View allAll Photos Tagged cotxe
Cotxe P-38 de la Guardia Urbana del Ajuntament d'Esparreguera (Barcelona) estacionat devant el teatre d'aquesta localitat el 1 Maig 2016
Foto pròpia.
Cotxe patrulla Nissan Qashqai davant del World Trade Center.
Coche patrulla Nissan Qashqai delante del World Trade Center.
El cotxe motor 459 encapçalant un tren de la sèrie 400 que acaba d'arribar a Bordeta, terminal provisional de la L1.
Barcelona, desembre de 1983.
L'estació de Bordeta, actualment fora de servei, fou inaugurada el 1926. Era l'estació terminal oest del primer tram de la línia del Metro Transversal, que tenia l'altra terminal a Catalunya. Situada a l'aire lliure, Bordeta tenia dues andanes de 90 metres de longitud, parcialment cobertes amb una estructura de planxa metàl·lica i un petit edifici on es trobava el despatx del cap d'estació. Disposava d'un sol accés a la Riera Blanca.
En iniciar-se les obres de prolongació de la L1 cap a l'oest, l'any 1980, l'estació terminal de Santa Eulàlia fou clausurada per facilitar-ne les obres i Bordeta esdevingué de nou estació final de la línia. La via 1 fou suprimida i sobre ella s'instal·là una tarima de fusta que prolongà la seva andana. Quan s'inaugurà la prolongació de la línia, el desembre de 1983, la curta distància que separava Bordeta de Santa Eulàlia va determinar la clausura de la primera.
(Informació obtinguda del llibre "El Metro de Barcelona II" de Carles Salmerón)
-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català
Dades:
· 800km amb 14.000 d+
· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades
· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son
· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.
· Posició final: 15
· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.
L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.
Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.
Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.
Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)
Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.
· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.
L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.
Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses
que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.
Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.
A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més
ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).
Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.
Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.
En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.
Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i
l’Antonio Dias.
A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.
Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .
Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)
La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.
Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.
Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.
Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.
Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.
Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)
La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.
Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.
Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.
---
-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano
Datos:
· 800km con 14.000 d+
· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas
· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño
· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.
· Posición final: 15
· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.
El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.
Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.
Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.
Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)
Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.
· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.
El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.
Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.
Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.
Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.
Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más
ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).
Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.
Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.
Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.
David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.
Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y
Antonio Dias.
En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.
Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.
Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -
La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.
Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.
Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.
Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.
Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.
Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)
La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.
Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.
Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.
Cotxe núm. 65 de Transportes Interurbanos SA (Tisa) que cubría la línia Torrelles de Llobregat-Barcelona
Es tracta d'un Pegaso 6035.4 amb carrosseria Noge matriculat el 27/07/1972 i que abans va pertànyer a A.T.Martí de Sabadell on tenía el mateix núm.
Actualment preservat per Arca
El veiem a la Pça del Paisos Catalans de Barcelona el 18 Juny 1991
Citroën 2 CV .6 amb matrícula (CU-6007-A) amb 51 anys d'antigüetat
Matriculat el 19/07/1974
VIN: E025003765
Avistat el 10 Agost 2025 a l'alçada de Montelimar (França)
Foto pròpia.
Cotxe patrulla Seat Altea al centre de Mataró.
Coche patrulla Seat Altea en el centro de Mataró.
116 BMW 323i
GUMMÀ ROURA, JOAQUIM España / Cataluña
GUMMÀ BRUGUÉS, GERARD España / Cataluña
ESCUDERIA GARROTXA España / Cataluña
TC9 - Cladells
62 RALLY COSTA BRAVA - 2014
Lloret de Mar, Girona, Sant Hilari Sacalm (Catalunya)
FIA European Historic Sporting Rally Championship
Campeonato de España Rallyes de Velocidad Vehículos Històricos
Campeonato de España Rallyes de Velocidad Trofeo Legend
Campionat de Catalunya de velocitat Cotxes Clàssics
Foto pròpia.
Cotxe patrulla Volkswagen Passat de la brigada de trànsit al C/ de Ferran amb motiu del rally de cotxes d'època Barcelona-Sitges.
Coche patrulla Volkswagen Passat de la unidad de tráfico en la C/ de Ferran con motivo del rally de coches de época Barcelona-Sitges.
Algú ho pot adivinar quin es?
_________
¿Alguien puede adivinar cuál és?
Lloc: La Panadella, 21 d'Agost de 2010.
Foto pròpia.
Cotxe patrulla Toledo, patrullant com a preventiu contra la venda il·legal al costat dels Encants Vells.
Coche patrulla Toledo, patrullando como preventivo contra la venta ilegal al lado de los Encantes Viejos.
A la fotografia, un cotxe marca Lada Zhinguli 06 molt usual a l'època de l'antiga URSS. És un model molt semblant al Seat 124. Al pas de Vardenyats, a l'indret on es troba el Caravanserrall de Selim.
Després de passejar-nos en cotxe, que tal pendre una cervesa que ens porta aquest camió repartidor de cervezas Damm? Veritat que ve de gust beure-la i disfrutar d’aquest clàssic, també, oi?.
Aquest model fa ser fabricat per la compañía Motor Ibérica (antiga Ford nacionalitzada el 1954) que va crear la marca Ebro. Ara, pertany a Nissan Motor Ibérica.
Después de pasearnos en coche, ¿qué tal tomar una cerveza que nos trae este camión repartidor de cervezas Damm? ¿Verdad que viene de gusto beberla y disfrutar también de este clásico?
Este modelo fue fabricado por la compañía Motor Ibérica (antigua Ford que fue nacionalizada en 1954) que creó la marca Ebro. Ahora, pertenece Nissan Motor Ibérica.
After driving by car, do you like to take a beer served by this old truck? (Damm is a very popular beer in Catalonia).
This truck was produced by the Company Motor Iberica (It was set up in 1954 to build British-designed cars under license). Now, Motor Iberica (and Ebro) belongs to Nissan.
Enllaç del vídeo: youtu.be/Wk78yq7ZbMo
Cotxe solar, 1980
Aquest és el primer vehicle solar que es va matricular al Regne Unit. Dissenyat i fabricat per Alan Freeman, podia circular a velocitats de fins a 15 milles per hora (gairebé 25 km/h). En un dia assolellat, la coberta amb el panell solar era capaç d'impulsar el cotxe només amb la llum del sol, sense necessitat de bateries.
Descobreix la relació entre els humans i la nostra estrella més propera a l'exposició El Sol. Vivint amb la nostra estrella, situada al nivell -5. Amb espectaculars experiències interactives i aparells únics, l'exposició mostra de quina manera el Sol condiciona les nostres vides i el món en què vivim.
Donació d'Alan Freeman
Science Museum Group
Objecte núm. 2000-390
-----
Coche solar, 1980
Este es el primer vehículo solar que se matriculó en el Reino Unido. Diseñado y fabricado por Alan Freeman, podía circular a velocidades de hasta 15 millas por hora (casi 25 km/h). En un día soleado, la cubierta con el panel solar era capaz de impulsar el coche sólo con la luz del sol, sin necesidad de baterías.
Descubre la relación entre los humanos y nuestra estrella más próxima en la exposición El Sol. Viviendo con nuestra estrella, situada en el nivel -5, Con espectaculares experiencias interactivas y aparatos únicos, la exposición muestra de que manera el Sol condiciona nuestras vidas y el mundo en el que vivimos.
Donació de Alan Freeman
Science Museum Group
Objeto nº 2000-390
Cotxe 5.00.98 dels Bombers de la Generalitat de Catalunya.
Es tracta d'un Nissan.
El veiem a Almeda (Cornellá Llobregat) el pasat 13 Setembre 2011
Foto pròpia.
Cotxe patrulla Seat Toledo de senyalitzacions de l'unitat de circulació, a la B-20 a causa d' un camió espatllat.
Coche patrulla Seat Toledo de señalizaciones de la unidad de circulación, en la B-20 a causa de un camión estropeado.
Vist a la XI Fira Modernista de Terrassa. Desconec el model del vehicle.
Més imatges relacionades amb el motor:
www.flickr.com/photos/perikolo/sets/72157638875167336/
Més imatges amb "cut-out":
www.flickr.com/photos/perikolo/sets/72157622744967505/
Més imatges de Terrassa i la seva Fira Modernista:
Seat Panda 40 amb matrícula (B-0025-HM)
Matriculat l'agost de 1986 per tant amb 39 anys d'Antigüetat
Avistat al c/Garrofers de Barcelona el 8 Febrer 2025
Foto pròpia.
Cotxe de comandaments A-53 Renault Clio aparcat davant del CGE, al C/ Lleida.
Coche de mandos A-53 Renault Clio aparcado delante del CGE, en la C/ Lleida.
Cotxe Renault de la Guardia Urbana del Ajuntament de Balaguer (Lleida)
Fotografiat a la Pça. Mercadal de Balaguer el 30 Abril 2012
Parc del Port Olímpic
Situat al davant del Port Olímpic, aquest espai verd avança cap al mar en una gran corba que ofereix àmplies perspectives del passeig marítim. La plaça dels Voluntaris, els pals on van onejar les banderes dels països que van participar en els Jocs Olímpics Barcelona'92 i una escultura de Cobi, la mascota dels jocs, recorden en diferents punts del parc aquest gran esdeveniment esportiu.
Aquest parc constitueix la part central de la continuïtat verda que, des del carrer del Doctor Aiguader, s'estén per sobre de la Ronda del Litoral fins al Parc de la Nova Icària. Seguint l'eix lineal que s'inicia en el Parc de les Cascades -el primer d'aquest llarg tram enjardinat-, la porta d'entrada al Parc del Port Olímpic és un gran passeig de saulò amb una doble filera de pals on van onejar les banderes olímpiques.
En un dels costats del passeig, una gran pèrgola esdevé zona de descans amb bancs, jocs infantils i testos de terracota on llueixen plantes molt ornamentals. A l'altre costat, mirant cap al mar, s'inicia un ampli parterre ple d'arbres, arbustos i palmeres que, a mesura que avança, es va eixamplant generosament per donar pas a un gran espai semicircular amb camins, placetes, àmplies extensions de gespa i un llarguíssim i sinuós banc fet amb trencadís.
Vegetació
Entre els arbres que hi ha en aquest parc destaca, per la seva bellesa, un grup de garrofers (Ceratonia siliqua) procedents dels camps de Tarragona. Al Parc del Port Olímpic també hi ha importants exemplars de pi blanc (Pinus halepensis) i de pi pinyer (Pinus pinea), de bellaombra (Phytolacca dioica) i de tipuana (Tipuana tipu). El plàtan (Platanus X hispanica) és present tant als parterres amples i allargassats del començament del parc com a les grans superfícies de gespa que van apareixent a mesura que l'espai es va eixamplant.
Quant a les palmeres, al costat de les datileres i les de Canàries (Phoenix dactylifera i Phoenix canariensis) sobresurten els grans grups de margallons (Chamerops humilis). Els arbustos estan representats, sobretot, pel pitòspor (Pittosporum tobira), l'abèlia (Abelia floribunda), el baladre (Nerium oleander) i extensions molt ornamentals de Juniperus sp.
Art i arquitectura
A l'inici de les fileres de pals de bandera hi ha Marc, una escultura plena de color que l'autor, el pintor Robert Llimós, va dedicar a la memòria del seu fill Marc, mort en accident de cotxe. Cap al mig del parc, al centre d'un petit estany quadrat, hi ha una figura feta amb bronze de Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics Barcelona'92 creada per Xavier Mariscal.
Història
El Parc del Port Olímpic és, juntament amb el de les Cascades, el de la Nova Icària, el del Poblenou i el de Carles I, un dels cinc grans espais verds que es van construir als antics terrenys industrials del Poblenou a principis de la dècada de 1990.
Barcelona va recuperar aquests terrenys i en va dedicar una part a la creació de nous espais verds públics: els anomenats Parcs del Litoral. Aquesta actuació va formar part de la important renovació urbanística que es va realitzar a la façana litoral de la ciutat amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.
-------------------------------------------
Situated in front of the Port Olímpic, this green area advances towards the sea in a large curve and offers ample views of the sea front. Plaça dels Voluntaris, the flag poles holding the flags of the countries that took part in the Olympic Games in 1992 and a sculpture of Cobi, the mascot of the games remind us of this great sports event in various areas of this park.
This park constitutes the central part of the green belt that, from Carrer del Doctor Aiguader, stretches above Ronda del Litoral to Parc de la Nova Icària. Following the lineal axis which begins in Parc de les Cascades -the first in this long green area- the entrance to Parc del Port Olímpic is a long restful walk with a double line of flag poles where the Olympic flags hung.
On one side of the walk, a large pergola becomes a rest area with benches, children's play areas and terracotta plant pots holding wonderful ornamental plants. On the other side, looking towards the sea, a wide parterre full of trees, shrubs and palm trees begins and which, as it advances, widens generously to give way to a large semicircular area with pathways, small squares, large areas of lawn and a long winding bench made with pieces of porcelain.
Vegetation
Among the trees in the park a group of carob trees from Tarragona (Ceratonia siliqua) stand out for their beauty. At Parc del Port Olímpic there are also important examples of the white pine (Pinus halepensis) and the stone pine (Pinus pinea), the Ombu (Phytolacca dioica) and the rosewood (Tipuana tipu). The plane tree (Platanus X hispanica), is present both in the long wide parterres at the beginning of the park, as well as in the large areas of lawn which start to appear as the area widens.
With reference to the palm trees, next to the date palm and the Canary Island date palm (Phoenix dactylifera and Phoenix canariensis) large groups of Mediterranean fan palm (Chamerops humilis) grow. There are also many shrubs, such as pittosporum (Pittosporum tobira), abelia (Abelia floribunda), oleander (Nerium oleander) and large areas with the ornamental Juniper tree Juniperus sp.
Art and architecture
At the beginning of the lines of flag poles there is Marc, a sculpture full of colour that the artist, Robert Llimós, dedicated to the memory of his son Marc, who died in a car accident. Towards the centre of the park, in the middle of a small square lake, there is a bronze figure of Cobi, the mascot of the 1992 Olympic Games, created by Xavier Mariscal.
History
Parc del Port Olímpic is, together with Parc de les Cascades, Parc de la Nova Icària, Parc del Poblenou and Parc de Carles I, one of the five large green areas which were built on the old industrial land of Poblenou at the beginning of the 1990s.
Barcelona recovered this land and dedicated part of it to the creation of new green public areas: the Parcs del Litoral. This project formed part of the important urban renovation which was carried out to the coastline of the city in preparation for the Olympic Games of 1992.
--------------------------------------------
Situado delante del puerto Olímpico, este espacio verde avanza hacia el mar en una gran curva que ofrece amplías perspectivas del paseo marítimo. La plaza de Els Voluntaris, las astas donde ondearon las banderas de los países que participaron en los Juegos Olímpicos de Barcelona'92 y una escultura de Cobi, la mascota de los juegos, recuerdan en diferentes puntos del parque este gran acontecimiento deportivo.
Este parque constituye la parte central de la continuidad verde que, desde la calle del Doctor Aiguader, se extiende por encima de la Ronda del Litoral hasta el parque de la Nova Icària. Siguiendo el eje lineal que se inicia en el parque de Les Cascades -el primero de este largo tramo ajardinado-, la puerta de entrada al parque del Port Olímpic es un gran paseo de sablón con una doble hilera de astas donde ondearon las banderas olímpicas.
A uno de los lados del paseo, una gran pérgola se convierte en una zona de descanso con bancos, juegos infantiles y macetas de terracota donde lucen plantas muy ornamentales. Al otro lado, mirando hacia el mar, empieza un amplio parterre lleno de árboles, arbustos y palmeras que, a medida que avanza, se va ensanchando generosamente para dar paso a un gran espacio semicircular con caminos, plazoletas, amplias extensiones de césped y un larguísimo y sinuoso banco de trencadís.
Vegetación
Entre los árboles que hay en este parque destaca, por su belleza, un grupo de algarrobos (Ceratonia siliqua) procedentes de los campos de Tarragona. En el parque del Port Olímpic también hay importantes ejemplares de pino carrasco (Pinus halepensis) y pino piñonero (Pinus pinea), de ombú (Phytolacca dioica) y de tipuana (Tipuana tipu). El plátano (Platanus X hispanica) está presente tanto en los parterres anchos y alargados del comienzo del parque como en las grandes superficies de césped que van apareciendo a medida que el espacio se va ensanchando.
En cuanto a las palmeras, junto a las datileras y las canarias (Phoenix dactylifera y Phoenix canariensis) destacan los grandes grupos de palmitos (Chamerops humilis). Los arbustos están representados, sobre todo, por el pitósporo (Pittosporum tobira), la abelia (Abelia floribunda), la adelfa (Nerium oleander) y extensiones muy ornamentales de Juniperus sp.
Arte y arquitectura
Al principio de las filas de astas de bandera hay Marc, una escultura llena de color que el autor, el pintor Robert Llimós, dedicó a la memoria de su hijo Marc, muerto en accidente de coche. Entrando en el parque, en el centro de un pequeño estanque cuadrado, hay una figura de bronce de Cobi, la mascota de los Juegos Olímpicos de Barcelona'92 creada por Xavier Mariscal.
Historia
El parque del Port Olímpic es, junto con el de Les Cascades, el de la Nova Icària, el de Poblenou y el de Carles I, uno de los cinco grandes espacios verdes que se construyeron en los antiguos terrenos industriales de Poblenou a principios de la década de 1990.
Barcelona recuperó estos terrenos y dedicó una parte de ellos a la creación de nuevos espacios verdes públicos: los llamados Parques del Litoral. Esta actuación formó parte de la importante renovación urbanística que se realizó en la fachada litoral de la ciudad con motivo de los Juegos Olímpicos de 1992.
Foto pròpia.
Cotxe patrulla Citroën C4 Picasso, a l' avinguda del Mediterráneo a Benidorm.
Coche patrulla Citroën C4 Picasso, en la avenida del Mediterráneo en Benidorm.
Ja els tenim aquí !! Les joies del motor han rodat aquest matí des de Barcelona fins a Sitges, en la 🚗 61a Edició del Ral.li Barcelona Sitges 🏁 de Cotxes d’Epoca.
Aquí tenim les primeres fotos del seu pas per les costes del Garraf!
TOTES LES FOTOS I PROGRAMA DEL RAL.LI BARCELONA SITGES 2019 A www.visitsitges.com/ca/rally-barcelona-sitges-2019
#rallibarcelonasitges 2019 #viuelralli #rallybarcelonasitges #RalliBcnSitges19 #viveelrally
Ja els tenim aquí !! Les joies del motor han rodat aquest matí des de Barcelona fins a Sitges, en la 🚗 61a Edició del Ral.li Barcelona Sitges 🏁 de Cotxes d’Epoca.
Aquí tenim les primeres fotos del seu pas per les costes del Garraf!
TOTES LES FOTOS I PROGRAMA DEL RAL.LI BARCELONA SITGES 2019 A www.visitsitges.com/ca/rally-barcelona-sitges-2019
#rallibarcelonasitges 2019 #viuelralli #rallybarcelonasitges #RalliBcnSitges19 #viveelrally
Ja els tenim aquí !! Les joies del motor han rodat aquest matí des de Barcelona fins a Sitges, en la 🚗 61a Edició del Ral.li Barcelona Sitges 🏁 de Cotxes d’Epoca.
Aquí tenim les primeres fotos del seu pas per les costes del Garraf!
TOTES LES FOTOS I PROGRAMA DEL RAL.LI BARCELONA SITGES 2019 A www.visitsitges.com/ca/rally-barcelona-sitges-2019
#rallibarcelonasitges 2019 #viuelralli #rallybarcelonasitges #RalliBcnSitges19 #viveelrally
Foto pròpia.
Cotxe mèdic Citroën Grand C4 Picasso del P.A. Volontari Del Soccorso Rapallo d'Italia, al costat de la Boqueria a les Rambles.
Italian medical car, in Barcelona, Spain.
Foto pròpia.
Cotxes patrulla Seat Altea XL, davant de la comissaria de plaça Catalunya.
Coches patrulla Seat Altea XL, delante de la comisaría de plaza Catalunya.
Ja els tenim aquí !! Les joies del motor han rodat aquest matí des de Barcelona fins a Sitges, en la 🚗 61a Edició del Ral.li Barcelona Sitges 🏁 de Cotxes d’Epoca.
Aquí tenim les primeres fotos del seu pas per les costes del Garraf!
TOTES LES FOTOS I PROGRAMA DEL RAL.LI BARCELONA SITGES 2019 A www.visitsitges.com/ca/rally-barcelona-sitges-2019
#rallibarcelonasitges 2019 #viuelralli #rallybarcelonasitges #RalliBcnSitges19 #viveelrally