Tot a zen
Ni siquiera el fascismo logró lo que ha conseguido el capitalismo / Josep Fontana ( el publico )
Ya no te miden por lo que vales, sino por lo que cuestas / Ramon Lobo ( Jot Down )
"Hoy he tomado conciencia. Es lunes. No tengo que vestirme ni salir a trabajar ni hacer nada especial. Es lunes largo, eterno. Pese a la jodienda, pese a sentirme parte de los 8.400 periodistas que han perdido su trabajo desde 2008, pese a todo lo que callo, sé que esto es una oportunidad. Quizá no de trabajo, sino de regresar a la casilla de salida y recordar qué defendía, quién soy y qué quiero ser."
Ramon Lobo
Es tot a zen, una finestra, una taula, una cadira, un llit...respirar, sentir, estimar, res mes...s'ha escombrat tot el superficial i l' essencial , en molts casos ,esta endormiscat , amb grans dossis de cloroform , el narcotic que sintetitza la impotencia. Han ensinistrat la rabia, la passió, desarmats no sabem que fer.
La realitat ha superat la ficció ... jo també cavalco entre somnis, depressions, estratègies i eufòria passatgera, trobo a faltar darrerament les esperances i les fames, visc en un món de cronopis que comença a resultar inversemblant, algu es va dur aquella capacitat natural tant nostre, de ser feliç davant l'adversitat, la justificació facil a l'infortuni amb alló de què a tots ens pot passar ... acceptar que la vida és així i somriure.
Som masses als que ens està passant el que els hi pot passar a tots algun cop.
Les estadistiques han fet volar amb l'inmens contrapes, el plat buit de la balança i esperem com el pà i la feina , algu que et digui, que bé, que tot li va bé, sense sobreactuar...
No hi ha cap ajuda...res...si no treballes t'han condemnat a la pobresa, alguns a la indigencia. Un sembla haver perdut la memoria del que era treballar cinc dies a la setmana, vint dies al mes, la feina no la comptem ni per jornades, portem el calcul per hores i els deutes per cabassos..
No podem, no volem ser tots funcionaris com a unic remei per esborrar l'incertesa, hi ha gent que ha superat mil vegades l'esforç, el sacrifici d'unes oposicions amb dedicació d'anys al seu ofici i ara es troben al carrer.
No hi ha cap porta a qui trucar, sobra mes gent que falta, la guerra , el genocidi s'ha calculat amb gran precissió, la societat sencera pateix el ridicul de coneixer les causes i els efectes i no poder fer res, es una guerra psicologica, on sobreviura qui acepti que una altre mon es possible lluny de la por, del estret passadis que ens conduira a una plaça amb les banyes amputades, perque ens reconeguin que som de la pasta dels herois, abans de que ens atravessin amb un sabre sense escoltar ni un pasodoble....
Es tot una mentida, ho es desde el principi d'un joc financer especulatiu, global, bassat en el fum , en economies irreals,que sabien quantes victimes tindria i quants supervivents.. No ens calia el sacrifici d'haver aceptat viure amb el que teniem, amb el que guanyavem, de no haver-nos deixat inflar el cap de falsos paradisos a credit..
Qui entengui que hi han alternatives mes enllá de inocular crisis i repartir retallades, mes enllá del discurs oficial , qui reconegui l'engany sobreviura i ensenyara a sobreviure als altres...
No pots estar de brassos creuats, pero tampoc combatre l'inutilitat ajudant a repartir el pá en les cues dels menjadors socials, perque en arribar l'ultim, tu seras el primer, et donaras el plat, t' atiparas, pero l'estomac plé no et pagara ni el sostre, ni l'aigua, ni la llum,ni l'educació dels teus fills i molt menys l'autoestima..
I quan enmitg de tant desproposit, l'amor podria ser la medicina a tanta desesperació en solitud, et trobes que no pots anar amb el cor plé i les butxaques buides, perque despertes sospites, suspicacies i aquella persona no apareix ni per banyar d'endorfines iridiscents tota aquesta foscor.
Fins hi tot ens han fet passar el desitj, les ganes de buscar el bes,del abraçar-se, ens estan guanyant la partida, ens empenyen al salvi qui pugui, a l'egoisme mes desfermat, i aleshores es quan ja som en el seu camp d'extermini i tenim les hores comptades..
Espero que tot aixó que ara escric, sigui una qüestió de calendari o de fase lunar, consequencia d'una baixada sobtada de sucre, una rampa emocional , percepcions equivocades... sindromes d'abstinencia dels neurotransmisors de la felicitat.
Em dic la veritat, almenys la que tinc en aquest precis moment i en escoltar-me nomes acepto el aqui i el ara en el meu cor, en la meva ment...es el que hi ha...es tot a zen. Potser el que no trobo es aquella casella de sortida.
Tot a zen
Ni siquiera el fascismo logró lo que ha conseguido el capitalismo / Josep Fontana ( el publico )
Ya no te miden por lo que vales, sino por lo que cuestas / Ramon Lobo ( Jot Down )
"Hoy he tomado conciencia. Es lunes. No tengo que vestirme ni salir a trabajar ni hacer nada especial. Es lunes largo, eterno. Pese a la jodienda, pese a sentirme parte de los 8.400 periodistas que han perdido su trabajo desde 2008, pese a todo lo que callo, sé que esto es una oportunidad. Quizá no de trabajo, sino de regresar a la casilla de salida y recordar qué defendía, quién soy y qué quiero ser."
Ramon Lobo
Es tot a zen, una finestra, una taula, una cadira, un llit...respirar, sentir, estimar, res mes...s'ha escombrat tot el superficial i l' essencial , en molts casos ,esta endormiscat , amb grans dossis de cloroform , el narcotic que sintetitza la impotencia. Han ensinistrat la rabia, la passió, desarmats no sabem que fer.
La realitat ha superat la ficció ... jo també cavalco entre somnis, depressions, estratègies i eufòria passatgera, trobo a faltar darrerament les esperances i les fames, visc en un món de cronopis que comença a resultar inversemblant, algu es va dur aquella capacitat natural tant nostre, de ser feliç davant l'adversitat, la justificació facil a l'infortuni amb alló de què a tots ens pot passar ... acceptar que la vida és així i somriure.
Som masses als que ens està passant el que els hi pot passar a tots algun cop.
Les estadistiques han fet volar amb l'inmens contrapes, el plat buit de la balança i esperem com el pà i la feina , algu que et digui, que bé, que tot li va bé, sense sobreactuar...
No hi ha cap ajuda...res...si no treballes t'han condemnat a la pobresa, alguns a la indigencia. Un sembla haver perdut la memoria del que era treballar cinc dies a la setmana, vint dies al mes, la feina no la comptem ni per jornades, portem el calcul per hores i els deutes per cabassos..
No podem, no volem ser tots funcionaris com a unic remei per esborrar l'incertesa, hi ha gent que ha superat mil vegades l'esforç, el sacrifici d'unes oposicions amb dedicació d'anys al seu ofici i ara es troben al carrer.
No hi ha cap porta a qui trucar, sobra mes gent que falta, la guerra , el genocidi s'ha calculat amb gran precissió, la societat sencera pateix el ridicul de coneixer les causes i els efectes i no poder fer res, es una guerra psicologica, on sobreviura qui acepti que una altre mon es possible lluny de la por, del estret passadis que ens conduira a una plaça amb les banyes amputades, perque ens reconeguin que som de la pasta dels herois, abans de que ens atravessin amb un sabre sense escoltar ni un pasodoble....
Es tot una mentida, ho es desde el principi d'un joc financer especulatiu, global, bassat en el fum , en economies irreals,que sabien quantes victimes tindria i quants supervivents.. No ens calia el sacrifici d'haver aceptat viure amb el que teniem, amb el que guanyavem, de no haver-nos deixat inflar el cap de falsos paradisos a credit..
Qui entengui que hi han alternatives mes enllá de inocular crisis i repartir retallades, mes enllá del discurs oficial , qui reconegui l'engany sobreviura i ensenyara a sobreviure als altres...
No pots estar de brassos creuats, pero tampoc combatre l'inutilitat ajudant a repartir el pá en les cues dels menjadors socials, perque en arribar l'ultim, tu seras el primer, et donaras el plat, t' atiparas, pero l'estomac plé no et pagara ni el sostre, ni l'aigua, ni la llum,ni l'educació dels teus fills i molt menys l'autoestima..
I quan enmitg de tant desproposit, l'amor podria ser la medicina a tanta desesperació en solitud, et trobes que no pots anar amb el cor plé i les butxaques buides, perque despertes sospites, suspicacies i aquella persona no apareix ni per banyar d'endorfines iridiscents tota aquesta foscor.
Fins hi tot ens han fet passar el desitj, les ganes de buscar el bes,del abraçar-se, ens estan guanyant la partida, ens empenyen al salvi qui pugui, a l'egoisme mes desfermat, i aleshores es quan ja som en el seu camp d'extermini i tenim les hores comptades..
Espero que tot aixó que ara escric, sigui una qüestió de calendari o de fase lunar, consequencia d'una baixada sobtada de sucre, una rampa emocional , percepcions equivocades... sindromes d'abstinencia dels neurotransmisors de la felicitat.
Em dic la veritat, almenys la que tinc en aquest precis moment i en escoltar-me nomes acepto el aqui i el ara en el meu cor, en la meva ment...es el que hi ha...es tot a zen. Potser el que no trobo es aquella casella de sortida.