View allAll Photos Tagged ciutat
Alesund (Noruega).
Preciosa vista de la ciutat d'Alesund des de Fjellstua.
Si en vols saber més, pots visitar el meu blog: joantriasfotos.blogspot.com
El sol ha marxat, a les muntanyes els animals nocturns agafen el relleu dels que ara se'n van a dormir.
A la ciutat, els homes (animals genèticament diürns) han decidit que el dia encara durarà unes hores més.
Barcelona, 28/05/06. Esto también es Barcelona. En el Raval se ha hecho mucho por mejorar las condiciones de vida de sus habitantes, pero todavía queda mucho por hacer. El color local que podemos vislumbrar de pasada un domingo por la tarde no debe hacernos olvidar que lo que hay allí son, sobre todo, personas.
We stayed at the City of Arts and Sciences from late afternoon till night time. There was a beautiful blue cast through twilight and then, about 8.00pm the lights came on. I forgot the tripod so it was a case of having a steady hand. A bit of noise in there but I'm glad I hung around - we had a few glasses of wine as well needless to say.
We decided to go for a city break rather than sun in Tenerife again this September. Other than a few days in the North East we haven’t been away since last March and wanted a change and hopefully some sun. The problem is getting flights from the north of England to the places we want to go to. We chose Valencia as we could fly from East Midlands – which was still a pain to get to as it involved the most notorious stretch of the M1 at five in the morning. In the end we had a fairly good journey, the new Ryanair business class pre-booked scheme worked quite well and bang on time as usual. It was dull when we landed with storms forecast all week, the sky was bright grey – the kiss of death to the photography I had in mind. I was full of cold and wishing I was at work. It did rain but it was overnight on our first night and didn't affect us. There has been a drought for eleven months apparently and it rained on our first day there! The forecast storms didn't materialise in Valencia but they got it elsewhere.
You May notice discrepancies in the spelling of some Spanish words or names, this is because Valencian is used on signs, in some guide books and maps. There are two languages in common use with distinct differences. There may also be genuine mistakes - it has been known!
Over the course of a Monday to Sunday week we covered 75 miles on foot and saw most of the best of Valencia – The City of Bell Towers. The Old City covers a pretty large area in a very confusing layout. There was a lot of referring to maps – even compass readings! – a first in a city for us. The problem with photography in Valencia is that most of the famous and attractive building are closely built around, some have poor quality housing built on to them. Most photographs have to be taken from an extreme angle looking up. There are no high points as it is pan flat, there are a small number of buildings where you can pay to go up on to the roof for a better view and we went up them – more than once!
The modern buildings of The City of Arts and Sciences – ( Ciutat de Las Arts I de les Ciencies ) are what the city has more recently become famous for, with tourists arriving by the coachload all day until late at night. They must be photographed millions of times a month. We went during the day and stayed till dark one evening, I gave it my best shot but a first time visit is always a compromise between ambition and realism, time dictates that we have to move on to the next destination. I travelled with a full size tripod – another first – I forgot to take it with me to TCoAaS! so It was time to wind up the ISO, again! Needless to say I never used the tripod.
On a day when rain was forecast but it stayed fine, albeit a bit dull, we went to the Bioparc north west of the city, a zoo by another name. There are many claims made for this place, were you can appear to walk alongside some very large animals, including, elephants, lions, giraffe, rhino, gorillas and many types of monkey to name a few. It is laid out in different geographical regions and there is very little between you and the animals, in some cases there is nothing, you enter the enclosure through a double door arrangement and the monkeys are around you. It gets rave reviews and we stayed for most of the day. The animals it has to be said gave the appearance of extreme boredom and frustration and I felt quite sorry for them.
The course of The River Turia was altered after a major flood in the 50’s. The new river runs west of the city flanked by a motorway. The old river, which is massive, deep and very wide between ancient walls, I can’t imagine how it flooded, has been turned into a park that is five miles long. There is an athletics track, football pitches, cycle paths, restaurants, numerous kids parks, ponds, fountains, loads of bridges, historic and modern. At the western end closest to the sea sits The City of Arts and Sciences – in the river bed. Where it meets the sea there is Valencia’s urban Formula One racetrack finishing in the massive marina built for The Americas Cup. The race track is in use as roadways complete with fully removable street furniture, kerbs, bollards, lights, islands and crossings, everything is just sat on the surface ready to be moved.
We found the beach almost by accident, we were desperate for food after putting in a lot of miles and the afternoon was ticking by. What a beach, 100’s of metres wide and stretching as far as the eye could see with a massive promenade. The hard thing was choosing, out of the dozens of restaurants, all next door to each other, all serving traditional Paella – rabbit and chicken – as well as seafood, we don’t eat seafood and it constituted 90% of the menu in most places. Every restaurant does a fixed price dish of the day, with a few choices, three courses and a drink. Some times this was our only meal besides making the most of the continental breakfast at the hotel. We had a fair few bar stops with the local wine being cheap and pleasant it would have been a shame not to, there would have been a one woman riot – or strike!
On our final day, a Sunday, we were out of bed and down for breakfast at 7.45 as usual, the place was deserted barring a waiter. We walked out of the door at 8.30 – in to the middle of a mass road race with many thousands of runners, one of a series that take place in Valencia – apparently! We struggled to find out the distance, possibly 10km. The finish was just around the corner so off we went with the camera gear, taking photos of random runners and groups. There was a TV crew filming it and some local celebrity (I think) commentating. Next we came across some sort of wandering religious and musical event. Some sort of ritual was played out over the course of Sunday morning in various locations, it involved catholic priests and religious buildings and another film crew. The Catholic tourists and locals were filling the (many) churches for Sunday mass. Amongst all of this we had seen men walking around in Arab style dress – the ones in black looked like the ones from ISIS currently beheading people – all carrying guns. A bit disconcerting. We assumed that there had been some sort of battle enactment. We were wrong, it hadn’t happened yet. A while later, about 11.30 we could hear banging, fireworks? No it was our friends with the guns. We were caught up in total mayhem, around 60 men randomly firing muskets with some sort of blank rounds, the noise, smoke and flames from the muzzles were incredible. We were about to climb the Torres de Serranos which is where, unbeknown to us, the grand, and deafening, finale was going to be. We could feel the blast in our faces on top of the tower. Yet again there was a film camera in attendance. I couldn’t get close ups but I got a good overview and shot my first video with the 5D, my first in 5 years of owning a DLSR with the capability. I usually use my phone ( I used my phone as well). Later in the day there was a bullfight taking place, the ring was almost next to our hotel, in the end we had other things to do and gave it a miss, it was certainly a busy Sunday in the city centre, whether it’s the norm or not I don’t know.
There is a tram system in Valencia but it goes from the port area into the newer part of the city on the north side, it wouldn’t be feasible to serve the historic old city really. A quick internet search told me that there are 55,000 university students in the city, a pretty big number. I think a lot of the campus is on the north side and served by the tram although there is a massive fleet of buses as well. There is a massive, very impressive market building , with 100’s of stalls that would make a photo project on its own, beautiful on the inside and out but very difficult to get decent photos of the exterior other than detail shots owing to the closeness of other buildings and the sheer size of it. Across town, another market has been beautifully renovated and is full of bars and restaurants and a bit of a destination in its own right.
A downside was the all too typical shafting by the taxi drivers who use every trick in the book to side step the official tariffs and rob you. The taxi from the airport had a “broken” meter and on the way home we were driven 22 km instead of the nine that is the actual distance. Some of them seem to view tourists as cash cows to be robbed at all costs. I emailed the Marriot hotel as they ordered the taxi, needless to say no answer from Marriot – they’ve had their money. We didn’t get the rip off treatment in the bars etc. that we experienced in Rome, prices are very fair on most things, certainly considering the city location.
All in all we had a good trip and can highly recommend Valencia.
L'estratègica situació de l'enclavament de Medinaceli, encreuament de vies de comunicació entre importants ciutats de la Hispània Romana i la seva posició orogràfica en elevat i indestructible altell, de ben segur, van ser la causa de l'establiment d'aquesta plaça forta en el límit entre les demarcacions dels Conventus Cluniensis i Caesaraugustanus. L'arc i els 2400 metres de muralles que tancaven la ciutat, constituïen un conjunt defensiu inexpugnable per als enemics de Roma i d'aquesta ciutat.
Els inicis d'aquesta construcció defensiva s'entrellacen amb la fonamentació de l'arc, i des d'aquí, voregen el perímetre de la plataforma en què s'assenta Medinaceli. En alguns trams es poden veure els típics carreus llisos de grans dimensions de les muralles dissenyades pels mestres d'obra romans. La muralla té una amplada que, segons trams, oscil·la entre els 1'40 i 1'80 metres. La fonamentació es fa sobre la roca natural, adaptant els llenços a les irregularitats del terreny, que són corregides amb farcits. La dominació àrab va suposar també la reutilització i reconstrucció de les defenses de la ciutat per ordre d'Abderramán III. El mateix van fer els ocupants dels regnes hispans. Al segle XII de nou es va dotar de funcionalitat al conjunt defensiu i les seves estructures. La successió dels diferents tipus d'obra poden apreciar recorrent el recinte emmurallat i observant les diferències entre aparells.
Els treballs arqueològics realitzats el 1991, posen de manifest que els trams en què es conserva l'obra imperial, la muralla està construïda sobre la base de dos paraments exteriors de grans carreus de calcària de talla irregular i cara exterior llisa units en sec. Com farcit, pedres irregulars, informes i més petites amb lligam d'argamassa vermellosa.
A més de l'Arc Romà altres portes es van obrir a la muralla com l'anomenada Àrab o la desapareguda "de la Coz", que és la que es trobaria en el lloc de la imatge. Al costat del lloc en què aquesta es situava, el Mirador del Cid ofereix una esplèndida vista de la vall del Arbujuelo i, més a prop costat de la carretera, l'Ermita de l'Humilladero i la seva façana renaixentista.
Hola a tots/es,
Les coses tal com són: Manresa no és precisament una ciutat bonica, més aviat al contrari. El seus tres monuments històrics més rellevants es poden veure junts en aquesta foto, que és la meva versió de l'imatge típica de la ciutat. D'esquerra a dreta:
· La Basílica de la Seu, d'estil gòtic, datada al s. XIV (www.manresaturisme.cat/spa/el-ms-destacat/la-seu).
· El Pont Vell, d'origen romà, però destruït i reconstruït varies vegades al llarg de la història. L'última destrucció fou al 1939 i es va reconstruir en els anys seixanta (ca.wikipedia.org/wiki/Pont_Vell_de_Manresa).
· La Cova de Sant Ignasi, que data de 1522, quan Iñigo López de Recalde (més tard, Sant Ignasi de Loiola) s'instal·là en una cova, a sobre de la qual posteriorment es va erigir una capella, després una casa d'exercicis espirituals, després un santuari, ... (www.manresaturisme.cat/spa/la-ciutat/monuments-i-indrets/...).
Jo, per qüestió de gust personal (i afició muntanyera), he volgut incloure a més la muntanyeta de l'esquerra, El Collbaix (543m), el cim més alt del terme municipal.
Aclareixo que la meva intenció inicial era fer una foto de nit, amb el tele, (que no una nocturna de llarga exposició) de La Seu il·luminada. Però vaig arribar massa d'hora, quan encara hi havia força llum, i mentre esperava a que es fes de nit em vaig entretenir fen algunes com aquesta, aprofitant que el cel em va obsequiar, per poca estona, amb aquests colors tan bonics com inesperats.
Espero que us agradi i gràcies a l'avançada per aportar els vostres comentaris.
Salut,
Pere
-----------
Hola a tod@s,
Las cosas cómo son: Manresa no es precisamente un ciudad bonita, más bien al contrario. Sus tres monumentos históricos más relevantes pueden verse juntos en esta toma, que es mi versión de la imagen típica de la ciudad. De izquierda a derecha:
· La Basílica de la Seu, de estilo gótico, que data del s. XIV (www.manresaturisme.cat/spa/el-ms-destacat/la-seu).
· El Pont Vell, de origen romano, pero destruido y reconstruido varias veces a los largo de la historia. La última destrucción fue en 1939 y se reconstruyó en los años sesenta (ca.wikipedia.org/wiki/Pont_Vell_de_Manresa).
· La Cova de Sant Ignasi, que data de 1522, cuando Iñigo López de Recalde (más tarde, San Ignacio de Loyola) se instaló en una cueva sobre la que posteriormente se erigió una capilla, luego una casa de ejercicios espirituales, luego un santuario, ... (www.manresaturisme.cat/spa/la-ciutat/monuments-i-indrets/...).
Yo, por cuestión de gustos (y afición montañera), he querido incluir además la montañita de la izquierda, El Collbaix (543m), la cima más alta del término municipal.
Aclaro que mi intención inicial era hacer una toma de noche, con el tele, (que no una nocturna de larga exposición) de La Seu iluminada. Pero llegué demasiado pronto, cuando aún había bastante luz, así que mientras esperaba me entretuve haciendo algunas cómo esta, aprovechando que el cielo me obsequió, por poco rato, con estos colores tan bonitos cómo inesperados.
Espero que os guste y gracias por adelantado por aportar vuestra opinión.
Saludos,
Pere
[DSC_5685_b_1024_f]
El Monument a Colom és una de les estàtues més famoses de la ciutat de Barcelona. Construïda en homenatge al descobridor Cristòfor Colom; està erigida a la plaça del Portal de la Pau, punt d'unió entre el sud de la Rambla i el passeig de Colom, davant del port de Barcelona, a l'antiga Porta de la Pau. A l'interior de la columna hi ha un ascensor que permet de pujar fins a la semiesfera situada sota els peus de l'estàtua, des d'on es pot atalaiar la ciutat.
Va ser construït com a punt culminant de les obres de millora del litoral de Barcelona, fetes amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.
El monument va ser concebut per Gaietà Buïgas i Monravà, i l'estàtua, de set metres d'altura, és obra de l'escultor Rafael Atché. El conjunt escultòric fa un total de 60 metres d'altura. Va obtenir la medalla d'or de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.
Els escultors que hi intervingueren foren Pere Carbonell i Huguet, Josep Gamot, Rafael Atché i Josep Carcassó a les al·legories dels regnes; Manel Fuxà, Josep Gamot, Eduard Batista Alentorn, Francesc Pagès i Serratosa a les estàtues dels col·laboradors de Colom; aquestes vuit escultures són de pedra, mentre que són de bronze la de Colom, de Rafael Atché, els quatre lleons de la base d'Agapit Vallmitjana i Abarca i els vuit relleus amb escenes, obra d'Antoni Vilanova i de Josep Llimona, desapareguts poc després, i que van ser substituïts el 1929 per uns de nous de Fuxà, Carbonell i Torres.
Ciutat de les Arts i les Ciències
Nach all den Jahren wirkt immer noch dieser Ort wie aus einem Science-Fiction-Film. (colorkey angewendet)
We decided to go for a city break rather than sun in Tenerife again this September. Other than a few days in the North East we haven’t been away since last March and wanted a change and hopefully some sun. The problem is getting flights from the north of England to the places we want to go to. We chose Valencia as we could fly from East Midlands – which was still a pain to get to as it involved the most notorious stretch of the M1 at five in the morning. In the end we had a fairly good journey, the new Ryanair business class pre-booked scheme worked quite well and bang on time as usual. It was dull when we landed with storms forecast all week, the sky was bright grey – the kiss of death to the photography I had in mind. I was full of cold and wishing I was at work. It did rain but it was overnight on our first night and didn't affect us. There has been a drought for eleven months apparently and it rained on our first day there! The forecast storms didn't materialise in Valencia but they got it elsewhere.
You May notice discrepancies in the spelling of some Spanish words or names, this is because Valencian is used on signs, in some guide books and maps. There are two languages in common use with distinct differences. There may also be genuine mistakes - it has been known!
Over the course of a Monday to Sunday week we covered 75 miles on foot and saw most of the best of Valencia – The City of Bell Towers. The Old City covers a pretty large area in a very confusing layout. There was a lot of referring to maps – even compass readings! – a first in a city for us. The problem with photography in Valencia is that most of the famous and attractive building are closely built around, some have poor quality housing built on to them. Most photographs have to be taken from an extreme angle looking up. There are no high points as it is pan flat, there are a small number of buildings where you can pay to go up on to the roof for a better view and we went up them – more than once!
The modern buildings of The City of Arts and Sciences – ( Ciutat de Las Arts I de les Ciencies ) are what the city has more recently become famous for, with tourists arriving by the coachload all day until late at night. They must be photographed millions of times a month. We went during the day and stayed till dark one evening, I gave it my best shot but a first time visit is always a compromise between ambition and realism, time dictates that we have to move on to the next destination. I travelled with a full size tripod – another first – I forgot to take it with me to TCoAaS! so It was time to wind up the ISO, again! Needless to say I never used the tripod.
On a day when rain was forecast but it stayed fine, albeit a bit dull, we went to the Bioparc north west of the city, a zoo by another name. There are many claims made for this place, were you can appear to walk alongside some very large animals, including, elephants, lions, giraffe, rhino, gorillas and many types of monkey to name a few. It is laid out in different geographical regions and there is very little between you and the animals, in some cases there is nothing, you enter the enclosure through a double door arrangement and the monkeys are around you. It gets rave reviews and we stayed for most of the day. The animals it has to be said gave the appearance of extreme boredom and frustration and I felt quite sorry for them.
The course of The River Turia was altered after a major flood in the 50’s. The new river runs west of the city flanked by a motorway. The old river, which is massive, deep and very wide between ancient walls, I can’t imagine how it flooded, has been turned into a park that is five miles long. There is an athletics track, football pitches, cycle paths, restaurants, numerous kids parks, ponds, fountains, loads of bridges, historic and modern. At the western end closest to the sea sits The City of Arts and Sciences – in the river bed. Where it meets the sea there is Valencia’s urban Formula One racetrack finishing in the massive marina built for The Americas Cup. The race track is in use as roadways complete with fully removable street furniture, kerbs, bollards, lights, islands and crossings, everything is just sat on the surface ready to be moved.
We found the beach almost by accident, we were desperate for food after putting in a lot of miles and the afternoon was ticking by. What a beach, 100’s of metres wide and stretching as far as the eye could see with a massive promenade. The hard thing was choosing, out of the dozens of restaurants, all next door to each other, all serving traditional Paella – rabbit and chicken – as well as seafood, we don’t eat seafood and it constituted 90% of the menu in most places. Every restaurant does a fixed price dish of the day, with a few choices, three courses and a drink. Some times this was our only meal besides making the most of the continental breakfast at the hotel. We had a fair few bar stops with the local wine being cheap and pleasant it would have been a shame not to, there would have been a one woman riot – or strike!
On our final day, a Sunday, we were out of bed and down for breakfast at 7.45 as usual, the place was deserted barring a waiter. We walked out of the door at 8.30 – in to the middle of a mass road race with many thousands of runners, one of a series that take place in Valencia – apparently! We struggled to find out the distance, possibly 10km. The finish was just around the corner so off we went with the camera gear, taking photos of random runners and groups. There was a TV crew filming it and some local celebrity (I think) commentating. Next we came across some sort of wandering religious and musical event. Some sort of ritual was played out over the course of Sunday morning in various locations, it involved catholic priests and religious buildings and another film crew. The Catholic tourists and locals were filling the (many) churches for Sunday mass. Amongst all of this we had seen men walking around in Arab style dress – the ones in black looked like the ones from ISIS currently beheading people – all carrying guns. A bit disconcerting. We assumed that there had been some sort of battle enactment. We were wrong, it hadn’t happened yet. A while later, about 11.30 we could hear banging, fireworks? No it was our friends with the guns. We were caught up in total mayhem, around 60 men randomly firing muskets with some sort of blank rounds, the noise, smoke and flames from the muzzles were incredible. We were about to climb the Torres de Serranos which is where, unbeknown to us, the grand, and deafening, finale was going to be. We could feel the blast in our faces on top of the tower. Yet again there was a film camera in attendance. I couldn’t get close ups but I got a good overview and shot my first video with the 5D, my first in 5 years of owning a DLSR with the capability. I usually use my phone ( I used my phone as well). Later in the day there was a bullfight taking place, the ring was almost next to our hotel, in the end we had other things to do and gave it a miss, it was certainly a busy Sunday in the city centre, whether it’s the norm or not I don’t know.
There is a tram system in Valencia but it goes from the port area into the newer part of the city on the north side, it wouldn’t be feasible to serve the historic old city really. A quick internet search told me that there are 55,000 university students in the city, a pretty big number. I think a lot of the campus is on the north side and served by the tram although there is a massive fleet of buses as well. There is a massive, very impressive market building , with 100’s of stalls that would make a photo project on its own, beautiful on the inside and out but very difficult to get decent photos of the exterior other than detail shots owing to the closeness of other buildings and the sheer size of it. Across town, another market has been beautifully renovated and is full of bars and restaurants and a bit of a destination in its own right.
A downside was the all too typical shafting by the taxi drivers who use every trick in the book to side step the official tariffs and rob you. The taxi from the airport had a “broken” meter and on the way home we were driven 22 km instead of the nine that is the actual distance. Some of them seem to view tourists as cash cows to be robbed at all costs. I emailed the Marriot hotel as they ordered the taxi, needless to say no answer from Marriot – they’ve had their money. We didn’t get the rip off treatment in the bars etc. that we experienced in Rome, prices are very fair on most things, certainly considering the city location.
All in all we had a good trip and can highly recommend Valencia.
Jardins de Joan Brossa
El que durant mes de 30 anys va ser el Parc d'Atraccions de Montjuïc, avui és un gran espai verd cobert d'una vegetació esponerosa i molt mediterrània. Els Jardins de Joan Brossa conviden al passeig, al descans i al joc. Val la pena anar-hi i passar un dia de lleure, voltats d'un paisatge natural i frondós, amb zones assolellades i altres d'ombrívoles, i amb magnífiques vistes de Barcelona.
Els Jardins de Joan Brossa són un excel·lent exemple de la recuperació paisatgística i ambiental d'un espai mitjançant la consolidació del paisatge vegetal ja existent i la potenciació d'un aspecte natural i un punt silvestre.
A mig camí entre un parc forestal i un jardí de ciutat, els Jardins de Joan Brossa agafen característiques de tots dos, especialment les pròpies d'un bosc. L'aspecte de natura espontània dels jardins és més accentuat a la part inferior, on aquestes característiques es reforcen pel predomini de la vegetació. Una passera elevada de fusta s'hi endinsa i permet contemplar-la com si estiguéssim dalt d'un balcó.
Tant la topografia com la vegetació preexistent constitueixen per si mateixes un paisatge molt atractiu. Tot i el desnivell, els jardins son de fàcil accés. Això és possible gràcies a dues rampes que enllacen tot el recorregut principal. Solament en alguns racons, mig amagats entre els arbres, encara es conserven trams de les escales de pedra de l'antic parc d'atraccions, amb bancs de pedra encastats a la paret del pendent. A la zona superior de l'antic teatre hi ha un mirador amb grades de formigó, al qual s'accedeix fàcilment a través d'una rampa.
Espai de connexió
La seva situació ha convertit els Jardins de Joan Brossa en l'element de connexió entre diversos jardins del Parc de Montjuïc. Just a sobre, una mica més avall del castell de Montjuïc, hi ha el Mirador de l'Alcalde, i l'itinerari que travessa el jardí en sentit est-oest permet enllaçar directament amb els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, més enllà dels quals trobem el Jardí de Petra Kelly - Viver Tres Pins i el Jardí Botànic de Barcelona.
Els jocs infantils
El caràcter lúdic, infantil i d'esbarjo de l'antic parc d'atraccions segueix present en aquests jardins. Hi ha tres àrees de joc en les quals s'han instal·lat elements per a totes les edats, alguns de molt originals.
La diversió en equip està representada per un joc de sorra i aigua que recorda els enginys dels miners de La febre de l'or. Està al costat de l'accés que comunica amb els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, i calen uns quants nens i nenes per jugar-hi: uns, bombejant l'aigua, i uns altres, traginant la sorra cap a unes safates on es barregen els dos elements.
La música també és un aspecte lúdic molt important. En el camí que travessa el parc hi ha "coixins musicals" que emeten sons quan es trepitgen, i en una de les àrees de joc per als nens i nenes més petits hi ha dues estructures de fusta: una mena d'orgue i un balancí-teclat, que permeten experimentar amb el so.
Quant al jovent amb ganes de grimpar, té al seu abast una zona amb tirolines i jocs de trepa.
Per acabar de passar el dia
Tot i no pertànyer als Jardins de Joan Brossa, just a sobre hi ha una immensa esplanada on trobareu un bar i també algunes taules de pícnic. S'hi pot accedir des d'un petit accés que hi ha dalt de tot dels jardins. Uns quants plàtans molt grans cobreixen d'ombra algun tros de l'esplanada, a sobre la qual encara n'hi ha una altra de tan gran o més. Són terrenys que havien format part de l'antic parc d'atraccions.
Després de recórrer els jardins, de jugar i de passejar, aquestes esplanades són un lloc ideal per acabar de passar un dia festiu amb tota la família. Són tan grans que s'hi pot jugar tranquil·lament a pilota sense molestar ningú, o deixar que corri el gos. Si respectem els que comparteixin l'espai amb nosaltres, hi ha lloc per a tot i per a tothom.
Vegetació
La vegetació dels Jardins de Joan Brossa és variadíssima, bona part de la qual es va plantar quan es va construir el parc d'atraccions. Hi ha grans catifes de vivaces i de gramínies, d'espècies molt variades, que donen continuïtat als recorreguts dels jardins, arbres i palmeres molt grans i extenses masses arbustives.
Aquests jardins són rics en coníferes, com els cedres, els pins i els xiprers. Algunes espècies que trobem en aquests jardins -algunes poc freqüents a Barcelona- són el cedre de l'Atles (Cedrus atlantica i Cedrus atlantica glauca), el cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara), el cedre del Líban (Cedrus libani), el pi blanc (Pinus halepensis), el pi insigne (Pinus radiata), el pi de l'Himàlaia (Pinus wallichiana), el pi marítim (Pinus pinaster), el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa i Cupressus macrocarpa 'Golden').
Hi ha arbres tan mediterranis com l'olivera (Olea europaea), l'alzina (Quercus ilex) i el tamariu (Tamarix gallica), i d'altres amb floracions tan ornamentals com la mimosa (Acacia dealbata), la sòfora (Sophora japonica), la magnòlia (Magnolia grandiflora) i l'acàcia (Robinia pseudoacacia, Robinia pseudoacacia 'Pyramidalis' i Robinia pseudoacacia 'Umbraculifera').
Quant a les palmeres, estan representades per grans washingtònies (Whasingtonia filifera i Washingtonia robusta), la palmera excelsa (Trachycarpus fortunei) i el margalló (Chamaerops humilis).
Art i arquitectura
En aquest espai verd l'art està representat per la poesia i l'escultura. Seguint la tradició de dedicar els jardins de Montjuïc a poetes catalans -encetada a finals dels anys 70 amb els jardins de Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera- el nom d'aquests jardins és un homenatge al poeta Joan Brossa. A l'accés principal, a la plaça de Dante, hi ha una placa amb el seu poema Música d'arpa: "Ocell:/ crec que és millor que obris els ulls/ i fugis de la meva espatllahttp://www.bcn.es/vignette/parcs_i_jardins/ca/ Aprofita avui per a creuar extensions marines/ i encendre't d'estrelles." A l'interior dels jardins hi ha un poema visual d'aquest mateix autor.
Quant a les escultures, se n'han conservat quatre de l'antic parc d'atraccions: El pallasso, de Joaquim Ros i Sabaté (1972), que reprodueix la figura de Charlie Rivel enlairant la seva famosa cadira; A Carmen Amaya, de Josep Cañas (1966), en homenatge a aquesta balladora de flamenc barcelonina; Charlot, de Núria Tortras (1972), amb Charles Chaplin enfilat dalt d'una bola del món, i A Joaquim Blume, de Nicolau Ortiz (1966), on un gimnasta fa exercicis d'anelles amb els anells olímpics de fons.
El quiosc Damm i el Para-sol
Són els dos edificis que s'han conservat d'entre els que es van construir en l'antic parc d'atraccions, la majoria per ser utilitzats com a bar o restaurant i amb un disseny molt original. Tant l'un com l'altre van ser projectats pels arquitectes Lluís Riudor i Carol i Antoni M. Riera Clavillé i construïts l'any 1965.
El quiosc Damm, el bar-restaurant d'aquesta empresa cervesera, es va convertir molt aviat en l'edifici més popular i emblemàtic del parc d'atraccions. Construït amb formigó, la seva estructura és circular, amb pilars que suporten una gran coberta de volta catalana. Ha estat restaurat i actualment acull celebracions i convencions. Al centre de la part superior s'han conservat els vitralls creats l'any 1965 per l'arquitecte tècnic i decorador Joan Miras.
Quant a l'edifici Para-sol -el Bar Fanta del parc d'atraccions-, també és de formigó, amb un curiós disseny en forma de paraigua. En resta, com a element decoratiu dels actuals jardins, la seva estructura bàsica: una plataforma formada per cinc superfícies que conflueixen cap al centre suportades per un únic pilar. És a dir: un immens para-sol, que s'agraeix en dies calorosos.
L'antic polvorí
Integrada en el parc, actualment encara es conserva la façana principal de la xarxa de túnels i cambres d'emmagatzemament de l'antic polvorí Álvarez Castro. Es tracta d'un mur de paredat d'un metre de gruix i uns 7 m d'alt, que durant els anys de funcionament del parc d'atraccions es va convertir en una atracció: el túnel del terror. Un carrilet entrava i sortia per les obertures de la façana de l'antic polvorí tot circulant per l'interior de les galeries.
Història
Els Jardins de Joan Brossa abasten gran part dels terrenys que durant 32 anys va ocupar l'antic Parc d'Atraccions de Montjuïc, creat per l'empresari veneçolà José Antonio Borges Villegas. Entre els anys 1930 i 1936, a la part superior d'aquests terrenys ja hi havia existit un altre parc d'atraccions: el Maricel.
Abans de la construcció del Parc d'Atraccions de Montjuïc, entre els anys 1898 i 1965 aquesta zona de la muntanya va tenir un ús militar: la ubicació del destacament de la bateria Álvarez Castro de defensa de la costa, que va ser construïda pel Ministeri de Guerra durant la Guerra de Cuba.
L'any 1964 l'Ajuntament de Barcelona va demanar els terrenys a l'exèrcit, i el 1965 es va procedir a l'enderrocament de les instal#lacions militars. La creació del parc d'atraccions també va comportar l'enderrocament de les barraques que s'havien anat construint, tot i les instal·lacions militars, després de la Guerra Civil espanyola.
El Parc d'Atraccions de Montjuïc es va inaugurar l'any 1966 i va tenir el seu moment de màxima esplendor durant la dècada de 1980, amb més de trenta atraccions i un amfiteatre a l'aire lliure on cada estiu s'hi celebraven concerts amb cantants i grups molt famosos de l'època.
A finals de la dècada següent, el parc va iniciar el seu declivi i, a més, va finalitzar la concessió municipal d'ús dels terrenys. Les propostes per a una nova concessió no van prosperar, i l'any 1998 el Parc d'Atraccions de Montjuïc va tancar les portes. L'any 2000, l'Ajuntament de Barcelona va decidir construir-hi els actuals jardins públics, cosa que va permetre reordenar i renovar una bona part de la zona alta de la muntanya de Montjuïc.
-------------------------------------------
Gardens of Joan Brossa
What was the Montjuïc Fun fair for over 30 years is now a large green space covered with abundant and very Mediterranean vegetation. The Joan Brossa Gardens invite you to stroll, rest and play. It is well worth going to spend a day of relaxation, surrounded by natural and dense landscape, with both sunny and shady areas, and magnificent views of Barcelona.
The Gardens of Joan Brossa are an excellent example of landscape and environmental recovery of a space through the consolidation of the pre-existing plant landscape and the reinforcement of the natural appearance with a wild touch.
Halfway between a forest park and a city garden, the Gardens of Joan Brossa have characteristics of both, especially those typical of a forest. The spontaneous nature appearance of the gardens is more pronounced at the bottom, where these features are intensified due to the dense vegetation. A raised, wood footbridge enters the forest, letting you gaze down upon it as if you were on a balcony.
Both the topography and the pre-existing vegetation in itself comprises a very attractive landscape. Despite the change in altitude, the gardens are easy to access. This is possible thanks to two ramps that connect the main route. Only in some corners, half hidden among the trees, are sections of the stone staircases still present from the former fun fair, with stone benches inlaid into the wall of the slope. At the top area of the former theatre, there is a viewpoint with concrete stands that is easily accessed by a ramp.
Connection space
Its location has converted the Gardens of Joan Brossa into a connection point between the different gardens in the Park of Montjuïc. Just above, a bit lower than the castle of Montjuïc, is the Mayor's Viewpoint and the route that crosses through the garden running from east to west allows direct access to the Mossèn Cinto Verdaguer Gardens, beyond which you will find the Garden of Petra Kelly - Viver Tres Pins and the Barcelona Botanical Gardens.
Children's games
The recreational, childish and leisure nature of the former fun fair continues to flaunt its presence in these gardens. There are three play areas in which elements have been installed for all ages, some of them very original.
Team fun is represented by a game of sand and water that brings to mind the miners who had 'gold fever'. Located next to the access that connects to the Mossèn Cinto Verdaguer Gardens, you need several kids to play this game: some of them pumping the water and others carting the earth to trays, where the two elements are mixed.
Music is also a very important recreation factor. On the path that crosses the park, there are 'musical cushions' that emit sounds when you step on them. And in one of the play areas for younger children, there are two wood structures: a type of organ and a see-saw / keyboard, which lets them experiment with sounds.
And for kids who want to climb, there is also an area with zip lines and climbing games.
To finish off the day
Despite not belonging to the Gardens of Joan Brossa, right above there is an immense esplanade with a bar and several picnic tables. You reach it through a small access at the top of the gardens. Several enormous plane trees provide shade to parts of the esplanade. And above that there is yet another esplanade, equally large or even bigger. These are the lands that belonged to the former fun fair.
After strolling through the gardens and playing, these esplanades are the ideal place to finish off a free day exploring with your family. They are so big that you can play ball games without bothering anybody or let your dog romp around. If we respect those sharing the space with us, there is more than enough space for everybody.
Vegetation
The vegetation at the Gardens of Joan Brossa is extremely varied. A large part was planted when the fun fair was constructed. There are little living carpets of perennials and grasses, of very different species, which provide continuity to the routes in the gardens, trees, enormous palms and large masses of bushes.
These gardens are rich with conifers, such as cedars, pines and cypresses. Some of the species you can see in these gardens -some quite infrequent in Barcelona- are the atlas cedar (Cedrus atlantica and Cedrus atlantica glauca), Himalayan deodar cedar (Cedrus deodara), the Lebanese cedar (Cedrus libani), Aleppo pines (Pinus halepensis), Monterrey pine (Pinus radiata), Himalayan pine (Pinus wallichiana), maritime pine (Pinus pinaster), cypress (Cupressus sempervires), the smooth-barked Arizona cypress (Cupressus glabra) and the Monterrey cypress (Cupressus macrocarpa and the 'golden' Cupressus macrocarpa).
There are symbolic Mediterranean trees like the olive (Olea europaea), Holm oak (Quercus ilex) and tamarisk (Tamarix gallica) and others with gorgeous ornamental flowers like the mimosa (Acacia dealbata), the pagoda tree (Sophora japonica), magnolia (Magnolia grandiflora) and acacias (Robinia pseudoacacia, 'pyramidalis' Robinia pseudoacacia and the 'umbraculifera' Robinia pseudoacacia).
With respect to palm trees, they are represented by large California fan palms (Washingtonia filifera and Washingtonia robusta), windmill palms (Trachycarpus fortunei) and Mediterranean fan palms (Chamaerops humilis).
Art and Architecture
In this green space, art is also represented through poetry and sculpture. Following the tradition of dedicating the gardens of Montjuïc to Catalan poets -started at the end of the 1970s with the gardens of Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer and Mossèn Costa i Llobera- the name of these gardens is a homage to the poet Joan Brossa. At the main entry, in the Plaza Dante, there is a plaque inscribed with his poem Harp Music: 'Ocell: / crec que és millor que obris els ulls/ i fugis de la meva espatllahttp://www.bcn.es/vignette/parcs_i_jardins/en/ Aprofita avui per a creuar extensions marines/ i encendre't d'estrelles.' 'Bird: I think it is better if you open your eyes / and flee from my back / Take advantage of today to cross the seas / and be illuminated by the stars.' Inside the gardens there is a visual poem by this same author.
With regard to sculptures, four have been kept from the former fun fair: The Clown (El Pallasso) by Joaquim Ros i Sabaté (1972), which reproduces the character of Charlie Rivel raising his famous chair; To Carmen Amaya by Josep Cañas (1966), in homage to this Barcelonan Flamenco dancer; Charlot by Núria Tortras (1972), with Charlie Chaplin on a world globe; and To Joaquim Blume by Nicolau Ortiz (1966), where a gymnast does exercises on the rings with the Olympic rings in the background.
The Damm kiosk and the Parasol
These are the two buildings that have been maintained out of those that were constructed in the former fun fair, the majority to be employed as bars or restaurants, with very original designs. Both of them were designed by architects Lluís Riudor i Carol and Antoni M. Riera Clavillé and built in 1965.
The Damm kiosk, the bar-restaurant by this beer company, quickly became the most popular and symbolic of all the buildings at the fun fair. Built in concrete, it has a circular structure with pillars that support a large roof with a Catalan vault. It was a restaurant and presently welcomes celebrations and conventions. In the middle of the top part, the stained glass windows have been preserved that were created in 1965 by specialised architect and decorator Joan Miras.
The Parasol building -the Fanta Bar at the fun fair- is also constructed from concrete, with an unusual design in the shape of a parasol. As a decorative element in the present gardens, it has kept its basic structure: a platform comprised of five surface areas that converge at the centre and are supported by a single pillar. In other words, it is an immense parasol that is a godsend on hot summer days.
The former gunpowder magazine
Integrated into the park, it still maintains its main façade from the network of tunnels and storage chambers of the former Álvarez Castro gunpowder magazine. It is a side wall that is one metre wide and some seven metres high, which became an attraction during the years that the fun fair was operating: the Tunnel of Terror. A little train went in and out of the openings in the façade of the former gunpowder magazine, driving around inside the galleries.
History
The Gardens of Joan Brossa encompass a large part of the lands that were occupied by the former Montjuïc Fun Fair for 32 years, created by Venezuelan entrepreneur José Antonio Borges Villegas. Between 1930 and 1936, there was already another fun fair at the top part of these lands: the Maricel.
Before the Montjuïc Fun Fair was built, between 1898 and 1965, this area of the mountain had a military use: the location of the Álvarez Castro battery detachment for defending the coast. It was constructed by the Ministry of War during the Cuban War.
In 1965 the Barcelona City Council asked the army for the lands and in 1965 the military installations were demolished. The creation of the fun fair involved the knocking down of the barracks that had been built, despite the military installations, after the Spanish Civil War.
The Montjuïc Fun Fair was opened in 1966 and had its apogee of maximum splendour during the 1980s, featuring over thirty attractions and an open-air amphitheatre where concerts by the most famous singers and groups of that period were held in the summers.
At the end of the following decade its decline began and, furthermore, the municipal concession ended for the usage of the lands. Proposals for a new concession did not bear fruits and, in 1998, the Montjuïc Fun Fair closed its doors. In 2000, the Barcelona City Council decided to construct the present-day public gardens, which let them arrange and renovate a good part of the highest zone of the mountain of Montjuïc.
-------------------------------------------
Jardins de Joan Brossa
Lo que durante más de 30 años fue el Parque de Atracciones de Montjuïc, hoy es un gran espacio verde cubierto de una vegetación abundante y muy mediterránea. Los Jardines Joan Brossa invitan a pasear, descansar y jugar. Merece la penar ir para pasar un día de ocio, rodeados por un paisaje natural y abundante, con zonas soleadas y otras sombrías, y con unas magníficas vistas de Barcelona.
Los Jardines de Joan Brossa son un excelente ejemplo de la recuperación paisajística y ambiental de un espacio a través de la consolidación del paisaje vegetal ya existente y de la potenciación de un aspecto natural y con un punto salvaje.
A medio camino entre un parque forestal y un jardín de ciudad, los Jardines de Joan Brossa tienen características de ambos, especialmente los propios de un bosque. El aspecto de naturaleza espontánea de los jardines es más acentuado en la parte inferior, donde estas características se refuerzan por el predominio de vegetación. Una pasarela elevada de madera se adentra y permite contemplarla como si estuviésemos en un balcón.
Tanto la topografía como la vegetación preexistente constituyen por sí mismas un paisaje muy atractivo. Pese al desnivel, los jardines son de fácil acceso. Esto es posible gracias a las dos rampas que enlazan todo el recorrido principal. Sólo en algunos rincones, medio escondidos entre los árboles, todavía se conservan tramos de las escaleras de piedra del antiguo parque de atracciones, con bancos de piedra incrustados en la pared de la pendiente. En la zona superior del antiguo teatro hay un mirador con gradas de hormigón al que se accede fácilmente a través de una rampa.
Espacio de conexión
Su situación ha convertido los Jardines de Joan Brossa en el elemento de conexión entre los diversos jardines el Parque de Montjuïc. Justo encima, un poco más abajo del castillo de Montjuïc, está el Mirador del Alcalde y el itinerario que atraviesa el jardín en sentido este-oeste permite enlazar directamente con los Jardines Mossèn Cinto Verdaguer, más allá del cual encontramos el Jardín de Petra Kelly - Viver Tres Pins y el Jardín Botánico de Barcelona.
Los juegos infantiles
El carácter lúdico, infantil y de ocio del antiguo parque de atracciones sigue presente en estos jardines. Hay tres áreas de juego en las cuales se han instalado elementos para todas las edades, algunos muy originales.
La diversión en equipo está representada por un juego de arena y agua que recuerda los inventos de los mineros de "la fiebre del oro". Situado al lado del acceso que comunica con los Jardines de Mossèn Cinto Verdaguer, son necesarios unos cuantos niños y niñas para jugar: unos bombeando el agua y otros trajinando la tierra hacia unas bandejas donde se mezclan los dos elementos.
La música también es un aspecto lúdico muy importante. En el camino que atraviesa el parque hay "cojines musicales" que emiten sonidos cuando se pisan, y en unas de las áreas de juego para los niños y niñas de menor edad hay dos estructuras de madera: una especie de órgano y un balancín-teclado, que permiten experimentar con los sonidos.
Y para la juventud con ganas de trepar, encontramos una zona con tirolinas y juegos de trepar.
Para acabar de pasar el día
Pese a no pertenecer a los Jardines de Joan Brossa, justo encima hay una inmensa explanada donde encontramos un bar y algunas mesas de pícnic. Se llega a través de un pequeño acceso que hay en la parte superior de los jardines. Unos cuantos plátanos muy grandes dan sombra a alguna parte de la explanada. Encima de ésta todavía hay otra explanada, igual o incluso más grande. Son los terrenos que pertenecieron al antiguo parque de atracciones.
Tras recorrer los jardines, jugar y pasear, estas explanadas son un lugar ideal para acabar de pasar un día festivo con toda la familia. Son tan grandes que se puede jugar tranquilamente a pelota sin molestar a nadie, o dejar que nuestro perro corra. Si respetamos a los que comparten el espacio con nosotros, hay espacio suficiente para todos
Vegetación
La vegetación de los Jardines de Joan Brossa es muy variada. Gran parte se plantó cuando se construyó el parque de atracciones. Hay pequeñas alfombras de vivaces y de gramíneas, de especies muy variadas, que dan continuidad a los recorridos de los jardines, árboles, enormes palmeras y grandes masas arbustivas.
Estos jardines son ricos en coníferas, como los cedros, los pinos y los cipreses. Algunas de las especies que encontramos en estos jardines -algunas poco habituales en Barcelona- son el cedro del Atlas (Cedrus atlantica y Cedrus atlantica glauca), el cedro del Himalaya (Cedrus deodara), el cedro del Líbano (Cedrus libani), el pino blanco (Pinus halepensis), el pino insigne (Pinus radiata), el pino del Himalaya (Pinus wallichiana), el pino rodeno (Pinus pinaster), el ciprés (Cupressus sempervires), el ciprés de Arizona (Cupressus glabra) y el ciprés de Monterrey (Cupressus macrocarpa y Cupressus macrocarpa "Golden").
Hay árboles tan mediterráneos como el olivo (Olea europaea), la encina (Quercus ilex) y el tamarisco (Tamarix gallica), y otros con floraciones tan ornamentales como la mimosa (Acacia dealbata), la sófora (Sophora japonica), la magnolia (Magnolia grandiflora), la acacia (Robinia pseudoacacia, Robinia pseudoacacia "Pyramidalis" y Robinia pseudoacacia "Umbraculifera").
En cuanto a las palmeras, están representadas por grandes washingtonias (Washingtonia filifera y Washingtonia robusta), la palmera excelsa (Trachycarpus fortunei) y el palmito (Chamaerops humilis).
Arte y arquitectura
En este espacio verde el arte también está representado por la poesía y la escultura. Siguiendo con la tradición de dedicar los jardines de Montjuïc a poetas catalanes -iniciada a finales de los años 1970 con los jardines de Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer y Mossèn Costa i Llobera- el nombre de estos jardines es un homenaje al poeta Joan Brossa. En el acceso principal, en la plaza Dante, hay una placa con su poema Música d'arpa: "Ocell:/ crec que és millor que obris els ulls/ i fugis de la meva espatllahttp://www.bcn.es/vignette/parcs_i_jardins/es/ Aprofita avui per a creuar extensions marines/ i encendre't d'estrelles." "Pájaro:/ creo que es mejor que abras los ojos / y huyas de mi hombrohttp://www.bcn.es/vignette/parcs_i_jardins/es/ Aprovecha hoy para cruzar extensiones marinas / e iluminarte de estrellas.". En el interior de los jardines hay un poema visual de este mismo autor.
En cuanto a las esculturas, se han conservado cuatro del antiguo parque de atracciones: El pallasso, de Joaquim Ros i Sabaté (1972), que reproduce la figura de Charlie Rivel levantado su famosa silla; A Carmen Amaya, de Josep Cañas (1966), en homenaje a esta bailaora de flamenco barcelonesa; Charlot, de Núria Tortras (1972), con Charles Chaplin subido a una bola del mundo, y A Joaquim Blume, de Nicolau Ortiz (1966), donde un gimnasta realiza ejercicios de anillas con los aros olímpicos de fondo.
El quiosco Damm y el Parasol
Son los dos edificios que se han conservados de entre los que se construyeron en el antiguo parque de atracciones, la mayoría para ser utilizados como bar o restaurante y con un diseño muy original. Tanto uno como otro fueron proyectados por los arquitectos Lluís Riudor i Carol y Antoni M. Riera Clavillé, y construidos en 1965.
El quiosco Damm, el bar-restaurante de esta empresa cervecera, se convirtió rápidamente en el edificio más popular y emblemático del parque de atracciones. Construido en hormigón, su estructura es circular con pilares que soportan una gran cubierta de vuelta catalana. Fue un restaurante y en la actualidad acoge celebraciones y convenciones. En el centro de la parte superior se han conservado las cristaleras creadas en 1965 por el arquitecto técnico y decorador Joan Miras.
El edificio Parasol -el Bar Fanta del parque de atracciones- también es de hormigón, con un curioso diseño en forma de paraguas. Como elemento decorativo de los actuales jardines se conserva su estructura básica: una plataforma formada por cinco superficies que confluyen hacia el centro y están sustentadas por un único pilar. Es decir, un inmenso parasol que se agradece en días calurosos.
El antiguo polvorín
Integrada en el parque, actualmente todavía conserva la fachada principal de la red de túneles y cámaras de almacenamiento del antiguo polvorín Álvarez Castro. Se trata de un muro de pared de un metro de amplio y unos 7 metros de alto, que durante los años que estuvo en funcionamiento el parque se convirtió en una atracción: el Túnel del Terror. Un trenecito entraba y salía por las oberturas de la fachada del antiguo polvorín, circulando por el interior de las galerías.
Historia
Los Jardines de Joan Brossa abarcan gran parte de los terrenos que durante 32 años ocuparon el antiguo Parque de Atracciones de Montjuïc, creado por el empresario venezolano José Antonio Borges Villegas. Entre los años 1930 y 1936, en la parte superior de estos terrenos ya había existido otro parque de atracciones: el Maricel.
Antes de la construcción del Parque de Atracciones de Montjuïc, entre los años 1898 y 1965, esta zona de la montaña tuvo un uso militar: la ubicación del destacamento de batería Álvarez Castro de defensa de la costa, fue construida por el Ministerio de Guerra durante la Guerra de Cuba.
El año 1964, el Ayuntamiento de Barcelona pidió los terrenos al ejército y en 1965 se procedió al derribo de las instalaciones militares. La creación del parque de atracciones también supuso el derribo de las barracas que se habían ido construyendo, a pesar de las instalaciones militares, tras la Guerra Civil española.
El Parque de Atracciones de Montjuïc se inauguró en 1966 y tuvo su momento de máximo esplendor durante la década de 1980, con más de treinta atracciones y un anfiteatro al aire libre donde cada verano se celebraban conciertos con los cantantes y grupos más famosos de la época.
A finales de la siguiente década el parque inició su declive y, además, finalizó la concesión municipal de uso de los terrenos. Las propuestas para una nueva concesión no prosperaron y en el año 1998 el Parque de Atracciones de Montjuïc cerró sus puertas. En el año 2000, el Ayuntamiento de Barcelona decidió construir los actuales jardines públicos, lo que permitió reordenar y renovar buena parte de la zona alta de la montaña de Montjuïc.
La font del Gat.
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
The Font del Gat.
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La Font del Gat.
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
============================================================================
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.
Els Jardins de Laribal
És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.
Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.
Jardins mediterranis
Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.
La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.
Les escales del Generalife
L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.
Els jardins de la font del Gat
Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.
Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.
Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.
El roserar de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.
El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.
La plaça del Claustre
És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec.
Vegetació
La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens).
Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).
En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)
Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).
Art i arquitectura
L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.
La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.
A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La font del Gat
L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.
Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Història
Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.
La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.
Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.
L'Exposició de 1929
Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.
Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.
--------------------------------------------
These gardens are one of the treasures of the Park of Montjuïc and taking a stroll around them is a real pleasure. The rich plant life, together with the water that flows delicately through the wide handrails; the tiled benches and the small squares all create exceptionally beautiful gardens. It is a place to be, to gaze at and to discover the thousands of details that shape a harmony that is difficult to surpass.
The historically-important Laribal Gardens are sculpted by terraces, pathways, small squares, ponds and lush, established plant life. A series of terraces are linked by paths and steeply sloped shortcuts, with stretches of differently designed stairways interspersed. The flattest areas are afforded shade by exposed brick, stone and white pillar pergolas. The mostly exotic plant life has a rich and varied range of species.
Mediterranean Gardens
These gardens, which were included in the International Exposition of Barcelona (a World's Fair) in 1929, were greatly reputed. The garden's designers, Jean Claude Nicolas Forestier and Nicolau M. Rubió Tudurí, created a new style of Mediterranean landscaping.
The pre-existing plant life, from native plants to fruit trees from the mountain's agricultural past, was integrated into the gardens with an original and innovative gardening concept that is openly inspired by the ancient Arabian gardens and from the "Carmenes" in Granada with prominent ceramic tiles, ornamental water features and flowering plants in pots on railings and parapets.
The Stairway of the Generalife Gardens
Water is the essence of this garden, with its large and small ponds. In order to connect the upper area of the park with the Amargós Gardens, now the Teatre Grec Gardens, Forestier designed a stairway inspired by the one in the Generalife Gardens, with waterfalls on the banisters, small ponds with fountains on the landings and benches for relaxing and enjoying the freshness and sound of the water.
The Gardens of the Font del Gat
Viewpoint pergolas link the gardens with ramps, stairs and waterfalls that flow into the Font del Gat ("Fountain of the Cat"), a point at which magnificent views of Barcelona can be enjoyed.
The gardens lie on the slope from the highest point of the Laribal Gardens down to the Passeig de Santa Madrona and include the popular Font del Gat and a nineteenth-century building. There are paths, terraces and corners that adapt to the terrain with stairways, ramps and a monumental waterfall with four sections separated by paths and canals that connect the different areas.
Everything is covered in a thick, Mediterranean foliage, fruit trees such as loquat and fig and enormous palm trees. From the Passeig de Santa Madrona below, some very tall cypresses by the waterfall accentuate its height.
The Rose Gardens of the Colla de l'Arròs
A circle of cypress trees with a small fountain in the centre marks the beginning of a path that, beneath a pergola with terracotta pillars, leads to an oval patio surrounded by cypresses. These are the Rose Gardens of the Colla de l'Arròs.
These gardens are arranged on different levels with the feeling of being on a patio, bordered by rows of cypresses and privets. In various rectangular parterres, many diverse old varieties of roses have been planted. At the centre is a square pool with ceramic tiles, dominated by the marble female nude sculpture "Estival", who looks over the rose garden and beyond to Barcelona.
Plaça del Claustre
From the Sant Miquel Garden, next to the Passeig de Santa Madrona, there are three large London Plane trees that existed before Forestier designed the gardens. At the end, the walls of what was once an old quarry gives this part of the Laribal Gardens a confined and cloister-like air. This is where it gets its name. On the right there is a path that connects the gardens with the Teatre Grec Gardens.
Plant Life
The mature and Mediterranean plant life gives the gardens meaning. Among other species there are Aleppo Pines (Pinus halepensis), Umbrella Pines (Pinus pinea), Bay Laurels (Laurus nobilis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium) and Mediterranean Cypresses (Cupressus sempervirens).
The Generalife stairs are surrounded by large Black Locust trees (Robinia pseudoacacia) and shrubs such as the Chinese Privet (Ligustrum lucidum) and the Pittosporum (Pittosporum tobira), a species in abundance in the gardens along with the Oleander (Nerium oleander) and the Japanese Spindle tree (Euonymus japonicus).
The elegant leaves of an Aspidistra elatior shine in terracotta pots and Garden Geraniums (Pelargonium sp.), Chinese Wisterias (Wisteria sinensis) and Lady Banks' Roses (Rosa banksiae) cover the pergolas. In different areas around the gardens aromatic plants like Lavender (Lavandula angustifolia), Rosemary (Rosmarinus offcinalis) and climbing plants such as Ivy (Hedera helix) can be found.
In the Laribal Gardens there are also River Oaks (Casuarina cunninghamiana), Tasmanian Blue Gums (Eucalyptus globules), Monterey Cypresses (Cupressus macrocarpa) Deodar Cedar (Cedrus deodara) and in Plaça del Claustre, three large London Planes (Platanus X hispanica).
Art and Architecture
The sculptures are notable in these gardens, both for their quality and their beauty. There is an Art Deco style marble female nude, "Estival" (1929) by Jaume Otero, that dominates the rose garden.
The "Noia de la trena" (1928) by Joseph Viladomar is another female nude, in this case made of bronze, which represents a young girl plaiting her hair. It is in a small shaded square, close to the stairway that links to other areas of the gardens.
The third sculpture is again of a woman and by Joseph Viladomar and was based on the Manolo Hugué original. "Repòs" (1925) a life-sized female nude made of stone situated in a small square close to the entrance next to the Joan Miró Foundation.
Near the rose garden, there is a glazed ceramic fountain influenced by the sea, crowned by a jet, which was the work of Llorenç Artigas.
The Font del Gat
The water from the Font del Gat ("Fountain of the Cat") pours from a feline head, sculpted by Joan Antoni Homs in 1918, when the Laribal Gardens were being finished. This fountain is one of many that flowed in Barcelona at the time and is situated in a place in the city that was very popular at the end of the nineteenth century.
The fountain was so popular that the journalist and playwright Joan Amich wrote a song about it: "La Marieta de l'ull viu" that is still sung today and includes the verse: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat..." ("Coming down from the cat Fountain / a girl, a girl / Coming down from the cat Fountain / a girl with a soldier...").
History
The area where the Laribal Gardens now lie was a popular meeting place at the beginning of the last century, in particular the Font del Gat, which was also an area for exclusive gatherings, such as those of Colla de l'Arròs, a gastronomic-political group who had a certain influence over Barcelona at the turn of the last century, would meet in a small building situated where the Museu Etnològic (Ethnological Museum) now stands.
The upper part of the current gardens once belonged to Joseph Laribal, an esteemed lawyer whose name the gardens bear. He built a neo-Arabian chalet, surrounded by eclectic gardens, with large trees.
After Laribal died in 1908, the house was acquired by the Town Council, which established the Escola del Bosc, which still exists to this day. Simultaneously, studies began for the development and gardening of the mountain, a comprehensive project that was initially the responsibility of Josep Amargós.
The 1929 World's Fair
Completed in 1922, the Laribal Gardens are linked to a later event: the International Exposition of Barcelona of 1929 (a World's Fair). This event represented the culmination of a project which began in 1905 to organise an exhibition on Montjuïc about the electrical industries, the emerging energy at the time.
One of the commissioners at the International Exhibition of Barcelona was Francesc Cambó, who was responsible for the gardening and engineering work and the work of the French landscape architect Jean Claude Nicolas Forestier. His assistant was the young architect Nicolau M. Rubió I Tudurí, who, in 1917, became the director of the Public and Wooded Parks Board, the predecessor of the Parks and Gardens Service of Barcelona, of which he was mainly responsible and one of the key people in the development of green spaces in the city.
------------------------------------------------
Es una de las perlas del Parque de Montjuïc y pasearse por ellos es un autentica delicia. La riquísima vegetación, junto con el agua que baja por cascadas y se escurre delicadamente en medio de amplias barandillas, los bancos de ladrillo y las placetas, crean un conjunto de una belleza excepcional. Es un lugar en el que estar, para contemplarlo e ir descubriendo los miles de detalles que lo configuran, con una armonía difícil de superar.
Los Jardines de Laribal, de gran valor histórico, están formados por terrazas, caminos, placetas, pequeños estanques y una vegetación lozana y consolidada. Una serie de terrazas sobrepuestas están unidas entre si por caminos y atajos de gran pendiente, con tramos de escaleras intercalados de diseño siempre diferente. Pérgolas de ladrillo visto, piedra y pilares blancos dan sombra a las zonas más llanas. La vegetación, exótica en su mayoría, es rica y variada en especies.
Jardines mediterráneos
Estos jardines, incluidos en el recinto de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, obtuvieron una gran reputación. Sus autores, Jean Claude Nicolas Forestier y Nicolau M. Rubió Tudurí, crearon un nuevo estilo paisajístico de raíz mediterránea.
La vegetación preexistente, desde plantas autóctonas hasta árboles frutales del pasado agrícola de la montaña, se integró en los jardines con un concepto de jardinería renovador y original, que sigue libremente la inspiración de los antiguos jardines árabes y de los "cármenes" de Granada, con una gran presencia de azulejos de cerámica, aguas ornamentales y el cultivo de plantas de flor en macetas colocadas en barandillas y alféizares.
Las escaleras del Generalife
El agua es la esencia del jardín, con pequeños y grandes estanques. Para conectar la parte superior del parque con los Jardines Amargós, actualmente Jardines del Teatre Grec, Forestier diseñó una escalera inspirada en la de los jardines del Generalife, con cascadas en los pasamanos, estanques con fuentes en los rellanos y bancos de piedra para reponerse y disfrutar del frescor y el sonido del agua.
Los jardines de la Font del Gat
Unas pérgolas mirador llevan de unos jardines a otros, unidos por ejes de rampas, escaleras y cascadas que desembocan en la Font del Gat desde donde se pueden contemplar unas magníficas vistas de Barcelona.
Ocupan la pendiente que va desde la parte más alta de los jardines Laribal hasta el paseo de Santa Madrona e integran la popular Font del Gat y un edificio decimonónico. Se trata de un conjunto de caminos, terrazas y rincones que se adaptan al relieve con escaleras, rampas y una cascada monumental con cuatro secciones separadas por caminos y canales, que van conectando los diferentes tramos.
Todo está cubierto por un espeso follaje mediterráneo y árboles frutales, como nísperos e higueras y palmeras de enormes copas. Si lo miramos desde abajo, junto al paseo de Santa Madrona, vemos que los altísimos cipreses situados al inicio de la cascada acentúan la verticalidad del conjunto.
La rosaleda de la Colla de l'Arròs
Una glorieta de cipreses, con una pequeña fuente en el centro, marca el inicio de un recorrido que, debajo de una pérgola con pilares de terracota, conduce a un patio ovalado y recluido también rodeado de cipreses: la rosaleda de la Colla de l'Arròs
El jardín se configura en diferentes planos, con aire de patio, que están rodeados de cipreses e hileras de aligustres. En diferentes parterres rectangulares se han plantado antiguas variedades de rosales. En el centro destaca un pequeño estanque cuadrangular con azulejos esmaltados, presidido en la parte superior por Estival, una escultura de un desnudo femenino en mármol que contempla la rosaleda y, más allá, Barcelona.
La plaza del Claustre
De hecho se trata del jardín de Sant Miquel, junto al paseo de Santa Madrona, en el que destacan tres grandes plataneros que ya existían antes de que Forestier diseñara los jardines. Al fondo, los muros de lo que antes había sido una antigua cantera confieren a esta parte de los jardines Laribal un aire recluido y claustral. Y de aquí viene su nombre. A la derecha encontramos un corredor que comunica con los jardines del Teatre Grec.
Vegetación
La vegetación madura y mediterránea da sentido a los jardines. Así, entre otras especies, hay pinos carrascos (Pinus halepensis), pinos piñoneros (Pinus pinea), laureles (Laurus nobilis), naranjos amargos (Citrus aurantium) y cipreses (Cupressus sempervirens).
Las escaleras del Generalife están rodeadas de grandes acacias (Robinia pseudoacacia) y arbustos como el aligustre (Ligustrum lucidum) y el pitosporo (Pittosporum tobira), una especie de arbusto muy abundante en los jardines, junto con la adelfa (Nerium oleander) y el evónimo del Japón (Evonymus japonicus).
En macetas de terracota lucen las elegantes hojas de salón (Aspidistra elatior) y los geranios (Pelargonium sp.), al tiempo que las glicinias (Wisteria sinensis) y los rosales de Banksia (Rosa banksiae) cubren las pérgolas. En diferentes lugares de los jardines encontramos plantas aromáticas, como la lavanda (Lavandula angustifolia), el romero (Rosmarinus officinalis) y otras especies tapizantes como la hiedra (Hedera helix).
En los jardines de Laribal también encontramos pinos australianos (Casuarina cunninghamiana), eucaliptos (Eucalyptus globulus), cipreses de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedros del Himalaya (Cedrus deodara) y, en la plaza del Claustre, tres grandes ejemplares de platanero (Platanus X hispanica).
Arte y arquitectura
En estos jardines la escultura es notable, tanto por su calidad como por su belleza. Presidiendo la rosaleda tenemos el Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina sentada, de estilo art decó y realizada en mármol.
La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), es otro desnudo femenino, en este caso de bronce, que representa una joven que se recoge el pelo en una trenza. Se encuentra en una placeta sombría muy cerca de las escaleras que comunican con los otros niveles de los jardines.
La tercera escultura también es de una mujer y de Josep Viladomat, que la realizó en base a un original de Manolo Hugué. Se trata de Repòs (1925), un desnudo femenino de piedra, a tamaño natural, situado en una placeta circular muy cerca de la entrada que hay al lado de la Fundació Joan Miró.
Cerca de la rosaleda se encuentra una fuente de cerámica esmaltada con motivos marinos, coronada con un surtidor, obra del ceramista Llorenç Artigas.
La Font del Gat
El agua de la Font del Gat mana desde la cabeza de un felino, esculpido por Joan Antoni Homs en 1918, año en el que se terminaron los jardines Laribal. Esta fuente era una de las muchas que manaban en aquellos momentos en Barcelona y, el lugar en el que se encuentra era muy popular en la ciudad a finales del siglo XIX.
La fuente era tan popular que el periodista y autor teatral Joan Amich escribió una canción: "La Marieta de l'ull viu", que todavía hoy se canta e incluye la estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".
Historia
A principios del siglo pasado, en la zona que hoy ocupan los jardines Laribal se celebraban encuentros populares, sobre todo en la Font del Gat, o reuniones selectas, como las que hacía la Colla de l'Arròs, un grupo medio gastronómico medio político que tuvo una cierta influencia en la Barcelona del final del siglo XIX y principio del XX y que se reunía en un pequeño edificio situado donde ahora se encuentra el Museo Etnológico.
La parte alta de los actuales jardines pertenecía a la finca de Josep Laribal, un prestigioso abogado cuyo nombre se ha perpetuado en los jardines. Allí se hizo construir un chalet neoárabe, rodeado de unos jardines eclécticos, con grandes árboles.
Tras la muerte de Laribal en 1908, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento que fundó en ella la Escola del Bosc, que todavía existe. Simultáneamente, se iniciaron los estudios para urbanizar y enjardinar la montaña, con un proyecto global que inicialmente se encargó a Josep Amargós.
La Exposición de 1929
Los jardines de Laribal, terminados en el 1922, también están vinculados con un acontecimiento posterior: la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Este acontecimiento representó la culminación de un proyecto iniciado en 1905 para organizar en Montjuïc una exposición sobre las industrias eléctricas, la energía emergente de aquel momento.
Uno de los comisarios de la Exposición Internacional de Barcelona fue Francesc Cambó, que encargó los trabajos de ajardinamiento al ingeniero y paisajista francés Jean Claude Nicolas Forestier. Su ayudante fue el joven arquitecto Nicolau M. Rubió i Tudurí, que en 1917 se convertiría en el director de la Dirección de Parques Públicos y Arbolado, antecedente del Servicio de Parques y Jardines de Barcelona, del que fue el primer responsable y una de las personas determinantes en el futuro desarrollo de los espacios verdes públicos de la ciudad.
Jardins de Joan Maragall
Quan s'entra en aquests jardins hom té la impressió que són propis d'un rei. I ho són, ja que van ser creats per a un rei a principis del segle XX. Els Jardins de Joan Maragall són elegantíssims, amb avingudes arbrades, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, fonts ornamentals, nombroses escultures a l'aire lliure i un palauet que fou, i encara és, residència reial.
Els Jardins de Joan Maragall són un espai ple de serenitat, un món a part on solament es percep el refilar dels ocells i el so de l'aigua que raja de les fonts ornamentals. S'hi s'entra per la porta que hi ha a l'avinguda de l'estadi; el primer que troba el visitant són gran parterres de gespa on creixen arbres altíssims. De tant en tant, lleugers desnivells vorejats de pedra van baixant suaument pel terreny fins a arribar al cor dels jardins: el Palauet Albéniz.
Un espai reialesc
Aquest és el qualificatiu més adient per a l'esplanada que s'estén al davant de la façana principal del palauet, flanquejada per dues àmplies escalinates que baixen des de la terrassa on hi ha la porta principal de l'edifici. Una seqüència d'estanys amb brolladors i cascades comparteixen protagonisme amb un llarg parterre de broderie.
Als costats d'aquest enjardinament clàssic i afrancesat, dues avingudes de til·lers retallats de manera cilíndrica emmarquen la delicadesa de les petites tanques vegetals que dibuixen espais plens de flors. Al fons, com a punt i final de la perspectiva dels jardins que es pot contemplar des del palauet, el terreny, cobert de gespa, s'enfila suaument i esdevé la peanya d'un templet on s'aixopluga Susanna al bany.
Racons amb personalitat
Arreu dels jardins, amples camins de sauló permeten passejar i anar descobrint els diferents espais en què es divideix, que n'hi ha uns quants, i amb força personalitat, la majoria amb escultures que n'arrodoneixen la bellesa.
Així, a la zona situada al costat del Palau Nacional, que és on hi ha l'entrada principal dels jardins, una gran avinguda de magnòlies amb un llarg estany amb brolladors al mig condueix fins als peus de turó que hi ha davant del palauet. Al damunt, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per Serena fa d'avantsala d'un petit amfiteatre.
El comiat
Als costats del palauet hi ha placetes recollides, amb fonts i safarejos ornamentats amb dofins i putti grassonets. Al darrere de l'edifici s'estén una àmplia praderia ombrejada per enormes pins. Sota les capçades, unes quantes tauletes amb cadires conviden a fer una pausa.
Al final de la praderia, una escalinata que baixa fins a l'avinguda de Santa Madrona comunica aquests jardins amb els de Laribal, una altra joia de la muntanya de Montjuïc. Abans d'iniciar el descens, una gran vista sobre Barcelona acomiada el visitant.
Vegetació
La vegetació dels Jardins de Joan Maragall és, a més de rica en espècies, un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX i un espai verd amb grans exemplars arboris.
Hi ha til·lers (Tilia tomentosa) i magnòlies (Magnolia grandiflora) flanquejant magnífiques avingudes, i grans exemplars de coníferes, com el cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara), el cedre del Líban (Cedrus libani ssp.), el pi pinyer (Pinus pinea), el pi blanc (Pinus halepensis), la pinassa (Pinus nigra ssp. austriaca), el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa)
En aquest jardí hi ha espècies tan mediterrànies com l'olivera (Olea europaea) i l'alzina (Quercus ilex), al costat d'altres tan poc freqüents com les Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei i Rhapis excelsa. En una de les placetes que hi als costats del palauet destaca un ginjoler (Zizipus jujuba) que pertany al catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Diferents espècies de pollancres (Populus alba, Populus alba pyramidalis, Populus simonii i Populus X canadensis), el taronger (Citrus aurantium), l'om (Ulmus minor) i el pebrer bord (Shinus molle) són altres espècies arbòries presents en aquests jardins.
Art i arquitectura
L'antic pavelló reial que hi ha dins els jardins, conegut com Palauet Albéniz i construït l'any 1929, és un edifici de tall neoclàssic, obra de l'arquitecte Joan Moya. Construït al darrere del Palau Nacional, el 1970 fou ampliat i remodelat.
Juntament amb l'edifici, als Jardins de Joan Maragall destaquen un total de 32 escultures de diferents èpoques i autors, algunes de gran qualitat. Destaquen Noia ajaguda (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (1970), d'Antoni Casamor; Cérvols (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (1929), de Josep Viladomat; Susanna al bany (, de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (1965), d'Ernest Maragall; dos nus femenins, l'un al davant de l'altre, anomenats Dona a la cascada (1970), el grup Dones a la cascada (1970) i Nu femení (1965), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (1970), d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970), de Luisa Granero.
Història
Aquests jardins tenen el seu origen en els que va dissenyar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial que es va construir a Montjuïc dins el recinte de l'Exposició Internacional de 1929. L'objectiu de l'edifici va ser doble: que Alfons XIII disposes d'un espai per a grans recepcions i també d'un lloc on fer una pausa i reposar una estona durant les seves visites a la dita exposició.
Acabada la mostra, es va pensar ubicar-hi el Museu de la Música de la ciutat, un projecte que no va prosperar però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet i amb el qual, durant molts anys, es van conèixer els jardins que l'envolten: Albéniz, en honor al gran músic Isaac Albéniz.
L'any 1970 els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall. Aquesta ampliació va ser duta a terme per Joaquim M. Casamor i el Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Aquest és un dels tres jardins de Montjuïc que, juntament amb els de Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera, van ser dedicats durant aquesta dècada a poetes catalans.
Actualment, el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són en visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància. És per aquests motius que en determinades ocasions els jardins estan tancats al públic.
-----------------------------------------------
As one enters these gardens, they give the impression that they are the gardens of a king. This is true, as these gardens were created for a king at the beginning of the nineteenth century. The elegant Joan Maragall gardens are made up of wooded avenues, wide lawns, parterres de broderie, ornamental fountains, numerous outdoor sculptures and a small palace that was once and still remains a residence of the royal family.
The Joan Maragall gardens are full of serenity; they are a different world where the only thing that can be heard is the singing of the birds and the sound of the water as it bubbles out of the ornamental fountains. If you enter the gardens through the entrance on the Avinguda del Estadio, the first thing that you come across are tall trees and large stretches of lawn. As you walk on down into the heart of the gardens, the slight slope is occasionally broken up by stone-lined tiers that help you in your descent. The Palacete Albéniz.
The royal grounds
This is the most appropriate description for this open, grassy area that extends in front of the small palace, flanked by two wide staircases that descend from the patio, leading you towards the front door of the building. A series of ponds with fountains and waterfalls share the leading role with the long parterre de broderie.
Two rows of perfectly pruned lime trees line these classic French gardens, emphasising the delicateness of the small bushes that border the beds brimming with flowers. Upon the immense spread of lawn that marks the very end of the garden, there is a structure that shelters the sculpture of Susanna al bany (Susana in the bath). This statue is visible from the small palace.
Areas with personality
Throughout the whole garden there are wide sand pathways that lead you to the different areas of the park, each one with distinct characteristics. The true beauty of the majority of these areas is accented by the sculptures.
In the area of the Palau Nacional, at the main entrance to the gardens there is a wide avenue of magnolias and a large pond with fountains in the centre. This avenue leads us up to the bottom of the hill that is next to the small palace. At the top of this hill, there is a semicircular square surrounded by cypresses and presided over by the sculpture Serena that is seen as the lobby to the small amphitheatre.
The farewell
On the either side of the small palace there are tiny, quiet squares, with fountains and basins decorated with dolphins and cherubs. Behind the building, enormous pine trees provide shade to a large grassy area. Below these pine trees there are tables and chairs that invite the visitor to stop and have a little break.
There is a flight of stairs at the end of the lawn that leads us down to the Avinguda de Santa Madrona. This avenue connects these gardens to those of Laribal, the latter being another precious asset to the Montjuïc Mountain. Just before walking down these steps an exceptional view of Barcelona bids us farewell.
Vegetation
Apart from the great variety of species and trees that are planted in the Joan Maragall gardens, it is a good example of typical early-twentieth century gardens, a green space with very large trees.
The magnificent avenues are flanked by Silver Lime trees (Tilia tomentosa) and Southern Magnolias (Magnolia grandiflora). There are also numerous conifers, such as different cedar trees, (Cedrus deodara, Cedrus libani ssp), Roman pine trees (Pinus pinea), White Pine trees (Pinus halepensis), tall Black Pines (Pinus nigra, Austrian subsp.), Cypresses (Cupressus sempervirens, Cupressus glabra), and a few Monterey cypress trees (Cupressus macrocarpa).
There are also typical Mediterranean species, such as Olive trees (Olea europaea) and Holm Oaks (Quercus ilex), beside other species that are not as well-known, such as Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei and Rhapis excelsa. There is also a Jujube (Red Date) tree (Zizipus jujuba) planted in one of the small squares. This tree is featured in the Barcelona local trees of interest catalogue. Other species of trees in the garden are different varieties of Poplar trees (Populus alba, Populus alba 'Pyramidalis', Populus simonii and Populus X canadensis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium), Elm trees (Ulmus minor) and Pepper trees (Schinus molle).
Art and Architecture
The neo-classical royal pavilion, known as the Palacete Albéniz, that is located in the gardens was built in 1929 by local architect Joan Moya. This building was built behind the Palau Nacional (National Palace), and was later refurbished in 1970.
Apart from this building, the Joan Maragall gardens also have 32 sculptures, all from different periods and each one sculpted by a different artist, some of them of very high quality. The sculptures that really stand out amongst the rest are the Noia ajaguda (Girl Lying Down) (1950), by Joan Rebull; Nu a l'estany (Naked in the pond) (1970), by Antoni Casamor; Cérvols (Stags) (1967), by Frederic Marès; L'aiguadora (The water carrier) (1862), by Louis Sauregeau; Dos tritons (Two newts) (1929), by Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana in the bath), by Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Allegory of the sardana) (1965), by Ernest Maragall; two female nudes, facing each other, called Dona a la cascada (Woman in the waterfall) (1970) and the group of Dones a la cascada (Women in the waterfall) (1970), and Nu femení (Female nude) (1965), by Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), by Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Girl in a swim cap) (1970), by Marifé Tey; Dona ajaguda (Woman lying down) (1970), by Enric Monjo, and Dona amb nena (Woman with a girl) and Dona amb nen (Woman with a boy) (1970), by Luisa Granero.
History
This green space originates from the gardens that Jean Claude Nicolas Forestier designed to circulate the Royal Pavilion. This building was built in 1929 inside the enclosure of the International Exhibition (a World's Fair) on Montjuïc. The building was built with two main objectives: to provide Alfonso XIII a space for his large banquets, and to provide a place for him to rest during his visits to the Exhibition.
Once the Exhibition had finished, the idea was to locate the Barcelona Museu de la Música (Museum of Music) there, but this never happened, although the idea determined the name of the small palace and for many years the name of the surrounding gardens. The small palace was named Albéniz, in honour of the great musical artist Isaac Albéniz.
In 1970 when the gardens were expanded, the name was changed to Joan Maragall. The expansion of these gardens was carried out by Joaquim M. Casamor and Barcelona's parks and gardens service. This garden was dedicated to the famous poets of the decade and is one of the three gardens on Montjuïc, along with the Mossèn Cinto Verdaguer garden and the Mossèn Costa i Llobera garden.
Nowadays, the Palacete Albéniz is used as the local residence for the royal family when they come to Barcelona on official visits, for other important guests of the city, and as the location for important municipal banquets and meetings. It is for this reason that the gardens are closed to the public on many occasions.
-----------------------------------------------
Al entrar en estos jardines se tiene la impresión de que son propios de un rey. Y lo son, ya que a principios del siglo XX fueron creados para un rey. Los Jardines de Joan Maragall son elegantísimos, con avenidas arboladas, amplias extensiones de césped, parterres de broderie, fuentes ornamentales, numerosas esculturas al aire libre y un palacete que fue, y aún lo es, residencia real.
Los Jardines de Joan Maragall son un espacio lleno de serenidad, un mundo aparte donde solamente se percibe el canto de los pájaros y el sonido del agua que brota de las fuentes ornamentales. Si se entra por la puerta que hay en la avenida del Estadio, lo primero que encuentra el visitante son grandes parterres de césped donde crecen árboles altísimos. De vez en cuando, ligeros desniveles con bordes de piedra forman una suave bajada por el terreno hasta llegar al corazón de los jardines: el Palacete Albéniz.
Un espacio de la realeza
Este es el calificativo más adecuado para la explanada que se extiende delante de la fachada principal del palacete, flanqueada por dos amplias escalinatas que bajan desde la terraza donde se encuentra la puerta principal del edificio. Una serie de estanques con surtidores y cascadas comparten protagonismo con un largo parterre de broderie.
A ambos lados de este ajardinamiento clásico y afrancesado, dos avenidas de tilos recortados de forma cilíndrica enmarcan la delicadeza de las pequeñas vallas vegetales que dibujan espacios llenos de flores. En el fondo, como punto y final a la perspectiva de los jardines que se puede contemplar desde el palacete, el terreno, cubierto de césped, asciende suavemente y se convierte en la peana de un templete que da cobijo a Susanna al bany (Susana en el baño).
Rincones con personalidad
En todos los jardines, amplios caminos de sablón permiten pasear e ir descubriendo los diferentes espacios en los que se divide, que son bastantes y con mucha personalidad. La mayoría con esculturas que completan su belleza.
De este modo, en la zona situada al lado del Palacio Nacional, que es donde se encuentra la entrada principal de los jardines, una gran avenida de magnolias con un extenso estanque con surtidores en el centro nos conduce hasta los pies de la colina situada delante del palacete. Encima, una plaza semicircular rodeada de cipreses y presidida por Serena es la antesala de un pequeño anfiteatro.
La despedida
A los lados del palacete hay plazoletas recogidas, con fuentes y lavaderos adornados con delfines y putti rechonchos. Detrás del edificio se extiende una amplia pradera a la sombra de enormes pinos. Bajo las copas, unas cuantas mesitas con sillas invitan al visitante a realizar una pausa.
Al final de la pradera, una escalinata que desciende hasta la avenida de Santa Madrona comunica estos jardines con los de Laribal, otra joya de la montaña de Montjuic. Antes de iniciar el descenso, una espléndida vista de Barcelona despide al visitante.
Vegetación
La vegetación de los Jardines de Joan Maragall es, además de rica en especies, un buen ejemplo de la jardinería de principios del siglo XX y un espacio verde con grandes ejemplos arbóreos.
Encontramos tilos (Tilia tomentosa) y magnolias (Magnolia grandiflora) flanqueando magníficas avenidas. También podemos disfrutar de grandes ejemplares de coníferas, como el cedro del Himalaya (Cedrus deodara), el cedro del Líbano (Cedrus libani ssp.), el pino piñonero (Pinus pinea), el pino carrasco (Pinus halepensis), el pino laricio (Pinus nigra ssp. austriaca), el ciprés (Cupressus sempervirens), el ciprés de Arizona (Cupressus glabra) y el ciprés de Monterrey (Cupressus macrocarpa).
En este jardín hay especies típicamente mediterráneas como el olivo (Olea europaea) y la encina (Quercus ilex), al lado de otras tan poco frecuentes como la Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei y Rhapis excelsa. En una de les plazoletas situada junto al palacete destaca un jinjolero (Zizipus jujuba) que forma parte del Catálogo de Árboles de Interés Local de Barcelona. Otras especies arbóreas presentes en estos jardines son las diferentes variedades de chopos (Populus alba, Populus alba "Pyramidalis", Populus simonii y Populus X canadensis), naranjos (Citrus aurantium), olmos (Ulmus minor) y pimenteros falsos (Shinus molle).
Arte y arquitectura
El antiguo pabellón real situado dentro de los jardines, conocido como Palacete Albéniz y construido en 1929, es un edificio de corte neoclásico obra del arquitecto Joan Moya. Construido detrás del Palacio Nacional, en 1970 se amplió y remodeló.
Además del edificio, en los Jardines de Joan Maragall destacan 32 esculturas de diferentes épocas y autores, algunas de ellas de gran calidad. Destacan Noia ajaguda (Chica acostada) (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (Desnudo en el estanque) (1970), de Antoni Casamor; Cérvols (Ciervos) (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (La aguadora) (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (Dos tritones) (1929), de Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana en el baño), de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Alegoría de la sardana) (1965), de Ernest Maragall; dos desnudos femeninos, uno frente al otro, llamados Dona a la cascada (Mujer en la cascada) (1970), el grupo Dones a la cascada (Mujeres en la cascada) (1970) y Nu femení (Desnudo femenino) (1965), de Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Chica con gorro de baño) (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (Mujer acostada) (1970), de Enric Monjo, y Dona amb nena (Mujer con niña) y Dona amb nen (Mujer con niño)(1970), de Luisa Granero.
Historia
Estos jardines tienen su origen en los que diseñó Jean Claude Nicolas Forestier alrededor del Pabellón Real, que se construyó en Montjuic dentro del recinto de la Exposición Internacional de 1929. El edificio tenía un doble objetivo: que Alfonso XIII dispusiera de un espacio para grandes recepciones y también de un lugar para descansar durante sus visitas a dicha exposición.
Una vez finalizada la exposición, se pensó en ubicar aquí el Museo de Música de la ciudad, un proyecto que no prosperó pero que sí determinó el nombre con el que se conoce el palacete, y durante muchos años también a los jardines que lo rodean: Albéniz, en honor al gran músico Isaac Albéniz.
En 1970, los jardines se ampliaron y pasaron a llamarse de Joan Maragall. Esta ampliación se llevó a cabo por Joaquim M. Casamor y el Servicio de Parques y Jardines de Barcelona. Éste es uno de los tres jardines de Montjuic que, junto con los de Mossèn Cinto Verdaguer y Mossèn Costa i Llobera, se dedicaron en esa década a poetas catalanes.
Actualmente, el Palacete Albéniz es la residencia de la Familia Real española en Barcelona cuando vienen en visita oficial, de los invitados ilustres de la ciudad y sede de recepciones municipales de importancia. Es por este motivo que, en determinadas ocasiones, los jardines están cerrados al público.