View allAll Photos Tagged Refa
Aren Dolma (voice) (Tibet-BE)
Refa brings together renowned musicians from Syria, Tibet, Iran, Afghanistan, Turkey and Belgium who are united by their desire to weave links between their music. The group has developed an original repertoire at the crossroads between their different traditions.
After a fantastic five-year adventure with two albums, more than a hundred concerts in Belgium and abroad, rave reviews including the first place in the annual list of the Transglobal World Music Charts in 2016 and the Klara for best Belgian world music album in 2019, Refugees for Refugees has written a new chapter in one of the success stories of traditional music in recent years.
They will continue under a new name and a new line-up. Refugees for Refugees becomes Refa.
“In the first place, we want to be seen as musicians, as people and not as refugees,” says Syrian ud-player Tarek Alsayed. “Our previous name pushed us into a victim role.” The statement is clear: from refugees into musicians.
Line-up
Aren Dolma (voice) (Tibet-BE)
Damla Aydin (Cello) (Turkey-BE)
Fakher Madallal (voice, percussion) (Syria-BE)
Mohammad Aman Yusufi (dambura, voice) (Afghanistan-BE)
Simon Leleux (percussion) (BE)
Shahab Azinmehr (setar, tar) (Iran-BE)
Tammam Al Ramadan (ney) (Syria-BE)
Tareq Alsayed Yahya (ud) (Syria-BE)
Overwhelmed by the huge structure of the Refa'i Mosque and the tiny details of the decorations on its exterior walls, and by the large marble columns that are a part of the entrance portal. The designers and builders of this grand mosque paid considerable attention to every single detail of its ornamentation
Taken @Cairo, Egypt
Refa brings together renowned musicians from Syria, Tibet, Iran, Afghanistan, Turkey and Belgium who are united by their desire to weave links between their music. The group has developed an original repertoire at the crossroads between their different traditions.
After a fantastic five-year adventure with two albums, more than a hundred concerts in Belgium and abroad, rave reviews including the first place in the annual list of the Transglobal World Music Charts in 2016 and the Klara for best Belgian world music album in 2019, Refugees for Refugees has written a new chapter in one of the success stories of traditional music in recent years.
They will continue under a new name and a new line-up. Refugees for Refugees becomes Refa.
“In the first place, we want to be seen as musicians, as people and not as refugees,” says Syrian ud-player Tarek Alsayed. “Our previous name pushed us into a victim role.” The statement is clear: from refugees into musicians.
Line-up
Aren Dolma (voice) (Tibet-BE)
Damla Aydin (Cello) (Turkey-BE)
Fakher Madallal (voice, percussion) (Syria-BE)
Mohammad Aman Yusufi (dambura, voice) (Afghanistan-BE)
Simon Leleux (percussion) (BE)
Shahab Azinmehr (setar, tar) (Iran-BE)
Tammam Al Ramadan (ney) (Syria-BE)
Tareq Alsayed Yahya (ud) (Syria-BE)
Hi ha moments que un sent una mica menyspreat ... però es refà.. i mira a allò que sempre li fa sentir l'esperit com més suau, com positiu ... miro a les flors... ara no n'hi ha gaires, però tot és mirar i, com aquesta rosa, no està, ni sentir-se sol.
Potser mai sabré fer una bona foto, però si aconseguiré apropar-me a una rosa ja madura i mirar-me-la amb bons ulls, tenir-hi una mirada propera. Segurament me la miraré amb el cor sense saber si observa cap regla de composició i d'estètica... només miraré que m'agrada i que me la sento propera.
Ja sé que pot haver-hi persones que hi faran una mirada propera a la que hi he fet .. amb això ja en tinc prou i saben que els hi agraixo.
No vull ser el primer, si vull compartir el meu mirar amb aquells que vulguin veure amb uns ulls que , segurament, no estan a la cara les coses que veig i les coses que sento..
The Mosque is rectangular in shape, measuring some 6500 square meters in size. 1767 square meters of this area is reserved for praying, while the remainder is the mausoleum of the royal family. The Refa'i Mosque was built in the Bahri Mamluk style which was popular in the 19th and 20th centuries. This style was similar to the European style of buildings at the time. Most of the materials were imported from Europe
Taken @Cairo, Egypt
L'abadia de Sant Hilari (en francès Abbaye de Saint-Hilaire) és una antiga abadia benedictina fortificada situada a Saint-Hilaire (en occità Sant Ilari, en francès Saint-Hilaire), en el departament francès de l'Aude.
Fundada a finals del segle VIII, en el X i per voluntat dels comtes de Carcassona, l'abadia fou dedicada a Saint Hilaire (San Hilario), primer bisbe de Carcassona. El monestir fou pròsper fins el segle XIII, però les devastacions a causa de la guerra dels Cent Anys, la pesta negra i els períodes de fam afectaren negativament en ell i van causar el seu declivi. No obstant, la producció tradicional vinícola de la regió i de l'abadia derivà en que, el 1531, els monjos de Saint-Hilaire descobrissin el primer vi efervescent del món: el Blanquette de Limoux.
En el segle VII, sobre una capella construïda en el segle anterior per ordre de Sant Hilari, primer bisbe de Carcassona, que evangelitzà la regió del Carcassès, s'edifica una església, primer pas del que seria posteriorment l'abadia, que es menciona per primer cop a l'any 825 sota l'advocació de Sant Serni, primer bisbe de Tolosa.
Un segle més tard, concretament el 22 de febrer de 970, s'hi descobreixen les restes del primer bisbe de Carcassona i constructor de la primera capella. Els comtes de Carcassona, Roger I i la seva esposa Adelaida de Gavaldà, sol·liciten a l'orde de Sant Benet que es converteixin en els seus benefactors, i una carta de Lluís I el Pietós autoritza als monjos a escollir el seu abat, al mateix temps que passa a l'advocació de Sant Hilari.
Fins el segle XII, l'abadia es beneficia de la protecció dels comtes de Carcassona i nombrosos membres de la família Trencavell hi són enterrats. Paral·lelament, adquireix gran importància en tota la regió multiplicant-se les donacions. Durant la croada contra els albigesos, els monjos són acusats d'heretgia i entregats als dominics. El monestir és devastat i donat, juntament amb les seves terres, a la comunitat de germans predicadors del monestir de Prouille fins l'any 1246, que el rei de França Lluís IX intervé demanant al senescal de Carcassona tornar les terras a l'abat de Sant Hilari. L'abadia pateix les conseqüències de la devastació anterior i s'esfondra part del creuer, que es refà entre 1237 i 1260.
En la primera meitat del segle XIV s'edifica el claustre, però immediatament comença a patir etapes de dificultats econòmiques al no ser suficients els ingressos per a mantenir als 29 monjos que hi havia, que es va reduir a l'any 1344 per ordre del bisbat de Carcassona. La guerra dels Cent Anys i la pesta negra agreujaren aquests problemes, ja que es va haver de fortificar el monestir, generant més despeses. És en aquesta època que els monjos de Sant Hilari creen el Blanquette de Limoux, l'any 1531, als cellers adjunts de l'abadia.
En el segle XVI el monestir es sotmet al in commendam, traspassant els seus béns a particulars, però la decadència econòmica segueix i, l'any 1758, el bisbe de Carcassona dicta un decret suprimint els oficis claustrals i places monacals, convertint-se en església parroquial. A finals del segle XVIII l'abadia és venuda.
L'església abacial fou edificada en el segle XII tot i que no va ser acabada, bastint un mur de pedra com a façana occidental. Consta d'un absis semicircular on hi ha tres vitralls, possiblement del segle XIX. La nau està constituïda per tres voltes ogivals del segle XIII. Conté la joia artística de l'abadia, l'anomenat sarcòfag de Sant Serni, atribuït al Mestre de Cabestany. És una carcassa tallada en un sol bloc de marbre blanc del Pirineu, que explica, de dreta a esquerra, la vida de Sant Serni, el primer bisbe de Tolosa, al segle III, i s'atribueix al Mestre de Cabestany.
El claustre, en forma de trapezi irregular, data del segle XIV. Els capitells, de pedra sorrenca procedent de les pedreres de Razès, estan decorats amb fullatge, rostres humans o animals. En un dels seus laterals, sota una arcada, té un tauler d'escacs esculpit. És centrat per un font del segle XVI.
La sala de l'abat, contigua a la sala capitular, es va reservar per a l'abat, com a menjador privat o dormitori i té una decoració molt ben conservada. A les pintures de les bigues del sostre, que daten de finals del segle XV, s'hi representen formes geomètriques, d'animals i representacions humanes, algunes d'elles pujades de to.
A la part sud de la galeria del claustre hi havia el refectoris, un per als monjos i una altre per les visites. Els dos refectoris estan separats per una paret gruixuda que conté un púlpit incrustat de volta de creueria que data del segle XIV.
A la part sud-oest roman el que ha arribat als nostres dies de la part fortificada.
Des de 1840 està inscrit com a Monument Històric francès.
La batalla de Lauquet i la llegenda de Sant Hilaire
L'origen de la protecció de l'abadia de Saint-Hilaire pels comtes de Carcassona es deu probablement a la batalla de Lauquet, a finals del segle X. Aquesta batalla entre Roger I, comte de Carcassona, i Oliba Cabreta, comte de Cerdanya que va arribar a envair la regió, originà la llegenda.
De fet, es diu que les tropes de Roger I, inferiors en nombre i menys preparades per al combat, estaven a punt de perdre la baralla i fugir o ser massacrats. Llavors, el comte de Carcassona, al veure's perdut, es va agenollar i va començar a resar a Déu, invocant fins i tot a Sant Hilari demanant-li que l'ajudés a protegir el poble dels invasors. I va ser llavors quan es va produir el miracle: Sant Hilari, amb un vestit brillant, va aparèixer al cap d'un exèrcit que va repel·lir i va destruir les tropes d'Oliba.
Per agrair al sant la seva intervenció miraculosa, Roger I es comprometia vers els monjos a fer donacions regulars a l'abadia, a banda de triar el monestir com a lloc d'enterrament.
Aquesta foto ha jugat a Quel est ce lieu?.
The ice is about 100 cm thick on Tasersuaq and when it ic coveret with this beautiful white snow it is just like a dream
The Al-Rifa'i Mosque (Arabic: مسجد الرفاعى, transliterated also as Al-Rifai, Al-Refai, Al-Refa'i, and named in English the Royal Mosque), is located in Cairo, Egypt, in Midan al-Qal'a, adjacent to the Cairo Citadel. The building is located opposite the Madrassa of Sultan Hassan, which dates from around 1361, and was architecturally conceived as a complement to the older structure. This was part of a vast campaign by the 19th century rulers of Egypt to both associate themselves with the perceived glory of earlier periods in Egypt's Islamic history and modernize the city. The mosque was constructed next to two large public squares and off of several European style boulevards constructed around the same time.
L'abadia de Sant Hilari (en francès Abbaye de Saint-Hilaire) és una antiga abadia benedictina fortificada situada a Saint-Hilaire (en occità Sant Ilari, en francès Saint-Hilaire), en el departament francès de l'Aude.
Fundada a finals del segle VIII, en el X i per voluntat dels comtes de Carcassona, l'abadia fou dedicada a Saint Hilaire (San Hilario), primer bisbe de Carcassona. El monestir fou pròsper fins el segle XIII, però les devastacions a causa de la guerra dels Cent Anys, la pesta negra i els períodes de fam afectaren negativament en ell i van causar el seu declivi. No obstant, la producció tradicional vinícola de la regió i de l'abadia derivà en que, el 1531, els monjos de Saint-Hilaire descobrissin el primer vi efervescent del món: el Blanquette de Limoux.
En el segle VII, sobre una capella construïda en el segle anterior per ordre de Sant Hilari, primer bisbe de Carcassona, que evangelitzà la regió del Carcassès, s'edifica una església, primer pas del que seria posteriorment l'abadia, que es menciona per primer cop a l'any 825 sota l'advocació de Sant Serni, primer bisbe de Tolosa.
Un segle més tard, concretament el 22 de febrer de 970, s'hi descobreixen les restes del primer bisbe de Carcassona i constructor de la primera capella. Els comtes de Carcassona, Roger I i la seva esposa Adelaida de Gavaldà, sol·liciten a l'orde de Sant Benet que es converteixin en els seus benefactors, i una carta de Lluís I el Pietós autoritza als monjos a escollir el seu abat, al mateix temps que passa a l'advocació de Sant Hilari.
Fins el segle XII, l'abadia es beneficia de la protecció dels comtes de Carcassona i nombrosos membres de la família Trencavell hi són enterrats. Paral·lelament, adquireix gran importància en tota la regió multiplicant-se les donacions. Durant la croada contra els albigesos, els monjos són acusats d'heretgia i entregats als dominics. El monestir és devastat i donat, juntament amb les seves terres, a la comunitat de germans predicadors del monestir de Prouille fins l'any 1246, que el rei de França Lluís IX intervé demanant al senescal de Carcassona tornar les terras a l'abat de Sant Hilari. L'abadia pateix les conseqüències de la devastació anterior i s'esfondra part del creuer, que es refà entre 1237 i 1260.
En la primera meitat del segle XIV s'edifica el claustre, però immediatament comença a patir etapes de dificultats econòmiques al no ser suficients els ingressos per a mantenir als 29 monjos que hi havia, que es va reduir a l'any 1344 per ordre del bisbat de Carcassona. La guerra dels Cent Anys i la pesta negra agreujaren aquests problemes, ja que es va haver de fortificar el monestir, generant més despeses. És en aquesta època que els monjos de Sant Hilari creen el Blanquette de Limoux, l'any 1531, als cellers adjunts de l'abadia.
En el segle XVI el monestir es sotmet al in commendam, traspassant els seus béns a particulars, però la decadència econòmica segueix i, l'any 1758, el bisbe de Carcassona dicta un decret suprimint els oficis claustrals i places monacals, convertint-se en església parroquial. A finals del segle XVIII l'abadia és venuda.
L'església abacial fou edificada en el segle XII tot i que no va ser acabada, bastint un mur de pedra com a façana occidental. Consta d'un absis semicircular on hi ha tres vitralls, possiblement del segle XIX. La nau està constituïda per tres voltes ogivals del segle XIII. Conté la joia artística de l'abadia, l'anomenat sarcòfag de Sant Serni, atribuït al Mestre de Cabestany. És una carcassa tallada en un sol bloc de marbre blanc del Pirineu, que explica, de dreta a esquerra, la vida de Sant Serni, el primer bisbe de Tolosa, al segle III, i s'atribueix al Mestre de Cabestany.
El claustre, en forma de trapezi irregular, data del segle XIV. Els capitells, de pedra sorrenca procedent de les pedreres de Razès, estan decorats amb fullatge, rostres humans o animals. En un dels seus laterals, sota una arcada, té un tauler d'escacs esculpit. És centrat per un font del segle XVI.
La sala de l'abat, contigua a la sala capitular, es va reservar per a l'abat, com a menjador privat o dormitori i té una decoració molt ben conservada. A les pintures de les bigues del sostre, que daten de finals del segle XV, s'hi representen formes geomètriques, d'animals i representacions humanes, algunes d'elles pujades de to.
A la part sud de la galeria del claustre hi havia el refectoris, un per als monjos i una altre per les visites. Els dos refectoris estan separats per una paret gruixuda que conté un púlpit incrustat de volta de creueria que data del segle XIV.
A la part sud-oest roman el que ha arribat als nostres dies de la part fortificada.
Des de 1840 està inscrit com a Monument Històric francès.
La batalla de Lauquet i la llegenda de Sant Hilaire
L'origen de la protecció de l'abadia de Saint-Hilaire pels comtes de Carcassona es deu probablement a la batalla de Lauquet, a finals del segle X. Aquesta batalla entre Roger I, comte de Carcassona, i Oliba Cabreta, comte de Cerdanya que va arribar a envair la regió, originà la llegenda.
De fet, es diu que les tropes de Roger I, inferiors en nombre i menys preparades per al combat, estaven a punt de perdre la baralla i fugir o ser massacrats. Llavors, el comte de Carcassona, al veure's perdut, es va agenollar i va començar a resar a Déu, invocant fins i tot a Sant Hilari demanant-li que l'ajudés a protegir el poble dels invasors. I va ser llavors quan es va produir el miracle: Sant Hilari, amb un vestit brillant, va aparèixer al cap d'un exèrcit que va repel·lir i va destruir les tropes d'Oliba.
Per agrair al sant la seva intervenció miraculosa, Roger I es comprometia vers els monjos a fer donacions regulars a l'abadia, a banda de triar el monestir com a lloc d'enterrament.
Aquesta foto ha jugat a Quel est ce lieu?.
visit the other Mosque that lies right beside it, the Refa'i Mosque. Seeing these two mosques from a distance makes one think that they are one mosque split in two. This is because of the many similarities between the exterior designs of both mosques. The Refa'i Mosque was designed so that it would not look dwarfed by the huge Sultan Hassan Mosque
Taken @Cairo, Egypt
L'abadia de Sant Hilari (en francès Abbaye de Saint-Hilaire) és una antiga abadia benedictina fortificada situada a Saint-Hilaire (en occità Sant Ilari, en francès Saint-Hilaire), en el departament francès de l'Aude.
Fundada a finals del segle VIII, en el X i per voluntat dels comtes de Carcassona, l'abadia fou dedicada a Saint Hilaire (San Hilario), primer bisbe de Carcassona. El monestir fou pròsper fins el segle XIII, però les devastacions a causa de la guerra dels Cent Anys, la pesta negra i els períodes de fam afectaren negativament en ell i van causar el seu declivi. No obstant, la producció tradicional vinícola de la regió i de l'abadia derivà en que, el 1531, els monjos de Saint-Hilaire descobrissin el primer vi efervescent del món: el Blanquette de Limoux.
En el segle VII, sobre una capella construïda en el segle anterior per ordre de Sant Hilari, primer bisbe de Carcassona, que evangelitzà la regió del Carcassès, s'edifica una església, primer pas del que seria posteriorment l'abadia, que es menciona per primer cop a l'any 825 sota l'advocació de Sant Serni, primer bisbe de Tolosa.
Un segle més tard, concretament el 22 de febrer de 970, s'hi descobreixen les restes del primer bisbe de Carcassona i constructor de la primera capella. Els comtes de Carcassona, Roger I i la seva esposa Adelaida de Gavaldà, sol·liciten a l'orde de Sant Benet que es converteixin en els seus benefactors, i una carta de Lluís I el Pietós autoritza als monjos a escollir el seu abat, al mateix temps que passa a l'advocació de Sant Hilari.
Fins el segle XII, l'abadia es beneficia de la protecció dels comtes de Carcassona i nombrosos membres de la família Trencavell hi són enterrats. Paral·lelament, adquireix gran importància en tota la regió multiplicant-se les donacions. Durant la croada contra els albigesos, els monjos són acusats d'heretgia i entregats als dominics. El monestir és devastat i donat, juntament amb les seves terres, a la comunitat de germans predicadors del monestir de Prouille fins l'any 1246, que el rei de França Lluís IX intervé demanant al senescal de Carcassona tornar les terras a l'abat de Sant Hilari. L'abadia pateix les conseqüències de la devastació anterior i s'esfondra part del creuer, que es refà entre 1237 i 1260.
En la primera meitat del segle XIV s'edifica el claustre, però immediatament comença a patir etapes de dificultats econòmiques al no ser suficients els ingressos per a mantenir als 29 monjos que hi havia, que es va reduir a l'any 1344 per ordre del bisbat de Carcassona. La guerra dels Cent Anys i la pesta negra agreujaren aquests problemes, ja que es va haver de fortificar el monestir, generant més despeses. És en aquesta època que els monjos de Sant Hilari creen el Blanquette de Limoux, l'any 1531, als cellers adjunts de l'abadia.
En el segle XVI el monestir es sotmet al in commendam, traspassant els seus béns a particulars, però la decadència econòmica segueix i, l'any 1758, el bisbe de Carcassona dicta un decret suprimint els oficis claustrals i places monacals, convertint-se en església parroquial. A finals del segle XVIII l'abadia és venuda.
L'església abacial fou edificada en el segle XII tot i que no va ser acabada, bastint un mur de pedra com a façana occidental. Consta d'un absis semicircular on hi ha tres vitralls, possiblement del segle XIX. La nau està constituïda per tres voltes ogivals del segle XIII. Conté la joia artística de l'abadia, l'anomenat sarcòfag de Sant Serni, atribuït al Mestre de Cabestany. És una carcassa tallada en un sol bloc de marbre blanc del Pirineu, que explica, de dreta a esquerra, la vida de Sant Serni, el primer bisbe de Tolosa, al segle III, i s'atribueix al Mestre de Cabestany.
El claustre, en forma de trapezi irregular, data del segle XIV. Els capitells, de pedra sorrenca procedent de les pedreres de Razès, estan decorats amb fullatge, rostres humans o animals. En un dels seus laterals, sota una arcada, té un tauler d'escacs esculpit. És centrat per un font del segle XVI.
La sala de l'abat, contigua a la sala capitular, es va reservar per a l'abat, com a menjador privat o dormitori i té una decoració molt ben conservada. A les pintures de les bigues del sostre, que daten de finals del segle XV, s'hi representen formes geomètriques, d'animals i representacions humanes, algunes d'elles pujades de to.
A la part sud de la galeria del claustre hi havia el refectoris, un per als monjos i una altre per les visites. Els dos refectoris estan separats per una paret gruixuda que conté un púlpit incrustat de volta de creueria que data del segle XIV.
A la part sud-oest roman el que ha arribat als nostres dies de la part fortificada.
Des de 1840 està inscrit com a Monument Històric francès.
Aquesta imatge ha jugat a Quel est ce lieu?.
The Refa'i Mosque was built in the Bahri Mamluk style which was popular in the 19th and 20th centuries. This style was similar to the European style of buildings at the time. Most of the materials were imported from Europe. The building of Refa'i Mosque was part of a vast campaign by the 19th century rulers of Egypt to both associate themselves with the perceived glory of earlier periods in Egypt's Islamic history and modernize the city
Taken @Cairo, Egypt
The Al-Rifa'i Mosque (Arabic: مسجد الرفاعى, transliterated also as Al-Rifai, Al-Refai, Al-Refa'i, and named in English the Royal Mosque), is located in Cairo, Egypt, in Midan al-Qal'a, adjacent to the Cairo Citadel. The building is located opposite the Madrassa of Sultan Hassan, which dates from around 1361, and was architecturally conceived as a complement to the older structure. This was part of a vast campaign by the 19th century rulers of Egypt to both associate themselves with the perceived glory of earlier periods in Egypt's Islamic history and modernize the city. The mosque was constructed next to two large public squares and off of several European style boulevards constructed around the same time.
1973 Land Rover 88" Series 3 HCB-Angus fire tender in the livery of REFA Fire Appliance Testing.
Registered in January 1974.
Fitted with a 4000cc petrol engine according to the DVLA.
The Refa'i Mosque is located next to Sultan Hassan Mosque in Salah El Din Square near the Citadel in Cairo. Actually, it is separated from the mosque of Sultan Hassan by a pedestrian street
Taken @Cairo, Egypt
L'abadia de Westminster és l'església més coneguda de Londres. La seva construcció va començar durant el segle xiii, sota el mandat d'Enric III. És el lloc de sepultura de la majoria dels reis i reines d'Anglaterra, així com de diverses celebritats. El «racó dels poetes» honora als escriptors del regne. La quasi totalitat de les coronacions dels monarques anglesos han tingut lloc en aquesta abadia.
El verdader nom de l'abadia és església col·legiata de Sant Pere. El seu nom que significa «abadia de l'oest», venia del fet que se situava a l'oest de la City (en oposició a Eastminster, monestir cistercenc que es trobava a l'est, més enllà de la torre de Londres).
A mitjan segle XI, el rei anglosaxó Eduard el Confessor va fer construir el seu palau sobre les ribes del Tàmesi prop d'un monestir benedictí fundat al segle X. Decideix construir una abadia més gran dedicada a l'apòstol sant Pere. L'església abacial fou consagrada el 28 de desembre de 1065, poc abans de la mort del sobirà.
Anglaterra fou envaïda pel duc de Normandia Guillem el Conqueridor i es feu coronar rei d'Anglaterra a l'església abacial, el 25 de desembre de 1066. Al segle XIII, Enric III (1207-1272) decideix reconstruir l'església en l'estil gòtic. Els plànols són dibuixats per Henri de Reims. El 1376, l'arquitecte Henry Yevele refà completament la nau, realitzant també treballs a la Torre de Londres i al Palau de Westminster. Entre 1503 i 1519, sota els regnats d'Enric VII i d'Enric VIII, es construeix la Lady Chapel, dita avui la capella d'Enric VII.
Des de Guillem el Conqueridor, tots els reis anglesos són coronats a l'església abacial, exceptuant d'Eduard V i Eduard VIII.
És classificada com a patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1987.
Imatge escanjeada
Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.
Big shout out to the one like BNIE for organizing a surprise Jam in my home town. Massive appreciation for everyone who made it down was a banging day! MOLAR / RYDER / SMAK / REFA / BNIE / SOMES / AMOK / SACH
Sant Vicenç de Torelló
L'Església de Sant Vicenç de Torelló és una obra amb elements romànics i barrocs de Sant Vicenç de Torelló (Osona) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció
L'església de Sant Vicenç de Torelló es troba en el nucli antic del poble, sobre un promontori, oberta a una plaça. Actualment és una església de tres naus, la central coberta amb volta de canó, amb capçalera d'absis semicircular a la nau central, orientada a llevant, i una absidiola restituïda en la restauració, també semicircular, orientada a migdia. La portalada barroca de 1624 és formada per una porta allindada de blocs de pedra ben tallats. A la part superior té un frontó circular tallat amb una fornícula al mig amb la imatge de Sant Vicenç.[1]
És un edifici d'evolució i configuració complexa. Al segle xi era un edifici d'una sola nau i capçalera semicircular que tenia l'accés a la façana sud i al qual, poc després, s'hi afegí, el campanar de torre al mur de tramuntana. Al segle xii es refà la capçalera per l'absis actual i s'afegeix l'absidiola de migdia. Un segle més tard s'afegeix una galilea que comprèn tota la façana de migdia l'estructura de la qual és perfectament visible. En època gòtica s'obren les capelles de tramuntana i en el segle xvii s'incorpora el porxo creant la tercera nau i al segle xix es substitueix l'absidiola per una sagristia de planta quadrada.[1]
Campanar[1]
Torre de planta quadrangular, de quatre cossos amb decoració llombarda: arcs cecs i una alineació de dents de serra a la part superior. Les obertures són variades. Una finestra espitllera situada a la façana de llevant del primer pis, una finestra d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del segon pis i una finestra geminada d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del tercer i quart pis. L'aparell és de filades de carreus de pedra units amb argamassa de calç. La coberta és piramidal a quatre aigües feta amb lloses de pedra i coronada amb un parallamps.[1]
La pica baptismal, que havia desaparegut en època barroca, també ha estat recuperada. Es tracta d'un element aproximadament hemisfèric, tallat en un sol bloc i decorat amb un cordó en relleu, ornamentat amb incisions, que envolta la vora de la pica i la base.[1]
L'edifici es troba assentat sobre una necròpoli de tombes antropomorfes excavades a la roca.[1]
Història
El 938 ja es tenen notícies documentals d'una primera església relacionada amb una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a les margues, que formava part de l'antic terme del castell de Torelló, documentat ja el 881. Al segle xi, coincidint amb la reorganització de la diòcesi la consagració d'altres esglésies de la comarca (Sant Maria de Lluçà, Sant Maria de Manlleu, Sant Julià de Vilatorta...) l'edifici fou reconstruït, configurant l'estructura inicial de l'edifici actual, que apareix documentat en la llista de parròquies del bisbat de Vic de 1025 a 1050 i posteriorment, el 19 d'agost de 1057, consta com a parròquia juntament amb Sant Feliu de Torelló, també del terme del castell de Torelló. A finals del segle xi i,relacionat amb el desenvolupament d'un petit nucli de població al costat de l'església, es modificà la capçalera i es construí el campanar. Adossat al mur septentrional, es comunicava amb el presbiteri mitjançant una porta i un arc. A l'exterior tenia una important banqueta de fonamentació inclinada cap al nord-est mentre que a l'interior descansava sobre el sòl.[1]
Poc després, als segles XII-XIII, s'hi afegí un porxo que servia d'entrada a l'església i també era lloc habitual de reunió dels fidels tant per activitats religioses com civils. La cronologia exacta és difícil de precisar però la tipologia i el fet que la seva banqueta es recolza a la de l'absidiola fa situar-lo a finals del segle xii o començaments del XIII, en tot cas posterior a la construcció de la nova capçalera.[1]
A partir del segle xiv i fins al segle xvii es produïren una sèrie de transformacions que configuraren l'edifici actual, sobretot al segle xvii quan degut a un moment d'esplendor econòmic es van produir canvis molt importants en l'estructura de l'edifici. Es van obrir dues arqueries de mig punt als costats de la nau i s'hi van afegir dues naus laterals. La de migdia, aprofitava l'estructura de l'antic porxo i la de tramuntana quedà adossada al campanar. Com que s'havia d'eliminar l'entrada sud del temple es va obrir un nou accés als peus de l'església amb portalada barroca.[1]
S'hi col·locaren els nous altars del Roser i de Sant Isidre a qui li van dedicar un retaule el 1686. Es feu una teulada nova per unificar cobertes i s'aprofità una petita espadanya romànica per construir un comunidor, un petit porxo on s'aixoplugava el sacerdot que conjurava el mal temps amb oracions i exorcismes.[1]
El nou temple fou consagrat el 1640.[1]
El 1812 es construí la sagristia al lloc de l'absidiola del segle xi que s'enderrocà. Posteriorment, durant les restauracions d'entre 1982 i 1986 es revertí el procés, enderrocant la sagristia i reconstruint l'absidiola.[1]
Paral·lelament a les dades arqueològiques, de les quals en destaca una moneda que data aquestes construccions, se sap documentalment que durant molt de temps hi hagué dues capelles al temple, la de Sant Vicenç situada a l'altar major i la de Santa Maria del Racó, fàcilment identificable amb l'absidiola, la qual disposa de sacerdots encarregats del seu culte des de 1290 fins al 1812, període d'utilització d'aquesta estructura arquitectònica.[1]
La total restauració duta a terme entre 1982 i 1986 destaca les diferents fases constructives de l'edifici a més de conservar l'antiga coberta romànica in situ i fer un accés perquè es pugui visitar, cosa no gaire corrent que en els treballs de restauració, ja que no se sol valorar l'estudi dels rebliments de coberta, entesos com a successió estratigràfica i com a part del jaciment constituït per l'edifici i el seu entorn.[1]
Els fonaments de la pica baptismal, han permès relacionar-la amb el nivell d'ocupació d'un paviment de còdols construït i utilitzat a partir de finals del segle xi, la mateixa època en què es construeix la nova capçalera. La recuperació de la pica, ha permès tornar-la a situar sobre els seus fonaments, als peus de l'església.
L'abadia de Sant Hilari (en francès Abbaye de Saint-Hilaire) és una antiga abadia benedictina fortificada situada a Saint-Hilaire (en occità Sant Ilari, en francès Saint-Hilaire), en el departament francès de l'Aude.
Fundada a finals del segle VIII, en el X i per voluntat dels comtes de Carcassona, l'abadia fou dedicada a Saint Hilaire (San Hilario), primer bisbe de Carcassona. El monestir fou pròsper fins el segle XIII, però les devastacions a causa de la guerra dels Cent Anys, la pesta negra i els períodes de fam afectaren negativament en ell i van causar el seu declivi. No obstant, la producció tradicional vinícola de la regió i de l'abadia derivà en que, el 1531, els monjos de Saint-Hilaire descobrissin el primer vi efervescent del món: el Blanquette de Limoux.
En el segle VII, sobre una capella construïda en el segle anterior per ordre de Sant Hilari, primer bisbe de Carcassona, que evangelitzà la regió del Carcassès, s'edifica una església, primer pas del que seria posteriorment l'abadia, que es menciona per primer cop a l'any 825 sota l'advocació de Sant Serni, primer bisbe de Tolosa.
Un segle més tard, concretament el 22 de febrer de 970, s'hi descobreixen les restes del primer bisbe de Carcassona i constructor de la primera capella. Els comtes de Carcassona, Roger I i la seva esposa Adelaida de Gavaldà, sol·liciten a l'orde de Sant Benet que es converteixin en els seus benefactors, i una carta de Lluís I el Pietós autoritza als monjos a escollir el seu abat, al mateix temps que passa a l'advocació de Sant Hilari.
Fins el segle XII, l'abadia es beneficia de la protecció dels comtes de Carcassona i nombrosos membres de la família Trencavell hi són enterrats. Paral·lelament, adquireix gran importància en tota la regió multiplicant-se les donacions. Durant la croada contra els albigesos, els monjos són acusats d'heretgia i entregats als dominics. El monestir és devastat i donat, juntament amb les seves terres, a la comunitat de germans predicadors del monestir de Prouille fins l'any 1246, que el rei de França Lluís IX intervé demanant al senescal de Carcassona tornar les terras a l'abat de Sant Hilari. L'abadia pateix les conseqüències de la devastació anterior i s'esfondra part del creuer, que es refà entre 1237 i 1260.
En la primera meitat del segle XIV s'edifica el claustre, però immediatament comença a patir etapes de dificultats econòmiques al no ser suficients els ingressos per a mantenir als 29 monjos que hi havia, que es va reduir a l'any 1344 per ordre del bisbat de Carcassona. La guerra dels Cent Anys i la pesta negra agreujaren aquests problemes, ja que es va haver de fortificar el monestir, generant més despeses. És en aquesta època que els monjos de Sant Hilari creen el Blanquette de Limoux, l'any 1531, als cellers adjunts de l'abadia.
En el segle XVI el monestir es sotmet al in commendam, traspassant els seus béns a particulars, però la decadència econòmica segueix i, l'any 1758, el bisbe de Carcassona dicta un decret suprimint els oficis claustrals i places monacals, convertint-se en església parroquial. A finals del segle XVIII l'abadia és venuda.
L'església abacial fou edificada en el segle XII tot i que no va ser acabada, bastint un mur de pedra com a façana occidental. Consta d'un absis semicircular on hi ha tres vitralls, possiblement del segle XIX. La nau està constituïda per tres voltes ogivals del segle XIII. Conté la joia artística de l'abadia, l'anomenat sarcòfag de Sant Serni, atribuït al Mestre de Cabestany. És una carcassa tallada en un sol bloc de marbre blanc del Pirineu, que explica, de dreta a esquerra, la vida de Sant Serni, el primer bisbe de Tolosa, al segle III, i s'atribueix al Mestre de Cabestany.
El claustre, en forma de trapezi irregular, data del segle XIV. Els capitells, de pedra sorrenca procedent de les pedreres de Razès, estan decorats amb fullatge, rostres humans o animals. En un dels seus laterals, sota una arcada, té un tauler d'escacs esculpit. És centrat per un font del segle XVI.
La sala de l'abat, contigua a la sala capitular, es va reservar per a l'abat, com a menjador privat o dormitori i té una decoració molt ben conservada. A les pintures de les bigues del sostre, que daten de finals del segle XV, s'hi representen formes geomètriques, d'animals i representacions humanes, algunes d'elles pujades de to.
A la part sud de la galeria del claustre hi havia el refectoris, un per als monjos i una altre per les visites. Els dos refectoris estan separats per una paret gruixuda que conté un púlpit incrustat de volta de creueria que data del segle XIV.
A la part sud-oest roman el que ha arribat als nostres dies de la part fortificada.
Des de 1840 està inscrit com a Monument Històric francès.
La batalla de Lauquet i la llegenda de Sant Hilaire
L'origen de la protecció de l'abadia de Saint-Hilaire pels comtes de Carcassona es deu probablement a la batalla de Lauquet, a finals del segle X. Aquesta batalla entre Roger I, comte de Carcassona, i Oliba Cabreta, comte de Cerdanya que va arribar a envair la regió, originà la llegenda.
De fet, es diu que les tropes de Roger I, inferiors en nombre i menys preparades per al combat, estaven a punt de perdre la baralla i fugir o ser massacrats. Llavors, el comte de Carcassona, al veure's perdut, es va agenollar i va començar a resar a Déu, invocant fins i tot a Sant Hilari demanant-li que l'ajudés a protegir el poble dels invasors. I va ser llavors quan es va produir el miracle: Sant Hilari, amb un vestit brillant, va aparèixer al cap d'un exèrcit que va repel·lir i va destruir les tropes d'Oliba.
Per agrair al sant la seva intervenció miraculosa, Roger I es comprometia vers els monjos a fer donacions regulars a l'abadia, a banda de triar el monestir com a lloc d'enterrament.
Aquesta foto ha jugat a Quel est ce lieu?.
L'abadia de Sant Hilari (en francès Abbaye de Saint-Hilaire) és una antiga abadia benedictina fortificada situada a Saint-Hilaire (en occità Sant Ilari, en francès Saint-Hilaire), en el departament francès de l'Aude.
Fundada a finals del segle VIII, en el X i per voluntat dels comtes de Carcassona, l'abadia fou dedicada a Saint Hilaire (San Hilario), primer bisbe de Carcassona. El monestir fou pròsper fins el segle XIII, però les devastacions a causa de la guerra dels Cent Anys, la pesta negra i els períodes de fam afectaren negativament en ell i van causar el seu declivi. No obstant, la producció tradicional vinícola de la regió i de l'abadia derivà en que, el 1531, els monjos de Saint-Hilaire descobrissin el primer vi efervescent del món: el Blanquette de Limoux.
En el segle VII, sobre una capella construïda en el segle anterior per ordre de Sant Hilari, primer bisbe de Carcassona, que evangelitzà la regió del Carcassès, s'edifica una església, primer pas del que seria posteriorment l'abadia, que es menciona per primer cop a l'any 825 sota l'advocació de Sant Serni, primer bisbe de Tolosa.
Un segle més tard, concretament el 22 de febrer de 970, s'hi descobreixen les restes del primer bisbe de Carcassona i constructor de la primera capella. Els comtes de Carcassona, Roger I i la seva esposa Adelaida de Gavaldà, sol·liciten a l'orde de Sant Benet que es converteixin en els seus benefactors, i una carta de Lluís I el Pietós autoritza als monjos a escollir el seu abat, al mateix temps que passa a l'advocació de Sant Hilari.
Fins el segle XII, l'abadia es beneficia de la protecció dels comtes de Carcassona i nombrosos membres de la família Trencavell hi són enterrats. Paral·lelament, adquireix gran importància en tota la regió multiplicant-se les donacions. Durant la croada contra els albigesos, els monjos són acusats d'heretgia i entregats als dominics. El monestir és devastat i donat, juntament amb les seves terres, a la comunitat de germans predicadors del monestir de Prouille fins l'any 1246, que el rei de França Lluís IX intervé demanant al senescal de Carcassona tornar les terras a l'abat de Sant Hilari. L'abadia pateix les conseqüències de la devastació anterior i s'esfondra part del creuer, que es refà entre 1237 i 1260.
En la primera meitat del segle XIV s'edifica el claustre, però immediatament comença a patir etapes de dificultats econòmiques al no ser suficients els ingressos per a mantenir als 29 monjos que hi havia, que es va reduir a l'any 1344 per ordre del bisbat de Carcassona. La guerra dels Cent Anys i la pesta negra agreujaren aquests problemes, ja que es va haver de fortificar el monestir, generant més despeses. És en aquesta època que els monjos de Sant Hilari creen el Blanquette de Limoux, l'any 1531, als cellers adjunts de l'abadia.
En el segle XVI el monestir es sotmet al in commendam, traspassant els seus béns a particulars, però la decadència econòmica segueix i, l'any 1758, el bisbe de Carcassona dicta un decret suprimint els oficis claustrals i places monacals, convertint-se en església parroquial. A finals del segle XVIII l'abadia és venuda.
L'església abacial fou edificada en el segle XII tot i que no va ser acabada, bastint un mur de pedra com a façana occidental. Consta d'un absis semicircular on hi ha tres vitralls, possiblement del segle XIX. La nau està constituïda per tres voltes ogivals del segle XIII. Conté la joia artística de l'abadia, l'anomenat sarcòfag de Sant Serni, atribuït al Mestre de Cabestany. És una carcassa tallada en un sol bloc de marbre blanc del Pirineu, que explica, de dreta a esquerra, la vida de Sant Serni, el primer bisbe de Tolosa, al segle III, i s'atribueix al Mestre de Cabestany.
El claustre, en forma de trapezi irregular, data del segle XIV. Els capitells, de pedra sorrenca procedent de les pedreres de Razès, estan decorats amb fullatge, rostres humans o animals. En un dels seus laterals, sota una arcada, té un tauler d'escacs esculpit. És centrat per un font del segle XVI.
La sala de l'abat, contigua a la sala capitular, es va reservar per a l'abat, com a menjador privat o dormitori i té una decoració molt ben conservada. A les pintures de les bigues del sostre, que daten de finals del segle XV, s'hi representen formes geomètriques, d'animals i representacions humanes, algunes d'elles pujades de to.
A la part sud de la galeria del claustre hi havia el refectoris, un per als monjos i una altre per les visites. Els dos refectoris estan separats per una paret gruixuda que conté un púlpit incrustat de volta de creueria que data del segle XIV.
A la part sud-oest roman el que ha arribat als nostres dies de la part fortificada.
Des de 1840 està inscrit com a Monument Històric francès.
La batalla de Lauquet i la llegenda de Sant Hilaire
L'origen de la protecció de l'abadia de Saint-Hilaire pels comtes de Carcassona es deu probablement a la batalla de Lauquet, a finals del segle X. Aquesta batalla entre Roger I, comte de Carcassona, i Oliba Cabreta, comte de Cerdanya que va arribar a envair la regió, originà la llegenda.
De fet, es diu que les tropes de Roger I, inferiors en nombre i menys preparades per al combat, estaven a punt de perdre la baralla i fugir o ser massacrats. Llavors, el comte de Carcassona, al veure's perdut, es va agenollar i va començar a resar a Déu, invocant fins i tot a Sant Hilari demanant-li que l'ajudés a protegir el poble dels invasors. I va ser llavors quan es va produir el miracle: Sant Hilari, amb un vestit brillant, va aparèixer al cap d'un exèrcit que va repel·lir i va destruir les tropes d'Oliba.
Per agrair al sant la seva intervenció miraculosa, Roger I es comprometia vers els monjos a fer donacions regulars a l'abadia, a banda de triar el monestir com a lloc d'enterrament.
El municipi de Puigpelat està situat al centre de la comarca, entre els rius Gaià i Francolí, prop del barranc de Vallmoll, i al costat de Bràfim, Alió, Valls, Vilabella i Nulles. Es troba a 252 metres d'altitud. Els edificis del nucli es distribueixen en petits carrers que segueixen la morfologia del terreny. A l'oest es troba l'església parroquial. El centre del nucli és la part més interessant, a causa de la tradició arquitectònica popular que presenten les seves cases.
Notícies històriques
L'origen del poble no és gaire conegut, però s'han trobat restes romanes de viles i sepulcres. Apareix per primera vegada anomenat l'any 1286 com a possessió de la comanda hospitalera de Vallmoll, possessió que es perllonga fins al 1831. Al segle XVIII experimentà un creixement demogràfic; al final d'aquest segle i per manament de l'arquebisbe Santiyán i Armanyá es refà l'aqüeducte romà, amb la finalitat de portar l'aigua de la mina de Puigpelat a Tarragona.
El segle XIX patí diverses oscil·lacions demogràfiques i durant el segle XX va experimentar una caiguda de la població.
invarquit.cultura.gencat.cat/card/39984
L'origen del casc antic de Puigpelat es remunta al segle XII, quan era part de la recent creada Baronia de Vallmoll, la qual va cedir algunes quadres, entre la que estava la de Puigpelat, a l'Ordre de Sant Joan de l'Hospital de Jerusalem.
El municipi de Puigpelat es troba situat al centre de la comarca, entre els rius Gaià i Francolí, prop del barranc de Vallmoll, i al costat de Bràfim, Alió, Valls, Vilabella i Nulles. Es troba a 252 metres d'altitud. Els edificis del nucli es distribueixen en petits carrers que segueixen la morfologia del terreny. A l'oest es troba l'església parroquial. Les cases del poble són entremitgeres de dos o tres plantes.
Notas históricas:
El nulci urbà de Puigpelat apareix per primera vegada anomenat l'any 1286 com a possessió de la comanda hospitalera de Vallmoll, possessió que es perllonga fins el 1831. No obstant, la notícia més antiga s'atribueix a un document de concòrdia del 1184, entre l'arquebisbe de Tarragona i el castellà d'Amposta, en relació als delmes dels Hospitalers a Vallmoll, entre els que estava Puigpelat.
Per allà al 1205 les antigues quadres de l'Hospitalet i Puigpelat constituïren el nucli principal de la comanda hospitalera. En les terres de l'Hospitalet, que devien ser les millors, s'hi va construir la seu de la comanda, i una capella, la qual fou dedicada a la Mare de Déu de l'Hospitalet, que fins l'actual segle (1975) no va ser enderrocada. El segon nucli en importància de la comanda va ser Puigpelat. La seva proximitat amb l'Hospitalet i el fet que allí hi hagués un antic nucli de població va empènyer els hospitalers a fortificar-lo per convertir-lo en un lloc de refugi en cas de perill. Així que gràcies als hospitalers, Puigpelat va començar a créixer.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
El municipio de Puigpelat está situado en el centro de la comarca, entre los ríos Gaià y Francolí, cerca del barranco de Vallmoll, y junto a Bràfim, Alió, Valls, Vilabella y Nulles. Se encuentra a 252 metros de altitud. Los edificios del núcleo se distribuyen en pequeñas calles que siguen la morfología del terreno. Al oeste se encuentra la iglesia parroquial. El centro del núcleo es la parte más interesante debido a la tradición arquitectónica popular que presentan sus casas.
Noticias históricas:
El origen del pueblo no es muy conocido, pero se han encontrado restos romanos de villas y sepulcros. Aparece nombrado por primera vez el año 1286 como posesión de la encomienda hospitalaria de Vallmoll, posesión que se prolonga hasta 1831. En el siglo XVIII experimentó un crecimiento demográfico; a finales de este siglo y por mandato del arzobispo Santiyán y Armanyá se rehace el acueducto romano, con el fin de llevar el agua de la mina de Puigpelat a Tarragona.
En el siglo XIX sufrió diversas oscilaciones demográficas y durante el siglo XX sufrió una caída de la población.
Traducido de
invarquit.cultura.gencat.cat/card/39984
El origen del casco antiguo de Puigpelat se remonta al siglo XII, cuando era parte de la recién creada Baronia de Vallmoll, la cual cedió algunas cuadras, entre las que estaba la de Puigpelat, a la Orden de San Juan del Hospital de Jerusalén.
El municipio de Puigpelat se encuentra situado en el centro de la comarca, entre los ríos Gaià y Francolí, cerca del barranco de Vallmoll, y junto a Bràfim, Alió, Valls, Vilabella y Nulles. Se encuentra a 252 metros de altitud. Los edificios del núcleo se distribuyen en pequeñas calles que siguen a la morfología del terreno. Al oeste se encuentra la iglesia parroquial. Las casas del pueblo son entremedianeras de dos o tres plantas.
Notas históricas:
El núcleo urbano de Puigpelat aparece nombrado por primera vez en 1286 como posesión de la encomienda hospitalaria de Vallmoll, posesión que se prolonga hasta 1831. Sin embargo, la noticia más antigua se atribuye a un documento de concordia de 1184, entre el arzobispo de Tarragona y el castellano de Amposta, en relación a los diezmos de los Hospitaleros en Vallmoll, entre los que estaba Puigpelat.
En torno a 1205 las antiguas cuadras de L'Hospitalet y Puigpelat constituían el núcleo principal de la encomienda hospitalaria. En las tierras de Hospitalet, que debían ser las mejores, se construyó la sede de la encomienda y una capilla, la cual fue dedicada a la Virgen de Hospitalet, que no fue derribada hasta 1975. El segundo núcleo en importancia de la encomienda fue Puigpelat. Su proximidad con L'Hospitalet y el hecho de que allí hubiera un antiguo núcleo de población empujó a los hospitalarios a fortificarlo para convertirlo en un lugar de refugio en caso de peligro. Así que gracias a los hospitalarios, Puigpelat empezó a crecer.
Traducido de
www.diputaciodetarragona.cat/marc/ web/diputacio-de-tarrag...
El municipi de Puigpelat està situat al centre de la comarca, entre els rius Gaià i Francolí, prop del barranc de Vallmoll, i al costat de Bràfim, Alió, Valls, Vilabella i Nulles. Es troba a 252 metres d'altitud. Els edificis del nucli es distribueixen en petits carrers que segueixen la morfologia del terreny. A l'oest es troba l'església parroquial. El centre del nucli és la part més interessant, a causa de la tradició arquitectònica popular que presenten les seves cases.
Notícies històriques
L'origen del poble no és gaire conegut, però s'han trobat restes romanes de viles i sepulcres. Apareix per primera vegada anomenat l'any 1286 com a possessió de la comanda hospitalera de Vallmoll, possessió que es perllonga fins al 1831. Al segle XVIII experimentà un creixement demogràfic; al final d'aquest segle i per manament de l'arquebisbe Santiyán i Armanyá es refà l'aqüeducte romà, amb la finalitat de portar l'aigua de la mina de Puigpelat a Tarragona.
El segle XIX patí diverses oscil·lacions demogràfiques i durant el segle XX va experimentar una caiguda de la població.
invarquit.cultura.gencat.cat/card/39984
L'origen del casc antic de Puigpelat es remunta al segle XII, quan era part de la recent creada Baronia de Vallmoll, la qual va cedir algunes quadres, entre la que estava la de Puigpelat, a l'Ordre de Sant Joan de l'Hospital de Jerusalem.
El municipi de Puigpelat es troba situat al centre de la comarca, entre els rius Gaià i Francolí, prop del barranc de Vallmoll, i al costat de Bràfim, Alió, Valls, Vilabella i Nulles. Es troba a 252 metres d'altitud. Els edificis del nucli es distribueixen en petits carrers que segueixen la morfologia del terreny. A l'oest es troba l'església parroquial. Les cases del poble són entremitgeres de dos o tres plantes.
Notas históricas:
El nulci urbà de Puigpelat apareix per primera vegada anomenat l'any 1286 com a possessió de la comanda hospitalera de Vallmoll, possessió que es perllonga fins el 1831. No obstant, la notícia més antiga s'atribueix a un document de concòrdia del 1184, entre l'arquebisbe de Tarragona i el castellà d'Amposta, en relació als delmes dels Hospitalers a Vallmoll, entre els que estava Puigpelat.
Per allà al 1205 les antigues quadres de l'Hospitalet i Puigpelat constituïren el nucli principal de la comanda hospitalera. En les terres de l'Hospitalet, que devien ser les millors, s'hi va construir la seu de la comanda, i una capella, la qual fou dedicada a la Mare de Déu de l'Hospitalet, que fins l'actual segle (1975) no va ser enderrocada. El segon nucli en importància de la comanda va ser Puigpelat. La seva proximitat amb l'Hospitalet i el fet que allí hi hagués un antic nucli de població va empènyer els hospitalers a fortificar-lo per convertir-lo en un lloc de refugi en cas de perill. Així que gràcies als hospitalers, Puigpelat va començar a créixer.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Hi ha coneixement del conjunt de Santa Eugènia del Congost des del 1038; en un document que la situa prop de la domus del Congost, tot i que aquesta domus no ha estat encara geogràficament localitzada. El 1194 s'esmenta aquest topònim relacionat amb un delme de Guillem Bonfill d'Aiguafreda, on es diu: "ipsum meum X quod abeo et teneo ad Sancta Eugenia" i on també es fa esment de l'església. Es creu, doncs, que fou probablement a mitjans del segle XII, quan segurament es construí l'església romànica de Santa Eugènia del Congost. A nivell arquitectònic, d'aquesta fase inicial en destaca la capella de Santa Eugènia (datada al segle XI i d'estil romànic) tot i que la fàbrica que ara s'observa és força més tardana; i també les restes de basaments de murs que es poden veure a la façana oest de la mateixa església.
En les següents dades històriques es documenta que al 1306 els Santa Eugènia es van vendre els drets aparellats a la castlania de Montmany i que al 1333, la capella ja tenia cementiri propi. Un altre document del 1376 la cita com a capella de Sanctuginia on els pagesos hi feien deixes i també s'hi feien misses. Al llarg del segle XVII trobem un altre esment de la capella de Santa Eugènia del Congost, on es demostra la seva adscripció al mas de l'Església o mas Santa Eugènia, fins que al 1713 per cessió del mateix propietari passà de nou a la parròquia. En aquest context del segle XVIII i segle XIX es produirà una important remodelació arquitectònica del conjunt, esmentada en un document del 1843, on es diu que davant l'amenaça de ruïna s'amplia i es refà bona part de la teulada- aquesta obra anirà a compte dels veïns i es treballarà, fins i tot, els diumenges. A més, el creixement de masies al seu voltant i l'altura del Tagamanent (1055 m) van ser dos factors importants que van permetre la potenciació del seu culte i una certa difusió local. Aquesta situació va motivar que al 1878 es convertís en parròquia encara que va continuar mantenint certs vincles d'unió amb Santa Maria de Tagamanent.
Actualment és l'únic centre urbà del terme amb església parroquial i cap de municipi com a conseqüència de l'abandó del Tagamanent durant la guerra civil del 1936-1939. La guerra també afectà Santa Eugènia, en va desaparèixer el retaule major d'època barroca i es va enfonsar tota la coberta, que va ser posteriorment restaurada. Segons E. Junyent "aquest treball, a més de millorar l'interior del temple, ha motivat també la seva decoració interior especialment a l'absis, on es venera la imatge primitiva que va poder ser salvada"; també esmenta que hi ha un projecte de construcció d'un campanar de torre "que vingui a substituir el poc graciós d'espadanya que s'aixeca sobra la façana principal" i que de moment s'ha mantingut. La data contemporània més significativa serà la de 1940 quan definitivament es traslladarà la parroquialitat de Tagamanent a Santa Eugènia. Respecte les estructures annexes, trobem que al 1955 es construí el nou cementiri; i que la última gran reforma tingué lloc a finals dels anys 60, amb la construcció de la nova sagristia, sobre el terreny del que havia estat l'antic cementiri.
L'església situada a la part esquerra de la Vall del Congost, de reduïdes dimensions, es troba dedicada a Santa Eugènia. L'edifici és d'una sola nau, de carreus ben escairats, fets amb pedra local i lligats amb argamassa; les cantoneres també estan reforçades amb carreus de tamany més gran amb la doble funcionalitat: d'element arquitectònic i decoratiu. Tota l'estructura es troba situada sobre una petita plataforma que s'anivella amb el pendent natural del terreny on es troba annexada una petita sagristia, amb diverses dependències modernes i el cementiri. Aquesta plataforma per la seva cara sud-est és feta de carreus, alguns de grans dimensions de pedra local ben escairada, que en algun dels seus punts estaria buida, contenint algun tipus de dipòsit. En els seus inicis es tractaria d'un temple senzill d'una sola nau acabada amb absis que cap el 1690 va ser ampliat allargant la nau per la part del davant i aixecant la coberta. Es conserven restes de murs d'època romànica i un campanar d'espadanya.
El seu interior ha estat força remodelat i té una presentació ben curiosa, ja que la distribució dels bancs i de l'altar és radicalment diferent del que normalment es troba en qualsevol altra església. Crida també l'atenció, la falta d'imatges, que estan dins la sagristia. El presbiteri està separat de la nau per uns paravents, amb uns quadres penjats i a sobre del tot hi penja un marc de vidre amb la paraula "abba" ("pare" en arameu). Al davant de l'altar destaca un petit televisor i unes gerres i altres estris més. Tot plegat és una sorprenent presentació. A la sagristia hi ha les imatges que, possiblement, abans devien estar repartides per la nau. A més hi ha una curiosa pica baptismal, de color blanc, al nivell de terra, una pila baptismal per immersió.