View allAll Photos Tagged Note4
MESSAGGERO VENETO,IL QUOTIDIANO DEI FRIULANI
MURALE N.1
Il Messaggero Veneto, può vantare di essere uno dei quotidiani più venduti in Friuli-Venezia Giulia ed ha la sua massima diffusione in Friuli. Si tratta di una fonte autorevole dalle Dolomiti Friulane fino alle Alpi Giulie garantendo ogni giorno notizie fresche dell'ultimo minuto, approfondimenti su sport, economia e tendenze del momento.
La testata deve il suo nome al fatto che all'epoca della creazione, il Friuli era considerato parte integrante del Veneto. Il quotidiano sarà il primo in tutta Italia ad introdurre la rotativa a colori, si trattava di macchine da stampa, per il tempo estremamente rivoluzionarie, perché permettevano di aumentare la velocità di produzione e la qualità dello stampato. Dal 1994 il giornale è stato diviso in due edizioni: la prima si occupa dei fatti a livello Nazionale, mentre la seconda di quelli regionali, per le province di Udine, Pordenone e Trieste.
Il Messaggero Veneto ha fatto dell'innovazione e della ricerca nel campo dei macchinari d'avanguardia la sua ragion d'essere, primo in Italia ad aver pubblicato una foto a colori in prima pagina, fornisce da sempre qualità e professionalità ai suoi lettori.
Immagine realizzata con lo smartphone SAMSUNG NOTE4
Mas Miquel és un antic mas vigilat per la torre de senyals de Puiggraciós, que s'alça dominant pràcticament sobre seu. Presenta una portalada adovellada de mig punt i una finestra gòtica orientades a llevant. Des d'aquest punt, la muntanya ens priva de veure el proper Santuari de Puiggraciós, no obstant, podem contemplar la plana vallesana vers la Garriga.
L'antiga central elèctrica del Tenes és un edifici de planta rectangular, de quatre plantes d'alçada i amb parets de càrrega de maó massís vist. Els forjats eren de bigueta metàl·lica i revoltó ceràmic, i les cobertes, a dues aigües i de teula àrab, descansaven sobre encavallades de fusta. Hi havia un annexe a aquest cos principal, de la mateixa alçada, però de menors dimensions en llargada i amplada.
Encara es conserven parts de la canonada que duia l'aigua de l'embassament que es va construir abans dels saltants de Sant Miquel, així com el mateix embassament.
És una mostra dels edificis industrials de principis de segle XX, molt auster i sense decoracions.
Si ens fixem bé, encara es poden veure alguns trams de les canalitzacions que portaven l'aigua a l'antiga central, si bé poden passar força desaparcebudes al confondre's amb la vegetació.
Can Noguera és una masia del poble de Bigues, en el terme municipal de Bigues i Riells, a la comarca del Vallès Oriental.
Es troba en el sector central del terme, a prop i al nord-oest del Rieral de Bigues, a la dreta del Tenes. El seu accés és des de la carretera BP-1432, en el punt quilomètric 23'4, des d'on una pista rural en bon estat travessa el riu just al nord de les Barbotes, i en uns 250 metres mena a Can Noguera.
Al nord d'aquesta masia hi ha el Camp de Palau, a ponent, les Costes de Can Noguera, al sud-oest, la Quintana de Can Noguera i al nord-est la masia subsidiària de Can Noguereta.
És una de les masies històriques del terme. Data del segle XVII, amb nombroses modificacions al llarg del segle XX. És de planta basilical, corresponent a la part més antiga, però alhora té elements modernistes, en edificis annexos com la capella de la Mare de Déu de Montserrat, la granja i la porteria del conjunt arquitectònic, a més dels elements decoratius de la façana principal.
En els voltants, a més, hi ha tot d'edificis de dependències del mas, entre les quals destaca la casa dels masovers, una antiga planta embotelladora d'aigua, i diverses quadres i estables. Al nord de la casa principal, a ran del Tenes, hi ha un petit parc, amb una font també construïda a principis del segle XX.
C'E' UNA CASA NEL BOSCO,
L’altopiano del Cansiglio (circa m.1000 s.l.m.) e l'omonima foresta, solo in parte amministrativamente nella provincia di Treviso, è ciò che resta dei fitti boschi che sin dall’epoca preistorica rivestivano questi monti fino alla pianura ed è ritenuto uno dei più vasti e relativamente ben conservati che esistono in Italia. In epoca medievale era considerato bosco regio ed era severamente tutelato sia per i diritti di regalia della caccia, come per lo sfruttamento del legname.
L’ambiente naturale ancora incontaminato dà al visitatore una profonda sensazione di pace e di libertà per la bellezza dei boschi di conifere (abeti rossi e bianchi) e di faggi sui bordi.
IMMAGINE realizzata con lo smartphone SAMSUNG NOTE4
A classic Singaporean snack, that doesn't burn the wallet
Cream crackers with a piping hot instant coffee.
Have this for breakfast, tea, supper, anytime.
Al llarg de la vall de Sant Miquel, el Tenes forma tot un seguit de gorgs, alguns d'ells més fàcilment accessibles que d'altres.
Quan el Tenes comença a deixar enrere els Cingles de Bertí, aproximadament a l'alçada de la Madella, hi ha el gorg d'en Jeroni, possiblement un dels més macos i fàcilment accessibles de la zona, un lloc sorprenent ple de pau i tranquilitat.
Remuntada del riu Tenes: Etapa 3 (de Riells del Fai a Sant Quirze Safaja).
El Veïnat és un grup de masies que formen un breu carrer a prop i al nord-oest del nucli primigeni del poble de Bigues, al terme municipal de Bigues i Riells, del Vallès Oriental. És al centre del terme municipal, al nord-oest del Turó i de la Parròquia de Bigues, per tant, al nord-oest de l'església parroquial de Sant Pere de Bigues i de Ca l'Atzet. Queda un xic separat a ponent de la part més septentrional de la urbanització de Can Barri i al nord de la del Turó. Està format per les cases de Can Lluc, recentment restaurada, Can Gomires, Can Bac, Can Samfaina i Can Verdú. Més allunyades, però també del Veïnat, hi ha també les masies, actualment la major part d'elles granges agropecuàries, de Can Benet Vell, Can Casanova, Can Frare, Can Jeroni, Can Mestre Lluc i Can Puig.
El Veïnat, en el seu conjunt, està catalogat com a Element d'interès municipal per l'ajuntament de Bigues i Riells.
While camping last season, a weekend camper set up camp near our camper and he shared with us some samples of old copper pipe and hoses that he used to turn his campfire into a dancing kaleidoscope of colors. As soon as we placed the pieces in our fire, we were mesmerized by the ever-changing colors. Because the colors were constantly changing, it was a challenge to release the shutter in anticipation of filling the frame with color. The other challenge for me is photographing fire so that the flames aren't blurred too much, but they aren't too frozen either. Hope you enjoy the colors as much as I do in this little experiment of mine. As always, thank-you for the views, faves, and comments!
El Serrat de l'Ocata és un veïnat de l'Ametlla del Vallès format per masies disseminades que enllaça amb la urbanització a la qual dóna nom, convertida oficialment en barri de l'Ametlla, del Serrat de l'Ametlla, denominada actualment simplement com el Serrat o oficialment com el Serrat de l'Ocata.
Can Joanet és una masia amb una teulada de dues vessants la referència més antiga de la qual data de 1612 i correspon a la masia de Can Simó, casa adosada a Can Joanet, tot i que, de ben segur, la masia és anterior, segles XV o XIV.
La masia original és el cos dret, que correspon a Can Simó. Les posteriors reformes es van realitzar de dreta a esquerra, entre les que destaca la de 1701, any de la crema del Santuari de Puiggraciós, fet que de ben segur va proporcionar les primeres matèries necessàries com per poder-la realitzar.
Actualment, presenta una façana i murs fets amb pedra de la zona amb rejuntament de calç i cantoneres de pedra de majors dimensions i amb alguna pedra treballada. Hi ha 5 finestres i 1 porta amb brancals de pedra sorrenca. Les parets interiors són fetes amb pedra i calç. Destaca el balcó corregut i la galeria de la casa, probablement de principis de segle XX, així com el rellotge de sol. L'era de la casa que és de gran bellesa i singularitat, ja que resta elevada per la inclinació del terreny.Sostres d'embigat de fusta, cairons i rajols.
En una de les llindes es llegeix 1701 amb una grafia ben entenedora, i en una altra, feta possiblement per un altre picapedrer, 1711. Aqueta segona per a moltes persones produeix un dubte ja que el 7 sembla un 1 de l'alfabet àrab, però no ho és ja que la resta dels 1 són amb xifres romanes. També i en mig de les dues primeres i segones xifres hi ha una inscripció "petrogríflica" on veiem un triangle amb una creu antiga en forma de T sobreposada.
IL DURO LAVORO DEI CAMPI
Cosa di più banale che falciare un prato? In effetti difficile non è, ma senza volere è facile fare danni anche gravi.
Ci sono luoghi che sembrano fatti apposta per le starne, le pernici, i fagiani e le lepri. Invece le starne sono praticamente estinte, le pernici sopravvivono in alcune zone, mentre di fagiani e di lepri se ne trovano al margine dei boschi e negli incolti. Ed insieme a loro sono scomparsi buona parte dei serpenti, dei rospi e di tutta la fauna tipica di questi ambienti.
Il principale colpevole sono le macchine falciatrici che hanno tre difetti, vibrano, sono veloci e rendono comodo falciare a spirale, girando intorno al prato, dall’esterno verso l’interno. Ovviamente, i danni maggiori si fanno nei campi, ma anche chi tosa il pratino dietro casa, se non sta attento, ogni volta fa una strage di cavallette, coleotteri e lucertole.
IMMAGINE realizzata con lo smartphone SAMSUNG NOTE4
the whole trip i listened to bon iver, mainly because it was the easiest music to sleep to and we spent 30+ hours on some form of tranpsort over the course of six days.
i know i will never forget waking up on the boat in the middle of the fiord, listening to holocene and staring out into the water.
i could see for miles, miles, miles.
El veïnat de la Vall Blanca, a Riells del Fai, és un conjunt format per diversos edificis entre mitgeres, d'un sol cos, de planta baixa i pis, molt senzilles. Estaven situades amb façana a migdia, i amb petits horts al darrera. El camí de la Vall Blanca devia passar per davant, però actualment és un carrer sense sortida. Juntament amb Can Miquel i Can Corona, formaven un petit nucli urbà.
Les cases són les següents: Can Galló, Can Panoi, Can Balloté, Can Gep i Can Víctor, essent aquesta última la millor conservada i de més grans dimensions.
SALVADANAIO DI ULTIMA GENERAZIONE.
Oltre al panciuto e classico salvadanaio, con la fessura che pare una bocca ghignante, il più diffuso tra questi, ormai storici oggetti, è il classico maialino, diffuso in tutto il mondo.
Le origini di tale inusitata forma di "piccolo forziere" per i risparmi domestici pare si debbano ricercare nell'Inghilterra medievale, quando, intorno al XV° secolo i casalinghi erano prodotti in una particolare tipologia d'argilla, detta "pygg", preferibile al metallo costoso e, quindi, scarsamente impiegato. Le casalinghe dell'epoca, quando erano in grado di economizzare una moneta, la gettavano in una di queste pentole o giare d'argilla, trasformando l'oggetto casalingo in primordiale salvadanaio.
Ma, nel corso dei secoli, ci si dimenticò di tale provenienza, confondendo "pygg" (argilla) con "pig" (maiale). Fu così che, nel XIX° secolo, quando i ceramisti inglesi ricevettero l'ordinazione di salvadanai, li modellarono a forma di maialino, riscuotendo grande successo, specie tra i bambini.
Se la precedente è una nota storico - etimologica, ci piace di più pensare, come comunemente accade, che il salvadanaio a forma di maialino derivi le sue origini dal significato simbolico che tale animale rivestiva, in un'arcaica ed agreste economia domestica.
Il maiale, infatti, è sempre stato un'importante risorsa alimentare, allevato fin dalla più remota antichità da tutte le popolazioni civili. Nella nostra tradizione contadina, ancor oggi, allevare e macellare un suino, contraddistingue la famiglia contadina per fortuna, prosperità e abbondanza. Specie nelle campagne del Nord - Italia, il maiale forniva, fino a pochi decenni fa, un insostituibile apporto calorico, con le sue carni, il lardo e gli insaccati.
Inoltre l'animale, in caso di estrema necessità, poteva essere scambiato o venduto per sopperire ai bisogni economici della famiglia, nello stesso modo con il quale, a malincuore, si rompe il maialino salvadanaio, in terracotta, per utilizzare degnamente i risparmi in esso contenuti
Immagine realizzata con lo smartphone SAMSUNG NOTE 4