View allAll Photos Tagged Note4
MESSAGGERO VENETO,IL QUOTIDIANO DEI FRIULANI
MURALE N.1
Il Messaggero Veneto, può vantare di essere uno dei quotidiani più venduti in Friuli-Venezia Giulia ed ha la sua massima diffusione in Friuli. Si tratta di una fonte autorevole dalle Dolomiti Friulane fino alle Alpi Giulie garantendo ogni giorno notizie fresche dell'ultimo minuto, approfondimenti su sport, economia e tendenze del momento.
La testata deve il suo nome al fatto che all'epoca della creazione, il Friuli era considerato parte integrante del Veneto. Il quotidiano sarà il primo in tutta Italia ad introdurre la rotativa a colori, si trattava di macchine da stampa, per il tempo estremamente rivoluzionarie, perché permettevano di aumentare la velocità di produzione e la qualità dello stampato. Dal 1994 il giornale è stato diviso in due edizioni: la prima si occupa dei fatti a livello Nazionale, mentre la seconda di quelli regionali, per le province di Udine, Pordenone e Trieste.
Il Messaggero Veneto ha fatto dell'innovazione e della ricerca nel campo dei macchinari d'avanguardia la sua ragion d'essere, primo in Italia ad aver pubblicato una foto a colori in prima pagina, fornisce da sempre qualità e professionalità ai suoi lettori.
Immagine realizzata con lo smartphone SAMSUNG NOTE4
Sant Serni de Tavèrnoles és un monestir romà nic del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) i que es troba en el poble d'Anserall. La seva situació, al bell mig del camà ral de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un lloc d'acolliment i hostalatge, d'aquÃ, probablement, el nom de Tavèrnoles derivat del mot llatà taverna. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.
De l'església, que era de tres naus cobertes amb volta de canó, només se'n conserva la capçalera i el transsepte. La disposició absidal és molt singular: tres absis en creu disposats entorn d'un absis major, dels quals l'absis central té encara unes altres tres absidioles buidades interiorment en el gruix del mur. El transsepte és acabat també amb una absidiola a cada extrem. Entre el braç septentrional del creuer i els absis hi ha les restes de la torre circular del campanar, amb una escala de cargol interior. Dins l'església hi ha uns fragments d'estuc romà nic que emmarcaven les obertures i finestres. El que resta de l'església fou restaurat entre 1971 i 1975 per la Direcció General de Belles Arts, sota la direcció de l'arquitecte J. Pons Sorolla.
Alguns capitells es troben a Barcelona i a Amèrica del Nord, ja que van ser venuts a un col·leccionista; en el Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva el baldaquà més un frontal d'altar del segle XII amb els dos laterals en els quals apareixen representats nou bisbes i dos sants amb aurèoles i en la catedral de la Seu d'Urgell diversos documents, entre ells el cartulari de l'abadia. El 1971 es va iniciar la restauració de la capçalera.
Can Noguera és una masia del poble de Bigues, en el terme municipal de Bigues i Riells, a la comarca del Vallès Oriental.
Es troba en el sector central del terme, a prop i al nord-oest del Rieral de Bigues, a la dreta del Tenes. El seu accés és des de la carretera BP-1432, en el punt quilomètric 23'4, des d'on una pista rural en bon estat travessa el riu just al nord de les Barbotes, i en uns 250 metres mena a Can Noguera.
Al nord d'aquesta masia hi ha el Camp de Palau, a ponent, les Costes de Can Noguera, al sud-oest, la Quintana de Can Noguera i al nord-est la masia subsidià ria de Can Noguereta.
És una de les masies històriques del terme. Data del segle XVII, amb nombroses modificacions al llarg del segle XX. És de planta basilical, corresponent a la part més antiga, però alhora té elements modernistes, en edificis annexos com la capella de la Mare de Déu de Montserrat, la granja i la porteria del conjunt arquitectònic, a més dels elements decoratius de la façana principal.
En els voltants, a més, hi ha tot d'edificis de dependències del mas, entre les quals destaca la casa dels masovers, una antiga planta embotelladora d'aigua, i diverses quadres i estables. Al nord de la casa principal, a ran del Tenes, hi ha un petit parc, amb una font també construïda a principis del segle XX.
Mas Miquel és un antic mas vigilat per la torre de senyals de Puiggraciós, que s'alça dominant prà cticament sobre seu. Presenta una portalada adovellada de mig punt i una finestra gòtica orientades a llevant. Des d'aquest punt, la muntanya ens priva de veure el proper Santuari de Puiggraciós, no obstant, podem contemplar la plana vallesana vers la Garriga.
C'E' UNA CASA NEL BOSCO,
L’altopiano del Cansiglio (circa m.1000 s.l.m.) e l'omonima foresta, solo in parte amministrativamente nella provincia di Treviso, è ciò che resta dei fitti boschi che sin dall’epoca preistorica rivestivano questi monti fino alla pianura ed è ritenuto uno dei più vasti e relativamente ben conservati che esistono in Italia. In epoca medievale era considerato bosco regio ed era severamente tutelato sia per i diritti di regalia della caccia, come per lo sfruttamento del legname.
L’ambiente naturale ancora incontaminato dà al visitatore una profonda sensazione di pace e di libertà per la bellezza dei boschi di conifere (abeti rossi e bianchi) e di faggi sui bordi.
IMMAGINE realizzata con lo smartphone SAMSUNG NOTE4
A classic Singaporean snack, that doesn't burn the wallet
Cream crackers with a piping hot instant coffee.
Have this for breakfast, tea, supper, anytime.
L'antiga central elèctrica del Tenes és un edifici de planta rectangular, de quatre plantes d'alçada i amb parets de cà rrega de maó massÃs vist. Els forjats eren de bigueta metà l·lica i revoltó cerà mic, i les cobertes, a dues aigües i de teula à rab, descansaven sobre encavallades de fusta. Hi havia un annexe a aquest cos principal, de la mateixa alçada, però de menors dimensions en llargada i amplada.
Encara es conserven parts de la canonada que duia l'aigua de l'embassament que es va construir abans dels saltants de Sant Miquel, aixà com el mateix embassament.
És una mostra dels edificis industrials de principis de segle XX, molt auster i sense decoracions.
Si ens fixem bé, encara es poden veure alguns trams de les canalitzacions que portaven l'aigua a l'antiga central, si bé poden passar força desaparcebudes al confondre's amb la vegetació.
Aquesta foto ha estat publicada en la campanya conjunta de Bigues i Riells Comerç Actiu i l'Ajuntament de Bigues i Riells realitzada l'octubre de 2019.
Ca l'Adzet és una masia d'estructura clà ssica en tres crugies perpendiculars a façana, de planta baixa, pis i golfes, cobert amb teula à rab a dues aigües i carener perpendicular a la façana.
Destaca el portal adovellat amb arc de mig punt. La resta d'obertures es van refer a principis del segle XIX, almenys són d'aquesta època les baranes i els forats de ventilació de les golfes. A banda i banda d'aquest edifici hi ha restes de petites construccions auxiliars. La façana posterior dóna a l'accés al cementiri de l'església de Sant Pere de Bigues.
L'era de Ca n'Adzet ha quedat situada a l'altra banda del carrer que s'ha urbanitzat de nou. Era una era de dimensions notables, de rajola cerà mica i envoltada per un muret baix que la rematava.
El Veïnat és un grup de masies que formen un breu carrer a prop i al nord-oest del nucli primigeni del poble de Bigues, al terme municipal de Bigues i Riells, del Vallès Oriental. És al centre del terme municipal, al nord-oest del Turó i de la Parròquia de Bigues, per tant, al nord-oest de l'església parroquial de Sant Pere de Bigues i de Ca l'Atzet. Queda un xic separat a ponent de la part més septentrional de la urbanització de Can Barri i al nord de la del Turó. Està format per les cases de Can Lluc, recentment restaurada, Can Gomires, Can Bac, Can Samfaina i Can Verdú. Més allunyades, però també del Veïnat, hi ha també les masies, actualment la major part d'elles granges agropecuà ries, de Can Benet Vell, Can Casanova, Can Frare, Can Jeroni, Can Mestre Lluc i Can Puig.
El Veïnat, en el seu conjunt, està catalogat com a Element d'interès municipal per l'ajuntament de Bigues i Riells.
La Molina és una entitat de població del municipi d'Alp, a la Baixa Cerdanya. Situada a la sortida del túnel ferroviari de Toses, a la capçalera del riu d'Alp (o riera de la Molina), les seves cotes d'altitud es troben entre els 1400 msnm i els 1700 msnm. La seva població l'any 2005 era de 424 habitants.
La Molina va néixer grà cies als precursors de la prà ctica dels esports d'hivern i ha crescut al voltant de l'estació d'esquà del mateix nom (la Molina), que ofereix els serveis tÃpics d'esquÃ, snowboard, i altres relacionats amb la neu, però també per a gaudir d'unes vacances d'estiu a la muntanya. La neu que cobreix el paisatge bona part de l'any fa que sigui el principal recurs econòmic, comportant una important afluència de turistes durant l'hivern fet que fa que aquest indret es trobi sotmès a una forta pressió humana (urbanÃstica, de freqüentació, esports d'hivern...). Actualment una complexa xarxa de pistes forestals i remuntadors permeten assolir dos cims destacats: el Puigllançada (2244 msnm a la capçalera del torrent Negre) i la Tosa (prop de 2531 msnm).
La Molina disposa de dos nuclis principals. El primer, conegut com "l'Estació", es troba a 1500 msnm, al voltant de l'estació de tren de la lÃnia fèrria Ripoll-Puigcerdà . Està format per diversos blocs d'apartaments construïts al llarg de més de cinc dècades, alguns xalets i un grapat de comerços. La manca de neu va fer que es tanquessin els telecadires i les pistes que permetien esquiar fins a la zona de l'estació i avui és només una zona residencial sense instal·lacions per a l'esquÃ. A la cota 1700, on realment comencen les pistes i els remuntadors, hi ha la urbanització Supermolina formada per blocs d'apartaments, hotels i comerços. És la veritable base de l'estació d'esquà de la Molina, on es troben la gran majoria de serveis i instal·lacions turÃstiques i es continua construint actualment. La zona entre els dos nuclis té disseminats altres hotels, apartaments o xalets més o menys al voltant de la carretera que uneix la cota 1500 (estació) amb la cota 1700 (Super Molina).
IL DURO LAVORO DEI CAMPI
Cosa di più banale che falciare un prato? In effetti difficile non è, ma senza volere è facile fare danni anche gravi.
Ci sono luoghi che sembrano fatti apposta per le starne, le pernici, i fagiani e le lepri. Invece le starne sono praticamente estinte, le pernici sopravvivono in alcune zone, mentre di fagiani e di lepri se ne trovano al margine dei boschi e negli incolti. Ed insieme a loro sono scomparsi buona parte dei serpenti, dei rospi e di tutta la fauna tipica di questi ambienti.
Il principale colpevole sono le macchine falciatrici che hanno tre difetti, vibrano, sono veloci e rendono comodo falciare a spirale, girando intorno al prato, dall’esterno verso l’interno. Ovviamente, i danni maggiori si fanno nei campi, ma anche chi tosa il pratino dietro casa, se non sta attento, ogni volta fa una strage di cavallette, coleotteri e lucertole.
IMMAGINE realizzata con lo smartphone SAMSUNG NOTE4
El veïnat de la Vall Blanca, a Riells del Fai, és un conjunt format per diversos edificis entre mitgeres, d'un sol cos, de planta baixa i pis, molt senzilles. Estaven situades amb façana a migdia, i amb petits horts al darrera. El camà de la Vall Blanca devia passar per davant, però actualment és un carrer sense sortida. Juntament amb Can Miquel i Can Corona, formaven un petit nucli urbà .
Les cases són les següents: Can Galló, Can Panoi, Can Balloté, Can Gep i Can VÃctor, essent aquesta última la millor conservada i de més grans dimensions.
the whole trip i listened to bon iver, mainly because it was the easiest music to sleep to and we spent 30+ hours on some form of tranpsort over the course of six days.
i know i will never forget waking up on the boat in the middle of the fiord, listening to holocene and staring out into the water.
i could see for miles, miles, miles.
Tenerife.
Day trip on Mount Teide.
Sendero 18, sendero de Chavao. Chavao trail
The best place I know to spot blooming tajinaste rojo.
Situated on the island of Tenerife, Teide National Park features the Teide-Pico Viejo stratovolcano that, at 3,718 m, is the highest peak on Spanish soil. Rising 7,500 m above the ocean floor, it is regarded as the world’s third-tallest volcanic structure and stands in a spectacular environment. The visual impact of the site is all the greater due to atmospheric conditions that create constantly changing textures and tones in the landscape and a ‘sea of clouds’ that forms a visually impressive backdrop to the mountain. Teide is of global importance in providing evidence of the geological processes that underpin the evolution of oceanic islands.
Echium wildpretii is a species of flowering plant in the family Boraginaceae. It is an herbaceous biennial plant that grows up to 3 m (10 ft) in height. The nominal subspecies is endemic to the island of Tenerife, and is found mainly in Las Cañadas del Teide. The subspecies E. wildpretii subsp. trichosiphon occurs at high altitudes on La Palma. The common names are tower of jewels, red bugloss, Tenerife bugloss or Mount Teide bugloss.The Spanish name for this plant is tajinaste rojo.