View allAll Photos Tagged Sentar

Caminando por Merida

 

De inicio la caminada por el centro la hice con una falda de mezclilla un poco mas larga y zapatos mas bajitos, pero esta foto me la tomo mi amiga antes y no tengo una de cuando andaba en el centro.

 

Pues como les decia, me fui a dar mi paseo por el centro de Merida, estacione mi coche, ahi fue el primer momento chistoso, por que cuando llego a la caseta donde te dan el boletito del estacionamiento, el señor me pregunta "placas de su vehiculo señorita", pues yo ahi medio intente hacer la voz, pero claro no salio, y el pobre señor si puso cara de "y esa voz, como??"

 

De ahi ya camine hacia la plaza principal, pues como cuatro cuadras de camino iba un señor enfrente de mi, que volteo a verme como 5 o 6 veces facil.

 

Tambien cuando pase por un area donde un restaurante habia sacado mesas a la calle, y con unos musicos arreglando sus instrumentos para tocar, uno de ellos me ve directamente, y ya que iba o pasando al lado, que dice al microfono "Me acao de enamorar", mientras me veia. --inserte cara toda roja de la pena---

 

Pues camine ahi algun ratito, claro que no iba a pasarmela caminando, y vi que habia una libreria ahi, asi que decidi entrar y compre un libro, la compra todo normal, yo una cliente mas. De ahi me fui a sentar un ratito a donde venden unos helados, y para poder estar un ratito mas, me lo tome despacito mientras leia un poco.

 

Ya mas tardecito di otra vuelta, y ya luego me regrese. A prepararme para ir a la disco un ratillo mas de noche, A bailar.

 

Kisses

Jessica

  

Walking around Merida

 

Just a note, my walking around downtown was made with a denim skirt a bit longer than this one, and shorter shoes, its just my friend took me this photo, and I have none from downtown.

 

Well, I went to do some walking in downtown Merida, so parked my car, there first funny thing,when I get to the box at the parking place where one get the parking ticket, the man there asked "Miss, your vehicle plate number", I tried my best to soften my voice but didn't work, so when he heard it, his face change, as if saying "What with the voice??"

 

From there walk toward the main square, well in 4 of the block to walk to there, there was a man walking a few steps in front of me, who kept tuning his head to look at me, easily like 5 o 6 times.

 

Also I passed in an area where this restaurant has set their tables out on the street, with a group of musicians, setting their instruments and stuff, well one of them looks directly at me, and as I walk next to them, he say on the microphone while looking directly at me "I have fall in love", -- insert red shy face---

 

I walked around a bit, of course I was not to be walking and walking for hours, so I saw a bookstore there, and decided to go in and buy a book, everything went ok, I was just one more costumer to them. With a book in hand went to this place that sales ice-cream and sit down a little while slowly eating one and doing little reading.

 

Took another walk around before coming back to my room, to get ready to go dancing later.

  

Kisses

Jessica

De partido y de lluvia por estos lados... Los tres últimos días han sido un poco frío y con agua.... Esta mañana me levante como de costumbre e hice lo de siempre... Ver fotos y luego oficio...cuando estaba viendo las fotos recibí un email de una compañera de trabajo... Que rico saber que la gente sigue pendiente de uno. Acá tendiendo la cama.... Luego hice almuerzo y luego salí a tomar fotos aprovechando que el cielo estaba con nubes.....solo tome una y la verdad no se como vaya a quedar....

 

Bueno, ahora me sentare a ver el partido y esta vez con una cerveza.....

 

3-9-14

 

Pd. Que cosa mas divicil de tomar una foto diaria....

 

I like to imagine this phrase. Enables opportunity, chance, choice.Could be a beach chair, a hotel room, a seat on the subway, a parking spot, one last chance to check out the show's famous band or simply listen to that song live, to sit to enjoy that wonderful filet oswaldo spider or even the opportunity to make someone more happy.Thoughts and choices depend on our view, perspective on how we look, act and perceive everything in ourenvironment .Should I give up something for their own benefit in order to benefit another? Or simply see the opportunity and seize it?

I like these words, they motivate me, encourage, do well.

  

Temos uma vaga-

  

Gosto dessa frase.Possibilita imaginar oportunidade,chance,escolha.Pode ser uma cadeira de praia,um quarto de hotel,um assento no metrô,uma vaga de estacionamento,aquela última chance de conferir o show da banda famosa ou de simplesmente escutar aquela música ao vivo,de sentar-se para degustar aquele filet oswaldo aranha maravilhoso ou até a oportunidade de fazer alguém mais feliz.Pensamentos e escolhas dependem de nosso ponto de vista,perspectiva de como olhamos,percebemos e agimos com tudo em nosso meio.Será que devemos abrir mão de algo para benefício próprio a fim de beneficiar o outro?Ou simplesmente ver a oportunidade e agarrá-la?

Gosto destas palavras,elas me motivam,estimulam,fazem bem.

  

Cena-Verão,inverno Rio

COMO HE LLEGADO A ESTO!!!. Que ha pasado para que este desayunando a las 8:30 de la mañana del sábado en el AVE Valencia – Madrid un gintonic, o como nos gusta llamarlo a nosotros un gintoxissss, y lo peor de eso, es que seguro que no será el único de este rápido trayecto……

 

Todo empezó el martes, comía mi habitual ensalada en el trabajo, cuando llamo mi amigo TortilladePatatas que ahora se llama lomionoescurrar , cuando tenemos un mal día nos llamamos y salimos a tomarnos un carajillo, el carajillo anima nuestro cuerpo, y la conversación y las risas animan nuestra alma. No se como hablando de cervezas TortilladePatatas comento….” Las mejores cañas las de Madrid, echadas con maestría y elegancia, siempre acompañadas de una gustosa tapita”… y una luz se encendió en la zona de nuestro cerebro clasificada como zona-bicho….. a partir de ese momento todo se precipito, yo tenia un cumpleaños ineludible el sábado y el tenia una importante cita con posibilidad de roce el viernes noche….. así que inicialmente había posibilidades, parecía que los planetas se podrían alinear y que conseguiríamos ir a tirar unas cañas a Madrid el sábado. Que idea tan cojonuda, verdad!!!…. simple y a la vez elegante…….. Total, yo solo tenia que comentarlo en casa, ya ves tu!!!…… y TortilladePatatas cuidarse la noche del viernes para estar en unas condiciones aceptables el sábado por la mañana… casi na….

 

Dejaríamos madurar la idea hasta el jueves y decidiríamos que hacer….. y así con un par de sonrisas en los labios volvíamos a nuestro curro, ya con un espíritu imperturbable, inquebrantable… veíamos cercana la victoria.

 

No os imagináis lo comprensiva que estuvo mi chica cuando le comunique la brillante idea, no es que fuera un cobarde, pero me acorde de decírselo el miércoles por la noche, justo en mallas y cuando salía por la puerta para irme a correr…. Así tendría tiempo de pensárselo mientras yo corría…. A mi correr siempre me ayuda a pensar, así que repasé mentalmente que amigos me acogerían para dormir esa noche, pero no tenia claro como se lo tomaría mi jefe al verme llegar con las mallas de correr el jueves, eso no lo tenía nada claro. Tuve suerte y me dejaron entrar en casa, también tuve suerte y me explicaron lo mal que sonaba la propuesta y me recordaron que tenia cena de cumpleaños, a la cual mi chica quería ir, y a la cual quería ir conmigo… que cosas tienen las mujeres…. hay veces que no las entiendo. Pero como ella es muy astuta y sabe como ganarse el cielo, me propuso, que para ir a Madrid vale la pena ir todo el fin de semana, como ella ha hecho en alguna que otra ocasión, “chico, déjalo, vienes al cumple y cuando mejore el tiempo te vas con los amigos todo el finde, eso es mejor…”, claro con estas palabras me cautivo, y borro de mi mente la brillante idea de ir un rato a por unas cañas……. La borro momentáneamente………

 

El jueves por la tarde, habíamos quedado a tomar unas cervezas, TortilladePatatas tenia un planazo el viernes, con lo que no sabia su condiciones físicas para el sábado, yo tenia el cumple, y en caso de no escaparme a Madrid había quedado con mi hermano, y claro cambiábamos un día en Madrid por un largo fin de semana….. Decidimos abortar la operación, total unas cañas…… y con esta idea regresábamos a casa.

 

Pero la idea ya se había alojado en nuestra zona-bicho, y esa zona del cerebro de un tío es imborrable, en esa zona no se almacenan ni fechas, ni recados, ni acontecimientos, ni “te dije….” , esa zona es sagrada, solo cabe muy poca información, son apenas 3 bytes de memoria….. pero es una memoria imborrable…….. indestruible

 

A las 22:15 del jueves le comunique a Inma oficialmente que tenia resuelto el problema de los niños, mi santo hermano Carlos se quedaría con ellos desde el sábado a las 17:00, hasta el domingo a las 18:00. También le jure que llegaría al cumpleaños en un estado aceptable (era lo máximo que le podía prometer), que no me iría a dormir después de cenar y que saldríamos hasta que ella quisiera y donde ella quisiera….. pero como además no soy tonto, aunque si un poco cobarde, le anime para que la misma tarde del sábado, que tenia libre, saliese a comprarse esas carísimas botas que llevaba media semana sobrevolando cual si fuera una buite (claro esta que no utilice estas palabras, aunque eran las mas semejantes…). A las 22:30 y casi como obra del destino me llego un mensaje de TortilladePatatas diciendo que “solo abortan los cobardes…… que tenemos un destino y se llamaba Madrid”…… los planetas habían vuelto a alinearse…..

 

Yo tenia unos billetitos de una cosa promocional del AVE, pero claro, los billetes no eran para el sábado, los billetes de regreso aun podíamos cambiarlos, pero el de ida ya no…… ya no para los simples mortales…. pero hemos vendido ya tantas veces nuestra alma al diablo!!!….. así que el viernes llamaría a X (mejor no identificarlo) para que nos gestionara la operación de cambio de fecha…..

 

Viernes por la mañana, los trabajos repartidos, le pase los billetes a TortilladePatatas del regreso para que cambiase fechas y yo me dedique a localizar a X para ver la posibilidad de viajar con un billete del futuro…….

 

Viernes 13:00, todo solucionado, tanto la ida como el regreso están OK…

 

Viernes 23:45, TortilladePatatas lleva una castaña importante y ha perdido los billetes… menos mal que son los billetes de regreso… si es que nos pasa siempre lo mismo….

 

Sábado 7:40, TortilladePatatas ya nervioso en la estación sin los billetes de regreso, el señor X sin aparecer por mi casa…….

 

Sábado 7:50, el señor X, que como era imposible cambiar los billetes nos acompañaba para realizar la gestión en persona, nos costaría un carajillo, pero era lo mínimo, eso es un amigo…..jajajja…. aunque el tren salía a las 8:00 y aun estábamos a 15 minutos de la estación… mi amigo siempre ha sabido estirar el tiempo.

 

Sábado 7:58… pasamos el control corriendo, el señor X levanto la mano y dijo estos borregos vienen conmigo, y el segurata ni protesto. Yo y TortilladePatatas a por 3 carajillos, el señor X hablando con el gran maese del tren para explicarle el problema. El gran maese sonríe, nos coge de la oreja y nos mete en primera del AVE a Madrid….. en ese momento el tren se pone en marcha y unas finas lagrimas de alegría recorren nuestra mejilla, mientras un cargado carajillo recorre nuestras gargantas.

 

Sábado 8:20, dos simpáticas chicas nos ofrecen café, te o cualquier infusión, pero nosotros ya estábamos de fiesta, casi en un after, emocionados por ir a 315 por hora, que ni lo notas, decidimos celebrarlo por todo lo alto, con un nutritivo y vitamineralizante gintonic, y les preguntamos si seria posible….. nos ponen cara de alucinadas y preguntan un gin ahora…….. y claro nosotros le decimos que es la mejor hora del día, el desayuno siempre es lo mas importante…. Entre risas una de las chicas dice que en el carro del desayuno no llevan el “combustible” adecuado, pero la otra se marcha hacia el vagón de suministros diciendo que no nos preocupemos, que en 5 minutos esta de nuevo con nosotros…..

 

Sábado, ya no lo pongo, siempre será el sábado, bueno estuvimos a punto de no ser siempre pero lo conseguimos…jajajja

 

8:33, parece mentira lo bueno que esta un gintoxiss en buena compañía y a 300 y pico km/h. El problema es la velocidad, demasiada para nuestro gusto, en cuanto te das cuenta ya estas en Madrid y solo has podido pegarte un gin y medio….. que barbaridad…. Nos tiraron y no pudimos tomarnos completamente el segundo.

 

Y que hacer a las 9:30 en Madrid, pues lo normal, almorzar un par de cafés con leche y una de porras y de churritos….. para que absorban los gin….jajajaja….

 

Frente a nuestro bar estaba el Reina Sofia, como si fuera una sirena oímos su canto y no pudimos rechazar una completa visita, siempre me gusta pasear por el Reina, subimos directamente a la terraza y desde allí fuimos paseando por todas las salas, mi amigo no lo conocía, se metió media maratón de Reina Sofía con un carajillo, un Gintoxis y medio, un café con leche con una de churros y porras dándole vueltas en el estomago…. Había veces que yo no distinguía muy bien quien tenia la cara o el cuerpo mas desencajados, si la obra admirada o TortilladePatatas….

 

Ya eran las 12:30, así que un paseo por el retiro y directos a un barecito donde, ahora ya si, disfrutaríamos de la primera cañita del día, el objetivo de nuestra fugaz visita, cayeron muchas mientras esperábamos al primo de TortilladePatatas con nuestros billetes. Y es de la siguiente forma como se soluciono el tema billetes de regreso.

 

TortilladePatatas no había perdido los billetes, los billetes estaban en el maletín del ordenador, el maletín del ordenador estaba en su coche, y su coche no sabía donde estaba, la última ubicación conocida era el Puig, bonita localidad Valenciana… Pero todo tienen remedio, llamada al amigo del Puig, recuperación del coche (esto fue lo mas difícil), conexión del ordenador a una red wiffy, envío de los PDF de los billetes al primo del TortilladePatatas en Madrid, llamada al primo de TortilladePatatas, reimpresión de los billetes y comunicación del bar en donde nosotros no parábamos de tomarnos cañas mientras toda la operación RECUPERACION se estaba ejecutando… fue toda una alegría ver llegar los billetes y tras ellos el primo del TortilladePatatas, que por supuesto había abandonado a su familia diciendo que su primo estaba allí…. A partir de ese momento éramos 3, pero pronto ampliaríamos el numero…..

 

Es lo que tiene la familia, que tiende a reagruparse…. En un instante un primo mas y el amigo de toda la vida, que es como de la familia…. Y ya éramos un quinteto de cuerdas tomando cañas y tapas a dos manos y contando las historias más alucinantes del mundo.

 

De entre ellas enumerare solo tres:

- Cuando volviendo una noche de las fiestas de un pueblo, entraron por equivocación en la habitación donde guardaban los melones y las sandias y al pisar una de ellas se dio uno de ellos un tortazo sin poner las manos aterrizando con su cara en una sandia, imaginaros el resultado… no sabían que era sandia y que era cara… la hinchazón y el moraton tardo 20 días en desaparecer…

- O cuando cogieron prestado y sin avisar el coche de la madre de uno de ellos, solo tuvieron 4 golpes, cosas de la vida y el destino, a la madrugada aparcaron el coche (o los restos del coche) en la plaza de garaje de la madre como si nada hubiese ocurrido, aun recuerdan cuando su madre encolerizada, roja y con dificultades respiratorias les cogio de la oreja y les bajo en pijama, ellos sin comprender ni el motivo ni la razón, hasta el garaje para que viesen el coche…. a lo que ellos contestaron que se lo habían dejado bien aparcado, que en las condiciones en las que estaba la dirección ya era difícil….

- O aquella vez que volviendo a casa uno de ellos con la chica de sus sueños, con la futura madre de sus hijos el tuvo un problema y se meo encima…. Haciendo parar al taxi para salir y despedirse cordialmente de la chica, que ya nunca volvió a ver, y del taxista, mientras ambos ponían cara de alucinados…

 

Y como estas, una detrás de otra, risas y mas risas, cañas y tapas….. el tiempo pasaba rápido y sin darnos cuenta ya casi perdíamos el tren, salía a las 18:40 y eran las 18:10, menos mal que estábamos en Latina y Atocha no quedaba lejos… porque ganas de irnos no teníamos ninguna.

 

18:30, pasando los controles de entrada y directos a por un helado, ya veis antojos, el señor X había hablado con el nuevo gran maese del AVE para ver si nos colocaba en mejores asientos, solo teníamos que presentarnos en la entrada y saludarle, y con el polo en la mano así lo hicimos, nos comento que no nos sentáramos en nuestros asientos y que lo esperásemos en el mueble bar (que es el vagón bar, pero yo siempre le llamo mueble bar, inexplicable, pero incorregible) y así lo hicimos.

 

18:45, ya saliendo el AVE de Madrid y nosotros con un par de cervezas y riéndonos con la pobre camarera que al vernos llegar pensaría…. La que me ha tocado…..

 

Como ya os digo, el AVE va demasiado aprisa, en una 1:30 no te da tiempo a casi nada, un par de cervezas, unas risas, un par de fotos y ya estábamos en Valencia, recuerdo que el gran maese vino a por nosotros un par de veces para llevarnos a los asientos y un par de veces le dijimos que para el ratito corto y lo bien que estábamos allí que muchas gracias pero que no nos movíamos… Es mas hemos escrito a la RENFE para que cree una nueva modalidad de billete que sea en pie en el mueble bar, con derecho a 2 consumiciones, seguro que siempre estará completo.

 

A partir de ese momento todo se precipito, despedirnos TortilladePatatas y yo con lagrimas en las mejillas mientras nos prometíamos vernos en la Bounty esta noche, corriendo para casa donde me encontré a mi chica con una amiga tomando cervezas, una ducha rápida, salir en pelotas como siempre y coger una cerveza mientras me visto y mi chica y su amiga (que también es amiga mia se descojonaban de mi), aunque yo ni les hacia caso, llegar los últimos, por culpa de ellas que no sabían que ponerse a ultima hora y se decidieron cambiar los zapatos, cenar y a bailar a la edad de oro, que somos casi como permanentes, de allí y tras tirarnos a escobazos, últimamente tienen unos prontos.,… que ganas de cerrar y que se vaya la gente…., decidimos irnos a la Bonty del carmen, taxis y directos a la entrada, saludar a los conocidos, que aquello ya parece familiar, unos bailes, unas llamadas al TortilladePatatas (se desmayo en casa y no pudo acudir a la cita, esta aun me la debe, se lo hare pagar con sangre), muchos mas bailes y cuando parecía que el infierno no llegaría nunca también apagaron la música y a garrotazos nos expulsaron del mágico lugar…. Así que ya amaneciendo de nuevo encontramos un taxis que nos devolvió a nuestra amada casa donde nos desmayamos hasta las 15:00 del domingo, momento en el que si…. llego el infierno a nuestros cansados y maltrechos cuerpos y en ese justo momento yo volví a hacerme la siguiente pregunta…. COMO HE LLEGADO A ESTO???... Jajajajjajaja.

 

Bueno el único animo de contaros todo este rollo es el de sacaros alguna sonrisa y recordaros que la vida esta llena de sorpresas y que de vez en cuando hay que hacer alguna locura….

 

Un beso a todos, sobre todo a TortilladePatatas, a sus primos, a las camareras del AVE, al señor X, a los 2 gran maeses del AVE, a todas las chicas que nos aguantaron en el mueble bar, a la amiga de mi chica y por supuesto a mi chica que me permitió escaparme un día a Madrid (y ya tengo firmado un fin de semana completo…. En cuanto mejore el tiempo…jajaja).

 

A vida é feita de pequenos momentos especiais e significativos. Acho que esse momento foi um deles para esse casal.

Fico feliz todos os dias, perto...

mesmo que a milhares de quilômetros

de pessoas amigas que já fazem um

pouquinho parte da minha vida...

É assim...elas vão chegando...

me cativando...e é claro que eu

gosto né!? rsrsrs !!!

Quem não gosta de carinho de amigos!?

E eu que não sou boba nem nada vou

deixando-os ficar.

Amigos são sempre bem vindos.

Acho sempre válido a gente espalhar alegria

carinho e amor ao próximo...

Mesmo aqui no virtual.

 

Tenha todos uma boa semaninha !!!

Ebaaaa !!! Feriadão também, hehehe !!!

Hoje em 10 segundos tive tempo de clicar, correr e sentar prá ser poser.

 

Ten seconds were enough to click, run, sit and be a poser. Today, at home.

The Wood

 

A madeira tem uma importância muito grande em nossas vidas, não acham? Já perceberam quanta madeira ou derivados dela existe ao nosso redor? Até perfumes são feitos com suas essências! E antes de nos ser útil de diversas maneiras, ela é uma árvore, fonte da vida.

A madeira nos traz sensações reconfortantes, seja pelo seu visual, seja por seu inconfundível cheiro. Quem não se sente bem ao sentar em um banco de madeira no jardim, ao olhar para um celeiro ou cozinhar com uma colher de pau?

   

Wood has great importance in our lives, isn't it? Have realized how much wood or derived from it exists around us? Even perfumes are made up with wood essences! And before it can be helpful in so many ways, it is a tree, source of life.

Wood brings comforting sensations, either by its looks or by his unique smell. Who does not feel well while sitting on a wooden bench in the garden, looking at a barn or cook with a wooden spoon?

retirado da net.

Da até dó de sentar..rsrsrs

...e você? é turista ou viajante?

Qual a diferença?

- O turista pensa em voltar para casa assim que chega.

-E o viajante pode nem voltar.

  

Tren S-Bahn vacío debido a la pandemia de Coronavirus Pirna

 

Conduzco a Pirna e inmediatamente regreso porque no conduzco ilegalmente. Es muy agradable y aterrador que haya pocas personas que hagan viajes razonables alrededor del tren. Pero estas personas son muy buenas. Pero poco. Voy a Pirna en el tren sin antisocial. Nadie contamina, huele, grita, fotografía personas o molesta de ninguna manera. Me bajo en Pirna porque de lo contrario perdería el último tren a Dresde y el próximo tren llegaría a las 8:30. Me quedo allí y limpio la lente. Un estadounidense que ocupa sodlat me molesta porque no quiere entrar en escena. Se acaba en la explanada. Pero él tiene el derecho, pero no tuvo que sentarse en el tren por mi culpa. Rubia con el pelo corto, ojos azules. Entonces de repente veo el tren entrando en Dresde. Me subo a mi bicicleta y corro por la estación hasta el túnel. Corro mi bicicleta hacia abajo y hacia arriba nuevamente. Con la última fuerza y ​​la segunda, llega a la puerta del tren. Solo lo hice. El tren vacío comienza de inmediato. Luego viene un conductor y ya está retirado. Me pregunta cómo voy por aquí con mi bicicleta y la bandera china en ella. Él dice que alguien que está retozando por aquí tiene que ser algo especial. Solo digo algo y algunas historias del pasado cuando voy en tren y tengo que ir a Dresde y luego desde allí a la estación principal de Dresde. Incluso digo dónde vivo. Pero es ordenado. Luego salgo a Strehlen y alimento a los cisnes bajo la lluvia. Solo con ellos.

---

Leerer S-Bahn Zug wegen Pandemie Coronavirus Pirna

 

Ich fahre nach Pirna und sofort wieder zurück, weil ich nicht schwarzfahre. Es ist sehr angenehm und erschreckend, dass es wenig Leute gibt, die sinnvoll mit dem Zug herumfahren. Aber diese Leute sind sehr gut. Aber wenig eben. Ich fahre ohne Asoziale im Zug nach Pirna. Niemand verschmutzt, stinkt, grölt, photografiert Leute oder belästigt auf eine Art und Weise. Ich steige in Pirna aus, weil ich sonst den letzten Zug nach Dresden verpassen würde und 8:30 der nächste Zug kommen würde. Ich stehe da und putze die Linse. Ein US Amerikanischer Besatzersodlat stört mich aber, weil er nicht in das Bild kommen will. Der läuft raus zum Vorplatz. Der hat aber das Recht eben, aber musste jetzt nicht wegen mir mit in dem Zug sitzen. Blonder mit kurzen Haaren, blaue Augen. Dann sehe ich plötzlich den Zug nach Dresden einfahren. Ich steige auf das Fahrrad und rase durch den Bahnhof zum Tunnel. Ich renne mit dem Fahrrad nach unten und wieder hoch. Mit letzter Kraft und Sekunde, erreiche in die Tür des Zuges. Gerade noch geschafft. Sofort fährt der leere Zug los. Dann kommt später ein Schaffner und er ist schon im Rentenalter. Er fragt mich wie ich hier mit dem Fahrrad und der Chinafahne daran hier herum stürme. Er sagt, dass hier jemand Besonderes sein muss, wer hier so wie auf einem Rummel herumtollt. Ich sage eben was und ein paar Geschichten aus der Vergangenheit beim Zugfahren und das ich nach Dresden Strehlen muss und dann von dort nach Dresden HBF. Ich sage sogar wo ich wohne. Er ist aber ordentlich. Dann gehe ich in Strehlen raus und füttere im Regen die Schwäne. Allein mit denen.

---

나는 불법 운전하지 않기 때문에 피르 나로 운전하고 즉시 돌아옵니다. 기차 주위에 현명한 여행을하는 사람들이 거의 없다는 것이 매우 즐겁고 끔찍합니다. 그러나이 사람들은 매우 좋습니다. 그러나 작은. 나는 반 사회적으로 기차를 타고 피르 나에 간다. 아무도 오염, 냄새, 멍청이, 사진을 찍거나 어떤 식 으로든 귀찮게하지 않습니다. 그렇지 않으면 나는 드레스덴으로가는 마지막 기차를 놓치고 다음 기차는 8:30에 올 것이기 때문에 Pirna에서 내립니다. 나는 거기 서서 렌즈를 청소합니다. 그가 그림에오고 싶지 않기 때문에 sodlat를 점유하고있는 미국인은 나를 귀찮게한다. 앞마당으로 다가갑니다. 그러나 그는 옳았지만 나 때문에 기차에 앉을 필요는 없었습니다. 짧은 머리, 파란 눈을 가진 금발. 그리고 갑자기 기차가 드레스덴으로 들어오는 것을 보게됩니다. 나는 자전거를 타고 역을지나 터널로 달려갑니다. 자전거를 껐다 켰습니다. 마지막 힘과 두 번째로 기차 문에 도달하십시오. 방금 만들었습니다. 빈 열차가 즉시 시작됩니다. 그런 다음 지휘자가 나중에 와서 이미 은퇴했습니다. 그는 내 자전거와 중국 국기로 어떻게 여기를 습격하는지 묻습니다. 그는 여기에서 뛰어 다니는 사람은 특별한 것이되어야한다고 말합니다. 나는 기차로 갈 때 과거의 이야기와 몇 가지 이야기를하고 드레스덴에 가서 드레스덴 주유소로 가야한다고 말합니다. 나는 심지어 내가 사는 곳을 말한다. 그러나 깔끔합니다. 그런 다음 Strehlen에 가서 비에 백조를 먹이십시오. 그들과 함께.

---

我开车去皮尔纳(Pirna),然后马上回来,因为我没有违法驾驶。很少有人在火车周围进行明智的旅行,这是非常令人愉快和恐怖的。但是这些人很好。但是很少。我在没有反社会的情况下乘火车去皮尔纳。没有人以任何方式污染,嗅到,大喊大叫,拍照或烦人。我在皮尔纳(Pirna)下车,因为否则我会错过前往德累斯顿(Dresden)的末班车,下一趟火车将在8:30到达。我站在那儿,清洁镜头。一个美国人占领苏打叻,让我感到困扰,因为他不想露面。它跑到前院。但是他有权利,但是不必因为我而坐在火车上。金发碧眼,短发,蓝眼睛。然后我突然看到火车进入德累斯顿。我骑上自行车,穿过车站跑到隧道。我再次上​​下骑自行车。以最后的力量和第二的力量,到达火车的门。刚做到。空火车立即开始。然后一个指挥家来了,他已经退休了。他问我如何骑着自行车和上面的中国国旗到这里乱逛。他说,到处乱逛的人一定很特别。我只是在讲火车的时候讲一些过去的故事和一些故事,我必须去德累斯顿然后从那里去德累斯顿火车总站。我什至说我住的地方。但这很整洁。然后我在斯特伦(Strehlen)外出,在雨中喂天鹅。与他们独自一人。

---

I drive to Pirna and immediately back because I don't drive illegally. It is very pleasant and terrifying that there are few people who make sensible trips around the train. But these people are very good. But little. I go to Pirna on the train without anti-social. Nobody pollutes, smells, bawls, photographs people or annoys in any way. I get off in Pirna because otherwise I would miss the last train to Dresden and the next train would come at 8:30. I stand there and clean the lens. An American occupying sodlat bothers me because he doesn't want to come into the picture. It runs out to the forecourt. But he has the right, but didn't have to sit on the train because of me. Blond with short hair, blue eyes. Then I suddenly see the train entering Dresden. I get on my bike and race through the station to the tunnel. I run my bike down and up again. With the last strength and second, reach the door of the train. Just made it. The empty train starts immediately. Then a conductor comes later and he is already retired. He asks me how I storm around here with my bike and the Chinese flag on it. He says that someone who is romping around here has to be something special. I just say something and a few stories from the past when I go by train and that I have to go to Dresden and then from there to Dresden main station. I even say where I live. But it is neat. Then I go out in Strehlen and feed the swans in the rain. Alone with them.

---

Dirijo para Pirna e volto imediatamente porque não dirijo ilegalmente. É muito agradável e aterrador que poucas pessoas façam viagens sensatas ao redor do trem. Mas essas pessoas são muito boas. Mas pouco. Eu vou para Pirna no trem sem anti-social. Ninguém polui, cheira, chora, fotografa pessoas ou irrita de forma alguma. Desço em Pirna porque, caso contrário, perderia o último trem para Dresden e o próximo trem chegaria às 8:30. Eu fico lá e limpo a lente. Um americano que ocupa um refrigerante me incomoda porque ele não quer entrar em cena. Corre para o pátio. Mas ele tem o direito, mas não teve que sentar no trem por minha causa. Loiro com cabelo curto, olhos azuis. Então, de repente, vejo o trem entrando em Dresden. Pego minha bicicleta e corro pela estação até o túnel. Eu corro minha bicicleta para baixo e para cima novamente. Com a última força e a segunda, alcance a porta do trem. Apenas consegui. O trem vazio começa imediatamente. Então, um condutor chega mais tarde e ele já está aposentado. Ele me pergunta como faço uma tempestade por aqui com minha bicicleta e a bandeira chinesa nela. Ele diz que alguém que está brincando por aqui tem que ser algo especial. Acabei de dizer uma coisa e algumas histórias do passado quando vou de trem e tenho que ir a Dresden e depois de lá à estação principal de Dresden. Eu até digo onde moro. Mas é legal. Então eu saio em Strehlen e alimento os cisnes na chuva. Sozinho com eles.

---

Je conduis à Pirna et reviens immédiatement parce que je ne conduis pas illégalement. C'est très agréable et terrifiant qu'il y ait peu de gens qui font des voyages sensés autour du train. Mais ces gens sont très bons. Mais peu. Je vais à Pirna dans le train sans antisocial. Personne ne pollue, ne sent, ne braille, ne photographie des gens ou ne dérange d'aucune façon. Je descends à Pirna car sinon je manquerais le dernier train pour Dresde et le prochain train arriverait à 8h30. Je me tiens là et nettoie l'objectif. Un Américain qui m'occupe sodlat me dérange parce qu'il ne veut pas entrer en scène. Il court jusqu'au parvis. Mais il a le droit, mais n'a pas eu à s'asseoir dans le train à cause de moi. Blonde aux cheveux courts, aux yeux bleus. Puis je vois soudain le train entrer à Dresde. Je monte sur mon vélo et traverse la gare jusqu'au tunnel. Je fais descendre et remonter mon vélo. Avec la dernière force et la seconde, atteignez la porte du train. Je viens de le faire. Le train vide démarre immédiatement. Puis un chef d'orchestre vient plus tard et il est déjà à la retraite. Il me demande comment je me précipite ici avec mon vélo et le drapeau chinois dessus. Il dit que quelqu'un qui s'amuse ici doit être quelque chose de spécial. Je dis juste quelque chose et quelques histoires du passé quand je voyage en train et que je dois aller à Dresde, puis de là à la gare principale de Dresde. Je dis même où j'habite. Mais c'est bien. Puis je sors à Strehlen et nourris les cygnes sous la pluie. Seul avec eux.

... segunda é dose pra leão mesmo...

Pode sentar e relaxar :)))

 

Beijos

Entre los bancos solitarios

se dibujan tus pisadas

Sr. Bigodes está um pouco cansado dessa exposição na mídia. Como ele está descansando é hora de apresentar-lhes a Senhorita Ivy, mas podem chamá-la de Vivi.

Vivi gosta de sentar-se à mesa para as refeições, é muito educada, uma verdadeira Lady. Adora compartimentos secretos onde pode se esconder para uma boa soneca e só perde a paciência quando Sr. Bigodes pula em cima dele querendo brincar.

 

Mr. Whiskers is a little tired of this media exposure. As he is resting it's time to introduce Miss Ivy, but you can call her Vivi.

Vivi likes to sit at the table for meals, is very polite, a true Lady. Loves secret compartments where she can hide for a good nap and only loses his temper when Mr. Whiskers jumps on her to play.

Vida social eh sentar no sofa e observar as visitas ! hahah

Una altre cadira, un altre lloc, pero te a veure amb aquesta altre foto

-Retrats ciclistes: Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

 

Dins de les activitats dels 30 dies en bici Barcelona, els fotògrafs Xavi Calvo @calvox i Sergi Periche @sergiperiche ens unim per realitzar un projecte fotogràfic anomenat 'Retrats ciclistes' on descubrirem diferents perfils de persones ciclistes, on la bici gira al voltant de la seva vida, ja siguin ciclistes de tota la vida o de fa un any, urbans o esportius, mes o menys actius, sense importar sexe o edat.

 

---

 

''...em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!''

 

''-‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) ''

Juanjo Méndez ‘El Cojo Cabrón’

 

-Avui fem un retrat molt especial, tots els ‘retrats ciclistes’ tenen alguna cosa d’especial, cadascú té el seu toc personal i la seves característiques, cada història té vida pròpia i ens mostra una part de la seva vida i de la seva relació amb la bicicleta...

 

Avui però, és tracta d’un retrat a una gran persona i gran ciclista (per aquest ordre), ens fa molta il·lusió parlar, fer unes fotos i conèixer més a fons al Juanjo Méndez, també conegut més amistosament a xarxes com ‘El Cojo Cabrón’

 

Per aquest retrat hem dedicat 2 dies a fer fotos al velòdrom d’horta. El primer dia ens vem trobar amb ell i el seu entrenador el Bernat Moreno. Era el dia de taller, no hi havia ni maillot ni culotte a la vista, ni tampoc suor... només greix, cadenes, i bicicletes de diferents mides per ajustar. Totes de l’equip Genesis on tenen molta cantera i formació ciclista de diferents edats. Aquest primer dia és el que ens vem asseure a xerrar amb ell i ens va donar varies lliçons de vida només amb la seva forma de veure les coses, tan les que a ell li havien passat com de la vida en general.

 

El segon dia ja en mode ciclista de pista, el Juanjo donava voltes i voltes al circuit ovalat, unes més ràpid altres més lent, el que es coneix com ‘fer sèries’. És impactant veure’l a ell i altres ciclistes amb amputacions, lo ve que pedalen i la normalitat amb la que s’entrenen amb la resta de corredors sense amputacions.

Després d’unes quantes fotos al Juanjo i als diferents ciclistes que pedalaven aquell dia, nosaltres tornem al passat, viatjem en el temps, i ens situem al primer dia al despatx del Genesis dins del velòdrom, on ens vem sentar relaxadament amb el Juanjo i després de fer unes fotos, vem xerrar una estona...

 

En Juanjo té 55 anys i és ciclista paralímpic, es dedica a córrer en bicicleta i

porta el grup Genesis juntament amb el Bernat Moreno, i aquesta és la seva historia...

 

-Pròleg de l’entrevista-

Mentres el Sergi Periche i jo –Xavi Calvo- estem fent fotos al despatx i busquem bons enquadres, el Juanjo ens diu: -‘’... encara estic buscant al fotògraf que em tregui sencer.... si ho aconseguiu sereu uns fotògrafs de puta mare...’’- (moltes rises) i així amb aquest bon humor vem començar l’entrevista...

 

1.- Aquest lloc -Velòdrom d’Horta- que implica per tú?

 

J- Doncs és una de les parts de la meva vida... He pogut fer el que volia, apart d’entrenar, ensenyar a gent que vulgui anar amb bicicleta... Som el primer club de ciclisme integrat al velòdrom, i aquí acceptem a tothom: escola pels nens, ciclistes que venen a pedalar a la pista, juvenils que volen passar a professionals, gent amb discapacitats, ja siguin amputacions, paràlisis cerebrals, autistes, en definitiva qualsevol persona que tingui ganes d’anar en bicicleta. I no cal que sigui competició, hi ha gent que competeix i altres només volen anar en bicicleta.

 

2.- Quant fa que existeix aquest club?

 

J- El club Genesis el vem iniciar en Bernat i jo al 2002 , i al velodròm portem des del 94...

 

3.- Explica’ns que et va passar, com va ser l’accident que vas patir?

 

J- Vaig tenir l’accident de moto a l’any 1992... Venia de muntar cavall amb el meu germà, m’agrada molt muntar a cavall i encara ho continuo fent en l’actualitat... aleshores em vaig desmaiar a sobre de la moto i el meu germà es va pensar que anava de ‘racing’ per què conduïa una Kawasaki ZXR 750cc, un ‘pepinillo’, i al desmaiar-me el meu cos va anar endavant i la ma va donar gas a fons... anava en 2ª o 3ª marxa, per tant em vaig posar a 180 o 190 km/h tranquil·lament... i clar... vaig anar tot recte fins que vem arribar a una curva i el meu germà ja va notar que la curva no la donava... per ‘sort’ vaig picar contra un cotxe que venia de cara, vem xocar pel seu lateral, era un seat 124 on anaven 5 persones , el cotxe el vaig doblegar però per sort no els hi vaig fer res, només se li va trencar el peu al conductor... tampoc li va passar res al meu germà, va sortir volant i al caure tenia rascades a l’esquena i talls al genoll, però res greu... i jo em vaig arrencar el braç i em van donar per mort. Vaig perdre molta sang, la cama a trossos, sense pols i no em movia... aleshores ja tapat amb la manta tèrmica la guardia civil va veure com em movia, i corrents van treure al meu germà de la camilla i em van posar a mi (ho diu rient) i em van portar cap al Hospital Taulí de Sabadell per què a Barcelona no arribava, era lo més proper... Vaig entrar clínicament mort, i allà em van ressuscitar... van estar més de mitja hora per reanimar-me i van gastar 48 litres de sang...

El meu cos era un mapa, i el casc també estava trinxat, però justament el casc em va salvar la vida....

 

4.- I se saben les causes del desmai?

 

J- Doncs no, i a més venia de muntar a cavall i no havia ni begut ni res de res... Suposo que em tocava i ja està, tenia tots els números... i sort que em vaig xocar amb el cotxe, perquè si no anava contra una paret i allà si que em tindrien que haver tret amb rasqueta.... de fet la guardia civil buscava la frenada per que no hi havia, es pensaven que m’havia suïcidat ...

 

5.- I abans de l’accident havies competit?

 

J- Si. En els meus inicis vaig començar a anar en bici quant tenia 12 anys amb el meu pare, després als 14 vaig passar a cadet , juvenil , amateur... i vaig estar apunt d’arribar a professional, però no vaig arribar i ho vaig deixar (suspira) i em vaig posar a treballar.

 

6.- Eres ciclista de ruta?

 

J- Si era ciclista de ruta, fondista vamos... a fer km... vaig córrer amb Melcior Mauri, Celestino Prieto... de fet amb el Celestino tenia una anècdota de quant jo era juvenil i ell era més gran. Em vaig escapar amb ell en una cursa, en un moment donat es va girar , em va veure i va dir: -‘’però que haces tú aquí...’’- (moltes rises de tots) com dient: -‘‘de on has sortit tú...’’- després ja em va deixar. Però vamos jo sempre he sigut molt burru, encara ho sóc.

 

7.- I després de l’accident vas pensar que faries bici alguna vegada més...?

 

J- Res! Quant estàs al llit de l’hospital penses: ‘que faré ara...’ sense cama, sense braç, feia un any que m’havia casat i pensava que em deixaria la dona. No penses res de bo. No em podia ni moure, m’havien d’ajudar per tot. De fet els primers jocs paralímpics els vaig veure allà des del llit, era l’any 92.

 

8.- I quant és la primera vegada que veus/creus que podràs anar en bicicleta?

 

J- Primer va passar un temps i em vaig engreixar molt, vaig arribar a pesar més de 100kg i això no m’ajudava en res a la meva mobilitat, també va haver un dia que em van ensenyar una foto de mi mateix i no em vaig reconèixer, vaig dir que aquell no era jo. Això em va fer canviar, va ser el detonant. Vaig parlar amb el Bernat i vem començar a fer exercicis i aprendre a caminar, etc. Penseu que en aquella època ningú t’explicava com t’havies de posar la cama ortopèdica ni com caminar ni res, i amb el Bernat i un llibret d’instruccions vem començar a fer-ho. Després el Bernat em va dir: -‘‘el que sempre hem fet és anar en bicicleta... ho provem..’’-, i vem provar-ho al velòdrom... el primer lloc on vaig provar d’anar en bicicleta va ser aquí, on estem ara!

I em vaig donar compte que podia anar en bici –se’m posen els pèls de punta de recordar-lo- en la primera pedalada! Vaig pensar: ‘¡ostia si m’aguanto!’, allà ho vaig veure clar!

Això si, va ser un suplici i el Bernat al meu costat aguantant-me, i el que em feia més mal era el braç per suportar tot el pes. El fet de ser una bici piñó fixe ajudava en la pedalada ja que la mateixa inèrcia et propulsava, va ser més difícil amb les bici normals, fins que no vaig fer bé la pedalada rodona em va costar. I amb tota aquesta experiència, el que a mi m’agrada és ensenyar a la gent que ve a aprendre al Genesis.

 

9.- I la bicicleta que ha significat per a tú ?

 

J- La Bicicleta és la meva vida! Jo el primer que faig quant m’aixeco és entrenar unes 3 hores diàries de ruta. Aquí al velòdrom igual, entrenar o estar al taller arreglant les bicicletes o ajudant a la gent que ve aquí amb la bici.

 

10.- I com et trobes a la carretera comptant que la convivència amb els vehicles a motor és delicada?

 

J- Doncs m’han tirat moltes vegades, he tingut commocions cerebrals, m’he trencat ossos, però m’agrada tant que no ho puc deixar. Ara fa poc se’ns va creuar un cotxe i ens va tirar als 3 que veníem de cara i amb els mossos darrera nostre, i el ‘tio’ encara deia que s’havia parat per que ens havíem caigut... per sort els mossos ho van veure tot.

 

11.- Per què tu pots frenar de cop en situacions límit?

 

J- Si. Pensa que jo tinc els 2 frens en 1. Tinc més pes de frenada al darrera que al davant per no fer un invertit si clavo frens, aleshores derrapo i en aquestes situacions vaig al terra, però és el mal menor. De totes formes faig ports de muntanya llargs i tot el que fa qualsevol ciclista, lo únic que en les baixades haig de vigilar més i si són baixades llargues el braç es cansa més.

 

12.- I que em pots dir de l’ajuda que feu als joves del Genesis?

 

J- Tenim 4 ciclistes, 2 sub 23 i 2 juvenils, i són de la zona de Barcelona, tenen dietista, el Bernat els entrena i els podem ajudar. Aquests en concret ho tenen clar: volen ser professionals. Em pregunten a mi de vegades que com ho he fet, i jo els hi dic: ‘mira la única solució que hi ha és la d’entrenar, entrenar i entrenar.’

 

13.- I creus que si no haguessis tingut l’accident haguessis arribat a competir també...?

 

J- No, no crec, per què quant vaig estar apunt d’entrar a professionals em vaig cremar, vaig perdre la il·lusió, i quant perds la il·lusió ja estàs llest, i en aquell moment vaig penjar la bici i no la tocava gaire. Després de l’accident i quant ja vaig començar amb la bici, va ser com començar de 0 i tenia il·lusió, les primeres sortides per carretera, el primer campionat d’Espanya que vaig guanyar.

Al primer mundial em van donar per tot arreu, i això em va fer entrenar molt més dur, em vaig picar i després vaig aconseguir 2 campionats del món, 1 copa del món, 4 jocs para olímpics amb moltes medalles, etc...

 

14.- Que ens pots dir del Jocs Paralímpics, com a experiència?

 

J- He fet Atenas, Pekín, Londres y Rio de Janeiro, y la que em va marcar més va ser la de Pekín.

 

15.- I tens alguna anècdota destacable?

 

J- En una competició a València va començar a ploure i vem començar a caure tots, al final vaig caure jo també, em vaig aixecar sense mal i vaig demanar la bici a un guardia urbà que hi havia per allà, i el ‘tio’ em diu: -‘‘No te la puedo dar... està rota!’’- (moltes rises sense parar) i li vaig dir: -‘’mira el que va a sobre de la bici..’’- (més risas) Doncs això, que no estava trencada la bici ☺

 

16.- A l’inici les bicis i la tecnologia eren igual que ara?

 

J- Al inici no tenia suport del munyó, era com si no tinguessis un punt de suport, i això per arrancar es nota molt. El Bernat anava fent fotos als primers campionats que anàvem i ens fixàvem en la resta de competidors a veure quins sistemes tenien. Ara nosaltres som els millors, però en aquella època, érem novells, i justament quant més ho necessitàvem no teníem l’ajuda. Als inicis costava molt demanar que et fessin peces a mida per què eren molt cares, penseu que hi ha peces que podrien valdre més que la bicicleta. Aleshores ho fèiem amb adaptacions i ens buscàvem la vida. Passa com sempre, als inicis quant més ho necessites, no tens l’ajuda necessària. Ara ja ha canviat tot i al conèixer més gent, és més fàcil aconseguir peces, etc. Per sort ara nosaltres ajudem als que venen i no han d’esperar tant com nosaltres vem tenir que esperar per tenir les primeres bicis en condicions per pedalar.

 

17.- I com veus la convivència amb els vehicles a motor?

 

J- Hi ha molt poc civisme. Els mòbils, els toms toms i moltes distraccions. A mi ‘no m’han vist’ estan a un semàfor arrancant per exemple... i lo típic: -‘‘No te he visto...’’- pues si no em va veure seria per algo!

Tots en general fem imprudències, els motoristes per què passen aprop, els ciclistes també fem coses malament , però els cotxes i vehicles més grans no tenen consciència de que porten un vehicle que pesa tones i que pot fer molt mal. S’ha de tenir en compte que nosaltres som la part més dèbil.

 

Abans anava en bici urbana per venir aquí, i no agafava mai carrils bici, per què són com una gimcana, estàs esquivant persones, papereres, vehicles i de tot durant tot el recorregut. Els carrils, encara que hi hagin molts, no estan ben pensats. Sembla que la gent que ha dissenyat alguns carrils bici no han anat mai en bicicleta. Quant viatges fora a Holanda o Dinamarca o veus molt clar.

 

18.- Ja per acabar, coneixies els 30 dies en bici?

 

J- Si. Totes aquestes iniciatives són maques i tindria que haver més.

 

Moltes gràcies un plaer immens i gràcies per compartir una estona de fotos i xerrada amb nosaltres.

   

Estos son unos pocos de mis maravillosos amigos, siempre haciendo el tonto...

Las fotos que puede lograr una Amiga!

  

Eres tan fuerte y yo te admiro

siempre fuiste tu mi inspiracion

por lo que me has enseñado

y por lo que me has dado

eres una bendicion...

 

Puedes llorar en mi oido

sin sentir nunca la necesidad de explicar

o hablarme de tus sueños

contarme de tus miedos

yo me sentare a escuchar...

 

Te guardare lo que te hace daño

porque soy asi

y yo te quiero tanto

has estado ahi para mi

y ahora estoy aqui para ti

 

Cuando el valor te haga falta

sere tu fuerza y esperanza

te ayudare a encontrar la calma

solo tienes que llamar

 

Cuando estes harta de la vida

sere la voz que te motiva

te llenare de alegria

siempre en mi puedes confiar.

 

Jennifer peña

Adoro sentar-me e pintar lentamente sem pensar em mais nada apenas na figura que vai surgindo , igualá-la a tantas outras que aqui vou pondo num cantinho cá de casa .

 

I love to sit down and slowly paint without thinking of anything else just the picture that is emerging, equating it with many others that I will put in a little corner here at home.

Hilo de la Fotohistoria en Pullip .es: NANA FINDS OUT! (4 of 4): Nana finds out! /

NANA SE ENTERA! (4 de 4): Nana se entera!

 

(Read in order, this is: SHOT/FOTO 38 of 50) PAG: 01, 02, 03, 04, 05, 06, 07, 08, 09, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 29, 30, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38, 39, 40, 41, 42, 43, 44, 45, 46, 47, 48, 49, 50.

 

FOTOHISTORY: In English / En Español

Nana: Sure! I will sit next to Shin.

Near: Thanks ^^

Shin: (And this little kid? Is as freak as L... isn't he old enough be around with toys all the day? …)

Nana: Shin! Move so I can sit!

Shin: (Damn it! Grossy one... I wanted the window sit... snif... T_T)

/

Nana: Claro que sí! Ya me siento yo al lado de Shin.

Near: Gracias. ^^

Shin: (Y este crío? Es igual de rarito que L... no es mayorcito ya para andar todo el santo día jugando? ...)

Nana: Shin! Pero muevete para al lado que me pueda sentar!

Shin: (Joder! Que bruta... Yo quería el lado de la ventana...snif... T_T)

 

LINKS:

- Hilo de las Fotohistorias de Shin y Yashiro en el Foro de Pullips: Pullip .es

- Hilo de la Relación entre Shin y Yashiro en la sección de Penpals de Pullip .es

- Ayrin and Sheryl PHOTOSTORIES

- Sheryl Photostories at Flickr

- Ayrin PhotoStories at Flickr

Quiero saber si te puedes sentar con el dolor, el tuyo y el mío, sin moverte.

Quiero saber si puedes sentarte con la alegría, la tuya y la mía, y sonreírme.

Quiero saber si ansías algo de mí.

Quiero saber si te quedarás conmigo.

Quiero saber si eres capaz de mirar al mar, recordar mis ojos, venir a mí para encontrarte en ellos y lanzarte sin más.

Foto tomada coa vella Zenith-122 en xullo de 1997.

 

(...) a vosotras, Aqueloides, ¿de dónde que pluma y pies de aves, cuando de virgen cara lleváis?

¿Acaso porque cuando recogía Prosérpina primaverales flores, de sus acompañantes en el número, doctas Sirenas, estabais?

A la cual, después que en vano la buscasteis en todo el orbe, a continuación, para que sintieran las superficies vuestra inquietud, poder sobre los oleajes con los remos de vuestras alas sentaros deseasteis, y propicios dioses tuvisteis, y las extremidades visteis vuestras dorarse con súbitas plumas.

Aun así, para que aquel cantar, para serenar oídos nacido,

y tan grande dote de vuestra boca no perdiera del todo su uso de la lengua, los virgíneos rostros y la voz humana permaneció (...).

 

Publio Ovidio Nasón, Metamorfosis, Libro V.

 

MÚSICA: Son Ar Chistr - Alan Stivell 1970

youtu.be/v80jZ_ZI-Ec

Mejor así

  

... definitivamente me voy a sentar a ver girar las agujas del reloj. Voy a mirar sin ver nada. Voy a escuchar el silencio de la soledad, a soñar con la realidad, a dormir con los ojos abiertos, a cantar con la boca cerrada, a besarte en la distancia, a hablar sin decir nada. Voy a hacerlo todo y no voy a hacer nada. Simplemente esperar... esperar a que pase algo o que no pase nada.

 

Creo que me sentaré a ver cómo las agujas del reloj se paran ...

   

cada cantinho o seu segredo .

every corner of your secret .

1 2 ••• 5 6 8 10 11 ••• 73 74