View allAll Photos Tagged Plafon

ls projectes per urbanitzar els costers de Montjuïc com a pulmó i espai d'esbarjo de Barcelona daten de principis del segle xx. Fou decisiu en aquesta orientació el fet que la muntanya fos escollida com a escenari de la gran Exposició Internacional de Barcelona de 1929: la direcció de la part urbanística i arquitectònica del projecte fou confiada al prestigiós arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch i els jardins, a Jean Claude Nicolas Forestier i a Nicolau Maria Rubió i Tudurí. El Palau Nacional fou concebut dins aquesta planificació com a palau central de l'exposició i el 1924 fou convocat un concurs per a la seva realització –un cop apartat del projecte, Puig i Cadafalch amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera (1923)–, que guanyaren els arquitectes Eugenio P. Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roura. Estava destinat a allotjar una magna exposició –El Arte en España–,[6] amb més de 5.000 peces i reproduccions representatives de la història de l'art espanyol, que tenia dues extensions, el conjunt arquitectònic del Poble Espanyol, encara actiu, i el Palau d'Art Modern, que s'enderrocà.

 

L'edifici del Palau Nacional de Montjuïc és obra d'Eugenio Cendoya i Enric Catà, sota la supervisió de Pere Domènech i Roura, desestimant un projecte inicial de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. Presenta una façana principal simètrica, amb un cos central que sobresurt i dos laterals; el cos central està coronat per una cúpula d'estil romà, dominant tot el conjunt de la façana i s'acompanya de dues cúpules més petites als costats. Els quatre angles del gran Saló estan compostos per unes torres de planta quadrada que s'integren a la composició de la façana exterior.[7]

 

L'obra té una superfície de 32.000 m² i és d'estil classicista, inspirada en el Renaixement espanyol. Té una planta rectangular amb dos cossos laterals i un de posterior quadrat, amb una gran cúpula el·líptica a la part central. Les cascades i brolladors de l'escalinata del Palau són obra de Carles Buïgas. En la mateixa època, es van col·locar nou grans projectors que encara avui emeten uns intensos feixos de llum que escriuen el nom de la ciutat al cel.

 

Al seu Saló Oval es va efectuar la cerimònia d'inauguració de l'exposició El Arte en España, presidida per Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia.

 

En la decoració del Palau –d'estil noucentista (contràriament al classicisme de l'estructura)– hi intervingueren diversos artistes, com els escultors Enric Casanovas, Josep Dunyach, Frederic Marès i Josep Llimona, i els pintors Francesc d'Assís Galí, Josep de Togores, Manuel Humbert, Josep Obiols, Joan Colom i Francesc Labarta.[8] Des del 1934 és la seu del MNAC.

 

L'any 1985 es van començar a debatre els primers projectes per rehabilitar l'edifici, però no fou fins al 1990 que van començar les obres de restitució segons el projecte dels arquitectes Gae Aulenti i Enric Steegman. L'any 1992 es va realitzar la rehabilitació de la Sala Oval i la consolidació i adequació estructural parcial de l'edifici, així com la reestructuració de dues sales d'exposicions temporals.[9] Entre 1995 i 2004 el palau va patir diverses reformes i ampliacions a càrrec de Gae Aulenti, Enric Steegman, Josep Benedito Rovira i Agustí Obiol, amb l'objectiu de crear espais per poder encabir totes les obres de la col·lecció.[10] Les obres foren encomanades a Eduard Carbonell, el director del museu en aquell moment.

 

La zona del palau que va necessitar una reforma més complexa fou l'ala on s'exposa l'art romànic. Es va haver de desmuntar la primera planta, reforçar la cúpula i construir parets noves i plafons, a més de canviar totes les instal·lacions de seguretat. Per tal de garantir unes condicions de conservació favorables (humitat, calor,...) el febrer de 1995 es va haver de traslladar la col·lecció d'absis romànics, sota la supervisió d'Aulenti. L'objectiu de la reforma arquitectònica era «reunir el passat i el present, preservar les necessitats filosòfiques i morals de l'edifici», interessant-se sobretot en el tema de la il·luminació. Per això es van col·locar llums arran de terra enfocant els absis, deixant alguns punts de les sales més enfosquits de manera que es reproduís l'ambient de les esglesioles romàniques. Moltes de les restauracions van ser realitzades per Gianluigi Colalucci i el seu equip, restauradors també de la Capella Sixtina del Vaticà.[11][12]

  

The Museu Nacional d'Art de Catalunya (Catalan pronunciation: [muˈzɛw nəsi.uˈnal ˈdaɾd də kətəˈluɲə], English: "National Art Museum of Catalonia"), abbreviated as MNAC, is the national museum of Catalan visual art located in Barcelona, Catalonia, Spain. Situated on Montjuïc hill at the end of Avinguda de la Reina Maria Cristina, near Pl Espanya, the museum is especially notable for its outstanding collection of romanesque church paintings, and for Catalan art and design from the late 19th and early 20th centuries, including modernisme and noucentisme. The museum is housed in the Palau Nacional, a huge, Italian-style building dating to 1929. The Palau Nacional, which has housed the Museu d'Art de Catalunya since 1934, was declared a national museum in 1990 under the Museums Law passed by the Catalan Government. That same year, a thorough renovation process was launched to refurbish the site, based on plans drawn up by the architects Gae Aulenti and Enric Steegmann, who were later joined in the undertaking by Josep Benedito. The Oval Hall was reopened in 1992 on the occasion of the Olympic Games, and the various collections were installed and opened over the period from 1995 (when the Romanesque Art section was reopened) to 2004. The Museu Nacional d'Art de Catalunya (Museu Nacional) was officially inaugurated on 16 December 2004.[1] It is one of the largest museums in Spain.

he history of this institution dates back to the 19th century, when, in accordance with the principles that inspired Catalonia's cultural and political Renaixença (renaissance), a movement particularly active in that century, many projects were launched to help revive and conserve the country's artistic heritage. This process began with the establishment of the Museu d'Antiguitats de Barcelona (Barcelona Museum of Antiquities) in the Chapel of St Agatha (1880) and the Museu Municipal de Belles Arts (Municipal Fine Art Museum) in the Palau de Belles Arts (1891), a palace built to mark the occasion of the 1888 Universal Exhibition. A project to install all these Catalan art collections in the Palau Nacional, launched in 1934 under the initiative of Joaquim Folch i Torres, the first director of Catalonia Museum of Art, was frustrated by the outbreak of the Spanish Civil War (1936–1939), when for protection many works were transferred to Olot, Darnius and Paris (where an important exhibit was established). During the postwar period, the 19th- and 20th-century collections were installed in the Museu d'Art Modern, housed from 1945 to 2004 in the Arsenal building in Barcelona's Parc de la Ciutadella, whilst the Romanesque, Gothic and baroque collections were installed in the Palau in 1942.

 

The Palau Nacional, which has housed the Museu d'Art de Catalunya since 1934, was declared a national museum in 1990 under the Museums Law passed by the Catalan Government. In 1992 a thorough renovation process was launched to refurbish the site, based on plans drawn up by the architects Gae Aulenti and Enric Steegmann, who were later joined in the undertaking by Josep Benedito. The Oval Hall was reopened in 1992 on the occasion of the Olympic Games, and the various collections were installed and opened over the period from 1995 (when the Romanesque Art section was reopened) to 2004. The Museu Nacional d'Art de Catalunya (Museu Nacional) was officially inaugurated on 16 December 2004.

 

Since 2004, the Palau Nacional has once more housed several magnificent art collections, mostly by Catalan art, but also Spanish and European art. The works from that first museum have now been enriched by new purchases and donations, tracing the country's art history from early medieval times to the mid-20th century: from Romanesque, Gothic, Renaissance and baroque to modern art. This heritage is completed by the Gabinet Numismàtic de Catalunya (coin and medal collections), the Gabinet de Dibuixos i Gravats (drawings and engravings) and the library.[1]

1930 Ca. - El artesonado procedente de la Casa de Ciudad que fue demolida en 1860, pasó a dar mayor esplendor a la Cámara del Consulado del Mar situada en su piso principal al que se accede por una escalera de piedra desde el jardín interior de La Lonja de la Seda, también conocido como "Salón Dorado" o "Cámara Dorada".

 

La fábrica del Consolat del Mar fue iniciada por Pere Compte en 1498, pero por su fallecimiento en 1506 no pudo ver su final que no se alcanzaría hasta 1548 de la mano de diversos “mestres picapedrers” que se fueron sucediendo.

 

En su interior existe una placa que dice:

 

“EL EXCELENTÍSIMO AYUNTAMIENTO DE VALENCIA ACORDÓ EN 9 DE JULIO DE 1920 COLOCAR EN ESTE SALÓN EL ARTESONADO DE LA SUNTUOSA “SALA DAURADA” DE LA ANTIGUA CASA CONSISTORIAL CONSTRUIDO EN EL SIGLO XV, Y PARA SU ACOPLAMIENTO SE HAN AÑADIDO LAS JÁCENA SEGUNDA Y VIGÉSIMA, LOS TABLEROS DE LOS ENTRECALLES SEGUNDO Y TERCERO DEL FRENTE Y LAS CARTELAS Y PLAFONES QUE APARECEN EN LOS LADOS DEL SALÓN. REALIZOSE LA OBRA CON INTERVENCIÓN DE SU INICIADOR D. AGUSTÍN TRIGO MEZQUITA, PRESIDENTE DE LA COMISIÓN DE MONUMENTOS Y DE LOS SEÑORES DON FERNANDO PORTA SANMARTÍN, VOCAL DE LA MISMA Y DON LUIS SORIA ROCA, DIRECTOR ARTÍSTICO, SIENDO ALCALDES DON RICARDO SAMPER IBAÑEZ, DON JOSÉ MARÍA ALBORS BROCAL Y DON JUAN ARTAL ORTELLS. AÑOS MCMXX – XCMXXIII”

 

The church of Saint Andrew Bobola in Rawicz is a unique post-evangelical temple, built in the late-Classicist style in the years 1803-1808. From 1945, it is a Catholic church.

The interior of this church was built on a plan inscribed in an oval rectangle designated by 16 high columns with Ionic-style heads and two floors of balconies (empor). The loudspeakers support a powerful, oval ceiling, decorated in the central part with stucco.

The church is not an old building, but due to its uniqueness (especially the two levels of empor), it has been entered in the register of Polish monuments.

-

Kościół Świętego Andrzeja Boboli w Rawiczu jest unikalną świątynią poewangelicką, zbudowany w stylu późnoklasycystycznym w latach 1803-1808. Od roku 1945 jest kościołem katolickim.

Wnętrze kościoła wybudowano na planie wpisanego w prostokąt owalu wyznaczonego przez 16 wysokich kolumn z głowicami w stylu jońskim oraz dwie kondygnacje balkonów (empor). Kolumny podpierają potężny, owalny plafon, ozdobiony w centralnej części sztukaterią.

Kościół nie jest obiektem starym, ale ze względu na swoją unikalność (szczególnie dwa poziomy empor), został wpisany do rejestru polskich zabytków.

L'église Saint-Christophe est implantée au centre du village et est orientée au nord-est. Elle présente un plan en croix latine. La courte nef présente trois vaisseaux à une seule travée. Elle est précédée par un imposant massif occidental fortifié comportant une tour-forte clocher encadrée par deux tours rondes (les oculi surmontant le portail occidental étaient à l'origine surplombés de bretèches et des arquebusières sont ménagées dans les tours) : la tour sud est utilisée comme chapelle des fonts et la tour nord accueille l'escalier d'accès à la tribune d'orgue. Le clocher repose à l'intérieur sur six piliers hexagonaux. Le transept saillant est suivi par un choeur composé d'une travée droite puis d'une seconde plus étroite avec une abside à trois pans. Deux sacristies encadrent la première travée droite du choeur. L'édifice est entièrement bâti en brique rouge. Le sol de la nef est couvert de dalles calcaire et a été bétonné dans sa première partie, et le choeur de carreaux de céramique à motifs géométriques. Les faces intérieures des murs sont enduites. La nef comporte des arcades en plein-cintre supportées par des colonnes à chapiteau surmontées de baies à triplet ; les murs des collatéraux et du choeur sont percés d'étroites baies en arc brisé, les murs-pignons du transept de baies à triplet et la première travée droite du choeur d'oculi polylobés. Le choeur est voûté d'ogives, les bras du transept et les collatéraux de berceaux plein-cintre, la croisée par une coupole, vaisseau central par une voûte d'arêtes et le massif d'entrée est plafonné de lambris. L'ensemble des couvertures de l'édifice est en ardoise. La nef, le transept et les travées droites du choeur sont couverts de toits à longs pans, les collatéraux de toits en appentis, l'abside par une croupe polygonale, les tours par des toits coniques, le clocher par un toit en pavillon surmonté d'une flèche carrée et les sacristies de toits en pavillon.

I stood under this interesting lamp.

Nem álltam meg ez alatt az érdekes fény-árnyék lámpa alatt, hogy ne fotózzam le. Közvetlen alatta állva fotóztam, izgalmas árnyékokat is vetett a plafonra...

Talán sikerült visszaadni a látványt.

La luna è una lampadina... attaccata sul plafone, e le stelle sembrano limoni tirati nell'acqua. E io son qui, sul marciapiede, che cammino avanti e indietro, Lina, e mi fanno male i piedi, Lina! Terzo piano, quarta ringhiera, la luce è ancora accesa; io so che sei su, Lina, ma non guardi giù, non mi vedi, non vedi che son qui sul marciapiede che cammino avanti e indietro, e mi fanno male i piedi, Lina, oh Lina! Lo sanno tutti che sei su con Nino il barbiere perché ha un mucchio di soldi, e io son qui, che cammino avanti e indietro, e mi fanno male i piedi, Lina! Il 31 (inteso come tram) è già passato, di 28 non ce n'è più, mi tocca andare a casa a piedi, Lina! E mi fanno male i piedi, Lina, oh Lina! Una volta ho visto un gatto, che piangeva come un matto sotto il tuo portone, forse aveva perso il padrone..... Enzo Jannacci

 

Terrades House/House of the spikes, Barcelona. (Architect: Puig i Cadafalch)

 

Modernisme - Art Nouveau - Modern Style - Tiffany - Jugendstil - Sezessionstil - Wiener Sezession - Stile900 - Floreale - Liberty

 

ENGLISH

The Casa de les Punxes or Casa Terradas is a building designed by the modernist architect Josep Puig i Cadafalch. Located in the intersection between the streets of Rosselló, Bruc and the Avinguda Diagonal in the Barcelona Eixample area.

 

Designed by modernist architect Josep Puig i Cadafalch, la Casa de les Punxes is located in the intersection of the three surrounding streets Avinguda Diagonal, Carrer Rosselló and Carrer Bruc, in the Eixample of Barcelona.

In 1905, Bartomeu Terradas Brutau commissioned Josep Puig i Cadafalch to design a house for each of his three sisters, Angela, Josefa and Rosa. The result was a building reminiscent of old medieval castles, with elements of different architectural trends and various technical innovations, with six pointed towers (crowned by conical spikes), one of its distinctive features which gave the popular name of Casa de les Punxes.

This spectacular building is one of the most emblematic of Barcelona, as well as being key to understanding the movement of Catalan Modernism. Declared a historical monument of National Interest in 1976, Casa de les Punxes is one of the most emblematic buildings in Barcelona. It is now privately owned, with space for different offices.

La Casa de les Punxes, also known as Casa Terradas, underwent rehabilitation work in 2016 inside one of the buildings. These renovations were executed under the guidance of architect Jaume Falguera.

It has always been a tourist attraction thanks to its façade and its location among other tourist spots of the city such as La Pedrera or La Sagrada Familia.

 

CATALÀ

La casa de les Punxes o casa Terradas és un edifici de Barcelona dissenyat per l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, gran coneixedor del gòtic europeu, tornà a usar el llenguatge medievalitzant, revisat amb motius populars, que fa que superi el caràcter purament historicista que altrament podria tenir l'edifici.[1] L'edifici es troba entre els carrers de Rosselló, Bruc i l'avinguda Diagonal a l'Eixample de Barcelona. Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener del 1976.

La casa Terrades, anomenada popularment la casa de les "Punxes", per la seva estructura visible, forma una illa de cases irregular, entre l'avinguda de la Diagonal i els carrers del Rosselló, de Llúria i del Bruc.

Es tracta de tres edificis que formen un volum unitari, amb celoberts trapezials, ordenadors de l'interior. Exteriorment, és format per sis façanes articulades als angles per sis torres cilíndriques acabades en cuculles, el més gran amb una llanterna.

Tret de la planta baixa, on pràcticament s'usà només la pedra, la resta de l'edifici és de maó vist, amb detalls escultòrics de pedra -tribunes, emmarcaments de balcons, pinacles, sanefes decoratives-, cuculles de ceràmica vidriada i teulada de teula àrab. Hi destaquen també alguns treballs de forja i plafons de ceràmica de colors a la part superior d'alguns sectors de les façanes.

Les obertures de la planta baixa, un seguit d'arcs de mig punt, formen una galeria seguida, interrumpuda en escasses ocasions per uns petits cossos -de maó vist-, sobre els quals sobresurten tres nivells superposats de tribunes.

La importància de la planta noble es fa palesa especialment a la façana de la Diagonal, on apareixen balcons -amb barana i altres de forja-, les obertures de les quals reprodueixen models propis, no ja del gòtic sinó del renaixement. La resta d'obertures combinen la llinda, els arcs rebaixats i els arcs de mig punt. L'acabament de la torre principal és resolt amb barbacanes.

El coronament de les façanes, amb les teulades a dues vessants, no es tradueix, però, a l'interior, cobert per un terrat pla. Les torres angulars amb sengles cuculles contribueixen a donar-li l'aspecte de castell nòrdic.[1]

A la casa Terrades, Puig i Cadafalch, gran coneixedor del gòtic europeu, torna a usar un llenguatge medievalitzant juntament amb motius populars que fan que superi el caràcter purament historicista que altrament podria tenir l’edifici.

 

WIKIPEDIA

   

Het Scheepvaartmuseum, Amsterdam

 

Follow me on Facebook - www.facebook.com/RVisualMetaphors

 

CAT

Les boires penjades d'un fals sostre

es passen el dia rondinant.

Els núvols els hi volen treure el lloc

i elles, persistents, es resisteixen.

Dessota, el camí és molt ample

atalaiat per autumnals figures.

El matí es frega els ulls

però no veu res de res.

Ara la muntanya es plena

de records nus i invisibles,

una llum que fuig del paisatge.

El temps és un segle de fum.

 

OC

Las nèblas penjadas d'un faus plafon

passar la jornada a roncar.

Los nívols vòlon prene lor plaça

e eles, persistents, resistisson.

En bas, lo camin es fòrça larg

susvelhadas per de figuras d'auton.

Lo matin freta sos uèlhs

mas vei pas res del tot.

Ara la montanha es emplida

amb de sovenirs nus e invisibles,

una lutz que fugís lo païsatge.

Lo temps es un sègle de fum.

The church of Saint Andrew Bobola in Rawicz is a unique post-evangelical temple, built in the late-Classicist style in the years 1803-1808. From 1945, it is a Catholic church.

The interior of this church was built on a plan inscribed in an oval rectangle designated by 16 high columns with Ionic-style heads and two floors of balconies (empor). The loudspeakers support a powerful, oval ceiling, decorated in the central part with stucco.

The church is not an old building, but due to its uniqueness (especially the two levels of empor), it has been entered in the register of Polish monuments.

-

Kościół Świętego Andrzeja Boboli w Rawiczu jest unikalną świątynią poewangelicką, zbudowany w stylu późnoklasycystycznym w latach 1803-1808. Od roku 1945 jest kościołem katolickim.

Wnętrze kościoła wybudowano na planie wpisanego w prostokąt owalu wyznaczonego przez 16 wysokich kolumn z głowicami w stylu jońskim oraz dwie kondygnacje balkonów (empor). Kolumny podpierają potężny, owalny plafon, ozdobiony w centralnej części sztukaterią.

Kościół nie jest obiektem starym, ale ze względu na swoją unikalność (szczególnie dwa poziomy empor), został wpisany do rejestru polskich zabytków.

De plan en L, l'édifice, élevé d'un étage carré et d'un étage de comble sur rez-de-chaussée, est entièrement appareillé en pierre de taille calcaire : les deux étages de caves sont voûtés en berceau ; l'escalier demi hors oeuvre au centre de l'aile ouest est voûté d'arêtes sauf les paliers voûtés d'ogives ; le passage entre la rue et la cour est partie voûté d'ogives, partie plafonné à caissons ; seule la chapelle qui le surmonte possède un lambris de couvrement en bois ; le second escalier, à vis, est abrité par la tourelle sur l'angle de l'aile nord surmontée d'une flèche polygonale ; les tourelles en surplomb de l'aile nord sur la rue ont un toit conique.

En 1178, la chapelle rurale Saint-Etienne-de-Gaudia fut unie au prieuré régulier de Sainte-Eugénie. A la fin du XIIe siècle, ce prieuré fut acquis avec la chapelle par le monastère de Fontfroide qui y établit, dès le XIIIe siècle, une ferme fortifiée. La ferme restera possession de Fontfroide jusqu'au XVIIIe siècle. En 1791, tous les biens de l'abbaye sont mis sous séquestre, y compris la métairie de Gaussan, vendue la même année. L'actuel château correspond à un ensemble important de bâtiments, pour la plupart à vocation viticole et construits au XIXe siècle. Le terme "château" s'attache plus particulièrement à quatre corps de bâtiments qui ferment une cour intérieure rectangulaire, très largement remaniés au XIXe siècle mais dont le gros-oeuvre date majoritairement du 14e. Les façades Est et Sud sont couronnées par un système de défense établi au XIXe siècle, à créneaux sur mâchicoulis, semblant reprendre un dispositif existant au préalable, les corbeaux formés de trois quart-de-rond en encorbellement étant d'origine. La porte d'entrée est constituée d'un arc de tête en plein cintre au revers duquel a été ménagée une gaine permettant le mouvement de la herse, et un deuxième arc plein cintre plus bas que le premier. Cette façade est cantonnée par deux échauguettes d'angle en encorbellement, remaniées au XIXe siècle. Les façades sur cour, du XIVe siècle, ont été remaniées au XIXe siècle, notamment en ce qui concerne l'ordonnance des ouvertures. Le corps de bâtiment central se compose, en rez-de-chaussée, d'une vaste salle couverte en berceau brisé, de la fin du XIIIe - XIVe siècle. L'étage est occupé par une chapelle désaffectée, aménagée au XIXe siècle. Le corps d'habitation est placé dans le bâtiment sud. Au premier étage se trouve la chambre dite de "l'évêque", couverte d'une fausse voûte d'ogives à liernes et tiercerons. Au rez-de-chaussée, l'ensemble des pièces est plafonné à la française, à l'exception de la salle à manger et de la cage d'escalier voûtées. La tour nord-ouest, ou donjon, sur plan rectangulaire, est munie d'archères et couronnée par un rang de mâchicoulis sur corbeaux en encorbellement. Ces derniers sont d'origine tandis que les arcatures sont le résultat d'aménagements du XIXe siècle. Les mâchicoulis portaient autrefois des créneaux qui ont été démolis par mesure de sécurité

En una vida anterior era un aplique de techo y aquí os cuento algo de su historia por si queréis saber algo más:

Un misterio heredado

Park in Arkadia in the Spring green. At background the Diana Temple :)

 

The Diana Temple was designed and raised by Szymon Bogumił Zug in 1783. The construction of classical proportions decorated with the openwork ornamentation is based on four lonic columns. Under the tympanum facing the pond you can see Latin inscription: "Dove pace trovai d'ogni mia guerra" (it was here that I found peace after each of the battles).

The interior of the temple constitute: the Vestibule, the Etruscan Cabinet, the oval Bedroom abd the Presence Chamber called Pantheon decorated with the stucco columns, ornamented mould and the plafond depicting Aurora pained by Jan Piotr Norblin.

 

The park in Arkadia was founded in 1778 by Princess Helena Radziwiłł, who lived in Nieborow. For designing and decorating its numerous pavilions she employed the most outstanding Polish architects and painters of the time. She also gathered one of the first antique art collections in Poland in the park. Owing to her, Arkadia enjoyed the status of one of the greatest cultural centers of the turn of the 18th and 19th centuries. In the park, nature and art are in harmony: the complex is composed of buildings imitating ancient ruins or the English Gothic style (Murgrabia House, Little Gothic House, Stone Arch, Diana's Temple with a Pantheon and Etruscan Room, the Sanctuary of the High Priest, the Cave of Sybil, the Tomb of Illusions, Circus and Amphitheatre). Arkadia is the only such classical-romantic historical complex in Europe, and the Museum received the European Award for the Protection of Historic Sites in 1994 for its restoration.

-----------------------------------------------------------------------------------------

 

Park w Arkadii skąpany w wiosennej zieleni. W tle Świątynia Diany :)

 

Świątynia Diany wzniesiona została w roku 1783. Usytuowana nad stawem budowla prezentuje styl klasycystyczny. Jej fasadę frontową zdobi portyk kolumnowy z umieszczonym w tympanonie napisem Dove pace trovai d'ogni mia guerra. Jest to cytat z sonetu Petrarki - "tutaj odnalazłem spokój po każdej mojej walce". Do stawu prowadzą kamienne schody, zakończone dwiema rzeźbami: lwem i sfinksem. Najciekawsze jest jednak wnętrze. Oglądać tu można dekorację sztukateryjną, oraz plafon autorstwa J. P. Noblina „Jutrzenka” z lat 1783-1785, usytuowany na drewnianej kopule. Za salą główną, po lewej stronie znajduje się sześcioboczny Gabinet Etruski, pełniący rolę muzeum. Oglądać tu można ciekawe polichromie. W roku 1995 zakończyły się prace renowacyjne Świątyni.

 

Arkadia - park romantyczny w stylu angielskim założony przez Helenę z Przeździeckich (1753-1821), żonę Michała Hieronima Radziwiłła właściciela pobliskiego Nieborowa. Koncepcja takich ogrodów wykluczała jakąkolwiek symetrię czy regularność. Poprzez umiejętne połączenie urozmaiconego ukształtowania terenu, zbiorników i cieków wodnych, swobodnego rozmieszczenia różnorodnych gatunków roślinności oraz wkomponowania najróżniejszych form architektonicznych (antycznych, neogotyckich, średniowiecznych, renesansowych, wiejskich) tworzono malownicze enklawy o bajkowym krajobrazie, zmieniającym się w zależności od pory roku, dnia, aktualnej pogody itp. Były to wymarzone miejsca kontemplacji, romantycznej zadumy, spacerów, lektury, wypoczynku, kontaktu z naturą i sztuką. Do zakładania ogrodu księżna przystąpiła w 1778 roku, a rozwijała go i komponowała do swojej śmierci. Obecnie park w Arkadii zajmuje obszar 14 ha położony między drogą Łowicz - Skierniewice a rzeką Skierniewką. Mimo licznych zmian jakie zaszły przez ponad dwa wieki jego istnienia jest jedynym w Polsce zabytkiem architektury ogrodowej w Polsce który zachował pierwotną koncepcję przestrzenną z końca XVIII wieku. Jest unikatowym zabytkiem klasy "0" chętnie odwiedzanym przez liczne rzesze turystów.

Le petit-fils de Claude Gouffier, Louis est, comme ses aïeux, amateur d'art et de curiosités. Son intérêt pour la nature est sensible dans le somptueux cabinet des muses, tout de bleus et d'or. Les murs sont divisés en deux registres : en haut des portraits des muses, protectrices des arts, mais avant tout divinités naturelles comme les nymphes; en bas, des panneaux représentant des arbres fruitiers et des paysages minutieusement peints.

 

The grandson of Claude Gouffier, Louis is, like his ancestors, a lover of art and curiosities. His interest in nature is evident in the sumptuous cabinet of muses, all blue and gold. The walls are divided into two registers: at the top of the portraits of the muses, protectors of the arts, but above all natural divinities like the nymphs; at the bottom, panels representing fruit trees and carefully painted landscapes.

La "Casa de les punxes", o casa Terradas, és un edifici de Josep Puig i Cadafalch que imita la forma dels castells medievals i que constitueix un dels perfils més reconeguts del modernisme barceloní.

Els plafons de ceràmica que encapçalen la façana són referències a símbols patriòtics de Catalunya.

modernistespuntcom.blogspot.com/2010/09/casa-terrades-cas...

J'AI REMPLACER CHEZ MOI C'EST LAMPES PR LES MÊME EN LED

Siguiendo con el interés por explorar fotos abstractas.

 

...... en las ruinas del Ex balneario Santa Isabelle ; Mar del Plata

 

Plafonnier de toit dans les ruines de l’station balnéaire Santa Isabelle ; Mar del Plata

 

España - Barcelona - Parque Güell - Sala Hipóstila

 

www.youtube.com/watch?v=HP_bOvoUr90

 

***

 

ENGLISH:

 

parkguell.barcelona/en

 

The Park Güell is a public park system composed of gardens and architectonic elements located on Carmel Hill, in Barcelona, Catalonia, Spain. Carmel Hill belongs to the mountain range of Collserola – the Parc del Carmel is located on the northern face. Park Güell is located in La Salut, a neighborhood in the Gràcia district of Barcelona. With urbanization in mind, Eusebi Güell assigned the design of the park to Antoni Gaudí, a renowned architect and the face of Catalan modernism.

 

The park was originally part of a commercially unsuccessful housing site, the idea of Count Eusebi Güell, after whom the park was named. It was inspired by the English garden city movement; hence the original English name Park (in Catalan the name is "Parc Güell"). The site was a rocky hill with little vegetation and few trees, called Muntanya Pelada (Bare Mountain). It already included a large country house called Larrard House or Muntaner de Dalt House and was next to a neighbourhood of upper-class houses called La Salut (The Health). The intention was to exploit the fresh air (well away from smoky factories) and beautiful views from the site, with sixty triangular lots being provided for luxury houses. Count Eusebi Güell added to the prestige of the development by moving in 1906 to live in Larrard House. Ultimately, only two houses were built, neither designed by Gaudí. One was intended to be a show house, but on being completed in 1904 was put up for sale, and as no buyers came forward, Gaudí, at Güell's suggestion, bought it with his savings and moved in with his family and his father in 1906. This house, where Gaudí lived from 1906 to 1926, was built by Francesc Berenguer in 1904. It contains original works by Gaudí and several of his collaborators. It is now the Gaudi House Museum (Casa Museu Gaudí) since 1963. In 1969 it was declared a historical artistic monument of national interest.

  

***

 

ESPAÑOL:

 

parkguell.barcelona/es

 

www.youtube.com/watch?v=OZfA7l8rCjs

 

El parque Güell es un parque público con jardines y elementos arquitectónicos situado en la parte superior de la ciudad de Barcelona (España). Se halla en la vertiente meridional del monte Carmelo, que pertenece a las estribaciones de la sierra de Collserola; en la cara septentrional se halla el parque del Carmelo. Administrativamente pertenece al barrio de La Salud, en el distrito de Gracia. Ideado como urbanización, fue diseñado por el arquitecto Antoni Gaudí, máximo exponente del modernismo catalán, por encargo del empresario Eusebi Güell. Construido entre 1900 y 1914, fue inaugurado como parque público en 1926.

 

El parque Güell es un reflejo de la plenitud artística de Gaudí: pertenece a su etapa naturalista (primera década del siglo xx), período en que el arquitecto perfeccionó su estilo personal, a través de la inspiración en las formas orgánicas de la naturaleza, para lo que puso en práctica toda una serie de nuevas soluciones estructurales originadas en sus profundos análisis de la geometría reglada. A ello añade el artista catalán una gran libertad creativa y una imaginativa creación ornamental: partiendo de cierto barroquismo sus obras adquieren gran riqueza estructural, de formas y volúmenes desprovistos de rigidez racionalista o de cualquier premisa clásica.​ En el parque Güell desplegó Gaudí todo su genio arquitectónico y puso en práctica muchas de sus innovadoras soluciones estructurales que serían emblemáticas de su estilo organicista y que culminarían en la Sagrada Familia.

 

El parque fue concebido por Güell y Gaudí como un conjunto estructurado donde, dentro de un incomparable marco de belleza natural, se situarían unas viviendas de alto standing, con todos los adelantos tecnológicos de la época para procurar el máximo confort y con unos acabados de gran calidad artística. Asimismo, idearon un conjunto impregnado de un fuerte simbolismo, ya que procuraron sintetizar en los elementos comunes del parque muchos de los ideales tanto políticos como religiosos que compartían mecenas y arquitecto.

 

Sobre la escalinata se sitúa la «sala Hipóstila» o Sala de las cien columnas —también llamado «templo Dórico»—, de 1500 m², que sirve de soporte a la plaza superior. Con 43 m de longitud, tiene planta cuadrada, excepto en el lado de la escalinata, donde está recortada en los laterales a modo de chaflanes.​ Construida entre 1908 y 1909, esta sala fue pensada para funcionar como mercado para el barrio residencial que Gaudí estaba creando, pero tal función quedó desestimada tras el fracaso del proyecto.

 

Está compuesta por 86 columnas estriadas, de 6,16 m de alto y 1,20 m de diámetro, confeccionadas de mortero y escombro simulando mármol, y tienen revestimiento de trencadís, hasta una altura de 1,80 m.​ Las columnas exteriores están ligeramente inclinadas para lograr un mejor equilibrio estructural (éntasis). Son de orden dórico, aunque de ábaco octogonal en vez de cuadrado, y un equino circular pero aplastado. El techo está confeccionado con bóvedas semiesféricas convexas revestidas con trencadís blanco.

 

Originalmente esta sala debía albergar 90 columnas, pero Gaudí eliminó cuatro de ellas y, en el espacio libre dejado en el techo, situó cuatro grandes plafones circulares a modo de rosetas, de 3 m de diámetro, que representan las cuatro estaciones del año, con dibujos de soles de 20 puntas, de distintos colores. Estos se complementan con 14 plafones más pequeños en el centro de las bóvedas, de un metro de diámetro, que representan el ciclo lunar, con dibujos de remolinos, hélices y espirales.​ Los plafones fueron obra de Jujol, el colaborador de Gaudí con más fantasía creativa, realizados en trencadís de cerámica y materiales de desecho.

 

L'interno del teatro è elegante e sobrio, anche il palco reale (quello con le tre plafoniere accese e lo stemma del sultano) è semplice e privo di orpelli.

Sala de las Cien Columnas, compuesta por ochenta y seis columnas de seis metros de alto, de orden dórico, parecidas a estalagmitas gigantes en una cueva. Esta plaza fue pensada para funcionar como mercado para el barrio residencial que Gaudí estaba creando, pero actualmente no cumple tal función y sólo lo utilizan algunos músicos para disfrute de los turistas por la buena acústica que ofrece. Estas columnas sostienen una plaza superior de 3000 m2.

 

En el techo se encuentran 4 plafones circulares (rosetas), que representan las cuatro estaciones del año, y 14 más pequeños que representan el ciclo lunar[11] ; en ellas se puede observar el símbolo de una secta masónica llamada Rosacruz a la que pertenecían tanto el conde como el arquitecto. Los plafones fueron obra de Jujol, el colaborador de G

Entrance to the Auditorium with Seating for 3200.

 

Edificio Forum, Forum Building, Edificio Fórum, Edifici Fòrum in Barcelona.

Completion: 2004.

Owner: City of Barcelona.

Architects: Herzog & de Meuron.

Le plafonnement photographique. Un syndrome dont beaucoup trop de photographes son atteints, passant leur temps le nez en l'air, à scruter on-ne-sait-quoi... Comme par exemple les ombres d'un luminaire.

 

Ils sont fous, ces photographes...

Plafón monolítico encastrado a la derecha de la portada. En la placa derecha se representa una Crucifixión, con la Virgen y San Juan en actitud pensativa a ambos lados. Sobre los brazos de la cruz sendos ángeles de medio cuerpo parecen portar una filacteria y un rollo.

La estatua-columna empotrada en el ángulo del hastial representa a San Pedro.

Lutry (Suisse) - Photographier entre chiens et loups sous un éclairage dispensé par des spots équipés de filtres à la coloration irréelle est une véritable épreuve pour les capteurs des appareils numériques. Mais pour moi, la véritable difficulté a été de sortir des photos bien nettes, malgré une vitesse d'obturation plafonnant au 1/30é de seconde. Et ce, malgré la sensibilité poussée à 6.400 iso, associée à une grande ouverture (f:4).

 

Lutry (Switzerland) - Photographing between dogs and wolves under lighting provided by spots equipped with filters with unreal coloring is a real test for the sensors of digital devices. But for me, the real difficulty was to get clear photos, despite a shutter speed peaking at 1 / 30th of a second. And this, despite the sensitivity pushed to 6.400 iso, associated with a large aperture (f: 4).

Se trata de adivinar el lugar de la fotografia.....

 

La puerta del Sol de Toledo es curiosa puesto que combina varios detalles muy interesantes. Por un lado está su estructura, que recuerda a un ala de un castillo porque tiene pivotes en lo alto. Por el otro, la puerta es doble y mientras que uno de sus laterales está unido a la muralla, el otro termina en redondo. Una obra mudéjar del siglo XIV, cuya construcción se atribuye a Caballeros Hospitalarios, que la edificaron sobre una torre albarrana del siglo X, que a su vez, se había erigido sobre las ruinas de una torre romana

 

La puerta está formada por un arco de estilo mudejar y en su portada tiene un plafon en forma de triángulo que recuerda al símbolo de los masones, tiene pequeños detalles por todas partes. El medallón de mármol que representa la imposición de la casulla a San Ildefonso, esta bajo el Sol y la Luna, que simbolizan la luz, aunque otros verán una confabulación judeo-masónica en la que la Luna simboliza el Dios femenino y el Sol el Dios masculino, que pudiera ser, pero que en este caso, por muy templaria que sea la ciudad, no hay nada oculto, puesto que el mármol fue mandado a poner en el siglo XVI, pasando de llamarse Puerta de la Herrería a su nombre actual.

 

En el triángulo inscrito en el círculo aparecen dos planos, con figuras separadas por el de la dualidad con el Sol y la Luna. En el de arriba aparecen dos ángeles turiferarios escoltando al Salvador. En el plano inferior, se expresa la hermosa leyenda de la Virgen imponiendo la casulla a San Ildefonso, el patrono de la ciudad de Toledo.

 

En la Catedral Primada de Toledo, precisamente en la capilla que lleva el nombre de San Ildefonso, se venera la piedra donde se supone pisó la Virgen durante este célebre milagro

 

La leyenda de la imposición de la casulla a San Ildefonso en el primer comentario

  

View on The Diana Temple in the Spring day. Park in Arkadia, Poland.

 

The Diana Temple was designed and raised by Szymon Bogumił Zug in 1783. The construction of classical proportions decorated with the openwork ornamentation is based on four lonic columns. Under the tympanum facing the pond you can see Latin inscription: "Dove pace trovai d'ogni mia guerra" (it was here that I found peace after each of the battles).

The interior of the temple constitute: the Vestibule, the Etruscan Cabinet, the oval Bedroom abd the Presence Chamber called Pantheon decorated with the stucco columns, ornamented mould and the plafond depicting Aurora pained by Jan Piotr Norblin.

 

The park was founded in 1778 by Princess Helena Radziwiłł, who lived in Nieborow. For designing and decorating its numerous pavilions she employed the most outstanding Polish architects and painters of the time. She also gathered one of the first antique art collections in Poland in the park. Owing to her, Arkadia enjoyed the status of one of the greatest cultural centers of the turn of the 18th and 19th centuries. In the park, nature and art are in harmony: the complex is composed of buildings imitating ancient ruins or the English Gothic style (Murgrabia House, Little Gothic House, Stone Arch, Diana's Temple with a Pantheon and Etruscan Room, the Sanctuary of the High Priest, the Cave of Sybil, the Tomb of Illusions, Circus and Amphitheatre). Arkadia is the only such classical-romantic historical complex in Europe, and the Museum received the European Award for the Protection of Historic Sites in 1994 for its restoration.

-----------------------------------------------------------------------------------------

 

Wiosenny widok na Świątynię Diany w parku w Arkadii :)

 

Świątynia Diany wzniesiona została w roku 1783. Usytuowana nad stawem budowla prezentuje styl klasycystyczny. Jej fasadę frontową zdobi portyk kolumnowy z umieszczonym w tympanonie napisem Dove pace trovai d'ogni mia guerra. Jest to cytat z sonetu Petrarki - "tutaj odnalazłem spokój po każdej mojej walce". Do stawu prowadzą kamienne schody, zakończone dwiema rzeźbami: lwem i sfinksem. Najciekawsze jest jednak wnętrze. Oglądać tu można dekorację sztukateryjną, oraz plafon autorstwa J. P. Noblina „Jutrzenka” z lat 1783-1785, usytuowany na drewnianej kopule. Za salą główną, po lewej stronie znajduje się sześcioboczny Gabinet Etruski, pełniący rolę muzeum. Oglądać tu można ciekawe polichromie. W roku 1995 zakończyły się prace renowacyjne Świątyni.

 

Arkadia - park romantyczny w stylu angielskim założony przez Helenę z Przeździeckich (1753-1821), żonę Michała Hieronima Radziwiłła właściciela pobliskiego Nieborowa. Koncepcja takich ogrodów wykluczała jakąkolwiek symetrię czy regularność. Poprzez umiejętne połączenie urozmaiconego ukształtowania terenu, zbiorników i cieków wodnych, swobodnego rozmieszczenia różnorodnych gatunków roślinności oraz wkomponowania najróżniejszych form architektonicznych (antycznych, neogotyckich, średniowiecznych, renesansowych, wiejskich) tworzono malownicze enklawy o bajkowym krajobrazie, zmieniającym się w zależności od pory roku, dnia, aktualnej pogody itp. Były to wymarzone miejsca kontemplacji, romantycznej zadumy, spacerów, lektury, wypoczynku, kontaktu z naturą i sztuką. Do zakładania ogrodu księżna przystąpiła w 1778 roku, a rozwijała go i komponowała do swojej śmierci. Obecnie park w Arkadii zajmuje obszar 14 ha położony między drogą Łowicz - Skierniewice a rzeką Skierniewką. Mimo licznych zmian jakie zaszły przez ponad dwa wieki jego istnienia jest jedynym w Polsce zabytkiem architektury ogrodowej w Polsce który zachował pierwotną koncepcję przestrzenną z końca XVIII wieku. Jest unikatowym zabytkiem klasy "0" chętnie odwiedzanym przez liczne rzesze turystów.

© All Rights Reserved

pali bácsi szalonjának piros a fala. valószínűleg léna nénivel, a feleségével festették ki sok évvel ezelőtt. léna néni művészettörténész volt, pali bácsi festő. léna intézte el a lakás privatizálását - amíg meg nem halt, együtt éltek az ung-parti lakásban. a plafon koszosfehér, az ablak maszatos. a csillár tompa fénye néma időutazás.

 

(a piros falról lásd az előző képet)

Plafón de madera pintado con spray.

Septiembre 2008. Nayade.

Es la decoración plástica de la sala de conciertos y de su plafón, obra de Salvador Tarazona, lo que más llama la atención por su intrincada labor de arabescos.

Sus escenas son completamente imaginarias. Empero, constituyen el mejor ejemplo que tenemos en México de la singular pintura simbolista.

Copyright

©All my photographic images are copyright. All rights are reserved. Do not use, copy or edit any of my photographs.

A Belvárosi Színház plafonja...

Expore Oct 23, 2009 #71

Can Negre es una masía ubicada en San Juan Despí, transformada por el arquitecto modernista Josep Maria Jujol i Gibert entre 1915 y 1930. Es la sede del Centro Jujol-Can Negre, un espacio museístico municipal destinado a la realización de actividades culturales diversas y que está integrado en la Red de Museos Locales de la Diputación de Barcelona.3

 

El edificio original fue construido en el siglo XVII;4 a principios del siglo XX era propiedad del abogado y propietario rural Pere Negre i Jover5 (1867-1939), quien conoció a Jujol gracias a la amistad de su esposa con Josefa Romeu, tía de Jujol.6 El primer proyecto de reforma de Can Negre debía integrar un edificio de origen rural en la nueva trama urbana y convertir una masía en una casa aristocrática.7 Dicha reforma fue encargada por Pere Negre a Jujol, quien realizó la reforma y ampliación del edificio en varias etapas, adecuándose al presupuesto del propietario. Primero se llevó a cabo la reforma (1915-1917), seguida por la ampliación (1917-1921) y la decoración (1920-1926).8

 

La casa se fue deteriorando con los años, y en 1966 pasó a ser propiedad del Ayuntamiento de San Juan Despí gracias a la donación de los herederos de la familia Negre. En 1982 los arquitectos Antoni Navarro, Gabriel Robert y Xavier Güell redactaron un primer proyecto de rehabilitación y empezaron la consolidación de los forjados y la restauración de la planta baja. La casa fue completamente rehabilitada entre 1984 y 1990 bajo la dirección del arquitecto Francesc Xavier Asarta y con la financiación del Ayuntamiento y la Diputación de Barcelona.8

 

La fachada principal es el elemento más relevante del edificio; está coronada por líneas ondulantes a semejanza de las fachadas barrocas, con un componente de asimetría que no rompe la armonía del conjunto. Se conservaron las aperturas originales de la fachada, pero se les dio un nuevo estilo, diseñando la tribuna principal siguiendo la forma de un sorprendente carruaje. Una orla resigue el perfil sinuoso de la parte superior, con cinco medallones que forman la inscripción Ave gratia plena dominus tecum. La decoración combina esgrafiado, trencadís, madera, hierro y yeso.4

 

En el interior destaca la escalera de acceso al primer piso, rematada por una cúpula helicoidal de planta octogonal,8 desde la que se divisa un plafón en el techo formado por triángulos pintados en azul y blanco5 y presidido por un ángel. La casa dispone también de una pequeña capilla de planta elíptica de estilo barroco.8

J'ai ressorti mon vieux (2011) Nikon D7000. Lourd, et plafonnant à 16 millions de pixels. Quelle heureuse surprise ! pas si mauvais le bougre.

Résultats d'un après-midi de vacuité entre deux rendez-vous à Bouin et à son port des Brochets.

Terrades House/House of the spikes (1905), Barcelona. Architect: Puig i Cadafalch (1867-1956).

 

Modernisme - Art Nouveau - Modern Style - Tiffany - Jugendstil - Sezessionstil - Wiener Sezession - Stile900 - Floreale - Liberty

 

ENGLISH

The Casa de les Punxes or Casa Terradas is a building designed by the modernist architect Josep Puig i Cadafalch. Located in the intersection between the streets of Rosselló, Bruc and the Avinguda Diagonal in the Barcelona Eixample area.

 

Designed by modernist architect Josep Puig i Cadafalch, la Casa de les Punxes is located in the intersection of the three surrounding streets Avinguda Diagonal, Carrer Rosselló and Carrer Bruc, in the Eixample of Barcelona.

In 1905, Bartomeu Terradas Brutau commissioned Josep Puig i Cadafalch to design a house for each of his three sisters, Angela, Josefa and Rosa. The result was a building reminiscent of old medieval castles, with elements of different architectural trends and various technical innovations, with six pointed towers (crowned by conical spikes), one of its distinctive features which gave the popular name of Casa de les Punxes.

This spectacular building is one of the most emblematic of Barcelona, as well as being key to understanding the movement of Catalan Modernism. Declared a historical monument of National Interest in 1976, Casa de les Punxes is one of the most emblematic buildings in Barcelona. It is now privately owned, with space for different offices.

La Casa de les Punxes, also known as Casa Terradas, underwent rehabilitation work in 2016 inside one of the buildings. These renovations were executed under the guidance of architect Jaume Falguera.

It has always been a tourist attraction thanks to its façade and its location among other tourist spots of the city such as La Pedrera or La Sagrada Familia.

 

CATALÀ

La casa de les Punxes o casa Terradas és un edifici de Barcelona dissenyat per l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, gran coneixedor del gòtic europeu, tornà a usar el llenguatge medievalitzant, revisat amb motius populars, que fa que superi el caràcter purament historicista que altrament podria tenir l’edifici. L'edifici es troba entre els carrers de Rosselló, Bruc i l'avinguda Diagonal a l'Eixample de Barcelona. Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener del 1976.

La casa Terrades, anomenada popularment la casa de les "Punxes", per la seva estructura visible, forma una illa de cases irregular, entre l'avinguda de la Diagonal i els carrers del Rosselló, de Llúria i del Bruc.

Es tracta de tres edificis que formen un volum unitari, amb celoberts trapezials, ordenadors de l'interior. Exteriorment, és format per sis façanes articulades als angles per sis torres cilíndriques acabades en cuculles, el més gran amb una llanterna.

Tret de la planta baixa, on pràcticament s'usà només la pedra, la resta de l'edifici és de maó vist, amb detalls escultòrics de pedra -tribunes, emmarcaments de balcons, pinacles, sanefes decoratives-, cuculles de ceràmica vidriada i teulada de teula àrab. Hi destaquen també alguns treballs de forja i plafons de ceràmica de colors a la part superior d'alguns sectors de les façanes.

Les obertures de la planta baixa, un seguit d'arcs de mig punt, formen una galeria seguida, interrumpuda en escasses ocasions per uns petits cossos -de maó vist-, sobre els quals sobresurten tres nivells superposats de tribunes.

La importància de la planta noble es fa palesa especialment a la façana de la Diagonal, on apareixen balcons -amb barana i altres de forja-, les obertures de les quals reprodueixen models propis, no ja del gòtic sinó del renaixement. La resta d'obertures combinen la llinda, els arcs rebaixats i els arcs de mig punt. L'acabament de la torre principal és resolt amb barbacanes.

El coronament de les façanes, amb les teulades a dues vessants, no es tradueix, però, a l'interior, cobert per un terrat pla. Les torres angulars amb sengles cuculles contribueixen a donar-li l'aspecte de castell nòrdic.

A la casa Terrades, Puig i Cadafalch, gran coneixedor del gòtic europeu, torna a usar un llenguatge medievalitzant juntament amb motius populars que fan que superi el caràcter purament historicista que altrament podria tenir l’edifici.

  

Plafon mudéjar dans l'Alcazar de Séville

***

El techo mudéjar en el Alcázar de Sevilla

Terrades House/House of the spikes (1905), Barcelona. Architect: Puig i Cadafalch (1867-1956).

 

Modernisme - Art Nouveau - Modern Style - Tiffany - Jugendstil - Sezessionstil - Wiener Sezession - Stile900 - Floreale - Liberty

 

ENGLISH

The Casa de les Punxes or Casa Terradas is a building designed by the modernist architect Josep Puig i Cadafalch. Located in the intersection between the streets of Rosselló, Bruc and the Avinguda Diagonal in the Barcelona Eixample area.

 

Designed by modernist architect Josep Puig i Cadafalch, la Casa de les Punxes is located in the intersection of the three surrounding streets Avinguda Diagonal, Carrer Rosselló and Carrer Bruc, in the Eixample of Barcelona.

In 1905, Bartomeu Terradas Brutau commissioned Josep Puig i Cadafalch to design a house for each of his three sisters, Angela, Josefa and Rosa. The result was a building reminiscent of old medieval castles, with elements of different architectural trends and various technical innovations, with six pointed towers (crowned by conical spikes), one of its distinctive features which gave the popular name of Casa de les Punxes.

This spectacular building is one of the most emblematic of Barcelona, as well as being key to understanding the movement of Catalan Modernism. Declared a historical monument of National Interest in 1976, Casa de les Punxes is one of the most emblematic buildings in Barcelona. It is now privately owned, with space for different offices.

La Casa de les Punxes, also known as Casa Terradas, underwent rehabilitation work in 2016 inside one of the buildings. These renovations were executed under the guidance of architect Jaume Falguera.

It has always been a tourist attraction thanks to its façade and its location among other tourist spots of the city such as La Pedrera or La Sagrada Familia.

 

CATALÀ

La casa de les Punxes o casa Terradas és un edifici de Barcelona dissenyat per l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, gran coneixedor del gòtic europeu, tornà a usar el llenguatge medievalitzant, revisat amb motius populars, que fa que superi el caràcter purament historicista que altrament podria tenir l’edifici. L'edifici es troba entre els carrers de Rosselló, Bruc i l'avinguda Diagonal a l'Eixample de Barcelona. Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener del 1976.

La casa Terrades, anomenada popularment la casa de les "Punxes", per la seva estructura visible, forma una illa de cases irregular, entre l'avinguda de la Diagonal i els carrers del Rosselló, de Llúria i del Bruc.

Es tracta de tres edificis que formen un volum unitari, amb celoberts trapezials, ordenadors de l'interior. Exteriorment, és format per sis façanes articulades als angles per sis torres cilíndriques acabades en cuculles, el més gran amb una llanterna.

Tret de la planta baixa, on pràcticament s'usà només la pedra, la resta de l'edifici és de maó vist, amb detalls escultòrics de pedra -tribunes, emmarcaments de balcons, pinacles, sanefes decoratives-, cuculles de ceràmica vidriada i teulada de teula àrab. Hi destaquen també alguns treballs de forja i plafons de ceràmica de colors a la part superior d'alguns sectors de les façanes.

Les obertures de la planta baixa, un seguit d'arcs de mig punt, formen una galeria seguida, interrumpuda en escasses ocasions per uns petits cossos -de maó vist-, sobre els quals sobresurten tres nivells superposats de tribunes.

La importància de la planta noble es fa palesa especialment a la façana de la Diagonal, on apareixen balcons -amb barana i altres de forja-, les obertures de les quals reprodueixen models propis, no ja del gòtic sinó del renaixement. La resta d'obertures combinen la llinda, els arcs rebaixats i els arcs de mig punt. L'acabament de la torre principal és resolt amb barbacanes.

El coronament de les façanes, amb les teulades a dues vessants, no es tradueix, però, a l'interior, cobert per un terrat pla. Les torres angulars amb sengles cuculles contribueixen a donar-li l'aspecte de castell nòrdic.

A la casa Terrades, Puig i Cadafalch, gran coneixedor del gòtic europeu, torna a usar un llenguatge medievalitzant juntament amb motius populars que fan que superi el caràcter purament historicista que altrament podria tenir l’edifici.

  

Terrades House/House of the spikes, Barcelona. (Architect: Puig i Cadafalch)

 

Modernisme - Art Nouveau - Modern Style - Tiffany - Jugendstil - Sezessionstil - Wiener Sezession - Stile900 - Floreale - Liberty

 

ENGLISH

The Casa de les Punxes or Casa Terradas is a building designed by the modernist architect Josep Puig i Cadafalch. Located in the intersection between the streets of Rosselló, Bruc and the Avinguda Diagonal in the Barcelona Eixample area.

 

Designed by modernist architect Josep Puig i Cadafalch, la Casa de les Punxes is located in the intersection of the three surrounding streets Avinguda Diagonal, Carrer Rosselló and Carrer Bruc, in the Eixample of Barcelona.

In 1905, Bartomeu Terradas Brutau commissioned Josep Puig i Cadafalch to design a house for each of his three sisters, Angela, Josefa and Rosa. The result was a building reminiscent of old medieval castles, with elements of different architectural trends and various technical innovations, with six pointed towers (crowned by conical spikes), one of its distinctive features which gave the popular name of Casa de les Punxes.

This spectacular building is one of the most emblematic of Barcelona, as well as being key to understanding the movement of Catalan Modernism. Declared a historical monument of National Interest in 1976, Casa de les Punxes is one of the most emblematic buildings in Barcelona. It is now privately owned, with space for different offices.

La Casa de les Punxes, also known as Casa Terradas, underwent rehabilitation work in 2016 inside one of the buildings. These renovations were executed under the guidance of architect Jaume Falguera.

It has always been a tourist attraction thanks to its façade and its location among other tourist spots of the city such as La Pedrera or La Sagrada Familia.

 

CATALÀ

La casa de les Punxes o casa Terradas és un edifici de Barcelona dissenyat per l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, gran coneixedor del gòtic europeu, tornà a usar el llenguatge medievalitzant, revisat amb motius populars, que fa que superi el caràcter purament historicista que altrament podria tenir l'edifici.[1] L'edifici es troba entre els carrers de Rosselló, Bruc i l'avinguda Diagonal a l'Eixample de Barcelona. Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener del 1976.

La casa Terrades, anomenada popularment la casa de les "Punxes", per la seva estructura visible, forma una illa de cases irregular, entre l'avinguda de la Diagonal i els carrers del Rosselló, de Llúria i del Bruc.

Es tracta de tres edificis que formen un volum unitari, amb celoberts trapezials, ordenadors de l'interior. Exteriorment, és format per sis façanes articulades als angles per sis torres cilíndriques acabades en cuculles, el més gran amb una llanterna.

Tret de la planta baixa, on pràcticament s'usà només la pedra, la resta de l'edifici és de maó vist, amb detalls escultòrics de pedra -tribunes, emmarcaments de balcons, pinacles, sanefes decoratives-, cuculles de ceràmica vidriada i teulada de teula àrab. Hi destaquen també alguns treballs de forja i plafons de ceràmica de colors a la part superior d'alguns sectors de les façanes.

Les obertures de la planta baixa, un seguit d'arcs de mig punt, formen una galeria seguida, interrumpuda en escasses ocasions per uns petits cossos -de maó vist-, sobre els quals sobresurten tres nivells superposats de tribunes.

La importància de la planta noble es fa palesa especialment a la façana de la Diagonal, on apareixen balcons -amb barana i altres de forja-, les obertures de les quals reprodueixen models propis, no ja del gòtic sinó del renaixement. La resta d'obertures combinen la llinda, els arcs rebaixats i els arcs de mig punt. L'acabament de la torre principal és resolt amb barbacanes.

El coronament de les façanes, amb les teulades a dues vessants, no es tradueix, però, a l'interior, cobert per un terrat pla. Les torres angulars amb sengles cuculles contribueixen a donar-li l'aspecte de castell nòrdic.[1]

A la casa Terrades, Puig i Cadafalch, gran coneixedor del gòtic europeu, torna a usar un llenguatge medievalitzant juntament amb motius populars que fan que superi el caràcter purament historicista que altrament podria tenir l’edifici.

1 3 4 5 6 7 ••• 79 80