Granollers i la seva conurbació
View allAll Photos Tagged seva
La Sorollera, Matarranya, Teruel
Floro
Naixcut a la sorollera,
d'ocupació bandoler.
Enemic dels de la crosta,
defensor del qui no té.
......
Los Ports son la seva casa,
la Vall de Lluna el seu camp,
li guarden la porta els llops
i l'acompanyen dos cans.
......
Un matí de boira freda
cau lo Floro mal ferit.
Al tombar un barranc estret
li han llançat lo foc al pit.
Tomàs Bosque
Astor_Falcó perdiguer
Amb la seva presa entre les urpes, vigila al voltant la possible presència d'altres depredadors que li puguin reclamar una part.
_DSC7880_NKD500_Castellterçol
Why spider webs glisten with dew
Two driving forces acting on wet spider silk help it to capture water.
Janet Fang
spiderweb
The spider's web captures a string of dewy pearls.Janet Fang
Researchers have puzzled out how spider silk is able to catch the morning dew. Their findings may lead to the development of new materials that are able to capture water from the air.
The study, published today in Nature1, examines the silk of the hackled orbweaver spider Uloborus walckenaerius. "Bright, pearl-like water drops hang on thin spider silk in the morning after fogging," says study author Lei Jiang from the Beijing National Laboratory for Molecular Sciences. "It is unexpected and interesting. Human hair can't do that."
Dry spider silk forms a necklace-like structure. Two main fibres support a series of separate rounded 'puffs', each made up of tiny, randomly intertwined nanofibrils. When water vapour condenses onto these puffs, they shrink into densely packed knots, shaped like spindles (or two cones with their bases stuck together). Thinner connecting stretches of nanofibrils, separating the knots, become more apparent; these areas are called 'joints'.
The researchers studied the webs under both electron and light microscopes. They noticed that as water condenses on the web, droplets move towards the nearest spindle-knot, where they coalesce to form larger drops.
The spindle-knots have a rough surface, because the fibrils within them are randomly interweaved. But the joints between the knots have a smooth texture, because their constituent fibrils run parallel to each other. It is this difference in roughness that helps water drops to slide towards the spindle-knots, sticking when they arrive.
The cone shape of the spindle-knots also drives droplets towards their centre. Once they hit the edge of a cone, drops are propelled towards its base, the least curved region, because of the pressure difference caused by surface tension.
Mimicking nature
Guided by their findings, the team made their own artificial spider silk using nylon fibres dipped in a polymer solution that, when dried, formed spindle-knots similar to those in natural spider silk. They anticipate that their studies of these fibres could lead to new materials for collecting water from the air.
"It is impressive that they were able to produce an analogue of wetted [spider] thread that duplicated the properties that they observed," says spider silk expert Brent Opell of Virginia Tech in Blacksburg.
But it doesn't seem likely that natural selection has directed the evolution of this particular spider's silk for water collection, he adds. The spider's thread seems to have evolved to work best when it is dr
La rosada s'observa de matinada, amb nits serenes i encalmades, tot i que no és estrany veure-la tot just després del crepuscle. És més freqüent en llocs baixos i plans que en els cims de les muntanyes. La major part dels dies, quan surt el sol, el terra s'escalfa i les gotes d'aigua desapareixen ràpidament en evaporar-se. Quan l'observador disposa d'instrumental de mesura homologat i en bon estat de funcionament, pot constatar com un augment de la humitat absoluta i/o un descens de la temperatura en la capa d'aire més propera a terra són condicions necessàries per a la formació de la rosada. Cal insistir que la rosada no és un tipus de precipitació des d'un núvol. La rosada va associada a humitats relatives altes, habitualment superiors al 80%.[1]
Degut a la seva dependència del balanç de radiació, les quantitat de radiació poden arribar a un màxim teòric de 0,8 mm per nit, tanmateix, rarament excedeixen de 0,5 mm. i de 40 a 50 mm per any.[2] A la majoria dels climes del món la quantitat de rosada és massa petita per competir amb la pluja. En regions amb estació seca considerable plantes adaptades com els líquens o les plànules de pins es beneficien de la rosada. A gran escala regar sense pluja a llocs com el desert d'Atacama o el Namib es fan capturant la boira no pas la rosada.
Un aparell clàssic de mesurar la rosada és el drosòmetre encara que només proporciona el potencial de formació de rosades. Per a mesurar la quantitat real de rosada es fan servir petits lisímetres o altres mètodes.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
La llacuna del Cañizar constitueix un dels grans atractius naturals de la comarca Comunitat de Terol. Situat entre les localitats de Cella i Villarquemado, es tracta d'un aiguamoll que, des de 2006 i en diferents fases, es troba en procés de recuperació, convertint-se en un ambiciós projecte de restauració ambiental que, pràcticament, pot seguir-se en viu. El projecte preveu la recuperació de 400 ha -300 d'elles inundables-, d'un entorn que al llarg de la història va ser drenat per aprofitar la riquesa dels seus sòls com a superfícies de conreu i que abans de 1729, any en què van començar les obres per a la seva total dessecació, va arribar a assolir una extensió total de gairebé 10 km2.
La laguna del Cañizar constituye uno de los grandes atractivos naturales de la comarca Comunidad de Teruel. Situado entre las localidades de Cella y Villarquemado, se trata de un humedal que, desde 2006 y en diferentes fases, se encuentra en proceso de recuperación, convirtiéndose en un ambicioso proyecto de restauración ambiental que, prácticamente, puede seguirse en vivo. El proyecto prevé la recuperación de 400 ha -300 de ellas inundables-, de un entorno que a lo largo de la historia fue drenado para aprovechar la riqueza de sus suelos como superficies de cultivo y que antes de 1729, año en el que comenzaron las obras para su total desecación, llegó a alcanzar una extensión total de casi 10 km2.
This lake is one of the greatest natural attractions of the region of Teruel. Since 2006, this wetland between Cella and Villarquemado is being restored in different steps in which can practically be followed as a live project.
The target is to control 300 to 400 ha of flood, making profit of an environment that was drained throughout history to exploit the richness of the soil for growing crops. Before 1729, when the process for complete drying started, a total length of nearly 10 km2 has been reached.
Cette lagune constitue l'un des grands attraits naturels de la Communauté de Teruel. Elle est située entre les localités de Cellaet de Villarquemado et se compose d'une zone humide qui, dès 2006, et depuis en différentes phases, est intégrée dans un processus d’aménagement, se convertissant en projet ambitieux de protection environnementale, qui peut quasiment se suivre en direct.
L'objectif du projet est la récupération de 400 hectares - dont 300 inondables -, d'un site qui, au cours de l'histoire, a été drainé pour mettre à profit la richesse du sol dans le but de le cultiver. Avant 1729, l'année où a commencé l’assèchement total, la lagune atteignait quasiment 10 km2.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
Riu de Catalunya que neix al Pirineu Oriental i que desguassa directament a la Mediterrània.
Neix a Ulldeter, dins el terme de Setcases (Ripollès), a la vall glacial de Morenç, a 2.400 m alt. La seva capçalera és al Ripollès; a la plana de Vic s’orienta cap a llevant, i per les Guilleries, el Gironès i el Baix Empordà, al cap d’uns 167 km, lliura les seves aigües a la platja de Pals, on hom li estima un cabal mitjà natural de 29,4 m3/s. Deixa la zona axial dels Pirineus a Camprodon, on recull les aigües del Ritort que ve de coll Pregon. Després, a Sant Pau de Seguries, s’endinsa pels sediments eocènics marins de la Depressió Central, que segueix per Sant Joan de les Abadesses fins a Ripoll, on rep el Freser. Després d’aquesta afluència porta ja un cabal d’uns 9 m3/s. Des d’ací excava una fonda vall que travessa de nord a sud els plecs del mateix terreny,
El Borzoi o llebrer rus (Russkaya Psovaya Borzaya) és una raça de gos originària de Rússia, coneguda per la seva elegància, la seva gran alçada i el seu perfil aerodinàmic. Històricament, va ser el gos predilecte dels tsars i de l'aristocràcia russa, utilitzat principalment per a la caça del llop i la llebre
***********
The Borzoi or Russian Greyhound (Russkaya Psovaya Borzaya) is a breed of dog native to Russia, known for its elegance, great height, and streamlined profile. Historically, it was the favorite dog of the Russian tsars and aristocracy, used primarily for hunting wolves and hares.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
Gràcies per la teva visita, comentaris i favorites.
Disculpa´m si alguna vegada, per falta de temps, no comento una foto teva.
© ANTONI TARGARONA, fotògraf aficionat
Si us plau, no utilitzeu aquesta imatge a la seva web, blocs o altres mitjans sense el meu permís explícit. © Tots els drets reservats.
Gràcies per la teva visita, comentaris i favorites.
Disculpa´m si alguna vegada, per falta de temps, no comento una foto teva.
© ANTONI TARGARONA, fotògraf aficionat
Si us plau, no utilitzeu aquesta imatge a la seva web, blocs o altres mitjans sense el meu permís explícit. © Tots els drets reservats.
ant Pau del Camp és un antic monestir benedictí que es troba en ple barri del Raval. Fundat amb tota probabilitat al segle x, la seva església romànica és la més antiga que es conserva a la ciutat de Barcelona,[1] i és l'únic d'aquest estil a la ciutat.[2] El seu petit claustre, amb arcs polilobulats, és únic dins l'arquitectura del romànic europeu.Història
No hi ha dades exactes sobre la data de construcció. Hom creu que va ser abans de l'any 911, que és la data que figura a la làpida trobada al monestir i corresponent a la tomba de Guifré II, a qui s’atribueix la fundació del monestir. Es creu, també, que el comte va iniciar la construcció d'una església sobre les restes d'un antic edifici religiós i que s’hi va establir una comunitat de monjos benedictins. El monestir era fora de la protecció de les muralles de la ciutat; d'aquí el seu nom, ja que es trobava al mig del camp.
Com que era fora del recinte emmurallat, el monestir va esdevenir un blanc fàcil per als atacants. Així, el 985, les tropes d'Almansor el van atacar;[3] va quedar destruït gairebé completament i fou abandonat per la comunitat. A partir d'aquella data va passar a ser una simple església dedicada a sant Pau.
El 1096 va començar la restauració de l'edifici i s'hi va instaurar una nova comunitat. Malgrat tot, el monestir fou novament atacat el 1114. Tres anys després, el matrimoni format per Geribert Guitard i Rotlendis en van fer una nova restauració i van unir el monestir, en qualitat de priorat, al de Sant Cugat del Vallès.Al segle xiv es va construir una nova muralla de la ciutat i Sant Pau del Camp va quedar finalment englobada dintre del nou recinte emmurallat. El 1508, el monestir es va unir al de Montserrat fins que el 1593 es va tornar a unir, també en forma de priorat, al de Sant Cugat.
El 1617 es va unir definitivament a un altre monestir, el de Sant Pere de la Portella, situat al Berguedà. El 1672 s'hi va instal·lar el noviciat de la Congregació Claustral Tarraconense, que abans era a Lleida, i es va iniciar l'època de major esplendor del cenobi. La comunitat va abandonar definitivament Sant Pau del Camp el 1835, amb la llei de desamortització de Mendizábal, que va comportar l'exclaustració. El darrer abat va ser Joan de Safont i de Ferrer, home certament polifacètic: teòleg, matemàtic, astrònom, filòsof, catedràtic de la Universitat de Barcelona i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres.
A partir d'aleshores, el monestir va passar per diversos usos. El 1842 va esdevenir una escola, mentre que entre el 1855 i el 1890 es convertia en caserna militar. El 1879 fou declarat Monument Nacional, gràcies a la intervenció de diversos ciutadans, entre els quals Víctor Balaguer. El recinte fou novament devastat el 1936. Des d'aleshores s'hi han fet diverses restauracions.
El CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva, arran de la desamortització dels convents del 1835, els fons provinents del Monestir de Sant Pau del Camp, que actualment sumen més de vint edicions.[4] Així mateix, ha registrat i descrit diversos exemples de les marques de propietat que van identificar el convent durant la seva existència.[5]
Sant Pau del Camp (Catalan for 'Saint Paul of the countryside' / 'in the fields'; IPA: [ˈsam ˈpaw ðəl ˈkam]) is a church and former monastery in Barcelona, Catalonia, Spain. While the monastery now stands within the El Raval district in central Barcelona, it once stood outside the city (before 14th century); its rural location gave the church its name.
History
There are no sources about the monastery's origins, it is generally thought that it was founded by count Wilfred II of Barcelona, whose funerary inscription was found within the monastery in 1596.[1] The monastery is documented from 977; in 985 it was sacked and destroyed by the Muslim troops of al-Mansur Ibn Abi Aamir.[2]
Restorations were begun in 1096, through donations from Geribert Guitard and Rotlendis,[2] and a new monastic community arrived. In 1117, Sant Pau became a priory of the monastery of Sant Cugat.[3] By the 13th, a new cloister, church and monastic quarters were built.[2] In 1377, the monastery consisted of a prior and eight monks, which declined in the 15th century to consist of three monks.[2] An initial monastic meeting for the Terragona province occurred in 1577 and such meetings would continue from 1594 to 1835.[2]
The monks were removed upon the secularization of monasteries by the Spanish government in 1835.[2]
It was declared a National Monument in 1879.
Seva was a cello player of an original gathering of "Aquarium" band. I like the authentic ambiance of his home. He has a good collection of vinyl records. He recommended me to watch the musical movie "Across the Universe" by Julie Taymor from where I started to understand and admire the Beatles.
FLOR: Diàmentre: 4 / 6 mm.
CATALÀ
El roser silvestre, roser bord, gavarrera, gavarra entre d'altres noms (Rosa canina L.), és una mata de la família de les rosàcies. La seva distribució és bàsicament europea, ja que el trobem en tot el continent excepte a Islàndia. També es localitza a l'Àsia occidental i en el nord-oest d'Àfrica. Pel que fa al Principat, es pot trobar localitzat en tota la seva superfície.
Arbust caducifoli d'1 a 4 metres d'alçada amb una tija llenyosa i un color que oscil·la entre el verd i el marró. La seva rel és axonomorfa, ja que en té una de principal i la resta són secundàries, ramificades a prop de la superfície. La rosa silvestre és llarga, prima, flexible i està recoberta per uns agullons molt durs. Les seves branques són ramificades i erectes. Pel que fa a les fulles, cal dir que són compostes, alternes, concretament pinnaticompostes (imparipinnada), peciolades i poden tenir de 5 a 7 folíols. Individualment, cada folíol és ovat, té la base atenuada, és glabre, coriaci i verd fosc. El seu marge és sencer i serrat. La seva nervadura és pennada i la disposició de les fulles en la tija és esparsa. Les inflorescències són flors solitàries i terminals, encara que a vegades les trobem agrupades en raïm de 2 o 3 flors. Són flors hermafrodites, actinomorfes, amb un calze format per 5 sèpals verds, gamosèpales i de 10 a 22 mm de longitud. Té bràctees ovals de 10-50 x 3-15 mm, amb un marge amb petites dents i glàndules. La corol·la també està formada per 5 pètals amples i escotats al final, són dialipètals. Són de color blanc o rosa i mesuren 15-23 x 16-20 mm. L'androceu, és a dir, l'aparell sexual masculí de la flor, està format per estams infinits i inclusos de diferent longitud i cauen just abans del fruit. El gineceu n'és pluricarpel·lar, té l'ovari súper i presenta una gran quantitat de pèls blancs i sedosos. L'estil és glabre i l'estigma cònic. Els fruits són cinorròdons ovoides, de color vermell intens, constituïts pel receptacle de la flor carnós. Estan coronats per restes de calze i a l'interior apareixen uns 10 – 20 aquenis durs (fruits simples indehiscents secs) rodejats de polpa. La part utilitzada són els fruits (cinorròdon), els pètals i les llavors. A vegades, s'utilitzen les fulles i les flors.
CASTELLANO
El rosal silvestre (Rosa canina), es un arbusto espinoso de hoja caduca de la familia de las rosáceas, nativo de Europa, el noroeste de África y Asia occidental. También ha sido introducido en Norteamérica y otras partes del mundo. Actualmente su distribución es bastante amplia.
Las flores, solitarias o agrupadas en corimbos, son de color rosa pálido o blancas, de 4 a 6 cm de diámetro, con cinco pétalos, y maduran en una fruta ovoide de color rojo intenso, de tipo cinorrodón, de un tamaño entre 1,5 y 2 cm, llamada tapaculo o escaramujo.
WIKIPEDIA
FR | Cette UM3 de Z 24500 reprend de la vitesse après s'être croisée en gare de Grésy-sur-Isère avec le Thalys des neiges en provenance d'Amsterdam-Centraal. Elle était en charge d'un train TER AURA en provenance de Bourg-Saint-Maurice et à destination de Lyon-Part-Dieu, via Chambéry et Aix-les-Bains.
CAT | Aquesta triple composició de Z 24500 reprèn la seva marxa després d'haver-se creuat, a l'estació de Grésy-sur-Isère, amb el Thalys de les neus procedent d'Amsterdam-Centraal. La composició en qüestió operava un TER AURA procedent de Bourg-Saint-Maurice i amb destinació Lyon-Part-Dieu, via Chambéry i Aix-les-Bains.
CAST | Esta triple composición de Z 24500 retoma su marcha después de haberse cruzado con el Thalys de las nieves procedente de Amsterdam-Centraal. Dicha composición operaba un TER AURA procedente de Bourg-Saint-Maurice y con destino Lyon-Part-Dieu, via Chambéry y Aix-les-Bains.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Foto presa amb una KMZ FT-2 soviètica, fabricada el 1965; Kodak Ektar 100, revelat a casa amb el kit C-41 de Tetenal.
La ciutat anglesa de Bath té tant el nom com la raó de ser en la seva font d'aigues termals, venerada ja des d'època pre-romana. En època imperial es coneixia com Aquae Sulis. Talment com les catalanes Caldes de Montbui o Caldes de Malavella (ambdues anomenades Aquae Calidae en època romana).
De fet, les tres poblacions comparteixen sorgencia termal i ruines de les piscines on els romans aprofitaven aquestes aigues. Com podeu comprovar, el model general era força similar.
ca.wikipedia.org/wiki/Termes_romanes_de_Caldes_de_Montbui
www.terresdegirona.cat/selva_caldes_termes_caldes.htm
=================================================
Panoramic picture taken with a Soviet KMZ FT-2 camera, made in 1965; Kodak Ektar 100 film, home developed with the C-41 Tetenal kit.
The English city of Bath has both its name and its raison d'être in its source of thermal waters, revered since pre-Roman times. In imperial times it was known as Aquae Sulis. Just like the Catalan Caldes de Montbui or Caldes de Malavella (both called Aquae Calidae in Roman times).
en.wikipedia.org/wiki/Roman_Baths_(Bath)
In fact, the three towns share a thermal spring and the ruins of the pools where the Romans used these waters. As you can see, the overall pattern was quite similar.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
El Palazzo Carignano és un exemple força espectacular d'arquitectura civil barroca, amb la seva façana concava-convexa, dissenyada per Guarino Guarini. A mitjans del segle XIX fou el parlament del regne de Sardenya.
ca.wikipedia.org/wiki/Palau_Carignano
=================================
The Palazzo Carignano is a rather spectacular example of Baroque civil architecture, with its concave-convex facade, designed by Guarino Guarini. In the middle of the 19th century it was the parliament of the Kingdom of Sardinia.
La primera documentación del municipio es del año 905 con la forma in territorio Sevedano. La iglesia de Santa Maria aparece citada en el año 953 y la masía del Muntanyà en 1045. En 1875 se creó la estación de ferrocarril de Balenyà-Tona-Seva alrededor de la cual surgió el núcleo de población conocido como Balenyà-Estació o Sant Miquel de Balenyà. En 1996 el municipio incorporó la totalidad del núcleo de Sant Miquel de Balenyà hasta entonces repartido entre los de Seva, Tona, Balenyà y Malla.
Ready For A ✨GIVEAWAY ✨ Girls!
To Enter:
1️⃣ Love this post ♥
2️⃣ FOLLOW ♥
💁♀️Comment your name♥
Release date will be announced soon!
Good Luck ! ♥
Facebook Giveaway: tinyurl.com/2p8mbdp3
una pequeña muestra:
www.youtube.com/watch?v=Uqwc3hz7F-c
catala:
El Camell de Molins de Rei és una bèstia de foc recuperada l'any 1981 d'una tradició molinenca de Carnestoltes del segle XIX. El Camell és, sens dubte, una de les peçes d'imatgeria festiva més dinamitzadores i representatives de Molins de Rei. La seva composició està feta integrament a base de fusta, teixits de cotó i espuma de poliestiré. Compta amb tres punts de foc. Amb un pes aproximat de 200 kg., és autoportada interiorment per 6 bastaixos i un portador del cap, el qual té la particularietat que, mitjançant un sistema de palanca, té un moviment dalt a baix, fet que li dona gran espectacularitat quan aixeca el cap, arribant fins a una alçada de 5'30 metres. Exteriorment està dirigit per 4 persones més mitjançant unes cordes i 3 persones més s'encarreguen del cap i la cua. La bèstia medeix 6'75 m. de llargada i 2 m. d'amplada.
Orígens
Arran del pregó de Festa Major de l'any 1979 en què es parlà d'una antiga bèstia que feien els antics molinencs per Carnestoltes, sorgí la idea entre alguns molinencs de recuperar-la, així com també la recuperació de la festa del Carnestoltes en si. Desprès d'una recerca documental es va poder saber com els antics vilatans de Molins de Rei, pels volts de Carnestoltes. Agafafen els arquets de vela d'un carro units amb una barra recoberts amb mantes i roba de sac donant-li forma de bèstia. Com a cap, hi col·locaven el cap mig putrefacte d'un matxo amb una bona dentadura, el qual previament havien preparat amb unes cordes per tal que des de l'interior de la bèstia es pogués obrir i tancar la boca. A les concavitats dels ulls s'hi col·locaven dos taronges per tal d'acabar de donar un aspecte fent ferèstec. El Camell apareixia aleshores a la Plaça de la Vila per Carnestoltes per tal d'espantar a la gent rica del poble, fet que li ha donat de sempre la imatge de símbol del poble contra els qui els volen manar i terratinents.
Breu història
Amb la informació documental disponible, s'inicià la construcció moderna de la bèstia, la qual rep el nom de El Camell en relació a la frase feta "fer el camell", és a dir, fer festa i disbauxa. El Camell no acostuma a sortir fora vila, si bé n'ha fet diverses sortides com a les Festes de la Mercè de Barcelona, el Bestiari també de Barcelona, a Sant Feliu de Llobregat per apadrinar-ne la Garsa de Sant Feliu de Llobregat, El Prat de Llobregat o Valls. A Molins de Rei realitza tres sortides l'any: Carnestoltes (principis de febrer), Matines (29 de setembre, dia del patró de la vila, a les 6 del matí)i Corre-cuita (dissabte de Festa Major). La seva sortida a plaça tradicionalment s'ha fet amb "La Presó del Rei de França" de la Companyia Elèctrica Dharma. L'entitat que vetlla pel seu manteniment i funcionament és Els Amics del Camell, el qual hi inclou a més a més dels portadors, als timbalers, diables, bombers i col·laboradors del Camell. L'any 1992, per Carnestoltes, el Camell es va cremar a la sortida, sent reconstruït aquell mateix any. L'any 2006, en motiu del seu 25è aniversari, realitzà un espectacle conjuntament amb Comediants i la sortida a plaça fou tocada en directe per la Companyia Elèctrica Dharma i l'any 2008 visità la població de Würflach
________________________________________________________________________-
español:
El Camell de Molins de Rei es una bestia de fuego recuperada el año 1981 de una tradición molinencs de Carnaval del siglo XIX. El Camello es, sin duda, una de las piezas de imaginería festiva más dinamizadoras y representativas de Molins de Rei. Su composición está hecha íntegramente a base de madera, tejidos de algodón y espuma de poliestireno. Cuenta con tres puntos de fuego. Con un peso aproximado de 200 kg., Es autoportada interiormente por 6 mozos y un portador de la cabeza, el cual tiene la particularietat que, mediante un sistema de palanca, tiene un movimiento arriba abajo, lo que le da gran espectacularidad cuando levanta el cabeza, llegando hasta una altura de 5'30 metros. Exteriormente está dirigido por 4 personas mediante unas cuerdas y 3 personas más se encargan de la cabeza y la cola. La bestia mide 6'75 m. de largo y 2 m. de ancho.
Orígenes
A raíz del pregón de Fiesta Mayor del año 1979 en que se habló de una antigua bestia que hacían los antiguos molinencs por Carnaval, surgió la idea entre algunos molinencs de recuperarla, así como también la recuperación de la fiesta del Carnaval en sí. Después de una investigación documental se pudo saber cómo los antiguos habitantes de Molins de Rei, alrededor de Carnaval. Agafafen los arcos de vela de un carro unidos con una barra recubiertos con mantas y ropa de saco dándole forma de bestia. Como cabeza, colocaban la cabeza medio putrefacto de un mulo con una buena dentadura, que previamente habían preparado con unas cuerdas para que desde el interior de la bestia se pudiera abrir y cerrar la boca. En las concavidades de los ojos se colocaban dos naranjas para acabar de dar un aspecto haciendo salvaje. El Camello aparecía entonces en la Plaza de la Villa por Carnaval para asustar a la gente rica del pueblo, lo que le ha dado siempre la imagen de símbolo del pueblo contra los que quieren mandar y terratenientes.
Breve historia
Con la información documental disponible, se inició la construcción moderna de la bestia, la cual recibe el nombre de El Camello en relación a la frase hecha "hacer el camello", es decir, hacer fiesta y desenfreno. El Camello no acostumbra a salir fuera villa, si bien ha hecho varias salidas como las Fiestas de la Mercè de Barcelona, el Bestiario también de Barcelona, en Sant Feliu de Llobregat para apadrinar su Garsa de Sant Feliu de Llobregat, El Prat de Llobregat o Valls. En Molins de Rei realiza tres salidas del año: Carnaval (principios de febrero), Maitines (29 de septiembre, día del patrón de la villa, a las 6 de la mañana) y Corre prisa (sábado de Fiesta Mayor). Su salida a plaza tradicionalmente se ha hecho con "La Prisión del Rey de Francia" de la Companyia Elèctrica Dharma. La entidad que vela por su mantenimiento y funcionamiento es Los Amigos del Camello, el cual incluye además de los portadores, los tamborileros, diablos, bomberos y colaboradores del Camello. En 1992, por Carnaval, el Camello se quemó a la salida, siendo reconstruido ese mismo año. En 2006, con motivo de su 25 aniversario, realizó un espectáculo junto con Comediants y la salida a plaza fue tocada en directo por la Companyia Elèctrica Dharma y el año 2008 visitó la población de Würflach
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Fotografies de la zona de combats de la Batalla del Ebre (1938).
Corbera d'Ebre fou el poble més damnificat per la batalla, pràcticament arrasat. Per això fou reconstruit a la seva part baixa, arran de carretera. La part més antiga, al turó, fou abandonada i ha pràcticament desaparescut (crec que més per acció del temps sobre les ruines que pel propi bombardeig, tantmateix). Just en el limit on acaba la part habitada del poble hi ha encara aquest edifici supervivent del poble medieval, recordant-me cert gratacels de fama mundial (en faig col·lecció).
La batalla de l'Ebre (25 juliol - 16 novembre de 1938) fou la més important i mortifera de la guerra civil espanyola. Hi ha que també la consideren també la més decisiva, però crec que per desgracia la guerra ja estava decidida de molt abans, com a minim des del trencament del front d'Aragó el 9 de març del mateix any.
Tot i que l'exèrcit republicà creuà l'Ebre el 25 de juliol del 1938 per molts punts entre Mequinensa i Amposta, la major part dels combats de la batalla es donaren a la Terra Alta, a la zona entre Vilalba dels Arcs, La Fatarella, Camposines i Gandesa, a més de la Serra de Pandols.
www.youtube.com/watch?v=aLeClt23DxI
ca.wikipedia.org/wiki/Poble_Vell_de_Corbera_d%27Ebre
ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_l%27Ebre
ca.wikipedia.org/wiki/Corbera_d%27Ebre
============================================
This is part of the Ebro battlefield (1938), in Southern Catalonia.
Among all the towns in the former battlefield, Corbera d'Ebre was the most destroyed of them all (although Vilalba, La Fatarella, Flix, Garcia and Benifallet were also quite damaged). All the upper, medieval, town was utterly bombed by the fascist artillery and even the nazi Legion Condor. It was after the war rebuilt only arround the lower road side. The top of the hill remains mostly empty now, because almost all the houses were destroyed and have even been razed afterwards to prevent dangers for the visitors. Only the mighty baroque church remains, although it lost it's roof.
Here are some aerial images:
www.youtube.com/watch?v=aLeClt23DxI
This is the bombed and destroyed village of Corbera d'Ebre, in Republican hands from the 25th of July to the 3dr of September of 1938. Then it was utterly bombed alongside that sector of the front. Not only the fascist artillery was used, but also the German Legion Condor. Here it could be seen from the Coll del Moro viewpoint, the place from where Franco observed the battle several times. It had until several years ago a monument to the bloody dictator, but now it has been cleaned, moreover as it's an Iberian archaeological site.
The Battle of the Ebro (July 25 - November 16, 1938) was the most important and deadlier of the Spanish Civil War. There are those who also consider it the most decisive, but I think that unfortunately the war was already decided long before, at least since the breaking of the front of Aragon on March 9 of the same year.
The battle began with the greatest offensive made by the Republican forces, when they crossed the river Ebro between Mequinensa and Amposta (especially between Riba-roja and Miravet), and advanced to the line La Pobla de Massaluca -Vilalba dels Arcs -Gandesa - Serra de Pandols . But in just 48 hours, the dazzling advance was stopped short. Then Franco decided to crush the republican forces hill by hill (with massive artillery and bomber barrages), in a battle of attrition identical to the First World War for which the Republicans had no resources or alternative, especially with the river behind them. The main assaults, which lasted from August 10 to October 29, were concentrated in a very small and devastated area: the triangle Vertex Gaeta - Corbera - Camposines.
Finally, a final offensive on October 30 occupied the ridge of the Serra de Cavalls, making the entire Republican bridgehead unsustainable, which managed, however, to withdraw in an orderly manner until November 16. But the damage was already done, and there were no forces left for a proper defense of Catalonia, which fell three months later. Then, fascist darkness.
www.youtube.com/watch?v=bxQZ_gKCHtk
Fanal de ferro situat en una cantonada de l’antiga Llotja del Blat de la ciutat de Vic, Catalunya. Està decorat amb dos ocells -motiu recurrent de l’arquitecte Josep Maria Pericas- i l’escut de la ciutat. A la seva base hi consta la gravació 1953.
S'acaba el dia,.... i s'enfilen com si se'ls hi apagués la vida en absència del sol.
Pujar,... pujar cada cop més amunt per a seguir veient-lo,... per a seguir sentint la seva escalfor i seguir sentint-se vius.
♫♪♫ Way Beyond - Morcheeba ♫♪♫
Coincidint amb la celebració de l'Exposició Universal de Barcelona, Gaudí ja era un arquitecte cobejat que pocs anys abans havia començat la construcció de la cripta de la Sagrada Família. Tot i estar embarcat en projectes de gran envergadura i pressupost, l'interès pel treball i la seva devoció religiosa feien que acceptés treballs més modestos com el convent i col·legi de les Teresianes, a Sant Gervasi de Cassoles.
L'artista va refer el projecte acabat d'iniciar per Joan Pons Trabal, mantenint els fonaments ja acabats i convertir el que era una senzilla construcció en una obra cabdal de l'arquitectura, sense alterar el volum ni el perfil de la planta. L'arquitecte es va limitar a treballar imaginativament la secció de el nou edifici, creant patis pels quals entrava la llum natural.
Si el pare Enric d'Ossó, fundador de la companyia de Santa Teresa de Jesús, no hagués contractat els serveis de Gaudí, els terrenys de Can Ganduxer probablement haguessin acabat acollint un edifici anodí sense gaire història. Els plànols que va dissenyar l'arquitecte Trabal preveien una convencional planta rectangular amb tres naus de dimensions similars i unes façanes d'estil medievalista. Tot molt semblant a la manera en què Elies Rogent acabava de fer la Universitat Central, edifici que s'acceptava com el súmmum de l'actualitat arquitectònica local.
La relació de Gaudí amb el pare Ossó, que el 1993 seria canonitzat i convertit en sant, va ser bastant terrenal. L'artista va haver d'imposar en nombroses ocasions el seu criteri per sobre de les exigències i la concepció de l'edifici que tenia el fundador de les Teresianes. Les disputes entre els dos, tots dos de caràcter fort, s'havien resolt més d'una vegada amb l'arquitecte enviant a l'religiós a dir missa i instant-ho a que li deixés els detalls de l'obra a ell, que per algun motiu l'havien escollit i li pagaven.
Tot i les puntuals desavinences, la seva aliança va donar com a fruit un meravellós edifici conventual i escolar que, ben conservat per la Comunitat Teresiana, encara avui es pot admirar.
Font: PORTAL GAUDÍ
Iglesia de Santa Maria de Seva. Construida en el s. XI, la iglesia nació en sustitución de una Santa María más primitiva. Supone el centro de todo un núcleo de casas medievales. Aun así, tan románica como luce fuera, es barroca de pies a cabeza una vez dentro.
Aquest cim, anomenat també de Grony, està situat a la vall del Llémena, separant la seva conca de la el riu Brugent i separant també les comarques de la Selva, la Garrotxa i el Gironès (CAT).
El puig, llevat de la banda de ponent, és una gran cinglera de pedra calcària coronat per l’ermita de Sant Roc, datada del 1.447 i cosa estranya, malgrat que l’ermita té la porta oberta, no ha estat espoliada i encara podem veure la imatge del Sant.
Les aigües del cim marxen en totes direccions per diverses torrenteres al Llémena, llevat de la banda de ponent que ho fan cap al Brugent i d’aquí al Ter.
Bonica excursió, molt senzilla i fàcil, si sabem encertar el començament del camí, i que puja per la banda de llevant a cercar l’únic pas que hi ha en aquest tram de la cinglera.
Les vistes des del cim son fantàstiques.
-----------------------------------------------
Sant Roc de la Barroca (590m)
This summit, also called Grony, is located in the Llémena Valley, separating its river basin from the Brugent River and also separating the counties of La Selva, La Garrotxa and El Gironès (CAT).
The hill, except the western side, is a large limestone rock cliff crowned by the hermitage of San Roque, dating from 1.447 and a strange thing, although the hermitage has the door open, it has not been stoned and we still can see the image of the Saint.
The waters of the summit go in all directions through various streams to Llémena, except for the west side that make it to the Brugent and from here to the Ter.
Nice excursion, very simple and easy, if we know how to get to the beginning of the way, and that goes up the east side to find the only step that is in this section of the cliff.
The views from the top are fantastic.
Arquitecte: Bonaventura Bassegoda
Escultor: Rafael Atché
Any: circa 1918.
Estil: Modernisme
Modernisme-Art Nouveau-Tiffany-Jugendstil-Sezessionstil-Wiener Sezession-Stile900-Floreale-Liberty
Sepultura plena de simbologia funerària. Una dona es reclina sobre un sarcòfag, desconsolada i plena de tristesa.
Thank you for your kind visit. Have a wonderful and beautiful day!
Moltes gràcies per la seva afectuosa valuosa visita. Tingueu un bon i fantàstic dia!
Muchas gracias por su amable visita. Con el deseo de que tenga un y plácido día