View allAll Photos Tagged cotxe

Cotxe nº 611 de TCC (Transports Ciutat Comptal)

 

Es trracta d'un Irisbus Iveco 491.12.25 Cityclass amb carrosseria Castrosua City Versus

 

El veiem el 19 Abril 2013 a la Avda. Paral.lel de Barcelona fent la línea 88 que porta fins al Ports ZAL

Iveco 65C18 nº 800 (5183 GKD) de Loomis Spain SA de La Dehesa de Vicálvaro (Madrid)

 

El veiem el 2 Agost 2021 a la Rbla Fabra i Puig de Barcelona

Land Rover 88 amb matrícula (B-1902-DY) del any 1980 estacionat el 6 Agost 2022 a Lloret de Mar (Girona)

El SEAT 600 (també conegut popularment com Sis-cents, Pelotilla, Seílla o Seita) és un automòbil de turisme del segment A produït pel fabricant espanyol SEAT entre els anys 1957 i 1973. Va ser construït sota llicència de la Fiat sobre l'original Fiat 600 dissenyat per l'italià Dante Giacosa, que treballava per a la casa Fiat. El Fiat 600 original va ser presentat al Saló de l'Automòbil de Ginebra de 1955. A Espanya primer es van importar algunes unitats del model italià original, el Fiat 600, però aviat la fàbrica SEAT va començar la producció pròpia sobre la base d'aquest model sota un acord amb l'empresa italiana Fiat. Aquest model va ser comprat principalment per la classe mitjana espanyola, que no podia accedir a comprar vehicles de majors prestacions. El 1957 es va posar a la venda a Espanya pel preu de 65.000 pessetes de l'època. El primer exemplar va sortir de la factoria de la Zona Franca de Barcelona el 27 de juny de 1957, [2] amb el número de bastidor 100-106-400.001, [3] que es va donar de baixa a València el febrer de 1985. No obstant això, aquest 600 no va ser el primer que es va matricular: havia estat matriculat el 5 de desembre de 1957, amb la matrícula M-184.018. [3] De fet, la primera unitat que es va matricular va ser la del bastidor nombre 100.106-400.071 , matriculada a la província de Barcelona el 8 de juny de 1957 amb la matrícula B-141.141. Del 600 es van fabricar diverses versions, conegudes com Normal, D, E i L Especial sense comptar versions com la comercial, la descapotable, la Formichetta, etc. A Espanya es va realitzar un disseny allargat en 30 cm per dotar-lo de quatre portes, que va ser batejat sota les sigles de SEAT 800. Va tenir relatiu èxit i va constituir una aportació espanyola als dissenys originals. Cap a 1955, any en què es va presentar el model al Saló de l'Automòbil de Ginebra, Carlo Abarth no pensava que el 600 es convertiria en el model més important per a la seva història. Aquest automòbil va ser pres per Abarth per fer nombroses preparacions i desenvolupaments esportius fins a 1971. Per treballar en el desenvolupament dels 600 anomenats "verinosos", Abarth va construir una nova planta a Torí, en el 38 del Corse Marche; on es van produir automòbils complets i milers d'equips especials per preparar 600 de sèrie per a la competició.

Seat 600D amb matrícula (B-702289) matriculat l'any 1969

 

56 anys de servei

Avistat a Sant Joan Despí el 3 Juliol 2025

114 BMW 2002

 

RIGAT CASULLERAS, FELIPE - ESPAÑA

GISPERT GALLART, SEBASTIA - ESPAÑA / Cataluña

ESCUDERIA BAIX EMPORDÀ ESPAÑA - Cataluña

 

Cladells 1

63 RALLY COSTA BRAVA

FIA European historic sporting Rally Championship

Campeonato de España de velocidad vehículos históricos - Trofeo Legend

Campionat de Catalunya de velocitat cotxes clàssics

 

Girona - Catalunya

MG amb matrícula (B-593631)

 

Matriculat el 28/11/1967

VIN : WP 113949

 

El veiem a Cerdanyola del Vallés (Barcelona) el 3 Juliol 2022

Cotxe nº 28 d'Autocars Penedés de El Vendrell circulant per Vilafranca el 27 Octubre 2009 fent servei a la factoría Bosch

 

Es tracta d'un Daf SB3000 amb carrossería Hispano Avutarda

Volkswagen 1303 amb matrícula (M-3421-SB)

 

Matriculat el gener de 1995

 

El veiem el 26 Maig 2022 al moment de pasar la corresponent ITV a Barcelona

Porsche 911 Turbo amb matrícula (CE-9503-B) del any 1982

 

El veiem el 10 Novembre 2024 al sseu pas per la Avda.Ribidabo de Barcelona amb 44 anys d'antigüetat

Abandoned Vehicles, Spain

Cotxe 128 d'Autos Mediterráneo de Castelló fotografiat a Peñíscola el 4 Maig 1994

 

Es tracta d'un Pegaso 6424 amb carrossería Enasa.

 

El veiem fent la línia Vinaroz-Benicarló-Peñíscola

Nice Ville, cotxe pilot de la Thello,esperant la maniobra de la seva locomotora

Rally cotxes antics Barcelona - Sitges. Parc de la Ciutadella.

autolavado-limpieza-a-mano-coches.blogspot.com.es/

Autolavado Garde lavado a mano de coches y motos, limpiacoches Barcelona. Lavacoches, tapicerías, abrillantado, pulido de vehículos, llantas, chicles, manchas, desinfección, lavado de motor, capotas y restauración de tapicería. Limpieza a mano con cuidado y en profundidad, interior y exterior. Servicio de recogida y entrega de vehículos a domicilio. Amplia experiencia en automóviles de lujo, limusinas, descapotables, furgonetas y 4x4. Utilizamos agua osmotizada para mayor higiene.

 

AUTOLAVADO GARDE

Balmes, 207

08006 - BARCELONA

Tel.: 932 378 974 - 932 189 728

Lunes –Viernes: 08.00h. - 20.00h. y sábados 09.00h. - 14.00h.

www.autolavadogarde.com/

Parc del Poblenou

Aquest parc, a cavall entre la darrera línia d'edificacions del Poblenou al front marítim i el mar, és un dels espais verds del litoral amb un accés més directe a la platja. Arreu hi ha camins que ens porten fins a la sorra, tot passejant per un indret ombrejat per una vegetació molt mediterrània. És un lloc que reprodueix el paisatge propi d'algunes franges de trobada entre el mar i la terra: platges, dunes i arbredes.

El Parc del Poblenou, situat al final de la Vila Olímpica, és una gran pineda, i a mesura que ens acostem al mar, un espai ple de dunes, que defensen el parc dels vents de llevant. El primer tram, a tocar de l'accés pel carrer de Salvador Espriu, segueix breument les acaballes del Parc de la Nova Icària, clarament identificable per un dels seus ponts de fusta.

En aquesta zona del Parc del Poblenou hi destaca un llac i una gran esplanada que permet fer esport. Tot plegat està situat al principi d'una llarga franja pavimentada que ressegueix el parc de punta a punta i que toca a un ample carrer amb tres noms, segons on ens trobem, i a un trànsit de vehicles considerable.

El passeig

El parc queda separat dels cotxes per aquesta mena de passeig d'accés on hi ha plantada una llarguíssima filera d'àlbers molt ben alineats i nombroses tanques vegetals no massa llargues i en forma de rectangle, atapeïdes i curosament retallades. Com que les tanques vegetals estan escampades irregularment permeten crear una progressió d'espais d'allunyament de la circulació rodada i d'apropament a la tranquil·litat del parc. Aquí ja hi trobem bancs de fusta, bàsicament cadires amples, que conviden a seure una estona. També hi ha pistes de botxes.

Anant des de l'esplanada cap al mar a través d'un dels molts camins pavimentats que comencen al passeig d'accés, a l'alçada del llac i de l'esplanada, el terreny s'eleva lleugerament. Aquí hi ha grans praderies i espais de repòs separats per murets sota la capçada protectora dels arbres, sobretot dels pins.

La pineda

Al final d'aquest primer tram del Parc del Poblenou trobem el carrer de la Llacuna, que el creua, amb circulació de doble sentit i vehicles que van i tornen de la platja. És aquí on comença la part més naturalitzada del parc.

Es tracta d'una gran pineda situada sobre una extensa praderia travessada per petits camins. Quan arriba el bon temps, molts usuaris busquen un lloc a l'ombra -o al sol, per bronzejar-se- per poder estirar-se i gaudir de l'olor dels pins i del mar, que és una barreja excepcionalment grata.

Les dunes

Estan situades sobretot en una peça una mica separada del conjunt del parc per l'avinguda del Litoral. La més gran de totes acaba a la platja, al punt on es fonen el parc i la platja de la Mar Bella. És un espai molt assolellat, cobert amb l'escassa vegetació capaç de resistir la salinitat d'un mar que té a tocar. És, amb diferència, l'indret més natural, i també el més feréstec. Les altres dues platges veïnes del Parc del Poblenou són les de la Nova Icària i el Bogatell.

Vegetació

L'espècie més destacada d'aquest parc, que abunda arreu, és el pi pinyer (Pinus pinea). A la zona del passeig exterior, els àlbers (Populus alba) comparteixen espai amb les tanques vegetals fetes, moltes d'elles, amb bambú (Phyllostachys sp). També són abundants arreu del parc les tanques vegetals de troana (Ligustrum lucidum), llorer (Laurus nobilis) i llentisc (Pistacia lentiscus).

A la zona propera a l'estany, entre els pins pinyers, hi trobem pins blancs (Pinus halepensis) i algun garrofer (Ceratonia siliqua). A mesura que ens acostem a les dunes, ran de platja, comencen a sovintejar les palmeres datileres (Phoenix dactylifera) i les washingtònies (Washingtonia filifera). El parc també conté uns quants eucaliptus (Eucalyptus globulus), i als camins que hi ha a l'altre costat del parc, paral·lels al passeig, són abundants les espècies aromàtiques, com la farigola (Thymus vulgaris), el romaní (Rosmarinus officinalis) i grans mates d'espígol dentat (Lavandula dentata) i sàlvia microfil·la (Salvia microphylla).

Art i arquitectura

Repartides entre les dunes del parc hi ha les restes d'un vaixell de bandera libanesa, l'Ashraf II. Es tracta de la xemeneia i dos trossos de la popa, un amb una part de la coberta del vaixell i l'altre amb l'hèlix de bronze i el timó. Aquestes restes van quedar força temps abandonades a la platja, fins que els arquitectes Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell, autors del projecte del Parc del Poblenou, van decidir aprofitar-los com a elements destacats d'aquest espai verd.

Història

El Parc del Poblenou és, juntament amb el del Port Olímpic, el de la Nova Icària, el de les Cascades i el de Carles I, un dels cinc grans espais verds que es van construir en els antics terrenys industrials del Poblenou a principis de la dècada de 1990.

Barcelona va recuperar aquests terrenys i en va dedicar una part a la creació de nous espais verds públics. Aquesta actuació va formar part de la important renovació urbanística que es va realitzar a la façana litoral de la ciutat amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.

 

----------------------------------------------

 

Poblenou Park

This park, located between the buildings on the seafront in Poblenou and the sea, is one of the coastal green spaces with the most direct access to the beach. In all parts of the park there are pathways that take us to the sand, passing by a shaded area provided by the typical Mediterranean vegetation. A place that recreates the landscape of some spots where the sea meets the land: beaches, dunes and groves.

Poblenou Park, located at the end of the Olympic Village, is a great pine forest, through which we can get close to the sea, and a space full of dunes that protect the park from winds. The first stretch, next to the Carrer Salvador Espriu entrance, briefly follows the end of the Nova Icària Park, which is clearly identifiable due to its wooden bridges.

In the Poblenou Park area, a lake and a large esplanade where sports can be played stand out. In short, it is located at the beginning of a large paved strip that covers the length of the park from one end to the other, next to a wide street with three names, depending on where we are, and a considerable amount of traffic.

The path

The park is separated from cars by an access path with a very long row of perfectly-aligned White Poplar trees and numerous hedges, which are not too long and are rectangular, dense and carefully cut. The hedges are irregularly distributed, which means that a progression of spaces that move away from the traffic and closer to the tranquillity of the park has been created. Here we find wooden benches, essentially wide chairs, which invite us to sit down for a while. There are also French Bowls courts.

From the esplanade towards the sea, passing by one of the many paved pathways that begin at the access path, at the height of the lake and the esplanade, the land begins to rise slightly. Here we find large meadows and rest areas separated by small walls under the protective cover of the trees, in particular the pine trees.

The pine forest

At the end of this stretch of the Poblenou Park we find Carrer de la Llacuna, which the park crosses, with traffic going in both directions and vehicles coming and going to the beach. Here is where the more natural part of the park begins.

This part is a great pine forest located in an extensive meadow with small pathways. When the weather is good, many users look for a space in the shade - or in the sun to get a tan - to stretch out and enjoy the smell of the pine trees and the sea, which is an exceptionally pleasant mix.

The dunes

These are essentially located in a part which is somewhat separated from the park by the Avinguda del Litoral. The larger of the dunes end in the sand, where the park and Mar Bella beach merge. It is a very sunny space, covered with the little vegetation that is capable of withstanding the salt water from the nearby sea. It is, by far, the most natural and wild place in the park. The other two beaches parallel to Poblenou Park are the Nova Icària and Bogatell beaches.

Vegetation

The most notable species in this park, which is abundant in all areas, is the Umbrella Pine tree (Pinus pinea). In the exterior path area, the White Poplar trees (Populus alba) share space with the hedges, the majority of which are Bamboo (Phyllostachys sp). Also, Chinese Privet (Ligustrum lucidum), Bay Laurel (Laurus nobilis) and Mastic (Pistacia lentiscus) hedges are abundant in the entire park.

In the area next to the pond, between the Umbrella Pine trees, we find Aleppo Pine trees (Pinus halepensis) and Carob trees (Ceratonia siliqua). As we pass through these to get closer to the dunes, next to the beach we begin to find Date Palm trees (Phoenix dactylifera) and California Fan Palm trees (Washingtonia filifera). The park also has some Tasmanian Blue Gum trees (Eucalyptus globulus) and, on the pathways on the other side of the park, parallel to the path, aromatic species such as Thyme (Thymus vulgaris), Rosemary (Rosmarinus officinalis) and large French Lavender (Lavandula dentata) and Baby Sage (Salvia microphylla) shrubs are abundant.

Art and Architecture

Spread out amongst the dunes of the park, we find the wreckage of a ship with a Lebanese flag, the Ashraf II. The wreckage consists of the funnel and two pieces of the stern, one with part of the ship's deck and another with the bronze propeller and the rudder. This wreckage had spent a long time ashore on the beach, until architects Manuel Ruisànchez and Xavier Vendrell, in charge of the Poblenou Park project, decided to use it as a prominent element in the green space.

History

Poblenou Park is, along with Port Olímpic Park, Nova Icària Park, Les Cascades Park and Carles I Park, one of the five large green spaces that were built on old industrial grounds in Poblenou at the beginning of the nineties.

Barcelona recovered this land and designated a part of it to the creation of new public green spaces. This formed part of the significant urban regeneration that was carried out on the city's seafront for the 1992 Olympic Games.

 

-------------------------------------------

 

Este parque, situado entre la última línea de edificaciones del Poblenou del frente marítimo y el mar, es uno de los espacios verdes del litoral con acceso más directo a la playa. En todas partes hay caminos que nos llevan hasta la arena, paseando por zonas sombreadas con una vegetación muy mediterránea. Un lugar que reproduce el paisaje propio de algunas franjas de encuentro entre el mar y la tierra: playas, dunas y arboledas.

El parque del Poblenou, situado al final de la Vila Olímpica, es un gran pinar y, a medida que nos acercamos al mar, un espacio lleno de dunas que protegen el parque de los vientos de levante. El primer tramo, junto al acceso de la calle Salvador Espriu, sigue brevemente el final del parque de la Nova Icària, claramente identificable por uno de sus puentes de madera.

En esta zona del parque del Poblenou destaca un lago y una gran explanada que permite hacer deporte. En definitiva, está situado al principio de una larga franja pavimentada que recorre el parque de punta a punta, junto a una calle ancha con tres nombres, en función de dónde nos encontremos, y un considerable tráfico de vehículos.

El paseo

El parque queda separado de los coches por esta especie de paseo de acceso donde hay plantada una larguísima hilera de álamos blancos muy bien alineados y numerosos setos vegetales no demasiado largos y en forma de rectángulo, tupidos y cuidadosamente recortados. Los setos vegetales están distribuidos de forma irregular, lo que permite crear una progresión de espacios de alejamiento del tráfico y de acercamiento a la tranquilidad del parque. Aquí ya encontramos bancos de madera, básicamente sillas anchas, que invitan a sentarse un rato. Y también hay pistas de petanca.

Desde la explanada hacia el mar, pasando por uno de los muchos caminos pavimentados que empiezan en el paseo de acceso, a la altura del lago y la explanada, el terreno se eleva ligeramente. Aquí encontramos grandes praderas y espacios de descanso separados por pequeños muros bajo la copa protectora de los árboles, sobre todo de los pinos.

El pinar

Al final de este primer tramo del parque del Poblenou encontramos la calle de la Llacuna, que lo cruza, con circulación en doble sentido y vehículos que van y vienen de la playa. Aquí es donde empieza la parte más naturalizada del parque.

Se trata de un gran pinar situado en una extensa pradera con pequeños caminos. Cuando llega el buen tiempo, muchos usuarios buscan un lugar con sombra -o al sol para broncearse- para poder estirarse y disfrutar del olor de los pinos y el mar, que es una mezcla excepcionalmente agradable.

Las dunas

Están básicamente ubicadas en una parte algo separada del conjunto del parque por la avenida del Litoral. La mayor de todas acaba en la arena, donde se funden el parque y la playa de la Mar Bella. Es un espacio muy soleado, cubierto con la escasa vegetación capaz de resistir la salinidad del mar que tiene justo al lado. Es, con diferencia, el lugar más natural y más salvaje. Las otras dos playas vecinas al parque del Poblenou son las de la Nova Icària y la de Bogatell.

Vegetación

La especie más destacada de este parque, que encontramos abundantemente por todas partes, es el pino piñonero (Pinus pinea). En la zona del paseo exterior, los álamos blancos (Populus alba) comparten espacio con los setos vegetales hechos, muchos de ellos, con bambú (Phyllostachys sp.). También son abundantes en todo el parque los setos vegetales de aligustres (Ligustrum lucidum), laurel (Laurus nobilis) y lentisco (Pistacia lentiscus).

En la zona próxima al estanque, entre los pinos piñoneros, encontramos pinos carrascos (Pinus halepensis) y algún algarrobo (Ceratonia siliqua). A medida que nos acercamos a las dunas, junto a la playa empezamos a encontrar palmeras datileras (Phoenix dactylifera) y washingtonias (Washingtonia filifera). El parque también cuenta con algunos eucaliptos (Eucalyptus globulus) y, en los caminos que hay al otro lado del parque, paralelos al paseo, abundan las especies aromáticas, como el tomillo (Thymus vulgaris), el romero (Rosmarinus officinalis) y grandes matas de Lavandula dentata y Salvia microphylla.

Arte y arquitectura

Repartidos entre las dunas del parque, encontramos los restos de un barco con bandera libanesa, el Ashraf II. Se trata de la chimenea y dos trozos de la popa, uno con una parte de la cubierta del barco y la otra con la hélice de bronce y el timón. Estos restos quedaron bastante tiempo varados en la playa, hasta que los arquitectos Manuel Ruisánchez y Xavier Vendrell, autores del proyecto del parque del Poblenou, decidieron aprovecharlos como elementos destacados de este espacio verde.

Historia

El parque del Poblenou es, junto con el del Port Olímpic, el de la Nova Icària, el de las Cascades y el de Carles I, uno de los cinco grandes espacios verdes que se construyeron en los antiguos terrenos industriales del Poblenou a principios de los noventa.

Barcelona recuperó estos terrenos y dedicó una parte de ellos a la creación de nuevos espacios verdes públicos. Esta actuación formó parte de la importante renovación urbanística que se llevó a cabo en la fachada litoral de la ciudad con motivo de los Juegos Olímpicos de 1992.

Infermeres de la Unitat de Cures Pal·liatives de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona entren al cotxe després de visitar un infant a domicili. Enfermeras de la Unidad de Cuidados Paliativos del Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona entran en el coche después de visitar un niño a domicilio.

 

Autoria: Ariadna Creus i Àngel García

Cotxe A11 (Bastiments) del Cremallera de Núria a l'estació de Ribes Vila el 14 Agost 2020

Cotxe 364 de Transports Pujol i Pujol de Lloret de Mar.

 

Es tracta d'un Irisbus Iveco Eurorider C38A SRI amb carrossería Ayats Atlas II

Fotografiat a Lloret de Mar el 29 Maig 2010

Renaul 4L TL amb matrícula (IB.9645-S) del any 1980

 

El veiem circular per Palma de Mallorca el 29 Gener 2024 amb 44 anys

Cotxe 348 de Transports Pujol i Pujol de Lloret de Mar.

 

Es tracta d'un Mitsubischi amb carrossería Ayats Platinum destinat al servei de bus turístic de Rikeca a Croacia

 

Fotografiat a Lloret de Mar el 17 Octubre 2009

Foto pròpia.

Cotxe patrulla Seat Leon al Port Vell.

 

Coche patrulla Seat Leon en el Port Vell.

Coses que un es troba passejant per Sitges (Garraf, Països Catalans)

Parc del Poblenou

Aquest parc, a cavall entre la darrera línia d'edificacions del Poblenou al front marítim i el mar, és un dels espais verds del litoral amb un accés més directe a la platja. Arreu hi ha camins que ens porten fins a la sorra, tot passejant per un indret ombrejat per una vegetació molt mediterrània. És un lloc que reprodueix el paisatge propi d'algunes franges de trobada entre el mar i la terra: platges, dunes i arbredes.

El Parc del Poblenou, situat al final de la Vila Olímpica, és una gran pineda, i a mesura que ens acostem al mar, un espai ple de dunes, que defensen el parc dels vents de llevant. El primer tram, a tocar de l'accés pel carrer de Salvador Espriu, segueix breument les acaballes del Parc de la Nova Icària, clarament identificable per un dels seus ponts de fusta.

En aquesta zona del Parc del Poblenou hi destaca un llac i una gran esplanada que permet fer esport. Tot plegat està situat al principi d'una llarga franja pavimentada que ressegueix el parc de punta a punta i que toca a un ample carrer amb tres noms, segons on ens trobem, i a un trànsit de vehicles considerable.

El passeig

El parc queda separat dels cotxes per aquesta mena de passeig d'accés on hi ha plantada una llarguíssima filera d'àlbers molt ben alineats i nombroses tanques vegetals no massa llargues i en forma de rectangle, atapeïdes i curosament retallades. Com que les tanques vegetals estan escampades irregularment permeten crear una progressió d'espais d'allunyament de la circulació rodada i d'apropament a la tranquil·litat del parc. Aquí ja hi trobem bancs de fusta, bàsicament cadires amples, que conviden a seure una estona. També hi ha pistes de botxes.

Anant des de l'esplanada cap al mar a través d'un dels molts camins pavimentats que comencen al passeig d'accés, a l'alçada del llac i de l'esplanada, el terreny s'eleva lleugerament. Aquí hi ha grans praderies i espais de repòs separats per murets sota la capçada protectora dels arbres, sobretot dels pins.

La pineda

Al final d'aquest primer tram del Parc del Poblenou trobem el carrer de la Llacuna, que el creua, amb circulació de doble sentit i vehicles que van i tornen de la platja. És aquí on comença la part més naturalitzada del parc.

Es tracta d'una gran pineda situada sobre una extensa praderia travessada per petits camins. Quan arriba el bon temps, molts usuaris busquen un lloc a l'ombra -o al sol, per bronzejar-se- per poder estirar-se i gaudir de l'olor dels pins i del mar, que és una barreja excepcionalment grata.

Les dunes

Estan situades sobretot en una peça una mica separada del conjunt del parc per l'avinguda del Litoral. La més gran de totes acaba a la platja, al punt on es fonen el parc i la platja de la Mar Bella. És un espai molt assolellat, cobert amb l'escassa vegetació capaç de resistir la salinitat d'un mar que té a tocar. És, amb diferència, l'indret més natural, i també el més feréstec. Les altres dues platges veïnes del Parc del Poblenou són les de la Nova Icària i el Bogatell.

Vegetació

L'espècie més destacada d'aquest parc, que abunda arreu, és el pi pinyer (Pinus pinea). A la zona del passeig exterior, els àlbers (Populus alba) comparteixen espai amb les tanques vegetals fetes, moltes d'elles, amb bambú (Phyllostachys sp). També són abundants arreu del parc les tanques vegetals de troana (Ligustrum lucidum), llorer (Laurus nobilis) i llentisc (Pistacia lentiscus).

A la zona propera a l'estany, entre els pins pinyers, hi trobem pins blancs (Pinus halepensis) i algun garrofer (Ceratonia siliqua). A mesura que ens acostem a les dunes, ran de platja, comencen a sovintejar les palmeres datileres (Phoenix dactylifera) i les washingtònies (Washingtonia filifera). El parc també conté uns quants eucaliptus (Eucalyptus globulus), i als camins que hi ha a l'altre costat del parc, paral·lels al passeig, són abundants les espècies aromàtiques, com la farigola (Thymus vulgaris), el romaní (Rosmarinus officinalis) i grans mates d'espígol dentat (Lavandula dentata) i sàlvia microfil·la (Salvia microphylla).

Art i arquitectura

Repartides entre les dunes del parc hi ha les restes d'un vaixell de bandera libanesa, l'Ashraf II. Es tracta de la xemeneia i dos trossos de la popa, un amb una part de la coberta del vaixell i l'altre amb l'hèlix de bronze i el timó. Aquestes restes van quedar força temps abandonades a la platja, fins que els arquitectes Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell, autors del projecte del Parc del Poblenou, van decidir aprofitar-los com a elements destacats d'aquest espai verd.

Història

El Parc del Poblenou és, juntament amb el del Port Olímpic, el de la Nova Icària, el de les Cascades i el de Carles I, un dels cinc grans espais verds que es van construir en els antics terrenys industrials del Poblenou a principis de la dècada de 1990.

Barcelona va recuperar aquests terrenys i en va dedicar una part a la creació de nous espais verds públics. Aquesta actuació va formar part de la important renovació urbanística que es va realitzar a la façana litoral de la ciutat amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.

 

----------------------------------------------

 

Poblenou Park

This park, located between the buildings on the seafront in Poblenou and the sea, is one of the coastal green spaces with the most direct access to the beach. In all parts of the park there are pathways that take us to the sand, passing by a shaded area provided by the typical Mediterranean vegetation. A place that recreates the landscape of some spots where the sea meets the land: beaches, dunes and groves.

Poblenou Park, located at the end of the Olympic Village, is a great pine forest, through which we can get close to the sea, and a space full of dunes that protect the park from winds. The first stretch, next to the Carrer Salvador Espriu entrance, briefly follows the end of the Nova Icària Park, which is clearly identifiable due to its wooden bridges.

In the Poblenou Park area, a lake and a large esplanade where sports can be played stand out. In short, it is located at the beginning of a large paved strip that covers the length of the park from one end to the other, next to a wide street with three names, depending on where we are, and a considerable amount of traffic.

The path

The park is separated from cars by an access path with a very long row of perfectly-aligned White Poplar trees and numerous hedges, which are not too long and are rectangular, dense and carefully cut. The hedges are irregularly distributed, which means that a progression of spaces that move away from the traffic and closer to the tranquillity of the park has been created. Here we find wooden benches, essentially wide chairs, which invite us to sit down for a while. There are also French Bowls courts.

From the esplanade towards the sea, passing by one of the many paved pathways that begin at the access path, at the height of the lake and the esplanade, the land begins to rise slightly. Here we find large meadows and rest areas separated by small walls under the protective cover of the trees, in particular the pine trees.

The pine forest

At the end of this stretch of the Poblenou Park we find Carrer de la Llacuna, which the park crosses, with traffic going in both directions and vehicles coming and going to the beach. Here is where the more natural part of the park begins.

This part is a great pine forest located in an extensive meadow with small pathways. When the weather is good, many users look for a space in the shade - or in the sun to get a tan - to stretch out and enjoy the smell of the pine trees and the sea, which is an exceptionally pleasant mix.

The dunes

These are essentially located in a part which is somewhat separated from the park by the Avinguda del Litoral. The larger of the dunes end in the sand, where the park and Mar Bella beach merge. It is a very sunny space, covered with the little vegetation that is capable of withstanding the salt water from the nearby sea. It is, by far, the most natural and wild place in the park. The other two beaches parallel to Poblenou Park are the Nova Icària and Bogatell beaches.

Vegetation

The most notable species in this park, which is abundant in all areas, is the Umbrella Pine tree (Pinus pinea). In the exterior path area, the White Poplar trees (Populus alba) share space with the hedges, the majority of which are Bamboo (Phyllostachys sp). Also, Chinese Privet (Ligustrum lucidum), Bay Laurel (Laurus nobilis) and Mastic (Pistacia lentiscus) hedges are abundant in the entire park.

In the area next to the pond, between the Umbrella Pine trees, we find Aleppo Pine trees (Pinus halepensis) and Carob trees (Ceratonia siliqua). As we pass through these to get closer to the dunes, next to the beach we begin to find Date Palm trees (Phoenix dactylifera) and California Fan Palm trees (Washingtonia filifera). The park also has some Tasmanian Blue Gum trees (Eucalyptus globulus) and, on the pathways on the other side of the park, parallel to the path, aromatic species such as Thyme (Thymus vulgaris), Rosemary (Rosmarinus officinalis) and large French Lavender (Lavandula dentata) and Baby Sage (Salvia microphylla) shrubs are abundant.

Art and Architecture

Spread out amongst the dunes of the park, we find the wreckage of a ship with a Lebanese flag, the Ashraf II. The wreckage consists of the funnel and two pieces of the stern, one with part of the ship's deck and another with the bronze propeller and the rudder. This wreckage had spent a long time ashore on the beach, until architects Manuel Ruisànchez and Xavier Vendrell, in charge of the Poblenou Park project, decided to use it as a prominent element in the green space.

History

Poblenou Park is, along with Port Olímpic Park, Nova Icària Park, Les Cascades Park and Carles I Park, one of the five large green spaces that were built on old industrial grounds in Poblenou at the beginning of the nineties.

Barcelona recovered this land and designated a part of it to the creation of new public green spaces. This formed part of the significant urban regeneration that was carried out on the city's seafront for the 1992 Olympic Games.

 

-------------------------------------------

 

Este parque, situado entre la última línea de edificaciones del Poblenou del frente marítimo y el mar, es uno de los espacios verdes del litoral con acceso más directo a la playa. En todas partes hay caminos que nos llevan hasta la arena, paseando por zonas sombreadas con una vegetación muy mediterránea. Un lugar que reproduce el paisaje propio de algunas franjas de encuentro entre el mar y la tierra: playas, dunas y arboledas.

El parque del Poblenou, situado al final de la Vila Olímpica, es un gran pinar y, a medida que nos acercamos al mar, un espacio lleno de dunas que protegen el parque de los vientos de levante. El primer tramo, junto al acceso de la calle Salvador Espriu, sigue brevemente el final del parque de la Nova Icària, claramente identificable por uno de sus puentes de madera.

En esta zona del parque del Poblenou destaca un lago y una gran explanada que permite hacer deporte. En definitiva, está situado al principio de una larga franja pavimentada que recorre el parque de punta a punta, junto a una calle ancha con tres nombres, en función de dónde nos encontremos, y un considerable tráfico de vehículos.

El paseo

El parque queda separado de los coches por esta especie de paseo de acceso donde hay plantada una larguísima hilera de álamos blancos muy bien alineados y numerosos setos vegetales no demasiado largos y en forma de rectángulo, tupidos y cuidadosamente recortados. Los setos vegetales están distribuidos de forma irregular, lo que permite crear una progresión de espacios de alejamiento del tráfico y de acercamiento a la tranquilidad del parque. Aquí ya encontramos bancos de madera, básicamente sillas anchas, que invitan a sentarse un rato. Y también hay pistas de petanca.

Desde la explanada hacia el mar, pasando por uno de los muchos caminos pavimentados que empiezan en el paseo de acceso, a la altura del lago y la explanada, el terreno se eleva ligeramente. Aquí encontramos grandes praderas y espacios de descanso separados por pequeños muros bajo la copa protectora de los árboles, sobre todo de los pinos.

El pinar

Al final de este primer tramo del parque del Poblenou encontramos la calle de la Llacuna, que lo cruza, con circulación en doble sentido y vehículos que van y vienen de la playa. Aquí es donde empieza la parte más naturalizada del parque.

Se trata de un gran pinar situado en una extensa pradera con pequeños caminos. Cuando llega el buen tiempo, muchos usuarios buscan un lugar con sombra -o al sol para broncearse- para poder estirarse y disfrutar del olor de los pinos y el mar, que es una mezcla excepcionalmente agradable.

Las dunas

Están básicamente ubicadas en una parte algo separada del conjunto del parque por la avenida del Litoral. La mayor de todas acaba en la arena, donde se funden el parque y la playa de la Mar Bella. Es un espacio muy soleado, cubierto con la escasa vegetación capaz de resistir la salinidad del mar que tiene justo al lado. Es, con diferencia, el lugar más natural y más salvaje. Las otras dos playas vecinas al parque del Poblenou son las de la Nova Icària y la de Bogatell.

Vegetación

La especie más destacada de este parque, que encontramos abundantemente por todas partes, es el pino piñonero (Pinus pinea). En la zona del paseo exterior, los álamos blancos (Populus alba) comparten espacio con los setos vegetales hechos, muchos de ellos, con bambú (Phyllostachys sp.). También son abundantes en todo el parque los setos vegetales de aligustres (Ligustrum lucidum), laurel (Laurus nobilis) y lentisco (Pistacia lentiscus).

En la zona próxima al estanque, entre los pinos piñoneros, encontramos pinos carrascos (Pinus halepensis) y algún algarrobo (Ceratonia siliqua). A medida que nos acercamos a las dunas, junto a la playa empezamos a encontrar palmeras datileras (Phoenix dactylifera) y washingtonias (Washingtonia filifera). El parque también cuenta con algunos eucaliptos (Eucalyptus globulus) y, en los caminos que hay al otro lado del parque, paralelos al paseo, abundan las especies aromáticas, como el tomillo (Thymus vulgaris), el romero (Rosmarinus officinalis) y grandes matas de Lavandula dentata y Salvia microphylla.

Arte y arquitectura

Repartidos entre las dunas del parque, encontramos los restos de un barco con bandera libanesa, el Ashraf II. Se trata de la chimenea y dos trozos de la popa, uno con una parte de la cubierta del barco y la otra con la hélice de bronce y el timón. Estos restos quedaron bastante tiempo varados en la playa, hasta que los arquitectos Manuel Ruisánchez y Xavier Vendrell, autores del proyecto del parque del Poblenou, decidieron aprovecharlos como elementos destacados de este espacio verde.

Historia

El parque del Poblenou es, junto con el del Port Olímpic, el de la Nova Icària, el de las Cascades y el de Carles I, uno de los cinco grandes espacios verdes que se construyeron en los antiguos terrenos industriales del Poblenou a principios de los noventa.

Barcelona recuperó estos terrenos y dedicó una parte de ellos a la creación de nuevos espacios verdes públicos. Esta actuación formó parte de la importante renovación urbanística que se llevó a cabo en la fachada litoral de la ciudad con motivo de los Juegos Olímpicos de 1992.

Seat 133 Especial L amb matrícula (GE-7829-L) del 1978

 

El veiem el 27 Setembre 2024 estacionat a Olot (Girona)

Cotxe pilotat per Antonio Zanini l'any 1989 a la Baja Aragón.

Cotxe nº 688 de Sagalés donat d'alta a nom de Cingles Bus el 11 Maig 2011

 

Es tracta d'un Iveco A65C17 amb carrossería Carbus Bertiz Plus

 

El veiem el 15 Maig 2011 a Santa Mª Martorelles fent la línia 355-Santa María Martorelles-Martorelles-Mollet

Ciboure -Socoa

- 1er Rassemblement Autottiki de Saint-Jean-de-Luz

Canviant una mica de temàtica, iniciem una sèrie sobre cotxes clàssics, encara que per alguns, no ho són. Es tracta d'un Renault R8 fabricat durant els 60 i 70. Portava discs de frens a davant, tota una novetat.

He volgut fer un processat diferent per aillar el fons i destacar el cotxe. Crec que ho hem aconseguit.

 

Cambiando un poco de tema, iniciamos una pequeña serie de coches clásicos, aunque para algunos, no tanto. Es un Renault R8 fabricado en la época de los 60 y 70. Lleva discos de freno delanteros, toda una novedad en la época.

He querido hacer un procesado distinto para poder destacar el coche sobre el fondo ya que éste no era muy apropiado.

 

I start a new theme about old cars. It is a Renault R8 (French car). It was produced during the 60's and 70's. The car's most notable distinction was its use of four-wheel disc brakes, a first for a car of its size.

I would like to show the car better because the background is not the most apropiate.

Foto pròpia.

Cotxe patrulla Citroën C4 Picasso aprop de la comissaria de la Verneda, al C/ del Treball amb Concili de Trento.

 

Coche patrulla Citroën C4 Picasso cerca de la comisaría de la Verneda, en la C/ del Treball con Concilio de Trento.

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català

 

Dades:

 

· 800km amb 14.000 d+

· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades

· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son

· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.

· Posició final: 15

 

· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.

L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.

Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.

 

Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.

Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)

Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.

 

· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.

L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.

Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses

que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.

 

Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.

A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més

ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).

 

Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.

Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.

En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.

 

Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i

l’Antonio Dias.

 

A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.

 

Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .

 

Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)

La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.

 

Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.

Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.

Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.

Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.

 

Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)

 

La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.

 

Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.

Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.

  

---

 

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano

 

Datos:

 

· 800km con 14.000 d+

· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas

· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño

· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.

· Posición final: 15

 

· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.

El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.

Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.

 

Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.

Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)

Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.

 

· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.

El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.

Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.

 

Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados ​​un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.

Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.

Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más

ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).

 

Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.

Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.

Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.

David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.

 

Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y

Antonio Dias.

 

En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.

 

Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados ​​decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados ​​con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.

 

Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -

 

La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.

 

Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.

 

Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.

 

Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.

Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.

 

Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)

 

La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.

 

Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.

Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.

Saint-Jean-de-Luz - 20e Rallye de la Mer

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català

 

Dades:

 

· 800km amb 14.000 d+

· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades

· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son

· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.

· Posició final: 15

 

· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.

L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.

Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.

 

Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.

Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)

Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.

 

· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.

L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.

Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses

que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.

 

Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.

A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més

ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).

 

Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.

Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.

En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.

 

Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i

l’Antonio Dias.

 

A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.

 

Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .

 

Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)

La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.

 

Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.

Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.

Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.

Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.

 

Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)

 

La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.

 

Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.

Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.

  

---

 

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano

 

Datos:

 

· 800km con 14.000 d+

· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas

· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño

· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.

· Posición final: 15

 

· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.

El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.

Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.

 

Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.

Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)

Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.

 

· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.

El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.

Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.

 

Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados ​​un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.

Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.

Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más

ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).

 

Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.

Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.

Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.

David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.

 

Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y

Antonio Dias.

 

En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.

 

Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados ​​decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados ​​con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.

 

Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -

 

La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.

 

Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.

 

Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.

 

Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.

Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.

 

Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)

 

La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.

 

Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.

Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català

 

Dades:

 

· 800km amb 14.000 d+

· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades

· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son

· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.

· Posició final: 15

 

· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.

L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.

Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.

 

Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.

Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)

Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.

 

· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.

L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.

Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses

que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.

 

Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.

A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més

ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).

 

Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.

Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.

En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.

 

Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i

l’Antonio Dias.

 

A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.

 

Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .

 

Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)

La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.

 

Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.

Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.

Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.

Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.

 

Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)

 

La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.

 

Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.

Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.

  

---

 

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano

 

Datos:

 

· 800km con 14.000 d+

· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas

· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño

· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.

· Posición final: 15

 

· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.

El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.

Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.

 

Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.

Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)

Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.

 

· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.

El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.

Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.

 

Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados ​​un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.

Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.

Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más

ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).

 

Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.

Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.

Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.

David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.

 

Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y

Antonio Dias.

 

En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.

 

Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados ​​decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados ​​con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.

 

Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -

 

La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.

 

Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.

 

Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.

 

Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.

Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.

 

Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)

 

La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.

 

Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.

Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.

Renault R-8 amb matrícula (B-594942) amb casi 58 anys d'antigüetat

 

Matriculat el 5/12/1967

VIN: 1976498

 

Avistat a la Avda.Tibidabo de Barcelona el 9 Novembre 2024

Cotxe 129 de Montferri Germans SL de Capellades (Barcelona)

 

Es tracta d'un Mercedes Benz 518 CDI Sprinter amb carrosseria Carbus Spica Urban

 

El veiem el 13 Març 2011 a l'estació Renfe de Gelida fent un servei substitutori del Funicular de Gelida

Cotxe 27571 Ter Languedoc-Roussillon al seu pas per l'estació de Cerbere el 19 Abril 2019

Cotxe motor nº 3045 del Metro de Barcelona a la confluencia de la Avda.Meridiana amb Fabra i Puig el 2 Juny 2010

 

Procedia de realitzar reformes interior

Seat 1430 (B-2275-J) matriculat el 10 Agost de 1972 i encara operatiu

 

El veiem el 31 Octubre 2021 circulan per la Avda.Marqués de Sant Morí de Badalona (Barcelona)

Sessió amb el nou cotxe de l'Erik.

Cotxe num. 6604 de TMB de Barcelona

Es tracta d'un Iveco Cityclass Noge Cittour

 

El veiem a la Rambla Fabra i Puig de Barcelona el 18 Novembre 2013

1 2 ••• 14 15 17 19 20 ••• 79 80