View allAll Photos Tagged PRECISIO
Està reenfocada perquè havia de disparar a través d'un vidre brut i l'enfocament automàtic no tenia precisió.
El cafè Vila, Jaume Pons Martí, 1877. Oil on canvas, 85 x 68 cm. Girona Art Museum - Girona Provincial Council Art Collection.
La pintura representa l’interior de l’antic Cafè Vilà de Girona, que havia estat situat a l’actual plaça del Vi. El cafè, fundat al 1875, s’havia convertit en el centre de tertúlies i de la vida social a la ciutat. El pintor Jaume Pons Martí en va retratar aquesta instantània, el 1877, quan sols tenia 22 anys. En ella s’hi veu la precisió, gairebé documental, de l’espai i dels seus personatges habituals. Una escena costumista que el jove pintor va voler testimoniar i que alhora li va servir per exercitar efectes de llums i clarobscurs. Pons Martí, que va residir a Girona fina a la seva mort, va deixar altres visions de la ciutat: paisatges realistes i serens i allunyats dels corrents més innovadors del moment.
Imposible no apretar el disparador cuando se te cruza por delante. Es uno de los animales más fascinantes de los humedales. Desde su posadero divisa el agua y cuando distingue una presa se lanza al agua con gran precisión y vuelve a posarse para engullir tranquilamente el trofeo.
Impossible no estrényer el disparador quan se't creua per davant. És un dels animals més fascinants dels aiguamolls. Des del seu posador albira l'aigua i quan distingeix una presa es llança a l'aigua amb gran precisió i torna a posar-se per a engolir tranquil·lament el trofeu.
Impossible not to press the trigger when it crosses you in front of you. It is one of the most fascinating animals in the wetlands. From its perch, it can see the water and when it sees a prey it launches itself into the water with great precision and perches again to calmly swallow the trophy.
#nikonistas #sigma150600contemporary #seobirdlife #birding #devesalbuferafoto #natgeoyourshot @nikonistas @sigmaphotospain @seo_birdlife @devesalbuferafoto
Aquesta és la tanca del canó de proa del HMS M.33. Es del tipus Welin, molt usual a inicis del s. XX. Ens varen demostrar com s'obria, i cal dir que sembla talment nova. Enginyeria de precisió britanica.
El HMS M.33, tot i el seu anodí nom, és el darrer supervivient de la batalla dels Dardanels, de la que ara fa cent anys, i gairebé m'atreviria a dir l'unic que queda de tota la poderossisima Royal Navy de la Primera Guerra Mundial. Tot i això, és un humil canoner de costa, i que va esser molt reconstruit per a poder lluir com ho fa ara, al museu naval de Portsmouth.
====================================================
This is the breech of the forward firing gun in the HMS M.33 gunboat. As you can see it looks almost brand new, even being a century old and having quite an eventful life in the british and chilean navies. It's a Welin breech block style, very common in early XX Century heavy guns.
The HMS M.33, a humble gunboat with only 2 guns it's the only survivor of the all-mighty Royal Navy of 1914-1918. It's quite frustrating to know (even not being british myself) that all those wonderful Dreadnoughs were all gone. Not by the guns of the enemy, but almost all by the torch!
The HMS M.33 served in the battle of the Dardanelles and now can be visited in the Porsmouth Historic Dockyard.
El pont del Gard és un aqüeducte romà del segle I dC que es troba al terme municipal de Vèrç, al departament del Gard, Occitània, França.
És un dels aqüeductes romans més ben conservats del món. Des del 1985 figura inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO i ha estat declarat Grand Site de França (2004, 2011). Fa 48,7 metres d'alçada màxima i assoleix els 275 metres de llargada. El pis inferior consta de 6 arcades suportades per robustos pilars amb trencaaigües. Assoleix els 22 metres d'alçada, aproximadament. Sobre aquest, el pis mitjà, una mica mes prim que l'inferior, consta d'onze arcades i la seva alçada és d'uns 19 metres. Per fi, el tercer pis, de només 7 metres d'alçada aproximadament i encara més prim, consta de 35 arcades (en l'actualitat, ja que originalment eren 47) i conté la conducció d'aigua pròpiament dita. La construcció és a base de pedra local (majoritàriament d'una pedrera propera anomenada l'Estel) i feta pel procediment anomenat opus quadratum.
El pont del Gard és, de fet, un tram de la llarga conducció (de gairebé 50 quilòmetres de llargada) que portava aigua a la ciutat romana de Nimes (Nemausus) des de les fonts situades a Usès. N'és, però, el tram més emblemàtic i més ben conservat. Es tracta, certament, d'una obra mestra de l'arquitectura i de l'enginyeria hidràulica romanes que permet salvar un desnivell d'uns 50 metres d'alçada i uns 275 metres de llargada per sobre del riu Gard.
Abans del segle I aC, la ciutat romana de Nemausus tenia la necessitat d'aigua coberta amb la font sagrada (Jardí de la Font). Amb el creixement de la població i la monumentalització de la ciutat els recursos d'aigua van resultar insuficients i això va determinar la construcció d'un aqüeducte. L'obra es va dur a terme entre els anys 40 i el 60 d.C. sota els regnats de Claudi i Neró i es va finançar amb impostos.
Aquest aqüeducte transportava aigua des d'unes fonts situades a Usès i recorria uns 50 quilòmetres fins a arribar a Nimes. Es tractava, doncs, d'una conducció molt llarga que per a la seva realització requeria profunds coneixements del territori i d'enginyeria. La conducció funcionava per gravetat. El desnivell entre el punt de captació de l'aigua i el Castellum divisorium de Nimes on acabava la conducció era tan sols de 12 metres. Per salvar els desnivells es van construir ponts de dimensions variables, segons les necessitats. 19 en total. El més gran de tots era el Pont del Gard.
Els romans, doncs, van haver de planificar i construir l'aqüeducte amb una gran precisió per permetre a l'aigua escolar-se per gravetat fins a Nimes. L'aqüeducte complet té un pendent mitjà de 24 centímetres per quilòmetre, cosa que és una proesa tecnològica destacable. Té un trajecte sinuós per poder aprofitar al màxim els relleus (a vol d'ocell, Usès és només a 20 quilòmetres de Nimes).
Al segle XVIII es va adossar a pis inferior un pont apte per al trànsit de vehicles segons projecte de l'enginyer Henri Pitot (1745).
Santa Magdalena de Cervera apareix esmentada com a hospital en diferents documents del segle XIII. L'advocació de la Santa i la seva ubicació extramurs fan pensar que ja aleshores s'hi tenia cura de leprosos, dedicació aquesta que ja és explícita el 1328, data en què l'hospital passà a dependre del municipi.
Del conjunt hospitalari avui només resten les ruïnes del temple de Santa Magdalena, edifici que testimonia la reedificació que tingué lloc a la segona meitat del segle XIV. Una donació del 1377 per a la renovació de l'església i la hipotètica intervenció de l'escultor Jordi de Déu, documentat a la vila a les darreries dels anys setanta, aporten més precisió a la cronologia de la construcció. Aquesta és d'una nau de tres trams i un absis poligonal amb contraforts. L'accés s'efectuava per un doble arc apuntat amb timpà que contenia, amb peanya i dosser, la desaperaguda imatge de la santa titular, flanquejada a la llinda per dos escuts, amb un cèrvol i els pals reials, elements del signe heràldic de Cervera. L'única coberta conservada és la de l'absis, en volta de creueria, del mateix tipus que la que degué tenir la nau. Aquesta, a mitjansegle XVIII, fou substituïda per un embigat que recolzava sobre els arcs transversal dels quals només subsisteix un. La mateixa reforma aixecà la part alta del frontis i uns rudimentària espadanya sobre l'entrada del presbiteri. Aquesta remodelació correspon a un intent de recuperar l'edifici, en decadència des del segle XV, encara que, com a institució benèfica, havia mantingut de manera molt irregular les seves funcions, si més no fins a finals del segle XVI
L'únic element escultòric que conservava fins al 1963, en què fou robada,era la imatge de Santa Magdalena, atribuïda força versemblantment a Jordi de Déu per Duran i Sampere, estava decapitada des de les darreries del segle XIX, si bé els fragments de la seva testa es conserven encara al Museu i Arxiu Històric de Cervera, el qual és, des del 1935, propiatari de les restes de l'església.
Podem trobar també l'escut de la familia Cervera.
Estanys de Sils Girona.
Segueixo amb les proves del nou 100-400 amb el MC-20. Era aviat al matí i el dia es va aixecar amb força boira. En aquestes condicions el enfoc pateix molt. Quan la boira va començar a aixecar la precisió va millorar força tot i que vaig utilitzar AF-S per enfocar millor. Vaig intentar no tancar massa l’enquadrament per incloure l’au en el seu entorn. La qualitat global es força bona.
Sigo con las pruebas del nuevo 100-400 con el MC-20. Era temprano por la mañana y el día se levantó con fuerza niebla. En estas condiciones el enfoque sufre mucho. Cuando la niebla comenzó a levantar la precisión mejoró fuerza aunque utilicé AF-S para enfocar mejor. Intenté no cerrar demasiado el encuadre para incluir el ave en su entorno. La calidad global es bastante buena.
I continue testing the new 100-400 with the MC-20. It was early in the morning and the day rose with heavy fog. Under these conditions the approach suffers a lot. When the fog started to lift the accuracy improved quite a bit although I used AF-S to focus better. I tried not to close the frame too much to include the bird in its environment. The overall quality is pretty good.
Oly EM-1X M100-400 f/5-6.3 + MC-20, 437mm (1364mm equivalents), 1/125 seg., f/12, ISO320.
L’església de Sant Jaume de Frontanyà es va edificar entorn del 1070 com a seu d’una petita comunitat de canonges agustíns, regida per un prior i ben documentada des de mitjan segle XII. El seu prior tenia, els segles XIII i XIV, el títol de degà del Berguedà. La comunitat, en decadència a partir de mitjan segle XIV, fou secularitzada el 1592 i el lloc restà com a parròquia rural.
L’edifici de l’església és un excel·lent exemplar arquitectònic del romànic català del segle XI. Cal destacar-ne la unitat del pla, la simplicitat de la construcció i una precisió funcional, la puresa de línies i volums, l’esveltesa de proporcions i una austera decoració, que li donen una gran personalitat. Possiblement es tracta de l’edifici amb la més bella de les capçaleres del primer art romànic català.
La iglesia de Sant Jaume de Frontanyà se edificó en torno al 1070 como sede de una pequeña comunidad de canónigos agustinos, regida por un prior y bien documentada desde mediados del siglo XII. Su prior tenía, los siglos XIII y XIV, el título de decano del Berguedà. La comunidad, en decadencia a partir de mediados del siglo XIV, fue secularizada en 1592 y el lugar quedó como parroquia rural.
El edificio de la iglesia es un excelente ejemplar arquitectónico del románico catalán del siglo XI. Hay que destacar la unidad del plan, la simplicidad de la construcción y una precisión funcional, la pureza de líneas y volúmenes, la esbeltez de proporciones y una austera decoración, que le dan una gran personalidad. Posiblemente se trata del edificio con la más bella de las cabeceras del primer arte románico catalán.
The church of Sant Jaume de Frontanya was built around 1070 as a small community of its Augustinian canons, governed by a prior and well documented since the mid-twelfth century. Prior had his, the thirteenth and fourteenth centuries, the title of dean of Berguedà. The community declined from the mid-fourteenth century, was secularized in 1592 and remained in place rural parish.
The church building is an excellent example of Catalan Romanesque architecture of the eleventh century. Must take note of the unity of plan, the simplicity of construction and functional precision, purity of lines and volumes, and the slenderness ratio of an austere decor, which gives it a personality. Maybe it is the most beautiful building in the header of the first Catalan Romanesque art.
El pont del Gard és un aqüeducte romà del segle I dC que es troba al terme municipal de Vèrç, al departament del Gard, Occitània, França.
És un dels aqüeductes romans més ben conservats del món. Des del 1985 figura inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO i ha estat declarat Grand Site de França (2004, 2011). Fa 48,7 metres d'alçada màxima i assoleix els 275 metres de llargada. El pis inferior consta de 6 arcades suportades per robustos pilars amb trencaaigües. Assoleix els 22 metres d'alçada, aproximadament. Sobre aquest, el pis mitjà, una mica mes prim que l'inferior, consta d'onze arcades i la seva alçada és d'uns 19 metres. Per fi, el tercer pis, de només 7 metres d'alçada aproximadament i encara més prim, consta de 35 arcades (en l'actualitat, ja que originalment eren 47) i conté la conducció d'aigua pròpiament dita. La construcció és a base de pedra local (majoritàriament d'una pedrera propera anomenada l'Estel) i feta pel procediment anomenat opus quadratum.
El pont del Gard és, de fet, un tram de la llarga conducció (de gairebé 50 quilòmetres de llargada) que portava aigua a la ciutat romana de Nimes (Nemausus) des de les fonts situades a Usès. N'és, però, el tram més emblemàtic i més ben conservat. Es tracta, certament, d'una obra mestra de l'arquitectura i de l'enginyeria hidràulica romanes que permet salvar un desnivell d'uns 50 metres d'alçada i uns 275 metres de llargada per sobre del riu Gard.
Abans del segle I aC, la ciutat romana de Nemausus tenia la necessitat d'aigua coberta amb la font sagrada (Jardí de la Font). Amb el creixement de la població i la monumentalització de la ciutat els recursos d'aigua van resultar insuficients i això va determinar la construcció d'un aqüeducte. L'obra es va dur a terme entre els anys 40 i el 60 d.C. sota els regnats de Claudi i Neró i es va finançar amb impostos.
Aquest aqüeducte transportava aigua des d'unes fonts situades a Usès i recorria uns 50 quilòmetres fins a arribar a Nimes. Es tractava, doncs, d'una conducció molt llarga que per a la seva realització requeria profunds coneixements del territori i d'enginyeria. La conducció funcionava per gravetat. El desnivell entre el punt de captació de l'aigua i el Castellum divisorium de Nimes on acabava la conducció era tan sols de 12 metres. Per salvar els desnivells es van construir ponts de dimensions variables, segons les necessitats. 19 en total. El més gran de tots era el Pont del Gard.
Els romans, doncs, van haver de planificar i construir l'aqüeducte amb una gran precisió per permetre a l'aigua escolar-se per gravetat fins a Nimes. L'aqüeducte complet té un pendent mitjà de 24 centímetres per quilòmetre, cosa que és una proesa tecnològica destacable. Té un trajecte sinuós per poder aprofitar al màxim els relleus (a vol d'ocell, Usès és només a 20 quilòmetres de Nimes).
Al segle XVIII es va adossar a pis inferior un pont apte per al trànsit de vehicles segons projecte de l'enginyer Henri Pitot (1745).
El pont del Gard és un aqüeducte romà del segle I dC que es troba al terme municipal de Vèrç, al departament del Gard, Occitània, França.
És un dels aqüeductes romans més ben conservats del món. Des del 1985 figura inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO i ha estat declarat Grand Site de França (2004, 2011). Fa 48,7 metres d'alçada màxima i assoleix els 275 metres de llargada. El pis inferior consta de 6 arcades suportades per robustos pilars amb trencaaigües. Assoleix els 22 metres d'alçada, aproximadament. Sobre aquest, el pis mitjà, una mica mes prim que l'inferior, consta d'onze arcades i la seva alçada és d'uns 19 metres. Per fi, el tercer pis, de només 7 metres d'alçada aproximadament i encara més prim, consta de 35 arcades (en l'actualitat, ja que originalment eren 47) i conté la conducció d'aigua pròpiament dita. La construcció és a base de pedra local (majoritàriament d'una pedrera propera anomenada l'Estel) i feta pel procediment anomenat opus quadratum.
El pont del Gard és, de fet, un tram de la llarga conducció (de gairebé 50 quilòmetres de llargada) que portava aigua a la ciutat romana de Nimes (Nemausus) des de les fonts situades a Usès. N'és, però, el tram més emblemàtic i més ben conservat. Es tracta, certament, d'una obra mestra de l'arquitectura i de l'enginyeria hidràulica romanes que permet salvar un desnivell d'uns 50 metres d'alçada i uns 275 metres de llargada per sobre del riu Gard.
Abans del segle I aC, la ciutat romana de Nemausus tenia la necessitat d'aigua coberta amb la font sagrada (Jardí de la Font). Amb el creixement de la població i la monumentalització de la ciutat els recursos d'aigua van resultar insuficients i això va determinar la construcció d'un aqüeducte. L'obra es va dur a terme entre els anys 40 i el 60 d.C. sota els regnats de Claudi i Neró i es va finançar amb impostos.
Aquest aqüeducte transportava aigua des d'unes fonts situades a Usès i recorria uns 50 quilòmetres fins a arribar a Nimes. Es tractava, doncs, d'una conducció molt llarga que per a la seva realització requeria profunds coneixements del territori i d'enginyeria. La conducció funcionava per gravetat. El desnivell entre el punt de captació de l'aigua i el Castellum divisorium de Nimes on acabava la conducció era tan sols de 12 metres. Per salvar els desnivells es van construir ponts de dimensions variables, segons les necessitats. 19 en total. El més gran de tots era el Pont del Gard.
Els romans, doncs, van haver de planificar i construir l'aqüeducte amb una gran precisió per permetre a l'aigua escolar-se per gravetat fins a Nimes. L'aqüeducte complet té un pendent mitjà de 24 centímetres per quilòmetre, cosa que és una proesa tecnològica destacable. Té un trajecte sinuós per poder aprofitar al màxim els relleus (a vol d'ocell, Usès és només a 20 quilòmetres de Nimes).
Al segle XVIII es va adossar a pis inferior un pont apte per al trànsit de vehicles segons projecte de l'enginyer Henri Pitot (1745).
El pont del Gard és un aqüeducte romà del segle I dC que es troba al terme municipal de Vèrç, al departament del Gard, Occitània, França.
És un dels aqüeductes romans més ben conservats del món. Des del 1985 figura inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO i ha estat declarat Grand Site de França (2004, 2011). Fa 48,7 metres d'alçada màxima i assoleix els 275 metres de llargada. El pis inferior consta de 6 arcades suportades per robustos pilars amb trencaaigües. Assoleix els 22 metres d'alçada, aproximadament. Sobre aquest, el pis mitjà, una mica mes prim que l'inferior, consta d'onze arcades i la seva alçada és d'uns 19 metres. Per fi, el tercer pis, de només 7 metres d'alçada aproximadament i encara més prim, consta de 35 arcades (en l'actualitat, ja que originalment eren 47) i conté la conducció d'aigua pròpiament dita. La construcció és a base de pedra local (majoritàriament d'una pedrera propera anomenada l'Estel) i feta pel procediment anomenat opus quadratum.
El pont del Gard és, de fet, un tram de la llarga conducció (de gairebé 50 quilòmetres de llargada) que portava aigua a la ciutat romana de Nimes (Nemausus) des de les fonts situades a Usès. N'és, però, el tram més emblemàtic i més ben conservat. Es tracta, certament, d'una obra mestra de l'arquitectura i de l'enginyeria hidràulica romanes que permet salvar un desnivell d'uns 50 metres d'alçada i uns 275 metres de llargada per sobre del riu Gard.
Abans del segle I aC, la ciutat romana de Nemausus tenia la necessitat d'aigua coberta amb la font sagrada (Jardí de la Font). Amb el creixement de la població i la monumentalització de la ciutat els recursos d'aigua van resultar insuficients i això va determinar la construcció d'un aqüeducte. L'obra es va dur a terme entre els anys 40 i el 60 d.C. sota els regnats de Claudi i Neró i es va finançar amb impostos.
Aquest aqüeducte transportava aigua des d'unes fonts situades a Usès i recorria uns 50 quilòmetres fins a arribar a Nimes. Es tractava, doncs, d'una conducció molt llarga que per a la seva realització requeria profunds coneixements del territori i d'enginyeria. La conducció funcionava per gravetat. El desnivell entre el punt de captació de l'aigua i el Castellum divisorium de Nimes on acabava la conducció era tan sols de 12 metres. Per salvar els desnivells es van construir ponts de dimensions variables, segons les necessitats. 19 en total. El més gran de tots era el Pont del Gard.
Els romans, doncs, van haver de planificar i construir l'aqüeducte amb una gran precisió per permetre a l'aigua escolar-se per gravetat fins a Nimes. L'aqüeducte complet té un pendent mitjà de 24 centímetres per quilòmetre, cosa que és una proesa tecnològica destacable. Té un trajecte sinuós per poder aprofitar al màxim els relleus (a vol d'ocell, Usès és només a 20 quilòmetres de Nimes).
Al segle XVIII es va adossar a pis inferior un pont apte per al trànsit de vehicles segons projecte de l'enginyer Henri Pitot (1745).
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Aquesta foto ha jugat a Quel est ce lieu?.
El pont del Gard és un aqüeducte romà del segle I dC que es troba al terme municipal de Vèrç, al departament del Gard, Occitània, França.
És un dels aqüeductes romans més ben conservats del món. Des del 1985 figura inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO i ha estat declarat Grand Site de França (2004, 2011). Fa 48,7 metres d'alçada màxima i assoleix els 275 metres de llargada. El pis inferior consta de 6 arcades suportades per robustos pilars amb trencaaigües. Assoleix els 22 metres d'alçada, aproximadament. Sobre aquest, el pis mitjà, una mica mes prim que l'inferior, consta d'onze arcades i la seva alçada és d'uns 19 metres. Per fi, el tercer pis, de només 7 metres d'alçada aproximadament i encara més prim, consta de 35 arcades (en l'actualitat, ja que originalment eren 47) i conté la conducció d'aigua pròpiament dita. La construcció és a base de pedra local (majoritàriament d'una pedrera propera anomenada l'Estel) i feta pel procediment anomenat opus quadratum.
El pont del Gard és, de fet, un tram de la llarga conducció (de gairebé 50 quilòmetres de llargada) que portava aigua a la ciutat romana de Nimes (Nemausus) des de les fonts situades a Usès. N'és, però, el tram més emblemàtic i més ben conservat. Es tracta, certament, d'una obra mestra de l'arquitectura i de l'enginyeria hidràulica romanes que permet salvar un desnivell d'uns 50 metres d'alçada i uns 275 metres de llargada per sobre del riu Gard.
Abans del segle I aC, la ciutat romana de Nemausus tenia la necessitat d'aigua coberta amb la font sagrada (Jardí de la Font). Amb el creixement de la població i la monumentalització de la ciutat els recursos d'aigua van resultar insuficients i això va determinar la construcció d'un aqüeducte. L'obra es va dur a terme entre els anys 40 i el 60 d.C. sota els regnats de Claudi i Neró i es va finançar amb impostos.
Aquest aqüeducte transportava aigua des d'unes fonts situades a Usès i recorria uns 50 quilòmetres fins a arribar a Nimes. Es tractava, doncs, d'una conducció molt llarga que per a la seva realització requeria profunds coneixements del territori i d'enginyeria. La conducció funcionava per gravetat. El desnivell entre el punt de captació de l'aigua i el Castellum divisorium de Nimes on acabava la conducció era tan sols de 12 metres. Per salvar els desnivells es van construir ponts de dimensions variables, segons les necessitats. 19 en total. El més gran de tots era el Pont del Gard.
Els romans, doncs, van haver de planificar i construir l'aqüeducte amb una gran precisió per permetre a l'aigua escolar-se per gravetat fins a Nimes. L'aqüeducte complet té un pendent mitjà de 24 centímetres per quilòmetre, cosa que és una proesa tecnològica destacable. Té un trajecte sinuós per poder aprofitar al màxim els relleus (a vol d'ocell, Usès és només a 20 quilòmetres de Nimes).
Al segle XVIII es va adossar a pis inferior un pont apte per al trànsit de vehicles segons projecte de l'enginyer Henri Pitot (1745).
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Ha costat arribar a tenir aquesta càmera, però finalment em vaig llençar a comprar-la, la més cara de la col·lecció. És realment una joia, tant pel seu acabat com per com funciona, com sona l’obturador. Realment pots notar la famosa precisió mecànica alemana. Queda clar com, despres de perdre en certa mesura el lideratge absolut que tenia Leica fins finals dels anys 30, amb aquesta càmera es posà per davant de tots els competidors altre vegada (fins la arribada de Nikon i la seva F1). La competició amb la Contax quedà guanyada de forma absoluta.
La Leica M3 es fabricà entre el 1954 i el 1966, amb només unes poques variacions. Respecte a la veterana Leica III, la M3 incorpora moltes millores: objectius amb montura de baioneta, avançament amb palanca, totes les velocitats en un sol comandament, un millor (però encara força tancat) sistema de carrega del rodet, telèmetre més precís, i especialment el visor més avançat del moment, i potser el millor de tots els temps. Aquest visor, molt lluminós, permet enfocar i enquadrar alhora, i també detecta automaticament la focal del objectiu montat a la càmera. Tot mecanicament i sense cap bateria.
Entre les moltes a escollir, reconec que vaig triar aquesta càmera en concret pel nr. de sèrie força bonic, el 1.088.288. Això fa que sigui una M3 més aviat tardana, fabricada a Wetzlar el 1963. L’objectiu és un Leitz Elmar f2.8 / 50mm col·lapsable (fabricat el 1960), força similar al classic Elmar de les Leica I, II i III.
www.kenrockwell.com/leica/m3.htm
www.youtube.com/watch?v=BkUpU0sjZr0
www.kenrockwell.com/leica/m3/buyers-guide.htm
www.kenrockwell.com/leica/50mm-f28.htm
===============================================
It took a while to get this camera, but I finally rushed to buy it, the most expensive in the collection. It's really a gem, both for its finish and for how it works, how the shutter sounds. You can really notice the famous German mechanical precision. It is clear how, after losing to some extent the absolute leadership that Leica had until the late 1930s, with this camera it got ahead of all competitors again (until the arrival of Nikon and its F1). The competition with Contax was won in an absolute way.
The Leica M3 was manufactured between 1954 and 1966, with only a few variations. Compared to the veteran Leica III, the M3 incorporates many improvements: bayonet-mounted lenses, lever advance, all speeds in a single lever, a better (but still quite closed) film loading system, more accurate rangefinder, and especially the most advanced viewfinder of the moment, and perhaps the best of all time. This viewfinder, very bright, allows you to focus and frame at the same time, and also automatically detects the focal length of the lens mounted on the camera. All mechanically and without any battery.
Among the many to choose from, I admit that I chose this particular camera for it's nice serial number, the 1,088,288. This makes it a rather late M3, manufactured in Wetzlar in 1963; it's a single-stroke advance M3 (the earlier ones being double-stroke). The target is a collapsible Leitz Elmar f2.8 / 50mm (manufactured in 1960), quite similar to the classic Elmar f3.5 / 50mm of the Leica I, II and III .
www.kenrockwell.com/leica/m3.htm
www.youtube.com/watch?v=BkUpU0sjZr0
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Linhof és sinonim de precisió i fermesa alemanes, i amb raó. Aquestes càmeres son com un Mercedes Benz del gran format. Totes les peces son blocs d'acer que encaixen entre elles a la perfecció. Ara, pesa com un cotxe, també.
Aquesta és una Linhof Technika II, fabricada aparentment cap al 1947 a Munic, just acabada la Segona Guerra Mundial. De fet, probablement fou montada a partir de peces diverses que quedaven en stock. Tot i ser de postguerra encara està marcada amb el DRP (Deutsches Reich Patent).
És una càmera de 13x18, una de les més grans que tinc, i tot i ser una Linhof, em va sortir força be de preu, probablement per ser un model força antic. Amb tot, compta amb molts moviments i un objectiu Schneider Kreutzach Angulon f6,8 de 120mm (del 1949-50), montat en un obturador Press Compur.
=============================================
Linhof is synonymous with German precision and reliability, and rightly so. These cameras are like a Mercedes Benz in large format photography. All the pieces are steel blocks that match each other perfectly. Now weighs like a car, too.
This is a Linhof Technika II, apparently manufactured in 1947 in Munich, just after World War II. In fact, it was probably assembled from several pieces that were in stock. Although post-war is still marked with the DRP (Deutsches Reich Patent).
It's a 13x18 camera, one of the largest that I have, and despite being a Linhof, it got it quite cheap, probably because it's a pretty old model without rangefinder. With all, it has many moves and a Schneider Kreutzach Angulon f6.8 120mm (from 1949-50), mounted on a Press Compur shutter.
Detall del objectiu Sonnar f2.0 / 50mm de la meva Contax II, l'objectiu més classic per aquesta càmara.
El més famos fotograf de guerra, Robert Capa, arribà a la fama durant la guerra civil espanyola amb una Leica a les mans, però posteriorment, ja abans de la Segona Guerra Mundial, la seva preferencia es girà cap a una altra càmara alemana, la Contax II. Amb una d'aquestes feu les historiques fotos del Dia D a Omaha Beach.
De fet, la historia de la Leica i la Contax és com els actuals "enfrontaments" Mac - PC, o Android - iPhone. La Leica fou la precursora, més compacta, elegant, senzilla i discreta. Per contra la Contax II (la Contax I fou molt problemàtica) tenia moltes més capacitats i millors optiques, però era més grossa i complicada. Amb tot, sembla que la Contax II, de la totpoderossa Zeiss-Ikon s'hauria imposat si no fos per la partició d'Alemania després de la SGM. Leica, a Wetzlar, quedà al Oest, mentre Zeiss, a Jena, quedà al Est, i els sovietics s'emportaren (LITERALMENT) tota la fàbrica a Kiev. Això marcà el domini de Leica els proxims 20 anys, fins que apareixeren amb força els japonesos.
Aquesta meva Contax II fou feta abans de la guerra, a finals del 1936 (nr. de serie C126XX), i va venir amb l'objectiu classic associat, el Carl Zeiss Sonnar f2 / 50mm.
Com a nota final he de dir, que realment el visor i alguns dels controls son més avançats que en la Leica (de moment només he tastat la versió sovietica FED, però), amb la contrarietat d'alguns elements ergonomics com el selector de velocitats i especialment el sistema d'enfoc, molt poc practic.
www.cameraquest.com/zconrf2.htm
www.fleamarketinsiders.com/d-day-2014/
=================================================
A detailed view of the Zeiss Sonnar f2.0 / 50mm of my pre-war Contax II.
This is the kind of camera that Robert Capa, the most famous war reporter of all time, used all through WW2 and specially in the D Day landing at Omaha Beach. It was the all-powerful Zeiss-Ikon answer to the fame and sales of the Leicas in the mid 30's. Ernst Leinz was a much smaller company than Zeiss-Ikon, and as such, the Contax II was an extremely complex and do-all machine. In a way it lacked the simplicity and portability of the Leica. But just before WW2 it was the camera choosen by profesionals, like Capa (who had worked with a Leica until the spanish Civil War).
Yet in that moment fate intervened: Germany lost the World War and was partitioned. Leicas were produced in western Wetzlar, but Contaxes were in Jena, in the soviet are. This sealed their fate, as literally the soviets captured the factory and rebuilt it in Kiev. The West markets were free for the Leicas for 15 years, till the Japanese SLR dominated the 35mm world.
My Contax II was built in late 1936 (serial nr. C126XX), and it's coupled to the famous Carl Zeiss Sonnar f2 / 50mm.
Thank you so much for your visits and favs
Visit my Blog (Medieval Catalonia)
L’església de Sant Jaume de Frontanyà es va edificar entorn del 1070 com a seu d’una petita comunitat de canonges agustíns, regida per un prior i ben documentada des de mitjan segle XII. El seu prior tenia, els segles XIII i XIV, el títol de degà del Berguedà. La comunitat, en decadència a partir de mitjan segle XIV, fou secularitzada el 1592 i el lloc restà com a parròquia rural.
L’edifici de l’església és un excel·lent exemplar arquitectònic del romànic català del segle XI. Cal destacar-ne la unitat del pla, la simplicitat de la construcció i una precisió funcional, la puresa de línies i volums, l’esveltesa de proporcions i una austera decoració, que li donen una gran personalitat. Possiblement es tracta de l’edifici amb la més bella de les capçaleres del primer art romànic català.
La iglesia de Sant Jaume de Frontanyà se edificó en torno al 1070 como sede de una pequeña comunidad de canónigos agustinos, regida por un prior y bien documentada desde mediados del siglo XII. Su prior tenía, los siglos XIII y XIV, el título de decano del Berguedà. La comunidad, en decadencia a partir de mediados del siglo XIV, fue secularizada en 1592 y el lugar quedó como parroquia rural.
El edificio de la iglesia es un excelente ejemplar arquitectónico del románico catalán del siglo XI. Hay que destacar la unidad del plan, la simplicidad de la construcción y una precisión funcional, la pureza de líneas y volúmenes, la esbeltez de proporciones y una austera decoración, que le dan una gran personalidad. Posiblemente se trata del edificio con la más bella de las cabeceras del primer arte románico catalán.
The church of Sant Jaume de Frontanya was built around 1070 as a small community of its Augustinian canons, governed by a prior and well documented since the mid-twelfth century. Prior had his, the thirteenth and fourteenth centuries, the title of dean of Berguedà. The community declined from the mid-fourteenth century, was secularized in 1592 and remained in place rural parish.
The church building is an excellent example of Catalan Romanesque architecture of the eleventh century. Must take note of the unity of plan, the simplicity of construction and functional precision, purity of lines and volumes, and the slenderness ratio of an austere decor, which gives it a personality. Maybe it is the most beautiful building in the header of the first Catalan Romanesque art.
L’església de Sant Jaume de Frontanyà es va edificar entorn del 1070 com a seu d’una petita comunitat de canonges agustíns, regida per un prior i ben documentada des de mitjan segle XII. El seu prior tenia, els segles XIII i XIV, el títol de degà del Berguedà. La comunitat, en decadència a partir de mitjan segle XIV, fou secularitzada el 1592 i el lloc restà com a parròquia rural.
L’edifici de l’església és un excel·lent exemplar arquitectònic del romànic català del segle XI. Cal destacar-ne la unitat del pla, la simplicitat de la construcció i una precisió funcional, la puresa de línies i volums, l’esveltesa de proporcions i una austera decoració, que li donen una gran personalitat. Possiblement es tracta de l’edifici amb la més bella de les capçaleres del primer art romànic català.
La iglesia de Sant Jaume de Frontanyà se edificó en torno al 1070 como sede de una pequeña comunidad de canónigos agustinos, regida por un prior y bien documentada desde mediados del siglo XII. Su prior tenía, los siglos XIII y XIV, el título de decano del Berguedà. La comunidad, en decadencia a partir de mediados del siglo XIV, fue secularizada en 1592 y el lugar quedó como parroquia rural.
El edificio de la iglesia es un excelente ejemplar arquitectónico del románico catalán del siglo XI. Hay que destacar la unidad del plan, la simplicidad de la construcción y una precisión funcional, la pureza de líneas y volúmenes, la esbeltez de proporciones y una austera decoración, que le dan una gran personalidad. Posiblemente se trata del edificio con la más bella de las cabeceras del primer arte románico catalán.
The church of Sant Jaume de Frontanya was built around 1070 as a small community of its Augustinian canons, governed by a prior and well documented since the mid-twelfth century. Prior had his, the thirteenth and fourteenth centuries, the title of dean of Berguedà. The community declined from the mid-fourteenth century, was secularized in 1592 and remained in place rural parish.
The church building is an excellent example of Catalan Romanesque architecture of the eleventh century. Must take note of the unity of plan, the simplicity of construction and functional precision, purity of lines and volumes, and the slenderness ratio of an austere decor, which gives it a personality. Maybe it is the most beautiful building in the header of the first Catalan Romanesque art.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Ha costat arribar a tenir aquesta càmera, però finalment em vaig llençar a comprar-la, la més cara de la col·lecció. És realment una joia, tant pel seu acabat com per com funciona, com sona l’obturador. Realment pots notar la famosa precisió mecànica alemana. Queda clar com, despres de perdre en certa mesura el lideratge absolut que tenia Leica fins finals dels anys 30, amb aquesta càmera es posà per davant de tots els competidors altre vegada (fins la arribada de Nikon i la seva F1). La competició amb la Contax quedà guanyada de forma absoluta.
La Leica M3 es fabricà entre el 1954 i el 1966, amb només unes poques variacions. Respecte a la veterana Leica III, la M3 incorpora moltes millores: objectius amb montura de baioneta, avançament amb palanca, totes les velocitats en un sol comandament, un millor (però encara força tancat) sistema de carrega del rodet, telèmetre més precís, i especialment el visor més avançat del moment, i potser el millor de tots els temps. Aquest visor, molt lluminós, permet enfocar i enquadrar alhora, i també detecta automaticament la focal del objectiu montat a la càmera. Tot mecanicament i sense cap bateria.
Entre les moltes a escollir, reconec que vaig triar aquesta càmera en concret pel nr. de sèrie força bonic, el 1.088.288. Això fa que sigui una M3 més aviat tardana, fabricada a Wetzlar el 1963. L’objectiu és un Leitz Elmar f2.8 / 50mm col·lapsable (fabricat el 1960), força similar al classic Elmar de les Leica I, II i III.
www.kenrockwell.com/leica/m3.htm
www.youtube.com/watch?v=BkUpU0sjZr0
www.kenrockwell.com/leica/m3/buyers-guide.htm
www.kenrockwell.com/leica/50mm-f28.htm
===============================================
It took a while to get this camera, but I finally rushed to buy it, the most expensive in the collection. It's really a gem, both for its finish and for how it works, how the shutter sounds. You can really notice the famous German mechanical precision. It is clear how, after losing to some extent the absolute leadership that Leica had until the late 1930s, with this camera it got ahead of all competitors again (until the arrival of Nikon and its F1). The competition with Contax was won in an absolute way.
The Leica M3 was manufactured between 1954 and 1966, with only a few variations. Compared to the veteran Leica III, the M3 incorporates many improvements: bayonet-mounted lenses, lever advance, all speeds in a single lever, a better (but still quite closed) film loading system, more accurate rangefinder, and especially the most advanced viewfinder of the moment, and perhaps the best of all time. This viewfinder, very bright, allows you to focus and frame at the same time, and also automatically detects the focal length of the lens mounted on the camera. All mechanically and without any battery.
Among the many to choose from, I admit that I chose this particular camera for it's nice serial number, the 1,088,288. This makes it a rather late M3, manufactured in Wetzlar in 1963; it's a single-stroke advance M3 (the earlier ones being double-stroke). The target is a collapsible Leitz Elmar f2.8 / 50mm (manufactured in 1960), quite similar to the classic Elmar f3.5 / 50mm of the Leica I, II and III .
www.kenrockwell.com/leica/m3.htm
www.youtube.com/watch?v=BkUpU0sjZr0
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Ha costat arribar a tenir aquesta càmera, però finalment em vaig llençar a comprar-la, la més cara de la col·lecció. És realment una joia, tant pel seu acabat com per com funciona, com sona l’obturador. Realment pots notar la famosa precisió mecànica alemana. Queda clar com, despres de perdre en certa mesura el lideratge absolut que tenia Leica fins finals dels anys 30, amb aquesta càmera es posà per davant de tots els competidors altre vegada (fins la arribada de Nikon i la seva F1). La competició amb la Contax quedà guanyada de forma absoluta.
La Leica M3 es fabricà entre el 1954 i el 1966, amb només unes poques variacions. Respecte a la veterana Leica III, la M3 incorpora moltes millores: objectius amb montura de baioneta, avançament amb palanca, totes les velocitats en un sol comandament, un millor (però encara força tancat) sistema de carrega del rodet, telèmetre més precís, i especialment el visor més avançat del moment, i potser el millor de tots els temps. Aquest visor, molt lluminós, permet enfocar i enquadrar alhora, i també detecta automaticament la focal del objectiu montat a la càmera. Tot mecanicament i sense cap bateria.
Entre les moltes a escollir, reconec que vaig triar aquesta càmera en concret pel nr. de sèrie força bonic, el 1.088.288. Això fa que sigui una M3 més aviat tardana, fabricada a Wetzlar el 1963. L’objectiu és un Leitz Elmar f2.8 / 50mm col·lapsable (fabricat el 1960), força similar al classic Elmar de les Leica I, II i III.
www.kenrockwell.com/leica/m3.htm
www.youtube.com/watch?v=BkUpU0sjZr0
www.kenrockwell.com/leica/m3/buyers-guide.htm
www.kenrockwell.com/leica/50mm-f28.htm
===============================================
It took a while to get this camera, but I finally rushed to buy it, the most expensive in the collection. It's really a gem, both for its finish and for how it works, how the shutter sounds. You can really notice the famous German mechanical precision. It is clear how, after losing to some extent the absolute leadership that Leica had until the late 1930s, with this camera it got ahead of all competitors again (until the arrival of Nikon and its F1). The competition with Contax was won in an absolute way.
The Leica M3 was manufactured between 1954 and 1966, with only a few variations. Compared to the veteran Leica III, the M3 incorporates many improvements: bayonet-mounted lenses, lever advance, all speeds in a single lever, a better (but still quite closed) film loading system, more accurate rangefinder, and especially the most advanced viewfinder of the moment, and perhaps the best of all time. This viewfinder, very bright, allows you to focus and frame at the same time, and also automatically detects the focal length of the lens mounted on the camera. All mechanically and without any battery.
Among the many to choose from, I admit that I chose this particular camera for it's nice serial number, the 1,088,288. This makes it a rather late M3, manufactured in Wetzlar in 1963; it's a single-stroke advance M3 (the earlier ones being double-stroke). The target is a collapsible Leitz Elmar f2.8 / 50mm (manufactured in 1960), quite similar to the classic Elmar f3.5 / 50mm of the Leica I, II and III .
www.kenrockwell.com/leica/m3.htm
www.youtube.com/watch?v=BkUpU0sjZr0
Aquesta maquina xifradora alemana, la Lorenz SZ-42, molt més complicada però amb menys fama que la Enigma, era emprada per les comunicacions més importants, entre Hitler i els seus comandaments d'exèrcits. En teoria, era quasi imposible de 'petar', però els anglesos ho feren possible, i de pasada inventaren els ordinadors! Aquests rotors que es veuen, dotze en total, produien lletres semi-aleatories que “ocultaven” les lletres del text original. Mireu els enllaços que us passo per compendre el funcionament d’aquesta complexa peça d’enginyeria.
Bletchley Park és un dels llocs més fascinants de la historia del segle XX. Aquí, durant la II Guerra Mundial i buscant la manera de desxifrar els codis militars alemanys, en sorgí la informatica i els ordinadors.
es.wikipedia.org/wiki/C%c3%b3digo_Lorenz
ca.wikipedia.org/wiki/Bletchley_Park
========================================================
This electromechanical cypher machine, the Lorenz SZ-42, was used by Hitler and his generals for the most important messages. It is much more complex and difficult to crack than the much more famous Enigma machine, but even this one was in the end broken by the people in Bletchley Park. And as a side-product, they invented the computers! Look at my picture of the Colossus for more info. Lorenz twelve rotors produced a pair of pseudo-random characters that masked the plain text character introduced into the machine.
Bletchley Park is one of the most amazing historical places related to the XX Century in general and to WWII in particular. Here, during the colossal effort to crack the german military codes, computers and computing science were born (or at least had their main intial development).
www.youtube.com/watch?v=69uSSXzlmMY&feature=related
en.wikipedia.org/wiki/Lorenz_cipher
www.jproc.ca/crypto/tunny.html
en.wikipedia.org/wiki/Bletchley_Park
www.bletchleypark.org/content/museum.rhtm
For an impresive virtual visit, take a look to these videos:
IN ENGLISH BELOW THE LINE
La Kodak Retina IIIC és la darrera Retina plegable fabricadq a Stuttgart, i una de les més boniques. És una Retina amb denominació III, el que indica que compta amb telemetre i fotòmetre. Es tracta d'un fotometre de seleni (sense bateria). Compta amb un objectiu Schneider Kreutznach Retina-Xenon f2 / 50mm.
La Retina IIIC fou fabricada entre 1958 i 1960. Cal no confondrela amb la IIIc (c petita), que té un visor molt més petit i és anterior.
Un detall curiós de les Retina finals és que la lent és intercanviable, però només en part. De fet, quasi cap càmera plegable tenia lents intercanviables, i aquestes Retina només canviaven la part frontal de la lent, convertint-la en un 35mm o 85mm. Però això tenia un preu: la càmera aleshores no es podia plegar, era molt complicat enfocar.
En conjunt és una meravella de la precisió germànica (sota el nom Kodak) que encara funciona amb gairebé la mateixa finezza que el primer dia.
camera-wiki.org/wiki/Kodak_Retina_IB/IIC/IIIC
retinarescue.com/retina3Ctype028.html
================================================
The Kodak Retina IIIC is the last folding Retina manufactured in Stuttgart, and one of the most beautiful. It is a Retina with denomination III, which indicates that it has rangefinder and light meter. It is a selenium meter (without battery). The lens is a Schneider Kreutznach Retina-Xenon f2 / 50mm mounted in a Synchro-Compur shutter.
The Retina IIIC was manufactured between 1958 and 1961. It must be not identified as a IIIc (small c) version, which as a smaller viewfinder and it's older.
A curious detail of the final Retinas is that the lens is interchangeable, but only in part. In fact, almost no folding camera had interchangeable lenses, and these Retina only changed the front of the lens (a 50mm), making it 35mm or 85mm. But this came at a price: the camera could not be folded, it was very difficult to focus.
Altogether, it is a wonder of German precision (under the name Kodak) that still works with almost the same fineness as the first day.
photojottings.com/kodak-retina-iiic-review/
camera-wiki.org/wiki/Kodak_Retina_IB/IIC/IIIC
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Linhof és sinonim de precisió i fermesa alemanes, i amb raó. Aquestes càmeres son com un Mercedes Benz del gran format. Totes les peces son blocs d'acer que encaixen entre elles a la perfecció. Ara, pesa com un cotxe, també.
Aquesta és una Linhof Technika II, fabricada aparentment cap al 1947 a Munic, just acabada la Segona Guerra Mundial. De fet, probablement fou montada a partir de peces diverses que quedaven en stock. Tot i ser de postguerra encara està marcada amb el DRP (Deutsches Reich Patent).
És una càmera de 13x18, una de les més grans que tinc, i tot i ser una Linhof, em va sortir força be de preu, probablement per ser un model força antic. Amb tot, compta amb molts moviments i un objectiu Schneider Kreutzach Angulon f6,8 de 120mm (del 1949-50), montat en un obturador Press Compur.
===================
Linhof is synonymous with German precision and reliability, and rightly so. These cameras are like a Mercedes Benz in large format photography. All the pieces are steel blocks that match each other perfectly. Now weighs like a car, too.
This is a Linhof Technika II, apparently manufactured in 1947 in Munich, just after World War II. In fact, it was probably assembled from several pieces that were in stock. Although post-war is still marked with the DRP (Deutsches Reich Patent).
It's a 13x18 camera, one of the largest that I have, and despite being a Linhof, it got it quite cheap, probably because it's a pretty old model without rangefinder. With all, it has many moves and a Schneider Kreutzach Angulon f6.8 120mm (from 1949-50), mounted on a Press Compur shutter.
CA: El maquinista del 130 (rama 30) encarregat del "Torre del Oro" ha hagut d'ajustar al màxim el tren a les curtes andanes de la nova estació de Cambrils. Curiosament l'antiga estació disposava d'una andana més llarga que les de la nova.
ES: El maquinista del 130 (rama 30) encargado del "Torre del Oro" ha tenido que ajustar al máximo el tren a los cortos andenes de la nueva estación de Cambrils. Curiosamente, la antigua estación de un andén más largo que los de la nueva.
EN: The driver of the class 130 (trainset no. 30) assigned to the "Torre del Oro" service has stopped very carefully the train in order to fit it in the new Cambrils station. Surprisingly the old station had longer platforms that the new one.
Detall del fotòmetre de seleni no acoplat al obturador, de la Kodak Retina IIIc.
La Kodak Retina IIIc és una de les darreres Retina plegables fabricades a Stuttgart, i una de les més boniques. És la primera Retina amb denominació III, el que indica que compta amb telemetre i fotòmetre. Es tracta d'un fotometre de seleni (sense bateria) que encara dona mesuraments força ajustats, tot i tenir uns 60 anys! El fotometre es de doble posició, deixant un foradet per a fotos d'exterior, o obrint la tapa per a fotos d'interior.
La Retina IIIc (ausf. I) fou fabricada entre 1954 i 1957, i aquesta data de la part final de la producció, per diverses petites modificacions; per tant data del 1956 o 57.
Un detall curiós de les Retina finals és que la lent és intercanviable, però només en part. De fet, quasi cap càmera plegable tenia lents intercanviables, i aquestes Retina només canviaven la part frontal de la lent, convertint-la en un 35mm o 85mm. Però això tenia un preu: la càmera aleshores no es podia plegar, era molt complicat enfocar, i calia fer servir un visor extern per enquadrar.
La càmera porta una enganxina al interior, indicant que fou venguda per Photo-Hauschildt, de Darmstadt.
En conjunt és una meravella de la precisió germànica (sota el nom Kodak) que encara funciona amb gairebé la mateixa finezza que el primer dia.
================================================
The non-coupled selenium light meter of a Retina IIIc, still working quite fine 60 decades after it began to work.
The Kodak Retina IIIc is one of the latest folding Retinas manufactured in Stuttgart, and one of the most beautiful. It is the first Retina with denomination III, which indicates that it has rangefinder and light meter. It is a selenium meter (without battery) that still gives quite good measurements, even though it is about 60 years old! The meter has double scale, leaving a hole in the flap for outdoor photos, or opening the lid for indoor photos.
The Retina IIIc (ausf. I) was manufactured between 1954 and 1957, and this one dates of the final part of the production, for several small modifications; therefore it dates from 1956 or 57.
A curious detail of the final Retinas is that the lens is interchangeable, but only in part. In fact, almost no folding camera had interchangeable lenses, and these Retina only changed the front of the lens (a 50mm), making it 35mm or 85mm. But this came at a price: the camera could not be folded, it was very difficult to focus, and an external viewer had to be fitted.
This camera has a sticker inside indicating that it was sold in a Darmstadt shop: Photo-Hauschildt.
Altogether, it is a wonder of German precision (under the name Kodak) that still works with almost the same fineness as the first day.
en.wikipedia.org/wiki/Selenium_meter
www.youtube.com/watch?v=EiZRXpdAns4&t=91s
La iglesia de Sant Jaume de Frontanyà se edificó en torno al 1070 como sede de una pequeña comunidad de canónigos agustinos, regida por un prior y bien documentada desde mediados del siglo XII. Su prior tenía, los siglos XIII y XIV, el título de decano del Berguedà. La comunidad, en decadencia a partir de mediados del siglo XIV, fue secularizada en 1592 y el lugar quedó como parroquia rural.
El edificio de la iglesia es un excelente ejemplar arquitectónico del románico catalán del siglo XI. Hay que destacar la unidad del plan, la simplicidad de la construcción y una precisión funcional, la pureza de líneas y volúmenes, la esbeltez de proporciones y una austera decoración, que le dan una gran personalidad. Posiblemente se trata del edificio con la más bella de las cabeceras del primer arte románico catalán.
L’església de Sant Jaume de Frontanyà es va edificar entorn del 1070 com a seu d’una petita comunitat de canonges agustíns, regida per un prior i ben documentada des de mitjan segle XII. El seu prior tenia, els segles XIII i XIV, el títol de degà del Berguedà. La comunitat, en decadència a partir de mitjan segle XIV, fou secularitzada el 1592 i el lloc restà com a parròquia rural.
L’edifici de l’església és un excel·lent exemplar arquitectònic del romànic català del segle XI. Cal destacar-ne la unitat del pla, la simplicitat de la construcció i una precisió funcional, la puresa de línies i volums, l’esveltesa de proporcions i una austera decoració, que li donen una gran personalitat. Possiblement es tracta de l’edifici amb la més bella de les capçaleres del primer art romànic català.
The church of Sant Jaume de Frontanya was built around 1070 as a small community of its Augustinian canons, governed by a prior and well documented since the mid-twelfth century. Prior had his, the thirteenth and fourteenth centuries, the title of dean of Berguedà. The community declined from the mid-fourteenth century, was secularized in 1592 and remained in place rural parish.
The church building is an excellent example of Catalan Romanesque architecture of the eleventh century. Must take note of the unity of plan, the simplicity of construction and functional precision, purity of lines and volumes, and the slenderness ratio of an austere decor, which gives it a personality. Maybe it is the most beautiful building in the header of the first Catalan Romanesque art.
Hostalric va ser a l'antiguitat zona de pas obligatori en la ruta nord-sud, i l'únic pas natural entre Girona i Barcelona. En unes prospeccions fetes al turó del castell es van trobar restes del període ibèric. En època romana passava per aquest indret una bifurcació interior de la Via Augusta. Es van trobar restes d'aquesta via quan es va construir la carretera de Sant Hilari Sacalm. La població d'Hostalric sembla que va tenir el seu origen en un hostal documentat des del segle XI al lloc dit Onota, al peu de l'anomenat camí de França (antiga via romana). El topònim és una aglutinació d'«hostal» i «ric». La primera referència documental clara d'Hostalric és del 1106, i en ella Guerau Ponç, vescomte de Cabrera, va jurar fidelitat a Ramon Berenguer III de Barcelona. Cova del Relliguer : Encara que s’han aventurat teories sobre el motiu i la primera utilitat de la construcció de l’hipogeu i la seva antiguitat, no n’hi han documentacions ni restes que, fins ara, puguin determinar amb més precisió l’objecte d’aquesta excavació subterrània artificial. En general a altres tipus de construcció semblants se’ls sols relacionar com amagatalls, ja que no solen presentar signes, rastres ni cap altres evidències de qui els va utilitzar ni, concretament, per a què.
Fixeu-vos en la magnífica i germànica precisió del mecanisme d'aquesta càmera, obra del diseny de August Nagel, director i ànima de Kodak AG, ja que fins el 1932 fou Nagel AG, la seva propia companyia.
Dins de la àmplia familia de les Kodak Retina, les Retina II son les que incorporen telèmetre però no fotòmetre. La Retina II model 142 fou la segona a apareixer, i realment la primera a vendre's amb exit, ja que la 122 va donar problemes amb el sistema d'avançament del rodet.
Aquest model de Retina II es produí a Stuttgart entre el 1937 i el 1939, en que fou substituit pel model 150. La meva màquina en questió porta un obturador Compur Rapid i objectiu Schneider-Kreutznach Xenon f2.8 de 50mm. Al seu interior un adhesiu indica que s'hi pot fer servir pel·licula Kodak Panatomic F135 o SS Panchromatic SS135. Més interessant és el fet que, tot i tractar-se d'una càmara produida per al mercat aleman (té el selector de profunditat de camp en aleman), al interior hi ha un segón adhesiu indicant que fou revisada per Kodak Ltd. de Londres, el 1951. Vés a saber quina historia hi ha en aquest canvi de mans amb una guerra mundial pel mig...
Les Kodak Retina provenen de la primera càmera disenyada amb la idea de crear el rodet de 35mm universal, el que actualment encara es fa servir, la Kodak Retina model 117. Aqui podeu veure la model 118 que tinc, pràcticament identica:
===============================================
Here are some beautiful details of the folding lens of this camera, designed by the photography genius August Nagel. In fact, Kodak AG had been Nagel AG just untill 1932, but he continued as director and designer in the company.
Within the large family of the Kodak Retinas, the Retina II are those that incorporate a rangefinder but not a lightmeter. The Retina II model 142 was the second of this kind to appear, and it was the first to be sold successfully, since the model 122 had problems with the film advance lever.
This Retina II was produced in Stuttgart between 1937 and 1939, when it was replaced by the model 150. My machine in question has a Compur Rapid shutter and a Schneider-Kreutznach Xenon f2.8 50mm lens. Inside of the camera, a sticker indicates that the Kodak Panatomic F135 or SS Panchromatic SS135 film can be used. More interesting is the fact that, despite being a camera produced for the German market (it has the depth of field indicator in German), inside there is a second sticker indicating that it was revised by Kodak Ltd. of London, in 1951. Who knows what history is in this change of hands, with a World War in in the mid of it...
The Kodak Retina comes from the first camera designed to create the universal 35mm roller, which is still used today, the Kodak Retina model 117. Here you can see the model 118 that I have, practically identical:
retinarescue.com/retina2type142.html
La V-1 alemana, el primer missil tactic, tot i que amb una precisió patetica, era llençat principalment des de catapultes a vapor com aquesta. La V-1 que veieu aquí es falsa, la peça real es la rampa en si. Despres provaren de llencar-les des de bombarders He-111.
Foto feta al Imperial War Museum de Duxford.
ca.wikipedia.org/wiki/Bomba_volant_V-1
=================================================
The German V-1, the first tactical missile, was launched with steam catapults like this one, like modern carrier planes. Later they tried also launches from flying bombers, like the He-111. Anyway the precision of this weapon was quite pathetic. But compared to the V-2, with the same precision, it was much more cheap and tied a lot more of allied resources. By the way, the ramp is real, the V-1 is fake.
Picture taken in the Imperial War Museum at Duxford.
www.youtube.com/watch?v=UgpnKARvd24
en.wikipedia.org/wiki/V-1_flying_bomb
A V-1 ramjet being tested NOW (I don't know if it's an original one or a modern copy):
Mans, plenes de saviesa i experiència, donen forma a la matèria amb precisió i paciència. Un homenatge silenciós a l’ofici, a l’art i al valor del treball fet amb el cor.
Hands, filled with wisdom and experience, shape the material with precision and patience. A silent tribute to craftsmanship, to art, and to the value of work done from the heart.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Ha costat arribar a tenir aquesta càmera, però finalment em vaig llençar a comprar-la, la més cara de la col·lecció. És realment una joia, tant pel seu acabat com per com funciona, com sona l’obturador. Realment pots notar la famosa precisió mecànica alemana. Queda clar com, despres de perdre en certa mesura el lideratge absolut que tenia Leica fins finals dels anys 30, amb aquesta càmera es posà per davant de tots els competidors altre vegada (fins la arribada de Nikon i la seva F1). La competició amb la Contax quedà guanyada de forma absoluta.
La Leica M3 es fabricà entre el 1954 i el 1966, amb només unes poques variacions. Respecte a la veterana Leica III, la M3 incorpora moltes millores: objectius amb montura de baioneta, avançament amb palanca, totes les velocitats en un sol comandament, un millor (però encara força tancat) sistema de carrega del rodet, telèmetre més precís, i especialment el visor més avançat del moment, i potser el millor de tots els temps. Aquest visor, molt lluminós, permet enfocar i enquadrar alhora, i també detecta automaticament la focal del objectiu montat a la càmera. Tot mecanicament i sense cap bateria.
Entre les moltes a escollir, reconec que vaig triar aquesta càmera en concret pel nr. de sèrie força bonic, el 1.088.288. Això fa que sigui una M3 més aviat tardana, fabricada a Wetzlar el 1963. L’objectiu és un Leitz Elmar f2.8 / 50mm col·lapsable (fabricat el 1960), força similar al classic Elmar de les Leica I, II i III.
www.kenrockwell.com/leica/m3.htm
www.youtube.com/watch?v=BkUpU0sjZr0
www.kenrockwell.com/leica/m3/buyers-guide.htm
www.kenrockwell.com/leica/50mm-f28.htm
===============================================
It took a while to get this camera, but I finally rushed to buy it, the most expensive in the collection. It's really a gem, both for its finish and for how it works, how the shutter sounds. You can really notice the famous German mechanical precision. It is clear how, after losing to some extent the absolute leadership that Leica had until the late 1930s, with this camera it got ahead of all competitors again (until the arrival of Nikon and its F1). The competition with Contax was won in an absolute way.
The Leica M3 was manufactured between 1954 and 1966, with only a few variations. Compared to the veteran Leica III, the M3 incorporates many improvements: bayonet-mounted lenses, lever advance, all speeds in a single lever, a better (but still quite closed) film loading system, more accurate rangefinder, and especially the most advanced viewfinder of the moment, and perhaps the best of all time. This viewfinder, very bright, allows you to focus and frame at the same time, and also automatically detects the focal length of the lens mounted on the camera. All mechanically and without any battery.
Among the many to choose from, I admit that I chose this particular camera for it's nice serial number, the 1,088,288. This makes it a rather late M3, manufactured in Wetzlar in 1963; it's a single-stroke advance M3 (the earlier ones being double-stroke). The target is a collapsible Leitz Elmar f2.8 / 50mm (manufactured in 1960), quite similar to the classic Elmar f3.5 / 50mm of the Leica I, II and III .
www.kenrockwell.com/leica/m3.htm
www.youtube.com/watch?v=BkUpU0sjZr0
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Linhof és sinonim de precisió i fermesa alemanes, i amb raó. Aquestes càmeres son com un Mercedes Benz del gran format. Totes les peces son blocs d'acer que encaixen entre elles a la perfecció. Ara, pesa com un cotxe, també.
Aquesta és una Linhof Technika II, fabricada aparentment cap al 1947 a Munic, just acabada la Segona Guerra Mundial. De fet, probablement fou montada a partir de peces diverses que quedaven en stock. Tot i ser de postguerra encara està marcada amb el DRP (Deutsches Reich Patent).
És una càmera de 13x18, una de les més grans que tinc, i tot i ser una Linhof, em va sortir força be de preu, probablement per ser un model força antic. Amb tot, compta amb molts moviments i un objectiu Schneider Kreutzach Angulon f6,8 de 120mm (del 1949-50), montat en un obturador Press Compur.
=============================================
Linhof is synonymous with German precision and reliability, and rightly so. These cameras are like a Mercedes Benz in large format photography. All the pieces are steel blocks that match each other perfectly. Now weighs like a car, too.
This is a Linhof Technika II, apparently manufactured in 1947 in Munich, just after World War II. In fact, it was probably assembled from several pieces that were in stock. Although post-war is still marked with the DRP (Deutsches Reich Patent).
It's a 13x18 camera, one of the largest that I have, and despite being a Linhof, it got it quite cheap, probably because it's a pretty old model without rangefinder. With all, it has many moves and a Schneider Kreutzach Angulon f6.8 120mm (from 1949-50), mounted on a Press Compur shutter.
Es tracta d'un antic monestir, avui església parroquial, que va centrar el nucli urbà crescut al seu redós i que porta el mateix nom. Del conjunt destaca l'església, situada al nord; .
El Servei de Monuments de la Diputació va efectuar treballs de restauració a partir de 1971 dels que no queda gaire constància tret d'una breu memòria i els records orals i escrits dels veïns i estudiosos, especialment, de Mn. Margarit. Sembla que es van excavar en un cantó del claustre dues grans sitges que es van classificar com a medievals. No se sap els tipus de materials, però s'indica que hi havia també tegulae. En notícies de la dècada de 1960 s'indica que s'hi havien fet excavacions i que hi havien aparegut les restes d'un gran edifici romà, sense més precisió (RIBÉ et al.; 1989-1998). Sembla que es pot precisar que una de les sitges va aparèixer al peu de la sortida de la sagristia. Dies la descriu com de "dimensions considerables" i revestida amb "pedres amb morter". Dona referències, així mateix, d'un dipòsit revestit de pedra tallada. Sota l'ala de ponent va aparèixer una tomba amb escasses restes humanes, que s'introduïa sota els fonaments de la casa contigua (DIES PALAU, 1971).
Observacions: (Continuació història) La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més, el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí. A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual, a instàncies dels monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Potser que l'edifici patís danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau -amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degradació constant que tampoc no es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència, fins a desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarzera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys, i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest en què es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent" (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82).
El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del segle X, mentre que la fundació del monestir de Sant Sebastià data del segle XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi, i que encara presenta diversos gorgs al seu recorregut. Hipotèticament ja sembla existir una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener de l'any 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): "de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos" . Existia, doncs, hipotèticament ja al segle XI, una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües, suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès, que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica, és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. També deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima.
L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El "príncep d'Olèrdola", com es conegut aquest personatge es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que, des del 1052, Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per tal d'assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del petit cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. L'any 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, tot observant la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí.
Altres fotos de Sant Sebastià dels Gorgs:
Es tracta d'un antic monestir, avui església parroquial, que va centrar el nucli urbà crescut al seu redós i que porta el mateix nom. Del conjunt destaca l'església, situada al nord; .
El Servei de Monuments de la Diputació va efectuar treballs de restauració a partir de 1971 dels que no queda gaire constància tret d'una breu memòria i els records orals i escrits dels veïns i estudiosos, especialment, de Mn. Margarit. Sembla que es van excavar en un cantó del claustre dues grans sitges que es van classificar com a medievals. No se sap els tipus de materials, però s'indica que hi havia també tegulae. En notícies de la dècada de 1960 s'indica que s'hi havien fet excavacions i que hi havien aparegut les restes d'un gran edifici romà, sense més precisió (RIBÉ et al.; 1989-1998). Sembla que es pot precisar que una de les sitges va aparèixer al peu de la sortida de la sagristia. Dies la descriu com de "dimensions considerables" i revestida amb "pedres amb morter". Dona referències, així mateix, d'un dipòsit revestit de pedra tallada. Sota l'ala de ponent va aparèixer una tomba amb escasses restes humanes, que s'introduïa sota els fonaments de la casa contigua (DIES PALAU, 1971).
Observacions: (Continuació història) La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més, el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí. A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual, a instàncies dels monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Potser que l'edifici patís danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau -amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degradació constant que tampoc no es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència, fins a desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarzera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys, i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest en què es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent" (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82).
El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del segle X, mentre que la fundació del monestir de Sant Sebastià data del segle XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi, i que encara presenta diversos gorgs al seu recorregut. Hipotèticament ja sembla existir una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener de l'any 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): "de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos" . Existia, doncs, hipotèticament ja al segle XI, una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües, suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès, que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica, és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. També deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima.
L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El "príncep d'Olèrdola", com es conegut aquest personatge es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que, des del 1052, Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per tal d'assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del petit cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. L'any 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, tot observant la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí.
Altres fotos de Sant Sebastià dels Gorgs:
Es tracta d'un antic monestir, avui església parroquial, que va centrar el nucli urbà crescut al seu redós i que porta el mateix nom. Del conjunt destaca l'església, situada al nord; .
El Servei de Monuments de la Diputació va efectuar treballs de restauració a partir de 1971 dels que no queda gaire constància tret d'una breu memòria i els records orals i escrits dels veïns i estudiosos, especialment, de Mn. Margarit. Sembla que es van excavar en un cantó del claustre dues grans sitges que es van classificar com a medievals. No se sap els tipus de materials, però s'indica que hi havia també tegulae. En notícies de la dècada de 1960 s'indica que s'hi havien fet excavacions i que hi havien aparegut les restes d'un gran edifici romà, sense més precisió (RIBÉ et al.; 1989-1998). Sembla que es pot precisar que una de les sitges va aparèixer al peu de la sortida de la sagristia. Dies la descriu com de "dimensions considerables" i revestida amb "pedres amb morter". Dona referències, així mateix, d'un dipòsit revestit de pedra tallada. Sota l'ala de ponent va aparèixer una tomba amb escasses restes humanes, que s'introduïa sota els fonaments de la casa contigua (DIES PALAU, 1971).
Observacions: (Continuació història) La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més, el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí. A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual, a instàncies dels monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Potser que l'edifici patís danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau -amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degradació constant que tampoc no es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència, fins a desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarzera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys, i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest en què es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent" (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82).
El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del segle X, mentre que la fundació del monestir de Sant Sebastià data del segle XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi, i que encara presenta diversos gorgs al seu recorregut. Hipotèticament ja sembla existir una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener de l'any 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): "de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos" . Existia, doncs, hipotèticament ja al segle XI, una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües, suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès, que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica, és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. També deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima.
L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El "príncep d'Olèrdola", com es conegut aquest personatge es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que, des del 1052, Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per tal d'assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del petit cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. L'any 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, tot observant la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí.
Altres fotos de Sant Sebastià dels Gorgs:
Glenn Miller - April In Paris
El Gran Arche de la Défense és un hipercub gairebé perfecte de 35 plantes amb108 metres d'ample, 110 metres d'alt i 112 metres de profunditat, reposant les seues 300.000 tones en dotze pilars. Entre aquests i la megaestructura, és troben plaques de neoprè que absorbeixen els vibracions i els canvis de dimensió. Les bigues de Formigó pretensat són de 70 metres i suporten un sostre d'una hectàrea. És van col.locar a 110 metres d'alçada amb una precisió mil•limètrica. Les cares exteriors estan cobertes de 2.800 Panells de vidre opac de 5 cm de gruix, pensades especialment per prevenir deformacions òptiques i resistir poderosos vents. Les cares interiors van ser cobertes de marbre blanc de Carrara i granit gris. El concurs internacional d’arquitectura al qual és van presentar 424 arquitectes de Tot el món el va guanyar el
projecte presentat per l’arquitecte danés Johann Otto Von Spreckelsen (1929-1987), que no va veure finalitzada l'obra, sent conclosa, pel seu soci, l’arquitecte francès Paul Andreu. Està situa’t perfectament alineat amb l'Arc de Triomf i l'Arc de Triomf del Carrusel, des del Jardí de les Tullerías, al Costat del Museu de Louvre, és Pot veure des de l'interior de l'Arc del Carrusel, l'Arc del Triomf i l'Arc de la Défense, dels Camps de Elisis i la plaça de la Concòrdia. Es un obra del mandat del Presidente François Mitterrand.
------------------------------------------------------
El Gran Arche de la Défense es un hipercubo casi perfecto de 35 plantas con 108 metros de ancho, 110 metros de alto y 112 metros de profundidad, reposando sus 300.000 toneladas en doce pilares. Entre estos y la megaestructura, se encuentran placas de neopreno que absorben las vibraciones y los cambios de dimensión. Las vigas de hormigón pretensado son de 70 metros y soportan el techo de una hectárea. Se colocaron a 110 metros de altura con una precisión milimétrica. Las caras exteriores están cubiertas de 2.800 paneles de vidrio opaco de 5 cm de espesor, pensadas especialmente para prevenir deformaciones ópticas y resistir poderosos vientos. Las caras interiores fueron cubiertas de mármol blanco de Carrara y granito gris. El concurso internacional de arquitectura al que se presentaron 424 arquitectos de todo el mundo lo gano el proyecto presentado por el arquitecto danés Johann Otto Von Spreckelsen (1929–1987), que no vió finalizar la obra, siendo concluida, por su socio, el arquitecto francés Paul Andreu. Está ubicado perfectamente alineado con el Arco del Triunfo y el Arco de Triunfo del Carrusel, desde el Jardín de las Tullerías, junto al Museo de Louvre, se puede ver desde el interior del Arco del Carrusel, el Arco del Triunfo y el Arco de la Défense, los Campos de Elíseos y la Plaza de la Concordia. Es una obra del mandato del Presidente François Mitterrand.
Vam acudir a Aliança 1919 encuriosits per veure confirmada la bona evolució en la nova etapa d’aquest solvent restaurant familiar després de la nostra exitosa experiència anterior i ja transcorreguts més de dos anys des de la reobertura. El “Bib Gourmand” recentment concedit semblava anticipar i garantir l’èxit en aquesta nova incursió. I així va ser.
El magnífic i vistós menjador és un dels seus principals encants. Un espai singular que transmet la sensació d’estar en un lloc molt especial (ho és) i on s’hi està realment bé. El servei, sempre amable i atent, funciona amb una precisió i eficiència que ja ens agradaria trobar en més d’un restaurant de molta més volada i constitueix un altre dels seus principals actius. I la seva cuina, moderna, fresca i saborosa, ofereix uns resultats que justificarien per si sols l’entrada a aquest establiment, però que units al confort de l’espai i a l’atenció que es dispensa configuren un restaurant destacable i privilegiat que s'ha de conèixer.
El que més ens va agradar: l’encant de l’espai; la naturalitat, eficàcia i bon tarannà del servei; la qualitat del conjunt
El que menys ens va agradar: que estigui tant lluny
El que considerem que es pot millorar: alguna ració és una mica minsa; el cafè
El que recomanem: anar-hi expressament per gaudir d’una gastronomia honesta i de qualitat en un escenari i amb un tracte molt especials, i aprofitar per fer turisme per Les Guilleries
Satisfacció: @@@@-
c/Jacint Verdaguer, 3
17160 Anglès (Girona)
Telèfon: 972 42 01 56
Obre els migdies de dimarts a diumenge i les nits de divendres i dissabte.
Punxant en aquest enllaç s'accedeix a l'àlbum de L’Aliança d’Anglès, el predecessor d'aquest Aliança 1919.
AMIGO CONDUCTOR - PERLITA DE HUELVA
TOTES LES MEUES FOTOS / TODAS MIS FOTOS
Conduir és fer funcionar de manera controlada un vehicle. A la persona que compleix aquesta funció, se li denomina conductor, o conductora segons del sexe que sigui. Fa moltíssims anys, vaig ser protagonista d'una gesta, m'explico. Juntament al meu amic Xavier i el meu amic Josep, -i per una simple tonteria- vam voler experimentar de quina manera ens podia afectar la conducció escoltant una sola cançó en un trajecte determinat. El Destí ho va triar Carme i va ser París ( 1.500 km ), la cançó el cabró de Pere i va ser "amigo conductor" de Perlita de Huelva. Sobre el vehicle no vam poder decidir, era un Citroën Dyane 6 de color verd. Un infern us ho prometo, només heu de molestar-vos en escoltar una mica la cançó. Quan pasavem a l'alçada de Montpeller Josep va tractar de tirar-se del cotxe mentre Xavier assenyalant amb l'índex dient que era el poble de Jaume I. Jo vaig estar somiant durant anys amb el soroll d'aquell motor i com rascava la tercera. Però per fi vam arribar i Xavier des del trocadero mentre mirava la torre Eiffel encenent una cigarreta ens va dir: Sabeu ? no està malament aquesta cançó , com dieu que es diu la cantant ?
------------------------------------------------------------------------------------------
Conducir es hacer funcionar de manera controlada un vehículo. A la persona que cumple esta función, se le denomina conductor, o conductora según de que sexo sea. Hace muchísimos años, fui protagonista de una gesta, me explico. Junto a mi amigo Xavier y mi amigo Josep, y por una simple tontería quisimos experimentar de que manera nos podía afectar la conducción oyendo una sola canción en un trayecto determinado. El Destino lo eligió Carme y fue París (1.500 Km.), la canción el cabrón de Pere y fue “amigo conductor” de Perlita de Huelva. Sobre el vehículo no pudimos decidir, era un Citroën Dyane 6 verde. Un infierno os lo prometo, solo tenéis que molestaros en oír un poco la canción. Cuando pasamos a la altura de Montpellier Josep trató de tirarse del coche mientras Xavier señalando con el índice dijo que era el pueblo de Jaume I. Yo estuve soñando durante años con el ruido de aquel motor y como rascaba la tercera. Pero por fin llegamos y Xavier desde el trocadero mientras miraba la torre Eiffel encendiéndose un cigarrillo nos dijo: ¿Sabéis ? no esta mal esa canción, como decís que se llama la cantante ?
La nit estelada (neerlandès De sterrennacht) és una pintura a l'oli realitzada per Van Gogh el 1889.
La nit estelada està ancorada en la imaginació i la memòria de Van Gogh, i presenta una expressió molt íntima i subjectiva de la resposta de Van Gogh davant la natura. Servint-se de pinzellades molt gruixudes i empastades, sota un cel turbulent s'aixeca una visió idealitzada del poble de Sant Romieg de Provença, vist en direcció nord des del sanatori on Van Gogh estava ingressat. La serra dels Alps de l'Alta Provença tanca l'escena per la dreta, però aquesta visió no concorda amb precisió amb la vista des del sanatori, i podria ser que es tractés d'uns turons situats al sud del sanatori. El flanc esquerre és definit per un gran xiprer, també turbulent. Aquest és un arbre tradicionalment associat amb el dol i els cementiris, i en aquest cas és un element d'unió entre el cel turbulent, un camp d'energia en ebullició, i el poblet, un indret de calma on destaca el campanar de l'església, que evoca la terra nadiua de Van Gogh. Cal remarcar, a més, que durant la seva estada a Arle, Van Gogh havia canviat la posició de l'Óssa Major al Cel estelat sobre el Roine, ubicant-la al sud.
El crit (Skrik en noruec) és l'obra més coneguda d'Edvard Munch. L'obra data del 1893, i s'engloba dins de l'estil expressionista. La tècnica utilitzada va ser l'oli i tremp sobre cartró de 91 cm x 73,5 cm. Actualment, l'original es troba a Nasjonalgalleriet, a Oslo, tot i que existeixen al voltant de 50 còpies. El tema de l'obra es resumeix en una persona en primer pla que no se sap bé si és un home o una dona per la poca definició de la silueta, que crida angoixada. El crit sembla que es transmet a tot el paisatge.
El malestar de la persona protagonista es mostra amb corbes sinuoses que apareixen per tot el quadre excepte en les baranes del pont i les dues figures humanes que s'allunyen per darrere del protagonista. Hi abunden les tonalitats irreals de vermell, blau i negre, que ajuden a mostrar el sofriment de l'individu. El cel crida l'atenció per les tonalitats vermelles i taronges que va utilitzar l'autor.
En el primer pla, apareix un individu que es posa les mans a la cara i crida per expressar la seva angoixa. La cara d'aquest està deformada de manera que recorda una mòmia peruana. El pont i els dos personatges que s'allunyen resten indiferents, però la resta del paisatge sembla solidaritzar-se amb el protagonista. Les baranes del pont separen els dos ambients. Al fons, es reconeixen un fiord i dues siluetes de vaixells.
El pont del Gard és un aqüeducte romà del segle I dC que es troba al terme municipal de Vèrç, al departament del Gard, Occitània, França.
És un dels aqüeductes romans més ben conservats del món. Des del 1985 figura inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO i ha estat declarat Grand Site de França (2004, 2011). Fa 48,7 metres d'alçada màxima i assoleix els 275 metres de llargada. El pis inferior consta de 6 arcades suportades per robustos pilars amb trencaaigües. Assoleix els 22 metres d'alçada, aproximadament. Sobre aquest, el pis mitjà, una mica mes prim que l'inferior, consta d'onze arcades i la seva alçada és d'uns 19 metres. Per fi, el tercer pis, de només 7 metres d'alçada aproximadament i encara més prim, consta de 35 arcades (en l'actualitat, ja que originalment eren 47) i conté la conducció d'aigua pròpiament dita. La construcció és a base de pedra local (majoritàriament d'una pedrera propera anomenada l'Estel) i feta pel procediment anomenat opus quadratum.
El pont del Gard és, de fet, un tram de la llarga conducció (de gairebé 50 quilòmetres de llargada) que portava aigua a la ciutat romana de Nimes (Nemausus) des de les fonts situades a Usès. N'és, però, el tram més emblemàtic i més ben conservat. Es tracta, certament, d'una obra mestra de l'arquitectura i de l'enginyeria hidràulica romanes que permet salvar un desnivell d'uns 50 metres d'alçada i uns 275 metres de llargada per sobre del riu Gard.
Abans del segle I aC, la ciutat romana de Nemausus tenia la necessitat d'aigua coberta amb la font sagrada (Jardí de la Font). Amb el creixement de la població i la monumentalització de la ciutat els recursos d'aigua van resultar insuficients i això va determinar la construcció d'un aqüeducte. L'obra es va dur a terme entre els anys 40 i el 60 d.C. sota els regnats de Claudi i Neró i es va finançar amb impostos.
Aquest aqüeducte transportava aigua des d'unes fonts situades a Usès i recorria uns 50 quilòmetres fins a arribar a Nimes. Es tractava, doncs, d'una conducció molt llarga que per a la seva realització requeria profunds coneixements del territori i d'enginyeria. La conducció funcionava per gravetat. El desnivell entre el punt de captació de l'aigua i el Castellum divisorium de Nimes on acabava la conducció era tan sols de 12 metres. Per salvar els desnivells es van construir ponts de dimensions variables, segons les necessitats. 19 en total. El més gran de tots era el Pont del Gard.
Els romans, doncs, van haver de planificar i construir l'aqüeducte amb una gran precisió per permetre a l'aigua escolar-se per gravetat fins a Nimes. L'aqüeducte complet té un pendent mitjà de 24 centímetres per quilòmetre, cosa que és una proesa tecnològica destacable. Té un trajecte sinuós per poder aprofitar al màxim els relleus (a vol d'ocell, Usès és només a 20 quilòmetres de Nimes).
Al segle XVIII es va adossar a pis inferior un pont apte per al trànsit de vehicles segons projecte de l'enginyer Henri Pitot (1745).
El pont del Gard és un aqüeducte romà del segle I dC que es troba al terme municipal de Vèrç, al departament del Gard, Occitània, França.
És un dels aqüeductes romans més ben conservats del món. Des del 1985 figura inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO i ha estat declarat Grand Site de França (2004, 2011). Fa 48,7 metres d'alçada màxima i assoleix els 275 metres de llargada. El pis inferior consta de 6 arcades suportades per robustos pilars amb trencaaigües. Assoleix els 22 metres d'alçada, aproximadament. Sobre aquest, el pis mitjà, una mica mes prim que l'inferior, consta d'onze arcades i la seva alçada és d'uns 19 metres. Per fi, el tercer pis, de només 7 metres d'alçada aproximadament i encara més prim, consta de 35 arcades (en l'actualitat, ja que originalment eren 47) i conté la conducció d'aigua pròpiament dita. La construcció és a base de pedra local (majoritàriament d'una pedrera propera anomenada l'Estel) i feta pel procediment anomenat opus quadratum.
El pont del Gard és, de fet, un tram de la llarga conducció (de gairebé 50 quilòmetres de llargada) que portava aigua a la ciutat romana de Nimes (Nemausus) des de les fonts situades a Usès. N'és, però, el tram més emblemàtic i més ben conservat. Es tracta, certament, d'una obra mestra de l'arquitectura i de l'enginyeria hidràulica romanes que permet salvar un desnivell d'uns 50 metres d'alçada i uns 275 metres de llargada per sobre del riu Gard.
Abans del segle I aC, la ciutat romana de Nemausus tenia la necessitat d'aigua coberta amb la font sagrada (Jardí de la Font). Amb el creixement de la població i la monumentalització de la ciutat els recursos d'aigua van resultar insuficients i això va determinar la construcció d'un aqüeducte. L'obra es va dur a terme entre els anys 40 i el 60 d.C. sota els regnats de Claudi i Neró i es va finançar amb impostos.
Aquest aqüeducte transportava aigua des d'unes fonts situades a Usès i recorria uns 50 quilòmetres fins a arribar a Nimes. Es tractava, doncs, d'una conducció molt llarga que per a la seva realització requeria profunds coneixements del territori i d'enginyeria. La conducció funcionava per gravetat. El desnivell entre el punt de captació de l'aigua i el Castellum divisorium de Nimes on acabava la conducció era tan sols de 12 metres. Per salvar els desnivells es van construir ponts de dimensions variables, segons les necessitats. 19 en total. El més gran de tots era el Pont del Gard.
Els romans, doncs, van haver de planificar i construir l'aqüeducte amb una gran precisió per permetre a l'aigua escolar-se per gravetat fins a Nimes. L'aqüeducte complet té un pendent mitjà de 24 centímetres per quilòmetre, cosa que és una proesa tecnològica destacable. Té un trajecte sinuós per poder aprofitar al màxim els relleus (a vol d'ocell, Usès és només a 20 quilòmetres de Nimes).
Al segle XVIII es va adossar a pis inferior un pont apte per al trànsit de vehicles segons projecte de l'enginyer Henri Pitot (1745).
Amb data Maig de 2.002, es va presentar el projecte original de P.E. “Montargull”, amb 3 màquines de 850 kW i 6 de 2.000 kW, sent la potència a instal-lar de 14,55 MW.
A causa del avanç tecnològic, es van millorar els rendiments del equips i es va augmentar la potència unitària instal-lada en cada aerogenerador. Per aquest motiu, GERRSA va a projectar el Modificat a Projecte P.E. “Montargull”, format per 15 aerogeneradors del tipus G80-2.000 kW (de GAMESA EÓLICA) amb una potència unitària de 2.000 kW. La potència total a instal·lar al Parc era de 30 MW.
Aquest Parc va ser sotmès al Règim Especial, segons el Títol IV de la Llei 54/1997, desenvolupat pel Reial Decret 2818/99, després d'haver cursat prèviament la corresponent sol·licitud i haven estat concedit el Règim Especial el dia 13/07/01.
Amb data 13 de juliol de 2004 s'atorga a l'empresa GERR GRUPO ENERGÉTICO XXI, S.A. (GERRSA) l'autorització administrativa i l'aprovació del projecte del P.E. “Montargull” de 30 MW en els termes municipals de Llorac (província de Tarragona) i Talavera (província de Lleida) amb les següents característiques principals: 15 aerogeneradors de 2.000 kW de potència unitària formats per torre tubular de 67 metres d'altura i rotor de tres pales de 90 metres de diàmetre. Dintre dels aerogeneradors s'instal·larà el transformador d'elevació de relació 0,69/20 KV de 2.130 KVA de potència.
El conjunt dels Parcs Eólics “Montargull” i “Ampliació de Montargull” està constituït per 15 i 7 aerogeneradors respectivament, de 2.000 kW de potència unitària, amb una potència total de 44 MW. S'instal·laran aerogeneradors tipus GAMESA G90 2MW, de 2.000 kW de potència unitària, 78 metres d'altura de buje. El rotor estarà constituït per tres pales de 90 metres de diàmetre. Aquesta és una màquina que està equipada amb un generador asíncron de 4 pols, amb una potència nominal de 2.000 kW a una tensió de 690 V.
En data 2 d'abril de 2008, s'adjudiquen els treballs de construcció de l'obra civil d'aquest parc a DELTABAT CONSTRUCTORA . En data 30 d'abril de 2008 (19 dies laborals després), es troben executats els moviments de terres corresponents a 7 fonamentacions, amb les explanacions de les plataformes i el formigó de neteja, i al 50% de camins per a interconnexió del parc.
Per a la instal·lació i explotació dels aerogeneradors es desenvolupa una xarxa de camins d'interconnexió de totes les àrees o plataformes on s'emplaçaran els fonaments d'aquells. Paral·lelament amb els camins i per la zona prevista per a això, discorrerà una rasa per a l'estesa de les línies de M.T., cable d'enllaç de posada a terra i el cable de fibra òptica per a control.
La infraestructura d'obra civil prevista, comprendrà els treballs de moviment de terres, camins d'accés, camins d'intercomunicació o de servei, plataformes o àrees de maniobra, fonament de fustos i rases per a estesa de cables de mitja tensió.
Les plataformes o àrees de maniobra són petites esplanacions, adjacents als aerogeneradors, que permeten millorar l'accés per a realitzar l'excavació de la sabata i també l'estacionament de la grua per a muntatge de la torre, que pot així realitzar la seva tasca sense interrompre el pas pel camí, servint al seu torn com zona d'apilament de materials. Les plataformes de muntatge s'han previst de dimensions 35 x 25 m , excepte si són final de línia, en aquest cas seran de 35 x 27 m , i deuran realitzar-se a la cota que es vagi a col·locar la base de la torre del aerogenerador.
La esplanació de camí i les plataformes, constitueixen les úniques zones del terreny que poden ser ocupades, devent romandre la resta del terreny en el seu estat natural.
Així mateix, s'aprofita el moviment de terres del camí per a incloure aquest dintre de la plataforma de forma que el terreny afectat temporalment es redueix al mínim.
Els aerogeneradors estaran fonamentats en una sabata quadrada de 14,5 m x 14,5 m i 1,5 m de cantó, sobre la qual es construirà un pedestal massís de formigó de 0,5 m i planta circular de 4,038 m de diàmetre. Les característiques constructives, tant a nivell de materials com de dimensions, de les sabates per als aerogeneradors projectats (tipus G90-2000) són les prescrites per a la màquina G 80-2000 amb torre de 78 m i classe d'emplaçament IEC IIA.
Un cop feta l'excavació per als fonaments amb les dimensions adequades, es procedirà a l'abocament d'una solera de HM-20, formigó de neteja, en un gruix mínim de 0,10 m per m2, es disposarà la ferralla i s'anivellarà el rodet amb tres espàrrecs d'anivellament. Es recalca la necessitat d'una total precisió en el posicionament i anivellament referit, el qual haurà de ser comprovat mitjançant un nivell òptic i no s'admetrà cap desviament respecte al posicionament teòric en aquesta comprovació.
Un cop anivellat el rodet, es formigonarà la 1a fase. Posteriorment, es realitzarà l'encofrat del pedestal i es formigonarà la 2ª fase.
La posada en funcionament del Parc Eòlic Montargull va ser el dia 18 de novembre de 2008.
Es tracta d'un antic monestir, avui església parroquial, que va centrar el nucli urbà crescut al seu redós i que porta el mateix nom. Del conjunt destaca l'església, situada al nord; .
El Servei de Monuments de la Diputació va efectuar treballs de restauració a partir de 1971 dels que no queda gaire constància tret d'una breu memòria i els records orals i escrits dels veïns i estudiosos, especialment, de Mn. Margarit. Sembla que es van excavar en un cantó del claustre dues grans sitges que es van classificar com a medievals. No se sap els tipus de materials, però s'indica que hi havia també tegulae. En notícies de la dècada de 1960 s'indica que s'hi havien fet excavacions i que hi havien aparegut les restes d'un gran edifici romà, sense més precisió (RIBÉ et al.; 1989-1998). Sembla que es pot precisar que una de les sitges va aparèixer al peu de la sortida de la sagristia. Dies la descriu com de "dimensions considerables" i revestida amb "pedres amb morter". Dona referències, així mateix, d'un dipòsit revestit de pedra tallada. Sota l'ala de ponent va aparèixer una tomba amb escasses restes humanes, que s'introduïa sota els fonaments de la casa contigua (DIES PALAU, 1971).
Observacions: (Continuació història) La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més, el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí. A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual, a instàncies dels monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Potser que l'edifici patís danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau -amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degradació constant que tampoc no es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència, fins a desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarzera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys, i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest en què es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent" (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82).
El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del segle X, mentre que la fundació del monestir de Sant Sebastià data del segle XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi, i que encara presenta diversos gorgs al seu recorregut. Hipotèticament ja sembla existir una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener de l'any 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): "de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos" . Existia, doncs, hipotèticament ja al segle XI, una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües, suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès, que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica, és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. També deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima.
L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El "príncep d'Olèrdola", com es conegut aquest personatge es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que, des del 1052, Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per tal d'assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del petit cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. L'any 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, tot observant la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí.
Altres fotos de Sant Sebastià dels Gorgs:
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.
L'Esquerda és un jaciment arqueològic ibèric i medieval de 12 hectàrees situat prop de la vila de Roda de Ter, al municipi de les Masies de Roda (Osona), on el meandre del Ter al seu pas per Roda forma una península. El poblat descansa sobre l'anomenat gres de Folgueroles, que està afectat per les típiques diàclasis. Sota d'aquest estrat es troba la Marga de Manlleu, que constitueix els vessants de la península. L'assentament aprofita els primers espadats sobre el Ter quan aquest s'endinsa a les Guilleries, aconseguint una posició estratègica dominant. S'hi accedeix per la carretera C-153 de Vic a Olot, i per la C-25 de Vic a Girona, arribant en cotxe fins l'entrada del jaciment.
La primera ocupació està documentada per les estratigrafies realitzades ran de muralla, que donen unes cronologies dels segles VIII-VII aC, segons les ceràmiques trobades. En un segon moment, a la primera meitat del segle IV aC el poblat es fortificaria, construint una potent muralla a l'únic lloc accessible del meandre, travessada per un carrer longitudinal, amb recambres internes o armora, que en conjunt mesura sis metres d'amplada. A la part exterior s'hi situen dues torres rectangulars, que flanquegen la porta d'entrada. Aquesta primera muralla ibèrica estaria conformada com a mínim per una altra torre documentada a la zona de llevant.
Uns segles més tard (s. V-IVaC) es bastí a la zona un oppidum ibèric, protegit per una potent muralla que tanca l'únic accés possible a la península. El poblat acollia entre altres estructures, dos tallers, un de ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Un carrer longitudinal, orientat de nord a sud i originat a la porta principal del poblat, organitza tot l'espai interior. Aquest eix es mantindrà durant tota la vida del poblat. A finals del segle III aC, o a inicis del segle II aC, el poblat va patir un greu incendi que comportà la destrucció de diverses estructures, entre aquestes la muralla. Pocs anys més tard, el poblat es va refer, construint una nova muralla just davant de l'anterior, avui visible a l'interior de la Torre 6 situada a llevant. Aquesta nova ocupació va durar fins al segle i aC. Els nivells superiors d'aquesta cronologia es troben molt alterats degut a l'acció del cultiu dels terrenys fins als anys 70 del segle XX i per les sitges d'època altmedieval que tallen alguns dels seus nivells.
En època romana, s'obre un parèntesi en què no es documenta ocupació a la zona. Aquest fet s'explica pels canvis en el model de poblament que provocà la romanització. Així, un cop pacificat el territori després de la conquesta romana, molts dels antics poblats ibèrics, situats en llocs elevats, perden la seva funció defensiva i de control del territori i s'abandonen. La població es trasllada aleshores a la plana, en punts més propers als camps de conreu. És aquest el moment de l'Ausa romana -actual Vic- i les viles del seu voltant, que adquireixen cada vegada un major protagonisme.
Durant l'època visigòtica es produeix una nova ocupació, documentada per la ceràmica amb adscripció als segles V-VII dC localitzada al camp de sitges que tallen els nivells de l'oppidum ibèric, juntament amb la datació de C14 d'un garrí trobat en connexió anatòmica dins d'una de les sitges. Aquesta ocupació visigòtica també queda documentada amb la de nova precisió cronològica de la muralla, que estaria construïda durant aquesta època. Tanmateix, els treballs d'excavació de la muralla en si i de la zona exterior, han permès documentar una necròpolis extramurs datada també en aquest mateix període. La necròpolis extramurs està formada per enterraments orientats d'est a oest, amb sepulcres de fossa simple o caixa de lloses, trobant-se tant individus adults com infants.
Una nova invasió, en aquest cas la musulmana a inicis del segle VIII, provocà de nou un canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori, fins aquest moment en mans dels visigots. El pas dels exèrcits musulmans per Osona en el seu avenç vers els Pirineus, provocà la destrucció de la seu visigòtica d"Ausona" i de diverses fortaleses de l'entorn, situació que comportà la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant.
L'assentament pren una nova dimensió durant el segle VIII dC, en el context de la fortificació de la línia del Ter que duen a terme els carolingis per tal d'aturar l'avenç musulmà. La primera cita documental de l'Esquerda data del 826, als Annals de Lluís el Piadós, quan es diu que Aissó va destruir Roda Ciutat (nom antic de l'Esquerda). Les restes associades a aquest període cronològic són escasses: forats de pal i encaixos a la roca a la part més alta de la península, que poden correspondre a torres de guaita fetes de fusta. Les intervencions de 2012 i 2013 han aportat un nou coneixement sobre aquesta cronologia a la zona de la muralla. Per un cantó s'ha trobat les restes d'una torre que es podria haver bastit durant el període carolingi, ja que s'ha documentat restes de ceràmica espatulada a l'interior de la Torre 5. Tanmateix, a l'exterior d'aquesta mateixa torre s'ha documentat un nivell d'enderroc on ha aparegut una peça amb forma també de ceràmica espatulada catalogada com a sitra tipus II (Beltrán de Heredia) que corroboraria aquest període cronològic entorn del segle IX. També va ser destacable la troballa a la zona exterior de llevant de la muralla d'una moneda que data també de segle IX.
A partir del segle X dC es documenta una petita església dedicada a Sant Pere, voltada d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca.
A inicis del segle XI es produeix un remodelació a Roda Ciutat. D'una banda, s'edificarà una nova església seguint les noves tècniques del primer romànic, Sant Pere de Roda, consagrada l'any 1042, pel bisbe-abat Oliba. En aquest moment, les cases comencen a cercar la protecció de la sagrera i el poble creix entorn de l'edifici religiós: juntament amb els habitatges es construïren tallers, forns i espais comunals. Del període del que es disposa de més informació arqueològica és la darrera fase d'ocupació de l'assentament, entre els segles XII i XIII dC. Les cases s'obren cap a una plaça central (l'antic cementiri de tombes antropomorfes queda amortitzat i l'espai de cementiri passa darrera l'església) i s'arrengleren al llarg d'un carrer, que segueix la planificació urbanística fossilitzada de l'antic poblat ibèric. Són cases amb basament de pedra i tàpia, cobertes amb teula. Al nord-est de l'església s'ha localitzat un espai destinat a magatzem i a la producció-elaboració d'aliments (graner, molí, era, paller, possible premsa). Al nord-oest, s'hi documenta la zona artesanal de treball de metalls, concretament la forja de ferro.
Al llarg de tot el període medieval s'efectuaren diverses refetes al vell sistema defensiu. Destacable és el document de permís reial que dóna Jaume II per refer les muralles un colze més de la mida que ja existia (la qual desconeixem).
Fins a mitjans del segle XIII el poblat experimenta un creixement constant. S'ha calculat que podria arribar a acollir un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. A finals del segle XIII i inicis del XIV, la tendència s'inverteix. Les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic -aliats amb el rei-, provocà el progressiu abandonament de la zona a favor de l'ocupació de l'actual nucli de Roda de Ter, més proper al pont i a les vies de comunicació. La documentació, a nivell arqueològic, de diversos edificis incendiats es podrien relacionar amb aquests fets. També es relacionaria amb aquest fet, el nivell de necròpolis excavat entre els anys 2010 i 2011 on es va documentar un seguit d'inhumacions on els esquelets presentaven senyals de mort violenta, amb marques als ossos de talls, sobretot avantbraços, tors i cap, fet corroborat per la datació radiocarbònica.
La destrucció del poblat es troba documentada el 1314, quan el Bisbe de Vic aplega tropes dels seus vassalls i ordena l'assalt i la destrucció de la Roda Ciutat. Fins al moment, la població fortificada depenia de la família Cabrera, que va deixar caure aquest emplaçament molt possiblement per les noves dinàmiques que seguia la família, assentada ja entre el Castell de Montsoriu i Blanes, llocs més propers a les vies de comerç i als seus interessos.
Un cop abandonat l'assentament elevat al meandre del Ter es crearia un nou centre de residència, l'origen de l'actual Roda de Ter. El bisbe obligaria a tothom a retirar-se de l'antiga Roda i establir-se a l'entorn del pont vell. Molt possiblement per aquest motiu es troben poques restes de ceràmiques de luxe i elements de prestigi, ja que els mateixos propietaris se'ls haurien emportat a la nova residència.
Malgrat tot l'antiga Roda Ciutat -pràcticament tota derruïda- continuaria utilitzant-se de manera puntual des del segle XIV fins ben entrat el segle XV, com documenten les restes trobades en una de cases. Tanmateix, l'església continuaria en ús i l'espai cementirial també restaria en actiu, sobretot pel què fa al període de La Pesta, on s'han documentat diversos enterraments múltiples, en alguns casos de grups familiars que foren enterrats amb una capa de calç a la part superior del cementiri. Aquest nivell també ha estat datat mitjançant C14.
A partir de llavors, el poblat pateix un procés d'abandonament definitiu, amb el temps la zona passa a ser camps de cultiu, restant visible tant sols la part superior de la paret sud de l'església. És en època moderna quan es troba citada per primera vegada el topònim Esquerda relacionat amb l'antiga població. Amb la industrialització, a prop s'assenta una colònia tèxtil (Salou) on els empresaris construiran un quarter per a la Guàrdia Civil. Aquest edifici ha estat remodelat i actualment acull el nou museu de l'Esquerda, on es conserven els materials recuperats a les diverses campanyes d'excavació.
Es té documentació d'algunes fotografies entorn de 1910 on grups d'aficionats varen realitzar els primers treballs d'extracció de terres sense mètode científic. A la dècada dels anys 60 del segle XX el Grup Excursionista de Roda reprendrà les actuacions de buidatge de terres entorn de l'església. A partir dels anys 70, s'inicien les excavacions vinculades amb la Universitat de Barcelona i amb metodologia científica.
L'equip d'excavació de l'Esquerda es composa de dos grups especialitzats, l'un per a l'època ibèrica i l'altre per a la medieval, que treballen conjuntament en cadascun dels sectors. Aquesta visió de conjunt ha permès comprovar una certa continuïtat urbanística al llarg dels segles, i una concepció i explotació del territori també similar. Les primeres intervencions al jaciment daten de 1977, i des de 1982 s'ha dut a terme una doble campanya d'excavació que comprèn la llarga seqüència cronològica del jaciment. Els diferents projectes arqueològics portats a terme han estat:
1977-81. Delimitació i valoració del jaciment. Treballs al poblat medieval i necròpolis
1982-87. Estudi de la darrera fase de l'assentament. Intervenció a la muralla que tanca el jaciment i identificació d'estructures d'època ibèrica.
1988-91. Concreció de la seqüència cronològica, establint fins a vuit fases d'ocupació entre el segle VIII aC i el XIV dC.
1992-94. Estudi de les pautes d'assentament i urbanisme del jaciment en cadascuna de les seves fases d'ocupació.
1995-97. Aprofundiment sobre els sistemes d'habitatge ibèrics i medievals, i la seva relació amb el territori que envolta l'assentament.
1998-00. Tècniques i sistemes de construcció d'ambdós períodes, ibèric i medieval
2001-03. Delimitació de la zona destinada a ferreries i aprofundiment en l'estudi de la tecnologia metal·lúrgica medieval. D'època medieval també s'excavà un camp de sitges al redòs de la muralla. També es va precisa l'evolució urbanística entre els segles III - II aC.
2004-06. S'ha acabat l'estudi de la zona destinada a la metal·lúrgia i s'ha incidit en els sistemes defensius del poblat.
2007-09. Excavació del poblat medieval al sud de l'església i delimitació de la necròpolis. Al nord de l'església es van localitzar restes d'habitatges sobre l'antiga necròpolis, i es van començar a excavar en extensió les inhumacions al sud del temple.
2010-11. Continuació de l'excavació de la necròpolis del sud de l'església. Aquesta excavació, que comprèn aproximadament la meitat de la necròpolis sud, va donar un total de 260 inhumacions. S'ha pogut definir tres grans fases d'enterrament que vinculen tipologia funerària amb cronologia. Els enterraments amb tombes antropomorfes, excavats a la roca mare estan vinculats una cronologia del segle VIII. Físicament per sobre d'aquests enterraments, es documentaren enterraments amb caixa de lloses, (tant parcial, és a dir, una meitat feta amb pedres i l'altre excavada al subsòl, com total feta amb lloses) Aquests enterraments datarien aproximadament dels segles XI-XII. Per sobre d'aquestes tombes, es documentà un gran nivell d'enterraments en fossa. Aquesta capa es subdivideix en dos grups. Un d'enterraments individuals i col·lectius amb senyals de violència com marques de tall i fractures datats entorn del segle XIV i l'altre d'enterraments col·lectius, generalment corresponents a grups familiars vinculats amb restes de calç que farien pensar amb mortalitat epidèmica, datats del segle XV. Motiu que porta als investigadors a pensar que la parròquia de Sant Pere, tot i que havia perdut la funcionalitat de parròquia, continuava essent un lloc utilitzat, sobretot per enterrar els difunts per pesta. A la zona ibèrica es continua l'excavació de les cases ibèriques, del camp de sitges visigòtic i es realitza una cala a l'espai entre la primera muralla ibèrica i la muralla exterior.
2012-2013. Inici dels treballs d'excavació a la zona de la muralla, Delimitant el perímetre exterior, del qual se n'han documentat uns 100 m lineals, l'amplada que es pensava que era de 1,8 m ha passat a demostrar-se que volta entorn dels 3 metres i s'ha pogut precisar la seva cronologia i sistema constructiu. En aquestes campanyes també s'ha documentat els elements complementaris a la fortificació, com poden ser les torres, el fossat i un element nou i inesperat com la necròpolis extramurs.
L'estat de conservació general del jaciment és bo, tot i que en algunes zones els treballs agrícoles realitzats al sector hagin malmès les capes superiors de l'estratigrafia, sobretot a l'espai entre les restes que actualment es conserven d'època ibèrica i medieval. S'han consolidat els coronaments dels murs tant dels sectors ibèric com medieval. També es va realitzar una restauració i consolidació de les tombes antropomorfes així com de l'estructura del graner medieval. Més recentment s'està treballant amb el procés de consolidació i restauració de la muralla exterior.