View allAll Photos Tagged 4-H

Carmen and Cody (blue shirt and white dog) at a practice class for their 4-H Dog Show.

Carmen made a gingerbread barn for her 4-H Cake Decorating project for the Washakie County Fair. It won a purple ribbon and Best in Class and was choosen to compete at the Wyoming State Fair.

Hunter with his 4-H exhibits at the Washakie County Fair. He entered a leathercraft wallet and an atlatl. He won purple ribbons on both

Paul Patton, American

b. 1921, Rix Mills, OH; d. 1999, Cleveland, OH

 

Medium: Acrylic on canvas

 

Paul Patton was raised in the small, rural, Appalachian town of Rix Mills, Ohio. A trained pilot and educator, Patton was also a self-taught artist. With no formal artistic training, Patton painted hundreds of naturalistic "memory paintings" that recall a lost way of life in rural America. He was inspired to paint the picnics, winter outings, and campfires in the fields, rivers, and hills of his youth after he returned to Rix Mills in 1985 and found the town and landscape unrecognizable due to the impact of strip-mining in the region. As a folk artist, Patton's colorful, nostalgic compositions, with their simplified figures, flattened forms, and dramatic perspective capture bucolic life in Ohio in the first half of the twentieth century.

 

Zanesville Museum of Art, Ohio

DSCF8146

Carmen shows Cody in his conformation class at the 4-H Dog Show during the Washakie County Fair. He won first in conformation. Cody is a wonderful "mutt" that we adopted from our local humane society 4 years ago!

Visit extension.udel.edu/blog/legislative-day/ 4-H youth spend a day at the Delaware legislature meeting with representatives and senators, and learning how the lawmaking process works.

Young 4-H girl and her goat sharing a moment before "the show."

Although this shot is marred by motion, I still liked the essence of the moment, so I did a little "photo painting" to soften things even a little more.

California 4-H Club charter form, circa 1920s.

 

There are no known copyright restrictions on this image. All future uses of this photo should include the courtesy line, "Photo courtesy Orange County Archives."

 

Comments are welcome after reading our Comment Policy.

Thursday, August 4, 2016

Lumps pond

Wilson County 4-H Shooting Club (Photo by Gray Whitley)

4-H Tractor Awards

C. Tom Smith Photography Collection

at the 4H Legacy Awards, Tuesday, March 21, 2017, in Washington. (Nick Wass/AP Images for National 4-H Council)

Slug: 2022 4-H Ag Summit

Date: March 11, 2022

Location: Hyatt Regency, Bethesda, MD

Caption: 2022 4-H Ag Summit

4-H & 5-H, Victorias Sugar Mill, Negros Island. 27 December 1990. Taken on a TEFS tour of the Philippines.

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Català

 

Dades:

 

· 800km amb 14.000 d+

· Vel. mitja de 17’1 km/h en moviment / 13 km/h amb parades

· Gairebé 3 dies: 62h45m en total / 50h en moviment / 12h en parades / entre 3 i 4 h de son

· Bici: Trek Superfly alumini 2014, rodes gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidons, amb un pes aproximat de sortida de 17/18kg (molt menjar), pesava molt.

· Posició final: 15

 

· La previa: Trajecte de BCN a Vitoria amb cotxe amb el Jaume (organitzador de la Catalunya Trail), compartint carretera i xerrades de ciclisme i de que fariem i que ens trobariem.

L’ambient a Vitoria era de ciclisme, de ultraciclisme, i també una mica fresquet, cosa que s’agraïa venint de la calor de les eternes onades de calor viscudes aquest estiu. Ens trobem amb amics com el Jorge, un gran d’aquest mundillo i que organitza la Gravel Augusta amb el Jaume. Bon rotllo, dinem amb alguns amics més com el Sergio Franco.

Hi ha nervis abans del gran repte, parlar i compartir que porta i que NO porta cadascú, decisions d'última hora, dubtes, briefings, media, ambient ciclista, tot això mesclat a la panxa… Briefing en anglès i en castellà, per què ens quedi més clar.

 

Vaig compartir dinar i tarda amb la resta de ciclistes i amics (Jorge i Jaume), però no vaig anar a un sopar de molts ciclistes del grup Basajaun, amb el risc d'anar a dormir tard, i també per tal d'acabar de tancar el material, i tancar les decisions d'última hora en quant a material que portaria.

Al final el meu equip va ser: Molt menjar (potser massa), algunes barretes i fruits secs + uns pastissos d'arròs que em vaig fer. 2 càmeres de recanvi, un plumas, una màrfega de uns 400gr + una funda de sac molt fina + una tèrmica + un chubasquero + buff + 1 mitjons de recanvi. Electrónica: un power bank de càrrega ràpida de 10.000ma + un de 5000 (per si fallava l’altre + un carregador petit amb els 2 cables de USB)

Eines varies + cremes + retalls de diari (per les zones fredes i humides) i la gopro per fer fotos.

 

· La cursa, l’aventura, el repte: Al dia següent, dissabte 30 de Juliol, comencem la primera Basajaun amb el nervis, com sempre, del que havia de ser un gran repte.

L’inici seria neutralitzat uns 7km pels carrers de Vitoria fins a les primeres pistes gravel, pixades d'última hora mesclades amb una certa calma previa a la batalla, és el que es respiraba… En un moment donat es va apartar el cotxe i la pols va començar a agafar cos, el gas es va començar a obrir, a mi personalment em va sorprendre molt una cursa d’aquest tipus amb tanta gent, uns 200 participants alhora... Molts ciclistes junts pels primers km. Fins les primeres pujades dures i algun hike bike, no es van fer grans diferencies. Jo fidel al meu pla, vaig sortir més o menys davant, però no volia passar-me de voltes als primers km, i vaig deixar anar als ciclistes més agònics i forts amb un inici bastant ràpid.

Passant els primers km i noto que a pesar de no haver sortit amb els primers, el ritme esl nota al cos, i això que està tapat i no fa sol. De tant en tant pluvisqueja, així que no podem parlar de calor, temperatura ideal per pedalar. A la nit potser farà fresqueta, penso. De moment anem avançant per Urbasa i passem a prop de Pamplona. A partir de Pamplona si que passem una mica de calor, però és només durant unes hores. Fins aquí vaig coincidint amb alguns ciclistes, molts en BTT. Quant enfilem cap a Pirineus i Irati, torna a baixar la temperatura i la boira, la nit s’apropa i decideixo no parar molt per passar el més ràpid possible els pirineus, segurament, pedalant tota la nit. Els meus càlculs de hores d’arribada son bons, i va tot molt bé, el problema és, que en aquell moment, no sabem les sorpreses

que ens ha guardat el organitzador de la Basajaun (Carlos Mazón) que ens fa uns Hike Bikes molt macos, però que canvien molt els tempos planificats, i la fatiga de cadascun dels ciclistes, fatiga sobretot mental en aquests casos.

 

Entre boires i dubtes de per on s’agafa el track, fem uns hike bikes on passem per uns camins de cabres i vaques on no es pot pedalar, on hi ha diversitat de camins i tot costa, però encara tenim energia. Passats un parell de hike bikes pel km 230, ens agafa la nit i jo em trobo amb el David Candelich, amb el que sense saber-ho en aquell moment, passarem tota la nit junts i pràcticament tot el segon dia. Una bona trobada i productiva, per què vem passar el punt més alt dels pirineus xerrant i fent la nit més entretinguda.

A més descobreixo una de les coses més emotives de la Basajaun; el David estava fent un gest molt maco, ell estava realitzant la cursa amb el dorsal d’un amic seu i del Carlos Mazón que va perdre la vida sobre la bici, en Ferran Sans Muñoz amb el dorsal 28. Era un homenatge al seu amic, i jo els vaig acompanyar en aquest homenatge casi tota la cursa. Em va agradar molt el gest. Un cop passat el punt més alt, port del Paso Tapla, ens abriguem per que fa fred, vent i boira que fa difícil la visibilitat, i baixem amb molt poca esperança de poder sopar una mica de menjar del bo. Però....Miracle! a Villanueva de Aezkoa (primer poble baixant del Paso Tapla) trobem un bar obert, després de unes bromes amb el cambrer, ens donen entrepans, nosaltres estavem fets caldo i amb fred, i la gent al bar estava de dissabte nit, prenent copes i rient. Al cap d'una estona van arribar més

ciclistes amb els que vem compartir trossos d’entrepà per què no quedava pa, i experiències viscudes. A la llarga, alguns d’aquests ciclistes es convertirien en companys de ruta gairebé fins al final (Miguelón per exemple).

 

Doncs bé, David i jo continuem la nit i les xerrades, fins que en un tram molt llarg de carretera (casi l’únic de la ruta) ens entra molta son per la relaxació de la navegació. Comencem a pensar en un lloc per dormir, s’està fent de dia, 6 del matí aprox, i trobem, després de buscar en esglésies i frontons, un mirador d'ocells que està bastant protegit per fer una migdiada. Parem, el David té molta més experiència que jo en aquestes aventures, així que ell va molt lleuger i es tira al terra amb un plumas i res més, jo preparo la marfega i funda de sac i plumas, per tractar de no passar molt fred i descansar. Per mi és territori desconegut, sabia que volia parar poc, però no sabia com ho acceptaria. Dormim algo... no se quant, però molt poc, 20 o 30m màxim. El David s’aixeca amb fred i vol marxar ràpid per escalfar-se (normal), jo gairebé no puc ni contestar, perquè no se que fer, així que ell marxa, i jo miro de dormir algo més, però veig que no dormo, així que tranquilament m’aixeco i recullo tot. No vull correr, perque vull anar amb calma i veure com el meu cos accepta aquesta migdiada tan curta. Per sorpresa meva, no estic tan malament i pedalo força bé, i tinc energia.

Casualitat... em torno a trobar al David als pocs kms, ell havia parat a un bar a fer una café, jo no havia vist el bar, per tant ens tornem a trobar de seguida. Continuem el nostre viatge junts i fem parada per café (per mi) a una benzinera. Allà de sobte, el David em crida: ‘Xavi! Corre que venen les locomotores d’ahir la nit!' En Miguelon i altres dos ciclistes molt forts, el David Galán i l’Antonio Dias, portugés. Em prenc el café ràpid i el croissant de xocolate me’l menjo de una mossegada. Casi vomito per intentar agafar-me al tren de bicis gravel que anaven a gas a fons, jo amb la BTT i un plat gran (petit) no tenia suficient cadencia per agafar-me a ells, i de fet decideixo no cremar-me i parar, si em volien esperar, els agafaria, i sinó, la cursa i l’aventura decidiría, però no anava a deixar-me totes les forces allà, quan encara no estàvem ni a la meitat de la cursa.

En David va fer esperar a les locomotores, i això no se si va anar bé o no, perquè a l'inici ells em feien por, els veia molt forts. A la llarga vem acabar tots més o menys igual, així que mai sabrem que hagués passat. Amb un d’ells, el Miguelón, vem passar la segona nit i el 3 dia fins al final.

 

Aquell dia, el segon (diumenge) si pintaba a fer calor, i després de unes pistes amb rampes dures i baixades tècniques, alguna carretera secundaria i terreny trencacames, vem arribar a Ujué. Allà vem repostar de menjar i beguda, i després vem afrontar la part més càlida de la cursa i la més àrida a la pitjor hora, entre 13 i 16 vem passar les Bardenes i els seus voltants. Va se una zona ràpida i rodadora, on el Miguel (ciclista vingut de la carretera i rodador fortisim) ens portava amb el gantxo a estones. Allà ens vem entendre molt bé entre ell, el David i jo, també els altres 2 ciclistes que anavem a estones junts el David Galán i

l’Antonio Dias.

 

A les Bardenes vem parar a un foodtruck a agafar aigua i el sol cremava la pell literalment, vem sortir d’allà el més aviat possible, però tot el que venia després també era molt àrid, seguir el riu Ebre per poblacions i vies verdes amb algunes zones molt tècniques. Tota aquella tarda fins la nit, la recordo molt calurosa. Després de les Bardenes, vem parar a Arguedas, allà ens vem juntar una bona colla, als 5 que anavem a estones junts, es van sumar el François (conegut de la catalunya trail) i el Sergio (conegut de la Gravel augusta) tots 2 ciclistes molt forts. Vem fer una bona grupeta i vem passar zones àrides i tècniques per vias verdes però que a estones, eren difícils de pedalar. Allà es va marcar un ritme alt, que després alguns van pagar.

 

Com vem fer grupetta i ja tots estàvem molt cansats vem decidir parar a Munilla a un hotel on vem reservar sobre la marxa per 5 persones (Miguelón, David, Sergio, François i jo). Personalment no estava tant cansat i podria haber continuat, però veient (al dia següent) el que venia, crec que vaig fer bé en parar a descansar. Vem estar al 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla’ on la dona del local ens va atendre super bé, ens va preparar 1kg de macarrons només per nosaltres, i va atendre tot el que li vem demanar amb una gran gentilesa i una certa gràcia. Nosaltres estàvem molt cansats amb molta gana i sed, i a sobre demanavem molta cosa i ho vem fer a última hora, sobre les 21 vem trucar i a les 22 vem arribar al local. Per tant un 10 per la senyora que ens va fer com de mare per aquella nit. Un cop menjats i dutxats acordem aixecar-nos a les 3, el David va sortir una mica abans per què volia anar al seu rotllo i no dependre d'altres (opcions com tot, cadascú tria la seva). El Sergio va voler dormir més, 2h més concretament. I en miguelon en François i jo vem sortir gairebé a les 4 .

 

Les 4 de la matinada del 3er dia, en Françoise va sortir fortissim i ja no el vem veure més (va acabar 9è). Jo i el miguel vem anar junts o molt a prop tota l’estona i ja vem fer camí junts. A estones parlant i altres no. Tota aquesta part d’alta muntanya que ens venia a sobre, era molt dura, acompanyada de les sorpreses de Mr Mazón, les ‘Mazonades'. Molts hike bikes i navigations lost que no ens esperavem (ni nosaltres, ni la majoria del ciclistes) van fer que el final fos molt lent i que la duresa del terreny, mesclada amb els ’trekkings’ sorpresa, afectés mentalment. Al Mazón li deurien xiular, i molt, les oïdes. Per què jo ho vaig fer, però vaig sentir crits d'altres ciclistes que rebotaben a les muntanyes com si es tractés del mateix Basajaun! (Miguelón)

La Demanda igual de dura que maca, personalment vaig tenir un bloqueig en el camí que no era camí, creuant un bosc camp a través on no es veia el GR, però la resta de hike bikes, pel que he parlat amb la resta, més o menys igual que la resta. Però allà si que vaig tenir crisis, part de culpa meva per què aquell punt al km 593, s’havia parlat al Briefing, i no em vaig enrecordar. Una mescla de cansanci i de que no m’ho esperava, em van fer pensar que tenia problemes de GPS i també vaig perdre al Miguel, amb qui anava, va ser un moment crític, un cop superat van venir més hike bikes i una pujada molt dura la penultima: la pujada que venia després de la Bastida! Rasos de Ortada, una pujada de rampes del 20 amb pedra suelta i on gairebé tothom amb 700km a les cames, ho feia empenyen la bici en una bona part de la pujada. Allò va ser un altre punt molt dur, per què estàvem a punt d’arribar, però de sobte, anaves molt lent i caminaves molt. El tema és que en aquell cas, va ser compartit, i jo anava veient al company Miguel.

 

Per acabar vem fer una via verda entretinguda després de una pujada d’asfalt enganyosa, buscant Okina, cim de la última pujada, final del tram cronometrat. La pujada d’asfalt enganyava les nostres ments que buscaven un final fàcil per acabar amb bon sabor de boca, però que com sempre, tenia sorpresa, i entraves en una via verda, molt maca, però que ja sense agilitat etc, tenies que baixar molt de la bici.

Al final, vem fer l’últim cim: Okina, i amb el Miguel ens vem disposar a fer els últims 12km, ara si, fàcils, on vem gaudir de l’emoció d’acabar, però que també vem aprofitar per gestionar el descans d’aquella nit a Vitoria.

Una cursa, event o aventura (digueu-li com volgueu) que, personalment penso, és molt dura per què sempre has d’estar reman, no hi ha descans, moltes pistes pedregoses, tècniques, baixades complicades, exigent per la mecànica, difícil en alguns punts per la tècnica, dura per les rampes i llargues pujades, repte mental pels hike bikes i navigations lost, però maca pel canvi de diferents paisatges: verd bosc i humit de Urbasa, pirenaic com Irati, àrid i desèrtic com las Bardenas, i alta muntanya com la Demanda.

Una cursa on m’he exprimit, però que també he conegut i fet amistat amb altres ciclistes, hem compartit hores de xerrades, ciclisme i ultradistancia, he après de tots ells, i aquestes experiències son les que m’emporto com un tresor.

 

Patir i gaudir, compartir i estar amb un mateix, fred i calor, dolor i plaer, aprendre i ensenyar... el Yin i el Yang (suposo)

 

La ultradistancia és un viatge personal que de vegades fas sol i altres acompanyat, però no deixa de ser personal, el viatge pot ser físic, però també és mental.

 

Gràcies a Carlos Mazón i la organització, la media i el bon fer de l’event i tots els seus col·laboradors, treballadors i voluntaris, bona feina.

Gràcies a la gent que em dóna suport com l’Andrea, companya de vida, la mecànica de la bici a carrec d’Espai Bici, les rodes; Frasen wheels, el cos; Yoga Con Lau, amics Ian i Rolo, amics en ruta; Jorge Albuixech i Jaume Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Alvarez, François David.

  

---

 

-CRONICA BASAJAUN, xavicalvo- Castellano

 

Datos:

 

· 800km con 14.000 d+

· Vel. media de 17'1 km/h en movimiento / 13 km/h con paradas

· Casi 3 días: 62h45m en total / 50h en movimiento / 12h en paradas / entre 3 y 4 h de sueño

· Bici: Trek Superfly aluminio 2014, ruedas gravel Frasen wheels + hutchitson tuareg 40c, 3 bidones, con un peso aproximado de salida de 17/18kg (mucha comida), pesaba mucho.

· Posición final: 15

 

· La previa: Trayecto de BCN a Vitoria en coche con Jaume (organizador de la Catalunya Trail), compartiendo carretera y charlas de ciclismo y de que haríamos y que nos encontraríamos.

El ambiente en Vitoria era de ciclismo, de ultraciclismo, y también algo fresquito, lo que se agradecía viniendo del calor de las eternas oleadas de calor vividas este verano. Nos encontramos con amigos como Jorge, un grande de este mundillo y que organiza Gravel Augusta con Jaume. Buen rollo, comemos con algunos amigos más como Sergio Franco.

Hay nervios antes del gran reto, hablar y compartir que trae y que NO trae cada uno, decisiones de última hora, dudas, briefings, media, ambiente ciclista, todo ello mezclado en el estómago… Briefing en inglés y en castellano, para que nos quede más claro.

 

Compartí almuerzo y tarde con el resto de ciclistas y amigos (Jorge y Jaume), pero no fui a una cena de muchos ciclistas del grupo Basajaun, con el riesgo de acostarse tarde, y también para terminar de cerrar el material, y cerrar las decisiones de última hora en cuanto a material que traería.

Al final mi equipo fue: Mucha comida (quizás demasiado), algunas barritas y frutos secos + unos pasteles de arroz que me hice. 2 cámaras de repuesto, un plumas, una esterilla hinchable de unos 400gr + una funda de saco muy fina + una térmica + un chubasquero + buff + 1 calcetines de repuesto. Electrónica: un power bank de carga rápida de 10.000ma + uno de 5000 (por si fallaba el otro + un cargador pequeño con los 2 cables de USB)

Herramientas varias + cremas + recortes de diario (por las zonas frías y húmedas) y la gopro para hacer fotos.

 

· La carrera, la aventura, el reto: Al día siguiente, sábado 30 de Julio, empezamos la primera Basajaun con los nervios, como siempre, de lo que debía ser un gran reto.

El inicio sería neutralizado unos 7km por las calles de Vitoria hasta las primeras pistas gravel, pisadas de última hora mezcladas con cierta calma previa a la batalla, es lo que se respiraba… En un momento dado se apartó el coche y la polvo empezó a coger cuerpo, el gas empezó a abrirse, a mí personalmente me sorprendió mucho una carrera de este tipo con tanta gente, unos 200 participantes a la vez... Muchos ciclistas juntos por los primeros km. Hasta las primeras subidas duras y algún hike bike no se hicieron grandes diferencias. Yo fiel a mi plan, salí más o menos delante, pero no quería pasarme de vueltas en los primeros km, y solté a los ciclistas más agónicos y fuertes con un inicio bastante rápido.

Pasando los primeros km y noto que a pesar de no haber salido con los primeros, el ritmo se nota en el cuerpo, y eso que está tapado y no hace sol. De vez en cuando llovizna, así que no podemos hablar de calor, temperatura ideal para pedalear. Por la noche quizás haga fresquito, pienso. De momento vamos avanzando por Urbasa y pasamos cerca de Pamplona. A partir de Pamplona sí que pasamos algo de calor, pero es sólo durante unas horas. Hasta aquí voy coincidiendo con algunos ciclistas, muchos en BTT. Cuando subimos hacia Pirineos e Irati, vuelve a bajar la temperatura y la niebla, la noche se acerca y decido no parar mucho para pasar lo más rápido posible los pirineos, seguramente, pedaleando toda la noche. Mis cálculos de horas de llegada son buenos, y va todo muy bien, el problema es que en ese momento no sabemos las sorpresas que nos ha guardado el organizador de la Basajaun (Carlos Mazón) que nos hace unos Hike Bikes muy guapos, pero que cambian mucho los tempos planificados, y la fatiga de cada uno de los ciclistas, fatiga sobre todo mental en estos casos.

 

Entre nieblas y dudas de por dónde se coge el track, hacemos unos hike bikes donde pasamos por unos caminos de cabras y vacas donde no se puede pedalear, donde hay diversidad de caminos y todo cuesta, pero todavía tenemos energía. Pasados ​​un par de hike bikes por el km 230, nos coge la noche y yo me encuentro con David Candelich, con el que sin saberlo en ese momento, pasaremos toda la noche juntos y prácticamente todo el segundo día. Un buen encuentro y productivo, por qué pasamos el punto más alto de los pirineos charlando y haciendo la noche más entretenida.

Además descubro una de las cosas más emotivas de la Basajaun; David estaba haciendo un gesto muy bonito, él estaba realizando la carrera con el dorsal de un amigo suyo y de Carlos Mazón que perdió la vida sobre la bici, Ferran Sans Muñoz con el dorsal 28. Era un homenaje a su amigo , y yo les acompañé en este homenaje casi toda la carrera. Me gustó mucho el gesto.

Una vez pasado el punto más alto, puerto del Paso Tapla, nos abrigamos por que hace frío, viento y niebla que hace difícil la visibilidad, y bajamos con poca esperanza de poder cenar un poco de comida del bueno. Pero... ¡Milagro! en Villanueva de Aezkoa (primer pueblo bajando del Paso Tapla) encontramos un bar abierto, después de unas bromas con el camarero, nos dan bocadillos, nosotros estábamos hechos caldo y con frío, y la gente en el bar estaba de sábado noche, tomando copas y riendo. Al rato llegaron más

ciclistas con los que compartimos trozos de bocadillo por qué no quedaba pan, y experiencias vividas. A la larga, algunos de esos ciclistas se convertirían en compañeros de ruta casi hasta el final (Miguelón por ejemplo).

 

Pues bien, David y yo continuamos la noche y las charlas, hasta que en un tramo muy largo de carretera (casi el único de la ruta) nos entra mucho sueño por la relajación de la navegación. Empezamos a pensar en un lugar para dormir, se está haciendo de día, 6 de la mañana aprox, y encontramos, después de buscar en iglesias y frontones, un mirador de pájaros que está bastante protegido para dormir una siesta. Paramos, David tiene mucha más experiencia que yo en estas aventuras, así que él va muy ligero y se echa al suelo con un plumas y nada más, yo preparo la colcha y funda de saco y plumas, para tratar de no pasar mucho frío y descansar. Para mí es territorio desconocido, sabía que quería parar poco, pero no sabía cómo aceptaría. Dormimos algo... no se cuánto, pero muy poco, 20 o 30m máximo. David se levanta con frío y quiere marchar rápido para calentarse (normal), yo casi no puedo ni contestar, porque no sé que hacer, así que él se marcha, y yo trato de dormir algo más, pero veo que no duermo , así que tranquilamente me levanto y recojo todo. No quiero correr, porque quiero ir con calma y ver cómo mi cuerpo acepta esta siesta tan corta. Para mi sorpresa, no estoy tan mal y pedalo bastante bien, y tengo energía.

Casualidad... me vuelvo a encontrar a David a los pocos kms, él había parado en un bar a tomar una café, yo no había visto el bar, por lo tanto nos volvemos a encontrar enseguida.

Continuamos nuestro viaje juntos y hacemos parada por café (para mí) en una gasolinera. Allí de repente, David me grita: '¡Xavi! ¡Corre que vienen las locomotoras de anoche!' Miguelon y otros dos ciclistas muy fuertes, David Galán y Antonio Dias, portugués. Me tomo el café rápido y el croissant de chocolate me lo como de un mordisco. Casi vomito para intentar cogerme en el tren de bicis gravel que iban a gas a fondo, yo con la BTT y un plato grande (pequeño) no tenía suficiente cadencia para cogerme a ellos, y de hecho decido no quemarme y parar, si querían esperarme, los cogería, y sino, la carrera y la aventura decidiría, pero no iba a dejarme todas las fuerzas allí, cuando todavía no estábamos ni en mitad de la carrera.

David hizo esperar a las locomotoras, y eso no se si fue bien o no, porque al inicio ellos me daban miedo, les veía muy fuertes. A la larga terminamos todos más o menos igual, así que nunca sabremos que hubiera pasado. Con uno de ellos, Miguelón, pasamos la segunda noche y el 3 día hasta el final.

 

Ese día, el segundo (domingo) si pintaba a hacer calor, y después de unas pistas con rampas duras y bajadas técnicas, alguna carretera secundaria y terreno rompepiernas, llegamos a Ujué. Allí repostamos de comida y bebida, y después afrontamos la parte más cálida de la carrera y la más árida a la peor hora, entre 13 y 16 pasamos las Bardenes y sus alrededores. Fue una zona rápida y rodadora, donde Miguel (ciclista venido de la carretera y rodador fortísimo) nos llevaba con el gancho a ratos. Allí nos entendimos muy bien entre él, David y yo, también los otros 2 ciclistas que íbamos a ratos juntos David Galán y

Antonio Dias.

 

En las Bardenas paramos a un foodtruck a coger agua y el sol ardía la piel literalmente, salimos de allí lo antes posible, pero todo lo que venía después también era muy árido, seguir el río Ebro por poblaciones y vías verdes con algunas zonas muy técnicas. Toda esa tarde hasta la noche, la recuerdo muy calurosa. Después de las Bardenas, paramos en Arguedas, allí nos juntamos un buen grupo, a los 5 que íbamos a ratos juntos, se sumaron François (conocido de la Catalunya Trail) y Sergio (conocido de la Gravel Augusta) los 2 ciclistas muy fuertes. Hicimos una buena grupetta y pasamos zonas áridas y técnicas por vías verdes pero que a ratos eran difíciles de pedalear. Allí se marcó un ritmo alto, que después algunos pagaron.

 

Cómo hicimos grupetta y ya todos estábamos muy cansados ​​decidimos parar en Munilla en un hotel donde reservamos sobre la marcha para 5 personas (Miguelón, David, Sergio, François y yo). Personalmente no estaba tan cansado y podría haber continuado, pero viendo (al día siguiente) lo que venía, creo que hice bien en parar a descansar. Estuvimos en el 'Restaurante Casa Rural Casino de Munilla' donde la mujer del local nos atendió super bien, nos preparó 1kg de macarrones sólo para nosotros, y atendió todo lo que le pedimos con una gran gentileza y cierta gracia. Nosotros estábamos muy cansados ​​con mucha hambre y sed, y encima pedíamos mucho y lo hicimos a última hora, sobre las 21 llamamos ya las 22 llegamos al local. Por tanto un 10 por la señora que nos hizo de madre por aquella noche. Una vez comidos y duchados acordamos levantarnos a las 3, David salió un poco antes por qué quería ir a su rollo y no depender de otros (opciones como todo, cada uno elige la suya). Sergio quiso dormir más, 2h más concretamente. Y Miguelón, François y yo salimos casi a las 4am.

 

Las 4 de la madrugada del 3er día, Françoise salió fortísimo y ya no le vimos más (terminó 9º). Yo y el miguel fuimos juntos o muy cerca todo el rato y ya hicimos camino juntos. A ratos hablando y otros no. Toda esta parte de alta montaña que nos venía encima, era muy dura, acompañada de las sorpresas de Mr. Mazón, las 'Mazonadas'. Muchos hike bikes y navigations lost que no nos esperábamos (ni nosotros, ni la mayoría de los ciclistas) hicieron que el final fuera muy lento y que la dureza del terreno, mezclada con los 'trekkings' sorpresa, afectara mentalmente. Al señor Mazón le deberían silbar, y mucho, los oídos. ¡Por qué yo lo hice, pero oí gritos de otros ciclistas que rebotaban en las montañas como si se tratara del propio Basajaun! - Miguelón :) -

 

La Demanda fue igual de dura que bonita, personalmente tuve un bloqueo en el camino que no era camino, cruzando un bosque campo a través donde no se veía el GR, pero el resto de hike bikes, por lo que he hablado con los demás ciclistas, lo pasé más o menos igual que ellos. Pero allí sí que tuve crisis, en parte fue mi culpa por qué ese punto en el km 593, se había hablado en el Briefing, y no me acordé. Una mezcla de cansancio y de que no me lo esperaba, me hicieron pensar que tenía problemas de GPS y también perdí a Miguel, con el que iba, fue un momento crítico, una vez superado vinieron más hike bikes y una subida muy dura la penúltima: ¡la subida que venía después de la Bastida! Rasos de Ortada, una subida de rampas del 20% con piedra suelta y donde casi todo el mundo con 700km en las piernas, lo hacían empujando la bici en buena parte de la subida. Aquello fue otro punto muy duro, porque estábamos a punto de llegar, pero de repente, ibas muy lento y caminabas mucho. El tema es que en ese caso, fue compartido, y yo iba viendo al compañero Miguel.

 

Por último hicimos una vía verde entretenida después de una subida de asfalto engañosa, buscando Okina, cima de la última subida, final del tramo cronometrado. La subida de asfalto engañaba a nuestras mentes que buscaban un final fácil para acabar con buen sabor de boca, pero que como siempre, tenía sorpresa, y entrabas en una vía verde, muy bonita, pero que ya sin agilidad etc, tenías que bajar mucho de la bici.

 

Al final, hicimos la última cima: Okina, y con Miguel nos dispusimos a hacer los últimos 12km, ahora si, fáciles, donde disfrutamos de la emoción de terminar, pero que también aprovechamos para gestionar el descanso de esa misma noche en Vitoria.

 

Una carrera, evento o aventura (decidle como queráis) que, personalmente pienso, es muy dura porque siempre tienes que estar remando, no hay descanso, muchas pistas pedregosas, técnicas, bajadas complicadas, exigente por la mecánica, difícil en algunos puntos por la técnica, dura por las rampas y largas subidas, reto mental por los hike bikes y navigations lost, pero guapa por el cambio de diferentes paisajes: verde bosque y húmedo de Urbasa, pirenaico como Irati, árido y desértico como las Bardenas, y alta montaña como la Demanda.

Una carrera donde me he exprimido, pero que también he conocido y trabado amistad con otros ciclistas, hemos compartido horas de charlas, ciclismo y ultradistancia, he aprendido de todos ellos, y estas experiencias son las que me llevo como un tesoro.

 

Sufrir y disfrutar, compartir y estar con uno mismo, frío y calor, dolor y placer, aprender y enseñar... Yin y Yang (supongo)

 

La ultradistancia es un viaje personal que a veces haces solo y otras acompañado, pero no deja de ser personal, el viaje puede ser físico pero también es mental.

 

Gracias a Carlos Mazón y la organización, la media y el buen hacer del evento y todos sus colaboradores, trabajadores y voluntarios, buen trabajo.

Gracias a la gente que me apoya como Andrea, compañera de vida, la mecánica de la bici a cargo de Espai Bici, las ruedas; Frasen wheels, el cuerpo; Yoga Con Lau, amigos Ian y Rolo, amigos en ruta; Jorge Albuixech y Jaime Amat, David Candelich, Sergio Franco, Miguel Álvarez, François David.

Members of the 4-H Juntos organization pose for a portrait at South Garner High School in Garner, N.C., Wednesday, May. 31, 2017. (Ben McKeown/AP Images for National 4-H Council)

4-H member quickly identifying potato defects at the 4-H Potato Grading and Identification event at the 107th PA Farm Show.

Campers explore dunes, hike forest trails, wade through wetlands, fish, snorkel and sail on Lake Huron while educators and scientists teach them about the Great Lakes ecosystem.

 

You may use this photograph for educational, non-commercial purposes. Credit: Michigan Sea Grant

The Calgary Stampede welcomed 4-H on Parade, presented by Cervus Equipment, Friday, May 31 to Sunday, June 2, 2013 at Stampede Park. With 47 clubs participating, the event was Canada’s largest 4-H gathering. 4-H on Parade is the crowning event of the year.

Photo by Michele Walfred

State 4-H Public Speaking Contest

Friday, July 22, 2016

Susan Garey, Animal Science Extension Agent and a group of expert volunteers and camp counselors held a day-and-a-half overnight cow camp to hone skills for youth involved in FFA, 4-H and who are also Junior Showman at the Delaware State Fair. Some campers have access to cows on their family farm, others lease them for a year, or in some instances, borrow to take care of a heifer during the camp. Experienced or not, these young campers enjoy the opportunity to get to know their calves, learn about biosecurity, animal welfare, advocating their personal ag story, animal health, grooming and showmanship. For campers participating in the Delaware State Fair, this camp is excellent preparation. For more information visit:http://extension.udel.edu/4h/projects-activities-for-members/4-h-animal-science/

  

Photo by Michele Walfred

Title: Members of Lawrence Station's 4-H Homemaking Club visited a local chain store in February 1968, and were shown the various cuts of meat by butcher Ernie Faires. The visit was arranged in conjunction with the club's latest project, Meat in the Menu, during which members learned not only different methods of cooking and preparing meats, but how to use the cuts to the best advantage. Mrs. Claybourne Gordon, and Mrs. Dean Bogart were the leaders, and accompanied the 22 girls who made up the club.

 

Creator(s): St. Thomas Times-Journal

 

Bygone Days Publication Date: February 21, 2012

 

Original Publication Date: February 20, 1968

 

Reference No.: C9 Sh2 B1 F46 41

 

Credit: Elgin County Archives, St. Thomas Times-Journal fonds

 

Lockheed Martin Aeronautics Corporation - Fort Worth - Mikaela Maschmeier

Event:4-H National Youth Science Day

POC:Liz Lutz

Location: OBC - Galaxy Room

University of Arkansas System Division of Agriculture / RYAN MCGEENEY —07-13-2017 — Arkansas 4-H members from around the state compete in the Arkansas State Horse Show in Searcy, Ark., on Thursday, July 13, 2017.

Sussex County held an inaugural Extension-themed day camp with Extension professionals from Carvel Center conducting activities, experiments and hands-on experiences for day campers!

University of Arkansas System Division of Agriculture / RYAN MCGEENEY — 07-25-2018 — Scholarship winners at the 2018 Arkansas 4-H State-O-Rama, held at the University of Arkansas Fayetteville campus.

For more information visit: bit.ly/1T1ETuT

Sussex Tech High School served as host for the annual Sussex County 4-H Favorite Foods Contest and Foods and Nutrition Judging Contest, beginning at 10 a.m. on Saturday, February 20 2016. More than 80 Sussex County youth from the ages of 5 to 18 woke up early on their day off and presented their knowledge of food groups, menu planning, food and nutrition basics, food safety and healthy food choices. More than 200 visitors attended in support of 4-H youth contestants.Photo by Michele Walfred

 

Friends, donors and supporters of the Delaware 4-H Foundation

Appreciation Brunch Saturday, July 23, 2016

Photo by Michele Walfred

1 3 4 5 6 7 ••• 79 80