View allAll Photos Tagged sandwitch

Shot @ Home

 

Sandwitch with left over black eyed beans sabji :)

good lighting for food.

 

Panera Bread.

Photo from coffee shop in High Holborn, London. Lovely place, ask for Mocha if you like (it's not listed in the menu!).

Texas Photo Festival, Smithville, TX

The first ever Texas Photo Festival was held in Smithville, TX located about an hour south east of Austin. The small town is working hard to attract artists, photographers and Hollywood movies to encourage economic development.

 

The festival had various sets for taking photos of people and props in an old Texas town. The owners thought that this gas station was originally built around 1937. Now it has been converted into a sandwitch shop.

Per un costat, tenim un excés de locomotores de línia causat per el descens del transit de mercaderies. Per l'altre, la ZVV (consorci de transport de Zürich) fa adaptar per a minusvàlids tots els trens d'ús general (els que corren tot el dia) que no estiguin adaptats, per al qual la SBB reemplaça un dels 2 cotxes intermitjos de les branques de la sèrie 450, el que al seu torn provoca un excedent de cotxes de viatgers. Què en fem? Molt fàcil: Reformem les locomotores, renovem l'interior dels cotxes, fem un sandwitch i apa, a córrer!

 

Això és el que surt de les composicions "Lion" de la SBB, amb dues Re 420.2 fent una composició push-pull amb els cotxes DPZ. Amb les 15 composicions que en sortiràn i l'entrada dels nous Stadler RABe 511 "KISS", se suposa que serà el final de les RBe 540 en push-pull per a la S-Bahn de Zürich i els IR fins a Schaffhausen, serveis que fan a l'actualitat. Al moment de fer la foto només hi havia en servei una de les composicions, la emmarcada entre la Re 420.202 i la Re 420.230, a punt de sortir cap a Schaffhausen fent un IR. Com a curiositat, només la vaig veure fent aquest servei, en dos dies diferents, el que em fa pensar que només fa alguns serveis esporàdics.

 

Por un lado tenemos un exceso de locomotoras de línea causado por el descenso del tránsito de mercancías. Por el otro, la ZVV (consorcio de transportes de Zürich) hace adaptar para minusválidos tods los trens de uso general (los que corren todo el día) que no lo estén aun, para lo cual la SBB reemplaza uno de los 2 coches intermedios de les ramas de la serie 450, el cual a su turno provoca un excedente de coches de viajeros. Qué hacemos con ellos? Muy facil: Reformamos las locomotoras, renovamos el interior de los coches, hacemos un sandwitch y ála, a correr!

 

Esto es el que sale de les composiciones "Lion" de la SBB, con dos Re 420.2 haciendo una rama push-pull con los coches DPZ. Con las 15 composiciones que saldrán de la reforma y la entrada de los nuevos Stadler RABe 511 "KISS", se supone que será el final de las RBe 540 en push-pull para la red S-Bahn de Zürich y los IR a Schaffhausen, servicios de los que se encargan en la actualidad. Al momento de hacer la foto solo había en servicio una de las composiciones, la emmarcada entre la Re 420.202 y la Re 420.230, a punto de salir hacia Schaffhausen con un IR. Como curiosidad, sólo la ví haciendo este servicio, en dos dies diferentes, lo que me hace pensar que de momento sólo hace algunos servicios esporádicos.

 

If you have an excedent of locomotives (due to a descent of freight traffic) and an excedent of double deck cars (due to a replacement of them in DPZ trains by newer handicaped-adapted cars), what can you do with them? Easy: A major refurbishment on locomotives, a renewal of cars' interiors and you got it!

 

So, that's it: A pair of SBB Re 420.2 locomotives in push-pull on a rack of DPZ cars. Those 15 branches are going to replace the older sandwich RBe 540 trains, that run peak time services in Zürich S-Bahn and IR trains between Zürich and Schaffhausen. At the time of the photo, only this composition was in service, with Re 420.202 and Re 420.230. At the picture, they were waiting for departing as IR to Schaffhausen.

was at zaater o zait and amoona recommended this sandwitch to me... its amaaazing!!

this is a 24 hr. mcdonalds in shrewsbury pa. right off i- 83 . near the maryland line. the camaro loves mcdonalds .

BOCA Food truck #ethnicfoods #foodphotography #canonphotography #outsidetheboxsandiwchco

We had such a great morning! Went to the farmer's market and listened to a friend sing. There is a sandwitch vender that has gluten free food! Totally made my day!!! We also stopped by the antique mall again (I wanted a dress for my big sis that I saw yeasterday).

 

Shirt: hand me down from my big sis

Skirt: from Treasure Barn

Stockings (both pair), hat and shoes: thrift and remixed

Sweater: Target and remixed

You find the recipes under :

www.experiments-within-experience.blogspot.de

 

( Direct to this recipe experiments-within-experience.blogspot.com/2013/12/sandwi... )

 

(all recipes are written in english and german, even though some other text is just in german...)

 

Please don't use these images on websites, blogs or other media without my explicit permission. ©All rights reserved.

Sandwich tern (Thalasseus sandvicensis) - rybitwa czubata

Simply type your answer to each of the questions below into Flickr search.

Then, using only the first page, pick an image.

 

Then, copy and paste each of the URLs for the images into this mosaic maker (http://bighugelabs.com/flickr/mosaic.php)

 

1. What is your first name? / Yuriko

2. What is your favorite food? / bánh mì(Vietnamese sandwitch)

3. What high school did you go to? / yuhigaoka

4. What is your favorite color? / lavender

5. Who is your celebrity crush? / Devon aoki

6. Favorite drink? / dark fresh coffee

7. Dream vacation? / turkey(トルコ not this biads lol)

8. Favorite dessert? / all kinds of all sweets!!

9. What you want to be when you grow up? / awesome me!

10. What do you love most in life? / joyful よろこび

11. One Word to describe you. / my own way

12. Your flickr name. urikoH Blinker

 

1. Yuriko, 2. Bánh mì bò kho, 3. Osaka Subway, 4. Lavender, 5. DEVON AOKI, 6. Take The Plunge Blend 001 Medium Dark Fresh Roasted Coffee 250g, 7. Turkeys in Folsom, 8. www.flickr.com/photos/stevenbrisson/4318183257/, 9. 1102091241, 10. Happy dance!? よろこびの舞てんつくてんてん #cat #neko #猫, 11. ~~ Choose my own way ~~, 12. All Ages Karaoke Night

The Xbox 360 HD-DVD drive in a sandwitch between the 360 and the PS2 Slim. Wonder what the outcome of that love affair might be.

Sandwitch de chocolate

 

Ingredientes:

1/3 taza de leche vegetal (la que sea)

3/4 taza de azúcar moreno

1/2 taza de aceite de girasol

2 cucharaditas de extracto de vainilla

1 cucharadita de la ralladura de la piel de una naranja

2 tazas de harina de trigo

2 cucharadas de maicena

1 cucharadita de levadura

1/4 cucharadita de sal

 

Y para el relleno yo puse media tableta de chocolate negro, una cucharadita de margarina vegetal y 1/2 vaso de leche de soja.

 

Elaboración:

Precalentar el horno a 180º

 

En un recipiente se mezcla la leche vegetal, el azúcar, el aceite, la vainilla y la ralladura de naranja. Lo batimos.

Una vez hecho esto, añadimos la mitad de la harina (1 taza) junto con la maicena, la levadura y la sal y mezclamos bien.

Ahora se añade el resto de la harina (otra taza) y volvemos a mezclar, hasta que no haya grumos y quede bien la masa.

 

Ahora es cuando iremos cogiendo con una cuchara la masa e iremos formando las galletas. Cocgemos una cuharada de masa y con las manos un poco enharinadas para que no se nos pegue la masa, vamos colocandolas en la bandeja del horno. Aplastamos un poco la masa. Entre cada galleta dejamos un poco de espacio, ya que aumentará su tamaño en el horno.

 

Cuando las tengamos las sacamos del horno y las dejamos enfriar. Después preparamos el relleno.

En un cazo echamos el chocolate, la leche de soja y la margarina. Y lo vamos removiendo a fuego lento.

Con una cucharadita vamos echando la mezcla en la parte inferior de la galleta y con otra hacemos el sandwitch (ponerla sin aplastar para que no se desparrame el relleno). Así con todas.

Lo metemos en la nevera un rato hasta que se solidifique el chocolate y listo.

 

Clouds passing through Las Cañadas. The layers are formed by accumulating of the material expelled in the multiple volcanic eruptions www.webtenerife.co.uk/places-interest/teide-national-park...

sauteed steak bashed with peppercorns for a fiery Finnish dressed with mixed leaves, capers, tomato. Melted cheese with cracked black pepper and a portobello mushroom to top things off.....just perfect for ash Wednesday....lol.

"m'hai provocato... e mo' te magno!" :)

 

photo by alex

  

I have been told it is a juvenile Sandwich Tern. Hasn't got its flick yet.

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català

 

Dades:

 

· 800km amb 14.000 d+

· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades

· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son

· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.

· Posició final: 15

 

· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.

L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.

Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.

 

Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.

Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)

Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.

 

· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.

L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.

Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses

que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.

 

Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.

A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més

ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).

 

Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.

Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.

En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.

 

Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i

l’Antonio Dias.

 

A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.

 

Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .

 

Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)

La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.

 

Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.

Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.

Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.

Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.

 

Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)

 

La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.

 

Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.

Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.

  

---

 

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano

 

Datos:

 

· 800km con 14.000 d+

· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas

· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño

· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.

· Posición final: 15

 

· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.

El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.

Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.

 

Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.

Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)

Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.

 

· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.

El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.

Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.

 

Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados ​​un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.

Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.

Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más

ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).

 

Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.

Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.

Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.

David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.

 

Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y

Antonio Dias.

 

En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.

 

Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados ​​decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados ​​con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.

 

Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -

 

La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.

 

Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.

 

Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.

 

Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.

Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.

 

Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)

 

La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.

 

Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.

Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.

todays breakfast is italian sandwitch and triple choco fudge cookie and olive oil.

ex vergin olive oil is "isnardi". delicious...see beautiful color.

it is best one !! my secret weapon...yes.

Here is the first one I built from my treasure box! Right now I am sorting through over 200 sandwitch baggies or sorted parts to find stuff. It takes a while. I guess we had more Legos than I thought when I was younger. I remember not liking these as well as my American Bricks because they were not as realistic. I guess things change, eh? I am SO glad my mother still had these too.

Lesser Black-backed Gull, juvenile.

 

About animals and intelligence: once you share your picknick-sandwitch with it, it will pick up you from the crowd and come to you confindent it´s gonna get eatables again. It even has the nerve to beg or demand the food like it did with it´s parents. They learn fast or they teatch effectively, how ever you want to put it.

 

Selkälokki, lokakuun ehdokas

Helsinki

I was not made to be Americas Next Top Model. Not made be as brillant as a chef as Bobby Flay or Cat Cora. Not to be on telivision. Not to make millions of dollars for a computer invention. Not to be the greatest girls runner on my high school track team. Not to project a stunnung voice on a large stage. Not to get a full scholarship because I'm amazing at runnimg. Not made to attend Dart-myth after I graduate high school. Not to disover something life changing. Not to win awards for being smart. Not to memorize words to say in front of a camera.

I can do those things, nothing is limiting me. But what I can always be stunning at, is takeing photographs. Thats what I can win awards at, and get into a college with it. This, is what I'm good at.

Day 1 of my new project. The 88 Days Of Summer.

Late upload, sorry. I'm hungry.

   

Do not steal my pictures or blog my pictures without my permission.

I ordered sandwich and got this. It's more likely to be a fried fish burger with no vegetable.

Good day at Kimball Farm, Westford, MA.

Pst0301: This postcard shows Louis Lesko's Saloon (or "Cafe," to go by the sign above the door) at 7 Washington Avenue near the railroad tracks that separated the village of Hastings-on-Hudson from the waterfront factory district. Lesko's is where the factory workers would go for a beer and sandwitch at midnight when their shift ended. The bartender is standing in the doorway. His name, which is written on the back of the card but difficult to make out, might be Amerha.

食べ物を撮るのが、相変わらず苦手・・・

This is how things go down in knowle west ....battle of the streets is on .... somerdale ave vs Torrington ave they love it !!!! Special thanx to Cheo for final stuff and panini (the wold cup mascot not a sandwitch fing) !!!! !!!! KWBB

Arabic Food . This is the cheapest and best food in the Middle East. Poor and rich people eat Kuboos everyday. It cost only 1 QR ( 13 Indian Rupees ) here in Qatar.

ruruko is at the open cafe shooting her cute HelloKitty sandwitch and a strawberry milk. :))

Photo © Tristan Savatier - All Rights Reserved - License this photo on www.loupiote.com/2951595676

Share this photo on: facebooktwittermore...

 

American customer eating grill-cheese sandwitch at the Dust-City Diner

 

Photo taken at the Burning Man Decompression Party 2008 (San Francisco).

 

If you like this photo, follow me on instagram (tristan_sf) and don't hesitate to leave a comment or email me.

1 2 4 6 7 ••• 72 73