Jardins de Joan Maragall

Jardins de Joan Maragall

Quan s'entra en aquests jardins hom té la impressió que són propis d'un rei. I ho són, ja que van ser creats per a un rei a principis del segle XX. Els Jardins de Joan Maragall són elegantíssims, amb avingudes arbrades, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, fonts ornamentals, nombroses escultures a l'aire lliure i un palauet que fou, i encara és, residència reial.

Els Jardins de Joan Maragall són un espai ple de serenitat, un món a part on solament es percep el refilar dels ocells i el so de l'aigua que raja de les fonts ornamentals. S'hi s'entra per la porta que hi ha a l'avinguda de l'estadi; el primer que troba el visitant són gran parterres de gespa on creixen arbres altíssims. De tant en tant, lleugers desnivells vorejats de pedra van baixant suaument pel terreny fins a arribar al cor dels jardins: el Palauet Albéniz.

Un espai reialesc

Aquest és el qualificatiu més adient per a l'esplanada que s'estén al davant de la façana principal del palauet, flanquejada per dues àmplies escalinates que baixen des de la terrassa on hi ha la porta principal de l'edifici. Una seqüència d'estanys amb brolladors i cascades comparteixen protagonisme amb un llarg parterre de broderie.

Als costats d'aquest enjardinament clàssic i afrancesat, dues avingudes de til·lers retallats de manera cilíndrica emmarquen la delicadesa de les petites tanques vegetals que dibuixen espais plens de flors. Al fons, com a punt i final de la perspectiva dels jardins que es pot contemplar des del palauet, el terreny, cobert de gespa, s'enfila suaument i esdevé la peanya d'un templet on s'aixopluga Susanna al bany.

Racons amb personalitat

Arreu dels jardins, amples camins de sauló permeten passejar i anar descobrint els diferents espais en què es divideix, que n'hi ha uns quants, i amb força personalitat, la majoria amb escultures que n'arrodoneixen la bellesa.

Així, a la zona situada al costat del Palau Nacional, que és on hi ha l'entrada principal dels jardins, una gran avinguda de magnòlies amb un llarg estany amb brolladors al mig condueix fins als peus de turó que hi ha davant del palauet. Al damunt, una plaça semicircular envoltada de xiprers i presidida per Serena fa d'avantsala d'un petit amfiteatre.

El comiat

Als costats del palauet hi ha placetes recollides, amb fonts i safarejos ornamentats amb dofins i putti grassonets. Al darrere de l'edifici s'estén una àmplia praderia ombrejada per enormes pins. Sota les capçades, unes quantes tauletes amb cadires conviden a fer una pausa.

Al final de la praderia, una escalinata que baixa fins a l'avinguda de Santa Madrona comunica aquests jardins amb els de Laribal, una altra joia de la muntanya de Montjuïc. Abans d'iniciar el descens, una gran vista sobre Barcelona acomiada el visitant.

Vegetació

La vegetació dels Jardins de Joan Maragall és, a més de rica en espècies, un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX i un espai verd amb grans exemplars arboris.

Hi ha til·lers (Tilia tomentosa) i magnòlies (Magnolia grandiflora) flanquejant magnífiques avingudes, i grans exemplars de coníferes, com el cedre de l'Himàlaia (Cedrus deodara), el cedre del Líban (Cedrus libani ssp.), el pi pinyer (Pinus pinea), el pi blanc (Pinus halepensis), la pinassa (Pinus nigra ssp. austriaca), el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa)

En aquest jardí hi ha espècies tan mediterrànies com l'olivera (Olea europaea) i l'alzina (Quercus ilex), al costat d'altres tan poc freqüents com les Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei i Rhapis excelsa. En una de les placetes que hi als costats del palauet destaca un ginjoler (Zizipus jujuba) que pertany al catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Diferents espècies de pollancres (Populus alba, Populus alba pyramidalis, Populus simonii i Populus X canadensis), el taronger (Citrus aurantium), l'om (Ulmus minor) i el pebrer bord (Shinus molle) són altres espècies arbòries presents en aquests jardins.

Art i arquitectura

L'antic pavelló reial que hi ha dins els jardins, conegut com Palauet Albéniz i construït l'any 1929, és un edifici de tall neoclàssic, obra de l'arquitecte Joan Moya. Construït al darrere del Palau Nacional, el 1970 fou ampliat i remodelat.

Juntament amb l'edifici, als Jardins de Joan Maragall destaquen un total de 32 escultures de diferents èpoques i autors, algunes de gran qualitat. Destaquen Noia ajaguda (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (1970), d'Antoni Casamor; Cérvols (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (1929), de Josep Viladomat; Susanna al bany (, de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (1965), d'Ernest Maragall; dos nus femenins, l'un al davant de l'altre, anomenats Dona a la cascada (1970), el grup Dones a la cascada (1970) i Nu femení (1965), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (1970), d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970), de Luisa Granero.

Història

Aquests jardins tenen el seu origen en els que va dissenyar Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial que es va construir a Montjuïc dins el recinte de l'Exposició Internacional de 1929. L'objectiu de l'edifici va ser doble: que Alfons XIII disposes d'un espai per a grans recepcions i també d'un lloc on fer una pausa i reposar una estona durant les seves visites a la dita exposició.

Acabada la mostra, es va pensar ubicar-hi el Museu de la Música de la ciutat, un projecte que no va prosperar però que sí que va determinar el nom amb el qual es coneix el palauet i amb el qual, durant molts anys, es van conèixer els jardins que l'envolten: Albéniz, en honor al gran músic Isaac Albéniz.

L'any 1970 els jardins es van ampliar i van passar a anomenar-se Joan Maragall. Aquesta ampliació va ser duta a terme per Joaquim M. Casamor i el Servei de Parcs i Jardins de Barcelona. Aquest és un dels tres jardins de Montjuïc que, juntament amb els de Mossèn Cinto Verdaguer i Mossèn Costa i Llobera, van ser dedicats durant aquesta dècada a poetes catalans.

Actualment, el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són en visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància. És per aquests motius que en determinades ocasions els jardins estan tancats al públic.

 

-----------------------------------------------

 

As one enters these gardens, they give the impression that they are the gardens of a king. This is true, as these gardens were created for a king at the beginning of the nineteenth century. The elegant Joan Maragall gardens are made up of wooded avenues, wide lawns, parterres de broderie, ornamental fountains, numerous outdoor sculptures and a small palace that was once and still remains a residence of the royal family.

The Joan Maragall gardens are full of serenity; they are a different world where the only thing that can be heard is the singing of the birds and the sound of the water as it bubbles out of the ornamental fountains. If you enter the gardens through the entrance on the Avinguda del Estadio, the first thing that you come across are tall trees and large stretches of lawn. As you walk on down into the heart of the gardens, the slight slope is occasionally broken up by stone-lined tiers that help you in your descent. The Palacete Albéniz.

The royal grounds

This is the most appropriate description for this open, grassy area that extends in front of the small palace, flanked by two wide staircases that descend from the patio, leading you towards the front door of the building. A series of ponds with fountains and waterfalls share the leading role with the long parterre de broderie.

Two rows of perfectly pruned lime trees line these classic French gardens, emphasising the delicateness of the small bushes that border the beds brimming with flowers. Upon the immense spread of lawn that marks the very end of the garden, there is a structure that shelters the sculpture of Susanna al bany (Susana in the bath). This statue is visible from the small palace.

Areas with personality

Throughout the whole garden there are wide sand pathways that lead you to the different areas of the park, each one with distinct characteristics. The true beauty of the majority of these areas is accented by the sculptures.

In the area of the Palau Nacional, at the main entrance to the gardens there is a wide avenue of magnolias and a large pond with fountains in the centre. This avenue leads us up to the bottom of the hill that is next to the small palace. At the top of this hill, there is a semicircular square surrounded by cypresses and presided over by the sculpture Serena that is seen as the lobby to the small amphitheatre.

The farewell

On the either side of the small palace there are tiny, quiet squares, with fountains and basins decorated with dolphins and cherubs. Behind the building, enormous pine trees provide shade to a large grassy area. Below these pine trees there are tables and chairs that invite the visitor to stop and have a little break.

There is a flight of stairs at the end of the lawn that leads us down to the Avinguda de Santa Madrona. This avenue connects these gardens to those of Laribal, the latter being another precious asset to the Montjuïc Mountain. Just before walking down these steps an exceptional view of Barcelona bids us farewell.

Vegetation

Apart from the great variety of species and trees that are planted in the Joan Maragall gardens, it is a good example of typical early-twentieth century gardens, a green space with very large trees.

The magnificent avenues are flanked by Silver Lime trees (Tilia tomentosa) and Southern Magnolias (Magnolia grandiflora). There are also numerous conifers, such as different cedar trees, (Cedrus deodara, Cedrus libani ssp), Roman pine trees (Pinus pinea), White Pine trees (Pinus halepensis), tall Black Pines (Pinus nigra, Austrian subsp.), Cypresses (Cupressus sempervirens, Cupressus glabra), and a few Monterey cypress trees (Cupressus macrocarpa).

There are also typical Mediterranean species, such as Olive trees (Olea europaea) and Holm Oaks (Quercus ilex), beside other species that are not as well-known, such as Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei and Rhapis excelsa. There is also a Jujube (Red Date) tree (Zizipus jujuba) planted in one of the small squares. This tree is featured in the Barcelona local trees of interest catalogue. Other species of trees in the garden are different varieties of Poplar trees (Populus alba, Populus alba 'Pyramidalis', Populus simonii and Populus X canadensis), Bitter Orange trees (Citrus aurantium), Elm trees (Ulmus minor) and Pepper trees (Schinus molle).

Art and Architecture

The neo-classical royal pavilion, known as the Palacete Albéniz, that is located in the gardens was built in 1929 by local architect Joan Moya. This building was built behind the Palau Nacional (National Palace), and was later refurbished in 1970.

Apart from this building, the Joan Maragall gardens also have 32 sculptures, all from different periods and each one sculpted by a different artist, some of them of very high quality. The sculptures that really stand out amongst the rest are the Noia ajaguda (Girl Lying Down) (1950), by Joan Rebull; Nu a l'estany (Naked in the pond) (1970), by Antoni Casamor; Cérvols (Stags) (1967), by Frederic Marès; L'aiguadora (The water carrier) (1862), by Louis Sauregeau; Dos tritons (Two newts) (1929), by Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana in the bath), by Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Allegory of the sardana) (1965), by Ernest Maragall; two female nudes, facing each other, called Dona a la cascada (Woman in the waterfall) (1970) and the group of Dones a la cascada (Women in the waterfall) (1970), and Nu femení (Female nude) (1965), by Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), by Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Girl in a swim cap) (1970), by Marifé Tey; Dona ajaguda (Woman lying down) (1970), by Enric Monjo, and Dona amb nena (Woman with a girl) and Dona amb nen (Woman with a boy) (1970), by Luisa Granero.

History

This green space originates from the gardens that Jean Claude Nicolas Forestier designed to circulate the Royal Pavilion. This building was built in 1929 inside the enclosure of the International Exhibition (a World's Fair) on Montjuïc. The building was built with two main objectives: to provide Alfonso XIII a space for his large banquets, and to provide a place for him to rest during his visits to the Exhibition.

Once the Exhibition had finished, the idea was to locate the Barcelona Museu de la Música (Museum of Music) there, but this never happened, although the idea determined the name of the small palace and for many years the name of the surrounding gardens. The small palace was named Albéniz, in honour of the great musical artist Isaac Albéniz.

In 1970 when the gardens were expanded, the name was changed to Joan Maragall. The expansion of these gardens was carried out by Joaquim M. Casamor and Barcelona's parks and gardens service. This garden was dedicated to the famous poets of the decade and is one of the three gardens on Montjuïc, along with the Mossèn Cinto Verdaguer garden and the Mossèn Costa i Llobera garden.

Nowadays, the Palacete Albéniz is used as the local residence for the royal family when they come to Barcelona on official visits, for other important guests of the city, and as the location for important municipal banquets and meetings. It is for this reason that the gardens are closed to the public on many occasions.

 

-----------------------------------------------

 

Al entrar en estos jardines se tiene la impresión de que son propios de un rey. Y lo son, ya que a principios del siglo XX fueron creados para un rey. Los Jardines de Joan Maragall son elegantísimos, con avenidas arboladas, amplias extensiones de césped, parterres de broderie, fuentes ornamentales, numerosas esculturas al aire libre y un palacete que fue, y aún lo es, residencia real.

Los Jardines de Joan Maragall son un espacio lleno de serenidad, un mundo aparte donde solamente se percibe el canto de los pájaros y el sonido del agua que brota de las fuentes ornamentales. Si se entra por la puerta que hay en la avenida del Estadio, lo primero que encuentra el visitante son grandes parterres de césped donde crecen árboles altísimos. De vez en cuando, ligeros desniveles con bordes de piedra forman una suave bajada por el terreno hasta llegar al corazón de los jardines: el Palacete Albéniz.

Un espacio de la realeza

Este es el calificativo más adecuado para la explanada que se extiende delante de la fachada principal del palacete, flanqueada por dos amplias escalinatas que bajan desde la terraza donde se encuentra la puerta principal del edificio. Una serie de estanques con surtidores y cascadas comparten protagonismo con un largo parterre de broderie.

A ambos lados de este ajardinamiento clásico y afrancesado, dos avenidas de tilos recortados de forma cilíndrica enmarcan la delicadeza de las pequeñas vallas vegetales que dibujan espacios llenos de flores. En el fondo, como punto y final a la perspectiva de los jardines que se puede contemplar desde el palacete, el terreno, cubierto de césped, asciende suavemente y se convierte en la peana de un templete que da cobijo a Susanna al bany (Susana en el baño).

Rincones con personalidad

En todos los jardines, amplios caminos de sablón permiten pasear e ir descubriendo los diferentes espacios en los que se divide, que son bastantes y con mucha personalidad. La mayoría con esculturas que completan su belleza.

De este modo, en la zona situada al lado del Palacio Nacional, que es donde se encuentra la entrada principal de los jardines, una gran avenida de magnolias con un extenso estanque con surtidores en el centro nos conduce hasta los pies de la colina situada delante del palacete. Encima, una plaza semicircular rodeada de cipreses y presidida por Serena es la antesala de un pequeño anfiteatro.

La despedida

A los lados del palacete hay plazoletas recogidas, con fuentes y lavaderos adornados con delfines y putti rechonchos. Detrás del edificio se extiende una amplia pradera a la sombra de enormes pinos. Bajo las copas, unas cuantas mesitas con sillas invitan al visitante a realizar una pausa.

Al final de la pradera, una escalinata que desciende hasta la avenida de Santa Madrona comunica estos jardines con los de Laribal, otra joya de la montaña de Montjuic. Antes de iniciar el descenso, una espléndida vista de Barcelona despide al visitante.

Vegetación

La vegetación de los Jardines de Joan Maragall es, además de rica en especies, un buen ejemplo de la jardinería de principios del siglo XX y un espacio verde con grandes ejemplos arbóreos.

Encontramos tilos (Tilia tomentosa) y magnolias (Magnolia grandiflora) flanqueando magníficas avenidas. También podemos disfrutar de grandes ejemplares de coníferas, como el cedro del Himalaya (Cedrus deodara), el cedro del Líbano (Cedrus libani ssp.), el pino piñonero (Pinus pinea), el pino carrasco (Pinus halepensis), el pino laricio (Pinus nigra ssp. austriaca), el ciprés (Cupressus sempervirens), el ciprés de Arizona (Cupressus glabra) y el ciprés de Monterrey (Cupressus macrocarpa).

En este jardín hay especies típicamente mediterráneas como el olivo (Olea europaea) y la encina (Quercus ilex), al lado de otras tan poco frecuentes como la Cycas revoluta, Trachycarpus fortunei y Rhapis excelsa. En una de les plazoletas situada junto al palacete destaca un jinjolero (Zizipus jujuba) que forma parte del Catálogo de Árboles de Interés Local de Barcelona. Otras especies arbóreas presentes en estos jardines son las diferentes variedades de chopos (Populus alba, Populus alba "Pyramidalis", Populus simonii y Populus X canadensis), naranjos (Citrus aurantium), olmos (Ulmus minor) y pimenteros falsos (Shinus molle).

Arte y arquitectura

El antiguo pabellón real situado dentro de los jardines, conocido como Palacete Albéniz y construido en 1929, es un edificio de corte neoclásico obra del arquitecto Joan Moya. Construido detrás del Palacio Nacional, en 1970 se amplió y remodeló.

Además del edificio, en los Jardines de Joan Maragall destacan 32 esculturas de diferentes épocas y autores, algunas de ellas de gran calidad. Destacan Noia ajaguda (Chica acostada) (1950), de Joan Rebull; Nu a l'estany (Desnudo en el estanque) (1970), de Antoni Casamor; Cérvols (Ciervos) (1967), de Frederic Marès; L'aiguadora (La aguadora) (1862), de Louis Sauregeau; Dos tritons (Dos tritones) (1929), de Josep Viladomat; Sussana al bany (Susana en el baño), de Theophile Eugène; Al·legoria de la sardana (Alegoría de la sardana) (1965), de Ernest Maragall; dos desnudos femeninos, uno frente al otro, llamados Dona a la cascada (Mujer en la cascada) (1970), el grupo Dones a la cascada (Mujeres en la cascada) (1970) y Nu femení (Desnudo femenino) (1965), de Eulàlia Fàbregas de Sentmenat; Serena (1970), de Pilar Francesch; Noia amb casquet de bany (Chica con gorro de baño) (1970), de Marifé Tey; Dona ajaguda (Mujer acostada) (1970), de Enric Monjo, y Dona amb nena (Mujer con niña) y Dona amb nen (Mujer con niño)(1970), de Luisa Granero.

Historia

Estos jardines tienen su origen en los que diseñó Jean Claude Nicolas Forestier alrededor del Pabellón Real, que se construyó en Montjuic dentro del recinto de la Exposición Internacional de 1929. El edificio tenía un doble objetivo: que Alfonso XIII dispusiera de un espacio para grandes recepciones y también de un lugar para descansar durante sus visitas a dicha exposición.

Una vez finalizada la exposición, se pensó en ubicar aquí el Museo de Música de la ciudad, un proyecto que no prosperó pero que sí determinó el nombre con el que se conoce el palacete, y durante muchos años también a los jardines que lo rodean: Albéniz, en honor al gran músico Isaac Albéniz.

En 1970, los jardines se ampliaron y pasaron a llamarse de Joan Maragall. Esta ampliación se llevó a cabo por Joaquim M. Casamor y el Servicio de Parques y Jardines de Barcelona. Éste es uno de los tres jardines de Montjuic que, junto con los de Mossèn Cinto Verdaguer y Mossèn Costa i Llobera, se dedicaron en esa década a poetas catalanes.

Actualmente, el Palacete Albéniz es la residencia de la Familia Real española en Barcelona cuando vienen en visita oficial, de los invitados ilustres de la ciudad y sede de recepciones municipales de importancia. Es por este motivo que, en determinadas ocasiones, los jardines están cerrados al público.

Done