View allAll Photos Tagged casot
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
El milhojas de mató (requesón) con fresas vino con naranja en sustitución de las fresas (nos anunciaron al pedirlo que se habían terminado). Muy bueno el mató (se elabora muy cerca de allí) en buena combinación con la acidez de la naranja y el complemento dulce del azúcar quemado en la superficie. Gustó pero imaginamos que con las fresas anunciadas ha de quedar mucho mejor.
Sign found at rally against fracking outside the State House while Governor Brown gave his State of the State address. Credit: Ross Hammond
La Solana (Ciudad Real), 25 de mayo de 2020.- El presidente de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page, visita la empresa quesera ‘La Casota’ en La Solana. (Fotos: José Ramón Márquez // JCCM)
la baie de Paulilles, le Cap Oulestrell, l'horizon...
le casot du premier plan est à présent bleu*...
- on l'a échappé belle, ils avaient d'abord peint le toit en jaune citron très criard, mais bon...
* PS; le casot est finalement devenu beige, et c'est encore mieux!
mais que de gâchis pour en arriver là !
- une lubie du Conseil Général que de commander une étude de coloris sur Collioure, puis de préconiser leur application aux casots, à coup de subventions
beau coup d'encre, de papier
et surtout d'argent public gâché, si je puis me permettre
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós. D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica. L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació.
Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars.
La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.
Observacions: Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat.
Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval.
El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de "Kastro Subiratos" trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000080
Descripció:
Situat dalt del cim d'un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d'Anoia. El castell és compost d'una torre i algunes dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental d'un petit turó. La torre ha sofert força canvis. Té, a l'interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l'exterior, però, són més arrodonits o molt oberts, element característic de la construcció. En aquesta torre es veuen almenys tres sostres; s'endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir-hi bigues. Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d'èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que actualment té tota la paret occidental enderrocada. Al costat sud d'aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna. Només era oberta per dalt. A l'est de la cisterna hi ha encara altres dependències, potser més antigues. Després d'aquest conjunt d'edificis, a l'est, hi ha una vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l'extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l'extrem nord d'aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezoïdal. Així mateix, a l'extrem sud hi havia una altra construcció, ara modificada i restaurada. Al mig del recinte hi ha una construcció en forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d'uns 4'3m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l'edat mitjana, tal com s'esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o el d'Olèrdols, on les fortificacions medievals es bastiren aprofitant-ne d'anteriors. Prop del castell, en un pla inferior, hi ha l'església de Sant Pere del Castell, avui convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular està mig excavat a la roca. El portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits. Té dues capelles laterals, adossades a banda i banda al segle XVIII. El campanar és d'espadanya, de dues arcades, i es veu a mig fer després de que es suprimís l'acabament d'època barroca. Sarcòfag. Sarcòfag en forma de caixa paral·lelepipèdica de 2,40 metres de llargada per 0,60 metres d'amplada. Es troba fragmentat en diversos trossos i sembla ser, probablement, un mil·liari romà buidat degut a què en un dels seus extrems presenta una cara esculturada de difícil interpretació com sarcòfag. Fou trobat ple de restes humanes d'època relativament recent pel que es creu que fou reutilitzat en diferent èpoques.
Notícies històriques:
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. El 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard. L'indret era un territori acabat d'aprisar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat. La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller va heretar la fortalesa i ella mateixa l'any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill, d'aquesta manera els Santmartí passen a senyorejar el castell. D'aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. Durant els segles XIII i XIV, el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el cerimoniós vengué el terme a Ramon Alemany de Cervelló, família que el conservà fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462- 72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel- Joan Gralla, mestre nacional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla, continuaren, però, conservant alguns drets al terme. Aquest castell fou fet enderrocat durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. L'església de Sant Pere apareix documentada des de l'any 917, data en que era dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins al 1930, quan restà convertida en santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, perquè l'any 1726 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del castell. L'edifici va ser bastit als segles XII-XIII i al segle XVII es van fer alguns afegits barrocs. Sarcòfag. Aquest sarcòfag fou trobat a un dos metres de profunditat al fer-se obres a la part lateral esquerra de l'entrada de l'església en un lloc utilitzat com a cementiri de temps immemorial.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Descripció
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Sant Martí d'Albera és un poble de la comuna vallespirenca de l'Albera, a la Catalunya del Nord.
És[1] a 631 m d'altitud, al vessant nord del Puig de Llobregat.
A part de diversos masos, com el Casot de l'Amorer, el Mas Bosquet, el Mas Cornut (els dos darrers ara en ruïnes), el Mas d'en Costa, el Mas d'en Grau, el Mas Jepet, abans Peirotó, el Mas Julià, el Mas Llarguet, Cal Menut, el Casot del Mas Noguer, el Mas Noguer, el Mas d'en Serra, el Mas d'en Resta, el Mas de Vilanova i el Molí (ara en ruïnes, com algun dels masos abans esmentats), Sant Martí d'Albera compta amb un antic veïnat, ara reduït pràcticament a una sola masia, anomenat precisament el Veïnat (abans, Mas d'en Terrers).
Apareix ja documentat l'any 844, quan s'esmenta la cella Sancti Martini in Monte Furcato (Sant Martí de Montforcat), que era una dependència del monestir benedictí de Sant Hilari de Carcassona, al Llenguadoc. Al sud-oest del Puig del Llobregat hi ha el Coll Forcat i el Puig dels Pinyers, o Puig Forcat, o Mont Forcat, que hauria donat nom a aquella cel·la monàstica.
L'església romànica de Sant Martí, del segle xii, era de propietat privada el 1985.
admirer dans les vignes le tracé des agulles en "peu de gall" (pied de coq) et les murettes
C'est ce ravin qui a reçu le plus gros de l'eau (et des matériaux issus du ravinement) lors de l'orage de fin novembre 2011
13/19 octubre 2000
47
LA FURA
14. Una història d’amor
L’alzina de cal Ros i el roure de can Cordorniu
L’alzina de cal Ros és un arbre monumental no gaire conegut. Encara avui, la seva imponent silueta intueix el seu esplendor del passat. Actualment, la seva salut està molt malmesa a causa d’una plaga de barrinadors: banyariquer (Cerambyx cerdo).
RECORREGUT
Abans d’arribar al poble d’Ordal, per la N-340 a l’esquerra, trobem can Parellada, casa característica on comença aquest recorregut. Passat aquest edifici, deixem l’asfalt per agafar una pista a l’esquerra; travessem una riera i amb una suau pujada anirem fins al maset enrunat d’en Parellada (fins aquí marcat amb ratlles blanques i vermelles GR-5). Per la seva esquerra, surt una pista que a poc a poc va guanyant alçada seguin la clenxa de la serra del Pi del Motlló. En el seu cim hi ha una gran antena de telefonia.
Davallem per l’altre vessant fins que la pista es bifurca, continuem per la dreta i al cap de pocs metres, també a la dreta, surt un senderó que ens portarà fins a l’alzina de cal Ros (marcat amb ratlles vermelles). Retornarem pel mateix camí cap a la pista, la seguirem en sentit descendent cap a can Vidal, fins a trobar la carretera dels Casots. La seguirem a l’esquerra, uns 250 metres, fins a trobar una ampla pista a la dreta que porta a una urbanització. Avançarem uns 250 metres per tornar a canviar de direcció i agafarem un camí a l’esquerra que baixa fins a Can Rossell, resseguint les abandonades instal·lacions d’una bòbila.
Aquí, el camí fa algunes giragonses per enfilar-se després pel carrer central d’aquesta barriada.
En les últimes cases comença l’antic camí de Lavern que ens portarà a can Savall. En arribar a aquesta masia, passarem a fregar el pal indicador PR-Subirat Parent, on ens decantarem en horitzontal a la dreta per una pista que ens portarà al mas de Labardera. Seguirem en direcció als Casots, deixarem una casa a l’esquerra, cal Xato, molt a prop de la qual surt un trencall a l’esquerra en sentit descendent que ens portarà a la maset de Labardera. Després la pista davalla a la dreta, entre vinyes, per travessar l’autopista A-7 per un pas soterrat.
Anirem seguint per la dreta d’aquesta via fins a enllaçar la carretera BP-2427.
Travessarem el pont de la riera de Lavernó, continuarem per aquesta via, posant atenció als indicadors fins a arribar a les caves Codorniu i Raventós Blanc, on hi ha el famós roure.
En el nostre paisatge encara resta algun escadusser exemplar descendent d’aquells frondosos boscos. Actualment, molts d’aquests arbres estan protegits amb la declaració d’arbres monumentals a càrrec de la Generalitat de Catalunya. A la nostra comarca és prou conegut el Roure de can Codorniu. Les seves excepcionals mides han fet que sigui un dels arbres més emblemàtics de Catalunya i la seva edat oscil·la entre els 350 i els 500 anys. Al llibre Memòries d’un cabaler de finals del segle XVIII, Jaume Raventós ja ens explica curiositats sobre aquest arbre; fins i tot ens en descobreix les intimitats, perquè aquest roure està enamorat d’un altre arbre monumental: l’alzina de cal Ros.
Aquesta història d’amor entre aquests dos grans arbres ens ha de servir d’exemple a tots, per tal de respectar més aquest món arbori. La nostra societat consumista no solament ha d’entendre el bosc pel seu interès econòmic, sinó també amb un concepte multifuncional, perquè és el pulmó de la Terra, és el gran regulador hídric, és el que frena el canvi climàtic i és el que evita l’erosió i la desertització. Per això cal exigir a les administracions una política forestal acurada, amb una gestió coherent i eficaç per a la conservació i el desenvolupament sostenible d’aquest tresor natural.
MUNICIPI: Subirats i Sant Sadurní d’Anoia.
DIFICULTAT: Fàcil.
DISTÀNCIA: 14,500 km.
HORARI: 2,30 hores en bicicleta.
CARTOGRAFIA: Institut Cartogràfic de la Generalitat. Alt Penedès 1:50.000.
BIBLIOGRAFIA: «Tot un símbol», de Jordi Mestre. La Fura núm. 363.
OBSERVACIONS: Cal preveure un vehicle per a la tornada.
Descripció:
La masia de Can Bardera es troba situada prop del nucli de Can Rossell. És un edifici de planta rectangular format per planta baixa, pis i golfes, amb una coberta a dues aigües. La planta baixa presenta porta d'accés d'arc escarser i el pis principal tres balcons amb obertura rectangular. La façana té un rellotge de sol amb la data de 1888. La construcció principal té annex un cos lateral amb arcades de mig punt de maó, tapiades, i amb obertures distribuïdes irregularment. El recinte es tanca amb baluard de portal d'arc rebaixat.
Notícies històriques:
La data de 1710 que apareix inscrita a la llinda d'una de les finestres de la masia permet situar-ne la construcció a l'inici del segle XVIII. Com s'esdevé en aquest tipus d'arquitectura adaptada a funcions agrícoles, La Bardera ha experimentat modificacions i ampliacions diverses. A un d'aquests moments correspondria la inclusió del rellotge de sol el 1888
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Referència: 1545
Adreça:Mas La Bardera
Municipi: Subirats
Nucli: Casots, els
Comarca: Alt Penedès
Autor:
Data: 1886
Tipus: Vertical declinant
Material: Pintura
Descripció: Rectangular. Orientació Sud-est. Repintat. Porta la data de 1888, però els propis habitants reconeixen que és un error en repintar-lo i que la data que hi constava anteriorment era la de 1886. Sembla mal calculat. Xifres aràbigues de les 8 a les 4. Coord.: N41 24.148 E1 47.480
Lema: x
Bibliografia:
Posició geogràfica: Latitud: 41.402467Longitud: 1.791333
Masia formada per dos cossos de planta rectangular, separats entre ells per un passadís ample; aquesta separació no es tradueix, però, a l'exterior, ja que els dos edificis resten tancats per un mur, de forma que l'aparença és la d'un sol edifici. La masia consta de baixos, primer pis, golfes i una torratxa de planta quadrada ubicada entre els dos edificis anteriorment descrits, amb finestres triforades als quatre vents, coronada per merlets de maó de forma triangular. La coberta d'un dels cossos és de teula a dues vessants, mentre que la de l'altre edifici és a quatre vessants. La masia presenta les cantoneres de pedra treballada. Al davant de la casa hi ha un jardí. Es conserven les restes d'una premsa de paper.
L'edifici té una capella adossada, d'una sola nau, amb absis poligonal i campanar d'espadanya.
Actualment l'edifici és la seu de les Caves Sumarroca. Pertany a l'hisenda de les Cases de Can Flabiol.
Observacions:
També és coneguda amb el nom de Mas Canals.
El molí està situat al costat del riu Anoia, al seu pas pel nucli del Rebato. S'hi accedeix pel camí del Rebato.
El nom de Molí d'en Coloma li ve a aquest edifici del fet que és un antic molí paperer del segle XVIII, que aleshores s'anomenava Mas Canals.
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
El municipi de Subirats
Subirats, Capital de la Vinya, és el municipi més extens de la comarca de l’Alt Penedès (55,78 km2 ). El seu terme municipal comprèn diversos nuclis, barris i caseries: Sant Pau d’Ordal (cap de municipi), Lavern, Ordal, la Torre-ramona, El Pago, els Casots, Can Rosell de la Costa, el Rebato, Ca l’Avi, Can Cartró, Can Batista, Cantallops, Casablanca i Muntanya Rodona.
Descripció:
El conjunt monumental del Castell de Gelida (que inclou també l'església de Sant Pere del Castell) està emplaçat sobre una plataforma allargassada encimbellada a la banda dreta del riu Anoia, delimitada al nord i al sud-oest per dos torrents força encaixats. Domina el poble de Gelida (a l'oest/nord-oest), el curs baix de l'Anoia i l'entrada a la Plana del Penedès, des dels últims estreps de la carena de l'Ordal. S'hi accedeix pel camí del Castell, que parteix del carrer Anselm Clavé o bé carretera C-243b (Sant Sadurní d'Anoia-Gelida), a l'entrada d'aquesta última població, just en el punt on s'emplaça la font de Cantillepa. El camí puja al recinte monumental travessant el fondal de Cantillepa i la zona residencial que hi ha al peu del castell (Els Tarongers). Aquest és documentat des del 963, entre els termes del Castell de Masquefa. El 998 Ènnec Bonfill, el primer senyor de Cervelló, el vengué i tornà a adquirir per permuta amb el Monestir de Sant Cugat del Vallès. Fou possessió dels Cervelló, senyor de la Baronia de Gelida, fins el 1297, any en què el vengueren al rei Jaume I. El 1367 l'adquirí el ciutadà de Barcelona Berenguer Bertran, que n'emprengué la restauració. A mitjan segle XVI passà per successió als Erill, i posteriorment fou tingut en indivís per diferents llinatges. Després de la Guerra de Successió, fou enderrocat. El 1968 l'Ajuntament de Gelida n'adquirí la propietat, després que el 1965 es constituís l'Associació d'Amics del Castell, que n'ha impulsat la restauració. Així doncs, el castell fou centre de la jurisdicció senyorial de la Baronia de Gelida, Sant Llorenç d'Hortons i Sant Joan Samora, petites poblacions veïnes que en depengueren en molts aspectes fins al segle XIX. Etimològicament hi ha qui considera Gelida com un nom d'arrel berber (BARCELÓ, M. [et al.]. Informe de la segona campanya d'excavacions al Castell de Mediona (Alt Penedès), 1990, p.11-12), i en un estudi general sobre l'època al Penedès es considera que, com per exemple passaria al Castell de Mediona, "l'activitat constructora castral posterior a la conquesta fins als segles XIV i XV han arrasat per complert qualsevol resta anterior." (p.16). De tota manera, aquest plantejament s'ha qüestionat, intentant contrastar-lo arqueològicament. Pel que fa a l'església de Sant Pere del Castell, aquesta és d'origen preromànic (documentada des del 945), i ha experimentat reformes i ampliacions successives, la més important en època barroca. És d'una nau coberta amb volta de canó seguit, cintrada amb canyes, sobre arcs torals d'insinuada forma de ferradura. Té un portal lateral adovellat. L'absis (1644) és poligonal i està cobert amb volta de creueria. Té dues capelles laterals (façana sud, 1595) i una altra al costat nord (1672). El 1609 fou obert un portal a la façana de ponent amb escalinata d'accés. Altres dependències són el cor (desaparegut, tan sols resta l'arcada) i la sagristia, del XVII. Entre el 1780 i el 1796 es construí el campanar de planta quadrangular que esdevé octogonal. Elements religiosos destacables de l'interior d'aquest edifici són: un sarcòfag d'època gòtica (1375) de Berenguer Bertran i el seu fill Nicolau, un enteixinat renaixentista (Capella de Sant Roc) i restes de pintura mural a l'arcada del cor (representació de Santa Llúcia). Durant la restauració es descobriren tres finestres preromàniques que estaven tapiades, dues a la façana nord i una a la sud-oest, i l'ara primitiva. Hi ha una finestra geminada al mur de ponent. El castell és format per tres recintes successius adaptats al relleu de l'estret promontori on s'emplaça, d'uns 200 m de punta a punta: - El recinte més alt comprèn un clos d'altes muralles, reforçat al punt més elevat per una gran torre semiel·líptica amb base atalussada, baluard defensiu per la part de la muntanya. Aquest clos engloba l'anomenada Plaça del Pedró. - El recinte central, defensat per muralles laterals, amb una petita torre quadrada a la dreta i dues més a l'esquerra, té, en la part inferior, una gran torre de planta rectangular (amb restes d'opus spicatum a l'interior dels murs) que protegeix el pas al recinte inferior. - L'espai inferior està format per un cos de guàrdia i l'església del castell. Al segle XI ja existia tota l'edificació corresponent als dos cossos centrals, amb extensió idèntica a l'actual i fins i tot els mateixos elements bàsics. Al segle XII hi fou afegit el primer clos o jussà, dins el qual es troba l'església. Pel que fa a les diferents troballes i intervencions arqueològiques realitzades al llarg del temps, les primeres referències fan esment a troballes superficials en la plataforma del castell (no es precisa la localització) de ceràmica ibèrica a torn, ceràmica a mà i campaniana A i B (la presència d'aquests fragments d'importació mai ha estat, però, contrastada), així com també en els vessants del turó. Quant a la documentació procedent dels treballs realitzats per l'Associació d'Amics del Castell de Gelida d'ençà de la seva fundació l'any 1965, cal destacar el següent: - Recinte superior: D'entrada, pel que fa a aquest sector, cal desmentir algunes interpretacions que consideren d'obra romana la base constructiva (gran carreus escairats) de l'angle sud-est, just en la part baixa del baluard de planta segmentada (Plaça del Pedró, torre semiel·líptica...). És de factura medieval i tan sols destaca la distinta coloració degut al tipus de pedra (gres roig-groguenc). Els descobriments i les actuacions més interessants han estat: - Descobriment d'un possible absis semicircular al sector nord de la muralla. - Excavació parcial d'una torre irregular enganxada a la muralla amb restes d'opus spicatum (1983). - Localització d'un distribuïdor o decantador d'aigües en un fossat rectangular de la Plaça del Pedró, format per una pica gòtica esculturada, de la qual parteixen dos tubs, un que dóna a la cisterna i l'altre a les dependències de fora de la plaça (1983). Aquesta xarxa d'aigües prové de la Font del Senyor (prop del Puig d'Oller) i entrava al recinte castlà pel costat de la torre semiel·líptica. - Durant l'extracció de runa de l'interior de la cisterna (1975-1980) es recuperaren grans quantitats de ceràmica medieval i de fins el segle XVIII, d'ús domèstic (plats, gerres, cassoles, tupins, càntirs...), i materials d'amortització d'altres espais o d'abocament d'escombraries. Quant als tipus, apareixen ceràmiques vidrades, d'esmalt blau i verd, monocromes, etc. El conjunt sembla majoritàriament baix-medieval i modern. - Neteja de les fonamentacions d'una sala gòtica (amb pilar central) a la plaça del Pedró (1983). - Recinte central: D'aquest sector destaca la localització d'un dipòsit darrera el campanar, en relació amb la xarxa de serveis d'aquesta zona (també s'han identificat canalitzacions excavades a la roca, etc) (1972). - Recinte inferior: Aquest sector religiós ha proporcionat dades evidents sobre l'existència d'una necròpolis de tombes antropomorfes excavades en el subsòl calcari, associada cronològicament a l'església preromànica del segle X. Concretament es localitzaren: - Tombes en l'àrea del cementiri del segle XIX (on s'instal·là un cos de guàrdia) en fer unes obres l'any 1875, amb la presència d'esquelets de mida superior a la "normal" (?). Posteriorment, durant els anys 70, se'n localitzà i excavà una altra en la mateixa àrea, a prop de la porta d'accés al recinte. - L'any 1970, durant les obres de restauració de l'església es localitzà una tomba també antropomorfa sota el mateix enrajolat, al bell mig de la nau actual. D'altra banda, durant la realització de treballs de restauració de l'església, es descobriren 3 finestres preromàniques i l'ara de la mateixa època, amb l'espai buidat per a reliquiari (1970-1979). L'any 1991 es realitzà una intervenció arqueològica a l'interior i a l'entorn de la torre del recinte jussà (torre situada entre el clos jussà i el central). Es documentaren estructures romàniques, la porta de comunicació entre el recinte d'habitatge del castell i de la pròpia torre, així com diferents paviments baix medievals i es va datar la destrucció de les estructures en el segle XVII. L'any 1996, s'efectuà una altra intervenció en una àrea al sud-est de la torre quadrangular intervinguda al 1991. Es documentaren tres àmbits diferents i es va poder datar la seva construcció en la segona meitat del segle XIV, quan el castell pertanyia a Berenguer Bertran. Les estructures localitzades havien de correspondre segurament a una zona auxiliar de magatzem o quadres del nucli d'hàbitat del castell. L'any 1998 s'efectuà una intervenció arqueològica consistent en dos sondejos en el recinte jussà del castell per tal d'esbrinar la potència arqueològica existent per tal d'efectuar un projecte d'adequació i consolidació d'aquest sector. Els sondejos confirmaren la presència de nivells arqueològics i d'estructures d'una alçada considerable. El sondeig 1 confirmà la presència d'una planta baixa de l'edifici existent, la qual es trobava completament colmatada amb diferents nivells d'enderroc (dels quals només es pogué datar un en el segle XX) fins a les cotes de pavimentació. La potència d'aquests enderrocs és de 3 m, però en altres punts de recinte és superior i fins i tot podria arribar fins als 5 m. La rasa-sondeig 2 aportà indicis de noves estructures fins el moment desconegudes, com per exemple un mur. Una vegada extrets els enderrocs, ben datats en la segona meitat del segle XVII, apareixien els possibles nivells de pavimentació. Es constatà que la potència estratigràfica en aquesta zona pot variar des d'1 m fins a els pocs centímetres. Quant a les cronologies, l'estratigrafia excavada en el sondeig 1 no permet la datació de l'edificació existent per manca de material ceràmic, tot i que per comparació amb les estructures del seu voltant, podria situar-se en la baixa edat mitjana. Quant al sondeig 2, la datació del segle XVII per als enderrocs coincideix amb les datacions obtingudes a les campanyes de 1991 i 1996, i els diferents murs també es situarien en època baix medieval. Durant el 2001-2002 s'ha excavat la mateixa àrea que fou sondejada el 1998, la qual està afectada per la construcció d'un centre d'acolliment de visitants.
Context:
Situat al capdamunt d'un penya-segat, a la banda dreta del riu Anoia, que domina el poble de Gelida (a l'O/NO) i el curs baix del riu, a més de l'entrada de la plana del Penedès. En una plataforma allargassada dels darrers estreps de la serra de l'Ordal.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Descripció:
El castell és format per tres recintes succesius, adaptats al relleu del promontori i en estat més o menys ruïnós. El més alt, que constitueix el baluard defensiu per la part de la muntanya, comprèn un clos d'altes muralles, reforçat per una torre semiel.líptica rera la qual es troba la plaça del Pedró. El recinte central té a la part baixa una gran torre de planta rectangular, que dóna pas al recinte inferior, on hi ha l'església. Els dos primers recintes ja existeixen al segle XI, el clos on es troba l'església fou afegit al segle XII L'església del castell és d'origen pre-romànic (és documentada ja l'any 945), però ha experimentat reformes i ampliacions succesives, la més important de les quals en època barroca. És d'una nau coberta amb volta de canó sobre arcs torals de ferradura. L'absis , bastit vers el 1664, és poligonal amb volta de creueria. Als segles XVI-XVII foren afegides diverses capelles laterals i s'obrí el portal de la façana de ponent. A finals del segle XVIII es bastí el campanar. Durant la restauració, acabada al 1979, es descobriren tres finestres pre-romàniques. La necròpolis del castell fou excavada l'any 1971per l'Equip Recerca, de Gelida. S'hi trobà una tomba excavada a la roca i encarada a Ponent com les del Castell d'Olèrdola, amb un esquelet sense el cap, que ja desaparegué mercès a la construcció gòtica del cos de guàrdia del Castell. Hi trobarem també ceràmica grisa a l'entorn i indicis d'altres tombes.
Notícies històriques
El castell de Gelida es troba situat al capdammunt d'un penyasegat, a la dreta del riu Anoia, dominant el poble i el curs baix del riu, a més de l'entrada a la plana del Penedès. Documentat des del 963, fou possessió dels Cervelló, el 1297 revertí a domini reial però posteriorment fou infeudat a diversos llinatges, fins que fou enderrocat després de la Guerra de Successió. Des de fa uns anys és en curs de restauració. El 1980 se n'havia incoat expedient de declaració de monument (Resolució 19791213 i BOE 19800225).
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Masia de tipus basilical, amb planta baixa i pis. Tot i que exteriorment presenta el cos central emergent per a les golfes, com és característic en la tipologia basilical, en aquest edifici les golfes foren eliminades i l'espai forma part de la sala principal, amb un embigat de fusta i dos portals decorats amb estuc al gust barroc. La porta d'entrada d'arc de mig punt, adovellada, i les cantoneres i els marcs de les finestres són de pedra amb ampits, brancals i dintells de pedra; la que hi ha sobre el portal principal té esculpida la data 1777. També a la façana nord hi ha tres finestres de pedra treballada, amb inscripcions, una d'elles amb la data de 1784, i un rellotge de sol.
La masia té un cos lateral adossat que desfigura en part l'estructura basilical a la banda de migdia, on destaca una finestra amb motllura trencaaigües coronada amb mènsula esculpida amb cares humanes, a la paret de ponent d'aquest cos. Damunt d'aquesta finestra hi ha un altre, de forma conupial, molt més petita. En un portal d'aquest cos hi consta la data de 1772, així com a la paret de llevant hi ha la data de 1673, incrustada a la tàpia. Al costat de l'edifici hi ha una cisterna i, al seu davant, una era.
Observacions: També és coneguda amb el nom de Mas Golart. Aquesta masia està considerada un dels edificis setcentistes més complerts de tot el Penedès. LLORAC (1988) Al mateix turó que Can Ros, a uns 250 m d'aquesta, es troba el Maset de Can Ros (UTM X= 401811; Y= 4584753), un petit mas en estat ruïnós, de planta única, rectangular, cobert amb teulada d'un sol vessant. S'hi adossa un tancat, probablement utilitzat al seu moment per al bestiar, fet de pedra, amb contraforts a les cantonades. L'edifici principal presenta alguns refacció posterior, realitzada amb maó, i teulada d'uralita. Aquest maset, ara en estat ruïnós, formava part de la masia de Can Ros.
Els orígens del mas són al segle XV, si bé el seu aspecte actual és fruit d'una important reforma realitzada al segle XVIII.
Un dels seus propietaris, Llorens Ros, va ser batlle de la sobirania de Subirats l'any 1690. La denominació de Can Golart s'ignora totalment des de mitjans del segle XIX.
Mongetes con cansalada.
El Casot es una gran casa/restaurante ubicada en un lugar sin cobertura entre solitarias
urbanizaciones al pie de Montserrat, de retorcido acceso y con una estupenda vista sobre el macizo. De carácter simple y muy rural, lo que allí sirven es comida casera, típica de Montserrat como ellos mismos denominan, en una carta extensa y variada, con platos simples, sabrosos, contundentes y servidos en considerables raciones.
El trato es familiar y el interior es algo ruidoso e incómodo, pero suficiente dadas las pretensiones del lugar. La bienvenida en la mesa te la da una cesta de pan tostado, que puedes untar con ajo, tomate o all i oli. Escalivada, canelones, buenos embutidos, escudella, ensaladas y legumbres (habitas, judías y unos viciosos y suculentos garbanzos con butifarra negra) forman el grueso de los primeros platos. Los segundos se basan en contundentes platos de carne. Carrilleras de cerdo guisadas (algo resecas), el magret de pato o el entrecot de ternera entre otros guisos o carnes a la parrilla, y una excepcional, limpia y generosa ración de “carn d’olla” (cocido), en su punto. En temporada suelen hacer estupendas “calçotades”. Los postres, caseros, generosos y muy variados, contribuyen a acabar de destrozar nuestro equilibrio. A destacar el espléndido matò (requesón) de Montserrat con miel y nueces.
La carta de vinos es casi inexistente. Pocas referencias básicas y precios que doblan al de tienda, más el vino de la casa. El conjunto está estupendo para comidas caseras y sin pretensiones, pero auténticas y sabrosas, de las que cada vez quedan menos. Se come muy bien por unos 25€/persona, todo incluido.
hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/945/fura-945-pg-
13/19 octubre 2000
47
LA FURA
14. Una història d’amor
L’alzina de cal Ros i el roure de can Cordorniu
L’alzina de cal Ros és un arbre monumental no gaire conegut. Encara avui, la seva imponent silueta intueix el seu esplendor del passat. Actualment, la seva salut està molt malmesa a causa d’una plaga de barrinadors: banyariquer (Cerambyx cerdo).
RECORREGUT
Abans d’arribar al poble d’Ordal, per la N-340 a l’esquerra, trobem can Parellada, casa característica on comença aquest recorregut. Passat aquest edifici, deixem l’asfalt per agafar una pista a l’esquerra; travessem una riera i amb una suau pujada anirem fins al maset enrunat d’en Parellada (fins aquí marcat amb ratlles blanques i vermelles GR-5). Per la seva esquerra, surt una pista que a poc a poc va guanyant alçada seguin la clenxa de la serra del Pi del Motlló. En el seu cim hi ha una gran antena de telefonia.
Davallem per l’altre vessant fins que la pista es bifurca, continuem per la dreta i al cap de pocs metres, també a la dreta, surt un senderó que ens portarà fins a l’alzina de cal Ros (marcat amb ratlles vermelles). Retornarem pel mateix camí cap a la pista, la seguirem en sentit descendent cap a can Vidal, fins a trobar la carretera dels Casots. La seguirem a l’esquerra, uns 250 metres, fins a trobar una ampla pista a la dreta que porta a una urbanització. Avançarem uns 250 metres per tornar a canviar de direcció i agafarem un camí a l’esquerra que baixa fins a Can Rossell, resseguint les abandonades instal·lacions d’una bòbila.
Aquí, el camí fa algunes giragonses per enfilar-se després pel carrer central d’aquesta barriada.
En les últimes cases comença l’antic camí de Lavern que ens portarà a can Savall. En arribar a aquesta masia, passarem a fregar el pal indicador PR-Subirat Parent, on ens decantarem en horitzontal a la dreta per una pista que ens portarà al mas de Labardera. Seguirem en direcció als Casots, deixarem una casa a l’esquerra, cal Xato, molt a prop de la qual surt un trencall a l’esquerra en sentit descendent que ens portarà a la maset de Labardera. Després la pista davalla a la dreta, entre vinyes, per travessar l’autopista A-7 per un pas soterrat.
Anirem seguint per la dreta d’aquesta via fins a enllaçar la carretera BP-2427.
Travessarem el pont de la riera de Lavernó, continuarem per aquesta via, posant atenció als indicadors fins a arribar a les caves Codorniu i Raventós Blanc, on hi ha el famós roure.
En el nostre paisatge encara resta algun escadusser exemplar descendent d’aquells frondosos boscos. Actualment, molts d’aquests arbres estan protegits amb la declaració d’arbres monumentals a càrrec de la Generalitat de Catalunya. A la nostra comarca és prou conegut el Roure de can Codorniu. Les seves excepcionals mides han fet que sigui un dels arbres més emblemàtics de Catalunya i la seva edat oscil·la entre els 350 i els 500 anys. Al llibre Memòries d’un cabaler de finals del segle XVIII, Jaume Raventós ja ens explica curiositats sobre aquest arbre; fins i tot ens en descobreix les intimitats, perquè aquest roure està enamorat d’un altre arbre monumental: l’alzina de cal Ros.
Aquesta història d’amor entre aquests dos grans arbres ens ha de servir d’exemple a tots, per tal de respectar més aquest món arbori. La nostra societat consumista no solament ha d’entendre el bosc pel seu interès econòmic, sinó també amb un concepte multifuncional, perquè és el pulmó de la Terra, és el gran regulador hídric, és el que frena el canvi climàtic i és el que evita l’erosió i la desertització. Per això cal exigir a les administracions una política forestal acurada, amb una gestió coherent i eficaç per a la conservació i el desenvolupament sostenible d’aquest tresor natural.
MUNICIPI: Subirats i Sant Sadurní d’Anoia.
DIFICULTAT: Fàcil.
DISTÀNCIA: 14,500 km.
HORARI: 2,30 hores en bicicleta.
CARTOGRAFIA: Institut Cartogràfic de la Generalitat. Alt Penedès 1:50.000.
BIBLIOGRAFIA: «Tot un símbol», de Jordi Mestre. La Fura núm. 363.
OBSERVACIONS: Cal preveure un vehicle per a la tornada.
hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/945/fura-945-pg-
13/19 octubre 2000
47
LA FURA
14. Una història d’amor
L’alzina de cal Ros i el roure de can Cordorniu
L’alzina de cal Ros és un arbre monumental no gaire conegut. Encara avui, la seva imponent silueta intueix el seu esplendor del passat. Actualment, la seva salut està molt malmesa a causa d’una plaga de barrinadors: banyariquer (Cerambyx cerdo).
RECORREGUT
Abans d’arribar al poble d’Ordal, per la N-340 a l’esquerra, trobem can Parellada, casa característica on comença aquest recorregut. Passat aquest edifici, deixem l’asfalt per agafar una pista a l’esquerra; travessem una riera i amb una suau pujada anirem fins al maset enrunat d’en Parellada (fins aquí marcat amb ratlles blanques i vermelles GR-5). Per la seva esquerra, surt una pista que a poc a poc va guanyant alçada seguin la clenxa de la serra del Pi del Motlló. En el seu cim hi ha una gran antena de telefonia.
Davallem per l’altre vessant fins que la pista es bifurca, continuem per la dreta i al cap de pocs metres, també a la dreta, surt un senderó que ens portarà fins a l’alzina de cal Ros (marcat amb ratlles vermelles). Retornarem pel mateix camí cap a la pista, la seguirem en sentit descendent cap a can Vidal, fins a trobar la carretera dels Casots. La seguirem a l’esquerra, uns 250 metres, fins a trobar una ampla pista a la dreta que porta a una urbanització. Avançarem uns 250 metres per tornar a canviar de direcció i agafarem un camí a l’esquerra que baixa fins a Can Rossell, resseguint les abandonades instal·lacions d’una bòbila.
Aquí, el camí fa algunes giragonses per enfilar-se després pel carrer central d’aquesta barriada.
En les últimes cases comença l’antic camí de Lavern que ens portarà a can Savall. En arribar a aquesta masia, passarem a fregar el pal indicador PR-Subirat Parent, on ens decantarem en horitzontal a la dreta per una pista que ens portarà al mas de Labardera. Seguirem en direcció als Casots, deixarem una casa a l’esquerra, cal Xato, molt a prop de la qual surt un trencall a l’esquerra en sentit descendent que ens portarà a la maset de Labardera. Després la pista davalla a la dreta, entre vinyes, per travessar l’autopista A-7 per un pas soterrat.
Anirem seguint per la dreta d’aquesta via fins a enllaçar la carretera BP-2427.
Travessarem el pont de la riera de Lavernó, continuarem per aquesta via, posant atenció als indicadors fins a arribar a les caves Codorniu i Raventós Blanc, on hi ha el famós roure.
En el nostre paisatge encara resta algun escadusser exemplar descendent d’aquells frondosos boscos. Actualment, molts d’aquests arbres estan protegits amb la declaració d’arbres monumentals a càrrec de la Generalitat de Catalunya. A la nostra comarca és prou conegut el Roure de can Codorniu. Les seves excepcionals mides han fet que sigui un dels arbres més emblemàtics de Catalunya i la seva edat oscil·la entre els 350 i els 500 anys. Al llibre Memòries d’un cabaler de finals del segle XVIII, Jaume Raventós ja ens explica curiositats sobre aquest arbre; fins i tot ens en descobreix les intimitats, perquè aquest roure està enamorat d’un altre arbre monumental: l’alzina de cal Ros.
Aquesta història d’amor entre aquests dos grans arbres ens ha de servir d’exemple a tots, per tal de respectar més aquest món arbori. La nostra societat consumista no solament ha d’entendre el bosc pel seu interès econòmic, sinó també amb un concepte multifuncional, perquè és el pulmó de la Terra, és el gran regulador hídric, és el que frena el canvi climàtic i és el que evita l’erosió i la desertització. Per això cal exigir a les administracions una política forestal acurada, amb una gestió coherent i eficaç per a la conservació i el desenvolupament sostenible d’aquest tresor natural.
MUNICIPI: Subirats i Sant Sadurní d’Anoia.
DIFICULTAT: Fàcil.
DISTÀNCIA: 14,500 km.
HORARI: 2,30 hores en bicicleta.
CARTOGRAFIA: Institut Cartogràfic de la Generalitat. Alt Penedès 1:50.000.
BIBLIOGRAFIA: «Tot un símbol», de Jordi Mestre. La Fura núm. 363.
OBSERVACIONS: Cal preveure un vehicle per a la tornada.
hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/945/fura-945-pg-
13/19 octubre 2000
47
LA FURA
14. Una història d’amor
L’alzina de cal Ros i el roure de can Cordorniu
L’alzina de cal Ros és un arbre monumental no gaire conegut. Encara avui, la seva imponent silueta intueix el seu esplendor del passat. Actualment, la seva salut està molt malmesa a causa d’una plaga de barrinadors: banyariquer (Cerambyx cerdo).
RECORREGUT
Abans d’arribar al poble d’Ordal, per la N-340 a l’esquerra, trobem can Parellada, casa característica on comença aquest recorregut. Passat aquest edifici, deixem l’asfalt per agafar una pista a l’esquerra; travessem una riera i amb una suau pujada anirem fins al maset enrunat d’en Parellada (fins aquí marcat amb ratlles blanques i vermelles GR-5). Per la seva esquerra, surt una pista que a poc a poc va guanyant alçada seguin la clenxa de la serra del Pi del Motlló. En el seu cim hi ha una gran antena de telefonia.
Davallem per l’altre vessant fins que la pista es bifurca, continuem per la dreta i al cap de pocs metres, també a la dreta, surt un senderó que ens portarà fins a l’alzina de cal Ros (marcat amb ratlles vermelles). Retornarem pel mateix camí cap a la pista, la seguirem en sentit descendent cap a can Vidal, fins a trobar la carretera dels Casots. La seguirem a l’esquerra, uns 250 metres, fins a trobar una ampla pista a la dreta que porta a una urbanització. Avançarem uns 250 metres per tornar a canviar de direcció i agafarem un camí a l’esquerra que baixa fins a Can Rossell, resseguint les abandonades instal·lacions d’una bòbila.
Aquí, el camí fa algunes giragonses per enfilar-se després pel carrer central d’aquesta barriada.
En les últimes cases comença l’antic camí de Lavern que ens portarà a can Savall. En arribar a aquesta masia, passarem a fregar el pal indicador PR-Subirat Parent, on ens decantarem en horitzontal a la dreta per una pista que ens portarà al mas de Labardera. Seguirem en direcció als Casots, deixarem una casa a l’esquerra, cal Xato, molt a prop de la qual surt un trencall a l’esquerra en sentit descendent que ens portarà a la maset de Labardera. Després la pista davalla a la dreta, entre vinyes, per travessar l’autopista A-7 per un pas soterrat.
Anirem seguint per la dreta d’aquesta via fins a enllaçar la carretera BP-2427.
Travessarem el pont de la riera de Lavernó, continuarem per aquesta via, posant atenció als indicadors fins a arribar a les caves Codorniu i Raventós Blanc, on hi ha el famós roure.
En el nostre paisatge encara resta algun escadusser exemplar descendent d’aquells frondosos boscos. Actualment, molts d’aquests arbres estan protegits amb la declaració d’arbres monumentals a càrrec de la Generalitat de Catalunya. A la nostra comarca és prou conegut el Roure de can Codorniu. Les seves excepcionals mides han fet que sigui un dels arbres més emblemàtics de Catalunya i la seva edat oscil·la entre els 350 i els 500 anys. Al llibre Memòries d’un cabaler de finals del segle XVIII, Jaume Raventós ja ens explica curiositats sobre aquest arbre; fins i tot ens en descobreix les intimitats, perquè aquest roure està enamorat d’un altre arbre monumental: l’alzina de cal Ros.
Aquesta història d’amor entre aquests dos grans arbres ens ha de servir d’exemple a tots, per tal de respectar més aquest món arbori. La nostra societat consumista no solament ha d’entendre el bosc pel seu interès econòmic, sinó també amb un concepte multifuncional, perquè és el pulmó de la Terra, és el gran regulador hídric, és el que frena el canvi climàtic i és el que evita l’erosió i la desertització. Per això cal exigir a les administracions una política forestal acurada, amb una gestió coherent i eficaç per a la conservació i el desenvolupament sostenible d’aquest tresor natural.
MUNICIPI: Subirats i Sant Sadurní d’Anoia.
DIFICULTAT: Fàcil.
DISTÀNCIA: 14,500 km.
HORARI: 2,30 hores en bicicleta.
CARTOGRAFIA: Institut Cartogràfic de la Generalitat. Alt Penedès 1:50.000.
BIBLIOGRAFIA: «Tot un símbol», de Jordi Mestre. La Fura núm. 363.
OBSERVACIONS: Cal preveure un vehicle per a la tornada.
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
História:Sou a NINA, nome que adoptei após ter sido resgatada do canil do Município do Fundão, pelos meus actuais donos.
Foi em Agosto de 2007 que eles me foram buscar ao canil e deveria ter mais ou menos 1 ano de idade.
Nessa altura eu estava muito magrinha, não ladrava, não brincava, tinha pulgas e carraças, o meu pêlo estava muito sujo, cheirava mal e tinha o meu couro cabeludo cheio de feridas.
Quando em Agosto, os meus novos donos me foram buscar, nesse mesmo dia e durante o percurso do canil para a minha nova residência, fui logo presenteada com uma nova alcofa onde hoje, faço as minhas sonecas e onde por vezes vou esconder alguma guloseima que me dão.
Quando cheguei à minha nova residência, tinha à minha espera, uma casota só para mim!
Mais! A Casota está num terraço grande, onde eu dou largas à minha imaginação (corro, salto, brinco, etc
).
Assim que chegamos a casa, deram-me um grande banho, coisa que eu agora até gosto de fazer pois tomo banho todas as semanas e já cortei o pêlo três vezes.
Depois do banho, o meu dono, meteu-me dentro de um alguidar com um desinfectante, para curar as minhas feridas. Notei que após o banho, o cheiro a cão já não era tão intenso.
No dia seguinte, foi dia de Veterinário. Os meus donos levaram-me ao Veterinário para ver como eu estava de saúde e para ser vacinada. Não custou muito pois a Veterinária foi meiguinha e até brincou comigo.
Agora após quatro meses na minha nova casa, já estou mais gordinha, brinco, as minhas feridas desapareceram, ladro a quem passa na rua e as pulgas e as carraças, já eram.
Até para dormir eu tenho um pijama para não ter frio durante a noite!
Quando vou fazer jogging, visto sempre o meu fato-de-jogging.O meu dono diz que agora que vem lá o Inverno, tem que me comprar uma capa para eu não me molhar quando vou à rua. Leva-me a passear todos os dias e quando eu faço xixi ou cocó na rua, ele elogia-me e faz-me festas, mas quando faço xixi dentro da casa dele, ele fica muito zangado e ralha comigo. Ainda não consegui perceber o porquê de ele ficar tão zangado, acho que ainda vou levar algum tempo para entender. Quando me leva a passear à rua, por vezes solta-me da trela para eu correr à vontade, quando ele me chama vou logo ter com ele, que é para ele me soltar novamente no próximo passeio.
Eu gosto muito de ir passear com o meu dono, pois ele leva-me para um sítio onde há alguns gatos. Eu adorava brincar com os gatos mas eles não gostam de brincar comigo, fogem assim que me vêem correr para junto deles.
Alguns gatos são doidos, assopram e ficam com o corpo todo em arco e com o pêlo todo espetado quando chego junto deles. Não os consigo perceber.
Ainda há outra coisa que eu gosto de fazer, é roer os sapatos (e não só) cá de casa. Não sei porquê, mas tenho um fascínio especial por tudo o que se deixa roer. Também gosto de roubar a roupa do alguidar, quando a minha dona a está a estender para secar.
Em relação à minha alimentação informo que, já como a ração mas no início foi difícil, não queria comer ração e só comia restos das comidas deles. Os meus donos tiveram que insistir na ração e experimentar vários tipos e marcas de ração, até acertarem com a que eu gosto de comer.
Na casa dos meus donos, há mais animais.
O hamster Tchinkiwinki, que dorme o dia todo e só sai à noite para comer. As caturras KáKá e KéKé que fazem muito barulho de manhã. O canário Verdocas que é um grande artista (canta muito bem) e temos também a tartaruga Mafalda que, só sabe comer, saltar da tartarugueira para fora e sujar a água onde toma banho todos os dias.
Os meus donos tratam-nos muito bem e eu sou muito feliz aqui.
Espero que todos os animais abandonados tenham a sorte que eu tive, saiu-me o Caninomilhões.
Despeço-me com uma grande lambidela,
A NINA
ladoeiro</b
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Texto trilingüe, catalán-castellano-inglés, legible si pincháis sobre la foto
La fauna dels Casots (I)
Ampelomeryx ginsburgi
Ampelomeryx era un paleomerícido, un grupo de extraños rumiantes extinguidos que se alimentaban de hojas y vegetales tiernos. Se caracterizan por la presencia de múltiples cuernos cubiertos de pelo, como en las jirafas actuales. Ampelomeryx tenía dos cuernos planos sobre los ojos y uno más largo en forma de Y en la parte posterior de la cabeza. Los machos, además, tenían colmillos afilados. Los cuernos y colmillos servían para exhibirse y también se usaban como armas en combates rituales entre machos.
Amphicyon olisiponensis
Durante gran parte del Mioceno los depredadores más grandes de Europa fueron los imponentes amficiónidos. Popularmente se les llama osos-perro, aunque están más emparentados cn los perros que con los osos. Amphicyon olisiponensis pesaba unos 150 kg, y, puesto que no era demasiado ágil, debía ocultarse entre la maleza para sorprender y abatir animales relativamente grandes. Podía propinar una mordedura muy fuerte, capaz de romper huesos, y seguramente también debería alimentarse a menudo de carroña, al igual que las actuales hienas.
Fotos del Castell i Santuari: www.flickr.com/photos/11299883@N08/tags/mdfs/show/
El castell de Subirats s'eleva sobre un promontori de la Serra de l'Ordal, al vessant dret del fondal del Salt del Llop, al sud oest del barri de Torre-Ramona. S'hi accedeix des de la carretera BV-2427; poc abans del km 4, just a la sortida del nucli dels Casots, cal agafar una pista asfaltada, que en direcció nord-est condueix directament al castell (hi ha un rètol indicatiu). Aquest conjunt monumental té diversos sectors amb informació arqueològica de diferents característiques i significació: -1: Probablement la troballa més important és el descobriment d'un mil·liari romà que fou reaprofitat com a sarcòfag d'època medieval. aquest fou localitzat l'octubre de 1973 durant les obres de restauració portades a terme pel Servei de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona . Aparegué davant de l'actual portal d'entrada al santuari, en el fons de la sala de convivències, en el que era l'antic fossar del cementiri vell (lateral esquerra de l'esglèsia) a 2m de profunditat). Fou excavat per Mariano Ribas i P. Giró; durant els treballs de recuperació es documentaren restes humanes, fragments de teula medieval, vidres de la mateixa època, un ardit de Felip IV (s XVII) i una medalla moderna. Està format per dues peces: la caixa del sarcòfag (2'46x 0'58m ) en la base, i amb el cos que conserva parcialment estries , de froma rectangular, i la tapa, de secció trapezoidal. (1'80 de llarg, 0'55 d'amplada i 0'32m d'alçada) Ambdues parts estan treballades sobre la pedra calcària, que devia formar part del mil·liari. Hi ha algun autor que considera que es tracta d'un bètil d'època grega, com element de culte o d'enterrament, bassant-e en els signes caligràfics gravats en els dos angles de la peça principal. D'altres autors però consideren que es tracta clarament d'un mil·liari d'època ibero-romana, relacionable amb el pas de la Via Augusta pels sectors propers de St. Sadurní, en la plana del riu Anoia. -2: Pel que fa a l'espai que ocupava específicament el recinte del castell, hi ha diversos elements a destacar. El "Kastro Subiratos" és esmentat per primera vegada l'any 917, com a residència dels vescomtes de Barcelona., i és el documentat més antic a la comarca. A mitjans segle X la seva condició de plaça forta frontera fou desplaçada en benefici d'Olèrdola; aleshores restà sota castlans fins que Pere III recuperà la jurisdicció el 1344 i l'infuedà després al Cervelló i als Gralla. El castell fou enderrocat durant la guerra dels Segadors. De les restes conservades es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres de planta circular (se'n conserva part d'una), i que al bell mig hi havia la torre de l'homenatge o torre mestre, talaia enderrocada pel sud que com a mínim tenia tres pisos. També hi ha restes de parament de muralla (carreus petits i irregulars) i fonaments d'altres dependències indeterminades. S'han documentat materials ceràmics d'època medieval (s. XI- XIV) bàsicament grisa monocroma i terrissa moderna. d'altra banda, diversos autors fan referència a l'origen íbero - romà de l'ocupació d'aquest indret, basant-se en la proximitat de jaciments d'aquesta època, la relació de troballes de ceràmica i obre íbero- romanes en superfície i la relació estratègica amb torres romanes. Sembla que aquest teoria no es sosté, degut a que els jaciments de la comarca tenen un patró d'assentament específic i diferent al del castell ( a la plana, a llocs elevats i menys abruptes que el promontori del castell). Les torres romanes ha quedat demostrat recentment que es tracta de columbaris medievals. Tampoc s'han documentat restes ibèriques o romanes de manera sistemàtica. -3: També es disposen de dades referents a una troballa de caràcter arqueològic documentada a l'interior de l'església de Sant Pere de Subirats: durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis van aparèixer , en una esquerda d'una funícula, 9 monedes que foren classificades per P. Giró: 1 de plata (croat de Ferran el Catòlic, 1479-1516) 1 diner de coure de Felip II, (1527-1598), 6 ardits de coure (Felip IV, 1605-1665) i 1 cèntim de coure de 1870. Aquesta troballa ha estat relacionada amb ofrenes de la Mare de Déu de la Font-Santa, que segons R. Bosch de Noya hauria estat entronitzada en aquest espai durant els s. XV/ XVI al XIX. Aquest edifici religiós està emplaçat en un pla inferior al del castell, i està documentada des del 917, data en que era dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Fou parròquia del terme fins al 1930, que resta convertida en Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, atès que el 1716 hi havia estat traslladada la imatge que es venerava a la capella que hi havia a la font de la Salut, al peu del Castell. Aquesta dada ja contradiu un xic la interpretació de l'autor abans esmentat. L'església és d'estil romànic de transició, bastida els segles XII-XIII; edifici d'una nau, coberta amb volta apuntada i arcs torals ogivals. L'absis semicircular, mig excavat a la roca; el portal de la façana de mig dia fou afegit a la restauració. Hi ha hagut algun autor que ha interpreta aquest edifici com d'època visigòtica. Per característiques morfològiques i constructives de l'absis. -4: En darrer lloc cal fer esment d'algunes referències antigues, i també recents, a la presència de soterranis i/o mines de funcionalitat desconeguda, les quals comuniquen amb indrets llunyans, com Torre-Ramona o Torrota d'en Pasteres, i Masia de Cal Senyoret. Aquests passadisos soterranis no han pogut ser documentats de manera clara; tan sols s'ha pogut constatar l'existència d'una galeria subterrània , sota la rectoria on s'accedeix per una habitació petita, que sembla aprofitar una cavitat matural de fromació càrstica. No s'ha fet cap seguiment espeleològic. La seva funcionalitat resta desconeguda. A més també es cita una cisterna, que s'ha pogut documentar a una cota inferior del vessant muntanyós del nord-oest, enmig del bosc.
Context:
En un estrep septentrional de la Serra de l'Ordal, part alta del vessant dret del Fondal del Salt del Llop. Recinte restaurat per la Diputació de Barcelona.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleI...
Torre de guaita ubicada en un turó prop del nucli dels Casots. Era un edifici d'avançada depenent del castell de Subirats, en un lloc estratègic entre la depressió penedesenca i la conca del baix Anoia. El cos de la torre és de planta circular, amb un diàmetre interior de 2,10 m, i un gruix del mur de 1,25 m. Té una alçada total de 10 m, de forma troncocònica, amb la part superior una mica més estreta que la inferior. Els murs estan fets de carreus petits i irregulars, units amb un morter de baixa qualitat. Aquests murs presenten algunes espitlleres, formades per quatre pedres a costat i costat. A uns 3,5 m d'alçada hi ha l'obertura de la porta principal, al nivell de la qual hi ha una falsa cúpula. Al cim de la torre n'hi ha una altra. També a la part alta s'observa la col·locació d'un desguàs per evacuar l'aigua de pluja i evitar inundacions.
Al voltant de la torre, a les bandes S i O, hi ha diverses parets que tanquen un recinte rectangular, partit per la meitat per un mur transversal, segurament relacionats amb l'estructura militar. Aquest recinte té una longitud de 30 m x 20 m d'amplada el gruix d'aquests murs és de 75 cm, excepte l'oriental, que fa 210 cm. Cal dir també que per la superfície es poden trobar fragments de ceràmiques medievals i modernes.
Observacions: Enric Carafí i Morera, segons explica a un article publicat a la revista TOT SUBIRATS, documenta l'existència d'una pica de pedra tallada, que es va endur de la torre de Can Llopart als anys '80, i que es conserva a Gelida, a l'espera de poder-la integrar al seu lloc original. Sembla que aquesta pica pertany a la ocupació de la torre com a habitatge.
Fins ara hom no ha trobat cap document d'època medieval referent a aquesta torre, si bé cal associar-la al castell de Subirats, documentat de de l'any 917, i del qual la torre era punt de guaita i defensa.
Pere Giró i Romeu, Director de la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilafranca del Penedès l'any 1968, va realitzar una sèrie de prospeccions inèdites aquell any, a la part baixa del turó, en el transcurs de les quals es van recollir, a nivell de superfície: - Fragments de ceràmica comuna ibèrica a torn. - La Base d'un vas de ceràmica comuna ibèrica a mà. - Fragments de pedra granítica, possiblement parts de molins de mà. L'equip que va confeccionar la Carta Arqueològica de l'Alt Penedès l'any 1990 no va poder documentar restes del període ibèric en tot el perímetre a peu del turó en superfície, si bé cal dir que els vessants N/NW i E són feixes ermes i abandonades, cobertes d'una espessa vegetació que feu impossible la prospecció. No se sap, per tant, si hi ha un establiment en vessant o dalt del turó, ni si es conserven més materials.
patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=271000032#
(El que sí hi ha a la vista són fòssils)
Descripció
Aquesta torre es situa al cim d'un turó, a les muntanyes que hi ha al sud de Sant Sadurní d'Anoia. És a l'oest del castell de Subirats, entre aquest i el d'Olèrdola. És una estructura aïllada de planta circular. Té una forma lleugerament troncocònica; la part superior és notablement més estreta que la inferior. A uns 3'5 metres es troba la porta principal, acabada amb un arc que forma de fet un angle, compost per una parella de carreus a cada banda. Al nivell de la porta hi ha una falsa cúpula i al cim de tot, una altra. Té diverses espitlleres, formades per quatre pedres a banda i banda. Fou habitada fins l'època contemporània. Té un aparell constructiu força irregular. Fins i tot, les filades de pedres, en alguns llocs, són poc evidents, i les pedres són unides amb morter no gaire bo. Al seu voltant, a la banda oest, hi ha una sèrie de parets que clouen un recinte rectangular, partit per la meitat per un mur transversal. La torre sembla que havia d'ésser una guaita del castell de Subirats, segurament destinada a facilitar la comunicació entre aquesta fortificació i el castell d'Olèrdola.
Notícies històriques
Fins ara no s'han trobat documentació medieval referent a la torre. La seva utilitat era servir de guaita i defensa del castell de Subirats el qual és esmentat ja el 917. La seva datació és difícil, alguns elements molt primitius fan pensar que és del segle X, però altres característiques indiquen que és més tardà, del segle XII o XIII. El 1999 caigué un tros de la pell exterior de la torre, això motivà unes obres de consolidació de les estructures i un projecte de restauració.
patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic...
Encontrado dentro de água num lago na Guarda
Não sai da casota como os caracois e tem cerca de 4 a 5 cm...
Larva de um insecto (Caddisfly) da ordem Trichoptera
Estes insectos não têm tromba nem escamas nas asas como as borboletas.
As larvas são aquáticas. Constróem casulos feitos com pedaços de galhos, folhas e grãos de areia, unidos por fios de seda, que servem de "armadura" para se protegerem dos predadores. Alimentam-se de restos de vegetais e podem viver até um ano nesta forma, enquanto que a fase adulta dura apenas um mês.
Ver melhor: "http://www.flickr.com/photos/8793530@N03/3288741788/"
Informação por Armando Caldas