View allAll Photos Tagged UNIDE,
L'ermita de Sant Joan Baptista pertany a la regió de Tebes. Es troba al costat de la nova ermita de Sant Joan, que va ser construïda en el segle XIX i al costat de l'ermita de Sant Onofre. Antigament les ermites de Sant Joan Baptista i Sant Onofre van estar unides per una passarel·la ja que només hi han 30 pams de distància entre les dues. L'ermita es va aixecar aprofitant una balma natural, sota una penya, a la vessant de la muntanya per protegir-la de les inclemències meteorològiques i gaudir d'una bona vista. Va ser residència dels abats Garriga, Tocco i Salinas, aquest darrer la va restaurar el 1591. Durant la Guerra del Francès, l'ermita va ser destruïda per l'exèrcit gal. A principis del segle XX s'hi adossà un nou edifici que es va utilitzar com a restaurant.
Les restes de l'ermita de Sant Joan Baptista es troben en bon estat de conservació, al no trobar-se embrossades es poden apreciar perfectament els murs de pedra, el passos, restes de paviment, dues cisternes, i terrasses. L'ermita de Sant Joan Baptista compta amb una bona panoràmica on es poden veure altres ermites.
Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.
Land in Gereida, South Darfur, is farmed by residents of the nearby Forika camp for internally displaced persons (IDPs). Women, children and the elderly – rather than the camp’s men – are generally the ones to farm as working further afield could put them at risk of rape, robbery and other dangers. The African Union-UN Hybrid Operation in Darfur (UNAMID) has deployed a more-than-800 strong battalion from Ethiopia to assure civilian protection in the area.
A girl returns home after a day of working the land.
UN Photo/Albert González Farran
25 July 2012
Gereida, Sudan
Photo # 521728
London is the capital city of England and the United Kingdom. It is the most populous region, urban zone and metropolitan area in the United Kingdom. Standing on the River Thames, London has been a major settlement for two millennia, its history going back to its founding by the Romans, who named it Londinium. London's ancient core, the City of London, largely retains its 1.12-square-mile (2.9 km2) mediaeval boundaries and in 2011 had a resident population of 7,375, making it the smallest city in England. Since at least the 19th century, the term London has also referred to the metropolis developed around this core. The bulk of this conurbation forms the London region and the Greater London administrative area, governed by the Mayor of London and the London Assembly.
London is a leading global city, with strengths in the arts, commerce, education, entertainment, fashion, finance, healthcare, media, professional services, research and development, tourism and transport all contributing to its prominence. It is one of the world's leading financial centres and has the fifth-or sixth-largest metropolitan area GDP in the world depending on measurement. London is a world cultural capital. It is the world's most-visited city as measured by international arrivals and has the world's largest city airport system measured by passenger traffic. London's 43 universities form the largest concentration of higher education in Europe. In 2012, London became the first city to host the modern Summer Olympic Games three times.
London has a diverse range of peoples and cultures, and more than 300 languages are spoken within its boundaries. London had an official population of 8,308,369 in 2012, making it the most populous municipality in the European Union, and accounting for 12.5% of the UK population. The Greater London Urban Area is the second-largest in the EU with a population of 9,787,426 according to the 2011 census. The London metropolitan area is the largest in the EU with a total population of 13,614,409, while the Greater London Authority puts the population of London metropolitan region at 21 million. London had the largest population of any city in the world from around 1831 to 1925.
London contains four World Heritage Sites: the Tower of London; Kew Gardens; the site comprising the Palace of Westminster, Westminster Abbey, and St Margaret's Church; and the historic settlement of Greenwich (in which the Royal Observatory, Greenwich marks the Prime Meridian, 0° longitude, and GMT). Other famous landmarks include Buckingham Palace, the London Eye, Piccadilly Circus, St Paul's Cathedral, Tower Bridge, Trafalgar Square, and The Shard.
London is home to numerous museums, galleries, libraries, sporting events and other cultural institutions, including the British Museum, National Gallery, Tate Modern, British Library and 40 West End theatres. The London Underground is the oldest underground railway network in the world.
Londres és la capital del Regne Unit i de facto d'Anglaterra i una de les ciutats més grans d'Europa. Està situada al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del canal de la Mànega, que separa el Regne Unit de França. Al nord hi ha els comtats de Essex i Hertfordshire, a l'oest els comtats de Buckinghamshire i Berkshire mentre que al sud hi ha els de Kent i Surrey.
Londres està format per la City i 32 municipis. El cor de la ciutat, l'antiga City de Londres, encara manté els seus límits medievals, però des del segle XIX el terme Londres també es refereix al total de la metròpoli que s'ha desenvolupat al voltant. L'actual connurbació forma la regió de Londres i l'àrea administrativa del Gran Londres. Avui dia la City és una petita part de Londres, exactament de 2'6 km², però que conserva el seu estatus de ciutat i de Comtat cerimonial d'Anglaterra, mentre que els 32 municipis de Londres formen part del Comtat cerimonial d'Anglaterra del Gran Londres. Tres dels 32 municipis tenen estatus especials, Westminster té estatus de ciutat, el municipi de Kingston upon Thames i de Kensington i Chelsea tenen estatus de municipi Reial.
La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues parts. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, d'estil neogòtic.
Londres és una de les capitals del món dels negocis, les finances i centres culturals, i la seva influència en la política, educació, entreteniment, mitjans de masses, moda i art fan de Londres una de les majors ciutats globals. A Londres hi ha quatre llocs que són Patrimoni de la Humanitat: el Palau de Westminster, l'Abadia de Westminster i l'església de Santa Margarita; la Torre de Londres; el lloc històric de Greenwich; i els Jardins botànics Reials, Kew. La ciutat és una de les majors destinacions turístiques mundials, i la seva popularitat s'ha vist incrementada a causa del creixement econòmic
Londres té una població molt diversa, amb moltes cultures, religions i s'hi parlen més de 300 llengües. El 2011 la població oficial era de 8.174.100, dins els límits del Gran Londres i és la municipalitat més poblada de la Unió Europea. i l'àrea metropolitana s'estima que té una població d'entre 12 i 14 milions. Londres ha estat la seu dels Jocs Olímpics d'estiu 2012.
Els principals aeroports de Londres són els de Heathrow, Gatwick i Stansted. També hi ha altres aeroports menors, com el de la City, el de Luton i el de Southend.
La Gran Vía és una de les principals avingudes de Madrid. Comença en el carrer Alcalá i mena a la plaza de España. Es divideix en tres trams: El primer tram, entre el carrer d'Alcalá i el de Montera se va realitzar entre 1910 y 1915; el segon, que arriba a la plaza del Callao, entre 1917 i 1922; i el darrer, que havia de ser una prolongació recta pel carrer Jacometrezo, es va desviar cap al carrer Princesa i es va construir entre 1925 i 1929. El carrer està farcit d'eficis de caire monumental.
L'edificio Grassy va ser un dels primers construïts a finalitzar-se el primer tram de la Gran Vía. L'edifici es troba situat en les rodalies del carrer Alcalá, just al costat de l'Edificio Metrópolis, dividint el pas entre el carrer del Caballero de Gracia i la Gran Vía. Dissenyat per l'arquitecte espanyol Eladio Laredo en 1915, és una mostra d'arquitectura eclèctica molt habitual en l'arquitectura madrilenya de la época. Es composa de dues cases independents situades en una planta triangular, ambdues unides per un vestíbul ubicat a la planta baixa. La denominació de l'edifici es deu al establiment que el 1952 fes el rellotger Alejandro Grassy a la planta baixa, al començament de segle XXI és un museu dedicat a la rellotgeria.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
El Pedraforca és una emblemàtica muntanya de Catalunya, situada entre els termes municipals de Saldes i Gósol, al Berguedà. Té una forma molt peculiar, formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l'Enforcadura). El Pollegó superior té una altitud de 2.506,1 metres (amb un cim secundari, el Calderer de 2.475,4 metres) i el Pollegó inferior de 2444,8 m. L'Enforcadura se situa a 2.356,2 m i té una tartera a cada banda. La singularitat de la seva forma, junt amb el fet que el massís no forma part d'una serralada pròpiament dita han convertit la muntanya en una de les més famoses del territori català. És dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró i, a més, els voltants del Pedraforca han estat declarats paratge natural d'interès nacional.
Hi ha moltes llegendes al voltant de la muntanya del Pedraforca, i per això ha estat i és considerada una muntanya màgica. Una de les llegendes més difoses diu que la nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes es reuneixen al Pedraforca[6] i salten i ballen per sobre de les argelagues. Una altra llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: una nit de Sant Silvestre les bruixes celebraven un aquelarre al cim d'una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes es van espantar tant que van començar a encomanar-se a sant Miquel i a fer-li pregàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d'un cop d'espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l'altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d'espasa va trencar en milions de trossos el cim de l'antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d'aquell cim a la tartera del Pedraforca.
El Pedraforca és, junt amb Montserrat i el Canigó, la muntanya emblemàtica de Catalunya. La seva silueta singular i l'activitat excursionista i alpinística que es desenvolupa en aquest cim l'han convertit en un símbol de Catalunya.
Before we even started, this items are made in newest Second life Technology named PBR, so if you don't have this viewer, please take your time and explore what viewer work best for you
Another round of Visual event started, so we are excited to share that we made Lace Undies that will fit Maitreya FlatX, Legacy V-Tech boi chest, Anatomy, Kupra Kups Flat, and Ebody Reborn V-tech. Hud comes with options to change Whaist, unides, edges and harness.
here is the link of it so you can check it before purchase Web Site
Demo is there, so don't for get to try them, and if you find some issues, you are fully allow to IM me and we can figure it out issues together, cause nobody's perfect, so as i.
-----------------------------
All info here: www.debellamoda.com/
A 317 metres d'altitud, sobre el camí de l'Ordal, es troben les restes del castell de Cervelló i la seva capella. El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior. Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aquí es conserven restes d'edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d'una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat. Al recinte sobirà hi ha una porta o poterna molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts, i les parets de la torre o baluard de ponent; es conserven, molt enderrocades, les parets de tramuntana, migdia i ponent, i, a llevant, s'aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla.
Entre els anys 2010-2011 el conjunt monumental del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable. Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i delimitar diferents fases constructives d'aquest, incloent-hi una ocupació de l'indret en l'edat del bronze.
Capella:
Des de la meitat de segle X ja s'esmenta la parròquia de Sant Esteve, que era al mateix edifici que la cel·la de Santa Creu depenent de Sant Cugat, sota mateix del castell, a l'indret de l'església anomenada avui Santa Maria de Cervelló. Hi ha una consagració del 1231 que es refereix a l'altar major de Sant Esteve que, malgrat que per la data correspondria millor a la capella del castell de Cervelló i no a la parròquia, hom sempre l'ha atribuïda a aquesta darrera.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&cons...
Descripció
El castell de Cervelló és documentat l'any 904, quan el comte Guifré Borrell, que hi residia, feu unes donacions al monestir de Sant Cugat. El 992, el castell fou venut pels fills del comte Borrell, Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell, a Ènnec Bonfill, que esdevingué senyor de Cervelló, la Palma, Torrelles de Llobregat, Vallirana i Olesa de Bonesvalls. El 1297 Guerau de Cervelló vengué al rei Jaume II la baronia. El 1309, el castell pervingué a la comtessa Sibil·la de Pallars, i el 1320 a Arnau Roger II de Pallars. Posteriorment retornà a la corona, que el 1390 el vengué a la ciutat de Barcelona. Passà després als Bellera, als Luna, als Ansa i a d'altres nobles llinatges. Al voltant de 1715, el castell ja era abandonat. Capella: Des de la meitat de segle X ja s'esmenta la parròquia de Sant Esteve, que era al mateix edifici que la cel·la de Santa Creu depenent de Sant Cugat, sota mateix del castell, a l'indret de l'església anomenada avui Santa Maria de Cervelló. Hi ha una consagració del 1231 que es refereix a l'altar major de Sant Esteve que, malgrat que per la data correspondria millor a la capella del castell de Cervelló i no a la parròquia, hom sempre l'ha atribuïda a aquesta darrera.
Capella:
A ponent del recinte jussà es troba la capella, un petit edifici rectangular, amb l'absis marcat només a l'interior per un parell d'arcosolis. La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada, i a l'arrencament d'aquesta hi ha un a línia d'impostes en cavet. L'entrada era a ponent però avui dia hi ha un gran forat, a l'igual que a la paret de l'absis.L'aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.
Amb la voluntat per part de l'Ajuntament de Cervelló de rehabilitar el castell i fer-lo visitable, es va encarregar el projecte arquitectònic a una empresa i es va obtenir part del finançament de l'obra del Ministeri de Foment.
L'any 2010 es va realitzar una intervenció arqueològica al recinte superior del castell, que va permetre localitzar un gran nivell d'enderroc. A l'àmbit D es va documentar una escala de tipus gòtic. Aquestes dues troballes són evidències de l'existència d'un pis superior. Finalment a l'àmbit B es va trobar un capitell i una mènsula.
L'any 2010 en el marc d'un projecte de restauració de la zona es va portar a terme una excavació arqueològica. El conjunt monumental està format pel castell, l'esglèsia, la necròpolis, i estructures d'habitació.
L'excavació del recinte superior del castell va proporcionar una seqüència estratifgràfica que, a la torre, ha assolit una potència de prop de 3m de profunditat mentre que al sector de ponent, la potència era d'entre 1 i 1'5m. Els estrats superiors corresponen a potents enderrocs que proporcionen informació sobre un possible pis superior.
L'enderroc ha proporcionat material datable del primer quart del segle XVIII per la qual cosa cal associar-lo a la Guerra de Successió, que n'hauria implicat la seva destrucció definitiva.
Els nivells d'amortització i/o abandonament van aportar materials associats a la primera meitat del s. XVII, ceràmica blava catalana i ceràmica decorada amb reflexos metàl·lics amb pinzell-pinta.
El nivell d'ús o paviments estava format per un nivell de rajols, i/o lloses de pedra. Fet que porta als investigadors a pensar en un enllosat de pedra en època gòtica. Per sota en alguns àmbits es va trobar un paviment de calç. El castell va sofrir modificacions i refiormes que, segurament, van esvorrar tota petjada estratigràfica anterior al segle XIV, però l'estudi dels paraments potser ajuda a donar llum a aquestes reformes i/o les seves cronologies.
Entre 2010 i 2011 es va realitzar la segona i tercera campanya d'excavació al castell que es centraren en l'actuació al recinte inferior del castell i les terrasses adjacents. Com a resultat es va documentar una primera ocupació de l'indret en el bronze inicial. També es documentaren diverses estructures del període altmedieval, així com un primer moment d'abandonament entorn del segle XV. Amb tot, el castell es tornà a ocupar, documentant reformes posteriors situades ja a partir del segle XVI. La destrucció del castell durant la guerra de successió ha quedat confirmat pels nivells d'enderroc i del material arqueològic associat a aquest. Durant aquesta intervenció s'ha efectuat a més una nova planimetria del castell.
L'any 2015 es va realitzar el control arqueològic del moviment de terres durant les obres per a la instal·lació de l'il·luminació del castell, el qual no va proporcionar restes arqueològiques.
London is the capital city of England and the United Kingdom. It is the most populous region, urban zone and metropolitan area in the United Kingdom. Standing on the River Thames, London has been a major settlement for two millennia, its history going back to its founding by the Romans, who named it Londinium. London's ancient core, the City of London, largely retains its 1.12-square-mile (2.9 km2) mediaeval boundaries and in 2011 had a resident population of 7,375, making it the smallest city in England. Since at least the 19th century, the term London has also referred to the metropolis developed around this core. The bulk of this conurbation forms the London region and the Greater London administrative area, governed by the Mayor of London and the London Assembly.
London is a leading global city, with strengths in the arts, commerce, education, entertainment, fashion, finance, healthcare, media, professional services, research and development, tourism and transport all contributing to its prominence. It is one of the world's leading financial centres and has the fifth-or sixth-largest metropolitan area GDP in the world depending on measurement. London is a world cultural capital. It is the world's most-visited city as measured by international arrivals and has the world's largest city airport system measured by passenger traffic. London's 43 universities form the largest concentration of higher education in Europe. In 2012, London became the first city to host the modern Summer Olympic Games three times.
London has a diverse range of peoples and cultures, and more than 300 languages are spoken within its boundaries. London had an official population of 8,308,369 in 2012, making it the most populous municipality in the European Union, and accounting for 12.5% of the UK population. The Greater London Urban Area is the second-largest in the EU with a population of 9,787,426 according to the 2011 census. The London metropolitan area is the largest in the EU with a total population of 13,614,409, while the Greater London Authority puts the population of London metropolitan region at 21 million. London had the largest population of any city in the world from around 1831 to 1925.
London contains four World Heritage Sites: the Tower of London; Kew Gardens; the site comprising the Palace of Westminster, Westminster Abbey, and St Margaret's Church; and the historic settlement of Greenwich (in which the Royal Observatory, Greenwich marks the Prime Meridian, 0° longitude, and GMT). Other famous landmarks include Buckingham Palace, the London Eye, Piccadilly Circus, St Paul's Cathedral, Tower Bridge, Trafalgar Square, and The Shard.
London is home to numerous museums, galleries, libraries, sporting events and other cultural institutions, including the British Museum, National Gallery, Tate Modern, British Library and 40 West End theatres. The London Underground is the oldest underground railway network in the world.
Londres és la capital del Regne Unit i de facto d'Anglaterra i una de les ciutats més grans d'Europa. Està situada al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del canal de la Mànega, que separa el Regne Unit de França. Al nord hi ha els comtats de Essex i Hertfordshire, a l'oest els comtats de Buckinghamshire i Berkshire mentre que al sud hi ha els de Kent i Surrey.
Londres està format per la City i 32 municipis. El cor de la ciutat, l'antiga City de Londres, encara manté els seus límits medievals, però des del segle XIX el terme Londres també es refereix al total de la metròpoli que s'ha desenvolupat al voltant. L'actual connurbació forma la regió de Londres i l'àrea administrativa del Gran Londres. Avui dia la City és una petita part de Londres, exactament de 2'6 km², però que conserva el seu estatus de ciutat i de Comtat cerimonial d'Anglaterra, mentre que els 32 municipis de Londres formen part del Comtat cerimonial d'Anglaterra del Gran Londres. Tres dels 32 municipis tenen estatus especials, Westminster té estatus de ciutat, el municipi de Kingston upon Thames i de Kensington i Chelsea tenen estatus de municipi Reial.
La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues parts. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, d'estil neogòtic.
Londres és una de les capitals del món dels negocis, les finances i centres culturals, i la seva influència en la política, educació, entreteniment, mitjans de masses, moda i art fan de Londres una de les majors ciutats globals. A Londres hi ha quatre llocs que són Patrimoni de la Humanitat: el Palau de Westminster, l'Abadia de Westminster i l'església de Santa Margarita; la Torre de Londres; el lloc històric de Greenwich; i els Jardins botànics Reials, Kew. La ciutat és una de les majors destinacions turístiques mundials, i la seva popularitat s'ha vist incrementada a causa del creixement econòmic
Londres té una població molt diversa, amb moltes cultures, religions i s'hi parlen més de 300 llengües. El 2011 la població oficial era de 8.174.100, dins els límits del Gran Londres i és la municipalitat més poblada de la Unió Europea. i l'àrea metropolitana s'estima que té una població d'entre 12 i 14 milions. Londres ha estat la seu dels Jocs Olímpics d'estiu 2012.
Els principals aeroports de Londres són els de Heathrow, Gatwick i Stansted. També hi ha altres aeroports menors, com el de la City, el de Luton i el de Southend.
London is the capital city of England and the United Kingdom. It is the most populous region, urban zone and metropolitan area in the United Kingdom. Standing on the River Thames, London has been a major settlement for two millennia, its history going back to its founding by the Romans, who named it Londinium. London's ancient core, the City of London, largely retains its 1.12-square-mile (2.9 km2) mediaeval boundaries and in 2011 had a resident population of 7,375, making it the smallest city in England. Since at least the 19th century, the term London has also referred to the metropolis developed around this core. The bulk of this conurbation forms the London region and the Greater London administrative area, governed by the Mayor of London and the London Assembly.
London is a leading global city, with strengths in the arts, commerce, education, entertainment, fashion, finance, healthcare, media, professional services, research and development, tourism and transport all contributing to its prominence. It is one of the world's leading financial centres and has the fifth-or sixth-largest metropolitan area GDP in the world depending on measurement. London is a world cultural capital. It is the world's most-visited city as measured by international arrivals and has the world's largest city airport system measured by passenger traffic. London's 43 universities form the largest concentration of higher education in Europe. In 2012, London became the first city to host the modern Summer Olympic Games three times.
London has a diverse range of peoples and cultures, and more than 300 languages are spoken within its boundaries. London had an official population of 8,308,369 in 2012, making it the most populous municipality in the European Union, and accounting for 12.5% of the UK population. The Greater London Urban Area is the second-largest in the EU with a population of 9,787,426 according to the 2011 census. The London metropolitan area is the largest in the EU with a total population of 13,614,409, while the Greater London Authority puts the population of London metropolitan region at 21 million. London had the largest population of any city in the world from around 1831 to 1925.
London contains four World Heritage Sites: the Tower of London; Kew Gardens; the site comprising the Palace of Westminster, Westminster Abbey, and St Margaret's Church; and the historic settlement of Greenwich (in which the Royal Observatory, Greenwich marks the Prime Meridian, 0° longitude, and GMT). Other famous landmarks include Buckingham Palace, the London Eye, Piccadilly Circus, St Paul's Cathedral, Tower Bridge, Trafalgar Square, and The Shard.
London is home to numerous museums, galleries, libraries, sporting events and other cultural institutions, including the British Museum, National Gallery, Tate Modern, British Library and 40 West End theatres. The London Underground is the oldest underground railway network in the world.
Londres és la capital del Regne Unit i de facto d'Anglaterra i una de les ciutats més grans d'Europa. Està situada al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del canal de la Mànega, que separa el Regne Unit de França. Al nord hi ha els comtats de Essex i Hertfordshire, a l'oest els comtats de Buckinghamshire i Berkshire mentre que al sud hi ha els de Kent i Surrey.
Londres està format per la City i 32 municipis. El cor de la ciutat, l'antiga City de Londres, encara manté els seus límits medievals, però des del segle XIX el terme Londres també es refereix al total de la metròpoli que s'ha desenvolupat al voltant. L'actual connurbació forma la regió de Londres i l'àrea administrativa del Gran Londres. Avui dia la City és una petita part de Londres, exactament de 2'6 km², però que conserva el seu estatus de ciutat i de Comtat cerimonial d'Anglaterra, mentre que els 32 municipis de Londres formen part del Comtat cerimonial d'Anglaterra del Gran Londres. Tres dels 32 municipis tenen estatus especials, Westminster té estatus de ciutat, el municipi de Kingston upon Thames i de Kensington i Chelsea tenen estatus de municipi Reial.
La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues parts. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, d'estil neogòtic.
Londres és una de les capitals del món dels negocis, les finances i centres culturals, i la seva influència en la política, educació, entreteniment, mitjans de masses, moda i art fan de Londres una de les majors ciutats globals. A Londres hi ha quatre llocs que són Patrimoni de la Humanitat: el Palau de Westminster, l'Abadia de Westminster i l'església de Santa Margarita; la Torre de Londres; el lloc històric de Greenwich; i els Jardins botànics Reials, Kew. La ciutat és una de les majors destinacions turístiques mundials, i la seva popularitat s'ha vist incrementada a causa del creixement econòmic
Londres té una població molt diversa, amb moltes cultures, religions i s'hi parlen més de 300 llengües. El 2011 la població oficial era de 8.174.100, dins els límits del Gran Londres i és la municipalitat més poblada de la Unió Europea. i l'àrea metropolitana s'estima que té una població d'entre 12 i 14 milions. Londres ha estat la seu dels Jocs Olímpics d'estiu 2012.
Els principals aeroports de Londres són els de Heathrow, Gatwick i Stansted. També hi ha altres aeroports menors, com el de la City, el de Luton i el de Southend.
31 January 2011. El Fasher: A woman pushes the Water Rollers in El Fasher (North Darfur).
A large number of the Darfurian population has a limited access to water resources and have to carry heavy buckets or jerry cans many times a day because for it is small capacity for long distance. Water Roller is a device for carrying water more easily and efficiently than traditional methods. The hippo roller, with its large drum capacity (usually 75 liters), frees women and children from having to spend a large portion of every day dedicated to collecting water for their households.
The Water Roller project started in South Africa and thousands of them have been distributed worldwide over the past 16 years, benefiting over 225,000 people. It have been used by Word Food Program (WFP), Operation Hunger, Operation Mobilization International as well as many other NGO's.
UNAMID (African Union and United Nations Peacekeeping Mission in Darfur), in contribution of the development and early recovery, is distributing 30,000 rollers to returnee villages across Darfur with limited access to water resources. Photo by Albert Gonzalez Farran / UNAMID
La Col·legiata dels Sants Quirico i Giulitta és la principal edificació religiosa de la localitat toscana de San Quirico d'Orcia.
L'edifici actual es va construir a finals del segle XII o al començament del XIII; la part més antiga sembla ser la corresponent a la façana i, en particular, al portal principal. La capçalera va ser alterada completament per l'abstracció de l'absis original en 1653 per construir el cor.
L'església té una planta en forma de creu llatina amb una sola nau i capelles d'absidal. Dels tres portals, el més significatiu és el portal principal d'estil llombard, que consisteix en un arcada lleugerament puntejada, decorada i sostinguda per dos parells de columnes per banda, de gres, unides al centre i descansant en estilitzats lleons. A la part superior de les columnes hi trobem l'arc. Cinc arquivoltes completen el portal, amb capitells decorats amb animals i fulles d'acant. Hi ha dos cocodrils enfrontats a l'arquitrau del portal. Enmig del timpà, una figura està tallada en alt relleu, que es pot identificar amb la representació de Sant Quirze. La decoració del portal es desenvolupa d'acord amb una iconografia cristiana simbòlica que deriva de l'art llombard.
A la segona meitat del segle XIII es van dur a terme obres d'ampliació que incloïen l'entrada del creuer i dels dos portals laterals de la Via Francigena. El primer dels portals laterals construïts en 1288 va ser atribuït a Giovanni Pisano, que en aquells anys (1287-1288) es dedicava a Siena en la construcció del Duomo. A la cúspide del portal s'escriu en tipografia gòtica Iohes, interpretat com el nom de Pisano o també com a record del nom antic de la pàtria dedicada a San Quirico i San Giovanni Battista. A 1298 s'obre el portal situat la paret del transsepte, obra de Lotto (de la inscripció del seu arquitrau), que probablement va edificar el mateix transsepte. El portal ofereix una combinació d'elements gòtics i romànics. El 1644 es va ascendir a l'església a col·legiata. En el període comprès entre el 1724 i 1763, a disposició del cardenal Anton Felice Zondadari, es va enderrocar l'antic campanar per donar lloc a un nou i l'interior de l'església va ser remodelat en estil barroc.
Cascada de la Font del Gat.
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.
La pluja és precipitació en forma de gotes d'aigua líquida, de diàmetre superior a 0'5 mil·límetres, tot i que si és dispersa les gotes poden tenir una mida inferior. El diàmetre de cada gota de pluja pot arribar als 3 mil·límetres, i el diàmetre màxim de les gotes unides és de 7 mil·límetres.
Les gotes de pluja tenen el seu origen en els núvols, formats a partir de la condensació del vapor d'aigua present a l'atmosfera, a causa del refredament adiabàtic que experimenten les parcel·les d'aire ascendent, i cauen per efecte de la gravetat.
Es tracta d'un meteor que forma part del cicle de l'aigua.
El vent és causat per diferències en la pressió de l'aire. Quan es dóna una diferència de pressió, l'aire és accelerat des d'una pressió més gran a una de més petita. En un planeta en rotació l'aire és desviat per l'efecte de Coriolis, amb l'excepció a la zona exacta de l'equador. A escala mundial, els dos factors principals que causen vents a gran escala (la circulació atmosfèrica) són l'escalfament diferencial entre l'equador i els pols (la diferència en l'absorció de l'energia solar, que genera forces d'empenyiment) i la rotació del planeta. Fora dels tròpics i per sobre dels efectes de fricció de la superfície, els vents a gran escala tendeixen a buscar un equilibri geostròfic. A prop de la superfície, la fricció fa que el vent sigui més lent del que seria en altres circumstàncies. La fricció de superfície també fa que els vents bufin cap a àrees de baixa pressió.
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.
El Recinte Modernista de Sant Pau, construït entre el 1905 i el 1930, fou concebut per Lluís Domènech i Montaner com una ciutat-jardí per als malalts. Després de servir durant un segle com a hospital públic, els seus pavellons rehabilitats llueixen avui amb tota la seva esplendor. Visitar aquest conjunt arquitectònic tan excepcional, és una experiència única.
A finals del segle XIX l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu que hi havia al barri del Raval de Barcelona, quedava petit i obsolet; calia reubicar-lo. El contrapunt va ser un ambiciós projecte inspirat en els corrents higienistes més capdavanters de l'època. No es pot oblidar que la trajectòria d’aquesta institució ha estat sempre lligada a la beneficència i als avenços socials i sanitaris.
Aquest conjunt modernista, el més important d’Europa, és avui dia un referent de la riquesa monumental de Barcelona, i també del seu esperit innovador. Declarat l'any 1997 Patrimoni Mundial per la UNESCO, el seu valor arquitectònic i artístic adquireix una nova dimensió internacional amb els nous usos dels pavellons. El recinte és ara un campus de coneixement i seu d’organismes d'àmbit internacional, com l' Institut Forestal Europeu, la Casa Àsia, la Global University Network for Innovation, o l’Institut de la Universitat de Nacions Unides sobre Globalització, Cultura i Mobilitat.
La visita d'aquest magnífic entorn permet endinsar-se en la història, l'art i l'actualitat. Els pavellons, envoltats de jardins i connectats per passadissos subterranis, són un prodigi de bellesa on destaquen escultures, vitralls, mosaics i tota mena d'arts aplicades.
Repòs
per Josep Viladomat.
1925.
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.
International Women's Day (8th March) tries to sensitize about the inequalities between men and women, not only in the western society but also in the Third World. In Darfur (Sudan), with no exception, women play an important role for the families and for the development of the country. However, they are rarely recognized. United Nations and African Union (Unamid) are implementing in Darfur a peace mission but there are few women staff members. These portraits of Unamid women and Sudanese women show the necessity for being together to claim their rights.
Picture: UNAMID - Albert Gonzalez Farran / www.albertgonzalez.net
6 December 2012. Zam Zam: A woman and her daughter in Zam Zam camp for Internally displaced persons (IDP), North Darfur, dance the music performed by professional singers at the event organized by UNAMID Human Rights to promote the new campaign "Together to Protect Women from Violence", as part of the Sixteen Days of Activism Against Gender Violence Zero Tolerance.
This is an international campaign originating from the first Women's Global Leadership Institute sponsored by the Center for Women's Global Leadership in 1991. Participants chose the dates, November 25, International Day Against Violence Against Women and December 10, International Human Rights Day, in order to symbolically link violence against women and
human rights and to emphasize that such violence is a violation of human rights.
Photo by Albert González Farran - UNAMID
Les Tres Fàbriques és un conjunt format per tres antigues fàbriques tèxtils de Manlleu (Fítex, Cotofil i Salamí), actualment enderrocades en la major part. L'orientació del conjunt era paral·lela al canal industrial. Les fàbriques Fíltex i Cotofil estaven unides interiorment formant-ne una de sola des que van esdevenir propietat de la família Buixó. Tenien planta baixa i tres pisos, excepte Fíltex, que en tenia només dos. Salamí tenia un afegit on hi havia pisos i Fíltex tenia un edifici al costat, al carrer Vendrell, que fa 13 metres de façana. Les turbines s'han salvat i s'estan rehabilitant: totes tres són del tipus Francis bessona, de disposició horitzontal, amb una velocitat nominal de 195 rpm.
L'edifici, anomenat les Tres Fàbriques, té l'origen en la indústria cotonera de Manlleu, entre els anys 1843 i 1844. L'edifici estava constituït per 3 fàbriques independents amb els corresponents aprofitaments hidràulics per a la producció d'energia. La divisió de l'aigua del canal d'entrada, el cabal i l'altura del salt són idèntics per a les tres fàbriques i la maquinària és, per tant, molt semblant. La disposició actual dels aprofitaments és de finals dels anys quaranta, quan es van reedificar les 3 fàbriques després de l'aiguat dels quaranta. Aleshores es van instal·lar noves turbines, alternadors, etc. Les tres fàbriques van tancar a finals dels vuitanta a causa de la crisi del tèxtil. En el moment de tancar Fíltex i Cotofil, estaven unides interiorment formant una sola fàbrica.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
La Col·legiata dels Sants Quirico i Giulitta és la principal edificació religiosa de la localitat toscana de San Quirico d'Orcia.
L'edifici actual es va construir a finals del segle XII o al començament del XIII; la part més antiga sembla ser la corresponent a la façana i, en particular, al portal principal. La capçalera va ser alterada completament per l'abstracció de l'absis original en 1653 per construir el cor.
L'església té una planta en forma de creu llatina amb una sola nau i capelles d'absidal. Dels tres portals, el més significatiu és el portal principal d'estil llombard, que consisteix en un arcada lleugerament puntejada, decorada i sostinguda per dos parells de columnes per banda, de gres, unides al centre i descansant en estilitzats lleons. A la part superior de les columnes hi trobem l'arc. Cinc arquivoltes completen el portal, amb capitells decorats amb animals i fulles d'acant. Hi ha dos cocodrils enfrontats a l'arquitrau del portal. Enmig del timpà, una figura està tallada en alt relleu, que es pot identificar amb la representació de Sant Quirze. La decoració del portal es desenvolupa d'acord amb una iconografia cristiana simbòlica que deriva de l'art llombard.
A la segona meitat del segle XIII es van dur a terme obres d'ampliació que incloïen l'entrada del creuer i dels dos portals laterals de la Via Francigena. El primer dels portals laterals construïts en 1288 va ser atribuït a Giovanni Pisano, que en aquells anys (1287-1288) es dedicava a Siena en la construcció del Duomo. A la cúspide del portal s'escriu en tipografia gòtica Iohes, interpretat com el nom de Pisano o també com a record del nom antic de la pàtria dedicada a San Quirico i San Giovanni Battista. A 1298 s'obre el portal situat la paret del transsepte, obra de Lotto (de la inscripció del seu arquitrau), que probablement va edificar el mateix transsepte. El portal ofereix una combinació d'elements gòtics i romànics. El 1644 es va ascendir a l'església a col·legiata. En el període comprès entre el 1724 i 1763, a disposició del cardenal Anton Felice Zondadari, es va enderrocar l'antic campanar per donar lloc a un nou i l'interior de l'església va ser remodelat en estil barroc.
Cascada de la Font del Gat.
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.
30 May 20012. Forog: A member of the rebel movement Sudan Liberation Army (Abdul Wahid faction), escorts the population in Forog (North Darfur) during the arrival of a UNAMID delegation who came to officially open a new clinic. The mission has also sponsored the construction of three new schools in the same area (Endero, Misteria and Deleba).
The local population reported a serious shortage of water and medicines during their meeting with the UNAMID deputy Joint Special Representative, Aichatou Mindaoudou.
Photo by Albert Gonzalez Farran
L'església de Sant Martí de Maldà és un edifici situat a l'extrem sud de la vila closa més tardana, amb la façana abocada al c/ Major, allà on més s'eixampla. Forma una nau amb capelles laterals i presbiteri poligonal. Destaca principalment pel pòrtic i l'alterós campanar. L'aparell murari és de pedra polidament carreuada a la façana, campanar, cantonades i obertures, essent rústegament treballada i d'antuvi arrebossada a la resta. La coberta és de teula àrab a dues aigües que esdevé de vessants compostos a l'absis.
Destaca la portalada barroca, d'una semblança evident amb el santuari de Sant Ramon, a la Segarra. És un pòrtic a manera de façana-retaule, compost per tres cossos verticals. El cos central presenta la porta en arc de mig punt motllurada, sobre la qual s'alça una cornisa reblerta d'alts relleus vegetals i amb una gran fulla de parra al mig a tall d'escut. El cos és emmarcat per dos cossos laterals sortints, formats per dues columnes salomòniques bastides sobre un voluminós sòcol. Estan esculpides, contenen acanaladures helicoidals i una acurada decoració escultòrica en alts relleus, representant fulles de parra, raïms i algun putti. Dins de cada conjunt de dues columnes apareix una fornícula buida. Al capdamunt queden unides per un entaulament adentellat que sosté un timpà fragmentat centralment per una punta de llança.
Damunt dels tres cossos que formen el pòrtic, precedint la rosassa, apareix una fornícula buida, emmarcada per pilastres decorades a semblança del conjunt, que serven un fi entaulament adentellat i un timpà partit per una copa. Al remat de la façana, projectant l'amplada del pòrtic, apareix un frontó clàssic llis recolzat en dues mènsules avolutades que interrompen el gruixut ràfec motllurat que envolta el cos visible de la façana i campanar.
El campanar ressalta per la seva verticalitat en proporció a l'església, determinant el perfil del poble i fent-se ben visible des dels pobles veïns. És de base quadrada i cos vuitavat amb costats escairats i superposició de trams. El primer tram, d'una estereotomia molt regular, és llis i sense decoració. El segon tram és compost per vuit finestrals allargassats en arcs de mig punt emmarcats per pilastres. Al cos superior hi ha una mena de llanternó amb obertures a semblança del cos inferior, de menor mida, dividida per contraforts que arrenquen a tocar de la balustrada que circumda el pis. Aquest llanternó ve coronat per una falsa cúpula de pedra. El campanar, igual que la capçalera, resultà molt malmès a la guerra civil essent el conjunt restaurat l'any 1943 per l'arquitecte Ignacio de Villalonga.
A l'interior, molt espaiós, la nau és coberta amb volta d'aresta. Les parets de l'absis, presenten una decoració recent, amb plafons de fusta al basament i a la resta decorades amb murals molt figuratius. A la capella lateral entrant, on hi ha la pica baptismal, hi ha un mural obra de l'artista Josep Minguell.
Als contraforts de la façana posterior i laterals, i per sota l'ample ràfec que precedeix la coberta, hi ha nombroses gàrgoles destacant la figura del diable que llueix exteriorment al centre de l'absis.
L'església de Sant Martí de Maldà està documentada des del segle XI, vinculada a la parròquia de Santa Maria de Maldà i, indirectament, a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. L'edificació del temple s'inicià el 1602, i les obres s'allargaren quasi tot el segle. Entre 1691 i 1696 s'enllestí la nau, amb les quatre últimes capelles, i el frontis, amb la portada obrada per l'escultor targarí Pau Viala. L'edifici es bastí al mateix lloc on s'alçava un edifici romànic del qual no en queda cap rastre, si bé se sap que ja prestava servei l'any 1313.
A principis del segle XVII Sant Martí de Maldà experimentà un gran creixement demogràfic, moment que coincideix amb la construcció de l'edifici, l'any 1602. L'església parroquial de Sant Martí conserva elements arquitectònics i escultòrics que la revelen com un nucli important de producció artística al llarg dels segles XVII i XVIII. Ho palesen el campanar i la façana. El primer fou projectat per l'arquitecte barceloní Josep Prat Delorta (1774-79) autor de la capella de Santa Tecla de la seu de Tarragona i col·laborador en el projecte de la Seu Nova de Lleida, i s'edificà entre 1774 i 1779 a càrrec del mestre de cases Fèlix Borràs de Guissona.
La façana és obra de l'escultor targarí Pau Viala (1694) amb qui col·labora Ramon Fabregat. Altrament, hi ha testimonis documentals de l'ornamentació escultòrica de l'edifici que aplegava obres de Francesc Puig, Lleonard de Bellpuig (1688), Joan Llobera (1624), Isidre Espinalt (1696), Francesc Bonifàs i Jaume Padró (1784). En tot cas, les obres més importants s'efectuen entre 1796 i 1798, dates que consten a la façana i el campanar.
Ple extraordinari com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem. Des del meu seient de regidor en el plenari de Bigues i Riells, la imatge que veia era aquesta, realment impressionant.
MOCIÓ DE RESPOSTA A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM I PER DEMANAR L'AMNISTIA PER A LES PERSONES PRESES POLÍTIQUES CATALANES I EN DEFENSA DEL DRET D'AUTODETERMINACIÓ
Definitivament, la democràcia a l'Estat espanyol mostra símptomes inequívocs d'estar tocada de mort. Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Quim Forn i Dolors Bassa han estat condemnats amb penes de presó. I Meritxell Borràs i Carles Mundó, amb multes i inhabilitació. Aquest ha estat un judici polític que mai s'hagués hagut de produir. Tornem a dir alt i clar que en democràcia votar no és cap delicte. Les idees no es jutgen. I és per això que reclamem la llibertat de totes les persones preses i exiliades polítiques, perquè no han comès cap delicte.
Vivim amb tristor i profunda indignació la sentència, que suposa una vulneració dels drets polítics individuals de les persones condemnades, de les preses i exiliades polítiques, i una retallada dels drets i llibertats col·lectives. El judici i la sentència ens han conduït a un estat d'absoluta excepcionalitat. Vivim moments molt greus, moments en què es posa de manifest que l'aparell de l'Estat espanyol actua intentant abolir la pluralitat política, vulnera la legitimitat del poble de Catalunya a decidir el seu futur lliurement, agredeix el dret que tenim a transformar la societat a través de la independència. I, al mateix temps, avui tornem a constatar que les forces polítiques de l'Estat són incapaces de fer ús del diàleg com a instrument de resolució del conflicte.
Aquesta sentència no ens atura. Al contrari, ens enforteix com a moviment per debilitar el règim del 78. I és que, una vegada més, reivindiquem el dret a l'autodeterminació, el dret a treballar pacíficament per esdevenir República Catalana, lliure, neta, justa i que treballi per garantir la igualtat d'oportunitats entre tota la ciutadania catalana. Cap sentència ens aturarà. Plantem cara a la voluntat repressora de l'Estat espanyol, i ho fem mobilitzant-nos, reclamant diàleg, reivindicant la via política i democràtica de resolució del conflicte. Demanem l'amnistia per a totes les persones condemnades i perseguides.
Reprovem l'actitud sostinguda de l'Estat espanyol, que ha dimitit de la seva responsabilitat de fer front i donar resposta a les demandes de la ciutadania, per via dialogada i pacífica. Convé recordar, per exemple, que, el maig d'aquest any 2019, el grup de treball sobre detencions arbitràries de Nacions Unides va fer pública una resolució que instava l'Estat espanyol a deixar en llibertat de forma immediata l'Oriol Junqueras, en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez, que es trobaven a presó preventiva. L'incompliment d'aquesta resolució va ser una mostra més que l'Estat actua desoint qualsevol resolució, tractat internacional (com la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que recullen el dret a l'autodeterminació) o totes les manifestacions pacífiques del poble de Catalunya a favor de la independència i la República Catalana. I aquesta actitud és molt greu. Per això la denunciem, perquè, malauradament, ens recorda etapes autoritàries en què no hi havia garantits els drets polítics ni les llibertats de la major part de la ciutadania.
Reivindiquem justícia, i ens disposem a liderar de nou la lluita antirepressiva, democràtica, pacífica i a favor dels drets i les llibertats. La situació d'excepcionalitat que estem vivint, agreujada especialment per la confirmació de la sentència, afecta tothom, afecta la quotidianitat dels pobles i ciutats del nostre país i de totes les persones que hi vivim.
I, per tant, és per tots els motius exposats anteriorment que el ple adopta els següents acords:
PRIMER. Manifestar el rebuig a la sentència condemnatòria emesa pel Tribunal Suprem en relació al judici de l'1 d'octubre i la causa independentista, constatant que representa una regressió dels drets i les llibertats de la ciutadania de Catalunya.
SEGON. Reclamar la llibertat immediata de tots els presos i preses polítiques i exigir l'amnistia de tots ells i elles, i de tots els exiliats i exiliades, com a reconeixement de l'absència de cap delicte vinculat a la celebració del referèndum de l'1 d'octubre i a qualsevol altra acció política celebrada durant els dies previs i posteriors a aquesta data.
TERCER. Mostrar el compromís amb el dret a l'autodeterminació, dret polític fonamental recollit en tractats internacionals com la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, signats també per l'Estat espanyol, i reivindicar-lo com a dret en virtut del qual resoldre el conflicte polític existent, per via democràtica i pacífica.
QUART. Reafirmar-nos en el caràcter pacífic i no violent del moviment independentista català. Condemnar tots els intents de criminalització del moviment independentista que les seves diferents institucions, òrgans, poders i alguns mitjans de comunicació volen construir.
CINQUÈ. Exigir al govern de l'Estat espanyol que respecti la legitimitat de les persones escollides democràticament a les diferents institucions catalanes, així com les decisions i acords que se'n derivin, com a màxima expressió de la sobirania popular.
SISÈ. Comprometre'ns a treballar conjuntament amb el Parlament de Catalunya, del Govern de la Generalitat de Catalunya i convocar-nos a participar, com a representants legítims de la ciutadania, en una assemblea d'electes a favor dels drets polítics i la llibertat.
SETÈ. Mostrar l'adhesió de l'Ajuntament de Bigues i Riells a totes les mobilitzacions de rebuig a la sentència del Tribunal Suprem, tant a nivell nacional com internacional, i convidar la ciutadania a participar en totes les lluites compartides i pacífiques a favor dels drets i les llibertats. I comprometre'ns a participar en l'acte convocat pel President de la Generalitat el dia 26 d'octubre al Palau de la Generalitat.
VUITÈ. Expressar la més ferma voluntat de seguir treballant, dia rere dia, per garantir els drets i les llibertats de tota la ciutadania de Bigues i Riells, la defensa del diàleg i dels principis democràtics i la pluralitat política, així com el respecte a la separació de poders, imprescindible en qualsevol estat de dret.
NOVÈ. Fer avinent la situació de repressió política i de vulneració de drets fonamentals que estem vivint com a ciutadania i com a país als municipis agermanats.
DESÈ. Fer arribar aquest acord a la Presidència del Parlament de Catalunya, a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, a la Presidència del Congrés de Diputats, a la Presidència del Govern de l'estat, a la Presidència del Parlament Europeu, a l'Associació Catalana de Municipis i a l'Associació de Municipis per la Independència. I donar conèixer el contingut d'aquesta moció a la ciutadania del municipi pels mitjans que es creguin oportuns.
12 August 2012. El Fasher: Two men set up trays with food in Al Tijane School in El Fasher to celebrate the "Iftar", the evening meal when Muslims break their fast during the Islamic month of Ramadan. UNAMID sponsored the event that brought together nearly 500 people.
Photo by Albert González Farran - UNAMID
Descripció:
Notable conjunt edificat al centre d'una gran esplanada, de forma trapezoidal. Recinte protegit per quatre torres rodones situades als angles i unides amb murs laterals, de les quals només una es conserva sencera. Té un cos central dels segles XIII-XIV, quan fou renovat i ampliat. A finals del s. XIV fou enderrocat per ordre del comte de Cardona, quan ja no servia d'habitacle. Demolit el 1872, queden bona part dels murs perimetrals i d'una antiga capella. Al santuari del Remei, construït sobre aquestes restes, a l'altar de la capella, hi ha la imatge gòtica de la Mare de Déu del Remei o de Castellvell, del segle XIV.
Notícies històriques
Documentat el 957 i 973. Hi ha notícies d'aquest castell, "castro selisona" l'any 929, "castro Celsona" el 965 abans de la devastació de Barcelona per Almançor. Hom enregistra l'actuació dels comtes d'Urgell com senyors de Solsona; també consta que tingueren drets damunt del comte de Solsona els bisbes d'Urgell. Un document de vers el 1000 denota que aleshores el comte Ermengol I d'Urgell, es trobava al seu palau del castell d'Olius, on rebé el prior Ramon, de l'església de Solsona que "Avus meus construxit in sua propia dominicatira". Els comtes urgellencs manifestaren repetidament el desig d'ésser enterrats al temple de Santa Maria de Solsona. El 1054, el comte Ermengol III i el bisbe Guillem concertaren un conveni, amb referència al "castrum de Solsona cum suos terminos vel cum sua castellania". Amb butlla data el 1099, el papa Urbà II confirmà al bisbe d'Urgell "Castrum Celsona et Eccla. Sancte Marie", amb les pertinences. El 1104, el bisbe d'Urgell cedí els seus drets sobre el castell de Solsona a l'església de Solsona. Documents del s. XII al·ludeixen l'església de Sant Miquel, amb referència al castell. Pels Tarroja-Agnès de Tarroja, besnéta d'Adalmús, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, casà amb el vescomte de Cardona Ramon Folc, el 1217-, la propietat del c. decantà als Cardona. Els drets cardonins refregaven, a vegades, amb els episcopals. El c. i la vila de Solsona, tanmateix, foren vinculats, el 1314, al vescomtat de Cardona, posteriorment comtat, marquesat i ducat.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
London is the capital city of England and the United Kingdom. It is the most populous region, urban zone and metropolitan area in the United Kingdom. Standing on the River Thames, London has been a major settlement for two millennia, its history going back to its founding by the Romans, who named it Londinium. London's ancient core, the City of London, largely retains its 1.12-square-mile (2.9 km2) mediaeval boundaries and in 2011 had a resident population of 7,375, making it the smallest city in England. Since at least the 19th century, the term London has also referred to the metropolis developed around this core. The bulk of this conurbation forms the London region and the Greater London administrative area, governed by the Mayor of London and the London Assembly.
London is a leading global city, with strengths in the arts, commerce, education, entertainment, fashion, finance, healthcare, media, professional services, research and development, tourism and transport all contributing to its prominence. It is one of the world's leading financial centres and has the fifth-or sixth-largest metropolitan area GDP in the world depending on measurement. London is a world cultural capital. It is the world's most-visited city as measured by international arrivals and has the world's largest city airport system measured by passenger traffic. London's 43 universities form the largest concentration of higher education in Europe. In 2012, London became the first city to host the modern Summer Olympic Games three times.
London has a diverse range of peoples and cultures, and more than 300 languages are spoken within its boundaries. London had an official population of 8,308,369 in 2012, making it the most populous municipality in the European Union, and accounting for 12.5% of the UK population. The Greater London Urban Area is the second-largest in the EU with a population of 9,787,426 according to the 2011 census. The London metropolitan area is the largest in the EU with a total population of 13,614,409, while the Greater London Authority puts the population of London metropolitan region at 21 million. London had the largest population of any city in the world from around 1831 to 1925.
London contains four World Heritage Sites: the Tower of London; Kew Gardens; the site comprising the Palace of Westminster, Westminster Abbey, and St Margaret's Church; and the historic settlement of Greenwich (in which the Royal Observatory, Greenwich marks the Prime Meridian, 0° longitude, and GMT). Other famous landmarks include Buckingham Palace, the London Eye, Piccadilly Circus, St Paul's Cathedral, Tower Bridge, Trafalgar Square, and The Shard.
London is home to numerous museums, galleries, libraries, sporting events and other cultural institutions, including the British Museum, National Gallery, Tate Modern, British Library and 40 West End theatres. The London Underground is the oldest underground railway network in the world.
Londres és la capital del Regne Unit i de facto d'Anglaterra i una de les ciutats més grans d'Europa. Està situada al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del canal de la Mànega, que separa el Regne Unit de França. Al nord hi ha els comtats de Essex i Hertfordshire, a l'oest els comtats de Buckinghamshire i Berkshire mentre que al sud hi ha els de Kent i Surrey.
Londres està format per la City i 32 municipis. El cor de la ciutat, l'antiga City de Londres, encara manté els seus límits medievals, però des del segle XIX el terme Londres també es refereix al total de la metròpoli que s'ha desenvolupat al voltant. L'actual connurbació forma la regió de Londres i l'àrea administrativa del Gran Londres. Avui dia la City és una petita part de Londres, exactament de 2'6 km², però que conserva el seu estatus de ciutat i de Comtat cerimonial d'Anglaterra, mentre que els 32 municipis de Londres formen part del Comtat cerimonial d'Anglaterra del Gran Londres. Tres dels 32 municipis tenen estatus especials, Westminster té estatus de ciutat, el municipi de Kingston upon Thames i de Kensington i Chelsea tenen estatus de municipi Reial.
La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues parts. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, d'estil neogòtic.
Londres és una de les capitals del món dels negocis, les finances i centres culturals, i la seva influència en la política, educació, entreteniment, mitjans de masses, moda i art fan de Londres una de les majors ciutats globals. A Londres hi ha quatre llocs que són Patrimoni de la Humanitat: el Palau de Westminster, l'Abadia de Westminster i l'església de Santa Margarita; la Torre de Londres; el lloc històric de Greenwich; i els Jardins botànics Reials, Kew. La ciutat és una de les majors destinacions turístiques mundials, i la seva popularitat s'ha vist incrementada a causa del creixement econòmic
Londres té una població molt diversa, amb moltes cultures, religions i s'hi parlen més de 300 llengües. El 2011 la població oficial era de 8.174.100, dins els límits del Gran Londres i és la municipalitat més poblada de la Unió Europea. i l'àrea metropolitana s'estima que té una població d'entre 12 i 14 milions. Londres ha estat la seu dels Jocs Olímpics d'estiu 2012.
Els principals aeroports de Londres són els de Heathrow, Gatwick i Stansted. També hi ha altres aeroports menors, com el de la City, el de Luton i el de Southend.
Els Trencaments és una cruïlla de camins situada a l'extrem septentriolnal de la urbanització de can Badell a Bigues. Hi ha les restes d'un mur de pedres de petites i mitjanes dimensions, unides amb morter de calç, que és d'aparença medieval o moderna, però la vegetació impedeix deduir la resta de la construcció.
Aquesta granja en el seu origen estava situada en el camí de la Ricarda (X: 425378, Y: 4573308). Era un edifici de grans proporcions format per 3 torres de planta quadrangular, unides per dos cossos rectangulars i de dues de les torres sortien dues naus en sentit perpendicular.
Les tres torres i les dues naus que les uneixen formen un cos molt allargat orientat en sentit nord-sud. Per evitar que les inundacions del riu l'afectessin, l'edifici es va construir sobre pilars i arcs que permetien el pas de l'aigua per sota. Les torres tenen planta baixa i un pis i la coberta és a quatre aigües; a la part superior de les teulades hi ha baranes de ferro a la manera de miradors. Les dues naus tenen un sol pis amb una teulada a dues aigües que es recolza sobre una estructura metàl·lica; aquestes naus era on s'ubicaven les vaques. Exteriorment el parament és de maó arrebossat i pintat; les obertures són d'arc rebaixat i estan decorades amb rajola blava al guardapols i sota l'ampit. Sota el ràfec de la teulada també hi ha una línia de rajola blava amb motius geomètrics. A l'interior destaquen les dues naus dedicades a bestiar; Joan Torras i Guardiola va fer una estructura metàl·lica que a l'exterior marca els dos vessants de la teulada i a l'interior té la forma d'arc rebaixat. Aquestes sales es van recobrir amb ceràmica blanca i verda per motius d'higiene i de llum, però deixava marcats els ferros inferiors de l'estructura, donant una aparença semblant a les grans estacions de metro europees. Les naus estan resseguides per un fris decoratiu amb un motiu geomètric i als extrems de les naus, a banda i banda de les portes, hi ha un dibuix de canyes. A les parets laterals s'obren finestres d'arc rebaixat seguint un ritme regular. Les vaques se situaven a banda i banda de les naus deixant un ampli passadís central. Tot l'edifici tenia un aïllament tèrmic per mitjà de murs dobles i de cambres d'aire sota la teulada, que es podien omplir de palla per reduir la humitat.
De la torre nord i la central surten dues naus en sentit est-oest. Aquestes estructures, situades a la banda de llevant, són fruit d'una ampliació posterior. Són d'un sol pis amb coberta a doble vessant sobre una encavallada de fusta. Aquestes naus estaven dedicades a graner.
Al nord de l'espai principal, a la façana de ponent, hi ha adossat un cos rectangular perpendicular a la granja. Aquesta construcció, destinada a habitatges i magatzems, té planta baixa i un pis i la coberta és a dos vessants. Les obertures es distribueixen de forma simètrica al llarg de la façana a partir d'un eix central, amb tres obertures rectangulars per pis, i una sèrie de finestres aparellades d'arc rebaixat al primer pis i un gran portal a la planta baixa per banda. Aquesta estructura queda rematada per un cobert construït en sentit perpendicular. Aquesta construcció està decorada amb tres esgrafiats situats al primer pis de la zona central, on es troben les obertures de forma rectangular. L'esgrafiat central representa un feix d'espigues de cereal i als laterals hi ha eines del camp.
Degut a les obres de construcció de la nova pista de l'aeroport del Prat, l'any 2007 es van desmuntar els elements més destacats de la granja, com l'estructura metàl·lica i la decoració ceràmica, i l'edifici es va enderrocar. L'any 2009 es va fer una nova construcció, imitant l'original, on es van col·locar els elements rescatats de l'edifici original.
Actualment la granja se situa al camí de Cal Silet, aproximadament 2 quilòmetres al nord de l'emplaçament original. La planta té forma de E, que correspon a les tres torres amb els dos cossos que les connecten i de cada torre surt una nau (a diferència de l'original que només tenia dues naus). L'edifici adossat al costat de ponent no s'ha reconstruït. Les formes de les obertures són similars a les originals i s'ha col·locat les rajoles que decoraven les façanes. L'interior de les naus on s'ubicaven les vaques s'ha reconstruït com era.
Notícies històriques
La Granja la Ricarda fou una de les dues granjes que, junt amb la Colònia Casanovas hi havia al Prat a principis segle XX i que abastien de llet a la ciutat de Barcelona. Fou construïda en els terrenys de la finca del mateix nom, propietat de Manuel Bertand, que l'havia comprat l'any 1895.
La Ricarda té per segon nom "Cal Torrero", antiga masia que es devia enderrocar al fer la nova i que apareix esmentada a la Consueta Parroquial de principis del segle XIX.
La dissenyà i edificà Josep Monés i Jané que era constructor d'edificis i pous artesians. L'any 1906 es van començar els treballs per omplir de sorra els aiguamolls de la part nord de la finca i al 1912 la granja va començar a funcionar.
Manuel Bertrand va posar tots el medis per fer una construcció de qualitat amb unes instal·lacions avançades per l'època la qual cosa va fer que se li atorgués la distinció de "Granja Model". La granja disposava d'una instal·lació de vapor per netejar els envasos i d'una central elèctrica per l'enllumenat. Per la vaqueria va adquirir vaques suïsses i holandeses que eren les més productores.
Durant la guerra civil la granja es va col·lectivitzar i, en acabar, la van retornar a la família Bertrand. Va segui en actiu fins als anys setanta. Un cop es va abandonar l'activitat ramadera es van conrear les terres del voltant fins que, l'any 1992, AENA la va adquirir. Aquell mateix any va patir un incendi que afectà la coberta i algunes estructures.
Degut a la construcció d'una nova pista de l'aeroport la granja es va enderrocar conservant els elements més importants que s'han fet servir per reconstruir l'edifici uns quilòmetres més al nord, prop de l'avinguda Onze de setembre.
London is the capital city of England and the United Kingdom. It is the most populous region, urban zone and metropolitan area in the United Kingdom. Standing on the River Thames, London has been a major settlement for two millennia, its history going back to its founding by the Romans, who named it Londinium. London's ancient core, the City of London, largely retains its 1.12-square-mile (2.9 km2) mediaeval boundaries and in 2011 had a resident population of 7,375, making it the smallest city in England. Since at least the 19th century, the term London has also referred to the metropolis developed around this core. The bulk of this conurbation forms the London region and the Greater London administrative area, governed by the Mayor of London and the London Assembly.
London is a leading global city, with strengths in the arts, commerce, education, entertainment, fashion, finance, healthcare, media, professional services, research and development, tourism and transport all contributing to its prominence. It is one of the world's leading financial centres and has the fifth-or sixth-largest metropolitan area GDP in the world depending on measurement. London is a world cultural capital. It is the world's most-visited city as measured by international arrivals and has the world's largest city airport system measured by passenger traffic. London's 43 universities form the largest concentration of higher education in Europe. In 2012, London became the first city to host the modern Summer Olympic Games three times.
London has a diverse range of peoples and cultures, and more than 300 languages are spoken within its boundaries. London had an official population of 8,308,369 in 2012, making it the most populous municipality in the European Union, and accounting for 12.5% of the UK population. The Greater London Urban Area is the second-largest in the EU with a population of 9,787,426 according to the 2011 census. The London metropolitan area is the largest in the EU with a total population of 13,614,409, while the Greater London Authority puts the population of London metropolitan region at 21 million. London had the largest population of any city in the world from around 1831 to 1925.
London contains four World Heritage Sites: the Tower of London; Kew Gardens; the site comprising the Palace of Westminster, Westminster Abbey, and St Margaret's Church; and the historic settlement of Greenwich (in which the Royal Observatory, Greenwich marks the Prime Meridian, 0° longitude, and GMT). Other famous landmarks include Buckingham Palace, the London Eye, Piccadilly Circus, St Paul's Cathedral, Tower Bridge, Trafalgar Square, and The Shard.
London is home to numerous museums, galleries, libraries, sporting events and other cultural institutions, including the British Museum, National Gallery, Tate Modern, British Library and 40 West End theatres. The London Underground is the oldest underground railway network in the world.
Londres és la capital del Regne Unit i de facto d'Anglaterra i una de les ciutats més grans d'Europa. Està situada al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del canal de la Mànega, que separa el Regne Unit de França. Al nord hi ha els comtats de Essex i Hertfordshire, a l'oest els comtats de Buckinghamshire i Berkshire mentre que al sud hi ha els de Kent i Surrey.
Londres està format per la City i 32 municipis. El cor de la ciutat, l'antiga City de Londres, encara manté els seus límits medievals, però des del segle XIX el terme Londres també es refereix al total de la metròpoli que s'ha desenvolupat al voltant. L'actual connurbació forma la regió de Londres i l'àrea administrativa del Gran Londres. Avui dia la City és una petita part de Londres, exactament de 2'6 km², però que conserva el seu estatus de ciutat i de Comtat cerimonial d'Anglaterra, mentre que els 32 municipis de Londres formen part del Comtat cerimonial d'Anglaterra del Gran Londres. Tres dels 32 municipis tenen estatus especials, Westminster té estatus de ciutat, el municipi de Kingston upon Thames i de Kensington i Chelsea tenen estatus de municipi Reial.
La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues parts. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, d'estil neogòtic.
Londres és una de les capitals del món dels negocis, les finances i centres culturals, i la seva influència en la política, educació, entreteniment, mitjans de masses, moda i art fan de Londres una de les majors ciutats globals. A Londres hi ha quatre llocs que són Patrimoni de la Humanitat: el Palau de Westminster, l'Abadia de Westminster i l'església de Santa Margarita; la Torre de Londres; el lloc històric de Greenwich; i els Jardins botànics Reials, Kew. La ciutat és una de les majors destinacions turístiques mundials, i la seva popularitat s'ha vist incrementada a causa del creixement econòmic
Londres té una població molt diversa, amb moltes cultures, religions i s'hi parlen més de 300 llengües. El 2011 la població oficial era de 8.174.100, dins els límits del Gran Londres i és la municipalitat més poblada de la Unió Europea. i l'àrea metropolitana s'estima que té una població d'entre 12 i 14 milions. Londres ha estat la seu dels Jocs Olímpics d'estiu 2012.
Els principals aeroports de Londres són els de Heathrow, Gatwick i Stansted. També hi ha altres aeroports menors, com el de la City, el de Luton i el de Southend.
Repòs
per Josep Viladomat.
1925.
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.
Tot i l'enyorança, és un gran lloc per viure. Resulta interessant que quatr fotos unides contenguin tantes històries, tants llocs màgics.
15 August 2012. El Fasher: Narima Abdala Mohammed carries bricks for the construction of a community center in Althoura Shemal in El Fasher, North Darfur, as part of a Community Based-Labour Intensive Project (CLIP) sponsored by UNAMID DDR (Disarmament Demobilization Reintegration).
During three months, UNAMID provides training to 80 young people (60 men and 20 women) to construct this building.
Photo by Albert González Farran - UNAMID
A 317 metres d'altitud, sobre el camí de l'Ordal, es troben les restes del castell de Cervelló i la seva capella. El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior. Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aquí es conserven restes d'edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d'una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat. Al recinte sobirà hi ha una porta o poterna molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts, i les parets de la torre o baluard de ponent; es conserven, molt enderrocades, les parets de tramuntana, migdia i ponent, i, a llevant, s'aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla.
Entre els anys 2010-2011 el conjunt monumental del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable. Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i delimitar diferents fases constructives d'aquest, incloent-hi una ocupació de l'indret en l'edat del bronze.
Capella:
Des de la meitat de segle X ja s'esmenta la parròquia de Sant Esteve, que era al mateix edifici que la cel·la de Santa Creu depenent de Sant Cugat, sota mateix del castell, a l'indret de l'església anomenada avui Santa Maria de Cervelló. Hi ha una consagració del 1231 que es refereix a l'altar major de Sant Esteve que, malgrat que per la data correspondria millor a la capella del castell de Cervelló i no a la parròquia, hom sempre l'ha atribuïda a aquesta darrera.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&cons...
Descripció
El castell de Cervelló és documentat l'any 904, quan el comte Guifré Borrell, que hi residia, feu unes donacions al monestir de Sant Cugat. El 992, el castell fou venut pels fills del comte Borrell, Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell, a Ènnec Bonfill, que esdevingué senyor de Cervelló, la Palma, Torrelles de Llobregat, Vallirana i Olesa de Bonesvalls. El 1297 Guerau de Cervelló vengué al rei Jaume II la baronia. El 1309, el castell pervingué a la comtessa Sibil·la de Pallars, i el 1320 a Arnau Roger II de Pallars. Posteriorment retornà a la corona, que el 1390 el vengué a la ciutat de Barcelona. Passà després als Bellera, als Luna, als Ansa i a d'altres nobles llinatges. Al voltant de 1715, el castell ja era abandonat. Capella: Des de la meitat de segle X ja s'esmenta la parròquia de Sant Esteve, que era al mateix edifici que la cel·la de Santa Creu depenent de Sant Cugat, sota mateix del castell, a l'indret de l'església anomenada avui Santa Maria de Cervelló. Hi ha una consagració del 1231 que es refereix a l'altar major de Sant Esteve que, malgrat que per la data correspondria millor a la capella del castell de Cervelló i no a la parròquia, hom sempre l'ha atribuïda a aquesta darrera.
Capella:
A ponent del recinte jussà es troba la capella, un petit edifici rectangular, amb l'absis marcat només a l'interior per un parell d'arcosolis. La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada, i a l'arrencament d'aquesta hi ha un a línia d'impostes en cavet. L'entrada era a ponent però avui dia hi ha un gran forat, a l'igual que a la paret de l'absis.L'aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.
Amb la voluntat per part de l'Ajuntament de Cervelló de rehabilitar el castell i fer-lo visitable, es va encarregar el projecte arquitectònic a una empresa i es va obtenir part del finançament de l'obra del Ministeri de Foment.
L'any 2010 es va realitzar una intervenció arqueològica al recinte superior del castell, que va permetre localitzar un gran nivell d'enderroc. A l'àmbit D es va documentar una escala de tipus gòtic. Aquestes dues troballes són evidències de l'existència d'un pis superior. Finalment a l'àmbit B es va trobar un capitell i una mènsula.
L'any 2010 en el marc d'un projecte de restauració de la zona es va portar a terme una excavació arqueològica. El conjunt monumental està format pel castell, l'esglèsia, la necròpolis, i estructures d'habitació.
L'excavació del recinte superior del castell va proporcionar una seqüència estratifgràfica que, a la torre, ha assolit una potència de prop de 3m de profunditat mentre que al sector de ponent, la potència era d'entre 1 i 1'5m. Els estrats superiors corresponen a potents enderrocs que proporcionen informació sobre un possible pis superior.
L'enderroc ha proporcionat material datable del primer quart del segle XVIII per la qual cosa cal associar-lo a la Guerra de Successió, que n'hauria implicat la seva destrucció definitiva.
Els nivells d'amortització i/o abandonament van aportar materials associats a la primera meitat del s. XVII, ceràmica blava catalana i ceràmica decorada amb reflexos metàl·lics amb pinzell-pinta.
El nivell d'ús o paviments estava format per un nivell de rajols, i/o lloses de pedra. Fet que porta als investigadors a pensar en un enllosat de pedra en època gòtica. Per sota en alguns àmbits es va trobar un paviment de calç. El castell va sofrir modificacions i refiormes que, segurament, van esvorrar tota petjada estratigràfica anterior al segle XIV, però l'estudi dels paraments potser ajuda a donar llum a aquestes reformes i/o les seves cronologies.
Entre 2010 i 2011 es va realitzar la segona i tercera campanya d'excavació al castell que es centraren en l'actuació al recinte inferior del castell i les terrasses adjacents. Com a resultat es va documentar una primera ocupació de l'indret en el bronze inicial. També es documentaren diverses estructures del període altmedieval, així com un primer moment d'abandonament entorn del segle XV. Amb tot, el castell es tornà a ocupar, documentant reformes posteriors situades ja a partir del segle XVI. La destrucció del castell durant la guerra de successió ha quedat confirmat pels nivells d'enderroc i del material arqueològic associat a aquest. Durant aquesta intervenció s'ha efectuat a més una nova planimetria del castell.
L'any 2015 es va realitzar el control arqueològic del moviment de terres durant les obres per a la instal·lació de l'il·luminació del castell, el qual no va proporcionar restes arqueològiques.
Es troba a tocar del Castell de Montargull. L'interior està format amb dues creus de volta de canó unides a una arcada gòtica que fa palesa la seva ampliació posterior.La pica baptismal de l'església de sant Jaume, és cilíndrica i té els laterals lleugerament còncaus en les seves dues terceres parts superior, i accentuadament corbats en el terç inferior. La seva decoració és llisa.
Santa Maria d'Elena, de Sobreroca o de Puig d'Elna, és un santuari de Sant Aniol de Finestres (Garrotxa) situat al vessant del puig d'Elena, a la part més meridional del terme, a la dreta de la riera de Llémena. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció
És d'origen romànic, amb algunes remodelacions posteriors. Disposa d'una sola nau i absis semicircular a llevant. La porta d'ingrés és a ponent i es troba protegida per una gran porxada d'època més avançada. El campanar és d'espadanya de doble obertura i s'assenta damunt la paret oest. A sota hi ha una petita finestra que dóna llum a l'interior. Fins a l'any 1936 s'hi va venerar una imatge de transició entre el romànic i el gòtic de 50 cm d'alçada. La verge entronitzada portava corona imperial i sostenia un ceptre amb la mà dreta mentre que amb l'esquerra aguantava el seu fill.[1]
Les modificacions sofertes per l'edifici no permeten precisar en quin moment del període romànic fou construïda aquesta església. No es pot descartar una data ja avançada. Presenta una estructura modificada per ampliacions posteriors a l'època de construcció. La planta primitiva és una nau de secció rectangular i un absis semicircular orientat a llevant; la resta de cossos són d'època moderna. La porta està situada a ponent; el porxo que la protegeix és posterior. El tipus d'aparell d'època romànica és format per carreus de mida diversa, ordenats en filades i d'aspecte força rústec.
A l'interior de l'església hi ha un a sarcòfag amb coberta a dos vessants, a l'esquerra de la porta, sostingut per dues cartel·les. Amb caràcters gòtics hi ha una inscripció que diu: «Aquí reposen Ramon de Crosa, el qual morí el dia de les calendes d'octubre i Berenguer de Soler». A cada costat de la inscripció hi ha una creu. La data no seria anterior al segle XIV. Pel que fa als personatges, segurament, tal com era el costum, es deu tractar de dos benefactors.[2]
Història
Mare de Déu d'Elena
Les primeres notícies històriques de Santa Maria d'Elena es remunten al testament fet l'any 1212 per Arnau del Torn, el qual llega 5 sous a "Sancte Marie de Suprarrocha". L'any 1391 serà esmentat en el testament d'Hug, baró de Santa Pau com a "Santa Maria o capella de Sobreroca".[1]
Santa Maria d'Elena és una petita església que fou molt malmesa pels terratrèmols del segle XV, que enderrocaren una gran part de les edificacions de la vall d'Amer. Segurament s'ensorrà una part de la nau, tot conservant-se part de l'absis del qual és ben curiós l'enllosat original que el cobreix.
Montsalvatge a les «Notícias históricas» informa que, a la darreria del segle XIX, hi vivia un eremita el qual tenia les habitacions unides a l'església.[2]
A la Mare de Déu de Lena (o d'Elena) se l'invoca com a protectora de les Valls del Llémana, tal com canten els seus Goigs: "Als devots de sobre Roca / Y de totas estas Valls / Que dignament Vos invocan / Deslliuraulos de tots mals; / Sent Vos nostra protectora / Guardaunos de tota pena. / Siaulos intercessora / Verge María de Elena".[3]
Sant Privat d'en Bas
L'Església de Sant Privat d'en Bas és una obra de Sant Privat d'en Bas, al municipi de la Vall d'en Bas (Garrotxa), protegida com a bé cultural d'interès local.
Descripció
És una església d'una nau coberta amb volta de canó que acaba amb testera plana. A ambdós costats de la nau s'obren capelles mitjançant arcs de mig punt. Les capelles del costat de ponent estan unides entre elles. A l'interior una cornisa que recorre tot el perímetre de la nau marca l'arrencada de la volta i a la zona de l'absis fa una forma mixtilínia.[1]
L'edifici original d'època romànica és la nau central que tenia probablement un absis semicircular a migdia però al segle XVIII, moment en què es van afegir les capelles, també es va ampliar la nau cap al sud i es va canviar l'orientació de l'església.[1]
L'església conserva una pica baptismal d'immersió romànica. Es troba en una capella lateral als peus de l'església. Té forma troncocònica i fa uns 76 centímetres d'alçada, 105 centímetres de diàmetre exterior i uns 54 centímetres de fondària. Està decorat amb un fris d'arcuacions que ocupen tota la superfície.[1]
Història
El lloc de Sant Privat d'en Bas apareix per primera vegada l'any 898 en un precepte del rei carolingi Carles el Simple. L'església es documenta l'any 1017, en la carta de dotació del bisbat de Besalú. A partir del segle xii el lloc de Sant privat del Bas passà a mans dels vescomtes de Bas.[1]
"La raó per la qual resulta tant dolorós separar-se rau en el fet que les nostres ànimes estan unides. Potser sempre ho han estat i sempre ho estaran. Potser hem viscut mil vides abans que aquesta i en cadascuna ens hem trobat l'un a l'altre. I potser cada vegada ens hem vist obligats a separar-nos per les mateixes raons. Això vol dir que aquest adéu és un comiat pels deu mil anys passats i un preludi del que ha de venir.
Quan et miro, veig la teva bellesa i el teu encant, i sé que s'han anat accentuant amb cada existència que has viscut. I sé que he passat cadascuna de les vides que he tingut abans d'aquesta buscant-te. No pas una persona com tu, sinó a tu, car la teva ànima i la meva sempre han acabat unides. I aleshores, per alguna raó que cap de nosaltres comprèn, ens hem vist obligats a acomiadar-nos.
M'encantaria dir-te que tot anirà bé i prometo fer tot el que pugui per assegurar-me que així serà. Però, si no ens tornem a veure mai més, i aquest és un vertader comiat, sé que ens tornarem a trobar en un altre vida. Ens trobarem de nou i potser els astres hauran canviat, i no sols ens estimarem en aquell temps, sinó per tots els temps del passat."
13 December 2012. Abu Shouk: (center) Nafisa Mohammed, surrounded by her benefitiaries (left to right) Masher Duma Abdulmoola, Sumia Mohamed Omar and sisters Zakia and Nana Abdulrahman.
Nafisa is mother of 4 children and she is a gender activist in Abu Shouk camp for internally displaced persons, North Darfur. She is working in the WFP programs for unnourished children in the camp.
Originally from Kutum, she got married when she was only 16 years old. When the conflict of Darfur broke, she had already 2 children and the rebel militias killed her husband. She ran away in 2003 with her two children and went to Korma and later to Abu Shouk in 2004. She got married in 2007 and got two more children. Currently pregnant, she wants to support those women with problems.
Photo by Albert González Farran - UNAMID
El Pedraforca és una emblemàtica muntanya de Catalunya, situada entre els termes municipals de Saldes i Gósol, al Berguedà. Té una forma molt peculiar, formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l'Enforcadura). El Pollegó superior té una altitud de 2.506,1 metres (amb un cim secundari, el Calderer de 2.475,4 metres) i el Pollegó inferior de 2444,8 m. L'Enforcadura se situa a 2.356,2 m i té una tartera a cada banda. La singularitat de la seva forma, junt amb el fet que el massís no forma part d'una serralada pròpiament dita han convertit la muntanya en una de les més famoses del territori català. És dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró i, a més, els voltants del Pedraforca han estat declarats paratge natural d'interès nacional.
Hi ha moltes llegendes al voltant de la muntanya del Pedraforca, i per això ha estat i és considerada una muntanya màgica. Una de les llegendes més difoses diu que la nit de Sant Silvestre (31 de desembre) les bruixes es reuneixen al Pedraforca[6] i salten i ballen per sobre de les argelagues. Una altra llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: una nit de Sant Silvestre les bruixes celebraven un aquelarre al cim d'una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes es van espantar tant que van començar a encomanar-se a sant Miquel i a fer-li pregàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d'un cop d'espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l'altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d'espasa va trencar en milions de trossos el cim de l'antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d'aquell cim a la tartera del Pedraforca.
El Pedraforca és, junt amb Montserrat i el Canigó, la muntanya emblemàtica de Catalunya. La seva silueta singular i l'activitat excursionista i alpinística que es desenvolupa en aquest cim l'han convertit en un símbol de Catalunya.
Com cada any, -ja en fa una bona colla- fem opció d'adquirir un pessebre de comerç just a la botigueta que el Grup de Mans Unides, a Tàrrega (Urgell).
El d'aquest any, és una petita obra d'art feta pel grup d'artesans peruans del CIAP.
__________
Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.
A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt.
Però l'àngel els digué:
--No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.
Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:
--Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.
Lluc 2, 6-14
El cant dels ocells és una nadala tradicional catalana. La cançó explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a l'estable de Betlem. Com és habitual en la música tradicional, se'n desconeixen els seus orígens.
Segons Joan Amades, el text d'aquesta cançó es canta amb diverses melodies. La més coneguda, popularitzada per Pau Casals, s'adapta al ritme de bressolar i per això és utilitzada també com a cançó de bressol. [1]
L'il·lustre violoncel·lista català Pau Casals, va tocar aquesta cançó en nombroses ocasions. Aquesta cançó es va popularitzar en algun dels arranjaments que ell mateix va compondre, però en cap cas s'ha d'interpretar com si l'obra fos seva, sinó que pertany a la cultura tradicional catalana.
Fruit del sentiment catalanista de Pau Casals, sentiment confrontat amb els seguidors del Franquisme, i d'una conferència a la seu de les Nacions Unides on va interpretar aquesta cançó, amb acompanyament d'orquestra, el Cant dels ocells esdevingué un símbol de pau i llibertat a arreu del món, però de manera significativa a Catalunya.
És típic a Barcelona acomiadar als difunts il·lustres amb el Cant dels ocells el dia de l'enterrament per honorar-los.
El mateix Pau Casals interpretava aquesta melodia generalment abans d'acabar els seus concerts i recitals com un cant a la convivència entre els pobles. A més d'això Pau Casals mai va tocar el violoncel en països on hi hagués guerra.
En el seu concert a La Casa Blanca, davant del president J.F. Kennedy, després d'escoltar la melodia, el mateix president li va expressar: "Ens heu fet sentir humils".
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El canto de los pájaros es un villancico tradicional catalan. La canción cuenta la alegría de la naturaleza el día del nacimiento del niño Jesús en l establo de Belén. Como es habitual en la música tradicional, se desconocen sus origenes.Según Joan Amades, el texto de esta canción se canta con diversas melodías. La más conocida, popularizada por Pau Casals, se adapta al ritmo de acunar y por esto es utilizada también como canción de cuna. [1] El il.stre violoncelilista catalán Pau Casals, tocó esta canción en numerosas ocasiones. Esta canción se popularizó en alguno de los arreglos que él mismo compuso, pero en ningún caso debe interpretarse como si la obra fuese suya, sino que pertenece a la cultura tradicional catalana.Frutro del sentimiento catalanista de Pau Casals, sentimiento confrontado con los seguidores del Franquismo, y de una conferencia en la sede de las Naciones Unidas donde interpretó esta canción, con acompañamiento de orquesta, el Cant dels ocells convirtió en un símbolo de paz y libertad a todo el mundo, pero de manera significativa en Catalunya.Es típico en Barcelona despedir a los difuntos ilustres con el Canto de los pájaros el día del entierro para honrarlos.El mismo Pau Casals interpretaba esta melodía generalmente antes de terminar sus conciertos y recitales como un canto a la convivencia entre los pueblos. Además de ello Pau Casals nunca tocó el violonchelo en países donde hubiera guerra.En su concierto en La Casa Blanca, ante el presidente JF Kennedy, después de escuchar la melodía, el propio presidente le expresó: "Nos habéis hecho sentir humildes"
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
The birdsong is a traditional Catalan Christmas carol. The song tells the jewel of nature on the birth of baby Jesus in l stable in Bethlehem. As is usual in traditional music, are unknown Amades origenes.Según Joan, the text of this song is sung to different melodies. The best known, popularized by Pau Casals, adapting the rhythm to rock and this is also used as a lullaby. [1] il.stre violoncelilista Catalan Pau Casals played this song on numerous occasions. This song became popular in some of the arrangements that he himself wrote, but in no case be interpreted as if the work was hers, but belongs to the traditional culture of sentiment catalana.Frutro Catalan Pau Casals, feeling confronted by fans Franco, and a conference at United Nations headquarters where he played this song, with orchestral accompaniment, the Cannot dels ocells became a symbol of peace and freedom throughout the world, but significantly in typical Catalunya.Es Barcelona dismiss the illustrious dead in the Song of the birds the day of burial for himself honrarlos.El Pau Casals played this tune usually before finishing his concerts and recitals as a hymn to the harmony among peoples. Moreover never Pau Casals played the cello in countries where there War. concert at the White House before President JF Kennedy, after hearing the melody, the president he said: "We have made you feel humble"
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La font del Gat.
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
The Font del Gat.
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La Font del Gat.
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
============================================================================
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.
Cascada de la Font del Gat.
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.