Mossa fotografiant l'Ictineu, L'Eixample (Barcelona, el Barcelonès, Catalunya)
Dels nombrosos monuments que la iniciativa privada (empreses, entitats, ordes religiosos...) va posar als carrers de Barcelona durant l'època de l'alcalde Porcioles, aquest és un dels més afortunats. Va ser una iniciativa de la Mútua Metal·lúrgica: les mutualitats laborals i les companyies d'assegurances han estat especialment actives en la decoració monumental de la ciutat. L'obra, encarregada a l'escultor Josep Maria Subirachs, està situada just davant la seu de la Mútua, a la Diagonal, i és una reproducció a escala 1:7 de l'Ictíneo, el submarí ideat, realitzat i experimentat al port de Barcelona el 1859 per l'empordanès Narcís Monturiol (Figueres, 1819 - Sant Martí de Provençals, 1885), inventor que es va moure políticament en les files del republicanisme i el socialisme utòpic cabetià. Va ser inaugurat el 3 de desembre de 1967 i és de bronze sobre formigó armat, encofrat i pintat. Les seves mides són 4'52x2'69x2'14 metres.
No és pas l'única reproducció de l'Ictíneo que hi ha als carrers de Barcelona. N'hi ha dues més, realitzades el 1992 per a la pel·lícula Monturiol, el senyor del mar, dirigida per Francesc Bellmunt, del primer (el de 1859) i el segon Ictíneo fets per Monturiol (el segon va navegar de 1864 a 1868) i posades posteriorment a l'entrada del Museu Marítim i al Maremagnum, respectivament.
El monument va ser restaurat el 1995 amb la col·laboració de l'artista. Però l'actual configuració prové de la darrera reforma feta el 2000-2001, que va dirigir l'arquitecta municipal María Luisa Aguado, també d'acord amb l'artista, paral·lela a la reforma de les instal·lacions de la Mútua, i finançada per aquesta. Tot i mantenint l'olivera que acompanya l'escultura, d'ençà de la seva instal·lació es van suprimir parterres i es va millorar l'accessibilitat, i fou l'ocasió per catalanitzar els textos que acompanyen el monument.
El conjunt format per la peça de bronze -en record de l'Ictíneo- i l'estructura que l'embolica, realitzada en formigó constitueix un clar exemple d'obra abstracta" amb records" com diria Paul Klee. L'associació i, al mateix temps, el contrast entre materials és una de les solucions més emprades per Subirachs en el moment de plantejar una escultura. L'artista s'interessa per ressaltar les qualitats texturals tant del formigó com del bronze, així com els colors d'aquests materials. D'aquesta forma sorgeix un diàleg constant entre un i altres, donant com a resultat una peça summament interessant per a qui l'observa.
El fet que en aquest cas concret Subirachs fes una escultura que, en el fons, pot considerar-se no com un simple record a Monturiol, sinó com un veritable homenatge a l'inventor del famós Ictíneu, permet comprendre la pròpia estructura formal del conjunt. En aquest la configuració allargada que correspon al submarí queda acollida, integrada i, al mateix temps, emmarcada per una mena de gran pedestal invertit en el que es fan molt patents les marques de l'encofrat del formigó.
La noció de temps passat està molt ben aconseguida, car tot el conjunt pot arribar a entendre's com una mena de resta arqueològica de la nostra civilització industrial. En aquest sentit, Subirachs s'avançà molt en el temps, ja que aquest tipus d'obres va sorgir en etapes posteriors, en el si de la postmodernitat.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.
Mossa fotografiant l'Ictineu, L'Eixample (Barcelona, el Barcelonès, Catalunya)
Dels nombrosos monuments que la iniciativa privada (empreses, entitats, ordes religiosos...) va posar als carrers de Barcelona durant l'època de l'alcalde Porcioles, aquest és un dels més afortunats. Va ser una iniciativa de la Mútua Metal·lúrgica: les mutualitats laborals i les companyies d'assegurances han estat especialment actives en la decoració monumental de la ciutat. L'obra, encarregada a l'escultor Josep Maria Subirachs, està situada just davant la seu de la Mútua, a la Diagonal, i és una reproducció a escala 1:7 de l'Ictíneo, el submarí ideat, realitzat i experimentat al port de Barcelona el 1859 per l'empordanès Narcís Monturiol (Figueres, 1819 - Sant Martí de Provençals, 1885), inventor que es va moure políticament en les files del republicanisme i el socialisme utòpic cabetià. Va ser inaugurat el 3 de desembre de 1967 i és de bronze sobre formigó armat, encofrat i pintat. Les seves mides són 4'52x2'69x2'14 metres.
No és pas l'única reproducció de l'Ictíneo que hi ha als carrers de Barcelona. N'hi ha dues més, realitzades el 1992 per a la pel·lícula Monturiol, el senyor del mar, dirigida per Francesc Bellmunt, del primer (el de 1859) i el segon Ictíneo fets per Monturiol (el segon va navegar de 1864 a 1868) i posades posteriorment a l'entrada del Museu Marítim i al Maremagnum, respectivament.
El monument va ser restaurat el 1995 amb la col·laboració de l'artista. Però l'actual configuració prové de la darrera reforma feta el 2000-2001, que va dirigir l'arquitecta municipal María Luisa Aguado, també d'acord amb l'artista, paral·lela a la reforma de les instal·lacions de la Mútua, i finançada per aquesta. Tot i mantenint l'olivera que acompanya l'escultura, d'ençà de la seva instal·lació es van suprimir parterres i es va millorar l'accessibilitat, i fou l'ocasió per catalanitzar els textos que acompanyen el monument.
El conjunt format per la peça de bronze -en record de l'Ictíneo- i l'estructura que l'embolica, realitzada en formigó constitueix un clar exemple d'obra abstracta" amb records" com diria Paul Klee. L'associació i, al mateix temps, el contrast entre materials és una de les solucions més emprades per Subirachs en el moment de plantejar una escultura. L'artista s'interessa per ressaltar les qualitats texturals tant del formigó com del bronze, així com els colors d'aquests materials. D'aquesta forma sorgeix un diàleg constant entre un i altres, donant com a resultat una peça summament interessant per a qui l'observa.
El fet que en aquest cas concret Subirachs fes una escultura que, en el fons, pot considerar-se no com un simple record a Monturiol, sinó com un veritable homenatge a l'inventor del famós Ictíneu, permet comprendre la pròpia estructura formal del conjunt. En aquest la configuració allargada que correspon al submarí queda acollida, integrada i, al mateix temps, emmarcada per una mena de gran pedestal invertit en el que es fan molt patents les marques de l'encofrat del formigó.
La noció de temps passat està molt ben aconseguida, car tot el conjunt pot arribar a entendre's com una mena de resta arqueològica de la nostra civilització industrial. En aquest sentit, Subirachs s'avançà molt en el temps, ja que aquest tipus d'obres va sorgir en etapes posteriors, en el si de la postmodernitat.
Aquesta imatge ha jugat a En un lugar de Flickr.