Chalchihuite
Dachau
La guerra fou la culpable de tot: fam, penúries i desgràcies van caure sobre la nostra família com si el món sencer s’estimbés contra els vidres dels nostres vells i llargs dies. Un malaurat 28 d’octubre del 1943, ens regiraren la casa de cap a peus, ens trencaren els mobles, cremaren també els records... Ens van estripar la vida endinsant-nos sense opció a Dachau, a pocs quilòmetres de Munic. Passàrem els dies menjant pobrament rosegons de peles de patates. A les criatures, els donaven un got de llet al mes. Vam estar en aquell odiós camp de concentració gairebé mig any, suportant crits de soldats ensinistrats, de robots sense sentiments creats amb un únic fi, amenaces, discriminacions, masclisme... De tant en tant, la mare, amb alguna dona més, intentava apropar-se a la reixa que ens separava dels homes, però només va aconseguir saludar el pare tres vegades. El fred se’ns menjava. La força del desembre congelat ens tallava els llavis i, a poc a poc, la vida. Els nens intentaven jugar amb la neu, però no els quedaven forces ni per construir un divertit ninot que els fes oblidar, encara que fos per uns instants, el maleït malson en què vivien. Les dones més grans els explicaven contes per passar l’estona, però, com trobareu raonable, al cap de quatre o cinc mesos, les faunes i llegendes s’esgoten. Cada setmana desapareixien desenes de persones i n’apareixien de noves. Un dia de gener, la mare s’apropà a la frontera sexista per veure el seu marit, però, com de costum, no n’obtingué resposta. Quan, desolada, girava cua desfent el camí que havia emprat per arribar en aquell punt que podia acabar en alegria i devoció, sentí un xiulet suau. Al•ludida, imaginà que reclamaven la seva atenció i, efectivament, la cridaven a ella des de l’altra banda. Per la seva ment va passar la remota imaginació que qui la demanés fos, ara per quart cop, el seu marit i, simultàniament, els seus llavis van dibuixar un somriure graciós i les galtes, semblant un cel de tardor, se li enrojolaren. Exaltada, es girà en la direcció del so i, decebuda, no va trobar el pare enlloc, sinó un home brut i prim que, ensopit i amb por, li feia saber, amb el seu condol, que s’havien emportat el seu marit, amb una vintena d’homes més, i que feia setmanes que no els veien. Vaja, que havia mort.
Tot això s’ha acabat, però, indirectament, encara viuen i es veuen els moviments feixistes i antisemites d’animadversió envers els jueus.
Dachau
La guerra fou la culpable de tot: fam, penúries i desgràcies van caure sobre la nostra família com si el món sencer s’estimbés contra els vidres dels nostres vells i llargs dies. Un malaurat 28 d’octubre del 1943, ens regiraren la casa de cap a peus, ens trencaren els mobles, cremaren també els records... Ens van estripar la vida endinsant-nos sense opció a Dachau, a pocs quilòmetres de Munic. Passàrem els dies menjant pobrament rosegons de peles de patates. A les criatures, els donaven un got de llet al mes. Vam estar en aquell odiós camp de concentració gairebé mig any, suportant crits de soldats ensinistrats, de robots sense sentiments creats amb un únic fi, amenaces, discriminacions, masclisme... De tant en tant, la mare, amb alguna dona més, intentava apropar-se a la reixa que ens separava dels homes, però només va aconseguir saludar el pare tres vegades. El fred se’ns menjava. La força del desembre congelat ens tallava els llavis i, a poc a poc, la vida. Els nens intentaven jugar amb la neu, però no els quedaven forces ni per construir un divertit ninot que els fes oblidar, encara que fos per uns instants, el maleït malson en què vivien. Les dones més grans els explicaven contes per passar l’estona, però, com trobareu raonable, al cap de quatre o cinc mesos, les faunes i llegendes s’esgoten. Cada setmana desapareixien desenes de persones i n’apareixien de noves. Un dia de gener, la mare s’apropà a la frontera sexista per veure el seu marit, però, com de costum, no n’obtingué resposta. Quan, desolada, girava cua desfent el camí que havia emprat per arribar en aquell punt que podia acabar en alegria i devoció, sentí un xiulet suau. Al•ludida, imaginà que reclamaven la seva atenció i, efectivament, la cridaven a ella des de l’altra banda. Per la seva ment va passar la remota imaginació que qui la demanés fos, ara per quart cop, el seu marit i, simultàniament, els seus llavis van dibuixar un somriure graciós i les galtes, semblant un cel de tardor, se li enrojolaren. Exaltada, es girà en la direcció del so i, decebuda, no va trobar el pare enlloc, sinó un home brut i prim que, ensopit i amb por, li feia saber, amb el seu condol, que s’havien emportat el seu marit, amb una vintena d’homes més, i que feia setmanes que no els veien. Vaja, que havia mort.
Tot això s’ha acabat, però, indirectament, encara viuen i es veuen els moviments feixistes i antisemites d’animadversió envers els jueus.