View allAll Photos Tagged sec
One of a pretty large collection of tweaks of a SpherEye Cylinder parameter created with Apophysis. I think I had way too much fun with this param and I don't think I'm done yet!!!XD
Nice bit of sunlight today, so tried to get a few birds in flight..!
Camera Sony SLT-A57
Exposure 0.001 sec (1/1000)
Aperture f/5.6
Focal Length 300 mm
ISO Speed 200
The Mercedes-Benz W126 is a series of flagship vehicles manufactured between 1979 and 1991.
In terms of the body design, the objective of the W126 design team, led by Mercedes-Benz's Bruno Sacco, was to produce a car that was sleeker and more aerodynamic than the previous model. The application of lighter materials and alloys combined with thorough wind tunnel testing to reduce overall drag meant the car consumed about 10% less fuel than its predecessor.
The interior featured pleated leather on the doors on later cars and woodgrain trim on the center console and across the dash, and a simplified layout with symmetrically placed buttons. Both zebrano and burled walnut were used on low/mid and high-end cars, respectively.
The W126 series (named in accordance to their engine size) initially included the 280, 300, 380, and 500 series models. Following the first S-Class mid-cycle refresh, the W126 series included 260, 300, 350, 420, 500, and 560 models. Variants included SE (standard wheelbase), SEL (long-wheelbase), SEC (coupé), and diesel models (SD / SDL).
In September 1981, 2-door coupé versions of the W126 were introduced as 380 SEC and 500 SEC models. The body styling differed from the saloon by having two doors, a lower roofline, shorter wheelbase, pillarless side windows and a sports grill type previously used on SL models. Due to the removal of the “B” post, the front seatbelt mounting points were positioned further back, hence a robot arm presented the seatbelt to the front occupants. The rear legroom was reduced but so was the weight making the SEC variant the fastest and flagship models for Mercedes-Benz range at the time.
This is a 1/18 scale diecast model made in China by AUTOart of the 1985-91 Mercedes-Benz 500 SEC in European specification and finished in factory black metallic bodywork with light tan interior.
L-R MC, Joan Carling, Indigenous Peoples' Major Group, Darren Walker of the Ford Foundation, Carlos Alvarado Quesada, president of Costa Rica, Patrick Saida Hemedi (DPGA) and Tuntiak Katan, Indigenous Organisations of the Amazon River Basin (COICA), Global Alliance of Territorial Communites (GATC), speaking at the Forest event at the SEC, Glasgow. 02/11/2021. Photograph: Karwai Tang/ UK Government
Scope/Mount: TS-Optics PhotoLine 130mm F7 APO Refractor with Astro-Tech AREDT30 Focal-Reducer/Field-flattener, Celestron CI-700 Mount
Camera: ZWO ASI1600MMC monochrome with ZWO LRGB and Ha, Oiii, Sii filters
Guiding: QHY5L-IIM through Orion Thin OAG, PHD guiding software
Exposure: Ha:(18) 300 secs @ gain=300, Oiii:(18) 300 secs @ gain=300, RGB: each channel (10) 120 sec @ gain=139
Software: Nebulosity, Pixinsight
Comment: 08-20-2022, Tierra del Sol, CA, good conditions. Palette = HOO plus RGB for stars.
Boa tarde!!!
Fim de semana agitado para as Equipes Amazonas, a dupla Robson Ferreira/Wolfgang Olsen fizeram dobradinha na geral (Copa Ouro Preto de MTB – MG) o Robson venceu a Elite e o Wolf venceu a Sub23 e chegaram praticamente juntos e escapados dos demais atletas, uma vitória maiúscula do Rio de Janeiro... A Equipe FW Engenharia/Amazonas Bike (Ciclismo Estrada) teve ótima participação na Volta do Interior (SP) e conseguiu se manter entre as 10 melhores equipes (Ranking Nacional), o objetivo da equipe (que vem representando nosso Estado nas provas de Ranking Brasileiro em todo o território nacional) e terminar o ano entre as cinco melhores do Ranking e o Técnico Diego Cunha está confiante no avanço e sucesso da equipe nas próximas etapas, para tanto, a equipe estará concentrada para a etapa de Três Rios – RJ (Copa das Cidades) que acontece no próximo domingo como Classe 5 (BRA) e Rank 1 (Estadual), as inscrições antecipadas com valores promocionais já estão abertas nos sites WWW.bikebros.com.br e WWW.fecierj.org.be, faça já sua e garanta a participação neste super evento... No último domingo tivemos dois eventos em nosso Estado, Ciclismo Estrada em Volta Redondo, e Down Hill em Campos, os eventos foram realizados como prova piloto para as etapas da Copa das Cidades (Ranking Brasileiro) e Estadual que serão realizados nestes Municípios em 2011...
Abs. Claudio Santos
Presidente da Federação de Ciclismo do Estado do Rio de Janeiro.
Tels: (21) 8870-1833 / (21) 8448-6566 / (21) 2707-6700 / (21) 2620-6566 / Radio 120*14997
Eglise romane Saint-Hilaire ; commune de Melle, Deux-Sèvres 79, Poitou-Charentes, France
Du nom du premier évêque de Poitiers, mort en 367, cette église, la plus vaste des trois (églises romanes de Melle), est également la seule à être toujours utilisée en tant que lieu de culte. Elle fut construite en deux étapes : vers 1090, et vers 1150 sur l'emplacement d'un édifice religieux qui dépendait de l'abbaye de Saint-Jean-d'Angely. Son plan est complexe, et conçu de façon à faciliter la fréquentation des pèlerins. Une nef unique à collatéraux mène à un transept bordé d'absidioles, puis à un chœur à déambulatoire et chapelles rayonnantes. Le décor sculpté est abondant : 282 chapiteaux romans représentant musiciens et monstres (centaure sagittaire, basilic, dragons), une chasse au sanglier côté Sud entre la 3e et la 4e travée. Le portail sud est sculpté à l'intérieur, à l'extérieur il représente les saints de la Bible et les Pères de l'Église. Le portail nord avec un cavalier en haut-relief, dans une niche, symboliserait la victoire de Constantin Ier sur les païens, surmontant la représentation du combat des vices et des vertus, sur le rouleau externe de l'arc. L'actuelle sculpture date majoritairement d'une restitution de 1872, seule la partie centrale est authentique.
(extrait de :http://fr.wikipedia.org/wiki/Melle_%28Deux-S%C3%A8vres%29#.C3.89glise_Saint-Hilaire)
Nef de six travées, flanquées de bas-côtés, transept en très légère saillie, sur chaque bras duquel est greffée à l'Est une absidiole et abside semi-circulaire entée directement sur la croisée, et investie par un déambulatoire sur lequel s'ouvrent trois absidioles en hémicycle : l'une dans l'axe, les deux autres tangentes à elle de chaque côté.
Ensemble oriental (transept et choeur)
Coupole octogonale sur trompes couvrant la croisée, reposant sur quatre arcades en plein cintre, doublées, que reçoivent des massifs cruciformes accostés de demi-colonnes; les chapiteaux de ces supports sont décorés de feuillages et d'animaux fabuleux d'un modelé gras et ferme, mais visiblement antérieurs à ceux de la nef. Les croisillons, eux, sont voûtés de berceaux en plein cintre, les absidioles, qu'une courte partie droite précède, de culs-de-four comme l'abside principale, où un cordon torsadé souligne la naissance de la voûte. Quatre colonnes seulement reçoivent les cinq arcades, assez basses, du rond-point; leurs chapiteaux portent des décors de feuillages et d'entrelacs, sous des tailloirs chargés de palmettes. Le déambulatoire est couvert de voûtains d'arêtes sans doubleaux, que reçoivent le long du pourtour, entre les chapelles rayonnantes, deux colonnettes jumelles.
Nef
Voûtée en berceau brisé, d'une élévation d'un remarquable jaillissement, qui détermine en particulier, entre l'arcade d'entrée du transept et la section du berceau brisé, un haut pan de mur aveugle. L'élan ascensionnel de la nef est accentué encore par la disposition originale de l'accès : la première travée, en effet, forme porche intérieur, avec un escalier plongeant de plusieurs marches. Ce vestibule est limité par deux piles épaisses, constituées de quatre demi-colonnes disposées en croix, et dans les angles desquelles s'insèrent quatre fûts plus petits. Un cordon continu souligne la voûte principale, montée peu au-dessus des grandes arcades hautes, à rouleau unique comme les arcs-doubleaux eux-mêmes (seul l'arc séparatif des deuxième et troisième travées est, au collatéral Sud, doublé à l'Ouest) ; les supports sont des fûts minces, de section quadrilobée. Les collatéraux qui, selon le principe de l'église-halle, fournissent à la nef son seu àéclairage, ont été voûtés, comme elle, de berceaux brisés, sauf à la première et à la cinquième travée du côté méridional. Dans la première travée, formant narthex ouvert sur l'intérieur, les arcs de décharge doubles qui élégissent les deux murs goutterots retombent uniformément, au milieu, sur des colonnes couplées. Dans les suivantes, le traitement de la paroi est différent d'un côté à l'autre, et plus complexe au Nord. La paire d'arcades, enveloppant les fenêtres, y retombe, au milieu, sur deux colonnettes jumelles, comme dans la première, mais, dans l'intervalle de chaque travée, sur un massif engagé qui ne compte pas moins de quatre colonnes juxtaposées : deux de plus grand diamètre, pour la retombée de l'arc-doubleau, deux de module inférieur, pour celles des arcatures de décharge. Cette distinction s'abolit au Midi, où les arcs reposent uniformément sur des faisceaux de trois colonnes : une forte, au milieu, deux plus faibles par côté. Il s'ensuit qu'au centre de la travée, la colonne médiane n'assume aucune fonction, à l'instar de ces demi-colonnes qui, dans les piles de certaines églises romanes d'Auvergne, ne portent rien, et s'arrêtent brusquement sur le vide. Ici, un petit pinacle conique chargé d'une boule la coiffe, engendrant un effet cocasse. Rompant le long défilement, deux portails sont creusés tant au Sud qu'au Nord, dans la quatrième travée, où ils se font ainsi face. Celui du Midi a sa voussure intérieure richement sculptée; le Christ, assis, y est entouré de trente personnages, apôtres et saints, dont les visages osseux, cassés et taillés à coups de serpe, ont quelque chose de la facture clunisienne des années 1100.Ce portail est, quant au reste, la pièce maîtresse du décor sculpté de l'intérieur, qui compte d'intéressants chapiteaux inégalement refouillés : feuillages, motifs zoo- et anthropomorphiques, en particulier une scène de chasse au sanglier où les chiens, mordant l'échine de la bête, sont prétexte à une composition d'arabesques superposées d'une extrême vivacité, d'un relief plein et de beau modelé courbe.
Extérieur
Selon la meilleure logique romane, la silhouette extérieure annonce et résume les articulations de la structure et de l'élévation internes. Au chevet concentré, à ses combinaisons d'hémicycles étages et emboîtés sur la transversale basse du transept, à ses chatoyantes et mobiles toitures de tuiles creuses, s'oppose vigoureusement le bloc unitaire et massif de la nef, comprise avec ses bas-côtés sous la carapace d'un énorme toit d'ardoises à double rampant sans ressauts, qui vient buter, d'un côté sur le môle d'arrêt du clocher, de l'autre sur le pignon de façade nettement plus élevé. Contreforts-colonnes, baies en plein cintre, nues et simples, réduites à l'étage des chapelles, modillons très peu sculptés, la sobriété résolue du parti monumental du chevet n'est tempérée qu'à peine par le haut beffroi du clocher, érigé sur un soubassement tout à fait aveugle et qui, contemporain sans doute de la nef par le tracé brisé de ses percements, consent à animer chacune de ses faces par une fenêtre médiane encadrée de colonnettes et de deux arcatures aveugles de même allure, aux archivoltes creusées de petits lobes; les arêtes sont renforcées par de grosses colonnes, une paire de colonnes couplées et de plus petit diamètre divisant la largeur de la face, entre la baie centrale et les arcatures.
L'élévation latérale de la nef trahit une différence de conception et d'ampleur, qui n'est pas exceptionnelle à l'époque romane, entre la face normalement la plus visible - ici, celle du Nord, bordant la route -et le côté dérobé aux regards du public - ici, le Midi, donnant sur les bâtiments conventuels. C'est, au Sud, un roide alignement de contreforts rectangulaires, plantés à toutes les demi-travées, de part et d'autre des fenêtres au sec dessin; il n'est coupé, et seulement de la quatrième à la sixième travée, que par un bandeau horizontal courant au-dessus du niveau des clés, à la manière d'un tirant de palissade. La face Nord est bien davantage élaborée; aux contreforts plats sont substitués des contreforts-colonnes géminés; les tailloirs des colonnettes d'encadrement des fenêtres, élégamment ouvragés, se moulent sur eux comme des couronnes de feuillages ; les modillons sont sculptés avec générosité.
Le portail Nord
La monotonie de la longue perspective horizontale est rompue, à la quatrième travée, par la riche composition du portail et de la niche qui le surmonte, meublant ainsi toute la hauteur du pan. Le portail s'inscrit sous une Iriple voussure donl la première, ornée seulement de palmes en méplat, et d'ailleurs recomposée de toutes pièces, comme les colonnes elles-mêmes et leurs chapiteaux, lors d'une restauration récente, accuse par contraste les reliefs puissants, presque chaotiques parfois, des deux voussures externes, et leur imagerie profuse : travaux des mois associés aux signes du Zodiaque, animaux fabuleux, guerriers protégés par leurs boucliers oblongs, et, aux sommiers droits de la voussure extérieure, l'extraordinaire superposition antithétique d'un nu féminin, triomphal en sa perfection anatomique, et d'une Luxure dont deux chimères ailées dévorent les seins. La voussure unique de la niche supérieure est décorée d'un superbe motif de feuilles nervées et frisées qui fleure à s'y méprendre un parfum d'Egypte antique ; mais elle n'enveloppe plus qu'un malencontreux Cavalier sculpté en haut relief et à l'échelle humaine, inerte et statique, l'œil vide, sur son cheval figé, une femme (?) assise à ses pieds : il ne s'agit d'ailleurs que d'une pauvre reconstitution moderne, à partir d'un fragment épargné de la monture.
Le fronton
Contrastant avec cette luxuriance décorative, le frontispice est, lui, presque exclusivement monumental, mais, en sa simplicité noble et grave, l'un des plus beaux et des mieux composés du Haut-Poitou. Arrêts latéraux sur deux faisceaux de colonnes sommées de lanternons, articulations verticales correspondant à la nef et à ses bas-côtés, marquées par des demi-colonnes jumelées que coupent seuls les rampants du pignon, divisions horizontales affirmées par de vigoureuses corniches à modillons sculptés : cette armature enveloppe, au rez-de-chaussée, un portail à triple voussure nue et deux arcades aveugles non moins sèches, et de tracé brisé; à l'étage, trois fenêtres inégales, creusées chacune sous une double voussure ciselée de motifs en méplat léger et discret, sans aucun des jeux d'appareil auxquels, d'ordinaire, se complaisent les appareilleurs poitevins.
(extrait de : "Haut-Poitou roman" ; Raymond Oursel ; Coll. Nuit des Temps, Ed. du Zodiaque, pp. 278-283)
-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català
Dades:
· 800km amb 14.000 d+
· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades
· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son
· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.
· Posició final: 15
· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.
L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.
Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.
Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.
Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)
Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.
· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.
L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.
Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses
que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.
Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.
A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més
ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).
Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.
Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.
En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.
Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i
l’Antonio Dias.
A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.
Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .
Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)
La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.
Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.
Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.
Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.
Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.
Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)
La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.
Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.
Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.
---
-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano
Datos:
· 800km con 14.000 d+
· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas
· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño
· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.
· Posición final: 15
· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.
El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.
Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.
Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.
Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)
Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.
· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.
El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.
Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.
Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.
Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.
Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más
ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).
Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.
Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.
Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.
David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.
Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y
Antonio Dias.
En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.
Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.
Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -
La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.
Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.
Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.
Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.
Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.
Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)
La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.
Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.
Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.
LES HACEMOS LLEGAR ESTAS FOTOS DE LA ACTIVIDAD DE REFORESTACION QUE REALIZAMOS EN LA CIUDAD DE TANTOYUCA, VERACRUZ. MEXICO. ESPECIFICAMENTE EN LA ESC. SEC. GRAL. FRANCISCO DIAZ COVARRUBIAS, CONTANDO CON UNA ASISTENCIA DE 105 PERSONAS
ESTA ACTIVIDAD ESTUBO ENCABEZADA POR EL Prof. ANTONIO MOLINA MONTIEL ASI COMO TAMBIEN COLABORARON EN LA ORGANIZACION LOS PROFESORES EDNA NAYELI HERNANDEZ SALAS, RAUL T. REYNA COBOS Y REYNALDO TREJO RUIZ.
SE LES INFORMA QUE LA ACTIVIDAD SE REAÑIZO A PESAR DE LAS INCLEMENCIAS DEL TIEMPO, YA QUE EN ESTA CIUDAD EL DIA DE HOY 24 DE OCTUBRE AMANECIO CON UNA LLUVIA LIGERA Y AIRE FRESCO, PERO AUN ASI SE LEVO ACABO CON MUCHO ENTUSIASMO Y CULMINAMOS LA ACTIVIDAD EN FORMA SATISFACTORIA DESPUES DE HABER SEMBRADO 92 ARBOLITOS.
HAGAMOS UN BIEN AL MUNDO Y A NOSOSTROS MISMOS --- NOSOTROS LO ESTAMOS HACIENDO ---
SALUDOS DESDE TANTOYUCA, VERACRUZ. MEXICO
Nuevo Windows 7: encuentra el equipo adecuado para ti. Obtén más información.
Estás a un clic para ganar premios con Windows Live
Conoce el reto de esta semana y y gana con Perfil de Windows Live
VA Secretary Bob McDonald took his first visit as Secretary to the Phoenix VA Medical Center where he met with veterans and employees. On Saturday, Aug. 9, he addressed the DAV National Convention in Las Vegas and spoke about his experience, the veterans and employees he met and his vision for VA. He also visited the Las Vegas VAMC during the trip.
8 Sec Exposure f/32
Photographer: Keri Kilgo
Model: Ela Darling
Beauty Make-up Artist: Sonia Cabrera
Tattoo Concealing Make-up: Sonia & Jenn
Hair Stylist: Jenn Rose
Assistants: Casey, Tara-Lynne Pixley & Marta Petrucci
Mermaid Tail by: Casey Campbell, @robotgirlfriend on Twitter
Barrettes by: Jenn Rose, and are available at cetoniadesigns.com
View Haley in the Summer on Black
View Haley in the Summer Map/EXIF
Canon EOS-1Ds Mark II + 24 mm @ 24 mm - 1/500 sec at f/8.0, ISO 100
Manual mode @ 0 EV E.C - Pattern metering - no flash
Subject Distance: unknown
A great end to a wonderful trip to OR.
46°48'6.87" N 123°44'49.08" W, 86.2 m
1 Park St E, South Bend, WA 98586, USA
South Bend, Washington, USA
Taken on 09.11.2011, uploaded on 02.05.2012.
©2011 Adam James Steenwyk. Please contact me at ajamess [at] gmail [dot] com if you would like to use this photo. Blog: www.f128.info
The oldest of the historic monuments in Tehran, the Golestan Palace (Palace of Flowers) belongs to a group of royal buildings that were once enclosed within the mud-thatched walls of Tehran’s Historic Arg (citadel).
The Arg was built during the reign of Tahmasb I (r. 1524-1576) of the Safavid dynasty (1502-1736), and was later renovated by Karim Khan Zand (r. 1750-1779). Agha Mohamd Khan Qajar (1742-1797) chose Tehran as his capital. The Arg became the site of the Qajar (1794-1925).Court and Golestan Palace became the official residence of the royal family.
During the Pahlavi era (1925-1979) Golestan Palace was used for formal royal receptions. The most important ceremonies to be held in the Palace during the Pahlavi era were the coronation of Reza Khan (r. 1925-1941) in Takht-e Marmar and the coronation of Mohammad Reza Pahlavi (r. 1941-deposed 1979) in the Museum Hall.
In its present state, Golestan Palace is the result of roughly 400 years construction and renovations. The buildings at the contemporary location each have a unique history
www.golestanpalace.ir/En_Site/collections/E-history.htm
###########################
Taken with:
Camera model:Canon EOS 1000D
Exposure=0.025 sec (1/40)
Aperture=f/10.0
ISO=100
Focal length=28 mm
Flash:Off, Did not fire
Exif info added with simashin flickr tools
###########################
Covor din sec. XIX din regiunea Vaslui
©
Foto: Ion Matei Agapi
Sursa: CP, Arhiva "Vasluiul Comunist"
Imagine restaurata in cadrul proiectului Vasluiul Comunist
Secretary of State Hillary Clinton greets Inter-American Development Bank President Luis Moreno upon her arrival in Cap Haitien, Haiti, for the inauguration for Caracol Industrial Park on Oct. 22, 2012. At left are Haiti Prime Minister Laurent Lamothe and U.S. Ambassador to Haiti Pamela White. Photo copyright Kendra Helmer/USAID