View allAll Photos Tagged Autodidacta,
Vacaciones Patagonicas
Fecha: 27 Marzo 2010.
Lugar: Región de Magallanes - Chile
Fotografía: Christian Varas Kallens
Contacto: c.varaskallens@gmail.com
Nikon D300
© All rights reserved.
(Ver ampliada)
♫♪ YOU DO SOMETHING TO ME– PAUL WELLER♪♪♫♪♪♫
La madrugada avecina tus palabras en medio de la espuma de la noche. En oleadas sucesivas, las sonrisas revolotean el aire cristalino que invade los huecos permitidos por las orquídeas níveas que siembran el invisible tapiz del firmamento.
La voz, la tuya, es una daga que empuñan tus labios, dulces y enredantes, artífices de la verdad que no se encierra en pensamientos ni silencios. Una sílaba se dibuja en nuestras manos, que agitadas buscan refugio en el punto más álgido de tu cuerpo dispuesto al placer que ambos anhelamos. Es la música de la carne entonces quien dicta la danza indeleble de tus dedos. Bailan los errores y desaparece el temor de vernos la fantasía en la desnudez, la luz de los secretos, quienes somos todavía porque no hemos entregado nuestra verdad al mundo que aún nos desconoce.
Tú, a un lado de la tierra, musitando mi nombre, abandonando tu saliva en la más honda mar de mi cuerpo. A un lado, tú. En mi interior, tú. Al borde de mis sueños, tu nombre sin fronteras.
Abre el amanecer su pasión pronunciada. Nos halla uno en el otro. Todo es captado en nuestras manos. Todo lo pueden nuestros besos. Todo sucumbe al océano plural que nos inunda. Nuestros labios afirman la afirmación que encorva las vértebras de esta madrugada y el deseo que nos embarga los cuerpos diluye la corola de negaciones de la razón. Nuestra lujúria desdibuja las sombras del NO, del QUIZÁS , del SIN EMBARGO y, adormecidas, mueren las partículas adversativas que pretendían derribarnos...
Pura María García
El Tordo llanero, también llamado Zanate caribeño o Tordo negro a ido migrando desde los llanos orientales Colombianos hacia otros territorios, en este caso en Ciudad del Rio (Medellín), pero también se han identificado en Bello y Barbosa.
El Tordo llanero es muy gregario, se suele alimentar en el suelo de insectos, otros invertebrados o desperdicios (es omnívoro). Puede resultar muy atrevido y audaz, y llega a entrar en las casas y restaurantes en busca de comida. Suele atacar en grupos a sus posibles depredadores, como a los perros, mapaches o humanos. Por la noche descansa también en grupo.
Nombre(s) común(es): Tordo Llanero, Tordo negro, Zanate caribeño
Nombre científico: Quiscalus lugubris
English name: Carib Grackle
Altura: 27cm Macho // 23cm Hembra
Vacaciones de Verano 2008
Lugar: Fundo Isla Teja Norte, Valdivia - Región de los Ríos - Chile
Fecha: 21 de Febrero del 2008
Fotografía: Christian Varas Kallens
Contacto: c.varaskallens@gmail.com
Nikon D80
18-135mm
Laos, one of the world's few remaining Communist regimes, is also one of Asia's poorest nations. The current government came to power in 1975 and immediately imposed a rigid socialist economic program. Change began in 1986 with the loosening of restrictions on private enterprise. Since then, Laos has enjoyed high economic growth, despite poor national infrastructure and a dominant, inefficient agriculture sector. It is also heavily reliant on international assistance programs. In 1998, Laos began formal negotiations with the World Trade Organization. As symbols of progress and of Laos' impressive arrival on the world stage of nations, display boxes feature old piles of something called Cosco Coke. This is a Lao version of Coca-Cola, dressed up in post-revolutionary rhetoric. Facility location in the capital city of Vientiane. Also a land of ethnically diverse inhabitants but where gentle, open, beaming smiles surround you wherever you go. Of all the places we've visited, Laos probably wins the award for friendliest Country. Despite Laos poverty and isolation, its people were some of the kindest and most outgoing we've ever met. Its delightful old world charm has not been despoiled by the slow but steady pace of modernization.
I just went for a stroll around Pakxong and saw this soulful man wearing a Cosco Coke cap. It's a drink here in Laos called Cosco Cola. The label looks very similar to that of Coca Cola, though I doubt it’s an approved version. I was surprised to find that it tastes exactly like Coke.
Laos, is nog één van de weinige overgebleven communistisch regimes en is ook één van de armste naties van Azië. De huidige regering kwam aan de macht in 1975 en legde onmiddellijk een onbuigzaam socialistisch economisch programma op. Verandering begon in 1986 met de losmaken van beperkingen op privé-onderneming. Sinds dien heeft Laos een hoge economische groei, ondanks arme nationale infrastructuur en een overwegende, ondoelmatige landbouwsector. Het is ook zwaar afhankelijk van internationale hulpprogramma's. In 1998 begon Laos formele onderhandelingen met de Wereld Handelsorganisatie. Als symbool van vooruitgang heeft Laos zijn eigen Coca Cola versie; Cosco Coke. De fabriek staat in de hoofstad Vientiane. Laos is een prachtig land met ongerepte natuur, exotische dieren en vriendelijke mensen. Het land is een arm land, met nog onbedorven wildernis en een bevolking van 5,5 miljoen mensen. In Laos zijn zo'n twintig natuurgebieden die door de overheid zijn aangewezen als National Protected Area. Door deze bescherming wordt het unieke landschap en de flora en fauna zoveel mogelijk behouden De gebieden bestaan uit tropische regenwouden, kalkstenen rotsformaties, inheemse flora en fauna en andere wildlife. Zeker voor de avontuurlijke reiziger herbergt dit land een grote hoeveelheid aan onontdekte natuurschatten, vriendelijke mensen en een gevoel dat veel nog puur is alleen de Cola niet.
Lugar: Estacion de Metro Universidad Catolica, Santiago de Chile.
Fecha:18 de Septiembre del 2008
Fotografía: Christian Varas Kallens
Contacto: c.varaskallens@gmail.com
Nikon F80
50mm
Kodak Pro Image 100, forzado a 200
© All rights reserved.
Feia temps que volíem anar a Fogony però la distància ha estat sempre un impediment per fer un viatge exprés fins la capital de la comarca del Pallars Sobirà. Finalment vam plantejar l’estada durant uns dies per la zona i vam aprofitar per accedir a aquest mític restaurant familiar.
Un restaurant que va obrir al 1991 i que, inesperadament, va rebre una estrella Michelin al 2006 que encara conserva. No parem gaire atenció a aquest tipus de guardons però hem de reconèixer que en aquest cas ja té mèrit, ja, i molt. Principalment perquè es tracta d’una zona de muntanya molt despoblada (Sort té poc més de 2.000 habitants i la població de tota la comarca no arriba als 8.000) on la necessària afluència de clients per mantenir un restaurant de nivell es limita als forans que apareixen els caps de setmana i durant la temporada alta de l’estiu. Doncs bé, en aquesta casa sobreviuen en base a repartir-se tota la activitat (inclosa la neteja) només entre dues persones: ella a la cuina i ell a la sala. Això els hi comporta molta planificació, una bona organització i una dedicació gairebé absoluta. Però, tal com els hi hem llegit en alguna entrevista, aquesta parella tenen aquest restaurant enfocat més com una filosofia de vida que com un negoci.
En la nostra estada allà vam gaudir del confort d’un menjador acurat i ben condicionat on vam rebre un tracte fenomenal per part d’en Jose, que lidera la sala amb entusiasme i loquacitat i no deixa dubtes de que li encanta la seva feina. I pel que fa al menjar, vam optar pel “Menú Slow Food KM.0”, que va estar bastant bé tenint en compte que es tracta d’una opció bàsica que ofereixen per 35€ (begudes apart) però que ens va permetre apreciar una cuina de fons tradicional que es nodreix principalment de producte ecològic i de proximitat i que ens va resultar gustosa i molt personal. Vam gaudir del conjunt i vam sortir amb ganes de tornar per dinar a la carta i completar així un àpat del màxim nivell.
Per acabar, val a dir que Zaraida, la cuinera, és autodidacta i, sense haver exercit mai abans, va aprendre a cuinar en aquest restaurant a partir de receptes senzilles extretes d’un llibre i va anar evolucionant a força de dedicació i amb el recolzament d’en Jose (una bona dosi de talent innat també se li suposa, es clar). Arribats a aquest punt, només cal felicitar-los a tots dos per l’esforç i la passió per la gastronomia que els han portat fins aquí. Si que té mèrit, si.
El millor: l’entusiasme i la autenticitat del restaurant
El pitjor: que estigui tan lluny
Recomanat: és parada obligada si s’està per la zona
Satisfacció: @@@+
Av. Generalitat, 45
25560 Sort (Lleida)
Telèfon: 973 621 225
Tanca diumenges nit, dilluns i dimarts.
(Ver ampliada)
Cierro los ojos...
La mañana es azul, azul como la palma de tus manos, azul como el azul del instante cristalino…
Demonios, obligaciones, circunstancias y antojos, reiteran sus preguntas. Pretenden descubrir qué hace que esta mañana, sin astros ni penumbras, mi corazón titile como una flor sedienta y sienta el soplo feliz de saberme existir en un océano cálido y precioso. Se pregunta la vida qué sucede esta mañana de un marzo que ya muere: es el amor que ayer dejó tu voz sobre mi rostro, la estrofa azul que, cada día, abandonas en mi alma…Es el amor, constante azul que me regalas, mañana tras mañana, cuando cierro los ojos.
🇪🇸 Soy mago y esa es mi profesión. Me he creado a mi mismo, soy autodidacta y de esa forma he tenido la posibilidad de alcanzar mi propio estilo, aprenderlo de una manera oficial te induce a generar estilos parecidos a los de los demás. Empecé en la calle hace 3 años y medio, la calle es la mejor escuela, 3 años de aprendizaje en una academia es como uno en la calle. El público en la calle es muy transparente, si le gusta lo que haces se quedan hasta al final y si no se marchan. Tienes que aprender si o si, o te comes los mocos. Todo empezó después de terminar una relación con una chica y dejar la vida nocturna en Madrid. Fue una manera de olvidarme de ella y así es como conocí y me enamoré de la Magia. Para mi lo más importante ahora mismo es la Magia y Reina, mi perrita. Mi meta es tener mi propio negocio, un local donde además de tomarte algo puedas disfrutar de un espectáculo de Magia. Soy una persona transparente y no juzgo, tan simple como eso. 'Nunca os deis por vencidos, ni aún así vencidos'. Me llamo Daniel y nací en Madrid hace 25 años.
➖Más en el blog-> bit.ly/1ThLKvC
🇬🇧 I'm a wizard and that's my profession. I've created myself, I am self-taught and that way I have been able to reach my own style, learn in an official way induces you to have the same style as others. I started 3 years and a half ago, the street is the best school, 3 years of training at an academy is like one on the street. The public on the street is very clear, if they like what you do they stay until the end and if they do not like, they leave. You must to learn yes or yes, or better you leave that way of living. All started after ending a relationship with a girl and leave the nightlife in Madrid. It was a way to forget her and that's how I met and fell in love with the Magic. For me the most important thing right now is the Magic and Reina my dog. My goal is to have my own business, a place where you have the chance to have a drink and you can enjoy a magic show. I´m a transparent person and not judge, as simple as that. ' Never give up, even if 'redefeated'. My name is Daniel and I was born in Madrid 25 years ago.
historiasfugacesdemalaga.blogspot.com.es
© all rights reserved
Please take your time... and enjoy it large on black
The water buffalo or domestic Asian water buffalo is a large bovine animal, frequently used as livestock in Laos and southern Asia. All the domestic varieties and breeds descend from one common ancestor, the Wild Water Buffalo, which is now an endangered species. Buffalo are used as draft, meat, and dairy animals. Their dung is used as a fertilizer and as a fuel when dried. Adult Water Buffalo range in size from 400 to 900 kg. Here on Don Khong the water buffalo is still used for ploughing rice fields. Water buffalo behavior sometimes differs from cattle. For example, most water buffaloes are not trained to be driven. Instead, the herdsman must walk alongside or ahead of them. They then instinctively follow. They also rub against trees more often than cattle do, and they sometimes de-bark the trees causing them to die. Water buffalo spend much of their day submerged in the muddy waters. Water buffalo also prefer to feed in grasslands on grass and herbs. Many farmers in Laos own water buffalo(es) for plowing the land for farming, and one of the questions that my kid were asked was, ‘How many teeth does a water buffalo have on top and bottom?’ I think it doesn’t take a genius to answer this question, but it does take a real farmer because most of us don’t pay much attention to water buffaloes even when they’re smiling at us. Most people just assumed that water buffaloes have a full set of teeth on top and bottom, but the ones in Laos only have teeth on the bottom, please correct me if yours have teeth on top! Water Buffaloes are color blind, therefore it’s not wise to wear bright color clothing around them, if you don’t want to get chased by one.
In Laos, one of the poorest countries in Southeast Asia, domesticated water buffalo are used plowing rice fields, for their meat, hides, and milk, and also and transportation. The buffalo is a classic work animal of Asia. Traditionally, men plough with their buffalo, make bunds and prepare seedbeds, and women do more than half of the transplanting of rice, weeding, harvesting, threshing and post-harvest operations. A good way to explore the daily life in Laos is by bicycle or feet. Meeting friendly Lao people in the small villages, like here on the Mekong island Don Khong, along the way and enjoying its countryside. I had to stop many times to make a photo. A ploughman with his water buffalo working hard puddling the rice fields. When they’re working, they worked hard, but water buffaloes in Laos are being replaced by tractors as Lao people called it steel buffalo. But the buffalo produces free fertilizer and does not require diesel fuel. As fuel becomes scarce and expensive in these countries, the buffalo is being used more frequently as a draft animal.
Een waterbuffel of karbouw is een groot rund. Het is met afstand de bekendste en meest wijdverbreide soort Aziatische buffel. In het wild komt het dier nog voor maar is een bedreigd diersoort. Daarnaast wordt de waterbuffel veel als werkdier gehouden, bijvoorbeeld voor het ploegen van de rijstvelden, met name in Azië. Volwassenen dieren kunnen 300 tot 1200 kg zwaar worden. Waterbuffels kunnen zo'n 25 jaar oud worden. De melk van de waterbuffel wordt door vele volkeren gedronken. De melk heeft een hoog vetgehalte. Verder wordt de waterbuffel vooral gebruikt als trekdier voor de ploeg in rijstplantages. Het vlees wordt in bepaalde gebieden gegeten als vervanging voor rundvlees. De huid levert taai en nuttig leer. De regentijd is een druk seizoen voor de boeren, nu is de tijd om rijst aan te planten, de kinderen hebben drie maanden schoolvakantie en kunnen daardoor meehelpen op de velden. Hier en daar ligt een waterbuffel zijn kostje te herkauwen of baddert wat in het modderige water. Een Aziatische rijstboer gebruikt geen machines, maar zaait, plant uit en oogst met de hand. Ploegen gebeurt meestal met een waterbuffel of met handtractor. Wist je dat een kleine rijstboer in Azië zo’n 80 kilometer achter zijn buffel aanloopt om één hectare rijstveld om te ploegen? Meestal verbouwt hij de rijst voor zichzelf en zijn gezin op een eigen stukje grond. Vaak echter dwingt geldgebrek hem de ganse oogst te verkopen. Dankzij de aanleg van dammen krijgen de velden het hele jaar voldoende water en kunnen de boeren tweemaal per jaar oogsten. Mannen en vrouwen hebben het werk op de velden netjes verdeeld. Mannen verzorgen de dijken, ploegen de velden, brengen de rijstplantjes aan - ze balanceren met hun draagstok op de dijkjes. Vrouwen staan acht tot tien uur per dag in het water om met gebogen rug de plantjes uit te zetten. Ze verdienen één dollar per dag. Met dat geld kunnen ze vier kilo rijst kopen.
Joaquim Mir i Trinxet (Barcelona, 6 de gener de 1873 – 27 d'abril de 1940) va ser un pintor excepcional, membre de la Colla del Safrà. Considerat un dels màxims exponents de la pintura immediatament posterior al modernisme, creador d'un postimpressionisme molt personal. És considerat el millor pintor paisatgista català del segle XX.
Començà els seus estudis artístics a l'edat de setze anys a l'estudi privat de Lluís Graner. Més tard es matricularia a l'Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, però abandonà els estudis.
Autodidacta, mostrava una gran afició per pintar i dibuixar paisatges i gent fora de la ciutat. La seva paleta de color, predominantment ocres, va fer que fos inclòs amb altres autors, com Joaquim Sunyer, Isidre Nonell o Ricard Canals, dins l'anomenada Colla del Safrà.
Assidu d'Els Quatre Gats, coneix Santiago Rusiñol, amb qui viatge a Mallorca, on descobreix una natura més salvatge que amplia la seva gama cromàtica i el converteix, bàsicament, en un paisatgista.
La salut el retirà temporalment de les paletes i pinzells i, quan torna a pintar, ho fa organitzant el seu treball en campanyes pictòriques, petites estades en llocs concrets per pintar incisivament aquell entorn. Tarragona, Miravet, Montserrat i Andorra van ser les seves principals estades. Finalment es retirà a Vilanova i la Geltrú al contraure matrimoni amb la vilanovina Marina Estalella.
Joaquim Mir renovà el gènere paisatgista de finals del segle XIX amb un estil personal de gran colorit i expressió.
A les Jornades Europees de Patrimoni es va rescatar una activitat ajornada de la Festa Major de Riells del Fai arran de la pandèmia de la Covid-19, en què Jordi Górriz, historiador de l'art i professor de la University of New Haven, va oferir una conferència sobre Joaquim Mir, que també va pintar paratges de Riells del Fai i dels Cingles de Bertí.
© All rights reserved.
Fotografía: Christian Varas Kallens.
Lugar: Cerro Concepción, Valparaiso.
Fecha: 29 de Septiembre del 2007.
Equipo: Nikon D80, lente 18 - 135 mm.
Debo reconocer que no soy un experto en la ilustración, me considero un diseñador gráfico autodidacta, ya que nunca asisti a una clase de diseño.
Aquí les presento mi primera ilustración, espero les guste!
PD: soy un amante del illustrator
[la ciencia nos dice que polos opuestos se atraen, y que polos iguales se repelen, pero en el amor todas esas leyes se rompen, ya que el amor es libre]
[science says: different sides are joined, and equal sides are separated, but in the love, everything those laws break out, because the love is freedoom]
(Ver ampliada)
♫♪ FAR ABOVE THE CLOUDS- MIKE OLDFIELD ♪♪♫♪♪♫
Remotamente, latiendo en el pasado del que apenas nada se recuerda, la Plenitud ocupó el Inmenso Vacío, los brazos abiertos del universo, dispuesto a iniciar la silente acogida de la creación del Todo. Allí, partiendo de la Nada, el aire inexistente,la suspensión de partículas de fertilidad intencionadamente azarosa y la intersección de probables coincidencias, danzaron al arbitrio del designio inexpugnable de la Voluntad Única.
Fue fácil el estremecimiento de lo inmenso, la palpitación cegadora del cosmos no nacido. Fue fácil el parpadeo demoledor de los astros todavía sin crear. El tiempo se desprendió del primer instante vital y lo cedió a la anchura cósmica para llenar los límites del límite.
Los astros abrieron sus ojos luminosos, explosivos puntos observables que admiraban los destinos de un universo en expansión al que acariciaba la materia en danza elemental.
Encendidas, ignorando la caducidad predestinada de su existencia, las estrellas centraron su mirada en lo creado, en la explosión inexplicable de la Nada para el Todo. Observaron la secuencia planetaria y la penumbra cósmica, perturbada por la mirada ígnea de los astros.
En el vientre blanco de la Nada, el Todo comenzó a sucumbír a su latencia.Desde entonces, las estrellas son pupilas eternamente claras. Nos miran, escrutando nuestras noches de insomnio y de silencio, oteando desde el supuesto fin de los confínes nuestra existencia ínfima y perdida. Nos contemplan embriagadas de luz y nos sonríen cuando nos escuchan decir que somos nosotros quienes abrimos a ellas la mirada.
Pura María García
(Ver ampliada)
♫♪ GENTE – PRESUNTOS IMPLICADOS ♪♪♫♪♪♫
Cerca ya de medianoche.
Los relojes han desvanecido los instantes precisos que merodeaban las horas transcurridas.
Nadie parece conocer cuál es el límite de su propio camino. Falsamente acompañados, no aceptamos sabernos extraviados del presente.
Caminamos como sombras, desdibujados haces huérfanos de luz, sumidos en un silencio muy próximo al vacío.
Nadie es nadie cuando la noche cae.
Nadie somos TODOS en los oníricos instantes que vivimos, en los paisajes de espejismos que cada noche, para ser felices, construimos...
Alejandra Plaza, notera y candidata representante de Planeta Modelos.com
Alejandra Plaza
24 años
Argentina
Signo: Tauro
Estudiante de la carrera de Derecho
Medidas: 95 – 63 – 90
Estatura :1.69
Pelo castaño
Ojos turquesa
Alejandra fue PRINCESA NACIONAL DEL MAR, en el año 2003, en Mar del Plata
100% Natural
El lugar:
Restaurant Cavas de Chile, ubicado en calle suecia 019, segundo piso.
La diseñadora:
Carmen Gloria Rojas
Grabacion nuevo video clip de la oreja de van gogh
Lugar: Cerro Concepcion, Valparaiso - Chile.
Fecha:18 de Octubre del 2008
Fotografía: Christian Varas Kallens
Contacto: c.varaskallens@gmail.com
Nikon D80
18-135mm
© All rights reserved.
(Ver ampliada)
♫♪ GREEN EYED LOVE– MAYER HAWTHORNE♪♪♫♪♪♫
Aceradas sendas se depliegan en serpentina irreal que simula caminos. Hay idas sin venidas, impuntuales saludos, a destiempo, que claudican en las horas del amanecer subterráneo que impregna la ciudad. Satélites de las calles, suburbios repentínamente llenos de siluetas con rostros que dibujan la traducción de las sonrisas que esconden. Cualquier camino es una ocasión estática, un regalo del presente que invita a recorrerlo sin esquivar el riesgo que conlleva.
Bajo el suelo de esta ciudad difuminada en la atmósfera de nacimiento del día, se alza un firmamento artificial recorrido por las huellas sin nombre de quienes se aventuran a dejar sus pasos sobre la piel de cemento de la tierra. Nos cruzamos con los sueños de otro yo, con sus ilusiones y sus semicerradas esperanzas, mientras avanzamos en una senda que nos está predestinada por el tiempo. En fila, como una cordillera de identidades asimétricas e intensas, formamos líneas de vida bajo el suelo impreciso de la ciudad que despierta.
Pura María García
“lo cierto es que soy una mala persona….pero eso va a cambiar, yo voy a cambiar, es la ultima vez que hago algo así, ahora voy a reformarme y dejar esto atrás, ir por el buen camino y elegir la vida, estoy deseándolo…voy a ser igual que vosotros: el trabajo, la familia, el televisor grande que te cagas, la lavadora, el coche, el equipo de compact disc y el abre latas eléctrico, buena salud, colesterol bajo, seguro dental, hipoteca, piso piloto, ropa deportiva, traje de marca, bricolaje, tele concursos, comida basura, niños, paseos por el parque, jornada de 9 a 5, jugar bien al golf, lavar el coche, vestir elegantes, navidades en familia, planes de pensiones, desgravación fiscal . Ir tirando, mirando hacia delante hasta el día en que la palmeas”
Fotografía: Christian Varas Kallens
Lugar: Cerro Alegre, Valparaiso
Fecha: 15 de Junio del 2007
Circunstancia: Junta Express Dflickr en Chile
Equipo: Nikon D80, lente 135 mm
El fet que el barri de les adoberies de Perpinyà fos relativament petit i, en canvi, l'obra planificada per Vauban tingués una extensió considerable féu que durant molt anys bona part de la Vila Nova disposés d'amples jardins urbanitzats seguint l'estil del jardí francès. Actualment el barri està quasi del tot urbanitzat, però a l'extrem sud-oest subsisteix un ample espai obert, just al límit del lloc que ocupaven les muralles de la Vila Nova, on actualment es troba la plaça de Catalunya, amb un dels edificis més emblemàtics de Perpinyà: els antics magatzems d'Aux Dames de France, actualment ocupat per una gran empresa de venda de llibres i mitjans audiovisuals. A prop d'aquest edifici, a la plaça de Jean Payra, hi ha la Llibreria Catalana, un dels focus de promoció de la cultura catalana a la Catalunya Nord.
Lluís Torcatis (Talteüll, 4 de març del 1904 - Carmaux, 18 de maig del 1944) va ser un professor membre de la Resistència francesa, mort pels ocupants nazis durant la segona guerra mundial. Emprà els pseudònims Torreilles, Balent, Bouloc, Thubert i Dancla.
Fill de pagès, passà la seva joventut a Pià. Professor a partir del 1926, ensenyà a l'escola de Sautó, i des del 1932 a l'escola de Pià, d'on n'esdevindria director; adoptà els mètodes actius de Freinet. Va fer activitats sindicals en el si del partit comunista i portà una vida molt activa, com a músic i compositor autodidacta i jugant a la USAP.
Quan començà la guerra, va ser mobilitzat com a oficial de la reserva en el 24è. Regiment d'Infanteria Colonial i enviat a la línia Maginot. Després de diverses missions que li valgueren la Creu de Guerra, va ser fet presoner pels alemanys el 15 de juny del 1940, a la rodalia de Bar-le-Duc; reeixí d'escapar-se del tren que el duia a Alemanya i a finals d'agost ja era a casa. A causa de la seva militància política va ser destinat com a professor a Paçà i al setembre del 1942 va ser nomenat director de l'escola de Sant Esteve del Monestir. El 1940 s'havia enrolat a la resistència francesa amb el nom de guerra de Torreilles i va ser cap de l'"Armée Secrète du Languedoc Roussillon" (1942-1943). Després d'una caiguda massiva el maig del 1943, passà a la clandestinitat amb la seva dona i fills i es refugiaren a París. De tornada a la regió el 1943, hom li encarregà que creés i dirigís els "Groups francs" de la zona R3 (Languedoc-Rosselló), i a començaments del 1944 rebé el nomenament de tinent coronel de les Forces Françaises de l'Intérieur (el succeiria posteriorment el capità retirat Dominique Cayrol). Sotjat per la Milícia francesa i la Gestapo, després d'una denúncia caigué en un parany de la policia francesa[1] el març del 1944 a Carmaux (Tarn). Intentant de fugir emmanillat, fou abatut a trets i deixat per mort; s'arrossegà per avisar els seus homes del perill i morí l'endemà. Se li atribueixen, com a darrers mots: "Résistez, je meurs pour la France" ("resistiu, moro per la França"). Fou enterrat a Carmaux (posteriorment seria inhumat i enterrat novament a Pià). Frayssinet, el sacerdot que oficià el funeral l'endemà de la mort de Torcatis, l'acomiadà amb les paraules "celui qu'on enterre n'est pas tout à fait un inconnu. Il faisait partie de la Résistance. Il est mort pour son pays" ("aquell que enterrem no és pas un desconegut. Era de la Resistència. Ha mort pel seu país") i tot seguit entonà la Marsellesa, que acompanyà el públic present. Després d'un acte subversiu com aquest, el sacerdot evità la detenció passant a la clandestinitat, al maquis.
En homenatge al seu espòs, la seva vídua creà el 1945, amb una cooperativa de mestres, la llibreria escolar Torcatis de Perpinyà; encara oberta en l'actualitat, des de l'any 1962 la porta la família Coste, que l'especialitzà en literatura. A Torcatis també li foren dedicats un monument a Perpinyà, una estela i una avinguda de Carmaux i diverses escoles i carrers al departament dels Pirineus Orientals.
Lugar: Parque Forestal, Santiago - Chile
Fecha: 31 de Enero del 2008.
Fotografía: Christian Varas Kallens
Contacto: c.varaskallens@gmail.com
Nikon D80
50 mm
© All rights reserved.
"Litmus"...La esencia permanece ingrávida y suspendida. El presente en otra dimensión se vuelve un camino paralelo que nunca se repite. Érase una vez en un diplomado autodidacta sobre el comportamiento del mar y los estados complejos del amar..perdón. De la mar...
#aquiyahoraysiempreynunca #sabanilla #lauretteardila #subrepticiafoto #atardecer #mar #barranquilla #sabanilla
View on black
♫♪ AUTUMN LEAVES – EVA CASSIDY♪♪♫♪♪♫
En el vaivén imprevisto del aire, soy únicamente un instante detenido.
Él llega, latiendo con su aliento incesante, y me cimbrea el cuerpo, lo mece con un arrullo carnal al que me abrazo para ser aire en el aire...
Aire que sabe del vuelo de las aves, del color de las tormentas pasajeras, de una brisa rebelde convertida en rumor del mismo aire que otros niegan...
Aire que nos llena la garganta de silencio cuando el adiós se rompe y nos sella con una mueca invisible los labios y la lengua...
Aire que se instala en la sonrisa del amor, en la alegría intensa y fugaz de una quimera...
Fotografía: Edward Sheriff Curtis /Edward S. Curtis Collection (Library of Congress).
En la imagen, un indio de la tribu Hupa pesca con lanza sobre una roca en medio de la corriente del río Trinity. En el fondo, la niebla difumina parcialmente los árboles en las laderas de las montañas.
Los Hupa son una tribu india del grupo meridional californiano. Su tierra se extendía desde la bifurcación sur del río Trinity hasta el valle de Hoopa y el río Klamath en California. Solo tuvieron contacto con los colonos estadounidenses ya de forma tardía a mediados del siglo XIX. En 1864 negociaron un tratado de paz y amistad con los Estados Unidos, ratificado por el gobierno estadounidense en 1876 y por el cual el valle de Hoopa fue designado como la reserva indígena Hupa.
Edward Sheriff Curtis (1868 − 1952) fue un fotógrafo y etnólogo autodidacta estadounidense. Un encuentro fortuito con el antropólogo George Bird Grinnell le puso en contacto con las culturas nativas de Norteamérica. A partir de entonces se dedicó de manera casi exclusiva durante más de treinta años a fotografiar y documentar la cultura y estilo de vida de las tribus indias de los Estados Unidos y parte de Canadá.
Dejó una extensa obra de veinte volúmenes, titulada “The North American Indian” que, aunque le proporcionó fama, apenas generó ingresos. A partir de la década de los años 1970 su obra fotográfica ha sido recuperada y valorada por su calidad artística, etnográfica y humana.
A Hupa Indian is spearfishing on a rock in the middle of the Trinity River. In the background, fog partially blurs the trees on the hillsides.
The Hupa are an Indian tribe of the Southern California Group. Their land extended from the South Fork of the Trinity River to the Hoopa Valley and the Klamath River in California. They did not have contact with American settlers until the mid-19th century. In 1864 they negotiated a Treaty of Peace and Friendship with the United States, which was ratified by the U.S. government in 1876 and designated the Hoopa Valley as the Hupa Indian Reservation.
Edward Sheriff Curtis (1868 - 1952) was an American photographer and self-taught ethnologist. A chance meeting with the anthropologist George Bird Grinnell brought him into contact with the native cultures of North America. From then on, for more than thirty years, he devoted himself almost exclusively to photographing and documenting the culture and lifestyle of the Indian tribes of the United States and part of Canada.
He left behind an extensive twenty-volume work entitled "The North American Indian", which brought him fame but little income. Since the 1970s, his photographic work has been rediscovered and appreciated for its artistic, ethnographic and human qualities.
© Restauración y coloreado: Jaime Gea Ortigas.
Fotografía: Christian Varas Kallens
Lugar: Viña del Mar
Fecha: 15 de Julio del 2007
Circunstancia: De paseo en auto.
Equipo: Nikon D80, lente 135 mm
Retraté a Gastón, pintor chileno para la exposición Latino del PHE ´15.
Nos recibió encantador en su lavandería, que a su vez es su sala de exposiciones y estudio. Nos contó que su primer contacto fue cuando después de pescar pintó unas rocas con la sangre del pez. Desde ese momento no ha parado de pintar, siempre autodidacta. Ahora en Lavapiés regenta su peculiar lavandería y mundo artístico.
I portrayed Gaston, Chilean painter for Latino PHE ‘15 exhibition . We were received lovely in his laundry , which is his exhibition room and study. He told us that his first contact happened when after fishing he painted with the blood of fish some closer rocks. Since then he has not stopped painting , always self-taught. Now he runs his peculiar laundry and artistic world .
javi-h.tumblr.com
Stunning exhibit at the Museo de Artes Visuales(MAVI) by the Chilean painter Alvaro Oyarzun. Called "El Autodidacta" it's a very political exploration of the ugly, evil and marginalized in contemporary Chile. The painter works from photographs (which he takes himself) and includes both hyperrealist and surrealist elements to make his points (with a few abstracts which he writes that he paints for relief). The hundreds of canvases (oil and acrylic) and the comprehenssivness and lack of compromize in his vision are exceptional. Santiago, Chile. Copyright 2018, James A. Glazier.
© All rights reserved.
Fotografía: Christian Varas Kallens
Lugar: Concierto Aniversario La Floripondio, Santiago
Fecha: 17 de Noviembre 2007
Equipo: Nikon D80, lente 18 - 135 mm
Stunning exhibit at the Museo de Artes Visuales(MAVI) by the Chilean painter Alvaro Oyarzun. Called "El Autodidacta" it's a very political exploration of the ugly, evil and marginalized in contemporary Chile. The painter works from photographs (which he takes himself) and includes both hyperrealist and surrealist elements to make his points (with a few abstracts which he writes that he paints for relief). The hundreds of canvases (oil and acrylic) and the comprehenssivness and lack of compromize in his vision are exceptional. Santiago, Chile. Copyright 2018, James A. Glazier.
Meu Adorado "Anjo Irmãozinho"
***
My Dear "Angel Brother"
***
Mon "Petite Little Angel Bien-Aimé"
***
Mi Amado "Ángel Hermanito"
***
Il Mio Adorato "Fratello Piccolo Angelo"
***
Meu Adorado "Anjo Irmãozinho"
Doutor Alberto Antonio Bicudo Menêndez
Psicólogo Clínico e Educacional com PHD na USP e OBJETIVO
Sociólogo com PÓS GRADUAÇÃO na Universidade São Judas Tadeu
Escritor e Poeta
Musicista e Compositor
Professor Universitário e AUTO-DIDATA
Professor de Judô
Filatelista.....
FILHO INIGUALÁVEL
IRMÃO INDESCRITIVELMENTE MARAVILHOSO
MARIDO EXEMPLAR e APAIXONADO
AMIGO FIEL e VERDADEIRO de todos
AMANTE da NATUREZA e dos ANIMAIS
MEU SEGUNDO HERÓI
MEU SEGUNDO "ANJO"
MEU SEGUNDO "ORGULHO"
...e muitas outras coisas maravilhosas...
***
My Beloved Angel "Little Brother"
Dr. Alberto Bicudo Antonio Menendez
Clinical and Educational Psychologist with a PhD degree at USP and OBJECTIVE
Sociologist with GRADUATION in the the University Sao Judas Tadeu
Writer and Poet
Musician and Composer
University Professor is SELF-TAUGHT
Judo Teacher
Philatelist .....
SON UNIQUE
BROTHER INDESCRIBABLY WONDERFUL
EXEMPLARY HUSBAND and PASSIONATE
FRIEND FAITHFUL and TRUE for all
LOVER NATURE and ANIMALS
MY SECOND HERO
MY SECOND "ANGEL"
MY SECOND "PRIDE"
...and many other wonderful things...
***
Mon «frère Little Angel" Beloved
Dr. Alberto Antonio Menendez Bicudo
Psychologue clinicienne et éducative avec un doctorat à l'USP et AIM
Un sociologue à l'University Graduate Saint Jude
Écrivain et poète
Musicien et compositeur
Professeur d'Université est un autodidacte
Professeur de judo
Philatéliste .....
LE FILS UNIQUE
Indescriptible FRÈRE MERVEILLEUX
MARI EXEMPLAIRES et passionné
Un ami fidèle et véritable de tous les
Amoureux de la nature et les animaux
MY HERO SECONDE
Selon mon "ange"
Mon second «fierté»
... Et bien d'autres choses merveilleuses ...
***
Mi amado "Angel Little Brother"
Dr. Alberto Bicudo Antonio Menéndez
Psicóloga Clínica y de la Educación con un doctorado en la USP y AIM
Un sociólogo de la Universidad de Postgrado de St. Jude
Escritor y Poeta
Músico y Compositor
Profesor de la Universidad es autodidacta
Maestro de Judo
Filatelista .....
Hijo único
Maravilloso hermano indescriptible
Marido ejemplar y apasionada
Amigo fiel y verdadero de todos los
Amante de la naturaleza y los animales
Mi héroe de la Segunda
De acuerdo con mi "ANGEL"
MI SEGUNDO "orgullo"
... Y muchas otras cosas maravillosas ...
***
My Beloved "Fratello Little Angel"
Dott. Alberto Bicudo Antonio Menendez
Psicologa Clinica e di educazione con un dottorato di ricerca presso USP e AIM
Un sociologo con la Graduate University di St. Jude
Scrittore e Poeta
Musicista e Compositore
Professore universitario è autodidatta
Maestro di Judo
Filatelico .....
FIGLIO UNICO
Indescrivibile BROTHER MERAVIGLIOSO
MARITO ESEMPLARI e passionale
Amico fedele e vero di tutti
Amante della natura e degli animali
MIO EROE SECONDO
Secondo il mio "ANGELO"
LA MIA SECONDA "PRIDE"
... E tante altre cose meravigliose ...
El Monument a Scott (Scott Monument) és un monument d'estil gòtic de tall victorià erigit en honor de l'autor escocès Sir Walter Scott. Es troba a Princes Street Gardens, a Edimburg, davant dels magatzems Jenners i a les rodalies de l'estació de ferrocarril de Waverley.
La torre, construïda amb pissarra de Livingston i amb una alçada de 61'1 metres, disposa d'una escala de caracol interna que permet accedir als diversos pisos de l'edifici, des d'on es pot divisar la ciutat i els seus entorns. El pis més alt, al que s'arriba després de 287 graons, permet accedir a la cúspide de l'edifici. La llardosa atmosfera de l'Edimburg victorià, coneguda llavors com Auld Reekie (o la vella fumejant) per la gran contaminació industrial, va provocar que les pedres perdessin el seu color original, adquirint una tonalitat negrosa. Avui en dia, una espècie d'oli segueix plorant per les seves parets, que conserven el seu tant característic color negre.
El monument fou construït entre 1841 i 1845, sense que el seu autor, George Meikle Kemp, un home que havia après arquitectura de manera autodidacta, pogués veure'l, ja que va caure en un canal tres mesos abans de la inauguració en un dia d'espessa boira i va morir ofegat. Va ser el guanyador del concurs per erigir el monument, i va fer servir el pseudònim de John Morvo, que realment era un arquitecte de l'abadia de Melrose. A John Steell se li encarregà l'execució d'una estàtua monumental de Scott, col·locada a l'espai central existent sota els arcs del monument. L'escultura, de marbre blanc de Carrara, mostra a un Walter Scott assegut, descansant després d'haver escrit una de les seves obres amb una ploma, i acompanyat pel seu gos Maida.