View allAll Photos Tagged Proximitat
Les mesures post-confinament a causa de la Covid-19 han portat a limitar l’accés a la petita barra de Direkte Boqueria a només quatre persones. Però per sort, a l’exterior i tot just davant la porta han pogut habilitar quatre petites taules que son les que van permetre acomodar als 8 comensals (el màxim previst en aquest minúscul establiment) que vam decidir sopar allà un càlid vespre de principis de Juliol.
A la fresca, sota els porxos de la zona exterior del mercat de La Boquería, guanyem en comoditat respecte a la zona interior ja que les cadires habilitades gosen d’un digne respatller que es troba a faltar en els precaris tamborets de l’interior. Per contra i respecte a la ubicació interior, es perd la visió i la interacció amb els cuiners mentre preparen els plats a l’altra banda de la barra, una qüestió que no és banal i que aquest nou format li resta un bon punt d’interès. Afortunadament, es manté el tracte “direkte” i proper de l’Arnau i els altres dos membres de l’equip que, en les seves intervencions servint i presentant els plats, aconsegueixen proximitat i que tothom se senti molt a gust.
I pel que fa a la teca, aquest cop vam optar pel menú més curt (7 platets i dues postres) que ens va oferir uns resultats similars a ocasions anteriors. Producte fresc servit en platets de cuina mediterrània que, matisats amb elements de fusió asiàtica, són presentats amb interès i amb tot tipus de detalls oferint-nos uns resultats força bons. Una proposta artesana, singular i de qualitat al cor de la ciutat, que cal conèixer i explotar.
El que més ens va agradar: la fruita amb vieires, la tonyina, la sardina, la guatlla, el vi; el bon tracte
El que menys ens va agradar: que hagin desestimat el servei de pa (abans opcional); el preu del vi
El que creiem es podria millorar: els tovallons de paper; potser ha arribat el moment de renunciar al pastís de formatge i donar sortida a alguna altra preparació dolça per finalitzar el menú.
El que recomanem: reservar amb antelació
Satisfacció: @@@@-
Cabres, 13 (cantonada amb Pòrtics de la Boqueria, 4-5)
08001 Barcelona
Telèfon: 93 146 939
Tanca diumenge, dilluns i les nits de dimarts i dimecres.
Joseba Cruz és un cuiner sense restaurant que practica (o pretén practicar) el que ell mateix anomena “Cuina nòmada” sota la marca Le Clandestin i que, segons resa a la seva pàgina web i gràcies a una Foodtruck, el pot portar a cuinar a qualsevol lloc (¡!), indicant les coordenades el dia de l’esdeveniment als que hagin fet una reserva. Una idea molt interessant però una mica agosarada que vam voler experimentar formalitzant la reserva per a un dissabte de plena primavera (el bon clima és imprescindible, no sigui que, arribats al lloc en el rigors de l’hivern, acabem pelats de fred).
I sí, efectivament, la nit abans vam rebre les indicacions sobre on havíem d’anar a dinar i la veritat és que, de moment, sorpreses poques perquè, pel que nosaltres sabíem a través d’altres persones que hi havien accedit abans, l’home no s’ha mogut del lloc on va iniciar la seva aventura: les instal·lacions d’una finca en mig del camp que fa les funcions de corral i lloc d’esbarjo per a cavalls. L’únic canvi apreciable és que abans feia el servei a l’aire lliure, sota un cobert, i ara que aquest està desmantellat (¡!), oficia en un espai tancat que està a tocar. Un interior ampli, lluminós i prou confortable (excepte per unes dures cadires que, després de les tres hores que dura la funció, acaben passant factura), però on vam estar còmodes i tranquils. El servei el porten només dues persones: el propi Joseba i una noia molt eficient (Estela) i se’n surten prou bé, encara que cal tenir present que el ritme és pausat i fins i tot, es fa una parada a mitja funció, per sortir fora a fer un piti o estirar les cames.
I pel que fa a la teca, la única opció és un menú degustació d’una composició que no s’anuncia enlloc i que ja avancem que ens va entusiasmar. Un reguitzell de platets de cuina de producte i de temporada, nets, aparentment senzills i sense ximpleries però personals, molt ben executats i saborosos tots ells, formant un conjunt molt complet que se’ns va posar molt bé.
El xicot té estil i personalitat, destil·la talent i sembla saber ben bé el que fa i el que vol fer. En aquest sentit, segons ens va comentar, aquesta ubicació actual és provisional i encara està a la recerca d’espais i oportunitats on practicar aquella “Cuina nòmada” que té ben fixada com a objectiu. Estem convençuts que ho aconseguirà i nosaltres el seguirem allà on vulgui estar. Bravo, noi!!
El que més ens va agradar: el conjunt del menú
El que menys ens va agradar: QUE LA PÀGINA WEB ESTIGUI NOMÉS EN CASTELLÀ; les cadires
El que creiem que es pot millorar: la carta de vins es breu i hi trobem a faltar més referències locals o de proximitat
El que recomanem: una experiència gastronòmica personal i de qualitat que recomanem molt especialment
Satisfacció: @@@@
Telèfon: 622 19 23 28
Disponible divendres, dissabtes i diumenges.
Teníem anotat a l’agenda visitar Cal Trumfo, un bar-restaurant de “cuina de proximitat i de la terra” (sic) que s’està fent molt popular al Lluçanès, i un cop deixada enrere l’excessiva calor estival vam aprofitar la primera oportunitat que se’ns va presentar per acostar-nos.
Ocupa els baixos de una enorme nau industrial situada a peu de carretera a les afores de la petita població de La Torre d’Oristà. Només veure’l, aparenta un lloc atípic i no massa atractiu per un establiment gastronòmic però d’entrada té l’avantatge d’un ràpid accés i un fàcil aparcament, a més d’oferir el plaer de poder gaudir del silenci i tranquil·litat exteriors propis d’una zona poc concorreguda, al menys en cap de setmana. L’aspecte exterior és el d’un bar de polígon (amb terrasseta inclosa a l’exterior) però a continuació veurem que és molt més que això.
L’interior és espaiós i presenta un aspecte molt senzill i de perfil minimalista on tot sembla estar dissenyat pensant en estalviar recursos, però està fet amb gràcia i al final acaba captivant per la seva funcionalitat. Vam estar a gust i ben atesos i cal destacar que, malgrat es va acabar ocupant tot l’aforament, el temut rebombori tan propi dels llocs grans i de caire popular com aquest no va estar present i la calma va imperar pel menjador (en aquest sentit, val a dir que tampoc hi havia grups). Bé.
I pel que fa a la teca, hi ha una carta molt temptadora que es divideix en tres grups: esmorzars (entrepans i plats de forquilla), vermuteria (per l’hora de l’aperitiu) i un reguitzell de plats a oferir per dinars i sopars que va ser al que vam accedir. Una proposta de cuina popular i tradicional que posa accent en els productes i productors locals (identificant-los amb nom i cognoms) i que ens va oferir uns resultats molt més que bons. Vam poder gaudir d’una cuina suculenta i molt ben executada que ens va deixar ben tips i amb ganes de tornar per tastar altres coses d’una carta que sembla no tenir plats fluixos. Ho farem, segur!.
El que més ens va agradar: el "Baba Ganoush", els cenelons, la cua de bou, el pa
El que menys ens va agradar: la poca incidència en els vins de la veïna D.O Pla de Bages; els bancs de la paret són una mica incòmodes
El que recomanem: es una magnífica opció per gaudir de cuina territorial d'interior, ben elaborada i oferta a preus que no s'enfilen
Satisfacció: @@@+
Carrer Oest, 2
08518 La Torre d’Oristà (Osona)
Telèfon: 93 812 91 29
Obre dimecres i dijous de 8:00 -17:00h, divendres i dissabte de 8:00-0:00h i diumenges de 8:00- 18:00h.
Feia temps que volíem tornar a aquest restaurant de cuina vegetariana/vegana, adscrit al moviment Slow-Food Km 0, molt implicat amb el producte ecològic i de proximitat i que aposta per la sostenibilitat, que es fa dir Rasoterra. I finalment ens vam decidir a fer-ho un calorós vespre de ple estiu.
L’espai, càlid i molt ben ambientat, ens va garantir placidesa i un confort molt més que destacable atès el caràcter informal del conjunt, unes característiques que, afegides al tarannà amable i atent per part de tots els elements del servei, van acabar d’arrodonir una estada en la que ens vam sentir molt a gust.
Vam compartir cinc dels seus plats i vam gaudir prou amb aquesta aposta natural, saludable i poc donada a l’esperpent que, si bé no destaca per una elevada resolució, tot és solvent, resulta gustós i s’hi posa molt bé. Un bon vi sense sulfits, escollit entre una representativa oferta, va completar un àpat carregat d’intenció, d’aquells que reforcen la consciència ecològica, en un restaurant compromès al que cal tornar regularment.
El que més ens va agradar: l’hummus, el pa amb tomàquet, els formatges, el vi
El que menys ens va agradar: l’escassedat de verdures en el curri
El que recomanem: és un bon lloc per menjar vegetal, ecològic i natural
Satisfacció: @@@
Palau, 5
08002 Barcelona
Telèfon: 93 318 69 26
Obre les nits de dimarts a diumenge i els migdies de dissabte i diumenge.
Feia temps que teníem pendent acudir al Vinòmic però la població de La Garrriga ens agafa una mica fora de circuït i ho hem anat posposant fins que, fa unes poques setmanes ens vam obligar a anar-hi expressament.
El restaurant ocupa els baixos d’un antic habitatge familiar al centre de la població i està conformat per diferents espais independents fent les funcions de menjador, tot ben rehabilitat, d’aspecte polit i força confortable. El servei va estar empàtic, atent i molt eficient i, en el seu conjunt, la nostra estada va resultar molt agradable.
Era un festiu i, sense possibilitat de dinar a la carta, només s’oferien dos menú degustació, de diferent composició i llargada, enginyosament anomenats “el curt" i “el llarg” 😄. Vam optar per el llarg que ens va presentar un reguitzell de platets preparats amb productes de proximitat (el restaurant està adherit al moviment Slow Food Km.0), ben cuinats en un to encertadament casolà, posant èmfasi en tècniques tradicionals a recuperar (almadroc, jurvert, sofregit…) i oferts en presentacions acurades. Un menú que va ser servit a bon ritme i va estar molt ben arrodonit amb complements variats i de qualitat, formant un conjunt de perfil coral i molt ben equilibrat que ens va agradar força i se’ns va posar molt bé. Una proposta honesta, personal i ben treballada que es presta a repetir. Ho farem.
El que més ens va agradar: la qualitat del conjunt; que les cartes (plats i vins) estiguin penjades a la pàgina web
El que menys ens va agradar: doncs tot ho vam trobar bé en el seu estil
El que recomanem: una completa oferta de vins i bons coneixements en la matèria són elements que juguen a favor; cal demanar parer, i si cal, preguntar per els fora de carta
Satisfacció: @@@+
Banys, 60
08530 La Garriga (Barcelona)
Telèfon: 93 129 82 70
Obre els migdies de dimecres a diumenge i les nits de divendres i dissabte.
Cal Taiet és un veterà (compta amb més de vuitanta anys d’existència) i molt popular restaurant de gestió familiar, especialitzat en plats de cuina tradicional catalana molt recolzats en la brasa de carbó d’alzina. Emplaçat a la petita localitat d’Ullastrell i atesa la proximitat amb la veïna Terrassa, sol ser destí habitual per àpats familiars o de celebració dels terrassencs. No havíem estat mai abans, i seguint el nostre periple de visitar i conèixer cases de menjar típicament catalanes, cinc individus ens hi vam desplaçar disposats a tastar un bon grapat de les seves especialitzats.
Una casa de varies plantes al cor de la població acull diferents menjadors i espais, sent la tercera planta la que conté el menjador principal, que és on ens van ubicar, així com la cuina i les brases. Un espai de caire rústic, polit i ben condicionat, assistit per un servei abundant, atent i molt eficaç defineixen el caràcter dinàmic i solvent de l’establiment. A més, sent un diumenge i amb el menjador ple a vessar, no vam patir gaire rebombori i el situa com un espai força tranquil en comparació amb altres establiments similars, molt més massificats i sorollosos.
I pel que fa a la teca, amb els seus més i els seus menys, també va mostrar una qualitat i un bon punt de resolució, i l’àpat, en el seu conjunt, va estar força bé. Això sí, els preus es situen a la franja alta d’aquests tipus d’establiments, però són assumibles i en cap cas es disparen. En definitiva: un espai i un conjunt que, en el seu estil, ens va semblar prou convincent, fins i tot per tornar-hi.
El que més ens va agradar: els cargols, les carxofes, les carns, els peus de porc, l’escudella
El que creiem que es podria millorar: les mongetes; els fideus
El que recomanem: és un veterà i solvent que pot satisfer a tot usuari d’aquests tipus d'establiments
Satisfacció: @@@
Serra, 43
08231 Ullastrell
Telèfon: 93 788 73 31
Obre tots els dies de l’any (excepte Nadal i Sant Esteve), de 8:30 a 24:00.
Feia mesos que teníem ganes de provar la proposta “viatgera” (sic) de Slow & Low però hem volgut deixar passar el temps fins que hem pensat que, deu mesos després de l’obertura, era un bon moment per trobar aquesta proposta ja ben assentada (manies que tenim els que anem als restaurants per gaudir al màxim més que per a caçar novetats ☺). I cap allà que ens vam dirigir un migdia de dissabte d’un estiu incipient.
D’entrada, el local ens va sorprendre amb una decoració i ambientació de caire minimalista que, amb una bona il·luminació i una adequada disposició dels elements, ens va semblar molt atractiva i funcional. Taules altes i baixes a la zona d’entrada, un càlid menjador al fons del local, i al mig de tot una rutilant cuina a la vista amb una barra al davant apta per a sis comensals, que va ser on vam decidir instal·lar-nos i on vam estar entretinguts i molt còmodes. El tracte va estar directe, amable i comunicatiu, amb proximitat i sense estiraments, i el ritme de lliurament dels plats, un cop va començar l'àpat, va resultar eficient. Bé.
No hi ha carta i com a úniques opcions ens van oferir dos menús de diferent preu i composició (aquesta no s’indica per mantenir el factor sorpresa), presentats com: “de carrer” (sic), el més econòmic, que pretén ser bàsic i informal; i el “gastronòmic” (sic), més llarg i més elaborat. Vam dubtar però finalment ens van decantar per aquest últim. I la cosa va anar molt bé. Vam veure una cuina de fusió mediterrània/asiàtica/mexicana... que, en presentar cada platet i descriure els múltiples ingredients que el composen, podria semblar recarregada o extravagant. Però no. És una cuina atrevida, sí, però mesurada i ben equilibrada, així ens ho van demostrar uns resultats que, en el seu conjunt, ens van semblar molt bons. Inspiració, tècnica i sentit comú en una aposta molt personal que ens va fer gaudir força i que apunta molt amunt. Que no s’espatlli.
El que més ens va agradar: el conjunt del menú; l’ambientació del local
El que menys ens va agradar: que triguessin força estona en prendre nota i que no estigués disponible el primer vi que vam demanar (grrrrr!)
El que recomanem: demaneu el pa; és molt bo
Satisfacció: @@@@
Comte Borrell, 119
08015 Barcelona
Telèfon: 93 625 45 12
Tanca diumenge i dilluns.
DVISI és un restaurant de “Cuina creativa i de proximitat” (sic) ubicat al cor de la localitat de Palamós i del qual ens havien donat molt bones referències. Així que, aprofitant la nostra estada per la zona, vam decidir anar-hi a dinar un solejat i càlid migdia d’una tardor incipient.
El restaurant és dins del recinte de l’anomenada Casa Vincke, un palauet del segle XIX que ara fa les funcions d’hotel de luxe amb un generós jardí on, a una banda, s’inclou el restaurant. Malgrat l’hotel i el restaurant comparteixen espai dins la mateixa finca, ens van comentar que ambdós negocis són autònoms i es gestionen de forma independent, encara que no és difícil imaginar que els hostes de l’hotel deuen fer ús sovint d’un restaurant que tenen gairebé dins de casa
El restaurant ofereix unes intal·lacions interiors de primer nivell i gosa d’una generosa terrassa exterior a peu de jardí, en un entorn bucòlic i molt tranquil que era on havíem reservat i on vam estar súper-bé. Una sensació de confort reforçada per un servei d’actitud professional que va estar atent, amable i força empàtic.
Un cop revisades les diferents opcions, vam renunciar a la carta i optar per un menú degustació que lluïa un format i un contingut força interessants i s’oferia a un preu molt favorable (43,85€). I pel que fa a resultats, la primera part del menú va lluir aquella “creativitat” anunciada però sense passar-se ni perdre l’oremus en uns platets prou originals i amb encertats contrastos, mentre que la resta del menú ens va presentar uns plats més convencionals, preparats amb correcció i sense destacar massa, però força bons. En aquest sentit, el menú va anar una mica de més a menys, però el vam trobar coherent i en el seu conjunt ens va agradar força, i més per aquell preu.
Si a la bona RQP del menjar li afegim una oferta de vins també amb preus molt continguts i una estada privilegiada, aquest lloc és per recomanar-lo de totes totes. Nosaltres hi tornarem. Segur!
El que més ens va agradar: l’espai; la terrassa; els aperitius, l’escamarlà, el xuixo, l’arròs, l’escumós, el vi dolç; la bona RQP del conjunt; que les cartes (teca i mam) estiguin actualitzades a la seva pàgina web i indicant els preus
El que menys ens va agradar: que el contingut del menú anés una mica de més a menys
El que recomanem: és un restaurant ubicat en un entorn privilegiat on es menja i beu prou bé
Satisfacció: @@@@-
(Casa Vincke)
Carrer de l’Avió, 5
17230 Palamós
Telèfon: 673 557 487 - 972 113 161
Tanca diumenge i dilluns.
Aprofitant que el confinament de cap de setmana passava a ser comarcal i no municipal ens vam voler acostar fins la veïna localitat de Terrassa per dinar a El Cel de les Oques, un restaurant del qual teníem alguna referència i on no havíem estat mai abans. Però la nostra primera aterrada allà no va començar amb massa bon peu.
Arribats a primera hora i amb reserva, ens acompanyen per acomodar-nos al local del costat anomenat Vapor Gastronòmic (¿?), una segona marca de tarannà més informal i aleshores inoperant en la seva funció original, utilitzant el seu espai (una mica tristot) com a ampliació del menjador del restaurant titular (imaginem que per tal de mantenir la distància reglamentaria que exigeixen les normes Covid). No era l’escenari que esperàvem trobar, ni tampoc ens va entusiasmar el fet que els plats ens haguessin d’arribar des del local del costat a través del carrer (no hi ha connexió interior) però ho vam assumir amb resignació.
Però encara ens va agradar menys que ens deixessin completament sols i desatesos en aquell espai (literal, no hi havia ningú més que nosaltres dos) fins que, passats 15 minuts, vaig haver de sortir i anar al local del costat (ja amb força activitat a l'interior, pel que vaig veure des de l'entrada) per a reclamar una mica d’atenció. Disculpes i la promesa de que de seguida ens atendrien, com així va ser uns minuts després.
Tampoc va contribuir a millorar la situació el fet que les olives (entreteniment inicial) i el pa arribessin al mateix temps i un cop havíem acabat els primers plats (¡¡!!), ni que el personal es mogués permanentment de forma precipitada i a corre-cuita, com si tinguessin una urgència. Potser els vam pillar en un dia de descontrol però la situació era incòmoda i tot plegat feia de mal veure. Val a dir que, entre corredisses i de forma intermitent, el tracte rebut va estar correcte.
I pel que fa al menjar, doncs vam veure una cuina de proximitat i de mercat força atractiva i ben intencionada sobre el paper però oferint-nos uns resultats al plat que, la veritat, ni fu ni fa. És cert que res ens va estar refusable, però, tret d’algun plat concret, tampoc res ens va semblar especialment destacable. Potser el suposat problema causant del neguit al menjador va afectar aquell dia també a la cuina i en condicions normals tot resultaria molt millor. No ho sabem, però aquesta ha estat la trista realitat de la nostra experiència allà.
El que més ens va agradar: els rigatoni, l’steak tàrtar
El que menys ens va agradar: que ens acomodessin en un espai secundari; la tardança a l’inici del servei; el despiste amb l’aperitiu i el pa; veure el personal permanentment accelerat
Satisfacció: @@@-
Carrer de la Palla, 15
08221 Terrassa
Telèfon: 93 218 15 44
Obre els migdies de dimarts a diumenge i les nits de dijous a dissabte.
Teníem curiositat per anar a l’Hostal Grau, un negoci familiar d’hostaleria emplaçat en la bonica població de L’Estany que es va fer famós fa uns anys per aparèixer en un popular programa de TV mostrant unes enormes costelles de vedella (Tomahawk) fetes a la brasa. Ens venia de gust rondar pel Moianès per acabar dinant en aquest restaurant i quatre individus ens vam enfilar cap allà.
L’establiment, de caire senzill i tarannà popular, presenta l’aire típic de les masies o cases de menjar d’interior i està especialitzat en oferir esmorzars de forquilla i dinars per atendre als nombrosos grups de ciclistes i motoristes que solen rondar per aquelles carreteres. El tracte és directe, amable, desinhibit i fins i tot divertit (en Pere, el propietari, ronda per les taules explicant les característiques de les diferents carns entre bromes i acudits). Tot molt correcte, segons el previst i sense sorpreses.
I pel que fa a la teca, vam començar amb uns entrants que, malgrat unes presentacions una mica descuidades, van resultar prou bons, per continuar compartint dues peces de carn i acabar amb unes postres. Les carns, procedents de vedelles i poltres de proximitat, les maduren en cambres ells mateixos, i la veritat és que oferien força qualitat i destaquen sobre la resta de la seva oferta. En fi, assumint la manca de pretensions formals i estant disposats a fer un munt de kilòmetres, no és un mal lloc per gaudir d’una jornada en un entorn rural, tranquil i solitari per acabar amb unes bones carns a la brasa. A nosaltres ens va anar força bé.
El que més ens va agradar: la qualitat de les carns,; l’entorn
El que menys ens va agradar: que el Tomahawk ens arribés un pél massa cru
El que recomanem: plantejar una visita al centre històric de la petita població i una bona passejada pels camps i boscos dels voltants, ambdós molt suggeridors
Satisfacció: @@@-
Carrer Verdaguer, 6
08148 L’Estany
Telèfon: 93 830 30 51
Obre de dijous a dilluns, de 8:00 a 17:00. Tanca dimarts i dimecres.
El runam de la Botjosa es troba al costat de la planta de tractament del mineral de Sallent i de la colònia de la Botjosa, en una zona doncs habitada. Conté bàsicament els residus de la mina Enrique, ja clausurada. Igual com els casos de Súria, de Balsareny i del runam vell de Cardona, s'evidencia que l'emplaçament escollit per al runam no respon a cap altre criteri que el de la proximitat a la planta per minimitzar el transport. El runam de la Botjosa s'assenta damunt d'una terrassa fluvial i en salinitza l'aqüífer. Als peus del runam, limitades entre el propi runam i la carretera en una direcció i entre la planta de tractament i el barri de la Botjosa de l'altra, es troben les basses que s'utilitzen per a la separació del mineral.
L'any 1993, quan el runam portava ja més de 10 anys d'abandó, l'Ajuntament de Sallent va encarregar a la consultoria Eco-Lògica un estudi sobre la viabilitat de la restauració d'aquesta escombrera. L'estudi testimonia l'impacte de salinització de les aigües i presenta quatre alternatives d'exportació dels residus -el transport amb tren i abocament al mar, la dissolució i transport a través del col·lector de salmorres, el transport per cinta a l'interior de galeries mineres i el transport per fluïdització a l'interior de les galeries- dues de remodelació per a disminuir l'impacte al paisatge i la possibilitat d'aprofitament del clorur sòdic. Cap d'aquestes propostes de restauració s'ha dut a terme.
Únicament s'ha d'assenyalar l'assaig pilot de tapar amb terra una part del runam, exitós a la part del capdamunt plana on la terra s'aguanta i algunes plantes, sobretot de les famílies de les gramínies i de les Compostes, a més d'alguns halòfits, els especialistes en créixer damunt de sòls salins,, aconsegueixen d'arrelar-hi. Aquest assaig demostra que ben poc gruix de terra damunt del residu salí és suficient per permetre el creixement de la vegetació. Per tant, tapar els runams per integrar-los al paisatge i a la vegada disminuir molt significativament la quantitat d'aigua lixiviada, és una opció possible.
El runam de la Botjosa limita a l'oest amb la Sèquia de Manresa. La Sèquia de Manresa pren l'aigua del riu Llobregat a Balsareny, abans que el riu travessi la zona minera. Per aquest motiu, l'aigua de la Sèquia és de qualitat molt més bona per a l'abastament que no la que es capta al Llobregat més avall de Balsareny.
Algunes de les poblacions del Bages que han hagut de prescindir del seus recursos d'aigua per culpa de la salinització, com són Callús i Santpedor, s'abasteixen actualment de l'aigua de la Sèquia de Manresa. Més de la meitat de la població del Bages, entre ells la capital Manresa, disposa doncs d'aigua del Llobregat de bona qualitat gràcies a la Sèquia. En canvi, les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, on viu la meitat de la població de Catalunya, prenen l'aigua del Llobregat ja salinitzada i només s'aconsegueix potabilitzar-la en base a diluir-la amb aigua transvasada del Ter. Tot i així, aquesta aigua continua tenint gust lleugerament salat i ben poca gent la utilitza per beure i cuinar.
Font: La Sèquia.
La ruta de la Transèquia 2015 a Wikiloc.
De nou al Lluerna on aquest cop vam optar per l’anomenat “Menú Vegetal” que, tal com el seu nom dóna a entendre, no inclou proteïna animal en la seva composició i que, coneixent la voluntat d’aquest casa per a proveïr-se de productes ecològics, de temporada i de proximitat, pintava molt bé.
I sí, en el menú va destacar el producte fresc de qualitat i la cuina delicada, precisa i gustosa que ja es marca de la casa i considerem que és una opció que cal tenir molt present. El vam complementar amb alguns “extres” que van acabar d’arrodonir, juntament amb la calidesa de l’espai i un tracte impecable, un altre gran àpat en aquesta casa. Llarga vida!
El que més ens va agradar: la qualitat del conjunt
El que menys ens va agradar: tot en ordre
A qui el recomanem: als que sàpiguen apreciar una gastronomia seriosa, exquisida i personal que busca la sostenibilitat
Satisfacció: @@@@
Avinguda Pallaressa, 104
08921 Santa Coloma de Gramenet (Barcelona)
Telèfon: 93 391 08 20
Tanca diumenge i dilluns.
Veure l'àlbum de l'anterior etapa de Lluerna en el seu antic emplaçament: Lluerna 2006/2016.
Descripció:
Notable conjunt de torres rodones i quadradades amb alts murs de defensa. Fruit de la "restauració" feta a partir de l'any 1928. Té elements medievals (segles XI i XII) amb altres gòtics i molta part inventada. També guarda finestrals romànics i gòtics i merlets de coronament. Forma un conjunt fantasiós.
Notícies històriques:
El castell de Castellet es troba documentat des del segle X. El juny de 997 el comte Borrell II el va vendre a Unifred Amat. Hi ha constància d'un litigi el 1037 entre Bernat Otger de Castellet i el monestir de Sant Cugat del Vallès per causa del límits del castell. Del segle XI es conserva el castell i la capella i del segle XIV són les torres quadrades, els portals i la barbacana del cantó oriental. El 1925 fou adquirit per l'arxiver Josep de Peray i March, que el va reconstruir entre els anys 1928 i 1929.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció:
El lloc de Castellet existia abans de l'any 917, ja que a l'església de Sant Esteve de Castellet s'ha trobat una ara d'altar signada, entre d'altres, per l'abat Donadeu de Sant Cugat que va exercir el càrrec entre el 904 i el 917; la primera menció coneguda del castell, però, és del 977, encara que l'encàrrec que s'hi reflexa de reconstruir el recinte fortificat dona a entendre clarament que aquest ja existia amb una certa anterioritat. A inicis del segle XX, quan el descriu J. Vives, el castell es trobava en un avançat estat de ruïna quan fou adquirit per Josep de Peray, que el va reconstruir entre 1928-1929. El 1999 la Fundació Abertis el va adquirir i engegà un nou nou procès de rehabilitació. La torre mestra, element més antic i central en el conjunt de les construccions, fa uns 5 m de diàmetre a l'interior, té uns murs amb un gruix d'aproximadament 1,5 m i una alçada d'uns 15 m. Els murs són formats per carreus lleugerament rectangulars, més aviat grans i ben arrenglerats. Aquesta torre ha estat datada al segle XII. S'hi endevinen diverses finestres petites acabades amb un arc de mig punt; alguna és original. La porta, orientada cap al sud-oest, va ser feta de nou durant la restauració, tot i que és probable que l'original fos en aquest mateix lloc. Durant les obres que es feren en aquesta torre es reconstruïren trossos de paret i, fins i tot, es féu tota ella lleugerament més alta. La resta de les construccions sembla que ja cal datar-les en una època posterior; moltes són fetes en un moment posterior al romànic. Cal assenyalar un impressionant mur orientat a l'est, acabat amb merlets i amb espitlleres rodones, que Monreal i Riquer daten al segle XIV. Aquest mur formava part d'un clos sobirà que tenia una forma de "L", protegit al costat nord-est i al costat sud-oest per sengles torres d'angle. Al costat d'aquesta torre meridional, hi havia l'entrada, que actualment es veu amb un portal acabat amb un arc de mig punt i coronat per un matacà. Per sota d'aquest recinte, als costats nord-est i oest, hi ha un talús que segons Monreal i Riquer pot ser dels segles XI o XII. És fet amb uns carreus grossos, però, que segons Jordi Bolòs fan pensar en què més aviat fou construït al segle XIII o en un moment posterior. Aquest mur atalussat delimita un segon clos a la zona oriental. Finalment, sembla que encara hi havia un tercer clos, exterior, del qual solament ha restat un mur i una torre a la banda septentrional. L'agost de 1999 es realitzà una la primera intervenció arqueològica al castell, motivada pel projecte de la Fundació de restaurar-lo i habilitar-ne una part per a convencions i seu social. Les excavacions es realitzaren en un edifici d'època gòtica del castell, situat al peu de la torre romànica i adossat a la muralla del recinte sobirà. Aquest edifici es trobava en ruïnes i l'interès de la intervenció consistia en la possible recuperació d'estructures constructives i elements arquitectònics decorats que es poguessin trobar sota l'enderroc, així com en l'obtenció d'informació sobre l'estructuració espacial original del conjunt defensiu. Entre 2007 i 2009 s'ha reprès la investigació arqueològica al Castell. Els treballs es plantegen com un pas previ a les obres de sanejament i restauració de les estructures del castell, que implicaven actuacions d'excavació en extensió en quatre àmbits: la terrassa est (pati 1), el costat sud (pati 2) i els costats sud i est (patis 3 i 4. Un cop realitzades les intervencions, aquests són els resultats obtinguts: -Pati 1: en aquest espai s'observa un conjunt d'estructures amortitzades al segle XVII i que es corresponen amb l'evolució del castell. És possible establir tres fases; la primera seria d'un moment anterior a l'ocupació d'aquest espai per les estructures defensives construïdes al segle XI. Un segon moment és representat per tres sitges i cubetes amb evidències de combustió, localitzades en la part central de la zona i excavades al substrat rocós, potser en relació amb els forats de pal també localitzats. Tot plegat fa pensar en una zona de treball i emmagatzematge anterior al segle XIV, donats els materials ceràmics recuperats en el rebliment d'una de les sitges. La fase més moderna es data a partir del segle XIV i la configuren un tram d'escala i un mur amb pas de porta. -Pati 2: Aquesta zona presenta una complexa relació d'estructures que, en molts casos, queden parcialment ocultades per les construccions de les fases més modernes del castell. Tot i així, s'hi distingeixen quatre moments: el més antic ve datat per les ceràmiques recuperades d'època ibèrica, tot i que l'escassa quantitat de material requereix prudència, per la qual cosa els excavadors situen la fase en un moment entre època ibèrica i altmedieval. Amb posterioritat a aquest moment, es localitza un mur datat entre els segles II i XI (forquilla cronològica molt àmplia que no ha pogut ser més concretada). El tercer moment és format per un mur perimetral de tancament del pati i l'anivellament del terreny. La ceràmica corresponent a aquest moment és de cuina a mà reduïda i grisa comuna amb una cronologia del segle XI o anterior. A partir del segle XIV es torna a urbanitzar la zona i es construeix el palau. Aquesta nova edificació, de la qual s'han documentat part dels fonaments de la seva torre sud-est, anul·larà part del recinte que estava en funcionament des de l'Alta Edat Mitjana. Per últim es documenta una fase moderna amb estructures de funcionalitat desconeguda. -Pati 3: aquí s'ha observat una ocupació molt menys intensa en comparació amb altres zones del castell intervingudes. Les restes localitzades corresponen a murs datats en els segles XIV i XV i , posteriorment, una gran cisterna construïda el segle XVII a la part central del pati. Les dades assenyalen que es tracta d'un espai secundari dins el conjunt de la fortificació. -Pati 4: aquest últim espai presenta cinc moments d'ocupació diferenciats. El primer es correspon amb un mur i a un enterrament de gos, ambdós de difícil datació però que podrien correspondre a època ibèrica o romana. El segon moment queda definit per la construcció d'unes estructures datades entre època romana i el segle X. El tercer moment correspon a una construcció anterior al segle XI i que romandrà dempeus fins el segle XIV (i, parcialment, fins a l'actualitat). La quarta fase es relaciona amb la construcció del palau gòtic i, finalment, es detecta una fase del segle XV que caldria relacionar amb la Guerra Civil Catalana (durant la qual el castell fou assetjat) i que queda amortitzada entre els segles XVI i XVII. Així doncs sembla que, a nivell general, el primer moment d'ocupació de l'espai del castell seria en època ibèrica i/o romana, fet que implica la possible existència d'un jaciment d'aquesta cronologia en el lloc o en les seves proximitats, però fins al moment no ha estat possible identificar. En un moment posterior es construeix la primera estructura defensiva de l'indret. També de l'edat mitjana és la construcció del perímetre defensiu format pel mur localitzat en el pati 4 i el mur de tancament del pati 2. Aquesta obra comportaria l'aterrassament del terreny mitjançant la superposició de successives capes de pedra i sorra. El conjunt defensiu es completaria amb l'excavació del fossat i, tot plegat, es podria datar entorn el segle XI. Potser les sitges localitzades també són d'aquest moment. En el segle XIV es realitzen reformes al castell que inclouen la construcció del palau gòtic, es tanca l'espai del pati 1 i s'amortitza el recinte defensiu original i el fossat que el rodeja. Al segle XV es reexcavaria un nou fossat al pati 4, que s'amortitzaria poc temps després. Per últim es documenta una nova reestructuració dels espais, amb un nivell d'arrasament corresponent al segle XVII (moment d'abandó de l'espai del palau), l'amortització de tot l'espai del pati 1, i la construcció de la cisterna del pati 3. Entre el material arqueològic recuperat al llarg de les campanyes d'excavació destaca un magnífic cap d'alabarda que fou descobert en un dels patis del castell. També cal citar altres elements metàl·lics com ara un fermall i una placa decorada de bronze dels segles XIV-XV i rajols decorats en blanc i blau amb motius heràldics. Durant 2008, part de les estructures descobertes fins aquell moment (les que no es van poder integrar al projecte arquitectònic de restauració del castell) es van reblir definitivament amb sauló i geotèxtil per tal de garantir-ne la seva conservació.
Context
Situat al cim d'un turó, a l'extrem oriental del nucli urbà de Castellet, al costat del riu Foix.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Una nova incursió a El Celler ens presenta un restaurant ja ben consolidat en la seva particular proposta que conjuga la cuina viatgera (receptes d’allà, d’aquí i d’on calgui) i el producte de proximitat amb nom i cognoms (la comarca del Bages com a referent essencial). Aquest cop vam deixar en mans d’en Roger la sel·lecció de platets i vam gaudir com mai d’una cuina fresca, directa, variada i molt divertida, que és servida amb simpatia i bon rotllo en un espai acollidor i distés on sempre ho passem molt bé. Un petit restaurant (gran en ofici i intenció) que ens cal recomanar.
El que més ens va agradar: els bons resultats d’una cuina viatgera i divertida elaborada amb producte de proximitat; el bon rotllo del conjunt
El que menys ens va agradar: tot ho vam trobar bé
El que recomanem: és un bon lloc per divertir-se menjant i estar a gust
Satisfacció: @@@+
El Celler
C/ Unió, 27
08650 Sallent
Telèfon: 93 837 37 97
Descripció:
Notable conjunt de torres rodones i quadradades amb alts murs de defensa. Fruit de la "restauració" feta a partir de l'any 1928. Té elements medievals (segles XI i XII) amb altres gòtics i molta part inventada. També guarda finestrals romànics i gòtics i merlets de coronament. Forma un conjunt fantasiós.
Notícies històriques:
El castell de Castellet es troba documentat des del segle X. El juny de 997 el comte Borrell II el va vendre a Unifred Amat. Hi ha constància d'un litigi el 1037 entre Bernat Otger de Castellet i el monestir de Sant Cugat del Vallès per causa del límits del castell. Del segle XI es conserva el castell i la capella i del segle XIV són les torres quadrades, els portals i la barbacana del cantó oriental. El 1925 fou adquirit per l'arxiver Josep de Peray i March, que el va reconstruir entre els anys 1928 i 1929.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció:
El lloc de Castellet existia abans de l'any 917, ja que a l'església de Sant Esteve de Castellet s'ha trobat una ara d'altar signada, entre d'altres, per l'abat Donadeu de Sant Cugat que va exercir el càrrec entre el 904 i el 917; la primera menció coneguda del castell, però, és del 977, encara que l'encàrrec que s'hi reflexa de reconstruir el recinte fortificat dona a entendre clarament que aquest ja existia amb una certa anterioritat. A inicis del segle XX, quan el descriu J. Vives, el castell es trobava en un avançat estat de ruïna quan fou adquirit per Josep de Peray, que el va reconstruir entre 1928-1929. El 1999 la Fundació Abertis el va adquirir i engegà un nou nou procès de rehabilitació. La torre mestra, element més antic i central en el conjunt de les construccions, fa uns 5 m de diàmetre a l'interior, té uns murs amb un gruix d'aproximadament 1,5 m i una alçada d'uns 15 m. Els murs són formats per carreus lleugerament rectangulars, més aviat grans i ben arrenglerats. Aquesta torre ha estat datada al segle XII. S'hi endevinen diverses finestres petites acabades amb un arc de mig punt; alguna és original. La porta, orientada cap al sud-oest, va ser feta de nou durant la restauració, tot i que és probable que l'original fos en aquest mateix lloc. Durant les obres que es feren en aquesta torre es reconstruïren trossos de paret i, fins i tot, es féu tota ella lleugerament més alta. La resta de les construccions sembla que ja cal datar-les en una època posterior; moltes són fetes en un moment posterior al romànic. Cal assenyalar un impressionant mur orientat a l'est, acabat amb merlets i amb espitlleres rodones, que Monreal i Riquer daten al segle XIV. Aquest mur formava part d'un clos sobirà que tenia una forma de "L", protegit al costat nord-est i al costat sud-oest per sengles torres d'angle. Al costat d'aquesta torre meridional, hi havia l'entrada, que actualment es veu amb un portal acabat amb un arc de mig punt i coronat per un matacà. Per sota d'aquest recinte, als costats nord-est i oest, hi ha un talús que segons Monreal i Riquer pot ser dels segles XI o XII. És fet amb uns carreus grossos, però, que segons Jordi Bolòs fan pensar en què més aviat fou construït al segle XIII o en un moment posterior. Aquest mur atalussat delimita un segon clos a la zona oriental. Finalment, sembla que encara hi havia un tercer clos, exterior, del qual solament ha restat un mur i una torre a la banda septentrional. L'agost de 1999 es realitzà una la primera intervenció arqueològica al castell, motivada pel projecte de la Fundació de restaurar-lo i habilitar-ne una part per a convencions i seu social. Les excavacions es realitzaren en un edifici d'època gòtica del castell, situat al peu de la torre romànica i adossat a la muralla del recinte sobirà. Aquest edifici es trobava en ruïnes i l'interès de la intervenció consistia en la possible recuperació d'estructures constructives i elements arquitectònics decorats que es poguessin trobar sota l'enderroc, així com en l'obtenció d'informació sobre l'estructuració espacial original del conjunt defensiu. Entre 2007 i 2009 s'ha reprès la investigació arqueològica al Castell. Els treballs es plantegen com un pas previ a les obres de sanejament i restauració de les estructures del castell, que implicaven actuacions d'excavació en extensió en quatre àmbits: la terrassa est (pati 1), el costat sud (pati 2) i els costats sud i est (patis 3 i 4. Un cop realitzades les intervencions, aquests són els resultats obtinguts: -Pati 1: en aquest espai s'observa un conjunt d'estructures amortitzades al segle XVII i que es corresponen amb l'evolució del castell. És possible establir tres fases; la primera seria d'un moment anterior a l'ocupació d'aquest espai per les estructures defensives construïdes al segle XI. Un segon moment és representat per tres sitges i cubetes amb evidències de combustió, localitzades en la part central de la zona i excavades al substrat rocós, potser en relació amb els forats de pal també localitzats. Tot plegat fa pensar en una zona de treball i emmagatzematge anterior al segle XIV, donats els materials ceràmics recuperats en el rebliment d'una de les sitges. La fase més moderna es data a partir del segle XIV i la configuren un tram d'escala i un mur amb pas de porta. -Pati 2: Aquesta zona presenta una complexa relació d'estructures que, en molts casos, queden parcialment ocultades per les construccions de les fases més modernes del castell. Tot i així, s'hi distingeixen quatre moments: el més antic ve datat per les ceràmiques recuperades d'època ibèrica, tot i que l'escassa quantitat de material requereix prudència, per la qual cosa els excavadors situen la fase en un moment entre època ibèrica i altmedieval. Amb posterioritat a aquest moment, es localitza un mur datat entre els segles II i XI (forquilla cronològica molt àmplia que no ha pogut ser més concretada). El tercer moment és format per un mur perimetral de tancament del pati i l'anivellament del terreny. La ceràmica corresponent a aquest moment és de cuina a mà reduïda i grisa comuna amb una cronologia del segle XI o anterior. A partir del segle XIV es torna a urbanitzar la zona i es construeix el palau. Aquesta nova edificació, de la qual s'han documentat part dels fonaments de la seva torre sud-est, anul·larà part del recinte que estava en funcionament des de l'Alta Edat Mitjana. Per últim es documenta una fase moderna amb estructures de funcionalitat desconeguda. -Pati 3: aquí s'ha observat una ocupació molt menys intensa en comparació amb altres zones del castell intervingudes. Les restes localitzades corresponen a murs datats en els segles XIV i XV i , posteriorment, una gran cisterna construïda el segle XVII a la part central del pati. Les dades assenyalen que es tracta d'un espai secundari dins el conjunt de la fortificació. -Pati 4: aquest últim espai presenta cinc moments d'ocupació diferenciats. El primer es correspon amb un mur i a un enterrament de gos, ambdós de difícil datació però que podrien correspondre a època ibèrica o romana. El segon moment queda definit per la construcció d'unes estructures datades entre època romana i el segle X. El tercer moment correspon a una construcció anterior al segle XI i que romandrà dempeus fins el segle XIV (i, parcialment, fins a l'actualitat). La quarta fase es relaciona amb la construcció del palau gòtic i, finalment, es detecta una fase del segle XV que caldria relacionar amb la Guerra Civil Catalana (durant la qual el castell fou assetjat) i que queda amortitzada entre els segles XVI i XVII. Així doncs sembla que, a nivell general, el primer moment d'ocupació de l'espai del castell seria en època ibèrica i/o romana, fet que implica la possible existència d'un jaciment d'aquesta cronologia en el lloc o en les seves proximitats, però fins al moment no ha estat possible identificar. En un moment posterior es construeix la primera estructura defensiva de l'indret. També de l'edat mitjana és la construcció del perímetre defensiu format pel mur localitzat en el pati 4 i el mur de tancament del pati 2. Aquesta obra comportaria l'aterrassament del terreny mitjançant la superposició de successives capes de pedra i sorra. El conjunt defensiu es completaria amb l'excavació del fossat i, tot plegat, es podria datar entorn el segle XI. Potser les sitges localitzades també són d'aquest moment. En el segle XIV es realitzen reformes al castell que inclouen la construcció del palau gòtic, es tanca l'espai del pati 1 i s'amortitza el recinte defensiu original i el fossat que el rodeja. Al segle XV es reexcavaria un nou fossat al pati 4, que s'amortitzaria poc temps després. Per últim es documenta una nova reestructuració dels espais, amb un nivell d'arrasament corresponent al segle XVII (moment d'abandó de l'espai del palau), l'amortització de tot l'espai del pati 1, i la construcció de la cisterna del pati 3. Entre el material arqueològic recuperat al llarg de les campanyes d'excavació destaca un magnífic cap d'alabarda que fou descobert en un dels patis del castell. També cal citar altres elements metàl·lics com ara un fermall i una placa decorada de bronze dels segles XIV-XV i rajols decorats en blanc i blau amb motius heràldics. Durant 2008, part de les estructures descobertes fins aquell moment (les que no es van poder integrar al projecte arquitectònic de restauració del castell) es van reblir definitivament amb sauló i geotèxtil per tal de garantir-ne la seva conservació.
Context
Situat al cim d'un turó, a l'extrem oriental del nucli urbà de Castellet, al costat del riu Foix.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
La Llotja 2018
La Llotja, un esdeveniment que promociona la regió gastronòmica del Garraf i Penedès i els productes locals i que tindrà lloc del 20 al 25 de novembre 2018
www.visitsitges.com/ca/sitges-news/4726-la-llotja-2018
El certamen de promoció dels productes autòctons i d'enogastronomia La Llotja 2018 es va presentar el dimarts 13 de novembre a Can Girona, Sitges, com a esdeveniment referent a les comarques del Penedès i del Garraf. "La Llotja" va néixer el 2017 amb la finalitat d'afavorir el coneixement dels productes autòctons del mar i la terra i la promoció de la cultura culinària com una regió enogastronòmica en la qual són reconeguts els seus productes genuïns. És un esdeveniment a partir del qual es proposa singularitzar l'àrea més meridional de "Costa Barcelona" i erigir-la com una referència de primer ordre pel que fa al binomi enològic i gastronòmic, alhora que el diàleg entre productors de la terra i del mar .
Feia temps que no ens acostàvem fins La Taverna del Ciri, un espai que va néixer fa poc més de quatre anys amb clara vocació popular i oferint una proposta de cuina i picoteig de fons tradicional i donant valor al producte artesanal, de temporada i de proximitat (el Vallès com a principal referent). Una oferta sòlida que es complementa amb una carta de vins que prioritza la mínima intervenció, el concepte ecològic i/o biodinàmic i també, per suposat, la màxima proximitat (totes les referències són catalanes).
Doncs bé, després d’aquesta recent incursió confirmem que tots aquests valors segueixen ben presents en aquesta casa i, per si fora poc, oferint-nos uns resultats molt estimulants que van superar els d’anteriors ocasions. Vam menjar i beure molt bé i també vam tenir la sort de que no hi hagués al menjador cap grup cridaner que posés en evidència la mala acústica del local (el seu pitjor inconvenient), completant una molt agradable estada que ens motiva a anotar-ho fermament a l’agenda per a noves incursions d’èxit.
El que més ens va agradar: la qualitat i bon to de la seva oferta; que en una oferta de caràcter tan popular els tovallons siguin de roba!!!; que les cartes (plats i vins) estiguin actualitzades i indicant els preus en una pàgina web que està disponible només en català 👏
Els platets que més ens van agradar: les anxoves, la russa, els Terrassencs, el taco, les mandonguilles, el pastís de formatge
El que menys ens va agradar: el format QR de les cartes dins el restaurant
El que recomanem: és un bon lloc per “picar” i “tapejar” amb garanties
Satisfacció: @@@+
Antoni Torrella, 66
08224 Terrassa
Telèfon: 93 858 91 22
Obre els migdies de dijous a diumenge, els vespres de dijous a dissabte i els migdies festius.
Ca na Marga és un popular restaurant de cuina mediterrània molt especialitzat en la brasa (“Barbacoa mediterrània” és la seva targeta de presentació) on vam acudir el dia d’arribada en la nostra estada estiuenca a l’illa de Menorca.
Una amplia edificació a peu de carretera que conté espaiosos menjadors i algunes terrasses obertes, tot d’aspecte senzill però polit, ben condicionat i assistit per un servei actiu i molt eficient, d’entrada ens va donar la impressió d’estar preparat per a omplir menjadors i bregar amb multituds. No vam saber detectar si això era una bona senyal i vam arrufar una mica el nas, però ja avancem que les nostres reticències no estaven justificades, ja que tot va discórrer amb absoluta normalitat i la calma va imperar. Falsa alarma, doncs, per sort.
Esperant una mica de fresca ens vam instal·lar en una de les terrasses exteriors i no va ser una decisió massa encertada perquè feia una calor humida que ens va resultar una mica enganxosa, encara que no vam estar malament del tot. I pel que fa a l’àpat en sí, doncs la cosa ens va sorprendre molt gratament perquè tot el que ens va arribar era bo i estava molt ben preparat, especialment les carns i tot el que havia estat passat per la brasa, demostrant un bon domini en la matèria (no és poca cosa ni massa freqüent trobar aquests bons punts de brasa en els aliments).
Total, que les bones vibracions i la proximitat amb el nostre allotjament ens van portar a tornar uns dies després per gaudir d’un altre bon àpat en aquest casa, que ens va servir per reforçar i fins i tot augmentar les bones sensacions. La nostre conclusió és que es tracta d’un restaurant que, malgrat ofereix una cuina “senzilla”, està molt implicat amb el producte local i la seva correcta elaboració. Tot el que ofereixen és bo i està preparat amb professionalitat i molta intenció, amb menció especial per el sorbet de pomada, la sobrassada, les patates fregides i, especialment, totes les cans a la brasa (en marxar vam felicitar a la persona que s’ocupa de la brasa, un virtuós en la matèria que clava els punt de cocció. Bravo!). Un lloc per a repetir i gaudir sense gastar massa.
P.D: Hem penjat a l’àlbum les dues incursions en seqüencia, primer la més recent i tot seguit l’anterior.
El que més ens va agradar: la bona mà amb la brasa, la qualitat de les carns i del conjunt, la sobrassada, les patates fregides, el sorbet de pomada
El que menys ens va agradar: el servei de l’oli, vinagre i pebre; l'allioli comercial
El que recomanem: les carns a la brasa, el sorbet de pomada
Satisfacció: @@@+
c/ De sa barrera, 24 - Urbanització Ses Salines
07748 Fornells (Menorca)
Telèfon: 971 37 64 10
Tanca els dimecres al migdia.
Per descriure el concepte de Quatre Molins copio i pego a continuació un pàrraf extret de la seva pàgina web i així m’estalvio una mica de feina ☺:
”Quatre Molins és l’espai eno-gastronòmic de Rucuria pilotat pel xef Rafel Muria, projecte gastronòmic que neix de la unió de Celler Ronadelles i art Muria. Quatre Molins està format per un equip de persones apassionades per la cultura de la mel i el vi, la gastronomia de qualitat, els productes de proximitat i la creativitat culinària”.
Bé, un cop feta la introducció, cal comentar que teníem molt bones referències directes respecte al jove xef i la seva cuina, i després de romandre una bona temporada a l’apartat de “visitables” de la nostra agenda, vam voler aprofitar un assolellat cap de setmana de finals de l’hivern per dirigir-nos fins la petita població de Cornudella del Montsant per dinar i, de pas, aprofitar per fer una mica de turisme per la zona, que sempre va bé.
El restaurant ocupa els baixos d’una casa a peu de carretera, al centre de la població. El menjador interior, de petites dimensions i amb la cuina a la vista, llueix un aspecte modern i informal, senzill però suficientment càlid i acollidor. Només arribar ens vam acomodar a prop d’una taula preparada per rebre una dotzena de comensals, on vam estar només uns minuts. Era tal el xivarri que feien els pocs ocupants que hi havia fins aquell moment (no eren tots encara), que vam demanar mudar-nos a la taula més llunyana d’ells. Malgrat el canvi, durant el transcurs de l’àpat tot el menjador va haver d‘aguantar el rebombori, força irritant en determinats moments, d’aquell grupet de mal educats (si més no, poc considerats) que alçaven massa la veu, un fet que va posar en evidència la pèssima acústica del local. I aquesta és una qüestió no menor que requereix algun tipus de solució. El servei va estar correcte i, malgrat l’enrenou, l’experiència, en el seu conjunt, es va resoldre molt favorablement gràcies a la mare dels ous: LA TECA!!!
Davant dos menús d’extensió i composició diferents, vam escollir el més curt i, en un d’ells vam voler substituir un dels plats pel que va resultar guanyador del darrer “Concurso de gastronomia Atún Rojo Balfegó”. No som massa de concursos però, ja que hi érem i ens oferien la possibilitat, vam voler aprofitar l’oportunitat per tastar un plat del qual també teníem molt bones referències. I va resultar un encert perquè ens va semblar esplèndid. Però la cosa no acaba aquí, ja que la resta de l’àpat, començant per una memorable seqüencia d’aperitius i acabant amb unes impecables postres clàssiques, va lluir tècnica, intenció, qualitat i sabor i ens va revelar un jove i inspirat cuiner al que convé seguir la pista. Ho farem.
El que més ens va agradar: la qualitat de la cuina
El que menys ens va agradar: el rebombori al menjador; el vi
El que creiem que cal millorar: la acústica del menjador; el cafè
El que recomanem: aneu-hi, i si teniu sort i no hi ha cap grup, podreu gaudir amb la calma necessària d’un àpat d’un nivell alt
Satisfacció: @@@@-
Carrer del Compte de Rius, 8
43360 Cornudella de Montsant
Telèfon: 977 821 004
Tanca els dilluns al migdia i les nits de diumenge a dijous.
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós. D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica. L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació.
Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars.
La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.
Observacions: Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat.
Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval.
El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de "Kastro Subiratos" trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000080
Descripció:
Situat dalt del cim d'un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d'Anoia. El castell és compost d'una torre i algunes dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental d'un petit turó. La torre ha sofert força canvis. Té, a l'interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l'exterior, però, són més arrodonits o molt oberts, element característic de la construcció. En aquesta torre es veuen almenys tres sostres; s'endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir-hi bigues. Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d'èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que actualment té tota la paret occidental enderrocada. Al costat sud d'aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna. Només era oberta per dalt. A l'est de la cisterna hi ha encara altres dependències, potser més antigues. Després d'aquest conjunt d'edificis, a l'est, hi ha una vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l'extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l'extrem nord d'aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezoïdal. Així mateix, a l'extrem sud hi havia una altra construcció, ara modificada i restaurada. Al mig del recinte hi ha una construcció en forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d'uns 4'3m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l'edat mitjana, tal com s'esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o el d'Olèrdols, on les fortificacions medievals es bastiren aprofitant-ne d'anteriors. Prop del castell, en un pla inferior, hi ha l'església de Sant Pere del Castell, avui convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular està mig excavat a la roca. El portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits. Té dues capelles laterals, adossades a banda i banda al segle XVIII. El campanar és d'espadanya, de dues arcades, i es veu a mig fer després de que es suprimís l'acabament d'època barroca. Sarcòfag. Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 2,40 metres de llargada per 0,60 metres d'amplada. Es troba fragmentat en diversos trossos i sembla ser, probablement, un mil·liari romà buidat degut a què en un dels seus extrems presenta una cara esculturada de difícil interpretació com sarcòfag. Fou trobat ple de restes humanes d'època relativament recent pel que es creu que fou reutilitzat en diferent èpoques.
Notícies històriques:
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. El 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard. L'indret era un territori acabat d'aprisar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat. La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller va heretar la fortalesa i ella mateixa l'any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill, d'aquesta manera els Santmartí passen a senyorejar el castell. D'aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. Durant els segles XIII i XIV, el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el cerimoniós vengué el terme a Ramon Alemany de Cervelló, família que el conservà fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462- 72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel- Joan Gralla, mestre nacional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla, continuaren, però, conservant alguns drets al terme. Aquest castell fou fet enderrocat durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. L'església de Sant Pere apareix documentada des de l'any 917, data en que era dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins al 1930, quan restà convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, perquè l'any 1726 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del castell. L'edifici va ser bastit als segles XII-XIII i al segle XVII es van fer alguns afegits barrocs. Sarcòfag. Aquest sarcòfag fou trobat a un dos metres de profunditat al fer-se obres a la part lateral esquerra de l'entrada de l'església en un lloc utilitzat com a cementiri de temps immemorial.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
El Terrat és un restaurant de “Cuina mediterrània, creativa i de proximitat” (sic), ubicat al cor de la ciutat de Tarragona, del qual no teníem cap referència però que, fonts fiables i de contrastada solvència, ens el van recomanar amb certa insistència. Aprofitant els últims dies de la nostra estada a la ciutat, no vam dubtar en fer una reserva, no sense abans informar-nos una mica a través de les xarxes i la seva pàgina web.
Sota aquest mateix nom i al mateix emplaçament ha estat operant durant molts anys un restaurant clàssic de la ciutat, fins que al 2018 va canviar de gestió passant a estar Moha Quach al comandament. Es tracta d’un jove cuiner d’origen marroquí que va voler iniciar la seva aventura gastronòmica en aquest lloc, transformant-lo i donant-li un enfoc més creatiu i d’autor del que tenia abans. I fins aquí la breu història, necessària per a situar-se.
Arribem puntuals a la cita, a primera hora, i ens deixen escollir taula en el menjador de més endins (el local, en forma d’U, està dividit en dos menjadors amb la cuina vista situada al fons del primer). I ens trobem un espai colorista, atractiu i ben condicionat, amb unes taules amplies i ben separades i unes parets que acullen diferents exposicions pictòriques, tot plegat creant un espai càlid i molt agradable on vam estar molt bé. El servei va estar amable, eficient i comunicatiu, amb una actitud molt formal però sense estiraments. Molt bé.
I pel que fa a la teca, vam escollir el menú degustació anomenat “Mar i Terra”, compost per un bloc d’aperitius, cinc plats i dues postres, que és el que ens va resultar més interessant. D’entrada, el bloc d’aperitius (vuit entregues servides en dues tandes) ens va semblar sorprenent, tant per la seva varietat i vistositat, com pels seus bons resultats (tot ho vam trobar bo o molt bo). I després la línia de qualitat es va veure incrementada en el bloc central per a culminar en un apartat dolç molt vistós però potser una mica menys “resultón”.
El menú ens va mostrar una cuina creativa de caire mediterrani amb pinzellades marroquines i vocació ECO i de proximitat, vistosa i tècnicament impecable, lluint bon producte i uns sabors ben definits. Avaluat en el seu conjunt, ajudat per uns pans extraordinaris (que important és el pa en els restaurant del mediterrani occidental) i ben recolzat per uns bons vins que ens van recomanar allà mateix, aquest menú ens va fregar l’excel·lent.
Un restaurant molt endollat, que sembla agradar força als tarragonins (un migdia de dimarts amb els dos menjadors al complet dona fe de la seva popularitat) i al que li veiem potencial per apuntar més amunt. Endavant, doncs!
El que més ens va agradar: la qualitat del menjar; els pans, els vins
El que menys ens va agradar: que les cartes estiguin encara en el incòmode i innecessari format QR
El que recomanem: és una opció molt recomanable pels qui els agradi la cuina creativa i d’autor ben fonamentada
Satisfacció: @@@@
Ponts d’Icart, 19
43004 Tarragona
Telèfon: 977 248 485
Obre tots els migdies i les nits de divendres i dissabte.
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
La Revetlla de Sant Joan, també anomenada popularment com la Nit del Foc o la Nit de les Bruixes, és una celebració que es realitza durant la nit entre el 23 i 24 de juny, una de les més curtes de l'any degut a la proximitat del solstici d'estiu. No es té clar l'origen d'aquesta celebració. Hi ha qui li veu un origen pagà anterior en el cristianisme. (Wikipedia)
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós. D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica. L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació.
Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars.
La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.
Observacions: Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat.
Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval.
El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de "Kastro Subiratos" trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000080
Descripció:
Situat dalt del cim d'un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d'Anoia. El castell és compost d'una torre i algunes dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental d'un petit turó. La torre ha sofert força canvis. Té, a l'interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l'exterior, però, són més arrodonits o molt oberts, element característic de la construcció. En aquesta torre es veuen almenys tres sostres; s'endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir-hi bigues. Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d'èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que actualment té tota la paret occidental enderrocada. Al costat sud d'aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna. Només era oberta per dalt. A l'est de la cisterna hi ha encara altres dependències, potser més antigues. Després d'aquest conjunt d'edificis, a l'est, hi ha una vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l'extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l'extrem nord d'aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezoïdal. Així mateix, a l'extrem sud hi havia una altra construcció, ara modificada i restaurada. Al mig del recinte hi ha una construcció en forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d'uns 4'3m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l'edat mitjana, tal com s'esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o el d'Olèrdols, on les fortificacions medievals es bastiren aprofitant-ne d'anteriors. Prop del castell, en un pla inferior, hi ha l'església de Sant Pere del Castell, avui convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular està mig excavat a la roca. El portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits. Té dues capelles laterals, adossades a banda i banda al segle XVIII. El campanar és d'espadanya, de dues arcades, i es veu a mig fer després de que es suprimís l'acabament d'època barroca. Sarcòfag. Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 2,40 metres de llargada per 0,60 metres d'amplada. Es troba fragmentat en diversos trossos i sembla ser, probablement, un mil·liari romà buidat degut a què en un dels seus extrems presenta una cara esculturada de difícil interpretació com sarcòfag. Fou trobat ple de restes humanes d'època relativament recent pel que es creu que fou reutilitzat en diferent èpoques.
Notícies històriques:
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. El 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard. L'indret era un territori acabat d'aprisar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat. La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller va heretar la fortalesa i ella mateixa l'any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill, d'aquesta manera els Santmartí passen a senyorejar el castell. D'aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. Durant els segles XIII i XIV, el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el cerimoniós vengué el terme a Ramon Alemany de Cervelló, família que el conservà fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462- 72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel- Joan Gralla, mestre nacional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla, continuaren, però, conservant alguns drets al terme. Aquest castell fou fet enderrocat durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. L'església de Sant Pere apareix documentada des de l'any 917, data en que era dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins al 1930, quan restà convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, perquè l'any 1726 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del castell. L'edifici va ser bastit als segles XII-XIII i al segle XVII es van fer alguns afegits barrocs. Sarcòfag. Aquest sarcòfag fou trobat a un dos metres de profunditat al fer-se obres a la part lateral esquerra de l'entrada de l'església en un lloc utilitzat com a cementiri de temps immemorial.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Vam estar al Pahissa del Mas (abans Pahissa del Mas Pou) dos mesos després de la seva obertura al públic, ara ja fa quatre anys, i vam apreciar un projecte molt engrescador que en aquell moment ens va semblar potser massa incipient i per acabar d’afinar. I ara hem volgut tornar per veure com anava, que ja tocava.
D'entrada, cal destacar la comoditat i caràcter acollidor del menjador i el tracte amable i eficient del personal de servei, tot plegat aconseguint fent-nos sentir molt a gust. Molt bé.
I pel que fa a la teca, destaquem el perfil territorial i refinat de la seva proposta, força ben consolidada, ara sí, i ja molt més que engrescadora. Vam dinar molt bé i només ens va fallar (una mica) el punt de l’arròs però és un lloc destacable que deixem marcat a l’agenda per tornar-hi la pròxima temporada.
El que més ens va agradar: el concepte de cuina de proximitat i de temporada en un espai històric i molt ben rehabilitat; la vaixella de ceràmica de la zona
El que menys ens va agradar: el punt del gra de l’arròs
El que recomanem: és un bon lloc per gaudir d’àpats territorials empordanesos en un espai modern i ben condicionat
Satisfacció: @@@@-
C/ Barri Molinet, 16
17256 Pals
Telèfon: 972 636 976
Tanca els dilluns i els dimarts.
El passat 25 de novembre van inaugurar una nova botiga Caprabo a la població costera de #Sitges, al carrer Ramon de Dalmases número 50.
El nou supermercat de Caprabo és una botiga de nova generació. Als metres quadrats de superfície comercial, suma 150 places de pàrquing, algunes de les quals són de càrrega elèctrica. Té 6 caixes de cobrament i 2 de selfcheck out. Compta amb unes 17.000 referències de productes i aprop de mig centenar de treballadors.
La botiga de Sitges es caracteritza per recuperar els valors tradicionals del comerç de proximitat. Realitza una clara aposta per la salut, els productes frescos i de proximitat, la varietat d'assortiment, l'estalvi personalitzat i la innovació. La qualitat pren en el supermercat de nova generació una perspectiva transversal, és a dir des de l'atenció al client, els productes, els serveis de valor afegit, el desenvolupament de les noves tecnologies al servei del client, les seccions noves, les especialitats o el producte de marca pròpia.
És un supermercat orientat a l'eficiència energètica. Incorpora mesures per la reducció del consum d'energia i, per tant, de les emissions de CO₂.
Té totes les seccions de producte fresc, que estan situades a l'entrada de la botiga, una zona identificada com “El Mercat de la Plana”. El servei de frescos és tradicional assistit. També incorpora sushi d'elaboració pròpia amb matèries primeres de primera qualitat. La peixateria inclou producte fresc de llotja de proximitat.
Aquesta tarda s’ha fet la presentació de Sitges Comerç, la nova Associació de Comerciants ️ de #Sitges 🌴, de la mà dels seus impulsors i amb el suport de l’Ajuntament de Sitges i diverses associacions que avui els han acompanyat en la seva presentació. Una associació professionalitzada amb un gerent dedicat a defensar els interessos dels associats i dinamitzar la vida comercial de Sitges, integradora de tots aquells comerços que amb interessos particulars diferents comparteixin una mateixa actitud: tenir un comerç vital, dinàmic, despert, de qualitat, de proximitat, valent, creixent i decidit.
MÉS INFORMACIÓ A www.visitsitges.com/ca/sitges-news/5601-carlos-prieto-ens...
Comencem la crònica de la darrera vista al Empòrium manifestant la nostra total admiració per la solidesa i absoluta implicació en el negoci dels quatre membres d’aquesta família i per tot el que han aconseguit en pocs anys, que no és poc. Però anem a pams.
En aquesta casa practiquen una cuina eminentment territorial que es nodreix de productes de proximitat (L’Alt Empordà com a zona gairebé exclusiva de subministrament), buscant la màxima qualitat (donem fe de que treballen amb els millors productors locals, prioritzant el caràcter ecològic i sostenible dels aliments) i presentant plats seguint el receptari de la gastronomia catalana més tradicional. Els canelons, els calamars farcits, els peus de porc, el bacallà amb cigrons, els mar i muntanya i la crema catalana, entre d’altres, son propostes que dominen la carta i, en aquest sentit, és aquest un restaurant de cuina tradicional catalana, com n’hi ha molts altres al territori.
Però renoi!, aquest restaurant no és com la resta. Totes aquestes propostes mantenen i fins i tot amplifiquen els sabors originals, però ho fan sense estridències i amb una finor i elegància tan inusuals com sorprenents fins aconseguir plats súper equilibrats, on res grinyola i tot està al seu lloc i que aconsegueixen entusiasmar perquè són pura exquisidesa i delicadesa. Una delicadesa que ja és marca de la casa i que realment sobta i emociona. Això és el que vam sentir en aquest darrer àpat a la carta en el que vam gaudir moltíssim de tot el que ens van servir, més o més com sempre però millor que mai. Endavant, família!, la passió, l’entusiasme, la dedicació i la feina ben feta us han portat fins aquí. I encara us queda recorregut.
El que més ens va agradar: la qualitat del conjunt
El que menys ens va agradar: res; tot va estar perfecte
El que recomanem: és un lloc ideal per donar-se un homenatge i gaudir d’una cuina empordanesa molt ben treballada i d’alt nivell
Satisfacció: @@@@+
c/ Santa Clara, 31
17486 Castelló d’Empúries (Girona)
Telèfon: 972 25 05 93
Tanca diumenges nit i dilluns tot el dia excepte a l'estiu, que obre tots els dies.
Amb la finalitat de defensar la frontera franco-espanyola de les freqüents invasions que produïen per la zona de l’Empordà a càrrec de les tropes del país veí, l'any 1751, regnant a Espanya Ferran VI, es va prendre la decisió de construir la Reial Plaça de Guerra de San Fernando en les proximitats de Figueres.
La Plaça va ser projectada pel comandant general del cos d'enginyers don Juan Martín Zermeño, per allotjar en el seu interior cinc batallons d'infanteria i cinc esquadrons de cavalleria, en total 6.000 homes i 500 cavalls.
La construcció de la Plaça es va iniciar el 1753 i els treballs de la seva construcció es van estendre fins als primers anys del segle XIX. En la seva època va ser considerada com un model en el seu gènere, ja que va destacar per l'encert del seu traçat i per la magnificència de la seva realització.
Els 5 km. de fossats, els 3.2 km. de perímetre, les 32'5 hectàrees de terreny que ocupa la construcció o els 9 milions de litres d'aigua que pot albergar dins de les seves cisternes són algunes de les dades que, actualment, fa que sigui considerada una de les fortaleses més grans del món i el monument arquitectònic més important de l'Empordà.
Font: www.castillosanfernando.org
Con el fin de defender la frontera franco-española de las frecuentes invasiones que se producían por la zona del Ampurdán a cargo de las tropas del país vecino, en el año 1751, reinando en España Fernando VI, se tomó la decisión de construir la Real Plaza de Guerra de San Fernando en las proximidades de Figueres. La Plaza fue proyectada por el comandante general del cuerpo de ingenieros don Juan Martín Zermeño, para alojar en su interior cinco batallones de infantería y cinco escuadrones de caballería, en total 6.000 hombres y 500 caballos. La construcción de la Plaza se inició en 1753 y los trabajos de su construcción se extendieron hasta los primeros años del siglo XIX. En su época fue considerada como un modelo en su género, ya que destacó por el acierto de su trazado y por la magnificencia de su realización. Los 5 km. de fosos, los 3.2 km. de perímetro, las 32’5 hectáreas de terreno que ocupa la construcción o los 9 millones de litros de agua que puede albergar dentro de sus cisternas son algunos de los datos que, en la actualidad, hace que sea considerada una de las fortalezas más grandes del mundo y el monumento arquitectónico más importante del Ampurdán.
Fuente: www.castillosanfernando.org
Direkte Boqueria és un restaurant molt petit i només assistit per dues persones treballant davant d’un màxim de 8 comensals asseguts a l’altra banda de la barra baixa que els separa. Aquesta proximitat, per sí sola, genera un especial interès als que fugim cada cop més de la cuina “industrialitzada” i preferim les apostes més artesanes i “direktes” (molt encertat el nom de lloc) com ho és aquesta. I si la cosa va de barra, ja vam tenir el pla perfecte per una visita nocturna de finals de l’estiu.
D’entrada destaquem el tracte “direkte”, planer i implicat de l’Arnau, responsable i propietari del lloc, que opera darrera la barra amb l’ajuda d’una noia xinesa, ambdós alternant-se -amb pulcritud i bona sincronització- en la preparació, presentació i servei dels plats. Des de la nostra privilegiada posició s’agraeix el tacte de la fusta nua sobre la barra, la bona il·luminació i una bona ambientació amb música que no molesta, però el més destacable és la potent sensació de proximitat amb els “kuiners” i la possibilitat de veure amb detall tot el que succeeix a l’altra banda de la barra. A l’apartat confort només li retrauríem uns tamborets sense respatller. Però tan se val, un cop asseguts esperem còmodament i força expectants tot el que ens ha d’arribar.
Vam optar pel “Menú Direkte”, el més curt (7 platets i dues postres) i la veritat és que ens va agradar molt. Producte de qualitat en uns platets de cuina mediterrània amb tocs de fusió, molt ben preparats, molt ben presentats i gustosos tots ells. Personalitat, tècnica i sentit comú en un menú molt satisfactori que ens va provocar ganes de tornar. Ho farem!.
El que més ens va agradar: la qualitat de la cuina; l’encant de la barra i del lloc; el bon tracte; el vi
El que menys ens va agradar: tot ho vam trobar ajustat a l’estil, condicions i aspiracions del lloc
El que recomanem: reservar amb antelació
Satisfacció: @@@@-
Direkte Boqueria
Cabres, 13 (cantonada amb Pòrtics de la Boqueria, 4-5)
08001 Barcelona
Telèfon: 93 146 939
Tanca diumenge, dilluns i les nits de dimarts i dimecres.
De nou vam tornar a Tossal Gros on vam prescindir de dinar a la carta per optar pel menú degustació, una fórmula a la que ja vam accedir el primer cop que vam anar. No som gens de menús degustació però, vista la composició i els bons resultats del que serveixen en aquesta casa, confirmem que és la millor opció. Un menú variat, seriós i molt sòlid que, sense alts i baixos ni plats de compromís, permet gaudir a fons del producte de temporada, ecològic i de proximitat del qual fan bandera. Un producte que, sota les mans d’un cuiner sensible i honest com està demostrant ser Kaya Jacobs, és tractat amb respecte i naturalitat fins aconseguir presentar-nos un ventall de plats nítids i saborosos que defineixen tot un territori. Bravo!
Però la cosa no acaba aquí. El paratge on està emplaçat el restaurant, solitari i amb privilegiades vistes sobre la plana de Montblanc i les muntanyes de Prades, és un prodigi de calma i placidesa que convida a evadir-se i relaxar-se. La calidesa de les instal·lacions i el tracte súper-hospitalari per part del servei acaben d’arrodonir una estada que més que una rutinària sortida per anar a dinar fora resulta ser una teràpia de desconnexió amb premi en forma d’àpat d’alta volada. No us el perdeu.
El que més ens va agradar: la qualitat, singularitat i bon rotllo del conjunt; la placidesa de l'entorn
El que menys ens va agradar: que estigui tan lluny de casa (encara que a peu d’autopista les distàncies s’escurcen)
A qui el recomanem: als interessats en propostes ecològiques i “naturals”; als que són de valorar els llocs singulars, autèntics i de qualitat i no els importa desplaçar-se
A qui no el recomanem: als mandrosos i als que només els hi agrada el “sota, caballo y rey”
El que recomanem: el menú degustació
Satisfacció: @@@@
Camí de Lilla
43400 Prenafeta (Montblanc - Tarragona)
Telèfon: 977 264 150
Amb la finalitat de defensar la frontera franco-espanyola de les freqüents invasions que produïen per la zona de l’Empordà a càrrec de les tropes del país veí, l'any 1751, regnant a Espanya Ferran VI, es va prendre la decisió de construir la Reial Plaça de Guerra de San Fernando en les proximitats de Figueres.
La Plaça va ser projectada pel comandant general del cos d'enginyers don Juan Martín Zermeño, per allotjar en el seu interior cinc batallons d'infanteria i cinc esquadrons de cavalleria, en total 6.000 homes i 500 cavalls.
La construcció de la Plaça es va iniciar el 1753 i els treballs de la seva construcció es van estendre fins als primers anys del segle XIX. En la seva època va ser considerada com un model en el seu gènere, ja que va destacar per l'encert del seu traçat i per la magnificència de la seva realització.
Els 5 km. de fossats, els 3.2 km. de perímetre, les 32'5 hectàrees de terreny que ocupa la construcció o els 9 milions de litres d'aigua que pot albergar dins de les seves cisternes són algunes de les dades que, actualment, fa que sigui considerada una de les fortaleses més grans del món i el monument arquitectònic més important de l'Empordà.
Font: www.castillosanfernando.org
Con el fin de defender la frontera franco-española de las frecuentes invasiones que se producían por la zona del Ampurdán a cargo de las tropas del país vecino, en el año 1751, reinando en España Fernando VI, se tomó la decisión de construir la Real Plaza de Guerra de San Fernando en las proximidades de Figueres. La Plaza fue proyectada por el comandante general del cuerpo de ingenieros don Juan Martín Zermeño, para alojar en su interior cinco batallones de infantería y cinco escuadrones de caballería, en total 6.000 hombres y 500 caballos. La construcción de la Plaza se inició en 1753 y los trabajos de su construcción se extendieron hasta los primeros años del siglo XIX. En su época fue considerada como un modelo en su género, ya que destacó por el acierto de su trazado y por la magnificencia de su realización. Los 5 km. de fosos, los 3.2 km. de perímetro, las 32’5 hectáreas de terreno que ocupa la construcción o los 9 millones de litros de agua que puede albergar dentro de sus cisternas son algunos de los datos que, en la actualidad, hace que sea considerada una de las fortalezas más grandes del mundo y el monumento arquitectónico más importante del Ampurdán.
Fuente: www.castillosanfernando.org
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós. D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica. L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació.
Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars.
La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.
Observacions: Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat.
Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval.
El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de "Kastro Subiratos" trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000080
Descripció:
Situat dalt del cim d'un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d'Anoia. El castell és compost d'una torre i algunes dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental d'un petit turó. La torre ha sofert força canvis. Té, a l'interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l'exterior, però, són més arrodonits o molt oberts, element característic de la construcció. En aquesta torre es veuen almenys tres sostres; s'endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir-hi bigues. Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d'èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que actualment té tota la paret occidental enderrocada. Al costat sud d'aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna. Només era oberta per dalt. A l'est de la cisterna hi ha encara altres dependències, potser més antigues. Després d'aquest conjunt d'edificis, a l'est, hi ha una vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l'extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l'extrem nord d'aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezoïdal. Així mateix, a l'extrem sud hi havia una altra construcció, ara modificada i restaurada. Al mig del recinte hi ha una construcció en forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d'uns 4'3m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l'edat mitjana, tal com s'esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o el d'Olèrdols, on les fortificacions medievals es bastiren aprofitant-ne d'anteriors. Prop del castell, en un pla inferior, hi ha l'església de Sant Pere del Castell, avui convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular està mig excavat a la roca. El portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits. Té dues capelles laterals, adossades a banda i banda al segle XVIII. El campanar és d'espadanya, de dues arcades, i es veu a mig fer després de que es suprimís l'acabament d'època barroca. Sarcòfag. Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 2,40 metres de llargada per 0,60 metres d'amplada. Es troba fragmentat en diversos trossos i sembla ser, probablement, un mil·liari romà buidat degut a què en un dels seus extrems presenta una cara esculturada de difícil interpretació com sarcòfag. Fou trobat ple de restes humanes d'època relativament recent pel que es creu que fou reutilitzat en diferent èpoques.
Notícies històriques:
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. El 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard. L'indret era un territori acabat d'aprisar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat. La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller va heretar la fortalesa i ella mateixa l'any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill, d'aquesta manera els Santmartí passen a senyorejar el castell. D'aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. Durant els segles XIII i XIV, el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el cerimoniós vengué el terme a Ramon Alemany de Cervelló, família que el conservà fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462- 72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel- Joan Gralla, mestre nacional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla, continuaren, però, conservant alguns drets al terme. Aquest castell fou fet enderrocat durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. L'església de Sant Pere apareix documentada des de l'any 917, data en que era dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins al 1930, quan restà convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, perquè l'any 1726 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del castell. L'edifici va ser bastit als segles XII-XIII i al segle XVII es van fer alguns afegits barrocs. Sarcòfag. Aquest sarcòfag fou trobat a un dos metres de profunditat al fer-se obres a la part lateral esquerra de l'entrada de l'església en un lloc utilitzat com a cementiri de temps immemorial.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
De nou vam anar a petar a El Celler on vam acabar completant un suculent àpat a la carta acompanyat d’un magnífic vi de proximitat que ens van deixar prou satisfets. És aquest un restaurant senzill i simpàtic, carregat d’intenció i amb una cuina substanciosa, variada, divertida i molt ben executada, que no dubtem en recomanar sense reserves a qualsevol que no li faci mandra desplaçar-se fins a Sallent. Aneu-hi!, us agradarà.
El que més ens va agradar: el bikini, l’alberginia, els callos, el croissant, el vi; el bon rotllo del conjunt
El que menys ens va agradar: tot va estar molt bé en el seu estil
El que recomanem: és un magnífic lloc per menjar bé i estar a gust
Satisfacció: @@@+
El Celler
C/ Unió, 27
08650 Sallent
Telèfon: 93 837 37 97
Tanca diumenge nit i els dilluns, dimarts i dimecres.
Església romànica de l'antic nucli poblacional de Savella, que amb el despoblament del lloc ha esdevingut una ermita.
Estil: Romànic.
Datació: Segles XII-XIII.
Localització: Per arribar-hi cal agafar el camí asfaltat en direcció a Forés des de Conesa.
Descripció:
L'església parroquial, dedicada a sant Pere, és romànica, i fou bastida al final del segle XII i principi del XIII. És d'una sola nau, amb volta de canó un xic apuntada, i absis semicircular, que en una recent restauració ha estat coberta amb lloses de pedra. Presenta diversos períodes constructius. A mitjan s. XIV es va obrir una capella al mur nord. L'absis, que fou sobrealçat, té una finestra i un fris de mènsules envolta el ràfec de la teulada. Els murs tenen un fris llis. La portada és adovellada amb doble arquivolta i unes impostes sostingudes per columna i capitell a cada costat. Els capitells estan decorats amb unes àguiles. Aquest portal és al mur de migdia. La portada va ser modificada tardanament. Aleshores es va reduir la llum de l'arc de mig punt i s'instal·là la porta de fusta actual. A la façana de ponent hi ha una finestra adovellada amb dues impostes. Al mur del nord hi ha afegida una capelleta. A la teulada, sobre l'arc triomfal, hi ha un campanar de cadireta d'un ull, coronat per tres esteles funeràries. En destaca la portada romànica, que presenta capitells amb motius zoomòrfics. S'hi conserva una imatge de pedra, de dimensions superiors a les naturals, de sant Pere, que fou molt venerada pels fidels dels pobles veïns. Al costat de l'església hi ha les restes d'un cementiri abandonat.
Notes històriques:
Antiga església del nucli de població de Savella avui convertida en ermita. El poblament de Savella va pertànyer inicialment al castell de Forès. Fins el 1154 va formar part del bisbat de Vic. El 1330 es va posar punt i final a un plet amb la parròquia de Forès per la qual l'església de Sant Pere fou separada de la parròquia de Forès i unida a la de Fonoll com a sufragània. El 1383 va passar a la senyoria de Santes Creus i a la fi del segle XV hagué d'atorgar-se una carta de població, amb moltes franquícies, per mirar d'aturar el seu despoblament, ja que quasi no quedava ningú. Avui està totalment despoblat.
Titularitat: privada
Estat de conservació: Bo.
Accés: Fàcil.
Condicions de visita: Per visitar-la per dins cal demanar les claus a l'Ajuntament de Conesa.
Ús i funció actual: Culte. Ermita.
Observacions:
Forma part del municipi de Conesa però pertany a la parròquia de Forès.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
L'església de Sant Pere de Sabella s'alça a redós del petit nucli, ara deshabitat, de Sabella, situat a la part occidental del municipi de Conesa. Es tracta d'un edifici romànic, la construcció del qual pot situar-se vers la fi del segle XII o l'inici del XIII. L'església té una sola nau, coberta per volta de canó seguit lleugerament apuntada, que acaba en un absis semicircular cobert amb volta semiesfèrica. Al mur N s'afegí, el segle XIV, una petita capella de planta rectangular que s'obre a la nau per un arc apuntat. Tot l'interior de l'edifici és enguixat i pintat. El presbiteri, elevat en relació al sòl de la nau, conté un retaule del segle XVII-XVIII, on es va col·locar una imatge de Sant Pere. L'exterior de l'edifici, fet amb carreus força regulars, és llis, amb l'única excepció de la porta d'accés, oberta al mur S. L'aspecte actual d'aquesta portada no respon a un període únic de construcció.
Del primer moment conserva la porta d'arc de mig punt lleugerament capalçat, formada per l'arquivolta i l'arc exterior, que recolzen sobre impostes. L'exterior de l'arc és adovellat i a l'interior el seu perímetre es recorregut per una arquivolta de secció quasi circular. La seva base, a banda i banda, la constitueixen dos capitells que reposen sobre dues columnes, respectivament. A la part inferior d'aquestes, dos carreus de pedra, matusserament tallats, fan funcions de podi. Els capitells mostren una ornamentació molt poc hàbil. Hi veiem a cada un d'ells una au amb ales esteses, situada a l'angle exacte del capitell de manera que cada ala ocupa part de les dues cares visibles de la peça. La decoració es completa amb unes figures humanes molt esquematitzades. En època posterior s'obrí una altra porta adovellada dintre de la primitiva, i es va omplir amb carreus l'espai que quedava entre la nova porta i l'arquivolta romànica.
La teulada de la nau és a dues vessants. Damunt del carener hi ha un campanar barroc d'espadanya, coronat amb esteles funeràries provinents del cementiri.
La imatge de Sant Pere es va col·locar en el retaule del segle XVII-XVIII, contingut en el presbiteri, el qual es troba elevat en relació al sòl de la nau. El Sant és de dimensions naturals (1'75 m), i fou molt venerat pels fidels dels pobles veïns. És una escultura gòtica, tallada en pedra, que cal situar vers la fi del segle XIV o començaments del XV. A la mà dreta porta com a atribut les claus, i e l'esquerra el llibre. L'escultura, tot i estar afectada de certs convencionalismes, (és mot peculiar el mode de l'artista de fer els cabells i les barbes), té una innegable qualitat. El plegat del vestit es delicat i l'acabat final fa pensar en un escultor que, tot i no ser excepcional, tenia un bon ofici. La policromia que conserva la imatge no sembla originària, potser va ser repintada tardanament que es va instal·lar el retaule en el qual està col·locada.
Sabella va colonitzar-se com a conseqüència de la desmembració progressiva del primitiu terme assignat al castell de Fores a mitjans del s. XI. Es documenta el castell del lloc ja l´any 1079. L´església romànica deuria bastir-se a darrers del segle XII malgrat que la primera notícia que podem referir d´ella correspon al 1330.
Portal
Es evident que la mateixa mà que va esculpir el dos capitells ressenyats en la fitxa, obrà igualment la pica beneïtera que fins fa uns anys va conservar-se a l´interior de l´església.
De la imatge de Sant Pere no hi consten notícies referents a la seva comanda. Tot i així, pel seu estil ha de correspondre a finals del segle XIV.
La pica beneitera és contemporània a la fàbrica de l'edifici, atesa a la proximitat estilística assenyalada en relació als capitells del portal.
invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&cons...
Esteles Funeràries del Campanar de l'Església de Savella
Tipus monument: Estel·la funerària. Enterrament.
Estil: Obra popular.
Datació: Segle XII.
Localització: Per arribar-hi cal agafar el camí asfaltat en direcció a Forés des de Conesa i tallar pel Camí que hi ha en la partida dels Plans, en direcció nord.
Descripció:
Les tres esteles col·locades a l’espadanya de l’església corresponen al tipus d’estela funerària discoïdal amb peu de cua d’oreneta, cisellades en bloc de pedra calcària.
La primera presenta en una cara una creu patent processional de braços rectes dins una bordura simple i en l’altra un motiu format per una flor de 6 pètals dins un cercle al cor del disc i al voltant seu 8 braços formant una mena de flor dins una bordura simple. La segona presenta en una cara una creu patent oscada dins una bordura simple i en l’altra les figures d’una serra i una destral també dins una bordura. La última presenta una flor de 6 pètals dins una bordura i a l’altra cara una creu grega.
Notes històriques:
L’antic cementiri de Savella estava adossat a la façana meridional de l’església.
Titularitat: privada
Estat de conservació: Bo.
Bibliografia:
Menchon Bes, J. 1996: Arqueologia funerària medieval a la Conca de Barberà, Montblanc, Consell Comarcal de la Conca de Barberà.
Accés: Difícil.
Condicions de visita: Per visitar-la per dins cal demanar les claus a l'Ajuntament de Conesa.
Ús i funció actual: Culte. Ermita.
Observacions:
Hi ha tres exemplars més conservats en el Museu Comarcal de Montblanc.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Mas de Savella:
Descripció:
Masia que conté diferents elements molt característics d’una antiga i gran masia on els amos acollien a un gran grup de treballadors per conrear les terres.
Cal destacar el forn de pa, el portal, les piques, una torre de guaita, un canal d’aigua de pedra i diverses inscripcions en les pedres que són mostra de l’activitat que hi havia antigament en la masia.
Notes històriques:
És l’últim vestigi que queda de l’antic poblat medieval de Savella.
Savella fou ocupat ja de molt antic. El primer document és del 1079, quan Ramon Berenguer II atorgà a Bernat Amat i als seus la "quadra de Pual", inclosa dins el terme del castell de Forès. Entre les afrontacions territorials hi ha el "castro Veiga", que s'identifica amb el castell de Savella. El 1385 el monestir de Santes Creus adquirí el lloc i el 1497 l'abat Pedro de Mendoza li atorgà una carta de poblament.
Observacions:
També és coneguda com la Casa Gran de Savella.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Vam tornar a Les Voltes de Sant Sebastià molt expectants recordant els bons resultats de l’anterior àpat en aquesta casa i disposats a temptejar la cuina d’un hivern incipient. Un cop allà vam refusar un temptador “Menú de la Tòfona” i un “tunejable” i molt interessant “Menú de Cap de Setmana”, dues opcions molt atractives que ens van fer dubtar, però finalment vam optar per dinar a la carta, que és al que anàvem.
Ben atesos per un servei eficient i molt motivat, vam gaudir de debò amb uns plats que ens van transmetre la suculència i intenció de sempre però en un to que ens va semblar millor definit i més equilibrat que mai, completant un àpat d’alt nivell que, per si fora poc, vam arrodonir amb un excel·lent vi de proximitat. Va resultar una gratíssima experiència en un restaurant molt endollat, on l’entusiasme i les ganes d’agradar són evidents i que ja fixem a la nostra agenda com a destí inexcusable. Molt bé, nois!.
El que més ens va agradar: la qualitat del conjunt; l’arròs, els peus; l’amanida, el xai, el vi...
El que creiem que cal millorar: la il·luminació sobre la superfície de les taules és massa precària
El que recomanem: és un restaurant de qualitat que justifica el desplaçament exprés fins la capital del Moianès
Satisfacció: @@@@
c/ Sant Sebastià, 9
08180 Moià (Barcelona)
Telèfon: 93 830 14 40
Obre de dimecres a diumenge al migdia i les nits de divendres i dissabte.
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós. D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica. L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació.
Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars.
La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.
Observacions: Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat.
Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval.
El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de "Kastro Subiratos" trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000080
Descripció:
Situat dalt del cim d'un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d'Anoia. El castell és compost d'una torre i algunes dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental d'un petit turó. La torre ha sofert força canvis. Té, a l'interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l'exterior, però, són més arrodonits o molt oberts, element característic de la construcció. En aquesta torre es veuen almenys tres sostres; s'endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir-hi bigues. Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d'èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que actualment té tota la paret occidental enderrocada. Al costat sud d'aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna. Només era oberta per dalt. A l'est de la cisterna hi ha encara altres dependències, potser més antigues. Després d'aquest conjunt d'edificis, a l'est, hi ha una vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l'extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l'extrem nord d'aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezoïdal. Així mateix, a l'extrem sud hi havia una altra construcció, ara modificada i restaurada. Al mig del recinte hi ha una construcció en forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d'uns 4'3m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l'edat mitjana, tal com s'esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o el d'Olèrdols, on les fortificacions medievals es bastiren aprofitant-ne d'anteriors. Prop del castell, en un pla inferior, hi ha l'església de Sant Pere del Castell, avui convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular està mig excavat a la roca. El portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits. Té dues capelles laterals, adossades a banda i banda al segle XVIII. El campanar és d'espadanya, de dues arcades, i es veu a mig fer després de que es suprimís l'acabament d'època barroca. Sarcòfag. Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 2,40 metres de llargada per 0,60 metres d'amplada. Es troba fragmentat en diversos trossos i sembla ser, probablement, un mil·liari romà buidat degut a què en un dels seus extrems presenta una cara esculturada de difícil interpretació com sarcòfag. Fou trobat ple de restes humanes d'època relativament recent pel que es creu que fou reutilitzat en diferent èpoques.
Notícies històriques:
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. El 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard. L'indret era un territori acabat d'aprisar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat. La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller va heretar la fortalesa i ella mateixa l'any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill, d'aquesta manera els Santmartí passen a senyorejar el castell. D'aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. Durant els segles XIII i XIV, el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el cerimoniós vengué el terme a Ramon Alemany de Cervelló, família que el conservà fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462- 72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel- Joan Gralla, mestre nacional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla, continuaren, però, conservant alguns drets al terme. Aquest castell fou fet enderrocat durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. L'església de Sant Pere apareix documentada des de l'any 917, data en que era dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins al 1930, quan restà convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, perquè l'any 1726 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del castell. L'edifici va ser bastit als segles XII-XIII i al segle XVII es van fer alguns afegits barrocs. Sarcòfag. Aquest sarcòfag fou trobat a un dos metres de profunditat al fer-se obres a la part lateral esquerra de l'entrada de l'església en un lloc utilitzat com a cementiri de temps immemorial.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós. D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica. L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació.
Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars.
La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.
Observacions: Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat.
Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval.
El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de "Kastro Subiratos" trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000080
Descripció:
Situat dalt del cim d'un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d'Anoia. El castell és compost d'una torre i algunes dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental d'un petit turó. La torre ha sofert força canvis. Té, a l'interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l'exterior, però, són més arrodonits o molt oberts, element característic de la construcció. En aquesta torre es veuen almenys tres sostres; s'endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir-hi bigues. Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d'èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que actualment té tota la paret occidental enderrocada. Al costat sud d'aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna. Només era oberta per dalt. A l'est de la cisterna hi ha encara altres dependències, potser més antigues. Després d'aquest conjunt d'edificis, a l'est, hi ha una vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l'extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l'extrem nord d'aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezoïdal. Així mateix, a l'extrem sud hi havia una altra construcció, ara modificada i restaurada. Al mig del recinte hi ha una construcció en forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d'uns 4'3m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l'edat mitjana, tal com s'esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o el d'Olèrdols, on les fortificacions medievals es bastiren aprofitant-ne d'anteriors. Prop del castell, en un pla inferior, hi ha l'església de Sant Pere del Castell, avui convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular està mig excavat a la roca. El portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits. Té dues capelles laterals, adossades a banda i banda al segle XVIII. El campanar és d'espadanya, de dues arcades, i es veu a mig fer després de que es suprimís l'acabament d'època barroca. Sarcòfag. Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 2,40 metres de llargada per 0,60 metres d'amplada. Es troba fragmentat en diversos trossos i sembla ser, probablement, un mil·liari romà buidat degut a què en un dels seus extrems presenta una cara esculturada de difícil interpretació com sarcòfag. Fou trobat ple de restes humanes d'època relativament recent pel que es creu que fou reutilitzat en diferent èpoques.
Notícies històriques:
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. El 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard. L'indret era un territori acabat d'aprisar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat. La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller va heretar la fortalesa i ella mateixa l'any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill, d'aquesta manera els Santmartí passen a senyorejar el castell. D'aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. Durant els segles XIII i XIV, el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el cerimoniós vengué el terme a Ramon Alemany de Cervelló, família que el conservà fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462- 72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel- Joan Gralla, mestre nacional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla, continuaren, però, conservant alguns drets al terme. Aquest castell fou fet enderrocat durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. L'església de Sant Pere apareix documentada des de l'any 917, data en que era dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins al 1930, quan restà convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, perquè l'any 1726 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del castell. L'edifici va ser bastit als segles XII-XIII i al segle XVII es van fer alguns afegits barrocs. Sarcòfag. Aquest sarcòfag fou trobat a un dos metres de profunditat al fer-se obres a la part lateral esquerra de l'entrada de l'església en un lloc utilitzat com a cementiri de temps immemorial.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. Aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-se en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. D'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpretat aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat natural de formació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Descripció:
A l'extrem nord del raval de Vilanova hi trobem el castell. Gràcies a unes excavacions dutes a terme l'any 1986 per Eva Subias es coneix l'estructura rectangular del segle XII, nucli originari del castell. Es van excavar tres habitacions més modernes, una de les quals se sobreposava a la torre-habitació del segle XII. En una s'hi van trobar enderrocs del segle XIX.
Notes històriques:
Des del 1194 la vila de la Selva del Camp i el castell estaven sota la jurisdicció del Paborde que era una dignitat del Capítol de Tarragona. Es coneixen inventaris del castell i també les dimensions del mateix, així com la funció de les diferents estances. El castell tenia un espai destinat a graner, que era el lloc de recollida dels fruits del delme i també disposava de grans cups de la verema. Era un punt de guaita i defensa, tenia presó i era la residència principal del Paborde. La pabordia quedà suprimida el 1410 i les seves rendes quedaren distribuïdes entre els dignataris del capítol. L'any 1412, el domini directe sobre el castell i la vila de la Selva del Camp s'atribuí a l'arquebisbe que freqüentà menys el castell. Al final del segle XVI i al principi del segle XVII, amb la construcció de la nova església parroquial, bona part de l'antic castell va desaparèixer. La senyoria de l'arquebisbe sobre la Selva del Camp durà fins a la desamortització del segle XIX. A partir de llavors el castell passà a tenir diverses funcions (escoles, caserna de la guàrdia civil).
Recentment restaurat i rehabilitat, aquestes instal·lacions són utilitzades com a sala polivalent i centre d'interpretació i dinamitzador turístic, en el qual es realitzen exposicions temporals i tot tipus d'actes programats, així com també s'hi troba l'exposició permanent "Més enllà del Castell".
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Descripció:
El Castell del Paborde s'ubica a l'extrem nord-oest del nucli històric de La Selva del Camp, pujant pel carrer Major cantonada amb el Raval de Sant Rafael, a l'esquerra de la Plaça de Sant Andreu i al costat de l'església parroquial, que primitivament seria la capella del castell. L'origen del conjunt sembla remuntar-se a l'època de la repoblació del Camp de Tarragona al segle XII, quan l'arquebisbe Hug de Cervelló va concedir la Carta de Població (a. 1165). En aquests primers moments, la fortalesa seria concebuda com una construcció de caràcter agrícola i defensiu a la vegada, donada la seva funció colonitzadora. En els seus inicis el nucli medieval de La Selva del Camp era un feu eclesiàstic sota la jurisdicció de l'Arquebisbe i anys més tard del Paborde com a representant del primer però amb autoritat pròpia (l'any 1411 la dignitat de Paborde fou abolida i la dominicatura de la vila tornà a l'Arquebisbe); per tant la vila neix alliberada de qualsevol impost que no fossin els obligats delmes i primícies. També s'ha tret a col·lació la possibilitat d'un precedent musulmà del castell en base a la presència del mot Almudaina en documents del segle XIV per designar una antiga construcció selvatana, però de moment ni els documents ni l'arqueologia han pogut certificar aquest extrem. Es te constància que a finals del segle XIII s'urbanitza l'exterior del castell, i que en un moment indeterminat es van unir físicament el castell i l'antiga església (segons J. Pié al S. XIII i segons J. Bassegoda al S. XIV). L'any 1448 es construeix una font a la paret del castell i s'empedra el rec. Durant els segles XVI-XVII es construeix una església renaixentista al lloc de l'antiga capella castral. Amb la mort de Joan de Montcada l'any 1622 es degué iniciar la decadència del castell a causa del absentisme dels successius senyors. L'any 1722 l'Arquebisbe pogué constatar l'estat d'abandonament de l'edifici, el qual continuarà en mans de l'església fins a la seva total desamortització a mitjans segle XIX, moment en que es transformarà en una caserna de la Guàrdia Civil. A partir d'aquí el castell serà una estructura reaprofitada per a diversos usos: escola, taller de manualitats, esplai i fins i tot corral. Actualment el castell presenta una planta similar a un triangle, un costat del qual agafa part de l'església de Sant Andreu. La seva estructura respon bé al prototipus de castell del S. XIV, a mig camí entre elements defensius i senyorials o rurals: grans sales, amplis cellers i altres annexos de tipus rústic, tot plegat dintre d'una marcada línia d'austeritat. La porta principal d'accés es troba al carrer Major, al costat de l'església parroquial. Es caracteritza per presentar una arcada de canó construïda amb carreus de pedra tipus Mèdol. La muralla fou aixecada amb blocs treballats a la base i pedres irregulars a la part alta del parament, conseqüència probablement de les diferents reformes. D'una manera molt desfigurada es poden observar al parament exterior del castell obertures, portals i voltes tapiades. Tot el conjunt es caracteritza per una gran senzillesa i la presència de pocs elements decoratius. L'any 1986 es realitzà una primera actuació de neteja del conjunt i de sondeigs i actuacions puntuals a diferents espais del recinte per tal de disposar d'una primera aproximació al jaciment. Una de les principals aportacions d'aquesta intervenció fou la proposta d'una primera fase constructiva datada en els segles XI-XII que consistiria en una estructura anomenada torre-habitació. El 2004 l'Ajuntament de La Selva del Camp va encarregar un estudi arqueològic previ al Pla Director del Castell. Aquest estudi va consistir en un buidat documental, una anàlisi dels paraments i sondeigs arqueològics, accions que van permetre establir les principals fases constructives del conjunt, des de la seva fundació i fins al moment actual. En línia amb l'actuació de 2004 se'n han realitzat altres durant 2006, 2007 i 2008, motivades per l'execució de les obres de rehabilitació del monument. Aquestes han permès fer recerca a l'espai del castell anomenat Palau de l'Arquebisbe, estructura arquitectònica de planta rectangular, de 10 x 5'7 m, composta de planta baixa i un pis, on s'ha pogut constatar que la seva construcció es produí entre finals del segle XVI i inicis del XVII, ocupant part dels espais de l'antiga fortificació. També s'ha pogut identificar un primer horitzó cronològic que recula fins a època iberorromana (segles II aC-I dC), present en determinats estrats que s'assenten directament sobre el terreny geològic. Tot i que en posició secundària, els materials arqueològics recuperats resulten molt significatius com a indicadors d'una ocupació antiga a la zona o proximitats de l'àrea del castell. En general l'estat de conservació del castell és bo, ja que com s'ha dit s'hi estan duent a terme obres de rehabilitació i adequació. El celler major s'ha transformat en sala d'actes polivalent i altres espais es destinen a centre d'interpretació del paisatge i la història del municipi.
Context:
Al casc antic de La Selva del Camp, en una zona urbanitzada de la part més alta del recinte emmurallat, limitat pel raval de St. Rafel i el carrer Major, al costat de la Plaça de Sant Andreu i l'Esglèsia Parroquial de Sant Andreu.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Descripció:
A l'extrem nord del raval de Vilanova hi trobem el castell. Gràcies a unes excavacions dutes a terme l'any 1986 per Eva Subias es coneix l'estructura rectangular del segle XII, nucli originari del castell. Es van excavar tres habitacions més modernes, una de les quals se sobreposava a la torre-habitació del segle XII. En una s'hi van trobar enderrocs del segle XIX.
Notes històriques:
Des del 1194 la vila de la Selva del Camp i el castell estaven sota la jurisdicció del Paborde que era una dignitat del Capítol de Tarragona. Es coneixen inventaris del castell i també les dimensions del mateix, així com la funció de les diferents estances. El castell tenia un espai destinat a graner, que era el lloc de recollida dels fruits del delme i també disposava de grans cups de la verema. Era un punt de guaita i defensa, tenia presó i era la residència principal del Paborde. La pabordia quedà suprimida el 1410 i les seves rendes quedaren distribuïdes entre els dignataris del capítol. L'any 1412, el domini directe sobre el castell i la vila de la Selva del Camp s'atribuí a l'arquebisbe que freqüentà menys el castell. Al final del segle XVI i al principi del segle XVII, amb la construcció de la nova església parroquial, bona part de l'antic castell va desaparèixer. La senyoria de l'arquebisbe sobre la Selva del Camp durà fins a la desamortització del segle XIX. A partir de llavors el castell passà a tenir diverses funcions (escoles, caserna de la guàrdia civil).
Recentment restaurat i rehabilitat, aquestes instal·lacions són utilitzades com a sala polivalent i centre d'interpretació i dinamitzador turístic, en el qual es realitzen exposicions temporals i tot tipus d'actes programats, així com també s'hi troba l'exposició permanent "Més enllà del Castell".
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Descripció:
El Castell del Paborde s'ubica a l'extrem nord-oest del nucli històric de La Selva del Camp, pujant pel carrer Major cantonada amb el Raval de Sant Rafael, a l'esquerra de la Plaça de Sant Andreu i al costat de l'església parroquial, que primitivament seria la capella del castell. L'origen del conjunt sembla remuntar-se a l'època de la repoblació del Camp de Tarragona al segle XII, quan l'arquebisbe Hug de Cervelló va concedir la Carta de Població (a. 1165). En aquests primers moments, la fortalesa seria concebuda com una construcció de caràcter agrícola i defensiu a la vegada, donada la seva funció colonitzadora. En els seus inicis el nucli medieval de La Selva del Camp era un feu eclesiàstic sota la jurisdicció de l'Arquebisbe i anys més tard del Paborde com a representant del primer però amb autoritat pròpia (l'any 1411 la dignitat de Paborde fou abolida i la dominicatura de la vila tornà a l'Arquebisbe); per tant la vila neix alliberada de qualsevol impost que no fossin els obligats delmes i primícies. També s'ha tret a col·lació la possibilitat d'un precedent musulmà del castell en base a la presència del mot Almudaina en documents del segle XIV per designar una antiga construcció selvatana, però de moment ni els documents ni l'arqueologia han pogut certificar aquest extrem. Es te constància que a finals del segle XIII s'urbanitza l'exterior del castell, i que en un moment indeterminat es van unir físicament el castell i l'antiga església (segons J. Pié al S. XIII i segons J. Bassegoda al S. XIV). L'any 1448 es construeix una font a la paret del castell i s'empedra el rec. Durant els segles XVI-XVII es construeix una església renaixentista al lloc de l'antiga capella castral. Amb la mort de Joan de Montcada l'any 1622 es degué iniciar la decadència del castell a causa del absentisme dels successius senyors. L'any 1722 l'Arquebisbe pogué constatar l'estat d'abandonament de l'edifici, el qual continuarà en mans de l'església fins a la seva total desamortització a mitjans segle XIX, moment en que es transformarà en una caserna de la Guàrdia Civil. A partir d'aquí el castell serà una estructura reaprofitada per a diversos usos: escola, taller de manualitats, esplai i fins i tot corral. Actualment el castell presenta una planta similar a un triangle, un costat del qual agafa part de l'església de Sant Andreu. La seva estructura respon bé al prototipus de castell del S. XIV, a mig camí entre elements defensius i senyorials o rurals: grans sales, amplis cellers i altres annexos de tipus rústic, tot plegat dintre d'una marcada línia d'austeritat. La porta principal d'accés es troba al carrer Major, al costat de l'església parroquial. Es caracteritza per presentar una arcada de canó construïda amb carreus de pedra tipus Mèdol. La muralla fou aixecada amb blocs treballats a la base i pedres irregulars a la part alta del parament, conseqüència probablement de les diferents reformes. D'una manera molt desfigurada es poden observar al parament exterior del castell obertures, portals i voltes tapiades. Tot el conjunt es caracteritza per una gran senzillesa i la presència de pocs elements decoratius. L'any 1986 es realitzà una primera actuació de neteja del conjunt i de sondeigs i actuacions puntuals a diferents espais del recinte per tal de disposar d'una primera aproximació al jaciment. Una de les principals aportacions d'aquesta intervenció fou la proposta d'una primera fase constructiva datada en els segles XI-XII que consistiria en una estructura anomenada torre-habitació. El 2004 l'Ajuntament de La Selva del Camp va encarregar un estudi arqueològic previ al Pla Director del Castell. Aquest estudi va consistir en un buidat documental, una anàlisi dels paraments i sondeigs arqueològics, accions que van permetre establir les principals fases constructives del conjunt, des de la seva fundació i fins al moment actual. En línia amb l'actuació de 2004 se'n han realitzat altres durant 2006, 2007 i 2008, motivades per l'execució de les obres de rehabilitació del monument. Aquestes han permès fer recerca a l'espai del castell anomenat Palau de l'Arquebisbe, estructura arquitectònica de planta rectangular, de 10 x 5'7 m, composta de planta baixa i un pis, on s'ha pogut constatar que la seva construcció es produí entre finals del segle XVI i inicis del XVII, ocupant part dels espais de l'antiga fortificació. També s'ha pogut identificar un primer horitzó cronològic que recula fins a època iberorromana (segles II aC-I dC), present en determinats estrats que s'assenten directament sobre el terreny geològic. Tot i que en posició secundària, els materials arqueològics recuperats resulten molt significatius com a indicadors d'una ocupació antiga a la zona o proximitats de l'àrea del castell. En general l'estat de conservació del castell és bo, ja que com s'ha dit s'hi estan duent a terme obres de rehabilitació i adequació. El celler major s'ha transformat en sala d'actes polivalent i altres espais es destinen a centre d'interpretació del paisatge i la història del municipi.
Context:
Al casc antic de La Selva del Camp, en una zona urbanitzada de la part més alta del recinte emmurallat, limitat pel raval de St. Rafel i el carrer Major, al costat de la Plaça de Sant Andreu i l'Esglèsia Parroquial de Sant Andreu.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Església romànica de l'antic nucli poblacional de Savella, que amb el despoblament del lloc ha esdevingut una ermita.
Estil: Romànic.
Datació: Segles XII-XIII.
Localització: Per arribar-hi cal agafar el camí asfaltat en direcció a Forés des de Conesa.
Descripció:
L'església parroquial, dedicada a sant Pere, és romànica, i fou bastida al final del segle XII i principi del XIII. És d'una sola nau, amb volta de canó un xic apuntada, i absis semicircular, que en una recent restauració ha estat coberta amb lloses de pedra. Presenta diversos períodes constructius. A mitjan s. XIV es va obrir una capella al mur nord. L'absis, que fou sobrealçat, té una finestra i un fris de mènsules envolta el ràfec de la teulada. Els murs tenen un fris llis. La portada és adovellada amb doble arquivolta i unes impostes sostingudes per columna i capitell a cada costat. Els capitells estan decorats amb unes àguiles. Aquest portal és al mur de migdia. La portada va ser modificada tardanament. Aleshores es va reduir la llum de l'arc de mig punt i s'instal·là la porta de fusta actual. A la façana de ponent hi ha una finestra adovellada amb dues impostes. Al mur del nord hi ha afegida una capelleta. A la teulada, sobre l'arc triomfal, hi ha un campanar de cadireta d'un ull, coronat per tres esteles funeràries. En destaca la portada romànica, que presenta capitells amb motius zoomòrfics. S'hi conserva una imatge de pedra, de dimensions superiors a les naturals, de sant Pere, que fou molt venerada pels fidels dels pobles veïns. Al costat de l'església hi ha les restes d'un cementiri abandonat.
Notes històriques:
Antiga església del nucli de població de Savella avui convertida en ermita. El poblament de Savella va pertànyer inicialment al castell de Forès. Fins el 1154 va formar part del bisbat de Vic. El 1330 es va posar punt i final a un plet amb la parròquia de Forès per la qual l'església de Sant Pere fou separada de la parròquia de Forès i unida a la de Fonoll com a sufragània. El 1383 va passar a la senyoria de Santes Creus i a la fi del segle XV hagué d'atorgar-se una carta de població, amb moltes franquícies, per mirar d'aturar el seu despoblament, ja que quasi no quedava ningú. Avui està totalment despoblat.
Titularitat: privada
Estat de conservació: Bo.
Accés: Fàcil.
Condicions de visita: Per visitar-la per dins cal demanar les claus a l'Ajuntament de Conesa.
Ús i funció actual: Culte. Ermita.
Observacions:
Forma part del municipi de Conesa però pertany a la parròquia de Forès.
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
L'església de Sant Pere de Sabella s'alça a redós del petit nucli, ara deshabitat, de Sabella, situat a la part occidental del municipi de Conesa. Es tracta d'un edifici romànic, la construcció del qual pot situar-se vers la fi del segle XII o l'inici del XIII. L'església té una sola nau, coberta per volta de canó seguit lleugerament apuntada, que acaba en un absis semicircular cobert amb volta semiesfèrica. Al mur N s'afegí, el segle XIV, una petita capella de planta rectangular que s'obre a la nau per un arc apuntat. Tot l'interior de l'edifici és enguixat i pintat. El presbiteri, elevat en relació al sòl de la nau, conté un retaule del segle XVII-XVIII, on es va col·locar una imatge de Sant Pere. L'exterior de l'edifici, fet amb carreus força regulars, és llis, amb l'única excepció de la porta d'accés, oberta al mur S. L'aspecte actual d'aquesta portada no respon a un període únic de construcció.
Del primer moment conserva la porta d'arc de mig punt lleugerament capalçat, formada per l'arquivolta i l'arc exterior, que recolzen sobre impostes. L'exterior de l'arc és adovellat i a l'interior el seu perímetre es recorregut per una arquivolta de secció quasi circular. La seva base, a banda i banda, la constitueixen dos capitells que reposen sobre dues columnes, respectivament. A la part inferior d'aquestes, dos carreus de pedra, matusserament tallats, fan funcions de podi. Els capitells mostren una ornamentació molt poc hàbil. Hi veiem a cada un d'ells una au amb ales esteses, situada a l'angle exacte del capitell de manera que cada ala ocupa part de les dues cares visibles de la peça. La decoració es completa amb unes figures humanes molt esquematitzades. En època posterior s'obrí una altra porta adovellada dintre de la primitiva, i es va omplir amb carreus l'espai que quedava entre la nova porta i l'arquivolta romànica.
La teulada de la nau és a dues vessants. Damunt del carener hi ha un campanar barroc d'espadanya, coronat amb esteles funeràries provinents del cementiri.
La imatge de Sant Pere es va col·locar en el retaule del segle XVII-XVIII, contingut en el presbiteri, el qual es troba elevat en relació al sòl de la nau. El Sant és de dimensions naturals (1'75 m), i fou molt venerat pels fidels dels pobles veïns. És una escultura gòtica, tallada en pedra, que cal situar vers la fi del segle XIV o començaments del XV. A la mà dreta porta com a atribut les claus, i e l'esquerra el llibre. L'escultura, tot i estar afectada de certs convencionalismes, (és mot peculiar el mode de l'artista de fer els cabells i les barbes), té una innegable qualitat. El plegat del vestit es delicat i l'acabat final fa pensar en un escultor que, tot i no ser excepcional, tenia un bon ofici. La policromia que conserva la imatge no sembla originària, potser va ser repintada tardanament que es va instal·lar el retaule en el qual està col·locada.
Sabella va colonitzar-se com a conseqüència de la desmembració progressiva del primitiu terme assignat al castell de Fores a mitjans del s. XI. Es documenta el castell del lloc ja l´any 1079. L´església romànica deuria bastir-se a darrers del segle XII malgrat que la primera notícia que podem referir d´ella correspon al 1330.
Portal
Es evident que la mateixa mà que va esculpir el dos capitells ressenyats en la fitxa, obrà igualment la pica beneïtera que fins fa uns anys va conservar-se a l´interior de l´església.
De la imatge de Sant Pere no hi consten notícies referents a la seva comanda. Tot i així, pel seu estil ha de correspondre a finals del segle XIV.
La pica beneitera és contemporània a la fàbrica de l'edifici, atesa a la proximitat estilística assenyalada en relació als capitells del portal.
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós. D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica. L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació.
Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars.
La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.
Observacions: Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat.
Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval.
El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de "Kastro Subiratos" trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000080
Descripció:
Situat dalt del cim d'un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d'Anoia. El castell és compost d'una torre i algunes dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental d'un petit turó. La torre ha sofert força canvis. Té, a l'interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l'exterior, però, són més arrodonits o molt oberts, element característic de la construcció. En aquesta torre es veuen almenys tres sostres; s'endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir-hi bigues. Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d'èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que actualment té tota la paret occidental enderrocada. Al costat sud d'aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna. Només era oberta per dalt. A l'est de la cisterna hi ha encara altres dependències, potser més antigues. Després d'aquest conjunt d'edificis, a l'est, hi ha una vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l'extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l'extrem nord d'aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezoïdal. Així mateix, a l'extrem sud hi havia una altra construcció, ara modificada i restaurada. Al mig del recinte hi ha una construcció en forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d'uns 4'3m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l'edat mitjana, tal com s'esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o el d'Olèrdols, on les fortificacions medievals es bastiren aprofitant-ne d'anteriors. Prop del castell, en un pla inferior, hi ha l'església de Sant Pere del Castell, avui convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular està mig excavat a la roca. El portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits. Té dues capelles laterals, adossades a banda i banda al segle XVIII. El campanar és d'espadanya, de dues arcades, i es veu a mig fer després de que es suprimís l'acabament d'època barroca. Sarcòfag. Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 2,40 metres de llargada per 0,60 metres d'amplada. Es troba fragmentat en diversos trossos i sembla ser, probablement, un mil·liari romà buidat degut a què en un dels seus extrems presenta una cara esculturada de difícil interpretació com sarcòfag. Fou trobat ple de restes humanes d'època relativament recent pel que es creu que fou reutilitzat en diferent èpoques.
Notícies històriques:
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. El 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard. L'indret era un territori acabat d'aprisar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat. La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller va heretar la fortalesa i ella mateixa l'any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill, d'aquesta manera els Santmartí passen a senyorejar el castell. D'aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. Durant els segles XIII i XIV, el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el cerimoniós vengué el terme a Ramon Alemany de Cervelló, família que el conservà fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462- 72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel- Joan Gralla, mestre nacional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla, continuaren, però, conservant alguns drets al terme. Aquest castell fou fet enderrocat durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. L'església de Sant Pere apareix documentada des de l'any 917, data en que era dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins al 1930, quan restà convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, perquè l'any 1726 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del castell. L'edifici va ser bastit als segles XII-XIII i al segle XVII es van fer alguns afegits barrocs. Sarcòfag. Aquest sarcòfag fou trobat a un dos metres de profunditat al fer-se obres a la part lateral esquerra de l'entrada de l'església en un lloc utilitzat com a cementiri de temps immemorial.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
De nou vam aterrar a Céleri i de nou vam gaudir d’una oferta auto-qualificada com “saludable i de proximitat” que fa bandera de les verdures de temporada però que no cau en el parany de renunciar a una proteïna animal que també té una presència estratègica a la carta.
Però al nostre parer son les verdures i hortalisses els veritables protagonistes d’aquesta casa. Uns productes de procedència ecològica i d’una qualitat extrema que aquí son tractats d’una forma esplèndida, amb sensibilitat i respecte i oferint uns resultats espatarrants. Així ens ho va demostrar en aquesta ocasió una trilogia de temporada d’infart (carxofes, pèsols i favetes) que ens va arribar en seqüencia per oferir-nos un mini-episodi gastronòmic d’alta volada que difícilment oblidarem.
La resta de l’àpat va transcórrer amb suficient solvència i el conjunt de l’experiència, avalada per la comoditat de l’espai i ben recolzada per un servei amable i atent, es va resoldre amb bona nota i ens confirma que en aquesta casa hi ha nivell. Hi tornarem, segur!.
El que més ens va agradar: els pèsols, les carxofes, les favetes, les nyàmeres, el lemon pie, la burratina, l’escumós
El que menys ens va convèncer: la costella de porc; el vi dolç
El que creiem que es pot millorar: estaria bé que la carta de vins també estigués penjada a la pàgina web; l’assortiment de vins dolços per copes; trobem a faltar una selecció de formatges artesans de proximitat
El que recomanem: parar molta atenció als plats de temporada que canten fora de carta
A qui el recomanem: als qui tenen prou sensibilitat per apreciar la qualitat de les verdures i hortalisses ben tractades
A qui no el recomanem: als qui necessiten la recurrent dosi de croquetes per quedar satisfets
Satisfacció: @@@@-
Passatge Marimón, 5
08021 Barcelona
Telèfon: 93 252 95 94
Tanca els diumenges.
Aquesta imatge juga a
En un lloc a la Rosa dels Vents
Es tracta d'endevinar el lloc de la fotografia.
No contestes, si no estàs registrat en el joc!!!!.
Si desitges contestar, unix-te primer al grup! Moltes gràcies:-)
Queden pocs exemples de l'estil romànic a la Comunitat Valenciana, va ser introduït durant els primers anys de la conquista, per esta raó se li coneix com a art de la Conquista. Totes els seus característiques són importades i no agrega res de l'originalitat local, com sí que ocorrerà amb els altres estils.
La porta de "l'Almoina" per la proximitat a la casa on es donava socors als necessitats o porta del "Palau" pel seu proximitat al Palau Arquebisbal, o senzillament la porta romànica, és una porta d'estil romànic en una catedral gòtica, i queda com a curiós un arcaisme dins d'una època ja gòtica.
Segons alguns autors (Sanchis Sivera) és obra de l'arquitecte Arnau Vidal, realitzada entre els anys 1260-1270 encara que esta adjudicació és més que dubtosa. Per a altres, esta porta és anterior a la construcció de la nova catedral, i segurament es realitzaria en els primers anys de conquista per a derrocar el mihrab musulmà allí situat, que com sabem és la part mes sagrada de la mesquita i així desdibuixar el caràcter musulmà del temple que havia d'oferir en els primers anys de la reconquista de la ciutat.
Del que no hi ha dubte, és que és la porta més antiga de la Catedral. En primer lloc s'observa la decoració que figura sobre la dita porta - per damunt de l'arcada - es troben els caps de set parelles que segons la tradició representen a set matrimonis lleidatans que van arribar a repoblar València. Les mateixes tenen restes de policromia i els seus noms apareixen inscrits davall d'elles i són: Pedro i Maria, Guillem i Berenguela, Ramón i Dolça, Francisco i Ramona, Bernardo i Floreta, Beltran i Berenguela, Domingo i Ramona.
En realitat l'atribució de les set parelles que van arribar a repoblar València, no és més que una llegenda del segle XVI, problablement representen als donants o benefactors que van contribuir amb els seus donatius a la construcció d'esta portada.
Una altra característica és la similitud existent entre la Puerta "dels fillols" de la Catedral de Lleida i esta de València, per la qual cosa s'ha volgut veure la mà d'algun mestre lleidatà en la seua elaboració. També s'ha comentat la similitud entre esta porta i la portada de l'Església de Sant Miquel de Foces en Ibieca (Osca).
La porta de Palau s'inscriu en un cos ixent que permet augmentar el grossor del mur, i la componen, un arc de mig punt, meravellosament treballat, a què seguixen altres sis arcs concèntrics (arquivoltes) i en degradació, sostingudes per altres tantes columnetes, sis a cada costades i quasi volades, els botara'ls del qual, capitells i altres adorns, són de gust i prodigalitat admirables, sobretot en un boniquíssimes escenes que en número de vint-i-quatre, amb poques figures, gran parquetat d'esbosses i un espirituralisme encantador, ens representen diversos passatges de l'Antic Testament.
Es compon com hem dit de sis arquivoltes de mig punt esbocades i decorades amb motius vegetals i geomètrics, les arquivoltes són summament riques, amb molduració variada: puntes de diamant, figures de serafins, fistons lobulats i delicats fullatges, sants en xicotetes fornícules i motlures en zig-zag.
Les arquivoltes descansen sobre sis de parells de columnes amb capitells historiats llaurats amb escenes de la Gènesi en la seua part esquerra, i de l'Èxode en la dreta. En l'esbossa d'impostes es disposa una sanefa amb repertori d'animals fantàstics. Rematant el conjunt i en la part superior catorze permòdols, amb els caps de les set parelles abans citades que sostenen la volada.
Sobre la porta es pot observar un esplèndid finestral gòtic i un altre a la seua dreta que il·lumina la sagristia, ambdós ocults fins a la ultima restauració de la Catedral. Les vidrieres que la tanquen són d'època moderna.
Primitivament posseïa una columna divisòria o mainell en la porta i també uns bancs de pedra als costats perquè els canonges pogueren pujar i baixar comodament dels seus cavalleries. Este mainell va ser retirat en 1599 per a donar eixida a les camines processionals.
[Detall dels capitells] Les escenes llaurades en els capitells de l'esquerra narren com ja hem apuntat escenes de la Gènesi, dos per capitell, mentres que els de la dreta són escenes de l'ExExodo, també a dos escenes per capitell. Cada escena del capitell està separada per una xicoteta columneta. Són perquè en total vint-i-quatre escenes totes de l'Antic Testament. Totes les escenes es troben davall un gablet i per damunt d'este llenços murallats i torres emmerletades llaurades en pedra. Entre capitell i capitell trobem cares en pedra amb gest monstruós.
Esquerra
* L'esperit de Déu en forma de colom sobre les aigües i la creació del món
* Disposició de l'orde de la naturalesa i la creació d'Adam
* Creació d'Eva i el pecat original (Adam i Eva junt amb l'arbre amb la serp enrotllada)
* Adam i Eva són expulsats del paradís
* L'àngel guarda el paradís, Adam i Eva obligats a treballar en el camp
* El sacrifici d'Abel i el crim de Caín
Dreta
* Sem, Cam i Jàfet van a poblar el món. Sem cobrix a son pare Noé embriagat pel vi
* Abraham marxa en camell cap a Bètel
* Sacrifici d'Isaac. El corder per al sacrifici. Veiem Abraham amb el ganivet enlaire i la mà de Déu que deté el sacrifici
* Aparició de tres àngels en Mambré a Abraham i el banquet que oferix als mateixos Segons l'Antic Testament, tres àngels es presenten davant d'Abraham en l'encinar de Mambré i li prometen que serà pare d'una nombrosa descendència. La segona escena narra el convit que va oferir Abraham als àngels enviats de Yavé.
* L'albarzer cremant. Cabàs es descalça i implora pel seu poble amb els braços oberts
* Institució dels jutges d'Israel. Entrega de les Taules de la Llei
Cal mencionar que tots els capitells es troben en prou mal estat i la seua interpretació és difícil per a ulls no avesats, per la qual cosa per a la interpretació dels mateixos hem seguit la mateixa cronologia que la pròpia Catedral dóna d'ells.
A més la narració discorre ordenadament d'esquerra a dreta: Gènesi i Exódo, però el capitell de l'aparició dels àngels en Mambré està mal col·locat, ja que hauria d'anar darrere del que parla de la marxa d'Abraham en camell cap a Bètel.
En este costat de la fatxada podem observar una curiosa gàrgola, en la part superior dreta, on es veu una dona que sosté els seus dos grans pits.
Einsatzfahrzeug der Unterstützungseinheit UREP der Stadtpolizei "Guardia Urbana" in Barcelona
radiowóz jednostki wzmacniającej UREP Pojazd policji miejskiej "Guardia Urbana" w Barcelony
patrol vehicle of Reinforcement- and support unit of the Barcelona Municipal Police "Guardia Urbana"
Pkw C-334
Kia Sorento MQ4
Bj./r.p.: 2024
Guàrdia Urbana Barcelona
Unitat de Reforç d’Emergències i Proximitat (UREP)
Descripció:
A l'extrem nord del raval de Vilanova hi trobem el castell. Gràcies a unes excavacions dutes a terme l'any 1986 per Eva Subias es coneix l'estructura rectangular del segle XII, nucli originari del castell. Es van excavar tres habitacions més modernes, una de les quals se sobreposava a la torre-habitació del segle XII. En una s'hi van trobar enderrocs del segle XIX.
Notes històriques:
Des del 1194 la vila de la Selva del Camp i el castell estaven sota la jurisdicció del Paborde que era una dignitat del Capítol de Tarragona. Es coneixen inventaris del castell i també les dimensions del mateix, així com la funció de les diferents estances. El castell tenia un espai destinat a graner, que era el lloc de recollida dels fruits del delme i també disposava de grans cups de la verema. Era un punt de guaita i defensa, tenia presó i era la residència principal del Paborde. La pabordia quedà suprimida el 1410 i les seves rendes quedaren distribuïdes entre els dignataris del capítol. L'any 1412, el domini directe sobre el castell i la vila de la Selva del Camp s'atribuí a l'arquebisbe que freqüentà menys el castell. Al final del segle XVI i al principi del segle XVII, amb la construcció de la nova església parroquial, bona part de l'antic castell va desaparèixer. La senyoria de l'arquebisbe sobre la Selva del Camp durà fins a la desamortització del segle XIX. A partir de llavors el castell passà a tenir diverses funcions (escoles, caserna de la guàrdia civil).
Recentment restaurat i rehabilitat, aquestes instal·lacions són utilitzades com a sala polivalent i centre d'interpretació i dinamitzador turístic, en el qual es realitzen exposicions temporals i tot tipus d'actes programats, així com també s'hi troba l'exposició permanent "Més enllà del Castell".
www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarrag...
Descripció:
El Castell del Paborde s'ubica a l'extrem nord-oest del nucli històric de La Selva del Camp, pujant pel carrer Major cantonada amb el Raval de Sant Rafael, a l'esquerra de la Plaça de Sant Andreu i al costat de l'església parroquial, que primitivament seria la capella del castell. L'origen del conjunt sembla remuntar-se a l'època de la repoblació del Camp de Tarragona al segle XII, quan l'arquebisbe Hug de Cervelló va concedir la Carta de Població (a. 1165). En aquests primers moments, la fortalesa seria concebuda com una construcció de caràcter agrícola i defensiu a la vegada, donada la seva funció colonitzadora. En els seus inicis el nucli medieval de La Selva del Camp era un feu eclesiàstic sota la jurisdicció de l'Arquebisbe i anys més tard del Paborde com a representant del primer però amb autoritat pròpia (l'any 1411 la dignitat de Paborde fou abolida i la dominicatura de la vila tornà a l'Arquebisbe); per tant la vila neix alliberada de qualsevol impost que no fossin els obligats delmes i primícies. També s'ha tret a col·lació la possibilitat d'un precedent musulmà del castell en base a la presència del mot Almudaina en documents del segle XIV per designar una antiga construcció selvatana, però de moment ni els documents ni l'arqueologia han pogut certificar aquest extrem. Es te constància que a finals del segle XIII s'urbanitza l'exterior del castell, i que en un moment indeterminat es van unir físicament el castell i l'antiga església (segons J. Pié al S. XIII i segons J. Bassegoda al S. XIV). L'any 1448 es construeix una font a la paret del castell i s'empedra el rec. Durant els segles XVI-XVII es construeix una església renaixentista al lloc de l'antiga capella castral. Amb la mort de Joan de Montcada l'any 1622 es degué iniciar la decadència del castell a causa del absentisme dels successius senyors. L'any 1722 l'Arquebisbe pogué constatar l'estat d'abandonament de l'edifici, el qual continuarà en mans de l'església fins a la seva total desamortització a mitjans segle XIX, moment en que es transformarà en una caserna de la Guàrdia Civil. A partir d'aquí el castell serà una estructura reaprofitada per a diversos usos: escola, taller de manualitats, esplai i fins i tot corral. Actualment el castell presenta una planta similar a un triangle, un costat del qual agafa part de l'església de Sant Andreu. La seva estructura respon bé al prototipus de castell del S. XIV, a mig camí entre elements defensius i senyorials o rurals: grans sales, amplis cellers i altres annexos de tipus rústic, tot plegat dintre d'una marcada línia d'austeritat. La porta principal d'accés es troba al carrer Major, al costat de l'església parroquial. Es caracteritza per presentar una arcada de canó construïda amb carreus de pedra tipus Mèdol. La muralla fou aixecada amb blocs treballats a la base i pedres irregulars a la part alta del parament, conseqüència probablement de les diferents reformes. D'una manera molt desfigurada es poden observar al parament exterior del castell obertures, portals i voltes tapiades. Tot el conjunt es caracteritza per una gran senzillesa i la presència de pocs elements decoratius. L'any 1986 es realitzà una primera actuació de neteja del conjunt i de sondeigs i actuacions puntuals a diferents espais del recinte per tal de disposar d'una primera aproximació al jaciment. Una de les principals aportacions d'aquesta intervenció fou la proposta d'una primera fase constructiva datada en els segles XI-XII que consistiria en una estructura anomenada torre-habitació. El 2004 l'Ajuntament de La Selva del Camp va encarregar un estudi arqueològic previ al Pla Director del Castell. Aquest estudi va consistir en un buidat documental, una anàlisi dels paraments i sondeigs arqueològics, accions que van permetre establir les principals fases constructives del conjunt, des de la seva fundació i fins al moment actual. En línia amb l'actuació de 2004 se'n han realitzat altres durant 2006, 2007 i 2008, motivades per l'execució de les obres de rehabilitació del monument. Aquestes han permès fer recerca a l'espai del castell anomenat Palau de l'Arquebisbe, estructura arquitectònica de planta rectangular, de 10 x 5'7 m, composta de planta baixa i un pis, on s'ha pogut constatar que la seva construcció es produí entre finals del segle XVI i inicis del XVII, ocupant part dels espais de l'antiga fortificació. També s'ha pogut identificar un primer horitzó cronològic que recula fins a època iberorromana (segles II aC-I dC), present en determinats estrats que s'assenten directament sobre el terreny geològic. Tot i que en posició secundària, els materials arqueològics recuperats resulten molt significatius com a indicadors d'una ocupació antiga a la zona o proximitats de l'àrea del castell. En general l'estat de conservació del castell és bo, ja que com s'ha dit s'hi estan duent a terme obres de rehabilitació i adequació. El celler major s'ha transformat en sala d'actes polivalent i altres espais es destinen a centre d'interpretació del paisatge i la història del municipi.
Context:
Al casc antic de La Selva del Camp, en una zona urbanitzada de la part més alta del recinte emmurallat, limitat pel raval de St. Rafel i el carrer Major, al costat de la Plaça de Sant Andreu i l'Esglèsia Parroquial de Sant Andreu.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Anava buscant un bon lloc per esperar el mercant UIC de dissabte al migdia quan per l'esquena sento el característic so dels ventiladors de les 252. Va tocar apretar a córrer fins trobar un forat entre les canyes i disparar improvisadament, per sort la velocitat del tren era força baixa per la proximitat al nus de Mollet, que si no, em quedo sense foto.
Iba buscando un buen sitio para esperar al mercante UIC del sábado a mediodía cuando por la espalda oigo el característico sonido de los ventiladores de las 252. Tocó echarme a correr hasta encontrar un hueco entre las cañas y disparar improvisadamente, por suerte la velocidad del tren era bastante baja por la proximidad al nudo de Mollet, que si no, me quedo sin foto.
I was looking for a good place to wait for the international gauge freight train that used to ran on Saturday at midday when I heard the characteristic sound of the 252 locos from behind me. I had to run until I found a gap between the reeds and shoot improvisedly, luckily the speed of the train was quite low due to the proximity to the Mollet junction, otherwise I wouldn't have been able to take a picture.
Amb la finalitat de defensar la frontera franco-espanyola de les freqüents invasions que produïen per la zona de l’Empordà a càrrec de les tropes del país veí, l'any 1751, regnant a Espanya Ferran VI, es va prendre la decisió de construir la Reial Plaça de Guerra de San Fernando en les proximitats de Figueres.
La Plaça va ser projectada pel comandant general del cos d'enginyers don Juan Martín Zermeño, per allotjar en el seu interior cinc batallons d'infanteria i cinc esquadrons de cavalleria, en total 6.000 homes i 500 cavalls.
La construcció de la Plaça es va iniciar el 1753 i els treballs de la seva construcció es van estendre fins als primers anys del segle XIX. En la seva època va ser considerada com un model en el seu gènere, ja que va destacar per l'encert del seu traçat i per la magnificència de la seva realització.
Els 5 km. de fossats, els 3.2 km. de perímetre, les 32'5 hectàrees de terreny que ocupa la construcció o els 9 milions de litres d'aigua que pot albergar dins de les seves cisternes són algunes de les dades que, actualment, fa que sigui considerada una de les fortaleses més grans del món i el monument arquitectònic més important de l'Empordà.
Font: www.castillosanfernando.org
Con el fin de defender la frontera franco-española de las frecuentes invasiones que se producían por la zona del Ampurdán a cargo de las tropas del país vecino, en el año 1751, reinando en España Fernando VI, se tomó la decisión de construir la Real Plaza de Guerra de San Fernando en las proximidades de Figueres. La Plaza fue proyectada por el comandante general del cuerpo de ingenieros don Juan Martín Zermeño, para alojar en su interior cinco batallones de infantería y cinco escuadrones de caballería, en total 6.000 hombres y 500 caballos. La construcción de la Plaza se inició en 1753 y los trabajos de su construcción se extendieron hasta los primeros años del siglo XIX. En su época fue considerada como un modelo en su género, ya que destacó por el acierto de su trazado y por la magnificencia de su realización. Los 5 km. de fosos, los 3.2 km. de perímetro, las 32’5 hectáreas de terreno que ocupa la construcción o los 9 millones de litros de agua que puede albergar dentro de sus cisternas son algunos de los datos que, en la actualidad, hace que sea considerada una de las fortalezas más grandes del mundo y el monumento arquitectónico más importante del Ampurdán.
Fuente: www.castillosanfernando.org
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós. D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica. L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació.
Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars.
La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.
Observacions: Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat.
Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval.
El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de "Kastro Subiratos" trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000080
Descripció:
Situat dalt del cim d'un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d'Anoia. El castell és compost d'una torre i algunes dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental d'un petit turó. La torre ha sofert força canvis. Té, a l'interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l'exterior, però, són més arrodonits o molt oberts, element característic de la construcció. En aquesta torre es veuen almenys tres sostres; s'endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir-hi bigues. Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d'èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que actualment té tota la paret occidental enderrocada. Al costat sud d'aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna. Només era oberta per dalt. A l'est de la cisterna hi ha encara altres dependències, potser més antigues. Després d'aquest conjunt d'edificis, a l'est, hi ha una vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l'extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l'extrem nord d'aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezoïdal. Així mateix, a l'extrem sud hi havia una altra construcció, ara modificada i restaurada. Al mig del recinte hi ha una construcció en forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d'uns 4'3m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l'edat mitjana, tal com s'esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o el d'Olèrdols, on les fortificacions medievals es bastiren aprofitant-ne d'anteriors. Prop del castell, en un pla inferior, hi ha l'església de Sant Pere del Castell, avui convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular està mig excavat a la roca. El portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits. Té dues capelles laterals, adossades a banda i banda al segle XVIII. El campanar és d'espadanya, de dues arcades, i es veu a mig fer després de que es suprimís l'acabament d'època barroca. Sarcòfag. Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 2,40 metres de llargada per 0,60 metres d'amplada. Es troba fragmentat en diversos trossos i sembla ser, probablement, un mil·liari romà buidat degut a què en un dels seus extrems presenta una cara esculturada de difícil interpretació com sarcòfag. Fou trobat ple de restes humanes d'època relativament recent pel que es creu que fou reutilitzat en diferent èpoques.
Notícies històriques:
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. El 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard. L'indret era un territori acabat d'aprisar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat. La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller va heretar la fortalesa i ella mateixa l'any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill, d'aquesta manera els Santmartí passen a senyorejar el castell. D'aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. Durant els segles XIII i XIV, el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el cerimoniós vengué el terme a Ramon Alemany de Cervelló, família que el conservà fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462- 72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel- Joan Gralla, mestre nacional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla, continuaren, però, conservant alguns drets al terme. Aquest castell fou fet enderrocat durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. L'església de Sant Pere apareix documentada des de l'any 917, data en que era dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins al 1930, quan restà convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, perquè l'any 1726 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del castell. L'edifici va ser bastit als segles XII-XIII i al segle XVII es van fer alguns afegits barrocs. Sarcòfag. Aquest sarcòfag fou trobat a un dos metres de profunditat al fer-se obres a la part lateral esquerra de l'entrada de l'església en un lloc utilitzat com a cementiri de temps immemorial.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. Aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-se en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. D'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpretat aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat natural de formació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
🎄L’encesa de la il·luminació de Nadal dona el tret de sortida a la campanya que incideix en la sostenibilitat i convida a gaudir del comerç de proximitat i l’oferta local.
Més d’una quarantena de propostes configuren una programació nadalenca amb activitats culturals i lúdiques.
🎄PROGRAMA NADAL SITGES 2022
www.visitsitges.com/ca/nadal-sitges-2022-i-cap-dany-2022-...