Granollers i la seva conurbació
View allAll Photos Tagged seva
Zygaena trifolii és una espècie d'arna diürna de mida petita (envergadura 3-4 cm). Les seves característiques més destacables són les seves antenes dentades i la seva coloració aposemàtica (coloració d'advertència). Les ales són de color negre metàl·lic, cada una amb 5 taques vermelles, que la distingeix de la seva congènere la gitaneta (Z. filipendulae) que presenta 6 taques en cada ala.[1] La mida de les seves ales és de 2,8 cm a 3,8 cm.[2]
Contingut
1Hàbitat
2Característiques
3Cicle de vida
4Referències
Hàbitat
Normalment la trobem al sud de la Gran Bretanya,[2] Europa i les costes de Marroc.[3]
Característiques
Tots els integrants de la família Zygaenidae són capaços de sintetitzar àcid cianhídric, un potent verí que els serveix de protecció enfront de l'atac de petits depredadors, com aus o rèptils. Quan un depredador provi el desagradable gust d'una Zygaena, els seus colors d'advertència serviran de record per a l'animal, que en el futur evitarà atacar animals amb una morfologia similar. Per tant les diferents espècies de Zygaena desenvolupen una coloració similar que els proporciona una defensa contra els seus depredadors. Aquesta estratègia es coneix com a mimetisme müllerià. L'aspecte més interessant és que l'àcid cianhídric no és adquirit de les seves plantes nutrícies com passa en la majoria d'insectes fitòfags, sinó que és sintetitzat pel propi animal usant com a matèries primeres els cianoglucòsids linamarina i lotaustralina.[1]
Cicle de vida
Les erugues s'alimenten del "gran trèvol pota d'ocell" (Lotus pedunculatus), groc i generalment vertical i per tant molt més alt. El gran trèvol pota d'ocell es produeix només a les prades humides. La Zigaena trifolii hiverna (de vegades durant dos hiverns) com una larva; es converteix en pupa a principis d'estiu dins d'un capoll unit a un bri d'herba.[2]
Referències
«Zygaena trifolii» (en castellà). [Consulta: 8 desembre 2014].
«La zygaena trifolii» (en anglès). [Consulta: 8 desembre 2014].
«La papallona Zygaena Trifolii → Distribució» (en castellà). [Consulta: 8 desembre 2014].
Bases de dades taxonòmiques
BOLD BioLib Dyntaxa FE IN NCBI
Categoria: Zigènids viquipedia dixit
The Zygaenidae moths are a family of Lepidoptera. The majority of zygaenids are tropical, but they are nevertheless quite well represented in temperate regions. Some of the 1000 or so species are commonly known as burnet or forester moths, often qualified by the number of spots, although other families also have 'foresters'. They are also sometimes called smoky moths.
All 43 species of Australian zygaenids are commonly known as foresters and belong to the tribe Artonini. The only nonendemic species in Australia is Palmartona catoxantha, a Southeast Asian pest species which is believed to be already present in Australia or likely to arrive soon.[1]
Contents
1Description
2Evolution
3Economic importance
4Selected taxa
5See also
6References
7External links
Description
Zygaenid moths are typically day flying with a slow, fluttering flight, and with rather clubbed antennae. They generally have a metallic sheen and often prominent spots of red or yellow. The bright colours are a warning to predators that the moths are distasteful - they contain hydrogen cyanide (HCN) throughout all stages of their life cycle. Unlike most insects with such toxins, they obtain glucosides from the plants they utilize so that HCN can be used as a defence.[2] However, they are capable of making HCN themselves, and when in an environment poor in cyanide-producing plants, synthesize it themselves.[3] They are known to have mimicry complexes based on these toxins.[4]
Larvae are stout and may be flattened. A fleshy extension of the thorax covers the head. Most feed on herbaceous plants, but some are tree feeders. Larvae in two subfamilies, Chalcosiinae and Zygaeninae, have cavities in which they store the cyanide, and can excrete it as defensive droplets.[5]
Evolution
The fossil species Neurosymploca? oligocenica, belonging to the subfamily Zygaeninae, is known from Lower Stampian (Early Oligocene) deposits in Céreste, Alpes-de-Haute-Provence, France.[6] Lepidopterans with preserved structural coloration from the Eocene (~47 Ma) shales of the Messel Pit, Germany, are suggested to be zygaenids, and more specifically procridines due to wing venation patterns.[7]
Economic importance
The grapeleaf skeletonizer can be a problem in vineyards, feeding on foliage and can also be found feeding on Virginia creeper.
Selected taxa
Satin-green forester (Pollanisus viridipulverulenta) found in most of Australia (including temperate Tasmania)
Genera incertae sedis include:
Acoloithus
Harrisina
Pyromorpha
Reissita
Seryda
Tetraclonia
Triprocris
Pest species include:
Almond-tree leaf skeletonizer moth (Aglaope infausta)
Vine bud moth (Theresimima ampellophaga)
Grapeleaf skeletonizer (Harrisina americana)
South European species:
Zygaena fausta
UK species:
Scarce forester (Jordanita globulariae)
Cistus forester (Adscita geryon)
Green forester (Adscita statices)
Scotch burnet (Zygaena exulans)
Slender Scotch burnet (Zygaena loti)
New Forest burnet (Zygaena viciae)
Six-spot burnet (Zygaena filipendulae)
Five-spot burnet (Zygaena trifolii)
Narrow-bordered five-spot burnet (Zygaena lonicerae)
Transparent burnet (Zygaena purpuralis)
African species:
Fire grid burnet (Arniocera erythopyga)
Extinct species:
Neurosymploca? oligocenica Fernández-Rubio & Nel, 2000 (Lower Stampian, Céreste, Alpes-de-Haute-Provence, France)
See also
List of zygaenid genera wkipedia dixit
Papallona reinaDistribució
La seva distribució geogràfica és molt àmplia i inclou tota la zona temperada d'Europa, Àsia i l'Amèrica del Nord. Té 37 subespècies.
Morfologia i costums
És una de les papallones més espectaculars dels Països Catalans. La papallona reina té franges de colors vius, groc i negre, que fan que també sigui coneguda com a "papallona tigre". Duu també unes taques nebuloses blaves als marges de les ales inferiors i dues taques roges al costat de les "cues". Aquestes prolongacions de les ales són característiques de les papilionidae.
Aquesta papallona és de vol ràpid i es passa el dia anant de camp a camp i de flor en flor. Li agrada xuclar les flors de l'anís i del fonoll, sobre les quals de vegades se la veu amb les ales esteses, reposant al sol. Viu en tres generacions de la primavera a la tardor. És una papallona molt comuna a l'estiu i es troba sovint als jardins.
Les erugues mengen, preferentment, les fulles de les apiàcies, com la pastanaga borda, la pastanaga, l'anet, el fonoll, la xirivia i el comí de prat. També s'alimenten de ruda, una planta de la família de les rutàcies. Tenen un òrgan conegut com a osmeteri, que pot emetre un líquid pudent per espantar els enemics.
Les crisàlides de la papallona reina es fixen a les branques i al tronc dels arbres i els matolls per l'extrem de l'abdomen.
Papilio machaonPapilio machaon, the Old World swallowtail, is a butterfly of the family Papilionidae. The butterfly is also known as the common yellow swallowtail or simply the swallowtail (a common name applied to all members of the family, but this species was the first to be given the name). It is the type species of the genus Papilio. This widespread species is found in much of the Palearctic (it is the only swallowtail in most of Europe) and in North AmericEtymology
Named for Machaon (ancient Greek: Μαχάων) a figure in Greek mythology. He was a son of Asclepius.
Taxonomy
Papilio machaon was named by Carl Linnaeus in the 10th edition of Systema Naturae in 1758, alongside nearly 200 other species of butterfly. Later, Pierre André Latreille designated it as the type species of the genus Papilio.[1] Papilio appalachiensis and Papilio xuthus are also of the same genus. The specific epithet machaon refers to Machaon, son of Asclepius in the works of Homer.[2]Description
The imago typically has yellow wings with black vein markings, and a wingspan of 65–86 millimetres (2.6–3.4 in).[6] The hindwings of both sexes have a pair of protruding tails which give the butterfly its common name from the resemblance to the birds of the same name. Just below each tail is one red and six blue eye spots.[7]
In the caterpillar stage, P. machaon has a length of 45 millimetres (1.8 in). When young, the caterpillar resembles a bird dropping, giving it camouflage. The caterpillar also protects itself using a large orange fork which protrudes behind its head.[7]
It can be distinguished from Papilio hospiton, which occurs sympatrically with it on Corsica and Sardinia, by the longer "tails" on the hindwings.[8] It can be told apart from the Algerian species Papilio saharae only by counting the segments on the antennae.[8]Viquipedia dixit
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
Seva was a cello player of an original gathering of "Aquarium" band. I like the authentic ambiance of his home. He has a good collection of vinyl records. He recommended me to watch the musical movie "Across the Universe" by Julie Taymor from where I started to understand and admire the Beatles.
La seva construcció la va impulsar el cardenal Giuliano Della Rovere, que va ser abat entre els anys 1472 i 1482, tot i que mai va residir en el monestir. El cardenal vivia en Roma, des d'on va encarregar les obres d'aquest nou claustre gòtic, que es va començar a construir en setembre de 1476. Posteriorment Guiliano Della Rovere va ser nomenat papa l'any 1503, amb el nom de Juli II.
Després de la Guerra del Francés, com la resta de l'abadia, va quedar molt malmès i en un estat de completa ruïna. Malgrat tot es van conservar alguns murs i molts elements que van permetre la reconstrucció de dues ales l'any 1955.
Les dues ales que s'han conservat corresponen als costat septentrional i occidental.
elmeupaispatit.blogspot.com/search/label/Montserrat%20a%2...
Ready For A ✨GIVEAWAY ✨ Girls!
To Enter:
1️⃣ Love this post ♥
2️⃣ FOLLOW ♥
💁♀️Comment your name♥
Release date will be announced soon!
Good Luck ! ♥
Facebook Giveaway: tinyurl.com/2p8mbdp3
Català: La BB67568 empeny la branca RRR 317 amb el TER 879731 Miramas - Marseille, al seu pas per l'estany de Lavalduc. L'aigua d'aquest estany té una alta salinitat, ja que actua com a dipòsit de salmorra de la indústria d'hidrocarburs, i el seu color rosat es deu a la presència d'una alga vermella. Cal esmentar la dura batalla que vaig tenir amb els matolls per poder arribar fins aquest punt, tot i que l'esforç no es va veure recompensat amb el pas de cap mercant. De totes maneres, aquest material era el principal objectiu de la visita, donat que l'arribada dels nous automotors regionals pronostica la seva jubilació.
Castellano: La BB67568 empuja la rama RRR 317 con el TER 879731 Miramas - Marseille, a su paso por el estanque de Lavalduc. El agua de este estanque tiene una alta salinidad, ya que actua como depósito de salmuera de la industria de hidrocarburos, y su color rosado se debe a la presencia de una alga roja. Cabe destacar la dura batalla que libré con los matojos para poder llegar a este punto, aunque el esfuerzo no se vió recompensado con el paso de ningún mercante. De todas formas, este material era el principal objetivo de la visita, puesto que la llegada de los nuevos automotores regionales pronostica su jubilación.
Français: La BB67568 pousse la rame RRR 317 avec le TER 879731 Miramas - Marseille, vu à l'Étang de Lavalduc. L'eau de cet étang à une haute salinité, puisque il s'agit d'un dêpot de saumure, et son couleur rosé est à cause de la presence d'une algue rouge.
El primer que et sorprèn de les Illes Lofoten es la seva llum. Tot son llums suaus que inviten a fer fotos que transmetin pau i tranquil·litat, amb tons pastel amb composicions molt simples. Les postes de sol et deixen veure petites pinzellades de daurat entre els núvols. Viatge amb North Photo Tours i Javier Alonso Torre.
Iglesia de Santa Maria de Seva. Construida en el s. XI, la iglesia nació en sustitución de una Santa María más primitiva. Supone el centro de todo un núcleo de casas medievales. Aun así, tan románica como luce fuera, es barroca de pies a cabeza una vez dentro.
Al capdamunt de la Plaça de St. Wenceslau (Václavské náměstí), el centre modern de Praga, es troba la seva estatua equestre.
Es un punt important per la historia del s. XX a la ciutat, especialment per la Primavera de Praga, el 1968, amb els tancs sovietics esclafant la llibertat.
========================
St. Wenceslas riding his horse on top of the square (avenue, in fact) that bears his name, Václavské náměstí.
It's the scene of most of the political history of the city in the XX Century, specially the arrival of the soviet tanks who crushed the Prague Spring in 1968.
Les 464 i també els 463 poc a poc van reduint la seva presència a Catalunya ja que en els plans de Renfe està deixar el nucli de Barcelona amb Civies de 5 cotxes només, procedents de Sevilla la majoria. Com a compensació, la operadora ha decidit enviar els Civia de 3 cotxes cap a Cadis, i els de 4 cotxes cap a Sevilla, si bé es cert que encara en queden alguns per aquí prestant serveis a l'espera de posar-los l'ASFA Digital. Quan els tinguin, aquests combois aniran rumb cap a Andalusia.
A la imatge, una doble composició de 464, amb la 464-221 i la 464-219 (aquesta darrera per cert, va marxar un parell de mesos després a Sevilla), a les proximitats de Sant Pol de Mar a càrrec d'un servei R1 L'Hospitalet-Blanes.
Agraïr a l'Andreu, el Marc, el Joel i l'Ángel el gran matí que vam passar junts!
Las 464 y también los 463 poco a poco van reduciendo su presencia en Cataluña ya que en los planes de Renfe está dejar el núcleo de Barcelona con Civia de 5 coches solo, procedentes de Sevilla la mayoría. Como compensación, la operadora ha decidido enviar los Civia de 3 coches hacia Cádiz, y los de 4 coches hacia Sevilla, si bien es cierto que todavía quedan algunos por aquí prestando servicios a la espera de ponerlos el ASFA Digital. Cuando los tengan, estos convoyes irán rumbo hacia Andalucía.
En la imagen, una doble composición de 464, con la 464-221 y la 464-219 (esta última por cierto, se fue un par de meses después hacia Sevilla), en las proximidades de Sant Pol de Mar a cargo de un R1 L'Hospitalet-Blanes. Se la dedico a Ángel González, que estuvo por aquí durante ese fin de semana de marzo. Un placer!
Double EMU's Renfe Civia 464-221 and 464-219 near Sant Pol de Mar on a commuter service R1 L'Hospitalet-Blanes.
El monestir de Santa Maria de Poblet és fundat el 1150, i en acabar el segle XII, tenim construïts l'església, el refetor dels monjos, una part del claustre, i la infermeria amb el claustre i la capella de Sant Esteve. Durant el segle XIII s'acaba, en la seva pràctica totalitat, el conjunt monumental, amb totes les estances que els monjos necessiten per a la seva vida regular: la sala capitular, el dormitori, el claustre, la cuina, l'scriptorium i el refetor dels conversos; l'hospital per als pobres i pelegrins, amb la capella de Santa Caterina. Durant els segles posteriors s'hi afegiran altres elements, que ja no podem considerar indispensables per a la vida dels monjos: el cimbori i les muralles, amb el panteó i les altres construccions reials, la capella de Sant Jordi, al llarg dels segles XIV i XV; el campanar i el retaule, del segle XVI; la sagristia nova i les cases noves, del segle XVIII, entre altres construccions, funcionals o decoratives, que expliquen la vitalitat del cenobi i responen a diverses vicissituds històriques, i també a les circumstàncies econòmiques de cada època.
A la plaça del Monestir es conserven les restes de l'antic palau de l'Abat, un conjunt d'edificis dels segles XIV al XVIII que van ser incendiats l'any 1835. Es poden distingir algunes portes i finestres gòtiques en els escassos llenços de mur que resten. El conjunt ha estat consolidat i enjardinat.
Per saber-ne més, visiteu el lloc web del monestir de Poblet.
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
Busscar Jum Buss 360 / Mercedes Benz O-400RSD
PPU: NT 51 31
N° de Orden Interno: *-*
Lugar de la Fotografía: Santuario Santa Teresa de Auco, V Región de Valparaíso, Chile.
Fecha y Hora de la Fotografía: Sábado 19 de Octubre del 2013, 19:35 Hrs.
Página Web de la Empresa:
___________________________________________________________________
Visita el Flickr de una amiga! www.flickr.com/photos/miparteinsegura/
Rafa Fuentealba★Locura_Micrera </b
CEMENTIRI-VELL-SEVA-ART-PINTURA-LAPIDES-LLOSSES-HISTORIA-ESPIRITUALITAT-PAISATGES-CEMENTIRIS-ANTICS-POBLES-OSONA-CATALUNYA-PINTOR-ERNEST DESCALS-
Los cementerios antiguos mantienen su encanto a lo largo del tiempo, lugares de espiritualidad con historia antigua de los pueblos, en el CEMENTIRI VELL del pueblo de SEVA en la comarca de Osona, Barcelona, Catalunya, he querido pintar esta escena paisajista con las viejas lápidas situadas unas juntas con las otras para formar una imagen que nos recuerda a Stonehenge, conjunto de piedras verticales con grabados en su superficie, algunas calaveras y otros símbolos que nos acercan al respeto por la muerte, entre la hierba del camposanto y las casas que se encuentran detras del antiguo cementerio se forman paisajes que nos atraen por su belleza. Pintura del artista pintor Ernest Descals sobre papel dde 50 x 65 centímetros, quien ha dicho que no se puede estar pintando sobre papeles adecuados para expresar las emociones a través de las texturas y las calidades plásticas?