View allAll Photos Tagged cripta
Há quem diga que graffiti é a mesma coisa que pichação. Para o grafiteiro Nêgo há uma grande diferença entre as duas práticas. "O cara que é grafiteiro às vezes pode ir também pro caminho da pichação, mas, o cara que é pichador por mais que ela aprenda e desenvolva, ele nunca vai ser um grafiteiro por causa do conceito do graffiti, que é diferente", afirma. Para a professora de arte e autora de uma tese de mestrado sobre graffiti Maria Luiza Viana, é complicado distinguir os dois. "Se eles são invasivos e proibidos, como podemos diferenciar o graffiti da pichação?", ressalta.
O professor de história Ricardo Figueiredo e o rapper Mano Bil, que atua no movimento Hip-Hop, acreditam que o graffiti e a pichação são duas formas de se mostrar e chamar atenção da sociedade, mas que o graffiti possui um formato mais artístico, enquanto a pichação só quer "demarcar espaço".
A prática teve uma grande evolução após a Segunda guerra mundial, quando começou a produção de materiais em aerosol, assim tintas spray podiam deixar tudo mais rápido e fácil para quem costumava pichar.
Durante a revolta estudantil de Paris, os gritos de liberdade dos estudantes eram também passados para os muros com os sprays, garantindo que as pessoas lessem e pensassem sobre as propostas dos revolucionários.
A pichação durante os anos da ditadura militar, quase não era vista nas cidades do Brasil, era totalmente intolerada, pois não existia nenhuma liberdade de expressão. Na Alemanha, no muro de Berlim, seu lado oriental era limpo e de pintura intacta, já o outro lado possuía uma série de pichações, que com a demolição do muro tiveram espaço perante toda a imprensa mundial, significando a própria liberdade de expressão.
Entre o graffiti e a pichação há um terceiro elemento que vem ganhando cada vez mais força nos últimos anos, que é o grapiche. Esta terceira forma de manifestação se caracteriza por fazer uma pichação mais colorida, mais elaborada e colorida, como forma de transformar a pichação em uma forma de expressão mais aceita pela sociedade, assim como o graffiti.
O grafiteiro BÁ acredita que o grapiche é uma evolução do pichador, que aos poucos começa a se interessar pelo graffiti. “O grapiche foi a maneira que os pichadores inventaram de continuar pichando sem sofrer tanta discriminação”, disse.
Seja graffiti ou pichação, para a psicóloga Rosana Vieira, o homem sempre terá motivos para manifestar seus anseios e suas idéias perante a sociedade e a rua é o melhor lugar para isso.
www.patriciaaranha.com.br/index.php?option=com_content&am...
MISA-CRIPTA LA SEU-MANRESA-PINTURA-ART-CAPELLÀ-SACERDOT-URNES-SANTS-MARTIRS-AQUAREL·LA-PINTOR-ERNEST DESCALS-
En l'interior de la CRIPTA de LA SEU de MANRESA un sacerdot amb casulla de color blau està procedint a l'ofici de la Missa, darrere seu les urnes que contenen als SANTS MARTIRS i a dalt del tot del Templet la imatge d'un petit Àngel controlant la situació global, la Cripta es troba sota l'Altar de la Basílica i s'han de baixar unes escales para poder entrar, allà dins es fan misses molt especials per l'ambient que hi respirem. Pintura amb aquarel·les que volen copsar els moments amb fluïdesa i pinzellades soltes que intenten plasmar l'essencial, obres documentals de l'artista pintor Ernest Descals pintades en la llibreta de viatge.
Inside the CRYPT of LA SEU de MANRESA a priest with a blue chasuble is proceeding to the office of Mass, behind him the urns containing the HOLY MARTYRS and at the very top of the Temple the image of a small Angel controlling the global situation, the Crypt is located under the Altar of the Basilica and you have to go down some stairs to enter, very special masses are held inside because of the atmosphere we breathe there. Painting with watercolors that want to capture the moments with fluidity and loose brushstrokes that try to capture the essential, documentary works by the artist painter Ernest Descals painted in the travel notebook.
“La Cripta de los Héroes”, creada por Ley el 3 de diciembre de 1906 e inaugurado el 8 de setiembre de 1908 donde resaltan los sarcófagos de mármol de los héroes peruanos Andrés Avelino Cáceres, Francisco Bolognesi y Miguel Grau, además de los restos de los “Soldados Desconocidos” de la “Guerra del Pacífico”.
Le origini del Duomo di Treviso risalgono all’età paleocristiana (VI sec.), quando un edificio di culto venne costruito in una area centrale della città dove, come testimoniano i reperti, sorgevano un tempio, un teatro e, forse, delle terme.
Tra l'XI e il XII secolo l'area assunse l'impianto attuale e lo stesso duomo fu modificato secondo lo stile romanico.
Nel Settecento l'edificio venne pesantemente modificato e ricostruito secondo lo stile neoclassico.
La cripta sottostante il Duomo risale al XII sec. ed è caratterizzata dalla presenza di dieci file di colonnine in marmo, con capitelli di recupero databili probabilmente all’VIII sec.
----------
The origin of Treviso Cathedral (Northern Italy) dates back to the early Christian age (VI cent.), when an adoration building was made in the central part of the town.
Between XI and XII cent. the church was modified according to the romanic style; in the XVIII cent. the church was heavily modified and rebuilt in neoclassic style.
The crypt under the church dates back to the XII cent.; it is characterized by ten rows of small marble columns, with capitals which date back probably to the VIII cent.
Cripta de la Colònia Güell
1908-1915
Architects: Antoni Plàcid Guillem Gaudí i Cornet, Francesc Berenguer i Mestres
Dins el municipi de Yesa (en euskera Esa) es situa el monestir de San Salvador de Leyre (en euskera Leireko monasterioa). Els orígens es remunten a la baixa edat mitjana, però va ser incendiat pels musulmans al segle X i el rei Sanç Garcia va encarregar-ne la seva reconstrucció el 1020. Els seus sòlids murs són testimonis de la llegenda de Sant Virila, l'abat que va quedar extasiat durant 300 anys en sentir cantar un ocellet a prop del monestir, lloc del que raja la font de que en duu el seu nom.
Leyre no va aconseguir escapar a la desamortització de Mendizábal i va estar deshabitat entre 1836 i 1954, quan es van establir els monjos benedictins de Santo Domingo de Silos.
La part més espectacular del conjunt és la cripta, del segle XI, que també és la part més antiga. L'estret recinte, on s'acumulen masses de pedra, amb fusts d'escassa altura i robustos capitells invertits aconsegueix estremir i és una clara mostra de la sobrietat i enginy propis del romànic més arcaic.
La seva austeritat contrasta amb la decoració de les portades de l'església abacial, especialment amb la de la porta speciosa, un altre dels grans tresors del cenobi. Data del segle XII i està adornada amb elements de la Ruta Xacobea. És una autèntica bíblia en pedra. Altres elements de gran interès són la portada sud del segle XII, la portada de l'església abacial (XI), el pas subterrani de la cripta i la capella del Santíssim (1501-1536), que conté un retaule i escultures de Juan de Berroeta (XVII).
A l'interior de l'església, iniciada en estil romànic, la gran nau central data del segle XI, però la volta ja és gòtica, una de les ogives més belles existents a Navarra. Després d'una reixa d'estil gòtic tardà hi ha el panteó dels primers Reis de Navarra i amb ell es venera el "Crist de Leyre", una enorme talla del segle XVI.
El bell entorn natural que acompanya el monestir de Leyre explica que al llarg de la seva història hagi estat refugi de reis i bisbes, icona de Navarra i escenari de celebracions oficials. Buscant el veïnatge de la muntanya, el monestir es va construir a la falda de la serra del mateix nom, en un lloc apartat, mirador obert cap pics propers i llunyanes cadenes muntanyoses, naturalesa embellida per l'aigua de tons verds i blaus l'embassament de Yesa.
Aquesta imatge ha jugat a En otro lugar de Flickr.
Sant Esteve d'Olius / Solsonès
Església romànica de finals del segle XI
Olius / Lleida / Catalunya (Cataluña-Catalonia)
Gràcies per les visites i els comentaris
In giro con l'egregio Matteo ad inizio agosto, fra Ciociaria e Marsica.
Abbazie Ciociare (Casamari, San Domenico a Sora, Montecassino)
Cripta de la Colonia Guell. Commissioned by Eusebi Guell and designed by Antoni Gaudi for the Colonia Guell, construction of this church began in 1908.
El vestigio más antiguo es el fondo de la cripta de San Antolín, que es el resto de un edificio visigodo de mitad del siglo VII, construido con y sobre restos romanos.
Wikipedia
São Paulo
Centro
Catedral da Sé
Cripta
The See Cathedral-Crypte
Brick and marble
Ano:1913-1954
Year:1913-1954
Projeto Maximiliam Helh
Architect: Maximilian Helh
This catedral has the largest organ in Latin American and it's the 5th largest gothic temple in the world.
The crypt, located below the main altar, is very large and can be considered a subterranean church in its own right. It is decorated with marble sculptures by Francisco Leopoldo e Silva depicting the history of Job and St Jerome.
The crypt has the tombs of all bishops and archbishops of São Paulo. Of special note are the bronze tombs of two important historical figures: father Diogo Feijó and the cacique Tibiriçá. Feijó was regent of Brazil during the minority of Emperor Pedro II. Tibiriçá was the cacique (chieftain) of the Guaianaz tribe who, in the 16th century, welcomed the first Jesuits to the Piratininga Plateau and whose aid made the foundation of São Paulo possible.
La catedral inicial fue construida durante el episcopado del obispo Oliba de Vich (1018 y 1046) en estilo románico, siendo consagrada en 1038 por el arzobispo Wifredo de Narbona. De esta etapa se conservan la torre del campanario y la cripta, cuyos capiteles pertenecen a un templo anterior.
El claustro data del siglo XIV, destacando de él la columnación y los capiteles, en un marcado estilo gótico. A este estilo pertenece también el retablo mayor, aunque de un gótico más tardío, ya que data del siglo XV. Ya en el barroco se incluye la capilla de San Bernardo.
Sin embargo, la mayor ampliación se produce entre 1781 y 1803, período en el que se realiza la remodelación del templo a manos de Josep Moretó i Codina quien le dio su actual carácter neoclásico. De esta etapa data la actual portada de la catedral. En 1891 abre sus puertas el Museo Episcopal de Vich, justo en frente de la catedral y sobre su anterior claustro, que recoge algunas obras inicialmente situadas en la catedral.
Ya en el siglo XX, destacan las pinturas murales del interior de Josep Maria Sert. En 1931 la catedral es declarada Monumento Histórico Artístico, pero poco después, en los primeros años de la Guerra civil española, la catedral sufre un incendio, que provoca el derrumbe de parte del edificio, siendo poco después restaurado.
= = = = = = = = = = = = = = = = = =
A cathedral in Vic appears documented in the year 516, though it was destroyed during an Arab raid in 717-718. It was rebuilt in 886 when the count Wilfred the Hairy repopulated the area. It was remodeled by Abat Oliba in the 11th century in Romanesque style, building the same bell tower and crypt which are still standing nowadays. The crypt still has the preRomanesque capitals. The cloister dates from the 14th century and its built in Gothic style, while some chapels were built later in Baroque style.
Before 1787, the cathedral shared its importance with Church of Santa Maria la Rodona. It was located nearby the nowadays cathedral, but finally it was demolished to enlarge the one standing nowadays. With the reforms, the building was also rebuilt in neoclassic style, except the parts said before. However, most of the older pieces of cathedral, in Romanesque and Gothic style, were kept and can still be seen in Vic Episcopal Museum. The cathedral was damaged during the Spanish Civil War, and later it was restored.
The historic Catalan character Abat Oliba is buried inside the cathedral. The most relevant parts of the cathedral can be said to be the pre-Romanesque capitals, the Romanesque bell tower, crypt and rosette; and the Gothic cloister.
La Cripta se construyó con el propósito de albergar los restos mortales de la reina María de la Mercedes, primera esposa de Alfonso XII, que al morir sin descendencia no procedía su enterramiento en el Panteón Real de El Escorial. En su función de panteón, alberga capillas funerarias, nichos, sarcófagos y columbarios. Llama la atención las numerosas lápidas con argollas situadas en el suelo de las naves laterales.
La Cripta de la Catedral de la Almudena, una joya arquitectónica casi desconocida, ocupa la totalidad del espacio de la Catedral de Madrid (España). Diseñada por el arquitecto Francisco de Cubas y González-Montes (Marqués de Cubas) en estilo neorománico, se consagró en 1911 y alberga una parroquia y un panteón en el que descansan más de 1.500 almas. Está orientada de sur a norte, tiene forma de cruz latina con siete naves hasta el transepto y cinco desde este hasta los pies, doble girola en la cabecera donde se sitúa la entrada (directa desde el exterior), y veintiuna capillas. La cubierta es de bóvedas de arista que se apoyan en 558 columnas. En la construcción de la cripta se emplearon unos 16.000 m3 de piedra de gran calidad traídas de Chao Maças (Portugal).
Más fotografías en el álbum Cripta de la Catedral de Madrid
174265
Epitafio en la tumba de los Reyes Católicos, en la Capilla Real de Granada (Andalucía)
Mahometice secte postratores et heretice pervicacie extinctores Fernandus Aragonum et Helisabetha Castelle vir et uxor unanimes Catholici appellati marmoreo clauduntur hoc tumulo.
[Ferdinand of Aragón and Isabella of Castile, husband and wife, whom everyone calls Catholic, who wiped out the Muslim sects and made the heretical stubbornness (Judaism) extinct, are enclosed in this marble]
[Expulsaron la secta Mahometana (Islam) y aniquilaron la falsedad herética (Judaísmo), Fernando de Aragón e Isabel de Castilla, marido y esposa unánimes, llamados los Católicos, están enterrados en este sepulcro de mármol.]
[Die Niederwerfer der Mohammed-Sekte und die Auslöscher der hartnäckigen Häretiker, Ferdinand von Aragon und Isabell von Kastilien, Mann und Frau eines Sinnes, die Katholischen genannt, sind in diesem Marmorgrab eingeschlossen]
Apareció en mi blog, La Arbonaida, en una entrada titulada : Turismo Cavernario
foto premiada con el 3º puesto en el concurso fotogafico "maraton fotografico por palencia con el norte de Castilla"
"Candiles"
La cripta a tre navate individua un sistema di quattro muri dei quali i tre a sinistra sono paralleli tra loro mentre il quarto, quello a destra, è mal definito e sembra divergere dagli altri. Verso il fondo è presente una muratura a grossi blocchi che potrebbe essere la fondazione di un'abside.
La cripta è rimasta barocca: in una colonna, scrostata dal suo rivestimento, si rivela lo stile originario. All'altare maggiore, l'immagine bizantino della Madonna di Costantinopoli, salvata - pare da monaci basiliani dalla furia iconoclasta dell'Oriente. Si dice dipinta da San Luca che conobbe lo sguardo dolce e consolatore della Madre di Gesù.
L'immagine della Madonna che si venera nella Cripta della Cattedrale di Bari è detta Odegitria perchè si trovava in un tempio di Costantinopoli, fatto edificare dalla regina Pulcheria sulla strada retta, chiamata dai greci Odilonica da cui deriva Odegitria, cioè "mostra la via". La stessa regina Pulcheria ordinò ai monaci di S. Basilio, detti Calogeri, di onorare la Madonna Odegitria con particolari pratiche di pietà.
Con il passare del tempo l'imperatore Leone Isaurico, dimenticando i benefici divini ottenuti per intercessione di Maria, iniziò una tremenda persecuzione delle sacre immagini.
En AINSA una bonita Iglesia Románica del Siglo XII, se descubrió una Cripta bien conservada construida bajo el ábside, es de base rectangular soportada por columnas unidas entre si por arcos de medio punto.
Se accede a la cripta por las escaleras laterales existentes junto al Altar Mayor.
Es interesante su belleza y el entresijo de columnas que proporciona perspectivas diferentes.
La Col·legiata Basílica de Santa Maria, o com es diu popularment, La Seu, és l'edifici més emblemàtic del gòtic religiós de Manresa. Corona el Puig Cardener, bressol històric de la ciutat, des d'on es contempla un bon panorama sobre el riu. Ocupa l'espai de construccions religioses i civils més antigues. És, sens dubte, la imatge més clàssica i bonica de la ciutat.
El primer nom fa referència al capítol de canonges que acull, mentre que de la denominació de basílica correspon al títol atorgat l'any 1886 pel papa Lleó XIII. L'any 1931 fou declarada monument històrico-artístic de caràcter nacional. Jeràrquicament, és una concatedral, ja que la diòcesi de Vic, tot i tenir la residència del bisbe a Vic, és bicèfala, amb dues catedrals i dos capítols de canonges: Manresa i Vic.
L'església de Santa Maria de la Seu apareix documentada amb el nom de Santa Maria de Manresa l'any 890. El 999, les tropes musulmanes d'Al-Mansur la van devastar, com tota la ciutat. No fou fins a l'any 1000 quan el comte Berenguer Ramon I i la seva mare, la comtessa Ermessenda, juntament amb Oliba, bisbe de Vic, van restituir l'antiga dotació de l'església. Es conclou doncs que abans de la construcció romànica del segle XI, precedent a l'actual edifici gòtic, n'hi havia hagut dues d'anteriors, preromàniques.
Pel que fa a les restes d'aquesta època destaquen del segle XI, un conjunt de quatre arcs recolzats en sengles columnes dobles amb capitells ornamentats amb elements geomètrics i vegetals, que corresponien a la galeria, disposada a manera de porxada; i del segle XII, el portal, al costat de la porta nord de la basílica i la talla policromada representant Crist a la creu, guardada a la Museu Històric de la Seu.
La Seu va ser construïda en el mateix indret de l'antiga església romànica de Santa Maria, que s'havia fet petita per a una ciutat que va demostrar una empenta extraordinària durant el segle XIV. Com totes les obres d'aquest tipus els treballs van durar molt anys, amb diverses fases d'activitat i d'alentiment de les obres, que globalment no es poden considerar parcialment acabades fins al segle XVI. D'aquest edifici ve l'expressió "sembla l'obra de la Seu":
- S'inicia la seva construcció l'any 1322 contractant l'arquitecte Berenguer de Montagut, mestre major de Santa Maria del Mar a Barcelona i del Carme i el Pont Nou a Manresa, entre d'altres.
- El 1328 es posa la primera pedra, començant a treballar per la part de l'absis amb les set capelles radials i els dos portals.
- Una segona fase constructiva (entre 1353 i 1425) va alçar els tres trams de nau amb les seves capelles laterals i en els darrers anys les obres van ser dirigides pel mestre Arnau de Vallers amb un llarg període d'inactivitat en la fase més crítica del segle XV.
- Les obres es reprengueren el 1480. El mestre Martí d'Ibar va construir els dos trams que faltaven i el definitiu mur de ponent, amb la gran rosassa.
- La cripta, construïda el 1578 i ampliada recentment, conté les relíquies dels Cossos Sants dels patrons de la Ciutat, Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès i és decorada amb escultures d'alabastre, obra de Jaume Padró i Cots (1781). En el moment de la reinstal·lació del retaule (1981), s'hi va descobrir un pou, que tal com passa a Chartres, és tan fondo com alt és l'edifici.
- El campanar, de secció quadrangular, data del 1592.
- La capella del Santíssim, d'estil renaixent, fou inaugurada el 1657.
- El claustre actual és obra barroca, de primers del segle XVIII.
- La façana principal porticada i baptisteri són dels anys 1915-1934, realitzats segons projecte d'Alexandre Soler i March, interpretant una idea d'Antoni Gaudí.
La cripta es va acabar de construir i beneir el 29 d'agost de 1578. L'àmbit ocupat inicialment coincidia amb l'àmbit presbiteral, està envoltada per set absidioles de planta quadrada i volta de punt rodó i l'accés era – com a la Catedral de Barcelona a través d'una gran escalinata frontal. Per la Festa Major del 1783 (estava previst per l'agost del 1781), s'inaugurava un nou retaule obra d'en Jaume Padró i Cots, a més hi havia vuit medallons i vuit busts també d'alabastre a tot el volt. A principis dels anys 70, es va fer una gran ampliació d'espai, ocupant una bona part del subsòl central de la basílica i habilitant uns accessos laterals.
Durant la guerra civil es va destruir completament el templet barroc, el sagristà va fer guardar els milers de fragments dins de sepultures al voltant de l'àbsida de la basílica. Anys més tard una colla d'amics molt influenciats per el sagristà, que estava convençut que el templet es podia reconstruir, va iniciar la tasca de reconstrucció. Avui dia es pot veure completament restaurat i en el lloc per on va esser pensat.
L'equip que es va encarregar d'una restauració de tan ampli abast estava compost per: Josep Pérez (sagristà, coneixia perfectament les vicissituds per on havia passat el templet, era l'ànima del projecte; Jaume Espinalt (responsable d'extreure i classificar tots els fragments del retaule d'en mig de la runa dins les sepultures); Eduard Bohigas (responsable tècnic del projecte);Ramon Majà (l'escultor);Pere Roca (el daurador)
El templet barroc d'en Jaume Padró, és un moble fet d'alabastre i marbre consta d'un basament amb la mesa; un columnari amb sis columnes, quatre imatges (Auguri, Eulogi, Fruitós i Maurici) i una urna de vidre que conté dues caixes de fusta folrades de vellut amb brodats dels Sants Patrons, amb les relíquies de diferents sants entre els quals destaquen els patrons de Manresa santa Agnès, sant Fruitós i sant Maurici; un entaulament que envolta una imatge de Santa Agnès i finalment una cúpula.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
Cripta de la Colònia Güell
1908-1915
Architects: Antoni Plàcid Guillem Gaudí i Cornet, Francesc Berenguer i Mestres
La catedral de Sant Pere Apòstol o catedral de Vic, enclavada al centre del recinte històric de la ciutat de Vic, és la seu de la diòcesi de Vic. Presenta una mescla d'estils que van des del romànic fins al neoclàssic. El campanar és romànic, el claustre i el retaule major són d'estil gòtic i la capella de Sant Bernat és barroca. De 1781 a 1803 la catedral va ser transformada i ampliada seguint l'estil neoclàssic.
La primera catedral de Vic apareix documentada l'any 516. Durant el període d'invasió sarraïna (717-718), fou destruïda, i no se n'edificà cap altra fins a la repoblació del territori d'Osona pel comte Guifré I el Pelós (886) i la restauració del bisbat.
La cripta està dividida en tres naus cobertes amb voltes d'aresta, que es recolzen en columnes amb capitells esculpits, que molts d'ells van ser reaprofitats del primitu temple romànic. Estan datats a finals del segle X i la seva temàtica és vegetal. En el segle XII es va pujar el nivell del terra i es va decorar amb uns cercles concèntrics. També se li van afegir dos trams pel costat oest.
En 1782 va ser cegada durant la construcció del nou temple neoclàssic, però en 1943 es va descobrir durant unes excavacions portades a terme per Eduard Junyent.
Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.
Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, a una alçària de 720 metres sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.
L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.
Una petita escala descendent situada a la part dreta del Prebisteri, al costat mateix de la del Cambril, mena a la Cripta, sòbria i harmoniosa, inagurada el 1951. L'estança, en volta en canó, fou contruïda com a lloc de sepultura de l'abat Antoni M. Marcet i dels monjos que donaren la seva vida per Crist en la guerra civil 1936-1939.
Els sepulcres són col·locats en dos arcosolis oberts en el mur; cadascun té gravat en una làpida de marbre de Carrara la notícia de les restes que conté. Una làpida a la part del fons fa memòria dels monjos les despulles dels quals no van poder ser recuperades.
El cos de l'abat Marcet reposa en un sarcòfag, al centre de la cambra, darrera l'altar, esculpit per Joan Rebull.
En les parets laterals, hi ha també, amb llurs làpides, els sepulcres del cardenal Anselm M. Albareda, dels abats Gregori Sunyol, Aureli M. Escarré, Gabriel M. Brasó i Pere Celestí Gusi, tots ells monjos de Montserrat, del P. Bernardo López, que fou abat del Monestir de Ntra. Sra. de Montserrat de Manila, i del bisbe Antoni Urbss, de Letònia, juntament amb el seu secretari, que morien exiliats al Monestir.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
Comenzada en 1882 según el proyecto de Francisco del Villar, al hacerse cargo Gaudí de las obras, el 3 de noviembre de 1883, transformó los pilares añadiéndoles capiteles con motivos naturalistas; también elevó la bóveda y rodeó la cripta de un foso para tener iluminación y ventilación directas. Los primeros planos de Gaudí para la Sagrada Familia fueron de la capilla de San José, construida entre 1884 y 1885, fecha de la celebración de la primera misa. Las obras de la cripta se prolongarían hasta 1891.
La cripta se compone de siete capillas dedicadas a la Sagrada Familia de Jesús: San José, el Sagrado Corazón, la Inmaculada Concepción, San Joaquín, Santa Ana, San Juan y la capilla de Santa Isabel y San Zacarías. Están dispuestas en forma de rotonda, frente a la cual se sitúan otras cinco capillas en línea recta: la central dedicada a la Sagrada Familia —que alberga el altar—, flanqueada por las capillas de Nuestra Señora del Carmen —donde está enterrado Gaudí—, de Jesucristo, de Nuestra Señora de Montserrat y del Santo Cristo —donde tiene sepultura Josep Maria Bocabella.
El altar está presidido por un relieve de la Sagrada Familia, obra de Josep Llimona. Cabe destacar asimismo la clave de la bóveda central con un relieve policromado dedicado a la Anunciación, obra de Joan Flotats, así como la imagen de San José de Maximí Sala Sánchez, en la capilla homónima. La cripta está circundada por un mosaico romano de "opus tesselatum" donde están representados la viña y el trigo, símbolos de la Eucaristía, obra del mosaicista italiano Mario Maragliano. Las pilas de agua bendita de la cripta están hechas con unas grandes conchas marinas (Tridacna gigas) procedentes de Filipinas, que le proporcionaba a Gaudí el marqués de Comillas, dueño de la Compañía Trasatlántica Española. Algunas de las lámparas de la cripta las hizo Gaudí con sus propias manos, ya que el médico le había recomendado trabajos manuales para combatir el reumatismo. El escultor Carles Mani realizó los trabajos de retoque de los capiteles y un modelo de Cristo a medida reducida para la Cripta.
La cripta de la Sagrada Familia, junto con el taller de construcción, sufrió importantes destrozos el 21 de julio de 1936 en un incendio provocado durante la quema de iglesias de Barcelona en la Guerra Civil. Este atentado destruyó y dañó para siempre algunas de las maquetas, planos y documentos del proyecto original de Gaudí, y es por ello que su continuación a día de hoy no es enteramente el proyecto original del arquitecto. En ese mismo acto también fue profanada la tumba del fundador del templo, Josep Maria Bocabella, aunque por fortuna la de Gaudí quedó intacta, como pudieron comprobar sus discípulos al abrir el sepulcro en 1939.
Desde 1930 la cripta es utilizada como iglesia parroquial, hasta la finalización del templo. Además, es la sede de un arciprestazgo que incluye los templos barceloneses del Espíritu Santo, Inmaculado Corazón de María, Nuestra Señora del Rosario, San Olegario y Santo Tomás de Aquino. Su primer párroco fue Gil Parés, que realizó una gran labor social, y fue el promotor de las Escuelas de la Sagrada Familia; murió asesinado durante el transcurso de la Guerra Civil, siendo posteriormente enterrado en la cripta del templo. Desde 1993 el párroco es Lluís Bonet i Armengol, hijo del arquitecto y discípulo de Gaudí Lluís Bonet i Garí, y hermano del arquitecto director de las obras hasta 2012, Jordi Bonet i Armengol.
Entre 2007 y 2009 la cripta fue objeto de una cuidadosa rehabilitación, esencialmente para colocar unos cimientos nuevos, debido a que los anteriores provenían del proyecto de Villar, y quizá no habrían sido suficientes para las modificaciones realizadas por Gaudí, que doblaban la altura del edificio; pero de paso se rehabilitó la pavimentación de mosaico, así como las vidrieras instaladas en la cripta.
El 19 de abril de 2011 se declaró un nuevo incendio en la cripta, causado por un asistente habitual a la parroquia, que destruyó prácticamente la totalidad de la sacristía. Si bien los daños fueron cuantiosos, no se vieron afectados ninguno de los elementos de valor histórico, como las vidrieras originales de Gaudí. Los más de 1500 turistas que en ese momento visitaban el templo fueron desalojados por las autoridades, si bien se restableció la normalidad poco más tarde. La policía detuvo en pocos minutos al causante del incendio.