San Germán, Puerto Rico
View allAll Photos Tagged germas
ENGLISH
Cloister of the Monastery of Saint John of the Abbesses
The monastery has also kept a small 15th century cloister in Gothic style, with two floors, as well as an Abbot palace, dating to the same century.
CASTELLANO
Claustro del Monasterio de San Juan de las Abadesas
The monastery has also kept a small 15th century cloister in Gothic style, with two floors, as well as an Abbot palace, dating to the same century.
CATALÀ
Un senzill claustre d'estil gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes arcades de l'anterior claustre romà nic completen el conjunt. Entre l'església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del SantÃssim), d'època barroca, amb cúpula i elements decoratius del tallista Josep Moretó, l'obra del qual (1710) fou continuada pel seu germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas.
WIKIPEDIA
Russafa, Patraix, Campanar i Benimaclet eren els quatre quarters de l'horta de la ciutat de València. Avui, els pobles han estat engolits per la ciutat, com altres tantes coses. Anava a dinar a casa del meu germà i em vaig trobar amb la festa. En tornar del dinar vaig tornar a passar-hi i és quan vaig fer la foto d'aquest racó de Campanar que m'agrada especialment.
La Torre del Riu és un antic mas convertit en castell, seguint la moda neomedieval del segle xix, que està situat al municipi d'Alp (Baixa Cerdanya). La Torre d'en Feu de Sabadell és el seu castell germà , ja que eren del mateix propietari.
Antiga torre medieval datada entre els segles xi-xiii, amb una capella romà nica adosada del segle xiii. Durant els segles posteriors la torre va esdevenir un mas agrÃcola amb nombroses modificacions i perdent la seva fesonomia defensiva. Al 1666 la compra el noble barcelonà Francesc de Pasqual i Cadell, i des del segle xvii cap endavant, serien els descendents del senyor Pasqual i Cadell els seus propietaris. No seria fins a final del segle xix quan es va restaurar seguint la moda romà ntica que hi havia a Europa.
L'any 1896, el seu propietari i descendent directe de Francesc de Pasqual i Cadell, en Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret (1841-1924), que en els anys 1879-1901 ja havia reformat la Torre d'en Feu, prop de la ciutat de Sabadell, la va transformar en un castell senyorial de tipus francès. El projecte, que hi afegia molts elements fantasiosos, va ser dut a terme pel mestre d'obres Calixte Freixa i Pla entre 1896 i 1907. La capella original fou enderrocada i s'edificà una altra d'estil neorromà nica. En el seu interior es donava culte a la Mare de Déu d'Ovella. Aquesta imatge, d'origen romà nic, fou destruïda durant la guerra civil, quan el castell fou utilitzat com a sanatori republicà . Actualment es venera una nova imatge que no té res a veure amb l'estil de l'original. Es fa una missa a l'any cada 8 de setembre.
Ha estat declarat Bé cultural d'interès nacional.
(Font: Viquipèdia)
Germa oder Germe war der Name mehrerer antiker Städte:
Hauptstadt der Garamanten in Libyen
Germa (Galatien), darauf zurückgehend:
Germa in Galatia, ein Titularbistum der römisch-katholischen Kirche
Germe (Mysien), darauf zurückgehend:
Germa in Hellesponto, ein Titularbistum der römisch-katholischen Kirche
Laeliocattleya Irene Finney 'Spring Bounty', AM / AOS
Aquesta gran planta creix i floreix aire lliure amb els nostres Cymbidium. Aquestes flors grans i rodons de color rosa fosc, tenen un à mplis llaves color bordeus-magenta i una gola d'or. Igual que el seu germà , 'Primavera Millor', aquesta flor també té un delicat aroma dolça. .Temperature Tolerant. Abril-maig de floració.
Laeliocattleya Irene Finney 'Spring Bounty', AM/AOS
This great plant grows and blooms great outdoors with our Cymbidiums. These large, round flowers of dusky-pink have a broad, burgundy-magenta lip and a golden throat. Like it's sibling, 'Spring Best', this flower also has a delicate sweet scent. .Temperature Tolerant. April - May blooming.
Laeliocattleya Irene Finney 'Spring Bounty', AM / AOS
Esta gran planta crece y florece aire libre con nuestros Cymbidium.Las flores grandes y redondos de color rosa oscuro, tienen unos amplios labios burdeos-magenta y centro color dorado.Al igual que su hermano, 'Primavera Mejor', esta flor también tiene un delicado aroma dulce. .Temperature Tolerante. Abril - mayo de floración.
Esta imagen está disponible para uso comercial en : - This image is available for commercial use in : Getty Images
~~~~~~~~
In A Lonely Place - (The Smithereens) ..♪♫♪♫
Santuari de la Cova Santa, Altura, Alt Palà ncia, Castelló, PaÃs Valencià .
KDD Altura. Grup Associació Fotogrà fica de Castelló AFCS (06-02-2011).
--------------------------------------------
En 'gran' i fons negre View On Black
Visió rà pida a la galeria Galeria
--------------------------------------------
El Santuari de la Cova Santa del municipi valencià d'Altura (Alt Palà ncia). És una capella-santuari situada en una cova a 811 metres d'altitud i de 20 metres de profunditat que va ser utilitzada pels pastors com refugi. Situada al vessant septentrional del Montmajor, a l'interior d'un avenc calcari antigament anomenat cova del Lledoner, a la Serra Calderona. Conta la llegenda que en 1511 aparegué una mare de Déu a qui li atribueixen nombrosos miracles.
Des del començament del s XVI, probablement per iniciativa dels cartoixans de Valldecrist, es venera un baix relleu del s XV, de guix, amb el bust de la Mare de Déu (atribuït per la tradició al cartoixà Bonifaci Ferrer, germà de Vicent Ferrer). L'extensió de la devoció des del 1574 va fer que el 1579 fóra construït un altar i tancada la cova amb una reixa. El 1631 el bisbe de Sogorb donà l'administració del santuari als jurats d'Altura, i el 1647 fou construïda la nova capella. L'hostatgeria, del s. XVI, fou completament reformada al s XVII. Hom hi féu importants pelegrinatges des del 1642 (any que fou fundada la confraria) per a la causa de Felip IV en les guerres de Catalunya i Portugal. La devoció s'estengué per tot el PaÃs Valencià i arribà , al s. XVIII, fins i tot, a Mèxic.
La Mare de Déu de la Cova Santa és la patrona de la diòcesi de Sogorb-Castelló. El 1955 la imatge va ser proclamada patrona dels espeleòlegs de l'Estat espanyol.
As you drive along the road through the village of Rame towards Rame Head in the far south-east of Cornwall you suddenly come to a sharp bend, and there in front of you is this wonderful old church.
Very few churches in Cornwall have spires or steeples and one of the exceptions is the Grade I-listed Church of St Germanus at Rame. This was consecrated in 1259, possibly on earlier foundations. The tower and the spire both date from the 13th century, which is earlier than the spires of the vast majority of churches in this country. It is a landmark that can be seen from many miles around. Remarkably, the church has no electricity and is lit by candles. Perhaps even more remarkably, Simon Jenkins does not include this outstanding building in his compilation of England's Thousand Best Churches.
For a detailed description of the church please visit: britishlistedbuildings.co.uk/101310051-church-of-st-germa...
Fotografia feta al Montseny, mentre el meu germà fotografiava la posta del sol (jo ho vaig fer després) jo vaig veure la torre sense cables i em vaig posar a disparar....
M'agraden molt els vells magatzems portuaris noruecs, la seva arquitectura popular de fusta. Però la ciutat de Tromso s'ha enriquit en certa mesura massa de presa, i, tot i que s'han preservat alguns pocs d'aquests edificis, ara son oficines o apartaments turistis de luxe. Semblen el mateix, però han perdut l'encant.
Aquests en concret en sé molt bé el canvi, perque ja els vaig fotografiar el 1985 quan vaig visitar Noruega amb els pares i el germà . De fet, els vaig fotografiar també el 2019. Aquà a sota podeu veure la foto més antiga que en tinc.
====================
I love the old timber harbour warehouses found all arround Norway. But while preserving their structure, some, or most, are being transformed in something different, like luxury offices & tourist apartments. They look the same but are not the same.
I'm quite sure about these two, because I took a picture of them back in 1985, when I visited Tromso first time with my parents. In fact I took almost the same picture back in 2019, too. Down in the comments you will find the earlier picture I took of them.
Monestir de Santa Maria de Poblet
*
«Germà , si has rebut algun do de dalt, no triguis a fer-ne participar els qui t'envolten, mostrant-te enmig nostre servicial, afectuós, complaent, afable i humil; si ho fas, tots reconeixeran que també tu exhales l'olor dels perfums més exquisits. Qualsevol d'entre vosaltres que suporta amb paciència les febleses, tant fÃsiques com morals, dels seus germans (cf. Regla de sant Benet 72, 5), i a més, amb l'autorització i capacitat oportunes, els procura alleujament amb els seus serveis, els encoratja i els instrueix amb els seus consells, o, si això no ho pot fer a causa de la disciplina [de la Regla], els assisteix amb l'assiduïtat de la seva pregà ria; qualsevol d'entre vosaltres, dic, que actuï aixÃ, escampa enmig dels seus germans una olor veritablement bona, l'olor dels perfums més exquisits. Un germà aixà en una comunitat és com bà lsam en els llavis. Hom l'assenyala amb el dit i diu: És l'amic dels seus germans, que sempre prega a favor del poble i de la ciutat santa (2Ma 15, 14).»
(Sant Bernat, Sermons sobre el CÃ ntic dels CÃ ntics, s. XII)
«If a gift from on high has been bestowed on you, brother, don’t hesitate to share it amongst those who surround you, proving to them to be obliging, loving, willing, affable and humble; if you do so, they all will acknowledge that also you exhale the scent of the most exquisite perfume. Any of you who patiently bears their brethren’s infirmities, whether of body or mind (cf The Rule of St. Benedict 72,5), and, with the right authorization and capacity, provides them with the relief of his services, heartens and teaches them with his advice, or, if impeded by his observance of the Rule, assists them with the assiduousness of his prayers; any of you, I say, who acts like this, spreads amongst his brethren a veritably good scent, the scent of the most exquisite perfume. Such a brother is to his community what a balm is to the lips. Then everybody points him out and says: He is his brethren’s friend, he who always prays for the holy city and people (2 Ma 15:14).»
(St. Bernard, Sermons on the Canticle of Canticles, 12th c
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Nosaltres anavem a veure balenes amb Brim Explorer, però després varem adonar-nos que Brim Explorer és la empresa, no el vaixell, que en son diversos, a Tromso i altres ports noruecs (Oslo?). Sembla que a Tromso hi ha el Brim, el Berg i el Bard.
Tot i que en una imatge anterior vaig fotografiar el seu "germà " Bard, aquest que ens seguia era el tercer, el Berg. Ho vaig descobrir revisant imatges, ja que hi ha lleugeres diferencies entre el Bard i el Berg. Veient altres imatges de la excursió he deduit que el nostre era l'original Brim, el més antic (de 2019, només), hibrid diesel-electric.
Fotografies d'una excursió amb el vaixell Brim, de Brim Explorer per a, des de Tromso, veure balenes al entorn de Skjervøy.
=========================================
We were going to go whale watching with Brim Explorer, but then we realized that Brim Explorer is the company, not the ship, of which there are several, in Tromso and other Norwegian ports (Oslo?). It seems that in Tromso there are the Brim, the Berg and the Bard.
In a previous image I've shown you the Bard, but this is the third one, the Berg. I discovered it comparing images, as they are small differences between boats. Seeing other pictures of the excursion I deduced that ours was the original Brim, the oldest (from 2019, only), diesel-electric hybrid.
Photographs from a whale watching excursion from Tromso on the Brim boat, with Brim Explorer around Skjervøy.
La Puda és un edifici de grans dimensions, constituït per diversos cossos, i construït amb maó. El cos principal té planta baixa, dos pisos i un pis inferior. Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes. A continuació hi ha altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per últim, altre cos de només planta baixa. A la façana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l'austeritat del conjunt, les pilastres d'estil jònic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors.[1]
Pel que fa a l'interior, la planta baixa estava destinada al balneari pròpiament dit i a zona d'esbarjo; les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes. La gran galeria de banys, està formada per un corredor central amb cubÃcles o habitacles a banda i banda. Cada habitació consta d'una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alçada de color groc i blanc. El conjunt constitueix una nau de notable alçada amb una estructura d'arcs que sosté una volta cilÃndrica correguda al llarg de l'edifici. Aquesta alçada li permet de foradar la part superior amb unes llunetes que donen ventilació i llum natural, necessà ria atès que els vapors d'aigua sulfurosa podien acumular-se en el local. La il·luminació zenital reforça la imatge de temple de salut donat per la disposició de les tres naus allargades.[1]
Un notable conjunt situat a la vora esquerra del Llobregat, d'arquitectura neoclà ssica, fragment d'un projecte més ambiciós. S'organitza a partir d'un eix del qual se'n va construir sols una part de planta baixa i dos pisos. Sobre l'antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d'escales i ascensors dóna pas a una part circular, amb més habitacions, que acaba en el cos central on es situen els salons, restaurants, menjador i bar. Una estructura d'arcs i voletes configura una important galeria de banys. A l'extrem de la construcció es conserva part de la capella.[1]
Les aigües
Segona planta de l'edifici principal d'habitacions. El d'obra més antiga i el que es conserva en millor estat estructural. Actualment, l'accés a aquesta planta és gairebé impossible, ja que el sòl del distribuïdor de l'escala es troba totalment ensorrat.
L'establiment estava situat a la mateixa riba del Llobregat, on des del segle XVIII, arran d'un terratrèmol, brollaven aigües sulfuroses. La primera referència històrica, però, data del 1718, quan el doctor Salvador féu la primera anà lisi quÃmica de les aigües.[2] Aquestes aigües, de naturalesa sulfurosa-sòdica, brollen a una temperatura de 32°C i es calcula el seu cabal actual en uns 4 l/s que s'aboquen directament al riu Llobregat.[3] Les aigües van començar a ser usades amb finalitats medicinals l'any 1818. L'any 1829 es varen començar a construir dos edificis de banys, a cadascuna de les dues ribes del Llobregat, aprofitant les dues surgències d'aigua termal a banda i banda del riu, sota la direcció facultativa del metge Antoni Coca i Rabassa i la intervenció de Salvador Garriga, un sastre d'Esparreguera. A causa de la falta de diners, Garriga se suïcidà l'any 1831, i el seu germà continuà les obres, associat amb Francesc Castells i Francesc Pedrosa. L'any 1834 els edificis ja estaven en ple funcionament. Les riuades del riu Llobregat de 1842 i 1843 inundaren i arrasaren els edificis.[4] L'alçada tant summament baixa a què brolla l'aigua mineral (al nivell del riu) va impedir que els edificis es poguessin construir a gaire més altura, cosa que va provocar la seva destrucció amb la riuada. Aquest fet també ha afectat els edificis actuals, ja que en diverses ocasions han sofert les envestides del riu.
Construcció
El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d'Esparreguera el permÃs d'obres de dos edificis de banys a cada vora del riu. El 1839 es fan cà rrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons. El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d'accionistes amb el doctor Pujades projecta l'edificació d'un nou edifici (projecte de Josep Oriol Bernadet 1846). La societat fa fallida el 1856 i torna a passar als anteriors propietaris. El 1880 figuren com a propietaris els senyors Croses i Garriga. El 1840 prop. Societat d'Acc. Muntaner-Torra Clapes i Almirall; des del 1960, Sr. Dalmases.[1]
El 12 de març de 1845, el psiquiatre Antoni Pujadas i Mayans va completar la compra dels dos edificis i terrenys del balneari de la Puda, amb la col·laboració del comerciant Josep Oriol Negrevernis, amb l'objectiu de renovar les instal·lacions, crear un nou balneari i un nou manicomi, i donar entrada a altres socis. Les previsions de negoci no es van complir, en part degut a la dificultat d'accés al balneari, ja que les faccions carlines feien insegurs els camins. Van sorgir molts conflictes entre els socis fins que la societat va ser finalment liquidada.[5]
D'aquesta època és l'edifici que es conserva en estat ruïnós projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet que havia d'esdevenir un dels balnearis més grans d'Europa, però del qual només es realitzà l'ala esquerra de tot el complex. De totes maneres en destaca la galeria de banys, als soterranis de l'edifici, amb un conjunt d'arcs i voltes pensats per a ventilar l'espai dels vapors de l'aigua termal. El 1858, al costat de l'establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat segons un projecte de l'arquitecte Elies Rogent, que enllaçava la Puda amb el camà d'Esparreguera.[6]
Esplendor i decadència
El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal·lava a l'hotel Gori d'Olesa, amb el qual l'unia un servei permanent de diligències. Es va tancar el 1958 i el 1971 patà moltes destrosses per una crescuda del Llobregat.[1] A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel. Després el va tornar a vendre a l'ajuntament.[1] Actualment és en estat ruïnós.
El cotxe 144 de Mohn era un Iveco Eurorider 29A amb carrosseria Castrosua CS40. Va entrar en servei durant el 1995 conjuntament amb el seu germà 143 i va ser retirat l'any 2007.
L'unic Stadler que queda,pel moment,degut a l'accident del seu germà ,fent el servei RLL1 Balaguer-Lleida,amb decoració al·legòrica als llibres
El Llao Llao Hotel & Resort és un tradicional hotel de Bariloche, ProvÃncia de RÃo Negro, Argentina, propietat del Grup Sutton Dabbah i del grup IRSA, per parts iguals.
El mateix s'emplaça a l'oest de la ciutat, especÃficament a l'Av. Exequiel Bustillo km 25. El predi es troba en un petit turó sobre la penÃnsula Llao Llao, entre els llacs Nahuel Huapi i Moreno. És una construcció de principis del segle XX d'estil canadenc, feta de fusta, pedra i teules normandes. Amb 173 habitacions i 28 suites, compta a més amb camp de golf de 18 forats, spa, i piscina climatitzada. El 2007 es va inaugurar una ala nova sobre el Llac Moreno amb 43 luxoses habitacions. Per ser l'edifici Antic Monument Històric Nacional, l'ala nova va ser construïda de manera que no n'alteri la imatge, en forma separada i ambdues unides per un pont i ascensor que els vincula.
Potser l'emplaçament de l'hotel a la zona de Llao Llao sigui única al món: envoltat de dos llacs, muntanyes i boscos. El llavors ambaixador francès Conde Wladimir d'Ormesson, va dir mirant des dels seus finestrals: "No estic gaire lluny de creure que el llac Nahuel Huapi sigui el més meravellós llac existent al món".
Villa Llao Llao va ser fundada el 1937 a 25 km de Sant Carles de Bariloche per Exequiel Bustillo, president de Parcs nacionals i germà de l'arquitecte Alejandro Bustillo, constructor de l'hotel Llao Llao i avui es troben unides per una avinguda costanera que porta el nom del primer director de Parcs nacionals: Exequiel Bustillo.
L'hotel va ser emplaçat dins del parc nacional Nahuel Huapi, envoltat de cristalls llacs, majestuoses muntanyes i boscos, que li concedeixen una vista sense igual a la regió. Des de les seves instal·lacions poden apreciar-se els turons López, Capella i el Tronador.
A 300 m de l'hotel s'alça la pintoresca capella Sant Eduardo que acull una sèrie de frisos donats per l'artista plà stic Raúl Soldi. També a les rodalies es troba Puerto Pañuelo.
Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.
East-German MAW-Hilfsmotor (1954-1959), called Hühnerschreck, Hackenwärmer or Maff.
- Assembled by VEB Magdeburger ArmaturenWerke „Karl Marx“ (MAW), Magdeburg -DDR between 1954 and 1959 for bicycles with auxiliary engine and between 1954 and 1964 for boat engines, lawnmowers and wheelchairs.
- 49,5cc single cylinder 2-stroke engine
- power 1-1.4 bhp
- no gears
- chain drive
- engine weight 7,4 kg, after 1957 about 6 kg
- 2.3 liter tank
- fuel consumption 1,5-1,3 l/100 km
- top speed 35 km/h official, but 40-50 km/h was possible
- total production about 170,000 units (1954-1959 for bicycles and 1954-1964 for other purposes)
Taken in German Island in izmir.
İzmir Alman adasında çekildi. Arkadaki tekne Tamer Pakben'e aittir. Üzerindeki tayfa'da Cüneyt :)) Bu arada denizde gözlüklü bir balık görürseniz bana haber verin. :))
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Rochester és una petita ciutat anglesa al est de Londres, de llarga historia.
Com indica el seu nom (tots els chester del mapa d'Anglaterra son antigues ciutats o forts romans), els romans ja hi construiren una fortificació, sobre la antiga Durobrivae celta. A l'edat mitjana s'hi establà un bisbat i els normands hi construiren l'imponent castell; de fet, fou Odo, el mateix germà de Guillem el Conqueridor, qui ordenà la seva construcció el 1067, tot i que la torre actual data del s. XII.
La catedral és d'estil romanic i gotic, i és de les més antigues d'Anglaterra.
en.wikipedia.org/wiki/Rochester_Cathedral
==================
Rochester is a small English city east of London, with a long history.
As its name indicates (all the chesters on the map of England are old Roman cities or forts), the Romans already built a fortification there, on top of the ancient Celtic Durobrivae. In the Middle Ages a bishopric was established there and the Normans built the imposing castle; in fact, it was Odo, the half-brother of William the Conqueror, who ordered its construction in 1067, although the current tower dates from the XII Century.
The cathedral is of Romanesque and Gothic style, and is one of the oldest in England.
IN ENGLISH BELOW THE LINE
Foto presa amb una cà mera Ensign Commando fabricada el 1946; Kodak Ektar 100, revelat amb el kit C-41 de Tetenal.
Rochester és una petita ciutat anglesa al est de Londres, de llarga historia.
Com indica el seu nom (tots els chester del mapa d'Anglaterra son antigues ciutats o forts romans), els romans ja hi construiren una fortificació, sobre la antiga Durobrivae celta. A l'edat mitjana s'hi establà un bisbat i els normands hi construiren l'imponent castell; de fet, fou Odo, el mateix germà de Guillem el Conqueridor, qui ordenà la seva construcció el 1067, tot i que la torre actual data del s. XII.
La catedral és d'estil romanic i gotic, i és de les més antigues d'Anglaterra.
en.wikipedia.org/wiki/Rochester_Cathedral
================================================
Picture taken with an Ensign Commando camera made in 1946; Kodak Ektar 100, developed with the Tetenal C-41 kit.
Rochester is a small English city east of London, with a long history.
As its name indicates (all the chesters on the map of England are old Roman cities or forts), the Romans already built a fortification there, on top of the ancient Celtic Durobrivae. In the Middle Ages a bishopric was established there and the Normans built the imposing castle; in fact, it was Odo, the half-brother of William the Conqueror, who ordered its construction in 1067, although the current tower dates from the XII Century.
The cathedral is of Romanesque and Gothic style, and is one of the oldest in England.
La Puda és un edifici de grans dimensions, constituït per diversos cossos, i construït amb maó. El cos principal té planta baixa, dos pisos i un pis inferior. Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes. A continuació hi ha altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per últim, altre cos de només planta baixa. A la façana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l'austeritat del conjunt, les pilastres d'estil jònic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors.[1]
Pel que fa a l'interior, la planta baixa estava destinada al balneari pròpiament dit i a zona d'esbarjo; les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes. La gran galeria de banys, està formada per un corredor central amb cubÃcles o habitacles a banda i banda. Cada habitació consta d'una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alçada de color groc i blanc. El conjunt constitueix una nau de notable alçada amb una estructura d'arcs que sosté una volta cilÃndrica correguda al llarg de l'edifici. Aquesta alçada li permet de foradar la part superior amb unes llunetes que donen ventilació i llum natural, necessà ria atès que els vapors d'aigua sulfurosa podien acumular-se en el local. La il·luminació zenital reforça la imatge de temple de salut donat per la disposició de les tres naus allargades.[1]
Un notable conjunt situat a la vora esquerra del Llobregat, d'arquitectura neoclà ssica, fragment d'un projecte més ambiciós. S'organitza a partir d'un eix del qual se'n va construir sols una part de planta baixa i dos pisos. Sobre l'antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d'escales i ascensors dóna pas a una part circular, amb més habitacions, que acaba en el cos central on es situen els salons, restaurants, menjador i bar. Una estructura d'arcs i voletes configura una important galeria de banys. A l'extrem de la construcció es conserva part de la capella.[1]
Les aigües
Segona planta de l'edifici principal d'habitacions. El d'obra més antiga i el que es conserva en millor estat estructural. Actualment, l'accés a aquesta planta és gairebé impossible, ja que el sòl del distribuïdor de l'escala es troba totalment ensorrat.
L'establiment estava situat a la mateixa riba del Llobregat, on des del segle XVIII, arran d'un terratrèmol, brollaven aigües sulfuroses. La primera referència històrica, però, data del 1718, quan el doctor Salvador féu la primera anà lisi quÃmica de les aigües.[2] Aquestes aigües, de naturalesa sulfurosa-sòdica, brollen a una temperatura de 32°C i es calcula el seu cabal actual en uns 4 l/s que s'aboquen directament al riu Llobregat.[3] Les aigües van començar a ser usades amb finalitats medicinals l'any 1818. L'any 1829 es varen començar a construir dos edificis de banys, a cadascuna de les dues ribes del Llobregat, aprofitant les dues surgències d'aigua termal a banda i banda del riu, sota la direcció facultativa del metge Antoni Coca i Rabassa i la intervenció de Salvador Garriga, un sastre d'Esparreguera. A causa de la falta de diners, Garriga se suïcidà l'any 1831, i el seu germà continuà les obres, associat amb Francesc Castells i Francesc Pedrosa. L'any 1834 els edificis ja estaven en ple funcionament. Les riuades del riu Llobregat de 1842 i 1843 inundaren i arrasaren els edificis.[4] L'alçada tant summament baixa a què brolla l'aigua mineral (al nivell del riu) va impedir que els edificis es poguessin construir a gaire més altura, cosa que va provocar la seva destrucció amb la riuada. Aquest fet també ha afectat els edificis actuals, ja que en diverses ocasions han sofert les envestides del riu.
Construcció
El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d'Esparreguera el permÃs d'obres de dos edificis de banys a cada vora del riu. El 1839 es fan cà rrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons. El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d'accionistes amb el doctor Pujades projecta l'edificació d'un nou edifici (projecte de Josep Oriol Bernadet 1846). La societat fa fallida el 1856 i torna a passar als anteriors propietaris. El 1880 figuren com a propietaris els senyors Croses i Garriga. El 1840 prop. Societat d'Acc. Muntaner-Torra Clapes i Almirall; des del 1960, Sr. Dalmases.[1]
El 12 de març de 1845, el psiquiatre Antoni Pujadas i Mayans va completar la compra dels dos edificis i terrenys del balneari de la Puda, amb la col·laboració del comerciant Josep Oriol Negrevernis, amb l'objectiu de renovar les instal·lacions, crear un nou balneari i un nou manicomi, i donar entrada a altres socis. Les previsions de negoci no es van complir, en part degut a la dificultat d'accés al balneari, ja que les faccions carlines feien insegurs els camins. Van sorgir molts conflictes entre els socis fins que la societat va ser finalment liquidada.[5]
D'aquesta època és l'edifici que es conserva en estat ruïnós projectat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet que havia d'esdevenir un dels balnearis més grans d'Europa, però del qual només es realitzà l'ala esquerra de tot el complex. De totes maneres en destaca la galeria de banys, als soterranis de l'edifici, amb un conjunt d'arcs i voltes pensats per a ventilar l'espai dels vapors de l'aigua termal. El 1858, al costat de l'establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat segons un projecte de l'arquitecte Elies Rogent, que enllaçava la Puda amb el camà d'Esparreguera.[6]
Esplendor i decadència
El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal·lava a l'hotel Gori d'Olesa, amb el qual l'unia un servei permanent de diligències. Es va tancar el 1958 i el 1971 patà moltes destrosses per una crescuda del Llobregat.[1] A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel. Després el va tornar a vendre a l'ajuntament.[1] Actualment és en estat ruïnós.
aqui van otras recomendaciones musicales,todas tienen que ver con el grupo preferido de mi hermano ya sea por ser versiones o por colaboraciones !!!!!
amaral - media veronica (versin de andrescalamaro)
amaral - buena chica (con los secretos)
amaral - estrella de mar (version inglish)
amaral - te necesito (con beto cuevas)
amaral - camins (version de sopa de cabra)
Xicotetes construccions singulars que podrien ser el sÃmbol dels orÃgens de la vida eremÃtica en el Desert. Tenen el seu origen en les primitives coves que buscaven els ermitans per al seu retir espiritual. Servirien de residència al germà carmelita durant llargues temporades. Cada ermità solia tenir un d'aquests antres a escassos cent metres de distà ncia. Existeixen divuit.
ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_dels_Pares_Carmelites_del_...
Antros (cavernas o cuevas). Desierto de las Palmas (Benicà ssim)
Pequeñas construcciones singulares que podrÃan ser el sÃmbolo de los orÃgenes de la vida eremÃtica en el Desierto. Tienen su origen en las primitivas cuevas que buscaban los ermitaños para su retiro espiritual. ServirÃan de residencia al hermano carmelita durante largas temporadas. Cada ermita solÃa tener uno de esos antros a escasos cien metros de distancia. Existen dieciocho
es.wikipedia.org/wiki/Convento_Carmelita_del_Desierto_de_...
Benicà ssim (Castellón/ Spain).
La capilla del palacio, de estilo neogótico, realizada a finales del siglo XIX tiene un cierto aire de estilo bizantino. Es de destacar la cúpula nervada de vivos colores azulados con estrellas doradas y el retablo de la capilla, junto con los dos iconos situados a su izquierda y a su derecha. Los muros se decoran con imágenes de santos y atributos de santos realizados por el hermano jesuita MartÃn Coronas. Esta sala era el antiguo despacho del IV duque de Gandia (San Francisco de Borja) que fue transformada en 1896 como capilla por la CompañÃa de Jesús.
El techo de la sala se decora además de la bóveda estrellada azulada con cuatro serafines situados en el centro de la sala, los muros perimetrales se decoran con pinturas de santos relacionados con San Francisco de Borja. Podemos ver algunos marcos sin pintar ya que la muerte del pintor le llegó antes de finalizar toda la obra. Se conserva el crucifijo original de San Francisco de Borja en el relicario en forma de cruz que se puede ver en el Altar Mayor.
La capella del palau, d'estil neogòtic, realitzada a finals del segle XIX té un cert aire d'estil bizantÃ. És de destacar la cúpula nervada de vius colors blaus amb estrelles daurades i el retaule de la capella, juntament amb les dues icones situats a la seva esquerra i a la seva dreta. Els murs es decoren amb imatges de sants i atributs de sants realitzats pel germà jesuïta MartÃn Coronas. Aquesta sala era l'antic despatx del IV duc de Gandia (Sant Francesc de Borja) que va ser transformada en 1896 com a capella per la Companyia de Jesús.
El sostre de la sala es decora a més de la volta estrellada blavosa amb quatre serafins situats al centre de la sala, els murs perimetrals es decoren amb pintures de sants relacionats amb Sant Francesc de Borja. Podem veure alguns marcs sense pintar ja que la mort del pintor li va arribar abans de finalitzar tota l'obra. Es conserva el crucifix original de Sant Francesc de Borja en el reliquiari en forma de creu que es pot veure en l'Altar Major.
Gandia (La Safor/ Comunitat Valenciana/ Spain)