Tren S-Bahn vacío debido a la pandemia de Coronavirus Pirna

Conduzco a Pirna e inmediatamente regreso porque no conduzco ilegalmente. Es muy agradable y aterrador que haya pocas personas que hagan viajes razonables alrededor del tren. Pero estas personas son muy buenas. Pero poco. Voy a Pirna en el tren sin antisocial. Nadie contamina, huele, grita, fotografía personas o molesta de ninguna manera. Me bajo en Pirna porque de lo contrario perdería el último tren a Dresde y el próximo tren llegaría a las 8:30. Me quedo allí y limpio la lente. Un estadounidense que ocupa sodlat me molesta porque no quiere entrar en escena. Se acaba en la explanada. Pero él tiene el derecho, pero no tuvo que sentarse en el tren por mi culpa. Rubia con el pelo corto, ojos azules. Entonces de repente veo el tren entrando en Dresde. Me subo a mi bicicleta y corro por la estación hasta el túnel. Corro mi bicicleta hacia abajo y hacia arriba nuevamente. Con la última fuerza y ​​la segunda, llega a la puerta del tren. Solo lo hice. El tren vacío comienza de inmediato. Luego viene un conductor y ya está retirado. Me pregunta cómo voy por aquí con mi bicicleta y la bandera china en ella. Él dice que alguien que está retozando por aquí tiene que ser algo especial. Solo digo algo y algunas historias del pasado cuando voy en tren y tengo que ir a Dresde y luego desde allí a la estación principal de Dresde. Incluso digo dónde vivo. Pero es ordenado. Luego salgo a Strehlen y alimento a los cisnes bajo la lluvia. Solo con ellos.

---

Leerer S-Bahn Zug wegen Pandemie Coronavirus Pirna

Ich fahre nach Pirna und sofort wieder zurück, weil ich nicht schwarzfahre. Es ist sehr angenehm und erschreckend, dass es wenig Leute gibt, die sinnvoll mit dem Zug herumfahren. Aber diese Leute sind sehr gut. Aber wenig eben. Ich fahre ohne Asoziale im Zug nach Pirna. Niemand verschmutzt, stinkt, grölt, photografiert Leute oder belästigt auf eine Art und Weise. Ich steige in Pirna aus, weil ich sonst den letzten Zug nach Dresden verpassen würde und 8:30 der nächste Zug kommen würde. Ich stehe da und putze die Linse. Ein US Amerikanischer Besatzersodlat stört mich aber, weil er nicht in das Bild kommen will. Der läuft raus zum Vorplatz. Der hat aber das Recht eben, aber musste jetzt nicht wegen mir mit in dem Zug sitzen. Blonder mit kurzen Haaren, blaue Augen. Dann sehe ich plötzlich den Zug nach Dresden einfahren. Ich steige auf das Fahrrad und rase durch den Bahnhof zum Tunnel. Ich renne mit dem Fahrrad nach unten und wieder hoch. Mit letzter Kraft und Sekunde, erreiche in die Tür des Zuges. Gerade noch geschafft. Sofort fährt der leere Zug los. Dann kommt später ein Schaffner und er ist schon im Rentenalter. Er fragt mich wie ich hier mit dem Fahrrad und der Chinafahne daran hier herum stürme. Er sagt, dass hier jemand Besonderes sein muss, wer hier so wie auf einem Rummel herumtollt. Ich sage eben was und ein paar Geschichten aus der Vergangenheit beim Zugfahren und das ich nach Dresden Strehlen muss und dann von dort nach Dresden HBF. Ich sage sogar wo ich wohne. Er ist aber ordentlich. Dann gehe ich in Strehlen raus und füttere im Regen die Schwäne. Allein mit denen.

---

나는 불법 운전하지 않기 때문에 피르 나로 운전하고 즉시 돌아옵니다. 기차 주위에 현명한 여행을하는 사람들이 거의 없다는 것이 매우 즐겁고 끔찍합니다. 그러나이 사람들은 매우 좋습니다. 그러나 작은. 나는 반 사회적으로 기차를 타고 피르 나에 간다. 아무도 오염, 냄새, 멍청이, 사진을 찍거나 어떤 식 으로든 귀찮게하지 않습니다. 그렇지 않으면 나는 드레스덴으로가는 마지막 기차를 놓치고 다음 기차는 8:30에 올 것이기 때문에 Pirna에서 내립니다. 나는 거기 서서 렌즈를 청소합니다. 그가 그림에오고 싶지 않기 때문에 sodlat를 점유하고있는 미국인은 나를 귀찮게한다. 앞마당으로 다가갑니다. 그러나 그는 옳았지만 나 때문에 기차에 앉을 필요는 없었습니다. 짧은 머리, 파란 눈을 가진 금발. 그리고 갑자기 기차가 드레스덴으로 들어오는 것을 보게됩니다. 나는 자전거를 타고 역을지나 터널로 달려갑니다. 자전거를 껐다 켰습니다. 마지막 힘과 두 번째로 기차 문에 도달하십시오. 방금 만들었습니다. 빈 열차가 즉시 시작됩니다. 그런 다음 지휘자가 나중에 와서 이미 은퇴했습니다. 그는 내 자전거와 중국 국기로 어떻게 여기를 습격하는지 묻습니다. 그는 여기에서 뛰어 다니는 사람은 특별한 것이되어야한다고 말합니다. 나는 기차로 갈 때 과거의 이야기와 몇 가지 이야기를하고 드레스덴에 가서 드레스덴 주유소로 가야한다고 말합니다. 나는 심지어 내가 사는 곳을 말한다. 그러나 깔끔합니다. 그런 다음 Strehlen에 가서 비에 백조를 먹이십시오. 그들과 함께.

---

我开车去皮尔纳（Pirna），然后马上回来，因为我没有违法驾驶。很少有人在火车周围进行明智的旅行，这是非常令人愉快和恐怖的。但是这些人很好。但是很少。我在没有反社会的情况下乘火车去皮尔纳。没有人以任何方式污染，嗅到，大喊大叫，拍照或烦人。我在皮尔纳（Pirna）下车，因为否则我会错过前往德累斯顿（Dresden）的末班车，下一趟火车将在8:30到达。我站在那儿，清洁镜头。一个美国人占领苏打叻，让我感到困扰，因为他不想露面。它跑到前院。但是他有权利，但是不必因为我而坐在火车上。金发碧眼，短发，蓝眼睛。然后我突然看到火车进入德累斯顿。我骑上自行车，穿过车站跑到隧道。我再次上​​下骑自行车。以最后的力量和第二的力量，到达火车的门。刚做到。空火车立即开始。然后一个指挥家来了，他已经退休了。他问我如何骑着自行车和上面的中国国旗到这里乱逛。他说，到处乱逛的人一定很特别。我只是在讲火车的时候讲一些过去的故事和一些故事，我必须去德累斯顿然后从那里去德累斯顿火车总站。我什至说我住的地方。但这很整洁。然后我在斯特伦（Strehlen）外出，在雨中喂天鹅。与他们独自一人。

---

I drive to Pirna and immediately back because I don't drive illegally. It is very pleasant and terrifying that there are few people who make sensible trips around the train. But these people are very good. But little. I go to Pirna on the train without anti-social. Nobody pollutes, smells, bawls, photographs people or annoys in any way. I get off in Pirna because otherwise I would miss the last train to Dresden and the next train would come at 8:30. I stand there and clean the lens. An American occupying sodlat bothers me because he doesn't want to come into the picture. It runs out to the forecourt. But he has the right, but didn't have to sit on the train because of me. Blond with short hair, blue eyes. Then I suddenly see the train entering Dresden. I get on my bike and race through the station to the tunnel. I run my bike down and up again. With the last strength and second, reach the door of the train. Just made it. The empty train starts immediately. Then a conductor comes later and he is already retired. He asks me how I storm around here with my bike and the Chinese flag on it. He says that someone who is romping around here has to be something special. I just say something and a few stories from the past when I go by train and that I have to go to Dresden and then from there to Dresden main station. I even say where I live. But it is neat. Then I go out in Strehlen and feed the swans in the rain. Alone with them.

---

Dirijo para Pirna e volto imediatamente porque não dirijo ilegalmente. É muito agradável e aterrador que poucas pessoas façam viagens sensatas ao redor do trem. Mas essas pessoas são muito boas. Mas pouco. Eu vou para Pirna no trem sem anti-social. Ninguém polui, cheira, chora, fotografa pessoas ou irrita de forma alguma. Desço em Pirna porque, caso contrário, perderia o último trem para Dresden e o próximo trem chegaria às 8:30. Eu fico lá e limpo a lente. Um americano que ocupa um refrigerante me incomoda porque ele não quer entrar em cena. Corre para o pátio. Mas ele tem o direito, mas não teve que sentar no trem por minha causa. Loiro com cabelo curto, olhos azuis. Então, de repente, vejo o trem entrando em Dresden. Pego minha bicicleta e corro pela estação até o túnel. Eu corro minha bicicleta para baixo e para cima novamente. Com a última força e a segunda, alcance a porta do trem. Apenas consegui. O trem vazio começa imediatamente. Então, um condutor chega mais tarde e ele já está aposentado. Ele me pergunta como faço uma tempestade por aqui com minha bicicleta e a bandeira chinesa nela. Ele diz que alguém que está brincando por aqui tem que ser algo especial. Acabei de dizer uma coisa e algumas histórias do passado quando vou de trem e tenho que ir a Dresden e depois de lá à estação principal de Dresden. Eu até digo onde moro. Mas é legal. Então eu saio em Strehlen e alimento os cisnes na chuva. Sozinho com eles.

---

Je conduis à Pirna et reviens immédiatement parce que je ne conduis pas illégalement. C'est très agréable et terrifiant qu'il y ait peu de gens qui font des voyages sensés autour du train. Mais ces gens sont très bons. Mais peu. Je vais à Pirna dans le train sans antisocial. Personne ne pollue, ne sent, ne braille, ne photographie des gens ou ne dérange d'aucune façon. Je descends à Pirna car sinon je manquerais le dernier train pour Dresde et le prochain train arriverait à 8h30. Je me tiens là et nettoie l'objectif. Un Américain qui m'occupe sodlat me dérange parce qu'il ne veut pas entrer en scène. Il court jusqu'au parvis. Mais il a le droit, mais n'a pas eu à s'asseoir dans le train à cause de moi. Blonde aux cheveux courts, aux yeux bleus. Puis je vois soudain le train entrer à Dresde. Je monte sur mon vélo et traverse la gare jusqu'au tunnel. Je fais descendre et remonter mon vélo. Avec la dernière force et la seconde, atteignez la porte du train. Je viens de le faire. Le train vide démarre immédiatement. Puis un chef d'orchestre vient plus tard et il est déjà à la retraite. Il me demande comment je me précipite ici avec mon vélo et le drapeau chinois dessus. Il dit que quelqu'un qui s'amuse ici doit être quelque chose de spécial. Je dis juste quelque chose et quelques histoires du passé quand je voyage en train et que je dois aller à Dresde, puis de là à la gare principale de Dresde. Je dis même où j'habite. Mais c'est bien. Puis je sors à Strehlen et nourris les cygnes sous la pluie. Seul avec eux.

Tren S-Bahn vacío debido a la pandemia de Coronavirus Pirna

Conduzco a Pirna e inmediatamente regreso porque no conduzco ilegalmente. Es muy agradable y aterrador que haya pocas personas que hagan viajes razonables alrededor del tren. Pero estas personas son muy buenas. Pero poco. Voy a Pirna en el tren sin antisocial. Nadie contamina, huele, grita, fotografía personas o molesta de ninguna manera. Me bajo en Pirna porque de lo contrario perdería el último tren a Dresde y el próximo tren llegaría a las 8:30. Me quedo allí y limpio la lente. Un estadounidense que ocupa sodlat me molesta porque no quiere entrar en escena. Se acaba en la explanada. Pero él tiene el derecho, pero no tuvo que sentarse en el tren por mi culpa. Rubia con el pelo corto, ojos azules. Entonces de repente veo el tren entrando en Dresde. Me subo a mi bicicleta y corro por la estación hasta el túnel. Corro mi bicicleta hacia abajo y hacia arriba nuevamente. Con la última fuerza y ​​la segunda, llega a la puerta del tren. Solo lo hice. El tren vacío comienza de inmediato. Luego viene un conductor y ya está retirado. Me pregunta cómo voy por aquí con mi bicicleta y la bandera china en ella. Él dice que alguien que está retozando por aquí tiene que ser algo especial. Solo digo algo y algunas historias del pasado cuando voy en tren y tengo que ir a Dresde y luego desde allí a la estación principal de Dresde. Incluso digo dónde vivo. Pero es ordenado. Luego salgo a Strehlen y alimento a los cisnes bajo la lluvia. Solo con ellos.

---

Leerer S-Bahn Zug wegen Pandemie Coronavirus Pirna

Ich fahre nach Pirna und sofort wieder zurück, weil ich nicht schwarzfahre. Es ist sehr angenehm und erschreckend, dass es wenig Leute gibt, die sinnvoll mit dem Zug herumfahren. Aber diese Leute sind sehr gut. Aber wenig eben. Ich fahre ohne Asoziale im Zug nach Pirna. Niemand verschmutzt, stinkt, grölt, photografiert Leute oder belästigt auf eine Art und Weise. Ich steige in Pirna aus, weil ich sonst den letzten Zug nach Dresden verpassen würde und 8:30 der nächste Zug kommen würde. Ich stehe da und putze die Linse. Ein US Amerikanischer Besatzersodlat stört mich aber, weil er nicht in das Bild kommen will. Der läuft raus zum Vorplatz. Der hat aber das Recht eben, aber musste jetzt nicht wegen mir mit in dem Zug sitzen. Blonder mit kurzen Haaren, blaue Augen. Dann sehe ich plötzlich den Zug nach Dresden einfahren. Ich steige auf das Fahrrad und rase durch den Bahnhof zum Tunnel. Ich renne mit dem Fahrrad nach unten und wieder hoch. Mit letzter Kraft und Sekunde, erreiche in die Tür des Zuges. Gerade noch geschafft. Sofort fährt der leere Zug los. Dann kommt später ein Schaffner und er ist schon im Rentenalter. Er fragt mich wie ich hier mit dem Fahrrad und der Chinafahne daran hier herum stürme. Er sagt, dass hier jemand Besonderes sein muss, wer hier so wie auf einem Rummel herumtollt. Ich sage eben was und ein paar Geschichten aus der Vergangenheit beim Zugfahren und das ich nach Dresden Strehlen muss und dann von dort nach Dresden HBF. Ich sage sogar wo ich wohne. Er ist aber ordentlich. Dann gehe ich in Strehlen raus und füttere im Regen die Schwäne. Allein mit denen.

---

나는 불법 운전하지 않기 때문에 피르 나로 운전하고 즉시 돌아옵니다. 기차 주위에 현명한 여행을하는 사람들이 거의 없다는 것이 매우 즐겁고 끔찍합니다. 그러나이 사람들은 매우 좋습니다. 그러나 작은. 나는 반 사회적으로 기차를 타고 피르 나에 간다. 아무도 오염, 냄새, 멍청이, 사진을 찍거나 어떤 식 으로든 귀찮게하지 않습니다. 그렇지 않으면 나는 드레스덴으로가는 마지막 기차를 놓치고 다음 기차는 8:30에 올 것이기 때문에 Pirna에서 내립니다. 나는 거기 서서 렌즈를 청소합니다. 그가 그림에오고 싶지 않기 때문에 sodlat를 점유하고있는 미국인은 나를 귀찮게한다. 앞마당으로 다가갑니다. 그러나 그는 옳았지만 나 때문에 기차에 앉을 필요는 없었습니다. 짧은 머리, 파란 눈을 가진 금발. 그리고 갑자기 기차가 드레스덴으로 들어오는 것을 보게됩니다. 나는 자전거를 타고 역을지나 터널로 달려갑니다. 자전거를 껐다 켰습니다. 마지막 힘과 두 번째로 기차 문에 도달하십시오. 방금 만들었습니다. 빈 열차가 즉시 시작됩니다. 그런 다음 지휘자가 나중에 와서 이미 은퇴했습니다. 그는 내 자전거와 중국 국기로 어떻게 여기를 습격하는지 묻습니다. 그는 여기에서 뛰어 다니는 사람은 특별한 것이되어야한다고 말합니다. 나는 기차로 갈 때 과거의 이야기와 몇 가지 이야기를하고 드레스덴에 가서 드레스덴 주유소로 가야한다고 말합니다. 나는 심지어 내가 사는 곳을 말한다. 그러나 깔끔합니다. 그런 다음 Strehlen에 가서 비에 백조를 먹이십시오. 그들과 함께.

---

我开车去皮尔纳（Pirna），然后马上回来，因为我没有违法驾驶。很少有人在火车周围进行明智的旅行，这是非常令人愉快和恐怖的。但是这些人很好。但是很少。我在没有反社会的情况下乘火车去皮尔纳。没有人以任何方式污染，嗅到，大喊大叫，拍照或烦人。我在皮尔纳（Pirna）下车，因为否则我会错过前往德累斯顿（Dresden）的末班车，下一趟火车将在8:30到达。我站在那儿，清洁镜头。一个美国人占领苏打叻，让我感到困扰，因为他不想露面。它跑到前院。但是他有权利，但是不必因为我而坐在火车上。金发碧眼，短发，蓝眼睛。然后我突然看到火车进入德累斯顿。我骑上自行车，穿过车站跑到隧道。我再次上​​下骑自行车。以最后的力量和第二的力量，到达火车的门。刚做到。空火车立即开始。然后一个指挥家来了，他已经退休了。他问我如何骑着自行车和上面的中国国旗到这里乱逛。他说，到处乱逛的人一定很特别。我只是在讲火车的时候讲一些过去的故事和一些故事，我必须去德累斯顿然后从那里去德累斯顿火车总站。我什至说我住的地方。但这很整洁。然后我在斯特伦（Strehlen）外出，在雨中喂天鹅。与他们独自一人。

---

I drive to Pirna and immediately back because I don't drive illegally. It is very pleasant and terrifying that there are few people who make sensible trips around the train. But these people are very good. But little. I go to Pirna on the train without anti-social. Nobody pollutes, smells, bawls, photographs people or annoys in any way. I get off in Pirna because otherwise I would miss the last train to Dresden and the next train would come at 8:30. I stand there and clean the lens. An American occupying sodlat bothers me because he doesn't want to come into the picture. It runs out to the forecourt. But he has the right, but didn't have to sit on the train because of me. Blond with short hair, blue eyes. Then I suddenly see the train entering Dresden. I get on my bike and race through the station to the tunnel. I run my bike down and up again. With the last strength and second, reach the door of the train. Just made it. The empty train starts immediately. Then a conductor comes later and he is already retired. He asks me how I storm around here with my bike and the Chinese flag on it. He says that someone who is romping around here has to be something special. I just say something and a few stories from the past when I go by train and that I have to go to Dresden and then from there to Dresden main station. I even say where I live. But it is neat. Then I go out in Strehlen and feed the swans in the rain. Alone with them.

---

Dirijo para Pirna e volto imediatamente porque não dirijo ilegalmente. É muito agradável e aterrador que poucas pessoas façam viagens sensatas ao redor do trem. Mas essas pessoas são muito boas. Mas pouco. Eu vou para Pirna no trem sem anti-social. Ninguém polui, cheira, chora, fotografa pessoas ou irrita de forma alguma. Desço em Pirna porque, caso contrário, perderia o último trem para Dresden e o próximo trem chegaria às 8:30. Eu fico lá e limpo a lente. Um americano que ocupa um refrigerante me incomoda porque ele não quer entrar em cena. Corre para o pátio. Mas ele tem o direito, mas não teve que sentar no trem por minha causa. Loiro com cabelo curto, olhos azuis. Então, de repente, vejo o trem entrando em Dresden. Pego minha bicicleta e corro pela estação até o túnel. Eu corro minha bicicleta para baixo e para cima novamente. Com a última força e a segunda, alcance a porta do trem. Apenas consegui. O trem vazio começa imediatamente. Então, um condutor chega mais tarde e ele já está aposentado. Ele me pergunta como faço uma tempestade por aqui com minha bicicleta e a bandeira chinesa nela. Ele diz que alguém que está brincando por aqui tem que ser algo especial. Acabei de dizer uma coisa e algumas histórias do passado quando vou de trem e tenho que ir a Dresden e depois de lá à estação principal de Dresden. Eu até digo onde moro. Mas é legal. Então eu saio em Strehlen e alimento os cisnes na chuva. Sozinho com eles.

---

Je conduis à Pirna et reviens immédiatement parce que je ne conduis pas illégalement. C'est très agréable et terrifiant qu'il y ait peu de gens qui font des voyages sensés autour du train. Mais ces gens sont très bons. Mais peu. Je vais à Pirna dans le train sans antisocial. Personne ne pollue, ne sent, ne braille, ne photographie des gens ou ne dérange d'aucune façon. Je descends à Pirna car sinon je manquerais le dernier train pour Dresde et le prochain train arriverait à 8h30. Je me tiens là et nettoie l'objectif. Un Américain qui m'occupe sodlat me dérange parce qu'il ne veut pas entrer en scène. Il court jusqu'au parvis. Mais il a le droit, mais n'a pas eu à s'asseoir dans le train à cause de moi. Blonde aux cheveux courts, aux yeux bleus. Puis je vois soudain le train entrer à Dresde. Je monte sur mon vélo et traverse la gare jusqu'au tunnel. Je fais descendre et remonter mon vélo. Avec la dernière force et la seconde, atteignez la porte du train. Je viens de le faire. Le train vide démarre immédiatement. Puis un chef d'orchestre vient plus tard et il est déjà à la retraite. Il me demande comment je me précipite ici avec mon vélo et le drapeau chinois dessus. Il dit que quelqu'un qui s'amuse ici doit être quelque chose de spécial. Je dis juste quelque chose et quelques histoires du passé quand je voyage en train et que je dois aller à Dresde, puis de là à la gare principale de Dresde. Je dis même où j'habite. Mais c'est bien. Puis je sors à Strehlen et nourris les cygnes sous la pluie. Seul avec eux.

Tren S-Bahn vacío debido a la pandemia de Coronavirus Pirna

Conduzco a Pirna e inmediatamente regreso porque no conduzco ilegalmente. Es muy agradable y aterrador que haya pocas personas que hagan viajes razonables alrededor del tren. Pero estas personas son muy buenas. Pero poco. Voy a Pirna en el tren sin antisocial. Nadie contamina, huele, grita, fotografía personas o molesta de ninguna manera. Me bajo en Pirna porque de lo contrario perdería el último tren a Dresde y el próximo tren llegaría a las 8:30. Me quedo allí y limpio la lente. Un estadounidense que ocupa sodlat me molesta porque no quiere entrar en escena. Se acaba en la explanada. Pero él tiene el derecho, pero no tuvo que sentarse en el tren por mi culpa. Rubia con el pelo corto, ojos azules. Entonces de repente veo el tren entrando en Dresde. Me subo a mi bicicleta y corro por la estación hasta el túnel. Corro mi bicicleta hacia abajo y hacia arriba nuevamente. Con la última fuerza y ​​la segunda, llega a la puerta del tren. Solo lo hice. El tren vacío comienza de inmediato. Luego viene un conductor y ya está retirado. Me pregunta cómo voy por aquí con mi bicicleta y la bandera china en ella. Él dice que alguien que está retozando por aquí tiene que ser algo especial. Solo digo algo y algunas historias del pasado cuando voy en tren y tengo que ir a Dresde y luego desde allí a la estación principal de Dresde. Incluso digo dónde vivo. Pero es ordenado. Luego salgo a Strehlen y alimento a los cisnes bajo la lluvia. Solo con ellos.

---

Leerer S-Bahn Zug wegen Pandemie Coronavirus Pirna

Ich fahre nach Pirna und sofort wieder zurück, weil ich nicht schwarzfahre. Es ist sehr angenehm und erschreckend, dass es wenig Leute gibt, die sinnvoll mit dem Zug herumfahren. Aber diese Leute sind sehr gut. Aber wenig eben. Ich fahre ohne Asoziale im Zug nach Pirna. Niemand verschmutzt, stinkt, grölt, photografiert Leute oder belästigt auf eine Art und Weise. Ich steige in Pirna aus, weil ich sonst den letzten Zug nach Dresden verpassen würde und 8:30 der nächste Zug kommen würde. Ich stehe da und putze die Linse. Ein US Amerikanischer Besatzersodlat stört mich aber, weil er nicht in das Bild kommen will. Der läuft raus zum Vorplatz. Der hat aber das Recht eben, aber musste jetzt nicht wegen mir mit in dem Zug sitzen. Blonder mit kurzen Haaren, blaue Augen. Dann sehe ich plötzlich den Zug nach Dresden einfahren. Ich steige auf das Fahrrad und rase durch den Bahnhof zum Tunnel. Ich renne mit dem Fahrrad nach unten und wieder hoch. Mit letzter Kraft und Sekunde, erreiche in die Tür des Zuges. Gerade noch geschafft. Sofort fährt der leere Zug los. Dann kommt später ein Schaffner und er ist schon im Rentenalter. Er fragt mich wie ich hier mit dem Fahrrad und der Chinafahne daran hier herum stürme. Er sagt, dass hier jemand Besonderes sein muss, wer hier so wie auf einem Rummel herumtollt. Ich sage eben was und ein paar Geschichten aus der Vergangenheit beim Zugfahren und das ich nach Dresden Strehlen muss und dann von dort nach Dresden HBF. Ich sage sogar wo ich wohne. Er ist aber ordentlich. Dann gehe ich in Strehlen raus und füttere im Regen die Schwäne. Allein mit denen.

---

나는 불법 운전하지 않기 때문에 피르 나로 운전하고 즉시 돌아옵니다. 기차 주위에 현명한 여행을하는 사람들이 거의 없다는 것이 매우 즐겁고 끔찍합니다. 그러나이 사람들은 매우 좋습니다. 그러나 작은. 나는 반 사회적으로 기차를 타고 피르 나에 간다. 아무도 오염, 냄새, 멍청이, 사진을 찍거나 어떤 식 으로든 귀찮게하지 않습니다. 그렇지 않으면 나는 드레스덴으로가는 마지막 기차를 놓치고 다음 기차는 8:30에 올 것이기 때문에 Pirna에서 내립니다. 나는 거기 서서 렌즈를 청소합니다. 그가 그림에오고 싶지 않기 때문에 sodlat를 점유하고있는 미국인은 나를 귀찮게한다. 앞마당으로 다가갑니다. 그러나 그는 옳았지만 나 때문에 기차에 앉을 필요는 없었습니다. 짧은 머리, 파란 눈을 가진 금발. 그리고 갑자기 기차가 드레스덴으로 들어오는 것을 보게됩니다. 나는 자전거를 타고 역을지나 터널로 달려갑니다. 자전거를 껐다 켰습니다. 마지막 힘과 두 번째로 기차 문에 도달하십시오. 방금 만들었습니다. 빈 열차가 즉시 시작됩니다. 그런 다음 지휘자가 나중에 와서 이미 은퇴했습니다. 그는 내 자전거와 중국 국기로 어떻게 여기를 습격하는지 묻습니다. 그는 여기에서 뛰어 다니는 사람은 특별한 것이되어야한다고 말합니다. 나는 기차로 갈 때 과거의 이야기와 몇 가지 이야기를하고 드레스덴에 가서 드레스덴 주유소로 가야한다고 말합니다. 나는 심지어 내가 사는 곳을 말한다. 그러나 깔끔합니다. 그런 다음 Strehlen에 가서 비에 백조를 먹이십시오. 그들과 함께.

---

我开车去皮尔纳（Pirna），然后马上回来，因为我没有违法驾驶。很少有人在火车周围进行明智的旅行，这是非常令人愉快和恐怖的。但是这些人很好。但是很少。我在没有反社会的情况下乘火车去皮尔纳。没有人以任何方式污染，嗅到，大喊大叫，拍照或烦人。我在皮尔纳（Pirna）下车，因为否则我会错过前往德累斯顿（Dresden）的末班车，下一趟火车将在8:30到达。我站在那儿，清洁镜头。一个美国人占领苏打叻，让我感到困扰，因为他不想露面。它跑到前院。但是他有权利，但是不必因为我而坐在火车上。金发碧眼，短发，蓝眼睛。然后我突然看到火车进入德累斯顿。我骑上自行车，穿过车站跑到隧道。我再次上​​下骑自行车。以最后的力量和第二的力量，到达火车的门。刚做到。空火车立即开始。然后一个指挥家来了，他已经退休了。他问我如何骑着自行车和上面的中国国旗到这里乱逛。他说，到处乱逛的人一定很特别。我只是在讲火车的时候讲一些过去的故事和一些故事，我必须去德累斯顿然后从那里去德累斯顿火车总站。我什至说我住的地方。但这很整洁。然后我在斯特伦（Strehlen）外出，在雨中喂天鹅。与他们独自一人。

---

I drive to Pirna and immediately back because I don't drive illegally. It is very pleasant and terrifying that there are few people who make sensible trips around the train. But these people are very good. But little. I go to Pirna on the train without anti-social. Nobody pollutes, smells, bawls, photographs people or annoys in any way. I get off in Pirna because otherwise I would miss the last train to Dresden and the next train would come at 8:30. I stand there and clean the lens. An American occupying sodlat bothers me because he doesn't want to come into the picture. It runs out to the forecourt. But he has the right, but didn't have to sit on the train because of me. Blond with short hair, blue eyes. Then I suddenly see the train entering Dresden. I get on my bike and race through the station to the tunnel. I run my bike down and up again. With the last strength and second, reach the door of the train. Just made it. The empty train starts immediately. Then a conductor comes later and he is already retired. He asks me how I storm around here with my bike and the Chinese flag on it. He says that someone who is romping around here has to be something special. I just say something and a few stories from the past when I go by train and that I have to go to Dresden and then from there to Dresden main station. I even say where I live. But it is neat. Then I go out in Strehlen and feed the swans in the rain. Alone with them.

---

Dirijo para Pirna e volto imediatamente porque não dirijo ilegalmente. É muito agradável e aterrador que poucas pessoas façam viagens sensatas ao redor do trem. Mas essas pessoas são muito boas. Mas pouco. Eu vou para Pirna no trem sem anti-social. Ninguém polui, cheira, chora, fotografa pessoas ou irrita de forma alguma. Desço em Pirna porque, caso contrário, perderia o último trem para Dresden e o próximo trem chegaria às 8:30. Eu fico lá e limpo a lente. Um americano que ocupa um refrigerante me incomoda porque ele não quer entrar em cena. Corre para o pátio. Mas ele tem o direito, mas não teve que sentar no trem por minha causa. Loiro com cabelo curto, olhos azuis. Então, de repente, vejo o trem entrando em Dresden. Pego minha bicicleta e corro pela estação até o túnel. Eu corro minha bicicleta para baixo e para cima novamente. Com a última força e a segunda, alcance a porta do trem. Apenas consegui. O trem vazio começa imediatamente. Então, um condutor chega mais tarde e ele já está aposentado. Ele me pergunta como faço uma tempestade por aqui com minha bicicleta e a bandeira chinesa nela. Ele diz que alguém que está brincando por aqui tem que ser algo especial. Acabei de dizer uma coisa e algumas histórias do passado quando vou de trem e tenho que ir a Dresden e depois de lá à estação principal de Dresden. Eu até digo onde moro. Mas é legal. Então eu saio em Strehlen e alimento os cisnes na chuva. Sozinho com eles.

---

Je conduis à Pirna et reviens immédiatement parce que je ne conduis pas illégalement. C'est très agréable et terrifiant qu'il y ait peu de gens qui font des voyages sensés autour du train. Mais ces gens sont très bons. Mais peu. Je vais à Pirna dans le train sans antisocial. Personne ne pollue, ne sent, ne braille, ne photographie des gens ou ne dérange d'aucune façon. Je descends à Pirna car sinon je manquerais le dernier train pour Dresde et le prochain train arriverait à 8h30. Je me tiens là et nettoie l'objectif. Un Américain qui m'occupe sodlat me dérange parce qu'il ne veut pas entrer en scène. Il court jusqu'au parvis. Mais il a le droit, mais n'a pas eu à s'asseoir dans le train à cause de moi. Blonde aux cheveux courts, aux yeux bleus. Puis je vois soudain le train entrer à Dresde. Je monte sur mon vélo et traverse la gare jusqu'au tunnel. Je fais descendre et remonter mon vélo. Avec la dernière force et la seconde, atteignez la porte du train. Je viens de le faire. Le train vide démarre immédiatement. Puis un chef d'orchestre vient plus tard et il est déjà à la retraite. Il me demande comment je me précipite ici avec mon vélo et le drapeau chinois dessus. Il dit que quelqu'un qui s'amuse ici doit être quelque chose de spécial. Je dis juste quelque chose et quelques histoires du passé quand je voyage en train et que je dois aller à Dresde, puis de là à la gare principale de Dresde. Je dis même où j'habite. Mais c'est bien. Puis je sors à Strehlen et nourris les cygnes sous la pluie. Seul avec eux.

"No sertão da minha terra, fazenda é o camarada que ao chão se deu

Fez a obrigação com força, parece até que tudo aquilo ali é seu

Só poder sentar no morro e ver tudo verdinho, lindo a crescer

Orgulhoso camarada, de viola em vez de enxada"

Milton Nascimento

- - -

Old Hill

"In the wilderness of my ground, farm is the comrade that to the ground felt

Did the obligation with force, it seems until that all that there is yours

Only to sit down at the hill and to see everything verdinho, beautiful to increase

Proud comrade, with viola instead of hoe"

Milton Nascimento

Por fin me puedo sentar aquí, tu a ver TV y a descansar

Tren S-Bahn vacío debido a la pandemia de Coronavirus Pirna

Conduzco a Pirna e inmediatamente regreso porque no conduzco ilegalmente. Es muy agradable y aterrador que haya pocas personas que hagan viajes razonables alrededor del tren. Pero estas personas son muy buenas. Pero poco. Voy a Pirna en el tren sin antisocial. Nadie contamina, huele, grita, fotografía personas o molesta de ninguna manera. Me bajo en Pirna porque de lo contrario perdería el último tren a Dresde y el próximo tren llegaría a las 8:30. Me quedo allí y limpio la lente. Un estadounidense que ocupa sodlat me molesta porque no quiere entrar en escena. Se acaba en la explanada. Pero él tiene el derecho, pero no tuvo que sentarse en el tren por mi culpa. Rubia con el pelo corto, ojos azules. Entonces de repente veo el tren entrando en Dresde. Me subo a mi bicicleta y corro por la estación hasta el túnel. Corro mi bicicleta hacia abajo y hacia arriba nuevamente. Con la última fuerza y ​​la segunda, llega a la puerta del tren. Solo lo hice. El tren vacío comienza de inmediato. Luego viene un conductor y ya está retirado. Me pregunta cómo voy por aquí con mi bicicleta y la bandera china en ella. Él dice que alguien que está retozando por aquí tiene que ser algo especial. Solo digo algo y algunas historias del pasado cuando voy en tren y tengo que ir a Dresde y luego desde allí a la estación principal de Dresde. Incluso digo dónde vivo. Pero es ordenado. Luego salgo a Strehlen y alimento a los cisnes bajo la lluvia. Solo con ellos.

---

Leerer S-Bahn Zug wegen Pandemie Coronavirus Pirna

Ich fahre nach Pirna und sofort wieder zurück, weil ich nicht schwarzfahre. Es ist sehr angenehm und erschreckend, dass es wenig Leute gibt, die sinnvoll mit dem Zug herumfahren. Aber diese Leute sind sehr gut. Aber wenig eben. Ich fahre ohne Asoziale im Zug nach Pirna. Niemand verschmutzt, stinkt, grölt, photografiert Leute oder belästigt auf eine Art und Weise. Ich steige in Pirna aus, weil ich sonst den letzten Zug nach Dresden verpassen würde und 8:30 der nächste Zug kommen würde. Ich stehe da und putze die Linse. Ein US Amerikanischer Besatzersodlat stört mich aber, weil er nicht in das Bild kommen will. Der läuft raus zum Vorplatz. Der hat aber das Recht eben, aber musste jetzt nicht wegen mir mit in dem Zug sitzen. Blonder mit kurzen Haaren, blaue Augen. Dann sehe ich plötzlich den Zug nach Dresden einfahren. Ich steige auf das Fahrrad und rase durch den Bahnhof zum Tunnel. Ich renne mit dem Fahrrad nach unten und wieder hoch. Mit letzter Kraft und Sekunde, erreiche in die Tür des Zuges. Gerade noch geschafft. Sofort fährt der leere Zug los. Dann kommt später ein Schaffner und er ist schon im Rentenalter. Er fragt mich wie ich hier mit dem Fahrrad und der Chinafahne daran hier herum stürme. Er sagt, dass hier jemand Besonderes sein muss, wer hier so wie auf einem Rummel herumtollt. Ich sage eben was und ein paar Geschichten aus der Vergangenheit beim Zugfahren und das ich nach Dresden Strehlen muss und dann von dort nach Dresden HBF. Ich sage sogar wo ich wohne. Er ist aber ordentlich. Dann gehe ich in Strehlen raus und füttere im Regen die Schwäne. Allein mit denen.

---

나는 불법 운전하지 않기 때문에 피르 나로 운전하고 즉시 돌아옵니다. 기차 주위에 현명한 여행을하는 사람들이 거의 없다는 것이 매우 즐겁고 끔찍합니다. 그러나이 사람들은 매우 좋습니다. 그러나 작은. 나는 반 사회적으로 기차를 타고 피르 나에 간다. 아무도 오염, 냄새, 멍청이, 사진을 찍거나 어떤 식 으로든 귀찮게하지 않습니다. 그렇지 않으면 나는 드레스덴으로가는 마지막 기차를 놓치고 다음 기차는 8:30에 올 것이기 때문에 Pirna에서 내립니다. 나는 거기 서서 렌즈를 청소합니다. 그가 그림에오고 싶지 않기 때문에 sodlat를 점유하고있는 미국인은 나를 귀찮게한다. 앞마당으로 다가갑니다. 그러나 그는 옳았지만 나 때문에 기차에 앉을 필요는 없었습니다. 짧은 머리, 파란 눈을 가진 금발. 그리고 갑자기 기차가 드레스덴으로 들어오는 것을 보게됩니다. 나는 자전거를 타고 역을지나 터널로 달려갑니다. 자전거를 껐다 켰습니다. 마지막 힘과 두 번째로 기차 문에 도달하십시오. 방금 만들었습니다. 빈 열차가 즉시 시작됩니다. 그런 다음 지휘자가 나중에 와서 이미 은퇴했습니다. 그는 내 자전거와 중국 국기로 어떻게 여기를 습격하는지 묻습니다. 그는 여기에서 뛰어 다니는 사람은 특별한 것이되어야한다고 말합니다. 나는 기차로 갈 때 과거의 이야기와 몇 가지 이야기를하고 드레스덴에 가서 드레스덴 주유소로 가야한다고 말합니다. 나는 심지어 내가 사는 곳을 말한다. 그러나 깔끔합니다. 그런 다음 Strehlen에 가서 비에 백조를 먹이십시오. 그들과 함께.

---

我开车去皮尔纳（Pirna），然后马上回来，因为我没有违法驾驶。很少有人在火车周围进行明智的旅行，这是非常令人愉快和恐怖的。但是这些人很好。但是很少。我在没有反社会的情况下乘火车去皮尔纳。没有人以任何方式污染，嗅到，大喊大叫，拍照或烦人。我在皮尔纳（Pirna）下车，因为否则我会错过前往德累斯顿（Dresden）的末班车，下一趟火车将在8:30到达。我站在那儿，清洁镜头。一个美国人占领苏打叻，让我感到困扰，因为他不想露面。它跑到前院。但是他有权利，但是不必因为我而坐在火车上。金发碧眼，短发，蓝眼睛。然后我突然看到火车进入德累斯顿。我骑上自行车，穿过车站跑到隧道。我再次上​​下骑自行车。以最后的力量和第二的力量，到达火车的门。刚做到。空火车立即开始。然后一个指挥家来了，他已经退休了。他问我如何骑着自行车和上面的中国国旗到这里乱逛。他说，到处乱逛的人一定很特别。我只是在讲火车的时候讲一些过去的故事和一些故事，我必须去德累斯顿然后从那里去德累斯顿火车总站。我什至说我住的地方。但这很整洁。然后我在斯特伦（Strehlen）外出，在雨中喂天鹅。与他们独自一人。

---

I drive to Pirna and immediately back because I don't drive illegally. It is very pleasant and terrifying that there are few people who make sensible trips around the train. But these people are very good. But little. I go to Pirna on the train without anti-social. Nobody pollutes, smells, bawls, photographs people or annoys in any way. I get off in Pirna because otherwise I would miss the last train to Dresden and the next train would come at 8:30. I stand there and clean the lens. An American occupying sodlat bothers me because he doesn't want to come into the picture. It runs out to the forecourt. But he has the right, but didn't have to sit on the train because of me. Blond with short hair, blue eyes. Then I suddenly see the train entering Dresden. I get on my bike and race through the station to the tunnel. I run my bike down and up again. With the last strength and second, reach the door of the train. Just made it. The empty train starts immediately. Then a conductor comes later and he is already retired. He asks me how I storm around here with my bike and the Chinese flag on it. He says that someone who is romping around here has to be something special. I just say something and a few stories from the past when I go by train and that I have to go to Dresden and then from there to Dresden main station. I even say where I live. But it is neat. Then I go out in Strehlen and feed the swans in the rain. Alone with them.

---

Dirijo para Pirna e volto imediatamente porque não dirijo ilegalmente. É muito agradável e aterrador que poucas pessoas façam viagens sensatas ao redor do trem. Mas essas pessoas são muito boas. Mas pouco. Eu vou para Pirna no trem sem anti-social. Ninguém polui, cheira, chora, fotografa pessoas ou irrita de forma alguma. Desço em Pirna porque, caso contrário, perderia o último trem para Dresden e o próximo trem chegaria às 8:30. Eu fico lá e limpo a lente. Um americano que ocupa um refrigerante me incomoda porque ele não quer entrar em cena. Corre para o pátio. Mas ele tem o direito, mas não teve que sentar no trem por minha causa. Loiro com cabelo curto, olhos azuis. Então, de repente, vejo o trem entrando em Dresden. Pego minha bicicleta e corro pela estação até o túnel. Eu corro minha bicicleta para baixo e para cima novamente. Com a última força e a segunda, alcance a porta do trem. Apenas consegui. O trem vazio começa imediatamente. Então, um condutor chega mais tarde e ele já está aposentado. Ele me pergunta como faço uma tempestade por aqui com minha bicicleta e a bandeira chinesa nela. Ele diz que alguém que está brincando por aqui tem que ser algo especial. Acabei de dizer uma coisa e algumas histórias do passado quando vou de trem e tenho que ir a Dresden e depois de lá à estação principal de Dresden. Eu até digo onde moro. Mas é legal. Então eu saio em Strehlen e alimento os cisnes na chuva. Sozinho com eles.

---

Je conduis à Pirna et reviens immédiatement parce que je ne conduis pas illégalement. C'est très agréable et terrifiant qu'il y ait peu de gens qui font des voyages sensés autour du train. Mais ces gens sont très bons. Mais peu. Je vais à Pirna dans le train sans antisocial. Personne ne pollue, ne sent, ne braille, ne photographie des gens ou ne dérange d'aucune façon. Je descends à Pirna car sinon je manquerais le dernier train pour Dresde et le prochain train arriverait à 8h30. Je me tiens là et nettoie l'objectif. Un Américain qui m'occupe sodlat me dérange parce qu'il ne veut pas entrer en scène. Il court jusqu'au parvis. Mais il a le droit, mais n'a pas eu à s'asseoir dans le train à cause de moi. Blonde aux cheveux courts, aux yeux bleus. Puis je vois soudain le train entrer à Dresde. Je monte sur mon vélo et traverse la gare jusqu'au tunnel. Je fais descendre et remonter mon vélo. Avec la dernière force et la seconde, atteignez la porte du train. Je viens de le faire. Le train vide démarre immédiatement. Puis un chef d'orchestre vient plus tard et il est déjà à la retraite. Il me demande comment je me précipite ici avec mon vélo et le drapeau chinois dessus. Il dit que quelqu'un qui s'amuse ici doit être quelque chose de spécial. Je dis juste quelque chose et quelques histoires du passé quand je voyage en train et que je dois aller à Dresde, puis de là à la gare principale de Dresde. Je dis même où j'habite. Mais c'est bien. Puis je sors à Strehlen et nourris les cygnes sous la pluie. Seul avec eux.

It's one month since i did the surgery.One month with them* hahaha

Why did i take this picture?

This is the moment I'll never forget.My brother said i was gonna go to the surgery room already sleeping, but I arrived there still awake and I started feeling afraid.I was there looking those lights when a doctor said "hey lady,can you sit please?i need to make some lines here,you know,so the doctor can know where she cuts and everything". while he did this, i was looking the little knifes and things around me,and the other doctors arriving and I thought "Oh my God, what am I doing here?" it's when I really saw what i was gonna do and I can say I almost leaved that room running.But I took a breath, lay down again and closed my eyes, and now I'm here, happy with what I got :D

____________________________________________________________

Porque eu tirei essa foto?

Porque ela ilustra o momento que eu tenho certeza que nunca vou esquecer entre tudo que eu passei.Meu irmão disse que eu ja entraria na sala de cirurgia dormindo, mas quando eu cheguei la sobre a maca eu ainda estava acordada e me sentindo meio estranha por isso.Eu estava la deitada olhando aquelas luzes que pareciam ser de alguma cna de filme quando um médico chegou e disse "será que você poderia se sentar?tenho que fazer umas linhas em você,sabe como é né,pra que a doutora saiba onde cortar etc". Enquanto ele riscava eu ficava olhando em volta, aquelas faquinhas e agulhas e outros médicos chegando e pensei "meu Deus, o que eu estou fazendo aqui?". Foi nesse momento que eu realmente me dei de conta do que eu estava fazendo la e olha que eu quase saí daquela sala correndo, mas felizmente eu respirei fundo,fechei os olhos e agora to MUITO feliz com o resultado :D

Infermeres ajuden a persona amb esclerosi múltiple a seure a la cadira de rodes en el Centre d'Esclerosi Múltiple de Catalunya (CEMCAT) a l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Enfermeras ayudan a persona con esclerosi múltiple a sentar-se en la silla de ruedas en el Centre d'Esclerosis Múltiple de Catalunya (CEMCAT) del Hospital Universitario Vall d´Hebron.

Autoria: Ariadna Creus i Àngel García

Infermeres ajuden a persona amb esclerosi múltiple a seure a la cadira de rodes en el Centre d'Esclerosi Múltiple de Catalunya (CEMCAT) a l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Enfermeras ayudan a persona con esclerosi múltiple a sentar-se en la silla de ruedas en el Centre d'Esclerosis Múltiple de Catalunya (CEMCAT) del Hospital Universitario Vall d´Hebron.

Autoria: Ariadna Creus i Àngel García

Infermeres ajuden a persona amb esclerosi múltiple a seure a la cadira de rodes en el Centre d'Esclerosi Múltiple de Catalunya (CEMCAT) a l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Enfermeras ayudan a persona con esclerosi múltiple a sentar-se en la silla de ruedas en el Centre d'Esclerosis Múltiple de Catalunya (CEMCAT) del Hospital Universitario Vall d´Hebron.

Autoria: Ariadna Creus i Àngel García

Cuando el día convoque

Alinearé los astros

Abriré las ventanas

Sacaré los cerrojos de las puertas

Me sentare a esperarte

Pues he leído en el éter

nuestro encuentro

Silvia Mottes

demasiado sol para me sentar

Este año vamos a mirar a la Navidad a los ojos. De frente. Llevamos 4 añitos sin casi celebrarla, pero ya está bien. Este año toca y sin duda este proyecto va a ayudar mucho. Una foto cada día de diciembre con temática navideña. Vamos a ver como se nos da :D Mientras tanto sentaros y disfrutar tanto como yo de la ilusión de la Navidad.

Facebook♥ Twitter

Londres, Inglaterra

O Palácio de Westminster, também conhecido como Casas do Parlamento, (em inglês Houses of Parliament) é o palácio londrino onde estão instaladas as duas Câmaras do Parlamento do Reino Unido (a Câmara dos Lordes e a Câmara dos Comuns). O palácio fica situado na margem Norte do Rio Tamisa, no Borough da Cidade de Westminster próximo de outros edifícios governamentais ao longo da Whitehall.

Todos os cidadãos britânicos têm o direito tradicional de pedir para verem os seus membros do Parlamento, encontrando-se no decoradíssimo Salão Central (Central Lobby). Durante as reuniões do Parlamento é possível assistir aos debates apartir da Galeria dos Estranhos (Strangers' Galleries). Até a Rainha está sujeita a restrições. Durante a Estado de Parlamento Aberto (State Opening of Parliament) a soberana deve sentar-se no trono entre os Lordes enquanto o Primeiro-Ministro e os membros do Gabinete são convidados a entrar pela Câmara dos Comuns - um costume que remonta à intrusão arbitrária de Carlos I para pedir a prisão de cinco membros do Parlamento, tendo, no entanto, falhado no seu propósito.

Wikipédia

London, England

The Palace of Westminster, also known as the Houses of Parliament or Westminster Palace, is the seat of the two houses of the Parliament of the United Kingdom—the House of Lords and the House of Commons. It lies on the north bank of the River Thames in the heart of the London borough of the City of Westminster, close to the historic Westminster Abbey and the government buildings of Whitehall and Downing Street. The name may refer to either of two structures: the Old Palace, a medieval building complex most of which was destroyed in 1834, and its replacement New Palace that stands today; it has retained the style and status of a royal residence, despite its actual use.

The first royal palace was built on the site in the eleventh century, and Westminster was the primary London residence of the Kings of England until a fire destroyed much of the complex in 1512. After that, it served as the home of Parliament, which had been meeting there since the thirteenth century, and the seat of the Royal Courts of Justice, based in and around Westminster Hall. In 1834, an even greater fire ravaged the heavily rebuilt Houses of Parliament, and the only structures of significance to survive were Westminster Hall, the Cloisters and Chapter House of St Stephen's, the Chapel of St Mary Undercroft and the Jewel Tower.

The subsequent competition for the reconstruction of the Palace was won by architect Charles Barry and his design for a building in the Perpendicular Gothic style. The remains of the Old Palace (with the exception of the detached Jewel Tower) were incorporated in its much larger replacement, which contains over 1,100 rooms organised symmetrically around two series of courtyards. Part of the New Palace's area of 3.24 hectares (8 acres) was reclaimed from the Thames, which is the setting of its principal façade, the 265.8-metre (872 ft) river front. Barry was assisted by Augustus W. N. Pugin, a leading authority on Gothic architecture and style, who provided designs for the decoration and furnishings of the Palace. Construction started in 1840 and lasted for thirty years, suffering great delays and cost overruns, as well as the death of both leading architects; works for the interior decoration continued intermittently well into the twentieth century. Major conservation work has been carried out since, due to the effects of London's pollution, and extensive repairs took place after the Second World War, including the reconstruction of the Commons Chamber following its bombing in 1941.

The Palace is one of the centres of political life in the United Kingdom; "Westminster" has become a metonym for the UK Parliament, and the Westminster system of government has taken its name after it. Its Clock Tower, in particular, which has become known as "Big Ben" after its main bell, is an iconic landmark of London and the United Kingdom in general, one of the most popular tourist attractions in the city and an emblem of parliamentary democracy. The Palace of Westminster has been a Grade I listed building since 1970 and part of a UNESCO World Heritage Site since 1987.

Wikipedia

Tren S-Bahn vacío debido a la pandemia de Coronavirus Pirna

Conduzco a Pirna e inmediatamente regreso porque no conduzco ilegalmente. Es muy agradable y aterrador que haya pocas personas que hagan viajes razonables alrededor del tren. Pero estas personas son muy buenas. Pero poco. Voy a Pirna en el tren sin antisocial. Nadie contamina, huele, grita, fotografía personas o molesta de ninguna manera. Me bajo en Pirna porque de lo contrario perdería el último tren a Dresde y el próximo tren llegaría a las 8:30. Me quedo allí y limpio la lente. Un estadounidense que ocupa sodlat me molesta porque no quiere entrar en escena. Se acaba en la explanada. Pero él tiene el derecho, pero no tuvo que sentarse en el tren por mi culpa. Rubia con el pelo corto, ojos azules. Entonces de repente veo el tren entrando en Dresde. Me subo a mi bicicleta y corro por la estación hasta el túnel. Corro mi bicicleta hacia abajo y hacia arriba nuevamente. Con la última fuerza y ​​la segunda, llega a la puerta del tren. Solo lo hice. El tren vacío comienza de inmediato. Luego viene un conductor y ya está retirado. Me pregunta cómo voy por aquí con mi bicicleta y la bandera china en ella. Él dice que alguien que está retozando por aquí tiene que ser algo especial. Solo digo algo y algunas historias del pasado cuando voy en tren y tengo que ir a Dresde y luego desde allí a la estación principal de Dresde. Incluso digo dónde vivo. Pero es ordenado. Luego salgo a Strehlen y alimento a los cisnes bajo la lluvia. Solo con ellos.

---

Leerer S-Bahn Zug wegen Pandemie Coronavirus Pirna

Ich fahre nach Pirna und sofort wieder zurück, weil ich nicht schwarzfahre. Es ist sehr angenehm und erschreckend, dass es wenig Leute gibt, die sinnvoll mit dem Zug herumfahren. Aber diese Leute sind sehr gut. Aber wenig eben. Ich fahre ohne Asoziale im Zug nach Pirna. Niemand verschmutzt, stinkt, grölt, photografiert Leute oder belästigt auf eine Art und Weise. Ich steige in Pirna aus, weil ich sonst den letzten Zug nach Dresden verpassen würde und 8:30 der nächste Zug kommen würde. Ich stehe da und putze die Linse. Ein US Amerikanischer Besatzersodlat stört mich aber, weil er nicht in das Bild kommen will. Der läuft raus zum Vorplatz. Der hat aber das Recht eben, aber musste jetzt nicht wegen mir mit in dem Zug sitzen. Blonder mit kurzen Haaren, blaue Augen. Dann sehe ich plötzlich den Zug nach Dresden einfahren. Ich steige auf das Fahrrad und rase durch den Bahnhof zum Tunnel. Ich renne mit dem Fahrrad nach unten und wieder hoch. Mit letzter Kraft und Sekunde, erreiche in die Tür des Zuges. Gerade noch geschafft. Sofort fährt der leere Zug los. Dann kommt später ein Schaffner und er ist schon im Rentenalter. Er fragt mich wie ich hier mit dem Fahrrad und der Chinafahne daran hier herum stürme. Er sagt, dass hier jemand Besonderes sein muss, wer hier so wie auf einem Rummel herumtollt. Ich sage eben was und ein paar Geschichten aus der Vergangenheit beim Zugfahren und das ich nach Dresden Strehlen muss und dann von dort nach Dresden HBF. Ich sage sogar wo ich wohne. Er ist aber ordentlich. Dann gehe ich in Strehlen raus und füttere im Regen die Schwäne. Allein mit denen.

---

나는 불법 운전하지 않기 때문에 피르 나로 운전하고 즉시 돌아옵니다. 기차 주위에 현명한 여행을하는 사람들이 거의 없다는 것이 매우 즐겁고 끔찍합니다. 그러나이 사람들은 매우 좋습니다. 그러나 작은. 나는 반 사회적으로 기차를 타고 피르 나에 간다. 아무도 오염, 냄새, 멍청이, 사진을 찍거나 어떤 식 으로든 귀찮게하지 않습니다. 그렇지 않으면 나는 드레스덴으로가는 마지막 기차를 놓치고 다음 기차는 8:30에 올 것이기 때문에 Pirna에서 내립니다. 나는 거기 서서 렌즈를 청소합니다. 그가 그림에오고 싶지 않기 때문에 sodlat를 점유하고있는 미국인은 나를 귀찮게한다. 앞마당으로 다가갑니다. 그러나 그는 옳았지만 나 때문에 기차에 앉을 필요는 없었습니다. 짧은 머리, 파란 눈을 가진 금발. 그리고 갑자기 기차가 드레스덴으로 들어오는 것을 보게됩니다. 나는 자전거를 타고 역을지나 터널로 달려갑니다. 자전거를 껐다 켰습니다. 마지막 힘과 두 번째로 기차 문에 도달하십시오. 방금 만들었습니다. 빈 열차가 즉시 시작됩니다. 그런 다음 지휘자가 나중에 와서 이미 은퇴했습니다. 그는 내 자전거와 중국 국기로 어떻게 여기를 습격하는지 묻습니다. 그는 여기에서 뛰어 다니는 사람은 특별한 것이되어야한다고 말합니다. 나는 기차로 갈 때 과거의 이야기와 몇 가지 이야기를하고 드레스덴에 가서 드레스덴 주유소로 가야한다고 말합니다. 나는 심지어 내가 사는 곳을 말한다. 그러나 깔끔합니다. 그런 다음 Strehlen에 가서 비에 백조를 먹이십시오. 그들과 함께.

---

我开车去皮尔纳（Pirna），然后马上回来，因为我没有违法驾驶。很少有人在火车周围进行明智的旅行，这是非常令人愉快和恐怖的。但是这些人很好。但是很少。我在没有反社会的情况下乘火车去皮尔纳。没有人以任何方式污染，嗅到，大喊大叫，拍照或烦人。我在皮尔纳（Pirna）下车，因为否则我会错过前往德累斯顿（Dresden）的末班车，下一趟火车将在8:30到达。我站在那儿，清洁镜头。一个美国人占领苏打叻，让我感到困扰，因为他不想露面。它跑到前院。但是他有权利，但是不必因为我而坐在火车上。金发碧眼，短发，蓝眼睛。然后我突然看到火车进入德累斯顿。我骑上自行车，穿过车站跑到隧道。我再次上​​下骑自行车。以最后的力量和第二的力量，到达火车的门。刚做到。空火车立即开始。然后一个指挥家来了，他已经退休了。他问我如何骑着自行车和上面的中国国旗到这里乱逛。他说，到处乱逛的人一定很特别。我只是在讲火车的时候讲一些过去的故事和一些故事，我必须去德累斯顿然后从那里去德累斯顿火车总站。我什至说我住的地方。但这很整洁。然后我在斯特伦（Strehlen）外出，在雨中喂天鹅。与他们独自一人。

---

I drive to Pirna and immediately back because I don't drive illegally. It is very pleasant and terrifying that there are few people who make sensible trips around the train. But these people are very good. But little. I go to Pirna on the train without anti-social. Nobody pollutes, smells, bawls, photographs people or annoys in any way. I get off in Pirna because otherwise I would miss the last train to Dresden and the next train would come at 8:30. I stand there and clean the lens. An American occupying sodlat bothers me because he doesn't want to come into the picture. It runs out to the forecourt. But he has the right, but didn't have to sit on the train because of me. Blond with short hair, blue eyes. Then I suddenly see the train entering Dresden. I get on my bike and race through the station to the tunnel. I run my bike down and up again. With the last strength and second, reach the door of the train. Just made it. The empty train starts immediately. Then a conductor comes later and he is already retired. He asks me how I storm around here with my bike and the Chinese flag on it. He says that someone who is romping around here has to be something special. I just say something and a few stories from the past when I go by train and that I have to go to Dresden and then from there to Dresden main station. I even say where I live. But it is neat. Then I go out in Strehlen and feed the swans in the rain. Alone with them.

---

Dirijo para Pirna e volto imediatamente porque não dirijo ilegalmente. É muito agradável e aterrador que poucas pessoas façam viagens sensatas ao redor do trem. Mas essas pessoas são muito boas. Mas pouco. Eu vou para Pirna no trem sem anti-social. Ninguém polui, cheira, chora, fotografa pessoas ou irrita de forma alguma. Desço em Pirna porque, caso contrário, perderia o último trem para Dresden e o próximo trem chegaria às 8:30. Eu fico lá e limpo a lente. Um americano que ocupa um refrigerante me incomoda porque ele não quer entrar em cena. Corre para o pátio. Mas ele tem o direito, mas não teve que sentar no trem por minha causa. Loiro com cabelo curto, olhos azuis. Então, de repente, vejo o trem entrando em Dresden. Pego minha bicicleta e corro pela estação até o túnel. Eu corro minha bicicleta para baixo e para cima novamente. Com a última força e a segunda, alcance a porta do trem. Apenas consegui. O trem vazio começa imediatamente. Então, um condutor chega mais tarde e ele já está aposentado. Ele me pergunta como faço uma tempestade por aqui com minha bicicleta e a bandeira chinesa nela. Ele diz que alguém que está brincando por aqui tem que ser algo especial. Acabei de dizer uma coisa e algumas histórias do passado quando vou de trem e tenho que ir a Dresden e depois de lá à estação principal de Dresden. Eu até digo onde moro. Mas é legal. Então eu saio em Strehlen e alimento os cisnes na chuva. Sozinho com eles.

---

Je conduis à Pirna et reviens immédiatement parce que je ne conduis pas illégalement. C'est très agréable et terrifiant qu'il y ait peu de gens qui font des voyages sensés autour du train. Mais ces gens sont très bons. Mais peu. Je vais à Pirna dans le train sans antisocial. Personne ne pollue, ne sent, ne braille, ne photographie des gens ou ne dérange d'aucune façon. Je descends à Pirna car sinon je manquerais le dernier train pour Dresde et le prochain train arriverait à 8h30. Je me tiens là et nettoie l'objectif. Un Américain qui m'occupe sodlat me dérange parce qu'il ne veut pas entrer en scène. Il court jusqu'au parvis. Mais il a le droit, mais n'a pas eu à s'asseoir dans le train à cause de moi. Blonde aux cheveux courts, aux yeux bleus. Puis je vois soudain le train entrer à Dresde. Je monte sur mon vélo et traverse la gare jusqu'au tunnel. Je fais descendre et remonter mon vélo. Avec la dernière force et la seconde, atteignez la porte du train. Je viens de le faire. Le train vide démarre immédiatement. Puis un chef d'orchestre vient plus tard et il est déjà à la retraite. Il me demande comment je me précipite ici avec mon vélo et le drapeau chinois dessus. Il dit que quelqu'un qui s'amuse ici doit être quelque chose de spécial. Je dis juste quelque chose et quelques histoires du passé quand je voyage en train et que je dois aller à Dresde, puis de là à la gare principale de Dresde. Je dis même où j'habite. Mais c'est bien. Puis je sors à Strehlen et nourris les cygnes sous la pluie. Seul avec eux.

This prison had a prison system differentiated from all others in Russia, because the purpose of the reactionary tsarist monarchy was "breaking" the strength and perseverance of those who stood cloistered in the case, especially revolutionary socialists, who at the beginning of the century XIX had been acting against such tyrannical power with shares dare. There was a guard and a boss always watching and probing in the corridors day and night the prisoners, who could not even get a simple paper for notes or books, but only their bodies and the clothes, not being allowed to communicate in any way as other inmates, or scream, or hit the walls and doors, and should only be in deeper isolation, and in case of possible violation beyond corporal punishment (lashes), would also be forwarded over a long period to another cell is dark and less (lonely) without any heating including Russian winter arriving sometimes at forty degrees below zero in this city. From what I hear in the audio guide which cited a revolutionary who spent a month in one of these dark cells, the same came to walk in the dark banging her head and legs in the iron bed until it hurt to sleep and not be totally frozen, because if sit on the ground would not wake up more, because it stated in their reports that the ground in these dark cells were like sitting on the ice of the Neva River in winter. And when it comes out of these cells, who survived, did not see anything and gave vertigo due to poor diet, extremely scarce, they made them lose all teeth in the mouth, and was dizzy all the time. Only he had much indestructible ideological conviction could handle such circumstances. Great Men and Women of value lost their lives or had practically destroyed or sequels forever for it to be possible today we are able to enjoy the liberty of saying, thinking different from the reactionary power of that time. Few have this knowledge, especially in Brazil, due to the lies and misinformation of the extreme right in the world, but especially the U.S., with its Rambos movies and all kinds of falsification of the truth ....

Portugues:

Tal prisão tinha um regime penitenciário diferenciado de todas as outras da Rússia, pois o objetivo do poder reacionário czarista monárquico era "quebrar" a resistência e perseverança dos que ali estavam enclausurados, no caso, principalmente os revolucionários socialistas, que já no início do século XIX vinham agindo contra tal poder tirânico com ações ousas. Havia um guarda e um chefe sempre nos corredores vigiando e sondando dia e noite os presos, que não podiam ter sequer um simples papel para anotações ou livros, mas apenas seus corpos e as roupas do corpo, não sendo permitido se comunicarem de forma alguma como outros presos, nem gritar, ou bater nas paredes e portas, devendo somente estarem no mais profundo isolamento, sendo que em caso de violação além da possíveis castigos corporais(chibatadas), também seriam encaminhados por um período longo para outra cela totalmente escura e menor(solitária) sem qualquer aquecimento inclusive no inverno russo que chega às vezes até menos quarenta graus abaixo de zero nesta cidade. Segundo o que ouvi no áudio guia que citava um revolucionário que ficou um mês numa destas celas escuras, o mesmo chegava a andar na escuridão batendo a cabeça e as pernas na cama de ferro até se machucar para não dormir e ser totalmente congelado, pois se sentasse no chão não acordaria mais, pois o mesmo afirmou em seus relatos que o chão nestas celas escuras eram como sentar no gelo do Rio Neva no inverno. E quando se sai destas celas, quem sobrevivia, não se enxergava nada e dava vertigem devido a má alimentação, extremamente escassa, que os faziam perder todos os dentes da boca, bem como era o tempo todo com tonturas. Somente que tinha muita convicção indestrutível ideológica aguentava tais circunstâncias. Grandes Homens de valor e Mulheres perderam suas vidas ou as tiveram praticamente destruídas ou com sequelas para sempre para que hoje fosse possível nós podermos desfrutar a liberdade de dizer, pensar diferente do poder reacionário daquela época. Poucos têm este conhecimento, principalmente no Brasil, devido as mentiras e desinformação da extrema direita no mundo, mas especialmente a americana, com seus filmes Rambos e todo tipo de falsificação da verdade....

Como vocês viram, eu super atrasei o meu projeto! Mas enfim, estava na semana de provas e tava difícil vim aqui. Só hoje pude sentar e organizar foto por foto.

Facebook | Twitter | We♥It | Tumblr

A veces me siento solo,

perdido en este mundo

sin saber hacia donde mirar,

hacia donde respirar,

hacia donde caminar.

Tu eras quien me mantenia vivo,

quien me hacia soñar despierto,

quien me mantenia sonriendo cada dia,

quien mantenia el calor dentro de mi

en épocas de tormenta fría.

Miro a mi alrededor y ya no estás.

Tu voz se ha perdido en el aire,

el camino me ha borrado tus pasos,

mi estrella polar ha dejado de brillar

y tu luz nacía tan brillante...

Me sentaré aquí todas las nohes

junto a la orilla, sin dormir,

esperando que el viento

me traiga nuevamente tu voz,

tu olor,

tus caricias,

tu amor y

así saber hacia donde debo caminar.

- El mundo es un lugar tan vacío sin ti...-

View On Black

----------------------------------------------

Foto relizada con càmara analògica.

É um tema já bem fotografado.

Eu o tenho visto em galerias de amigos.

Mas a beleza solitária deste banco merecia um registro.

O verde contrasta fortemente, e a flor da trepadeira azul caída sobre o banco dá o contraponto poético que me encantou.

Tenho outras fotos mais de perto, em outros ângulos, mas esta fala mais à meu coração.

View On Black

Praça do Príncipe Real, near Bairro Alto. Here you can find very old trees like this one, the Portuguese cypress, with a 23 m. diam. It's a nice place to while away the time...

“Os olhos dos pobres”

Quer saber por que a odeio hoje? Sem dúvida lhe será menos fácil compreendê-lo do que a mim explicá-lo; pois acho que você é o mais belo exemplo da impermeabilidade feminina que se possa encontrar.

Tínhamos passado juntos um longo dia, que a mim me pareceu curto. Tínhamos nos prometido que todos os nossos pensamentos seriam comuns, que nossas almas, daqui por diante, seriam uma só; sonho que nada tem de original, no fim das contas, salvo o fato de que, se os homens o sonharam, nenhum o realizou.

De noite, um pouco cansada, você quis se sentar num café novo na esquina de um bulevar novo, todo sujo ainda de entulho e já mostrando gloriosamente seus esplendores inacabados. O café resplandecia. O próprio gás disseminava ali todo o ardor de uma estréia e iluminava com todas as suas forças as paredes ofuscantes de brancura, as superfícies faiscantes dos espelhos, os ouros das madeiras e cornijas, os pajens de caras rechonchudas puxados por coleiras de cães, as damas rindo para o falcão em suas mãos, as ninfas e deusas portando frutos na cabeça, os patês e a caça, as Hebes e os Ganimedes estendendo a pequena ânfora de bavarezas, o obelisco bicolor dos sorvetes matizados; toda a história e toda a mitologia a serviço da comilança.

Plantado diante de nós, na calçada, um bravo homem dos seus quarenta anos, de rosto cansado, barba grisalha, trazia pela mão um menino e no outro braço um pequeno ser ainda muito frágil para andar. Ele desempenhava o ofício de empregada e levava as crianças para tomarem o ar da tarde. Todos em farrapos. Estes três rostos eram extraordinariamente sérios e os seis olhos contemplavam fixamente o novo café com idêntica admiração, mas diversamente nuançada pela idade.

Os olhos do pai diziam: "Como é bonito! Como é bonito! Parece que todo o ouro do pobre mundo veio parar nessas paredes." Os olhos do menino: "Como é bonito, como é bonito, mas é uma casa onde só entra gente que não é como nós." Quanto aos olhos do menor, estavam fascinados demais para exprimir outra coisa que não uma alegria estúpida e profunda.

Dizem os cancionistas que o prazer torna a alma boa e amolece o coração. Não somente essa família de olhos me enternecia, mas ainda me sentia um tanto envergonhado de nossas garrafas e copos, maiores que nossa sede. Voltei os olhos para os seus, querido amor, para ler neles meu pensamento; mergulhava em seus olhos tão belos e tão estranhamente doces, nos seus olhos verdes habitados pelo Capricho e inspirados pela Lua, quando você me disse: "Essa gente é insuportável, com seus olhos abertos como portas de cocheira! Não poderia pedir ao maître para os tirar daqui?"

Como é difícil nos entendermos, querido anjo, e o quanto o pensamento é incomunicável, mesmo entre pessoas que se amam!

Los ojos de los pobres

¡Ah!, queréis saber por qué hoy os aborrezco. Más fácil os será comprenderlo, sin duda, que a mí explicároslo; porque sois, creo yo, el mejor ejemplo de impermeabilidad femenina que pueda encontrarse.

Juntos pasamos un largo día, que me pareció corto. Nos habíamos hecho la promesa de que todos los pensamientos serían comunes para los dos, y nuestras almas ya no serían en adelante más que una; ensueño que nada tiene de original, después de todo, a no ser que, soñándolo todos los hombres, nunca lo realizó ninguno.

Al anochecer, un poco fatigada, quisisteis sentaros delante de un café nuevo que hacía esquina a un bulevar, nuevo, lleno todavía de cascotes y ostentando ya gloriosamente sus esplendores, sin concluir. Centelleaba el café. El gas mismo desplegaba todo el ardor de un estreno, e iluminaba con todas sus fuerzas los muros cegadores de blancura, los lienzos deslumbradores de los espejos, los oros de las medias cañas y de las cornisas, los pajes de mejillas infladas arrastrados por los perros en traílla, las damas risueñas con el halcón posado en el puño, las ninfas y las diosas que llevaban sobre la cabeza frutas, pasteles y caza; las Hebes y las Ganimedes ofreciendo a brazo tendido el anforilla de jarabe o el obelisco bicolor de los helados con copete: la historia entera de la mitología puesta al servicio de la gula.

Enfrente mismo de nosotros, en el arroyo, estaba plantado un pobre hombre de unos cuarenta años, de faz cansada y barba canosa; llevaba de la mano a un niño, y con el otro brazo sostenía a una criatura débil para andar todavía. Hacía de niñera, y sacaba a sus hijos a tomar el aire del anochecer. Todos harapientos. Las tres caras tenían extraordinaria seriedad, y los seis ojos contemplaban fijamente el café nuevo, con una admiración igual, que los años matizaban de modo diverso.

Los ojos del padre decían: "¡Qué hermoso! ¡Qué hermoso! ¡Parece como si todo el oro del mísero mundo se hubiera colocado en esas paredes!" Los ojos del niño: "¡Qué hermoso!, ¡qué hermoso!; ¡pero es una casa donde sólo puede entrar la gente que no es como nosotros!" Los ojos del más chico estaban fascinados de sobra para expresar cosa distinta de un gozo estúpido y profundo.

Los cancioneros suelen decir que el placer vuelve al alma buena y ablanda los corazones. Por lo que a mí toca, la canción dijo bien aquella tarde. No sólo me había enternecido aquella familia de ojos, sino que me avergonzaba un tanto de nuestros vasos y de nuestras botellas, mayores que nuestra sed. Volvía yo los ojos hacia los vuestros, querido amor mío, para leer en ellos mi pensamiento; me sumergía en vuestros ojos tan bellos y tan extrañamente dulces, en vuestros ojos verdes, habitados por el capricho e inspirados por la Luna, cuando me dijisteis: "¡Esa gente me está siendo insoportable con sus ojos tan abiertos como puertas cocheras! ¿Por qué no pedís al dueño del café que los haga alejarse?"

¡Tan difícil es entenderse, ángel querido, y tan incomunicable el pensamiento, aun entre seres que se aman!

(Charles Baudelaire)

Poder estar aqui eh incrivel. Pisar em um lugar tao lindo como este eh realmente um sonho. Nao compara com as praias do Brasil mais eh bem bonito. E nesta epoca do ano sentar na beira da praia e ver as baleias por aqui eh uma maravilha. Sim vi varias, mais a camera nao ajuda nestas horas. To vendo que tenho mesmo que comprar uma tipo Ze e Tati Rss. Olha que vcs ficariam loucos. Segurem que daqui a pouco vem mais. Um bom dia para vcs. Um bom sabado.

Wonderfull to be bacj here after 2 years. There's peace here. And whale watching is a must these time of the year. I set for a while but the camera does not help in times like this. They are far and a zoon would be perfect. Need to finish with my taxes. LOL

Maybe a better camera in the horizon.

Stay well.

Metro do Porto

Estação Casa da Música.

Arquitecto, Eduardo Souto de Moura.

___________________________

There are many metres between an animal that flies

And the ladder I’m descending to go sit on the ground

But all I need is a square of peace and quiet

To have absolute distance

The window I definitively lean out of is beyond what can be seen

It’s not an apparition

Nor can it be reached without falling forward

Only where the landscape ends do I stand like a parachutist coming down

Suspended like the saints in a mystical rapture

Risen like an angel on its wings

And I feel lofty like a star. A cloud

In the form of a man

Levitating

*

Há muitos metros entre um animal que voa

E a escada que desço para me sentar no chão

Mas basta-me um quadrado de sossego

Para a distância absoluta

Está para além do que se vê a janela onde me debruço definitivo

Não é uma aparição

Nem se pode alcançar sem se ir em frente caindo

Só no fim da paisagem estou de pé como um para-quedista que desce

Suspenso como os santos num arroubo místico

Erguido como um anjo em suas asas

E sinto-me ser alto como um astro. Nuvem

Como se fosse um homem

Que levita

© 1998, Daniel Faria

From: Poesia

Publisher: Quasi, Vila Nova de Famalicão, 2003

ISBN: 989-552-031-X

© Translation: 2004, Richard Zenith

SOLUÇO

Não poderei

tirar-te desse abismo

sentar-te à mesa

já estou

também, sei bem, um pouco morto,

por ti por esse

dia

que ao formar-se deixou

o soluço do tempo

audível no algodão com que taparam

a tua boca

BREATH

I won’t be able

to pull you from that abyss

place you at the table

I, too,

I know it well enough, am also somehow dead,

with you with this

day

that in taking shape left

the breath of time

audible in the cotton with which they stuffed

your mouth

© 2002, Gastão Cruz

© Translation: 2007, Alexis Levitin

ó_ò i'm sorry that i've been so quiet of late - i've been having to focus on many new projects, traveling*s, and family matters. yeah, have been without time to sit in front of computer for fun… ó_ò

okay, i’ve spent the end of '07 and the beginning of 2008 in the balinese gardens and on the birds' islands ^_~... lols now, i’m still feeling wet to the skin!... lols Ô_õ it was and it is still raining heavily all the time but it was wonderfully fun observing all kind of critters Ô_ô behaving unusually `(•.°)~ under that amount of water pouring from the sky. lols Ö_ö truly a wet safari! ^o^ missed y’all a lot! hugs, hugs and hugs

photography taken at Taman Burung Lagoon

Nusa Dua – Bali – Indonesia

...........................◊.........◊◊...............................◊◊~_~◊◊...............................◊◊........◊............................

ó_ò sinto muito por estar tão quieta ultimamente - eu tenho tido que focalizar em muitos projetos novos, viagens e assuntos familiares. meu, estive sem tempo para sentar na frente do computador para divertir-me... ó_ò

okay, eu passei o final de 07 e o começo de 2008 pelos jardins balinenses e pelas ilhas dos pássaros ^_~ rsrs... agora, eu ainda estou sentindo-me molhada até os ossos!... rsrs Ô_õ estava e ainda está chovendo muito o tempo todo mas, foi maravilhosamente divertido observar todos os tipos de criaturas Ô_ô comportarem-se extraordinariamente `(•.°)~ debaixo daquela quantia de água que vertia do céu. Ö_ö verdadeiramente, um safari encharcado! ^o^ rsrs... gente, muitas saudades de vcs! abraços, abraços e abraços

fotografado na Lagoa Taman Burung

Nusa Dua – Bali – Indonésia

León. Spain.

Cadeira Vermelha

via Instagram ift.tt/2ilxKKg

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

"Todo garçom já foi nosso padre um dia. Nosso confessor. A gravata-borboleta é nossa batina.

Amor é esse estágio necessário de loucura para suportar a normalidade. Quando amo, não preciso de psiquiatra, preciso de um táxi para voltar.

Amor mesmo é coisa de boteco, com potes de ovinhos de codorna e cachaça nas prateleiras. Amor não tem nojo, repulsa, pudor de sofrer. Sofremos de amor para abrir espaço por dentro e desalojar antigos moradores."

Fabrício Carpinejar

- Pirenópolis / GO

Puerta del Sol - Madrid (Spain).

View Large On White

During many years this clock has given the 12 “official” strokes of the New Year in Spain. Now it continues doing it, although they are no longer so officials.

Durante muchos años este reloj ha dado las 12 campanadas "oficiales" del Año Nuevo en España. Ahora lo sigue haciendo, aunque ya no son tan oficiales.

ENGLISH

The Puerta del Sol (Spanish for "Gate of the Sun") is one of the most well known and busiest places in Madrid. This is the centre (Km 0) of the radial network of Spanish roads. The square also contains the famous clock whose bells mark the traditional eating of the Twelve Grapes and the beginning of a new year. The New Year's celebration has been broadcast live on TV since 31 December 1962.

The Puerta del Sol originated as one of the gates in the city wall that surrounded Madrid in the 15th century. Outside the wall, medieval suburbs began to grow around the Christian Wall of the 12th century. The name of the gate came from the rising sun which decorated the entry, since the gate was oriented to the east.

Between the 17th and 19th centuries, the area was an important meeting place: as the goal for the couriers coming from abroad and other parts of Spain to the Post Office, it was visited by those eager for the latest news. The stairs to the Saint Philip church at the square were known as the Gradas de San Felipe, and were among the most prolific mentideros de la Corte (approx. trans. would be "lie-spreaders of the Court").

The House of the Post Office was built by French Architect Jacques Marquet between 1766 and 1768. The building was the headquarters of the Ministry of Interior and State Security during the Francisco Franco dictatorship. It is currently the seat of the Presidency of the Madrid Community.

The Puerta is located in the very heart of Madrid. Immediately to the southwest lies the Plaza Mayor; the Palacio Real, the official home of the Royal Family, is further west. Parliament and the museum district are to the east and the train station Atocha is to the southeast.

More info: en.wikipedia.org/wiki/Puerta_del_Sol

-----------------------------

CASTELLANO

La Puerta del Sol es una plaza de Madrid (España). Aquí se encuentra el denominado Kilómetro Cero de las carreteras radiales españolas. Especialmente destaca el reloj de la Casa de Correos, cuyas campanadas de las 12 de la noche del 31 de diciembre marcan la tradicional toma de las doce uvas a la gran mayoría de los españoles. Dichas campanadas se empezaron a televisar el 31 de diciembre de1962, a partir de ese año no se ha dejado de retransmitir por diversos canales de televisión de España.

La Puerta del Sol fue en sus orígenes uno de los accesos de la cerca que rodeaba Madrid en el siglo XV. Esta cerca recogía en su perímetro los arrabales medievales que habían ido creciendo extramuros, en torno a la muralla cristiana del siglo XII. El nombre de la puerta proviene de un sol que adornaba la entrada, colocado ahí por estar orientada la puerta hacia levante.

Aunque desde los siglos XVII al XIX la puerta tenía importancia como lugar de encuentro (aquí se encontraba uno de los mentideros más famosos de la villa desde el Siglo de Oro, las famosas gradas de San Felipe), no era una plaza definida, como la Plaza Mayor, y ocupaba la mitad del espacio actual.

La Casa de Correos fue construida por el arquitecto francés Jaime Marquet entre 1766 y 1768; la misma fue posteriormente Ministerio de la Gobernación (Interior) y Dirección General de Seguridad del Estado durante la dictadura franquista y, actualmente, es sede de la Presidencia de la Comunidad de Madrid. Será esta Casa de Correos la que empiece a sentar las bases urbanísticas de lo que hoy es la Puerta del Sol y su creciente importancia como punto céntrico de Madrid. Tras la conversión de la Casa de Correos en sede del Ministerio de Gobernación (1847), se decide derribar algunas casas de la zona para realzar el edificio y darle seguridad. El resultado sería la creación de una gran plaza.

Más info: es.wikipedia.org/wiki/Puerta_del_Sol

Lucifer (del hebreo "HEYLEL" en latín "Portador de luz") era el ángel más hermoso de todos, antes de caer era el querubín protector, músico, se cree que era el director de la alabanza a Dios. Su posición era la más encumbrada de todos los seres angelicales que Dios creó. Cuenta la historia (apocalipsis 12: 4) que al ver su poder, belleza e intelecto, deseó ser superior a Dios. Así que formó un ejército de ángeles rebeldes que se enfrentaron a otros ángeles y a Dios. Hubo una batalla sangrienta en la que Dios salió victorioso y terminó por castigarlos. Satanás cayó en las sombras del infierno y allí hizo su reino el cual compartiría con sus ángeles, los cuales también fueron expulsados del Cielo.

"¡Cómo has caído de los cielos, Lucero, hijo de la Aurora!

Ez. 28, 12-19

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

Música con la que disfruto esta foto: www.youtube.com/watch?v=y8RMCfPd1XQ

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

Mejor más Grande: bighugelabs.com/onblack.php?id=4331500107&size=large&...

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises)''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

de mañanas o tardes en la plaza, de encuentro con otros, de palomas, de niños corriendo, de miradas curiosas, de sonrisas, de pensamientos, de recuerdos, de silencios, habrá un tiempo en el que me sentaré en un banco y algùn atrevido/a me tomará una foto??

Trancoso BA

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

---

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

2.- Quant fa que existeix aquest club?

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

4.- I se saben les causes del desmai?

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

5.- I abans de l’accident havies competit?

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

6.- Eres ciclista de ruta?

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

15.- I tens alguna anècdota destacable?

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.