View allAll Photos Tagged lliure
Vaig aprofitar un dijous lliure per anar a caçar de nou el Teco de Logitren, que tan bon regust em va deixar fa unes setmanes abans. Cap a les 19:45, com l'altra vegada, la 335-028 i el seu tren es van presentar davant la meva càmera, en aquesta ocasió, a la corba situada abans del baixador de Lavern-Subirats.
Aproveché un jueves libre para ir a cazar de nuevo el Teco de Logitren, que tan buen regusto me dejó hace unas semanas antes. Sobre las 19:45, como la otra vez, la 335-028 y su tren se presentaron ante mi cámara, en esta ocasión, en la curva situada antes del apeadero de Lavern-Subirats.
I took advantage of a day off on Thursday to go again for the Logitren container train, which I had enjoyed so much a few weeks earlier. At around 19:45, like the other time, 335-028 and its train showed up on the curve before the Lavern-Subirats halt.
Jardins de Joan Maragall
Quan s'entra en aquests jardins hom té la impressió que són propis d'un rei. I ho són, ja que van ser creats per a un rei a principis del segle XX. Els Jardins de Joan Maragall són elegantíssims, amb avingudes arbrades, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, fonts ornamentals, nombroses escultures a l'aire lliure i un palauet que fou, i encara és, residència reial.
Els Jardins de Joan Maragall són un espai ple de serenitat, un món a part on solament es percep el refilar dels ocells i el so de l'aigua que raja de les fonts ornamentals. S'hi s'entra per la porta que hi ha a l'avinguda de l'estadi; el primer que troba el visitant són gran parterres de gespa on creixen arbres altíssims. De tant en tant, lleugers desnivells vorejats de pedra van baixant suaument pel terreny fins a arribar al cor dels jardins: el Palauet Albéniz.
Un espai reialesc
Aquest és el qualificatiu més adient per a l'esplanada que s'estén al davant de la façana principal del palauet, flanquejada per dues àmplies escalinates que baixen des de la terrassa on hi ha la porta principal de l'edifici. Una seqüència d'estanys amb brolladors i cascades comparteixen protagonisme amb un llarg parterre de broderie.
Als costats d'aquest enjardinament clàssic i afrancesat, dues avingudes de til·lers retallats de manera cilíndrica emmarquen la delicadesa de les petites tanques vegetals que dibuixen espais plens de flors. Al fons, com a punt i final de la perspectiva dels jardins que es pot contemplar des del palauet, el terreny, cobert de gespa, s'enfila suaument i esdevé la peanya d'un templet on s'aixopluga Susanna al bany.
Racons amb personalitat
Arreu dels jardins, amples camins de sauló permeten passejar i anar descobrint els diferents espais en què es divideix, que n'hi ha uns quants, i amb força personalitat, la majoria amb escultures que n'arrodoneixen la bellesa.
Així, a la zona situada al costat del Palau Nacional, que és on hi ha l'entrada principal dels jardins, una gran avinguda de magnòlies amb un llarg estany amb brolladors al mig condueix fins als peus de turó que hi ha davant del palauet. Al damunt, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per Serena fa d'avantsala d'un petit amfiteatre.
El comiat
Als costats del palauet hi ha placetes recollides, amb fonts i safarejos ornamentats amb dofins i putti grassonets. Al darrere de l'edifici s'estén una àmplia praderia ombrejada per enormes pins. Sota les capçades, unes quantes tauletes amb cadires conviden a fer una pausa.
Al final de la praderia, una escalinata que baixa fins a l'avinguda de Santa Madrona comunica aquests jardins amb els de Laribal, una altra joia de la muntanya de Montjuïc. Abans d'iniciar el descens, una gran vista sobre Barcelona acomiada el visitant.
Vegetació
La vegetació dels Jardins de Joan Maragall és, a més de rica en espècies, un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX i un espai verd amb grans exemplars arboris.
Hi ha til·lers (Tilia tomentosa) i magnòlies (Magnolia grandiflora) flanquejant magnífiques avingudes, i grans exemplars de coníferes, com el cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara), el cedre del Líban (Cedrus libani ssp.), el pi pinyer (Pinus pinea), el pi blanc (Pinus halepensis), la pinassa (Pinus nigra ssp. austriaca), el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa)
En aquest jardí hi ha espècies tan mediterrànies com l'olivera (Olea europaea) i l'alzina (Quercus ilex), al costat d'altres tan poc freqüents com les Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei i Rhapis excelsa. En una de les placetes que hi als costats del palauet destaca un ginjoler (Zizipus jujuba) que pertany al catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Diferents espècies de pollancres (Populus alba, Populus alba pyramidalis, Populus simonii i Populus X canadensis), el taronger (Citrus aurantium), l'om (Ulmus minor) i el pebrer bord (Shinus molle) són altres espècies arbòries presents en aquests jardins.
Art i arquitectura
L'antic pavelló reial que hi ha dins els jardins, conegut com Palauet Albéniz i construït l'any 1929, és un edifici de tall neoclàssic, obra de l'arquitecte Joan Moya. Construït al darrere del Palau Nacional, el 1970 fou ampliat i remodelat.
Juntament amb l'edifici, als Jardins de Joan Maragall destaquen un total de 32 escultures de diferents èpoques i autors, algunes de gran qualitat. Destaquen Noia ajaguda (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (1970), d'Antoni Casamor; Cérvols (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (1929), de Josep Viladomat; Susanna al bany (, de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (1965), d'Ernest Maragall; dos nus femenins, l'un al davant de l'altre, anomenats Dona a la cascada (1970), el grup Dones a la cascada (1970) i Nu femení (1965), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (1970), d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970), de Luisa Granero.
Història
Aquests jardins tenen el seu origen en els que va dissenyar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial que es va construir a Montjuïc dins el recinte de l'Exposició Internacional de 1929. L'objectiu de l'edifici va ser doble: que Alfons XIII disposes d'un espai per a grans recepcions i també d'un lloc on fer una pausa i reposar una estona durant les seves visites a la dita exposició.
Acabada la mostra, es va pensar ubicar-hi el Museu de la Música de la ciutat, un projecte que no va prosperar però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet i amb el qual, durant molts anys, es van conèixer els jardins que l'envolten: Albéniz, en honor al gran músic Isaac Albéniz.
L'any 1970 els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall. Aquesta ampliació va ser duta a terme per Joaquim M. Casamor i el Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Aquest és un dels tres jardins de Montjuïc que, juntament amb els de Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera, van ser dedicats durant aquesta dècada a poetes catalans.
Actualment, el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són en visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància. És per aquests motius que en determinades ocasions els jardins estan tancats al públic.
-----------------------------------------------
As one enters these gardens, they give the impression that they are the gardens of a king. This is true, as these gardens were created for a king at the beginning of the nineteenth century. The elegant Joan Maragall gardens are made up of wooded avenues, wide lawns, parterres de broderie, ornamental fountains, numerous outdoor sculptures and a small palace that was once and still remains a residence of the royal family.
The Joan Maragall gardens are full of serenity; they are a different world where the only thing that can be heard is the singing of the birds and the sound of the water as it bubbles out of the ornamental fountains. If you enter the gardens through the entrance on the Avinguda del Estadio, the first thing that you come across are tall trees and large stretches of lawn. As you walk on down into the heart of the gardens, the slight slope is occasionally broken up by stone-lined tiers that help you in your descent. The Palacete Albéniz.
The royal grounds
This is the most appropriate description for this open, grassy area that extends in front of the small palace, flanked by two wide staircases that descend from the patio, leading you towards the front door of the building. A series of ponds with fountains and waterfalls share the leading role with the long parterre de broderie.
Two rows of perfectly pruned lime trees line these classic French gardens, emphasising the delicateness of the small bushes that border the beds brimming with flowers. Upon the immense spread of lawn that marks the very end of the garden, there is a structure that shelters the sculpture of Susanna al bany (Susana in the bath). This statue is visible from the small palace.
Areas with personality
Throughout the whole garden there are wide sand pathways that lead you to the different areas of the park, each one with distinct characteristics. The true beauty of the majority of these areas is accented by the sculptures.
In the area of the Palau Nacional, at the main entrance to the gardens there is a wide avenue of magnolias and a large pond with fountains in the centre. This avenue leads us up to the bottom of the hill that is next to the small palace. At the top of this hill, there is a semicircular square surrounded by cypresses and presided over by the sculpture Serena that is seen as the lobby to the small amphitheatre.
The farewell
On the either side of the small palace there are tiny, quiet squares, with fountains and basins decorated with dolphins and cherubs. Behind the building, enormous pine trees provide shade to a large grassy area. Below these pine trees there are tables and chairs that invite the visitor to stop and have a little break.
There is a flight of stairs at the end of the lawn that leads us down to the Avinguda de Santa Madrona. This avenue connects these gardens to those of Laribal, the latter being another precious asset to the Montjuïc Mountain. Just before walking down these steps an exceptional view of Barcelona bids us farewell.
Vegetation
Apart from the great variety of species and trees that are planted in the Joan Maragall gardens, it is a good example of typical early-twentieth century gardens, a green space with very large trees.
The magnificent avenues are flanked by Silver Lime trees (Tilia tomentosa) and Southern Magnolias (Magnolia grandiflora). There are also numerous conifers, such as different cedar trees, (Cedrus deodara, Cedrus libani ssp), Roman pine trees (Pinus pinea), White Pine trees (Pinus halepensis), tall Black Pines (Pinus nigra, Austrian subsp.), Cypresses (Cupressus sempervirens, Cupressus glabra), and a few Monterey cypress trees (Cupressus macrocarpa).
There are also typical Mediterranean species, such as Olive trees (Olea europaea) and Holm Oaks (Quercus ilex), beside other species that are not as well-known, such as Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei and Rhapis excelsa. There is also a Jujube (Red Date) tree (Zizipus jujuba) planted in one of the small squares. This tree is featured in the Barcelona local trees of interest catalogue. Other species of trees in the garden are different varieties of Poplar trees (Populus alba, Populus alba 'Pyramidalis', Populus simonii and Populus X canadensis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium), Elm trees (Ulmus minor) and Pepper trees (Schinus molle).
Art and Architecture
The neo-classical royal pavilion, known as the Palacete Albéniz, that is located in the gardens was built in 1929 by local architect Joan Moya. This building was built behind the Palau Nacional (National Palace), and was later refurbished in 1970.
Apart from this building, the Joan Maragall gardens also have 32 sculptures, all from different periods and each one sculpted by a different artist, some of them of very high quality. The sculptures that really stand out amongst the rest are the Noia ajaguda (Girl Lying Down) (1950), by Joan Rebull; Nu a l'estany (Naked in the pond) (1970), by Antoni Casamor; Cérvols (Stags) (1967), by Frederic Marès; L'aiguadora (The water carrier) (1862), by Louis Sauregeau; Dos tritons (Two newts) (1929), by Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana in the bath), by Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Allegory of the sardana) (1965), by Ernest Maragall; two female nudes, facing each other, called Dona a la cascada (Woman in the waterfall) (1970) and the group of Dones a la cascada (Women in the waterfall) (1970), and Nu femení (Female nude) (1965), by Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), by Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Girl in a swim cap) (1970), by Marifé Tey; Dona ajaguda (Woman lying down) (1970), by Enric Monjo, and Dona amb nena (Woman with a girl) and Dona amb nen (Woman with a boy) (1970), by Luisa Granero.
History
This green space originates from the gardens that Jean Claude Nicolas Forestier designed to circulate the Royal Pavilion. This building was built in 1929 inside the enclosure of the International Exhibition (a World's Fair) on Montjuïc. The building was built with two main objectives: to provide Alfonso XIII a space for his large banquets, and to provide a place for him to rest during his visits to the Exhibition.
Once the Exhibition had finished, the idea was to locate the Barcelona Museu de la Música (Museum of Music) there, but this never happened, although the idea determined the name of the small palace and for many years the name of the surrounding gardens. The small palace was named Albéniz, in honour of the great musical artist Isaac Albéniz.
In 1970 when the gardens were expanded, the name was changed to Joan Maragall. The expansion of these gardens was carried out by Joaquim M. Casamor and Barcelona's parks and gardens service. This garden was dedicated to the famous poets of the decade and is one of the three gardens on Montjuïc, along with the Mossèn Cinto Verdaguer garden and the Mossèn Costa i Llobera garden.
Nowadays, the Palacete Albéniz is used as the local residence for the royal family when they come to Barcelona on official visits, for other important guests of the city, and as the location for important municipal banquets and meetings. It is for this reason that the gardens are closed to the public on many occasions.
-----------------------------------------------
Al entrar en estos jardines se tiene la impresión de que son propios de un rey. Y lo son, ya que a principios del siglo XX fueron creados para un rey. Los Jardines de Joan Maragall son elegantísimos, con avenidas arboladas, amplias extensiones de césped, parterres de broderie, fuentes ornamentales, numerosas esculturas al aire libre y un palacete que fue, y aún lo es, residencia real.
Los Jardines de Joan Maragall son un espacio lleno de serenidad, un mundo aparte donde solamente se percibe el canto de los pájaros y el sonido del agua que brota de las fuentes ornamentales. Si se entra por la puerta que hay en la avenida del Estadio, lo primero que encuentra el visitante son grandes parterres de césped donde crecen árboles altísimos. De vez en cuando, ligeros desniveles con bordes de piedra forman una suave bajada por el terreno hasta llegar al corazón de los jardines: el Palacete Albéniz.
Un espacio de la realeza
Este es el calificativo más adecuado para la explanada que se extiende delante de la fachada principal del palacete, flanqueada por dos amplias escalinatas que bajan desde la terraza donde se encuentra la puerta principal del edificio. Una serie de estanques con surtidores y cascadas comparten protagonismo con un largo parterre de broderie.
A ambos lados de este ajardinamiento clásico y afrancesado, dos avenidas de tilos recortados de forma cilíndrica enmarcan la delicadeza de las pequeñas vallas vegetales que dibujan espacios llenos de flores. En el fondo, como punto y final a la perspectiva de los jardines que se puede contemplar desde el palacete, el terreno, cubierto de césped, asciende suavemente y se convierte en la peana de un templete que da cobijo a Susanna al bany (Susana en el baño).
Rincones con personalidad
En todos los jardines, amplios caminos de sablón permiten pasear e ir descubriendo los diferentes espacios en los que se divide, que son bastantes y con mucha personalidad. La mayoría con esculturas que completan su belleza.
De este modo, en la zona situada al lado del Palacio Nacional, que es donde se encuentra la entrada principal de los jardines, una gran avenida de magnolias con un extenso estanque con surtidores en el centro nos conduce hasta los pies de la colina situada delante del palacete. Encima, una plaza semicircular rodeada de cipreses y presidida por Serena es la antesala de un pequeño anfiteatro.
La despedida
A los lados del palacete hay plazoletas recogidas, con fuentes y lavaderos adornados con delfines y putti rechonchos. Detrás del edificio se extiende una amplia pradera a la sombra de enormes pinos. Bajo las copas, unas cuantas mesitas con sillas invitan al visitante a realizar una pausa.
Al final de la pradera, una escalinata que desciende hasta la avenida de Santa Madrona comunica estos jardines con los de Laribal, otra joya de la montaña de Montjuic. Antes de iniciar el descenso, una espléndida vista de Barcelona despide al visitante.
Vegetación
La vegetación de los Jardines de Joan Maragall es, además de rica en especies, un buen ejemplo de la jardinería de principios del siglo XX y un espacio verde con grandes ejemplos arbóreos.
Encontramos tilos (Tilia tomentosa) y magnolias (Magnolia grandiflora) flanqueando magníficas avenidas. También podemos disfrutar de grandes ejemplares de coníferas, como el cedro del Himalaya (Cedrus deodara), el cedro del Líbano (Cedrus libani ssp.), el pino piñonero (Pinus pinea), el pino carrasco (Pinus halepensis), el pino laricio (Pinus nigra ssp. austriaca), el ciprés (Cupressus sempervirens), el ciprés de Arizona (Cupressus glabra) y el ciprés de Monterrey (Cupressus macrocarpa).
En este jardín hay especies típicamente mediterráneas como el olivo (Olea europaea) y la encina (Quercus ilex), al lado de otras tan poco frecuentes como la Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei y Rhapis excelsa. En una de les plazoletas situada junto al palacete destaca un jinjolero (Zizipus jujuba) que forma parte del Catálogo de Árboles de Interés Local de Barcelona. Otras especies arbóreas presentes en estos jardines son las diferentes variedades de chopos (Populus alba, Populus alba "Pyramidalis", Populus simonii y Populus X canadensis), naranjos (Citrus aurantium), olmos (Ulmus minor) y pimenteros falsos (Shinus molle).
Arte y arquitectura
El antiguo pabellón real situado dentro de los jardines, conocido como Palacete Albéniz y construido en 1929, es un edificio de corte neoclásico obra del arquitecto Joan Moya. Construido detrás del Palacio Nacional, en 1970 se amplió y remodeló.
Además del edificio, en los Jardines de Joan Maragall destacan 32 esculturas de diferentes épocas y autores, algunas de ellas de gran calidad. Destacan Noia ajaguda (Chica acostada) (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (Desnudo en el estanque) (1970), de Antoni Casamor; Cérvols (Ciervos) (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (La aguadora) (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (Dos tritones) (1929), de Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana en el baño), de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Alegoría de la sardana) (1965), de Ernest Maragall; dos desnudos femeninos, uno frente al otro, llamados Dona a la cascada (Mujer en la cascada) (1970), el grupo Dones a la cascada (Mujeres en la cascada) (1970) y Nu femení (Desnudo femenino) (1965), de Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Chica con gorro de baño) (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (Mujer acostada) (1970), de Enric Monjo, y Dona amb nena (Mujer con niña) y Dona amb nen (Mujer con niño)(1970), de Luisa Granero.
Historia
Estos jardines tienen su origen en los que diseñó Jean Claude Nicolas Forestier alrededor del Pabellón Real, que se construyó en Montjuic dentro del recinto de la Exposición Internacional de 1929. El edificio tenía un doble objetivo: que Alfonso XIII dispusiera de un espacio para grandes recepciones y también de un lugar para descansar durante sus visitas a dicha exposición.
Una vez finalizada la exposición, se pensó en ubicar aquí el Museo de Música de la ciudad, un proyecto que no prosperó pero que sí determinó el nombre con el que se conoce el palacete, y durante muchos años también a los jardines que lo rodean: Albéniz, en honor al gran músico Isaac Albéniz.
En 1970, los jardines se ampliaron y pasaron a llamarse de Joan Maragall. Esta ampliación se llevó a cabo por Joaquim M. Casamor y el Servicio de Parques y Jardines de Barcelona. Éste es uno de los tres jardines de Montjuic que, junto con los de Mossèn Cinto Verdaguer y Mossèn Costa i Llobera, se dedicaron en esa década a poetas catalanes.
Actualmente, el Palacete Albéniz es la residencia de la Familia Real española en Barcelona cuando vienen en visita oficial, de los invitados ilustres de la ciudad y sede de recepciones municipales de importancia. Es por este motivo que, en determinadas ocasiones, los jardines están cerrados al público.
"Una fotografia immobilitza allò que reprodueix i no pot retratar mai res del que hi ha al voltant. I tot el que hi ha al voltant és el que jo veig quan miro una fotografia. Una bona foto és la que ens fa reviure allò que no hi surt, el punt de partida per recuperar el que s'ha fet invisible. "
Josep Maria Espinàs. Fragment del llibre: Temps afegit ccuc.csuc.cat/record=b3349465~S23*cat
________________________________________
Gràcies a tots pels comentaris i els favorits.
Thanks all for your comments and faves.
Gracias por vuestros comentarios y favoritos.
Vielen Dank für Ihre Kommentare und Faves.
Merci à tous pour vos commentaires et vos faves.
Grazie a tutti per i vostri commenti e faves.
= = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = =
Francisco Aragão © 2014. All Rights Reserved.
Use without permission is illegal.
Attention please !
If you are interested in my photos, they are available for sale. Please contact me by email: aragaofrancisco@gmail.com. Do not use without permission.
Many images are available for license on Getty Images
= = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = =
Spanish
El Teatre Lliure (teatro libre en español) es un teatro de Barcelona, considerado como uno de los más prestigiosos de España. Creado en 1976, en el barrio de Gràcia, por un grupo de profesionales procedentes del teatro independiente barcelonés, destacó por su apuesta por el teatro de texto en catalán, la relectura de los clásicos y su apuesta por el teatro contemporáneo. El Teatro Lliure no sólo es un espacio de exhibición, sino que produce montajes propios, muchos de los cuales han sido exportados a otras ciudades europeas y americanas. En sus salas alterna el teatro, desde el principio, con la música y la danza.
Historia
Los promotores de su creación, bajo el liderazgo indiscutible de Fabià Puigserver, fueron Carlota Soldevila, Lluís Pasqual y Pere Planella. Tras 10 años de andadura, en 1987, pasó de la fórmula cooperativa a la fundación privada, la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, con un equipo gestor liderado por Fabià Puigserver y formado por Josep Montanyès, Carlota Soldevila, Lluís Pasqual, el arquitecto Manuel Núñez, el abogado Josep Maria Socias i Humbert y Guillem-Jordi Graells. En 1989 fue uno de los fundadores de la Unión de Teatros de Europa.
En 2001 inauguró nueva sede en la montaña de Montjuïc, en Barcelona, en el edificio que había sido el Palacio de la Agricultura de la Exposición Internacional de Barcelona (1929). La nueva sede cuenta con dos nuevas salas: el Teatro Fabià Puigserver, con una capacidad de casi 800 espectadores y el Espai Lliure, con una capacidad de unos 200 espectadores. Las salas están equipadas con la tecnología más avanzada, que permite cambiar en pocos minutos el ordenamiento de las salas, cambiando de lugar el escenario y la platea, ampliando el aforo, y facilitando el montaje.
En septiembre de 2010 la primera sede del teatro en el barrio de Gràcia, que tuvo que ser cerrada en 2003, reabre sus puertas con una profunda remodelación y adecuación técnica, con el nombre de Lliure de Gràcia.
El Teatre Lliure tiene dos compañías residentes, la compañía de danza Gelabert-Azzopardi y la compañía del compositor y creador Carles Santos.
English
The Teatre Lliure is a theatre in Barcelona considered one of the most prestigious in Catalonia. It was created in 1976 in the neighborhood of Gràcia by a group of professionals from Barcelona's independent theater scene. It became distinguished for its practice of presenting theater in Catalan, its revisiting of classics, and its penchant for contemporary theater. Its first staged play in its original location (La Lleialtat factory in Gràcia) was Camí de nit, by Lluís Pasqual, in 1976.
The Teatre Lliure is not only a place of exhibition, but also a cooperative society that makes its own productions, many of which have been exported to other cities across Europe and America. From the beginning, theater productions were performed as well as music and dance.
In 1989, it was one of the founding members of the Union of the Theatres of Europe. In 2001, the theater opened at its new location in the old Palace of Agriculture on the mountain of Montjuïc of Barcelona. The new building contains several halls equipped with the latest technology which permits changing the order of the rooms in mere minutes, changing the positions of props, expanding the available room, and facilitating the manipulation of the scene and staging elements.
The theater has been directed by Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Lluís Homar, Guillem-Jordi Graells, and Josep Montanyès. Àlex Rigola has been the director since March 2003.
The theater is a member theater of the Union of the Theatres of Europe.
Wikipedia
Exit total per la Via Lliure del 2015 a la Meridiana. Entre milió i mig i dos milions de catalans reclamant la independència de Catalunya.
El nostre tram era precísament el 69, tot i que teoricament ens tocaba el 71. Tant li fa, tots estaven plens a petar!
=================================================
The massive "Via Lliure 2015" independence rally during Catalan national day (9-11) packed the Meridiana avenue with a crowd between 1,5 and 2 milion people. We are demanding our independence, a brand new Catalan Republic free from the spanish state.
www.cataloniavotes.eu/why-a-independence-referendum-incat...
en.wikipedia.org/wiki/Catalan_independence
About Catalan human towers, the castellers:
SL Frees & Offers in Second Life
slfreeworldforall.blogspot.com.es/2013/05/can-you-see-it....
[the Skinnery]
>TRUTH
REDGRAVE
Letis Tattoo
Panda Punx
>TRUTH<
Letis Tattoo ::
20.FIVE
ArisAris
: Amorous :
Purple Poses
Pic by A. Lokaria (hugs !)
Aracuan's Blog: lliurepersomiar.blogspot.com.es/2013/05/estils-dasfalt.html
La Via Lliure, o Via Lliure a la República Catalana, va ser una concentració multitudinària que va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l'Avinguda Meridiana de Barcelona l'onze de setembre de 2015 amb l'objectiu de reivindicar la independència de Catalunya. Va ser organitzada per la plataforma Ara és l'hora.
La concentració també va servir per reivindicar els deu eixos bàsics d'una futura República Catalana: la justícia social i el benestar social, la democràcia, la diversitat, la solidaritat, l'equilibri territorial, la sostenibilitat, la innovació, la cultura i l'educació i l'obertura al món.
Durant la primavera del 2015 es va presentar la proposta de concentració del 2015. Es tractava d'omplir l'Avinguda Meridiana de Barcelona amb el màxim número de persones possibles que portaran un punter senyalant cap al Parlament de Catalunya per reclamar la independència del país.
El President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha convocat eleccions al Parlament pel 27 de setembre de 2015, fet que comporta que aquesta manifestació es realitzi el primer dia de la campanya electoral corresponent. Això ha dut a agents contraris al procés independentista català a qüestionar-se la legalitat de fer un acte d'aquestes característiques en mig d'un període electoral.
A data 30 d'agost, la campanya va depassar la barrera de les 250.000 inscripcions, amb més de 1.200 autobusos llogats per a transportar ciutadans d'arreu de Catalunya a Barcelona. Hi ha una vaga de Renfe anunciada pel mateix dia, que finalment va ser desconvocada a última hora del 10 de setembre de 2015, arran d'un acord entre els sindicats i l'empresa.
L'esdeveniment va tenir lloc sense incidències, i segons les fonts hi van assistir entre 1,4 i 2 milions de persones.
AVIÁ-PINTURA-ART-PINTANT-ERMITA-SANTA MARIA-PAISATGE-AIRE LLIURE-NATURA-FOTOS-PINTOR-ERNEST DESCALS-
Lugares escogidos para pintar el paisajismo en los pueblos de la comarca de El Berguedà en el interior de Barcelona, Catalunya, fotos del artista pintor Ernest Descals pintando el paisaje que engloba la naturaleza que acompaña a la Ermita de SANTA MARIA DE AVIÀ, sólo oigo los sonidos de los pájaros que revolotean entre los árboles, un gran árbol me proporciona la gratificante sombra en las calurosas jornadas del final del verano.
= = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = =
Francisco Aragão © 2014. All Rights Reserved.
Use without permission is illegal.
Attention please !
If you are interested in my photos, they are available for sale. Please contact me by email: aragaofrancisco@gmail.com. Do not use without permission.
Many images are available for license on Getty Images
= = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = = =
Spanish
El Teatre Lliure (teatro libre en español) es un teatro de Barcelona, considerado como uno de los más prestigiosos de España. Creado en 1976, en el barrio de Gràcia, por un grupo de profesionales procedentes del teatro independiente barcelonés, destacó por su apuesta por el teatro de texto en catalán, la relectura de los clásicos y su apuesta por el teatro contemporáneo. El Teatro Lliure no sólo es un espacio de exhibición, sino que produce montajes propios, muchos de los cuales han sido exportados a otras ciudades europeas y americanas. En sus salas alterna el teatro, desde el principio, con la música y la danza.
Historia
Los promotores de su creación, bajo el liderazgo indiscutible de Fabià Puigserver, fueron Carlota Soldevila, Lluís Pasqual y Pere Planella. Tras 10 años de andadura, en 1987, pasó de la fórmula cooperativa a la fundación privada, la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, con un equipo gestor liderado por Fabià Puigserver y formado por Josep Montanyès, Carlota Soldevila, Lluís Pasqual, el arquitecto Manuel Núñez, el abogado Josep Maria Socias i Humbert y Guillem-Jordi Graells. En 1989 fue uno de los fundadores de la Unión de Teatros de Europa.
En 2001 inauguró nueva sede en la montaña de Montjuïc, en Barcelona, en el edificio que había sido el Palacio de la Agricultura de la Exposición Internacional de Barcelona (1929). La nueva sede cuenta con dos nuevas salas: el Teatro Fabià Puigserver, con una capacidad de casi 800 espectadores y el Espai Lliure, con una capacidad de unos 200 espectadores. Las salas están equipadas con la tecnología más avanzada, que permite cambiar en pocos minutos el ordenamiento de las salas, cambiando de lugar el escenario y la platea, ampliando el aforo, y facilitando el montaje.
En septiembre de 2010 la primera sede del teatro en el barrio de Gràcia, que tuvo que ser cerrada en 2003, reabre sus puertas con una profunda remodelación y adecuación técnica, con el nombre de Lliure de Gràcia.
El Teatre Lliure tiene dos compañías residentes, la compañía de danza Gelabert-Azzopardi y la compañía del compositor y creador Carles Santos.
English
The Teatre Lliure is a theatre in Barcelona considered one of the most prestigious in Catalonia. It was created in 1976 in the neighborhood of Gràcia by a group of professionals from Barcelona's independent theater scene. It became distinguished for its practice of presenting theater in Catalan, its revisiting of classics, and its penchant for contemporary theater. Its first staged play in its original location (La Lleialtat factory in Gràcia) was Camí de nit, by Lluís Pasqual, in 1976.
The Teatre Lliure is not only a place of exhibition, but also a cooperative society that makes its own productions, many of which have been exported to other cities across Europe and America. From the beginning, theater productions were performed as well as music and dance.
In 1989, it was one of the founding members of the Union of the Theatres of Europe. In 2001, the theater opened at its new location in the old Palace of Agriculture on the mountain of Montjuïc of Barcelona. The new building contains several halls equipped with the latest technology which permits changing the order of the rooms in mere minutes, changing the positions of props, expanding the available room, and facilitating the manipulation of the scene and staging elements.
The theater has been directed by Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Lluís Homar, Guillem-Jordi Graells, and Josep Montanyès. Àlex Rigola has been the director since March 2003.
The theater is a member theater of the Union of the Theatres of Europe.
Wikipedia
Haliaeetus leucocephalus
Pigarg americà, àguila marina de cap blanc
Águila americana, águila calva, águila de cabeza blanca, pigargo de cabeza blanca o pigargo americano
Bald Eagle
Weißkopfseeadler
Pygargue à tête blanche
Aquila di mare testabianca
Águia-de-cabeça-branca
Белоголовый орлан
Cim d'Àligues
Vol lliure de rapinyaires
Birds of prey free-flight
Sant Feliu de Codines - Catalunya
Sony DSLR A230
Tamron AF 70-300
Circaetus gallicus
Àguila marcenca
Águila culebrera europea
Short-toed or Black-chested Snake-Eagle
Circaète Jean-le-Blanc
Schlangenadler
Biancone
Águia-cobreira
Обыкновенный змееяд
短趾雕
Cim d'Àligues
Vol lliure de rapinyaires
Birds of prey free-flight
Sant Feliu de Codines - Catalunya
Sony DSLR A230
Tamron AF 70-300
Ho sento, fins avui la CUP m'havia representat i m'havia fet sentir orgullós de formar-ne part... Avui tot això queda molt tocat.
( Ferran Burch ||*|| @ferranburch )
Definitivament, la CUP enterra el procés i s'alinia amb l'espanyolisme! DES D'ARENYS DE MAR, ADÉU!
( DAVID CALDEIRA @DavidDcaldeir )
Ho sent, la CUP no ha estat a l'alçada. Continuarem lluitant per la independència. Guanyarem!!!
(Antoni Infante @InfanteAntoni )
Tristesa. Ràbia. Decepció. El qui ha passat per sobre del que era més important, la construcció de la nova República Catalana.
Ignasi Sabater Poch @ignasisabater
També el batlle de la CUP de Celrà (Gironès), Dani Cornellà, ha declarat a El Món que la CUP ja no el representa i ha avisat que hi haurà dimissions a les comarques nordorientals.
www.vilaweb.cat/noticies/militants-de-la-cup-demanen-perd...
www.naciodigital.cat/noticia/94064/fotos/impressionants/i...
www.naciodigital.cat/noticia/94060/videos/espectaculars/v...
EXPLORER nº 441 del 24 d'Agost del 2009.-
-.
Era ja cap el tard, sobre les nou, estava esperant per poder anar a sopar i em vaig asseure en un banc d'una magnífica plaça de Cangas d'Onís.
Estava mig distret mirant passar la gent, uns atrafagats, d'altres amb molta persimònia... així podia distinguir els del poble, del turistes, com jo mateix... quan de cop, al banc del costat un petit ocellet s'hi va possar i em va mirar,,,
Tot i que vaig fer moviments per poder-lo fotografiar, no es va moure. Em va fer companyia una bona estona,,,
La gent em mirava extranyada, doncs, veia que feia fotos, però no veien a qui... quan s'adonaven em feien un somriure.. i el petit allà quiet mirant-me i possant-s'hi bé.
Aquí el teniu... ja em direu.
De Sarrià de Ter. Gluten free. Aigua, malt d'ordi, llúpol i llevat. 5,3%. Molt bona. No sembla sense gluten. Molt carbonatada, seca, llupolada... Crispy, cruixent, que diuen. #GlutenFree #NEIPA #IPA #IndianPaleAle #indiaPaleAle #localbeer #craftbeer #cervesaartesana #cervesaartesanal #beer #pivo #birra #cervesa #cerveza #olut #øl #пиво #bière #beerporn #beergeek #beernerd #craftbeerlive #hophead #craftbeernotcrapbeer #craftbeerporn #craftbeerlover #beerstagram #beerpic #olut #starkol #piwo #chelas #bierre #chela #instabeer
Jardins de Joan Maragall
Quan s'entra en aquests jardins hom té la impressió que són propis d'un rei. I ho són, ja que van ser creats per a un rei a principis del segle XX. Els Jardins de Joan Maragall són elegantíssims, amb avingudes arbrades, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, fonts ornamentals, nombroses escultures a l'aire lliure i un palauet que fou, i encara és, residència reial.
Els Jardins de Joan Maragall són un espai ple de serenitat, un món a part on solament es percep el refilar dels ocells i el so de l'aigua que raja de les fonts ornamentals. S'hi s'entra per la porta que hi ha a l'avinguda de l'estadi; el primer que troba el visitant són gran parterres de gespa on creixen arbres altíssims. De tant en tant, lleugers desnivells vorejats de pedra van baixant suaument pel terreny fins a arribar al cor dels jardins: el Palauet Albéniz.
Un espai reialesc
Aquest és el qualificatiu més adient per a l'esplanada que s'estén al davant de la façana principal del palauet, flanquejada per dues àmplies escalinates que baixen des de la terrassa on hi ha la porta principal de l'edifici. Una seqüència d'estanys amb brolladors i cascades comparteixen protagonisme amb un llarg parterre de broderie.
Als costats d'aquest enjardinament clàssic i afrancesat, dues avingudes de til·lers retallats de manera cilíndrica emmarquen la delicadesa de les petites tanques vegetals que dibuixen espais plens de flors. Al fons, com a punt i final de la perspectiva dels jardins que es pot contemplar des del palauet, el terreny, cobert de gespa, s'enfila suaument i esdevé la peanya d'un templet on s'aixopluga Susanna al bany.
Racons amb personalitat
Arreu dels jardins, amples camins de sauló permeten passejar i anar descobrint els diferents espais en què es divideix, que n'hi ha uns quants, i amb força personalitat, la majoria amb escultures que n'arrodoneixen la bellesa.
Així, a la zona situada al costat del Palau Nacional, que és on hi ha l'entrada principal dels jardins, una gran avinguda de magnòlies amb un llarg estany amb brolladors al mig condueix fins als peus de turó que hi ha davant del palauet. Al damunt, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per Serena fa d'avantsala d'un petit amfiteatre.
El comiat
Als costats del palauet hi ha placetes recollides, amb fonts i safarejos ornamentats amb dofins i putti grassonets. Al darrere de l'edifici s'estén una àmplia praderia ombrejada per enormes pins. Sota les capçades, unes quantes tauletes amb cadires conviden a fer una pausa.
Al final de la praderia, una escalinata que baixa fins a l'avinguda de Santa Madrona comunica aquests jardins amb els de Laribal, una altra joia de la muntanya de Montjuïc. Abans d'iniciar el descens, una gran vista sobre Barcelona acomiada el visitant.
Vegetació
La vegetació dels Jardins de Joan Maragall és, a més de rica en espècies, un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX i un espai verd amb grans exemplars arboris.
Hi ha til·lers (Tilia tomentosa) i magnòlies (Magnolia grandiflora) flanquejant magnífiques avingudes, i grans exemplars de coníferes, com el cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara), el cedre del Líban (Cedrus libani ssp.), el pi pinyer (Pinus pinea), el pi blanc (Pinus halepensis), la pinassa (Pinus nigra ssp. austriaca), el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa)
En aquest jardí hi ha espècies tan mediterrànies com l'olivera (Olea europaea) i l'alzina (Quercus ilex), al costat d'altres tan poc freqüents com les Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei i Rhapis excelsa. En una de les placetes que hi als costats del palauet destaca un ginjoler (Zizipus jujuba) que pertany al catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Diferents espècies de pollancres (Populus alba, Populus alba pyramidalis, Populus simonii i Populus X canadensis), el taronger (Citrus aurantium), l'om (Ulmus minor) i el pebrer bord (Shinus molle) són altres espècies arbòries presents en aquests jardins.
Art i arquitectura
L'antic pavelló reial que hi ha dins els jardins, conegut com Palauet Albéniz i construït l'any 1929, és un edifici de tall neoclàssic, obra de l'arquitecte Joan Moya. Construït al darrere del Palau Nacional, el 1970 fou ampliat i remodelat.
Juntament amb l'edifici, als Jardins de Joan Maragall destaquen un total de 32 escultures de diferents èpoques i autors, algunes de gran qualitat. Destaquen Noia ajaguda (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (1970), d'Antoni Casamor; Cérvols (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (1929), de Josep Viladomat; Susanna al bany (, de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (1965), d'Ernest Maragall; dos nus femenins, l'un al davant de l'altre, anomenats Dona a la cascada (1970), el grup Dones a la cascada (1970) i Nu femení (1965), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (1970), d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970), de Luisa Granero.
Història
Aquests jardins tenen el seu origen en els que va dissenyar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial que es va construir a Montjuïc dins el recinte de l'Exposició Internacional de 1929. L'objectiu de l'edifici va ser doble: que Alfons XIII disposes d'un espai per a grans recepcions i també d'un lloc on fer una pausa i reposar una estona durant les seves visites a la dita exposició.
Acabada la mostra, es va pensar ubicar-hi el Museu de la Música de la ciutat, un projecte que no va prosperar però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet i amb el qual, durant molts anys, es van conèixer els jardins que l'envolten: Albéniz, en honor al gran músic Isaac Albéniz.
L'any 1970 els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall. Aquesta ampliació va ser duta a terme per Joaquim M. Casamor i el Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Aquest és un dels tres jardins de Montjuïc que, juntament amb els de Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera, van ser dedicats durant aquesta dècada a poetes catalans.
Actualment, el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són en visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància. És per aquests motius que en determinades ocasions els jardins estan tancats al públic.
-----------------------------------------------
As one enters these gardens, they give the impression that they are the gardens of a king. This is true, as these gardens were created for a king at the beginning of the nineteenth century. The elegant Joan Maragall gardens are made up of wooded avenues, wide lawns, parterres de broderie, ornamental fountains, numerous outdoor sculptures and a small palace that was once and still remains a residence of the royal family.
The Joan Maragall gardens are full of serenity; they are a different world where the only thing that can be heard is the singing of the birds and the sound of the water as it bubbles out of the ornamental fountains. If you enter the gardens through the entrance on the Avinguda del Estadio, the first thing that you come across are tall trees and large stretches of lawn. As you walk on down into the heart of the gardens, the slight slope is occasionally broken up by stone-lined tiers that help you in your descent. The Palacete Albéniz.
The royal grounds
This is the most appropriate description for this open, grassy area that extends in front of the small palace, flanked by two wide staircases that descend from the patio, leading you towards the front door of the building. A series of ponds with fountains and waterfalls share the leading role with the long parterre de broderie.
Two rows of perfectly pruned lime trees line these classic French gardens, emphasising the delicateness of the small bushes that border the beds brimming with flowers. Upon the immense spread of lawn that marks the very end of the garden, there is a structure that shelters the sculpture of Susanna al bany (Susana in the bath). This statue is visible from the small palace.
Areas with personality
Throughout the whole garden there are wide sand pathways that lead you to the different areas of the park, each one with distinct characteristics. The true beauty of the majority of these areas is accented by the sculptures.
In the area of the Palau Nacional, at the main entrance to the gardens there is a wide avenue of magnolias and a large pond with fountains in the centre. This avenue leads us up to the bottom of the hill that is next to the small palace. At the top of this hill, there is a semicircular square surrounded by cypresses and presided over by the sculpture Serena that is seen as the lobby to the small amphitheatre.
The farewell
On the either side of the small palace there are tiny, quiet squares, with fountains and basins decorated with dolphins and cherubs. Behind the building, enormous pine trees provide shade to a large grassy area. Below these pine trees there are tables and chairs that invite the visitor to stop and have a little break.
There is a flight of stairs at the end of the lawn that leads us down to the Avinguda de Santa Madrona. This avenue connects these gardens to those of Laribal, the latter being another precious asset to the Montjuïc Mountain. Just before walking down these steps an exceptional view of Barcelona bids us farewell.
Vegetation
Apart from the great variety of species and trees that are planted in the Joan Maragall gardens, it is a good example of typical early-twentieth century gardens, a green space with very large trees.
The magnificent avenues are flanked by Silver Lime trees (Tilia tomentosa) and Southern Magnolias (Magnolia grandiflora). There are also numerous conifers, such as different cedar trees, (Cedrus deodara, Cedrus libani ssp), Roman pine trees (Pinus pinea), White Pine trees (Pinus halepensis), tall Black Pines (Pinus nigra, Austrian subsp.), Cypresses (Cupressus sempervirens, Cupressus glabra), and a few Monterey cypress trees (Cupressus macrocarpa).
There are also typical Mediterranean species, such as Olive trees (Olea europaea) and Holm Oaks (Quercus ilex), beside other species that are not as well-known, such as Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei and Rhapis excelsa. There is also a Jujube (Red Date) tree (Zizipus jujuba) planted in one of the small squares. This tree is featured in the Barcelona local trees of interest catalogue. Other species of trees in the garden are different varieties of Poplar trees (Populus alba, Populus alba 'Pyramidalis', Populus simonii and Populus X canadensis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium), Elm trees (Ulmus minor) and Pepper trees (Schinus molle).
Art and Architecture
The neo-classical royal pavilion, known as the Palacete Albéniz, that is located in the gardens was built in 1929 by local architect Joan Moya. This building was built behind the Palau Nacional (National Palace), and was later refurbished in 1970.
Apart from this building, the Joan Maragall gardens also have 32 sculptures, all from different periods and each one sculpted by a different artist, some of them of very high quality. The sculptures that really stand out amongst the rest are the Noia ajaguda (Girl Lying Down) (1950), by Joan Rebull; Nu a l'estany (Naked in the pond) (1970), by Antoni Casamor; Cérvols (Stags) (1967), by Frederic Marès; L'aiguadora (The water carrier) (1862), by Louis Sauregeau; Dos tritons (Two newts) (1929), by Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana in the bath), by Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Allegory of the sardana) (1965), by Ernest Maragall; two female nudes, facing each other, called Dona a la cascada (Woman in the waterfall) (1970) and the group of Dones a la cascada (Women in the waterfall) (1970), and Nu femení (Female nude) (1965), by Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), by Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Girl in a swim cap) (1970), by Marifé Tey; Dona ajaguda (Woman lying down) (1970), by Enric Monjo, and Dona amb nena (Woman with a girl) and Dona amb nen (Woman with a boy) (1970), by Luisa Granero.
History
This green space originates from the gardens that Jean Claude Nicolas Forestier designed to circulate the Royal Pavilion. This building was built in 1929 inside the enclosure of the International Exhibition (a World's Fair) on Montjuïc. The building was built with two main objectives: to provide Alfonso XIII a space for his large banquets, and to provide a place for him to rest during his visits to the Exhibition.
Once the Exhibition had finished, the idea was to locate the Barcelona Museu de la Música (Museum of Music) there, but this never happened, although the idea determined the name of the small palace and for many years the name of the surrounding gardens. The small palace was named Albéniz, in honour of the great musical artist Isaac Albéniz.
In 1970 when the gardens were expanded, the name was changed to Joan Maragall. The expansion of these gardens was carried out by Joaquim M. Casamor and Barcelona's parks and gardens service. This garden was dedicated to the famous poets of the decade and is one of the three gardens on Montjuïc, along with the Mossèn Cinto Verdaguer garden and the Mossèn Costa i Llobera garden.
Nowadays, the Palacete Albéniz is used as the local residence for the royal family when they come to Barcelona on official visits, for other important guests of the city, and as the location for important municipal banquets and meetings. It is for this reason that the gardens are closed to the public on many occasions.
-----------------------------------------------
Al entrar en estos jardines se tiene la impresión de que son propios de un rey. Y lo son, ya que a principios del siglo XX fueron creados para un rey. Los Jardines de Joan Maragall son elegantísimos, con avenidas arboladas, amplias extensiones de césped, parterres de broderie, fuentes ornamentales, numerosas esculturas al aire libre y un palacete que fue, y aún lo es, residencia real.
Los Jardines de Joan Maragall son un espacio lleno de serenidad, un mundo aparte donde solamente se percibe el canto de los pájaros y el sonido del agua que brota de las fuentes ornamentales. Si se entra por la puerta que hay en la avenida del Estadio, lo primero que encuentra el visitante son grandes parterres de césped donde crecen árboles altísimos. De vez en cuando, ligeros desniveles con bordes de piedra forman una suave bajada por el terreno hasta llegar al corazón de los jardines: el Palacete Albéniz.
Un espacio de la realeza
Este es el calificativo más adecuado para la explanada que se extiende delante de la fachada principal del palacete, flanqueada por dos amplias escalinatas que bajan desde la terraza donde se encuentra la puerta principal del edificio. Una serie de estanques con surtidores y cascadas comparten protagonismo con un largo parterre de broderie.
A ambos lados de este ajardinamiento clásico y afrancesado, dos avenidas de tilos recortados de forma cilíndrica enmarcan la delicadeza de las pequeñas vallas vegetales que dibujan espacios llenos de flores. En el fondo, como punto y final a la perspectiva de los jardines que se puede contemplar desde el palacete, el terreno, cubierto de césped, asciende suavemente y se convierte en la peana de un templete que da cobijo a Susanna al bany (Susana en el baño).
Rincones con personalidad
En todos los jardines, amplios caminos de sablón permiten pasear e ir descubriendo los diferentes espacios en los que se divide, que son bastantes y con mucha personalidad. La mayoría con esculturas que completan su belleza.
De este modo, en la zona situada al lado del Palacio Nacional, que es donde se encuentra la entrada principal de los jardines, una gran avenida de magnolias con un extenso estanque con surtidores en el centro nos conduce hasta los pies de la colina situada delante del palacete. Encima, una plaza semicircular rodeada de cipreses y presidida por Serena es la antesala de un pequeño anfiteatro.
La despedida
A los lados del palacete hay plazoletas recogidas, con fuentes y lavaderos adornados con delfines y putti rechonchos. Detrás del edificio se extiende una amplia pradera a la sombra de enormes pinos. Bajo las copas, unas cuantas mesitas con sillas invitan al visitante a realizar una pausa.
Al final de la pradera, una escalinata que desciende hasta la avenida de Santa Madrona comunica estos jardines con los de Laribal, otra joya de la montaña de Montjuic. Antes de iniciar el descenso, una espléndida vista de Barcelona despide al visitante.
Vegetación
La vegetación de los Jardines de Joan Maragall es, además de rica en especies, un buen ejemplo de la jardinería de principios del siglo XX y un espacio verde con grandes ejemplos arbóreos.
Encontramos tilos (Tilia tomentosa) y magnolias (Magnolia grandiflora) flanqueando magníficas avenidas. También podemos disfrutar de grandes ejemplares de coníferas, como el cedro del Himalaya (Cedrus deodara), el cedro del Líbano (Cedrus libani ssp.), el pino piñonero (Pinus pinea), el pino carrasco (Pinus halepensis), el pino laricio (Pinus nigra ssp. austriaca), el ciprés (Cupressus sempervirens), el ciprés de Arizona (Cupressus glabra) y el ciprés de Monterrey (Cupressus macrocarpa).
En este jardín hay especies típicamente mediterráneas como el olivo (Olea europaea) y la encina (Quercus ilex), al lado de otras tan poco frecuentes como la Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei y Rhapis excelsa. En una de les plazoletas situada junto al palacete destaca un jinjolero (Zizipus jujuba) que forma parte del Catálogo de Árboles de Interés Local de Barcelona. Otras especies arbóreas presentes en estos jardines son las diferentes variedades de chopos (Populus alba, Populus alba "Pyramidalis", Populus simonii y Populus X canadensis), naranjos (Citrus aurantium), olmos (Ulmus minor) y pimenteros falsos (Shinus molle).
Arte y arquitectura
El antiguo pabellón real situado dentro de los jardines, conocido como Palacete Albéniz y construido en 1929, es un edificio de corte neoclásico obra del arquitecto Joan Moya. Construido detrás del Palacio Nacional, en 1970 se amplió y remodeló.
Además del edificio, en los Jardines de Joan Maragall destacan 32 esculturas de diferentes épocas y autores, algunas de ellas de gran calidad. Destacan Noia ajaguda (Chica acostada) (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (Desnudo en el estanque) (1970), de Antoni Casamor; Cérvols (Ciervos) (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (La aguadora) (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (Dos tritones) (1929), de Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana en el baño), de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Alegoría de la sardana) (1965), de Ernest Maragall; dos desnudos femeninos, uno frente al otro, llamados Dona a la cascada (Mujer en la cascada) (1970), el grupo Dones a la cascada (Mujeres en la cascada) (1970) y Nu femení (Desnudo femenino) (1965), de Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Chica con gorro de baño) (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (Mujer acostada) (1970), de Enric Monjo, y Dona amb nena (Mujer con niña) y Dona amb nen (Mujer con niño)(1970), de Luisa Granero.
Historia
Estos jardines tienen su origen en los que diseñó Jean Claude Nicolas Forestier alrededor del Pabellón Real, que se construyó en Montjuic dentro del recinto de la Exposición Internacional de 1929. El edificio tenía un doble objetivo: que Alfonso XIII dispusiera de un espacio para grandes recepciones y también de un lugar para descansar durante sus visitas a dicha exposición.
Una vez finalizada la exposición, se pensó en ubicar aquí el Museo de Música de la ciudad, un proyecto que no prosperó pero que sí determinó el nombre con el que se conoce el palacete, y durante muchos años también a los jardines que lo rodean: Albéniz, en honor al gran músico Isaac Albéniz.
En 1970, los jardines se ampliaron y pasaron a llamarse de Joan Maragall. Esta ampliación se llevó a cabo por Joaquim M. Casamor y el Servicio de Parques y Jardines de Barcelona. Éste es uno de los tres jardines de Montjuic que, junto con los de Mossèn Cinto Verdaguer y Mossèn Costa i Llobera, se dedicaron en esa década a poetas catalanes.
Actualmente, el Palacete Albéniz es la residencia de la Familia Real española en Barcelona cuando vienen en visita oficial, de los invitados ilustres de la ciudad y sede de recepciones municipales de importancia. Es por este motivo que, en determinadas ocasiones, los jardines están cerrados al público.
Milvus milvus
Milà reial
Milano real
Red Kite
Milan royal
Rotmilanv
Nibbio reale
Milhafre-real
Красный коршун
赤鸢
アカトビ
Cim d'Àligues
Vol lliure de rapinyaires
Birds of prey free-flight
Sant Feliu de Codines - Catalunya
Sony DSLR A230
Tamron AF 70-300
M’ha costat una mica el tema d’aquest mes, no sóc massa afeccionada a la fotografia d’esports, així que al final he tirat d’arxiu. Aquest matí encara dubtava i just el meu fill em diu que se’n va a fer escalada al rocòdrom d’Arenys i de sobte... Plof!! S’ha fet la llum! He recordat que un dia els hi vaig anar a fer fotos, a ell i la seva colla “d’alçades”, a la paret de Calella i busca que busca m’he decidit per aquesta. Aclarir una cosa, les ombres que es veuen al voltant de les cames no les he volgut retocar ja que tot i que pot sembla una “aberració” en realitat són els pèls de les cames un xic distorsionats pel contrallum.
Jardins de Joan Maragall
Quan s'entra en aquests jardins hom té la impressió que són propis d'un rei. I ho són, ja que van ser creats per a un rei a principis del segle XX. Els Jardins de Joan Maragall són elegantíssims, amb avingudes arbrades, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, fonts ornamentals, nombroses escultures a l'aire lliure i un palauet que fou, i encara és, residència reial.
Els Jardins de Joan Maragall són un espai ple de serenitat, un món a part on solament es percep el refilar dels ocells i el so de l'aigua que raja de les fonts ornamentals. S'hi s'entra per la porta que hi ha a l'avinguda de l'estadi; el primer que troba el visitant són gran parterres de gespa on creixen arbres altíssims. De tant en tant, lleugers desnivells vorejats de pedra van baixant suaument pel terreny fins a arribar al cor dels jardins: el Palauet Albéniz.
Un espai reialesc
Aquest és el qualificatiu més adient per a l'esplanada que s'estén al davant de la façana principal del palauet, flanquejada per dues àmplies escalinates que baixen des de la terrassa on hi ha la porta principal de l'edifici. Una seqüència d'estanys amb brolladors i cascades comparteixen protagonisme amb un llarg parterre de broderie.
Als costats d'aquest enjardinament clàssic i afrancesat, dues avingudes de til·lers retallats de manera cilíndrica emmarquen la delicadesa de les petites tanques vegetals que dibuixen espais plens de flors. Al fons, com a punt i final de la perspectiva dels jardins que es pot contemplar des del palauet, el terreny, cobert de gespa, s'enfila suaument i esdevé la peanya d'un templet on s'aixopluga Susanna al bany.
Racons amb personalitat
Arreu dels jardins, amples camins de sauló permeten passejar i anar descobrint els diferents espais en què es divideix, que n'hi ha uns quants, i amb força personalitat, la majoria amb escultures que n'arrodoneixen la bellesa.
Així, a la zona situada al costat del Palau Nacional, que és on hi ha l'entrada principal dels jardins, una gran avinguda de magnòlies amb un llarg estany amb brolladors al mig condueix fins als peus de turó que hi ha davant del palauet. Al damunt, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per Serena fa d'avantsala d'un petit amfiteatre.
El comiat
Als costats del palauet hi ha placetes recollides, amb fonts i safarejos ornamentats amb dofins i putti grassonets. Al darrere de l'edifici s'estén una àmplia praderia ombrejada per enormes pins. Sota les capçades, unes quantes tauletes amb cadires conviden a fer una pausa.
Al final de la praderia, una escalinata que baixa fins a l'avinguda de Santa Madrona comunica aquests jardins amb els de Laribal, una altra joia de la muntanya de Montjuïc. Abans d'iniciar el descens, una gran vista sobre Barcelona acomiada el visitant.
Vegetació
La vegetació dels Jardins de Joan Maragall és, a més de rica en espècies, un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX i un espai verd amb grans exemplars arboris.
Hi ha til·lers (Tilia tomentosa) i magnòlies (Magnolia grandiflora) flanquejant magnífiques avingudes, i grans exemplars de coníferes, com el cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara), el cedre del Líban (Cedrus libani ssp.), el pi pinyer (Pinus pinea), el pi blanc (Pinus halepensis), la pinassa (Pinus nigra ssp. austriaca), el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa)
En aquest jardí hi ha espècies tan mediterrànies com l'olivera (Olea europaea) i l'alzina (Quercus ilex), al costat d'altres tan poc freqüents com les Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei i Rhapis excelsa. En una de les placetes que hi als costats del palauet destaca un ginjoler (Zizipus jujuba) que pertany al catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Diferents espècies de pollancres (Populus alba, Populus alba pyramidalis, Populus simonii i Populus X canadensis), el taronger (Citrus aurantium), l'om (Ulmus minor) i el pebrer bord (Shinus molle) són altres espècies arbòries presents en aquests jardins.
Art i arquitectura
L'antic pavelló reial que hi ha dins els jardins, conegut com Palauet Albéniz i construït l'any 1929, és un edifici de tall neoclàssic, obra de l'arquitecte Joan Moya. Construït al darrere del Palau Nacional, el 1970 fou ampliat i remodelat.
Juntament amb l'edifici, als Jardins de Joan Maragall destaquen un total de 32 escultures de diferents èpoques i autors, algunes de gran qualitat. Destaquen Noia ajaguda (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (1970), d'Antoni Casamor; Cérvols (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (1929), de Josep Viladomat; Susanna al bany (, de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (1965), d'Ernest Maragall; dos nus femenins, l'un al davant de l'altre, anomenats Dona a la cascada (1970), el grup Dones a la cascada (1970) i Nu femení (1965), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (1970), d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970), de Luisa Granero.
Història
Aquests jardins tenen el seu origen en els que va dissenyar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial que es va construir a Montjuïc dins el recinte de l'Exposició Internacional de 1929. L'objectiu de l'edifici va ser doble: que Alfons XIII disposes d'un espai per a grans recepcions i també d'un lloc on fer una pausa i reposar una estona durant les seves visites a la dita exposició.
Acabada la mostra, es va pensar ubicar-hi el Museu de la Música de la ciutat, un projecte que no va prosperar però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet i amb el qual, durant molts anys, es van conèixer els jardins que l'envolten: Albéniz, en honor al gran músic Isaac Albéniz.
L'any 1970 els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall. Aquesta ampliació va ser duta a terme per Joaquim M. Casamor i el Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Aquest és un dels tres jardins de Montjuïc que, juntament amb els de Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera, van ser dedicats durant aquesta dècada a poetes catalans.
Actualment, el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són en visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància. És per aquests motius que en determinades ocasions els jardins estan tancats al públic.
-----------------------------------------------
As one enters these gardens, they give the impression that they are the gardens of a king. This is true, as these gardens were created for a king at the beginning of the nineteenth century. The elegant Joan Maragall gardens are made up of wooded avenues, wide lawns, parterres de broderie, ornamental fountains, numerous outdoor sculptures and a small palace that was once and still remains a residence of the royal family.
The Joan Maragall gardens are full of serenity; they are a different world where the only thing that can be heard is the singing of the birds and the sound of the water as it bubbles out of the ornamental fountains. If you enter the gardens through the entrance on the Avinguda del Estadio, the first thing that you come across are tall trees and large stretches of lawn. As you walk on down into the heart of the gardens, the slight slope is occasionally broken up by stone-lined tiers that help you in your descent. The Palacete Albéniz.
The royal grounds
This is the most appropriate description for this open, grassy area that extends in front of the small palace, flanked by two wide staircases that descend from the patio, leading you towards the front door of the building. A series of ponds with fountains and waterfalls share the leading role with the long parterre de broderie.
Two rows of perfectly pruned lime trees line these classic French gardens, emphasising the delicateness of the small bushes that border the beds brimming with flowers. Upon the immense spread of lawn that marks the very end of the garden, there is a structure that shelters the sculpture of Susanna al bany (Susana in the bath). This statue is visible from the small palace.
Areas with personality
Throughout the whole garden there are wide sand pathways that lead you to the different areas of the park, each one with distinct characteristics. The true beauty of the majority of these areas is accented by the sculptures.
In the area of the Palau Nacional, at the main entrance to the gardens there is a wide avenue of magnolias and a large pond with fountains in the centre. This avenue leads us up to the bottom of the hill that is next to the small palace. At the top of this hill, there is a semicircular square surrounded by cypresses and presided over by the sculpture Serena that is seen as the lobby to the small amphitheatre.
The farewell
On the either side of the small palace there are tiny, quiet squares, with fountains and basins decorated with dolphins and cherubs. Behind the building, enormous pine trees provide shade to a large grassy area. Below these pine trees there are tables and chairs that invite the visitor to stop and have a little break.
There is a flight of stairs at the end of the lawn that leads us down to the Avinguda de Santa Madrona. This avenue connects these gardens to those of Laribal, the latter being another precious asset to the Montjuïc Mountain. Just before walking down these steps an exceptional view of Barcelona bids us farewell.
Vegetation
Apart from the great variety of species and trees that are planted in the Joan Maragall gardens, it is a good example of typical early-twentieth century gardens, a green space with very large trees.
The magnificent avenues are flanked by Silver Lime trees (Tilia tomentosa) and Southern Magnolias (Magnolia grandiflora). There are also numerous conifers, such as different cedar trees, (Cedrus deodara, Cedrus libani ssp), Roman pine trees (Pinus pinea), White Pine trees (Pinus halepensis), tall Black Pines (Pinus nigra, Austrian subsp.), Cypresses (Cupressus sempervirens, Cupressus glabra), and a few Monterey cypress trees (Cupressus macrocarpa).
There are also typical Mediterranean species, such as Olive trees (Olea europaea) and Holm Oaks (Quercus ilex), beside other species that are not as well-known, such as Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei and Rhapis excelsa. There is also a Jujube (Red Date) tree (Zizipus jujuba) planted in one of the small squares. This tree is featured in the Barcelona local trees of interest catalogue. Other species of trees in the garden are different varieties of Poplar trees (Populus alba, Populus alba 'Pyramidalis', Populus simonii and Populus X canadensis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium), Elm trees (Ulmus minor) and Pepper trees (Schinus molle).
Art and Architecture
The neo-classical royal pavilion, known as the Palacete Albéniz, that is located in the gardens was built in 1929 by local architect Joan Moya. This building was built behind the Palau Nacional (National Palace), and was later refurbished in 1970.
Apart from this building, the Joan Maragall gardens also have 32 sculptures, all from different periods and each one sculpted by a different artist, some of them of very high quality. The sculptures that really stand out amongst the rest are the Noia ajaguda (Girl Lying Down) (1950), by Joan Rebull; Nu a l'estany (Naked in the pond) (1970), by Antoni Casamor; Cérvols (Stags) (1967), by Frederic Marès; L'aiguadora (The water carrier) (1862), by Louis Sauregeau; Dos tritons (Two newts) (1929), by Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana in the bath), by Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Allegory of the sardana) (1965), by Ernest Maragall; two female nudes, facing each other, called Dona a la cascada (Woman in the waterfall) (1970) and the group of Dones a la cascada (Women in the waterfall) (1970), and Nu femení (Female nude) (1965), by Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), by Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Girl in a swim cap) (1970), by Marifé Tey; Dona ajaguda (Woman lying down) (1970), by Enric Monjo, and Dona amb nena (Woman with a girl) and Dona amb nen (Woman with a boy) (1970), by Luisa Granero.
History
This green space originates from the gardens that Jean Claude Nicolas Forestier designed to circulate the Royal Pavilion. This building was built in 1929 inside the enclosure of the International Exhibition (a World's Fair) on Montjuïc. The building was built with two main objectives: to provide Alfonso XIII a space for his large banquets, and to provide a place for him to rest during his visits to the Exhibition.
Once the Exhibition had finished, the idea was to locate the Barcelona Museu de la Música (Museum of Music) there, but this never happened, although the idea determined the name of the small palace and for many years the name of the surrounding gardens. The small palace was named Albéniz, in honour of the great musical artist Isaac Albéniz.
In 1970 when the gardens were expanded, the name was changed to Joan Maragall. The expansion of these gardens was carried out by Joaquim M. Casamor and Barcelona's parks and gardens service. This garden was dedicated to the famous poets of the decade and is one of the three gardens on Montjuïc, along with the Mossèn Cinto Verdaguer garden and the Mossèn Costa i Llobera garden.
Nowadays, the Palacete Albéniz is used as the local residence for the royal family when they come to Barcelona on official visits, for other important guests of the city, and as the location for important municipal banquets and meetings. It is for this reason that the gardens are closed to the public on many occasions.
-----------------------------------------------
Al entrar en estos jardines se tiene la impresión de que son propios de un rey. Y lo son, ya que a principios del siglo XX fueron creados para un rey. Los Jardines de Joan Maragall son elegantísimos, con avenidas arboladas, amplias extensiones de césped, parterres de broderie, fuentes ornamentales, numerosas esculturas al aire libre y un palacete que fue, y aún lo es, residencia real.
Los Jardines de Joan Maragall son un espacio lleno de serenidad, un mundo aparte donde solamente se percibe el canto de los pájaros y el sonido del agua que brota de las fuentes ornamentales. Si se entra por la puerta que hay en la avenida del Estadio, lo primero que encuentra el visitante son grandes parterres de césped donde crecen árboles altísimos. De vez en cuando, ligeros desniveles con bordes de piedra forman una suave bajada por el terreno hasta llegar al corazón de los jardines: el Palacete Albéniz.
Un espacio de la realeza
Este es el calificativo más adecuado para la explanada que se extiende delante de la fachada principal del palacete, flanqueada por dos amplias escalinatas que bajan desde la terraza donde se encuentra la puerta principal del edificio. Una serie de estanques con surtidores y cascadas comparten protagonismo con un largo parterre de broderie.
A ambos lados de este ajardinamiento clásico y afrancesado, dos avenidas de tilos recortados de forma cilíndrica enmarcan la delicadeza de las pequeñas vallas vegetales que dibujan espacios llenos de flores. En el fondo, como punto y final a la perspectiva de los jardines que se puede contemplar desde el palacete, el terreno, cubierto de césped, asciende suavemente y se convierte en la peana de un templete que da cobijo a Susanna al bany (Susana en el baño).
Rincones con personalidad
En todos los jardines, amplios caminos de sablón permiten pasear e ir descubriendo los diferentes espacios en los que se divide, que son bastantes y con mucha personalidad. La mayoría con esculturas que completan su belleza.
De este modo, en la zona situada al lado del Palacio Nacional, que es donde se encuentra la entrada principal de los jardines, una gran avenida de magnolias con un extenso estanque con surtidores en el centro nos conduce hasta los pies de la colina situada delante del palacete. Encima, una plaza semicircular rodeada de cipreses y presidida por Serena es la antesala de un pequeño anfiteatro.
La despedida
A los lados del palacete hay plazoletas recogidas, con fuentes y lavaderos adornados con delfines y putti rechonchos. Detrás del edificio se extiende una amplia pradera a la sombra de enormes pinos. Bajo las copas, unas cuantas mesitas con sillas invitan al visitante a realizar una pausa.
Al final de la pradera, una escalinata que desciende hasta la avenida de Santa Madrona comunica estos jardines con los de Laribal, otra joya de la montaña de Montjuic. Antes de iniciar el descenso, una espléndida vista de Barcelona despide al visitante.
Vegetación
La vegetación de los Jardines de Joan Maragall es, además de rica en especies, un buen ejemplo de la jardinería de principios del siglo XX y un espacio verde con grandes ejemplos arbóreos.
Encontramos tilos (Tilia tomentosa) y magnolias (Magnolia grandiflora) flanqueando magníficas avenidas. También podemos disfrutar de grandes ejemplares de coníferas, como el cedro del Himalaya (Cedrus deodara), el cedro del Líbano (Cedrus libani ssp.), el pino piñonero (Pinus pinea), el pino carrasco (Pinus halepensis), el pino laricio (Pinus nigra ssp. austriaca), el ciprés (Cupressus sempervirens), el ciprés de Arizona (Cupressus glabra) y el ciprés de Monterrey (Cupressus macrocarpa).
En este jardín hay especies típicamente mediterráneas como el olivo (Olea europaea) y la encina (Quercus ilex), al lado de otras tan poco frecuentes como la Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei y Rhapis excelsa. En una de les plazoletas situada junto al palacete destaca un jinjolero (Zizipus jujuba) que forma parte del Catálogo de Árboles de Interés Local de Barcelona. Otras especies arbóreas presentes en estos jardines son las diferentes variedades de chopos (Populus alba, Populus alba "Pyramidalis", Populus simonii y Populus X canadensis), naranjos (Citrus aurantium), olmos (Ulmus minor) y pimenteros falsos (Shinus molle).
Arte y arquitectura
El antiguo pabellón real situado dentro de los jardines, conocido como Palacete Albéniz y construido en 1929, es un edificio de corte neoclásico obra del arquitecto Joan Moya. Construido detrás del Palacio Nacional, en 1970 se amplió y remodeló.
Además del edificio, en los Jardines de Joan Maragall destacan 32 esculturas de diferentes épocas y autores, algunas de ellas de gran calidad. Destacan Noia ajaguda (Chica acostada) (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (Desnudo en el estanque) (1970), de Antoni Casamor; Cérvols (Ciervos) (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (La aguadora) (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (Dos tritones) (1929), de Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana en el baño), de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Alegoría de la sardana) (1965), de Ernest Maragall; dos desnudos femeninos, uno frente al otro, llamados Dona a la cascada (Mujer en la cascada) (1970), el grupo Dones a la cascada (Mujeres en la cascada) (1970) y Nu femení (Desnudo femenino) (1965), de Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Chica con gorro de baño) (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (Mujer acostada) (1970), de Enric Monjo, y Dona amb nena (Mujer con niña) y Dona amb nen (Mujer con niño)(1970), de Luisa Granero.
Historia
Estos jardines tienen su origen en los que diseñó Jean Claude Nicolas Forestier alrededor del Pabellón Real, que se construyó en Montjuic dentro del recinto de la Exposición Internacional de 1929. El edificio tenía un doble objetivo: que Alfonso XIII dispusiera de un espacio para grandes recepciones y también de un lugar para descansar durante sus visitas a dicha exposición.
Una vez finalizada la exposición, se pensó en ubicar aquí el Museo de Música de la ciudad, un proyecto que no prosperó pero que sí determinó el nombre con el que se conoce el palacete, y durante muchos años también a los jardines que lo rodean: Albéniz, en honor al gran músico Isaac Albéniz.
En 1970, los jardines se ampliaron y pasaron a llamarse de Joan Maragall. Esta ampliación se llevó a cabo por Joaquim M. Casamor y el Servicio de Parques y Jardines de Barcelona. Éste es uno de los tres jardines de Montjuic que, junto con los de Mossèn Cinto Verdaguer y Mossèn Costa i Llobera, se dedicaron en esa década a poetas catalanes.
Actualmente, el Palacete Albéniz es la residencia de la Familia Real española en Barcelona cuando vienen en visita oficial, de los invitados ilustres de la ciudad y sede de recepciones municipales de importancia. Es por este motivo que, en determinadas ocasiones, los jardines están cerrados al público.
"Tota ma patria
cabrà en eixa anella
i els pobles diran:
La sardana és la
dansa més bella
de totes les danses
que es fan i es desfan."
Jardins de Joan Maragall
Quan s'entra en aquests jardins hom té la impressió que són propis d'un rei. I ho són, ja que van ser creats per a un rei a principis del segle XX. Els Jardins de Joan Maragall són elegantíssims, amb avingudes arbrades, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, fonts ornamentals, nombroses escultures a l'aire lliure i un palauet que fou, i encara és, residència reial.
Els Jardins de Joan Maragall són un espai ple de serenitat, un món a part on solament es percep el refilar dels ocells i el so de l'aigua que raja de les fonts ornamentals. S'hi s'entra per la porta que hi ha a l'avinguda de l'estadi; el primer que troba el visitant són gran parterres de gespa on creixen arbres altíssims. De tant en tant, lleugers desnivells vorejats de pedra van baixant suaument pel terreny fins a arribar al cor dels jardins: el Palauet Albéniz.
Un espai reialesc
Aquest és el qualificatiu més adient per a l'esplanada que s'estén al davant de la façana principal del palauet, flanquejada per dues àmplies escalinates que baixen des de la terrassa on hi ha la porta principal de l'edifici. Una seqüència d'estanys amb brolladors i cascades comparteixen protagonisme amb un llarg parterre de broderie.
Als costats d'aquest enjardinament clàssic i afrancesat, dues avingudes de til·lers retallats de manera cilíndrica emmarquen la delicadesa de les petites tanques vegetals que dibuixen espais plens de flors. Al fons, com a punt i final de la perspectiva dels jardins que es pot contemplar des del palauet, el terreny, cobert de gespa, s'enfila suaument i esdevé la peanya d'un templet on s'aixopluga Susanna al bany.
Racons amb personalitat
Arreu dels jardins, amples camins de sauló permeten passejar i anar descobrint els diferents espais en què es divideix, que n'hi ha uns quants, i amb força personalitat, la majoria amb escultures que n'arrodoneixen la bellesa.
Així, a la zona situada al costat del Palau Nacional, que és on hi ha l'entrada principal dels jardins, una gran avinguda de magnòlies amb un llarg estany amb brolladors al mig condueix fins als peus de turó que hi ha davant del palauet. Al damunt, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per Serena fa d'avantsala d'un petit amfiteatre.
El comiat
Als costats del palauet hi ha placetes recollides, amb fonts i safarejos ornamentats amb dofins i putti grassonets. Al darrere de l'edifici s'estén una àmplia praderia ombrejada per enormes pins. Sota les capçades, unes quantes tauletes amb cadires conviden a fer una pausa.
Al final de la praderia, una escalinata que baixa fins a l'avinguda de Santa Madrona comunica aquests jardins amb els de Laribal, una altra joia de la muntanya de Montjuïc. Abans d'iniciar el descens, una gran vista sobre Barcelona acomiada el visitant.
Vegetació
La vegetació dels Jardins de Joan Maragall és, a més de rica en espècies, un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX i un espai verd amb grans exemplars arboris.
Hi ha til·lers (Tilia tomentosa) i magnòlies (Magnolia grandiflora) flanquejant magnífiques avingudes, i grans exemplars de coníferes, com el cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara), el cedre del Líban (Cedrus libani ssp.), el pi pinyer (Pinus pinea), el pi blanc (Pinus halepensis), la pinassa (Pinus nigra ssp. austriaca), el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa)
En aquest jardí hi ha espècies tan mediterrànies com l'olivera (Olea europaea) i l'alzina (Quercus ilex), al costat d'altres tan poc freqüents com les Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei i Rhapis excelsa. En una de les placetes que hi als costats del palauet destaca un ginjoler (Zizipus jujuba) que pertany al catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Diferents espècies de pollancres (Populus alba, Populus alba pyramidalis, Populus simonii i Populus X canadensis), el taronger (Citrus aurantium), l'om (Ulmus minor) i el pebrer bord (Shinus molle) són altres espècies arbòries presents en aquests jardins.
Art i arquitectura
L'antic pavelló reial que hi ha dins els jardins, conegut com Palauet Albéniz i construït l'any 1929, és un edifici de tall neoclàssic, obra de l'arquitecte Joan Moya. Construït al darrere del Palau Nacional, el 1970 fou ampliat i remodelat.
Juntament amb l'edifici, als Jardins de Joan Maragall destaquen un total de 32 escultures de diferents èpoques i autors, algunes de gran qualitat. Destaquen Noia ajaguda (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (1970), d'Antoni Casamor; Cérvols (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (1929), de Josep Viladomat; Susanna al bany (, de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (1965), d'Ernest Maragall; dos nus femenins, l'un al davant de l'altre, anomenats Dona a la cascada (1970), el grup Dones a la cascada (1970) i Nu femení (1965), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (1970), d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970), de Luisa Granero.
Història
Aquests jardins tenen el seu origen en els que va dissenyar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial que es va construir a Montjuïc dins el recinte de l'Exposició Internacional de 1929. L'objectiu de l'edifici va ser doble: que Alfons XIII disposes d'un espai per a grans recepcions i també d'un lloc on fer una pausa i reposar una estona durant les seves visites a la dita exposició.
Acabada la mostra, es va pensar ubicar-hi el Museu de la Música de la ciutat, un projecte que no va prosperar però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet i amb el qual, durant molts anys, es van conèixer els jardins que l'envolten: Albéniz, en honor al gran músic Isaac Albéniz.
L'any 1970 els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall. Aquesta ampliació va ser duta a terme per Joaquim M. Casamor i el Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Aquest és un dels tres jardins de Montjuïc que, juntament amb els de Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera, van ser dedicats durant aquesta dècada a poetes catalans.
Actualment, el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són en visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància. És per aquests motius que en determinades ocasions els jardins estan tancats al públic.
-----------------------------------------------
As one enters these gardens, they give the impression that they are the gardens of a king. This is true, as these gardens were created for a king at the beginning of the nineteenth century. The elegant Joan Maragall gardens are made up of wooded avenues, wide lawns, parterres de broderie, ornamental fountains, numerous outdoor sculptures and a small palace that was once and still remains a residence of the royal family.
The Joan Maragall gardens are full of serenity; they are a different world where the only thing that can be heard is the singing of the birds and the sound of the water as it bubbles out of the ornamental fountains. If you enter the gardens through the entrance on the Avinguda del Estadio, the first thing that you come across are tall trees and large stretches of lawn. As you walk on down into the heart of the gardens, the slight slope is occasionally broken up by stone-lined tiers that help you in your descent. The Palacete Albéniz.
The royal grounds
This is the most appropriate description for this open, grassy area that extends in front of the small palace, flanked by two wide staircases that descend from the patio, leading you towards the front door of the building. A series of ponds with fountains and waterfalls share the leading role with the long parterre de broderie.
Two rows of perfectly pruned lime trees line these classic French gardens, emphasising the delicateness of the small bushes that border the beds brimming with flowers. Upon the immense spread of lawn that marks the very end of the garden, there is a structure that shelters the sculpture of Susanna al bany (Susana in the bath). This statue is visible from the small palace.
Areas with personality
Throughout the whole garden there are wide sand pathways that lead you to the different areas of the park, each one with distinct characteristics. The true beauty of the majority of these areas is accented by the sculptures.
In the area of the Palau Nacional, at the main entrance to the gardens there is a wide avenue of magnolias and a large pond with fountains in the centre. This avenue leads us up to the bottom of the hill that is next to the small palace. At the top of this hill, there is a semicircular square surrounded by cypresses and presided over by the sculpture Serena that is seen as the lobby to the small amphitheatre.
The farewell
On the either side of the small palace there are tiny, quiet squares, with fountains and basins decorated with dolphins and cherubs. Behind the building, enormous pine trees provide shade to a large grassy area. Below these pine trees there are tables and chairs that invite the visitor to stop and have a little break.
There is a flight of stairs at the end of the lawn that leads us down to the Avinguda de Santa Madrona. This avenue connects these gardens to those of Laribal, the latter being another precious asset to the Montjuïc Mountain. Just before walking down these steps an exceptional view of Barcelona bids us farewell.
Vegetation
Apart from the great variety of species and trees that are planted in the Joan Maragall gardens, it is a good example of typical early-twentieth century gardens, a green space with very large trees.
The magnificent avenues are flanked by Silver Lime trees (Tilia tomentosa) and Southern Magnolias (Magnolia grandiflora). There are also numerous conifers, such as different cedar trees, (Cedrus deodara, Cedrus libani ssp), Roman pine trees (Pinus pinea), White Pine trees (Pinus halepensis), tall Black Pines (Pinus nigra, Austrian subsp.), Cypresses (Cupressus sempervirens, Cupressus glabra), and a few Monterey cypress trees (Cupressus macrocarpa).
There are also typical Mediterranean species, such as Olive trees (Olea europaea) and Holm Oaks (Quercus ilex), beside other species that are not as well-known, such as Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei and Rhapis excelsa. There is also a Jujube (Red Date) tree (Zizipus jujuba) planted in one of the small squares. This tree is featured in the Barcelona local trees of interest catalogue. Other species of trees in the garden are different varieties of Poplar trees (Populus alba, Populus alba 'Pyramidalis', Populus simonii and Populus X canadensis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium), Elm trees (Ulmus minor) and Pepper trees (Schinus molle).
Art and Architecture
The neo-classical royal pavilion, known as the Palacete Albéniz, that is located in the gardens was built in 1929 by local architect Joan Moya. This building was built behind the Palau Nacional (National Palace), and was later refurbished in 1970.
Apart from this building, the Joan Maragall gardens also have 32 sculptures, all from different periods and each one sculpted by a different artist, some of them of very high quality. The sculptures that really stand out amongst the rest are the Noia ajaguda (Girl Lying Down) (1950), by Joan Rebull; Nu a l'estany (Naked in the pond) (1970), by Antoni Casamor; Cérvols (Stags) (1967), by Frederic Marès; L'aiguadora (The water carrier) (1862), by Louis Sauregeau; Dos tritons (Two newts) (1929), by Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana in the bath), by Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Allegory of the sardana) (1965), by Ernest Maragall; two female nudes, facing each other, called Dona a la cascada (Woman in the waterfall) (1970) and the group of Dones a la cascada (Women in the waterfall) (1970), and Nu femení (Female nude) (1965), by Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), by Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Girl in a swim cap) (1970), by Marifé Tey; Dona ajaguda (Woman lying down) (1970), by Enric Monjo, and Dona amb nena (Woman with a girl) and Dona amb nen (Woman with a boy) (1970), by Luisa Granero.
History
This green space originates from the gardens that Jean Claude Nicolas Forestier designed to circulate the Royal Pavilion. This building was built in 1929 inside the enclosure of the International Exhibition (a World's Fair) on Montjuïc. The building was built with two main objectives: to provide Alfonso XIII a space for his large banquets, and to provide a place for him to rest during his visits to the Exhibition.
Once the Exhibition had finished, the idea was to locate the Barcelona Museu de la Música (Museum of Music) there, but this never happened, although the idea determined the name of the small palace and for many years the name of the surrounding gardens. The small palace was named Albéniz, in honour of the great musical artist Isaac Albéniz.
In 1970 when the gardens were expanded, the name was changed to Joan Maragall. The expansion of these gardens was carried out by Joaquim M. Casamor and Barcelona's parks and gardens service. This garden was dedicated to the famous poets of the decade and is one of the three gardens on Montjuïc, along with the Mossèn Cinto Verdaguer garden and the Mossèn Costa i Llobera garden.
Nowadays, the Palacete Albéniz is used as the local residence for the royal family when they come to Barcelona on official visits, for other important guests of the city, and as the location for important municipal banquets and meetings. It is for this reason that the gardens are closed to the public on many occasions.
-----------------------------------------------
Al entrar en estos jardines se tiene la impresión de que son propios de un rey. Y lo son, ya que a principios del siglo XX fueron creados para un rey. Los Jardines de Joan Maragall son elegantísimos, con avenidas arboladas, amplias extensiones de césped, parterres de broderie, fuentes ornamentales, numerosas esculturas al aire libre y un palacete que fue, y aún lo es, residencia real.
Los Jardines de Joan Maragall son un espacio lleno de serenidad, un mundo aparte donde solamente se percibe el canto de los pájaros y el sonido del agua que brota de las fuentes ornamentales. Si se entra por la puerta que hay en la avenida del Estadio, lo primero que encuentra el visitante son grandes parterres de césped donde crecen árboles altísimos. De vez en cuando, ligeros desniveles con bordes de piedra forman una suave bajada por el terreno hasta llegar al corazón de los jardines: el Palacete Albéniz.
Un espacio de la realeza
Este es el calificativo más adecuado para la explanada que se extiende delante de la fachada principal del palacete, flanqueada por dos amplias escalinatas que bajan desde la terraza donde se encuentra la puerta principal del edificio. Una serie de estanques con surtidores y cascadas comparten protagonismo con un largo parterre de broderie.
A ambos lados de este ajardinamiento clásico y afrancesado, dos avenidas de tilos recortados de forma cilíndrica enmarcan la delicadeza de las pequeñas vallas vegetales que dibujan espacios llenos de flores. En el fondo, como punto y final a la perspectiva de los jardines que se puede contemplar desde el palacete, el terreno, cubierto de césped, asciende suavemente y se convierte en la peana de un templete que da cobijo a Susanna al bany (Susana en el baño).
Rincones con personalidad
En todos los jardines, amplios caminos de sablón permiten pasear e ir descubriendo los diferentes espacios en los que se divide, que son bastantes y con mucha personalidad. La mayoría con esculturas que completan su belleza.
De este modo, en la zona situada al lado del Palacio Nacional, que es donde se encuentra la entrada principal de los jardines, una gran avenida de magnolias con un extenso estanque con surtidores en el centro nos conduce hasta los pies de la colina situada delante del palacete. Encima, una plaza semicircular rodeada de cipreses y presidida por Serena es la antesala de un pequeño anfiteatro.
La despedida
A los lados del palacete hay plazoletas recogidas, con fuentes y lavaderos adornados con delfines y putti rechonchos. Detrás del edificio se extiende una amplia pradera a la sombra de enormes pinos. Bajo las copas, unas cuantas mesitas con sillas invitan al visitante a realizar una pausa.
Al final de la pradera, una escalinata que desciende hasta la avenida de Santa Madrona comunica estos jardines con los de Laribal, otra joya de la montaña de Montjuic. Antes de iniciar el descenso, una espléndida vista de Barcelona despide al visitante.
Vegetación
La vegetación de los Jardines de Joan Maragall es, además de rica en especies, un buen ejemplo de la jardinería de principios del siglo XX y un espacio verde con grandes ejemplos arbóreos.
Encontramos tilos (Tilia tomentosa) y magnolias (Magnolia grandiflora) flanqueando magníficas avenidas. También podemos disfrutar de grandes ejemplares de coníferas, como el cedro del Himalaya (Cedrus deodara), el cedro del Líbano (Cedrus libani ssp.), el pino piñonero (Pinus pinea), el pino carrasco (Pinus halepensis), el pino laricio (Pinus nigra ssp. austriaca), el ciprés (Cupressus sempervirens), el ciprés de Arizona (Cupressus glabra) y el ciprés de Monterrey (Cupressus macrocarpa).
En este jardín hay especies típicamente mediterráneas como el olivo (Olea europaea) y la encina (Quercus ilex), al lado de otras tan poco frecuentes como la Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei y Rhapis excelsa. En una de les plazoletas situada junto al palacete destaca un jinjolero (Zizipus jujuba) que forma parte del Catálogo de Árboles de Interés Local de Barcelona. Otras especies arbóreas presentes en estos jardines son las diferentes variedades de chopos (Populus alba, Populus alba "Pyramidalis", Populus simonii y Populus X canadensis), naranjos (Citrus aurantium), olmos (Ulmus minor) y pimenteros falsos (Shinus molle).
Arte y arquitectura
El antiguo pabellón real situado dentro de los jardines, conocido como Palacete Albéniz y construido en 1929, es un edificio de corte neoclásico obra del arquitecto Joan Moya. Construido detrás del Palacio Nacional, en 1970 se amplió y remodeló.
Además del edificio, en los Jardines de Joan Maragall destacan 32 esculturas de diferentes épocas y autores, algunas de ellas de gran calidad. Destacan Noia ajaguda (Chica acostada) (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (Desnudo en el estanque) (1970), de Antoni Casamor; Cérvols (Ciervos) (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (La aguadora) (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (Dos tritones) (1929), de Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana en el baño), de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Alegoría de la sardana) (1965), de Ernest Maragall; dos desnudos femeninos, uno frente al otro, llamados Dona a la cascada (Mujer en la cascada) (1970), el grupo Dones a la cascada (Mujeres en la cascada) (1970) y Nu femení (Desnudo femenino) (1965), de Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Chica con gorro de baño) (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (Mujer acostada) (1970), de Enric Monjo, y Dona amb nena (Mujer con niña) y Dona amb nen (Mujer con niño)(1970), de Luisa Granero.
Historia
Estos jardines tienen su origen en los que diseñó Jean Claude Nicolas Forestier alrededor del Pabellón Real, que se construyó en Montjuic dentro del recinto de la Exposición Internacional de 1929. El edificio tenía un doble objetivo: que Alfonso XIII dispusiera de un espacio para grandes recepciones y también de un lugar para descansar durante sus visitas a dicha exposición.
Una vez finalizada la exposición, se pensó en ubicar aquí el Museo de Música de la ciudad, un proyecto que no prosperó pero que sí determinó el nombre con el que se conoce el palacete, y durante muchos años también a los jardines que lo rodean: Albéniz, en honor al gran músico Isaac Albéniz.
En 1970, los jardines se ampliaron y pasaron a llamarse de Joan Maragall. Esta ampliación se llevó a cabo por Joaquim M. Casamor y el Servicio de Parques y Jardines de Barcelona. Éste es uno de los tres jardines de Montjuic que, junto con los de Mossèn Cinto Verdaguer y Mossèn Costa i Llobera, se dedicaron en esa década a poetas catalanes.
Actualmente, el Palacete Albéniz es la residencia de la Familia Real española en Barcelona cuando vienen en visita oficial, de los invitados ilustres de la ciudad y sede de recepciones municipales de importancia. Es por este motivo que, en determinadas ocasiones, los jardines están cerrados al público.
Esta paloma que vuela en libertad lleva un mensaje para Rosa Grimaldi.
Que tengas un fantástico día de cumpleaños con mucha felicidad para hoy y para todos los días del año.
FELIZ CUMPLEAÑOS , AMIGA ROSA.
Literalment, no?
Entre un milió i mig i dos milions de catalans hem omplert fins al capdamunt el centre de Barcelona. Una fita històrica, imprescindible, cap a assolir la Independència tants anys, i segles, somiada com un miratge impossible. Ara l’impossible per fi es dibuixa com a possible!
Enguany, la manifestació de l’Onze de Setembre ha estat molt especial. Sense cap mena de dubte, marcarà un abans i un després, tot i que de fet només es un graó més per arribar a Ithaca. En els darrers temps, n’hem vist d’altres, com la consulta d’Arenys de Munt, la resta de consultes per la independència, o la pròpia manifestació del 10J de 2010.
===============================================================
I did a visual joke with the flag and the parking sign. This flag, the Estelada, it's the pro-independence flag of Catalonia, and the parking sigh says "free" in catalan (lliure).
The demostration for the independence of Catalonia of September the 11th (National Day in Catalonia) in 2012 would be a clear milestone in our path towards a Catalan nation free from spanish rule (and french too in Northern Catalonia). This day, between a milion and half and two milions of catalans have demanded our own state in Europe. In the last years there have been a lot more milestones, like the 2010 july demonstration, the independence consultations all arround Catalonia, and the fact that for the first time, more than 50% of Catalans would vote YES on an Independence referendum.
The 9/11 has a tragic sense way longer in Catalonia than in the USA. Much before than 2001, in 1714, we were completely defeated by the spanish and french armies, and the last Catalan free govenrment surrended. In September the 11th, 1714, Barcelona had been besieged for almost a year, and the final assault was launched towards the destroyed walls. But the people of Barcelona, and the scant remains of the army of Catalonia resisted the much superior forces, all day, even refusing them to almost the walls. But further resistance would only lead to a bloodbath. Catalonia was striped of its government, laws and even language. So September the 11th it’s our National Day. But we don’t celebrate, we remember the fallen and the lost freedom. And now we see that soon (maybe just in a couple of years) we could finally change our National Day to another one (who knows which), a Day of Independence!
Visca Catalunya Lliure! Free Catalonia!
www.freecatalonia.com/fc/main.asp
Jardins de Joan Maragall
Quan s'entra en aquests jardins hom té la impressió que són propis d'un rei. I ho són, ja que van ser creats per a un rei a principis del segle XX. Els Jardins de Joan Maragall són elegantíssims, amb avingudes arbrades, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, fonts ornamentals, nombroses escultures a l'aire lliure i un palauet que fou, i encara és, residència reial.
Els Jardins de Joan Maragall són un espai ple de serenitat, un món a part on solament es percep el refilar dels ocells i el so de l'aigua que raja de les fonts ornamentals. S'hi s'entra per la porta que hi ha a l'avinguda de l'estadi; el primer que troba el visitant són gran parterres de gespa on creixen arbres altíssims. De tant en tant, lleugers desnivells vorejats de pedra van baixant suaument pel terreny fins a arribar al cor dels jardins: el Palauet Albéniz.
Un espai reialesc
Aquest és el qualificatiu més adient per a l'esplanada que s'estén al davant de la façana principal del palauet, flanquejada per dues àmplies escalinates que baixen des de la terrassa on hi ha la porta principal de l'edifici. Una seqüència d'estanys amb brolladors i cascades comparteixen protagonisme amb un llarg parterre de broderie.
Als costats d'aquest enjardinament clàssic i afrancesat, dues avingudes de til·lers retallats de manera cilíndrica emmarquen la delicadesa de les petites tanques vegetals que dibuixen espais plens de flors. Al fons, com a punt i final de la perspectiva dels jardins que es pot contemplar des del palauet, el terreny, cobert de gespa, s'enfila suaument i esdevé la peanya d'un templet on s'aixopluga Susanna al bany.
Racons amb personalitat
Arreu dels jardins, amples camins de sauló permeten passejar i anar descobrint els diferents espais en què es divideix, que n'hi ha uns quants, i amb força personalitat, la majoria amb escultures que n'arrodoneixen la bellesa.
Així, a la zona situada al costat del Palau Nacional, que és on hi ha l'entrada principal dels jardins, una gran avinguda de magnòlies amb un llarg estany amb brolladors al mig condueix fins als peus de turó que hi ha davant del palauet. Al damunt, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per Serena fa d'avantsala d'un petit amfiteatre.
El comiat
Als costats del palauet hi ha placetes recollides, amb fonts i safarejos ornamentats amb dofins i putti grassonets. Al darrere de l'edifici s'estén una àmplia praderia ombrejada per enormes pins. Sota les capçades, unes quantes tauletes amb cadires conviden a fer una pausa.
Al final de la praderia, una escalinata que baixa fins a l'avinguda de Santa Madrona comunica aquests jardins amb els de Laribal, una altra joia de la muntanya de Montjuïc. Abans d'iniciar el descens, una gran vista sobre Barcelona acomiada el visitant.
Vegetació
La vegetació dels Jardins de Joan Maragall és, a més de rica en espècies, un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX i un espai verd amb grans exemplars arboris.
Hi ha til·lers (Tilia tomentosa) i magnòlies (Magnolia grandiflora) flanquejant magnífiques avingudes, i grans exemplars de coníferes, com el cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara), el cedre del Líban (Cedrus libani ssp.), el pi pinyer (Pinus pinea), el pi blanc (Pinus halepensis), la pinassa (Pinus nigra ssp. austriaca), el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa)
En aquest jardí hi ha espècies tan mediterrànies com l'olivera (Olea europaea) i l'alzina (Quercus ilex), al costat d'altres tan poc freqüents com les Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei i Rhapis excelsa. En una de les placetes que hi als costats del palauet destaca un ginjoler (Zizipus jujuba) que pertany al catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Diferents espècies de pollancres (Populus alba, Populus alba pyramidalis, Populus simonii i Populus X canadensis), el taronger (Citrus aurantium), l'om (Ulmus minor) i el pebrer bord (Shinus molle) són altres espècies arbòries presents en aquests jardins.
Art i arquitectura
L'antic pavelló reial que hi ha dins els jardins, conegut com Palauet Albéniz i construït l'any 1929, és un edifici de tall neoclàssic, obra de l'arquitecte Joan Moya. Construït al darrere del Palau Nacional, el 1970 fou ampliat i remodelat.
Juntament amb l'edifici, als Jardins de Joan Maragall destaquen un total de 32 escultures de diferents èpoques i autors, algunes de gran qualitat. Destaquen Noia ajaguda (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (1970), d'Antoni Casamor; Cérvols (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (1929), de Josep Viladomat; Susanna al bany (, de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (1965), d'Ernest Maragall; dos nus femenins, l'un al davant de l'altre, anomenats Dona a la cascada (1970), el grup Dones a la cascada (1970) i Nu femení (1965), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (1970), d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970), de Luisa Granero.
Història
Aquests jardins tenen el seu origen en els que va dissenyar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial que es va construir a Montjuïc dins el recinte de l'Exposició Internacional de 1929. L'objectiu de l'edifici va ser doble: que Alfons XIII disposes d'un espai per a grans recepcions i també d'un lloc on fer una pausa i reposar una estona durant les seves visites a la dita exposició.
Acabada la mostra, es va pensar ubicar-hi el Museu de la Música de la ciutat, un projecte que no va prosperar però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet i amb el qual, durant molts anys, es van conèixer els jardins que l'envolten: Albéniz, en honor al gran músic Isaac Albéniz.
L'any 1970 els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall. Aquesta ampliació va ser duta a terme per Joaquim M. Casamor i el Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Aquest és un dels tres jardins de Montjuïc que, juntament amb els de Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera, van ser dedicats durant aquesta dècada a poetes catalans.
Actualment, el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són en visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància. És per aquests motius que en determinades ocasions els jardins estan tancats al públic.
-----------------------------------------------
As one enters these gardens, they give the impression that they are the gardens of a king. This is true, as these gardens were created for a king at the beginning of the nineteenth century. The elegant Joan Maragall gardens are made up of wooded avenues, wide lawns, parterres de broderie, ornamental fountains, numerous outdoor sculptures and a small palace that was once and still remains a residence of the royal family.
The Joan Maragall gardens are full of serenity; they are a different world where the only thing that can be heard is the singing of the birds and the sound of the water as it bubbles out of the ornamental fountains. If you enter the gardens through the entrance on the Avinguda del Estadio, the first thing that you come across are tall trees and large stretches of lawn. As you walk on down into the heart of the gardens, the slight slope is occasionally broken up by stone-lined tiers that help you in your descent. The Palacete Albéniz.
The royal grounds
This is the most appropriate description for this open, grassy area that extends in front of the small palace, flanked by two wide staircases that descend from the patio, leading you towards the front door of the building. A series of ponds with fountains and waterfalls share the leading role with the long parterre de broderie.
Two rows of perfectly pruned lime trees line these classic French gardens, emphasising the delicateness of the small bushes that border the beds brimming with flowers. Upon the immense spread of lawn that marks the very end of the garden, there is a structure that shelters the sculpture of Susanna al bany (Susana in the bath). This statue is visible from the small palace.
Areas with personality
Throughout the whole garden there are wide sand pathways that lead you to the different areas of the park, each one with distinct characteristics. The true beauty of the majority of these areas is accented by the sculptures.
In the area of the Palau Nacional, at the main entrance to the gardens there is a wide avenue of magnolias and a large pond with fountains in the centre. This avenue leads us up to the bottom of the hill that is next to the small palace. At the top of this hill, there is a semicircular square surrounded by cypresses and presided over by the sculpture Serena that is seen as the lobby to the small amphitheatre.
The farewell
On the either side of the small palace there are tiny, quiet squares, with fountains and basins decorated with dolphins and cherubs. Behind the building, enormous pine trees provide shade to a large grassy area. Below these pine trees there are tables and chairs that invite the visitor to stop and have a little break.
There is a flight of stairs at the end of the lawn that leads us down to the Avinguda de Santa Madrona. This avenue connects these gardens to those of Laribal, the latter being another precious asset to the Montjuïc Mountain. Just before walking down these steps an exceptional view of Barcelona bids us farewell.
Vegetation
Apart from the great variety of species and trees that are planted in the Joan Maragall gardens, it is a good example of typical early-twentieth century gardens, a green space with very large trees.
The magnificent avenues are flanked by Silver Lime trees (Tilia tomentosa) and Southern Magnolias (Magnolia grandiflora). There are also numerous conifers, such as different cedar trees, (Cedrus deodara, Cedrus libani ssp), Roman pine trees (Pinus pinea), White Pine trees (Pinus halepensis), tall Black Pines (Pinus nigra, Austrian subsp.), Cypresses (Cupressus sempervirens, Cupressus glabra), and a few Monterey cypress trees (Cupressus macrocarpa).
There are also typical Mediterranean species, such as Olive trees (Olea europaea) and Holm Oaks (Quercus ilex), beside other species that are not as well-known, such as Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei and Rhapis excelsa. There is also a Jujube (Red Date) tree (Zizipus jujuba) planted in one of the small squares. This tree is featured in the Barcelona local trees of interest catalogue. Other species of trees in the garden are different varieties of Poplar trees (Populus alba, Populus alba 'Pyramidalis', Populus simonii and Populus X canadensis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium), Elm trees (Ulmus minor) and Pepper trees (Schinus molle).
Art and Architecture
The neo-classical royal pavilion, known as the Palacete Albéniz, that is located in the gardens was built in 1929 by local architect Joan Moya. This building was built behind the Palau Nacional (National Palace), and was later refurbished in 1970.
Apart from this building, the Joan Maragall gardens also have 32 sculptures, all from different periods and each one sculpted by a different artist, some of them of very high quality. The sculptures that really stand out amongst the rest are the Noia ajaguda (Girl Lying Down) (1950), by Joan Rebull; Nu a l'estany (Naked in the pond) (1970), by Antoni Casamor; Cérvols (Stags) (1967), by Frederic Marès; L'aiguadora (The water carrier) (1862), by Louis Sauregeau; Dos tritons (Two newts) (1929), by Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana in the bath), by Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Allegory of the sardana) (1965), by Ernest Maragall; two female nudes, facing each other, called Dona a la cascada (Woman in the waterfall) (1970) and the group of Dones a la cascada (Women in the waterfall) (1970), and Nu femení (Female nude) (1965), by Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), by Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Girl in a swim cap) (1970), by Marifé Tey; Dona ajaguda (Woman lying down) (1970), by Enric Monjo, and Dona amb nena (Woman with a girl) and Dona amb nen (Woman with a boy) (1970), by Luisa Granero.
History
This green space originates from the gardens that Jean Claude Nicolas Forestier designed to circulate the Royal Pavilion. This building was built in 1929 inside the enclosure of the International Exhibition (a World's Fair) on Montjuïc. The building was built with two main objectives: to provide Alfonso XIII a space for his large banquets, and to provide a place for him to rest during his visits to the Exhibition.
Once the Exhibition had finished, the idea was to locate the Barcelona Museu de la Música (Museum of Music) there, but this never happened, although the idea determined the name of the small palace and for many years the name of the surrounding gardens. The small palace was named Albéniz, in honour of the great musical artist Isaac Albéniz.
In 1970 when the gardens were expanded, the name was changed to Joan Maragall. The expansion of these gardens was carried out by Joaquim M. Casamor and Barcelona's parks and gardens service. This garden was dedicated to the famous poets of the decade and is one of the three gardens on Montjuïc, along with the Mossèn Cinto Verdaguer garden and the Mossèn Costa i Llobera garden.
Nowadays, the Palacete Albéniz is used as the local residence for the royal family when they come to Barcelona on official visits, for other important guests of the city, and as the location for important municipal banquets and meetings. It is for this reason that the gardens are closed to the public on many occasions.
-----------------------------------------------
Al entrar en estos jardines se tiene la impresión de que son propios de un rey. Y lo son, ya que a principios del siglo XX fueron creados para un rey. Los Jardines de Joan Maragall son elegantísimos, con avenidas arboladas, amplias extensiones de césped, parterres de broderie, fuentes ornamentales, numerosas esculturas al aire libre y un palacete que fue, y aún lo es, residencia real.
Los Jardines de Joan Maragall son un espacio lleno de serenidad, un mundo aparte donde solamente se percibe el canto de los pájaros y el sonido del agua que brota de las fuentes ornamentales. Si se entra por la puerta que hay en la avenida del Estadio, lo primero que encuentra el visitante son grandes parterres de césped donde crecen árboles altísimos. De vez en cuando, ligeros desniveles con bordes de piedra forman una suave bajada por el terreno hasta llegar al corazón de los jardines: el Palacete Albéniz.
Un espacio de la realeza
Este es el calificativo más adecuado para la explanada que se extiende delante de la fachada principal del palacete, flanqueada por dos amplias escalinatas que bajan desde la terraza donde se encuentra la puerta principal del edificio. Una serie de estanques con surtidores y cascadas comparten protagonismo con un largo parterre de broderie.
A ambos lados de este ajardinamiento clásico y afrancesado, dos avenidas de tilos recortados de forma cilíndrica enmarcan la delicadeza de las pequeñas vallas vegetales que dibujan espacios llenos de flores. En el fondo, como punto y final a la perspectiva de los jardines que se puede contemplar desde el palacete, el terreno, cubierto de césped, asciende suavemente y se convierte en la peana de un templete que da cobijo a Susanna al bany (Susana en el baño).
Rincones con personalidad
En todos los jardines, amplios caminos de sablón permiten pasear e ir descubriendo los diferentes espacios en los que se divide, que son bastantes y con mucha personalidad. La mayoría con esculturas que completan su belleza.
De este modo, en la zona situada al lado del Palacio Nacional, que es donde se encuentra la entrada principal de los jardines, una gran avenida de magnolias con un extenso estanque con surtidores en el centro nos conduce hasta los pies de la colina situada delante del palacete. Encima, una plaza semicircular rodeada de cipreses y presidida por Serena es la antesala de un pequeño anfiteatro.
La despedida
A los lados del palacete hay plazoletas recogidas, con fuentes y lavaderos adornados con delfines y putti rechonchos. Detrás del edificio se extiende una amplia pradera a la sombra de enormes pinos. Bajo las copas, unas cuantas mesitas con sillas invitan al visitante a realizar una pausa.
Al final de la pradera, una escalinata que desciende hasta la avenida de Santa Madrona comunica estos jardines con los de Laribal, otra joya de la montaña de Montjuic. Antes de iniciar el descenso, una espléndida vista de Barcelona despide al visitante.
Vegetación
La vegetación de los Jardines de Joan Maragall es, además de rica en especies, un buen ejemplo de la jardinería de principios del siglo XX y un espacio verde con grandes ejemplos arbóreos.
Encontramos tilos (Tilia tomentosa) y magnolias (Magnolia grandiflora) flanqueando magníficas avenidas. También podemos disfrutar de grandes ejemplares de coníferas, como el cedro del Himalaya (Cedrus deodara), el cedro del Líbano (Cedrus libani ssp.), el pino piñonero (Pinus pinea), el pino carrasco (Pinus halepensis), el pino laricio (Pinus nigra ssp. austriaca), el ciprés (Cupressus sempervirens), el ciprés de Arizona (Cupressus glabra) y el ciprés de Monterrey (Cupressus macrocarpa).
En este jardín hay especies típicamente mediterráneas como el olivo (Olea europaea) y la encina (Quercus ilex), al lado de otras tan poco frecuentes como la Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei y Rhapis excelsa. En una de les plazoletas situada junto al palacete destaca un jinjolero (Zizipus jujuba) que forma parte del Catálogo de Árboles de Interés Local de Barcelona. Otras especies arbóreas presentes en estos jardines son las diferentes variedades de chopos (Populus alba, Populus alba "Pyramidalis", Populus simonii y Populus X canadensis), naranjos (Citrus aurantium), olmos (Ulmus minor) y pimenteros falsos (Shinus molle).
Arte y arquitectura
El antiguo pabellón real situado dentro de los jardines, conocido como Palacete Albéniz y construido en 1929, es un edificio de corte neoclásico obra del arquitecto Joan Moya. Construido detrás del Palacio Nacional, en 1970 se amplió y remodeló.
Además del edificio, en los Jardines de Joan Maragall destacan 32 esculturas de diferentes épocas y autores, algunas de ellas de gran calidad. Destacan Noia ajaguda (Chica acostada) (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (Desnudo en el estanque) (1970), de Antoni Casamor; Cérvols (Ciervos) (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (La aguadora) (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (Dos tritones) (1929), de Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana en el baño), de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Alegoría de la sardana) (1965), de Ernest Maragall; dos desnudos femeninos, uno frente al otro, llamados Dona a la cascada (Mujer en la cascada) (1970), el grupo Dones a la cascada (Mujeres en la cascada) (1970) y Nu femení (Desnudo femenino) (1965), de Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Chica con gorro de baño) (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (Mujer acostada) (1970), de Enric Monjo, y Dona amb nena (Mujer con niña) y Dona amb nen (Mujer con niño)(1970), de Luisa Granero.
Historia
Estos jardines tienen su origen en los que diseñó Jean Claude Nicolas Forestier alrededor del Pabellón Real, que se construyó en Montjuic dentro del recinto de la Exposición Internacional de 1929. El edificio tenía un doble objetivo: que Alfonso XIII dispusiera de un espacio para grandes recepciones y también de un lugar para descansar durante sus visitas a dicha exposición.
Una vez finalizada la exposición, se pensó en ubicar aquí el Museo de Música de la ciudad, un proyecto que no prosperó pero que sí determinó el nombre con el que se conoce el palacete, y durante muchos años también a los jardines que lo rodean: Albéniz, en honor al gran músico Isaac Albéniz.
En 1970, los jardines se ampliaron y pasaron a llamarse de Joan Maragall. Esta ampliación se llevó a cabo por Joaquim M. Casamor y el Servicio de Parques y Jardines de Barcelona. Éste es uno de los tres jardines de Montjuic que, junto con los de Mossèn Cinto Verdaguer y Mossèn Costa i Llobera, se dedicaron en esa década a poetas catalanes.
Actualmente, el Palacete Albéniz es la residencia de la Familia Real española en Barcelona cuando vienen en visita oficial, de los invitados ilustres de la ciudad y sede de recepciones municipales de importancia. Es por este motivo que, en determinadas ocasiones, los jardines están cerrados al público.
El 20 de març de 1737, sent rector de Catí Mossèn Francesc Celma, va començar a elevar-se la bòveda de l'església de l'ermita de Nª Sª de l'Avellà. El dia 5 d'abril de 1735 el Consell Municipal va signar amb el santmatevà Pasqual Mespletera per 700 lliures la pintura dels frescos de la bòveda. Aquest pintor va ser el mateix que també va decorar en similars dades la Capella de la Comunió de l'església de l'Assumpció de Catí. Aquestes pintures van concloure el 1750. Les pintures estan dedicades a la Mare de Déu la visió de l'Apocalipsis de Sant Joan. Entre d'altres aspectes estan representats la Santíssima Trinitat, Jesucrist, la Verge, Sant Miquel, l'infern, la imatge de l'Avellà, els quatre evangelistes (Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan), els 12 apòstols, els set goigs de la Verge (l'Anunciació, el Naixement de Jesús, l'Adoració dels reis Mags, la Resurrecció, l'Ascensió, la Vinguda de l'Esperit Sant i la Coronació de la Verge), Santo Domingo de Guzman i la bòveda celestial.
La composició s'inspira en la volta pintada per Antonio Palomino en l'esglesia dels Sants Joans de València. En el santuari de l'Avellà, Mespletera demostra un perfecte coneixement de l'obra del pintor Vicent Guilló Barceló, com es veu en els models infantils i en la concepció de les llunetes, on uns rics teixits serveixen de nexe, utilitzant la tècnica del trompe- l'oeil. I també utilitza gravats de Simon Vouet, Pietro de Cortona, Nicolas Dorigny i Jerónimo Nadal riquesa iconogràfica que remet a la voluntat i coneixements del rector Celma.
Gairebé omplen totes les parets de l'ermita. Als murs laterals del primer tram se simulen sis altars o capelles on hi han representacions de diverses escenes bíbliques i sants.
Al cor hi ha pintats els misteris del rosari (davall del rossetó) , els ermitans Sant Antoni (un poc deteriorat a la mateixa porta de l'entrada del cor) i Sant Pau (enfront de sant Antoni a la dreta de l'òrgan) i el judici de Déu sobre els condemnats a l'ìnfern.
ALTARS O CAPELLES LATERALS SIMULADES
A les sis capelles laterals simulades (tres a la part de l'evangeli i tres a la part de l'epístola) hi ha una gran varietat de representacions iconogràfiques.
Están representats els misteris de l'Encarnació, Naixement, Adoració dels Reis, Resurrecció, Ascensió i la Vinguda de l'Esperit Sant que juntament amb la Coronació de Maria SS pintada en el fronstipici conformen els set goigs de la Marededéu que des de ben antic s'han venerat en l'ermita tal com es pot veure en els goigs, núm. 23 del capítol I del Llibre de Goigs (Mossèn Francisco Celma, pàg. 79 Història del Santuari de Nª Sª de la Misericòrdia i de la Font de l'Avellà).
Al llarg de les cornises superiors hi ha representats diversos doctors de l'església, com Sant Agustí, Sant Tomàs, Sant Gregori i Sant Idelfons, entre d'altres. Tots els buits estan replets de guarniments florals i d'alegories marianes.
1ª capella de la part de l'evangeli (esquerra):
Per la banda esquerra, més respectada per la humitat, a la primera capella al costat de les escales d'entrada a l'ermitori, hi ha l'adoració dels Sants Reis, damunt la Presentació de Jesús al Temple i purificació de Maria SS i als costats Sant Pio V, Papa electe en 1566 i canonitzat en 1721, vestit amb l'hàbit blanc dels dominicans i Sant Ferran el Catòlic, rei de la Corona d'Aragó i al casar-se amb Isabel la Catòlica, rei també de Castella i primers reis d'Espanya.
2ª capella de la part de l'evangeli (esquerra):
En la segona capella, la del mig, s'aprecia el naixement de Jesús a Betlem i l'Adoració per parts dels Àngels i Pastors i damunt la Circumcissió de Jesús i als costats el seràfic Sant Francesc d'Asís, vestit de diaca amb l'nfant Jesús en els seus braços, i Sant Antoni de Pàdua.
3ª capella de la part de l'evangeli (esquerra):
A la tercera, la més interior i annexa al presbiteri està la representació dl'Anunciació de l'Àngel a Maria i damunt la Visitació de Maria a la seua cosina Santa Isabel i als costats sant Doménech de Guzman fundador de l'Ordre dels dominicans o frares predicadors segons la normativa de Sant Agustí, rebent de la Verge el roser amb l'ordre de predicar i insituir aquesta pràctica cristiana de la pregària del Roser (Rosario). A la dreta Sant Tomàs d'Aquino, famós filòsof, metafísic i gran teòleg catòlic, també de l'ordre dels predicadors, amb el Sol al pit.
1ª capella de la part de l'epístola (dreta):
Entrant a mà dreta, en la primera capella, trobem la Resurrecció, a sobre d'esta el milacre de les bodes de Canà i als costats les imatges de Sant Felip de Neri i de Sant Josep de Calasanz, fundador de les Escoles Pies.
Degut a l'elevat deteriorament de les pintures de la capella per problemes ocasionats per la humitat s'ha tingut que realitzar amb urgència l'arrancament de les pintures per a separar-les del mur en que es trobaven i allunyar-les de la causa del seu deteriorament. Després d'aquesta primera intervenció, s'ha realitzat la neteja i consolidació de les pintures, que a continuació s'han recol·locat sobre un suport rígid e inert que s'ha tornat a penjar en el lloc original de les pintures. Este treball s'ha realitzat en diversos panells per a assegurar la seua estabilitat estructural degut al seu pes i dimensions.
2ª capella de la part de l'epístola (dreta) (en mal estat i pendent de restauració):
A la segona capella de la dreta, amb les pintures molt deteriorades per la humitat, trobem l'Ascensió de Jesús al cel i damunt la Mare de Déu del Pilar apareixènt-se en Saragossa a Sant Jaume i els altres disciples i l'aparició que va fer en Barcelona al rei En Jaume, a Sant Raimundo de Penyafort i a Sant Pere Nolasco, encarregat de la fundació de l'Ordre de la Mercé en 1218 i als costats Sant Pasqual Bailón i una figura esborrada per la humitat (Sant Fèlix Caputxino).
3ª capella de la part de l'epístola (dreta) (en mal estat i pendent de restauració):
A la tercera de la dreta, també esborrada, trobem la vinguda de l'Esperit Sant sobre els apòstols i per damunt l'Assumpció de la Mare de Déu al costat de figures esborrades per la humitat (Sant Pere Armengol i Sant Pere Pasqual).
Pintures en la dreta en molt mal estat, tal com es pot veure. S'ha iniciat una urgent restauració de les pintures d'aquesta part lateral, a més de la que s'ha efectuat de renovació del paviment i eliminació de la humitat de la teulada i de la sèquia annexa.
Sant Pere Armengol, va nàixer a la Guardia del Prats (Tarragona), a mitjans del segle XIII. Pedro Armengol es va convertir en un bandoler. En una lluita amb gent armada enviada por Jaume I a netejar de maleants la zona on deuria de transitar la comitiva real, Pedro Armengol es va trobar, espada en ma front a front amb el seu propi pare Arnaldo. La providencial circumstància va ocasionar que Pere demanara perdó a son pare i va decidir canviar de vida. Pere va ingressar en els frares de la Mercé ja que volia dedicar la seua vida a obres de misericòrdia.
L'ordre de la Mercé el va enviar dos vegades a terra de moros. En el segon viatge, en Bugia, l'any 1266 es va quedar retingut per alguns infidels. Al no arribar els diners del rescat va ser penjat d'una forca però va poder sobreviure per un miracle de la Verge. Com a seqüela del seu martiri se li va quedar el coll tort per a la resta de la seua vida. Va regresar a Espanya on va morir l'any 1304. Va ser canonitzat pel papa Inocencio XII celebrant-se la seua festivitat litúrgica el 27 d'abril.
Dalt del Cor i de les tres capelles laterals del costat de l'evangeli hi ha quatre lúnules (semillunes). En la que està damunt mateix de l'òrgan es veu a la Marededéu sobre el món protegint-lo de llengües de foc llançades per el seu fill al costat dels patriarques Sant Francesc d'Asís, Santo Domingo Guzmán, amb l'hàbit de dominicà, amb un estel al front i una flor heràldica de lis i un llibre de la Regla a la ma, encarregats els dos de les reformes més importants del cristianisme (franciscans i dominicans).
En la segona lúnula es veu a Santo Domingo mig despullat i ensangrentat mamant del pit de Maria Santíssima per poder recuperar-se. Aquesta escena de la Verge de la Llet amamantant directament o llançant un xorro de llet (similar al quadre de damunt de la porta de la sagristia s'ha trobat en algunes ocasions (Sant Agustí, Santo Domingo en La Laguna de Tenerife, San Bernardo de Claraval en Gerona). Té una significació alquímica. La llet de la Verge es considera com un elixir que proporciona l'eterna juventud i sabiduria.
2ª lúnula En la següent es pot apreciar a Sant Idelfons, Arquebisbe de Toledo rebent de Maria SS una casulla (18-12-665) que el va nomenar el seu capellà i fidel notari. Aquesta nit la Verge se li va aparèixer i li va donar instruccions pera utilitzar esta casulla en els dies festius en honor del seu Nom. Els àrabs, al convertir la basílica en Mesquita van respectar aquesta capella per tractar-se d'un espai relacionat amb la Verge Maria que també es venerada en el Corán com a mare del profeta Jesucrist.
3ª lúnula I en la més immediata al fronstipici es pot veure a la Marededéu de L'Avellà en una capelleta o barraqueta damunt de la font.
4ª lúnula Dimarts, 7 d'abril de 1545. Primera processó en romeria del poble de Catí demanant aigua després d'una forta sequera. En la representació es pot veure la imatge de la Marededéu de L'Avellà en una xicoteta capella. Es pot apreciar el poble de Catí al costat de la capelleta de la font en la que manen els tres xorros. La mateixa vesprada va començar a ploure. El poble agraït va decidir ampliar l'ermita i des d'aquest dia afegir el títol de "Mater Misericordiae (Mare de Misricòrdia) al nom de la Verge de L'Avellà. Com a curiositat, la data de l'any es va pintar erròniament (1949). En realitat es tracta de l'any 1545, data que coincideix amb la versió de Mossèn Celma de la Història de l'Avellà, i que, com es pot llegir en l'anterior representació cau semanalment en dimarts, no així en l'any 1549 en que el 7 d'abril era diumenge.
Per als sis retaules de les sis capelles va fer repisses Vicent Almau, fuster de València, agraït pel favor que va aconseguir de la Marededéu l'Agost de 1747. Estant en estat crític de mort, tísic i quasi invàlid, desaconsellat pels metges, que dient que no aguantaria el viatge, va decidir visitar el Balneari el mes de Juliol sanant completament en pocs dies.
En tornar a València va poder ocupar-se personalment de la fabricació de les sis repisses a més de rams, candelers i altres accessoris per a portar a la Marededéu en processó.
En la part de l'epístola les quatre lúnules no estan tant definides. Modernament s'han adaptat quatre xicotets finestrals (un d'ells anulat) per a augmentar la il·luminació de la nau principal. Aquestes lúnules contenten principalment símbols alegories marianes. També hi ha un finestral damunt del Cor, en el Cambril i dos en el trasaltar.
En el fronstipici a l'arc d'entrada al Cambril hi ha la Coronació de la Mare de Déu escoltada de cors angèlics. Estan representades les tres persones de la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant). A la dreta de la Verge estan Sant Josep (home de Maria), Sant Joaquim (pare de Maria), Sant Joan Bautista i Sant Esteve i d'altres sants. A la seua esquerra Jael, Judit, Santa Anna (mare de Maria), Santa Isabel (cosina de Maria), Ester i d'altres sants.
Davall està l'escut del poble, sostingut per dos ángels. L'escut actual està mal pintat d'acord amb l'antic. Originàriament, tal com es pot apreciar en alguna foto o postal anterior, l'escut de Catí estava pintat amb cinc barres roges i quatre barres grogues, es a dir, amb una barra roja més que ara i una groga menys. Pot ser sembla rar o en desacord amb l'escut oficial de les barres de la Corona d'Aragó però constatem que així era).
En la bòveda està pintat Déu sobre un trono celeste rodejat de l'arc de Sant Martí, que representa a Maria SSma, com a símbol i Mare de Misericòrdia. A la dreta de Déu un Corder Pasqual, representació de Jesucrist, sobre un llibre segellat amb set segells i rodejat de vint-i-quatre vells en acció de tribut de culte i oferint les seues corones, tal com relata Sant Joan en l'Apocalipsi.
La Verge (com Immaculada Concepció) està vestida del Sol, coronada per estels i amb la lluna per calcer. Dos angelets li col·loquen sobre el cap una corona de flors (de glòria). També està Moisés amb les taules de la llei, Aarón, Noé amb la barca, Isaïes, Jonàs amb la bal·lena i altres patriarques i profetes de l'Antic Testament, Elies amb l'espasa de foc, David amb l'arpa i en el centre Adán i Eva.
En la bòveda que està sobre el Cor està l'arcàngel Sant Miquel lluitant amb el drac de set caps, que simbolitza a Satanàs. A la ma dreta porta una torxa i a la ma esquerra la clau de l'abisme i una cadena per nugar al dragó, expulsant-lo del cel a l'infern.
Any 1745. Jabob, dormint somnia l'escala que va de la Terra al Cel (prèmer per ampliar)
Al costat esquerre de la finestra del Cor es veu a Moisès en el monte Horeb o de Sinaí, pastorejant set ovelles (el set és número màgic), contemplant admirat l'esbarzer encés de foc però sense consumir-se. Per ordre de Yahveh, Moisès es descalça de les sandàlies per no xafar la terra sagrada i a la mà porta el bastó de pastor que s'ha convertit en una serp. Moisès rep l'encàrreg d'anar a alliberar als israelites del faraó d'Egipte. (Bíblia, Èxodo-3-1-6. 9-12).
A l'altre costat, s'aprecia la representació del somni de Jacob en Bethel mencionat en la Biblia (Gènesi, 28, 11-19, una escala de nou graons que va des de la Terra al Cel en la que contínuament pugen i baixen àngels. Per damunt de tot està Yahveh, la Majestat de Déu, i dalt de tot el Cristograma de Jesucrist (JHS) (Jesus Hominum Salvator).
Inscripcions del Cor: SANTA- MATER- ISTUD- AGAS- CRUCIFIXI- FIGE- PLAGAS- CORDI- MEO- VALIDE
Cor i harmònium. En la vorera del cor hi ha set divisions amb les paraules, Sancta Mater Istud Agas Crucifixi Fice Plagas Cordi Meo Valide
Segons Mossèn Celma en el Cor fabricat de forma de mitja lluna, sobre la barandilla que té set casilles amb set varetes verticals cadascuna, serveis d'atril una àguila (avui desapareguda) fabricada d'un tronc d'un dels cipresos plantats per S. Luís Bertran en el convent de Sant Onofre de València.
En el Cor es veuen pintades les imatges de Nª Sª de la Correa, amb Santa Mònica i Santa Rita. Del Roser amb les santes Caterina de Siena i Santa Rosa de Lima. Del Carmen amb Santa Teresa de Jesús i Santa Magdalena de Pazis. De les Verges amb Santa Clara d'Asís i Santa Rosa de Viterbos i al costat de l'Òrgan, Santa Cecília, patrona de la música. Entre les pilastres aparèixen els quatre evangelistes, Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan i els ermitans Sant Pau i Sant Antoni i mes avall els dotze sagrats apòstols cadascun amb un text del Credo, composat per ells mateixos. Hem pogut identificar a Sant Pere, Sant Andreu, Sant Maties (que substituí a Judes Iscariote), Sant Judes Tadeo, Sant Felip, Sant Jaume (Santiago el Major), Santiago el Menor, Sant Tomàs, Sant Joan i Sant Bartolomé. No s'han pogut localitzar, pot ser per haver-se esborrat per la humitat a Sant Mateu, Simón el Cananeu, Sant Lluc i Sant Marc)
Entrada al Cor, a la porta Santa Elena, emperatriu romana, mare de l'emperador Constantí, amb la relíquia de la Verdadera Santa Creu que va trobar, Santa Isabel (Elisabet) de Portugal (princesa de la Corona d'Aragó i reina consort de Portugal, neta del Rei d'Aragó Jaume I el Conqueridor i Na Violant d'Hongria) i l'Àngel de la Guarda. En el centre, un misteri del Roser amb Nª Sª de la Correa amb Jesús en els seus braços, Santa Mònica rebent un roser i Santa Rita.
Inscripcions: VITAM- PRESTA- PVRAM- ITER- PARA- TVTVM- UD VIDETES- JESVM- SEMPER- COLLAE- TEMUR
Misteris del Roser al Cor. Del Roser amb les santes Caterina de Siena i Santa Rosa de Lima. Del Carmen amb Santa Teresa de Jesús i Santa Magdalena de Pazis. I de les Verges amb Santa Clara d'Asís i Santa Rosa de Viterbos, rebent de la Verge i de Jesús rosers, corones d'espines i de glòria i escapularis.
Davall del cor a l'esquerra de la porta d'entrada a l'hostatgeria estaven les cordes de les tres campanes de l'espadanya, una construida en 1547, l'altra pujada de l'ermita de Santa Anna, l'any 1742 i l'altra es va fer l'any 1743 amb una inscripció en llatí. Cap de les tres campanes són les dos que hi ha actualment en l'espadanya. En la guerra civil de 1936 es van fundir les campanes sent per tant les campanes actuals posteriors a la guerra. L'accès a l'espadanya és a través de la teulada de l'hostatgeria annexa a l'ermita.
Inscripcions: AVE MARIA- STELLA DEI MATER- ALMA- ATQUI- SEMPER VIRGO- FELIX- CAELI PORTA- CAELIS- NOSTRA- BONA- CVOTA- POSCE (algunes inscripcions estan incompletes).