permet un mouillage qu'en été, lorsque le niveau du lac est suffisamment élevé ;
Crots, rive gauche de la Durance, sur 6 kilomètres ; deux zones de loisirs en bordure du lac de part et d'autre du torrent de Boscodon (plages de Chanterenne, plage des Eaux-Douces) ;
Puy-Sanières, rive droite de la Durance, sur 4 kilomètres, pas d'accès aménagé au lac depuis les villages, mais l'accès se fait par Embrun en direction du Chadenas ;
Savines-le-Lac, seule commune dont le territoire est situé sur les deux rives du lac, sur environ 5 kilomètres sur chaque rive ; plusieurs zones de loisirs aménagées sur la rive gauche, promenades sur le lac en saison ;
Prunières, rive droite de la Durance, sur 4 kilomètres, plusieurs accès au lac depuis la RN 94, zone de loisirs aménagée dans la baie Saint-Michel ;
Chorges, rive droite de la Durance, sur 5 kilomètres non compris la baie des Moulettes ; plage sur la baie Saint-Michel, site aménagé à Chanteloube ;
Rousset, rive droite de la Durance, sur 5 kilomètres, petits accès aménagés sur la baie des Lionnets ;
le Sauze-du-Lac, entre Durance et Ubaye, sur 6 kilomètres, site aménagé à Port-Saint-Pierre (unique accès au lac) ; depuis la mise en eau de la retenue, la commune n'a plus de contact terrestre avec les autres communes de son département.
Dans les Alpes-de-Haute-Provence :
Pontis, rive gauche de la Durance, sur 3 kilomètres, accès au lac difficile ;
le Lauzet-Ubaye, rive droite de l'Ubaye, sur 6 kilomètres ; pas d'accès aménagé ;
la Bréole, rive gauche de l'Ubaye, sur 6 kilomètres, un seul accès au lac, spécialisé dans les loisirs nautiques ;
Saint-Vincent-les-Forts, rive gauche de l'Ubaye, sur 5 kilomètres ; zone de loisirs.
Aux environs de l'an 1020, l'abbaye Notre-Dame de Boscodon possédait un prieuré qui dominait la vallée de la Durance sur sa rive droite, entre Chorges et Prunières2. La chapelle, construite au XIIe siècle sur une petite éminence, associée à l'abbaye de Saint-Michel-de-la-Cluse2, fut détruite en 1692 par les troupes du duc de Savoie. Reconstruite au XVIIe siècle, elle devint un lieu de pèlerinage pour les paroissiens de Chorges et de Prunières, qui s'y rendaient en foule le 29 septembre, fête de la saint-Michel.
Lors de la construction du barrage, en 1961, la destruction de la chapelle était programmée, mais, comme elle était à une altitude légèrement supérieure à la cote maximale théorique du futur lac, elle fut finalement sauvegardée. Désormais la chapelle trône seule sur un îlot de quelques dizaines de mètres carrés au-dessus du niveau du lac. Le cimetière a été englouti, et la chapelle murée. On peut encore en approcher lors des basses eaux, mais pas y pénétrer. Des offices religieux sont parfois célébrés sur des embarcations à proximité de la chapelle.
L'îlot Saint-Michel est aujourd'hui l'un des sites les plus photographiés du département des Hautes-Alpes
Pour essayer d’assagir la Durance, notamment après les crues dévastatrices de 1843 et 1856, la construction d’un barrage en travers de la cluse de Serre-Ponçon, verrou glaciaire large d’environ 150 m au niveau du lit majeur de la rivière, à l’aval du confluent de l’Ubaye, autre gros torrent aux crues violentes, avait été envisagée. Dès 1896 Ivan Wilhem, ingénieur des Ponts-et-Chaussées né à Moscou, avait proposé la construction d’un barrage-poids et à partir de 1909, il avait présenté plusieurs variantes, enrochement, maçonnerie, béton. Ce projet avait alors paru dangereux et a été abandonné en raison de la mauvaise qualité apparente du rocher des versants, un calcaire en petits bancs diaclasés, séparés par des lits marneux, plus ou moins fracturés notamment en rive gauche, et en raison de l’épaisseur des alluvions estimée à une quarantaine de mètres. Toutefois, il n’a pas été oublié : en 1912, un puits et une galerie d’étude ont été forés dans le rocher en rive droite ; la galerie a été arrêtée par une grosse venue d’eaux thermo-minérales à 60° et l’étude a été interrompue. Une nouvelle campagne de sondages, entreprise en 1927, a conduit à estimer la présence du rocher à une profondeur de plus de 90 m, sous des alluvions graveleuses aquifères, ce qui interdisait la construction du barrage avec les techniques et moyens dont on disposait à l’époque.
Aux États-Unis, les études de Terzaghi sur les grands barrages-digues « en terre » longtemps jugés dangereux – une trentaine de ruines en une centaine d’années –, avaient permis la construction rationnelle et sûre de ces ouvrages ; en France, la possibilité d’un aménagement hydroélectrique du site a relancé les études en 1946, par EDF maître d'ouvrage et le bureau d'étude Coyne et Bellier maître d'œuvre.
Ainsi, le barrage projeté aurait quatre fonctions principales, écrêtement des crues, production hydroélectrique, tête de l’aménagement hydroélectrique et de l’irrigation agricole de la vallée de la Durance en aval, ce qui justifiait largement sa construction ; il a eu ensuite une fonction accessoire devenue importante, l’aménagement touristique de sa retenue.
Le barrage n’a finalement jamais été inauguré du fait des événements d’Algérie. Alors que sa construction fut achevée en 1961, le Général de Gaulle qui devait présider la cérémonie de lancement n’a jamais pu remplir cet office. Pourtant l’édifice est à sa mesure puisqu’il représentait alors le « plus grand barrage d'Europe en capacité ».
Deux galeries au rocher de 900 m de long et 10,5 m de diamètre avaient préalablement été forées en rive gauche pour assurer la dérivation provisoire de la rivière ; dès le début des travaux, elles ont étalé la crue du 14 juin 1957 – 1 700 m3/s – particulièrement catastrophique en amont dans la vallée du Guil ; elles renforcent maintenant au besoin l’évacuateur de crues capable de débiter 3 500 m3/s.
La centrale électrique – architecte Jean de Mailly aidé de Jean Prouvé - est installée dans deux grandes chambres au rocher sur la rive gauche.
Le bassin de compensation a été aménagé dans la fouille d’extraction de grave d’Espinasses, barrée à l’aval par le pont-barrage de la RD 900 fondé sur un rideau de pieux sécants, ancêtre des parois moulées ; c’est un barrage en béton au fil de l’eau équipé de quatre vannes permettant le passage des grandes crues et assurant la prise du canal de la chute de Curbans, premier bief de l’aménagement hydroélectrique de la Durance.
L’aménagement de la retenue du barrage principal, en grande partie dans les terres Noires marneuses, a imposé la destruction de deux villages et le déplacement d’environ 1 500 personnes - Ubaye non reconstruit et Savines reconstruit plus haut sur la rive gauche, la restructuration des réseaux ferroviaire (~15 km) et routier (~50 km), avec en particulier pour traversée de la retenue par la RN 100 devant le nouveau Savines, la construction d’un pont-poutre de 924 m de long, comportant 24 fines demi-travées précontraintes en encorbellement de 38,5 m, portées par 12 piles fondées dans la marne, ouvrage exceptionnel à l’époque, toujours remarquable aujourd’hui.
En 1958, l'évacuation des habitants et la mise en eau de la retenue inspirèrent le film L'Eau vive de François Villiers, sur un scénario de Jean Giono. La chanson L'Eau vive, chantée par Guy Béart est devenue un classique de la chanson française.
Citando como ejemplo el canto de Danilo Montero: "Dulce Refugio", el pastor Mario Vega desarrolló el segundo día de conferencia celular en Iglesia Elim de San Salvador; explicando como un líder debe tener sabias palabras para poder ser de apoyo a las personas que están atravesando diferentes momentos de dificultad. Como dice la canción: "El me alienta y alimenta con su palabra y su amor".