View allAll Photos Tagged PRECISIO
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
El futbol sala o futsal és un esport practicat entre dos equips de cinc jugadors que deriva del futbol -que és la base del joc- on s'apliquen aspectes d'altres esports com el waterpolo, el voleibol, l'handbol i el bàsquet. El terreny de joc és dur i té unes dimensions de 24 a 28 metres de llargada i de 13 a 15 metres d'amplada.
Els jugadors d'aquest esport requereixen una gran habilitat tècnica i domini sobre la pilota, així com velocitat i precisió en l'execució tant en rebre o realitzar gestos tècnics.
Un partit de futbol sala dura 40 minuts i es divideix en dos temps de 20 minuts cadascun; parant el cronòmetre, cada vegada que la pilota no estigui en joc; més les pauses de menys d'un minut que els entrenadors desitgin fer.
En aquest esport, es compta el temps jugat. Per exemple, quan surt la pilota o es comet una falta, el temps es para. Fins que entri la pilota en joc; es continua. A diferència del futbol, que es recompensa el temps perdut fins al final del partit.
“Fish and Chips”. Molt bo, destacant la finor i la frescor dels trossos de peix (podria ser lluç) i la precisió en l’arrebossat , tot descansant sobre un llit de xips de bossa (¡!) i acompanyat de romesco. Va ser el primer i potser el plat que més ens va agradar de tot l’àpat. Molt bé.
Església de Sant Esteve
Església situada a l'entrada del nucli, de planta basilical, d'una sola nau, amb el mur de carreus regulars de mitjanes dimensions i coberta a dues aigües. La nau és orientada en direcció est-oest, amb la porta a occident, segons la norma clàssica de l'estil romànic. Posteriorment, al segle XVIII, s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega. A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.
La portada és la part més notable de l'església, formada per tres arquivoltes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col·locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de prismàtic. La portada pròpiament dita és feta de vuit columnes, quatre a cada banda, coronades per sis capitells que sostenen les tres arquivoltes, amb l'espai semicircular que queda situat entre aquestes i la llinda ocupades per un timpà esculturat en baix relleu.
Les columnes són exemptes i de fust monolític, llis i uniforme, quatre situades als angles que formen els brancals de la porta, i les altres quatre apariades, amb un capitell comú a ambdós costats. No tenen base i es recolzen directament sobre el basament.
Els capitells, amb forma de piràmide truncada invertida, estan decorats amb motius geomètrics, vegetals i zoomòrfics. A la part inferior tenen una motllura i són coronades per un àbac molt desenvolupat que forma una imposta seguida amb abundosa decoració, que comprèn els tres capitells de cada banda.
A la portada hi ha tres arquivoltes que enllacen les columnes i els capitells d'un costat amb els de l'altre. La primera és formada per un simple arc de dovelles totalment llises. La segona està motllurada amb un bossell que sobresurt entre dues motllures còncaves de mitja canya, una de les quals es projecta sobre el llindar de la porta i l'altra cap al davant. La tercera, molt erosionada a la banda esquerra, és feta per dovelles, ornada amb una filera de semiesferes, totes iguals, cada una de les quals duu un petit apèndix que l'uneix a l'arquivolta.
El timpà és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la "Maiestas Domini". Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda per dos personatges drets, apòstols o àngels, un a cada banda, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.
L'absis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada, sense cap decoració realitzada amb una sola pedra tallada amb gran precisió. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.
La primera notícia de l¡església prové de l'acta de consagració de l'església de Guissona, el 1098, on es fa referència a Sant Esteve de Pelagalls. L'actual temple és una reconstrucció del segle XII del primitiu edifici romànic. El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari policromat amb el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. El document anava acompanyat d'unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres sants.
Famous underground club in Helsinki equipped with massive Precision Audio - sound systems on two dancefloors.
For more information about Precision Audio, visit
Everybody Should Be Able To Enjoy Music™
Continuant amb el nostre particular periple per restaurants de cuina tradicional catalana vam anar a petar a El Revolt, un veterà establiment emplaçat a la carretera que porta des de Sant Quirze de Safaja a Centelles, al cor de la comarca del Moianès. Es tracta d’un restaurant familiar i molt popular, especialitzat en esmorzars de forquilla i àpats de migdia amb un ampli ventall de plats de “cuina casolana” (sic) i tot tipus de viandes preparades sobre la brasa (carns, hortalisses, calçots...).
Érem quatre comensals que vam veure bones intencions en una oferta a la carta que sembla voler distanciar-se una mica de llocs similars i que ens va generar bones expectatives sobre el paper. Però vam apreciar una certa manca de definició o precisió en els resultats, com si haguessin estat preparats o cuinats amb urgència i sense la calma i interès necessaris. I ja deu ser això perquè era un diumenge al migdia en que els menjadors estaven a vessar amb gent esperant per entrar i ocupar una taula del segon torn, i sota aquestes condicions no és difícil imaginar la frenètica activitat a la cuina. En fi, tampoc va ser un desastre i el cert és que ens van atendre molt bé però no és aquest un lloc al que hi tornaríem. Si més no, no en diumenge.
El que més ens va agradar: l’espatlla de cabrit
El que creiem que es podria millorar: l’acabat de la truita; el punt de cocció del secret; el toc rebullit de les carxofes; l’allioli; l’absència de cafè en el tiramisú; les copes pel vi
Satisfacció: @@+
El Revolt
Carretera de Centelles, km 4,5
08189 Sant Quirze Safaja
Telèfon: 93 866 08 43
Tanca dilluns i dimarts. La resta de dies obre de 8:30 a 18:00.
Passats dos anys des de la seva obertura ja tocava acostar-nos fins Estimar, el restaurant de producte (principalment peix i marisc procedent del port de Roses) que està comandat per un xef procedent de l’entorn El Bulli, la qual cosa sembla atorgar un plus d'interès a una proposta gastronòmica de perfil mariner i poc elaborada (¡!) però que vol ser precisa i de qualitat.
El restaurant ocupa el petit local que va deixar lliure el desaparegut El Pecat, ara redecorat. Més lluminós i amb una nova distribució en la que destaca la cuina integrada en el menjador, només separada d’aquest per l’aparador on es mostra el material fresc disponible. L’espai reduït, amb les taules una mica massa juntes i l’activitat constant del nombrós personal de servei al seu voltant, limiten la sensació d’intimitat i confort, encara que mantenint-se a un nivell acceptable. El servei va estar amable i prou eficient.
Vam compartir dos entrants, una peça de peix i unes postres i s’ha de dir que tot va estar bé i força al punt. El producte és de qualitat i la precisió i el rigor en les preparacions semblen ser la norma en aquesta casa però els preus piquen prou (especialment els del peix) com per no ser massa complaents, i analitzat l’àpat en el seu conjunt, ens va semblar massa car.
El que més ens va agradar: les patates fregides i els pebrots; els pèsols
El que menys ens va agradar: uns preus massa pujats; que les postres tinguin un format gran i estiguin pensats per ser compartits per a dues persones
A qui el recomanem: als que vulguin gaudir del millor producte i no els hi importi pagar-lo
Satisfacció: @@@@-
Sant Antoni dels Sombrerers, 3
08003 Barcelona
Telèfon: 93 268 91 97
Tanca diumenges i els dilluns al migdia.
Ens va entristir la notícia rebuda fa uns mesos anunciant la marxa del xef Kaya Jacobs de la cuina del Tossal Gros per a iniciar una nova aventura a les Balears. Ell va dotar de sensibilitat, finor i elegància l’oferta gastronòmica d’aquest casa, que no ha estat altra que apostar pel producte ecològic, local i de temporada i integrar-lo en combinació amb una potent oferta de vins “naturals”. Coherència, implicació i uns excel·lents resultats al plat ens van portar a considerar aquest un dels nostres restaurants més apreciats. Però bé, això ja és història i al Kaya només podem desitjar-li molta sort.
Degut a la pandèmia, el restaurant ha estat tancat molts mesos fins que se’ns va anunciar que el passat 14 de Maig reobria les seves portes. Érem ben conscients de que un canvi a la cuina (ara liderada per Néstor Arminio) i la manca de rodatge podien ser un handicap, però no vam voler esperar gaire per anar-hi, que ja tocava, i ens vam plantar allà el primer cap de setmana després de la reobertura. La placidesa de l’entorn, la majestuositat d’un paisatge en una primavera exultant, la calidesa de les instal·lacions i el tracte hospitalari segueixen inalterables, i ja només per això ja ens compensava ser allà.
Però bé, havíem anat a dinar i en aquest sentit, la cosa sí que ha canviat. Entre una oferta (encara en proves) una mica més breu que abans però compartint filosofia i intencions respecte al producte i sense la possibilitat de menú degustació, vam escollir una sèrie de plats per a ser compartits. I els resultats, sense ser menyspreables, no van estar a l’alçada del que recordàvem. Ni de bon tros. Uns plats ara més normals, com més informals i sense la precisió i els bons acabats de l’anterior etapa, ens van deixar una lleugera sensació de decepció. Una sensació que vam superar de seguida pensant que amb una mica més de rodatge potser tots els engranatges de la cuina s’aniran posant al seu lloc i i el conjunt s’acabarà d’arrodonir. Probablement no s’arribarà al virtuosisme culinari d’abans però, tenint en compte tots els factors (emplaçament, entorn, instal·lacions…), aquest lloc pot seguir sent un destí desitjat. Ho anirem veient.
El que més ens va agradar: la vocació ecològica i de proximitat del conjunt; la placidesa de l’entorn; el vi
El que menys ens va agradar: que estigui tan lluny de casa (encara que a peu d’autopista les distàncies s’escurcen)
A qui el recomanem: als interessats en propostes ecològiques i “naturals”; als que són de valorar els llocs singulars i no els importa desplaçar-se
A qui no el recomanem: als mandrosos i als que només els agraden els vins amb sulfits afegits
Satisfacció: @@@
Camí de Lilla
43400 Prenafeta (Montblanc - Tarragona)
Telèfon: 977 264 150
Obre divendres migdia, dissabtes migdia i nit i diumenges migdia.
Un cop més vam anar a petar a El Canari (La Cuina de la Cèlia), aquest cop en plena primavera i amb l'objectiu i la garantia de trobar els millors productes d’aquesta estació, impecables i perfectament tractats. Doncs bé, com era d’esperar, vam poder gaudir d’uns moixernons i uns pèsols de categoria mundial, entre altres plats cuinats amb l’eficiència i precisió casolana de la Cèlia, fins a completar un altre àpat d’alta volada en aquesta solvent casa de menjars de Les Guilleries. Llarga vida!
El que més ens va agradar: la qualitat del producte i els magnífics resultats al plat
El que creiem que es pot millorar: el pa
El que recomanem: anar amb temps per voltar pel poble i les rodalies, que son magnífics
Satisfacció: @@@@
El Canari
Santa Maria, 4
08519 Vilanova de Sau (Osona-Barcelona)
Telèfon: 93 884 70 95
Tanca els dimarts.
Coneixíem l’existència de La Clara des de fa anys però mai abans havíem estat temptats d’anar-hi. Va ser un imprevist que ens va sorgir i ens va obligar a buscar un lloc decent per dinar quatre persones un diumenge a BCN i se’ns va acudir anar-hi, a veure què tal i amb les expectatives molt mesurades.
Era a primera hora i ens van ubicar a un menjador a peu de carrer situat a l’altra banda de la cafeteria. Un espai d’aspecte asèptic però correctament condicionat en el que grinyolava la visió d’un TV funcionant (sense volum, això sí) al fons de la sala i que teníem omnipresent, com un malson ☹. Després en vam adonar que hi ha un altre menjador, més gastronòmic (¡!) al pis inferior i que no ens van oferir, suposem que pel fet d’haver fet la reserva a darrera hora. Però, en fi, un cop assimilat l’entorn, la veritat és que tampoc vam estar tant malament en aquell menjador/cafeteria, que només va estar pertorbat a l’inici per l’espantós soroll que provocava un cambrer arrossegant, una per una, totes les cadires contra el terra per espolsar-les (¡¡¡¡!!!!) i després, durant l’àpat, per algunes converses de gent alçant una mica la veu (mala acústica del local). Continuant amb el servei, aquest, uniformat de negre, de tracte sec i gens empàtic, no importunava però tampoc aportava res positiu més enllà de les funcions bàsiques de prendre nota de la comanda i després portar i deixar coses damunt la taula, sense entrebancs importants però amb molt poca gràcia. L’efecte cafeteria clàssica no ens augurava un àpat massa positiu i ens vam anar preparant per a la gran decepció.
Però no, conforme van anar arribant els plats la nostra percepció va anar canviant. La carta és molt extensa i conté plats clàssics de la cuina mediterrània, de mercat i tradicional catalana, sense sorpreses però farcida de propostes interessants. Vam compartir vuit plats i unes postres i hem de reconèixer que el producte era de qualitat i la resolució a la cuina va estar molt més que solvent, demostrant bon ofici als fogons. De fet no vam trobar res que fos mínimament rebutjable; ans al contrari, tot ens va agradar força i vam gaudir del menjar. Això sí, alguns plats i el conjunt de l’àpat ens van semblar una mica cars, potser més per l’efecte negatiu del lloc on estàvem ubicats que pel menjar en sí. Creiem que aquests mateixos plats servits en un espai més tranquil i acurat (el de la planta inferior, probablement) i amb un servei més empàtic i menys distant podrien guanyar enters i acabar de justificar el seu preu. O no. No crec que hi tornem però si mai ho fem, haurem de tenir en compte aquesta precisió.
El que més ens va agradar: el bon to dels plats; el vi
El que menys ens va agradar: el menjador/cafeteria; els to apàtic del servei
El que recomanem: si hi aneu, recordeu reservar al menjador de la planta inferior
Satisfacció: @@@
Gran Via de les Corts Catalanes, 442
08015 Barcelona
Telèfon: 93 289 34 60
Tanca diumenges nit.
Descripció
La Cova Rodona està situada a la cinglera meridional del Fondal de les Valls i domina el congost de la riera de Pontons, que davalla pel nord. Som al vessant nord/nord-est del Puig de l'Artiga. L'accés és força difícil i la major part del trajecte cal fer-lo a peu. Es parteix del nucli de Sant Martí Sarroca; s'agafa el camí del castell i abans de començar la pujada que hi mena s'ha de desviar a la dreta per un camí terrer, on un rètol indica "L'Artiga" i "La Font de La Salut". Just abans de travessa la riera de Pontons, davant per davant del Molí d'en Carbó, es deixa el cotxe en un curt camí a l'esquerra. D'aquí surt un corriol que porta a la Font de La Salut, a la ribera dreta de la riera; en aquest indret el corriol segueix el curs fluvial i fins i tot hi ha un petit rètol indicatiu ("Coves"); es torna a travessar la riera cap a la ribera esquerra i es continua al llarg d'uns 320 m. Ja quasi al final del congost, a l'alçada de l'absis de l'església del Castell que queda al damunt, surt un rost corriol de la ribera dreta (per tant cal travessar la riera per darrera vegada, per una petita resclosa) que condueix, enmig d'un bosc espès, fins la mateix entrada de la cova. La morfologia de la cavitat és, en general, arrodonida; té uns 12 m d'amplada en la boca, uns 11 m de fondària i en la part més profunda s'estreny vers els 6'80. S'obre al nord-est. Les parets estan intensament brutes de "grafittis" recents. Les estructures arqueològiques documentades són dues sitges excavades en el mateix subsòl calcari, a 8m de la línia d'entrada, en la part més profunda, separades entre elles mateixes per 1,25 m: - Sitja núm. 1. Fons pla-còncau 1,50 m de fondària. Boca rectangular-ovalada: 0'95 m de llargada x 0,60 m d'amplada. L'encaix de la tapadora està força desdibuixat. - Sitja núm. 2 (al costat de la paret oest de la cova). Fons pla-còncau. 1,60 m de llargada x 0,60 m d'amplada. L'encaix de la tapadora està força desdibuixat. - Sitja núm. 2 (al costat de la paret oest de la cova). Fons pla-còncau. 1,60 m aproximadament (hi ha quelcom de brossa en el fons, com en l'altra). Boca rectangular-ovalada: 1,20 m de llargada x 0,75 m d'amplada. L'encaix de la tapadora està molt ben conservat: l'encaix té un retall d'uns 15 cm de profunditat i el coll de la sitja té uns 25 cm d'alçada. La cavitat no conserva sediment i tot el pis és rocallís. No s'han documentat restes materials de cap tipus, que hom coneixi. Per les característiques del jaciment cal pensar en un probable hàbitat de caire troglodític de l'època medieval i no es pot precisar gaire més al respecte (cronologia precisa, funcionalitat específica de l'establiment, a part del caràcter agrari de les estructures, prou clar per altra banda, etc...). Algun autor ha assenyalat la presència de possibles entalladures per a recolzar vigues de fusta, però no són clares sobre el terreny (aprofitaren fisures naturals per a instal·lar quelcom de supraestructura aèria?). D'altra banda, en S. Llorac (1989, p. 86) atribueix a aquest jaciment (i a les balmes properes de la Pica i la Roca Foradada, sense definir-ho amb precisió), la troballa d'"objectes neolítics": cal rectificar aquesta confusió, ja que es refereix, sens dubte, al sepulcre de fossa documentat a Cal Posastre-1, sota el turó del castell o de la Roca, a la perifèria sud-est del poble de Sant Martí Sarroca.
En un inici de primavera exultant, ens vam acostar de nou fins la població de Vilanova de Sau per fer una bona passejada i, com no, acabant dinant a El Canari, un dels nostres restaurants més estimats, on aquest cop vam alternar la precisió i suculència casolanes en els plats de la Cèlia amb algun petit (i perdonable, per inusual) lapsus que ens va impedir completar un àpat completament rodó, com sol ser habitual, encara que prou satisfactori. Ens haurem de rescabalar a fons a la propera.
El que més ens va agradar: les flors de carbassó, els pèsols, el vi
El que menys ens va agradar: el filet de vaca
El que recomanem: anar amb prou temps per voltar pel poble i les rodalies, que son magnífics
Satisfacció: @@@+
El Canari
Santa Maria, 4
08519 Vilanova de Sau (Osona-Barcelona)
Telèfon: 93 884 70 95
Tanca els dimarts.
Aquesta nova experiència a Bodega 1900 va començar amb molt mal peu. Arribats a primera hora i amb reserva, amb el local encara buit, ens van acompanyar fins el menjador del fons i ens van assignar la pitjor taula, una que estava ben bé al mig de la petita sala (¡!). Caram!, “no pot ser aquella?” (una que hi havia al racó), vam preguntar. “És que està reservada” va ser la resposta. “Reservada?????”, vam replicar amb un to incrèdul i una mica molest ☹. No va caldre insistir més; al moment ens van assignar la taula del racó. Collons!, ja comencem a estar farts de que ens prenguin el pèl amb tonteries i privilegis que es reserven per si venen els "enchufats" ☹ .
A partir d’aquell moment i fins ben entrat l’àpat, el tarannà de la noia que ens va atendre va estar força sec i seriós, amb clara actitud de desaire i rondant la impertinència, probablement alimentada pel fet afegit d’haver-li rebutjat de pla el “menú del xef” que ens va recomanar amb força interès en donar-nos les cartes. Tant desagradable ens va resultar la seva actitud que vam pensar seriosament en fotre el camp i deixar-los plantats tot just després de fer la comanda. Finalment no ho vam fer, i el mal rotllo es va anar esmorteint conforme va anar avançant l’àpat.
Un àpat que, això si que cal dir-ho amb fort èmfasi, va resultar magnífic. I és que en aquesta casa treballen amb producte de molta qualitat, que és tractat amb respecte i precisió mil·limètrica fins deixar-lo impecable al plat. Professionalitat i gran nivell a la cuina en una “bodega” agitada i sorollosa (sí, hi ha força rebombori, cal assumir-ho) a la que, malgrat el mal rotllo inicial, ens ve de gust tornar-hi. Probablement ho farem.
El que més ens va agradar: la qualitat de tot el que vam menjar
El que menys ens va agradar: el despropòsit en l’assignació de la taula i l’actitud gairebé malcarada del servei
El que recomanem: no acudir sense reserva
Satisfacció: @@@+
Tamarit, 91
08015 Barcelona
Telèfon: 93 325 26 59
Tanca diumenge i dilluns.
De nou a Kak Koy, aquest cop atacant la fórmula d’un menú degustació de recent incorporació que va resultar una opció molt encertada, malgrat les dues postres del final que, sense res rebutjables, no van lluir al mateix nivell del que les va precedir.
Va resultar una altra magnífica vetllada en una taverna japonesa que s’ha convertit, per mèrits propis i desprès d’uns quants aterratges, en un dels nostres destins favorits en matèria “japo” a BCN, i on, paradoxalment, no hi treballa cap individu amb aspecte nipó. No els hi cal: això funciona sota la garantia de qualitat de l’eficient “Marca Shunka” ☺.
El que més ens va agradar: la qualitat del producte i la precisió amb la brasa
El que menys ens va agradar: que no tinguin servei de te japonès (ni tampoc de cafè) ens deixa una mica a mitges
El que recomanem: reservar amb antelació; parar atenció a la carta de temporada; prescindir de les postres i substituir-los per altres plats de la carta
A qui no el recomanem: als que no se senten a gust a les barres; als que van sempre amb la calculadora a la butxaca
Satisfacció: @@@@-
Ripoll, 16
08002 Barcelona
Telèfon: 93 302 84 14
Tanca els diumenges i els dilluns.
Vam aterrar de nou a Kak Koy amb la intenció de replicar les bones sensacions de la nostra anterior incursió. Per culpa d’unes postres molt tardanes i que vam considerar fluixes en comparació amb la rutilant col·lecció de platets que ens havíem cruspit abans, no va ser exactament així... però gairebé!.
I és que en aquesta senzilla (¡!) i popular taverna japonesa es conjuga el millor producte fresc amb l’extrema precisió sobre la graella de carbó per acabar ofenint uns resultats espatarrants. No us el podeu perdre si us agrada el toc fumat de la brasa, us atrau el rigor, l’eficàcia i el control de la cuina japonesa i no us importa pagar el que costa el millor producte. En aquest estil el considerem un TOP a BCN.
P.D. Vam anar sense càmera i vam recórrer al telèfon mòbil per obtenir unes imatges deficients que no fan justícia als bons resultats al plat però que hem volgut publicar per deixar constància visual i escrita d’un altre àpat memorable.
El que més ens va agradar: la qualitat del producte i la precisió amb la brasa
El que menys ens va agradar: l’excessiva demora en l’entrega de les postres; que no tinguin servei de te japonès (ni tampoc de cafè) ens deixa una mica a mitges
El que recomanem: reservar amb antelació; parar atenció a la carta de temporada
A qui no el recomanem: als que no se senten a gust en les barres; als que van sempre amb la calculadora a la butxaca
Satisfacció: @@@@-
Ripoll, 16
08002 Barcelona
Telèfon: 93 302 84 14
Tanca els diumenges i els dilluns al migdia.
Definitivament, la nova etapa de Ca L’Ignasi ha deixat de banda qualsevol indici de sofisticació (¡!) que pogués haver tingut i l’ha convertit en un establiment més accessible i molt més popular, gràcies principalment a presentar una oferta amb propostes més senzilles i d’un ventall de preus més ampli i apta per a tots els públics (inclosos nens). Tot plegat en un espai més informal però també acurat, que és gestionat per un servei jove, molt actiu i eficient. Fi de la definició.
En aquesta recent incursió hem vist els menjadors (n’hi ha tres) plens a vessar gairebé des de l’inici del servei i també un munt de gent que ha intentat accedir sense reserva, havent de girar cua després de traspassar el llindar de la porta i trobar-se amb el fatídic “Ho sento però ho tenim ple”. Si bé és cert que és tractava d’un festiu assenyalat (Tot Sants) que queia en divendres i configurava un cap de setmana llarg en plena temporada alta a la zona (la tardor), res no treu que aquesta ara autoanomenada “Casa de menjars” sigui més a l’abast de tothom que mai i, en conseqüència, més desitjada.
Malgrat la frenètica activitat pels menjadors, tot va anar rodat i no vam patir demores. I pel que fa a la teca, l’absència de la sempre interessant oferta fora de carta (anul·lada en aquesta ocasió per a concentrar i poder atendre la forta ocupació) va reduir les possibilitats, però a la carta fixa n’hi havia prou per escollir i en el seu conjunt l’àpat ens va resultar força satisfactori. Potser hem apreciat que ara els plats han perdut el detall i la precisió en acabats d’abans la reforma, adoptant un caire més rústic i també més popular. Però tant se val perquè la qualitat i la intenció territorial de la cuina (Slow Food Km.0) segueixen ben presents i els suculents resultats es mantenen, encara que d’una altra manera, com més directa i amb menys pretensions. El conjunt llueix força i segueix justificant l’acostament exprés fins aquell privilegiat racó del Collsacabra. Això sí, per a la pròxima procurarem acudir en una època més tranquil·la ☺.
El que més ens va agradar: la qualitat i bon rotllo del conjunt
El que menys ens va agradar: les cadires són una mica dures i incòmodes
El que recomanem: plantejar la incursió amb temps per gaudir de l’entorn
Satisfacció: @@@+
c/ Major, 4
08569 Cantonigròs (Osona-Barcelona)
Telèfon: 93 852 51 24
Obre els migdies de dimecres a diumenge i les nits de divendres i dissabte.
Veure l'àlbum de l'anterior etapa de Ca l’Ignasi: Ca l’Ignasi 2009/2017.
Kimbo segueix en plena forma. Un restaurant senzill i de tarannà informal que, un cop més, ens ha enlluernat amb la seva exquisida proposta de cuina japonesa amb personalitat mediterrània. Una fórmula que voluntàriament s’aparta del caràcter més “autèntic” i tradicional de la gastronomia nipona per “anar a la seva”, lluint sobrades dosis d’intenció, precisió i no poca diversió, tot plegat com per considerar un luxe el fet de tenir-lo tan a l’abast. Doncs això.
El que més ens va agradar: tot el que vam menjar
El que menys ens va agradar: assumint la precarietat de l'espai, tot va estar molt bé
El que recomanem: reservar a la terrassa si el temps ho permet; parar molta atenció als suggeriments de la setmana
Plats recomanats (en ordre de preferència): els oshisushi; el tataki de tonyina; les gyoza; el tàrtar de tonyina; els wok; els yakisoba; els temari; els korokke... gairebé tot
Satisfacció: @@@@-
Marià Fortuny, 8
08202 Sabadell (Barcelona)
Telèfon: 93 727 06 31
Obre les nits de dimarts a dissabte i els migdies de divendres i dissabte. Vacances a l'Agost.
Després d’una primera incursió realitzada fa gairebé un any i que ens va deixar bocabadats, ja teníem ganes de tornar a L’Horta, el restaurant que gestiona Jordi Coromina des de fa un parell d’anys a la bella i llunyana població de Tavertet.
Un cop instal·lats en una privilegiada taula (quines taules tan espaioses, fermes i pràctiques!) al costat d’una finestra amb vistes cap al nord, van arribar les cartes. Aquest cop no hi havia la possibilitat de triar plats de la carta. Només dos menús: un anomenat “L’Horta” compost per dos plats i unes postres, tot a escollir entre dues opcions, i el “gastronòmic”, més complet però sense revelar el format ni la seva composició, que va ser la nostra elecció.
Amb el menjador al complet (aquesta vegada sí), vam estar dues hores llargues en aquell càlid i tranquil espai, gestionat amb simpatia i eficiència per dos joves (noia i noi), mentre el Jordi s’ocupava, tot sol, de la cuina. Sota unes condicions de servei una mica precàries, era lògic veure’ls als tres força atrafegats per no perdre el ritme, però se’n van sortir prou bé. Un ritme que va ser calmat, efectivament, però que no ens va importunar gens. Ans al contrari, vam gaudir d’una estada còmoda i relaxada i també vam gaudir, molt, del menjar.
El menú comença de la millor forma possible: amb un bon bassal d’oli d’oliva verge i uns trossos d’un excel·lent pa per anar-hi sucant, i continua amb un reguitzell de platets pràcticament vegetals (verdures, hortalisses i bolets), seguits d’una pintada servida en dues fases per acabar amb unes originals postres. Tot molt bé però destacant especialment els plats vegetals, tant per la naturalitat i bon sabor dels components com per la finor, delicadesa i precisió en la seva elaboració. En acabar li vam preguntar al Jordi per què no oferia un menú completament vegetal, que a més és el que a ell més li agrada. I la seva respost va ser: “es que la gent no ho vol”, com si el seu públic potencial no acceptés completar un àpat sense la presència de la proteïna animal. Què trist! ☹. En fi, és aquest un restaurant amb una proposta genuïna, extremadament personal... i molt, molt recomanable. Si no el coneixeu, ja feu tard.
El que més ens va agradar: la personalitat i bon to de la cuina; el bon tracte; la tranquil·litat de l’espai i la màgia de l’entorn
El que menys ens va agradar: les cadires son dures i una mica incòmodes; el punt del pit de la pintada
El que recomanem: anar-hi
Satisfacció: @@@@-
Call de Can Baró, 2
08511 Tavertet
Telèfon: 93 103 50 05
Obre de divendres a diumenge al migdia i la nit de dissabte. I també altres dies prèvia reserva.
El salt mortal és una prova de destresa acrobàtica en què una persona gira al voltant del seu pla mitjà, movent els peus per sobre el cap. El salt pot ser endavant, enrere o lateral.
Existeixen nombroses variacions de salts mortals endavant i enrere; les versions definides amb major precisió tècnica formen part de l'esport de competència anomenat trampolí. En aquest esport, hi ha quatre variants que mitjançant els salts mortals es realitzen en competència: tuck o agrupat, pike o carpa, straight o estès i straddle o a cavall.
El futbol sala o futsal és un esport practicat entre dos equips de cinc jugadors que deriva del futbol -que és la base del joc- on s'apliquen aspectes d'altres esports com el waterpolo, el voleibol, l'handbol i el bàsquet. El terreny de joc és dur i té unes dimensions de 24 a 28 metres de llargada i de 13 a 15 metres d'amplada.
Els jugadors d'aquest esport requereixen una gran habilitat tècnica i domini sobre la pilota, així com velocitat i precisió en l'execució tant en rebre o realitzar gestos tècnics.
Un partit de futbol sala dura 40 minuts i es divideix en dos temps de 20 minuts cadascun; parant el cronòmetre, cada vegada que la pilota no estigui en joc; més les pauses de menys d'un minut que els entrenadors desitgin fer.
En aquest esport, es compta el temps jugat. Per exemple, quan surt la pilota o es comet una falta, el temps es para. Fins que entri la pilota en joc; es continua. A diferència del futbol, que es recompensa el temps perdut fins al final del partit.
Designed by a German Engineer and Microbiologically tested , it’s a formula making machine that ensures your formula milk is prepared hygienically, conveniently and safely, for the consumption of both babies and breast feeding mothers. The machine is patented worldwide and incorporates the following core functions in one sleek apparatus:
-A Steam Sterilizer
-An Air Pot &
-A Programmed Formula Maker
This machine stores both Milk Powder and Water separately. It will mix them instantly and accurately for various amounts of feed directly into an awaiting milk bottle. The LCD will display both the dispensing amount you need in ounces or ml. The user can dispensed anything from 2 ounces (60ml) to 12 ounces (360ml) in step of 1 ounces. Before making formula, it will boil the water to ensure it is fit for consumption. Then "Express Cool" the hot boiled water and "Keeps Warm" at your desired temperature suitable for multiple feedings later. It will also "Dispense only Water" if that is what you want. Morever, it steam sterilizes milk bottles & breast pumps in a totally separate compartment, without you having to add water for steaming each time! Unlike other methods like using UV, sterilizing with steam will not result in uneven or dangerous hot spots on the utensils.
The Milk Expresso is programmed to be compatible with all major milk powder brands available in the market. Powder manufactured by world renown manufacturers such as Abbott (Similac), Mead Johnson (Enfalac), Frisco, Wyeth, Dumex, etc can all be use with the machine. Breast feeding mothers can use the machine to dispense formula for their own consumption too. All you have to do is to select the group number from a corresponding list of milk powder brands in the menu settings. Yes, you dont need to think of how many scoops for how much formula needed anymore ! At Babywell, our laboratory has calibrated all kinds of powder available in the market and assign a program no. to each kind of powder. All you need is to refer to the back of the User Guide and select the "Program Group no." for the kind of powder you are using. Then select that program no. in the Menu setting for the 1st time when you use the machine. Once selected properly, our machine will dispense the same amount of powder as recommended by the powder manufacturer (in terms of weight) for various amount of feed needed each time. ie, if 4 scoops are needed, then the machine will dispense powder equivalent to 4 scoops in weight. You can even vary this selected concentration easily from the menu settings upon your paediatricians' recommendations. Morever, you can select the water temperature (between 35 to 60 degree Celsius, in step of 1 degree Celsius precision) that you think is most suitable for your baby. Our machine will sense & display the water temperature at +/- 1 degree Celsius precisio. It will also maintain the water at +/- 3 degree Celsius range from what you need for feeding. Above or below this range, the machine will prevent you from dispensing Milk. That way, your baby will never get a thermal burn. What a safety feature! Last but not least, this machine works with almost all milk bottle sizes currently available in the market using an adjustable lever which can easily be moved up or down to suit your bottle height.
Key features includes:
-Only water at the desired temperature will be dispensed for formula;
-Dispense the exact desired amount of water & powder for mixing;
-Conventional boiling of water and steam sterilizing for reliable results;
-No dangerous hot spot, uneven sterilizing or incomplete boiling cause by using microwave or UV light;
-Programmes to choose for almost all brands of Milk Powder.
Imagine, no more hassles during preparation of formula milk (thousands of times) especially in the middle of the night when you are tired and have to awaken from a deep slumber !! No more worries about giving your baby a thermal burn if the water temperature is too hot. No more mind boggling guesswork of how much powder to go with various amount of feed. No more digging of that powder scoop and unhygienic hand contact with the milk powder. No more doubts if your maid or other caregivers are performing this task correctly, hygienically and consistently. No more walking back and forth to the kitchen to prepare formula. The Milk Expresso is sleek and can be easily stored near the baby's cot or in the parents' bedroom. It provides clean water at the right temperature to be mixed with suitable amount of powder consistently, automatically and instantly when needed. Now, imagine the chore of preparing infant formula for thousands of times in the first 5 years of the baby's life has just been reduced to virtually a simple one arm, one touch operation every time!
At Babywell, we strongly believe that breastmilk is still the preferred nutrition for babies. Our philosophy is to support you in whichever choice you make, be it to breast or bottle feed. However, we do acknowledge that not all mothers are able to breastfeed long enough. Hence, formula feeding is unavoidable for many reasons. In such circumstances, we are fully aware that the healthy growth of your baby entails more than just chosing the right tin of milk powder. Proper preparation of formula is of utmost importance towards maximum absorption of nutrients and optimal growth. Irregardless of whether you are breast or formula feeding, the Milk Expresso is here to assist you to perform this delicate task conveniently and consistently for many years to come. You can even use the machine for the 2nd and 3rd child. Omit the important criterias of making formula at any time, your baby may fall ill, develop a thermal burn or suffer in long term healthy growth which may not be apparent until it is too late. Do you really want to take chances with the health of your baby ?
Babywell Milk Expresso..
Your complete solution to healthy formula feeding.
Happy Parents, Healthy Babies.
SGD$388
L'escut d'Andorra és mencionat el 1748 en el Manual Digest, compendi del govern i història d'Andorra, escrit pel doctor en dret Antoni Fiter i Rossell per encàrrec del Consell General. El mateix 1748, l'escut tallat en pedra de Montjuïc, va ser col·locat sobre l'entrada principal de la Casa de la Vall.
En el primer quarter (superior esquerra) hi ha les insígnies del bisbe copríncep, el bàcul i la mitra; en el segon quarter (superior dreta), les tres barres roges sobre fons daurat del Comtat de Foix; en el tercer quarter (inferior esquerra) les quatre barres roges sobre fons daurat de Catalunya; i en el quart quarter, les vaques del vescomtat de Béarn, amb collar i esquella de plata sobre fons d'or.
Segons la llegenda andorrana, el combat ordenat per Carlemany contra els àrabs que dominaven els Pirineus el 788, marcà la creació d'Andorra. Segons la tradició, un andorrà, Marc Almugàver, conduí 5.000 dels seus compatriotes a lliurar el combat contra els sarraïns. Tot i que no s'ha pogut demostrar la participació de Carlemany en l'alliberació d'Andorra, el seu nom ha quedat immortalitzat en l'himne d'Andorra. Tot i que la llegenda es mescla amb la història i no se sap amb precisió com és que Andorra obtingué la seva independència, és un fet que el país passà a formar part de la Marca Hispànica, un conglomerat de comtats que protegien la França al sud dels Pirineus de les invasions àrabs.
Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.
El Desconsol de Llimona (1864-1934) va ser esculpit l'any 1907 però l'any 1917 es va fer la rèplica del parc de la Ciutadella. La tècnica utilitzada és la talla i està feta de marbre. És una escultura exempta de tipologia sedent. Té unes dimensions de 67cmX76cmC67cm i és monocroma. En la darrera dècada del segle XIX, el fort sentiment religiós duu els escultors catalans —Josep Llimona, Miquel Blay, Eusebi Arnau i Enric Clarassó— a una sublimació de les figures reals per convertir-les en imatges ideals, de les quals les obres. En els primers anys del segle XX aquests artistes se centren bàsicament en la representació de la figura femenina nua, de contorns esfumats, formes arrodonides, actituds lànguides, somriures enigmàtics i ulls closos, tot evitant, però, la sensualitat i la vitalitat dels nus femenins d'Auguste Rodin. Desconsol (1907) de Josep Llimona i Eva (1904) d'Enric Clarassó són dues obres paradigmàtiques del modernisme escultòric.
L'estructura il·lustra l'actitud de desconsol a través del cos d'una dona, de genolls sobre uns esglaons, amb el tors completament abocat cap endavant, que fa la sensació que no és capaç ni de sostenir el seu propi pes. La impressió màxima de repòs i abatiment ve donada pel fet que no té cap múscul tens. És una obra realista perquè respecta una visió global de la realitat. Els pits, ventre, cames i braços foren traduïts al marbre amb el detallisme més gran i amb tota precisió naturalista, per això confereixen vitalitat a la figura. En el tors es marquen els petits sortints de la columna vertebral, és un tors ideal i no real. El tors és el que havia de transmetre a l'observador l'absoluta expressió d'abatiment i per això fou treballat d'una manera que no es pot considerar plenament realista. Les mans, els cabells i els peus tampoc van ser tractats amb un realisme total, l'acabat és més tosc que el d'altres parts del cos. El conjunt de l'escultura és clarament asimètrica i el volum rodó que forma el cos de la dona contrasta amb el volum rígid i recte dels tres esglaons, que tenen la funció de suport. Els nus de Llimona no busquen la sensualitat sinó que representen noies joves, amb una aura de castedat, puresa i serenor. Són místics i cristians. Desconsol va ser representada a la Cinquena Exposició Internacional de les Belles Arts de Barcelona el 1907 i obtingué el premi d'honor. Hi ha diverses rèpliques de les quals la més popular és la que es va col·locar el 1917 al centre de l'estany que hi ha davant del Parlament de Catalunya, al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
(extret d'uns apunts sobre Modernisme del Rincon del Vago ;-))
Sant Esteve de Pelagalls
Sant Esteve de Pelagalls és una església romànica del municipi dels Plans de Sió (Segarra). Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per decret publicat al DOGC el 05-11-1982.[1]
Situació
L'església està situada al nucli de Pelagalls, a llevant del poble. Des de la carretera L-304 (de Mont-roig a Concabella) s'hi pot accedir directament des del punt quilomètric 1 (41° 45′ 0.89″ N, 1° 11′ 19.05″ E) o bé des del km. 3,1 (41° 45′ 32.13″ N, 1° 12′ 26.88″ E). En aquest últim cas caldrà travessar la població de Sisteró.
Arquitectura
Església de planta basilical, d'una sola nau, amb el mur de carreus regulars de mitjanes dimensions i coberta a dues aigües. La nau és orientada en direcció est-oest, amb la porta a occident, segons la norma clàssica de l'estil romànic. Posteriorment, al segle xviii, s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega. A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.
La portada és la part més notable de l'església, formada per tres arquivoltes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col·locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de prismàtic. La portada pròpiament dita és feta de vuit columnes, quatre a cada banda, coronades per sis capitells que sostenen les tres arquivoltes, amb l'espai semicircular que queda situat entre aquestes i la llinda ocupat per un timpà treballat en baix relleu. Les columnes són exemptes i de fust monolític, llis i uniforme, quatre situades als angles que formen els brancals de la porta, i les altres quatre apariades, amb un capitell comú a ambdós costats. No tenen base i es recolzen directament sobre el basament.
Detall d'un capitell
Els capitells, amb forma de piràmide truncada invertida, estan decorats amb motius geomètrics, vegetals i zoomòrfics. A la part inferior tenen una motllura i són coronades per un àbac molt desenvolupat que forma una imposta seguida amb abundosa decoració, que comprèn els tres capitells de cada banda. A la portada hi ha tres arquivoltes que enllacen les columnes i els capitells d'un costat amb els de l'altre. La primera és formada per un simple arc de dovelles totalment llises. La segona està motllurada amb un bossell que sobresurt entre dues motllures còncaves de mitja canya, una de les quals es projecta sobre el llindar de la porta i l'altra cap al davant. La tercera, molt erosionada a la banda esquerra, és feta per dovelles, ornada amb una filera de semiesferes, totes iguals, cada una de les quals duu un petit apèndix que l'uneix a l'arquivolta.
Grup escultòric del timpà
El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la "''Maiestas Domini''". Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda per dos personatges drets, apòstols o àngels, un a cada banda, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.
Absis
L'absis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada, sense cap decoració realitzat amb una sola pedra tallada amb gran precisió. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.[2]
Notícies històriques
La primera notícia de l'església prové de l'acta de consagració de l'església de Guissona, el 1098, on es fa referència a Sant Esteve de Pelagalls. L'actual temple és una reconstrucció del segle xii del primitiu edifici romànic. El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari policromat amb el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. El document anava acompanyat d'unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres sants.[2]
Tan solo se conservan tres galerías del claustro del antiguo monasterio. La galería oriental está formada por tres arcadas soportadas por cuatro columnas adosadas a pilares, salvo una, rematadas por otros tantos capiteles. Los arcos están decorados con molduras de bolas. En esta galería encontramos dos capiteles con representación figurada (cuatro parejas de grifos mordiendose las alas y dos hombres con animales que les muerden la cabeza sobre sus hombros). Los otros dos capiteles tienen decoración vegetal muy esquemática. Suele datarse esta galería en la segunda mitad del s.XII. La galería norte tiene cuatro arcadas sostenidas de forma alterna por pilastras y columnas rematadas en sendos capiteles con cimacios trapezoidales con decoración vegetal esquemática tallada a bisel. Uno de los capiteles está cubierto en sus cuatro caras por decoración vegetal de las mismas características. El otro, muy deteriorado, tiene rostros humanos en sus esquinas. Tanto lo cimacios como el capitel con decoración vegetal suelen datarse a mediados del s.XI.
La galería oeste conserva cuatro arcadas sostenidas, como la norte, por pilastras y columnas de forma alterna. Una columna está rematada por un capitel con decoración vegetal de época romana. La otra tiene un capitel, muy deteriorado, con decoración vegetal muy sencilla.En el porche de entrada a la iglesia se conserva un capitel exento decorado con motivos vegetales, posiblemente procedente del claustro.
www.claustro.com/Claustros/Webpages/Catalogo_claustros.ht...
Otras fotos de Sant Sebastià dels Gorgs:
www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/ssdelsg/show/
www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/ssdelsg/
Es tracta d'un antic monestir, avui església parroquial, que va centrar el nucli urbà crescut al seu redós i que porta el mateix nom. Del conjunt destaca l'església, situada al nord; .
El Servei de Monuments de la Diputació va efectuar treballs de restauració a partir de 1971 dels que no queda gaire constància tret d'una breu memòria i els records orals i escrits dels veïns i estudiosos, especialment, de Mn. Margarit. Sembla que es van excavar en un cantó del claustre dues grans sitges que es van classificar com a medievals. No se sap els tipus de materials, però s'indica que hi havia també tegulae. En notícies de la dècada de 1960 s'indica que s'hi havien fet excavacions i que hi havien aparegut les restes d'un gran edifici romà, sense més precisió (RIBÉ et al.; 1989-1998). Sembla que es pot precisar que una de les sitges va aparèixer al peu de la sortida de la sagristia. Dies la descriu com de "dimensions considerables" i revestida amb "pedres amb morter". Dona referències, així mateix, d'un dipòsit revestit de pedra tallada. Sota l'ala de ponent va aparèixer una tomba amb escasses restes humanes, que s'introduïa sota els fonaments de la casa contigua (DIES PALAU, 1971).
Observacions: (Continuació història) La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més, el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí. A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual, a instàncies dels monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Potser que l'edifici patís danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau ?amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degradació constant que tampoc no es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència, fins a desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarzera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys, i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest en què es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent" (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82).
El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del segle X, mentre que la fundació del monestir de Sant Sebastià data del segle XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi, i que encara presenta diversos gorgs al seu recorregut. Hipotèticament ja sembla existir una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener de l'any 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): "de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos" . Existia, doncs, hipotèticament ja al segle XI, una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües, suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès, que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica, és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. També deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima.
L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El "príncep d'Olèrdola", com es conegut aquest personatge es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que, des del 1052, Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per tal d'assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del petit cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. L'any 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, tot observant la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí.
El Forjador
1928
Josep Llimona
Material: Pedra de Montjuïc
L'escultura d'El Forjador resulta original, contraposant-la a les tendències del moment però també dins la trajectòria de Josep Llimona. La insistència col·lectiva en la representació de les "deesses mediterrànies" fa que sorprengui trobar-se amb una estàtua com la d'El Forjador.
Llimona, encara que havia sigut considerat com un dels grans escultors modernistes, va integrar-se posteriorment en l'estètica noucentista, entorn en el qual va ser molt respectat. En un primer moment per tant, va estar molt influenciat pel francès Auguste Rodin, però més tard el seu estil s'acosta més al del belga Constantin Meunier, com veiem en El Forjador. Meunier representava sovint obrers i miners, temes que Llimona integra en aquesta obra. En aquest cas l'escultor català trenca amb la norma o amb allò que és comú o ben vist al representar una figura masculina d'un treballador; no era un homenatge a un personatge reconegut sinó a un home que tenia un ofici.
Es tracta d'una figura d'estètica naturalista, que no pretén l'extrema perfecció ni la definició i precisió dels volums propis del moment. Ni aquesta escultura era original en aquell moment ni tampoc primerenca en l'obra de l'escultor, ja que el tema havia estat tractat per ell mateix des de feia més de deu anys. Caldrà remarcar l'interès de l'artista per un tema reivindicatiu, una escultura homenatge al treball que contribueix a la iconografia general de la plaça obrint les perspectives cap a la feina d'aquells que no podien imaginar-se la immortalitat a través de l'art.
Aquesta exposició no va ser la primera en què Llimona va participar, a la de 1888 va presentar-hi diverses obres, i va guanyar una medalla d'or amb l'estàtua de Ramon Berenguer III el Gran (1880), una obra que havia realitzat a Itàlia durant el seu període de pensionat.
L'obra de Josep Llimona de la plaça Catalunya ens permet de recordar la importància d'aquest escultor, germà de Joan Llimona, nascut a Barcelona l'any 1864, pensionat a Roma i gran realitzador d'escultures públiques a Barcelona com el mateix Ramon Berenguer el Gran a la plaça del mateix nom.
Ell va fer diversos relleus per al monument a Colom de l'Exposició Universal de 1888 així com un fris de l'Arc de triomf i altres obres que demostren la precocitat de la seva acceptació. Des del Desconsol de 1907, una de les seves obres més emblemàtiques, fins al Forjador de la plaça Catalunya, l'obra de Llimona mostra un camí determinant lligat amb el seu temps, que va del simbolisme a les noves tendències realistes responent als moviments polítics europeus de finals de la dècada dels anys vint. Va ser un escultor d'èxit oficial procedent de les formules d'escultura franceses del segle XIX i que va esdevenir el principal escultor del modernisme català.
L'escultura de la plaça Catalunya té una nova agressivitat que demostra la seva superació dels moviments anteriors, és una rèplica de la obra que li va ser premiada el 1914 a l'Exposició Internacional d'Art de Brussel·les, i que entronca molt bé amb els monuments funeraris que es difondrien sobretot a França després de la Guerra 1914-1918, un nou realisme obradista, prop dels treballadors, que les estètiques progressistes europees farien seves molt ràpidament.
-------
The sculpture “The Blacksmith” is an original work, not only because it departs from the trends reigning at the time, but also in the context of Josep Llimona’s oeuvre. The collective insistence on representations of Mediterranean goddesses makes the appearance of a work like this statue of “The Blacksmith” somewhat surprising.
In spite of his status as one of the great sculptors of Catalan art nouveau, Llimona subsequently employed a noucentista aesthetic in his work, and merited the respect of the followers of this movement. In the early part of his career he was greatly influenced by the Frenchman August Rodin, but later his style showed traces of the Belgian Constantin Meunier, as can be appreciated in this piece “The Blacksmith”. Meunier often based his works on workers and miners, and Llimona had recourse to this subject matter in this sculpture. His male figure of a manual worker departs from the respectable norm in the representation of a craftsman rather than a famous personage.
This is a sculpture in the naturalist style which is not concerned with the perfection of detail or the precise definition of volumes considered essential at the time. However, the work was neither entirely original nor even the first of its kind in Llimona’s oeuvre, since he had treated the same subject-matter more than ten years previously. It is worth pointing out the level of social commitment inherent in a sculpture dedicated to work within the prevailing iconography of the square, perhaps revealing new perspectives to those would otherwise never have envisaged such a subject being immortalized through art.
This exhibition was not the first in which Llimona had taken part. He presented several pieces at the 1888 Exhibition, and was awarded a gold medal for his statue of Ramon Berenguer III el Gran (1880), a work he had executed in Italy during his time there on an official grant.
The presence of this work by Josep Llimona in the Plaça Catalunya reminds us of the importance of this Catalan sculptor, born in Barcelona in 1864, brother of Joan Llimona, partially educated in Rome and notable for his public sculptures in Barcelona, such as the above-mentioned “Ramon Berenguer el Gran” located in the square of the same name.
He was commissioned to make different reliefs for the Monument to Columbus as part of the 1888 Universal Exhibition, as well as a frieze for the Arch of Triumph and other works that testify to his recognition at an early age. From the appearance of Desconsol (Despair) in 1907, one of his most emblematic pieces, to this “Blacksmith” for the Plaça Catalunya, the development of Llimona’s work reflects the currents of the time, ranging from symbolism to the new trends of realism that emerged during the changes in European politics in the 1920s. Drawing first on the formulae of 19th century French sculpture, he progressed towards his position as the leading Catalan sculptor in the Catalan art nouveau style and enjoyed much official recognition.
His sculpture in the Plaça Catalunya possesses a new aggressive quality that reflects his evolution beyond the influences of previous movements. It is a replica of the work that was awarded a prize at the 1914 International Exhibition of Art in Brussels, and shows affinity with the funerary monuments that appeared above all in France during the post-World War I period, which tended to be works of working-class realism, an aesthetic that was quickly taken up by progressive European artists.
-------
La escultura de El Forjador resulta original, contraponiéndola a las tendencias del momento pero también dentro de la trayectoria de Josep Llimona. La insistencia colectiva en la representación de las "diosas mediterráneas" hace que sorprenda encontrarse con una estatua como la de El Forjador.
Llimona, aunque había sido considerado como uno de los grandes escultores modernistas, posteriormente se integró en la estética noucentista, entorno en el que fue muy respetado. En un primer momento, por tanto, estuvo muy influido por el francés Auguste Rodin, pero más tarde su estilo se acerca más al del belga Constantin Meunier, como vemos en El Forjador. Meunier representaba a menudo obreros y mineros, temas que Llimona integra en esta obra. En este caso el escultor catalán rompe con la norma o con aquello que es común o bien visto al representar una figura masculina de un trabajador; no era un homenaje a un personaje reconocido sino a un hombre que tenía un oficio.
Se trata de una figura de estética naturalista, que no pretende la extrema perfección ni la definición y precisión de los volúmenes propios del momento. Ni esta escultura era original en aquel momento ni tampoco primeriza en la obra del escultor, puesto que el tema había sido tratado por él mismo desde hacía más de diez años. Convendrá remarcar el interés del artista por un tema reivindicativo, una escultura homenaje al trabajo que contribuye a la iconografía general de la plaza abriendo las perspectivas hacia el trabajo de aquellos que no podían imaginarse la inmortalidad a través del arte.
Esta exposición no fue la primera en que Llimona participó, en la de 1888 presentó varias obras y ganó una medalla de oro con la estatua de Ramon Berenguer III el Gran (1880), una obra que había realizado en Italia durante su período de pensionado.
La obra de Josep Llimona de la plaza Catalunya nos permite recordar la importancia de este escultor, hermano de Joan Llimona, nacido en Barcelona el año 1864, pensionado en Roma y gran realizador de esculturas públicas en Barcelona como el mismo Ramon Berenguer III el Gran en la plaza del mismo nombre.
Él hizo varios relieves para el Monument a Colom de la Exposición Universal de 1888, así como un friso del Arc de Triomf y otras obras que demuestran la precocidad de su aceptación. Desde Desconsol de 1907, una de sus obras más emblemáticas, hasta el Forjador de la plaza Catalunya, la obra de Llimona muestra un camino determinante atado con su tiempo, que va del simbolismo a las nuevas tendencias realistas respondiendo a los movimientos políticos europeos de finales de la década de los años veinte. Fue un escultor de éxito oficial procedente de las fórmulas de escultura francesas del siglo XIX y se convirtió en el principal escultor del modernismo catalán.
La escultura de la plaza Catalunya tiene una nueva agresividad que demuestra que supera los movimientos anteriores; es una réplica de la obra que le fue premiada en 1914 en la Exposición Internacional de Arte de Bruselas, y que entronca muy bien con los monumentos funerarios que se difundirían sobre todo en Francia después de la guerra de 1914-1918, un nuevo realismo obradista, cerca de los trabajadores, que las estéticas progresistas europeas harían suyas muy rápidamente.
commons.wikimedia.org/wiki/Pla%C3%A7a_Catalunya_(1929_Bar...
Català: w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idiom...
English: w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idiom...
Castellano: w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idiom...
*Informació extreta d'Internet: "Les horesi els dies: Francesc Verdalet Guardiola".
Francesc Verdalet i Guardiola, nascut el 14-VIII-1914 (Blanes).
Stalag, Camp de Presoners XI-B 87486. 27-1-1941 M 5841 mort 27-10-1941 Gusen (Komando de Mauthausen), a l'edat de 27 anys.
"Ens ajustem en la descripció dels fets a la carta que, datada a París el 7 de desembre de 1945, ens explica el seu company de captivitat i amic David Puente. Ell i el seu company són enrolats per sorteig en una Compagnie de Travailleurs Espagnols, això s'esdevé el 20 de desembre de 1939. La Compagnie a la qual són assignats al Camp núm. 2 de Snt Cyprien és la número 109. Equipat amb roba dels soldats de la guerra de 1914-18, el dia 22 surten del Camp de Sant Cyprien en direcció desconeguda. Dos dies més tard arriben al poble de Frankaluof (Alssàcia), allí són allotjats en una ferme (masia) i durant quatre mesos treballen en la construcció de fortificacions i casamates en la línia de frontera amb Alemanya, amb unes temperatures de 32°C sota zero.
El mes d'abril foren traslladats a prop de Folquemont, un poblet del Sarre, fent el mateix treball de construcció de casamates; el dia catorze de juny, després d'ésser batuts per l'artilleria i l'aviació, són encerclats a Delle, poblet fronterer amb Suïssa i amb Alemanya al Departament de Belfort.
El comandament francès desapareix i el grup resta abandonat a la seva sort
Travessen la frontera suïssa, però, després d'estar-hi una hora, són retornats a territori francès. Tots els qui havien travessat la línia de la frontera, són detinguts i tornats a l'altra banda del Pont Internacional. Això s'esdevé els dies 17, 18 i 19 de juny. Són capturats per unitats de l'exèrcit alemany. Un comandant alemany els obliga a fer la salutació feixista i a cridar Viva Franco, Arriba España. Després d'una marxa de vuitanta quilòmetres, el dia 21 de juny són tancats en un garatge de la caserna Latry de Belfort. Allí gairebé no reben alimentació i poden viure gràcies al fet que mengen la civada que roben dels cavalls.
A començaments de novembre reberen la visita d'Heinrich Himmler, cap de la Gestapo, que els pregunta si són rojos; un mes més tard comença el seu trasllat en diverses etapes cap a Mauthausen, on arriben el 27 de gener de 1941, després de dos dies de viatge en vagons tancats hermèticament. Allí són destinats a la barraca número quinze, que tenia com a cap Popeye, motejat així a causa dels terribles cops de puny que donava als presoners. Francesc Verdalet fou destinat a la construcció de la carretera número dos, amb temperatures de vint-i-set graus sota zero, sense gairebé menjar. Va emmalaltir i fou traslladat a la infermeria del Camp on millorà notablement, després d'haverse engreixat una mica. El dia vint-i-set d'octubre, divendres, de 1941, a les dues de la tarda, Francesc Verdalet moria, després d'haver-li injectat una injecció de petroli directa al cor, per ordre del metge alemany SS, que digué que estava turberculós.
El metge presoner amb el qual vaig parlar em digué que de fet només presentava símptomes inicials de tuberculosi i que amb repòs i tractament adequat s'hauria pogut guarir.
Aquest és el desè mataroní d'adopció assassinat en els camps de la nit i boira.
Vull recórrer al llibre escrit per J. Amat Piniella Kl,. Reich, on l'autor, antic deportat de Mauthausen, explica les seves horribles experiències. De la pàgina 131 capítol XI de l'obra esmentada transcrivim el següent fragment que ens ajudarà a entendre amb més precisió la fredor de l'assassinat d'en F. Verdalet i tants d'altres.
'No sabia res de les fitxes amb la creu vermella, però no creia escapar-se de la pròxima tria. Cosa estranya, l'angoixa s'havia esvaït. Hagué de sotmetre's a una certa violència per fer-se càrrec que aquella podia ser la darrera matinada. Se l'havia imaginada de mil maneres possibles, perd mai no hauria cregut que pogués arribar amb la placidesa interior que en aquells moments sentia. Potser unes hores més tardjauria estibat i nu al dipòsit del crematori, un cadàver entre centenars de cadàvers, perd, tot i això, ja no tenia por de res. El cor li batia amb regularitat, i per més esforços que fes, no sabia endevinar enlloc la proximitat de cap abisme. Al contrari, veia davant seu com un pendís suau, sense fi, on els
sentits deixaven de produir cap molèstia. Ja una bona colla de llits eren buits quan el 'kapo' va entrar i s'adreçà a en Francesc. Aquest enretirà la manta. Hauria estat el seu desig baixar del llit sense ajuda i presentar-se a la 'sala de liquidacions' pels propis peus. No pogué. Sostingut pels dos infermers, abastà tot el dormitori amb una sola mirada. 'És la darrera vegada que veig aquests llits —pensà—, aquest sostre, aquesta porta, aquest passadís'. Ben poca cosa li quedava. La sala on va entrar era gran com un menjador de Block. Assegut darrera d'una tauleta, hi havia el metge SS regirant papers. Al centre, sota una pantalla ampla, la taula de cures, articulada i coberta d'un hule granat i, al costat mateix,
una tauleta de vidre amb rodes, plena d'ampolles i estris niquelats. Un infermer portava una bata blava: un conegut. Altres metges-presos eren al volt de la taula gran: altres coneguts. En Francesc s'hi trobà estirat i nu. Tingué la
impressió que el temps corria adelerat i que els moviments d'aquella gent eren bruscos com els d'una màquina. La pantalla, amb el mirall còncau del seu interior, semblava recollir materialment la seva atenció. Percebé, uns segons després, el dringar dels instruments damunt del cristall
de la tauleta. Sense girar el cap, va veure perfectament que aquell tipus tenia una gran xeringa als dits, una xeringa armada d'una agulla molt llarga.
— Em fareu mal? —preguntà amb un interès fictici. En realitat, ja tant se li'n donava. L'infermer era alemany i no el comprengué, perd el metge espanyol contestà:
— Amb aquest tractament milloraràs. No tinguis por.
— Ja ho sé —digué en Francesc, somrient. Triga gaire a fer efecte?
— No gaire —contestà el metge amb veu fosca.
I li posà la mà al braó.
L'atracció de la pantalla esdevingué irresistible. Algú feia pujar la taula lentament, cap al mirall còncau, el qual ja no recollia les llums, sinó les imatges invertides de tots els homes, de totes les coses. En Francesc se sentí punxat al cor. L'arma era freda i s'eixamplava sense parar dintre el seu pit. Un dolor viu,
perd no insuportable. Tot desapareixia a poc a poc i només el mirall conservava les ombres vagues d'una nit gairebé maternal. Un gran soroll que venia de dintre el cap l'eixordava, com si el cervell anés a esclatar; un soroll que es convertí en un xiulet allargassat, fi i perforant. Mentrestant, la taula no parava de pujar lentament...
— La gasolina no m'arribarà —digué l'infermer de la bata blava.
— Fes les dosis més petits —respongué el metge SS. Amb menys també moren.
— Triguen més i pateixen molt.
— No importa. Redueix les dosis.'
En Francesc Verdalet sembla que coincidí, les dades no acaben d'ésser prou precises, amb en Pere Vives i Clavé a la 109 Compagnie de Travailleurs Espagnols. Pere Vives, que havia nascut a Barcelona el 24 de febrer de 1910, era un jove assidu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, d'una extraordinària cultura política, professor de matemàtiques i d'idiomes. Estava enllestint la traducció per a l'editorial Proa de la Condició humana de Malraux. Era un intel·lectual brillant i alhora compromès políticament, per això participà en els fets del sis d'octubre de 1934. Tinent d'artilleria de l'Exèrcit Popular, a la retirada és internat al camp de concentració d'Agde.
A partir d'aquí existeixen força punts de contacte entre ambdós, F. Verdalet i P. Vives. Tots dos són traslladats a la masia de Frankaltrof, a Lorena. Intenten entrar des de Delle a la Suïssa francesa però en són expulsats. Finalment, tots dos tindran la mateixa mort: assassinats amb una injecció de benzina al cor, també a Mauthausen. Pere Vives hi morí el 30 d'octubre de 1941,
Al cap de cinquanta anys de l'assassinat d'aquests mataronins, pels nazis, per l'únic delicte d'haver defensat la llibertat, serveixin aquestes ratlles com a homenatge del que els hauria d'haver fet la nostra ciutat i tot el poble català".
Agustí Barrera i Puigví.
Coses que no canvien (ni canviaran, espero!): quan estic fent foto en plan superprecís, trípode i nivell en mà, pensant només el línies, volums, llums i ombres, i apareix ella, s'asseu, i es posa a dibuixar.
I abandono nivell, trípode, foto reflexiva i lenta i precisió matemàtica perquè LI HE DE ROBAR UNA FOTO.
:--)
◆ Web ◆ Blog ◆ Facebook Page ◆ Twitter ◆ Getty Images ◆ Instagram ◆ +Anna ◆
L’any 2010 Daniel Jacoby va agafar 500 toblerones, els va treure de la capsa i es va dedicar a anar-los pesant amb una bàscula de precisió, fins que en va trobar un que feia el pes exacte: 50 grams. El resultat és un llibre d’artista --
One Toblerone of exactly 50 g. and 491 Toblerones of approximately 50g— editat per Save As... Publications.
La barraca d'en Pito segueix la tècnica constructiva de la resta de barraques documentades a la Calma. Aquestes construccions apareixen a tota l'àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig i la ocupació de les zones més aptes per pastures. La seva adscripció cronològica és de difícil precisió; aquestes construccions d'antiga tradició, s'han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. Tot i que en aquest cas podem parlar d'una utilització força moderna de l'estructura, doncs part de les reformes de la barraca i el seu manteniment han estat realitzats pel pastor del Molar.
Es troba situada sobre la suau esquena que creix davant el Corral de Vallforners i es tracta d'una estructura construïda en pedra seca, de dimensions variables. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra utilitzada, poc treballada, i es tracta de mitjans i petits blocs de procedència local. Presenta una cara construïda en pedra d'1'5 metres d'alçada, on s'hi recolza un tronc llarg que funcionarà com un carener formant, junt amb una altra estructura de fusta, un embigat que sosté la coberta. Per aquesta coberta de dues vessants s'han utilitzat les branques de ginesta, bruc i terra. L'entrada a la barraca, de reduïdes dimensions, es realitza per un lateral, situat a la part de davant de l'estructura on s'hi pot veure un tancat fet amb troncs i branques de ginesta entrelligats, donant una petita superfície interior com un petit porxo o tancat.
Aquesta construcció encara és utilitzada per en Pito del Molar (el Brull), de forma esporàdica, ja que tanca el bestiar a uns estables de la Casa Nova de Vallforners, i ha traslladat allà, part de les eines que pogués utilitzar. Aquesta barraca, com la resta de barraques de pastor, es tracta d'una estructura senzilla per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir el pastor durant la temporada que s'estigui a dalt la muntanya. Les funcions bàsiques són la de oferir aixopluc, la de magatzem per guardar els diversos utensilis, i per resguard del temps.
Mira l'excursió a Wikiloc.
Descripció:
Edifici de pedra, actualment arrebossar, de grans dimensions i tres plantes. A la planta baixa hi ha tres portes quadrangulars fetes modernament, per damunt encara es veuen les restes dels arcs de mig punt de les portes anteriors. La primera planta presenta dos balcons. El situat al costat esquerra té una porta sortida de balcó i una barana de forja, l'altre dues portes balconeres quadrangulars i una barana de ferro forjat. La planta superior fa funció de golfa i té dos portes balconeres amb barana de ferro forjat pc sortint.
Notícies històriques:
Ramón de Navés, de Barcelona, procedeix de la casa Navés de Cervera, a la qual pertanyien el portal de pedra i les magnífiques portes de fusta de l'oratori, que foren traslladades al vestíbul del Museu Comarcal l'any 1958, en ser venuda la casa, que aleshores pertanyia als hereus de Víctor Sanpere i Labrós. A l'escut del portal de l'oratori hi són visibles els senyals heràldics de Navés, Mateu i Joan. Durant el segle XVI, personatges del llinatge dels Navés ocuparen càrrecs al Consell Municipal. L'any 1660 Ramon de Navés comprà la casa del carrer major, transformada pel seu fill. El fill d'aquest últim prengué part molt activa dins el partit felipista de la guerra de Successió.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Si la contemplem com a un conjunt unitari –tot i que es tracta de diferents cases-, podríem dir que aquesta és una de les cases amb façana més ampla de tot el carrer Major, ja que consta, ni més ni menys, que de sis obertures amb balcó al primer pis, que tenen la seva correspondència al segon, però de forma més irregular. Aquesta irregularitat posa de manifest el fet que si bé tot l’edifici podia tenir caràcter unitari, avui l’integren diferents vivendes i es divideix almenys en tres edificis independents –de dos crugies cada un. El que conserva més la seva singularitat i el malmés arrebossat primtiu és la part de l’esquerra, on hi trobem un escut heràldic damunt del primer balcó (amb la data de 1633) i que dóna idea de la noblesa de l’edifici –pensem que cap altre edifici particular del carrer Major té un escut d’armes visible a la façana. La part superior de la façana –que en els dos edificis que segueixen ha estat restaurada amb un estuc modern en color salmó i crema- està avançada respecte el pla inferior, on trobem la porta d’accés. Aquest avançament dóna lloc a les característiques “volades”, sostingudes per sòbries columnes toscanes. Pel que fa a la part baixa de la casa, que dóna accés a l’interior –avui documentem un accés per cada una de les tres cases- destaquem igualment la primera, que és la més conservada. L’aparell està realitzat a base de carreus lleugerament encoixinats i col·locats a manera de dovelles a saltacavall a la llinda de la porta i a la d’una finestra lateral. Si bé la façana que dóna al carrer Major és ben representativa de l’arquitectura siscentista, a la part posterior de la casa, al passeig de la Muralla, s’hi obriren amb posterioritat unes galeries d’arc rebaixat
Noticies Historiques
L’any 1613 es documenta la llicència a Hug Muntaner per posar a les volades les columnes de pedra que les sostenen. Pocs anys més tard, el 1626 hi feu estada el rei Felip IV i el 1630 ho farà la reina d'Hongria.
Context Historic Artistic
El segle XVII suposà, concretament per a Cervera un cert moment d'esplendor com a centre de la comarca agrícola que l'envoltava. Els conreus de cereals, vinya, oliveres i safrà eren els més destacables i per tant es distribuïen des de la vila. A més de centre d'aquest petit comerç, es convertí en capital administrativa i política de l'actual Segarra, solsonès i part de l'Anoia en ser nomenada cap de vegueria. Durant el segle XVII, però, la Segarra no fou immune a les continuades crisis que afectaren en general a tot el territori català, propiciades per males collites, guerres o malalties. No obstant això, observem que no hi ha un trencament dràstic en l’activitat artística o constructiva. Duran i Sanpere ens parla de la Cervera del segle XVII en termes de transformació de vila pagesa d’aspecte medieval a vila burgesa “ben avinguda amb el caient abarrocat dels edificis que s’hi construïen”. Però aquesta afirmació no és sinònim d’un certa prosperitat o benaurança. El mateix Duran ens relata al Llibre de Cervera el seguit de maltempsades que assotaren la població i que constitueixen uns fets que troben el seu paral.lel a gairebé tot Catalunya, de manera que podem parlar, sense considerar-ho un tòpic, de la crisi del segle XVII. Si durant el segle XVI l'extensió dels cultius i el moviment de preus de tendència alcista, juntament amb uns costos relativament baixos de les explotacions possibilitaren un salt endavant en l’agricultura, el segle XVII fou especialment convuls per la Segarra, castigada pel bandolerisme, la guerra, la pesta i la llagosta. La presència de partides de bandolers i la inseguretat del camp obligà a refugiar-se a Cervera les famílies més exposades a les sobtades escomeses. D’aquesta manera, al final de la centúria, els paers de Cervera acusen un augment de població quan diuen al Consell (l’any 1697): “ja veuen la quanta gent se retira a la present vila i molta més s’espera retirar-s’hi”. Figuraven entre aquests immigrats, i en situació principal, els nobles i els cavallers que procedien dels castells de veinatge, castells que, a poc a poc, s’havien anat convertint en masoveries en les quals els senyors tenien tot just algunes habitacions reservades. Ja l’any 1634, Pere Giscafré, en fer la ponderació de la importància que ja aleshores havia assolit la vila de Cervera, establia un cens molt nombrós dels nobles que hi estaven aposentats. Hi comptava una branca dels Cardona, i enumerava després Dalmau Sacirera, Joan de Saportella, Lluís de Vilaplana, Joan de Maldà, Jordi Joan Aymerich, els Oluja, Guillem de Tàrrega (senyor de la Cardosa), Miquel de Boixadors, Pere d’Alentorn, els Altarriba, Jordi Joan de Copons (senyor del Llor), Gaspar Desvall (senyor de la Curullada), Joan Sabater (senyor de Castellfollit), Joan Gilabert (senyor de Tudela), Lluís de Llorach (senyor de Solivella), baró di Ribelles, Dídac Avellaneda (senyor d’”els Comtals”), Ramon de Montfalcó i d’altres. No tots els compresos en aquesta relació devien tenir casa pròpia a Cervera, hi devien fer, però, estades provisionals sovintejades. Es de creure que tots aquells cavallers constituïen en certa manera un estament separat dels menestrals i dels pagesos. El predomini numèric de la pagesia el dóna amb tota precisió el llibre del Manifest de l’any 1687, on són anotades totes les persones que posseïen cases i altres béns immobles a Cervera. S’hi registren unes cinc-centes quaranta cases de les quals gairebé la meitat eren de pagesos. Això ens ve a proporcionar un cens d’uns 2700 habitants propietaris, als quals podem afegir tots aquells que no hi tenien casa pròpia: jornalers del camp, aprenents i fadrins dels filadors, soguers, banquers i d’altres oficis d’escasses possibilitats per a figurar entre els propietaris. Els pagesos vivien gairebé exclusivament als barris extrems, sempre dintre la muralla; el carrer Major, on hi havia moltes cases de dos i tres portals, estava ocupat per les classes benestants.
Notes Complementaries
A l’interior de la casa hi havia antigament una capella, la porta de la qual, amb un entaulament amb volutes, fou obrada per l’escultor Francesc Puig, artífex de l’edifici de la Paeria. La porta fou traslladada a l’antic Centre Comarcal de Cultura –avui Museu del Blat-, per Agustí Duran i Sanpere.
El Forjador
1928
Josep Llimona
Material: Pedra de Montjuïc
L'escultura d'El Forjador resulta original, contraposant-la a les tendències del moment però també dins la trajectòria de Josep Llimona. La insistència col·lectiva en la representació de les "deesses mediterrànies" fa que sorprengui trobar-se amb una estàtua com la d'El Forjador.
Llimona, encara que havia sigut considerat com un dels grans escultors modernistes, va integrar-se posteriorment en l'estètica noucentista, entorn en el qual va ser molt respectat. En un primer moment per tant, va estar molt influenciat pel francès Auguste Rodin, però més tard el seu estil s'acosta més al del belga Constantin Meunier, com veiem en El Forjador. Meunier representava sovint obrers i miners, temes que Llimona integra en aquesta obra. En aquest cas l'escultor català trenca amb la norma o amb allò que és comú o ben vist al representar una figura masculina d'un treballador; no era un homenatge a un personatge reconegut sinó a un home que tenia un ofici.
Es tracta d'una figura d'estètica naturalista, que no pretén l'extrema perfecció ni la definició i precisió dels volums propis del moment. Ni aquesta escultura era original en aquell moment ni tampoc primerenca en l'obra de l'escultor, ja que el tema havia estat tractat per ell mateix des de feia més de deu anys. Caldrà remarcar l'interès de l'artista per un tema reivindicatiu, una escultura homenatge al treball que contribueix a la iconografia general de la plaça obrint les perspectives cap a la feina d'aquells que no podien imaginar-se la immortalitat a través de l'art.
Aquesta exposició no va ser la primera en què Llimona va participar, a la de 1888 va presentar-hi diverses obres, i va guanyar una medalla d'or amb l'estàtua de Ramon Berenguer III el Gran (1880), una obra que havia realitzat a Itàlia durant el seu període de pensionat.
L'obra de Josep Llimona de la plaça Catalunya ens permet de recordar la importància d'aquest escultor, germà de Joan Llimona, nascut a Barcelona l'any 1864, pensionat a Roma i gran realitzador d'escultures públiques a Barcelona com el mateix Ramon Berenguer el Gran a la plaça del mateix nom.
Ell va fer diversos relleus per al monument a Colom de l'Exposició Universal de 1888 així com un fris de l'Arc de triomf i altres obres que demostren la precocitat de la seva acceptació. Des del Desconsol de 1907, una de les seves obres més emblemàtiques, fins al Forjador de la plaça Catalunya, l'obra de Llimona mostra un camí determinant lligat amb el seu temps, que va del simbolisme a les noves tendències realistes responent als moviments polítics europeus de finals de la dècada dels anys vint. Va ser un escultor d'èxit oficial procedent de les formules d'escultura franceses del segle XIX i que va esdevenir el principal escultor del modernisme català.
L'escultura de la plaça Catalunya té una nova agressivitat que demostra la seva superació dels moviments anteriors, és una rèplica de la obra que li va ser premiada el 1914 a l'Exposició Internacional d'Art de Brussel·les, i que entronca molt bé amb els monuments funeraris que es difondrien sobretot a França després de la Guerra 1914-1918, un nou realisme obradista, prop dels treballadors, que les estètiques progressistes europees farien seves molt ràpidament.
-------
The sculpture “The Blacksmith” is an original work, not only because it departs from the trends reigning at the time, but also in the context of Josep Llimona’s oeuvre. The collective insistence on representations of Mediterranean goddesses makes the appearance of a work like this statue of “The Blacksmith” somewhat surprising.
In spite of his status as one of the great sculptors of Catalan art nouveau, Llimona subsequently employed a noucentista aesthetic in his work, and merited the respect of the followers of this movement. In the early part of his career he was greatly influenced by the Frenchman August Rodin, but later his style showed traces of the Belgian Constantin Meunier, as can be appreciated in this piece “The Blacksmith”. Meunier often based his works on workers and miners, and Llimona had recourse to this subject matter in this sculpture. His male figure of a manual worker departs from the respectable norm in the representation of a craftsman rather than a famous personage.
This is a sculpture in the naturalist style which is not concerned with the perfection of detail or the precise definition of volumes considered essential at the time. However, the work was neither entirely original nor even the first of its kind in Llimona’s oeuvre, since he had treated the same subject-matter more than ten years previously. It is worth pointing out the level of social commitment inherent in a sculpture dedicated to work within the prevailing iconography of the square, perhaps revealing new perspectives to those would otherwise never have envisaged such a subject being immortalized through art.
This exhibition was not the first in which Llimona had taken part. He presented several pieces at the 1888 Exhibition, and was awarded a gold medal for his statue of Ramon Berenguer III el Gran (1880), a work he had executed in Italy during his time there on an official grant.
The presence of this work by Josep Llimona in the Plaça Catalunya reminds us of the importance of this Catalan sculptor, born in Barcelona in 1864, brother of Joan Llimona, partially educated in Rome and notable for his public sculptures in Barcelona, such as the above-mentioned “Ramon Berenguer el Gran” located in the square of the same name.
He was commissioned to make different reliefs for the Monument to Columbus as part of the 1888 Universal Exhibition, as well as a frieze for the Arch of Triumph and other works that testify to his recognition at an early age. From the appearance of Desconsol (Despair) in 1907, one of his most emblematic pieces, to this “Blacksmith” for the Plaça Catalunya, the development of Llimona’s work reflects the currents of the time, ranging from symbolism to the new trends of realism that emerged during the changes in European politics in the 1920s. Drawing first on the formulae of 19th century French sculpture, he progressed towards his position as the leading Catalan sculptor in the Catalan art nouveau style and enjoyed much official recognition.
His sculpture in the Plaça Catalunya possesses a new aggressive quality that reflects his evolution beyond the influences of previous movements. It is a replica of the work that was awarded a prize at the 1914 International Exhibition of Art in Brussels, and shows affinity with the funerary monuments that appeared above all in France during the post-World War I period, which tended to be works of working-class realism, an aesthetic that was quickly taken up by progressive European artists.
-------
La escultura de El Forjador resulta original, contraponiéndola a las tendencias del momento pero también dentro de la trayectoria de Josep Llimona. La insistencia colectiva en la representación de las "diosas mediterráneas" hace que sorprenda encontrarse con una estatua como la de El Forjador.
Llimona, aunque había sido considerado como uno de los grandes escultores modernistas, posteriormente se integró en la estética noucentista, entorno en el que fue muy respetado. En un primer momento, por tanto, estuvo muy influido por el francés Auguste Rodin, pero más tarde su estilo se acerca más al del belga Constantin Meunier, como vemos en El Forjador. Meunier representaba a menudo obreros y mineros, temas que Llimona integra en esta obra. En este caso el escultor catalán rompe con la norma o con aquello que es común o bien visto al representar una figura masculina de un trabajador; no era un homenaje a un personaje reconocido sino a un hombre que tenía un oficio.
Se trata de una figura de estética naturalista, que no pretende la extrema perfección ni la definición y precisión de los volúmenes propios del momento. Ni esta escultura era original en aquel momento ni tampoco primeriza en la obra del escultor, puesto que el tema había sido tratado por él mismo desde hacía más de diez años. Convendrá remarcar el interés del artista por un tema reivindicativo, una escultura homenaje al trabajo que contribuye a la iconografía general de la plaza abriendo las perspectivas hacia el trabajo de aquellos que no podían imaginarse la inmortalidad a través del arte.
Esta exposición no fue la primera en que Llimona participó, en la de 1888 presentó varias obras y ganó una medalla de oro con la estatua de Ramon Berenguer III el Gran (1880), una obra que había realizado en Italia durante su período de pensionado.
La obra de Josep Llimona de la plaza Catalunya nos permite recordar la importancia de este escultor, hermano de Joan Llimona, nacido en Barcelona el año 1864, pensionado en Roma y gran realizador de esculturas públicas en Barcelona como el mismo Ramon Berenguer III el Gran en la plaza del mismo nombre.
Él hizo varios relieves para el Monument a Colom de la Exposición Universal de 1888, así como un friso del Arc de Triomf y otras obras que demuestran la precocidad de su aceptación. Desde Desconsol de 1907, una de sus obras más emblemáticas, hasta el Forjador de la plaza Catalunya, la obra de Llimona muestra un camino determinante atado con su tiempo, que va del simbolismo a las nuevas tendencias realistas respondiendo a los movimientos políticos europeos de finales de la década de los años veinte. Fue un escultor de éxito oficial procedente de las fórmulas de escultura francesas del siglo XIX y se convirtió en el principal escultor del modernismo catalán.
La escultura de la plaza Catalunya tiene una nueva agresividad que demuestra que supera los movimientos anteriores; es una réplica de la obra que le fue premiada en 1914 en la Exposición Internacional de Arte de Bruselas, y que entronca muy bien con los monumentos funerarios que se difundirían sobre todo en Francia después de la guerra de 1914-1918, un nuevo realismo obradista, cerca de los trabajadores, que las estéticas progresistas europeas harían suyas muy rápidamente.
commons.wikimedia.org/wiki/Pla%C3%A7a_Catalunya_(1929_Bar...
Català: w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idiom...
English: w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idiom...
Castellano: w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idiom...
Vall d’Hebron comença a fer tractaments de radioteràpia amb el primer accelerador Halcyon instal·lat a l’Estat. Es tracta de la tecnologia més avançada en el seu camp i permetrà realitzar tractaments d’alta precisió de forma molt ràpida i segura. Aquest és el primer equipament del qual es comencen a beneficiar els pacients gràcies a la donació de la Fundació Amancio Ortega a la sanitat pública catalana.
Ultra Nate Loves Active Precision Monitor!
For more information about Precision Audio, visit
We Make Your Music Sound Better™
Descripció
Antic priorat benedictí, situat en un esperó del massís de Garraf, dins el terme municipal de Cervelló, encara que depèn eclesiàsticament de la parròquia de Corbera de Llobregat, des d'on és accessible per una pista. L'església, única resta del monestir, és un edifici d'una nau i creuer, capçat per tres absis semicirculars. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori que fa de base al campanar de torre, de dos pisos, amb finestres geminades al pis superior. La nau es cobreix amb volta de canó, sobre tres arcs torals. Els braços del transsepte són coberts també amb voltes de canó, disposades paral·lelament a la de la nau (com si fos una església de tres naus) i comunica amb aquesta a través d'un gran arc sostingut per pilars de secció semicircular. La cúpula oberta al creuer reposa sobre dos arcs paral·lels, més elevats. En els murs de descàrrega d'aquests dos arcs neixen trompes còniques que donen una base aparentment circular a la cúpula. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic. A l'interior de l'absis central i de l'absidiola dreta hi ha fragments de pintures murals romàniques, amb motius vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o principis del XIII. Can Casas: Edifici rural construït damunt les restes de l'antic cenobi de l'església romànica de Sant Ponç (segle XI). La construcció actual tanca l'esplanada de la façana pel costat sud, on té l'entrada la casa, amb portal i pati. Les edificacions annexes estan parcialment adossades a la façana de migjorn de l'església.
Notícies històriques
Les primeres notícies del monestir daten del 1068, en què ja posseïa alguns dominis alodials. Tanmateix, hom creu que l'església devia ser erigida pel levita Guillem de Mediona o pels seus successors, senyors de Corbera, entre els anys 1025 i 1050. El 1096 ja és documentada la comunitat benedictina, subjecta a Cluny com a priorat, que abans del 1104 passà a dependre de Sant Pere de Casserres, filial i centre de les possessions de Cluny a Catalunya. Des del segle XIV no tingué pràcticament comunitat: només el prior, que era monjo de Casserres, i alguns preveres beneficiats. Al segle XV fou regit per priors comanditaris, i el 1590 les seves rendes s'uniren al Col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, radicat primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp (Barcelona), d'on es considerà filial fins a l'exclaustració del 1835. L'església ha estat objecte de diverses consolidacions i restauracions els anys 1933 i 1942-43, i de manera àmplia entre 1955-58, a càrrec del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Can Casas No hi ha documentació referent a l'edifici com a residu de l'antic cenobi, si bé el portal de la façana sud dóna peu a aquest supòsit. La família Casas, actual propietària de la casa, ho és d'ençà 8-10 generacions i van viure aquí fins els anys 1980. actualment s'han fet obres de neteja, repintant de blanc una part de les façanes oposades a l'església.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
L'església de Sant Ponç de Corbera és un temple romànic d'una sola nau amb transsepte, acabat amb tres absis semicirculars, datable al segle XI segons la tipologia de l'aparell constructiu. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori que fa de base al campanar. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, que s'interromp al transsepte. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic. A l'interior de l'absis central i de l'absidiola dreta hi ha fragments de pintures romàniques, de temes vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o fins i tot de principis del XIII. Es tracta de l'església del monestir del mateix nom, que com tants d'altres de la seva època degué veure frustrat el seu desenvolupament monàstic. L'edifici gairebé no ha sofert modificacions. L'any 1990 es realitzà una excavació arqueològica a l'interior de la nau, motivada per les obres de restauració que s'hi realitzaven. Per sota d'algunes capes de rebliment modern es va poder identificar un paviment de terra trepitjada datable al segle XVI i que se situava directament sobre la roca natural, segellant les obertures d'un total d'onze sitges i un forn de fosa de campana, estructures que es degueren realitzar durant els primers moments de la història d'aquest temple. Les sitges foren amortitzades entre els segles XIII i XV. La seva excavació va permetre recuperar material medieval de notable interès. L'altre element important recuperat és el forn per a la fosa d'una campana, que es trobava al centre del cos central de la nau. Aquesta troballa és especialment rellevant, ja que es tracta d'un dels exemples de forn de fosa de campana millor conservats dels que s'han trobat a Catalunya. També van ser excavades l'absidiola sud i les trinxeres de fonamentació dels murs de l'església, sense obtenir-hi noves dades sobre la cronologia de la fundació del temple. La intervenció arqueològica va permetre formular una hipòtesi d'evolució arquitectònica de l'edifici establint dues grans fases constructives: FASE I: Segles XI-XVI. La configuració de l'aparell constructiu, que sembla força uniforme a tota l'església, fa pensar que Sant Ponç va ser construït en una sola fase que, segons la bibliografia, se situa cap a mitjan segle XI. Correspondrien a aquesta fase la construcció del forn de fosa de la campana excavat a la roca, tot i que és molt difícil determinar en quin moment es va realitzar, i les onze sitges situades a la part inferior de la nau. L'estratigrafia documentada no permet situar les sitges cronològicament amb precisió, tot i que, en principi, es consideren contemporànies o molt properes a la construcció de l'església. Pel que fa al seu abandonament, tampoc no és fàcil precisar quan es va iniciar; en tot cas, sembla que es van anar tapant a poc a poc durant els segles XIII a XV i se'n va fer durant les reformes del segle XVI l'ompliment definitiu de les que encara no ho estaven del tot. Ara bé, el poc que se sap sobre la utilització de les sitges en època medieval, i especialment a l'interior de les esglésies, sembla indicar que es tracta d'un fenomen propi dels segles XI i XII i que es verifica durant el XIII la desaparició progressiva d'aquest sistema d'emmagatzematge. L'element més característic d'aquesta fase, però, seria la probable existència, en el tram superior de la nau, d'una tribuna elevada sobre el pla inferior del temple. L'existència d'aquesta tribuna elevada estaria relacionada tant amb el costum de situar al començament de la nau una tribuna elevada reservada als monjos que formaven la comunitat del monestir del qual depenia l'església, com al fet que el mateix desnivell del terreny feia que la roca natural aparegués en una cota notablement superior a la zona de la capçalera respecte a la resta de l'edifici. Cal dir que en el rebliment de l'església, en el tram en què suposadament es trobava la tribuna, es localitzaren dues monedes que l'estudi realitzat per Maria Clua ha demostrat que pertanyen al regnat de Carles I, de manera que tenen una cronologia corresponent a la primera meitat del segle XVI. La presència d'aquestes monedes en la rasa de fonamentació implica l'existència d'una reforma que caldria situar probablement cap a mitjans del segle XVI i que afectà el primer tram de la nau tan intensament com per remoure fins i tot els nivells de la rasa de fonamentació. Aquesta reforma podria correspondre molt bé al rebaix del paviment de la nau en aquest àmbit en el moment de fer desaparèixer la tribuna de l'església. Tots aquests elements han fet plantejar la hipòtesi de la tribuna i en general d'un nivell més elevat, en aquesta primera època, tant de la capçalera de l'església com del primer tram de la nau, respecte a la resta. FASE II: Segles XVI-XX. En el segle XVI es produeix un canvi important en la funcionalitat de l'església, la qual va deixar de ser una església monacal per passar a ser església parroquial. Aquest canvi podria justificar molt bé les reformes documentades arqueològicament a l'església. Es documenta un procés de rebliment de les estructures de la part baixa de la nau i l'aixecament del nivell del paviment d'aquesta zona, així com el rebaix de la tribuna i el conjunt del creuer. Amb això el nivell de la tribuna de l'església es va reduir a un petit graó en el límit entre els dos trams de la nau i un altre respecte a la zona del creuer. La mateixa solució dels graons es va utilitzar per salvar el desnivell entre el creuer i els absis. L'església que sorgí d'aquesta reforma que es situa cap a mitjans del segle XVI era ja aproximadament la que es coneix actualment.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Font situada dins d'una gruta artificial convertida en capella, on es troba la imatge de la mare de Déu de Llorda. L'aigua raja dins d'una pica de pedra des del sortint d'una roca. El sostre està cobert amb una volta de totxo i pedra. Una porta de ferro, flanquejada a banda i banda per parets de pedra seca, tanca el recinte de la cova-font. La part superior de la cova està envaïda per heures
Uns 10 m. al costat de la cova es veuen restes del que fou un safareig públic, de forma rectangular i dividit en dos espais, fet de maó. D'aquest safareig, força deteriorat, destaquen les grans lloses de pedra inclinades que servien d'ampit per rentar la roba: algunes estan rebaixades del cantó que s'aboca a la bassa.
Observacions: També és coneguda amb el nom de La Fonteta. Existeix un text que descriu amb precisió el lloc on s'ubica la font, recollit per Carme Huerta (HUERTA MARTÍN, 1985). Es tracta d'un fragment de les memòries de Ramon Solsona i Cardona, nebot de mossèn Isidre Solsona, que fou rector de la parròquia de Sant Esteve d'Ordal fins el 1924: "(...) Des d'allà caminava instintivament cap a la "Fonteta". Sens dubte que és el lloc més plaent, més deliciosament poètic de la comarca. Al final d'un passeig llarg (...) que des del parc de Can Ravella baixa en línia recta i en suau pendent fins a una placeta, es troba al fons una gruta artificial de la qual en altre temps rajava una font, que li ha donat el seu nom. La gruta està coberta de pedra, simulant estalactites, ara ja seques, però en altres temps s'hi havia infiltrat l'aigua cristal·lina, regalimant i caient en un llac de pedra que hi ha al fons. Sens dubte, els comtes d'Olzinelles ho tenien com a lloc d'esbarjo, segons ho confirmen la gran taula central de pedra i els bancs laterals, gastats pel temps i deteriorats per les mans bàrbares, malgrat la reixa de ferro forjat que tanca l'ampla entrada de la gruta (...)". De la taula de pedra esmentada en el text, avui ja no en queden senyals, però sí dels bancs, que encara resten adossats a la paret de la gruta.
La imatge de la Mare de Déu de Lorda, que es venera a l'interior de la gruta de la font, se sap que es trobava ja en aquest indret abans de 1936, any en què va desaparèixer i on més tard fou reinstal·lada de nou, segurament que per alguna persona que s'hi va amagar durant la Guerra Civil, segons testimoni oral de Regino Chamorra i de Rafael Camps, Marquès de Camps, recollits a HUERTA (1985).
Es tracta d'un antic monestir, avui església parroquial, que va centrar el nucli urbà crescut al seu redós i que porta el mateix nom. Del conjunt destaca l'església, situada al nord; .
El Servei de Monuments de la Diputació va efectuar treballs de restauració a partir de 1971 dels que no queda gaire constància tret d'una breu memòria i els records orals i escrits dels veïns i estudiosos, especialment, de Mn. Margarit. Sembla que es van excavar en un cantó del claustre dues grans sitges que es van classificar com a medievals. No se sap els tipus de materials, però s'indica que hi havia també tegulae. En notícies de la dècada de 1960 s'indica que s'hi havien fet excavacions i que hi havien aparegut les restes d'un gran edifici romà, sense més precisió (RIBÉ et al.; 1989-1998). Sembla que es pot precisar que una de les sitges va aparèixer al peu de la sortida de la sagristia. Dies la descriu com de "dimensions considerables" i revestida amb "pedres amb morter". Dona referències, així mateix, d'un dipòsit revestit de pedra tallada. Sota l'ala de ponent va aparèixer una tomba amb escasses restes humanes, que s'introduïa sota els fonaments de la casa contigua (DIES PALAU, 1971).
Observacions: (Continuació història) La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més, el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí. A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual, a instàncies dels monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Potser que l'edifici patís danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau ?amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degradació constant que tampoc no es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència, fins a desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarzera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys, i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest en què es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent" (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82).
El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del segle X, mentre que la fundació del monestir de Sant Sebastià data del segle XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi, i que encara presenta diversos gorgs al seu recorregut. Hipotèticament ja sembla existir una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener de l'any 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): "de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos" . Existia, doncs, hipotèticament ja al segle XI, una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües, suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès, que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica, és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. També deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima.
L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El "príncep d'Olèrdola", com es conegut aquest personatge es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que, des del 1052, Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per tal d'assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del petit cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. L'any 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, tot observant la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí.
Altres fotos de Sant Sebastià dels Gorgs:
Descripció
Antic priorat benedictí, situat en un esperó del massís de Garraf, dins el terme municipal de Cervelló, encara que depèn eclesiàsticament de la parròquia de Corbera de Llobregat, des d'on és accessible per una pista. L'església, única resta del monestir, és un edifici d'una nau i creuer, capçat per tres absis semicirculars. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori que fa de base al campanar de torre, de dos pisos, amb finestres geminades al pis superior. La nau es cobreix amb volta de canó, sobre tres arcs torals. Els braços del transsepte són coberts també amb voltes de canó, disposades paral·lelament a la de la nau (com si fos una església de tres naus) i comunica amb aquesta a través d'un gran arc sostingut per pilars de secció semicircular. La cúpula oberta al creuer reposa sobre dos arcs paral·lels, més elevats. En els murs de descàrrega d'aquests dos arcs neixen trompes còniques que donen una base aparentment circular a la cúpula. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic. A l'interior de l'absis central i de l'absidiola dreta hi ha fragments de pintures murals romàniques, amb motius vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o principis del XIII. Can Casas: Edifici rural construït damunt les restes de l'antic cenobi de l'església romànica de Sant Ponç (segle XI). La construcció actual tanca l'esplanada de la façana pel costat sud, on té l'entrada la casa, amb portal i pati. Les edificacions annexes estan parcialment adossades a la façana de migjorn de l'església.
Notícies històriques
Les primeres notícies del monestir daten del 1068, en què ja posseïa alguns dominis alodials. Tanmateix, hom creu que l'església devia ser erigida pel levita Guillem de Mediona o pels seus successors, senyors de Corbera, entre els anys 1025 i 1050. El 1096 ja és documentada la comunitat benedictina, subjecta a Cluny com a priorat, que abans del 1104 passà a dependre de Sant Pere de Casserres, filial i centre de les possessions de Cluny a Catalunya. Des del segle XIV no tingué pràcticament comunitat: només el prior, que era monjo de Casserres, i alguns preveres beneficiats. Al segle XV fou regit per priors comanditaris, i el 1590 les seves rendes s'uniren al Col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, radicat primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp (Barcelona), d'on es considerà filial fins a l'exclaustració del 1835. L'església ha estat objecte de diverses consolidacions i restauracions els anys 1933 i 1942-43, i de manera àmplia entre 1955-58, a càrrec del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Can Casas No hi ha documentació referent a l'edifici com a residu de l'antic cenobi, si bé el portal de la façana sud dóna peu a aquest supòsit. La família Casas, actual propietària de la casa, ho és d'ençà 8-10 generacions i van viure aquí fins els anys 1980. actualment s'han fet obres de neteja, repintant de blanc una part de les façanes oposades a l'església.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
L'església de Sant Ponç de Corbera és un temple romànic d'una sola nau amb transsepte, acabat amb tres absis semicirculars, datable al segle XI segons la tipologia de l'aparell constructiu. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori que fa de base al campanar. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, que s'interromp al transsepte. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic. A l'interior de l'absis central i de l'absidiola dreta hi ha fragments de pintures romàniques, de temes vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o fins i tot de principis del XIII. Es tracta de l'església del monestir del mateix nom, que com tants d'altres de la seva època degué veure frustrat el seu desenvolupament monàstic. L'edifici gairebé no ha sofert modificacions. L'any 1990 es realitzà una excavació arqueològica a l'interior de la nau, motivada per les obres de restauració que s'hi realitzaven. Per sota d'algunes capes de rebliment modern es va poder identificar un paviment de terra trepitjada datable al segle XVI i que se situava directament sobre la roca natural, segellant les obertures d'un total d'onze sitges i un forn de fosa de campana, estructures que es degueren realitzar durant els primers moments de la història d'aquest temple. Les sitges foren amortitzades entre els segles XIII i XV. La seva excavació va permetre recuperar material medieval de notable interès. L'altre element important recuperat és el forn per a la fosa d'una campana, que es trobava al centre del cos central de la nau. Aquesta troballa és especialment rellevant, ja que es tracta d'un dels exemples de forn de fosa de campana millor conservats dels que s'han trobat a Catalunya. També van ser excavades l'absidiola sud i les trinxeres de fonamentació dels murs de l'església, sense obtenir-hi noves dades sobre la cronologia de la fundació del temple. La intervenció arqueològica va permetre formular una hipòtesi d'evolució arquitectònica de l'edifici establint dues grans fases constructives: FASE I: Segles XI-XVI. La configuració de l'aparell constructiu, que sembla força uniforme a tota l'església, fa pensar que Sant Ponç va ser construït en una sola fase que, segons la bibliografia, se situa cap a mitjan segle XI. Correspondrien a aquesta fase la construcció del forn de fosa de la campana excavat a la roca, tot i que és molt difícil determinar en quin moment es va realitzar, i les onze sitges situades a la part inferior de la nau. L'estratigrafia documentada no permet situar les sitges cronològicament amb precisió, tot i que, en principi, es consideren contemporànies o molt properes a la construcció de l'església. Pel que fa al seu abandonament, tampoc no és fàcil precisar quan es va iniciar; en tot cas, sembla que es van anar tapant a poc a poc durant els segles XIII a XV i se'n va fer durant les reformes del segle XVI l'ompliment definitiu de les que encara no ho estaven del tot. Ara bé, el poc que se sap sobre la utilització de les sitges en època medieval, i especialment a l'interior de les esglésies, sembla indicar que es tracta d'un fenomen propi dels segles XI i XII i que es verifica durant el XIII la desaparició progressiva d'aquest sistema d'emmagatzematge. L'element més característic d'aquesta fase, però, seria la probable existència, en el tram superior de la nau, d'una tribuna elevada sobre el pla inferior del temple. L'existència d'aquesta tribuna elevada estaria relacionada tant amb el costum de situar al començament de la nau una tribuna elevada reservada als monjos que formaven la comunitat del monestir del qual depenia l'església, com al fet que el mateix desnivell del terreny feia que la roca natural aparegués en una cota notablement superior a la zona de la capçalera respecte a la resta de l'edifici. Cal dir que en el rebliment de l'església, en el tram en què suposadament es trobava la tribuna, es localitzaren dues monedes que l'estudi realitzat per Maria Clua ha demostrat que pertanyen al regnat de Carles I, de manera que tenen una cronologia corresponent a la primera meitat del segle XVI. La presència d'aquestes monedes en la rasa de fonamentació implica l'existència d'una reforma que caldria situar probablement cap a mitjans del segle XVI i que afectà el primer tram de la nau tan intensament com per remoure fins i tot els nivells de la rasa de fonamentació. Aquesta reforma podria correspondre molt bé al rebaix del paviment de la nau en aquest àmbit en el moment de fer desaparèixer la tribuna de l'església. Tots aquests elements han fet plantejar la hipòtesi de la tribuna i en general d'un nivell més elevat, en aquesta primera època, tant de la capçalera de l'església com del primer tram de la nau, respecte a la resta. FASE II: Segles XVI-XX. En el segle XVI es produeix un canvi important en la funcionalitat de l'església, la qual va deixar de ser una església monacal per passar a ser església parroquial. Aquest canvi podria justificar molt bé les reformes documentades arqueològicament a l'església. Es documenta un procés de rebliment de les estructures de la part baixa de la nau i l'aixecament del nivell del paviment d'aquesta zona, així com el rebaix de la tribuna i el conjunt del creuer. Amb això el nivell de la tribuna de l'església es va reduir a un petit graó en el límit entre els dos trams de la nau i un altre respecte a la zona del creuer. La mateixa solució dels graons es va utilitzar per salvar el desnivell entre el creuer i els absis. L'església que sorgí d'aquesta reforma que es situa cap a mitjans del segle XVI era ja aproximadament la que es coneix actualment.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Descripció
Antic priorat benedictí, situat en un esperó del massís de Garraf, dins el terme municipal de Cervelló, encara que depèn eclesiàsticament de la parròquia de Corbera de Llobregat, des d'on és accessible per una pista. L'església, única resta del monestir, és un edifici d'una nau i creuer, capçat per tres absis semicirculars. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori que fa de base al campanar de torre, de dos pisos, amb finestres geminades al pis superior. La nau es cobreix amb volta de canó, sobre tres arcs torals. Els braços del transsepte són coberts també amb voltes de canó, disposades paral·lelament a la de la nau (com si fos una església de tres naus) i comunica amb aquesta a través d'un gran arc sostingut per pilars de secció semicircular. La cúpula oberta al creuer reposa sobre dos arcs paral·lels, més elevats. En els murs de descàrrega d'aquests dos arcs neixen trompes còniques que donen una base aparentment circular a la cúpula. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic. A l'interior de l'absis central i de l'absidiola dreta hi ha fragments de pintures murals romàniques, amb motius vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o principis del XIII. Can Casas: Edifici rural construït damunt les restes de l'antic cenobi de l'església romànica de Sant Ponç (segle XI). La construcció actual tanca l'esplanada de la façana pel costat sud, on té l'entrada la casa, amb portal i pati. Les edificacions annexes estan parcialment adossades a la façana de migjorn de l'església.
Notícies històriques
Les primeres notícies del monestir daten del 1068, en què ja posseïa alguns dominis alodials. Tanmateix, hom creu que l'església devia ser erigida pel levita Guillem de Mediona o pels seus successors, senyors de Corbera, entre els anys 1025 i 1050. El 1096 ja és documentada la comunitat benedictina, subjecta a Cluny com a priorat, que abans del 1104 passà a dependre de Sant Pere de Casserres, filial i centre de les possessions de Cluny a Catalunya. Des del segle XIV no tingué pràcticament comunitat: només el prior, que era monjo de Casserres, i alguns preveres beneficiats. Al segle XV fou regit per priors comanditaris, i el 1590 les seves rendes s'uniren al Col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, radicat primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp (Barcelona), d'on es considerà filial fins a l'exclaustració del 1835. L'església ha estat objecte de diverses consolidacions i restauracions els anys 1933 i 1942-43, i de manera àmplia entre 1955-58, a càrrec del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Can Casas No hi ha documentació referent a l'edifici com a residu de l'antic cenobi, si bé el portal de la façana sud dóna peu a aquest supòsit. La família Casas, actual propietària de la casa, ho és d'ençà 8-10 generacions i van viure aquí fins els anys 1980. actualment s'han fet obres de neteja, repintant de blanc una part de les façanes oposades a l'església.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
L'església de Sant Ponç de Corbera és un temple romànic d'una sola nau amb transsepte, acabat amb tres absis semicirculars, datable al segle XI segons la tipologia de l'aparell constructiu. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori que fa de base al campanar. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, que s'interromp al transsepte. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic. A l'interior de l'absis central i de l'absidiola dreta hi ha fragments de pintures romàniques, de temes vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o fins i tot de principis del XIII. Es tracta de l'església del monestir del mateix nom, que com tants d'altres de la seva època degué veure frustrat el seu desenvolupament monàstic. L'edifici gairebé no ha sofert modificacions. L'any 1990 es realitzà una excavació arqueològica a l'interior de la nau, motivada per les obres de restauració que s'hi realitzaven. Per sota d'algunes capes de rebliment modern es va poder identificar un paviment de terra trepitjada datable al segle XVI i que se situava directament sobre la roca natural, segellant les obertures d'un total d'onze sitges i un forn de fosa de campana, estructures que es degueren realitzar durant els primers moments de la història d'aquest temple. Les sitges foren amortitzades entre els segles XIII i XV. La seva excavació va permetre recuperar material medieval de notable interès. L'altre element important recuperat és el forn per a la fosa d'una campana, que es trobava al centre del cos central de la nau. Aquesta troballa és especialment rellevant, ja que es tracta d'un dels exemples de forn de fosa de campana millor conservats dels que s'han trobat a Catalunya. També van ser excavades l'absidiola sud i les trinxeres de fonamentació dels murs de l'església, sense obtenir-hi noves dades sobre la cronologia de la fundació del temple. La intervenció arqueològica va permetre formular una hipòtesi d'evolució arquitectònica de l'edifici establint dues grans fases constructives: FASE I: Segles XI-XVI. La configuració de l'aparell constructiu, que sembla força uniforme a tota l'església, fa pensar que Sant Ponç va ser construït en una sola fase que, segons la bibliografia, se situa cap a mitjan segle XI. Correspondrien a aquesta fase la construcció del forn de fosa de la campana excavat a la roca, tot i que és molt difícil determinar en quin moment es va realitzar, i les onze sitges situades a la part inferior de la nau. L'estratigrafia documentada no permet situar les sitges cronològicament amb precisió, tot i que, en principi, es consideren contemporànies o molt properes a la construcció de l'església. Pel que fa al seu abandonament, tampoc no és fàcil precisar quan es va iniciar; en tot cas, sembla que es van anar tapant a poc a poc durant els segles XIII a XV i se'n va fer durant les reformes del segle XVI l'ompliment definitiu de les que encara no ho estaven del tot. Ara bé, el poc que se sap sobre la utilització de les sitges en època medieval, i especialment a l'interior de les esglésies, sembla indicar que es tracta d'un fenomen propi dels segles XI i XII i que es verifica durant el XIII la desaparició progressiva d'aquest sistema d'emmagatzematge. L'element més característic d'aquesta fase, però, seria la probable existència, en el tram superior de la nau, d'una tribuna elevada sobre el pla inferior del temple. L'existència d'aquesta tribuna elevada estaria relacionada tant amb el costum de situar al començament de la nau una tribuna elevada reservada als monjos que formaven la comunitat del monestir del qual depenia l'església, com al fet que el mateix desnivell del terreny feia que la roca natural aparegués en una cota notablement superior a la zona de la capçalera respecte a la resta de l'edifici. Cal dir que en el rebliment de l'església, en el tram en què suposadament es trobava la tribuna, es localitzaren dues monedes que l'estudi realitzat per Maria Clua ha demostrat que pertanyen al regnat de Carles I, de manera que tenen una cronologia corresponent a la primera meitat del segle XVI. La presència d'aquestes monedes en la rasa de fonamentació implica l'existència d'una reforma que caldria situar probablement cap a mitjans del segle XVI i que afectà el primer tram de la nau tan intensament com per remoure fins i tot els nivells de la rasa de fonamentació. Aquesta reforma podria correspondre molt bé al rebaix del paviment de la nau en aquest àmbit en el moment de fer desaparèixer la tribuna de l'església. Tots aquests elements han fet plantejar la hipòtesi de la tribuna i en general d'un nivell més elevat, en aquesta primera època, tant de la capçalera de l'església com del primer tram de la nau, respecte a la resta. FASE II: Segles XVI-XX. En el segle XVI es produeix un canvi important en la funcionalitat de l'església, la qual va deixar de ser una església monacal per passar a ser església parroquial. Aquest canvi podria justificar molt bé les reformes documentades arqueològicament a l'església. Es documenta un procés de rebliment de les estructures de la part baixa de la nau i l'aixecament del nivell del paviment d'aquesta zona, així com el rebaix de la tribuna i el conjunt del creuer. Amb això el nivell de la tribuna de l'església es va reduir a un petit graó en el límit entre els dos trams de la nau i un altre respecte a la zona del creuer. La mateixa solució dels graons es va utilitzar per salvar el desnivell entre el creuer i els absis. L'església que sorgí d'aquesta reforma que es situa cap a mitjans del segle XVI era ja aproximadament la que es coneix actualment.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Barcelona, Auditori Forum, 25 Novembre 2016. Impactant i inoblidable demostració de múscul, elegància, precisió y técnica en un repertori impagable. Magistral!.
Descripció
Antic priorat benedictí, situat en un esperó del massís de Garraf, dins el terme municipal de Cervelló, encara que depèn eclesiàsticament de la parròquia de Corbera de Llobregat, des d'on és accessible per una pista. L'església, única resta del monestir, és un edifici d'una nau i creuer, capçat per tres absis semicirculars. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori que fa de base al campanar de torre, de dos pisos, amb finestres geminades al pis superior. La nau es cobreix amb volta de canó, sobre tres arcs torals. Els braços del transsepte són coberts també amb voltes de canó, disposades paral·lelament a la de la nau (com si fos una església de tres naus) i comunica amb aquesta a través d'un gran arc sostingut per pilars de secció semicircular. La cúpula oberta al creuer reposa sobre dos arcs paral·lels, més elevats. En els murs de descàrrega d'aquests dos arcs neixen trompes còniques que donen una base aparentment circular a la cúpula. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic. A l'interior de l'absis central i de l'absidiola dreta hi ha fragments de pintures murals romàniques, amb motius vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o principis del XIII. Can Casas: Edifici rural construït damunt les restes de l'antic cenobi de l'església romànica de Sant Ponç (segle XI). La construcció actual tanca l'esplanada de la façana pel costat sud, on té l'entrada la casa, amb portal i pati. Les edificacions annexes estan parcialment adossades a la façana de migjorn de l'església.
Notícies històriques
Les primeres notícies del monestir daten del 1068, en què ja posseïa alguns dominis alodials. Tanmateix, hom creu que l'església devia ser erigida pel levita Guillem de Mediona o pels seus successors, senyors de Corbera, entre els anys 1025 i 1050. El 1096 ja és documentada la comunitat benedictina, subjecta a Cluny com a priorat, que abans del 1104 passà a dependre de Sant Pere de Casserres, filial i centre de les possessions de Cluny a Catalunya. Des del segle XIV no tingué pràcticament comunitat: només el prior, que era monjo de Casserres, i alguns preveres beneficiats. Al segle XV fou regit per priors comanditaris, i el 1590 les seves rendes s'uniren al Col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, radicat primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp (Barcelona), d'on es considerà filial fins a l'exclaustració del 1835. L'església ha estat objecte de diverses consolidacions i restauracions els anys 1933 i 1942-43, i de manera àmplia entre 1955-58, a càrrec del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Can Casas No hi ha documentació referent a l'edifici com a residu de l'antic cenobi, si bé el portal de la façana sud dóna peu a aquest supòsit. La família Casas, actual propietària de la casa, ho és d'ençà 8-10 generacions i van viure aquí fins els anys 1980. actualment s'han fet obres de neteja, repintant de blanc una part de les façanes oposades a l'església.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
L'església de Sant Ponç de Corbera és un temple romànic d'una sola nau amb transsepte, acabat amb tres absis semicirculars, datable al segle XI segons la tipologia de l'aparell constructiu. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori que fa de base al campanar. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, que s'interromp al transsepte. Tot l'exterior de l'edifici és ornamentat amb decoració de tipus llombard, característica del primer romànic. A l'interior de l'absis central i de l'absidiola dreta hi ha fragments de pintures romàniques, de temes vegetals i geomètrics, que semblen correspondre a finals del segle XII o fins i tot de principis del XIII. Es tracta de l'església del monestir del mateix nom, que com tants d'altres de la seva època degué veure frustrat el seu desenvolupament monàstic. L'edifici gairebé no ha sofert modificacions. L'any 1990 es realitzà una excavació arqueològica a l'interior de la nau, motivada per les obres de restauració que s'hi realitzaven. Per sota d'algunes capes de rebliment modern es va poder identificar un paviment de terra trepitjada datable al segle XVI i que se situava directament sobre la roca natural, segellant les obertures d'un total d'onze sitges i un forn de fosa de campana, estructures que es degueren realitzar durant els primers moments de la història d'aquest temple. Les sitges foren amortitzades entre els segles XIII i XV. La seva excavació va permetre recuperar material medieval de notable interès. L'altre element important recuperat és el forn per a la fosa d'una campana, que es trobava al centre del cos central de la nau. Aquesta troballa és especialment rellevant, ja que es tracta d'un dels exemples de forn de fosa de campana millor conservats dels que s'han trobat a Catalunya. També van ser excavades l'absidiola sud i les trinxeres de fonamentació dels murs de l'església, sense obtenir-hi noves dades sobre la cronologia de la fundació del temple. La intervenció arqueològica va permetre formular una hipòtesi d'evolució arquitectònica de l'edifici establint dues grans fases constructives: FASE I: Segles XI-XVI. La configuració de l'aparell constructiu, que sembla força uniforme a tota l'església, fa pensar que Sant Ponç va ser construït en una sola fase que, segons la bibliografia, se situa cap a mitjan segle XI. Correspondrien a aquesta fase la construcció del forn de fosa de la campana excavat a la roca, tot i que és molt difícil determinar en quin moment es va realitzar, i les onze sitges situades a la part inferior de la nau. L'estratigrafia documentada no permet situar les sitges cronològicament amb precisió, tot i que, en principi, es consideren contemporànies o molt properes a la construcció de l'església. Pel que fa al seu abandonament, tampoc no és fàcil precisar quan es va iniciar; en tot cas, sembla que es van anar tapant a poc a poc durant els segles XIII a XV i se'n va fer durant les reformes del segle XVI l'ompliment definitiu de les que encara no ho estaven del tot. Ara bé, el poc que se sap sobre la utilització de les sitges en època medieval, i especialment a l'interior de les esglésies, sembla indicar que es tracta d'un fenomen propi dels segles XI i XII i que es verifica durant el XIII la desaparició progressiva d'aquest sistema d'emmagatzematge. L'element més característic d'aquesta fase, però, seria la probable existència, en el tram superior de la nau, d'una tribuna elevada sobre el pla inferior del temple. L'existència d'aquesta tribuna elevada estaria relacionada tant amb el costum de situar al començament de la nau una tribuna elevada reservada als monjos que formaven la comunitat del monestir del qual depenia l'església, com al fet que el mateix desnivell del terreny feia que la roca natural aparegués en una cota notablement superior a la zona de la capçalera respecte a la resta de l'edifici. Cal dir que en el rebliment de l'església, en el tram en què suposadament es trobava la tribuna, es localitzaren dues monedes que l'estudi realitzat per Maria Clua ha demostrat que pertanyen al regnat de Carles I, de manera que tenen una cronologia corresponent a la primera meitat del segle XVI. La presència d'aquestes monedes en la rasa de fonamentació implica l'existència d'una reforma que caldria situar probablement cap a mitjans del segle XVI i que afectà el primer tram de la nau tan intensament com per remoure fins i tot els nivells de la rasa de fonamentació. Aquesta reforma podria correspondre molt bé al rebaix del paviment de la nau en aquest àmbit en el moment de fer desaparèixer la tribuna de l'església. Tots aquests elements han fet plantejar la hipòtesi de la tribuna i en general d'un nivell més elevat, en aquesta primera època, tant de la capçalera de l'església com del primer tram de la nau, respecte a la resta. FASE II: Segles XVI-XX. En el segle XVI es produeix un canvi important en la funcionalitat de l'església, la qual va deixar de ser una església monacal per passar a ser església parroquial. Aquest canvi podria justificar molt bé les reformes documentades arqueològicament a l'església. Es documenta un procés de rebliment de les estructures de la part baixa de la nau i l'aixecament del nivell del paviment d'aquesta zona, així com el rebaix de la tribuna i el conjunt del creuer. Amb això el nivell de la tribuna de l'església es va reduir a un petit graó en el límit entre els dos trams de la nau i un altre respecte a la zona del creuer. La mateixa solució dels graons es va utilitzar per salvar el desnivell entre el creuer i els absis. L'església que sorgí d'aquesta reforma que es situa cap a mitjans del segle XVI era ja aproximadament la que es coneix actualment.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...