View allAll Photos Tagged ideat
The legend of the four stripes is the legend that explains the origin of the flag and the shield of Catalonia, first appeared in 1551 in the second part of the General Chronicle of Spain.
The story explains that the origins of the flag are in Guifré el Pilós, the last count of Barcelona appointed by the Frankish kings, and the first to give inherit their domains, initiating the Dynasty Counts of Barcelona.
Specifically, is told that the four stripes were created after a battle against the Normans, when the Frankish king dip his hand in a open wound of Guifré el Pilós, and then he passed all four fingers above the golden shield of the Count of Barcelona. With this act was created the shield of the House of Barcelona, symbol of the new sovereign conquered, and, over the years, this four red stripes become the Catalan flag.
Now, the Catalan flag is composed by 4 red vertical stripes, that are the blood of Guifré el Pilós, and between each red stripe, there is a yellow one, that symbolizes the shield of the Count.
Construcció
Les Quatre Columnes originals
Les columnes formaven part d'un projecte d'urbanització de la muntanya de Montjuïc que Puig i Cadafalch va presentar el 1915, amb l'objectiu de celebrar una exposició el 1917 centrada sobre el tema de l'electricitat i les indústries elèctriques. Volia presentar Barcelona al món com a capital del Mediterrani, i Catalunya com un país amb un govern modern, la Mancomunitat.[1] El projecte es va desestimar però Puig i Cadafalch el va tornar a presentar amb vistes a l'Exposició Universal de 1929. Es van construir el 1919 i van ser la primera construcció de tota la zona.
Les columnes, situades a la plaça de les Belles Arts,[2] havien de representar Catalunya: la columnata representaria l'herència grega i un edifici amb cúpula homenatjaria l'herència romana. El projecte global havia de tenir el seu moment àlgid com a eix central de la futura Exposició Universal de 1929.[3]
Les columnes van ser un dels primers elements a construir-se durant el procés d'urbanització de la muntanya. Es van construir amb maons arrebossats que imitaven la pedra i tenien 20 metres d'alçada i 2,5 metres de diàmetre. L'arquitecte tenia pensat coronar-les amb 4 figures representatives, quatre victòries alades, projecte que no es va arribar a realitzar.
Enderrocament
Enderrocament de la darrera columna.
La Font Màgica ocupa el lloc on inicialment es van construir les Quatre columnes
El pas del temps deixà obsolet l'objectiu de dedicar l'exposició exclusivament a les indústries elèctriques, i el 1925 es va decidir que es denominaria Exposició Internacional de Barcelona. El canvi d'objectiu feu que es reorganitzés l'exposició dedicant-la a tres vessants: la indústria, els esports i l'art. En aquest nou període Puig i Cadafalch va ser relegat per les seves idees catalanistes i la seva vinculació amb la Mancomunitat, i l'organització recaigué en mans del marquès de Foronda. Pere Domènech i Roura va ser nomenat director de les obres.[4]
Les columnes van ser enderrocades l'any 1928, poc abans d'una visita de Primo de Rivera a la ciutat. Durant la seva dictadura va ordenar eliminar sistemàticament tots els símbols públics de catalanisme, per tal que no tinguessin el ressò mediàtic que podia donar-los l'Exposició Universal de 1929, que havia de tenir lloc a Montjuïc.
La seva dictadura fou molt agressiva vers el catalanisme, i fins i tot va arribar a modificar els noms de molts pobles: els va castellanitzar i en va arrencar els cartells dels carrers escrits en català.[5] Pel mateix motiu la dictadura va anomenar finalment Poble Espanyol el complex que s'havia de dir Iberona, en homenatge als ibers, primers pobladors de les terres catalanes, i va donar el nom de plaça d'Espanya a la plaça des d'on accedia al recinte de l'exposició. També va fer col·locar dues torres venecianes a l'entrada.
Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte.[6]
Reconstrucció
Procés de reconstrucció de les 4 Columnes
Operaris finalitzant les obres de reconstrucció
Amb el restabliment de la democràcia van sorgir diverses veus que proposaven reconstruir les columnes, i fins i tot l'Ajuntament de Barcelona en va aprovar la restitució el 1994, però no es va arribar a un acord sobre la seva ubicació més adequada.
L'any 2001, l'arquitecte Joaquim Espanyol va presentar un projecte de restitució de les 4 columnes, però el projecte fou desestimat per la classe política.
Un any després, el 2002, la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals, que representava més de 60 associacions, va començar a demanar adhesions, signatures i suport per a la seva reconstrucció.[7] Progressivament, diverses personalitats del món de la política i la cultura, com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Ernest Benach, Gabriel Ferraté, Vicent Partal, Antoni Tàpies, Isabel-Clara Simó i Josep Maria Ainaud de Lasarte, entre d'altres, van donar suport a la iniciativa.
Entre 2005 i 2007 es van produir diverses pronunciacions de diferents estaments públics: el 9 de novembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució sobre la possible recuperació del monument, i un any després l'Ajuntament va assegurar que el 2007, 50è aniversari de la mort de Puig i Cadafalch, seria un bon any per reconstruir les columnes. Es van iniciar llavors converses entre Ferran Mascarell, llavors regidor de Cultura de l'ajuntament, i els responsables de la xarxa cívica.
Durant el 2007 l'Institut d'Estudis Catalans va organitzar l'exposició itinerant “Puig i Cadafalch arquitecte i polític i el monument de les quatre columnes de Montjuïc”, que es va poder veure, entre altres llocs, a l'Ateneu Barcelonès, a Mataró, Girona, la Bisbal d'Empordà i Les Borges Blanques.
El ple del 27 de juny de 2008 al Parlament de Catalunya va aprovar una proposició no de llei,[8] amb el suport de tots els partits polítics i presentada per ERC, per promoure la restitució de les Quatre Columnes, en homenatge als patriotes catalans. El 2009 es va presentar un projecte de construcció, ideat per l'equip d'arquitectes Rosselló-Sangenís, seguint el projecte original de construcció de Puig i Cadafalch i alguns manuals de construcció clàssica.[9] Sapic va ser l'empresa encarregada de l'execució del projecte.[10]
L'Ajuntament de Barcelona va presentar el projecte als mitjans de comunicació el 10 de novembre de 2009.
Les obres de reconstrucció van començar durant el primer trimestre de 2010. Inicialment es va preveure inaugurar el monument per la diada de l'Onze de Setembre o per les festes de la Mercè, però les obres es van allargar.[11] Es va informar llavors que cada columna tindria una alçada de 18,7 metres.[12] El dia 4 de novembre de 2010 es va enterrar una urna commemorativa a la base de les columnes, amb la documentació generada per diverses entitats cíviques durant el procés de reclamació de la reconstrucció de les columnes. El dia 7 de desembre es va retirar la bastida que s'havia instal·lat per construir-les.
La reconstrucció, amb un pressupost de 2,5 milions d'euros, s'ha realitzat amb anells de pedra artificial -una barreja de ciment, granit i marbre blanc- col·locats a pes amb una grua i entrellaçats mitjançant peces metàl·liques.[13] Tot i això, la seva construcció s'ha realitzat a la plaça del Marquès de Foronda, entre la Font Màgica i el Palau Nacional de Montjuïc, una mica més amunt del seu emplaçament original.[14] L'alçada definitiva de les columnes, incloent-hi el pedestal, és de 20 metres.
La inauguració oficial es va realitzar el diumenge 27 de febrer de 2011, amb la presència d'Artur Mas, president de la Generalitat, Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya, i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona.[15]
A la base d'una de les columnes hi figura la inscripció:
«Restitució, com a acte de justícia històrica, de les quatre columnes enderrocades per la dictadura l'any 1928 pel seu caràcter de símbol de Catalunya wikipedia dixit
Être folâtre...
Chers hommes, ne jugez pas la folie,
La folie ouvre une fenêtre,
Sur un monde où l’art pénètre,
Au sein de l’âme avec euphorie.
Nul ne peut juger une approche,
Nul ne peut juger une création,
L’art repose sur une idéation,
Qui es-tu pour darder un reproche ?
La folie nourrit la réalité,
Dans son giron, je me sens traversé,
De cent feux aux chemins de traverse,
C’est ce monde-là, ma finalité.
Les êtres communs sont pathétiques,
Il faut voguer dans les sphères de l’esprit,
Même si souvent, tu es incompris,
Dans l’univers, il n’y a pas d’éthique.
Michaël Overberg
La Colias crocea, più familiarmente Limoncella, volteggia nell'aria velocissima; non sono mai riuscita a fermarla in volo, solo brevi istantanee mosse, dove il marrone scuro di cui sono frangiate le ali superiori pare quasi un miraggio, qualcosa che puoi afferrare soltanto con l'immaginazione. Aggraziata, sfuggente, imprevedibile negli spostamenti. Chi le ha insegnato a volare?
La farfalla nasce senza nutrice, senza aiuti, eppure lei sa cosa deve fare; nel suo microscopico cervello una sapienza innata trasmessa dall'uovo madre le indica tutto ciò che è necessario per vivere, sopravvivere, riprodursi; riuscirà a trovare il suo compagno semplicemente danzando nell'aria, o sarà il compagno che la cercherà di fiore in fiore, suggendo nettare, attirato da colori, profumi, dall'aria leggera, da quell'impalpabile effluvio che lei emette per attirarlo, dal tepore del sole che permette tutto questo nascere, vivere, moltiplicarsi.
Seguendone il volo leggerissimo riesco a fotografarla, ad ali chiuse, nell'attimo in cui si poggia sull'invitante fiore della vedovella dei campi: somiglia a una fanciulla ottocentesca in abito da ballo, in attesa che qualcuno dal bordo della pista si avvicini e le chieda di danzare.
Anche Psiche è in attesa, mentre la dea osserva indispettita l'anforetta di cristallo piena di acqua della sorgente: questa strega malefica deve essere una gran maga per aver portato a termine l'impossibile incarico, rimugina tra sé, piena di livore; osa competere con lei e per di più ha sedotto suo figlio! la pagherà! vedrà questa esecrabile mortale di che cosa è capace lei “madre antica della natura, origine prima degli elementi, lei la Venere che nutre tutto l'universo”, dovrà pentirsene una volta per tutte, questa infima schiava, di aver osato sfidarla portando in giro la sua “illecita bellezza!” le affiderà un compito che nessun umano sarebbe in grado di portare a termine; quindi porge un vasetto alla fanciulla ordinandole di recarsi immediatamente negli Inferi: dovrà chiedere a Proserpina che lo riempia con un po' della sua bellezza, poiché lei l'ha consumata dedicandosi al figlio ammalato.
Psiche ascolta atterrita, è ormai chiaro: le prove finora affrontate erano per spingerla sempre più nel baratro, la dea la vuole morta; senza esitare si dirige verso una torre altissima decisa a salire e a gettarsi nel vuoto, sarà il modo più veloce per raggiungere gli inferi, il destino ormai è segnato, non rivedrà più il sole, né il suo amato Cupido.
D'un tratto, però, la torre le parla, spronandola a reagire e a riflettere sulla decisione presa d'impulso: “Se la tua anima sarà separata dal corpo, te ne andrai diritta nel profondo Tartaro dal quale non potrai più tornare”.
Quindi, continua la torre, è importante che ascolti le istruzioni che le darà: dopo averle spiegato come trovare l'ingresso degli inferi, dovrà varcarne le porte munita di due focacce d'orzo, una per mano, e con due monete nella bocca. Dopo aver percorso un cunicolo lunghissimo, stretto e buio, un uomo con un carico di legna su un asino malandato le chiederà aiuto, lei dovrà proseguire senza dargli ascolto. Poco dopo, giunta al fiume dei morti, lo Stige, darà una moneta a Caronte, il traghettatore, per essere trasportata sull'altra riva. Nell'attraversamento vedrà un vecchio sfinito e mezzo morto galleggiare nell'acqua che le chiederà di farlo salire in barca, ma anche qui non le è consentito di impietosirsi. Superato il fiume alcune tessitrici le chiederanno di dare loro una mano. Deve dire di no anche ad esse. Le richieste d'aiuto dei tre diversi personaggi, spiega la torre, sono trappole di Venere volte a farle cadere di mano una delle focacce necessarie per sfamare Cerbero, l'enorme cane di guardia nel nero atrio di Proserpina, se dovesse farne cadere solo una non potrebbe più tornare indietro.
Psiche si avvia per eseguire il gravoso compito richiestole dalla dea, rincuorata, però, dalle istruzioni ricevute.
Apuleio avrebbe potuto inserire un vecchio saggio per dare consigli a Psiche, invece ha preferito usare la metafora della torre, credo, per stimolare la fantasia e la creatività del lettore, del resto siamo nell'ambito dei cosiddetti “misteri”, i riti volti a trasformare l'individuo per condurlo a una dimensione superiore di conoscenza; nulla doveva trapelare all'esterno di quanto accadeva, la segretezza fu custodita gelosamente dagli adepti; oggi si sa della loro esistenza, ma i dettagli sono andati per la maggior parte perduti.
Le formiche, l'aquila, la canna, elementi del regno naturale. La torre, al contrario, è costruzione umana, dall'alto dei suoi spalti lo sguardo può spaziare lontano; essa rappresenta l'abilità ideativa e costruttiva, solidità, riparo dal pericolo, autodifesa; essendo, inoltre, dotata di parola, è come se attraverso di lei parlassero gli infiniti uomini che nel corso del tempo hanno tramandato l'esperienza della vita.
Psiche, dopo le istruzioni della torre, affronterà il pericoloso percorso in solitudine, non ci saranno animali generosi che faranno il lavoro per lei. Dovrà munirsi di coraggio e determinazione, e, soprattutto, dovrà imparare a dire di no. Per tre volte dovrà resistere all'impulso di aiutare chi è in difficoltà.
Per imparare a dire di no occorre chiara consapevolezza di ciò che si è, sguardo lucido su chi ci chiede qualcosa, resistere alla tentazione di dire di sì per compassione, senso del dovere, o per qualsiasi altro motivo che però non corrisponde ai nostri desideri più profondi.
Quando sono riuscita a decodificare il messaggio di questi tre no, ho compreso tante cose che per lunghi anni erano rimaste indecifrate.
Sebbene non vi sia rimedio agli errori compiuti, non è mai tardi per capire e per riappacificarsi col proprio destino.
Grazie, Apuleio.
La Masía Freixa és un edifici modernista de la ciutat de Terrassa situat al parc de Sant Jordi i al costat de la masia. Construït el 1896, va ser reformat entre 1907 i 1914 per Lluís Muncunill I Parellada. L’arquitecte la va convertir en una de les joies del modernisme egarense, amb la seva estructura d’arcs i voltes dels avions amb les parets pintades de color blanc i de les quals destaca una torre alta. Durant molts anys, el conservatori municipal de música que, actualment, ha estat traslladat a un altre edifici de la nova construcció del campus universitari.
La Masía va ser originalment ideat per servir de fàbrica de filadors i l'arquitecte Muncunill després la va transformar en la residència familiar del industrial tèxtil Josep Freixa i Argmí
ahir vaig descobrir la canònica de Santa Maria de Lluçà, i mira que la tenia vora de casa... això és lo bonic del país que tenim, a cada passa podem trobar una joia.
El claustre és una preciositat, amb un sorprenent bon estat de conservació... de planta irregular i sembla ser, ideat per un mestre àrab.
Us recomano vivament visitar-lo i gaudir-ne de l'explicació.
www.romanicat.net/pag/frames_cat.htm
per veure-la en gran sobre fons negre View On Black
La Punta de Peiraguils és un cim que forma part de la carena que envolta el Circ de Tristaina, a Andorra, del qual ofereix excel·lents vistes, dominat pel punxagut cim que li dóna nom, situat a gregal. A ponent destaca la Pica d'Estats, el cim més alt de Catalunya, i cap al sud, seguint la carena, podem veure els Pics de Creussans, de Cabanyó i de Comapedrosa, el més alt d'Andorra. Una mica a l'est d'aquests queda el Pic d'Arcalís.
El batejat com a Mirador Solar de Tristaina, ideat per Joan Viladomat, l'Arquitecte Toni Riberaygua, l'Enginyer Civil Sergi Riba i l'Enginyer d'estructures Lluis Moya. Consta d'una esfera metàl·lica en suspensió de 32 tones de pes, 25 metres de diàmetre i una amplada d'1,25 metres suspesa sobre el terreny i amb vistes als llacs de Tristaina i a la vall d'Ordino. El mirador és, també, un enorme rellotge solar. El seu gnomon central té 27 metres de longitud i està inclinat a 42,55º, que és la latitud exacta del punto on es troba el mirador segons les seves coordenades geogràfiques.
Veure ruta a Wikiloc.
Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.
Vacuous Ties.
Mae Usurer yn meddwi poenydio parhaus ysbrydion mawr penyd trallod trallod oed gwallgofrwydd llofruddiaeth cwmni dysgu cwmni sy'n preswylio cludiant neidio aur,
þjáningar sorg völundarhús helvítis andar juggler climes mengað fjandans bæn syndir ákafur óhóflegir lyklar frábær árangur,
kontradizzjonijiet avvanzati li jipproduċu ideat nofs moħmija li jżidu l-kunċetti proċess ta 'kumpens żejjed li jeqred ix-xewqat jiem aħħarija li jistimulaw twemmin perfett,
打折的企業撥出支出增加了壓力，迫使深層的謬論超出了治療窗口的範圍，錯誤的推理,
krizės situacijos deginantys efektai maišant žargoną šiuolaikinis mokslininkas, mėgaujantis aukomis, žingeidžios filosofijos vagies karveliai, kosmetikos prekės,
話をする排泄馬鹿物語の退屈な悪魔別れの労働異国情緒あふれる記憶の啓発ジェスト照明付き処分赤いニシン絶望的な恐ろしい消化吠える唾を吐くカエル.
Steve.D.Hammond.
Toni Duarte Freelance Photographer
Please don't use this image on websites, blogs or other media
without my explicit permission.
© All rights reserved
Contac: toniduarte[a]cmail.cat
El cementiri General de València va ser construït després de la decisió del govern de Carles III de prohibir els enterraments a les parròquies i nucli urbà, la qual cosa era la pràctica habitual a l'Espanya del segle XVIII i causava nombrosos problemes de salut.
El projecte, ideat per l'arquitecte Cristóbal de Sales, va començar el 1805. El seu disseny es va basar en la necròpolis francesa de Père Lachaise, un dels grans cementiris construïts en l'època i en el qual es va basar la construcció de nombrosos cementiris europeus.
El recinte es va inaugurar el 1807 amb un "arrencada" problemàtic, avui aquest cementiri té ja més de 200 llargs anys d'història.
Fins a mitjans del segle XIX els burgesos no començarien a interessar-se per construir panteons, ostentació del seu poder econòmic i classe social. És a dir, que l'encàrrec de panteons i criptes monumentals es posaria de moda bastant temps després de l'obertura del cementiri.
Per aquells anys, el Cementiri General de València va realitzar obres d'ampliació, ideant un vast projecte anomenat "Els Pòrtics", d'estil neoclàssic i molt monumental. Prova d'això és que la construcció té 170 columnes dòriques.
En el Cementiri General de València es pot trobar una gran col lecció d'estils artístics com el neoegipci, el modernisme, el neogòtic o el neogrec, tots ells plasmats en impressionants escultures i dissenys que van enviar construir els burgesos valencians. Un dels més espectaculars és el panteó en honor a la filla adolescent de Gaspar Dotres, un temple d'estil clàssic preciós. A més dels panteons, és interessant fer una ullada al cementiri civil, on jeu l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez, ia la secció musulmana a la qual el cementiri ha dedicat gairebé 700 hectàrees. Avui, el cementiri també compta amb unes instal.lacions de cremació.
A més de Blasco Ibáñez, el Cementiri General de València és l'eterna domicili d'altres il.lustres personatges com el cantant Nino Bravo, el pintor Joaquim Sorolla, la cantant d'òpera Lucrecia Bori ... I és que 200 anys d'història són molts per a un cementiri que tanca bona part de la història de la capital valenciana, per a una necròpolis que es troba entre les més monumentals d'Espanya i que no té res a envejar als més visitats cementiris europeus.
A partir de juny de 2009 el Cementiri General va posar en marxa una iniciativa pionera a la Comunitat Valenciana: visites guiades pel cementiri. D'aquesta manera, el recinte pretén mostrar el seu patrimoni artístic i arquitectònic. Així, el de València ingressa en el cèlebre Circuit Europeu de Cementiris.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El cementerio General de Valencia fue construido tras la decisión del gobierno de Carlos III de prohibir los enterramientos en las parroquias y núcleo urbano, lo cual era la práctica habitual en la España del siglo XVIII y causaba numerosos problemas de salud.
El proyecto, ideado por el arquitecto Cristóbal de Sales, comenzó en 1805. Su diseño se basó en la necrópolis francesa de Père Lachaise, uno de los grandes cementerios construidos en la época y en el cual se basó la construcción de numerosos camposantos europeos.
El recinto se inauguró en 1807 con un "arranque" problemático, hoy este cementerio tiene ya más de 200 largos años de historia.
Hasta mediados del siglo XIX los burgueses no comenzarían a interesarse por construir panteones, ostentación de su poder económico y clase social. Es decir, que el encargo de panteones y criptas monumentales se pondría de moda bastante tiempo después de la apertura del cementerio.
Por aquellos años, el Cementerio General de Valencia realizó obras de ampliación, ideando un vasto proyecto llamado "Los Pórticos", de estilo neoclásico y muy monumental. Prueba de ello es que la construcción cuenta con 170 columnas dóricas.
En el Cementerio General de Valencia se puede hallar una gran colección de estilos artísticos como el neoegipcio, el modernismo, el neogótico o el neogriego, todos ellos plasmados en impresionantes esculturas y diseños que mandaron construir los burgueses valencianos. Uno de los más espectaculares es el panteón en honor a la hija adolescente de Gaspar Dotres, un templo de estilo clásico precioso. Además de los panteones, es interesante echar un vistazo al cementerio civil, donde yace el escritor Vicente Blasco Ibáñez, y a la sección musulmana a la que el cementerio ha dedicado casi 700 hectáreas. Hoy, el cementerio también cuenta con unas instalaciones de cremación.
Además de Blasco Ibáñez, el Cementerio General de Valencia es la eterna morada de otros ilustres personajes como el cantante Nino Bravo, el pintor Joaquín Sorolla, la cantante de ópera Lucrecia Bori… Y es que 200 años de historia son muchos para un camposanto que encierra buena parte de la historia de la capital valenciana, para una necrópolis que se halla entre las más monumentales de España y que no tiene nada que envidiar a los más visitados camposantos europeos.
A partir de junio de 2009 el Cementerio General puso en marcha una iniciativa pionera en la Comunidad Valenciana: visitas guiadas por el camposanto. De esta manera, el recinto pretende mostrar su patrimonio artístico y arquitectónico. Así, el de Valencia ingresa en el célebre Circuito Europeo de Cementerios.
És un embassament situat a la cara nord dels Pirineus, dins de la Regió d'Occitània, França i tancat pel riu Èrç Viu. El llac va ser ideat l'any 1977 amb la finalitat de tenir una font permanent de reg per als
departaments d'Arieja i Aude
Dades EXIF: 1/2000seg f2.8 ISO100 24mm
DJI Mini2
#lacdemontbel #ariege #occitanie #landscape
#landscapephotography #rogervivephoto #beach #plage #djimini2 #djimavicmini #aerialphotography #landscapedrone #dronephotography #droneshot
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A l'exterior hi la nau inferior de planta aproximadament oval, anomenada popularment la cripta, el pòrtic exterior de columnes guerxes i arcs que sustenten les voltes parabolicohiperbòliques que, alhora, suporten una rampa que havia d'ésser l'escalinata principal d'accés a la nau superior, un campanar i l'escala de ponent de l'edifici.
El pòrtic de voltes de paraboloide hiperbòlic que antecedeix a la cripta és el primer lloc on Gaudí emprà aquesta estructura i primer exemple de voltes paraboloïdals a la història de l'arquitectura. El pòrtic està també decorat amb rajoles, destacant unes grans creus de Sant Andreu en forma de X. La porta d'entrada mostra a la seva part superior una composició ceràmica que representa les quatre virtuts cardinals, amb els seus corresponents símbols: la Prudència una guardiola, la Justícia una balança, la Fortalesa una armadura i un casc i la Temperància un porró i un ganivet tallant pa.
La clau de volta del pòrtic conté un crismó de la Santíssima Trinitat, amb la lletra P (de Pater) en color groc, símbol de la llum; la F (de Filius) en vermell, símbol de martiri; i la S (de Spiritus) en taronja, síntesi dels altres dos. Al llarg de la cripta destaca tanmateix la decoració amb peixos, símbol de Jesús, ja que peix en grec és "ikhthus", acrònim de Iesus Khristos Theos Uios Soter (Jesús Crist Déu Fill Salvador).
Toni Duarte Freelance Photographer
Please don't use this image on websites, blogs or other media
without my explicit permission.
© All rights reserved
Contac: toniduarte[a]cmail.cat
El cementiri General de València va ser construït després de la decisió del govern de Carles III de prohibir els enterraments a les parròquies i nucli urbà, la qual cosa era la pràctica habitual a l'Espanya del segle XVIII i causava nombrosos problemes de salut.
El projecte, ideat per l'arquitecte Cristóbal de Sales, va començar el 1805. El seu disseny es va basar en la necròpolis francesa de Père Lachaise, un dels grans cementiris construïts en l'època i en el qual es va basar la construcció de nombrosos cementiris europeus.
El recinte es va inaugurar el 1807 amb un "arrencada" problemàtic, avui aquest cementiri té ja més de 200 llargs anys d'història.
Fins a mitjans del segle XIX els burgesos no començarien a interessar-se per construir panteons, ostentació del seu poder econòmic i classe social. És a dir, que l'encàrrec de panteons i criptes monumentals es posaria de moda bastant temps després de l'obertura del cementiri.
Per aquells anys, el Cementiri General de València va realitzar obres d'ampliació, ideant un vast projecte anomenat "Els Pòrtics", d'estil neoclàssic i molt monumental. Prova d'això és que la construcció té 170 columnes dòriques.
En el Cementiri General de València es pot trobar una gran col lecció d'estils artístics com el neoegipci, el modernisme, el neogòtic o el neogrec, tots ells plasmats en impressionants escultures i dissenys que van enviar construir els burgesos valencians. Un dels més espectaculars és el panteó en honor a la filla adolescent de Gaspar Dotres, un temple d'estil clàssic preciós. A més dels panteons, és interessant fer una ullada al cementiri civil, on jeu l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez, ia la secció musulmana a la qual el cementiri ha dedicat gairebé 700 hectàrees. Avui, el cementiri també compta amb unes instal.lacions de cremació.
A més de Blasco Ibáñez, el Cementiri General de València és l'eterna domicili d'altres il.lustres personatges com el cantant Nino Bravo, el pintor Joaquim Sorolla, la cantant d'òpera Lucrecia Bori ... I és que 200 anys d'història són molts per a un cementiri que tanca bona part de la història de la capital valenciana, per a una necròpolis que es troba entre les més monumentals d'Espanya i que no té res a envejar als més visitats cementiris europeus.
A partir de juny de 2009 el Cementiri General va posar en marxa una iniciativa pionera a la Comunitat Valenciana: visites guiades pel cementiri. D'aquesta manera, el recinte pretén mostrar el seu patrimoni artístic i arquitectònic. Així, el de València ingressa en el cèlebre Circuit Europeu de Cementiris.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El cementerio General de Valencia fue construido tras la decisión del gobierno de Carlos III de prohibir los enterramientos en las parroquias y núcleo urbano, lo cual era la práctica habitual en la España del siglo XVIII y causaba numerosos problemas de salud.
El proyecto, ideado por el arquitecto Cristóbal de Sales, comenzó en 1805. Su diseño se basó en la necrópolis francesa de Père Lachaise, uno de los grandes cementerios construidos en la época y en el cual se basó la construcción de numerosos camposantos europeos.
El recinto se inauguró en 1807 con un "arranque" problemático, hoy este cementerio tiene ya más de 200 largos años de historia.
Hasta mediados del siglo XIX los burgueses no comenzarían a interesarse por construir panteones, ostentación de su poder económico y clase social. Es decir, que el encargo de panteones y criptas monumentales se pondría de moda bastante tiempo después de la apertura del cementerio.
Por aquellos años, el Cementerio General de Valencia realizó obras de ampliación, ideando un vasto proyecto llamado "Los Pórticos", de estilo neoclásico y muy monumental. Prueba de ello es que la construcción cuenta con 170 columnas dóricas.
En el Cementerio General de Valencia se puede hallar una gran colección de estilos artísticos como el neoegipcio, el modernismo, el neogótico o el neogriego, todos ellos plasmados en impresionantes esculturas y diseños que mandaron construir los burgueses valencianos. Uno de los más espectaculares es el panteón en honor a la hija adolescente de Gaspar Dotres, un templo de estilo clásico precioso. Además de los panteones, es interesante echar un vistazo al cementerio civil, donde yace el escritor Vicente Blasco Ibáñez, y a la sección musulmana a la que el cementerio ha dedicado casi 700 hectáreas. Hoy, el cementerio también cuenta con unas instalaciones de cremación.
Además de Blasco Ibáñez, el Cementerio General de Valencia es la eterna morada de otros ilustres personajes como el cantante Nino Bravo, el pintor Joaquín Sorolla, la cantante de ópera Lucrecia Bori… Y es que 200 años de historia son muchos para un camposanto que encierra buena parte de la historia de la capital valenciana, para una necrópolis que se halla entre las más monumentales de España y que no tiene nada que envidiar a los más visitados camposantos europeos.
A partir de junio de 2009 el Cementerio General puso en marcha una iniciativa pionera en la Comunidad Valenciana: visitas guiadas por el camposanto. De esta manera, el recinto pretende mostrar su patrimonio artístico y arquitectónico. Así, el de Valencia ingresa en el célebre Circuito Europeo de Cementerios.
Detall de la Torre Galatea del Teatre - Museu Dalí de Figueres (Alt Empordà) CAT. on figuren en les seves façanes els pans de crostons, ideats pel flequer saltenc Pau Masó i Fàbrega.
www.youtube.com/watch?v=sufF367NwRM
www.bibgirona.net/salt/col_local/buidats/maso_pa.pdf
-------------------------------------------------
Bread croutons.
Detail of the Torre Galatea Theatre - Museum in Figueres (Alt Emporda) CAT. containing in its facades of the bread croutons, designed by Paul Maso and baker saltenca Fabrega.
Toni Duarte Freelance Photographer
Please don't use this image on websites, blogs or other media
without my explicit permission.
© All rights reserved
Contac: toniduarte[a]cmail.cat
El cementiri General de València va ser construït després de la decisió del govern de Carles III de prohibir els enterraments a les parròquies i nucli urbà, la qual cosa era la pràctica habitual a l'Espanya del segle XVIII i causava nombrosos problemes de salut.
El projecte, ideat per l'arquitecte Cristóbal de Sales, va començar el 1805. El seu disseny es va basar en la necròpolis francesa de Père Lachaise, un dels grans cementiris construïts en l'època i en el qual es va basar la construcció de nombrosos cementiris europeus.
El recinte es va inaugurar el 1807 amb un "arrencada" problemàtic, avui aquest cementiri té ja més de 200 llargs anys d'història.
Fins a mitjans del segle XIX els burgesos no començarien a interessar-se per construir panteons, ostentació del seu poder econòmic i classe social. És a dir, que l'encàrrec de panteons i criptes monumentals es posaria de moda bastant temps després de l'obertura del cementiri.
Per aquells anys, el Cementiri General de València va realitzar obres d'ampliació, ideant un vast projecte anomenat "Els Pòrtics", d'estil neoclàssic i molt monumental. Prova d'això és que la construcció té 170 columnes dòriques.
En el Cementiri General de València es pot trobar una gran col lecció d'estils artístics com el neoegipci, el modernisme, el neogòtic o el neogrec, tots ells plasmats en impressionants escultures i dissenys que van enviar construir els burgesos valencians. Un dels més espectaculars és el panteó en honor a la filla adolescent de Gaspar Dotres, un temple d'estil clàssic preciós. A més dels panteons, és interessant fer una ullada al cementiri civil, on jeu l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez, ia la secció musulmana a la qual el cementiri ha dedicat gairebé 700 hectàrees. Avui, el cementiri també compta amb unes instal.lacions de cremació.
A més de Blasco Ibáñez, el Cementiri General de València és l'eterna domicili d'altres il.lustres personatges com el cantant Nino Bravo, el pintor Joaquim Sorolla, la cantant d'òpera Lucrecia Bori ... I és que 200 anys d'història són molts per a un cementiri que tanca bona part de la història de la capital valenciana, per a una necròpolis que es troba entre les més monumentals d'Espanya i que no té res a envejar als més visitats cementiris europeus.
A partir de juny de 2009 el Cementiri General va posar en marxa una iniciativa pionera a la Comunitat Valenciana: visites guiades pel cementiri. D'aquesta manera, el recinte pretén mostrar el seu patrimoni artístic i arquitectònic. Així, el de València ingressa en el cèlebre Circuit Europeu de Cementiris.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El cementerio General de Valencia fue construido tras la decisión del gobierno de Carlos III de prohibir los enterramientos en las parroquias y núcleo urbano, lo cual era la práctica habitual en la España del siglo XVIII y causaba numerosos problemas de salud.
El proyecto, ideado por el arquitecto Cristóbal de Sales, comenzó en 1805. Su diseño se basó en la necrópolis francesa de Père Lachaise, uno de los grandes cementerios construidos en la época y en el cual se basó la construcción de numerosos camposantos europeos.
El recinto se inauguró en 1807 con un "arranque" problemático, hoy este cementerio tiene ya más de 200 largos años de historia.
Hasta mediados del siglo XIX los burgueses no comenzarían a interesarse por construir panteones, ostentación de su poder económico y clase social. Es decir, que el encargo de panteones y criptas monumentales se pondría de moda bastante tiempo después de la apertura del cementerio.
Por aquellos años, el Cementerio General de Valencia realizó obras de ampliación, ideando un vasto proyecto llamado "Los Pórticos", de estilo neoclásico y muy monumental. Prueba de ello es que la construcción cuenta con 170 columnas dóricas.
En el Cementerio General de Valencia se puede hallar una gran colección de estilos artísticos como el neoegipcio, el modernismo, el neogótico o el neogriego, todos ellos plasmados en impresionantes esculturas y diseños que mandaron construir los burgueses valencianos. Uno de los más espectaculares es el panteón en honor a la hija adolescente de Gaspar Dotres, un templo de estilo clásico precioso. Además de los panteones, es interesante echar un vistazo al cementerio civil, donde yace el escritor Vicente Blasco Ibáñez, y a la sección musulmana a la que el cementerio ha dedicado casi 700 hectáreas. Hoy, el cementerio también cuenta con unas instalaciones de cremación.
Además de Blasco Ibáñez, el Cementerio General de Valencia es la eterna morada de otros ilustres personajes como el cantante Nino Bravo, el pintor Joaquín Sorolla, la cantante de ópera Lucrecia Bori… Y es que 200 años de historia son muchos para un camposanto que encierra buena parte de la historia de la capital valenciana, para una necrópolis que se halla entre las más monumentales de España y que no tiene nada que envidiar a los más visitados camposantos europeos.
A partir de junio de 2009 el Cementerio General puso en marcha una iniciativa pionera en la Comunidad Valenciana: visitas guiadas por el camposanto. De esta manera, el recinto pretende mostrar su patrimonio artístico y arquitectónico. Así, el de Valencia ingresa en el célebre Circuito Europeo de Cementerios.
A la trassera del Mercat de les Flors de Barcelona es troba un tapís curiós i violent, format per 1.500 olles de fang desgarrades, deformadoes, trencades, mosegades i manipulades, tot ideat per l'artista Frederic Amat al 2001.
Toni Duarte Freelance Photographer
Please don't use this image on websites, blogs or other media
without my explicit permission.
© All rights reserved
Contac: toniduarte[a]cmail.cat
El cementiri General de València va ser construït després de la decisió del govern de Carles III de prohibir els enterraments a les parròquies i nucli urbà, la qual cosa era la pràctica habitual a l'Espanya del segle XVIII i causava nombrosos problemes de salut.
El projecte, ideat per l'arquitecte Cristóbal de Sales, va començar el 1805. El seu disseny es va basar en la necròpolis francesa de Père Lachaise, un dels grans cementiris construïts en l'època i en el qual es va basar la construcció de nombrosos cementiris europeus.
El recinte es va inaugurar el 1807 amb un "arrencada" problemàtic, avui aquest cementiri té ja més de 200 llargs anys d'història.
Fins a mitjans del segle XIX els burgesos no començarien a interessar-se per construir panteons, ostentació del seu poder econòmic i classe social. És a dir, que l'encàrrec de panteons i criptes monumentals es posaria de moda bastant temps després de l'obertura del cementiri.
Per aquells anys, el Cementiri General de València va realitzar obres d'ampliació, ideant un vast projecte anomenat "Els Pòrtics", d'estil neoclàssic i molt monumental. Prova d'això és que la construcció té 170 columnes dòriques.
En el Cementiri General de València es pot trobar una gran col lecció d'estils artístics com el neoegipci, el modernisme, el neogòtic o el neogrec, tots ells plasmats en impressionants escultures i dissenys que van enviar construir els burgesos valencians. Un dels més espectaculars és el panteó en honor a la filla adolescent de Gaspar Dotres, un temple d'estil clàssic preciós. A més dels panteons, és interessant fer una ullada al cementiri civil, on jeu l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez, ia la secció musulmana a la qual el cementiri ha dedicat gairebé 700 hectàrees. Avui, el cementiri també compta amb unes instal.lacions de cremació.
A més de Blasco Ibáñez, el Cementiri General de València és l'eterna domicili d'altres il.lustres personatges com el cantant Nino Bravo, el pintor Joaquim Sorolla, la cantant d'òpera Lucrecia Bori ... I és que 200 anys d'història són molts per a un cementiri que tanca bona part de la història de la capital valenciana, per a una necròpolis que es troba entre les més monumentals d'Espanya i que no té res a envejar als més visitats cementiris europeus.
A partir de juny de 2009 el Cementiri General va posar en marxa una iniciativa pionera a la Comunitat Valenciana: visites guiades pel cementiri. D'aquesta manera, el recinte pretén mostrar el seu patrimoni artístic i arquitectònic. Així, el de València ingressa en el cèlebre Circuit Europeu de Cementiris.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El cementerio General de Valencia fue construido tras la decisión del gobierno de Carlos III de prohibir los enterramientos en las parroquias y núcleo urbano, lo cual era la práctica habitual en la España del siglo XVIII y causaba numerosos problemas de salud.
El proyecto, ideado por el arquitecto Cristóbal de Sales, comenzó en 1805. Su diseño se basó en la necrópolis francesa de Père Lachaise, uno de los grandes cementerios construidos en la época y en el cual se basó la construcción de numerosos camposantos europeos.
El recinto se inauguró en 1807 con un "arranque" problemático, hoy este cementerio tiene ya más de 200 largos años de historia.
Hasta mediados del siglo XIX los burgueses no comenzarían a interesarse por construir panteones, ostentación de su poder económico y clase social. Es decir, que el encargo de panteones y criptas monumentales se pondría de moda bastante tiempo después de la apertura del cementerio.
Por aquellos años, el Cementerio General de Valencia realizó obras de ampliación, ideando un vasto proyecto llamado "Los Pórticos", de estilo neoclásico y muy monumental. Prueba de ello es que la construcción cuenta con 170 columnas dóricas.
En el Cementerio General de Valencia se puede hallar una gran colección de estilos artísticos como el neoegipcio, el modernismo, el neogótico o el neogriego, todos ellos plasmados en impresionantes esculturas y diseños que mandaron construir los burgueses valencianos. Uno de los más espectaculares es el panteón en honor a la hija adolescente de Gaspar Dotres, un templo de estilo clásico precioso. Además de los panteones, es interesante echar un vistazo al cementerio civil, donde yace el escritor Vicente Blasco Ibáñez, y a la sección musulmana a la que el cementerio ha dedicado casi 700 hectáreas. Hoy, el cementerio también cuenta con unas instalaciones de cremación.
Además de Blasco Ibáñez, el Cementerio General de Valencia es la eterna morada de otros ilustres personajes como el cantante Nino Bravo, el pintor Joaquín Sorolla, la cantante de ópera Lucrecia Bori… Y es que 200 años de historia son muchos para un camposanto que encierra buena parte de la historia de la capital valenciana, para una necrópolis que se halla entre las más monumentales de España y que no tiene nada que envidiar a los más visitados camposantos europeos.
A partir de junio de 2009 el Cementerio General puso en marcha una iniciativa pionera en la Comunidad Valenciana: visitas guiadas por el camposanto. De esta manera, el recinto pretende mostrar su patrimonio artístico y arquitectónico. Así, el de Valencia ingresa en el célebre Circuito Europeo de Cementerios.
i bought a 200 acre farmstead in southern virgina several years back.the property had been basically abandoned for 20 years and the
locals had grown very accustomed to regarding it as their own hunting
ground. we bought the property in oct/nov'ish, which is the begining
of deer hunting season in those parts (the creep of southernism
in my speech will become readily apparent, bear with). so the first
several weekends, i would take my father up there to make a clearing
to put up a storage shed and build up my smithy forge. we put up no
trespassing signs and chains across the road, but they would be torn
down and cut when we arrived. it was clear we werent going to be
entirely welcome. .
One weekend my dad stopped at a pawn shop on the drive up, saying he
wanted to look at something. 10 minutes later he came out with 2
Chinese semi-auto assault rifles and 1000 rounds of high velocity
ammo.
'Ummm....' i said, 'not a good idea'
"We have to be prepared. Things might get hairy."
"Sure, but you know how to fire one of those?"
"pretty sure"
"nice....just put em in the trunk and forget about them dad.'
so when we arrive the signs are down and the chains cut and dad is
freaking out that the locals arent showing us respect. i sigh, roll
eyes, and start a fire to make some coffee. now in virginia they use
dogs to hunt. the deer are flushed out into open fields by baying
hounds and beagles where the lazy hunters sits on his truck or ATV and
pops off shots at them. as we start drinking coffee, a pack of dogs
tears thru our campsite and we see a deer pull out of a grove about
100 feet to our left and tear across 40 feet ahead of us into a broom
straw pasture. shotguns erupted from an opposing treeline about 100
feet to our right. 8,9, maybe 10 shots fired, tangentially in front of us. dad runs back to the car, pulls an assault rifle from the
trunk, loads up a 50 round clip, and marches past me towards the
treeline of hunters.
'whoa! what the fuck do you think you are doing?!'
'im gonna teach those bastards some respect!!'
'put the gun down, dad. you arent going anywhere with that.
just settle down.'
'just relax son, i'll take care of this, i'm not afraid.'
'hahaha, im certainly not afraid of them either. but...they know we
are here. they are just trying to rattle us - and apparently it worked
on you. now look, this is the big picture here. there are probably 4
or 5 locals in that treeline, they can probably see you right now,
they have probably been hunting here since they were children, they
know this land, they know the local sheriff, they dont know you. you
go charging in there and they might even drop you and not a word would
be said about it. you were in the army like 30 years ago, you read
soldier of fortune magazine on the toilet - this doth not a commando
maketh. just settle down, gimme the rifle and go load up the
other one.'
reluctantly he gave me the gun. i took it over behind a huge 4 foot
diameter fallen oak out of the sight line of the hunters, left it
there, and returned to my coffee. ten minutes later, another deer
flushed out and another volley erupted from the treeline. dad gave me
a withering look of contempt as if he was digusted for siring such a
spineless son. i smirked back and said 'breathe....its ok. trust me.'
i went over to the oak and the rifle, put down my coffee, and squeezed
off all 50 rounds in rapid fire. CRACK CRACK CRACK... an assault rifle
is a loud impressive beast, i must admit. a minute later we heard a
jeep and an atv drive off from the treeline. i went back to the fire,
finished my coffee and asked dad to get the other rifle and go get
down by the oak.
'what?'
'trust me...serious. you have about 2 minutes.'
as he got the gun and walked over to the tree, we saw a convoy of 6
trucks and jeeps and atvs barrelling down our drive road (about a mile
long).
'dad, please just stay put behind that tree, dont let them see where
you are, unless, obviously things get 'hairy', then call the cops on
your cell and handle things. but remember even if you shoot in
self-defense, you are going to jail, and its their jail."
"what the hell? what are you going to do??'
'no big, we are going to have a little chat. no worries'
a minute later, the six vehicles pull up around in a semi circle and
like 15 hunters get out, some with their shotguns, others without, but
certainly packing a pistol or something. this huge older thick headed
lout with a stereotypical chunck of chewing 'bacca in his lip and a
grimy blaze orange padded jacket was standing in front, looked around
at our campsite and snorted with complete contempt.
'boy, who the fuck is shooting machine guns around here?!' he says
walking over at me.
i just sat there on a log drinking my coffee looking at him.
'you deef boy? we was up yonder (swear to god they use 'yonder', go
figure!) and some dumbfucker starting shooting automatic machine guns
at us. waddat you?'
i lit a cigarette and just stared at him for another 10 seconds or so.
(honestly i couldnt tell if i was in way over my head, but i
knew if we showed weakness the whole adventure of living up there
would become some fuct hatfield-mccoy OK corral deliverance hillbilly
nightmare)
'this is my land now - and that is my gun. and dont call me boy.'
'now look here, we are out here hunting and you are gonna hit somebody
shooting like that. so you need to settle down...boooooyyyy. we'been
hunting here for over 20 years and the season just started. we'll tell
y'all when you its safe for you to come back here and play or whatever
the hell you california boys do back here (the realtor must have
filled the locals in on our situation).
cigarette drag. stare.
'you got me, boy?'
'no, boyyyy. here is the deal. this is my land now - and you are
fucking trespassing. i fired those shots, not at your boys, but into
the ground, because i know there is nothing a hunter hates more than
to think there is an asshole out there in the trees with an assault
rifle. i knew it would get your attention. now i am going to live
here. i am clearing off this land to build a home and eventually build
a business. i am gonna raise a family here. i believe in good
neighbors. i am gonna be a good neighbors. but y'all have started this
out ugly by vandalizing my signs, cutting my chains, trespassing to
hunt, which can land your ass in state prison for a couple months. so
short of you making some jack ass move and trying to shoot me right
here which i can tell you would be a very bad ideat, we can sit down
and work out some sort arrangement that will make us good neighbors.
so what do you want? you want to fight or figure it out?'
(snort) 'youre fucking crazy!'
'no. just very determined to makes sure everybody walks outta here and
that this little bullshit harrasment stops today. so what do you
want?'
'check this california boy out. who does he think he is'
'look, i already called the game warden this morning before i came up
here. real nice guy (one mongoloid in the back guffawed and said 'he's
a fucker.) he was very obliging and told me all about your state
hunting laws and the serious penalties for trespassing and he even
mentioned that he might be stopping by today to say hello. and last
week i spoke with the county magistrate (DA to them), also a real nice
guy, looks like we are going to be going to the same church (i had
stopped in at the beautiful 200 year old episcopal church on a
previous trip to meet the rector and meet some of the folks - never
especially religious, but i knew enough of small towns to know that
the church is where you socialize and get your social ranking), happy
to see some new faces coming to the county. he told me all about the
history of this part of the county and this property. in fact, he said
if i had any problems to give him a call and he'd give me a hand. so
you and your boys aint got much to stand on right now. you keep up
this hunting and the game warden is gonna revoke your licenses at best
and toss you in jail at the worst, especially if your poachin' was
done in a coercive threating manner, and im sure the magistrate
wouldnt mind a bit drawing up the cases."
'ha, the sheriff is my brother in law,' the lout says.
'cool, roll the dice, see what your brother in law will do for you. or
you put your guns back in your trucks and lets work this out.'
'what'chu got in mind?'
'ok, i accept that y'all have been hunting here since sheriff shappard
died because there was no one to say no, and we all know there isnt
another plot of property with an open 100 acres of clear shooting this
far back off the road for 20 or so miles. so i dont feel right just
telling you boys that you cant hunt here anymore. so you can hunt
here.'
'well thats good, glad youre talking some sense.'
'so you can hunt here for the rest of the season...but next season you
can only hunt the front half of the property and the following year
only the front quarter of the land. you get three more years you can
hunt here, after those three years i should have a home built here and
we can discuss if any of you wants to buy permission to hunt that
front quarter. three years free is a good deal.'
'not really...'
'its better than the alternative. but here's your catch. only you and
your hunt club are allowed to hunt here. no one else. understand?'
'thats not much of a catch, why would we want to share it?'
'the catch is that you are responsible for making sure no one hunts
here, no one vandalizes my gear that i store here, no one messes with
my signs. if anybody hunts and vandalizes this property, then all bets
are off and you can go ask the hunt club down 'yonder!' if you can
hunt with them - i'm sure they wouldnt mind .
long story short, they agreed, we agreed. no more problems with
vandals and such. in fact, they actually called the sheriff on some
boys from another county who had come over during the week to hunt.
and they made sure we knew they had done so. after two years a 300
acre property a mile or so down the road was bought by a timberer and
clear cut. after the trees and shrub growth starting coming back after
a year it was perfect for deer hunting and the timberer had no
objections to the locals hunting there, so it wasnt a problem not
hunting at our place. it was never warm and fuzzy with the locals up
there, but they did respect our property. we never had anymore problems with
them.
damn, i hadnt thought about that story for years now.
The Green Pavilion !
Cette petite serre dans laquelle le public peut pénétrer à la forme générale des pavillons de Marsan ou de Flore du palais du Louvre.
Œuvre d'Odile Decq (France, 1955)
fr.wikipedia.org/wiki/Odile_Decq
2022
Acier, aluminium et verre
570 x 350 x 350 cm
Courtesy Philippe Gravier
Hangar Y, Paris-Meudon
L'œuvre d'Odile Decq dans le jardin des Tuileries
ideat.fr/odile-decq-serre-tuileries/
Nouveau parcours
De nouvelles œuvres d’artistes contemporains internationaux font leur apparition dans le parcours, de Erwin Wurm à Laure Prouvost en passant par Kengo Kuma ou Odile Decq…
Els jardins de Papadopoli són un petit parc públic al centre històric de Venècia.
El monestir de Santa Croce s'aixecava antigament a la zona que avui ocupa els jardins. Habitat per una comunitat de monges clarisses, va ser tancat l'any 1810 durant les supressions napoleòniques i reduït a usos civils. El conjunt va ser enderrocat uns anys més tard juntament amb altres edificis per donar pas al parc.
El projecte va ser ideat per Francesco Bagnara els anys 1834-35 per encàrrec de Teresa Mosconi, esposa del comte Spiridione Papadopoli que s'havia convertit en propietari de la terra prenent el relleu de la família Quadri. Per a la construcció també es van fusionar jardins i horts preexistents, per un total de 12.000 m².
Seguidor de Giannantonio Selva i Giuseppe Jappelli, Bagnara va crear un parc d'estil anglès al nord, cap al Gran Canal, en línia amb les tendències romàntiques de l'època, caracteritzat per avingudes sinuoses i turons. La part restant, però, era més regular amb parterres geomètrics. Remodelats i ampliats l'any 1863 pel paisatgista francès Marc Guignon per encàrrec dels nous propietaris Niccolò i Angelo Papadopoli, els jardins van despertar l'admiració de l'opinió pública. A l'interior hi havia nombrosos exemplars de plantes exòtiques, però també hi havia un aviari amblloros i faisans platejats i una terrassa circular amb vistes al Gran Canal.
Actualment, el parc ocupa una àrea tancada de 7.500 m² en una illa limitada al nord pel Gran Canal, a l'est amb el Rio dei Tolentini, al sud amb el Rio del Magazen i a l'oest amb el Rio Novo. La coberta arbòria és força densa i destaca per la presència d'espècies perennes com alzines, xiprers i cedres. Altres espècies presents són els lledoners, els sòfores, els til·lers, els teixos, els aurons i els roures. El sotabosc està format per exemplars de llorer, euonymus, aucuba, viburnums i taques de Ruscus hypoglossum.
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.
El cor i nucli de La Model és el panoptic, element classic dins l'estructura carceraria típica de finals del s. XIX i principis del XX. La idea, com el seu nom intiga era poder controlar visualment tot allò que feien els presoners en tot moment, el que donà lloc a multitud de presons d'estructura radial amb una cupula central, com la Model i moltes altres arreu del món. Però de fet, des del panoptic de la gran majoria d'elles només es podia controlar poca cosa més que la sala central, on no hi havia cap cel·la. Per contra, un exemple realment de panoptic tal i com fou ideat es troba en una presó amb el mateix nom: el Presidio Modelo de Cuba, o la presó d'Arnhem.
es.wikipedia.org/wiki/Presidio_Modelo
La presó model s’inaugurà el 1904 i va tancar el 2017. Prácticament d’inici ja va perdre aquesta caracteristica de model amb el que fou disenyada (primer motí ja al 1906), i la sobrepoblació de presoners fou constant, així com unes condicions generalment deplorables. Disenyada per a 1000 presos, al 1940 arribà als 13.000! No només és un punt historic per la historia criminal de Catalunya, sino també com a element esencial en la represió política, molt en especialment per part del regim feixista. Nombroses persones foren executades o partiren cap a la seva execució des de la Model (unes 1600). El més famós executat de tots, el darrer, Salvador Puig Antich.
Ara s’ha obert al public i es pot visitar lliurement. Cal aprofitar-ho ja que es preveu que aviat es començaran a tirar a terra el mur perimetral i bona part dels edificis secundaris. La part central, el panoptic i la majoria de galeries es conservaran, però perdran la pàtina original (ronya, de fet), i fotogràficament no serà el mateix.
ca.wikipedia.org/wiki/Pres%C3%B3_Model_de_Barcelona
===========================================
The "panoptic" or panopticon is the center of the former La Model jail in Barcelona. This kind of radial prison was usual all arround the World in late XIX and early XX Century prisons. Yet most of them were not true panopticons, because, as the name implies, from the panopticon a guard could see all the prisoners and cells at the same time. And from here you could only see the centra distributor, were no cells were located. A real panopticon is the Presidio Modelo in Cuba, or the Koepelgevangenis in Arnhem:
en.wikipedia.org/wiki/Panopticon
La Model entered service in 1904 and was closed in 2017, after decades of public demands of closure due to the deplorable condition of the inmates and the bad image for the surroundings. As the name suggests, it was intented to be a modelic prison, but although it was a modern design in early XX Century, soon the conditions deteriorated, and the first mutiny was just in 1906. Designed for 1000 inmates, in 1940 it reached a peak of 13.000 inmates, mostly political prisoners of the fascist Franco regime. Hundres left this place in their way to their execution. The last political victim was Salvador Puig Antich, executed in La Model in 1974. In fact La Model is a very important place to understand the history of the political represion in Catalonia, specially by the fascist regime between 1939 and 1978 (and beyond). Also it reflected the criminal and social problems of Barcelona in the XX Century.
Now the former prison is open to the public, but soon will be partly demolished (the surrounding wall and secondary buildings) to made parks, and the main building redeveloped for civic activities and also a history museum. So the time to take pictures is now or never.
Les fonts de Montjuïc es troben a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina. Es tracta d'un conjunt de jocs de llum i aigua que es desenvolupa en tot l'eix des del Palau Nacional fins a la Plaça d'Espanya, que inclou cascades i estanys i, a la part baixa, fileres de columnes lluminoses a banda i banda de l'avinguda, avui en dia substituïdes per sortidors il·luminats de proporcions semblants i manteniment més senzill.
La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928.
La urbanització de tota la part baixa de la muntanya de Montjuïc fou força accidentada, durant els anys de projectes per a l'Exposició Universal hi intervingueren diversos arquitectes i s'anaren modificant els terminis. El 1923 es produí el cop d'estat del general Primo de Rivera, que afectà la direcció de l'exposició i n'aturà les obres. Josep Puig i Cadafalch, que en aquell moment era el president de la Mancomunitat de Catalunya, dimití dels seus càrrecs i també com a principal responsable de les obres de l'Exposició Universal. Llavors es nomenà el marquès de Foronda com a comissari reial de l'exposició i Pere Domènech i Roura director general de construccions. Fou en aquesta fase quant cobrà protagonisme la figura de Carles Buïgas.
Les quatre columnes de Puig i Cadafalch foren enderrocades per evitar incidents amb la dictadura i ara calia omplir el forat que quedava en l'esplanada davant del Palau Nacional. El gran encert de Buïgas fou aprofitar la teatralitat de l'eix de Maria Cristina amb la seva perspectiva arquitectònica in crescendo. El Palau Nacional, amb la seva il·luminació, es constituïa com a fons d'escenari i els jocs d'aigua i llum davallaven fins a la plaça d'Espanya, en diversos nivells de cascades, on la gran font tenia el paper protagonista.
El 18 de juny de 1928, Buïgas, va entregar al Comitè Executiu de l'exposició 460 plànols i 70 grans dibuixos amb el projecte que va ser titllat de bogeria per alguns dels comissaris. Les obres de construcció van durar menys d'un any i hi van participar més de 3.000 treballadors.
De tots els jocs d'aigua i llum ideats per Buïgas han arribat fins a nosaltres les quatre grans cascades i el gran brollador central. Des que es va construir la font ha esdevingut un atractiu turístic internacional i una de les icones de Barcelona. Durant aquests anys ha sofert el deteriorament per abandó i pel propi desgast amb el seu funcionament. També cal pensar que molts dels elements s'havien previst únicament per als dies de l'Exposició Universal i per tant de vida efímera. El primer cop fou la Guerra Civil i la forta crisi econòmica que se'n seguí, el mateix Buïgas se'n lamenta en el seu llibre La Fuente quan diu: Tenían que desaparecer - y desaparecieron - la Plaza del Universo, la mayor parte de la Plaza de la Fuente Màgica, salvo la misma fuente o surtidor, todos los obeliscos de la Avenida Reina María Cristina, todas las cascadas, las fuentes menores.
El 1954 el mateix Buïgas va fer treballs de restauració reconstruint part del que s'havia malmès durant la postguerra i als anys setanta es renovaren elements de control i part de la il·luminació. Als anys 80 s'hi va incorporar música, i poc abans dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona va ser restaurada de manera provisional per tal de permetre el seu funcionament durant l'esdeveniment.
Al 1994 es va reparar la font i al 2015 es va restaurar de nou. Al 2010 es van reposar les Quatre Columnes.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A l'exterior hi la nau inferior de planta aproximadament oval, anomenada popularment la cripta, el pòrtic exterior de columnes guerxes i arcs que sustenten les voltes parabolicohiperbòliques que, alhora, suporten una rampa que havia d'ésser l'escalinata principal d'accés a la nau superior, un campanar i l'escala de ponent de l'edifici.
El pòrtic de voltes de paraboloide hiperbòlic que antecedeix a la cripta és el primer lloc on Gaudí emprà aquesta estructura i primer exemple de voltes paraboloïdals a la història de l'arquitectura. El pòrtic està també decorat amb rajoles, destacant unes grans creus de Sant Andreu en forma de X. La porta d'entrada mostra a la seva part superior una composició ceràmica que representa les quatre virtuts cardinals, amb els seus corresponents símbols: la Prudència una guardiola, la Justícia una balança, la Fortalesa una armadura i un casc i la Temperància un porró i un ganivet tallant pa.
La clau de volta del pòrtic conté un crismó de la Santíssima Trinitat, amb la lletra P (de Pater) en color groc, símbol de la llum; la F (de Filius) en vermell, símbol de martiri; i la S (de Spiritus) en taronja, síntesi dels altres dos. Al llarg de la cripta destaca tanmateix la decoració amb peixos, símbol de Jesús, ja que peix en grec és "ikhthus", acrònim de Iesus Khristos Theos Uios Soter (Jesús Crist Déu Fill Salvador).
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El recinte de la capella evoca una gruta natural. Té planta poligonal estrellada i està cobert amb una gran volta nervada irregular, recolzada damunt de quatre columnes de basalt inclinades. Darrere el presbiteri hi ha una tribuna elevada, a manera de deambulatori, que es comunica amb la sagristia. Hi ha una escala de caragol inacabada que havia de conduir al pis superior. El monocromatisme dels maons i la pedra només es veu alterat pels vitralls coloristes de les finestres, de forma hiperboloidal, en forma d'ales de papallona o de pètals de flor. La cripta té tres altars: el central projectat per Josep Maria Jujol; el de la dreta dedicat a la Verge de Montserrat, obra d'Isidre Puig i Boada; i el de l'esquerra dedicat a la Sagrada Família, obra també de Jujol. En un lateral se situa la capella del Sant Crist.
Gaudí dissenyà també el mobiliari de l'interior, uns bancs amb reclinatori col·locats de forma circular entorn de l'altar major. Destaquen tanmateix les piles d'aigua beneïda, confeccionades amb grans petxines marines procedents de les Filipines, que arribaven a mans de Gaudí de part del comte Güell, el sogre del qual, Antonio López y López, marquès de Comillas, era propietari de la Compañía Trasatlántica, que feia la ruta amb l'antiga colònia espanyola.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Tívoli Theatre, Barcelona.
ESPAÑOL
El teatro Tívoli es una sala de espectáculos de Barcelona dedicada al teatro y al cine. En algunas épocas de su historia ha albergado representaciones de ópera y zarzuela, así como de obras musicales, llegando a ver el estreno de algunas obras importantes.
En el teatro se dieron las primeras representaciones en Barcelona de obras como: La Dolores, ópera de Tomás Bretón (1895), dirigida por el mismo autor; María del Carmen, ópera de Enrique Granados (1899); Curro Vargas de Ruperto Chapí (1899), Don Lucas del Cigarral de Amadeu Vives (1899); y el estreno en España de Marouf, ópera de Henri Rabaud (1919), Pelléas et Mélisande de Claude Debussy (1919), La leyenda del zar Saltan de Nikolái Rimski-Kórsakov (1933), Alcina de Georg Friedrich Haendel (1943), El amor de las tres naranjas de Sergéi Prokófiev (1949), Zar und zimmermann de Albert Lortzing (1951), y Svanda Dudák (Svanda el gaitero) de Jaromir Weinberger (1954). En 1950 tuvo lugar el estreno mundial de Merlín de Isaac Albéniz. En 1924 se dio Lohengrin de Richard Wagner traducida al catalán, cantada por Emili Vendrell.
En 1901 actuó la compañía Teatre Líric Català, estrenando una serie de obras de teatro en catalán de Apeles Mestres o Santiago Rusiñol con música incidental de autores catalanes del momento como Granados, Morera o Gay.
Además, han actuado en su escenario artistas tan diversos como Carmen Amaya, Peret, Bruce Springsteen Los Vivancos, Alicia Alonso, Joaquín Cortés, Josep Maria Flotats, etc. Se han estrenado algunos de los espectáculos de la compañía La Cubana: Cegada de amor (1994) y Una nit d'ópera (2001).
Debido a sus dimensiones y su situación céntrica, el teatro fue también utilizado en actos políticos. El 14 de abril de 1907, en un mitin celebrado en el teatro Tívoli fue proclamada la Solidaritat Catalana. En diferentes momentos, se celebraron mítines de partidos diversos, y pronunciaron discursos políticos de todo tipo, desde Víctor Balaguer (1879) o Estanislao Figueras (1881) a Francesc Cambó (1910).
El teatro y sus camerinos aparece en la película Todo sobre mi madre, dirigida por Pedro Almodóvar.
CATALÀ
El Teatre Tívoli és una sala d'espectacles de Barcelona dedicada al teatre i al cinema, al carrer de Casp, núm. 8. És un dels teatres més grans de la ciutat i en algunes èpoques de la seva història ha albergat representacions d'òpera i sarsuela, així com d'obres musicals, arribant a veure l'estrena absoluta o l'estrena a Barcelona d'algunes obres importants del gènere, com també del teatre català. L'edifici és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Immediatament, el gener de 1918, el nou teatre comença a ser construït, amb un projecte de Miquel Modorell i Rius, basat en un d'anterior (de 1905) de Josep Plantada i Artigues. A la decoració interior, a més de Modorell, van intervenir els escenògrafs Salvador Alarma i Oleguer Junyent, amb formes eclèctiques assimilables a un estil "neorococó" on hi abunden les motllures i els motius vegetals en color daurat, així com el vermell de seients i cortines.
Té capacitat per a acollir a 1.643 persones, entre la platea, el club (el primer pis) i l'amfiteatre (segon pis), així com en les llotges laterals: era el teatre amb més capacitat de la ciutat, després del Gran Teatre del Liceu. L'escenari, ideat per Salvador Alarma, tenia 22 m d'ample, 23 d'altura i 15 de fondària.
Inaugurat el 20 de maig, amb l'audició de Les estacions de Joseph Haydn interpretades per l'Orfeó Català, seguides, dies després per l'actuació de la companyia teatral de María Guerrero, amb En Flandes se ha puesto el sol d'Eduard Marquina. També en aquesta època i triomfà la soprano madrilenya Amparo Romo Cardenal (1878-1968).
Durant la Guerra Civil Espanyola fou seu de la companyia socialitzada d'òpera del Teatre Tívoli,[3] i acabada la guerra va anar deixant les representacions escèniques i, essencialment, va funcionar com a cinema. Esporàdicament hi tenien lloc representacions de teatre. Des de mitjan segle XX, el teatre va ser gestional per l'empresa Balañà.
El 1982, el 22 de desembre, va tornar a obrir amb la intenció de dedicar-se preferentment al teatre. El primer espectacle va ser Evita, musical de Andrew Lloyd Webber, amb Paloma San Basilio i Patxi Andion. Durant un temps van representar-s'hi obres d'èxit, amb actuacions d'Adolfo Marsillach, Les Luthiers, la Royal Shakespeare Company amb Derek Jacobi (1984), el Centro Dramático Nacional dirigit per Lluís Pasqual, A chorus line, Dramaten d'Estocolm dirigit per Ingmar Bergman, etc.
El 1989 va començar a parlar-se que el Tívoli seria el lloc on es farien les funcions d'òpera del Gran Teatre del Liceu quan aquest tanqués per a fer-hi obres de reforma, previstes per als anys 1990-1992. No obstant això, el Tívoli va posar-se en venda justament el 1989 i va estar a punt de desaparèixer per a convertir-se en un complex lúdico-comercial. Finalment, l'oferta del grup francès Pelège, que projectava fer-hi unes galeries comercials tot conservant la façana i una sala d'espectacles de petit format, no va prosperar.
Des del 1991 s'ha recuperat definitivament per al teatre, alternant funcions teatrals amb sessions de cinema, però amb predomini de les primeres, i amb espectacles de tota classe: El Tricicle, La Cubana, teatre de text (Josep Maria Flotats, Centro Dramático Nacional, etc.), ballet clàssic, dansa, recitals de cantautors i cantants, etc.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A l'exterior hi la nau inferior de planta aproximadament oval, anomenada popularment la cripta, el pòrtic exterior de columnes guerxes i arcs que sustenten les voltes parabolicohiperbòliques que, alhora, suporten una rampa que havia d'ésser l'escalinata principal d'accés a la nau superior, un campanar i l'escala de ponent de l'edifici.
El pòrtic de voltes de paraboloide hiperbòlic que antecedeix a la cripta és el primer lloc on Gaudí emprà aquesta estructura i primer exemple de voltes paraboloïdals a la història de l'arquitectura. El pòrtic està també decorat amb rajoles, destacant unes grans creus de Sant Andreu en forma de X. La porta d'entrada mostra a la seva part superior una composició ceràmica que representa les quatre virtuts cardinals, amb els seus corresponents símbols: la Prudència una guardiola, la Justícia una balança, la Fortalesa una armadura i un casc i la Temperància un porró i un ganivet tallant pa.
La clau de volta del pòrtic conté un crismó de la Santíssima Trinitat, amb la lletra P (de Pater) en color groc, símbol de la llum; la F (de Filius) en vermell, símbol de martiri; i la S (de Spiritus) en taronja, síntesi dels altres dos. Al llarg de la cripta destaca tanmateix la decoració amb peixos, símbol de Jesús, ja que peix en grec és "ikhthus", acrònim de Iesus Khristos Theos Uios Soter (Jesús Crist Déu Fill Salvador).
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
El castell de Montjuïc, al cim de la muntanya del mateix nom de Barcelona, tal com ha arribat fins als nostres dies és resultat en bona mesura de la reforma de l'enginyer militar Juan Martín Cermeño (1699/1700-1773), projectada el 1751 i executada entre 1753 i 1779. Aquesta millora, que tenia com a objectiu completar l'estructura defensiva de la fortalesa, va suposar l'enderrocament d'una part del vell castell, conservant les millores realitzades en època del virrei Velasco, a finals del segle XVII, i la materialització de noves edificacions sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems, un fossat i un camí cobert perimetral.
La figura de Cermeño és paradigma de l'auge del paper de l'enginyer militar, vinculat al disseny i a la transformació urbanística de les grans places del país al llarg del segle XVIII. Barcelona va ser exemple d'aquest fet gràcies a l'enginyer reial Pròsper de Verboom, que va edificar la Ciutadella realitzada per Cermeño i va dur a terme l'enderrocament de bona part del barri de la Ribera i la creació de la Barceloneta, entre d'altres.
Més enllà del Castell de Montjuïc, Cermeño es va dedicar a seguir i perfeccionar el sistema de fortificacions en estrella ideat per l'enginyer francès Sébastien Le Preste (1633-1707), senyor de Vauban. El seu projecte més ambiciós, seguint aquesta línia, va ser el disseny i la construcció del castell de Sant Ferran a Figueres, considerat un dels millors exemples de fortificacions amb baluards d'Europa i del món, gràcies a les seves dimensions i a la qualitat de la seva fàbrica.
El Castell de Montjuïc va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) el 1988.
Més informació aquí.
Toni Duarte Freelance Photographer
Please don't use this image on websites, blogs or other media
without my explicit permission.
© All rights reserved
Contac: toniduarte[a]cmail.cat
El cementiri General de València va ser construït després de la decisió del govern de Carles III de prohibir els enterraments a les parròquies i nucli urbà, la qual cosa era la pràctica habitual a l'Espanya del segle XVIII i causava nombrosos problemes de salut.
El projecte, ideat per l'arquitecte Cristóbal de Sales, va començar el 1805. El seu disseny es va basar en la necròpolis francesa de Père Lachaise, un dels grans cementiris construïts en l'època i en el qual es va basar la construcció de nombrosos cementiris europeus.
El recinte es va inaugurar el 1807 amb un "arrencada" problemàtic, avui aquest cementiri té ja més de 200 llargs anys d'història.
Fins a mitjans del segle XIX els burgesos no començarien a interessar-se per construir panteons, ostentació del seu poder econòmic i classe social. És a dir, que l'encàrrec de panteons i criptes monumentals es posaria de moda bastant temps després de l'obertura del cementiri.
Per aquells anys, el Cementiri General de València va realitzar obres d'ampliació, ideant un vast projecte anomenat "Els Pòrtics", d'estil neoclàssic i molt monumental. Prova d'això és que la construcció té 170 columnes dòriques.
En el Cementiri General de València es pot trobar una gran col lecció d'estils artístics com el neoegipci, el modernisme, el neogòtic o el neogrec, tots ells plasmats en impressionants escultures i dissenys que van enviar construir els burgesos valencians. Un dels més espectaculars és el panteó en honor a la filla adolescent de Gaspar Dotres, un temple d'estil clàssic preciós. A més dels panteons, és interessant fer una ullada al cementiri civil, on jeu l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez, ia la secció musulmana a la qual el cementiri ha dedicat gairebé 700 hectàrees. Avui, el cementiri també compta amb unes instal.lacions de cremació.
A més de Blasco Ibáñez, el Cementiri General de València és l'eterna domicili d'altres il.lustres personatges com el cantant Nino Bravo, el pintor Joaquim Sorolla, la cantant d'òpera Lucrecia Bori ... I és que 200 anys d'història són molts per a un cementiri que tanca bona part de la història de la capital valenciana, per a una necròpolis que es troba entre les més monumentals d'Espanya i que no té res a envejar als més visitats cementiris europeus.
A partir de juny de 2009 el Cementiri General va posar en marxa una iniciativa pionera a la Comunitat Valenciana: visites guiades pel cementiri. D'aquesta manera, el recinte pretén mostrar el seu patrimoni artístic i arquitectònic. Així, el de València ingressa en el cèlebre Circuit Europeu de Cementiris.
---------------------------------------------------------------------- ------------------------------------------------
El cementerio General de Valencia fue construido tras la decisión del gobierno de Carlos III de prohibir los enterramientos en las parroquias y núcleo urbano, lo cual era la práctica habitual en la España del siglo XVIII y causaba numerosos problemas de salud.
El proyecto, ideado por el arquitecto Cristóbal de Sales, comenzó en 1805. Su diseño se basó en la necrópolis francesa de Père Lachaise, uno de los grandes cementerios construidos en la época y en el cual se basó la construcción de numerosos camposantos europeos.
El recinto se inauguró en 1807 con un "arranque" problemático, hoy este cementerio tiene ya más de 200 largos años de historia.
Hasta mediados del siglo XIX los burgueses no comenzarían a interesarse por construir panteones, ostentación de su poder económico y clase social. Es decir, que el encargo de panteones y criptas monumentales se pondría de moda bastante tiempo después de la apertura del cementerio.
Por aquellos años, el Cementerio General de Valencia realizó obras de ampliación, ideando un vasto proyecto llamado "Los Pórticos", de estilo neoclásico y muy monumental. Prueba de ello es que la construcción cuenta con 170 columnas dóricas.
En el Cementerio General de Valencia se puede hallar una gran colección de estilos artísticos como el neoegipcio, el modernismo, el neogótico o el neogriego, todos ellos plasmados en impresionantes esculturas y diseños que mandaron construir los burgueses valencianos. Uno de los más espectaculares es el panteón en honor a la hija adolescente de Gaspar Dotres, un templo de estilo clásico precioso. Además de los panteones, es interesante echar un vistazo al cementerio civil, donde yace el escritor Vicente Blasco Ibáñez, y a la sección musulmana a la que el cementerio ha dedicado casi 700 hectáreas. Hoy, el cementerio también cuenta con unas instalaciones de cremación.
Además de Blasco Ibáñez, el Cementerio General de Valencia es la eterna morada de otros ilustres personajes como el cantante Nino Bravo, el pintor Joaquín Sorolla, la cantante de ópera Lucrecia Bori… Y es que 200 años de historia son muchos para un camposanto que encierra buena parte de la historia de la capital valenciana, para una necrópolis que se halla entre las más monumentales de España y que no tiene nada que envidiar a los más visitados camposantos europeos.
A partir de junio de 2009 el Cementerio General puso en marcha una iniciativa pionera en la Comunidad Valenciana: visitas guiadas por el camposanto. De esta manera, el recinto pretende mostrar su patrimonio artístico y arquitectónico. Así, el de Valencia ingresa en el célebre Circuito Europeo de Cementerios.
Mercat de Sant Antoni. El Mercat de Sant Antoni és un mercat d'alimentació i encants situat al barri de Sant Antoni, a l'Eixample de Barcelona. L'edifici, actualment tancat per una remodelació integral i traslladat, ocupa una illa dels carrers de Comte d'Urgell, Tamarit, Comte Borrell i Manso, a tocar de les rondes de Sant Antoni i Sant Pau.
Es va iniciar la construcció l'any 1879 per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias, inspirat en els edificis de les Halles de París com el Mercat del Born, i inaugurat el setembre del 1882. L'any 2007 es va celebrar el 125è aniversari del mercat ideat segons Ildefons Cerdà com a centre de proveïmet a l'entorn de l'antic portal de Sant Antoni.
El mercat es divideix en:
Mercat del Fresc.
Mercat dels Encants.
Mercat Dominical.
El projecte de restauració del Mercat, així com els projectes dels mercats provisionals, són obra dels arquitectes Pere Joan Ravetllat, Carme Ribas i Olga Schmid, guanyadors del concurs d'arquitectes que convocà per l'Ajuntament de Barcelona i l'Institut Municipal de Mercats. Les obres de remodelació respectaran i posaran en valor l'estructura en creu del Mercat amb la creació de quatre noves places públiques, una de les quals inclourà les restes arqueològiques de l'antic Baluard de Sant Antoni. Seran unes obres complexes, tant pel valor del què es pugui trobar en el subsòl com per l'excavació de tres plantes subterrànies que acolliran aparcaments, magatzems i cambres frigorífiques, zones de càrrega i descàrrega i un supermercat.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El recinte de la capella evoca una gruta natural. Té planta poligonal estrellada i està cobert amb una gran volta nervada irregular, recolzada damunt de quatre columnes de basalt inclinades. Darrere el presbiteri hi ha una tribuna elevada, a manera de deambulatori, que es comunica amb la sagristia. Hi ha una escala de caragol inacabada que havia de conduir al pis superior. El monocromatisme dels maons i la pedra només es veu alterat pels vitralls coloristes de les finestres, de forma hiperboloidal, en forma d'ales de papallona o de pètals de flor. La cripta té tres altars: el central projectat per Josep Maria Jujol; el de la dreta dedicat a la Verge de Montserrat, obra d'Isidre Puig i Boada; i el de l'esquerra dedicat a la Sagrada Família, obra també de Jujol. En un lateral se situa la capella del Sant Crist.
Gaudí dissenyà també el mobiliari de l'interior, uns bancs amb reclinatori col·locats de forma circular entorn de l'altar major. Destaquen tanmateix les piles d'aigua beneïda, confeccionades amb grans petxines marines procedents de les Filipines, que arribaven a mans de Gaudí de part del comte Güell, el sogre del qual, Antonio López y López, marquès de Comillas, era propietari de la Compañía Trasatlántica, que feia la ruta amb l'antiga colònia espanyola.
El cor i nucli de La Model és el panoptic, element classic dins l'estructura carceraria típica de finals del s. XIX i principis del XX. La idea, com el seu nom intiga era poder controlar visualment tot allò que feien els presoners en tot moment, el que donà lloc a multitud de presons d'estructura radial amb una cupula central, com la Model i moltes altres arreu del món. Però de fet, des del panoptic de la gran majoria d'elles només es podia controlar poca cosa més que la sala central, on no hi havia cap cel·la. Per contra, un exemple realment de panoptic tal i com fou ideat es troba en una presó amb el mateix nom: el Presidio Modelo de Cuba, o la presó d'Arnhem.
es.wikipedia.org/wiki/Presidio_Modelo
La presó model s’inaugurà el 1904 i va tancar el 2017. Prácticament d’inici ja va perdre aquesta caracteristica de model amb el que fou disenyada (primer motí ja al 1906), i la sobrepoblació de presoners fou constant, així com unes condicions generalment deplorables. Disenyada per a 1000 presos, al 1940 arribà als 13.000! No només és un punt historic per la historia criminal de Catalunya, sino també com a element esencial en la represió política, molt en especialment per part del regim feixista. Nombroses persones foren executades o partiren cap a la seva execució des de la Model (unes 1600). El més famós executat de tots, el darrer, Salvador Puig Antich.
Ara s’ha obert al public i es pot visitar lliurement. Cal aprofitar-ho ja que es preveu que aviat es començaran a tirar a terra el mur perimetral i bona part dels edificis secundaris. La part central, el panoptic i la majoria de galeries es conservaran, però perdran la pàtina original (ronya, de fet), i fotogràficament no serà el mateix.
ca.wikipedia.org/wiki/Pres%C3%B3_Model_de_Barcelona
Foto presa amb la meva Leica IIIb del 1938, amb objectiu sovietic Jupiter 12 i pel·licula Kodak Tri-X 400 ISO.
===========================================
The "panoptic" or panopticon is the center of the former La Model jail in Barcelona. This kind of radial prison was usual all arround the World in late XIX and early XX Century prisons. Yet most of them were not true panopticons, because, as the name implies, from the panopticon a guard could see all the prisoners and cells at the same time. And from here you could only see the centra distributor, were no cells were located. A real panopticon is the Presidio Modelo in Cuba, or the Koepelgevangenis in Arnhem:
en.wikipedia.org/wiki/Panopticon
La Model entered service in 1904 and was closed in 2017, after decades of public demands of closure due to the deplorable condition of the inmates and the bad image for the surroundings. As the name suggests, it was intented to be a modelic prison, but although it was a modern design in early XX Century, soon the conditions deteriorated, and the first mutiny was just in 1906. Designed for 1000 inmates, in 1940 it reached a peak of 13.000 inmates, mostly political prisoners of the fascist Franco regime. Hundres left this place in their way to their execution. The last political victim was Salvador Puig Antich, executed in La Model in 1974. In fact La Model is a very important place to understand the history of the political represion in Catalonia, specially by the fascist regime between 1939 and 1978 (and beyond). Also it reflected the criminal and social problems of Barcelona in the XX Century.
Now the former prison is open to the public, but soon will be partly demolished (the surrounding wall and secondary buildings) to made parks, and the main building redeveloped for civic activities and also a history museum. So the time to take pictures is now or never.
es.wikipedia.org/wiki/C%C3%A1rcel_Modelo_de_Barcelona
Picture taken with my 1938 Leica IIIb, with soviet Jupiter 12 35mm lens and Kodak Tri-X 400 film.
Acordió
[s. XIX; del fr. accordéon, i aquest, de l'al. Akkordion, der. de Akkord 'acord musical', mot ideat el 1829 per l'inventor d'aquest instrument, el constructor de pianos i orgues vienès Cyrillus Demian]
m 1 MÚS Instrument de vent de llengüetes lliures situades a banda i banda d'una manxa que és accionada amb el braç.
Diccionari.Cat
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El recinte de la capella evoca una gruta natural. Té planta poligonal estrellada i està cobert amb una gran volta nervada irregular, recolzada damunt de quatre columnes de basalt inclinades. Darrere el presbiteri hi ha una tribuna elevada, a manera de deambulatori, que es comunica amb la sagristia. Hi ha una escala de caragol inacabada que havia de conduir al pis superior. El monocromatisme dels maons i la pedra només es veu alterat pels vitralls coloristes de les finestres, de forma hiperboloidal, en forma d'ales de papallona o de pètals de flor. La cripta té tres altars: el central projectat per Josep Maria Jujol; el de la dreta dedicat a la Verge de Montserrat, obra d'Isidre Puig i Boada; i el de l'esquerra dedicat a la Sagrada Família, obra també de Jujol. En un lateral se situa la capella del Sant Crist.
Gaudí dissenyà també el mobiliari de l'interior, uns bancs amb reclinatori col·locats de forma circular entorn de l'altar major. Destaquen tanmateix les piles d'aigua beneïda, confeccionades amb grans petxines marines procedents de les Filipines, que arribaven a mans de Gaudí de part del comte Güell, el sogre del qual, Antonio López y López, marquès de Comillas, era propietari de la Compañía Trasatlántica, que feia la ruta amb l'antiga colònia espanyola.
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Cette photo joue à A place from Flickr.
-----------------------------------------------------------
Chorégraphie:
Fabien Piché, Eve Rousseau-Cyr, Arielle Warnke St-Pierre (Les Hiérarchies Horizontales)
UN PROJET DE LA TABLE DE DANSE DU Conseil de la culture.
IDÉATION ET COORDINATION Danse K par K.
_DSC5912_4_6_1280
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El recinte de la capella evoca una gruta natural. Té planta poligonal estrellada i està cobert amb una gran volta nervada irregular, recolzada damunt de quatre columnes de basalt inclinades. Darrere el presbiteri hi ha una tribuna elevada, a manera de deambulatori, que es comunica amb la sagristia. Hi ha una escala de caragol inacabada que havia de conduir al pis superior. El monocromatisme dels maons i la pedra només es veu alterat pels vitralls coloristes de les finestres, de forma hiperboloidal, en forma d'ales de papallona o de pètals de flor. La cripta té tres altars: el central projectat per Josep Maria Jujol; el de la dreta dedicat a la Verge de Montserrat, obra d'Isidre Puig i Boada; i el de l'esquerra dedicat a la Sagrada Família, obra també de Jujol. En un lateral se situa la capella del Sant Crist.
Gaudí dissenyà també el mobiliari de l'interior, uns bancs amb reclinatori col·locats de forma circular entorn de l'altar major. Destaquen tanmateix les piles d'aigua beneïda, confeccionades amb grans petxines marines procedents de les Filipines, que arribaven a mans de Gaudí de part del comte Güell, el sogre del qual, Antonio López y López, marquès de Comillas, era propietari de la Compañía Trasatlántica, que feia la ruta amb l'antiga colònia espanyola.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
A l'exterior hi la nau inferior de planta aproximadament oval, anomenada popularment la cripta, el pòrtic exterior de columnes guerxes i arcs que sustenten les voltes parabolicohiperbòliques que, alhora, suporten una rampa que havia d'ésser l'escalinata principal d'accés a la nau superior, un campanar i l'escala de ponent de l'edifici.
El pòrtic de voltes de paraboloide hiperbòlic que antecedeix a la cripta és el primer lloc on Gaudí emprà aquesta estructura i primer exemple de voltes paraboloïdals a la història de l'arquitectura. El pòrtic està també decorat amb rajoles, destacant unes grans creus de Sant Andreu en forma de X. La porta d'entrada mostra a la seva part superior una composició ceràmica que representa les quatre virtuts cardinals, amb els seus corresponents símbols: la Prudència una guardiola, la Justícia una balança, la Fortalesa una armadura i un casc i la Temperància un porró i un ganivet tallant pa.
La clau de volta del pòrtic conté un crismó de la Santíssima Trinitat, amb la lletra P (de Pater) en color groc, símbol de la llum; la F (de Filius) en vermell, símbol de martiri; i la S (de Spiritus) en taronja, síntesi dels altres dos. Al llarg de la cripta destaca tanmateix la decoració amb peixos, símbol de Jesús, ja que peix en grec és "ikhthus", acrònim de Iesus Khristos Theos Uios Soter (Jesús Crist Déu Fill Salvador).
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El transbordador aeri va ser ideat per tal d’enllaçar l’Exposició Universal de 1929 a Montjuïc amb la seva secció marítima. Tanmateix, les obres no van acabar-se fins el 1931.
Durant la Guerra Civil, va ser tancat, es van retirar els cables i les torres de Sant Sebastià i Jaume I es van convertir en punts estratègics per defensar el Port.
El 1963 es va tornar a posar en funcionament i, des d’aleshores, només ha deixat de transportar viatgers durant els dos anys de restauració de les torres (1995-96).
El recorregut, a uns 70 metres d’alçada, ofereix unes vistes espectaculars sobre el port i la ciutat, i té una durada d’uns 10 minuts.
The shuttle will be Ideat aeri such d' enllaçar per l' Exposició Universal from 1929 to Montjuïc amb la seva sectio sea. Tanmateix , obres them will not be fins end - 1931 .
During the Civil War, will be tancat , they are going to withdraw els i les towers wires Sebastià i Sant Jaume I will become punts per estratègics advocacy as the Port .
1963 is going to pose in turn funcionament i , des d' aleshores , només has deixat Viatgers transported during two anys els of restauració of them towers (1995-96 ) .
The recorregut to 70 meters d' uns alçada , ofereix join espectaculars dress on the ciutat port i , i tea one lasted d' uns 10 minuts .
El transbordador aéreo fue ideado con el fin de enlazar la Exposición Universal de 1929 en Montjuïc con su sección marítima. Sin embargo, las obras no terminaron hasta 1931 .
Durante la Guerra Civil, fue cerrado, se retiraron los cables y las torres de San Sebastián y Jaime I se convirtieron en puntos estratégicos para defender el Puerto.
En 1963 se volvió a poner en funcionamiento y , desde entonces , sólo ha dejado de transportar viajeros durante los dos años de restauración de las torres ( 1995-96 ) .
El recorrido , a unos 70 metros de altura, ofrece unas vistas espectaculares sobre el puerto y la ciudad, y tiene una duración de unos 10 minutos.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El recinte de la capella evoca una gruta natural. Té planta poligonal estrellada i està cobert amb una gran volta nervada irregular, recolzada damunt de quatre columnes de basalt inclinades. Darrere el presbiteri hi ha una tribuna elevada, a manera de deambulatori, que es comunica amb la sagristia. Hi ha una escala de caragol inacabada que havia de conduir al pis superior. El monocromatisme dels maons i la pedra només es veu alterat pels vitralls coloristes de les finestres, de forma hiperboloidal, en forma d'ales de papallona o de pètals de flor. La cripta té tres altars: el central projectat per Josep Maria Jujol; el de la dreta dedicat a la Verge de Montserrat, obra d'Isidre Puig i Boada; i el de l'esquerra dedicat a la Sagrada Família, obra també de Jujol. En un lateral se situa la capella del Sant Crist.
Gaudí dissenyà també el mobiliari de l'interior, uns bancs amb reclinatori col·locats de forma circular entorn de l'altar major. Destaquen tanmateix les piles d'aigua beneïda, confeccionades amb grans petxines marines procedents de les Filipines, que arribaven a mans de Gaudí de part del comte Güell, el sogre del qual, Antonio López y López, marquès de Comillas, era propietari de la Compañía Trasatlántica, que feia la ruta amb l'antiga colònia espanyola.
Pàgina a la UNESCO World Heritage List.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El recinte de la capella evoca una gruta natural. Té planta poligonal estrellada i està cobert amb una gran volta nervada irregular, recolzada damunt de quatre columnes de basalt inclinades. Darrere el presbiteri hi ha una tribuna elevada, a manera de deambulatori, que es comunica amb la sagristia. Hi ha una escala de caragol inacabada que havia de conduir al pis superior. El monocromatisme dels maons i la pedra només es veu alterat pels vitralls coloristes de les finestres, de forma hiperboloidal, en forma d'ales de papallona o de pètals de flor. La cripta té tres altars: el central projectat per Josep Maria Jujol; el de la dreta dedicat a la Verge de Montserrat, obra d'Isidre Puig i Boada; i el de l'esquerra dedicat a la Sagrada Família, obra també de Jujol. En un lateral se situa la capella del Sant Crist.
Gaudí dissenyà també el mobiliari de l'interior, uns bancs amb reclinatori col·locats de forma circular entorn de l'altar major. Destaquen tanmateix les piles d'aigua beneïda, confeccionades amb grans petxines marines procedents de les Filipines, que arribaven a mans de Gaudí de part del comte Güell, el sogre del qual, Antonio López y López, marquès de Comillas, era propietari de la Compañía Trasatlántica, que feia la ruta amb l'antiga colònia espanyola.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Les fonts de Montjuïc es troben a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina. Es tracta d'un conjunt de jocs de llum i aigua que es desenvolupa en tot l'eix des del Palau Nacional fins a la Plaça d'Espanya, que inclou cascades i estanys i, a la part baixa, fileres de columnes lluminoses a banda i banda de l'avinguda, avui en dia substituïdes per sortidors il·luminats de proporcions semblants i manteniment més senzill.
La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928.
La urbanització de tota la part baixa de la muntanya de Montjuïc fou força accidentada, durant els anys de projectes per a l'Exposició Universal hi intervingueren diversos arquitectes i s'anaren modificant els terminis. El 1923 es produí el cop d'estat del general Primo de Rivera, que afectà la direcció de l'exposició i n'aturà les obres. Josep Puig i Cadafalch, que en aquell moment era el president de la Mancomunitat de Catalunya, dimití dels seus càrrecs i també com a principal responsable de les obres de l'Exposició Universal. Llavors es nomenà el marquès de Foronda com a comissari reial de l'exposició i Pere Domènech i Roura director general de construccions. Fou en aquesta fase quant cobrà protagonisme la figura de Carles Buïgas.
Les quatre columnes de Puig i Cadafalch foren enderrocades per evitar incidents amb la dictadura i ara calia omplir el forat que quedava en l'esplanada davant del Palau Nacional. El gran encert de Buïgas fou aprofitar la teatralitat de l'eix de Maria Cristina amb la seva perspectiva arquitectònica in crescendo. El Palau Nacional, amb la seva il·luminació, es constituïa com a fons d'escenari i els jocs d'aigua i llum davallaven fins a la plaça d'Espanya, en diversos nivells de cascades, on la gran font tenia el paper protagonista.
El 18 de juny de 1928, Buïgas, va entregar al Comitè Executiu de l'exposició 460 plànols i 70 grans dibuixos amb el projecte que va ser titllat de bogeria per alguns dels comissaris. Les obres de construcció van durar menys d'un any i hi van participar més de 3.000 treballadors.
De tots els jocs d'aigua i llum ideats per Buïgas han arribat fins a nosaltres les quatre grans cascades i el gran brollador central. Des que es va construir la font ha esdevingut un atractiu turístic internacional i una de les icones de Barcelona. Durant aquests anys ha sofert el deteriorament per abandó i pel propi desgast amb el seu funcionament. També cal pensar que molts dels elements s'havien previst únicament per als dies de l'Exposició Universal i per tant de vida efímera. El primer cop fou la Guerra Civil i la forta crisi econòmica que se'n seguí, el mateix Buïgas se'n lamenta en el seu llibre La Fuente quan diu: Tenían que desaparecer - y desaparecieron - la Plaza del Universo, la mayor parte de la Plaza de la Fuente Màgica, salvo la misma fuente o surtidor, todos los obeliscos de la Avenida Reina María Cristina, todas las cascadas, las fuentes menores.
El 1954 el mateix Buïgas va fer treballs de restauració reconstruint part del que s'havia malmès durant la postguerra i als anys setanta es renovaren elements de control i part de la il·luminació. Als anys 80 s'hi va incorporar música, i poc abans dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona va ser restaurada de manera provisional per tal de permetre el seu funcionament durant l'esdeveniment.
Al 1994 es va reparar la font i al 2015 es va restaurar de nou.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
-----------------------------------------------------------
Chorégraphie:
Fabien Piché, Eve Rousseau-Cyr, Arielle Warnke St-Pierre (Les Hiérarchies Horizontales)
UN PROJET DE LA TABLE DE DANSE DU Conseil de la culture.
IDÉATION ET COORDINATION Danse K par K.
_DSC5771-2_1_1_1280
El Velòdrom d'Horta Miquel Poblet és una instal·lació esportiva de Barcelona construïda entre el 1983 i el 1984 segons projecte dels arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius.
La profunditat del velòdrom s'encaixa lleugerament al terreny, cosa que incrementa la seva lleugeresa. La planta està plantejada com una gran corona circular en la qual se situen a l'interior una pista i una grada de forma el·líptica.
La pista té una corda de 250 metres i està construïda amb fusta africana. A l'interior de la pista de ciclisme hi ha un camp de futbol sala i una pista poliesportiva per a bàsquet o handbol.
Entre les grades i la façana s'aixequen les quatre torres obliqües per il·luminar l'espai. Els arquitectes idearen també un pòrtic circular de 4 metres de gruix que acull tots els serveis dirigits als espectadors i que comunica el velòdrom amb l'espai de l'entorn de l'edifici, dissenyat també pels mateixos arquitectes. Aquest espai públic del voltant condueix fins l'entrada dels jardins del Laberint, s'hi va incloure un recorregut poètic a la part oest seguint el disseny de poema visual ideat per Joan Brossa.
El velòdrom fou inaugurat el 27 d'agost de 1984 amb motiu del Campionat Mundial de Ciclisme en Pista. L'any 1992 acollí les proves de ciclisme en pista dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992. Actualment també és la seu de la Federació Catalana de Ciclisme i inclou altres equipaments i serveis.
Va obtenir el premi FAD d'Arquitectura del 1984.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
A Cuba, el 28 de setembre es commemora la creació dels “Comites de defensa de la Revolución”, ideats a principis dels anys 60. Aquestes associacions de veïns estructurades per "quadras" (illes de cases), van néixer per possibilitar a les persones d’apeu, poder opinar sobre els afers del seu barri, i sobretot per vetllar pel bon comportament revolucionari del veïnat. En moltes entrevistes fetes a Fidel, en suggerir-li que el seu sistema no era una revolució sinó una dictadura perquè no existia més que un partit únic, la seva resposta clara i contundent era la de defensar que eren més democràtica la seva creació dels C.D.R.’s per afavorir l’opinió de les persones de base, que el sol fet de posar una papereta en una urna, en un país com l’estadounidenc on només hi havia dos partits, i governés qui governés, mai no canviava res estructuralment parlant. Fins aquí, penso que Fidel té tot el dret de defensar els seus C.D.R.’s per sobre d’altres propostes anomenades democràtiques. Però després de parlar amb la mestressa de la casa on m’allotjo, aquesta m’explica en veu baixa, com si les parets poguessin escoltar, que els C.D.R.’s, a pesar d’haver-se creat a principis dels 60 sota uns objectius més que ben intencionats, ja fa molt de temps que només serveixen per controlar i reprimir una població necessitada de transgredir per tal de poder sobreviure.
A la foto es pot observar una casa de Cienfuegos amb un cartell que avisa als veïns que aquell dia són ells els encarregats de la vigilància. Per qualsevol problema dins del barri, s'acudirà a aquesta casa i aquests ho faran saber a la policia si així s'escau.
La Punta de Peiraguils és un cim que forma part de la carena que envolta el Circ de Tristaina, a Andorra, del qual ofereix excel·lents vistes, dominat pel punxagut cim que li dóna nom, situat a gregal. A ponent destaca la Pica d'Estats, el cim més alt de Catalunya, i cap al sud, seguint la carena, podem veure els Pics de Creussans, de Cabanyó i de Comapedrosa, el més alt d'Andorra. Una mica a l'est d'aquests queda el Pic d'Arcalís.
El batejat com a Mirador Solar de Tristaina, ideat per Joan Viladomat, l'Arquitecte Toni Riberaygua, l'Enginyer Civil Sergi Riba i l'Enginyer d'estructures Lluis Moya. Consta d'una esfera metàl·lica en suspensió de 32 tones de pes, 25 metres de diàmetre i una amplada d'1,25 metres suspesa sobre el terreny i amb vistes als llacs de Tristaina i a la vall d'Ordino. El mirador és, també, un enorme rellotge solar. El seu gnomon central té 27 metres de longitud i està inclinat a 42,55º, que és la latitud exacta del punto on es troba el mirador segons les seves coordenades geogràfiques.
Veure ruta a Wikiloc.
Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A l'exterior hi la nau inferior de planta aproximadament oval, anomenada popularment la cripta, el pòrtic exterior de columnes guerxes i arcs que sustenten les voltes parabolicohiperbòliques que, alhora, suporten una rampa que havia d'ésser l'escalinata principal d'accés a la nau superior, un campanar i l'escala de ponent de l'edifici.
El pòrtic de voltes de paraboloide hiperbòlic que antecedeix a la cripta és el primer lloc on Gaudí emprà aquesta estructura i primer exemple de voltes paraboloïdals a la història de l'arquitectura. El pòrtic està també decorat amb rajoles, destacant unes grans creus de Sant Andreu en forma de X. La porta d'entrada mostra a la seva part superior una composició ceràmica que representa les quatre virtuts cardinals, amb els seus corresponents símbols: la Prudència una guardiola, la Justícia una balança, la Fortalesa una armadura i un casc i la Temperància un porró i un ganivet tallant pa.
La clau de volta del pòrtic conté un crismó de la Santíssima Trinitat, amb la lletra P (de Pater) en color groc, símbol de la llum; la F (de Filius) en vermell, símbol de martiri; i la S (de Spiritus) en taronja, síntesi dels altres dos. Al llarg de la cripta destaca tanmateix la decoració amb peixos, símbol de Jesús, ja que peix en grec és "ikhthus", acrònim de Iesus Khristos Theos Uios Soter (Jesús Crist Déu Fill Salvador).
Les fonts de Montjuïc es troben a l'Avinguda de la Reina Maria Cristina. Es tracta d'un conjunt de jocs de llum i aigua que es desenvolupa en tot l'eix des del Palau Nacional fins a la Plaça d'Espanya, que inclou cascades i estanys i, a la part baixa, fileres de columnes lluminoses a banda i banda de l'avinguda, avui en dia substituïdes per sortidors il·luminats de proporcions semblants i manteniment més senzill.
La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928.
La urbanització de tota la part baixa de la muntanya de Montjuïc fou força accidentada, durant els anys de projectes per a l'Exposició Universal hi intervingueren diversos arquitectes i s'anaren modificant els terminis. El 1923 es produí el cop d'estat del general Primo de Rivera, que afectà la direcció de l'exposició i n'aturà les obres. Josep Puig i Cadafalch, que en aquell moment era el president de la Mancomunitat de Catalunya, dimití dels seus càrrecs i també com a principal responsable de les obres de l'Exposició Universal. Llavors es nomenà el marquès de Foronda com a comissari reial de l'exposició i Pere Domènech i Roura director general de construccions. Fou en aquesta fase quant cobrà protagonisme la figura de Carles Buïgas.
Les quatre columnes de Puig i Cadafalch foren enderrocades per evitar incidents amb la dictadura i ara calia omplir el forat que quedava en l'esplanada davant del Palau Nacional. El gran encert de Buïgas fou aprofitar la teatralitat de l'eix de Maria Cristina amb la seva perspectiva arquitectònica in crescendo. El Palau Nacional, amb la seva il·luminació, es constituïa com a fons d'escenari i els jocs d'aigua i llum davallaven fins a la plaça d'Espanya, en diversos nivells de cascades, on la gran font tenia el paper protagonista.
El 18 de juny de 1928, Buïgas, va entregar al Comitè Executiu de l'exposició 460 plànols i 70 grans dibuixos amb el projecte que va ser titllat de bogeria per alguns dels comissaris. Les obres de construcció van durar menys d'un any i hi van participar més de 3.000 treballadors.
De tots els jocs d'aigua i llum ideats per Buïgas han arribat fins a nosaltres les quatre grans cascades i el gran brollador central. Des que es va construir la font ha esdevingut un atractiu turístic internacional i una de les icones de Barcelona. Durant aquests anys ha sofert el deteriorament per abandó i pel propi desgast amb el seu funcionament. També cal pensar que molts dels elements s'havien previst únicament per als dies de l'Exposició Universal i per tant de vida efímera. El primer cop fou la Guerra Civil i la forta crisi econòmica que se'n seguí, el mateix Buïgas se'n lamenta en el seu llibre La Fuente quan diu: Tenían que desaparecer - y desaparecieron - la Plaza del Universo, la mayor parte de la Plaza de la Fuente Màgica, salvo la misma fuente o surtidor, todos los obeliscos de la Avenida Reina María Cristina, todas las cascadas, las fuentes menores.
El 1954 el mateix Buïgas va fer treballs de restauració reconstruint part del que s'havia malmès durant la postguerra i als anys setanta es renovaren elements de control i part de la il·luminació. Als anys 80 s'hi va incorporar música, i poc abans dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona va ser restaurada de manera provisional per tal de permetre el seu funcionament durant l'esdeveniment.
Al 1994 es va reparar la font i al 2015 es va restaurar de nou.
La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d'Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l'empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
El projecte de colònia obrera ideat per Güell disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d'unes 160 hectàrees. Gaudí s'encarregà de la planimetria del conjunt, pel que comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
La que hauria sigut església de la Colònia fou encarregada per Güell i projectada per Gaudí el 1898, encara que no es col·locà la primera pedra fins al 4 d'octubre de 1908. S'ubicà en el terreny d'una antiga masia coneguda com a Can Soler de la Torre. Lamentablement, tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell el 1918 els seus fills abandonaren el projecte. La cripta fou consagrada el 3 de novembre de 1915 pel bisbe de Barcelona, Enric Reig i Casanova, dedicant-se al Sagrat Cor de Jesús.
Gaudí projectà una església de planta oval de 25 × 63 metres, amb cinc naus, una central i dos més a cada costat, amb diverses torres i un cimbori de 40 metres d'altura. Ideà un conjunt plenament integrat a la natura, conforme al concepte que Gaudí tenia de l'arquitectura com a estructura orgànica; per a Gaudí, la natura mostra les formes més idònies per a la construcció, que es reflecteixen en formes geomètriques reglades com són el paraboloide hiperbòlic, l'hiperboloide, l'helicoide i el conoide. La cripta de la Colònia Güell serví a Gaudí de banc de proves on experimentar aquestes noves solucions estructurals ideades per ell, que després va aplicar a obres com la Sagrada Família.
El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
A l'exterior hi la nau inferior de planta aproximadament oval, anomenada popularment la cripta, el pòrtic exterior de columnes guerxes i arcs que sustenten les voltes parabolicohiperbòliques que, alhora, suporten una rampa que havia d'ésser l'escalinata principal d'accés a la nau superior, un campanar i l'escala de ponent de l'edifici.
El pòrtic de voltes de paraboloide hiperbòlic que antecedeix a la cripta és el primer lloc on Gaudí emprà aquesta estructura i primer exemple de voltes paraboloïdals a la història de l'arquitectura. El pòrtic està també decorat amb rajoles, destacant unes grans creus de Sant Andreu en forma de X. La porta d'entrada mostra a la seva part superior una composició ceràmica que representa les quatre virtuts cardinals, amb els seus corresponents símbols: la Prudència una guardiola, la Justícia una balança, la Fortalesa una armadura i un casc i la Temperància un porró i un ganivet tallant pa.
La clau de volta del pòrtic conté un crismó de la Santíssima Trinitat, amb la lletra P (de Pater) en color groc, símbol de la llum; la F (de Filius) en vermell, símbol de martiri; i la S (de Spiritus) en taronja, síntesi dels altres dos. Al llarg de la cripta destaca tanmateix la decoració amb peixos, símbol de Jesús, ja que peix en grec és "ikhthus", acrònim de Iesus Khristos Theos Uios Soter (Jesús Crist Déu Fill Salvador).
La Gran Vía és una de les principals avingudes de Madrid. Comença en el carrer Alcalá i mena a la plaza de España. Es divideix en tres trams: El primer tram, entre el carrer d'Alcalá i el de Montera se va realitzar entre 1910 y 1915; el segon, que arriba a la plaza del Callao, entre 1917 i 1922; i el darrer, que havia de ser una prolongació recta pel carrer Jacometrezo, es va desviar cap al carrer Princesa i es va construir entre 1925 i 1929. El carrer està farcit d'eficis de caire monumental.
L'Edificio Carrión o Edificio Capitol, situat a la cantonada de la Gran Vía amb Jacometrezo, a la plaza del Callao, és un dels més coneguts de l'avinguda. L'edifici va ser ideat com un espai multiús, ja que inicialment hi convivien oficines, cafeteries i el Cinema Capitol. L'estil de la seva façana correspon a una arquitectura expressionista amb clares influències mendelsohnianas.
L'edifici, de catorze plantes, va ser projectat pels arquitectes Luis Martínez-Feduchi i Vicente Eced i Eced i construït entre els anys 1931 i 1933. El seu promotor va ser Enrique Carrión i Vecín, marquès de Melín que va promoure un concurs arquitectònic restringit en una època en la convivien a l'arquitectura madrilenya diverses tendències: l'academicisme i classicisme amb el tradicionalisme moderat, el racionalisme, expressionisme i Art Decó i els projectes presentats al concurs així ho van demostrar.
El solar feia veure que la solució més adequada era un plantejament en forma de xamfrà. Utilitza materials com marbre i granit i la decoració i els mobles van anar a càrrec de la signatura Rolaco-Mac (empresa en la qual posteriorment treballaria Luis Feduchi). Però el més destacat en la seva època van ser els avenços tecnològics que incorporava, com l'ús innovador de bigues de formigó tipus Vierendeel, la utilització de teles ignífugues o el sistema de refrigeració, el primer centralitzat de Madrid i que ocupava tota una planta. El 21 d'abril de 1931 es va concedir la llicència per a les obres i la Sala d'Espectacles del Cinema Capitol es va inaugurar el 15 d'octubre de 1933. Pel que fa al seu ordenament inicial d'espais, l'edifici està constituït per una sala de festes al soterrani, un cafè a la planta baixa, en la qual també se situen els accessos a l'hotel ia la sala principal, un "saló de Thé "a l'entreplanta, i oficines a les plantes quarta, cinquena i sisena, quedant reservades per a hotel les plantes sisena a setena.
L'edificació va anar a càrrec de la constructora espanyola Macazaga, estant a càrrec de la construcció l'arquitecte Luis Moya Blanco. Va rebre el Premi Ajuntament de Madrid de 1933 i la Medalla de Segona Classe en l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1934. En el projecte original albergava 64 apartaments, un hotel (el Capitol, en l'actualitat del grup Vincci), una cafeteria, un bar, un restaurant, una fàbrica d'aigua de Seltz i oficines i sales de festa. En la seva planta inferior disposava d'una sala de cinema per a gairebé 2000 espectadors, anomenada cinema Capitol, avui dividida en diverses sales més petites. El primer propietari va ser Enrique Carrión, marquès de Nelin. Durant la Guerra Civil Espanyola i durant la defensa de Madrid la seva última planta va ser emprada com a observatori. El 2007, dirigida per l'arquitecte Rafael de la Hoz, es va acabar una total rehabilitació que va eliminar tots els anuncis publicitaris de la seva façana, conservant només el de Schweppes i un més modern de la companyia de telefonia mòbil Vodafone al terrat.
L'edifici es constitueix en la icona reconeixible de tot un segle d'arquitectura espanyola, per la seva semblança amb l'edifici Flatiron de Nova York. L'edifici va aconseguir ser l'emblema del Madrid modern i la seva imatge aerodinàmica va inspirar a altres arquitectes en capitals espanyoles. L'anunci lluminós de neó de la marca Schweppes situat a les plantes superiors és un dels símbols de la Gran Via i de la ciutat i ha aparegut en nombroses pel·lícules espanyoles, una de les aparicions més famoses és a El dia de la Bèstia, dirigida per Álex de l'Església.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.