Façana, Monestir de Santa Maria, Ripoll (el Ripollès, Catalunya)
La vall de Ripoll fou conquistada pel comte Guifré el 879 i ràpidament s'hi va aplegar una comunitat, aquell mateix any o el següent, sota la direcció de Daguí, fins llavors sacerdot a l'església de Grèixer. El primer esment cert de la comunitat de Ripoll se situa a l'any 880, en una donació a favor del monestir.
Sota la protecció comtal, el monestir es va anar desenvolupant i enriquint. El 888 es va consagrar la primera església monàstica i el 890 l'església de Sant Pere. La primera era la que utilitzava la comunitat i la segona servia les necessitats de la població, servents, etc. que s'havien aplegat al seu voltant. Les possessions del cenobi, en aquesta època ja eren força importants, i s'estenien per altres comarques, a més del propi Ripollès.
Aquest desenvolupament econòmic va dur a aixecar una nova església monàstica, que es va consagrar el 935. Poc després encara es portava a terme una tercera consagració, el 977, punt culminant de l'obra constructiva de l'abat Arnulf, que incloïa un claustre i una muralla que protegia el conjunt. L'església de l'època d'Arnulf era força similar a l'actual, i tenia cinc naus i cinc absis.
Alhora es va produir un important desenvolupament cultural, també iniciat sota el govern del mateix Arnulf, i va aconseguir la independència del lloc, que en endavant restava sota la protecció papal. La biblioteca monàstica es va enriquir considerablement, arribant a ser un dels llocs de referència de la cultura de l'època. L'abat va enviar copistes arreu d'Europa per a transcriure els documents que els serien d'utilitat, tant dins el camp estrictament religiós com de les ciències. L'escriptori de Ripoll va tenir la seva màxima activitat sota l'abadiat d'Oliba.
Oliba era de família noble i fou elegit abat de Ripoll i de Cuixà el 1008, va tenir una àmplia tasca política, destacant la fundació de Montserrat, que es va mantenir sota la direcció de Ripoll fins el 1402. Sota l'abadiat d'Oliba, el 1032, es va fer una nova consagració de l'església, reflex de la seva activitat constructora (Vic, Cuixà, etc.) i que va significar la reconstrucció total de l'edifici. És aquest edifici, amb importants transformacions, destruccions, i restauracions, el que es conserva actualment. L'església de Ripoll va servir de panteó comtal durant molts anys.
La façana actual va prendre la seva forma durant les reformes efectuades al segle XIX, on la part central es troba flanquejada per dos campanars, i les tres parts tapades en la seva part inferior per un atri de grans arcades, que eixopluga la portada monumental d'entrada a la basílica. El campanar del costat nord va ser escapçat pel terratrèmol del 1428 i durant la reconstrucció es va optar per coronar-lo amb un pis amb finestres similars a les del transsepte i una cúpula octogonal. L'altre en canvi, resta sencer, però amb un darrer pis afegit durant la restauració del segle XIX. No es sap si en algun moment el campanar va tenir realment aquest aspecte, coronat amb merlets. Les imatges antigues que es tenen mostren un darrer pis de petites dimensions i cobert amb una teulada de quatre aigües. Elies Rogent va optar per construir aquest darrer pis per equiparar-lo a la resta de campanars de l'època, com el de Sant Miquel de Cuixà.
Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.
Façana, Monestir de Santa Maria, Ripoll (el Ripollès, Catalunya)
La vall de Ripoll fou conquistada pel comte Guifré el 879 i ràpidament s'hi va aplegar una comunitat, aquell mateix any o el següent, sota la direcció de Daguí, fins llavors sacerdot a l'església de Grèixer. El primer esment cert de la comunitat de Ripoll se situa a l'any 880, en una donació a favor del monestir.
Sota la protecció comtal, el monestir es va anar desenvolupant i enriquint. El 888 es va consagrar la primera església monàstica i el 890 l'església de Sant Pere. La primera era la que utilitzava la comunitat i la segona servia les necessitats de la població, servents, etc. que s'havien aplegat al seu voltant. Les possessions del cenobi, en aquesta època ja eren força importants, i s'estenien per altres comarques, a més del propi Ripollès.
Aquest desenvolupament econòmic va dur a aixecar una nova església monàstica, que es va consagrar el 935. Poc després encara es portava a terme una tercera consagració, el 977, punt culminant de l'obra constructiva de l'abat Arnulf, que incloïa un claustre i una muralla que protegia el conjunt. L'església de l'època d'Arnulf era força similar a l'actual, i tenia cinc naus i cinc absis.
Alhora es va produir un important desenvolupament cultural, també iniciat sota el govern del mateix Arnulf, i va aconseguir la independència del lloc, que en endavant restava sota la protecció papal. La biblioteca monàstica es va enriquir considerablement, arribant a ser un dels llocs de referència de la cultura de l'època. L'abat va enviar copistes arreu d'Europa per a transcriure els documents que els serien d'utilitat, tant dins el camp estrictament religiós com de les ciències. L'escriptori de Ripoll va tenir la seva màxima activitat sota l'abadiat d'Oliba.
Oliba era de família noble i fou elegit abat de Ripoll i de Cuixà el 1008, va tenir una àmplia tasca política, destacant la fundació de Montserrat, que es va mantenir sota la direcció de Ripoll fins el 1402. Sota l'abadiat d'Oliba, el 1032, es va fer una nova consagració de l'església, reflex de la seva activitat constructora (Vic, Cuixà, etc.) i que va significar la reconstrucció total de l'edifici. És aquest edifici, amb importants transformacions, destruccions, i restauracions, el que es conserva actualment. L'església de Ripoll va servir de panteó comtal durant molts anys.
La façana actual va prendre la seva forma durant les reformes efectuades al segle XIX, on la part central es troba flanquejada per dos campanars, i les tres parts tapades en la seva part inferior per un atri de grans arcades, que eixopluga la portada monumental d'entrada a la basílica. El campanar del costat nord va ser escapçat pel terratrèmol del 1428 i durant la reconstrucció es va optar per coronar-lo amb un pis amb finestres similars a les del transsepte i una cúpula octogonal. L'altre en canvi, resta sencer, però amb un darrer pis afegit durant la restauració del segle XIX. No es sap si en algun moment el campanar va tenir realment aquest aspecte, coronat amb merlets. Les imatges antigues que es tenen mostren un darrer pis de petites dimensions i cobert amb una teulada de quatre aigües. Elies Rogent va optar per construir aquest darrer pis per equiparar-lo a la resta de campanars de l'època, com el de Sant Miquel de Cuixà.
Aquesta imatge ha jugat a Pels camins dels Països Catalans.