- Fent equilibris.

És una il·lusió òptica. La fotografia està feta des de dalt, col·locant un llapis i la carta coincidint punta amb punta sobre una cartolina negra ondulada, la diferent llum, clara-fosca, sobre les ones de la cartolina, accentuen més la sensació d'estar el llapis posat dempeus i fent equilibris, d'aquí el seu títol.

- Haciendo equilibrios.

Es una ilusión óptica. La fotografía está hecha desde arriba, colocando un lápiz y la carta coincidiendo punta con punta sobre una cartulina negra ondulada, la diferente luz, clara-oscura, sobre las ondas de la cartulina, acentúan mas la sensación de estar el lápiz puesto de pie y haciendo equilibrios, de ahí su título.

Balancing.

- It is an optical illusion. The picture is made from above, placing a pencil and letter to coincide tip toe on a black corrugated cardboard, the different light-dark light on the waves of cardboard, further accentuate the feeling of the pencil set up and balancing, hence the title.

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.

Muchas gracias a todos por vuestros comentarios.

Thank you very much to all for your comments

CAT

Així en mig del món

l'arbre es despulla

en un cos lleuger.

Així en mig del bosc

i de cara al cel

avui ple de grisor.

Així dempeus com jo

l'arbre i jo ens mirem

i ens parlem a cau d'orella.

Al capdavall això és almon.

OC

Alara al mièg del mond

l'aubre es despolhat

dins un còrs leugièr.

Alara al mièg del bòsc

e fàcia al cèl

uèi plen de grisor.

Alara de pè coma ieu

l'arbre e ieu nos agacham

e parlam en murmurs.

Après tot, aquò es enlòc.

Los zapatitos nuevos...

Com he disfrutat aquest matí comprant-li aquestes sabatetes a la meva princeseta...!

A l'Aran li agrada estar dempeus. Ja ha deprés a agafar-se a les anelles del parque per posar-se dreta, i si segueix així no ens extranyaria gens que aviat intentés donar els seus primers passets...

Como he disfrutado esta mañana comprándole estos zapatitos a mi princesita...!

A Aran le gusta estar de pie. Ya ha aprendido a agarrarse a las anillas del parque para ponerse derecha, y si sigue así no nos extrañaría que pronto intentara dar sus primeros pasitos ...

Apilat de 13.

60 mm. f. 16 2 s. iso: 200

Gracias por vuestras visitas y comentarios!

"L’espectacular pont s’erigeix majestuós sobre un llit de camps de propietat privada.

D’orígen romà (s.XI-XII) però de factura gòtica tardana (s.XVII) el Pont de Sant Julià de Llor (La Selva -CAT-) és des del segle XVIII l’únic pont romà sense riu dempeus al nostre país.

El curs del Ter fóu desviat l’any 1777 després d’una gran riuada.

Però si encara continua dempeus no és pas per voluntat divina sinó per la voluntat popular i l’acció de la justícia que obligà a la propietària dels camps sobre els que es sustenta a permetre les obres de consolidació i rehabilitació de l’arcada central (20 metres) que amenaçava ruïna..." (Joan Ballana)

joanballana.cat/2010/07/el-pont-sense-riu/

-------------------------------------------

The bridge without a river.

"The spectacular bridge rises majestically over a bed of fields of private property.

Of Roman origin (s.X-XII) but late Gothic invoice (s.XVII) the Bridge of Sant Julià de Llor (La Selva -CAT-) is from the 18th century the only Roman bridge without a river standing up to ours country

The Ter course was diverted in 1777 after a great flood.

But if he is still standing he is not by divine will but by the popular will and the action of justice that forced the owner of the fields on which he sustains to allow the works of consolidation and rehabilitation of the central arcade (20 meters) that threatened ruin ... "(Joan Ballana)

joanballana.cat/2010/07/el-pont-sense-riu/

El cavall (Equus caballus) és un mamífer ungulat de la família dels èquids. El cavall ha evolucionat al llarg dels últims 45-55 milions d'anys des de l'eohip, una petita criatura amb diversos dits, fins a convertir-se en l'animal de grans dimensions i dotat d'un únic dit d'avui en dia. Els éssers humans començaren a domesticar els cavalls cap al 4000 aC i es creu que la seva domesticació ja era estesa el 3000 aC. Malgrat que la majoria de cavalls d'avui en dia estan domesticats, encara hi ha poblacions amenaçades de cavall de Przewalski, l'únic cavall salvatge autèntic que queda, així com cavalls ferals, més comuns, que viuen en llibertat tot i descendir d'avantpassats domesticats. Es fa servir un vocabulari ampli especialitzat per descriure conceptes equins, que cobreix des de l'anatomia fins a les fases vitals, passant per la mida, el color del pelatge, les marques, les races, els aires i el comportament.

Els cavalls estan dissenyats anatòmicament per utilitzar la seva velocitat per escapar-se dels depredadors, tenen un sentit de l'equilibri ben desenvolupat i un fort instint de lluita o fugida. Presenten una característica inusual relacionada amb aquesta necessitat de fugir dels depredadors en estat salvatge: els cavalls poden dormir tant drets com ajaguts. Les femelles, anomenades egües o eugues, porten la cria al ventre durant aproximadament 11 mesos, al final dels quals neix la cria, anomenada poltre, que és capaç de mantenir-se dempeus i córrer poc després de néixer. La majoria de cavalls domèstics comencen a ser ensinistrat amb sella o arnès a l'edat d'entre dos i quatre anys. Assoleixen l'adultesa als 5 anys i viuen entre 25 i 30 anys.

Un astre, i el Sol en particular, està en l'ocàs quan travessa el pla de l'horitzó i passa del nostre hemisferi visible al no visible. És a dir, quan la seva altura és zero, passant de positiva a negativa. Per al Sol, això determina la fi del dia.

A Google Maps.

www.naciodigital.cat/noticia/151610/video/sortirem/epic/h...

Ens en sortirem,

malgrat que sembli que, de fet, ningú ens entén.

Mentre quedi algú dempeus que hi confiï cegament,

m'has de creure si et dic que ens en sortirem.

Saps prou bé que aquella nit vam ser els amos del carrer.

Saps prou bé que el que vam viure mai ningú ho podrà desfer.

Quan el sol va despuntar

ja érem més d'un centenar

amb les cares plenes d'un somriure clar.

Vam escriure un nou destí,

els que vam ser-hi vam ser herois,

vam ser heroïnes, vam ser història sense fi.

Saps prou bé que aquella lluita va deixar un regust amarg,

i saps prou bé que la victòria és per qui agafa el rumb més llarg.

L'esperança dins dels ulls

per saltar tots els esculls,

quan la causa és noble cal salvar l'orgull.

I per fi ens vam alçar,

els que hi vam ser hi tornaríem

mil vegades per tornar-los a guanyar.

Ens en sortirem...

Saps prou bé que un segador, si no és al sac, no diu mai blat.

Saps prou bé que no serà un camí planer però l'hem somiat.

Junts vam ser milions de crits,

dels porucs i els atrevits,

ressonant fins a tocar-ho amb els dits.

Va ser un dia pel record,

per tots aquells que el temps va vèncer

i no ho van veure però que hi van deixar el seu cor.

Ens en sortirem...

M'has de creure si et dic que ens en sortirem.

Obeses - Fills de les estrelles

Cançó "Ens en sortirem"

Lletra Arnau Tordera

Música Arnau Tordera

A la vella ciutat del tèxtil es van aixecar casetes senzilles per als treballadors, de fesomia fàcilment identificable: una o dues plantes, façana llisa sense cap ornament, balcó amb persiana ...i el típic "quarto de reixa" que dóna al carrer. En alguns casos, es poden observar -sortosament dempeus- conjunts construïts prop dels vapors i fàbriques, que fan pensar en una mena de "colònia" urbana (similar a les aixecades a les ribes dels rius catalans).

Carrers sencers de la meva vella ciutat industrial eren (són en part encara) fets d'aquestes casetes que s'alternaven amb naus industrials, quasi sense comerços ni d'altres elements de sociabilitat. Com deia Josep Pla, eren (són en part encara) "carrers estrets d'escassa amenitat". Però constitueixen l'ADN de la ciutat i n'és patrimoni arquitectònic i cultural que s'ha de protegir.

CATALÀ

Història

Documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular.

Els Castellcir

Amb la forma Castellcirvio, aquest castell apareix documentat el 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages, tot i que anteriorment se sap de la seva existència, amb el nom de Castell de Tenes. A partir del 1020 s'abandona del tot la denominació antiga, i, amb variants com Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, ja apareix en la forma que, amb el pas del temps, donaria Castell Cir i Castellcir.

Arquitectura

El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX, com es pot apreciar en les fotografies conservades d'aquella època. En bona part, pel fet que, deixant de ser castell, va esdevenir masoveria i com a tal es mantingué habitat fins a gairebé mitjan segle XX. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. Ara bé, des del seu abandonament definitiu la degradació ha augmentat exponencialment, fins a arribar a l'estat actual.

El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de la Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments i actualment presenta un avançat estat de degradació; les poques estructures que resten dempeus amenacen clarament la seva ruïna. La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant. Les edificacions més antigues es troben a la part baixa del cos principal, i alguns elements propers a la capella.

Història

Documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular.

Els Castellcir

Amb la forma Castellcirvio, aquest castell apareix documentat el 1014 a la documentació de Sant Benet de Bages, tot i que anteriorment se sap de la seva existència, amb el nom de Castell de Tenes. A partir del 1020 s'abandona del tot la denominació antiga, i, amb variants com Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi, ja apareix en la forma que, amb el pas del temps, donaria Castell Cir i Castellcir.

Arquitectura

El castell es va mantenir en força bon estat fins a principis del segle XX, com es pot apreciar en les fotografies conservades d'aquella època. En bona part, pel fet que, deixant de ser castell, va esdevenir masoveria i com a tal es mantingué habitat fins a gairebé mitjan segle XX. Una part de les dependències van ser aprofitades com a corrals, estables i pallers. Ara bé, des del seu abandonament definitiu la degradació ha augmentat exponencialment, fins a arribar a l'estat actual.

El conjunt del castell està format per les muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de la Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments i actualment presenta un avançat estat de degradació; les poques estructures que resten dempeus amenacen clarament la seva ruïna. La longitud de la plataforma on s'assenta el castell és d'uns 100 metres, mentre que l'amplada no supera mai els 7. Això fa que el recinte sigui allargassat, amb el cos principal cap a ponent i la capella en el de llevant. Les edificacions més antigues es troben a la part baixa del cos principal, i alguns elements propers a la capella.

ESPAÑOL

História

Documentado desde el año 1014, su principal función era la defensa del valle del arroyo de Castellcir - el Tenes. Popularmente, es conocido por castillo de la Popa, nombre alusivo a la forma del peñasco que le hace de base, el cual le confiere un aspecto espectacular.

Los Castellcir

Con la forma Castellcirvio, este castillo aparece documentado el 1014 en la documentación de Sant Benet de Bages, aunque anteriormente se sabe de su existencia, con el nombre de Castillo de Tenes. A partir del 1020 se abandona del todo la denominación antigua, y, con variantes como Castello-Seriola Dumerili, Castro-Seriola Dumerili o Castro Cervi, ya aparece en la forma que, con el paso del tiempo, daría Castillo Cir y Castellcir.

Arquitectura

El castillo se mantuvo en buen estado hasta principios del siglo XX, como se puede apreciar en las fotografías conservadas de aquella época. En buena parte, por el hecho de que, dejando de ser castillo, se convirtió granja y como tal se mantuvo habitado hasta casi mediados del siglo XX. Una parte de las dependencias fueron aprovechadas como corrales, establos y pajares. Ahora bien, desde su abandono definitivo la degradación ha aumentado exponencialmente, hasta llegar al estado actual.

El conjunto del castillo está formado por las murallas, hoy fragmentadas, los restos del edificio principal y la capilla de San Martín de la Roca. Las edificaciones, aunque imponentes, ocupan un área de 570 m², repartidos en una fortaleza de planta y dos pisos. Todo el castillo de la Popa está levantado sobre la piedra, sin fundamentos y actualmente presenta un avanzado estado de degradación; las pocas estructuras que quedan en pie amenazan claramente su ruina. La longitud de la plataforma donde se asienta el castillo es de unos 100 metros, mientras que la anchura no supera nunca los 7. Esto hace que el recinto sea alargado, con el cuerpo principal hacia poniente y la capilla en el de levante. Las edificaciones más antiguas se encuentran en la parte baja del cuerpo principal, y algunos elementos cercanos a la capilla.

Font: www.wikiwand.com/ca/Castell_de_Castellcir

La 440-242, a càrrec d'un Ripoll - L'Hospitalet de Llobregat, passa a bona marxa pels voltants de Taradell. Els antics i rovellats pals de catenària tipus Nord encara eren dempeus, igual que el pal telegràfic, aquest ja sense funció. [Diapositiva escanejada]

La 440-242, a cargo de un Ripoll - L'Hospitalet de Llobregat, pasa a buena marcha por los alrededores de Taradell. Los antiguos y oxidados postes de catenaria tipo Norte aún estaban en pie, igual que el poste telegráfico, éste ya sin función. [Diapositiva escaneada]

440-242, travelling from Ripoll to L'Hospitalet de Llobregat, passes through Taradell. The old, rusty catenary poles from the Compañía del Norte were still standing, as was the telegraph pole, the latter no longer in use. [Scanned slide]

El Pont Vell de la Pobla de Lillet, també conegut com a Pont Gran, és un pont medieval sobre el riu Llobregat al nucli urbà de la Pobla de Lillet.

Pont gòtic, d'esquena d'ase, format per un sol arc apuntat que reposa sobre pilars de secció quadrangular. La morfologia de l'arc i la barana denoten que es tracta d'una construcció gòtica, tot i que la diferència de diversos paraments permeten un estudi de les diverses fases constructives. Els pilars del pont presenten a la base un aparell de carreus escairats i ben treballats, característics de l'època romana. El pilar esquerre està fet amb carreus de considerables proporcions i el dret, amb carreus més petits, reposa en el mur de contenció. Inicialment era de dos arcs, però amb la construcció d'un mur al vessant dret del riu es va desmantellar, i l'arcada que resta dempeus era la petita. La volta de l'arc és feta amb carreus a plec de llibre i enllosat superior. El paviment és de còdols, amb pendent cap ambdues bandes, més pronunciat pel costat nord, tot i que és gradual gràcies a una sèrie de graons fets amb pedres més grans. Aquest costat de tramuntana desemboca en una escala (que forma angle amb el pont) que permet l'accés des del nivell de la carretera actual; aquesta és una actuació de la primera dècada del segle XX. El Pont Vell salva el desnivell entre el barri del Regatell (a un nivell superior) i la carretera de Berga a Ripoll.

Història

Fou construït al segle XIV, probablement aprofitant els fonaments d'un pont anterior d'època romana, ja que el pont es troba en una situació estratègica, situat en una cruïlla de camins entre el Llobregat i el Ter (vies naturals de penetració), i des d'on parteixen diverses vies de comunicació antigues. L'any 1339 es tenen notícies de deixes testamentaries i donacions a favor de l'obra del pont, entre les quals cal destacar: Roger de Pallars, Guillem de Pujol, procurador de Roger Bernat de Pallars, i als mateixos prohoms de la Pobla.

A finals del segle XVIII o principis del XIX trobem una tercera fase constructiva, a la qual pertany la morfologia que s'ha conservat fins als nostres dies sense grans canvis. El paviment actual, així com l'enlluït de les baranes i l'escala al costat nord, són de factura moderna. Pel que fa a l'escala, es va construir arran de la construcció de l'actual carretera.

A Google Maps.

Mas Miquel és un antic mas vigilat per la torre de senyals de Puiggraciós, que s'alça dominant pràcticament sobre seu. Presenta una portalada adovellada de mig punt i una finestra gòtica orientades a llevant. Des d'aquest punt, la muntanya ens priva de veure el proper Santuari de Puiggraciós, no obstant, podem contemplar la plana vallesana vers la Garriga.

Can Badia és un gran mas format per un edifici principal de planta rectangular i una sèrie d'edificis annexes tancats al voltant d'un petit barri. El cos principal el forma una estructura de planta quadrangular, originàriament coberta a doble vessant i estructurada en planta baixa, un primer pis i una pallissa. La tècnica constructiva utilitzada es centra en la pedra local de petites i mitjanes dimensions poc treballada i lligada amb morter i arrebossat, a excepció de les cantoneres que es troben reforçades per grans carreus de pedra ben tallada col·locats a "soga i través". La façana principal d'aquest cos dóna a l'interior del barri i s'organitza al voltant d'una porta adovellada, amb pedres de ben tallades de procedència local, i un conjunt d'obertures disposades de forma irregular per la façana. La part inferior del conjunt es va haver de reforçar amb grans contraforts, actualment encara visibles.

Can Traver és un mas lligat al mas Badia, tot i que el seu topònim ja apareix documentat des del segle XV, en els diversos fogatges que fan esment a les parròquies del Vallès Oriental. La construcció del mateix segurament es va realitzar en època moderna, cap el segle XVI, mantenint-se dempeus fins a mitjans de segle XX. Actualment es troba deshabitada tot i que l'entorn més immediat és emprat com a masoveria.

A Google Maps.

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Foto presa amb una Folmer&Schwing RB Auto Graflex de 4x5 polzades, fabricada cap al 1915; objectiu T.T,&B. Cooke Anastigmat f4.5 Series IIIa; pel·licula Fomapan 100 revelat amb Rodinal. Primeres proves d'un carregador Grafmatic de 6 imatges.

Mentre enderroquen la Salinera de Cardona han deixat dempeus només la xemeneia. No sé si per conservar-la o per enderrocar-la al final.

==========================

Picture taken with a Folmer&Schwing RB Graflex Auto (4x5 format), made c.1915; T.T.&B. Cooke Anastigmat f4.5 Series IIIa lens; Fomapan 100 film developed in Rodinal. First trials with a SLR Grafmatic 6 film magazine for this camera.

The abandoned salt mill Salinera de Cardona is being demolished but the chimney is still standing. I don't know if this is going to be preserved or demolished last.

El castell de Tenes ja s'esmenta al 923. Posteriorment, va anar-se modificant el nom fins a arribar a castell Cir o de la Popa, per la forma de la base rocosa en la qual es sustenta, que forma part dels contraforts del massís de la Sauva Negra.

El castell es troba a la Torrassa dels Moros, a frec de la riera de Tenes, en un indret on hi ha restes d'un mur i una torre.

Els senyors del castell portaren el nom de Castellcir des del segle XI fins al XIV, i fou famós per la seva bel·licositat. El 1294, Jaume II assetjà i prengué el castell a Gilabert. La línia directa dels Castellcir es va perdre a la Pesta Negra del 1348, passant als Centelles i, més tard, als Planella. Els successors d'aquests, els marquesos de Castell-vell, el vengueren el 1942.

El conjunt del castell està format per muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions encara imponents ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments. Presenta un avançat procés de degradació, amenaçant ruïna les poques estructures que resten dempeus.

Segons la llegenda, l'església de Castellcir està construïda en un lloc que no pot veure's des d'aquest castell a causa de la conducta malèvola de Gilabert, el senyor del castell de l'època.

Remuntada del riu Tenes: Etapa 4 (de Sant Quirze Safaja a Castellcir).

A Google Maps.

Com ens agrada, jugar, i que bé que ens ho passem!

El "Cavall Fort" és un joc infantil en què un o uns quants es posen en filera, dempeus però amb el tronc inclinat, mentre un altre o uns altres hi salten per damunt.

ca.wikipedia.org/wiki/Cavall_fort_(joc)

Campaments Refugiats Sahrauís - Smara - Nens sahrauís jugant al "Cavall Fort" Juguem?

-----------------------------------------------

Strong horse.

How we like, play, and how good we had!

The "Strong Horse" is a children's game in which one or a few stand in a row, standing but with their torso bent, while another or others jump over it.

en.wikipedia.org/wiki/Cavall_fort_ (game)

Sahrawi Refugee Camps - Smara - Sahrawi children playing the "Strong Horse" Do we play?

La porte de la Ville és un vestigi de les muralles de Montpezat-de-Quercy (en occità Montpesat de Carcin), un poble situat a Quercy, a mig camí de Montauban i Cahors, a la vall de Lemboulas. Fou bastida al segle XVI, està classificada com a Monument Històric des de 1964 i és la única que es manté dempeus de les cinc que hi havia hagut.

Aquesta foto ha jugat a Quel est ce lieu?.

A Google Maps.

El nostre gran error és intentar obtenir de cadascú en particular les virtuts que no té, i menysprear el conreu de les que sí que té.

Marguerite Yourcenar, escriptora francesa (1903-1987)

Esperant ... dempeus, preparats, en silenci, amb dignitat ... i també una mica cansats, buscant el sentit de moltes coses ... sospesant oblit i perdó ...

El Castell de Blancafort és un castell del municipi de Cercs (Berguedà) declarat bé cultural d'interès nacional. Està situat al cap rocós de la serra de Blancafort (1176 m.) entre el tossal de la Guàrdia i el serrat de la Figuerassa, al terme municipal de Cercs, comarca del Berguedà. L'estat actual del castell és d'abandó i molt derruït, Aquest castell facilitava la comunicació entre els diferents castells que posseïa Pere de Berga, repartits per la zona que dominava. Aquest castell està documentat des de l'any 1174. Molt a prop de l'edifici del castell hi ha l'església de Sant Miquel, composta per una sola nau i un absis semicircular; aquesta església va ser construïda també al segle XII.[1]

Contingut

1 Descripció

2 Història

3 Galeria d'imatges

4 Referències

5 Enllaços externs

Descripció

El castell o força de Blancafort, es va construir a la part més alta d'un turo, al cim d'una penya de pedra blanca, situada en una zona on hi ha els límits entre l'alt i el baix Berguedà. Està orientada al sud i a uns 1.175 metres d'altitud, des d'aquest punt s'albira una bona extensió de terreny del Berguedà i diversos trams del riu Llobregat, al tram de la Baells i de Cercs. A la part del darrere del castell, hi ha la vall de Vilosiu o de les Garrigues i els Rasos de Peguera.[2] L'edifici del castell està orientat al Sud, i té una forma trapezoïdal, l'extrem occidental està situat arran del single, s'adapta al relleu, i té una forma arrodonida. Els altres angles de l'edifici són ben marcats, la paret que dóna al Nord és la més llarga amb uns 8 metres de longitud, el mur nord-est fa 3,85 metres, i el gruix de les parets és de 85 cm. Actualment trobem encara dempeus part d'una torre i restes d'alguna altra construcció que correspondrien a l'antiga capella del castell: l'absis i dos murs. Des del lloc es domina un ampli espai de l'Alt Berguedà. La torre és de planta circular a la banda del cingle i de paraments rectes cap a l'interior. Queda en un penyal força elevat entremig d'un bosc de pins, una fita visual.[3]

Història

Castell termenat documentat el 1166 per primera vegada. Entre 1171 i 1174 es concreta força bé la seva existència. Al s. XIV trobem diverses notícies. El 1365, el rei el ven a Pere Fresch de Berga. Entre els s. XV i XVII trobem altres mensions històriques. El 1905, però ja es trobava en ruïnes però al 1965 els amics dels castells iniciaren obres de restauració.[3]

Al segle X, els terrenys de Vilosiu, indret on hi ha edificat el Castell de Blancafort depenien del castell de Madrona; aquest castell se suposa que es trobava a prop de Queralt, posteriorment, al segle XII, passa al terme del castell de Peguera.[2]

L'any 1166 el rei Alfons I de Catalunya-Aragó, va concedir a Pere de Berga la Força o casa forta, que aquest havia construït a l'indret de Blancafort, a canvi d'un jurament de fidelitat, en nom seu i dels seus successors. Pel que es pot llegir en un document que es conserva al Liber feudorum maior, fa pensar que la fortificació feia poc que estava acabada o bé en procés de construcció, el mateix topònim de Blancafort ja porta a pensar que en aquest indret devia haver-hi algun tipus d'edifici defensiu. El 1174 en un altre document ja es fa esment del Castrum de Blancafort.[2]

Pere de Berga tenia a l'època de la construcció del castell, una manifesta enemistat amb els vescomtes del Comtat de Berga, Blancafort és molt proper a Madrona i Espinalbet, els quals pertanyien al vescomte, aquesta enemistat porta als historiadors a pensar que aquest fos el motiu de la construcció del castell, també és probable que el fet de tenir aquest indret fortificat li facilites la comunicació entre la vila de Berga, on els Berga tenien la casa forta i els castells de Peguera i de Fígols.[2]

L'any 1309 el castell va passar a mans del rei Jaume II de Catalunya-Aragó, després d'una permuta de la seva propietària, Sibil·la de Pallars (néta de Sibil·la de Berga) amb el rei Jaume II.[2]

Berenguer d'Oms, conseller reial n'era el propietari, el 1358. El 1363 va ser venut per 4.000 sous, per la reina Elionor, a Pere Fresc. En un fogatjament fet entre el 1365 i el 1370, Pere Fresc, tenia en propietat el Castell de Blancafort i la casa de Merolla, de la qual en depenien 24 focs, molt probablement cases o masos. L'any 1381, segons un fogatjament, al castell de Blancafort hi havia cinc focs i dins el seu terme dinou més.[2]

Duran la guerra civil catalana, que es va produir a finals del segle XV, el castell encara podia ser utilitzat com a fortificació. El juliol de l'any 1463, va ser ocupat per Guillem de Vila-Setrú, capità del rei.[2]

El castell de Tenes ja s'esmenta al 923. Posteriorment, va anar-se modificant el nom fins a arribar a castell Cir o de la Popa, per la forma de la base rocosa en la qual es sustenta, que forma part dels contraforts del massís de la Sauva Negra.

El castell es troba a la Torrassa dels Moros, a frec de la riera de Tenes, en un indret on hi ha restes d'un mur i una torre.

Els senyors del castell portaren el nom de Castellcir des del segle XI fins al XIV, i fou famós per la seva bel·licositat. El 1294, Jaume II assetjà i prengué el castell a Gilabert. La línia directa dels Castellcir es va perdre a la Pesta Negra del 1348, passant als Centelles i, més tard, als Planella. Els successors d'aquests, els marquesos de Castell-vell, el vengueren el 1942.

El conjunt del castell està format per muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions encara imponents ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments. Presenta un avançat procés de degradació, amenaçant ruïna les poques estructures que resten dempeus.

Segons la llegenda, l'església de Castellcir està construïda en un lloc que no pot veure's des d'aquest castell a causa de la conducta malèvola de Gilabert, el senyor del castell de l'època.

Remuntada del riu Tenes: Etapa 4 (de Sant Quirze Safaja a Castellcir).

A Google Maps.

La primera notícia documental que tenim de Santa Maria d'Argelaguer data de l'any 1004, moment en què el bisbe Odó reclama a Bernat Tallaferro la possessió de la parròquia de Sanctae Mariae de Argelagario per al Bisbat de Girona. En aquesta època, l'edifici devia ser una petita església d'estil preromànic, de la qual no s'ha conservat cap resta. Durant els segles XII i XIII, l'església fou reconstruïda en estil romànic. Avui encara podem trobar alguns elements arquitectònics d'aquesta antiga construcció romànica, com la base del campanar i de l'absis, dues columnetes decoratives de l'absis i un pany de paret que queda ocult per una ampliació del segle XVII.

L'església romànica va viure una gran reforma durant el segle XV, com a conseqüència dels devastadors terratrèmols dels anys 1427 i 1428, i que van malmetre l'edifici considerablement. Va caldre refer l'edifici aprofitant les estructures que encara es mantenien dempeus i utilitzant materials procedents de les parts enderrocades. Així, per exemple, es va reconstruir l'absis a partir de la base romànica i es va dotar l'edifici d'una coberta de fusta, sostinguda per dos grans arcs gòtics. L'any 1573 l'església es va modificar i ampliar novament. La nau central es va cobrir amb una volta de canó feta de pedra i amb finestrals a la part superior, i es van refer també el campanar i la porta d'entrada a l'església. Posteriorment, ja al segle XVIII, es va substituir una tronera [obertura feta a en un mur per poder disparar un canó a cobert del foc enemic] que hi havia sobre la porta d'entrada per un ull de bou, es va emblanquinar i pintar l'edifici, es va arreglar el presbiteri i, molt probablement, es va dur a terme l'arremolinat del campanar i la seva decoració amb motius romboïdals. Més tard, ja al segle XIX, les guerres carlines van deixar la seva empremta a la façana de l'edifici amb els nombrosos impactes de bala que encara s'hi poden veure.

Lamentablement, el patrimoni artístic de Santa Maria d'Argelaguer va ser completament destruït el 26 de juliol de 1936.

Veure ruta al Wikiloc.

Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.

A Google Maps.

(Esglèsia vella de Corbera d'Ebre. Terra Alta. Catalunya)

————

destruïda pels atacs de l'aviació feixista italina (Legió Còndor) i els bombardejos de l'insurrecte General Franco, durant la Guerra del 1936-1939

----------

the church was destroyed during the Spanish War in 1938 for the Italian fascist aviation (Condor Legion) and the bombings of the insurrectionist General Franco against the Republic.

The impacts of bullets and pumps still remain, for the historical memory and as expression of people's desire for peace.

Monestir de Sous

Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous[1] fou una abadia benedictina de l'antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'extrem més meridional de l'actual terme municipal d'Albanyà (Alt Empordà).

Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont. Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l'antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d'Albanyà i, per tant, a la comarca de l'Alt Empordà. A les seves ruïnes es construí, a principi del segle xix, l'església parroquial de Sant Llorenç de Sous.

Història

Vista general de les runes del monestir

Les primeres notícies que es tenen d'aquest monestir es remunten a l'11 d'abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d'Aguja pel rei franc Carles el Calb. Entre les possessions d'aquest monestir hi havia la muntanya de Sant Llorenç, amb l'església que hi havia estat fundada (montem sancti Laurenti cum basilica in honore Sancti Laurenti eusdem fundate).

Era una època d'expansió del monaquisme. Sovint els monjos seguien de prop els colons que, baixant de la muntanya al pla, s'apropiaven de noves terres per ocupació (aprissio) i n'emprenien l'artigatge, i moltes vegades els disputaven els drets adquirits.

Els monjos benedictins de Sant Aniol d'Aguja que es van instal·lar al pla de Sous van tenir en compte les condicions defensives de lloc escollit i també els recursos naturals que oferia per al manteniment de la comunitat. La muntanya del Mont, per les seves característiques, els proporcionava totes dues coses. No tan sols és un lloc elevat, que ofereix protecció i fàcil de defensar, sinó que disposa de fonts d'aigua potable, al costat d'una de les quals, la font de l'Esparreguera, fou construïda la nova fundació, que n'obtingué l'aigua necessària per als usos domèstics i agropecuaris.

Fins a la primeria del segle xi la comunitat de Sant Llorenç del Mont era només una cel·la (cella Sancti Laurentii) filial de Sant Aniol d'Aguja i, com aquest, sotmès al domini dels canonges de la catedral de Girona. Així ho testimonien dos documents atorgats pel rei Carles el Simple en els anys 898 i 922 i una butlla del papa Silvestre II expedida el 1002 a favor de la mitra de Girona.

La cel·la de Sant Llorenç, però, anava adquirint importància, afavorida per privilegis i donacions efectuades pels comtes de Besalú i de Barcelona i altres senyors. Aviat esdevingué un centre receptor d'almoines i de drets de senyoria feudal sobre els habitants dels voltants.

En aquest moment, la història del lloc feu un tomb, quan s'hi traslladà la comunitat de Sant Aniol d'Aguja i esdevingué, així, la seu de l'abadia. Sant Aniol passà a ser una simple parròquia sota el domini de Sant Llorenç del Mont, que també passà a controlar les de Sant Feliu de Riu i Sant Martí de Talaixà. El 1003 la comunitat de Sous ja consta regida per l'abat Abbó. Els nous dirigents tingueren en aquells anys una intensa participació en els afers del comtat de Besalú, on ostentaven un alt reconeixement. Els seus abats formaren part del consell dels comtes de Besalú i assistiren als concilis que es van celebrar a Girona els anys 1068 i 1073. Entre els segles xi i xii es construí una nova església.

Almenys des de 1222 al monestir de Sous tenia culte particular la imatge de la Mare de Déu del Mont. La difusió de la devoció impulsà l'abat Bernat, en els anys 1311-1318, a construir l'actual santuari al cim de la muntanya, al qual fou traslladada. Aquest santuari enfrontà de seguida l'abat amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí, pel seu control. El 1319 s'arribà a un conveni que deixà en mans de l'abat l'administració del santuari, mentre el bisbe hi retenia el dret de visitació, la jurisdicció i un cens anual.

Façana i porta de l'església (a l'esquerra)

Al segle xiv era una comunitat pròspera però petita, formada, l'any 1332, per vuit monjos. Al segle xv la decadència s'accentuà, amb una comunitat que arribà a tenir només dos monjos (1438) i amb greus dificultats econòmiques per la disminució progressiva de les rendes. La situació fou agreujada pels forts terratrèmols que es deixaren sentir sobretot en aquella zona entre els anys 1427 i 1434, que afectaren els edificis i arruïnaren l'església i algunes de les altres construccions, fins al punt que motivaren el trasllat de l'altar major al claustre.

Durant el segle xvi, es reconstruïren parcialment els edificis i l'abat Francesc Albanell († 1530) intentà restaurar el monestir amb l'establiment de quatre capellanies o beneficis, però el deteriorament ja fou imparable. El 1592, d'acord amb el desig del monarca de potenciar els monestirs més poblats, el papa Climent VIII en decretà la supressió i l'annexionà al monestir de Sant Pere de Besalú. La supressió, però, no es feu efectiva fins a la mort del darrer abat, Jaume Coll, el 1605.

A partir d'aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous. La ruïna de l'església, definitivament abandonada al segle xviii, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829. Des de mitjan segle xix, les restes del monestir serviren d'estable d'animals i magatzem d'eines agrícoles. Durant el segle xx el poble ha quedat deshabitat i el lloc totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.

Jacint Verdaguer visità les ruïnes del monestir durant la seva estada al Mont l'estiu de 1884, amb motiu de la festa major del poble de Sous, i en publicà les impressions aquell mateix any.

Arquitectura

Nau central de l'església

El monestir tenia planta rectangular, orientada al migdia. El conjunt constava de dues àrees aproximadament d'igual extensió: al nord, l'església; i al sud, el claustre i les dependències monacals.

L'església, de grans dimensions, era de planta basilical, amb tres naus i tres absis semicirculars. Pertany, estilísticament, al romànic llombard, del segle xi. La nau central comunicava amb les laterals a través de tres arcs formers de mig punt que descansaven sobre grans pilastres sense decoració, les quals suportaven les voltes, de quart de cercle les laterals i segurament de canó la central. Els absis estan decorats per la part exterior amb arcs cecs i faixes llombardes i per l'interior amb fornícules entre semicolumnes i capitells; el central té tres finestres de mig punt i els laterals només una. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. D'aquesta església es conserva completa la capçalera, la porta principal (sense decoració) i un dels laterals fins a l'arrencada de la volta de la nau central. Davant de la porta, situada a ponent, hi havia un atri, del qual només es conserva part d'un mur.

La porta que comunicava l'església amb el claustre és al mur meridional d'aquella. Del claustre, que tenia planta irregular, segurament per adaptar-se a la topografia del terreny, només en resta la galeria adossada a l'església. Aquesta galeria està coberta amb volta de quart de cercle i té finestrals de mig punt. Les fotografies antigues que se n'han conservat indiquen que les altres galeries tenien coberta d'embigat de fusta inclinada i arcs de mig punt que descansaven sobre columnes distribuïdes en un sol rengle, tot datable en el segle xii. Els capitells estaven decorats amb motius vegetals i els que no foren robats es conserven en el Museu d'Art de Girona i en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Verdaguer encara va poder veure una part del claustre dempeus el 1884.

A l'entorn del claustre hi havia les dependències monacals, en part fortificades, i datable entre els segles xi i xiii.

Llegendari

Font mencionada per la llegenda de Jacint Verdaguer.

La font de l'Esparreguera (fonte vocabulo Sparrigaria) o dels Monjos, actualment seca, és molt a prop del monestir, que n'obtenia l'aigua necessària. Segons conta la llegenda (recollida per Verdaguer), aquesta font no existia, però un dia passaren per allí dos homes que perseguien sarraïns fugitius. Estaven fatigats, feia molta calor i tenien set, i un d'aquests exclamà:

« "Si Déu ens fes la mercè d'una mica d'aigua!" »

Immediatament, brollà aigua d'on ara hi ha la font.

Verdaguer també va transmetre una altra llegenda relacionada amb el monestir del Mont, en aquest cas sobre la fundació del santuari de la Mare de Déu del Mont. L'abat va rebre instruccions en somnis per a la construcció d'un santuari per a la imatge, ja tan venerada al monestir, en una altura. Va decidir construir-lo al pla de Solls, entre el monestir i l'actual santuari, però l'endemà del primer dia de feina es van trobar les eines al cim de la muntanya. Els obrers van tornar a treballar al mateix lloc, i es va repetir el fet, fins que van abandonar el primer projecte i van construir el santuari allà on el volia la Mare de Déu.

Etimologia

El nom històric del monestir, vigent durant tota la seva existència, fou Sant Llorenç del Mont. El de Sant Llorenç de Sous, més difós actualment, s'originà després de la seva supressió i construcció a les seves ruïnes de la parròquia del poble de Sous sota aquesta advocació. Sovint és utilitzat aquest darrer per evitar confusions amb el monestir de Sant Llorenç del Munt.

Protecció i situació contemporània

El 1983 fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. A partir de 1984 s'emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 2008 s'ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l'Ajuntament d'Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari.

IN ENGLISH BELOW THE LINE

Fotografia presa amb una càmera Rolleiflex Automat (RF 111A), fabricada el 1938; Ilford HP5+ 400 revelat amb HC110. Aquesta càmera és contemporanea amb Auschwitz-Birkenau.

Vista de Birkenau des de la carretera est, amb una de les innombrables torres de vigilancia, la filferrada, i l'unic grup sencer de barracons de fusta encara dempeus, els del sector B-II.

Auschwitz. Què més puc dir més enllà d’aquest toponim en alemany d’una vila polonesa. Tots ja sabeu què fou, de 1940 a 1945. Aquí es creà un camp de concentració per la explotació salvatge i mortal dels enemics del III Reich. Però sobretot a partir de 1943 i a la seva extensió (i futur camp independent) de Birkenau: l’extermini dels jueus europeus a nivell industrial.

Birkenau, o Auschwitz II, fou la expansió massiva del camp original (després conegut com Auschwitz I) a partir de 1942, inicialment amb el proposit d'explotar l'influx massiu de presoners de guerra sovietics, però que aviat va canviar cap a camp d'extermini per als jueus europeus, francesos, holandesos, grecs i sobretot, polonesos i hongaresos. Les cambres de gas de Birkenau començaren a funcionar el març de 1942 i no pararen fins octubre de 1944. Finalment, el camp fou alliberat el 21 de gener de 1945. Els nazis hi assassinaren més de 1.300.000 persones, la gran majoria just baixar dels trens, i la gran majoria, jueus...

en.wikipedia.org/wiki/Auschwitz_concentration_camp#Auschw...

www.auschwitz.org/en/history/kl-auschwitz-birkenau/

70.auschwitz.org/index.php?option=com_content&view=ar...

=====================================

Picture taken with a Rolleiflex Automat camera (RF 111A), manufactured in 1938; Ilford HP5+ 400 film developed in HC110. This camera is of the same era than Auschwitz-Birkenau itself.

Eastern view of Birkenau, with one of the guard turrets, the barbwire and the only row of timber blocks remaining, part of the B-II sector.

Auschwitz. What else can I say beyond this toponym in German of a Polish town. You all know what it was, from 1940 to 1945. Here a concentration camp was created for the savage and deadly exploitation of the enemies of the Third Reich. But especially from 1943 and in its extension (and future independent camp) of Auschwitz II - Birkenau. The extermination of European Jews at an industrial level.

Birkenau, or Auschwitz II, was the massive expansion of the original camp (later known as Auschwitz I) from 1942, initially with the purpose of exploiting the massive influx of Soviet prisoners of war, but which soon changed to a camp of extermination for the European Jews, French, Dutch, Greek and above all, Polish and Hungarian. The Birkenau gas chambers began operating in March 1942 and did not stop until October 1944. Finally, the camp was liberated on January 21, 1945. The Nazis murdered more than 1,300,000 people there, the vast majority just of the trains, and the great majority, Jews...

en.wikipedia.org/wiki/Auschwitz_concentration_camp#Auschw...

www.auschwitz.org/en/history/kl-auschwitz-birkenau/

70.auschwitz.org/index.php?option=com_content&view=ar...

Sant Martí de Querós

Sant Martí de Querós és una església romànica del municipi de Sant Hilari Sacalm, documentada des de principis del segle xii i protegida com a bé cultural d'interès local. Era l'església parroquial del poble de Querós i fou abandonada el 1966 després de la construcció del pantà de Susqueda. Està ubicada just al límit de les aigües de l'embassament. La primer referència documental de l'església és de 1104 però es creu que l'edifici romànic fou construït a finals del segle xi.[1] En fou rector Antoni Serrallonga, fill del bandoler Joan de Serrallonga.

Descripció

Antiga església parroquial del poble de Querós abandonada des de l'any 1966, situada al nord de Sant Hilari Sacalm, al costat de les aigües del pantà de Susqueda. L'edifici, té una única nau rectangular amb la coberta de volta de canó, amb tres arcs torals, i un absis semicircular a la capçalera amb una finestra de doble esqueixada al centre, en arc de mig punt en gradació. A migdia hi ha la porta d'entrada original, en arc de mig punt, i dues finestres. L'exterior de l'absis presenta decoració d'arcuacions entre lesenes i els murs de les naus fris d'arcuacions. El campanar-torre del segle xv està adossat al costat de migdia de l'absis. El teulat del campanar és a doble vessant, de teula àrab.[2]

En els murs, de carreus de pedra, en destaca el coronament superior d'arcuacions cegues.[2]

A l'interior de l'absis es conserven fragments de pintura mural d'època romànica.[2]

Història

L'església apareix documentada per primer cop el 1104, encara que segurament és una mica anterior, de finals del segle xi. Va estar vinculada des del principi al terme senyorial de Sau, sota la jurisdicció del castell de Cabreroles.[2]

Els terratrèmols del segle xv, que tantes destrosses provocaren a la comarca, van malmetre sobretot el campanar que va haver de ser alçat de nou el mateix segle i reforçat el següent. Gran part de la rectoria fou enderrocada.[2]

A la segona meitat del segle xvii, Antoni de Serrallonga, fill del bandoler Joan Sala de Serrallonga, fou rector de la parròquia.[2]

Del poble de Querós en resten dempeus l'església i algunes cases situades a les muntanyes, ja que la resta estan sota les aigües de l'embassament de Susqueda.[2]

L'Ajuntament de Sant Hilari Sacalm, en col·laboració amb el Consell Comarcal de la Selva i la Diputació de Girona ha iniciat (quan?) un projecte de restauració per poder incorporar l'església a les rutes turístiques del romànic català. Una de les primeres tasques endegades ha estat assentar les bases de l'edifici i fer diverses excavacions.[2]

Actualment (Març 2021) no s'ha fet cap actuació i l'esglèsia comença a caure, la teulada del campanar va caure el 2015 i l'entorn s'està degradant, el xiprer i el llorer que creixien al costat s'han mort i una alzina que hi havia al costat ha caigut cap al pantà i una del costat s'està descalçant i morint.

El Serrat de l'Ocata és un veïnat de l'Ametlla del Vallès format per masies disseminades que enllaça amb la urbanització a la qual dóna nom, convertida oficialment en barri de l'Ametlla, del Serrat de l'Ametlla, denominada actualment simplement com el Serrat o oficialment com el Serrat de l'Ocata.

Can Joanet és una masia amb una teulada de dues vessants la referència més antiga de la qual data de 1612 i correspon a la masia de Can Simó, casa adosada a Can Joanet, tot i que, de ben segur, la masia és anterior, segles XV o XIV.

La masia original és el cos dret, que correspon a Can Simó. Les posteriors reformes es van realitzar de dreta a esquerra, entre les que destaca la de 1701, any de la crema del Santuari de Puiggraciós, fet que de ben segur va proporcionar les primeres matèries necessàries com per poder-la realitzar.

Actualment, presenta una façana i murs fets amb pedra de la zona amb rejuntament de calç i cantoneres de pedra de majors dimensions i amb alguna pedra treballada. Hi ha 5 finestres i 1 porta amb brancals de pedra sorrenca. Les parets interiors són fetes amb pedra i calç. Destaca el balcó corregut i la galeria de la casa, probablement de principis de segle XX, així com el rellotge de sol. L'era de la casa que és de gran bellesa i singularitat, ja que resta elevada per la inclinació del terreny.Sostres d'embigat de fusta, cairons i rajols.

En una de les llindes es llegeix 1701 amb una grafia ben entenedora, i en una altra, feta possiblement per un altre picapedrer, 1711. Aqueta segona per a moltes persones produeix un dubte ja que el 7 sembla un 1 de l'alfabet àrab, però no ho és ja que la resta dels 1 són amb xifres romanes. També i en mig de les dues primeres i segones xifres hi ha una inscripció "petrogríflica" on veiem un triangle amb una creu antiga en forma de T sobreposada.

Can Xacó té la teulada de dues vessants, però paral·leles a la façana. Actualment, la façana està orientada a cara oest, per qüestions d'espai del terreny. Per la configuració de la casa, parteix d'una masia amb teulada a una sola vessant que va rebre un adossat a la part oest, l'actual façana. La façana i els murs són de pedra de la zona amb rejuntament de calç i cantoneres de pedra de majors dimensions i amb alguna pedra treballada. Disposa de 5 finestres i la porta amb brancals de pedra sorrenca. Les parets interiors són fetes amb pedra i calç. Sostres d'embigat de fusta, cairons i rajols. Teulada amb biga de fusta i aïllament de canya sota teula catalana.

Ca l'Arcís té la teulada de dues vessants paral·lels a la façana. D'altra banda, té adossada la masia de Ca l'Ermità a la part nord. Aquesta és també d'una vessant i amb façana cap a sud. Actualment, la façana de ca l'Arcís està orientada a sud-est per qüestions d'espai del terreny. De dues planta, la façana i els murs són de pedra de la zona amb rejunt de calç i cantoneres de pedra de majors dimensions i amb alguna pedra treballada. Té 4 finestres i la porta amb brancals de pedra sorrenca, tots ells pintats de blau a mode tradicional per espantar les bruixes i els mals esperits fins a la reforma que ha tingut darrerament.

Can Manel és la única masia que resa dempeus a llevant del camí que puja a Puiggraciós. També té la teulada de dues vessants paral·lels a la façana i actualment és una edificació auxiliar d'una finca amb una vivenda més moderna.

A Google Maps.

L'Assut de Xerta és una presa construïda en diagonal de banda a banda del riu Ebre al llarg d'uns 375 metres. La seva funció és la de desviar l'aigua cap als canals de la Dreta i de l'Esquerra de l'Ebre. Està situat a tres quilòmetres riu amunt de la vila de Xerta, ubicada entre els termes municipals de Xerta (al marge dret) i Tivenys (al marge esquerre), a la comarca del Baix Ebre.

El monument consta de la presa o resclosa, l'assut pròpiament dit, i les seves construccions annexes: els espigons, l'antiga fàbrica de farina i el molí.

La presa o resclosa està construïda en diagonal sobre el riu Ebre. Té una longitud de 310 m, una amplada de 3,50 m en coronació i de 35 m en la fonamentació, i una alçada de 6 m. La seva distribució en diagonal constitueix un aspecte singular d'aquest assut, ja que la majoria dels assuts són perpendiculars als marges del riu. La fonamentació de l'estructura ha perdurat al llarg dels anys. La seva disposició geomètrica en planta permet la derivació per cada marge dels cabals necessaris per al rec. Tota l'aigua que no es deriva cap als canals de la Dreta i l'Esquerra i a la central hidroelèctrica és evacuada per un gran sobreeixidor central. Aquest sobreeixidor abasta tota la longitud de la presa i dóna un aspecte majestuós a l'obra. En cada estrep de l'assut se situen les comportes, que s'utilitzen per obrir o tancar els períodes de rec. També s'usen si per avaria o per altres causes (per exemple quan hi ha una gran avinguda) cal deixar secs els canals que alimenta l'assut.

L'edifici del molí, adjacent a l'assut, en el seu marge dret, encara es conserva i presenta una base de carreus ben treballats, amb una làpida esculpida que porta al centre les armes de la ciutat de Tortosa i a cada costat una llegenda al·lusiva a la seva data de construcció (1575), amb els noms dels procuradors i els notaris. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. En el seu interior es pot admirar el sistema de transformació de l'energia hidràulica en mecànica i posteriorment en elèctrica, amb les seves rodes dentades i turbines. El molí i les seves instal·lacions annexes (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) són elements d'interès que pertanyen al darrer terç del segle XVI. És un dels escassos edificis industrials exemplars de l'època del Renaixement de Catalunya.

Un altre edifici que es pot considerar com a instal·lació complementària i annexa a l'Assut, testimoni de la seva importància secular, és el situat al marge esquerre, conegut com a Farinera dels Gonzàlez, del qual només resten dempeus les façanes de pedra de maçoneria i totxo que conserven la forma original.

És a partir del 1440 quan se'n té notícia més certa: l'assut medieval va ser construït pels mestres tortosins Domingo Xies, Antoni Alcanyiç i Bernat Gual, amb la prestació de treball de gairebé tota la població de l'actual comarca del Baix Ebre, i amb l'assessorament tècnic de diversos mestres, del territori i forasters. Encara que ja inicialment es preveia que servís per a treure aigua de l'Ebre per dos canals, això no s'aconseguí fins a quatre-cents anys després. Durant aquest temps l'Assut només serví per a moure uns molins fariners situats al costat de Xerta i al de Tivenys. Tot i això, en aquests segles va esdevenir un important centre econòmic controlat per la ciutat de Tortosa.

Vora l'assut, a la part de Tivenys, sobre una elevació del marge esquerre que domina el riu, s'hi ha descobert un poblat ibèric (s. VI aC) excavat en diferents campanyes arqueològiques des de l'any 2000, on sobresurten les restes d'una gran torre defensiva, de tipologia única a Catalunya, probablement destruïda cap a l'any 200 aC amb l'ocupació romana.

El canal de la Dreta fou inaugurat el 1857 i requerí una primera regularització i elevació de la cresta de l'Assut mentre que el de l'esquerra s'inaugura l'any 1912. Fou llavors, a mitjans del segle XIX, quan se li donà la imatge que té actualment, amb la intervenció que realitzà el senyor Jules Carvallo, el qual treballava per a la Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro.

A Google Maps.

La parella 269-757 tracciona un tall de vagons amb telers pel baixador de Sant Ildefons de Cornellà, ja sense servei comercial però encara amb l'edifici de viatgers dempeus. [Diapositiva escanejada]

La pareja 269-757 tracciona un corte de vagones con teleros por el apeadero de Sant Ildefons de Cornellà, ya sin servicio comercial pero aún con el edificio de viajeros en pie. [Diapositiva escaneada]

Un dia qualsevol foradaré la terra / i em faré un clot profund, / perquè la mort m'arreplegui dempeus, / reptador, temerari. / Suportaré tossudament la pluja / i arrelaré en el fang de mi mateix. - Miquel Martí i Pol

(Un día cualquiera agujerearé la tierra / y me haré un hoyo profundo / para que la muerte me coja de pie, / retador, temerario. / Soportaré tozudamente la lluvia / y enraizaré en el barro de mí mismo.- Miquel Martí i Pol)

Monestir de Sous

Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous[1] fou una abadia benedictina de l'antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'extrem més meridional de l'actual terme municipal d'Albanyà (Alt Empordà).

Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont. Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l'antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d'Albanyà i, per tant, a la comarca de l'Alt Empordà. A les seves ruïnes es construí, a principi del segle xix, l'església parroquial de Sant Llorenç de Sous.

Història

Vista general de les runes del monestir

Les primeres notícies que es tenen d'aquest monestir es remunten a l'11 d'abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d'Aguja pel rei franc Carles el Calb. Entre les possessions d'aquest monestir hi havia la muntanya de Sant Llorenç, amb l'església que hi havia estat fundada (montem sancti Laurenti cum basilica in honore Sancti Laurenti eusdem fundate).

Era una època d'expansió del monaquisme. Sovint els monjos seguien de prop els colons que, baixant de la muntanya al pla, s'apropiaven de noves terres per ocupació (aprissio) i n'emprenien l'artigatge, i moltes vegades els disputaven els drets adquirits.

Els monjos benedictins de Sant Aniol d'Aguja que es van instal·lar al pla de Sous van tenir en compte les condicions defensives de lloc escollit i també els recursos naturals que oferia per al manteniment de la comunitat. La muntanya del Mont, per les seves característiques, els proporcionava totes dues coses. No tan sols és un lloc elevat, que ofereix protecció i fàcil de defensar, sinó que disposa de fonts d'aigua potable, al costat d'una de les quals, la font de l'Esparreguera, fou construïda la nova fundació, que n'obtingué l'aigua necessària per als usos domèstics i agropecuaris.

Fins a la primeria del segle xi la comunitat de Sant Llorenç del Mont era només una cel·la (cella Sancti Laurentii) filial de Sant Aniol d'Aguja i, com aquest, sotmès al domini dels canonges de la catedral de Girona. Així ho testimonien dos documents atorgats pel rei Carles el Simple en els anys 898 i 922 i una butlla del papa Silvestre II expedida el 1002 a favor de la mitra de Girona.

La cel·la de Sant Llorenç, però, anava adquirint importància, afavorida per privilegis i donacions efectuades pels comtes de Besalú i de Barcelona i altres senyors. Aviat esdevingué un centre receptor d'almoines i de drets de senyoria feudal sobre els habitants dels voltants.

En aquest moment, la història del lloc feu un tomb, quan s'hi traslladà la comunitat de Sant Aniol d'Aguja i esdevingué, així, la seu de l'abadia. Sant Aniol passà a ser una simple parròquia sota el domini de Sant Llorenç del Mont, que també passà a controlar les de Sant Feliu de Riu i Sant Martí de Talaixà. El 1003 la comunitat de Sous ja consta regida per l'abat Abbó. Els nous dirigents tingueren en aquells anys una intensa participació en els afers del comtat de Besalú, on ostentaven un alt reconeixement. Els seus abats formaren part del consell dels comtes de Besalú i assistiren als concilis que es van celebrar a Girona els anys 1068 i 1073. Entre els segles xi i xii es construí una nova església.

Almenys des de 1222 al monestir de Sous tenia culte particular la imatge de la Mare de Déu del Mont. La difusió de la devoció impulsà l'abat Bernat, en els anys 1311-1318, a construir l'actual santuari al cim de la muntanya, al qual fou traslladada. Aquest santuari enfrontà de seguida l'abat amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí, pel seu control. El 1319 s'arribà a un conveni que deixà en mans de l'abat l'administració del santuari, mentre el bisbe hi retenia el dret de visitació, la jurisdicció i un cens anual.

Façana i porta de l'església (a l'esquerra)

Al segle xiv era una comunitat pròspera però petita, formada, l'any 1332, per vuit monjos. Al segle xv la decadència s'accentuà, amb una comunitat que arribà a tenir només dos monjos (1438) i amb greus dificultats econòmiques per la disminució progressiva de les rendes. La situació fou agreujada pels forts terratrèmols que es deixaren sentir sobretot en aquella zona entre els anys 1427 i 1434, que afectaren els edificis i arruïnaren l'església i algunes de les altres construccions, fins al punt que motivaren el trasllat de l'altar major al claustre.

Durant el segle xvi, es reconstruïren parcialment els edificis i l'abat Francesc Albanell († 1530) intentà restaurar el monestir amb l'establiment de quatre capellanies o beneficis, però el deteriorament ja fou imparable. El 1592, d'acord amb el desig del monarca de potenciar els monestirs més poblats, el papa Climent VIII en decretà la supressió i l'annexionà al monestir de Sant Pere de Besalú. La supressió, però, no es feu efectiva fins a la mort del darrer abat, Jaume Coll, el 1605.

A partir d'aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous. La ruïna de l'església, definitivament abandonada al segle xviii, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829. Des de mitjan segle xix, les restes del monestir serviren d'estable d'animals i magatzem d'eines agrícoles. Durant el segle xx el poble ha quedat deshabitat i el lloc totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.

Jacint Verdaguer visità les ruïnes del monestir durant la seva estada al Mont l'estiu de 1884, amb motiu de la festa major del poble de Sous, i en publicà les impressions aquell mateix any.

Arquitectura

Nau central de l'església

El monestir tenia planta rectangular, orientada al migdia. El conjunt constava de dues àrees aproximadament d'igual extensió: al nord, l'església; i al sud, el claustre i les dependències monacals.

L'església, de grans dimensions, era de planta basilical, amb tres naus i tres absis semicirculars. Pertany, estilísticament, al romànic llombard, del segle xi. La nau central comunicava amb les laterals a través de tres arcs formers de mig punt que descansaven sobre grans pilastres sense decoració, les quals suportaven les voltes, de quart de cercle les laterals i segurament de canó la central. Els absis estan decorats per la part exterior amb arcs cecs i faixes llombardes i per l'interior amb fornícules entre semicolumnes i capitells; el central té tres finestres de mig punt i els laterals només una. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. D'aquesta església es conserva completa la capçalera, la porta principal (sense decoració) i un dels laterals fins a l'arrencada de la volta de la nau central. Davant de la porta, situada a ponent, hi havia un atri, del qual només es conserva part d'un mur.

La porta que comunicava l'església amb el claustre és al mur meridional d'aquella. Del claustre, que tenia planta irregular, segurament per adaptar-se a la topografia del terreny, només en resta la galeria adossada a l'església. Aquesta galeria està coberta amb volta de quart de cercle i té finestrals de mig punt. Les fotografies antigues que se n'han conservat indiquen que les altres galeries tenien coberta d'embigat de fusta inclinada i arcs de mig punt que descansaven sobre columnes distribuïdes en un sol rengle, tot datable en el segle xii. Els capitells estaven decorats amb motius vegetals i els que no foren robats es conserven en el Museu d'Art de Girona i en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Verdaguer encara va poder veure una part del claustre dempeus el 1884.

A l'entorn del claustre hi havia les dependències monacals, en part fortificades, i datable entre els segles xi i xiii.

Llegendari

Font mencionada per la llegenda de Jacint Verdaguer.

La font de l'Esparreguera (fonte vocabulo Sparrigaria) o dels Monjos, actualment seca, és molt a prop del monestir, que n'obtenia l'aigua necessària. Segons conta la llegenda (recollida per Verdaguer), aquesta font no existia, però un dia passaren per allí dos homes que perseguien sarraïns fugitius. Estaven fatigats, feia molta calor i tenien set, i un d'aquests exclamà:

« "Si Déu ens fes la mercè d'una mica d'aigua!" »

Immediatament, brollà aigua d'on ara hi ha la font.

Verdaguer també va transmetre una altra llegenda relacionada amb el monestir del Mont, en aquest cas sobre la fundació del santuari de la Mare de Déu del Mont. L'abat va rebre instruccions en somnis per a la construcció d'un santuari per a la imatge, ja tan venerada al monestir, en una altura. Va decidir construir-lo al pla de Solls, entre el monestir i l'actual santuari, però l'endemà del primer dia de feina es van trobar les eines al cim de la muntanya. Els obrers van tornar a treballar al mateix lloc, i es va repetir el fet, fins que van abandonar el primer projecte i van construir el santuari allà on el volia la Mare de Déu.

Etimologia

El nom històric del monestir, vigent durant tota la seva existència, fou Sant Llorenç del Mont. El de Sant Llorenç de Sous, més difós actualment, s'originà després de la seva supressió i construcció a les seves ruïnes de la parròquia del poble de Sous sota aquesta advocació. Sovint és utilitzat aquest darrer per evitar confusions amb el monestir de Sant Llorenç del Munt.

Protecció i situació contemporània

El 1983 fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. A partir de 1984 s'emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 2008 s'ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l'Ajuntament d'Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari.

Ja que avui tenia dia lliure al insti, volia aprofitar per descansar una mica, però veient que a les 8:30 ja estava dempeus, decideixo sortir de cacera ferròviaria. Com que anava un pèl tard (per no dir molt), la majoria de les coses bones les he perdut, però malgrat tot, he pogut veure varis TECOs com aquest.

PD: L'anècdota del dia ha estat fer spotting envoltat de cabres.

pare,

no sabies llegir ni escriure,

no sabies de lletra

analfabet, és diu això d'una manera expeditiva

un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust ...

... em rercorde,

i tu dempeus darrere meu,

jo escrivia, assegut a la taula,

miraves els signes que traçava jo

com si anesses llegint-los

o patint-los,

no ho sé

de vegades em demanaves que et llegis allò que jo havia escrit

no ho entenies, pero ho intuïes, ...

... ara,

mentre escric açó

et sent al meu darrere, a les meves espatlles,

et tinc o et necessite ...

pare.

Fragment escollit de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)

Un molt petit homanantge al meu de Pare, en Benito, que en prou feines sabia llegir i escriure i que si una alegria li vaig donar va ser quan vaig decidir seguir estudiant malgrat tot, malgrat no em pugués pagar ell la carrera. Aquell dia ens vam entendre com mai ho havíem fet.

També a la mare, la Teresa, que sense ella res, absolutament res, hagués estat possible.

Veig que he tingut sort, moltíssima sort, he tingut pares que m'han mercat com a persona, com a ser humà... i malgrat el temps encara els trobo a faltar. La veritat és que n'estic orgullós dels pares que em van tocar.

Bon cap de setmana a tothom

Belorado és una població de Burgos molt propera a la Rioja i que es troba en el Camino de Santiago.

D'origen probablement celta, es configura com a vila durant l'Edat Mitjana com a frontera entre Castella i Navarra, ja que era el pas natural de l'Ebre vers la Meseta castellana. En 1116, Alfonso I el Batallador (rei navarro-aragonès), li concedeix furs i entre els privilegis de què disposa hi ha el que li permet celebrar una fira, que és la més antiga documentada a la història d'Espanya.

L'ermita de Nuestra Señora de Belén és l'únic vestigi que roman dempeus de l'antic hospital de pelegrins. Fou reconstruïda en el segle XVIII.

Pàgina a la UNESCO World Heritage List.

Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.

A Google Maps.

Los zapatitos nuevos...

Com he disfrutat aquest matí comprant-li aquestes sabatetes a la meva princeseta...!

A l'Aran li agrada estar dempeus. Ja ha deprés a agafar-se a les anelles del parque per posar-se dreta, i si segueix així no ens extranyaria gens que aviat intentés donar els seus primers passets...

Como he disfrutado esta mañana comprándole estos zapatitos a mi princesita...!

A Aran le gusta estar de pie. Ya ha aprendido a agarrarse a las anillas del parque para ponerse derecha, y si sigue así no nos extrañaría que pronto intentara dar sus primeros pasitos ...

Monestir de Sous

Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous[1] fou una abadia benedictina de l'antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'extrem més meridional de l'actual terme municipal d'Albanyà (Alt Empordà).

Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont. Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l'antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d'Albanyà i, per tant, a la comarca de l'Alt Empordà. A les seves ruïnes es construí, a principi del segle xix, l'església parroquial de Sant Llorenç de Sous.

Història

Vista general de les runes del monestir

Les primeres notícies que es tenen d'aquest monestir es remunten a l'11 d'abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d'Aguja pel rei franc Carles el Calb. Entre les possessions d'aquest monestir hi havia la muntanya de Sant Llorenç, amb l'església que hi havia estat fundada (montem sancti Laurenti cum basilica in honore Sancti Laurenti eusdem fundate).

Era una època d'expansió del monaquisme. Sovint els monjos seguien de prop els colons que, baixant de la muntanya al pla, s'apropiaven de noves terres per ocupació (aprissio) i n'emprenien l'artigatge, i moltes vegades els disputaven els drets adquirits.

Els monjos benedictins de Sant Aniol d'Aguja que es van instal·lar al pla de Sous van tenir en compte les condicions defensives de lloc escollit i també els recursos naturals que oferia per al manteniment de la comunitat. La muntanya del Mont, per les seves característiques, els proporcionava totes dues coses. No tan sols és un lloc elevat, que ofereix protecció i fàcil de defensar, sinó que disposa de fonts d'aigua potable, al costat d'una de les quals, la font de l'Esparreguera, fou construïda la nova fundació, que n'obtingué l'aigua necessària per als usos domèstics i agropecuaris.

Fins a la primeria del segle xi la comunitat de Sant Llorenç del Mont era només una cel·la (cella Sancti Laurentii) filial de Sant Aniol d'Aguja i, com aquest, sotmès al domini dels canonges de la catedral de Girona. Així ho testimonien dos documents atorgats pel rei Carles el Simple en els anys 898 i 922 i una butlla del papa Silvestre II expedida el 1002 a favor de la mitra de Girona.

La cel·la de Sant Llorenç, però, anava adquirint importància, afavorida per privilegis i donacions efectuades pels comtes de Besalú i de Barcelona i altres senyors. Aviat esdevingué un centre receptor d'almoines i de drets de senyoria feudal sobre els habitants dels voltants.

En aquest moment, la història del lloc feu un tomb, quan s'hi traslladà la comunitat de Sant Aniol d'Aguja i esdevingué, així, la seu de l'abadia. Sant Aniol passà a ser una simple parròquia sota el domini de Sant Llorenç del Mont, que també passà a controlar les de Sant Feliu de Riu i Sant Martí de Talaixà. El 1003 la comunitat de Sous ja consta regida per l'abat Abbó. Els nous dirigents tingueren en aquells anys una intensa participació en els afers del comtat de Besalú, on ostentaven un alt reconeixement. Els seus abats formaren part del consell dels comtes de Besalú i assistiren als concilis que es van celebrar a Girona els anys 1068 i 1073. Entre els segles xi i xii es construí una nova església.

Almenys des de 1222 al monestir de Sous tenia culte particular la imatge de la Mare de Déu del Mont. La difusió de la devoció impulsà l'abat Bernat, en els anys 1311-1318, a construir l'actual santuari al cim de la muntanya, al qual fou traslladada. Aquest santuari enfrontà de seguida l'abat amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí, pel seu control. El 1319 s'arribà a un conveni que deixà en mans de l'abat l'administració del santuari, mentre el bisbe hi retenia el dret de visitació, la jurisdicció i un cens anual.

Façana i porta de l'església (a l'esquerra)

Al segle xiv era una comunitat pròspera però petita, formada, l'any 1332, per vuit monjos. Al segle xv la decadència s'accentuà, amb una comunitat que arribà a tenir només dos monjos (1438) i amb greus dificultats econòmiques per la disminució progressiva de les rendes. La situació fou agreujada pels forts terratrèmols que es deixaren sentir sobretot en aquella zona entre els anys 1427 i 1434, que afectaren els edificis i arruïnaren l'església i algunes de les altres construccions, fins al punt que motivaren el trasllat de l'altar major al claustre.

Durant el segle xvi, es reconstruïren parcialment els edificis i l'abat Francesc Albanell († 1530) intentà restaurar el monestir amb l'establiment de quatre capellanies o beneficis, però el deteriorament ja fou imparable. El 1592, d'acord amb el desig del monarca de potenciar els monestirs més poblats, el papa Climent VIII en decretà la supressió i l'annexionà al monestir de Sant Pere de Besalú. La supressió, però, no es feu efectiva fins a la mort del darrer abat, Jaume Coll, el 1605.

A partir d'aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous. La ruïna de l'església, definitivament abandonada al segle xviii, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829. Des de mitjan segle xix, les restes del monestir serviren d'estable d'animals i magatzem d'eines agrícoles. Durant el segle xx el poble ha quedat deshabitat i el lloc totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.

Jacint Verdaguer visità les ruïnes del monestir durant la seva estada al Mont l'estiu de 1884, amb motiu de la festa major del poble de Sous, i en publicà les impressions aquell mateix any.

Arquitectura

Nau central de l'església

El monestir tenia planta rectangular, orientada al migdia. El conjunt constava de dues àrees aproximadament d'igual extensió: al nord, l'església; i al sud, el claustre i les dependències monacals.

L'església, de grans dimensions, era de planta basilical, amb tres naus i tres absis semicirculars. Pertany, estilísticament, al romànic llombard, del segle xi. La nau central comunicava amb les laterals a través de tres arcs formers de mig punt que descansaven sobre grans pilastres sense decoració, les quals suportaven les voltes, de quart de cercle les laterals i segurament de canó la central. Els absis estan decorats per la part exterior amb arcs cecs i faixes llombardes i per l'interior amb fornícules entre semicolumnes i capitells; el central té tres finestres de mig punt i els laterals només una. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. D'aquesta església es conserva completa la capçalera, la porta principal (sense decoració) i un dels laterals fins a l'arrencada de la volta de la nau central. Davant de la porta, situada a ponent, hi havia un atri, del qual només es conserva part d'un mur.

La porta que comunicava l'església amb el claustre és al mur meridional d'aquella. Del claustre, que tenia planta irregular, segurament per adaptar-se a la topografia del terreny, només en resta la galeria adossada a l'església. Aquesta galeria està coberta amb volta de quart de cercle i té finestrals de mig punt. Les fotografies antigues que se n'han conservat indiquen que les altres galeries tenien coberta d'embigat de fusta inclinada i arcs de mig punt que descansaven sobre columnes distribuïdes en un sol rengle, tot datable en el segle xii. Els capitells estaven decorats amb motius vegetals i els que no foren robats es conserven en el Museu d'Art de Girona i en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Verdaguer encara va poder veure una part del claustre dempeus el 1884.

A l'entorn del claustre hi havia les dependències monacals, en part fortificades, i datable entre els segles xi i xiii.

Llegendari

Font mencionada per la llegenda de Jacint Verdaguer.

La font de l'Esparreguera (fonte vocabulo Sparrigaria) o dels Monjos, actualment seca, és molt a prop del monestir, que n'obtenia l'aigua necessària. Segons conta la llegenda (recollida per Verdaguer), aquesta font no existia, però un dia passaren per allí dos homes que perseguien sarraïns fugitius. Estaven fatigats, feia molta calor i tenien set, i un d'aquests exclamà:

« "Si Déu ens fes la mercè d'una mica d'aigua!" »

Immediatament, brollà aigua d'on ara hi ha la font.

Verdaguer també va transmetre una altra llegenda relacionada amb el monestir del Mont, en aquest cas sobre la fundació del santuari de la Mare de Déu del Mont. L'abat va rebre instruccions en somnis per a la construcció d'un santuari per a la imatge, ja tan venerada al monestir, en una altura. Va decidir construir-lo al pla de Solls, entre el monestir i l'actual santuari, però l'endemà del primer dia de feina es van trobar les eines al cim de la muntanya. Els obrers van tornar a treballar al mateix lloc, i es va repetir el fet, fins que van abandonar el primer projecte i van construir el santuari allà on el volia la Mare de Déu.

Etimologia

El nom històric del monestir, vigent durant tota la seva existència, fou Sant Llorenç del Mont. El de Sant Llorenç de Sous, més difós actualment, s'originà després de la seva supressió i construcció a les seves ruïnes de la parròquia del poble de Sous sota aquesta advocació. Sovint és utilitzat aquest darrer per evitar confusions amb el monestir de Sant Llorenç del Munt.

Protecció i situació contemporània

El 1983 fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. A partir de 1984 s'emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 2008 s'ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l'Ajuntament d'Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari.

El castell de Tenes ja s'esmenta al 923. Posteriorment, va anar-se modificant el nom fins a arribar a castell Cir o de la Popa, per la forma de la base rocosa en la qual es sustenta, que forma part dels contraforts del massís de la Sauva Negra.

El castell es troba a la Torrassa dels Moros, a frec de la riera de Tenes, en un indret on hi ha restes d'un mur i una torre.

Els senyors del castell portaren el nom de Castellcir des del segle XI fins al XIV, i fou famós per la seva bel·licositat. El 1294, Jaume II assetjà i prengué el castell a Gilabert. La línia directa dels Castellcir es va perdre a la Pesta Negra del 1348, passant als Centelles i, més tard, als Planella. Els successors d'aquests, els marquesos de Castell-vell, el vengueren el 1942.

El conjunt del castell està format per muralles, avui fragmentades, les restes de l'edifici principal i la capella de Sant Martí de la Roca. Les edificacions encara imponents ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments. Presenta un avançat procés de degradació, amenaçant ruïna les poques estructures que resten dempeus.

Segons la llegenda, l'església de Castellcir està construïda en un lloc que no pot veure's des d'aquest castell a causa de la conducta malèvola de Gilabert, el senyor del castell de l'època.

Remuntada del riu Tenes: Etapa 4 (de Sant Quirze Safaja a Castellcir).

A Google Maps.

El castell de Ginibrède, Génibrède o Gimbrède és un castell que forma part de la comuna de Castelnau-Montratier (en occità Castèlnau de Montratièr),

L'atribució de la construcció del castell als cavallers templaris i la seva destrucció a Simon de Montfort és considera avui en dia errònia. El primer esment és al 1209: la mort de Pons de Gourdon, els seus fill Pons i Ratier comparteixen l'herència, però Flaunhac, Castelnau i Ginibrède romananen indivisos. El 1258 els llocs serien (de nou?) un alou pertanyent als comtes de Toulouse. Després es va traslladar a Donasac i, per matrimoni, a Sant Gery (o Sant Gily, senyor dels Ginibrède en 1451). Diverses actes dels anys 1457-1484 esmenten el lloc, que serveix de "reduir" als habitants del Mas de Sadol. Se'n dóna una descripció el 1466: la porta principal es troba a l'est, hi ha una sala baixa a l'oest i una altra al sud, dues habitacions altes i una gran torre. La "casa noble" de Gimiscède (Génibrède), amb granja i molí, pertany al 1504 a Jacques de Saint-Géry. Al segle XVI, el senyoriu passa per Ginestet de Selves, de qui poden ser les armes que apareixen en una xemeneia. L'últim senyor és Victor de Pommeirol-Ginac i, al segle XIX, la casa és comprada pels Limayrac.

Les parts antigues supervivents es poden datar de finals del segle XIII o principis del segle XIV. El cos de l'edifici del sud va ser completament transformat, i potser en part reconstruït, al segle XIX.

El castell va ser construït sobre un turó a la vora de la Grande Barguelonne, sobre el qual es troba el molí Ginibrède. El pla cadastral de 1823 mostra un gran edifici de quatre edificis que envolta un pati, flanquejat per torres angulars quadrades al nord-oest, al nord-est i al sud-est. Les dues primeres torres romanen dempeus avui en dia: construïdes de pedra tallada, o aprofitant pedres acuradament quadrades, estan equipades amb arcs amb creus patents. Entre les dues torres, l'edifici del nord ha conservat bona part de les seves característiques, en particular amb portes cobertes d'arcs trencats i bisells.

Aquesta foto ha jugat a Quel est ce lieu?.

A Google Maps.

la porta estava tancada però vaig poder fer aquesta imatge fent una mica d'equilibris

el Castell de Calafell, Baix Penedès

Castell documentat des del 1037. Durant el segle XIV va pertànyer a la família Castellbisbal, senyors també de Cubelles, i posteriorment a la família Palou. El 1642 la residència senyorial i una part de les muralles foren enderrocades per ordre del marquès de Los Vélez i des d'aleshores es va fer servir de cementiri. El 1982 es va dur a terme l'excavació arqueològica.

Resta dempeus una bona part de les muralles medievals així com sitges, cisternes i els forats on es clavaven les bigues de les construccions desaparegudes.

Al costat de l'església romànica hi ha un recinte del segle XVIII cobert a quatre vessants, el comunidor, des d'on el mossèn foragitava els mals esperits.

www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1183

millor mejor better View On Black

BALADA DE LA YEGUA AUSENTE - PERLA BATALLA & JAVIER COLIS

TOTES LES MEUES FOTOS / TODAS MIS FOTOS

El cavall (Equus caballus) és un mamífer domesticat de la família dels èquids. És un herbívor de gran port, coll llarg i arquejat, poblat per llargues crineres. A la femella del cavall se li crida egua i a les cries, poltres si són mascles, i poltra si són femelles. Els cavalls són capaços de dormir tant dempeus com ajaguts. En això s'assemblen molt al meu amic Xavier a qui he vist dormir profundament agafat a una barra d'autobús més de 70 km. La cria i utilització del cavall per part de l'home es coneix com ramaderia equina o cavallada, i la seva domesticació es remunta a uns 3600 anys a. C.

-------------------------------------------------------------

El caballo (Equus caballus) es un mamífero domesticado de la familia de los équidos. Es un herbívoro de gran porte, cuello largo y arqueado, poblado por largas crines. A la hembra del caballo se le llama yegua y a las crías, potros o potrillos si son machos, y potras o potrancas si son hembras. Los caballos son capaces de dormir tanto de pie como tumbados. En esto se parecen mucho a mi amigo Xavier al que he visto dormir profundamente agarrado a una barra de autobús mas de 70 Km. La cría y utilización del caballo por parte del hombre se conoce como ganadería equina o caballar, y su domesticación se remonta a unos 3600 años a. C.

Santuari de la Mare de Déu del Mont

La Mare de Déu del Mont és un santuari marià del bisbat de Girona, sobre el pic culminant de la serra del Mont (també coneguda com el Mont o, popularment, la Mare de Déu del Mont), a l'extrem meridional de l'antic municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà (Alt Empordà). La seva Mare de Déu és considerada la patrona de l'Empordà i del Bisbat de Girona.

Accés

Tradicionalment, els pelegrins han accedit a peu al santuari de la Mare de Déu del Mont per diferents camins de la muntanya i aquest era, fins fa relativament poc, l'únic mitjà possible. Actualment, s'hi pot accedir també per carretera asfaltada, des dels dos vessants. Per l'est, la carretera (19 km) parteix de la A-26 de Figueres a Olot, al trencant del Restaurant Can Vilà, poc abans de la cruïlla de la carretera de Banyoles, i cal desviar-se a l'esquerra abans d'arribar al poble de Cabanelles en direcció a Sant Martí Sesserres. Pel sud, també s'hi pot accedir des del poblet de Segueró, on cal arribar des de Beuda o des de Maià de Montcal.

El 1940 es convertí l'antic camí de muntanya que s'hi enfilava per l'est en una pista forestal (però només fins a Sous), la qual fou asfaltada el 1971 quan s'instal·là al cim de la muntanya una estació repetidora de senyals de televisió i ràdio, que és visible des de molts punts. La pista que hi pujava pel sud fou asfaltada el 1996. Una i altra són, lògicament, carreteres de muntanya costerudes i amb molts giravolts.

Història

Any 1908

La imatge de la Mare de Déu que ha donat nom al santuari i, per extensió, a la muntanya és, en origen, una marededéu trobada, que ja era venerada, almenys des de 1222. L'evidència documental d'aquesta veneració i de l'existència de clergues per servir-la ha fet suposar erròniament l'existència primitiva, sobre el cim de la muntanya, d'un santuari previ a l'actual, quan el document es refereix al culte efectuat dintre del monestir de Sant Llorenç del Mont. Fou a principis del segle xiv, entre 1311 i 1318, que l'abat Bernat va fer construir un santuari per a la imatge fora del monestir, al punt més elevat de la muntanya. L'èxit de la iniciativa, amb gran atracció de pelegrins, provocà una disputa amb el bisbe de Girona, Guillem de Vilamarí, que senyorejava el monestir, per controlar-lo. El bisbe interposà un plet, que acabà el 1319 amb un conveni entre les parts, segons el qual l'abat en mantindria l'admninistració i el bisbe el dret de visitació i la jurisdicció, i a més rebria un cens anual 10 lliures de cera.

El 1461, en la vigília de la Guerra Civil Catalana, el bisbe hi va intentar prohibir el culte per considerar-lo un lloc on es reunien elements remences i antifeudals. El 1577 l'abat nomenà dos seglars com a administradors, amb facultats molt àmplies, que s'organitzaren en la confraria de sant Joan Baptista. Aquesta confraria és el precedent de la comissió per a la reconstrucció del santuari, creada el 1962 i transformada en Patronat del Santuari de la Mare de Déu del Mont el 1969, i de l'encara més recent Associació Amics del Mont.

Des de 1592 els abats de Sant Llorenç del Mont, molt minvat, van ser substituïts per priors, en ser agregat el monestir al de Sant Pere de Besalú. Des del 1833 el capellà custodi fou nomenat pel bisbe i, un cop suprimits tots dos monestirs el 1835, es feu càrrec també de la parròquia rural de Sant Llorenç de Sous instal·lada entre les ruïnes del monestir del Mont. El 1936, poc després de l'alçament feixista que desembocà en guerra civil, fou saquejat pels anarquistes.

Entre 1949 i 1957 s'hi establí una comunitat de caputxins, que no prosperà per les difícils comunicacions que encara hi havia, abans de la construcció de la carretera. Entre 1962 i 1964 el patronat del santuari emprengué obres de consolidació i restauració, especialment a l'església. A partir de 1997, el bisbat de Girona, l'Ajuntament d'Albanyà i la Generalitat de Catalunya han renovat totalment l'hostatgeria i el restaurant.

Des d'antic el santuari ha atret pelegrins i romeus, sobretot de les contrades del voltant. Molts pobles de l'Empordà, la Garrotxa i el Pla de l'Estany hi organitzen anualment romiatges. La Mare de Déu del Mont és patrona de l'Empordà.

Estades de Verdaguer

L'estiu del 1884 Jacint Verdaguer va fer una estada d'un mes i mig al santuari, on va trobar el mirador que cercava per contemplar el Canigó i tranquil·litat per a escriure. Durant la seva estada va escriure alguns fragments del poema Canigó, que ja tenia molt avançat, alguns poemes menors i un relat de gran interès sobre el santuari, la muntanya i la seva gent (L'ermita del Mont). L'any següent s'hi va tornar a estar pocs dies, i gestionà la compra, a Barcelona, d'un harmònium per a l'església, que encara s'hi conserva.

En la primera estada va escriure la Cobla a la Mare de Déu del Mont,[1] que ha substituït els antics goigs[2] (documentats al santuari des del segle xv):

Monument a Jacint Verdaguer a tocar del santuari de la Mare de Déu del Mont

A LA VERGE DEL MONT

Oh Mare de Déu del Mont,

¿Com tan alta en sou pujada,

en un trono de penyals

dalt al cim d'una muntanya?

¿És per sentir els Angelets,

o per rebre el bes de l'alba

o per abastar un estel

el més bell de l'estelada?

No és per sentir els Angelets,

puix us volten en garlanda;

ni per veure eixir el sol;

per Vós no s'és post encara;

ni per abastar un estel:

prou n'esteu ben coronada;

sinó sols per beneir

d'Empordà l'hermosa plana

que teniu a vostres peus

pregant-vos agenollada.

Des de 1998 el santuari acull una diada verdagueriana cada mes de juny.

Art

Interior de l'església

Arquitectura

L'església és d'una sola nau, d'estil romànic tardà, de principis del segle xiv, construïda amb carreus molt ben escairats i afilerats i coberta amb volta de canó apuntada. L'absis semicircular fou pràcticament eliminat en el segle xviii per a construir el cambril per a la Mare de Déu que presideix l'església; se'n veuen vestigis dins les dependències de l'hostatgeria. La façana, a ponent, és de gran sobrietat, dividida en dos cossos per una cornisa, que segueix també els laterals de l'església, per fora i per dintre. A la façana, el cos inferior té, al centre, la porta, a la qual s'accedeix per unes escales; té tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, originàriament esculpit. El cos superior està presidit per una alta i estreta finestra de mig punt de doble esqueixada, oberta sobre la porta. Davant de la façana i adossat al seu extrem NO hi ha un campanar, de planta lleugerament rectangular i obertures úniques a cada cara, de mig punt i apuntades.

Davant de l'església hi ha uns antics fogons utilitzats pels romeus i els excursionistes emmarcats per unes arcades. S'hi pot veure una placa de 1992 que commemora el 200 aniversari de l'ascensió al Mont dels científics Delambré i Méchain, pares del sistema mètric decimal.

L'hostatgeria i rectoria, construïda darrere l'església i adossada a aquesta, és un edifici dels segles xvii i xviii. S'hi conserva, molt restaurada, la cambra que ocupà Verdaguer amb el mobiliari de l'època. A l'est, davant d'aquest edifici, hi ha l'estació repetidora.

Al costat del santuari, on ara hi ha l'aparcament, hi havia la Santa Cova on, segons la tradició, fou trobada la marededéu. Es va ensorrar l'any 1971 quan s'acabaven les obres de l'aparcament i de la carretera.

Escultura

Mare de Déu del Mont. Imatge original en el Museu d'Art de Girona

Escultura "7 monjos", en record als benedictins del Monestir de Sous que van construir el Santuari. Autora: Duaita Prats.

La imatge de la Mare de Déu del Mont és una talla gòtica, del segle xiv, d'uns 80 cm d'alçada, feta en alabastre de Beuda. És una marededéu sedent, sobre una roca, amb el Nen a la falda. El 1936 els anarquistes l'estimbaren muntanya avall, però va poder ser recuperada i restaurada. La imatge original, després d'un intent de robatori el 1990, es conserva al Museu d'Art de Girona.

El santuari conserva una altra imatge mariana, la de la Mare de Déu de les Agulles, també gòtica, del segle xiv, tallada en pedra calcària. Representa Maria dempeus, amb el Nen carregat al braç esquerre i un món a la mà dreta. El nom li prové de les agulles que portava el seu vestit, que eren constantment canviades per altres de noves pels devots, els quals les empraven per a guarir ferides per l'ús d'agulles. Inicialment, es venerava a la Santa Cova.

El timpà de la porta de l'església estava decorat amb una escena del Judici Final de tradició romànica, de la qual es conservava un fragment lateral in situ amb la representació d'un arcàngel advocat dels fidels, que ha estat traslladat a l'interior del temple, que també posseeix una reixa de forja gòtica del segle xvi.

El cambril barroc de la Mare de Déu, del segle xviii, simula, en la façana a l'església, un retaule amb dues columnes corínties a costat i costat, que emmarquen la imatge, i amb la representació de l'Esperit Sant a l'extrem superior.

A l'església es conserva la làpida sepulcral de l'abat de Sant Llorenç del Mont Francesc Albanell († 1530).

El 2008 s'hi inaugurà un monument dedicat a Jacint Verdaguer, en commemoració del 175è aniversari de l'inici de la Renaixença catalana. És una escultura de bronze, obra de Joan Ferrés, que representa el poeta assegut, d'esquena al Canigó i en actitud d'escriure, col·locada a l'esplanada de davant del santuari, al N. Aquest monument s'afegeix a un monòlit commemoratiu del centenari de Canigó instal·lat el 1986.

El monument commemoratiu del VII centenari, "7 monjos", està situat a l'entrada i dona la benvinguda als visitants. A la dreta, el bisbe Francesc Pardo el dia de la inauguració, amb l'autora.

Posteriorment, tal com s'explica en la cronologia i en el capítol "Història" al seu web oficial, el 2011 es complia el VII centenari de la construcció del Santuari de la Mare de Déu del Mont dalt del cim. Per tal motiu, amb l'impuls del Rector custodi, Mn. Enric Sala, aquell estiu s'inaugurava el grup escultòric 7 monjos, obra de l'artista garrotxina Duaita Prats (Tau), en homenatge als 700 anys d'existència del recinte i als qui havien estat els seus fundadors.

L'escultura, feta en bronze sobre peanya de pedra, està instal·lada al repla superior de la façana de sol ixent i dona la benvinguda als visitants. Representa els set monjos que van ser els darrers habitants del Monestir de sant Llorenç de Sous, el 1332, abans de l'ensulsiament de la nau de l'església a causa dels terratrèmols dels anys 1427-1428. L'obra va ser beneïda pel bisbe Francesc Pardo enmig de nombrosos fidels que van compartir la celebració, i simbolitza, en si mateixa, els valors del Santuari: peregrinació, acolliment, pervivència, unió, tradició i modernitat.

Pintura

Arran de la supressió del monestir de Sant Llorenç del Mont, es traslladà el retaule renaixentista de la Mare de Déu, obra de Pere Mates, a l'església del santuari. Hi fou destruït durant el saqueig que hi efectuaren els anarquistes el 1936 i només se'n conserven descripcions antigues.

Llegendari

La principal tradició del santuari és la referent a la troballa de la Mare de Déu. Segons aquesta tradició, un pastor que conduïa un ramat de bous per la muntanya a fixar-se que un dels seus animals tossava amb insistència en un indret concret. Encuriosit, hi va retirar unes pedres i va descobrir una cova on hi havia una Mare de Déu, que seria traslladada al monestir i més tard al novell santuari.

Verdaguer va transmetre també una llegenda sobre la fundació del santuari de la Mare de Déu del Mont. Conta que l'abat de Sant Llorenç del Mont va rebre instruccions en somnis per a la construcció d'un santuari per a la imatge, ja tan venerada al monestir, en una altura. Va decidir construir-lo al pla de Solls, entre el monestir i l'actual santuari, però l'endemà del primer dia de feina es van trobar les eines al cim de la muntanya. Els obrers van tornar a treballar al mateix lloc, i es va repetir el fet, fins que van abandonar el primer projecte i van construir el santuari allà on el volia la Mare de Déu.

Any 1948. Avui sota les aigües del Ter. Entre els embassaments de Sau i Susqueda.

Foto d'Enric Genoher i Xirgo (1910-1988)

Indret: pont de Querós

Ubicació: a l'antic poble de Querós, ara despoblat, a la riba esquerra del Ter. Des de la construcció del pantà de Susqueda es troba sota les aigües.

Accés: uns 50 minuts en cotxe o TT, per un camí de terra que surt a la dreta de la presa de Susqueda i que va a sortir a la presa de Sau.

Breu història: de l'antic poble de Queròs només en resten dempeus l'església de Sant Martí, per sobre el nivell màxim del pantà; alguns casals enfilats a les muntanyes veïnes; les ruïnes d'atres edificis per sota el nivell del pantà, com l'antic molí i cases de pagès; i el pont. És un pont d'origen medieval, refet entre el 1.696 i el 1.700. L'edificació actual és un pont de quatre ulls amb arc de mig punt, sostinguts per tres pilars; i del qual només n'emergeix un pilar i l'inici dels dos ulls més elevats.

Santa Maria del Mont Carmel de Perpinyà, anomenada també Els Grans Carmes o Mare de Déu de la Concepció, és el nom de l'antic convent, així com de la seva església conventual, dels Carmelites de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. És a prop de la Ciutadella de Perpinyà, en el barri de Sant Jaume. Queda a prop i al sud-est de l'església de Santa Maria de la Real i una mica més lluny al sud-oest de la de Sant Jaume, al carrer de Jean Vielledent.

La gran església fou bastida el 1325, i fou erigit un primer claustre a migdia de l'església entre 1333 i 1342. Entre 1710 i 1715, l'exèrcit ocupà gran part del conjunt conventual. El 1776 els monjos acceptaren la demolició d'alguns edificis, com el claustre, la cuina, els refectoris i els dormitoris per a la construcció de l'arsenal reial. Després de la Revolució Francesa, l'exèrcit ocupà tot el recinte monacal, ocupació que va durar fins al 1999. Al segle XIX, el claustre fou desmuntat, comprat i reconstruït en el castell de Villemartin, a l'Aude. Només queda dempeus l'església, en ruïnes, els basaments del claustre antic, al lloc on hi hagué l'arsenal militar durant dos segles, la font subterrània i el portal ogival, amb uns capitells gòtics de tradició romànica de notable bellesa.

Al nord de l'església, davant de l'atri, hi ha un portal gòtic esculpit amb monstres fantàstics, de marbre policrom rosa i blanc. Al costat meridional de l'església hi hagué el claustre, policrom, de marbre gris i blanc. Fou construït del 1333 al 1342, i l'escultor que hi va treballar fou Arnau de Peirestortes, de l'orde del Carmel; se'n conserven algunes restes.

Des de 1906 està inscrit com a Monument Històric francès.

Aquesta foto ha jugat a Quel est ce lieu?.

A Google Maps.

El pont, de 120 m. de longitud, creua el riu Llobregat pel congost de Martorell uns 500 m. aigües avall de la confluència amb el riu Anoia i es recolza sobre pissarres, fil·lites i pelites paleozoiques. A ambdós costats del riu Anoia afloren una sèrie de gresos vermells que semblen haver estat el material de construcció emprat per aixecar l'estructura.

Des de la seva primera construcció en època romana (c.10 aC) i fins ben entrat el segle XVIII, el Pont del Diable ha estat l'única infraestructura disponible de caràcter permanent per travessar el riu Llobregat al llarg d'un tram que s'estén des de Monistrol de Montserrat fins a la desembocadura del riu al Mediterrani. La situació estratègica del lloc es fa ben palesa actualment quan hom observa la gran quantitat d'infraestructures que hi conflueixen (carreteres, vies ferroviàries, dos gasoductes, un col·lector de salmorres).

De l'obra romana del pont, que formava part de les infraestructures de la Via Augusta que unia Roma amb Gades, només en resten els cap-pont, basaments i murs de contenció, i un arc commemoratiu. De les restes visibles es pot deduir que es tractava d'una obra sòlida d'"opus caementicium", revestida amb carreus ("opus quadratum") de gres vermell de mida mitjana i gran, alguns dels quals conserven inscripcions que s'atribueixen a les legions romanes que treballaren en l'obra. Aquests carreus, encoixinats, estaven emmarcats per un cisellat en 45º que ajuda a remarcar la conjunció dels blocs. És probable que la fonamentació de la pilastra sobre la que es recolzen els arcs gòtics, al mig del riu, correspongui també a l'obra d'època romana.

D'oest a est, el pont es compon de les següents parts: estrep oest, arc menor, pilar central, arc central, pilar est, arc elevat, estrep est, arc de triomf i plataforma d'accés

L'arc romà de triomf, ubicat al costat esquerre del riu, fou aixecat amb pedra de gres vermell del mateix tipus que el pont i amb pedra calcària, tot i que es presenta força desfigurat com a conseqüència de l'arrencament dels carreus per aprofitar-los en l'obra gòtica; sols resta dempeus l'argamassa interior de l'arc i els carreus, alguns amb motllures, que formen els sòcols. És un arc amb un sol ull i dues pilastres, que possiblement culminarien amb capitells corintis. Segons Izquierdo, l'obra original disposaria d'un total de 30 filades de carreus. El paviment de lloses que conserva, molt probablement, és l'original d'època romana. S'ha interpretat que aquest arc tindria una funció honorífica i/o de divisió territorial, sense que existeixi un consens al respecte. Entorn a aquesta qüestió, cal recordar la proposta d'identificació de Martorell amb el topònim "Ad Fines", present a les fonts escrites d'època romana.

Sobre aquests vestigis s'alçà un pont gòtic entre 1283 i 1295 sota la direcció de Bernat Selles o Sellarès, segons consta a la documentació escrita, aprofitant diversos elements del pont romà que, sembla ser, fou destruït per una riuada vers el 1143. El pont baixmedieval va ser destruït el 1939, durant la guerra civil, i reconstruït el 1962.

L'any 1984 un estudi de les inscripcions localitzades el 1965 sobre el parament del pont va permetre datar l'obra romana entre el 16-13 i el 8 aC., a la tornada de les legions Legio IIII Macedònica, la VI Víctrix, i la X Gèmina, després de les guerres càntabres i de la fundació de "Caesaraugusta". El 1994, Farreny, Mauri i Vives publiquen un estudi on suggereixen que el pont romà seria de fusta sobre pilars de pedra, el que explicaria que fos malmès pel riu durant l'Alta Edat Mitjana i que es detectin a la documentació escrita petites reparacions fetes els anys 1089, 1092 i 1143, abans de la gran destrossa de la riuada de 1283 o anterior que va motivar la gran obra gòtica visible actualment. El 1996, Galliazzo proposa que el pont original romà era de 3 arcades iguals de 16 m de llum cadascuna. Izquierdo creu també que el pont romà tindria 3 o més ulls.

Les primeres intervencions amb metodologia arqueològica realitzades sobre el monument es van iniciar l'any 1997 amb motiu del "Projecte complementari de condicionament hidràulic del riu Llobregat i rieres a l'entorn de l'Autovia del Baix Llobregat" i es van estendre durant 1998 i 1999, anys durant els quals, a part de les preceptives intervencions arqueològiques motivades per la realització de les obres d'infraestructura abans esmentades (que comportaren el drenatge del riu), es realitzaren també preses de mostres dels materials constructius, restauracions i desmuntatges d'alguns dels trams del pont, com part d'un mur de contenció de terres situat al marge esquerre del riu. Aquest tram de mur, de 2, 50x3, 40 m i relacionat també, amb la construcció dels contraforts rectangulars adossats al mur, o a un moment anterior a la construcció d'aquests, presentava una gran esquerda.

Aquests treballs han permès conèixer aspectes inèdits del pont i de la seva construcció com ara: retrobar fins a cinc fileres de carreus de l'arc de triomf que havien quedat colmatades per sediments, o localitzar una sèrie de graons romans en els estreps i varis murs de contenció i fonamentació. En general, es pot afirmar que l'obra romana i medieval del Pont del Diable es conserva força millor del que se suposava abans de començar les intervencions. Per últim, els anys 1999 i 2006 es van realitzar diferents estudis sobre els materials constructius que conformen el pont per tal de disposar d'una perspectiva tecnològica que ajudés a interpretar millor els aspectes històrico-arqueològics de la seva construcció.

Entre el material arqueològic recuperat al llarg de les intervencions, destaca la presència de 4 fragments d'àmfores romanes de producció local localitzats al farciment d'una terrassa ubicada entre el mur de contenció i el basament de l'arc de triomf. Es tracta de produccions locals: 3 fragments de Pascual 1, forma produïda a la Laietània entre el 40 aC i el canvi d'Era, i un quart fragment que podria pertànyer tant al mateix tipus com a una Dressel 2/4, produïda entre el canvi d'Era i mitjans del segle I dC. Cal destacar també la troballa d'un fragment de motllura procedent de l'arc de triomf; es tracta del fragment d'un bloc de pedra calcària grogosa amb forma de gola (cima recta).

La unanimitat actual que existeix en lamentar la desafortunada ubicació del pont en un entorn excessivament antropitzat (nusos viaris, ferroviaris i altres, que n'alteren notablement la conservació) posa de manifest que el Pont del Diable és un dels monuments romans i medievals més emblemàtics de Catalunya, tot i les destruccions, reparacions i reconstruccions que ha patit al llarg dels seus 2000 anys d'història.

invarque.cultura.gencat.cat/card/2524

Monestir de Sous

Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous[1] fou una abadia benedictina de l'antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'extrem més meridional de l'actual terme municipal d'Albanyà (Alt Empordà).

Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont. Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l'antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d'Albanyà i, per tant, a la comarca de l'Alt Empordà. A les seves ruïnes es construí, a principi del segle xix, l'església parroquial de Sant Llorenç de Sous.

Història

Vista general de les runes del monestir

Les primeres notícies que es tenen d'aquest monestir es remunten a l'11 d'abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d'Aguja pel rei franc Carles el Calb. Entre les possessions d'aquest monestir hi havia la muntanya de Sant Llorenç, amb l'església que hi havia estat fundada (montem sancti Laurenti cum basilica in honore Sancti Laurenti eusdem fundate).

Era una època d'expansió del monaquisme. Sovint els monjos seguien de prop els colons que, baixant de la muntanya al pla, s'apropiaven de noves terres per ocupació (aprissio) i n'emprenien l'artigatge, i moltes vegades els disputaven els drets adquirits.

Els monjos benedictins de Sant Aniol d'Aguja que es van instal·lar al pla de Sous van tenir en compte les condicions defensives de lloc escollit i també els recursos naturals que oferia per al manteniment de la comunitat. La muntanya del Mont, per les seves característiques, els proporcionava totes dues coses. No tan sols és un lloc elevat, que ofereix protecció i fàcil de defensar, sinó que disposa de fonts d'aigua potable, al costat d'una de les quals, la font de l'Esparreguera, fou construïda la nova fundació, que n'obtingué l'aigua necessària per als usos domèstics i agropecuaris.

Fins a la primeria del segle xi la comunitat de Sant Llorenç del Mont era només una cel·la (cella Sancti Laurentii) filial de Sant Aniol d'Aguja i, com aquest, sotmès al domini dels canonges de la catedral de Girona. Així ho testimonien dos documents atorgats pel rei Carles el Simple en els anys 898 i 922 i una butlla del papa Silvestre II expedida el 1002 a favor de la mitra de Girona.

La cel·la de Sant Llorenç, però, anava adquirint importància, afavorida per privilegis i donacions efectuades pels comtes de Besalú i de Barcelona i altres senyors. Aviat esdevingué un centre receptor d'almoines i de drets de senyoria feudal sobre els habitants dels voltants.

En aquest moment, la història del lloc feu un tomb, quan s'hi traslladà la comunitat de Sant Aniol d'Aguja i esdevingué, així, la seu de l'abadia. Sant Aniol passà a ser una simple parròquia sota el domini de Sant Llorenç del Mont, que també passà a controlar les de Sant Feliu de Riu i Sant Martí de Talaixà. El 1003 la comunitat de Sous ja consta regida per l'abat Abbó. Els nous dirigents tingueren en aquells anys una intensa participació en els afers del comtat de Besalú, on ostentaven un alt reconeixement. Els seus abats formaren part del consell dels comtes de Besalú i assistiren als concilis que es van celebrar a Girona els anys 1068 i 1073. Entre els segles xi i xii es construí una nova església.

Almenys des de 1222 al monestir de Sous tenia culte particular la imatge de la Mare de Déu del Mont. La difusió de la devoció impulsà l'abat Bernat, en els anys 1311-1318, a construir l'actual santuari al cim de la muntanya, al qual fou traslladada. Aquest santuari enfrontà de seguida l'abat amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí, pel seu control. El 1319 s'arribà a un conveni que deixà en mans de l'abat l'administració del santuari, mentre el bisbe hi retenia el dret de visitació, la jurisdicció i un cens anual.

Façana i porta de l'església (a l'esquerra)

Al segle xiv era una comunitat pròspera però petita, formada, l'any 1332, per vuit monjos. Al segle xv la decadència s'accentuà, amb una comunitat que arribà a tenir només dos monjos (1438) i amb greus dificultats econòmiques per la disminució progressiva de les rendes. La situació fou agreujada pels forts terratrèmols que es deixaren sentir sobretot en aquella zona entre els anys 1427 i 1434, que afectaren els edificis i arruïnaren l'església i algunes de les altres construccions, fins al punt que motivaren el trasllat de l'altar major al claustre.

Durant el segle xvi, es reconstruïren parcialment els edificis i l'abat Francesc Albanell († 1530) intentà restaurar el monestir amb l'establiment de quatre capellanies o beneficis, però el deteriorament ja fou imparable. El 1592, d'acord amb el desig del monarca de potenciar els monestirs més poblats, el papa Climent VIII en decretà la supressió i l'annexionà al monestir de Sant Pere de Besalú. La supressió, però, no es feu efectiva fins a la mort del darrer abat, Jaume Coll, el 1605.

A partir d'aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous. La ruïna de l'església, definitivament abandonada al segle xviii, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829. Des de mitjan segle xix, les restes del monestir serviren d'estable d'animals i magatzem d'eines agrícoles. Durant el segle xx el poble ha quedat deshabitat i el lloc totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.

Jacint Verdaguer visità les ruïnes del monestir durant la seva estada al Mont l'estiu de 1884, amb motiu de la festa major del poble de Sous, i en publicà les impressions aquell mateix any.

Arquitectura

Nau central de l'església

El monestir tenia planta rectangular, orientada al migdia. El conjunt constava de dues àrees aproximadament d'igual extensió: al nord, l'església; i al sud, el claustre i les dependències monacals.

L'església, de grans dimensions, era de planta basilical, amb tres naus i tres absis semicirculars. Pertany, estilísticament, al romànic llombard, del segle xi. La nau central comunicava amb les laterals a través de tres arcs formers de mig punt que descansaven sobre grans pilastres sense decoració, les quals suportaven les voltes, de quart de cercle les laterals i segurament de canó la central. Els absis estan decorats per la part exterior amb arcs cecs i faixes llombardes i per l'interior amb fornícules entre semicolumnes i capitells; el central té tres finestres de mig punt i els laterals només una. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. D'aquesta església es conserva completa la capçalera, la porta principal (sense decoració) i un dels laterals fins a l'arrencada de la volta de la nau central. Davant de la porta, situada a ponent, hi havia un atri, del qual només es conserva part d'un mur.

La porta que comunicava l'església amb el claustre és al mur meridional d'aquella. Del claustre, que tenia planta irregular, segurament per adaptar-se a la topografia del terreny, només en resta la galeria adossada a l'església. Aquesta galeria està coberta amb volta de quart de cercle i té finestrals de mig punt. Les fotografies antigues que se n'han conservat indiquen que les altres galeries tenien coberta d'embigat de fusta inclinada i arcs de mig punt que descansaven sobre columnes distribuïdes en un sol rengle, tot datable en el segle xii. Els capitells estaven decorats amb motius vegetals i els que no foren robats es conserven en el Museu d'Art de Girona i en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Verdaguer encara va poder veure una part del claustre dempeus el 1884.

A l'entorn del claustre hi havia les dependències monacals, en part fortificades, i datable entre els segles xi i xiii.

Llegendari

Font mencionada per la llegenda de Jacint Verdaguer.

La font de l'Esparreguera (fonte vocabulo Sparrigaria) o dels Monjos, actualment seca, és molt a prop del monestir, que n'obtenia l'aigua necessària. Segons conta la llegenda (recollida per Verdaguer), aquesta font no existia, però un dia passaren per allí dos homes que perseguien sarraïns fugitius. Estaven fatigats, feia molta calor i tenien set, i un d'aquests exclamà:

« "Si Déu ens fes la mercè d'una mica d'aigua!" »

Immediatament, brollà aigua d'on ara hi ha la font.

Verdaguer també va transmetre una altra llegenda relacionada amb el monestir del Mont, en aquest cas sobre la fundació del santuari de la Mare de Déu del Mont. L'abat va rebre instruccions en somnis per a la construcció d'un santuari per a la imatge, ja tan venerada al monestir, en una altura. Va decidir construir-lo al pla de Solls, entre el monestir i l'actual santuari, però l'endemà del primer dia de feina es van trobar les eines al cim de la muntanya. Els obrers van tornar a treballar al mateix lloc, i es va repetir el fet, fins que van abandonar el primer projecte i van construir el santuari allà on el volia la Mare de Déu.

Etimologia

El nom històric del monestir, vigent durant tota la seva existència, fou Sant Llorenç del Mont. El de Sant Llorenç de Sous, més difós actualment, s'originà després de la seva supressió i construcció a les seves ruïnes de la parròquia del poble de Sous sota aquesta advocació. Sovint és utilitzat aquest darrer per evitar confusions amb el monestir de Sant Llorenç del Munt.

Protecció i situació contemporània

El 1983 fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. A partir de 1984 s'emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 2008 s'ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l'Ajuntament d'Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari.

Un dels diversos molins que encara resten dempeus a l'illa de Fuerteventura (Canàries). Al seu interior fou costum moldre gufo, un cereal que es conreà tradicionalment a l'illa i sobre el que es basava l'alimentació dels seus habitants.

Sant Jeroni és el cim culminant de la muntanya de Montserrat, amb una alçada de 1236 metres. El cim de Sant Jeroni és a la confluència dels límits dels termes municipals del Bruc a l'Anoia i de Marganell al Bages.

Prop del cim hi havia una ermita (després reconvertida en restaurant), una capella (encara dempeus) i l'estació superior del Funicular Aeri de Sant Jeroni, avui tancat, al Mirador del Moro.

És considerat el cim més alt (el "sostre") de les comarques del Bages i l'Anoia i està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Veure ruta excursionista a Wikiloc.

Aquesta foto ha jugat a A place from Flickr.

A Google Maps.

Tot era meu! Vasta terra d’anhels,

disposar d’un cos, d’una forma,

tornar ferida el vent, la pluja, el color,

l’esguard encuriosit, l’afalac d’una noia...

I ara mai, mai més no saber d’aquest eixam

el murmuri de fulla i de terra,

mai, mai més damunt del sòl, dempeus!

Manuel de Pedrolo