View allAll Photos Tagged Vinyoli
Secreta veu, inunda'm, sobrepassa'm,
cant absolut, arrenca'm del silenci.
Estret espai sóc jo, gerra curulla
d'espessa mel, em vesso, clarifica'm.
Joan Vinyoli
Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l'instant de morir.
D'aquest saber morir vivint vull créixer
fins al trànsit darrer. Quin nou camí
se m'obre, fosc? Malconeixem l'aquí
i no tenim cap lluc de la tenebra.
Sols sé que sóc un brot agut de febre
no recurrent, i que a la mort dic: sí.
Joan Vinyolí.
"Després anem pel corriol de les paraules
cap a la casa del silenci
que hi ha al cim del turó
i ens asseiem al banc de pedra."
Joan Vinyoli
"Sol davant teu, encesa llunyania
reveladora, digue’m el secret
que vetlla en tu.
Silenci.
L’últim clam
del dia mor, deixant-me sols preguntes.
Com ara el món, així també la vida:
posta constant, fluent, cap a naixences
que no sabem.
De tants que et precediren
i ja no són, avui ets el resum:
petita veu que puja com la flama,
dient només: Tots som per a morir.
Un breu instant, però, sobre la terra
cremar estimant t’és concedit.
Altre saber no t’és donat: cal perdre’s
en foc humil, però l’amor coneix."
Joan Vinyoli
Ara sols sé que tinc
dins meu esclats, umbracles de records,
incendis metal.lúrgics i tucans de vol
silenciós i tou que em parlen d’una selva
remota. Però l’au del paradís,
engabiada? I què, nosaltres tots?
Engabiats també.
Quina punyent recança
d’un sol perpetu i d’un gran lloc obert
on viure sempre!
JOAN VINYOLI
La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.
Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestar
I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
El silenci dels morts, de Joan Vinyoli
(poema extret de la xarxa)
RECUERDO EN FIN DE AÑO PARA JOAN VINYOLI
Querido Vinyoli, en esta tarde
de violenta tramontana, oscuro azul de mar,
miro las Islas Medas, remolinos de gaviotas,
alada espuma sobre la espuma blanca,
y me llega, imagen persistente, su recuerdo,
en el día final del año de su muerte.
Golpe y crujido de árboles y viento,
terca madera, ramas furiosas,
frío que corta tras el cristal cerrado
y la pesada sombra de la noche que viene.
De pronto, salvado, un último rayo de sol
ilumina, entre nubes, rocas salvajes,
levantadas olas, gaviotas en su vuelo,
luz venciendo a la noche
en un dorado fugitivo.
A sus palabras, a las que oí y a las que leo,
a su recuerdo, asocio esta imagen sin tiempo de la vida.
Juan Luis Panero
Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s'il.luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.
- (de Cants d'Abelone)
Joan Vinyoli
Soletat que m'envoltes, flotant.
una queixa en la nit deus sentir,
com estrella en silenci vetllant;
més que mai ara el cel és distant,
però un cor tan aprop, tan aprop!
No fugir del meu cor, no fugir
cap enfora on la nit va girant!
Potser el d'ella també canta així,
i té el meu tan a prop, tant a prop!
Joan Vinyoli (1914-1985)
Per més que el vulgui retenir,
flueix el temps imperceptiblement.
Qui mai podrà fixar l'evanescència?
Joan Vinyoli.
El mar és ple, pero jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
Cal saber-ho fer:
que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d'una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva anyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.
Joan Vinyolí
"I màgiques figures i sentits
es van entreteixint davant dels ulls,
i cauen, ja fets música, en el cor,
que així coneix i estima el seu misteri."
J.Vinyoli
Visc a les enfosques,
avar d'imatges col·leccionades
com un munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.
Calaix de vida,
podrida dels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha trobat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.
Poema de JOAN VINYOLI (1914 - 1985) , "A les fosques".
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar és íntima festa
sentir, de lluny, la veu del mar.
Calla dolor,
soy de mi tan solo un resto.
pero aún es intima fiesta.
escuchar, de lejos, la voz del mar.
(Joan Vinyoli)
Vinyoli per Vinyoli amb Lluís Soler dins de la Setmana de la poesia de Barcelona 2014 i en commemoració de l'any Vinyoli
Un homenatge al poeta Joan Vinyoli (1914-1984) que a mitjans dels anys setanta freqüentava El Velódromo acompanyat dels joves del grup Tarotdequinze. Jordi Nebot el va fotografiar davant d’un dels vidres del bar, el 1978. Al costat de la fotografia, un poema, “El bany”, també del 1978, exaltadament eròtic, d’una bellesa corprenedora.
EL GRAN FOC
Atio focs
que se m'apaguen.
No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
que totes les guspires
omplin la nit.
Joan Vinyoli
© Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles
Presentació del CD de Xavi Múrcia "A través de Vinyoli".
Sala de Llevant, Biblioteca de Catalunya.
Dijous 17 de desembre de 2015
© Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles
Presentació del CD de Xavi Múrcia "A través de Vinyoli".
Sala de Llevant, Biblioteca de Catalunya.
Dijous 17 de desembre de 2015
© Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles
Presentació del CD de Xavi Múrcia "A través de Vinyoli".
Sala de Llevant, Biblioteca de Catalunya.
Dijous 17 de desembre de 2015
L'actriu Francesca Masclans recitant poemes de Joan Vinyoli per commenmorar el centenari del naixement del poeta
El mar és ple, pero jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
Cal saber-ho fer:
que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d'una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes mes ample el mar.
Joan Vinyoli