View allAll Photos Tagged cotxe
Seat 600-L Especial amb matrícula (B-9282-O)
Matriculat el 13/02/1973
El veiem el 6 Setembre 2026 al carrer Tajo del Barri d'Horta a Barcelona amb motiu de la 3ª Trobada de cotxes clássics d'Horta
Citroën 2 CV de Mobles Muñoz Vist a Puigcerdá (Girona) el 26 Febrer 2022
Matrcícula (GE-1552-G)
Matriculat el juny de 1977
Cotxe n º 63 d'Autocars R. Font de Ripollet realitzant la línia interna del Campus de Mundet a Barcelona el 25 octubre 2010
Es tracta d'un Volvo B12LE amb carrosseria Castrosua CS40 Magnus
Aquesta línia la realitza Font des de l'1 setembre 2010
Seat 600-L amb matrícula (B-9275-S)
Matriculat l'any 1973
El veiem el 30 Octubre 2012 estacioant al carrer Pardo de Barcelona
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
Cotxe nº 9 de la Expo de Sevilla fotografiat al interior de la isla de la Cartuja el 21 Agost 1994
Aquet cotxe propietat de Trapsa procedía del servei urbà de Calvià (Mallorca)
La seva matricula es PM-1402-BG i es tracta d'un Scania K93 amb carrossería Unicar U90
Una vegada acabat el servei a Sevilla va pasar a l'empresa Busursa de Cáceres on li van asignar el nº 17
Citroën 2 CV Sedán amb matrícula de vehiclé històric (H-7306-BBF)
Matriculat el 08/11/2018 (Procedeix d'importaciò)
VIN: VS7AZKA0000KA3740
El veiem el 25 Juliol 2026 estacionat al barri de Can Más a Ripollet (Barcelona)
El tren de peces de la Ford, baixa cap a la fàbrica d'Almussafes.
ESP: El tren de piezas de la Ford bajando hacia la fábrica de Almussafes.
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
Seat Marbella amb matricula (B-8353-PB)
Matriculat el setembre de 1994, per tant amb 31 anys d'antigüetat
El veiem estacionat al carrer Angel Guimerà de Cerdanuola del Vallés (Barcelona) el 29 Gener 2026
Seat 127 amb matrícula (L-2287-D)
Matriculat el 15/11/1975
El veiem a Ponts (Lleida) el 10 Febrer 2024
Per tant amb prop de 50 anys d'antigüetat
Cotxe nùm.1877 de La Hispano de Fuente en Segures s.a. (HIFE) de Tortosa
Es tracta d'un Scania K340 IB 4x2 amb carrossería Irizar PB
el veiem pasant per costat dels berenadors de Las Planes a Barcelona el 11 Septembre 2008
Foto pròpia.
Cotxe patrulla Seat Altea XL davant de la comissaria de Policia Local.
Coche patrulla Seat Altea XL delante de la comisaría de Policía Local.
Cotxe nº 490 de Tusgsal de Badalona efectuant el gir a Gran de Sant Andreu-Onze Setembre (Barcelona) el pasat 25 Juliol 2010
Es tracta d'un Man Lion's City 280
Seat 124D amb matrícula (B-5151-B) del 13 Gener 1976
El veiem el 31 Octubre 2021 circulan per la Avda.Marqués de Sant Morí de Badalona (Barcelona)
El bigjump montant en la competició freestyle nocturn durant la FAS2 tenia com atractiu que es volava per sobre dos Renaults.
Cotxe nº 43 de SA Masats Transports Generals de Sant Salvador de Guardiola (Barcelona)
Es tracta d'un Pegaso 5321 amb carrossería Castrosua CS40 matriculat el 6/03/1995
Fotografiat a Manresa (Barcelona) el 8 Gener 2008 fent la línea que comunica aquesta población amb Sant Salvador de Guardiola
Cotxe nº 98 de Rosanbus de L'Hospitalet fotografiat el 10 Octubre del 2010 a punt d'arribar a la platja del Prat després de vorejar les pistes de l'aeroport
Es tracta d'un Man NL273F amb carrosseria Castrosua City Versus
La càmera està fixada amb el trípode dins el cotxe, però el cotxe es mou.
Com podeu veure, acostumo a escoltar RAC1.
-----------------------------
That's a movement picture taken with the tripod! With the tripod fixed in my car, but going through the city with it.
-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català
Dades:
· 800km amb 14.000 d+
· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades
· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son
· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.
· Posició final: 15
· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.
L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.
Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.
Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.
Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)
Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.
· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.
L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.
Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses
que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.
Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.
A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més
ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).
Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.
Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.
En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.
Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i
l’Antonio Dias.
A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.
Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .
Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)
La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.
Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.
Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.
Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.
Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.
Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)
La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.
Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.
Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.
---
-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano
Datos:
· 800km con 14.000 d+
· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas
· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño
· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.
· Posición final: 15
· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.
El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.
Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.
Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.
Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)
Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.
· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.
El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.
Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.
Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.
Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.
Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más
ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).
Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.
Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.
Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.
David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.
Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y
Antonio Dias.
En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.
Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.
Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -
La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.
Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.
Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.
Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.
Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.
Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)
La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.
Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.
Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.
La 60a edició del Ral·li Internacional de Cotxes d'Època Barcelona-Sitges se celebra el 3, 4 i 5 de març
PROGRAMA RALLY BARCELONA SITGES 2018
12 FORD ESCORT RS
SAMUEL, GRAHAM Reino Unido
PHILLIPS, TONY Reino Unido
TC9 - Cladells
62 RALLY COSTA BRAVA - 2014
Lloret de Mar, Girona, Sant Hilari Sacalm (Catalunya)
FIA European Historic Sporting Rally Championship
Campeonato de España Rallyes de Velocidad Vehículos Històricos
Campeonato de España Rallyes de Velocidad Trofeo Legend
Campionat de Catalunya de velocitat Cotxes Clàssics
- Un carrer qualsevol d´Estadilla, sense boreres, amb gent que ha d´arrimar-se a la paret perque el cotxe passi, i amb poca llum. Un carrer amb encant.
Booona tarda :-)))
______________________________________________________________________
Una calle cualquiera de Estadilla, sin aceras, con gente que tiene que arrimarse a la paret para que pase el coche y con poca luz. Una calle con encanto.
Feliiiz tarde :-)))
♪ ♫♪♫ In the shadows - The Rasmus ♪ ♫♪♫
-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català
Dades:
· 800km amb 14.000 d+
· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades
· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son
· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.
· Posició final: 15
· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.
L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.
Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.
Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.
Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)
Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.
· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.
L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.
Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses
que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.
Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.
A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més
ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).
Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.
Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.
En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.
Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i
l’Antonio Dias.
A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.
Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .
Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)
La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.
Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.
Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.
Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.
Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.
Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)
La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.
Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.
Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.
---
-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano
Datos:
· 800km con 14.000 d+
· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas
· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño
· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.
· Posición final: 15
· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.
El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.
Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.
Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.
Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)
Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.
· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.
El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.
Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.
Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.
Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.
Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más
ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).
Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.
Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.
Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.
David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.
Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y
Antonio Dias.
En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.
Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.
Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -
La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.
Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.
Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.
Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.
Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.
Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)
La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.
Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.
Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.
Citroén Berlingo HDI 75 Liveedi del servei de Manteniment dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya
Matriculat el 17/08/2015
El veiem estacionat a prop de l'estació de la Floresta dels FGC el 30 Setembre 2022
Cotxe M-4033 del Metro de Barcelona fent la recreació del Metro Transversal nº 126
Estació de La Torrassa 6 Febrer 2017
Citroën Mehari o.6 amb matrícula (B-8712-DG)
Matriculat el 14/12/1978 per tant amb 48 anys de servei
El veiem al Passeig Maritim de Sitges (Barcelona) el 29 Maig 2026
Morris Mini 850 amb matrícula (M-8952-X)
Matriculat el 30/11/1973
Rl veiem el 30 Setembre 2023 a la Rambla Fabra i Puig de Barcelona
Toyota Proace del servei de Manteniment dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya
Matriculat el 22/12/2016
VIN: YARVABHVBGZ074977
El veiem estacionat a prop de l'estació de la Floresta dels FGC el 30 Setembre 2022
Avia 2003
Cotxe vivenda amb matrícula (O-9319-W) matriculat el 3/08/1981
Desde el 24/05/2017 propietat d'un particular de Calafell
I anteriorment desde el 14/08/2015 d'un autónom de Sant Guim de Freixenet (Barcelona)
Fotografiat a Santa Coloma de Gramenet (Barcelona) el 5 Juny 2022
Cotxe nº 611 de TCC (Transports Ciutat Comptal)
Es trracta d'un Irisbus Iveco 491.12.25 Cityclass amb carrosseria Castrosua City Versus
El veiem el 19 Abril 2013 a la Avda. Paral.lel de Barcelona fent la línea 88 que porta fins al Ports ZAL
Citroën Dyane 6 400S amb matrícula de València (V-1665-BK) del 1984
El veiem el 3 Juliol 2022 a Cerdanyola del Vallés (Barcelona)
Seat (CME 2476) del Cos dels Mossos d'Escuadra de la Generalitat de Catalunya
El veiem el 19 Setembre 2026 estacionat a la Plaça Pati de Vela a Badalona (Barcelona)
Poc m'ho podia imaginar avui al matí pillaria la meva primera 333... La foto està feta des del cotxe casi a sang freda, que encara dóna més mèrit a la foto. La 333 remolcava el cerealer Morrot-Els Monjos, a l'altura del papiol.
Gracias al dueño del coche rojo que aparcó cerca de la flor.
Many thanks to the man who parked his car near of this flower.
Gràcies al propietari del cotxe roig que aparcà prop de la flor.
"L" to count the thorns.
Land Rover 88 amb matrícula (B-1902-DY) del any 1980 estacionat el 6 Agost 2022 a Lloret de Mar (Girona)
-Crònica Pedals de Foc en 2 dies i varies pluges i tempestes-
Etapa 1 PDF 2018
Equip: Bicicleta Trek Superfly 29’’ + llums davant i darrera + gps + casc + ulleres + ass savers.
Inicialment volia portar bikepacking a la tija, però me la vaig deixar a Barcelona, així que no tenia opció, a carregar l’esquena amb la motxilla on portava un entrepà, fruits secs, barretes i gels, una jaqueta d’abric esportiva, un impermeable per la pluja, piles pel gps que em marcava el track, un carregador de USB amb diferents cables pels diferents dispositius (llums bici, mòbil, etc), Buf pel coll, mapa, armilla fluorescent per travessar el túnel de Vielha, bossa de 2 litres d’aigua, un Maillot net de recanvi, uns pantalons curts per passar la nit a l’alberg, mitjons de recanvi, guants.
-Comença la jornada, haig de reconèixer que el dia anterior vaig anar força just preparant material, i he primat el descansar a sortir molt aviat.
Sortida a les 9:00 am (tard) de Vielha, objectiu arribar a la Torre de Capdella al alberga La Torre Vall Fosca (aproximadament la meitat del camí, just bans de una de les grans pujades del recorregut, el punt per fer nit està triat per aquesta raó per que així una de les pujades més dures, o la més dura, la faria al començar al dia, amb més energia.
Començo sortint de Vielha amb una pujada dura i constant que va direcció el túnel de Vielha, no fa calor, les pluges i tempestes del dia anterior han refrescat l’ambient. En arribar al túnel de Vielha faig el procés de demanar permís a través del telèfon SOS que hi ha a l’entrada del túnel.
El procés tracta de trucar i dir que vols creuar el túnel, has de portar llums davant i darrera + la jaqueta reflectant homologada per carretera, aleshores si tot és correcte et tallant un dels carrils només per a tú. Penseu que el túnel de Vielha fa uns 5 km i en aquest cas fa pujada, pots estar entra 20/30 m -depenent de com vagis de ràpid- en un túnel fosc on els cotxes t’han de poder veure per la teva seguretat.
Després de creuar el túnel de Vielha, el temps es fresquet i a més es veuen molts núvols durant molta estona, i molts negres que fan pensar en pluja imminent, de moment aguant o cau plugim o molt poca pluja. Amb aquest temps, comencem una petita baixada de carretera fins arribar a camins de pista que rodejant el pantà de Baserca, i tot rodant i en baixada o pla s’arriba a Vilaller passant per les poblacions de Senet, Forcat i Vinyal - tot aquest tram fa frontera amb Aragó-. A Senet paro a veure uns escrits sobre el jueus que creuaven els pirineus de forma èpica i agònica fugin del nazis, per els antics camins on ara alguns gaudim del esport i la natura, quines històries amaguen aquests antics camins...
Després de Senet en una baixada tècnica amb molta pedra gruixuda tinc la primera caiguda tonat, no molt ràpid, però això no vol dir que no fa mal, típica caiguda que no treus el peu a temps de la cala i al terra, genoll dret amb ferida i cop fort, fa mal i tinc que caminar una mica per que s’em passi... continuem!
12:30 am - A Vilaller parada per fer una cafè a Ca Txambonet. Després de llegir el diari Segre i fer un cafè amb entrepà de fuet, tornem a començar.
Sembla que surt una mica el sol a estones, també plovisqueja a estones. Forta pujada per pistes i baixada d’uns 5 km per corriols molt tècnica – massa tècnica diria, al menys per a mi- cap a Llesp. Jo no sóc molt tècnic en quant a baixades per senders i corriols, però diria que aquest tram no el fa tothom en bici, només els experts en btt. La veritat es que és molt maco, entre els arbres a la ombra, però no m’agrada caminar tant amb la bici al costat, si vaig en bici vull pedalar!
Després de Llesp pujada tècnica d’uns 4 km més pel camí de l’aigua on també hi ha trams on veig impossible pedalar amb bici a no ser que facis trial, arribada a Iran.
Continuem pujant ara ja per pista passant per Irgo i en el punt més alt de la pujada trobem l’Ermita de Sant Salvador de Irgo, amb un mirador cap a Pont de Suert, etc.
En aquest moment fa més aviat calor, ha sortit el sol i suo més, més necessitat d’aigua.
Inici d’una forta baixada per pistes que porta a Gotarta on em trobo uns nens que em pregunten si estic fent al Pedals de Foc, i que un d’ells la farà la setmana vinent, tenen uns 12/15 anys, això és bo, la joventut vol fer bici. Omplo el dipòsit d’aigua.
Continuem per un tram puja/baixa de pistes on la sorra de vegades es torna vermellosa, i arribem a Malpàs on faré parada per menjar a un bar on demano permís per menjar el meu entrepà de formatge de cabra ecològic que tenia preparat, i demano 2 coca coles + unes patates. Hi ha gent del poble i gent que està passant uns dies de vacances que em pregunten si faig la PDF, i que si la vull fer en 2 dies que haig d’estar molt fort. Hi ha una parella que la vol fer, parlem una estona i un del poble m’adverteix que venen núvols de pluja ben negres. És veritat, fa calor però al fons es veuen núvols de pluja, torno a començar sense perdre molt temps, encara em queda la meitat de la jornada en Km aproximadament.
Després de Malpàs em trobo la pujada més llarga de la jornada, ven dura i després de dinar costa.
La pujada comença per asfalt d’aquets antic i irregular, i després passa a ser pista, arriba un punt que hi ha molt desnivell i pedra, estic cansat i de sobte em quedo clavat i em caic en pujada i a 6/7 km/h, però em torna a passar el mateix; no trec el peu a temps i ara és l’altre genoll que el faig malbé, l’esquerra ple de sang i ferides, torno a parar un moment i agafar aire, recuperar les cames.
De moment continua fent calor i sembla que els núvols aguanten la pluja, continuo pujant i es comencen a veure vaques i animals d’alçada. Les vistes són impressionants.
Al iniciar la baixada forta per pistes, passo per Erta i Sas, torno a pujar un mica més i baixada forta i llarga cap a Les Esglèsies, on primer es pista i em trobo algun tractor de baixada que haig d’avançar i després es torna asfalt on el meu cul descansa una mica de tanta pedra. La meteo cada cop es veu pitjor, però aguanta, plou de vegades però poc, núvols negres i cada cop més fosc. Vistes molt maques de paisatge.
Només queda una pujada, després de la foto al poble de Les Esglèsies, començo la pujada que al mirar en el perfil la veia curta, però no m’havia fixat que era molt empinada, i de pedra, molta pedra, pujada molt dura i tècnica, es fa molt dura al final del dia. Primer es fa un tram d’asfalt típic d’aquestes pujades amb les seves paelles a les corbes amb molt desnivell, i després entres a una pista que cada cop puja més i és més tècnica. Cada cop més cansat vaig fent, no poso peu a terra, però creieu-me, de vegades tinc la temptació i gairebé ho faig en algun moment. En quant a la meteo, moltes estones sembla que vaig direcció Mordor, cap a on vaig està tot súper negre.
En arribar a dalt, i havent mirat el perfil de la ruta, semblava que hi havia 2 o 3 km de planejar i baixada cap a la Torre de Capadella on feia la nit, per tant, el meu cap deia: ‘’només et queda aquesta pujada i ja ho tens’’ – ERROR!
Els 2 o 3 km del cim eren una espècie de corriol/ camí reial on, sota el meu punt de vista, necessitaves fer trial per poder baixar-lo, molta pedra, trams impossibles de bici al ombro, alguns trams amb caiguda a la dreta. Això si, vistes molta maques, terreny vermellós com si estiguessis a mart. El tema és que jo ja veia el final, m’imaginava una baixada final fàcil i arribada al destí, se m’estava fent tard, veia els núvols de Mordor amb algun llamp també, i això em va fer patir.
Dit això, la pluja va aguantar i no va caure, al menys no amb la força que semblava que faria, i la tempesta no em va atrapar.
Tot just després del camí de trial vaig arribar a Guiró, on son casi les 21:00 de la nit, no hi ha molta llum, els fanals del poble d’aquells antics estàn encesos amb la seva llum càlida, també les llums dels monestirs romànics típics d’aquests pobles. Pregunto a un senyor del poble si queda molt per Torre de Capdella, ja que portava varies sorpreses que no m’esperava i volia saber si quedava alguna més, em diu que no, que tranquil, només queda una baixada d’uns 5-7km per asfalt, i un tram de carretera nacional d’1km i ja hi sóc, gràcies a deu! -penso, encara que no sóc religiós- omplo aigua per què no em quedava i per tenir per si les mosques, mai se sap.
Encenc les llums de la bici i baixant a tota llet passo pels pobles Oveix i Astell, arribo a la nacional i faig aquests km a tota llet per no estar molta estona exposat a la nit en una nacional, no em passa cap cotxe i arribo al poble, i després de preguntar per l’Alberg, el trobo, són les 21:15 aprox. He fet un de 9 a 21h aprox. (amb parades)
El senyor de l’Alberg em diu: Has arribat! Penseu que la gent que fa rutes en bici, surt molt d’hora i fa matins, i arriba a dinar als llocs, no està tot el dia pedalant, normalment, així que sorprèn, però aquí estic ☺
Em dutxo i sopo amb un noi de Saragossa que el senyor de l’Alberg em presenta per què també viatja sol en bici. Ell està fent la Transpirinenca i el que us deia, ell havia fet 60km amb 2000 de desnivell + arribant a les 15/16 a l’Alberg.
En el meu cas havia fet uns 110km amb 3.200m de desnivell + sense pressa però sense pausa. Parant a dinar, fer fotos, veure pobles, etc. Crec que si no hi hagués aquests trams de ‘trial’ amb els que no hi contava hagués arribat molt abans, diria que en total sumen entre 10i 15km que havies de pedalar 50 metres i baixar de la bici i caminar, i així tota l’estona amb alguns trams de només caminar.
El sopar és genial parlant amb el company de Saragossa, en acabar, sobre les 22:30/23:00, toca descansar que al dia següent vull aixecar-me a les 7:00
Bona nit de somnis i experiències viscudes.
---
-Crónica Pedales de Fuego en 2 días y varias lluvias y tormentas-
Etapa 1 PDF 2018
Equipo: Bicicleta Trek Superfly 29 '' + luces delantera y trasera + gps + casco + gafas + ass savers.
Inicialmente quería llevar bikepacking al tallo, pero me la dejé en Barcelona, así que no tenía opción, a cargar la espalda con la mochila donde llevaba un bocadillo, frutos secos, barritas y geles, una chaqueta de abrigo deportiva, un impermeable para la lluvia, pilas por gps que me marcaba el track, un cargador de USB con diferentes cables por los diferentes dispositivos (luces bici, móvil, etc), Buf por el cuello, mapa, chaleco fluorescente para atravesar el túnel de Vielha, bolsa de 2 litros de agua, un Maillot neto de recambio, un pantalón corto para pasar la noche en el albergue, calcetines de repuesto, guantes.
-Comienza la jornada, he de reconocer que el día anterior fui fuerza justo preparando material, y he primado el descansar a salir muy pronto.
Salida a las 9:00 am (tarde) de Vielha, objetivo llegar a la Torre de Capdella al alberga La Torre Vall Fosca (aproximadamente la mitad del camino, justo antes de una de las grandes subidas del recorrido, el punto para hacer noche está elegido por esta razón por que así una de las subidas más duras, o la más dura, la haría al comenzar el día, con más energía.
Empiezo saliendo de Vielha con una subida dura y constante que dirección el túnel de Vielha, no hace calor, las lluvias y tormentas del día anterior han refrescado el ambiente. Al llegar al túnel de Vielha hago el proceso de pedir permiso a través del teléfono SOS que hay en la entrada del túnel.
El proceso trata de llamar y decir que quieres cruzar el túnel, debes llevar luces delante y detrás + la chaqueta reflectante homologada para carretera, entonces si todo es correcto te cortando uno de los carriles sólo para tí. Piense que el túnel de Vielha hace unos 5 km y en este caso es cuesta, puedes estar entra 20/30 m -dependiendo de cómo vayas de rápido- en un túnel oscuro donde los coches te han de poder ver por tu seguridad.
Después de cruzar el túnel de Vielha, el tiempo se fresquito y además se ven muchas nubes durante mucho rato, y muchos negros que hacen pensar en lluvia inminente, de momento aguante o cae llovizna o muy poca lluvia. Con este tiempo, empezamos una pequeña bajada de carretera hasta llegar a caminos de pista que rodeando el pantano de Baserca, y rodando y en bajada o plan llega a Vilaller pasando por las poblaciones de Senet, Forcat y Vinyal - todo este tramo hace frontera con Aragón-. A Senet paro a ver unos escritos sobre el judíos que cruzaban los Pirineos de forma épica y agónica huyan de nazis, por los antiguos caminos donde ahora algunos disfrutamos del deporte y la naturaleza, qué historias esconden estos antiguos caminos ...
Después de Senet en una bajada técnica con mucha piedra gruesa tengo la primera caída tonat, no muy rápido, pero eso no quiere decir que no hace daño, típica caída que no sacas el pie a tiempo de la cala y el suelo, la rodilla derecha con herida y golpe fuerte, duele y tengo que caminar un poco para que se me pase ... seguimos!
12:30 am - A Vilaller parada para hacer una café en Ca Txambonet. Después de leer el diario Segre y hacer un café con bocadillo de fuet, volvemos a empezar.
Parece que sale un poco el sol a ratos, también llovizna a ratos. Fuerte subida por pistas y bajada de unos 5 km por senderos muy técnica - demasiado técnica diría, al menos para mí- hacia Llesp. Yo no soy muy técnico en cuanto a descargas senderos y veredas, pero diría que este tramo no lo hace todo el mundo en bici, sólo los expertos en mountain bike. La verdad es que es muy bonito, entre los árboles en la sombra, pero no me gusta caminar tanto con la bici al lado, si voy en bici quiero pedalear!
Después de Llesp subida técnica de unos 4 km más por el camino del agua donde también hay tramos donde veo imposible pedalear en bici a no ser que hagas trial, llegada a Irán.
Continuamos subiendo ahora ya por pista pasando por Irgo y en el punto más alto de la subida encontramos la Ermita de San Salvador de Irgo, con un mirador hacia Pont de Suert, etc.
En este momento hace más bien calor, ha salido el sol y sudo más, más necesidad de agua.
Inicio de una fuerte bajada por pistas que lleva a Gotarta donde me encuentro unos niños que me preguntan si estoy haciendo al Pedales de Fuego, y que uno de ellos la hará la próxima semana, tienen unos 12/15 años, esto es bueno , la juventud quiere hacer bici. Lleno el depósito de agua.
Continuamos por un tramo sube / baja de pistas donde la arena a veces se vuelve rojiza, y llegamos a Malpàs donde haré parada para comer a un bar donde pido permiso para comer mi bocadillo de queso de cabra ecológico que tenía preparado, y pido 2 torta colas + unas patatas. Hay gente del pueblo y gente que está pasando unos días de vacaciones que me preguntan si hago la PDF, y que si la quiero hacer en 2 días que tengo que estar muy fuerte.
Hay una pareja que la quiere hacer, hablamos un rato y uno del pueblo me advierte que vienen nubes de lluvia bien negros. Es verdad, hace calor pero al fondo se ven nubes de lluvia, vuelvo a empezar sin perder mucho tiempo, aunque me queda la mitad de la jornada en Km aproximadamente.
Tras Malpàs me encuentro la subida más larga de la jornada, vende dura y después de comer costa.
La subida comienza por asfalto de estos antiguo e irregular, y luego pasa a ser pista, llega un punto que hay mucho desnivel y piedra, estoy cansado y de repente me quedo clavado y me caigo en subida y 6/7 km / h , pero me vuelve a pasar lo mismo; no saco el pie a tiempo y ahora es la otra rodilla que el estropeo, la izquierda lleno de sangre y heridas, vuelvo a parar un momento y tomar aire, recuperar las piernas.
De momento sigue haciendo calor y parece que las nubes aguantan la lluvia, sigo subiendo y se empiezan a ver vacas y animales de altura. Las vistas son impresionantes.
Al iniciar la bajada fuerte por pistas, paso por Erta y Sas, vuelvo a subir un poco más y bajada fuerte y larga hacia Las Iglesias, donde primero se pista y me encuentro algún tractor de bajada que debo avanzar y luego se vuelve asfalto donde mi culo descansa un poco de tanta piedra. La meteo cada vez se ve peor, pero aguanta, llueve a veces pero poco, nubes negras y cada vez más oscuro. Vistas muy bonitas de paisaje.
Sólo queda una subida, después de la foto en el pueblo de Las Iglesias, empiezo la subida que al mirar en el perfil la veía corta, pero no me había fijado que era muy empinada, y de piedra, mucha piedra, subida muy dura y técnica, se hace muy dura al final del día. Primero se hace un tramo de asfalto típico de estas subidas con sus sartenes a las curvas con mucho desnivel, y luego entras a una pista que cada vez sube más y es más técnica. Cada vez más cansado voy haciendo, no pongo pie en el suelo, pero creedme, a veces tengo la tentación y casi lo hago en algún momento. En cuanto a la meteo, muchos ratos parece que voy dirección Mordor, hacia donde voy está todo súper negro.
Al llegar arriba, y habiendo mirado el perfil de la ruta, parecía que había 2 o 3 km de planear y bajada hacia la Torre de Capadella donde hacía la noche, por lo tanto, mi cabeza decía: '' sólo te queda esta subida y ya lo tienes '' - ERROR!
Los 2 o 3 km de la cima eran una especie de sendero / camino real donde, bajo mi punto de vista, necesitabas hacer trial para poder descargarlo, mucha piedra, tramos imposibles de bici al hombro, algunos tramos con caída a la derecha . Eso si, vistas mucha bonitas, terreno rojizo como si estuvieras en marte. El tema es que yo ya veía el final, me imaginaba una bajada final fácil y llegada al destino, se me estaba haciendo tarde, veía las nubes de Mordor con algún rayo también, y eso me hizo sufrir.
Dicho esto, la lluvia aguantó y no cayó, al menos no con la fuerza que parecía que haría, y la tormenta no me atrapó.
Justo después del camino de trial llegué a Guiró, donde son casi las 21:00 de la noche, no hay mucha luz, las farolas del pueblo de aquellos antiguos están encendidos con su luz cálida, también las luces de los monasterios románicos típicos de estos pueblos. Pregunto a un señor del pueblo si queda mucho por Torre de Capdella, ya que llevaba varias sorpresas que no me esperaba y quería saber si quedaba alguna más, me dice que no, que tranquilo, sólo queda una bajada de unos 5-7km por asfalto, y un tramo de carretera nacional de 1km y ya estoy, gracias a diez! -pienso, aunque no soy religioso- lleno agua para que no me quedaba y para tener por si las moscas, nunca se sabe.
Enciendo las luces de la bici y bajando a toda leche paso por los pueblos Oveix y Astell, llego a la nacional y hago estos km a toda leche por no estar mucho rato expuesto por la noche en una nacional, no me pasa ningún coche y llego al pueblo, y después de preguntar por el Albergue, el encuentro, son las 21:15 aprox. He hecho uno de 9 a 21h aprox. (Con paradas)
El señor del albergue me dice: Has llegado! Piense que la gente que hace rutas en bici, sale muy temprano y hace mañanas, y llega a comer a los sitios, no está todo el día pedaleando, normalmente, así que sorprende, pero aquí estoy ☺
Me ducho y ceno con un chico de Zaragoza que el señor del Albergue me presenta para que también viaja solo en bici. Él está haciendo la Transpirenaica y lo que os decía, él había hecho 60km con 2000 de desnivel + llegando a las 15/16 en el Albergue.
En mi caso había hecho unos 110km con 3.200m de desnivel + sin prisa pero sin pausa. Poniendo a comer, hacer fotos, ver pueblos, etc. Creo que si no hubiera estos tramos de 'trial' con los que no contaba hubiera llegado mucho antes, diría que en total suman entre 10i 15km que tenías que pedalear 50 metros y bajar de la bici y caminar, y así toda la rato con algunos tramos de sólo caminar.
La cena es genial hablando con el compañero de Zaragoza, al acabar, sobre las 22: 30/23: 00, toca descansar que al día siguiente quiero levantarme a las 7:00
Buena noche de sueños y experiencias vividas.